divendres, 14 de desembre de 2018

Turull, ingressat a la infermeria de Lledoners

Ho deia fa uns dies : jo no faria vaga de fam.

Si la fes, no la portaria fins a les últimes conseqüències.

Espero, de tot cor, que ni Turull, ni Forn, ni Jordi Sànchez, ni Rull arribin a aquests extrems.

Per mi deixar-ho estar ara mateix estaria bé. La protesta ja està feta. De veritat, no crec que calgui posar la salut en joc d'aquesta forma.

Dit això, respecto la seva acció i em solidaritzo amb tots quatre.

Aquesta tarda s'ha sabut que Jordi Turull,  que ja porta catorze dies de vaga de fam ha estat ingressat a la infermeria de la presó de Lledoners.

Personalment, sento ràbia per aquest fet.

Però més enllà de la ràbia que em causa, el fet, en si, és inacceptable. És humanament inacceptable.

Perquè a cada dia que passa, la vaga de fam deixa una marca en el cos de Turull, Rull, Sànchez i Forn.

I no. No es tracta de que Turull  i la resta poden trencar la vaga en qualsevol moment. Per mi, estaria bé i ho aplaudiria, però no es tracta d'això.

Es tracta de que s'està cometent un abús flagrant i una violació dels drets humans. Els culpables són els que havent de resoldre uns recursos en un plaç de trenta dies porten prop d'un any amb els recursos a l'infern d'un calaix.

Aquests són els culpables.

Són els culpables que bones persones estiguin segrestades, són els culpables del seu deteriorament físic. Són els culpables de crims contra la humanitat.

Trigarem més o menys, però els culpables seran castigats. Ni perdonarem, ni  oblidarem.

I vull pensar, que arribat el moment, els alliberarem, que ho farem aviat, que aquest sacrifici que estan fent serveix per alguna cosa.

Vull pensar que tenim dignitat com a poble i que aquesta vergonya de les presons no pot durar gaire. Vull pensar que tot el que sentim avui ha de servir per a mobilitzar-nos de forma efectiva per alliberar-los i alliberar-nos. Vull pensar que ho hem de fer aviat. Comença a ser urgent : el temps passa massa ràpid per als nostres que estan en vaga de fam.

diumenge, 9 de desembre de 2018

Consell per la República

Ahir es va presentar en un acte a Brussel·les el Consell per la República.

Vet aquí la crònica de l'acte al Vilaweb.

"Per la república" i no "De la República". Un matís important. En el primer cas ens està dient que la República encara no existeix i que l'objectiu del consell és fer-la possible'el el consell "Per la República". Quan la República sigui una realitat aleshores el consell serà "De la República".

Tot i que es va presentar oficialment ahir, el Consell ja venia funcionant des de feia algun temps. Actualment ja compta amb més de 45.000 inscrits.

El procés per inscriure's és senzill i es pot fer des del lloc web del consell a https://consell.republicat.cat/

La inscripció demana una aportació mínima i única de 10€. Amb aquests diners es pretém sufragar el cost de les accions que es realitzaran des del consell.

Però què és el Consell per la República? de debò cal una altre organització? No hem quedat d'acord que el que cal és mobilització ciutadana permanent? Quina serà la utilitat pràctica del consell i per que t'hi hauries d'inscriure si encara no ho has fet?

Bones preguntes. Jo mateix m'ho he rumiat bastant abans d'inscriure'm. El cas és que ho he fet. El consell, per ell mateix no desplegarà la República. Necessita, forçosament la implicació massiva de la ciutadania i, per això, es demana aquesta fita d'1.000.000 d'inscrits per a activar el consell, o un plaç d'un any i els que hi siguin, seran.

