dilluns, 29 de setembre de 2014

Partida d'escacs (II)

El dissabte es va convocar la consulta i avui, dilluns, el constitucional l'ha suspesa atenent als recursos presentats pel govern espanyol.

Val a dir que s'han espavilat. Per un cop la "justícia" va de pressa. Tant de bo que sempre anés tant de pressa. Però mira. Només va de pressa quan es tracta de qüestions tan espinoses com aquesta de reclamar el dret a votar.

Bé. No passa res, seguim dins del guió. El següent pas serà, probablement, fer com si res i esperar a la resolució del constitucional que es preveu que serà ràpida.

Jo crec que encara hi ha una possibilitat de sorpresa. És dir, seria una greu manca de visió un no rotund i sense matisos a la consulta i a la convocatòria. No crec que passi. És d'esperar, com a mínim, algun matís.

O potser no. Pot ser que el constitucional ratifiqui al govern espanyol i no doni cap marge. Fins i tot que obri vies per a emprendre accions en contra dels preparatius de la consulta que s'estiguin duent a terme i contra les persones involucrades. Per què no?

La partida d'escacs es trobarà en un moment decisiu. Artur Mas haurà de prendre la decisió final de seguir amb la consulta tal com està plantejada, o bé alguna altre cosa, que ben bé podria ser plantejar la dissolució del govern i convocar unes eleccions anticipades.

Què serà? fa de molt mal dir.

La consulta del 9N és, de fet, un referèndum d'autodeterminació i així es com s'entén a l'estranger (Espanya inclosa). És la millor opció disponible. La de més qualitat democràtica, i la que té major consens, de moment. Caldrà veure quin serà el consens quan el constitucional resolgui en contra.

Votar sense fer cas del que digui el constitucional té el perill que si no guanya el sí a la independència d'una forma clara i sobre una participació d'almenys la meitat del cens, llavors sí que estarem en una situació compromesa tots plegats.

La meva intuïció és que participarà més de la meitat del cens i que la victòria del doble sí no admetrà discussió. Però només és la meva intuïció. Ben bé podria tractar-se d'un cas de "wishful thinking". O potser no, que els estudis d'opinió del CEO no deuen anar tan desencaminats.

Al final, però, la millor enquesta és el dia de la votació. Seran els votants els que tindran l'última paraula.

El moment sembla propici, les forces aplegades semblen suficients per la victòria del doble sí. Sembla el moment per a l'audàcia. Votar el 9N i obtenir la victòria del doble sí obriria les portes a la DUI, la conseqüent negociació (hostil) dels termes de la separació amb l'estat espanyol; i el procés constituent.

Tanmateix, i si hi han dubtes? i si, malgrat tot, els convocants jutgen que els senyals no són prou forts? Que no hi ha majoria suficient pel sí-sí? que el bloc del no s'abstindrà majoritàriament i que la participació no serà homologable. Són dubtes raonables.

Mas ha dit que la decisió que es prengui serà d'acord amb la resta de partits que estan a favor de la consulta. Com valoren el moment? Audaços o prudents? Em demano, però, si seria prudent contrariar la voluntat de tants i tants ciutadans que han fet del 9N la data clau. Em demano també si seria prudent anar a unes eleccions en les que seria necessària una majoria absoluta en vots d'una coalició que, de moment, no està definida; o d'un bloc de partits diferents amb programes diferents però amb un punt comú al programa amb l'agenda per la declaració d'independència. Això tampoc es preveu. La prudència podria ser mala consellera.

O potser no. Potser està tot previst i l'hermetisme que aquests dies exhibeixen Mas i Junqueras o, fins i tot, l'absència d'Herrera a l'acte de convocatòria, respon a un pla. Tampoc seria tan difícil de creure. Però m'hi resisteixo. Per Hanlon!

Incògnites. El següent moviment, però, és la resposta del constitucional.

diumenge, 21 de setembre de 2014

Partida d'escacs

Quan molts especulàvem amb la possibilitat que la llei de consultes i la convocatòria del 9N es publiquessin conjuntament i amb urgència, aquest mateix cap de setmana, potser, el President ens ha sorprès. Ens ha driblat. Avui el President ha anunciat que alenteix el ritme. O sigui, sembla que primer es publicarà la llei de consultes i, alguns dies després, la convocatòria.

Què vol dir això? No ho sé, però avui mateix la portaveu del PP a Catalunya rondinava sobre els tempos que Mas estava (im)posant.

Què es guanya amb aquest canvi de ritme? Costa de dir. Potser imatge internacional? Potser va per aquí. L'actitud de normalitat, tant en la publicació de la llei, com en la convocatòria de la consulta, més endavant, li treuen el caràcter urgent i, fins i tot, clandestí que li hauria donat una publicació telemàtica ràpida amb la idea d'evitar la intervenció de l'estat. Ara tothom podrà llegir la llei i veure què té, o no, d'inconstitucional.

