Pàgines

diumenge, 2 d’octubre de 2022

Xiulets com a simptoma de problemes

He anat a la concentració d'aquesta tarda a Arc de Triomf. Molta gent. Certament no comparable amb la gran manifestació de la passada diada nacional, però molta gent. Jo crec que es pot afirmar que ha estat un èxit de participació.

La presidenta Forcadell ho ha dit en el seu parlament: estem mobilitzats i això és positiu. És un motiu per alegrar-se'n.

El que no m'ha sembla bé, i vull dir-ho, han estat els xiulets que la Presidenta Forcadell ha rebut.

Haver estat a la presó, o a l'exili, no fa que tinguis més raó que els altres. No és un argument. Si de cas et pot donar l'autoritat moral d'aquell que s'ha enfrontat a la repressió per la defensa dels seus ideals. Però, a la vegada, la presó t'inhabilita per a l'exercici de la direcció del moviment independentista. Per pura seguretat tant de la persona que ha patit presó i repressió, com per al mateix moviment.

Això ho han entès i ho saben tots els moviments d'independència haguts i per haver, excepte el català, pel que es veu.

Això vol dir que el moviment per la independència de Catalunya té un problema amb els presos que han estat indultats però, al mateix temps, han tornat a posicions de direcció del moviment independentista: notablement això fa referència a Oriol Junqueras, a Jordi Turull i a Jordi Sanchez. Que se'ns dubte poden ser referents morals per als seus seguidors, però en cap cas poden ser líders executius del moviment. Perquè han estat "tocats".

Els altres indultats: Jordi Cuixart, Raül Romeva, Josep Rull, Dolors Bassa, Quim Forn i Carme Forcadell, han fet passos al costat, o enrere. En algun cas ocupen posicions directives que no són de primera línia dins dels respectius partits; en d'altres han passat a una militància de base, en la que exerceixen l'autoritat moral de la que parlava; i en d'altres casos han reduït la seva militància i activitat pública a una mínima, o nul·la, expressió. pe mi, aquestes posicions són assenyades. Em semblen bones totes elles. Crec que és el millor que poden fer per ells mateixos i per al moviment. Tots ells han estat "tocats" i, amb bon criteri en la meva opinió, s'han apartat de primera línia de foc. És bo per ells, estan més protegits, i per al moviment.

Un cas especial són les exiliades que han tornat i que estan a l'espera de judici i sentència: Meritxell Serret i Anna Gabriel. En tant que exiliades, no havien estat "tocades". En tornar i ser sentenciades, al que sigui, passaran a estar "tocades". No haurien de posar-se en la direcció del moviment, per seguretat seva i del moviment. No sembla que la seva intenció sigui posar-se al front. És evident que són veus potents i amb criteri que, si volen, haurien de poder exercir aquesta autoritat moral de la que parlava, si aquest fos el seu desig. Jo les escoltaria atent.

Els exiliats, per la seva banda, mantenen un combat amb l'estat espanyol. Han tingut errors i encerts al llarg d'aquests anys. Però a hores d'ara, són els que de forma més evident mantenen el pols amb l'estat. Ni que només sigui en l'àmbit judicial. En tot cas, per mi, el Consell de la República és l'organització que hauria d'encapçalar la resistència. Hauria de ser la direcció política del moviment d'independència de Catalunya des de l'exili. També un espai d'internacionalització i explicació del moviment, un espai des del que teixir aliances, obtenir suports i fons, un espai neutral per al debat, la discussió, la resolució de conflictes interns del moviment. En això tampoc som originals. Molts moviments d'independència han tingut les seves direccions polítiques (i organitzatives, i intendència) a l'exili. 

En tant que el caràcter del Consell per la República ha de ser transversal, els seus lideratges haurien de tenir poc perfil de partit i sí, en canvi, molt perfil institucional, transversal i de consens. El president del consell de la República hauria de captenir-se com el president de Catalunya a l'exili.

És obvi que això planteja un problema greu. EL Consell de la República NO pot ser un ariet de Junts en la seva lluita partidista amb ERC. Per la seva banda, ERC no pot pretendre que l'exili, i la seva lluita, no existeix.

El que ha passat avui a Arc de Triomf no m'ha agradat. Crec, com ha dit la Presidenta Forcadell que hem de valorar positivament la capacitat de mobilització en un dia del que encara molta gent no n'és conscient de la seva importància. Però, d'altra banda, és obvi que molts dels xiulets que ha rebut la mateixa Presidenta Forcadell han esta perquè, a dia d'avui, és militant d'ERC. Ho he trobat particularment desagradable perquè la colla de fanàtics que tenia al costat no m'han deixat sentir el parlament de la Presidenta, i encara es queixaven quan la gent els reclamava silenci. No eren molts els que xiulaven, però eren molt sorollosos. Aquests mateixos han escoltat al President Puigdemont amb un silenci reverencial. 

