Pàgines

dimarts, 8 de novembre de 2022

Encara serà pitjor

Fan una conferència mundial sobre el clima i ens diuen que serà l'apocalipsi, però ells hi van amb jets privats. Els refugiats, també els refugiats climàtics, fugen amb patera, o els massacren a les tanques.

No s'atreveixen a dir que el que cal fer és decréixer. No ho diran mai, perquè ells perdrien i l'avarícia els pot. Perquè si es decreix, els que manen i imposen el poder ja no podran fer-ho. Perquè si es decreix també caldrà menys treball, i això vol dir, necessàriament, que ha de canviar el model econòmic i social. No passarà. No amb els que hi han ara. Abans els pols es fondran i els rius s'assecaran, la majoria de gent passarà set, fam i malalties, i ni aleshores.

En aquesta conferència, Pedro Sánchez anuncia pomposament (sempre parla de forma pomposa i pedant) que Espanya destinarà cinc milions d'euros a una oficina "per a la resiliència". Però, de fet, l'estat espanyol destina cada any centenars, milers de milions d'€ a combustibles fòssils.

És dir, crearan un nou negociat per a col·locar-hi càrrecs del partit i afins, amb sous d'escàndol.

Barrionuevo diu que allò dels GAL sí, que era cosa del govern. Allò dels GAL era terrorisme d'estat, per si no ho recordeu. Una banda terrorista contra l'independentisme basc. Contra l'independentisme català van ser més descarats, i van enviar als piolins vestits d'uniforme. Terrorisme uniformat de l'estat contra els votants del primer d'octubre,  també.

Mentrestant, Corinna Larsen diu que l'emèrit apareixia amb bosses de súper plenes de diners. Regals dels amics, deia. Corrupció, en diria jo.

Mentrestant, la guerra entre Ucraïna i Rússia. L'amenaça nuclear. la crisi econòmica que va començar amb Lehman Brothers i de la que mai ens n'hem sortit, empitjorant. La inflació convertint als treballadors i llurs famílies en gent pobre. Un món que sobre el paper creix, però on cada dia hi ha més pobresa. Com pot ser? qui creix? A qui li convé tota aquesta merda?

Podridura. Allà on miris, només podridura. 

Cabrons que han anat a la conferència mundial sobre el clima amb jets privats. 

Cínic que se'ns pixa a la cara obrint negociats per col·locar als amics, i encara espera que l'aplaudim.

Terroristes d'estat. Estats terroristes i bel·licistes.

I tot això, només escoltant les notícies que han anat sortint en un parell de dies.

Una varietat exuberant de podridures de totes mides i pudors.

Un altre món és possible, i serà pitjor. A cada dia que passa és pitjor.

diumenge, 16 d’octubre de 2022

Poc pa i circ pèssim

Les dues setmanes que han seguit al cinquè aniversari del primer d'octubre han estat esbojarrades. No m'esperava pas que Junts sortís del govern. Ha estat una autèntica sorpresa i sembla que hi ha tingut molt a veure l'alta participació de la militància en les votacions.

A qualsevol partit hi han dos tipus de militants:  amb càrrec, i sense. Els militants amb càrrec tenen un sou que depèn directa o indirectament del partit, de la seva participació a les institucions i de la influència i poder efectiu que el partit toca. Els militants sense càrrec, o de base, són la mà d'obra, la carn de canó, i la font última de finançament que permet mantenir l'estructura. 

Quan toca fer votacions internes, molt sovint, els militants amb càrrec voten en bloc i sense fissures seguint les directrius del partit. En canvi, la militància de base sovint s'absté. Els militants de base acostumen a sentir-se prou pagats fent activisme i, sovint també, perquè accepten el rol de ser tropa i que per a manar ja hi han capitans. Eventualment, descobreixen que gairebé qualsevol proposta que facin serà rebutjada per raons diverses: manca d'informació, manca d'alineació tàctica o estratègica, o qualsevol altre excusa per part de la direcció de la secció local, assemblea, casal, o forma d'organització que toqui. Als soldats se'ls demana obediència cega, no que pensin pel seu compte.

I vet aquí que els soldats de Junts, aquest cop, enlloc de quedar-se a casa esperant ordres, han anat a votar. Em recorda quan les assemblees d'ERC van decidir que calia votar No al referèndum de l'estatut de 2005, quan la direcció demanava fer un vot nul. En aquella època la militància d'ERC era capaç d'esmenar a la direcció del partit. Avui és impensable. O potser no tant. Potser és tan impensable com que la militància de junts voti per sortir del govern. Qui sap.

En tot cas, la sortida de Junts planteja un escenari nou. La propera batalla serà l'aprovació del pressupost. El pressupost, és la llei principal que fa un govern. Un govern, qualsevol govern, només té dues tasques a la vida: fer un pressupost, i acomplir-lo. El pressupost és on és planifica tota la política del govern. On es veuen les prioritats i, en definitiva, es revela el caràcter d'esquerres o de dretes, autonòmic o nacional, del govern.

El conseller Giró, de Junts, ha estat el principal artífex del pressupost que es votarà. Caldria pensar, doncs, que Junts podria sentir-se motivada a votar aquest pressupost, però està per veure. De moment han posat una condició que ja se sap que no s'acomplirà: la qüestió de confiança. El cert és que, en la situació que ha quedat el govern, la presentació d'una qüestió de confiança seria el més natural, el que, espontàniament, hauria de fer el govern, per higiene democràtica. Encara més quan una de les condicions pactades entre ERC i CUP, per a obtenir el suport dels cupaires al govern, va ser que Pere Aragonès presentaria una qüestió de confiança a mitja legislatura. ERC, però, es nega a presentar aquesta qüestió de confiança perquè, de fet, temen molt que la perdrien.

Tot això ha passat en dues setmanes. Sembla que hagin passat anys. La sensació és que el govern de Pere Aragonès té molt de plom a l'ala. No pot aguantar gaire més. Potser aprovaran el pressupost amb el suport del PSC i Comuns. Potser no. Qui sap. En tot cas, serà política autonòmica de baix nivell. A més, com ja he dit abans, fer el pressupost és només mitja pel·lícula. L'altra part és executar el pressupost. I d'on no hi ha, no en raja: l'execució del pressupost estatal en infraestructures a Catalunya, a mes de juny, era del 16%, quan era raonable esperar que estigués prop del 50%, com correspondria a mig any. Per comparar, a Madrid, ja tenien més del 50% executat. Un cop més la sagnia i l'espoli de cada any.

Sí, d'acord, estic barrejant pressupost estatal amb pressupost autonòmic. Ho faig per vàries raons: qui us penseu que signa els xecs que rep la Generalitat? l'estat espanyol. Com penseu que es fan els grans projectes? sovint amb la col·laboració entre administracions. Això vol dir que si tu poses la teva part, però els teus socis no, el resultat final és la no execució del projectes. En tot cas, el pressupost de la Generalitat és petit comparat amb el de l'estat per a Catalunya. El problema de fons és que la Generalitat és una institució de l'estat i subordinada a aquest estat, i des del 155 ja no hi ha cap possibilitat d'engany ni d'auto-engany en aquest punt. El problema és la dependència de la Generalitat. El problema és la no independència de Catalunya.

Però qui dia passa, any empeny, oi? els càrrecs de Junts deuen estar molt emprenyats. Els càrrecs d'ERC, en canvi, deuen pensar que han de fer tot el que sigui possible amb aquest temps extra que se'ls ha concedit. Al PSC i a ECP deuen estar fent càlculs de quan podran assaltar el govern i posar els seus propis càrrecs.

En aquest sentit, els nous consellers són ben curiosos. ERC ha buscat noms als espais socialista, post-convergent, de podem i, fins i tot, octubristes.  Gent com Quim Nadal (òrbita PSC), Gemma Ubasart (òrbita podem), Carles Campuzano (òrbita post-convergent) o Meritxell Serret (d'ERC, però antiga exiliada). Aquesta amalgama de noms és l'excusa d'ERC per dir que el seu govern representa al 80%. Però, és clar, aquests noms no els han proposat els respectius partits, ni són fruit de cap consens d'aquest 80%. És purament un moviment estètic per a un titular. Sense cap més fons. En realitat, aquest moviment diu molt de com funciona la política autonòmica a Catalunya: és un miserable i malgirbat vol gallinaci.

Més ens val auto organitzar-nos i prescindir tant com puguem d'aquests carallots. Cal molt treball de base. Calen molts més militants de base, dels que treballen sense cobrar. Cal que d'entre ells surtin els nous capitans. Ens cal molta militància, però no als partits, que ja hem vist que no serveixen, o que només serveixen per a col·locar càrrecs i facilitar negocis als seus clients. Prou d'aquest color. Aquest mal s'ha d'acabar. Tant de bo que la sortida de Junts del govern serveixi per a convertir a Junts en una eina útil per a l'independentisme. Tant de bo que sigui així, però no espero miracles. 

En fi. A veure quina en faran ara. És molt penós veure com els polítics estan jugant a ser ells la notícia i com la política està esdevenint un espectacle. El pitjor, però, es que és un espectacle molt pobre, de sèrie B, de baix pressupost i amb actors dolents, es diria que força d'acord amb aquests temps que estem vivint, de crisi econòmica i de pobresa creixent. Com vaig llegir a alguna banda: poc pa, i circ pèssim.

diumenge, 2 d’octubre de 2022

Xiulets com a simptoma de problemes

He anat a la concentració d'aquesta tarda a Arc de Triomf. Molta gent. Certament no comparable amb la gran manifestació de la passada diada nacional, però molta gent. Jo crec que es pot afirmar que ha estat un èxit de participació.

La presidenta Forcadell ho ha dit en el seu parlament: estem mobilitzats i això és positiu. És un motiu per alegrar-se'n.

El que no m'ha sembla bé, i vull dir-ho, han estat els xiulets que la Presidenta Forcadell ha rebut.

Haver estat a la presó, o a l'exili, no fa que tinguis més raó que els altres. No és un argument. Si de cas et pot donar l'autoritat moral d'aquell que s'ha enfrontat a la repressió per la defensa dels seus ideals. Però, a la vegada, la presó t'inhabilita per a l'exercici de la direcció del moviment independentista. Per pura seguretat tant de la persona que ha patit presó i repressió, com per al mateix moviment.

Això ho han entès i ho saben tots els moviments d'independència haguts i per haver, excepte el català, pel que es veu.

Això vol dir que el moviment per la independència de Catalunya té un problema amb els presos que han estat indultats però, al mateix temps, han tornat a posicions de direcció del moviment independentista: notablement això fa referència a Oriol Junqueras, a Jordi Turull i a Jordi Sanchez. Que se'ns dubte poden ser referents morals per als seus seguidors, però en cap cas poden ser líders executius del moviment. Perquè han estat "tocats".