A més, se separa la llei de la seva aplicació. Es parteix d'aquesta premissa: la llei no és inconstitucional. L'estat no té arguments no polítics per a bloquejar-la. La llei de consultes només desenvolupa un punt de l'estatut que hi és, fins i tot després del ribot guerrista i de la sentència del constitucional. Es aquest el motiu principal pel que el PSC ha votat a favor de la llei. Perquè per aquesta via, no és atacable.

El PSC ho ha vist. El PSOE, perdut en el seguidisme al PP, no. Tampoc ens hauria d'estranyar, el PSOE es el partit d'aquest aficionat que diu que la consulta del 9N és per triar entre ser catalans o ser espanyols. Doncs no. No és per triar això. Cadascú sap quina és la seva identitat, senyor Sánchez, i és una cosa pròpia i de cadascú. No és una cosa que es pugui votar o deixar de votar en un referèndum. ¿Que potser el senyor Sánchez deixaria que es tries en referèndum qui són els seus amics, o la seva parella, o els seus estudis, la seva identitat en definitiva? oi que no? doncs no digui bestieses. EL 9N no es trien identitats, que cadascú sap qui és. El que es tria (a dreta llei, el que es consulta) és de quina forma ens volem governar a Catalunya, i quina relació es vol tenir amb el govern d'Espanya. Punt.

En fi, potser el PSOE se n'adonarà, o no. Tant li fa. Com sempre, la resposta que compta serà la del PP. EL PP atacarà la llei de consultes només es publiqui? segur que sí. Però amb quin argument? per una consulta que encara no s'ha convocat? Què és el que és inconstitucional, aleshores, la llei o la consulta? ¿Per què no, per exemple, podria ser que la primera consulta de la llei de consultes sigui la que afecta a la constitució de la subcomarca del Moianès? Què té d'inconstitucional això? Res. Punt i seguit.

I arribats aquí, per què la mateixa consulta del 9N hauria de ser inconstitucional? És que potser la Generalitat no pot emprendre iniciatives encaminades a canviar la constitució? Com que la Generalitat pot emprendre aquestes iniciatives, qualsevol cosa que impliqui emprendre una iniciativa d'aquesta mena és susceptible de ser consultada. Punt i final.

El que la Generalitat decideixi fer després amb el resultat de la consulta serà constitucional o no, legal o no, legítim o no, però, de moment, ni la llei ni la convocatòria poden ser aturades amb arguments d'inconstitucionalitat per coses que no han passat.

Qui és el que no està respectant la constitució? La Generalitat? que aplicaria la llei per consultar el poble sobre si ha d'encetar una iniciativa per canviar la constitució, o el govern de l'estat? que simplement, estaria prevaricant al manllevar el dret del poble, o d'una part del poble, si voleu, a expressar-se democràticament. Doncs sí: seria l'estat el que estaria violant la sagrada i immaculada constitució que, si ho és, ho és per què representa la voluntat del poble.

Però bé. No val la pena seguir per aquí. Com sap tothom, la constitució no representa cap voluntat popular. Com a mínim, no la de les generacions dels menors de 54 anys i, probablement, cada cop menys a les dels majors d'aquesta edat, que són els únics que l'han votada.

Tampoc ens hauríem de refiar gaire de la resposta que donarà el constitucional, que serà política i d'acord amb el PPSOE.

Ni, per descomptat, de la resposta del PP. Tan bon punt es publiqui la llei al DOGC, el PPSOE mossegarà l'ham i llençaran tota la maquinària de l'estat contra aquesta llei.

Això és el que penso jo. Em fa l'efecte que aquest joc de temps s'explica perquè Mas està considerant com a molt versemblant que l'estat espanyol acabi acceptant la realització de la consulta, o bé en els termes que està plantejada o potser amb la inclusió d'alguna nova pregunta pactada. O també podria ser que es vulgui transmetre aquesta imatge internacionalment, que es confia en la versemblança que l'estat permeti la consulta (encara que es té la certesa que no ho farà).

Aleshores, quan el PPSOE frustri aquesta darrera possibilitat, haurà quedat clar a tothom, a tot el món, que és el govern de l'estat, actuant contra una llei feta amb garanties constitucionals, el que és bel·ligerant i antidemocràtic. El que impedeix votar només pel què creuen que pot arribar a passar (una mica en la línia de la "guerra preventiva" del trio de les Açores).