Per descomptat que tothom té dret a xiular a qui li sembli. És llibertat d'expressió. Només faltaria. Però diria que els xiulets són el símptoma d'un problema "de salut", com passa amb l'asma. No sembla gaire intel·ligent voler convertir el consell de la República en un ariet de partit perquè, en aquest cas, el que fem es destruir una organització necessària, el Consell, per a enfrontar -i eventualment destruir-se mútuament- a altres dues organitzacions necessàries (ERC i junts). 

Compte, doncs, perquè l'independentisme és més fort que mai, manté la capacitat de mobilització i segueix sent la força social i política central i transversal del país. Sí. Però està covant un mal al seu si que pot ser molt perjudicial per a aquesta Catalunya que diu que vol servir. Cal coordinació entre tots els independentistes. No cal que anem units, però no podem anar dividits. Ens hem de coordinar. Que potser Aznar tenia raó?

Tenim un problema amb els partits que han decidit que l'enemic és al costat, i que prefereixen no mirar l'enemic, de veritat, que tenen al front. Tenim un problema amb els partits que pretenen modular i apropiar-se de la mobilització al carrer com una eina en el seu propi interès. 

Els partits, a més, tenen problemes particulars i propis, quan han esdevingut agències de col·locació de càrrecs i això provoca lluites internes entre els que defensen els objectius nacionals i els que defensen els interessos particulars, sous i influència personal. 

Els militants de base també tenim un problema si no som capaços de pensar per compte propi i ens limitem a seguir dòcils i disciplinats les consignes dels partits.

Tenim un problema de lideratge terrible. Ens cal que ANC, Òmnium i Consell per la República s'asseguin a parlar, molt seriosament, de com es reorganitza el moviment, com es posen els partits a treballar de forma coordinada per a la Independència, i com aquestes organitzacions de la societat civil es desempalleguen dels comissaris polítics dels partits. Pel broc gros: si han d'haver comissaris, que siguin de l'ANC als partits.

No he pogut sentir el discurs de la Presidenta. Lamentablement uns fanàtics no m'han deixat sentir-la. Jo no se si hauria estat d'acord amb tot el que deia, o potser només en part, o potser en total desacord. No crec que fos això últim, perquè el poc que he pogut escoltar em semblava força assenyat. En tot cas, el que se segur és que Forcadell ha estat la presidenta del Parlament en el moment més brillant de la institució a l'època contemporània, i en part ho ha estat per la feina de la Presidenta. Després, Carme Forcadell ha tingut el bon criteri de deixar la primera fila. Jo només puc estar agraït a Carme Forcadell. Per ser-hi sempre, malgrat la presó i la repressió. Per ser-hi abans del primer d'octubre de 2017, i per ser-hi ara també. Respecte, admiració i agraïment.

I no, ja fa anys que no voto ERC, com es pot comprovar llegint aquest blog. 

Acabo. A dia d'avui, el que tinc és molta curiositat per la llista cívica que l'ANC vol proposar. Pot ser una solució. Repeteixo: tenim un problema, i gros, amb els partits independentistes. De fet, tenim un problema, i gros, amb el sistema de partits. Però aquesta és una altre discussió.

dissabte, 1 d’octubre de 2022

Al carrer! #1Oct2022 #1Oct2017

Primer d'octubre de 2022. Avui és la commemoració del cinquè aniversari de  referèndum d'independència de 2017 i de la victòria aclaparadora que representa aquell dia. 

Del referèndum, en si mateix, perquè va ser un èxit d'auto-organització. El poble va defensar els locals de votació, va portar les urnes a aquests locals, va votar massivament i va defensar aquelles urnes sagrades i precioses amb el propi cos, enfront de les forces d'ocupació espanyoles. 

I pel resultat. Que amb els recomptes fets, descomptant fins i tot els milers de vots segrestats per les forces d'ocupació espanyoles, va marcar una victòria aclaparadora i indiscutible dels favorables a la independència.

A un país més civilitzat que l'estat espanyol, a un club d'estats cínic i exclusivament mogut per interessos materials com és la UE, el resultat del primer d'octubre de 2017 hauria obert, sense dilacions ni excuses, el ṕrocés de reconeixement internacional de la república de Catalunya. No va ser el cas. L'aprenentatge és que fins que no onegi la senyera als organismes estatals internacionals, no hem d'esperar més que mentides, complicacions, inconvenients, conflictes, àdhuc violència, d'aquests mateixos estats i organismes. En particular d'Espanya i de la UE. Fiquem-nos-ho al cap. Fiquem-nos al cap, també, que el primer d'octubre de 2017 els vam guanyar i que aquella part del camí ja està feta.

El camí que encara hem de recórrer comença, com tots, al carrer.

No és una metàfora. Per a culminar cal la mobilització del poble i el control del territori. Cal que cap govern, ni l'estatal, ni tampoc l'autonòmic, en tant que organisme de l'estat, ens aturi. No ens poden aturar quan la desobediència civil és continua i generalitzada. Als carrers.

