Les dues setmanes que han seguit al cinquè aniversari del primer d'octubre han estat esbojarrades. No m'esperava pas que Junts sortís del govern. Ha estat una autèntica sorpresa i sembla que hi ha tingut molt a veure l'alta participació de la militància en les votacions.
A qualsevol partit hi han dos tipus de militants: amb càrrec, i sense. Els militants amb càrrec tenen un sou que depèn directa o indirectament del partit, de la seva participació a les institucions i de la influència i poder efectiu que el partit toca. Els militants sense càrrec, o de base, són la mà d'obra, la carn de canó, i la font última de finançament que permet mantenir l'estructura.
Quan toca fer votacions internes, molt sovint, els militants amb càrrec voten en bloc i sense fissures seguint les directrius del partit. En canvi, la militància de base sovint s'absté. Els militants de base acostumen a sentir-se prou pagats fent activisme i, sovint també, perquè accepten el rol de ser tropa i que per a manar ja hi han capitans. Eventualment, descobreixen que gairebé qualsevol proposta que facin serà rebutjada per raons diverses: manca d'informació, manca d'alineació tàctica o estratègica, o qualsevol altre excusa per part de la direcció de la secció local, assemblea, casal, o forma d'organització que toqui. Als soldats se'ls demana obediència cega, no que pensin pel seu compte.
I vet aquí que els soldats de Junts, aquest cop, enlloc de quedar-se a casa esperant ordres, han anat a votar. Em recorda quan les assemblees d'ERC van decidir que calia votar No al referèndum de l'estatut de 2005, quan la direcció demanava fer un vot nul. En aquella època la militància d'ERC era capaç d'esmenar a la direcció del partit. Avui és impensable. O potser no tant. Potser és tan impensable com que la militància de junts voti per sortir del govern. Qui sap.
En tot cas, la sortida de Junts planteja un escenari nou. La propera batalla serà l'aprovació del pressupost. El pressupost, és la llei principal que fa un govern. Un govern, qualsevol govern, només té dues tasques a la vida: fer un pressupost, i acomplir-lo. El pressupost és on és planifica tota la política del govern. On es veuen les prioritats i, en definitiva, es revela el caràcter d'esquerres o de dretes, autonòmic o nacional, del govern.
El conseller Giró, de Junts, ha estat el principal artífex del pressupost que es votarà. Caldria pensar, doncs, que Junts podria sentir-se motivada a votar aquest pressupost, però està per veure. De moment han posat una condició que ja se sap que no s'acomplirà: la qüestió de confiança. El cert és que, en la situació que ha quedat el govern, la presentació d'una qüestió de confiança seria el més natural, el que, espontàniament, hauria de fer el govern, per higiene democràtica. Encara més quan una de les condicions pactades entre ERC i CUP, per a obtenir el suport dels cupaires al govern, va ser que Pere Aragonès presentaria una qüestió de confiança a mitja legislatura. ERC, però, es nega a presentar aquesta qüestió de confiança perquè, de fet, temen molt que la perdrien.
Tot això ha passat en dues setmanes. Sembla que hagin passat anys. La sensació és que el govern de Pere Aragonès té molt de plom a l'ala. No pot aguantar gaire més. Potser aprovaran el pressupost amb el suport del PSC i Comuns. Potser no. Qui sap. En tot cas, serà política autonòmica de baix nivell. A més, com ja he dit abans, fer el pressupost és només mitja pel·lícula. L'altra part és executar el pressupost. I d'on no hi ha, no en raja: l'execució del pressupost estatal en infraestructures a Catalunya, a mes de juny, era del 16%, quan era raonable esperar que estigués prop del 50%, com correspondria a mig any. Per comparar, a Madrid, ja tenien més del 50% executat. Un cop més la sagnia i l'espoli de cada any.
Sí, d'acord, estic barrejant pressupost estatal amb pressupost autonòmic. Ho faig per vàries raons: qui us penseu que signa els xecs que rep la Generalitat? l'estat espanyol. Com penseu que es fan els grans projectes? sovint amb la col·laboració entre administracions. Això vol dir que si tu poses la teva part, però els teus socis no, el resultat final és la no execució del projectes. En tot cas, el pressupost de la Generalitat és petit comparat amb el de l'estat per a Catalunya. El problema de fons és que la Generalitat és una institució de l'estat i subordinada a aquest estat, i des del 155 ja no hi ha cap possibilitat d'engany ni d'auto-engany en aquest punt. El problema és la dependència de la Generalitat. El problema és la no independència de Catalunya.
Però qui dia passa, any empeny, oi? els càrrecs de Junts deuen estar molt emprenyats. Els càrrecs d'ERC, en canvi, deuen pensar que han de fer tot el que sigui possible amb aquest temps extra que se'ls ha concedit. Al PSC i a ECP deuen estar fent càlculs de quan podran assaltar el govern i posar els seus propis càrrecs.
En aquest sentit, els nous consellers són ben curiosos. ERC ha buscat noms als espais socialista, post-convergent, de podem i, fins i tot, octubristes. Gent com Quim Nadal (òrbita PSC), Gemma Ubasart (òrbita podem), Carles Campuzano (òrbita post-convergent) o Meritxell Serret (d'ERC, però antiga exiliada). Aquesta amalgama de noms és l'excusa d'ERC per dir que el seu govern representa al 80%. Però, és clar, aquests noms no els han proposat els respectius partits, ni són fruit de cap consens d'aquest 80%. És purament un moviment estètic per a un titular. Sense cap més fons. En realitat, aquest moviment diu molt de com funciona la política autonòmica a Catalunya: és un miserable i malgirbat vol gallinaci.
Més ens val auto organitzar-nos i prescindir tant com puguem d'aquests carallots. Cal molt treball de base. Calen molts més militants de base, dels que treballen sense cobrar. Cal que d'entre ells surtin els nous capitans. Ens cal molta militància, però no als partits, que ja hem vist que no serveixen, o que només serveixen per a col·locar càrrecs i facilitar negocis als seus clients. Prou d'aquest color. Aquest mal s'ha d'acabar. Tant de bo que la sortida de Junts del govern serveixi per a convertir a Junts en una eina útil per a l'independentisme. Tant de bo que sigui així, però no espero miracles.
En fi. A veure quina en faran ara. És molt penós veure com els polítics estan jugant a ser ells la notícia i com la política està esdevenint un espectacle. El pitjor, però, es que és un espectacle molt pobre, de sèrie B, de baix pressupost i amb actors dolents, es diria que força d'acord amb aquests temps que estem vivint, de crisi econòmica i de pobresa creixent. Com vaig llegir a alguna banda: poc pa, i circ pèssim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada