Pàgines

dimecres, 30 de juliol del 2014

Llibre llegit: "El fin del poder"

"The End of power" ("El fin del poder" editorial Debate) és el provocador títol del llibre que Moisés Naím dedica a analitzar els motius de la limitació creixent dels poderosos en l'exercici del poder; i els avantatges i els perills que, al seu entendre, això comporta.

Un apunt per a situar ideològicament a Moisés Naím: Es economista i escriptor, especialitzat en economia i política internacionals, va ser ministre de foment de Venezuela abans de Chávez (i posteriorment un crític virulent del chavisme), director del Banc Central d'aquell país, director executiu del Banc Mundial. Actualment col·labora amb columnes d'opinió sobre política internacional amb diaris d'arreu del món, "El País" entre ells; i treballa al Carnegie Endowment for International Peace, un think tank que pretén aportar idees i diàleg per la pau mundial.

Estem parlant d'algú que se situa a la banda dels poderosos. Els seus punts de vista responen a la visió des del poder. Cal tenir-ho ben present a l'hora de llegir el llibre.

La seva tesi és que "el poder" és "menys poderós" que fa uns anys.

Els llibre s'enceta definint "el poder". Què, o qui, són els poderosos. En resum, en menor o major grau, el poder, els poderosos, són tots aquells que tenen la capacitat d'aconseguir que altres facin o deixin de fer coses. Governs, exèrcits, empreses, religions, partits polítics, sindicats, organitzacions no governamentals... i, en particular, les persones que formen i dirigeixen aquestes entitats són identificables com "el poder".

Doncs bé, aquests actors que indubtablement mantenen un immens poder veuen, tanmateix, com apareixen una munió de micropoders que poden anar tant des de l'aparició d'organitzacions "de baix a dalt" tipus 15M, o el moviment Occupy, o la primavera àrab, o, en un altre ordre, cèl·lules terroristes autònomes tipus Al-Qaeda. Aquests micropoders poden ser capaços d'escapar del control del poder, de limitar als macropoders, infringir-los greus derrotes o, fins i tot, derrocar-los.

L'autor analitza també com s'obté el poder i com es reté. Per una banda, la mida, el volum, el creixement ha estat una de les formes de guanyar i retenir el poder (recordem el "too big to fall"). Per altra, pren el concepte de "barreres d'entrada" dels mercats i l'expandeix al poder, en general. És dir, el poder es reté quan les barreres que protegeixen els poderosos dels nous competidors són suficients per impedir-ne l'entrada.

Contra aquest poder atrinxerat en la mida i les barreres d'entrada, l'autor suggereix que s'ha produït una triple revolució. La revolució del "més", de la "mobilitat" i de la "mentalitat". Per mi, és el plantejament més polèmic i discutible d'aquest llibre:

La revolució del "més" ve donada per l'augment de tot: de població, del creixement econòmic, de l'esperança de vida, nutrició, ingressos... És dir, estem en un moment de creixement demogràfic i amb la pobresa disminuint a tot al món. És un període de, malgrat les crisis, prosperitat general.

El seu argument és que "Quan les persones són més nombroses i viuen vides més plenes, es tornen més difícils de regular, dominar i controlar".

Aquí no puc deixar de veure, ni més ni menys, que la doctrina del shock ("aprofitar estats de xoc per retallar llibertats") denunciada per Naomi Klein, però expressada en "positiu".

La revolució de la "mobilitat" ens parla dels moviments migratoris. Les persones amb vides més plenes i sanes es mouen molt més, amb major possibilitat, doncs, de fugir de dominis imposats per poders locals, però no només això, també amb la possibilitat d'alterar la distribució dels poders dels llocs de destinació o, fins i tot, de crear nous poders en aquests llocs. En particular, destaca el moviment migratori cap a les ciutats.

Finalment, la revolució de la "Mentalitat". L'etapa de prosperitat general a més de crear una nova classe mitjana a nivell mundial amb un vida més plena i més sana, també els ha donat el coneixement que hi han "altres que gaudeixen de molta més prosperitat, llibertat i satisfacció personal que ells. I aquesta informació nodreix l'esperança que no és impossible assolir-los algun dia". En resum, als països en desenvolupament, la classe mitjana en expansió demana més estat del benestar; als països rics, la classe mitjana en contracció demana mantenir l'estat del benestar. El resultat general és posar en dubte i desafiar els poders locals que no son capaços de satisfer les noves demandes.