El passat onze de setembre vam sortir al carrer a dir que hi som. Hi som. Determinats.

Avui cal tornar-hi. A les 17:00 hi ha convocada una manifestació a Arc de Triomf. Durant tot el dia, arreu del país hi han actes convocats.  No dubteu pas! participeu-hi!

Ens veiem als carrers!




dimarts, 27 de setembre de 2022

Acord per la claredat

La gran proposta del president Aragonès és el "Pacte de la claredat". Un pacte a la quebequesa amb l'estat, per definir quan i com es podrà fer un referèndum d'autodeterminació  vinculant a Catalunya. Pacte per la claredat.

Ens cal ser clars. Sí senyors. Em sembla molt bé que ens posem d'acord en dir les coses clares.

Diguem-ho clar: l'estat espanyol, immediatament per boca de Salvador Illa, i poc  desprès per la de la ministra portaveu, han dit, ben clarament, que això del pacte de la claredat ni està ni se l'espera. Els del PP, Vox i C's encara riuen.

Diguem-ho clar: la DUI de facto van ser les sessions del Parlament del 6 i 7 de setembre d'aquell, quan es va aprovar fer el referèndum i unes lleis de transició que donaven cobertura jurídica i legalitat a la transició vers la independència.

Diguem-ho clar: l'únic referèndum possible és l'unilateral. Ja el vam fer, el passat 1er d'octubre de 2017. I el vam guanyar.  Els referèndums referenden, i el poble català, va referendar la independència, amb més de dos milions de vots emesos, i una esclatant majoria favorable. Les condicions en que es va votar, sota l'agressió de les forces d'ocupació espanyoles, donen encara major relleu i valor a aquella gran victòria.

Diguem-ho clar: Un cop comptats els vots del referèndum, la independència es va proclamar, i tot seguit els representants del poble van prendre la decisió, unilateral, de no permetre al poble defensar la independència obtinguda. 

Jo no crec que el poble català pugui tornar a confiar mai més en aquells representants que van usurpar la sobirania popular en el moment més crític. Certament, se'ls va fer confiança per fer front al 155, i se'ls va tornar a fer confiança quan, enmig de la pandèmia, l'independentisme va guanyar per primera vegada en escons i vots al Parlament de Catalunya. Aquesta última una victòria ben amarga, perquè, en tot cas, es tractava d'unes eleccions autonòmiques, quan haurien d'haver estat constituents. Però és que, a més, només van servir per mostrar les vergonyes i les misèries dels partits independentistes, molt més preocupats en mantenir quotes de poder autonòmic que en la recuperació de la independència.

Diguem-ho clar: costarà molt tornar a posar en marxa la maquinària que va fer possible el 6  i 7 de setembre i el 1, 3 i 27 d'octubre de 2017. 

Quan es diu que la independència va durar uns  segons, és fals. La independència de fet abasta el període entre el 6 de setembre i el 27 d'octubre. Moments en que vam fer front, amb èxit, al cop d'estat del 20S, quan la policia espanyola va entrar a les seus de les conselleries en la recerca de "proves" contra l'independentisme, i després no van tenir valor per sortir.

El poble no va fallar, però se li va negar la victòria. No sabem els motius de fons, ni les pors que uns i altres van tenir. En tot cas, aquells dies vam aprendre que podíem guanyar. Avui sabem que, de fet, ja havíem guanyat.

Podem tornar a guanyar i recuperar la Independència que ja teníem. No hem de permetre que ningú ens negui la victòria. No li ho permetrem a l'adversari i, encara menys, als nostres representants. 

El poble, nosaltres, tornem a caminar. Independència. Com més aviat millor i sense més pèrdues de temps, ni taules de xerrameca, ni pactes que clarament no seran. El que cal és mobilització contínua i control del territori. 

El proper dissabte, cinquè aniversari de la gran victòria del primer d'octubre de 2017, ha de ser una jornada de lluita, que prengui l'energia de la passada diada i que la projecti al futur. 

Persistim. Fins aconseguir-ho. Aquest és el compromís i és ben clar. Tots hi estem d'acord. És el nostre acord per la claredat. És el nostre acord per la Independència. Acordem mobilitzar-nos fins a recuperar, i consolidar, la Independència de la República de Catalunya.

Ateu

 Jo sóc ateu. Es diu que "ateu" vol dir que no creus en Déu. Però no és veritat.

És obvi que Déu existeix. Si més no, en forma d'idea. La idea de Déu existeix. És una idea extremadament poderosa. Ha mogut la història de la humanitat des dels inicis. La idea de Déu  ha estat la causa última de guerres, rituals, tradicions, noms de llocs i persones,  art de tota mena. La idea de Déu és inevitable. En aquest sentit, Déu existeix. 