En realitat, la forma de guanyar temps i no fer trencadisses seria, justament, fer la consulta amb el marc de la llei de consultes i que surti el que surti. Un cop es tingui un resultat, seria el moment per encetar una reforma constitucional que permetés encabir-hi el resultat que s'hagués obtingut. Estaríem parlant d'un procés que demanaria una legislatura completa i que desembocaria o bé en un referèndum d'autodeterminació, ara sí mereixedor d'aquest nom; o bé en una refundació federal de l'estat espanyol.

Però no seran tan espavilats. El PP ha vist el drap i envestirà. Tot plegat, molt testosterònic i hispànic

Què farà Mas tan aviat com el PPSOE impugni la llei? reunir-se amb els partits pro-consulta i potser els plantejarà opcions: esperar a la resolució del constitucional, dissoldre i convocar eleccions... no crec que Mas estigui per desacatar, o potser sí... Quin serà el següent moviment de la partida?

divendres, 19 de setembre de 2014

Llei de consultes aprovada

Just l'endemà del referèndum d'Escòcia, avui el Parlament català ha aprovat la llei de consultes que donarà empara legal a la del proper 9 de novembre.

Empara legal. Necessària. Però convé tenir present, com ha recordat avui mateix el President, que del que es parla no és d'una qüestió legal, si no política.

Tampoc ens hauria d'estranyar aquesta obsessió de l'estat espanyol per la legalitat i el posar-la per sobre de la política. És el que passa quan els polítics són mediocres: que s'amaguen a les lleis. O bé corruptes: se n'aprofiten de les lleis. Però en cap cas fan Política.

La llei ha estat votada a favor per tots els grups llevat de PP i Ciutadans.

Es significatiu el vot a favor del PSC. EL PSC s'oposa a la convocatòria de la consulta, però no a la llei en ella mateixa.

Molt probablement la llei apareixerà publicada al DOGC aquest mateix cap de setmana, i juntament amb la llei la convocatòria de la consulta.

Arriba el moment de la veritat. L'estat espanyol recorrerà tant la llei con la convocatòria. El PSOE farà el que digui el PP i secundarà la doble impugnació. No crec que ningú pugui esperar res més del constitucional que la confirmació de la doble impugnació. Aquesta resolució arribarà aviat.

El govern espanyol nega el dret a votar als seus ciutadans, als ciutadans que circumstancialment resideixen a aquest lloc del món anomenat Catalunya. És molt gros. Repeteixo: l'estat espanyol nega el dret a votar als seus ciutadans.

Ja ho saben què va passar ahir a Escòcia?

Jo, si fos espanyol, estaria, com a mínim, molt preocupat. Tant, que sortiria al carrer a manifestar-me contra un estat que es creu amb l'atribució de donar o retirar un dret democràtic fonamental. Com si fos una concessió graciosa que ell fa, en virtut de la seva magnanimitat. Però resulta que no va així la democràcia. L'estat està al servei dels ciutadans, no a l'inrevés. Els ciutadans no són ni súbdits ni vassalls.

No hi ha res a fer. Aquesta és la qualitat democràtica del govern d'Espanya. Toca, doncs, resistir, fer pinya i aguantar. No hi ha res més a parlar amb els que ens volen a tots sotmesos. Als catalans i als espanyols.

Un altre pas endavant. El 9N votarem.

#CongratulationsScotland #CongratulationsUnitedKingdom



Jo volia que guanyés el sí a la independència d'Escòcia. Era difícil però les notícies que arribaven darrerament feien pensar que era possible. M'havia fet il·lusions, per a què negar-ho? aquest matí quan he posat la ràdio, però, ja he notat que alguna cosa no anava bé perquè la Terribas estava massa continguda, diria que amb un puntet (molt petit, això sí) de tristesa en el to. Quan finalment ha dit que el No havia guanyat també a mi m'ha agafat una mica de tristesa.

Però només ha estat un moment. Ahir deia que els escocesos, independentment del resultat, guanyaven tots, perquè avui s'ha fet evident que malgrat que la majoria han decidit seguir format part del Regne Unit, també s'ha fet evident un desacord amb l'estatus actual, i que cal corregir-lo. Com a conseqüència, ja se sap que s'incrementarà l'autogovern escocès (caldrà veure com i cal esperar que el Regne Unit honori la paraula donada).

No només els escocesos han guanyat amb aquesta elecció democràtica. De fet, tots els ciutadans del Regne Unit es beneficiaran de l'embranzida escocesa ja que s'ha fet manifesta la necessitat d'una reforma del mateix estat britànic en un sentit més federalitzant i de major autogovern de les diferents nacions que el composen.

Cameron se la va jugar assumint la demanda escocesa. Salmond se la va jugar a l'acceptar l'exigència de Cameron que el referèndum fos a cara o creu, quan les enquestes, de sempre, havien dit que l'opció "tercera via" era la preferida pels escocesos.