Els altres indultats: Jordi Cuixart, Raül Romeva, Josep Rull, Dolors Bassa, Quim Forn i Carme Forcadell, han fet passos al costat, o enrere. En algun cas ocupen posicions directives que no són de primera línia dins dels respectius partits; en d'altres han passat a una militància de base, en la que exerceixen l'autoritat moral de la que parlava; i en d'altres casos han reduït la seva militància i activitat pública a una mínima, o nul·la, expressió. pe mi, aquestes posicions són assenyades. Em semblen bones totes elles. Crec que és el millor que poden fer per ells mateixos i per al moviment. Tots ells han estat "tocats" i, amb bon criteri en la meva opinió, s'han apartat de primera línia de foc. És bo per ells, estan més protegits, i per al moviment.

Un cas especial són les exiliades que han tornat i que estan a l'espera de judici i sentència: Meritxell Serret i Anna Gabriel. En tant que exiliades, no havien estat "tocades". En tornar i ser sentenciades, al que sigui, passaran a estar "tocades". No haurien de posar-se en la direcció del moviment, per seguretat seva i del moviment. No sembla que la seva intenció sigui posar-se al front. És evident que són veus potents i amb criteri que, si volen, haurien de poder exercir aquesta autoritat moral de la que parlava, si aquest fos el seu desig. Jo les escoltaria atent.

Els exiliats, per la seva banda, mantenen un combat amb l'estat espanyol. Han tingut errors i encerts al llarg d'aquests anys. Però a hores d'ara, són els que de forma més evident mantenen el pols amb l'estat. Ni que només sigui en l'àmbit judicial. En tot cas, per mi, el Consell de la República és l'organització que hauria d'encapçalar la resistència. Hauria de ser la direcció política del moviment d'independència de Catalunya des de l'exili. També un espai d'internacionalització i explicació del moviment, un espai des del que teixir aliances, obtenir suports i fons, un espai neutral per al debat, la discussió, la resolució de conflictes interns del moviment. En això tampoc som originals. Molts moviments d'independència han tingut les seves direccions polítiques (i organitzatives, i intendència) a l'exili. 

En tant que el caràcter del Consell per la República ha de ser transversal, els seus lideratges haurien de tenir poc perfil de partit i sí, en canvi, molt perfil institucional, transversal i de consens. El president del consell de la República hauria de captenir-se com el president de Catalunya a l'exili.

És obvi que això planteja un problema greu. EL Consell de la República NO pot ser un ariet de Junts en la seva lluita partidista amb ERC. Per la seva banda, ERC no pot pretendre que l'exili, i la seva lluita, no existeix.

El que ha passat avui a Arc de Triomf no m'ha agradat. Crec, com ha dit la Presidenta Forcadell que hem de valorar positivament la capacitat de mobilització en un dia del que encara molta gent no n'és conscient de la seva importància. Però, d'altra banda, és obvi que molts dels xiulets que ha rebut la mateixa Presidenta Forcadell han esta perquè, a dia d'avui, és militant d'ERC. Ho he trobat particularment desagradable perquè la colla de fanàtics que tenia al costat no m'han deixat sentir el parlament de la Presidenta, i encara es queixaven quan la gent els reclamava silenci. No eren molts els que xiulaven, però eren molt sorollosos. Aquests mateixos han escoltat al President Puigdemont amb un silenci reverencial. 

Per descomptat que tothom té dret a xiular a qui li sembli. És llibertat d'expressió. Només faltaria. Però diria que els xiulets són el símptoma d'un problema "de salut", com passa amb l'asma. No sembla gaire intel·ligent voler convertir el consell de la República en un ariet de partit perquè, en aquest cas, el que fem es destruir una organització necessària, el Consell, per a enfrontar -i eventualment destruir-se mútuament- a altres dues organitzacions necessàries (ERC i junts). 

Compte, doncs, perquè l'independentisme és més fort que mai, manté la capacitat de mobilització i segueix sent la força social i política central i transversal del país. Sí. Però està covant un mal al seu si que pot ser molt perjudicial per a aquesta Catalunya que diu que vol servir. Cal coordinació entre tots els independentistes. No cal que anem units, però no podem anar dividits. Ens hem de coordinar. Que potser Aznar tenia raó?

Tenim un problema amb els partits que han decidit que l'enemic és al costat, i que prefereixen no mirar l'enemic, de veritat, que tenen al front. Tenim un problema amb els partits que pretenen modular i apropiar-se de la mobilització al carrer com una eina en el seu propi interès. 

Els partits, a més, tenen problemes particulars i propis, quan han esdevingut agències de col·locació de càrrecs i això provoca lluites internes entre els que defensen els objectius nacionals i els que defensen els interessos particulars, sous i influència personal. 

Els militants de base també tenim un problema si no som capaços de pensar per compte propi i ens limitem a seguir dòcils i disciplinats les consignes dels partits.

Tenim un problema de lideratge terrible. Ens cal que ANC, Òmnium i Consell per la República s'asseguin a parlar, molt seriosament, de com es reorganitza el moviment, com es posen els partits a treballar de forma coordinada per a la Independència, i com aquestes organitzacions de la societat civil es desempalleguen dels comissaris polítics dels partits. Pel broc gros: si han d'haver comissaris, que siguin de l'ANC als partits.

No he pogut sentir el discurs de la Presidenta. Lamentablement uns fanàtics no m'han deixat sentir-la. Jo no se si hauria estat d'acord amb tot el que deia, o potser només en part, o potser en total desacord. No crec que fos això últim, perquè el poc que he pogut escoltar em semblava força assenyat. En tot cas, el que se segur és que Forcadell ha estat la presidenta del Parlament en el moment més brillant de la institució a l'època contemporània, i en part ho ha estat per la feina de la Presidenta. Després, Carme Forcadell ha tingut el bon criteri de deixar la primera fila. Jo només puc estar agraït a Carme Forcadell. Per ser-hi sempre, malgrat la presó i la repressió. Per ser-hi abans del primer d'octubre de 2017, i per ser-hi ara també. Respecte, admiració i agraïment.

I no, ja fa anys que no voto ERC, com es pot comprovar llegint aquest blog. 

Acabo. A dia d'avui, el que tinc és molta curiositat per la llista cívica que l'ANC vol proposar. Pot ser una solució. Repeteixo: tenim un problema, i gros, amb els partits independentistes. De fet, tenim un problema, i gros, amb el sistema de partits. Però aquesta és una altre discussió.

dissabte, 1 d’octubre de 2022

Al carrer! #1Oct2022 #1Oct2017

Primer d'octubre de 2022. Avui és la commemoració del cinquè aniversari de  referèndum d'independència de 2017 i de la victòria aclaparadora que representa aquell dia. 

Del referèndum, en si mateix, perquè va ser un èxit d'auto-organització. El poble va defensar els locals de votació, va portar les urnes a aquests locals, va votar massivament i va defensar aquelles urnes sagrades i precioses amb el propi cos, enfront de les forces d'ocupació espanyoles. 

I pel resultat. Que amb els recomptes fets, descomptant fins i tot els milers de vots segrestats per les forces d'ocupació espanyoles, va marcar una victòria aclaparadora i indiscutible dels favorables a la independència.

A un país més civilitzat que l'estat espanyol, a un club d'estats cínic i exclusivament mogut per interessos materials com és la UE, el resultat del primer d'octubre de 2017 hauria obert, sense dilacions ni excuses, el ṕrocés de reconeixement internacional de la república de Catalunya. No va ser el cas. L'aprenentatge és que fins que no onegi la senyera als organismes estatals internacionals, no hem d'esperar més que mentides, complicacions, inconvenients, conflictes, àdhuc violència, d'aquests mateixos estats i organismes. En particular d'Espanya i de la UE. Fiquem-nos-ho al cap. Fiquem-nos al cap, també, que el primer d'octubre de 2017 els vam guanyar i que aquella part del camí ja està feta.

El camí que encara hem de recórrer comença, com tots, al carrer.

No és una metàfora. Per a culminar cal la mobilització del poble i el control del territori. Cal que cap govern, ni l'estatal, ni tampoc l'autonòmic, en tant que organisme de l'estat, ens aturi. No ens poden aturar quan la desobediència civil és continua i generalitzada. Als carrers.

El passat onze de setembre vam sortir al carrer a dir que hi som. Hi som. Determinats.

Avui cal tornar-hi. A les 17:00 hi ha convocada una manifestació a Arc de Triomf. Durant tot el dia, arreu del país hi han actes convocats.  No dubteu pas! participeu-hi!

Ens veiem als carrers!




dimarts, 27 de setembre de 2022

Acord per la claredat

La gran proposta del president Aragonès és el "Pacte de la claredat". Un pacte a la quebequesa amb l'estat, per definir quan i com es podrà fer un referèndum d'autodeterminació  vinculant a Catalunya. Pacte per la claredat.

Ens cal ser clars. Sí senyors. Em sembla molt bé que ens posem d'acord en dir les coses clares.

Diguem-ho clar: l'estat espanyol, immediatament per boca de Salvador Illa, i poc  desprès per la de la ministra portaveu, han dit, ben clarament, que això del pacte de la claredat ni està ni se l'espera. Els del PP, Vox i C's encara riuen.

Diguem-ho clar: la DUI de facto van ser les sessions del Parlament del 6 i 7 de setembre d'aquell, quan es va aprovar fer el referèndum i unes lleis de transició que donaven cobertura jurídica i legalitat a la transició vers la independència.

Diguem-ho clar: l'únic referèndum possible és l'unilateral. Ja el vam fer, el passat 1er d'octubre de 2017. I el vam guanyar.  Els referèndums referenden, i el poble català, va referendar la independència, amb més de dos milions de vots emesos, i una esclatant majoria favorable. Les condicions en que es va votar, sota l'agressió de les forces d'ocupació espanyoles, donen encara major relleu i valor a aquella gran victòria.

Diguem-ho clar: Un cop comptats els vots del referèndum, la independència es va proclamar, i tot seguit els representants del poble van prendre la decisió, unilateral, de no permetre al poble defensar la independència obtinguda. 

Jo no crec que el poble català pugui tornar a confiar mai més en aquells representants que van usurpar la sobirania popular en el moment més crític. Certament, se'ls va fer confiança per fer front al 155, i se'ls va tornar a fer confiança quan, enmig de la pandèmia, l'independentisme va guanyar per primera vegada en escons i vots al Parlament de Catalunya. Aquesta última una victòria ben amarga, perquè, en tot cas, es tractava d'unes eleccions autonòmiques, quan haurien d'haver estat constituents. Però és que, a més, només van servir per mostrar les vergonyes i les misèries dels partits independentistes, molt més preocupats en mantenir quotes de poder autonòmic que en la recuperació de la independència.

Diguem-ho clar: costarà molt tornar a posar en marxa la maquinària que va fer possible el 6  i 7 de setembre i el 1, 3 i 27 d'octubre de 2017. 

Quan es diu que la independència va durar uns  segons, és fals. La independència de fet abasta el període entre el 6 de setembre i el 27 d'octubre. Moments en que vam fer front, amb èxit, al cop d'estat del 20S, quan la policia espanyola va entrar a les seus de les conselleries en la recerca de "proves" contra l'independentisme, i després no van tenir valor per sortir.