Sense voler fer conyes, però diria que un milió d'inscrits a una associació és una fita que no assoleix ni el Club Super 3, que és el club amb més "socis" de Catalunya. Com es pretén aconseguir això amb el Consell? potser, primer de tot, perquè la seva voluntat no és la de ser una associació. El Consell neix amb voluntat de ser una institució. Oi que tothom, en arribar a certa edat, es fa el document d'identitat? De fet, l'estat espanyol ens obliga a que tinguem un document d'identitat en el que hi posa, sovint contra la voluntat del titular del document, que la seva nacionalitat és l'espanyola.

Bé, el Consell proposa que aquest document d'identitat no sigui una imposició, si no quelcom de voluntari, i que la nacionalitat que s'hi inscriu ho sigui per adhesió, no per imposició. Home, ja és una millora. Tanmateix, des del 81 que hom es pot fer el carnet català. Tot plegat, però, i lamentablement, aquell carnet era, més que res i amb to el respecte, un acte folklòric. Inscriure's al Consell no serà també un acte folklòric?

Sembla que no. La clau és que el Consell vol ser una institució. Però encara no ho és.

Ara mateix el consell és un instrument que permet concentrar i posar en moviment la força de l'exili. La seva missió fonamental serà la internacionalització del conflicte republicà català i, en la mida del possible, construir institucions republicanes. Institucions de participació i, qui sap, si també de serveis públics tot seguint el model de E-Estonia.

Però per a fer això, cal la participació dels ciutadans. Ens cal creure en la República. Ens cal creure que les institucions que enceti el consell seran republicanes de veritat. Ens cal inscriure'ns al Consell. Ens cal participar al Consell per a fer que sigui veritat. La proposta del Consell per la República és extraordinàriament innovadora i adaptada al món de xarxes socials en que vivim.

I no, inscriure's al consell no és incompatible amb la mobilització ciutadana permanent. Inscripció i mobilització són complementàries. No és nou.  Ho hem fet els darrers any inscrivint-nos a les mobilitzacions de les Diades. Ara hem de fer-ho però no per a la Diada, si no per la República de cada dia.
Ara no ens apuntarem a un tram a fer performances. Prou de lliris i somriures forçats. Anem seriosament. Ara participarem democràticament, ara decidirem quines accions, ara decidirem com volem els serveis públics. Ara construirem institucions republicanes.

A la mateixa web del Consell per la República trobareu informació (i espero que se'n vagi  afegint  de nova) :

« Què és ? El Consell neix de la legitimitat sorgida del mandat de l’1 d’octubre i impulsarà estratègies per a fer-lo efectiu.

En conseqüència, actuarà en àmbits com la internacionalització, el procés constituent, la generació de noves fórmules de mobilització democràtica, la recerca i el desenvolupament d’eines socials i polítiques innovadores o la difusió de la cultura i la realitat social catalanes.

Per fer-ho possible, és imprescindible la participació de tothom. »

« Qui en forma part ? En formen part totes les persones que s’inscriguin voluntàriament i sense límit territorial al registre ciutadà.

Els seus òrgans estan recollits a l’Acord d’Investidura de 8 de març de 2018:

L'Assemblea de representants. És un espai de representació política i social compromès a avançar cap a la República catalana. Serà convocada per la Presidència del Consell com a mínim dues vegades l'any.

El Consell.

La Presidència. »

« Calendari : La fase fundacional del Consell s'inicia amb la seva constitució al Palau de la Generalitat el 30 d'octubre de 2018 fins a l'establiment del nou Consell sorgit de les eleccions a l'Assemblea de Representants, en què podran prendre part totes les persones inscrites al registre ciutadà amb dret de vot.

L'estructura institucional definitiva, el reglament electoral i el seu calendari van ser presentats a Brussel·les el 8 de desembre de 2018. »

« REGISTRE : El camí cap a la República catalana el fem plegats, com hem fet sempre en els millors moments de la història del nostre país. Tothom pot formar part d'aquest registre, sense cap límit d'edat ni d'origen. Només cal la voluntat de ser-ne part i l'adhesió als valors que volem que ens cohesionin.