Amb aquestes 3M l'autor analitza el xoc entre micro i macro poders en diferents escenaris.

Arribats a aquest punt caldria demanar-se sobre la validesa d'aquestes 3M com argument d'anàlisi.

Per mi l'argument de la mobilitat és irrefutable. Els moviments migratoris (i no només, també els turístics) plantegen reptes i desafiaments tan als poders que veuen com fugen o marxen els seus dominats, com els poders que els veuen arribar.

Pel que fa al "Més", diria que la "Prosperitat General" està, més aviat, localitzada als països rics i emergents i no és ben bé general (així ho reconeix el mateix Moisès Naím). En aquest sentit em sentiria més còmode parlant d'una creixent classe mitjana als països emergents que, en tot cas, segueixen presentant unes greus desigualtats; i d'un increment en la desigualtat als països rics que porta a una minvant classe mitjana i un creixement del nombre de pobres (més ràpid) i de rics. La classe mitjana és el motor de les societats, de qualsevol societat. És, per tant, la classe més poderosa de totes. El control de la classe mitjana és la clau de volta del poder a una societat.

La Revolució de la "Mentalitat" és, segons em sembla entendre, la generalització d'un model en el que el "progrés" és sinònim de major consum i diversitat d'oferta; i "llibertat" un concepte difús que sembla abastar tant des de les reformes "democràtiques" dirigides pel partit únic xinès fins a processos "democratitzadors" que condueixen a règims partitocràtics. En tot cas, però, un model, essencialment, capitalista.

No dic que no sigui cert. La veritat és que ni les noves classes mitjanes dels països emergents ni les classes mitjanes dels països rics no estan gaire interessades en parlar, per exemple, de decreixement. No cal dir que això planteja un problema gros pel que fa a la crisi de recursos que porta implícita el capitalisme. La "prosperitat general" podria ben bé haver arribat al seu final coincidint amb el peak-oil a finals de la passada dècada. El temps dirà.

En tot cas, se'm fa molt difícil acceptar com a factor de revolució contra el poder la generalització del capitalisme com a forma de vida i ideologia. Personalment ho trobo una "contradictio in terminis". "Capitalisme revolucionari" és un oxímoron. Ara bé, Moisès Naím fa aquest altre plantejament: l'aparició de nous competidors en el mercat global (petites empreses, micro-poders) pot fer caure o arrabassar el mercat de les grans corporacions (macro-poders). És en aquest sentit, dins del capitalisme, que la "Mentalitat" és "revolucionària", al facilitar el trencament de barreres de mercat que protegeixen grans firmes.

Això em porta a dir que, realment, aquest "fi del poder" que explica Moisés Naím és, més aviat, una redistribució del poder dins de l'espai capitalista i l'aparició de majors resistències a la dominació capitalista, però no a una apocalipsi dels poderosos. Ni a la fi del capitalisme i dels seus mecanismes de dominació.

Els capítols que segueixen a la presentació d'aquestes tres revolucions analitzen diferents tipus de macropoders i com es veuen enfrontats a nous micropoders.

Enceta aquest bloc amb els estats i els "sistemes democràtics" en els que els grans partits polítics veuen la l'aparició de nous partits minoritaris, especialitzats en assumptes concrets, o d'abast regional. No és casualitat que l'únic cop que s'esmenta Catalunya en aquest llibre sigui aquí (des d'una visió madrilenya i molt de l'estil de "El País", tot sigui dit). És evident que Podemos, o la CUP, o fins i tot ERC es podrien ficar en aquest sac que parla del creixement de les forces polítiques alternatives. O del creixement de forces secessionistes. El llibre assenyala correctament l'aparició de nous estats com una de les conseqüències del debilitament del poder. Em sembla llegir entre línies una certa incomoditat per aquesta proliferació de nous estats. De fet, assenyala la proliferació d'estats com una dificultat afegida a l'hora d'assolir grans acords internacionals.

Els exèrcits també veuen l'aparició de nous competidors. La guerra entre països sembla que cada dia que passa és més improbable, però en canvi, les guerrilles revolucionàries, religioses, secessionistes... els grups terroristes, els exèrcits narcos, els pirates aeris i marins... han esdevingut les noves amenaces armades i les seves formes de combat han tornat obsoletes les forces militars convencionals. No només això, les opinions públiques internacionals han esdevingut elles mateixes una força capaç d'aturar accions militars al qüestionar els poders polítics rere les forces armades. El poder "tou" apareix cada cop com més decisori enfront del poder "dur" dels exèrcits.