El poble no va fallar, però se li va negar la victòria. No sabem els motius de fons, ni les pors que uns i altres van tenir. En tot cas, aquells dies vam aprendre que podíem guanyar. Avui sabem que, de fet, ja havíem guanyat.

Podem tornar a guanyar i recuperar la Independència que ja teníem. No hem de permetre que ningú ens negui la victòria. No li ho permetrem a l'adversari i, encara menys, als nostres representants. 

El poble, nosaltres, tornem a caminar. Independència. Com més aviat millor i sense més pèrdues de temps, ni taules de xerrameca, ni pactes que clarament no seran. El que cal és mobilització contínua i control del territori. 

El proper dissabte, cinquè aniversari de la gran victòria del primer d'octubre de 2017, ha de ser una jornada de lluita, que prengui l'energia de la passada diada i que la projecti al futur. 

Persistim. Fins aconseguir-ho. Aquest és el compromís i és ben clar. Tots hi estem d'acord. És el nostre acord per la claredat. És el nostre acord per la Independència. Acordem mobilitzar-nos fins a recuperar, i consolidar, la Independència de la República de Catalunya.

Ateu

 Jo sóc ateu. Es diu que "ateu" vol dir que no creus en Déu. Però no és veritat.

És obvi que Déu existeix. Si més no, en forma d'idea. La idea de Déu existeix. És una idea extremadament poderosa. Ha mogut la història de la humanitat des dels inicis. La idea de Déu  ha estat la causa última de guerres, rituals, tradicions, noms de llocs i persones,  art de tota mena. La idea de Déu és inevitable. En aquest sentit, Déu existeix. 

Algú dirà que això és un joc de paraules i que la idea de Déu no és el mateix que Déu. D'acord. Però un ésser que és a tot arreu, però no es pot captar de cap forma, que és totpoderós i fa miracles, però que, en realitat, no hi ha cap evidència que avali aquesta afirmació, que només el pots percebre per "la fè". Un ésser que és un "esperit" però que, de fet, ningú pot descriure o  mesurar què és un esperit, o si ho fan, no es posen d'acord.

Un ésser que, en realitat, és una idea. Si Déu és una idea, aleshores la idea de Déu és Déu, no? Bé. és igual això últim sí que ha estat un joc de paraules. La cosa és que, per mi Déu, o la idea de Déu, són el mateix i, en tant que idea, és òbviament real. I no penso entrar en discussions sobre platonisme, o sobre el món de les idees. Sóc molt més prosaïc: Les idees les creen les ments, no tinc motius per pensar el contrari.

Insisteixo, resulta que, en tant que idea, la de Déu, Déu, és una creació de la ment. Aquesta és la clau. Deu, que sens dubte existeix, i si no us ho creieu, mireu-ne els efectes al llarg de la història, ha estat creat per la ment dels homes. Per això sóc ateu. Perquè per mi l'origen de Déu és la humanitat. Contra el que afirmen alguns teistes, que és just el contrari.

Però a mi em serveix el meu plantejament perquè, entre d'altres coses, em permet de gaudir de la multitud de panteons que les cultures del món han creat. Estic enamorat del panteó grec i em declaro devot de la dea Atenea. Però, sens dubte, el panteó nòrdic i el cinematogràfic Thor mereixen una menció i un reverent respecte. Qui parla de deus parla de religions: Quan sigui gran vull ser mestre Jedi. De moment, però, sóc practicant de mindfulness.

El meu plantejament té una altre cosa molt bona, i és que, en tant que creacions de la ment humana, l'autèntica seu de la divinitat és la ment. Déu és al nostre cap. L'espiritualitat és al nostre cap. Tinc dret a fer servir aquestes idees que són molt poderoses abstraccions i que em permeten interpretar el món i crear un relat sobre la vida, la mort, sobre el pas del temps, sobre l'univers. Puc fer servir aquestes poderoses idees per assolir un pensament místic, si cal.

I, sobretot, puc ser lliure de pensar com vulgui i no em cal imposar el meu pensament a ningú.

Per això crec en déus, i sóc ateu.

dilluns, 26 de setembre de 2022

Acabar amb els prejudicis.

Al llarg de la meva vida laboral al sector de la consultoria informàtica he pogut treballar amb companyes i companys magrebins. Força joves, ben preparats, amb idiomes. Eficients. Les converses al voltant de la màquina del cafè eren força divertides.

Aquells converses em van servir per trencar prejudicis. Resulta que els musulmans i les musulmanes són, essencialment, com els cristians. És dir, la majoria no són fanàtics religiosos. Amb els musulmans funciona allò del "creient i/o practicant" que apliquem als cristians i amb resultats força similars: la major part dels que es declaraven creients, eren poc practicants, per no dir gens. En el cas de les noies, recordo haver vist algun vel, però la majoria de les noies musulmanes no en duien, si més no a l'oficina. Només recordo un company que fes un ramadà estricte, la major part de les companyes i companys musulmans no el feien.

Creient, però no practicant era el més habitual. A l'oficina, Les noies musulmanes, joves i, sovint, molt  atractives, en general anaven més maquillades i amb vestits més elegants i femenins que les noies no musulmanes. Cridava l'atenció. No dic que sigui així sempre, Ja he comentat que estic parlant de l'experiència personal a una oficina d'informàtics, que tenia un ambient força internacional amb una quantitat important de personal magrebí.

M'adono que el fet de ser musulmà donava a les meves companyes i companys un component de la seva identitat personal, i una referència cultural, però que, en tot cas, elles i ells eren gent jove que estaven vivint a Barcelona, per més o menys temps, i que la vida a la ciutat, sortir i anar de bars, la feina, les amistats (i els embolics), els estudis en curs d'alguns d'ells... tot allò també els aportava una identitat i unes referències.

No. No eren fanàtics religiosos. Eren gent jove que, ves quina cosa, eren musulmans, però també agnòstics o ateus amb educació més o menys musulmana. Algun n'hi hauria de més religiós. segur. Però per a fanàtics religiosos, n'he vist molts més entre els cristians.

Aquesta és la clau: al món musulmà hi ha de tot, sospito que amb preponderància dels "creients no gaire practicants". Com els cristians. Suposo que també es pot aplicar a budistes,taoistes, confucianistes, hindús... "creients poc practicants".

El problema no és la gent, ni les seves creences o manca de creences religioses. El problema es fer servir aquestes creences com instrument de poder. Obligar a la gent a vestir, menjar, creure, treballar, tenir unes relacions, estimar o odiar a qui et manin. El problema és fer servir la religió per sotmetre. El problema ve quan la dona ha d'estar sotmesa a l'home per un precepte religiós. Vet aquí el problema. El problema és la religió, qualsevol religió, quan és un instrument de dominació, o de rentat de cervell, o d'exercici del poder.

Per això la revolta de les dones a l'Iran és una lluita d'alliberament tan important, que només es pot saludar i a la que cal donar suport incondicionalment. Perquè per a que el vel sigui un autèntic símbol d'identitat cultural i religiosa ha de, primer de tot, deixar de ser un signe d'opressió. I això vol dir derrocar als que l'han pervertit, i derrocar els estats teocràtics que "per la gràcia de Déu" exerceixen el poder sobre les ments i els cossos de la gent, i sobre els de les dones, en particular.

I qui diu religió, també pot dir qualsevol ideologia que es faci servir com instrument de poder. Segur que en coneixeu més d'una. L'enemic sempre és qui fa servir aquestes ideologies per sotmetre, per exercir el poder. 

Atents, doncs, a reconèixer l'enemic i combatre'l allà on sigui que aparegui. 

Revolta de les dones a l'Iran

Les dones es revolten a l'Iran. la guspira ha estat l'assassinat a mans de l'estat d'una noia que no portava "ben posat" el vel 

Les dones, sobretot les joves, es revolten contra un estat i una societat que les condemna a ser ciutadanes de segona. El masclisme és una forma de dominació de la meitat de la població sobre l'altra meitat. Una dominació que fa servir la violència a la llar, a la feina, domèstica en diríem, però també una violència estructural, una violència i una dominació que utilitza el sistema educatiu per a tornar a les dones obedients, submises i, en definitiva, esclaves; que utilitza el sistema policial i judicial per a reprimir amb violència, fins a la mort, aquelles que volen vestir o estimar d'una forma diferent a la que ordena el regim.

Al paràgraf anterior no ha aparegut per enlloc la paraula islam. El que he dit és aplicable  a qualsevol societat masclista i autoritària, com  la nostra. Potser no en el mateix grau que l'Iran o l'Afganistan, però masclista i autoritària.

El que ens recorden aquestes dones joves i valentes de l'Iran, és que els drets es lluiten i es guanyen al carrer. Per això la revolta és al carrer.

Sempre, les lluites es lluiten i es guanyen al carrer. Sempre. Poden ser la lluita pel dret, tan senzill i tan poderós, de poder vestir com vulguis, com les dones iranianes; pot ser la lluita per la llibertat de la teva nació; pot ser la lluita pel dret a parlar la teva llengua; pot ser la lluita pel dret a estimar com vulguis; pot ser la lluita per un salari digne; pot ser la lluita per condicions laborals justes; pot ser la lluita pel dret a l'habitatge; pot ser  la lluita pel dret a recursos naturals que permetin la vida; pot ser la lluita per espais naturals nets i amb flora i fauna pròsperes. Sempre les lluites són d'alliberament, D'alliberament de des dones, nacional, sexual, de classe,

Sempre és igual: la minoria, l'elit, que exerceix el poder, abusa de les dones, o de minories nacionals, o de la classe treballadora, o pagesa, o dels LGTBIQ+, o de l'espai natural. Sempre, aquest grups oprimits no tenen més opció que revoltar-se als carrers. lluitar i pagar un preu amb sang i repressió, per a defensar els seus drets trepitjats, o per a conquerir-ne de nous. Poden perdre, segur, però encara és més segur que si no lluiten al carrer, i als espais en disputa, no guanyaran

Això és el que ens recorden i ens ensenyen aquestes dones iranianes joves i valentes. Cal anar-hi, anar-hi i anar-hi. Cal lluitar els drets al lloc on es poden guanyar: al carrer, disputant-ne el poder als poderosos i als seus sicaris. Té un preu, i alt. La lluita contra els estats autoritaris tenyeix de sang els carrers. 

La meva admiració, i el meu respecte més profund per a aquestes dones iranianes, joves i valentes. Lluitadores. Màrtirs i heroïnes.

Espero i desitjo de tor cor que més aviat que tard, també siguin vencedores. Que guanyin el dret a ser ciutadanes de primera. Que caiguin els règims masclistes i autoritaris. 


diumenge, 11 de setembre de 2022

Diada Nacional 2022. Comença el nou embat (amb partits, o sense).


 

Crec que la Diada de 2022 es recordarà com la de la represa.

Ahir, la marxa de torxes al carrer Sagunt, de Sants. Avui he vist l'arribada de motards independentistes per la Gran Via, he vist el fossar de les moreres ple com un ou, he vist les flors a Rafael Casanova, he vist molta, molta gent amb les samarretes d'enguany i de les antigues de l'Assemblea, he vist moltes estelades, amb pal i com a capa. He vist molta gent, molts joves, no tan joves, i encara menys joves. 