L’eina que ens aplega és el registre ciutadà a través del qual podrem prendre decisions col·lectivament i compartir informació. »

Podeu completar el procediment de Registre a la web del Consell https://consell.republicat.cat/

Més informació en aquest article del Vilaweb : [VÍDEO] Com funcionarà el Consell per la República ?

Armilles grogues

A França estan de revolta.




Que sigui dit de pas, tampoc és cap gran novetat al país que en un moment donat de la seva història van decidir que el que calia era "couper le cou du roi", i dit i fet.

En tot cas, hi ha una revolta, o això és el que es diu. Si més no, se sembla força més a una revolta que no pas el que ha passat a Catalunya els darrers anys.

Les comparacions són odioses però, certament, la revolta catalana ("revolta dels somriures" i d'aquí ve el mal) no ha tingut mai la virulència de la revolta dels "gilets jaunes".

No només, no em consta que els grocs hagin fet multitudinàries manifestacions amb samarretes de colors, ni ones sonores, ni cadenes humanes de punta a punta del país, ni megafotos, ni tantíssimes activitats entre la performance i la gimcana.

De fet, els gilets jaunes han tallat carreteres i autopistes, han posat barricades i s'han manifestat al vell estil. Suposo que als organitzadors de les diades catalanes els deu semblar molt avorrit.

Però el cas és que protesten. Protesten per moltes i molt bones raons, no només per la pujada dels carburants : llegiu "Què vol exactament el moviment de les armilles grogues ? ". És, doncs, una protesta de caràcter social i polític. El millor de tot és que sense necessitat de samarretes de colors han aconseguit que Macron comenci a recular. (Com? Què diu? Que han fet què?)

Impressionant, oi? Ahir ho deia : les revoltes són filles de la ira. Stéphane Hessel va escriure "Indigneu-vos" ("indignez-vous") (en català també i llegiu-lo d'una vegada, si us plau!). Fixeu-vos bé: va escriure "Indigneu-vos!" i no, "Somrieu!". Ningú li hauria fet cas.

Val a dir també que hi ha alguna diferència substancial entre França i Espanya. No és que França sigui una ganga per a les nacions que la componen. De fet, no ho és gens i,  en aquest sentit, fins i tot resulta que Espanya és una mala còpia de França, molt més efectiva en el genocidi cultural. Catalunya mateixa m'és una víctima i el genocidi cultural a Catalunya Nord és persistent i brutal.

I no fa tant van votar Macron, que ja els hi val. Tothom comet errors. Tanmateix, a França el poble li va tallar el coll al rei. Tanmateix, a França el poble ha lluitat i derrotat el feixisme. Tanmateix, avui a França els valors republicans són compartits. Tanmateix, a França no han dubtat ni un segon a posar un cordó sanitari al voltant de la ultradreta. Tanmateix, avui, a França el poble lluita assumint el cost que això suposa. tanmateix, avui, a Catalunya Nord, molts dels compatriotes que van passar i amagar les urnes de l'1 d'octubre estan lluitant avui amb una armilla groga. Els mateixos. En fi, a França, el poble francès, o els pobles i nacions (també la catalana) que componen i conviuen a França cometen errors, com tothom, però saben quina és la banda correcta de la història i són capaços d'aprendre dels errors i corregir-los, amb una revolta, si cal.

A Espanya, en canvi, per començar, el feixisme no només no ha estat mai derrotat si no que, de fet, mana. No només mana si no que explícitament se'l vota. Vegeu Vox, Però, de fet, vegeu al PP, i a C's, i si grateu una miqueta, només una miqueta, també trobareu franquisme al PSOE. Aquest franquisme, que no és més que el feixisme espanyol,  està acostumat a reprimir amb violència als dissidents i per això hi han lleis mordassa i de partits  i una constitució que és fruit de lleis franquistes i no d'un procés constituent mereixedor d'aquest nom.

Reblem-ho : Per si algú no ho recorda, la víctima favorita de l'exercit espanyol són els ciutadans espanyols. Rècord aconseguit durant la llarga llista de guerres civils d'aquest estat en que l'única pau duradora que hi ha hagut és la dels cementiris o, millor dit, les fosses comunes. I no era pau. Era por. Era silenci.