Un factor derivat és la privatització de les forces armades i la subcontractació de personal civil per a la realització d'accions de tota mena, incloses les militars. Les noves amenaces militars als macro poders han provocat aquesta reacció.

Em demano, però, si realment ha estat una reacció o si, pel contrari, aquestes noves formes de guerra responen també a la creació d'un nou mercat de la guerra. Sospito que hi ha de tot.

De fet, la manca de flexibilitat dels estats enfront dels nous reptes els porta a la creació de ONG... organitzades pels governs. Les ONGOG, com l'Instituto Cervantes, El Goethe, o el Ramon LLull. Un ministeri de cultura no pot anar a països estrangers a exercir el "poder tou" però una ONG (OG), en canvi, sí. Com? per exemple, becant estudiants de la llengua i la cultura del país, fent promoció de les empreses pròpies, amb molta més eficàcia que les ambaixades i el cos diplomàtic tradicional subjecte a directrius de diversos ministeris i al protocol i la burocràcia d'organismes internacionals. "Poder dur" que es disfressa, o muta, en "Poder tou" per presentar-se sota la forma d'institucions i organitzacions més flexibles i àgils.

Les grans corporacions, per descomptat, són les que veuen tremolar més el seu domini: la circulació de talent, les noves tecnologies... la responsabilitat corporativa i la dificultat de mantenir una imatge de marca incòlume... fan que sigui més difícil mantenir barreres de mercat i l'aparició de nous actors provoca un augment generalitzat de la competència (Allà on la corrupció ho permeti, és clar).

Les grans religions també veuen perillar el seu domini. L'aparició de sectes de tota mena fan que, per exemple, ja no es pugui considerar l'Amèrica Llatina com el gran planter de l'església Catòlica. Els grups evangèlics de tota mena estan menjant-li terreny en el negoci de la "salvació" de les ànimes aprofitant la seva major flexibilitat al no estar subjectes a jerarquies, un missatge que felicita i estimula la consecució de la prosperitat material, la creació de mitjans de comunicació propis i xarxes socials de suport mutu. Per no parlar de l'acceptació natural del sacerdoci femení o de la inexistència del celibat. Dins de l'església Catòlica, la teologia de l'alliberament seria un micro-poder adaptat al seu medi de l'Amèrica llatina que contestaria al vell, llunyà i jeràrquic macro-poder del Vaticà.

Els sindicats tradicionals, pactistes i sistèmics, també es veurien contestats amb l'aparició de noves organitzacions sindicals i de treballadors. A l'estat espanyol, CCOO i UGT veuen com les afiliacions minven, com apareixen noves (o velles) sigles de sindicalisme combatiu o, fins i tot, noves formes de treball cooperatiu.

Els mitjans de comunicació, el quart poder, també ha vist com l'aparició de blogs, micro-blogs, xarxes socials... de tota mena estan trencant el domini de la informació. Tothom pot ser creador i difusor de notícies. La censura és molt difícil, i les línies editorials poden ser contestades d'immediat. El desconcert dels grans mitjans escrits és important. Les subvencions de l'estat a les grans capçaleres de diaris només fan que confirmar la subordinació del quart poder als partits i fer-ne més gran el descrèdit entre ciutadans cada cop més ben informats i més crítics amb les informacions "oficials" o afins.

En fi, degradació del poder. Naím reconeix cinc perills en aquesta degradació:
- L'aparició del desordre.
- la fugida del talent i el coneixement.
- la banalització dels moviments socials.
- l'estimulació de la impaciència i l'escurçament dels períodes d'atenció.
- l'alienació.
Alguns d'aquests riscos ja els podríem haver avançat des de bon començament ja que cal tenir present que aquest llibre està escrit des de l'òptica d'algú que és part del poder. L'antítesi del poder és l'anarquia, o en paraules dels poderosos, el desordre i el caos. Pel poder, els dominats només tenen una capacitat limitada d'autogestió, la de fer una cua i poca cosa més. La debilitat del poder provoca el desordre. No hi ha molt a dir, és la seva opinió. No la comparteixo.