Val a dir que si Cameron se la va jugar va ser perquè confiava plenament en que la majoria dels escocesos preferirien seguir amb el Regne Unit. D'això se li en pot dir jugada tàctica, però també se li en pot dir confiança i convicció en un model. El referèndum d'ahir tenia dues lectures: la mesura del desig de crear un nou estat, i la confiança en una estructura d'estat existent. Només des de la confiança absoluta en el model d'estat del Regne Unit es podia acceptar el referèndum escocès.

La campanya del #YesScotland va millorar molt les expectatives inicials, mentre que la #BetterTogether, excessivament confiada, es va endur algun ensurt inesperat aquests darrers dies. Finalment, Cameron ha vist com la seva jugada al tot o res ha estat guanyadora. Salmond, per la seva banda, ha assumit la derrota, i fa una estona s'ha sabut que ha presentat la dimissió com a primer ministre escocès. Potser amarga i prematurament, però Alex Salmond entra de ple dret en la llista dels grans prohoms escocesos.

El referèndum escocès remou el Regne Unit, i el fa millor, i més unit que mai, doncs avui aquesta unió ho és per voluntat dels ciutadans, no per una signatura de tractats de fa tres cents anys. Avui el Regne Unit és més unit que mai perquè es reconeix a ell mateix com la unió de ciutadans lliures i de nacions lliures que conviuen amb respecte i amb voluntat de restar units, almenys durant el temps d'aquesta generació que va votar ahir.

Però el que va passar ahir transcendeix el Regne Unit. Tot el món ho ha vist que les fronteres es poden qüestionar de forma civilitzada i democràtica. Que els estats ho són, primer de tot per la voluntat dels seus ciutadans. Aquesta és la primera raó, i no per les lleis de les generacions anteriors.

És un missatge senzill i joiosament democràtic. Al meu parer extraordinàriament republicà tot i que ens arriba de la monarquia, quina paradoxa, probablement més prestigiosa del món.

Potser per fets com aquest és la més prestigiosa.

Les esperances i els anhels dels votants independentistes s'han vist frustrats i segur que molts d'ells avui se senten derrotats. Perdre fa mal. Encara que sigui de forma tan honorable i prestant un servei tan gran al propi país. L'ambició dels votants del sí era la de donar un pas molt més gran que el que s'ha donat.

No és cap consol, però voldria dir als amics escocesos que el seu referèndum és un exemple de democràcia com feia molts i molts anys que no es veia a Europa. Crec que els demòcrates del món només podem restar-los profundament agraïts. A ells, els independentistes escocesos, en particular. A Escòcia i al Regne Unit. Sincerament. Moltes, moltes gràcies. La meva admiració i respecte.

#CongratulationsScotland #CongratulationsUnitedKingdom

dimecres, 17 de setembre de 2014

#YesScotland

En poques hores els escocesos exerciran el dret a l'autodeterminació. Que dit així sona molt pompós, però que es tracta de, ni més ni menys, una cosa tan simple, humana i obvia com el dret a buscar-se la vida i el millor futur possible, per a un mateix i per als que s'estima, des del respecte a la resta dels humans, que tots tenim aquest mateix dret.

Aquesta cosa tan grossa, lletja i tan angoixosa pel regne d'Espanya no és més que el dret a dir com volem que sigui el futur i a com ens volem organitzar per aconseguir-ho.

Aquest és un dret humà. Que vol dir de les persones. És tan evident el dret a buscar-se la vida i a decidir què vol ser cadascú que qualsevol legislació que coarti aquest dret és, com a poc, equivocada, però més aviat, malvada i perniciosa.

És un dret de la gent i cap representant del poble, com algun inepte ministre d'exteriors, o algun inversemblant president de govern, haurien de caure en el ridícul de discutir-ho. Encara menys en to i uns termes xulescos i prepotents, com si aquest dret a l'autodeterminació i a l'autonomia no emanés de la gent si no que fos una concessió graciosa de la seva pretesa autoritat.

Zero en democràcia de primer de democràcia. Que encara és pensen aquests franquistes que la democràcia consisteix en triar a qui et mana. Doncs no. La democràcia no s'esgota amb el vot. I, en tot cas, no es vota a qui et mana, si no a qui et representa.

