dijous, 11 de setembre de 2014

11 de setembre. Ara és l'hora.

Ha estat un gran dia.

Un dia lluminós, càlid i xafogós, d'aquest setembre amb vocació d'agost.

Un dia de grocs i vermells, i de triangles blaus i estels blancs. M'atreveixo a dir que l'estelada blava s'ha imposat com a símbol preferit de l'independentisme majoritari.

Hem fet la V. Reconec que hem arribat justs de temps i que en comptes de ser al sector que ens tocava hem estat un parell de sectors més enllà. No passa res.

Hem estat fent la V, de groc. Des de les franges estant, costava molt fer-se una idea del mosaic. La veritat, mentre érem allà, jo no tenia gens clar que allò quedés bé. Les imatges aèries, però, han fet palès que el mosaic ha sigut ben visible. Rècord mundial. El mosaic més gran del món.

La megafonia ha avisat que arribaríem a les 17:14 amb música. Hem escoltat l'emocionant i solemne versió catalana del "Saule, Perkons, Daugava" (Sol, Tro, (el riu) Daugava). En català la cançó s'ha titulat "Ara és l'hora".

"Saule, Perkons, Daugava" va ser l'himne de la via Bàltica a Letònia. Un himne per la Independència.

En aquest post del blog de Miquel Strubell podeu trobar la lletra de la cançó original i un vídeo amb la interpretació.

La versió catalana compta amb aquest vídeo rodat al mercat del Born, pel Cor Jove de l'orfeó Català.



Nus a la gola.

No recordo amb quin ordre ha anat. Per la megafonia també hem sentit, i cantat, el Cant de la Senyera. Un altre moment emocionant.

Però la solemnitat no ha estat, ni molt menys, la tònica. No podria ser-ho. Aquest és un país de llum. Aquest és un país que s'emociona, que riu i que balla. Aquest país és dona, és femella. És bonica, dolça, i també sensual, seductora, i ardent. Per això, junt amb aquests dos himnes solemnes i èpics ha sonat la versió que Peret, el rei de la rumba, trapella i enamorat de les dones, va fer al Concert per la Llibertat. Catalunya té poder.



I qui més qui menys, s'ha deixat dur per la rumbeta.

Com m'estimo aquest país que sap fer de la rumba cantada per un avi gitano, un himne nacional. Peret, et trobem a faltar.

S'han fet discursos vibrants per reclamar el vot el proper 9 de novembre. S'ha fet algun experiment poc rumiat (això de la gigaona s'ho ha empescat el Quim Masferrer tot sol, oi?). Poc a poc la gent ha anat abandonant la via. La Gran Via, en el nostre cas.

I per on anessis trobaves el groc i el vermell, l'or i flama, com els agrada dir als compatriotes al nord del Pirineu.

Parada a un bar, meitat grocs, meitat vermells, i les teles amb imatges del gran mosaic. Allà ens hem adonat que sí, que el mosaic ha sortit bé. Que a les imatges aèries la senyera és ben visible. Arribant a casa, Internet i comprovació que el Twitter i el Facebook bullen. Als fòrums: fotos, vídeos, comentaris, reaccions als mitjans internacionals. L'hem feta grossa. Un altre cop.

També he descarregat les meves fotos i els vídeos que he gravat. Records d'un dia per la història.

Però, més que records, crec que aquestes fotos i vídeos són com el pessigar-se la galta davant d'un fet sorprenent. Tot això està passant. Ara és el moment. Ara és l'hora. Ens n'adonem. Estem fent un nou país. Estem fent la Independència. El millor record d'aquests dies, d'aquí uns anys serà la mateixa Independència. Com quan tens un fill. Les fotos ajuden a fixar aquells moments mentre creixia. Sí. Però al teu fill no et cal recordar-lo, que és ben present, i és aquest ganàpia que ara es al teu costat i és riu amb tu de les fotos velles.

És la vida mateixa la que passa. El que he vist avui. Aviat hi haurà un nou estat a Europa. Som nosaltres.

El 9 de novembre votarem. No en tingueu cap dubte. I guanyarem la independència. Tampoc ho dubteu això.

Publica un comentari a l'entrada