La fugida del talent i del coneixement és una conseqüència del desordre i el caos. Només que la fugida és general, no només la del talent. No dic que no, però no té perquè ser una conseqüència. En aquest punt, vull destacar aquesta frase del llibre: "La descentralització radical del coneixement -des de Viquipèdia fins el desenvolupament de programari de codi obert, passant pel material de cursos del MIT disponible de forma gratuita a Internet- és una de les tendències més apassionants en la dispersió del poder. Però la capacitat d'aquestes noves fonts de coneixement d'estar a l'alçada de R+D d'una empresa o de preservar la memòria institucional és inconsistent en el millor dels casos." Una afirmació forta. M'agradaria saber que n'opinaria Richard Stallman. Jo crec que la tendència és cap a la intel·ligència col·lectiva a la xarxa (algun dia hauré de desenvolupar això) on, per cert, Google, Facebook, Twitter... són, evidentment, Macropoders amb majúscula.

La banalització dels moviments socials és un risc important relacionat amb l'anterior. Les militàncies no poden reduir-se a fer click al "M'agrada" al Facebook. Les militàncies necessiten militants. Gent capaç de sortir al carrer, manifestar-se, i actuar. El poder també ho necessita. El poder també necessita gent capaç de mobilitzar-se, sortir al carrer i actuar quan i com al poder li convé. Poder és justament la capacitat de fer que els demés actuïn d'una forma determinada. "L'activisme" del click al "M'agrada" de Facebook és, doncs, de ple dret, una degradació del poder.

No només limitar l'activisme a fer click al m'agrada de Facebook (o xarxes socials en general) és una degradació del poder. També ho és la "limitació" d'opcions que proporciona. És dir, la xarxa social ofereix a l'usuari les opcions que el seu cercle d'"amics" li proporciona. Cercle en els que el poder segurament no hi és present, o ho és d'esquitllentes . És dir, el poder no controla els missatges que arriben, ni quins, ni quina atenció reben. La maquinària del poder demana temps per a fer-se escoltar però la vida dels missatges a la xarxa social és efímera. I són molts els missatges que competeixen per captar l'atenció. Els usuaris (de xarxes socials) ni presten atenció ni tenen paciència per escoltar els missatges que no els interessen. És una degradació del poder.

Finalment, "L'alienació". Segons Naím, quan el poder es degrada, quan la norma és que no hi han normes, perdem els referents i las tendència és a sentir-se sols i desemparats. Alienats. Aquesta afirmació va acompanyada d'estadístiques que diuen que creix el nombre de persones que viuen soles (les famílies son estructures de poder) i "del fet que, segons nombrosos estudis de ciències socials, entre els ciutadans dels països desenvolupats s'ha reduït el nombre d'amics de confiança i, paral·lelament, han augmentat els sentiments de soledat.". Em demano si aquests fets estan relacionats amb la degradació del poder o, justament al contrari, son conseqüència de l'increment de la dominació del poder capitalista sobre els treballadors. Caldria veure aquests estudis per veure quins són les causes que han incrementat aquests sentiments de soledat. Personalment dubto que sigui la "degradació del poder", més aviat sospito de prioritzar "la carrera i l'èxit professional" que, de fet, és una forma d'anomenar l'auto-explotació que no és més que una altre forma de dominació capitalista.

El capítol final parla del "què es pot fer" des del poder: acceptar que el món és "posthegemònic" i que els que avui són amunt demà no ho seran, i que toca conviure amb aquests canvis; que no hi han respostes fàcils i que la demagògia atraparà les masses. Afirma, i és de traca, que cal fer activisme per aconseguir "quelcom de molt difícil: una major disposició de les societats democràtiques a donar més poder als que ens governen. I això és impossible mentre no confiem més en ells. Cosa que és, per descomptat, encara més difícil. Però també indispensable". Mai m'havien demanat que tingués tanta fe. Proposa també l'enfortiment dels partits polítics enfront de les ONG i, augmentar la participació de la gent en la política des dels partits, en comptes de les ONG. Finalment, pronostica l'adveniment d'importants canvis en els mapes polítics i institucionals del món.

Parlem d'un llibre escrit des del poder, per a lectors d'un perfil polític tipus "El País", centre-esquerre/dreta, liberals, neoliberals, social-liberals, socialdemòcrates moderats... No és el meu perfil ideològic.

I tanmateix, amb totes les meves reserves cap aquest llibre crec que aquesta frase és ben certa: "La degradació del poder, si no ens hi adaptem i l'orientem cap al bé social, pot acabar sent contraproduent i destructiva." No ho dubto. Però sospito que justament aquest "adaptar-se'n i orientar-lo al bé social" serà, en si mateix, un colossal xoc entre macro-poders i micro-poders, fruit, justament, del diferent significat que uns i altres li en donaran a "bé social".

divendres, 4 de juliol del 2014

Rubicó


Estic convençut que ens trobem en un moment històric clau en el que es decidirà el destí del nostre país per moltes generacions.