Fa una estona també s'ha votat a Catalunya, al Parlament, una resolució que insta al govern de Catalunya a continuar amb la preparació de la consulta del 9N. Han votat a favor els partits de la consulta, més Ignasi Elena, ex-PSC i adscrit al grup mixt i també Marina Geli i Núria Ventura del PSC. Hi ha unitat en la celebració de la consulta. Una unitat que s'ha ampliat. Bé. Ho aplaudeixo. És una gran pluralitat d'idees i plantejaments la que reclama l'exercici del dret a l'autodeterminació, i un gruix important el que reclama la independència

Cal superar d'una vegada aquest coll d'ampolla que representa l'exercici del dret a l'autodeterminació. Aquest dret el tenim. El tenim tots. Tothom. No és discutible ni negociable. És un debat fals. L'autèntic debat és què fem. Cap a on anem. Com volem que siguin les coses. Quins models apliquem. Com fem servir el dret a l'autodeterminació. A autodeterminar-nos en tot. Aquest debat encara no ha arribat a tothom. Anem amb un considerable retard i no ens convé aparcar-lo perquè la política, o la fas, o te la fan.

Ara sabem que votarem. De la Diada a avui s'han sentit veus, algunes de raonables, que podien plantejar dubtes sobre la conveniència o no de votar el proper 9N. La unitat per votar s'ha imposat. Això és molt bo perquè aclarim el futur. És lamentable hagim trigat tant a arribar a aquest punt. Que no hàgim tingut més temps. S'ha perdut massa temps discutint l'obvietat del vot, però potser calia l'acumulació de força i la gran demostració cívica de la passada Diada per enderrocar el mur estatal oposat a la consulta.

Tard, però finalment, arriba el moment d'explicar, debatre, confrontar com volem que sigui el país. La resolució de demà parla de l'establiment d'estructures d'estat ja des del mateix 10N. Sí, segurament hi ha una estructura tècnica necessària per a la transició, però el model polític de país depèn del poble, reclamo un procés constituent. Reclamo debats populars. No vull que el nou país em sigui donat. Jo vull decidir, és el meu dret a l'autodeterminació, com ha de ser. Vull ser escoltat, no em conformo amb fer mosaics, o amb votar en un referèndum. Vull saber, escoltar i parlar, i vull triar.

Com han pogut fer a Escòcia durant ben bé un any, i demà votaran. Segurament molt més amb el cor que amb el cap, que les persones som molt més irracionals del que estem disposats a acceptar, però és aquesta la nostra grandesa i la nostra misèria.

Moltes felicitats, amics d'Escòcia, perquè demà triareu lliurement, sense amenaces ni coaccions.

Ja se que això és el normal, però vet aquí que no tots els governs del món són civilitzats.

Molta sort, en particular, amics independentistes d'Escòcia. Tant de bo que assoliu el vostre anhel, el vostre desig. Felicitats, en tot cas, perquè passi el que passi demà, avui ja heu guanyat i el vostre país farà un pas endavant en el seu autogovern. Que sigui un gran pas.

Us desitjo una gran victòria.

#YesScotland

dissabte, 13 de setembre de 2014

Reflexions abans del Dragon Khan.

Algunes idees i reflexions a l'endemà de la Diada.

Ahir va quedar ben explicitat que la gent vol votar. Avui, a hores d'ara, resulta inversemblant pensar en cap altre escenari. Resten dos mesos. Hi ha alguna possibilitat que aquest desig minvi? hi ha quelcom que ho pugui fer canviar?

Personalment, crec que no. L'agenda fins el 9N fa pensar que, més aviat, aquest desig anirà in crescendo. Per què? perquè la setmana que ve, vota Escòcia. Els escocesos votaran. El greuge comparatiu està servit. Més enllà dels resultats, el que és democràtic és votar. Això ho entén tothom i aquesta carta s'ha de jugar a fons.

Amb bon criteri, l'endemà del referèndum escocès, s'aprovarà la llei de consultes i, immediatament, la consulta del 9N. També immediatament l'estat recorrerà la llei i la convocatòria i, en pocs dies,el tribunal constitucional resoldrà contra totes dues.

En aquest punt els ànims estaran prou exaltats. Cada negativa de l'estat ¡, ja sigui del "gobierno" o del constitucional no farà mes que escalfar els ànims. La pressió popular per fer la consulta anirà creixent.

Tot seguit a la sentència del constitucional contra la consulta es pot esperar una cimera dels partits pro-consulta que, en aquest moment, hauran de prendre la decisió definitiva: acatar o no acatar.

Personalment, jo crec que no acataran, és dir, que es farà la consulta, almenys per un parell de raons:

- Perquè ja s'ha fet abans. No acatar el constitucional és quelcom que passa amb una certa freqüència: per exemple, sistemàticament l'estat no acata les resolucions del constitucional sobre la llengua catalana al País Valencià. O aquesta altre: El Parlament de Catalunya no va acatar la resolució del Constitucional sobre la declaració de sobirania.
- perquè ara mateix les plebiscitàries suposarien un enfonsament electoral catastròfic per CiU que, de pas, s'enduria per davant el procés d'independència. Al meu entendre, la forma "elegant" de perdre és anant a les plebiscitàries.