Per la tarda he anat a la manifestació i allà he cridat: IN-INDE-INDEPENDÊN-CI-A, molts cops. He vist molta més gent que no havia vist al matí. Molta. Molta gent. I els he vist determinats. I tots tenien un únic clam: Independència. Tots érem independentistes. He caminat molt. He arribat prop de l'estació de França, he pogut cantar els segadors com feia anys que no cantava. En acabar l'himne que cloïa l'acte, un "Visca Catalunya lliure!" m'ha sortit de l'ànima. Però abans, he pogut sentir el discurs de Dolors Feliu, la presidenta de l'ANC. 

Missatge als partits: teniu un any per oferir uns resultats, per mostrar els resultats que se us va encomanar aconseguir. Teniu un any. 

L'ANC ha dit que tenen un any per mostrar resultats. 

Als partits se'ls demanen resultats. Entenc que en la qüestió nacional, principalment, però també entenc que a les altres grans qüestions: la social, la mediambiental, l'econòmica, les infraestructures, la gestió dels serveis públics, educació i sanitat, transport, Molt important: la defensa i promoció del català. Tenen un any per mostrar resultats i que la gent decideixi.

És fantàstic: se li en diu democràcia. Fiscalitzar els partits que, en teoria, ens representen. 

I si no hi han resultats, no els votarem. I no ens abstindrem. Ja no val allò de: "si no ens voteu a nosaltres vindran els del 155!" No, aquesta amenaça ja no funciona. Si els partits no són dignes de representar-nos, farem una llista cívica. Com ha dit Dolors Feliu, hi ha gruix de país per a fer una llista cívica: Gent que no viu de la política i que, puntualment, estarà disposada a fer el pas de presentar-se a unes eleccions amb una llista amb l'objectiu únic de proclamar la independència. I gent que no farà aquest pas, però que estarà disposada a aguantar i defensar la independència al carrer. Al preu que sigui. 

És cert. Que es presenti una llista cívica no vol dir que aquesta llista guanyi. De fet, la sociologia ens diu que ho tindrà molt difícil per, simplement, entrar al Parlament. Però també és veritat que avui molta gent ens hem manifestat quan molts es pensaven que ens quedaríem a casa. Els partits independentistes poden jugar amb foc, si volen, o poden fer-se dignes de la confiança de la gent. En tot cas, avui per avui, la llista cívica ja comptaria amb el meu vot, i qui sap si alguna cosa més.

Nosaltres, els independentistes, a la nostra. D'aquí tres setmanes serà el cinquè aniversari del primer d'octubre de 2017. El dia de la gran victòria a l'únic referèndum d'autodeterminació possible amb Espanya. EL dia en que més de dos milions de catalanes i catalans vam votar que volem la Independència, i encara la volem, i això no ho va poder evitar la violència espanyola.

Hem de commemorar aquesta victòria. Fer-la valer per mobilitzar-nos de nou. Els carrers han de tornar a ser nostres. Sí, i qui diu els carrers, diu el control del territori.

Vam votar i  vam guanyar. No cal tornar a votar. El que cal fer és posar en pràctica el resultat d'aquella votació i aixecar la declaració d'independència que es va suspendre sense que el poble tingués la mes mínima oportunitat de defensar-la.

Hi ha la força del carrer. El que cal és mobilitzar-la. El que cal és sinceritat, valentia i decisió. Tenen un any per a fer bon govern i convèncer-nos que poden liderar aquest nou embat.

I si no poden, ja ho farem nosaltres.

Visca Catalunya Lliure!

dissabte, 10 de setembre de 2022

11 de setembre de 2022, Diada nacional. Diada de mobilització.

 

 A hores d'ara ja s'estan fent actes i mobilitzacions amb motiu de la diada nacional arreu del país: marxes nocturnes, marxes de torxes, vetlles... Demà, els actes seran continuats. 

No hi ha excuses. Segur que tens una mobilització prop de casa. Participa-hi. Penja l'estelada al balcó o la finestra de casa. Exhibeix, amb orgull, la bandera de Catalunya i surt al carrer. Demà cal ser al carrer. tanta estona com pugui ser. Mira la gent als ulls i reconeix als compatriotes. Comparteix  l'orgull i l'estimació per Catalunya. El nostre país. El país del que som responsables. El país que cuidem, estimem i protegim. El país que és la nostra llar. El país que parla, canta i sona en català. Comparteix la determinació per la independència. La determinació per fer Catalunya un lloc millor, més just, més net, més culte i més lliure, per a tots als que hi vivim.

Per la Diada cal mobilitzar-se. Toca posar-se dempeus. I els dies que vindran, caldrà seguir. Romandre, persistir. Insistir. Anar-hi, anar-hi i anar-hi. Tornar-hi. Més mobilització.

Per la Diada toca manifestar-se. Per la independència. Per reivindicar el referèndum del primer d'octubre de 2017, que vam votar i vam guanyar. Va ser la victòria fundacional. L'hem de fer valer. Per a fer-la valer ens hem de mobilitzar. i hem de ser el poble els que marquem el pas. Mai més hem de permetre que els polítics malbaratin l'esforç, l'audàcia i la il·lusió, de la gent, ni els cops rebuts, ni la sang. La sang i els cossos que lluiten i es mobilitzen són els nostres i nosaltres decidim.

La Diada és un bon dia per a fer un pas endavant. Per Catalunya. Per la gent que vivim a Catalunya. Un pas endavant per la Independència. Volem, ens cal, i la podem aconseguir. Al primer d'octubre de 2017 vam donar el pas que marca el punt de no retorn. No ens podem quedar aquí. Hem d'avançar i acabar el que vam començar.

la Diada de 2022 és un bon dia per reprendre. Fem que sigui el principi de la culminació.

Independència i República Catalana.

Persistirem fins aconseguir-ho.

Visca Catalunya Lliure!


 

 


 

diumenge, 4 de setembre de 2022

El narcisisme del mirall negre

Tinc la teoria que ens estem tornant tous. En general. Com espècie.

De forma resumida, vet aquí els arguments: per una banda, des de fa unes desenes d'anys, la millora de la medecina ha fet que moltes persones que no haurien tingut l'oportunitat de transmetre els seus gens ho hagin fet. Per altra banda, la producció industrial ha permès fornir d'aliment i abric a la majoria d'aquesta població creixent. És un fet: el progrés tècnic i científic salva vides. No només salva vides, ha permès la vida allà on no era possible amb gran èxit.

Sens dubte, l'èxit reproductiu té un preu, i l'estem veient:  el consum creixent i el conseqüent esgotament dels recursos, la contaminació i el canvi climàtic associat a l'alteració sobtada dels ecosistemes per la irrupció d'una humanitat en expansió i a la recerca de recursos vitals. Però tinc la sensació que la humanitat creu que aquest preu el pot pagar, o encara el pot pagar tornat-se encara més tecnològica.

És dir, l'èxit reproductiu de l'espècie humana es basa en que el medi en el que vivim és cada cop menys natural i cada cop més tecnològic. Aleshores, per continuar amb aquest èxit reproductiu la solució formulada de forma més o menys pública és aprofundir en la transformació tecnològica del medi.

Es tracta de crear una Matrix dins la que, en certa manera, somiarem una realitat; i també en certa manera, els nostres somnis seran l'autèntic combustible del sistema. Perquè els nostres somnis, somnis de consum, ens converteixen en ma d'obra dòcil. Sovint penso que Matrix és la gran profecia del segle XX. Com totes les bones profecies, no es pot agafar literalment i requereix una interpretació.

Tornant al que deia: aquesta mediació tecnològica de l'existència té conseqüències. La més notable és que el medi al que ens hem d'adaptar és a la matriu, però essencialment aquesta matriu no ens demana un esforç adaptatiu dels nostres cossos. Ens tornem tous perquè, per començar, els nostres cossos són cada cop més tous, menys adaptats i menys adaptables. Més mediats per la tecnologia. Som com bestiar d'una granja, abrigat, peixat i vaccinat industrialment per a tenir una producció suficient de carn o, en el nostre cas, de somnis. Els nostres cossos es transformen per a deixar de ser humans i esdevenir processadors, maquinària, ma d'obra dòcil.  El nostre cos, el nostre temps i la nostra obediència en forma d'engranatges d'una cadena productiva, extractiva i embrutidora. Productes i productors.

Els processos industrials ens han dut a l'èxit reproductiu com a espècie. De fet, també han proporcionat l'èxit reproductiu a les espècies que ens són subsidiàries: totes les plantes i fruites, el bestiar i l'aviram que consumim comparteix el nostre èxit reproductiu. Al preu de ser consumits, és clar.  En realitat, des del punt de vista del sistema, totes les espècies son subsidiàries, inclosa la nostra, i totes són consumides.

L'altre transformació és la de les nostres ments. Però, vet aquí que, a diferència del que passa amb la natura, on les condicions del medi són el resultat de l'equilibri de l'ecosistema, a la matriu els somnis són dirigits.

Això em porta a l'altre motiu que fa que ens tornem tous. Els nostres somnis no són nostres, sinó que són dirigits i responen a les necessitats de mantenir la matriu en marxa i de fer-la créixer. La matriu necessita que somiem, la matriu necessita que els nostres somnis no posin en qüestió la matriu. La millor forma d'aconseguir-ho és que somiar sigui millor que despertar. 

Com? la matriu t'ofereix endorfines a granel. Viquipèdia ens diu que una endorfina és un "opioide endogen que fa la funció de neurotransmissor. És produït per la glàndula pituïtària i per l'hipotàlem durant l'exercici, en moments d'excitació i de dolor, durant la ingesta d'aliments picants i també amb l'amor i l'orgasme".

Opioides endògens, és dir que els produïm nosaltres mateixos. El Jo. L'ego. vet aquí la clau: l'egoisme, l'egocentrisme, l'egolatria o narcisisme. Quan ets aïllat, o la teva relació amb els altres està mediada pel sistema, el teu benestar només pot venir de les endorfines que segregues. Si resulta que la generació d'aquestes endorfines està controlada pel sistema, enlloc de per tu mateix, et tornes depenent i addicte al sistema.

Ara mateix, la matriu ens estimula la producció d'endorfines amb productes de consum, entreteniment i, certament, les xarxes socials. Esta clar que encara es pot aprofundir molt més en aquesta via. Aprofundirem, segur.  El que també és segur és que el sistema sap que la millor estratègia és tornar-nos  egoistes, egocèntrics, egòlatres i narcisistes. A mida que, per  la mediació del sistema, obtinguem més i més endorfines, més i més dependents del sistema ens tornarem.

De totes les paraules lletges que he dit,  narcisisme és la més terrible. Perquè qui pot pensar que sentir-se bells, i estimats, i modèlics és dolent? què pot haver de dolent en ser un/a influencer? tenir seguidors que t'aproven i els agrades? si això es satisfactori per a tots, per a mi i per a ells, quin és el problema?