Algú dirà que això és un joc de paraules i que la idea de Déu no és el mateix que Déu. D'acord. Però un ésser que és a tot arreu, però no es pot captar de cap forma, que és totpoderós i fa miracles, però que, en realitat, no hi ha cap evidència que avali aquesta afirmació, que només el pots percebre per "la fè". Un ésser que és un "esperit" però que, de fet, ningú pot descriure o  mesurar què és un esperit, o si ho fan, no es posen d'acord.

Un ésser que, en realitat, és una idea. Si Déu és una idea, aleshores la idea de Déu és Déu, no? Bé. és igual això últim sí que ha estat un joc de paraules. La cosa és que, per mi Déu, o la idea de Déu, són el mateix i, en tant que idea, és òbviament real. I no penso entrar en discussions sobre platonisme, o sobre el món de les idees. Sóc molt més prosaïc: Les idees les creen les ments, no tinc motius per pensar el contrari.

Insisteixo, resulta que, en tant que idea, la de Déu, Déu, és una creació de la ment. Aquesta és la clau. Deu, que sens dubte existeix, i si no us ho creieu, mireu-ne els efectes al llarg de la història, ha estat creat per la ment dels homes. Per això sóc ateu. Perquè per mi l'origen de Déu és la humanitat. Contra el que afirmen alguns teistes, que és just el contrari.

Però a mi em serveix el meu plantejament perquè, entre d'altres coses, em permet de gaudir de la multitud de panteons que les cultures del món han creat. Estic enamorat del panteó grec i em declaro devot de la dea Atenea. Però, sens dubte, el panteó nòrdic i el cinematogràfic Thor mereixen una menció i un reverent respecte. Qui parla de deus parla de religions: Quan sigui gran vull ser mestre Jedi. De moment, però, sóc practicant de mindfulness.

El meu plantejament té una altre cosa molt bona, i és que, en tant que creacions de la ment humana, l'autèntica seu de la divinitat és la ment. Déu és al nostre cap. L'espiritualitat és al nostre cap. Tinc dret a fer servir aquestes idees que són molt poderoses abstraccions i que em permeten interpretar el món i crear un relat sobre la vida, la mort, sobre el pas del temps, sobre l'univers. Puc fer servir aquestes poderoses idees per assolir un pensament místic, si cal.

I, sobretot, puc ser lliure de pensar com vulgui i no em cal imposar el meu pensament a ningú.

Per això crec en déus, i sóc ateu.

dilluns, 26 de setembre de 2022

Acabar amb els prejudicis.

Al llarg de la meva vida laboral al sector de la consultoria informàtica he pogut treballar amb companyes i companys magrebins. Força joves, ben preparats, amb idiomes. Eficients. Les converses al voltant de la màquina del cafè eren força divertides.

Aquells converses em van servir per trencar prejudicis. Resulta que els musulmans i les musulmanes són, essencialment, com els cristians. És dir, la majoria no són fanàtics religiosos. Amb els musulmans funciona allò del "creient i/o practicant" que apliquem als cristians i amb resultats força similars: la major part dels que es declaraven creients, eren poc practicants, per no dir gens. En el cas de les noies, recordo haver vist algun vel, però la majoria de les noies musulmanes no en duien, si més no a l'oficina. Només recordo un company que fes un ramadà estricte, la major part de les companyes i companys musulmans no el feien.

Creient, però no practicant era el més habitual. A l'oficina, Les noies musulmanes, joves i, sovint, molt  atractives, en general anaven més maquillades i amb vestits més elegants i femenins que les noies no musulmanes. Cridava l'atenció. No dic que sigui així sempre, Ja he comentat que estic parlant de l'experiència personal a una oficina d'informàtics, que tenia un ambient força internacional amb una quantitat important de personal magrebí.

M'adono que el fet de ser musulmà donava a les meves companyes i companys un component de la seva identitat personal, i una referència cultural, però que, en tot cas, elles i ells eren gent jove que estaven vivint a Barcelona, per més o menys temps, i que la vida a la ciutat, sortir i anar de bars, la feina, les amistats (i els embolics), els estudis en curs d'alguns d'ells... tot allò també els aportava una identitat i unes referències.

No. No eren fanàtics religiosos. Eren gent jove que, ves quina cosa, eren musulmans, però també agnòstics o ateus amb educació més o menys musulmana. Algun n'hi hauria de més religiós. segur. Però per a fanàtics religiosos, n'he vist molts més entre els cristians.

Aquesta és la clau: al món musulmà hi ha de tot, sospito que amb preponderància dels "creients no gaire practicants". Com els cristians. Suposo que també es pot aplicar a budistes,taoistes, confucianistes, hindús... "creients poc practicants".

El problema no és la gent, ni les seves creences o manca de creences religioses. El problema es fer servir aquestes creences com instrument de poder. Obligar a la gent a vestir, menjar, creure, treballar, tenir unes relacions, estimar o odiar a qui et manin. El problema és fer servir la religió per sotmetre. El problema ve quan la dona ha d'estar sotmesa a l'home per un precepte religiós. Vet aquí el problema. El problema és la religió, qualsevol religió, quan és un instrument de dominació, o de rentat de cervell, o d'exercici del poder.