Vull remarcar el "a dia d'avui". Els propers dos mesos sí que seran un Dragon Khan. No se m'acut quins fets i de quina magnitud podrien ser capaços de canviar la percepció majoritària de la inevitabilitat de votar el proper 9N. Però no crec que es pugui descartar algun tipus d'acció per part de l'estat. També molt probablement qualsevulla gran acció de l'estat, es veuria contestada per una nova gran mobilització. Igual com jo ho veig, a l'estat també ho veuen, així que si en fan alguna, haurà de ser molt grossa i molt ben pensada. Alerta, doncs.

Sobre els desacataments, dir que desacatar és fàcil, sobretot quan no hi ha qui et pugui coercir. L'estat desacata resolucions del tribunal constitucional simplement perquè els membres del tribunal poden dir el que vulguin, però qui té la força per coercir i imposar les resolucions és el mateix estat. És el resultat lògic de ser a l'hora acusat i botxí. Només s'executen aquelles sentències que queden bé a la foto. Coses de la no-separació de poders.

La clau és qui pot coercir. L'estat pot coercir perquè té la policia per a fer complir sentències. A Catalunya, però, la policia no depèn de l'estat si no de la conselleria d'interior. A Catalunya, l'estat no té capacitat plena de coerció. Per tant, no pot obligar de forma rotunda i inevitable a que s'acati la sentència del constitucional.

Una de les claus per a votar el 9N serà, doncs, la fidelitat dels mossos a la conselleria d'interior. No és que els mossos hagin de fer res especial aquell dia. Només s'espera que facin les tasques habituals d'una jornada de referèndum.

Cosa que no vol dir que l'estat decideixi enviar la guàrdia civil a tancar col·legis, o que el govern civil assumeixi la direcció dels mossos, o que es retirin les competències de seguretat a la Generalitat. En fi, estem en un punt en que cal esperar algun tipus d'acció d'aquesta mena. Cometran un nou error. El definitiu.

Per votar el 9N, caldrà que la Generalitat, molt probablement, desacati al TC. I després caldrà que el poble desobeeixi anant a votar.

Desobeirem nosaltres al votar, no la Generalitat. Convé tenir-ho present. Per tant, el 9N, cal anar a votar. Indubtablement. Fins i tot diré que en aquest punt és poc important el sentit del vot. El fet mateix de votar serà un acte de rebel·lia. Poca broma.

Anem directes al desacatament i la desobediència i, qui sap, si a alguna cosa més.

Sobre les plebiscitàries: avui he llegit un argument al Periódico que venia a ser que el cas escocès i el cas català no són paral·lels perquè a Escòcia el referèndum d'independència l'ha impulsat un govern independentista, mentre que a Catalunya, el partit del govern no es va presentar amb la Independència al programa. Es pot contestar que el partit del govern a Catalunya es va presentar amb la consulta al programa, que és el que s'espera fer el 9N. En tot cas, és indubtable que si en comptes de la consulta s'hagués portat la independència al programa la resposta per part de l'estat hauria estat la mateixa: no a tot. Des de l'òrbita del (que queda) del PSC oficial encara pretenen que la gent tingui paciència.

Paciència? Catalunya va deu anys per davant d'Espanya. El 2004, amb el govern Maragall es va tancar el'etapa del pujolisme: sis legislatures seguides de CiU. Va ser un terrabastall. Van aparèixer actors nous: ERC i ICV. Maragall va resultar ser un visionari. L'oasi català es va esquerdar. I es va escriure un estatut que hauria permès un encaix còmode pels catalans dins l'estat espanyol. Aquell estatut va anar a Madrid on va ser esqueixat. Amb tot, aquell text es va aprovar en referèndum... per tornar a ser mutilat després pel constitucional i amb aquesta darrera humiliació va esclatar la revolta. Tot ben amanit amb la crisi i l'esclat de la bombolla immobiliària. El retorn del PP més involucionista dominat ideològicament per la FAES. Reformes laborals. La mediocritat del PSOE. A Catalunya va aparèixer l'ANC, pel front independentista. Per la seva banda, el front dels moviments socials estava en erupció: PAH, Marea Groga per l'educació pública, 15M... Conflictivitat social pels EROS, pels desallotjaments. Poc a poc tot va confluint. La gran manifestació del 2010 pel dret a a decidir, la gran manifestació de Diada del 2012, la Via Catalana del 2013 i la V d'enguany. La reclamació, finalment, de votar el 9N. I fer-ho, de forma natural, inevitablement, en rebel·lia. Volem la Independència per canviar-ho tot, com diu l'eslògan més lúcid de la CUP.