Però això no vol dir que ara hàgim de callar, tenir por i acotar el cap enfront del feixisme. De fet cal matisar la frase que he dit abans : "el feixisme espanyol mai no ha estat derrotat". No és ben bé cert. Sí que va ser derrotat. Al 36 la resistència popular d'anarquistes, comunistes, republicans, nacionalistes catalans i gent decent va derrotar als feixistes a Catalunya. Que després les divisions internes i un context internacional gens propici acabessin provocant la derrota és una altre lliçó que caldria aprendre. Però de moment quedem-nos amb que al feixisme espanyol se l'ha derrotat en batalla, i que ja ho hem fet abans.

Recordem, sobretot, que no va ser amb somriures ni parant l'altre galta. Va ser amb obrers armats sota banderes roges i negres. Va ser amb guàrdies d'assalt i amb mossos d'esquadra. Va ser amb lluita i barricades. Va ser amb sacrifici. Va ser oposant força a la força. Va ser amb clara consciència de defensar drets i llibertats. Va ser amb forta consciència de revolució social. Es va lluitar per defensar la vida.

Es va lluitar amb molt més que no pas el que oposen avui els gilets jaunes a Macron.

I quina és la conclusió? que hem d'imitar als gilets jaunes ? No ! Amb imitar-los no n'hi ha prou perquè el nostre enemic és pitjor ! Hem de anar molt més lluny que ells en les nostres mobilitzacions !

Els nostres avis i besavis ja van fer-ho abans. Podem tornar a fer-ho.

Tres opinions sobre la constitució espanyola


Recupero tres articles d'opinió sobre la constitució espanyola. Són articles de part. No busquee aquí articles en defensa d'un text que considero en el millor dels casos una trampa, i sovint, una arma. Una arma franquista.

Primer de tot: l'editorial del Vilaweb, per Vicent Partal. Personalment trobo que hauria de ser un text de lectura obligatòria a l'hora d'explicar la "transición" a les escoles.

En aquesta article d'opinió, Partal explica de forma precisa i entenedora perquè aquesta constitució no és el que és diu que és, començant pel fet que no és el fruit d'un procés constituent d'un poble, o pobles, en el paper de poders constituents, si no que és, de fet, el resultat de lleis franquistes.

Imprescindible llegir-lo : "La documentada essència franquista de la constitució que avui ens demanen que celebrem".

En la mateixa línia, al ElDiario.es també es publicava el mateix dia un article que, més o menys, explicava les mateixes contradiccions entre el que es diu que és la constitució i el que és en la pràctica. També convé llegir-lo : "Las cuatro contradicciones de la Constitución y la imposición de la cara autoritaria, pel professor de dret constitucional Albert Noguera. El to de l'article és més acadèmic que el de Partal, però també es deixa llegir força bé.

Finalment, d'ahir, l'article d'opinió als blogs de Público de l'advocada i periodista feminista Lidia Falcón O'Neill : "La Constitución que tenemos". També cal llegir-lo. A l'article es repassen les raons per les que la constitució espanyola no defensa els drets del poble (ni de les dones en particular) si no que, al contrari, subordina el poble a una estructura de poder que li és aliena i garanteix la supremacia d'unes elits que són, quina casualitat, les hereves del franquisme. 

Tres lectures per a carregar-se de raons i, sobretot, per justificar accions pràctiques contra aquesta constitució que és presó de pobles, de classes socials i de dones.

Vaga de fam

Jordi Sànchez i Jordi Turull, primer, i després Quim Forn i Josep Rull van encetar una vaga de fam per demanar que els recursos presentats als tribunals es resolguessin.

Aquests recursos haurien d'haver-se tramitat en un plaç màxim de 30 dies, però ja porten més d'un any esperant als tribunals en una tàctica dilatòria per impedir que puguin avançar fins a instàncies europees.