Per això la revolta de les dones a l'Iran és una lluita d'alliberament tan important, que només es pot saludar i a la que cal donar suport incondicionalment. Perquè per a que el vel sigui un autèntic símbol d'identitat cultural i religiosa ha de, primer de tot, deixar de ser un signe d'opressió. I això vol dir derrocar als que l'han pervertit, i derrocar els estats teocràtics que "per la gràcia de Déu" exerceixen el poder sobre les ments i els cossos de la gent, i sobre els de les dones, en particular.

I qui diu religió, també pot dir qualsevol ideologia que es faci servir com instrument de poder. Segur que en coneixeu més d'una. L'enemic sempre és qui fa servir aquestes ideologies per sotmetre, per exercir el poder. 

Atents, doncs, a reconèixer l'enemic i combatre'l allà on sigui que aparegui. 

Revolta de les dones a l'Iran

Les dones es revolten a l'Iran. la guspira ha estat l'assassinat a mans de l'estat d'una noia que no portava "ben posat" el vel 

Les dones, sobretot les joves, es revolten contra un estat i una societat que les condemna a ser ciutadanes de segona. El masclisme és una forma de dominació de la meitat de la població sobre l'altra meitat. Una dominació que fa servir la violència a la llar, a la feina, domèstica en diríem, però també una violència estructural, una violència i una dominació que utilitza el sistema educatiu per a tornar a les dones obedients, submises i, en definitiva, esclaves; que utilitza el sistema policial i judicial per a reprimir amb violència, fins a la mort, aquelles que volen vestir o estimar d'una forma diferent a la que ordena el regim.

Al paràgraf anterior no ha aparegut per enlloc la paraula islam. El que he dit és aplicable  a qualsevol societat masclista i autoritària, com  la nostra. Potser no en el mateix grau que l'Iran o l'Afganistan, però masclista i autoritària.

El que ens recorden aquestes dones joves i valentes de l'Iran, és que els drets es lluiten i es guanyen al carrer. Per això la revolta és al carrer.

Sempre, les lluites es lluiten i es guanyen al carrer. Sempre. Poden ser la lluita pel dret, tan senzill i tan poderós, de poder vestir com vulguis, com les dones iranianes; pot ser la lluita per la llibertat de la teva nació; pot ser la lluita pel dret a parlar la teva llengua; pot ser la lluita pel dret a estimar com vulguis; pot ser la lluita per un salari digne; pot ser la lluita per condicions laborals justes; pot ser la lluita pel dret a l'habitatge; pot ser  la lluita pel dret a recursos naturals que permetin la vida; pot ser la lluita per espais naturals nets i amb flora i fauna pròsperes. Sempre les lluites són d'alliberament, D'alliberament de des dones, nacional, sexual, de classe,

Sempre és igual: la minoria, l'elit, que exerceix el poder, abusa de les dones, o de minories nacionals, o de la classe treballadora, o pagesa, o dels LGTBIQ+, o de l'espai natural. Sempre, aquest grups oprimits no tenen més opció que revoltar-se als carrers. lluitar i pagar un preu amb sang i repressió, per a defensar els seus drets trepitjats, o per a conquerir-ne de nous. Poden perdre, segur, però encara és més segur que si no lluiten al carrer, i als espais en disputa, no guanyaran

Això és el que ens recorden i ens ensenyen aquestes dones iranianes joves i valentes. Cal anar-hi, anar-hi i anar-hi. Cal lluitar els drets al lloc on es poden guanyar: al carrer, disputant-ne el poder als poderosos i als seus sicaris. Té un preu, i alt. La lluita contra els estats autoritaris tenyeix de sang els carrers. 

La meva admiració, i el meu respecte més profund per a aquestes dones iranianes, joves i valentes. Lluitadores. Màrtirs i heroïnes.

Espero i desitjo de tor cor que més aviat que tard, també siguin vencedores. Que guanyin el dret a ser ciutadanes de primera. Que caiguin els règims masclistes i autoritaris. 


diumenge, 11 de setembre de 2022

Diada Nacional 2022. Comença el nou embat (amb partits, o sense).


 

Crec que la Diada de 2022 es recordarà com la de la represa.

Ahir, la marxa de torxes al carrer Sagunt, de Sants. Avui he vist l'arribada de motards independentistes per la Gran Via, he vist el fossar de les moreres ple com un ou, he vist les flors a Rafael Casanova, he vist molta, molta gent amb les samarretes d'enguany i de les antigues de l'Assemblea, he vist moltes estelades, amb pal i com a capa. He vist molta gent, molts joves, no tan joves, i encara menys joves. 