I és que el plaer no és dolent. Al contrari. La mateixa existència de les endorfines ho demostra. És necessari sentir-se bé. És necessària la recompensa després de l'esforç. Ens cal consol per a la tristesa. Volem sentir-nos alegres. Desitgem i volem ser desitjats. El sexe és plaent i busquem l'orgasme. És clar que sí. Quin és el problema, doncs?

El problema és l'excés.  Això ja ho sabien els epicuris: el plaer és bo; l'excés, és dolent. Els epicuris deien que, fins i tot de tant en tant convé l'excés de plaer. Però l'excés de l'excés no és bo. 

Vet-ho aquí: El plaer, les drogues, les endorfines en excés són dolentes. perquè ens tornen tous, pusil·lànimes, volubles, inconstants. Ens tornen dependents del camell. Ens destrueixen com a persones. El sistema ens diu: "jo t'ofereixo tant plaer com vulguis". En forma de consum, de likes, de "m'agrades". De forma contínua. A canvi de què? de docilitat, del teu cos, del teu temps. El narcisisme del mirall negre. El combustible del sistema.

El sistema no és un ens abstracte. Darrera el sistema hi ha persones. Els amos del sistema. La casta. Les elits. Els que de debò s'aprofiten i obtenen beneficis de la docilitat, dels cossos, del temps i de l'obediència de les espècies que consumeix el sistema. El bestiar i l'aviram de la monstruosa granja en que s'ha convertit la nostra societat.

I per a que volen tots aquests beneficis? per a gaudir-los, evidentment. Per al seu propi plaer. No són pas millors que nosaltres. SI no tenen una ment ben armada, seran víctimes de la dependència. Aquest és el gran perill, i també l'oportunitat. No està escrit qui serà tou, i qui no.

HI han dos escenaris possibles:

Prenem la píndola vermella i despertem a la realitat, per dura que sigui, i ens endurim en conseqüència. Ens fem responsables del món. Ens esforcem en fer-lo millor per a tothom. On tothom inclou també les espècies subsidiàries i les que no ho són (si és que encara en queda alguna). Hem d'entendre que tots som responsables de preservar el planeta i que, primer de tot, ha de ser un lloc habitable. Tot seguit, hem de fer que sigui un lloc més just, més net, més lliure i ric en la seva diversitat (frase que molts diuen i pocs creuen). Hem de ser conscients i entendre que eś bo cercar el plaer a l'estil dels epicuris, però que també és bo el capteniment i l'esforç dels estoics i primar el deure envers els altres. Hem de buscar l'equilibri entre un sa egoisme, i l'altruisme i la cura dels que ens envolten. Hem d'entendre que el benestar en equilibri ha d'incloure a tothom i a tots. Abasta a tota la vida del planeta.

O podem prendre la píndola blava i seguir somiant somnis dictats, seguir sent dòcils, seguir cedint el nostre cos, el nostre temps i la nostra obediència als senyors del sistema. 

Sabeu què passarà? que més tard o més d'hora l'espècie humana es partirà en dos: per una banda aquells que tindran menjar bo, tindran accés a bones medecines, podran cuidar el seu cos, seran longeus, bells, forts, intel·ligents, audaços i dominaran el sistema; i per altra banda els que s'hauran alimentat amb pinsos industrials i hauran estat vaccinats i tractats amb medicaments a pes. Aquest seran (serem?) dèbils i malaltissos, lletjos, dòcils i obedients, viurem pocs anys i amb poca qualitat. Però donarem per bona aquesta dominació i somiarem que formem part de l'elit. No us recorda al feixisme?

Fins que un dia, quan la raça dels esclaus ja no sigui necessària perquè els treballadors sintètics siguin més eficients, serem eliminats.

Que és un conte de ciència-ficció això que dic? Potser sí. O potser podem examinar com ha anat la història del món els darrers anys.

Ho veig així. Vet aquí l'alternativa: o bé ens endurim, o bé ens tornem tous com Narcís reflectit al mirall negre. 

Pastilla vermella o pastilla blava?

dimarts, 9 d’agost de 2022

Aprenentatges

Fa un grapadet d'anys que escric aquest bloc i comença a haver-hi un volum de material escrit.

Quan publico un post, en general, no el modifico posteriorment. Com no sigui que en una relectura trobi algun error gramatical o ortogràfic i disposi dels mitjans i les ganes per a corregir-lo. Com que no acostumo a rellegir-me, sé que hi han molts errors no detectats. No n'hi ha prou amb la revisió que faig abans de publicar. Sempre s'escapen errors. Vostès disculpin la indolència.  

Però obviant els errors, la substància d'un bloc és el seu contingut. El contingut es va afegint, poc a poc, amb el pas del temps. Passat un temps, es pot veure com ha evolucionat el bloc. Es pot veure, per una banda, l'evolució estilística. Per l'altre, l'evolució ideològica. 

Rellegeixo escrits i trobo articles que avui no escriuria. D'altres que els escriuria d'una altre forma, amb molta mala bava. 

Rellegint el bloc, es pot veure que sóc independentista, d'aquí no m'he mogut, però sí que ha anat canviant la meva posició pel que fa als partits. M'he anat tornant descregut dels partits, en particular, i de les organitzacions, en general. 

Tinc la certesa que és necessari organitzar-se. Però cada cop em costa més refiar-me dels aparells, és dir, de les persones que són els aparells. Desconfio de les jerarquies i dels càrrecs. Sobretot desconfio de l'ús i abús del poder que exerceixen els càrrecs.

He passat de ser un militant d'ERC que defensava el tripartit amb Montilla -en aquells moments em semblava el més correcte- a algú que ja no milita a cap partit i que és crític, molt crític, amb els partits independentistes.

De moment, encara voto. A la CUP. Voldria poder seguir votant, però si no em sento raonablement representat per ningú, no votaré.

El que he après amb el pas dels anys és que no et pots refiar dels polítics professionals. No es pots refiar dels, diguem-ne, "treballadors orgànics"; De la gent que han fet del partit, del sindicat, de l'organització, la seva forma de vida. No et pots refiar de la gent que cobren dels partits, sindicats, organitzacions i que, per tant, per a ells, la supervivència i desenvolupament de l'organització és una necessitat. 

Que s'entengui. No dic que siguin mala gent. Tothom té dret a buscar-se la vida com pot, evidentment. Però el que està clar és que els interessos personals i particulars d'aquests treballadors orgànics són, necessàriament, massa importants per a ells. Els hi va la supervivència, en el pitjor dels casos, i en el millor, una bona nòmina, molta capacitat d'influència i que se'ls deguin favors.    

En definitiva, el mateix que trobaríem al sector privat. Tu em vols vendre un producte o servei, no perquè sigui el que em convé, sinó perquè és la teva feina. 

Per a aquesta gent l'organització no és una eina, com ho pot ser per al votant, o per al militant de base. És una feina. És la seva feina, de la que viuen.  

Però per als votants, o per als militants de base, no és així. Els votants, i els militants de base, ho són perquè hi veuen una eina per a l'assoliment dels objectius estratègics. Quan els objectius estratègics de l'organització s'han assolit, les eines utilitzades ja es poden desar, ja han acomplert la seva missió.

Però, tornem-hi,  per als "treballadors orgànics" la persistència i creixement de l'organització és l'objectiu estratègic.

Ho és perquè han lligat el seu destí personal al de l'organització. No als objectius de l'organització. Ells són l'organització. Cal dir que una certa quantitat d'aquesta gent és necessària a tota organització. Ara bé, quan aquesta gent esdevenen el grup majoritari dins de l'organització, aleshores l'organització deixa d'enfocar-se en els objectius estratègics, per a esdevenir una finalitat en ella mateixa.

En aquell moment, els objectius estratègics inicials es converteixen en un mer producte per a la venda. Un producte ideològic que no és necessari dur a la practica. De fet, que en cap cas es durà a la pràctica perquè el seu assoliment representaria la seva fi com a producte. Si no hi ha producte, no hi ha organització. Per aquest motiu, tampoc es farà cap acció que posi en perill l'existència del producte. Això sí, caldrà fer accions per a mantenir l'interès de votants i militants de base pel producte. Caldrà vendre "avenços" i "represes" després de "reculades".         

Vet aquí, doncs, el problema. A un sistema partitocràtic, on els partits ostenten el poder, mai de la vida els partits faran res que representi una pèrdua de poder real per a ells. Ans al contrari. Els partits són els primers interessats en mantenir el sistema. Això val per a tots els partits, d'esquerres i de dretes, republicans i demòcrates, tories i labours, independentistes i unionistes.

El sistema partitocràtic no ens donarà mai cap fruit revolucionari. Amb prou feines ens donarà fruits moderadament reformistes.   

Però la independència representa una revolució, o una reforma intensa, si es contempla des d'una perspectiva més àmplia, 

La conseqüència immediata és que l'independentisme no pot ser revolucionari si es basa en els partits. Els partits actuals són, essencialment, eines caduques, obsoletes i esclerotitzants.

Tanmateix el poder dels partits avui és immens, perquè des de fa molts anys que ocupen i colonitzen les estructures i els llocs clau de les administracions públiques. 

L'independentisme ha d'evitar els partits i, necessàriament, ha d'organitzar-se com un moviment. Ha de ser el moviment el que sotmeti als partits i els dicti que han de fer, on i quan. 

El problema més gran, per descomptat, és que cal reconstruir aquest moviment. En el seu moment, l'ANC i Òmnium van liderar el moviment, però avui fa de mal dir quin grau d'independència tenen aquestes organitzacions envers els partits. Per la seva banda, el Consell per la República, conceptualment una gran idea, es relaciona directament amb Carles Puigdemont, que inevitablement s'associa amb Junts.    

Amb tot, per mi els exiliats són els millors candidats per a establir l'embrió del renovat moviment independentista. Però haurien de ser capaços de deslligar-se dels partits, i haurien de tenir una organització amb capacitat de mobilització, acció i agitació a Catalunya que els recolzés. Ara mateix, em sembla que els consells locals per la República haurien de créixer i ser molt més actius. 

De fet, haurien d'aparèixer noves organitzacions, amb lideratges nous, amb un caràcter molt més militant i activista, amb característiques ideològiques diferents i complementàries, i totes aquestes organitzacions, coordinades entre elles potser en una assemblea, haurien de ser el gruix del moviment. 

Això que descric se sembla bastant a com es va anar articulant l'esquerra independentista fa unes dècades. No van ser anys fàcils, però van ser anys d'aprenentatge. De tots aquells anys, la principal hereva n'és la CUP. En la meva opinió, la CUP hauria de fer un pensament, recordar d'on ve, i cap a on vol anar.

Hauria d'adonar-se que al Parlament de Madrid no hi va a fer res. Al Parlament autonòmic de Catalunya, en la situació actual, tampoc. I si això vol dir que anem a noves eleccions, anem-hi. I si això vol dir que Illa serà el proper president de la Generalitat, que així sigui. Ara mateix, els partits suposadament independentistes només fan autonomisme. Per a fer política autonòmica professional as usual no cal la CUP.

La CUP és el moviment d'esquerra independentista al carrer. Si es "professionalitzen" acabaran assimilats com En Comú Podem, o com el 15M. Alguns d'ells tindran bons sous. Seran quadres institucionals mitjans amb poder i influència... però s'hauran fet vells, s'hauran traït a ells mateixos, s'hauran convertit en allò que denuncien. De fet, em temo que la metamorfosi ja ha començat. Tant de bo que m'equivoqui, o que encara siguin a temps de revertir-ho. No vull quedar-me orfe de partit.

Els ajuntaments són l'espai institucional principal on la CUP, per ideologia, va triar treballar. L'activisme al carrer és el seu espai natural. Jo crec que la CUP ha de deixar els Parlaments i tornar als carrers, als barris, i als municipis. La CUP no ha de ser una pedrera de càrrecs. La CUP ha de ser una força de dissidència i de ruptura, per començar, del sistema de partits. Perquè amb els partits, com són a dia d'avui, no hi haurà independència.

Caldrà fer la independència també amb els partits, és clar, però el que he après és no es pot permetre que liderin el moviment. El moviment ha de ser liderat per gent compromesa amb la seva ideologia independentista, i ha de tenir múscul activista i de mobilització al carrer. El moviment no pot ser liderat per "líders professionals". Cal un grup de gent amb intel·ligència i visió estratègica. I certament, també cal gent amb capacitat tàctica. Però la tàctica ha d'estar al servei de  l'estratègia, és dir de l'assoliment de la Independència.

Enguany, l'11 de setembre hauria de marcar la data d'inici de la represa del Moviment per la Independència. Del Moviment. Caldrà deixar els partits "professionals", "de sistema" o "de govern" enrere.

Hem de recuperar l'esperit del primer i tercer d'octubre de 2017, que van ser victòries incontestables de la gent i del carrer. Hem de fer valer tot el que hem après aquests anys. Des de la sentència de l'estatut, al 2010 fins avui.

Guanyarem. la independència és inevitable. Que sigui més aviat o més tard només depèn de nosaltres.

Recordeu: la nostra forma de millorar el món és fent la Independència de Catalunya.

La Independència serveix per a fer una Catalunya millor per a tothom que hi viu.

La independència serveix per a tenir serveis públics gratuïts i de qualitat: sanitat, educació, transports. Per a aconseguir les sobiranies energètica i alimentària. Per a protegir la llengua i cultura catalanes. Per a garantir drets i justícia social per a tothom. Per a tenir més democràcia i que tothom pugui dir la seva, sigui escoltat i tingut en compte.

Tenim un munt de raons per a fer la Independència!

Per tot això vull, volem, la Independència. I persistirem fins aconseguir-la.

Dempeus!


PD. Podria semblar que aquesta reconstrucció suposa una reculada d'anys. Jo no ho crec. Jo crec que per a posar en valor tot el que s'ha après i reconstruir eficaçment l'independentisme no caldrà tant de temps. Quan dic "eficaçment", em refereixo a l'eficàcia en la consecució de la independència.

Ho dic des de l'experiència vital. A finals dels 80 jo estava apuntat a "La Crida" (apuntat, que militar és una paraula que em mereix respecte). A les manis de l'11S érem poca gent. Pocs milers. Enguany, estic segur, serem desenes, potser centenars de milers. Encara diran que l'independentisme ha punxat, o que es desinfla. La realitat és que som més forts que mai.

Sí, en aquests moments els lideratges han fet figa. Però hem identificat el problema i el podem solucionar. Ens caldrà una mica de temps, d'acord. Però no tant. N'estic convençut.  

divendres, 22 de juliol de 2022

Adéu, Núria

Avui se’ns ha anat la Núria Feliu, i Sants plora per la seva veïna més estimada.

 

Crec que trobaria consens en que, per als que som de Sants, Núria Feliu era, més que cap altre cosa, una veïna estimada i que estimava el barri. Però no només. Segur que ens posaríem d’acord a dir que era una veïna especial.


Amb ella anava el personatge. Núria Feliu també era la tieta de Catalunya. L’artista que  sortia per la tele cantant en català els estàndards americans, jazz, però també cançó popular i tradicional, boleros, cuplets... Amb aquella veu i estil tan personals.

La Feliu era el personatge i era la veïna del barri. Tot a l’hora. Era la gran dama de la música. Una artista. Era la veïna que havia treballat a una parada del mercat de jove. Una gran senyora de Sants.


Una gran senyora compromesa amb el català. Amb Catalunya. Una patriota.
 

I avui ha mort. Se n’ha anat. Al cel. Segur.

 

Et trobem a faltar, Núria. Ja et trobem a faltar. T’enyorarem.
 

Descansa en pau, veïna.
 

Descansi en pau, Feliu.

dissabte, 16 de juliol de 2022

Revolta a Europa?

 Què passa a Europa?

HI ha revolta a Itàlia: el parlament italià porta tres dies encerclat per manifestants. 

Busqueu-ho a Twitter. No ho trobareu a gaires llocs més:

 

 

 Als Països Baixos, els pagesos s'han revoltat contra les normes de la UE que els obliguen a ser "ecològics":

 


La revolta dels pagesos no és només als Països Baixos. S'hi han afegit els pagesos alemanys. A Polònia i Itàlia, també hi han moviments de protesta. Feu una cerca a Twitter: https://twitter.com/search?q=pagesos%20alemanys&src=typed_query&f=live

No és només una revolta de la pagesia:

 

No se'n parla gaire, per no dir gens, als mitjans "oficials". Quan se'n parla és per suggerir que es tracta de moviments recolzats per l'extrema dreta. És possible. Però sí se que una cosa que sap fer molt bé l'extrema dreta és capitalitzar el descontentament i la ràbia de la gent, sobre tto quan aquesta ràbia i aquest descontentament venen de suposades polítiques d'esquerres, o de solidaritat. Amb això no estic justificant res. Però sospito que hi ha un problema de fons molt greu i sí, és possible que l'extrema dreta ho aprofiti.

Bé. Tal com ho veig jo, el que passa a Europa, Catalunya inclosa, és que la gent, els que en èpoques glorioses ens autoanomenàvem classe treballadora està veient com s'empobreix a un ritme vertiginós. Estem veient com el miratge de la democràcia s'està esvaint de forma accelerada. Estem constatant que les institucions europees són finestretes preferents per a lobbies de tota mena. Corrupció subtil a les altes esferes. Ens estem adonant que ens han tractat com un ramat, que se'ns ha vaccinat a l'engròs, igual com es fa a les granges de porcs, i que ja no som ciutadans sinó una barreja entre productes i ma d'obra barata. Observem també, com se'ns ha ficat a una guerra amb Rússia sense que ningú hagi tingut la més mínima oportunitat, ni tan sols, de preguntar per què. I d'aquesta guerra n'està sortint encara més pobresa, més pèrdua de drets i més repressió a la dissidència. 

A Catalunya, aquests atemptats contra  la gent s'afegeixen a la lluita per l'alliberament nacional,  Ens agafen en un moment en que els lideratges del país són particularment mediocres. Ens agafen en un moment de desconcert, de desencís i de desconfiança envers aquests lideratges mediocres. Potser per això aquesta calma sorprenent. Aquesta actitud d'aguantar els cops i qui dia passa any empeny. però la benzina, l'electricitat i l'IPC està pujant a un ritme que fa que cada dia més gent sigui pobre. Cada dia més gent ha de fer cues per recollir menjar. Cada dia més gent, que treballa quaranta hores, amb extres, a la setmana no en té prou per arribar a final de mes. 

Desitjo de tot cor que la revolta arribi. Que fem fora a aquests ufans i superbs que ens fiquen en guerres, que ens volen pobres i humiliats. Que morin els mals governs. En particular el nostre. Ens cal tornar al carrer. Sense excuses. Que s'alci Europa, i Catalunya també, que ha de tornar a ser rica i plena. Un altre món és possible i ha de ser de la gent, de la classe treballadora. Nostre. Ens cal la revolta. Ens cal la revolució social a tota Europa.

divendres, 15 de juliol de 2022

Sis anys de presó

No sóc particularment fan de Laura Borràs. Com deia al post anterior, cada dia crec menys en les persones i en els sistemes. Dit això: que demanin sis anys de presó vint-i-un d'inhabilitació és pura merda repressiva.

L'estat espanyol és un estat mafiós. N'estic convençut. És el que crec i és el que expresso aquí. Crec que aquesta màfia  inclou a una bona part del seu funcionariat. des de conserges i porters fins a alts funcionaris. De totes les administracions. Autonòmica inclosa. Bona part dels polítics. També dels autonòmics. A bona part de la seva ciutadania. Sí, també la ciutadania. 

Per descomptat crec que inclou a la totalitat de les seves forces i cossos de seguretat, que són, com el seu nom indica, els trinxeraires i sicaris necessaris que s'embruten les mans apallissant, segrestant,  torturant i quan cal, assassinant, a la dissidència. Ha estat així des que va acabar la guerra civil espanyola i continua sent així.

És el que crec. No tinc proves, evidentment, més enllà del que es coneix pels mitjans, bona part d'ells  mers instruments de propaganda i de manipulació política. Integrants essencials, doncs, de la màfia que és l'estat espanyol. No tinc proves, és clar. És que si tingués proves ja m'haurien pelat, o hauria d'haver-me exiliat.

I crec que volen destruir a Borràs. No tenen proves de res, però demanen sis anys de presó

Sis anys? El mateix que si hagués matat a algú? estan sonats? No, només volen destruir-la. Al post anterior deia que el mal existeix i cal tenir-lo present en l'equació. Bé, el mal és això: voler destruir  de forma metòdica a algú per tal d'obtenir un benefici, o pel simple plaer de destruir. 

Contra aquesta merda s'enfronta l'independentisme i només sí som molt més malparits que ells els guanyarem. Molt més. Deixem-nos de lliris i d'animalades: per derrotar a un enemic malvat has d'estar disposat a jugar més brut que ell.  Què us penseu?  Ells ja ho estan fent. Collons, que tenim 4.200 represaliats! Que ja ho estan fent!

Ens toca a nosaltres. Independència. República Catalana. Ens cal la tropa i ens calen nous capitans. I ens cal que tots vulguem  guanyar i estar disposats al que calgui per aconseguir-ho. 

Al que calgui.

Per què em costa escriure?

Em costa escriure. O no trobo el moment, o no m'arriba la inspiració. Potser és que les forces se m'escolen piulant al Twitter, la xarxa social de l'odi, que diuen alguns. O potser és que després dels anys intensos, d'entusiasme, d'esperança i desig, de pujada, que van precedir l'octubre de 2017 ara som a la baixada. Qui sap. Potser és que m'estic fent gran i cada cop valoro més el temps. Només tenim un temps limitat. Què fem amb aquest temps, a què el destinem, és la decisió més important que podem prendre en cada moment.

La meva dona em feia una reflexió ahir: "quan fas tasques rutinàries i avorrides, el temps passa poc a poc, i se't fa molt pesat. Però quan més tard ho recordes, et sembla que és un temps que ha passat ràpidament. Un temps perdut. Un temps en blanc. En canvi quan fas alguna cosa emocionant, nova, o que t'omple l'esperit, el temps passa ràpid, sense adonar-te'n. Però després recordes aquells moments amb detall, amb intensitat. Recordes que has viscut.". Sí, la percepció del pas del temps és subjectiva. Els físics ens diuen que el temps és relatiu, però en l'escala humana en que ens movem, el temps és, més que cap altre cosa, subjectiu. I escàs.