A Espanya, però, encara estan en la fase de trencar el règim del PPSOE. Qui sap. Potser Podemos o alguna cosa semblant propiciaran un canvi. Però encara té molt recorregut per fer. Massa. Potser anys. Aquesta és, per mi, la gran dificultat i el gran trencament: Catalunya està a punt per completar la seva revolució. A Espanya, tot just ara està començant a visualitzar-se. No anem a l'hora. Els desitjo molta sort. Els desitjo la llibertat. Crec que la Independència de Catalunya és també una grandissima oportunitat pels espanyols. Serà el darrer servei dels catalans a Espanya. I prou. No vull esperar. Al meu entendre, no anem a l'hora. No som ni millors ni pitjors. El que passa és que no anem amb els mateixos temps.

Per nosaltres, ara és l'hora. El 9N, votarem. Sí i Sí.

dijous, 11 de setembre de 2014

11 de setembre. Ara és l'hora.

Ha estat un gran dia.

Un dia lluminós, càlid i xafogós, d'aquest setembre amb vocació d'agost.

Un dia de grocs i vermells, i de triangles blaus i estels blancs. M'atreveixo a dir que l'estelada blava s'ha imposat com a símbol preferit de l'independentisme majoritari.

Hem fet la V. Reconec que hem arribat justs de temps i que en comptes de ser al sector que ens tocava hem estat un parell de sectors més enllà. No passa res.

Hem estat fent la V, de groc. Des de les franges estant, costava molt fer-se una idea del mosaic. La veritat, mentre érem allà, jo no tenia gens clar que allò quedés bé. Les imatges aèries, però, han fet palès que el mosaic ha sigut ben visible. Rècord mundial. El mosaic més gran del món.

La megafonia ha avisat que arribaríem a les 17:14 amb música. Hem escoltat l'emocionant i solemne versió catalana del "Saule, Perkons, Daugava" (Sol, Tro, (el riu) Daugava). En català la cançó s'ha titulat "Ara és l'hora".

"Saule, Perkons, Daugava" va ser l'himne de la via Bàltica a Letònia. Un himne per la Independència.

En aquest post del blog de Miquel Strubell podeu trobar la lletra de la cançó original i un vídeo amb la interpretació.

La versió catalana compta amb aquest vídeo rodat al mercat del Born, pel Cor Jove de l'orfeó Català.



Nus a la gola.

No recordo amb quin ordre ha anat. Per la megafonia també hem sentit, i cantat, el Cant de la Senyera. Un altre moment emocionant.

Però la solemnitat no ha estat, ni molt menys, la tònica. No podria ser-ho. Aquest és un país de llum. Aquest és un país que s'emociona, que riu i que balla. Aquest país és dona, és femella. És bonica, dolça, i també sensual, seductora, i ardent. Per això, junt amb aquests dos himnes solemnes i èpics ha sonat la versió que Peret, el rei de la rumba, trapella i enamorat de les dones, va fer al Concert per la Llibertat. Catalunya té poder.



I qui més qui menys, s'ha deixat dur per la rumbeta.

Com m'estimo aquest país que sap fer de la rumba cantada per un avi gitano, un himne nacional. Peret, et trobem a faltar.

S'han fet discursos vibrants per reclamar el vot el proper 9 de novembre. S'ha fet algun experiment poc rumiat (això de la gigaona s'ho ha empescat el Quim Masferrer tot sol, oi?). Poc a poc la gent ha anat abandonant la via. La Gran Via, en el nostre cas.

I per on anessis trobaves el groc i el vermell, l'or i flama, com els agrada dir als compatriotes al nord del Pirineu.

Parada a un bar, meitat grocs, meitat vermells, i les teles amb imatges del gran mosaic. Allà ens hem adonat que sí, que el mosaic ha sortit bé. Que a les imatges aèries la senyera és ben visible. Arribant a casa, Internet i comprovació que el Twitter i el Facebook bullen. Als fòrums: fotos, vídeos, comentaris, reaccions als mitjans internacionals. L'hem feta grossa. Un altre cop.

També he descarregat les meves fotos i els vídeos que he gravat. Records d'un dia per la història.

Però, més que records, crec que aquestes fotos i vídeos són com el pessigar-se la galta davant d'un fet sorprenent. Tot això està passant. Ara és el moment. Ara és l'hora. Ens n'adonem. Estem fent un nou país. Estem fent la Independència. El millor record d'aquests dies, d'aquí uns anys serà la mateixa Independència. Com quan tens un fill. Les fotos ajuden a fixar aquells moments mentre creixia. Sí. Però al teu fill no et cal recordar-lo, que és ben present, i és aquest ganàpia que ara es al teu costat i és riu amb tu de les fotos velles.

És la vida mateixa la que passa. El que he vist avui. Aviat hi haurà un nou estat a Europa. Som nosaltres.

El 9 de novembre votarem. No en tingueu cap dubte. I guanyarem la independència. Tampoc ho dubteu això.

dijous, 4 de setembre de 2014

Comissió d'investigació pel cas Pujol.

Ahir el ministre Montoro es va despatxar molt a gust contra l'independentisme i el dret a decidir amb l'excusa de Pujol.

Era d'esperar. Quan Pujol va confessar que tenia diners a Andorra va donar munició de la bona als nacionalistes espanyols. Que la confessió es produís en un determinat moment i d'una determinada forma és quelcom que fa pensar. Jo crec que Pujol sabia que tard o d'hora l'escàndol saltaria i, preu per preu, al menys jugar la carta de tractar de gestionar els temps per a fer que la notícia no provoqués gaire trencadissa. No se si ho han aconseguit. En tot cas, la resposta del govern espanyol ha estat l'esperada. Han vist carn i s'hi han llençat a mossegar.

Sigui com sigui, Pujol va cometre un delicte i ha de pagar pel que va fer. Segon, hi ha l'agreujant del discurs d'ètica i esforç que durant tants anys va ser marca de la casa i que ara es revela com un discurs mentider. Tercer: que Pujol tractes de controlar els temps amb la confessió va ser una tàctica que li haurà donat resultat, o no, però que, en tot cas, no és acceptable que s'intenti repetir amb la compareixença al Parlament de Catalunya. No val a dir que ara no toca. Si el Parlament diu que toca, toca. Per tant, ja que no és per les bones, haurà de ser amb una comissió d'investigació.

El cas Pujol ha fet mal. Ha fet mal no només pel delicte fiscal en si. Ha fet mal, i és molt greu, perquè Pujol era un referent. Són molts, molts, els votants i militants de CDC, i de CiU, però també d'altres partits que veien en Pujol una figura respectable. Una figura amb un discurs i uns valors. Algú amb el que es podia discrepar a fons sobre les polítiques, però del que se'n pressuposava una fidelitat i un patriotisme.

Aquesta imatge s'ha esquerdat quan no s'ha esbocinat. Hi ha molta gent de CDC, i de CiU, però també d'altres partits, que senten una barreja de tristesa, ràbia i vergonya quan parlen del cas Pujol. A mi mateix, que mai vaig votar Pujol, però que vaig créixer a, i amb, la Catalunya de Pujol al si d'una família pujolista, tot aquest afer em sap molt greu. Pujol podia representar una dreta a la que jo em podia oposar, però Pujol era honest i coherent en els seus plantejaments. Pujol feia el que creia. O això era el que jo i molts ens pensàvem. La fidelitat popular a Pujol, a més, en molts casos era, fins i tot, anterior a la transició i ja venia de la campanya "Pujol-Catalunya" que va demanar el seu alliberament quan va ser empresonat i torturat pels fets del Cant de la Senyera al Palau de la Música al 13 de juny de 1960, amb els ministres de Franco escoltant. Aquesta història me la van explicar a casa. Aquestes fidelitats tan antigues s'han vist ferides. És molt greu.

Pujol ha de pagar pels delictes que ha comès. Pel fiscal, i sobretot, per l'engany . Espero, desitjo de tot cor, que pagui i que ho faci amb dignitat. A mi m'agradaria que Pujol recuperés el seu bon nom. I estaria bé, per començar, que anés al Parlament. Que no calgués una comissió d'investigació. Diu que no ho farà i tant de bo que rectifiqui, perquè és una qüestió de respecte i confiança envers la institució que representa el poble de Catalunya. Pujol fa mal quan menysté al Parlament de Catalunya. Sobretot ell, que ha estat durant tants anys President de la Generalitat.

Que Montoro i el PP es dediquin a escampar merda sobre l'independentisme, el sobiranisme i els defensors del dret a decidir amb l'excusa de Pujol era previsible. Ni cas. Que investigui el Parlament, que és qui té el dret i el deure, per ser el representant del Poble. I també és molt important que demà, i l'altre, i cada dia seguirem mirant als ulls als nostres veïns, als nostres amics, seguirem mirant-nos als ulls els uns als altres i continuarem veient al veí, a l'amic, al company i continuarem sentint confiança. Em fa l'efecte, crec percebre, que és el que està passant i sento que això és bo. La corrupció, vingui d'on vingui, ni trenca ni trencarà, no pot trencar, la confiança en nosaltres mateixos com a poble. Així ha de ser.

Arriba el moment que el poble actuï. Al Parlament, els nostres representants tenen l'encàrrec de fer net. Ben aviat, al carrer, el Poble en persona reclamarà una nova forma de fer.