Per la tarda he anat a la manifestació i allà he cridat: IN-INDE-INDEPENDÊN-CI-A, molts cops. He vist molta més gent que no havia vist al matí. Molta. Molta gent. I els he vist determinats. I tots tenien un únic clam: Independència. Tots érem independentistes. He caminat molt. He arribat prop de l'estació de França, he pogut cantar els segadors com feia anys que no cantava. En acabar l'himne que cloïa l'acte, un "Visca Catalunya lliure!" m'ha sortit de l'ànima. Però abans, he pogut sentir el discurs de Dolors Feliu, la presidenta de l'ANC. 

Missatge als partits: teniu un any per oferir uns resultats, per mostrar els resultats que se us va encomanar aconseguir. Teniu un any. 

L'ANC ha dit que tenen un any per mostrar resultats. 

Als partits se'ls demanen resultats. Entenc que en la qüestió nacional, principalment, però també entenc que a les altres grans qüestions: la social, la mediambiental, l'econòmica, les infraestructures, la gestió dels serveis públics, educació i sanitat, transport, Molt important: la defensa i promoció del català. Tenen un any per mostrar resultats i que la gent decideixi.

És fantàstic: se li en diu democràcia. Fiscalitzar els partits que, en teoria, ens representen. 

I si no hi han resultats, no els votarem. I no ens abstindrem. Ja no val allò de: "si no ens voteu a nosaltres vindran els del 155!" No, aquesta amenaça ja no funciona. Si els partits no són dignes de representar-nos, farem una llista cívica. Com ha dit Dolors Feliu, hi ha gruix de país per a fer una llista cívica: Gent que no viu de la política i que, puntualment, estarà disposada a fer el pas de presentar-se a unes eleccions amb una llista amb l'objectiu únic de proclamar la independència. I gent que no farà aquest pas, però que estarà disposada a aguantar i defensar la independència al carrer. Al preu que sigui. 

És cert. Que es presenti una llista cívica no vol dir que aquesta llista guanyi. De fet, la sociologia ens diu que ho tindrà molt difícil per, simplement, entrar al Parlament. Però també és veritat que avui molta gent ens hem manifestat quan molts es pensaven que ens quedaríem a casa. Els partits independentistes poden jugar amb foc, si volen, o poden fer-se dignes de la confiança de la gent. En tot cas, avui per avui, la llista cívica ja comptaria amb el meu vot, i qui sap si alguna cosa més.

Nosaltres, els independentistes, a la nostra. D'aquí tres setmanes serà el cinquè aniversari del primer d'octubre de 2017. El dia de la gran victòria a l'únic referèndum d'autodeterminació possible amb Espanya. EL dia en que més de dos milions de catalanes i catalans vam votar que volem la Independència, i encara la volem, i això no ho va poder evitar la violència espanyola.

Hem de commemorar aquesta victòria. Fer-la valer per mobilitzar-nos de nou. Els carrers han de tornar a ser nostres. Sí, i qui diu els carrers, diu el control del territori.

Vam votar i  vam guanyar. No cal tornar a votar. El que cal fer és posar en pràctica el resultat d'aquella votació i aixecar la declaració d'independència que es va suspendre sense que el poble tingués la mes mínima oportunitat de defensar-la.

Hi ha la força del carrer. El que cal és mobilitzar-la. El que cal és sinceritat, valentia i decisió. Tenen un any per a fer bon govern i convèncer-nos que poden liderar aquest nou embat.

I si no poden, ja ho farem nosaltres.

Visca Catalunya Lliure!

dissabte, 10 de setembre de 2022

11 de setembre de 2022, Diada nacional. Diada de mobilització.

 

 A hores d'ara ja s'estan fent actes i mobilitzacions amb motiu de la diada nacional arreu del país: marxes nocturnes, marxes de torxes, vetlles... Demà, els actes seran continuats. 

No hi ha excuses. Segur que tens una mobilització prop de casa. Participa-hi. Penja l'estelada al balcó o la finestra de casa. Exhibeix, amb orgull, la bandera de Catalunya i surt al carrer. Demà cal ser al carrer. tanta estona com pugui ser. Mira la gent als ulls i reconeix als compatriotes. Comparteix  l'orgull i l'estimació per Catalunya. El nostre país. El país del que som responsables. El país que cuidem, estimem i protegim. El país que és la nostra llar. El país que parla, canta i sona en català. Comparteix la determinació per la independència. La determinació per fer Catalunya un lloc millor, més just, més net, més culte i més lliure, per a tots als que hi vivim.

Per la Diada cal mobilitzar-se. Toca posar-se dempeus. I els dies que vindran, caldrà seguir. Romandre, persistir. Insistir. Anar-hi, anar-hi i anar-hi. Tornar-hi. Més mobilització.

Per la Diada toca manifestar-se. Per la independència. Per reivindicar el referèndum del primer d'octubre de 2017, que vam votar i vam guanyar. Va ser la victòria fundacional. L'hem de fer valer. Per a fer-la valer ens hem de mobilitzar. i hem de ser el poble els que marquem el pas. Mai més hem de permetre que els polítics malbaratin l'esforç, l'audàcia i la il·lusió, de la gent, ni els cops rebuts, ni la sang. La sang i els cossos que lluiten i es mobilitzen són els nostres i nosaltres decidim.