Escriure m'ajuda a rumiar, a ordenar idees, a perfilar arguments. És un gran exercici. És un exercici que demana temps. Suposo que la meva activitat personal i responsabilitats familiars em reclamen molt més temps que abans i, certament, opinar sobre les notícies del dia, o redactar pamflets ideològics de dubtós gust i qualitat ha passat a tenir menys importància i, per tant, a ocupar menys temps del que hi esmerçava,

També hi ha que a mida que un es fa gran, es tona més i més descregut. No dels ideals, que crec que mantinc intactes, però sí de la gent, sí dels sistemes. El principi de Hanlon («no atribueixis a la malícia el que es pot explicar satisfactòriament amb l'estupidesa») era primer una frase divertida, després vaig adonar-me de la saviesa que amagava, encara més tard em vaig a donar que, en el fons, expressava una gran confiança en la bondat de la humanitat. He fet servir aquest principi un munt de cops per donar-me una explicació a molts dels esdeveniments que passen pel món. No és que siguem dolents, és que som rucs.

Però avui, aquesta fe i confiança en la humanitat trontolla. Ja no tinc tan clar que Hanlon es pugui aplicar a tort i a dret. Vet aquí l'argument: la humanitat és diversa. Som molts els que som ignorants i que si no ho fem millor és perquè no en sabem. Bo que voldríem fer-ho millor! I aprendre'n, i no ensopegar una vegada, i una altre,  i una altre, amb les mateixes pedres. Però el cert és que també hi ha molta gent llesta, i que en saben, i que de forma plenament conscient actuen en la cerca del propi benefici, i aquests encara són els bons. També hi ha gent que de forma plenament conscient busca el mal dels altres, potser no de tots, potser només d'un col·lectiu, o simplement  pel plaer d'exercir el poder. Pel plaer de causar dolor, de prendre la vida d'altres, de fer-los patir. Hi ha qui troba plaer en això. Hi ha qui planifica i executa la recerca d'aquest plaer. El mal existeix.

Em passa això: quan penso i escric sobre les notícies del dia no puc evitar, d'un temps cap aquí, considerar el mal com a part de l'equació. Escriure pensant que la humanitat és estúpida, però bona era, en el fons, gratificant. En canvi, escriure pensant que hi ha una part de la humanitat que és malvada és molt dur perquè la sospita és que aquesta part que és malvada és, essencialment, la que està prenent les decisions importants.

És molt dur perquè el món s'està anant a fer punyetes. És molt dur perquè molts joves han perdut l'esperança. Quina esperança han de tenir, si els estem espantant? si els darrers anys se'ls ha educat en la por? si només s'espera d'ells que siguin ma d'obra dòcil i barata, i consumidors compulsius? Que poden esperar si els seus pares -la meva generació, els que avui estem entre 35 i 65- estàvem avisats de la crisi climàtica, de la crisi de recursos, de la crisi de deute, del perill de la corrupció, del perill del feixisme, de la vacuïtat de la imatge, del perill de l'hedonisme com a sistema... Ho sabíem. I enlloc de plantar cara, de canviar quan encara érem a temps, hem preferit aprofundir en tots els vicis, confiant en que un deus ex machina científic ho resoldrà tot, o pitjor encara, buscant un enriquiment egoista fins a la bogeria, o encara pitjor un exercici del poder en el que la carn humana es ven a preus rebaixats, o directament es malbarata i es trinxa. Què han d'esperar aquests joves quan els hem fallat de forma tan estrepitosa? Com ens atrevim a dir-los que ells són el futur? Hem fallat, per maldat i per estupidesa (la barreja de por i ignorància). El que és pitjor:  seguim fallant.

Em nego a deixar-me endur pel pessimisme, però em calen arguments i cada cop se'm fa més difícil trobar-los. Potser per això em costa tan escriure.



dissabte, 4 de juny de 2022

Per quan vingui un altre juny

Ja ha arribat el juny. La falç al puny, i quan convé seguem cadenes. Tan de bo que sigui així. Perquè ara convé.

La quantitat d'agressions que està patint la llengua catalana, el cinisme amb que s'ha fet pública la manca d'inversions a Catalunya, o l'espionatge a activistes independentistes. Caldria segar cadenes.

Però també caldria que els segadors esmolessin ben bé les eines per fer-les servir amb aquells polítics catalans que responen a totes aquestes agressions amb moltes "exigències" i grans escarafalls, mentre mantenen tots els pactes amb els partits del 155. Cap pacte amb els partits de règim s'ha trencat. Cap ni un. Ni al Parlament, ni a la Diputació, ni enlloc. I quan s'han abstingut, o votat en contra, al "Congreso" s'ha fet només com a "gest". Un gest inútil que, en cap cas posava en compromís al "gobierno".

Bons cops de falç són els que caldrien per als polítics catalans que insisteixen amb els jocs olímpics d'hivern. Una operació de predació i especulació que cal atribuir directament a les elits catalanes.

El primer que ens cal per a que Catalunya torni a ser rica i plena és que fem fora tota aquesta gent tan ufana i tan superba que ocupa càrrecs i negociats al govern de Catalunya. Aquests que es pensen que el país és seu. Aquests que perverteixen la il·lusió dipositada als vots per obtenir un profit particular, o intercanvis de favors amb les elits, o per a posar-los al servei de lobbies de tota mena. Mereixen bons cops de falç. És urgent segar cadenes.

L'enemic no tremola en veient la nostra ensenya. De fet, es pensen que estem vençuts. Que som covards. Que no volem lluitar més. Jo crec que s'equivoquen del tot. En definitiva, són gent ufana i superba, i el seu racisme anticatalà els porta a menystenir als catalans. Ens subestimen de forma sistemàtica, i al mateix temps, es creuen superiors. "Conquistadores". No ens enganyem, tenen la força i la utilitzen, reprimeixen la dissidència i compten amb la col·laboració entusiasta de bona part de les elits de Catalunya, que només estan preocupades en mantenir el poder i obtenir el màxim de guanys als seus negocis. El país? L'única pàtria triomfant que coneixen és la dels diners.

Esmolem ben bé les eines perquè arriba un altre juny. Estiguem alerta. La por ha de passar al seu bàndol. Hissem la bandera i tornem al carrer. Que tremolin veient la bandera negra. És el moment de segar cadenes. No ho dubteu. Catalunya, triomfant, tornarà a ser rica, plena i lliure. Ens cal la independència, la mereixem i podem aconseguir-la. Sabem com fer-ho i aquest cop no ens aturaran. Ni els d'allà ni els d'aquí. Aquest cop segarem totes les cadenes.

diumenge, 8 de maig de 2022

La campanya de Debat Constituent

A TV3 no emetran el vídeo de la campanya de Debat Constituent

Es veu que el vídeo no es pot emetre perquè té «contingut polític». Em crida molt l'atenció aquest argument. Jo crec que, si fa no fa, política ho és tot. Tot admet una lectura política. El fet que un missatge sigui explícitament polític, o admeti una lectura política més o menys tangencial és, al meu entendre, una qüestió de grau, o d'intensitat del missatge. És obvi que les campanyes institucionals tenen in intens missatge polític. És obvi que a les campanyes electorals la propaganda dels partits és de gran intensitat política. És obvi que tots els mitjans, TV3 inclosa, tenen una línia editorial que té una notable intensitat política.

Aleshores, resulta sorprenent que no es pugui emetre un missatge d'una una entitat privada perquè és intensament polític. Vol dir això que només segons qui pot parlar de política?  Què és el que molesta tant de l'anunci de Debat Constituent? 

Potser el problema és aquest, oi? potser el problema és el missatge polític, independentista en aquest cas.

Ja n'heu sentit a parlar abans de Debat Constituent. Es la plataforma encapçalada per Lluís Llach i que pretén impulsar un debat constituent: el de la República Catalana. Debat Constituent vol generar un debat, que la majories esposi d'acord en els principis fundacionals, en el projecte, en el model que hauria de seguir la República de Catalunya. Debat Constituent vol que siguem capaços de posar per escrit quin país volem, com ens agradaria que fos. Això és important perquè marca una fita, un destí, una meta, un objectiu. Marca allò que volem aconseguir. Per anar a algun lloc primer de tot cal saber a on vols anar. Quan saps on vols anar, pots traçar una ruta.

A la web de Debat Constituent llegim: 

Què és Debat Constituent?

Pensem Futur Debatem Futur Escrivim Futur

Un procés participatiu transversal, inclusiu i plural per establir les bases constitucionals per al futur polític de Catalunya.

En la societat catalana existeix un ampli consens amb relació a superar el marc autonòmic actual. En resposta a aquesta necessitat, des de Debat Constituent proposem desenvolupar un procés participatiu transversal, inclusiu i plural perquè el conjunt de la societat civil debati sobre tots els àmbits constituents amb la intenció d'establir les bases constitucionals per al futur polític de Catalunya.

El resultat d’aquest procés es traslladarà a les forces polítiques a qui correspondrà actuar en conseqüència.


El Debat Constituent es desenvolupa en 3 fases


L'Impuls, fase en la qual s'han estat consolidant les Enteses Territorials com a plataformes d'entitats que dinamitzaran el projecte en cada territori. En aquesta fase s'han celebrat 7 Jornades Formatives temàtiques en 7 ciutats diferents del país per a presentar i donar eines per al debat de cadascun dels 7 àmbits en què s'han estructurat les temàtiques constitucionals. Es preveu que aquesta fase finalitzi el 31 de maig de 2022.

A partir del 27 de maig de 2021 i durant 1 any es desenvoluparà la fase de Debats Ciutadans Participatius, la fase troncal del projecte en la qual tothom podrà expressar la seva opinió a través dels debats que es convoquin en tot el territori, o bé individualment. Els debats comptaran amb un formulari de preguntes per a cadascun dels temes de debat i possibles respostes amb l'objectiu que cada participant triï l'opció que s'ajusti a la seva opinió.

Això permetrà poder processar i quantificar les opinions expressades.

Un cop acabada la fase participativa es convocarà el Fòrum Cívic i Social que sintetitzarà els resultats dels Debats participatius, aprovarà les propostes constituents sortints i decidirà el procediment per a presentar-les de manera pública i solemne al Parlament de Catalunya.»

 

Bé, jo crec que és molt important i necessari fer aquest debat constituent. Que tothom digui la seva de com vol que sigui la Catalunya independent en la que li agradaria viure, 

És per això que en aquest blog, que de forma natural és ple de les meves opinions intensament polítiques i independentistes, i en cap cas censurades o autocensurades, hi publico els vídeos de la campanya de Debat Constituent que TV3 ha vetat. 


 

Encara sou a temps, doncs. Animeu-vos a promoure i  participar als debats. Hi ha molta informació i material al lloc web de Debat Constituent.