Soc optimista i crec que gaudim de l'oportunitat d'obtenir la independència per al nostre país. En gran part depèn de nosaltres aconseguir-ho. Aquest és el moment que molts havíem estat esperant molt de temps.


Per això, ara no es pot defallir. Ara és quan hem de serrar els dents i fer passes decidides endavant.


Aquesta afirmació ve al cas perquè em sembla notar que certa idea s'està obrint pas: la de que el proper 9 de novembre no es votarà. Que l'estat espanyol prohibirà la consulta -que ho farà- i que la Generalitat  acatarà aquesta decisió.


Doncs jo crec que no. Crec que es votarà el 9 de novembre.


El 9 de novembre les urnes han de ser al carrer i tothom que vulgui ha de poder votar. Ha de poder votar aquesta doble pregunta que segurament sobrevalora l'opció d”una tercera via que ni hi és ni se l'espera, però que benvinguda sigui si així hi ha més gent que se sent interpel·lada a expressar la seva opinió.


Tothom que vulgui ha de poder votar. També aquells que no volen separar-se d'Espanya, i que votaran No directament, però que saben que ells i tots tenim el dret a votar i a expressar la pròpia opinió, i el dret de tots a defensar la pròpia identitat de forma pacífica.


Per descomptat, el dia 9 de novembre els que farem un doble sí també votarem. No se quins pensaments i quines emocions tindré aquell dia. Segurament  dependran de les condicions en les que s'estigui votant i de com s'arribi a la fita.


Però sigui com sigui, el que és segur és que s'ha de votar. El dia 9 de novembre es vota. Amb acord o sense acord de l'estat. Si no es vota és perquè ha passat alguna desgràcia: que un meteorit hagi xocat amb la terra, o que l'estat empra la força, tanca col·legis  electorals i segresta les urnes. Els únic motius que haurien de poder impedir el vot haurien de ser d'aquesta magnitud.


En cap cas pot ser la manca d'acord de l'estat el motiu per deixar de votar. No és acceptable. Justament per no haver d'acatar les ordres de l'estat en aquesta decisió és que es va fer la declaració de sobirania del 23 de gener de 2013.


Aquesta declaració va ser immediatament "declarada nul·la" pel tribunal constitucional espanyol, i en contra-rèplica el Parlament de Catalunya va afirmar que es mantenia vigent.


La declaració de sobirania és vigent per a la única cosa que serveix: fer la consulta amb acord o sense acord de l'estat. Es va pensar amb aquest objectiu i ara arriba el moment d'exercir-la.


Amb acord o sense, el 9 es vota. No hi ha pla  "B". No hi ha alternativa. Només la violència, que mai serà catalana, podria impedir aquesta votació.


I no hi haurà violència.


Si és necessari que Esquerra entri al govern per garantir que el 9 es vota, que entri. Si cal una mobilització ciutadana, que es faci. Si cal exposar-se a les detencions, cal assumir el risc.  És l'hora de jugar-se el tot pel tot. El moment de cremar les naus. L'hora de la veritat.


Potser alguns senten ara vertigen, o por. És lícit. És humà. el 9 de novembre representa el pas del Rubicó.  Segur que fa por. Però justament el valor és superar la por. És el moment de serrar les dents. De fer passes decidides endavant.


Jo estic segur que el poble estarà a l'alçada. El proper 11 de setembre a Barcelona dibuixarem una gran "V" entre Diagonal i Gran Via, amb el vèrtex a la Plaça de les Glòries. "V" de Vertigen, com no, però sobretot de Valor, de Vot, de Vida. Per descomptat també una churchilliana i rotunda "V" de Victòria.


Tenim l'oportunitat única de decidir com ha de ser el nou país. Som uns privilegiats. I aquest privilegi, si ho saben veure, també és extensiu als espanyols. Jo crec que ho sabran veure. En tot cas, és una oportunitat que han de saber aprofitar ells. De Catalunya estant, més ja no es pot fer, i crec que tampoc es vol fer més.


El poble estarà a l'alçada l'11 de setembre i el 9 de novembre també ho estarà.


El 9 de novembre votarem,  Sí i Sí.

Tinguem confiança en nosaltres mateixos.