La Diada és un bon dia per a fer un pas endavant. Per Catalunya. Per la gent que vivim a Catalunya. Un pas endavant per la Independència. Volem, ens cal, i la podem aconseguir. Al primer d'octubre de 2017 vam donar el pas que marca el punt de no retorn. No ens podem quedar aquí. Hem d'avançar i acabar el que vam començar.

la Diada de 2022 és un bon dia per reprendre. Fem que sigui el principi de la culminació.

Independència i República Catalana.

Persistirem fins aconseguir-ho.

Visca Catalunya Lliure!


 

 


 

diumenge, 4 de setembre de 2022

El narcisisme del mirall negre

Tinc la teoria que ens estem tornant tous. En general. Com espècie.

De forma resumida, vet aquí els arguments: per una banda, des de fa unes desenes d'anys, la millora de la medecina ha fet que moltes persones que no haurien tingut l'oportunitat de transmetre els seus gens ho hagin fet. Per altra banda, la producció industrial ha permès fornir d'aliment i abric a la majoria d'aquesta població creixent. És un fet: el progrés tècnic i científic salva vides. No només salva vides, ha permès la vida allà on no era possible amb gran èxit.

Sens dubte, l'èxit reproductiu té un preu, i l'estem veient:  el consum creixent i el conseqüent esgotament dels recursos, la contaminació i el canvi climàtic associat a l'alteració sobtada dels ecosistemes per la irrupció d'una humanitat en expansió i a la recerca de recursos vitals. Però tinc la sensació que la humanitat creu que aquest preu el pot pagar, o encara el pot pagar tornat-se encara més tecnològica.

És dir, l'èxit reproductiu de l'espècie humana es basa en que el medi en el que vivim és cada cop menys natural i cada cop més tecnològic. Aleshores, per continuar amb aquest èxit reproductiu la solució formulada de forma més o menys pública és aprofundir en la transformació tecnològica del medi.

Es tracta de crear una Matrix dins la que, en certa manera, somiarem una realitat; i també en certa manera, els nostres somnis seran l'autèntic combustible del sistema. Perquè els nostres somnis, somnis de consum, ens converteixen en ma d'obra dòcil. Sovint penso que Matrix és la gran profecia del segle XX. Com totes les bones profecies, no es pot agafar literalment i requereix una interpretació.

Tornant al que deia: aquesta mediació tecnològica de l'existència té conseqüències. La més notable és que el medi al que ens hem d'adaptar és a la matriu, però essencialment aquesta matriu no ens demana un esforç adaptatiu dels nostres cossos. Ens tornem tous perquè, per començar, els nostres cossos són cada cop més tous, menys adaptats i menys adaptables. Més mediats per la tecnologia. Som com bestiar d'una granja, abrigat, peixat i vaccinat industrialment per a tenir una producció suficient de carn o, en el nostre cas, de somnis. Els nostres cossos es transformen per a deixar de ser humans i esdevenir processadors, maquinària, ma d'obra dòcil.  El nostre cos, el nostre temps i la nostra obediència en forma d'engranatges d'una cadena productiva, extractiva i embrutidora. Productes i productors.

Els processos industrials ens han dut a l'èxit reproductiu com a espècie. De fet, també han proporcionat l'èxit reproductiu a les espècies que ens són subsidiàries: totes les plantes i fruites, el bestiar i l'aviram que consumim comparteix el nostre èxit reproductiu. Al preu de ser consumits, és clar.  En realitat, des del punt de vista del sistema, totes les espècies son subsidiàries, inclosa la nostra, i totes són consumides.

L'altre transformació és la de les nostres ments. Però, vet aquí que, a diferència del que passa amb la natura, on les condicions del medi són el resultat de l'equilibri de l'ecosistema, a la matriu els somnis són dirigits.

Això em porta a l'altre motiu que fa que ens tornem tous. Els nostres somnis no són nostres, sinó que són dirigits i responen a les necessitats de mantenir la matriu en marxa i de fer-la créixer. La matriu necessita que somiem, la matriu necessita que els nostres somnis no posin en qüestió la matriu. La millor forma d'aconseguir-ho és que somiar sigui millor que despertar. 

Com? la matriu t'ofereix endorfines a granel. Viquipèdia ens diu que una endorfina és un "opioide endogen que fa la funció de neurotransmissor. És produït per la glàndula pituïtària i per l'hipotàlem durant l'exercici, en moments d'excitació i de dolor, durant la ingesta d'aliments picants i també amb l'amor i l'orgasme".

Opioides endògens, és dir que els produïm nosaltres mateixos. El Jo. L'ego. vet aquí la clau: l'egoisme, l'egocentrisme, l'egolatria o narcisisme. Quan ets aïllat, o la teva relació amb els altres està mediada pel sistema, el teu benestar només pot venir de les endorfines que segregues. Si resulta que la generació d'aquestes endorfines està controlada pel sistema, enlloc de per tu mateix, et tornes depenent i addicte al sistema.