És hora de reprendre. Fer la independència depèn de nosaltres. 

Un altre món és possible, i necessari, i podem ajudar a fer-lo des de la República de Catalunya

dijous, 5 de maig de 2022

Espionatge (reprise)

Octuvre.cat va ser (potser encara ho és?) espiat pels responsables del Catalan Gate. 

Vet aquí el que diuen a Octuvre.cat sobre aquesta qüestió:


La veritat és que sorprèn (o potser no tant) l'actitud dels polítics independentistes. Dels altres no es pot esperar res: VOX, Cs PP i PSOE són, essencialment, còmplices amb l'espionatge. Dels comuns només es pot dir que, en tant que un grup acomodatici al vent que bufa, avui demanen dimissions, i demà diran que ja no cal. No són de fiar. Però el que és hipòcrita és l'actitud dels partits independetistes, de molta indignació per una banda, i d'anar fent per l'altra.

Pot ser ben bé que l'espionatge hagi funcionat. Que els hagin trobat les vergonyes i que, igual com els espìes mai reconeixeran que han espiat, els xantatgistes (i les víctimes del xantatge) tampoc ho faran. Però l'escàndol és tan monumental que l'actitud de fer el mínim soroll i de no trencar cap plat resulta encara més escandalosa, o dona una mesura de la magnitud del mal fet.

En tot cas, la lliçó és molt clara i és coneguda per tots els moviments d'alliberament nacional: quan un dirigent és detingut, immediatament, deixa de formar part de la direcció del moviment. Quan un dirigent veu la seva privacitat compromesa per la intel·ligència de l'ocupant, també deixa de formar part de la direcció del moviment. Per motius evidents: no comprometre al moviment. Però es veu que a Catalunya aquest principi bàsic no s'aplica. Potser el problema és que el dirigents ho són d'un moviment que no és d'alliberament nacional. Qui sap. Arribats a aquest punt, em rumiaré molt a qui voto o deixo de votar i qui forma part, o no, del moviment d'alliberament nacional de Catalunya. 

Perquè, en definitiva, jo no reparteixo carnets d'independentista. I si tu em dius que ho ets, jo no t'ho discutiré. Però el meu vot és meu, i si he de votar a qui em representa, no votaré a qui pacta amb l'ocupant, perquè jo no ho faria.Votaré a qui em garanteixi que no ho farà. Votaré qui estigui per la mobilització activa i persistent per la Independència. Si no tinc ningú a qui votar, aquell dia m'abstindré. Mala sort si guanyen els dolents.

Per acabar: m'agrada molt Octuvre.cat. Els trobo honests i valents, i tot i la limitació evident de recursos, aconsegueixen denunciar i fer-se sentir. Molt bé, octuvre.cat!

NO als Jocs d'Hivern 2030 (VI). Mani 15M Puigcerdà StopJJOO!

 Ahir, el diari "El País" publicava  aquesta notícia: «El COI avisa de la “pérdida de credibilidad” de la candidatura olímpica de Pirineos 2030 ante el desacuerdo político», amb aquesta perla: 

«Sin posibilidades para competir técnicamente con el resto de propuestas, las posibilidades de éxito del proyecto pirenaico pasaban principalmente por el relato. Al COI le seducía la idea de que los Juegos pusieran en el mapa a los Pirineos a través de un proyecto de dinamización del territorio y que el deporte olímpico cosiera los desvestidos políticos entre Cataluña y España de los últimos años. “El problema es que a la candidatura se le ven las costuras”, admite un alto cargo del COI.»
Quines coses, eh? El COI estava seduït amb la idea de recosir els estrips entre Catalunya i Espanya. A aquesta seductora idea s'hi han prestat amb entusiasme tot una munió de polítics, elits, dirigents, caps i capitostos catalans, alguns d'ells autoanomenats independentistes.

Suposo que el que de debò sedueix a aquesta gentola és la possibilitat de fer negocis molt lucratius tot especulant amb el Pirineu, condemnant-lo a ser un parc temàtic insostenible fins que el canvi climàtic l'esgoti definitivament. O potser les subvencions i pressupostos públics que aniran a les seves butxaques, per cortesia dels esforçats contribuents. 

No es mereixen l'aire que respiren. Cal aturar aquesta estafa i cal fer-ho amb contundència.

Faig d'altaveu: el proper diumenge 15 de maig hi ha convocada una manifestació contra els jocs a  Puigcerdà. Aquesta manifestació contra els jocs també hauria de ser una manifestació contra totes les agressions al medi ambient del país. 

Per exemple, el Hard Rock Entertainment World, del que ja no es parla gaire, però que encara hi és i que, en la pràctica,  suposarà una ampliació de Port Aventura (llegir aquest article i també aquest altre), i un aprofundiment en el monocultiu turístic a la costa de Tarragona. 

Per exemple, el nou terminal de creuers que Royal Caribbean construirà al port de Barcelona. No cal dir que incrementant la contaminació de la ciutat i, com no, aprofundint el monocultiu turístic a la ciutat i costa de Barcelona.

Com pot ser que estiguem permetent que aquests malparits converteixin Catalunya en un parc temàtic?

Per sort, sembla que poc a poc ens anem despertant: Una cinquantena d’entitats de Barcelona mostren el rebuig als Jocs Olímpics d’Hivern 2030. També: Músics de tot el país s’uneixen en una cançó contra els Jocs Olímpics d’Hivern. Vet aquí el vídeoclip de "La terra per sembrar":

 

La notícia al Vilaweb.

La del 15M ha de ser una manifestació de país. Un exemple més: la Coordinadora per a la Salvaguarda del Montseny també es manifestarà a Puigcerdà contra els Jocs Olímpics. Però no només cal aturar els "jocs": també cal aturar totes les agressions, allà on es produeixin. Aturem als especuladors, al Pirineu i arreu.
 




dimarts, 3 de maig de 2022

Podrits

Fa temps que se sap, però ara es confirma.

No em refereixo a l'espionatge, a que l'estat espia. Això també se sabia. Els estats, tots, fan servir les clavegueres. Amb més o menys gràcia, o de forma més o menys controlada. En el cas de l'estat espanyol, les clavegueres són una forma de vida. L'essència mateixa de l'estat. No, no em refereixo a l'espionatge. Em refereixo a la qualitat de la gent que es troba darrera l'espionatge.

El que el Catalan Gate (l'espionatge amb el programari  Pegasus) posa de manifest és que estem en mans de delinqüents ignorants, incompetents, corruptes, i amb egos i supèrbia inflats. Això pel que fa als espies i als espiats. Pel que fa als pobles que els han encimbellat, el judici no és molt millor: són pobles ignorants, covards, fanatitzats i mesells. Això pel que fa als pobles involucrats: els pobles de l'estat espanyol, inclòs el català.

Ja feia alguns dies que em voltava pel cap la cosa de tornar a escriure sobre el Catalan Gate, perquè anaven acumulant-se declaracions i contradeclaracions (i la vergonya pel que es deia anava creixent) i ahir, amb un gir de guió digne de Mortadel·lo i Filemó, es va fer públic que els mateixos espies havien estat espiats, però que no se sabia per qui. Cal prendre-s'ho amb prevenció, perquè són els mateixos espies que diuen que han estat espiats. És clar, no te'n pots refiar gaire que sigui cert, perquè els espies són mentiders per definició, i a més la notícia treu el focus del fet que la víctima principal (i això sí que és demostrable) de l'espionatge ha estat l'independentisme català.

Sigui com sigui,  el paper dels espies i dels espiats ha estat ben galdós. Em sorprèn que personatges públics, alguns d'ells amb molt de poder,  facin servir els mòbils particulars per a operacions que, òbviament, han de ser discretes i confidencials. De debò que no segueixen ni que sigui uns protocols per a tenir comunicacions segures? no revisen regularment els telèfons per evitar infeccions? Sempre fan servir el mateix telèfon? Són tan ignorants que no coneixen les eines que fan servir? són tan ignorants que en desconeixen els perills? Són tan corruptes i superbs que es pensaven que això a ells no els podia passar (si de cas, són ells que espien als demés)? són tan irresponsables que no s'han preocupat de formar-se per als càrrecs que ocupen? les respectives organitzacions ignoraven aquests riscos? Són tan incompetents o mandrosos que han ignorat aquests protocols, per massa "pesats", o massa "complicats"?

El cas és que encara no se sap amb precisió qui són tots els espies, ni tots els espiats. Se sap, però, que l'estat ha estat incapaç de protegir la privacitat de molta gent i existeix la forta sospita que, de fet, el mateix estat és el que ha vulnerat aquests drets fonamentals. Sigui com sigui és un escàndol tan gran com el ridícul dels serveis secrets, i la desconfiança que han generat. 

Per cert, el CNI, els serveis secrets, la intel·ligència, els espies, els Mortadel·los... estan adscrits al ministeri de defensa. A l'exercit. El cap suprem de les forces armades és el rei, no perquè ho digui jo sinó perquè ho diu la Constitución. Alguns diuen que això és tant així que els ministres de defensa no els nomena el president del gobierno, si no el monarca. Al que anava: al meu poble, el cap suprem d'alguna cosa és el màxim responsable d'aquella cosa. Si el CNI és incompetent, el màxim responsable és el rei. Si el CNI vulnera drets fonamentals, el màxim responsable és el rei. Si algú ha de dimitir, jo dic que hauria de ser  el rei. Seguint la cadena, ja que els informes del CNI van, o haurien d'anar,  a la taula del president del Gobierno, i a la seva ministra de defensa, aquests també haurien de dimitir. Si han estat espiats encara amb més raó, perquè la seguretat de l'estat es troba compromesa. No dimitirà ningú, evidentment. Són massa ignorants, inútils, corruptes, i superbs... per a fer-ho. En definitiva, és el mateix estat (moltes persones amb noms i cognoms) el que, en essència, és ignorant, incompetent, inútil, corrupte i maliciós. És l'estat que fa servir aquestes eines podrides. És l'estat mateix que és una claveguera.

A vegades penso que tanta podridura no pot aguantar-se gaire més. Penso que amb una mica de fermesa, aquest estat  corrupte hauria de desfer-se com una gelatina pudenta. Aleshores m'adono que el braç que hauria de colpejar no és ferm. Al contrari. Està igual de podrit. Tot acabarà desfent-se, més tard o més d'hora, però serà per la pròpia podridura. Abans això no passi, haurem de conviure amb tota aquesta degeneració i vigilar que no ens atrapi.

N'hi han que pretenien ser James Bond i no arriben a la sola de la sabata de Mortadel·lo. Amb prou feines són Torrentes llardosos. Volien ser l'ala oest de la Casa Blanca i  s'han cregut, en la seva ignorància, que s'estava referint a la llotja del Bernabeu. Quin engany més gran. Que incompetents, inútils, ignorants, corruptes i superbs... i com ha pogut ser que aquesta gentola ocupin llocs de poder?

És tan penós tot plegat. Independència ja, si us plau! al preu que sigui!  quan perdrem de vista tota aquesta desferra? És urgent! Que potser us penseu que no ens en sentirem de tota aquesta decadència?