Ara mateix, la matriu ens estimula la producció d'endorfines amb productes de consum, entreteniment i, certament, les xarxes socials. Esta clar que encara es pot aprofundir molt més en aquesta via. Aprofundirem, segur.  El que també és segur és que el sistema sap que la millor estratègia és tornar-nos  egoistes, egocèntrics, egòlatres i narcisistes. A mida que, per  la mediació del sistema, obtinguem més i més endorfines, més i més dependents del sistema ens tornarem.

De totes les paraules lletges que he dit,  narcisisme és la més terrible. Perquè qui pot pensar que sentir-se bells, i estimats, i modèlics és dolent? què pot haver de dolent en ser un/a influencer? tenir seguidors que t'aproven i els agrades? si això es satisfactori per a tots, per a mi i per a ells, quin és el problema?

I és que el plaer no és dolent. Al contrari. La mateixa existència de les endorfines ho demostra. És necessari sentir-se bé. És necessària la recompensa després de l'esforç. Ens cal consol per a la tristesa. Volem sentir-nos alegres. Desitgem i volem ser desitjats. El sexe és plaent i busquem l'orgasme. És clar que sí. Quin és el problema, doncs?

El problema és l'excés.  Això ja ho sabien els epicuris: el plaer és bo; l'excés, és dolent. Els epicuris deien que, fins i tot de tant en tant convé l'excés de plaer. Però l'excés de l'excés no és bo. 

Vet-ho aquí: El plaer, les drogues, les endorfines en excés són dolentes. perquè ens tornen tous, pusil·lànimes, volubles, inconstants. Ens tornen dependents del camell. Ens destrueixen com a persones. El sistema ens diu: "jo t'ofereixo tant plaer com vulguis". En forma de consum, de likes, de "m'agrades". De forma contínua. A canvi de què? de docilitat, del teu cos, del teu temps. El narcisisme del mirall negre. El combustible del sistema.

El sistema no és un ens abstracte. Darrera el sistema hi ha persones. Els amos del sistema. La casta. Les elits. Els que de debò s'aprofiten i obtenen beneficis de la docilitat, dels cossos, del temps i de l'obediència de les espècies que consumeix el sistema. El bestiar i l'aviram de la monstruosa granja en que s'ha convertit la nostra societat.

I per a que volen tots aquests beneficis? per a gaudir-los, evidentment. Per al seu propi plaer. No són pas millors que nosaltres. SI no tenen una ment ben armada, seran víctimes de la dependència. Aquest és el gran perill, i també l'oportunitat. No està escrit qui serà tou, i qui no.

HI han dos escenaris possibles:

Prenem la píndola vermella i despertem a la realitat, per dura que sigui, i ens endurim en conseqüència. Ens fem responsables del món. Ens esforcem en fer-lo millor per a tothom. On tothom inclou també les espècies subsidiàries i les que no ho són (si és que encara en queda alguna). Hem d'entendre que tots som responsables de preservar el planeta i que, primer de tot, ha de ser un lloc habitable. Tot seguit, hem de fer que sigui un lloc més just, més net, més lliure i ric en la seva diversitat (frase que molts diuen i pocs creuen). Hem de ser conscients i entendre que eś bo cercar el plaer a l'estil dels epicuris, però que també és bo el capteniment i l'esforç dels estoics i primar el deure envers els altres. Hem de buscar l'equilibri entre un sa egoisme, i l'altruisme i la cura dels que ens envolten. Hem d'entendre que el benestar en equilibri ha d'incloure a tothom i a tots. Abasta a tota la vida del planeta.

O podem prendre la píndola blava i seguir somiant somnis dictats, seguir sent dòcils, seguir cedint el nostre cos, el nostre temps i la nostra obediència als senyors del sistema. 

Sabeu què passarà? que més tard o més d'hora l'espècie humana es partirà en dos: per una banda aquells que tindran menjar bo, tindran accés a bones medecines, podran cuidar el seu cos, seran longeus, bells, forts, intel·ligents, audaços i dominaran el sistema; i per altra banda els que s'hauran alimentat amb pinsos industrials i hauran estat vaccinats i tractats amb medicaments a pes. Aquest seran (serem?) dèbils i malaltissos, lletjos, dòcils i obedients, viurem pocs anys i amb poca qualitat. Però donarem per bona aquesta dominació i somiarem que formem part de l'elit. No us recorda al feixisme?

Fins que un dia, quan la raça dels esclaus ja no sigui necessària perquè els treballadors sintètics siguin més eficients, serem eliminats.

Que és un conte de ciència-ficció això que dic? Potser sí. O potser podem examinar com ha anat la història del món els darrers anys.

Ho veig així. Vet aquí l'alternativa: o bé ens endurim, o bé ens tornem tous com Narcís reflectit al mirall negre. 

Pastilla vermella o pastilla blava?