És el "dret de l'enemic". Els republicans catalans són, som, enemics de l'estat espanyol i, per tant, les lleis de l'estat enlloc de garantir-nos drets el que fan és, precisament, prendre'ns-els. Les lleis i la justícia espanyola són part i arma contra la República.

Però no és de lleis que vull parlar.

És de la decisió presa pels nostres de deixar de menjar.

Per mio és una decisió extraordinàriament complexa i difícil. Castigar el propi cos? Encetar un camí que pot portar, espero que no sigui així, a danys irreparables i permanents al propi cos, fins i tot a la mort?

Em costa molt d'entendre. Espero, de veritat, que trenquin aquest dejuni voluntari abans que les conseqüències siguin irreversibles. Per mi no seria cap vergonya, al contrari, si demà mateix, si avui mateix, ho deixessin estar.

No crec que ho facin. No es pren una decisió així per deixar-ho estar en pocs dies. Suposo que deuen comptar amb el suport de les parelles les famílies. Tanmateix, per mi, humanament, em sembla una barbaritat. No cal. De debò.

Jo crec en la frase que diu "viu avui per lluitar demà."

Al monstre feixista al que ens enfrontem tant li fa que els nostres companys republicans passin gana voluntàriament, o que posin en perill la pròpia vida per protestar. Als feixistes els és igual. Políticament aquesta acció tindrà un ressò internacional  i s'alçaran veus demanant explicacions. Però, en definitiva, als feixistes els és igual.

I , el que és pitjor, els nostres companys poden patir seqüeles permanents si això s'allarga massa. No vull ni pensar en un escenari luctuós.

Hi ha qui és capaç de sacrificar-se per la causa i arribar, si és necessari, al màxim sacrifici. Tot per la causa. Èticament la renuncia a la pròpia vida per defensar una causa és insuperable. A més, sent aquesta una revolució que vol ser pacífica i dels somriures, sent aquesta una revolució que s'ha posat la línia vermella en la no violència es diu que cal estar disposats a morir, fins i tot per defensar-la. Amb el ben entès que ningú vol ser màrtir.

Però una vaga de fam és un martiri, i és un martiri auto-imposat. Jo no vull màrtirs.

De fet, estic fart dels somriures. Les revolucions són filles de la ira. La no violència només és una tàctica. A l'"a por ellos" es va respondre un cop posant els cossos, i no hi havien somriures aquell dia, com tampoc els van haver a la l'aturada del 3 d'octubre. Aquells dies els carrers i el país van ser nostres. I els somriures, si de cas, van ser al final d'aquells dies per la victòria, no pels cops rebuts, no per la tensió de la lluita.

Prou lliris. L'enemic també està disposat a tot, en particular a fer mal i matar. Suposo que també a morir. No els hi ho posem tan fàcil. Nosaltres, sobretot, el que hem d'estar és disposats a viure. On ells parlin de mort, nosaltres parlarem de vida. Nosaltres hem de ser la vida mateixa. 

Nosaltres persistirem i vencerem perquè som la vida.

Solidaritat amb Sànchez, Turull, Forn i Rull.

Solidaritat amb les preses i presos polítics.

Solidaritat amb les exiliades i exiliats.

Solidaritat amb les represaliades i represaliats.

Cuidem-nos. Estiguem junts. defensem-nos. Alliberem-nos.

Defensem la vida. Fem la República.

20-N

EL 20N es va "celebrar" l'aniversari de la mort del dictador.

És dir, alguns ho van celebrar : els franquistes, els fatxes i crosta similar. No es pot dir, exactament que ho celebressin. Si de cas, ho "commemoraven".





Per a d'altres, però, l'efemèride va ser motiu de desassossec. Franco va morir el 20N de 1975 però el franquisme, en canvi, avui sembla tenir una salut de ferro.

Un franquisme que acapara llocs de poder a l'administració, al funcionariat, a les institucions i que segueix fent i desfent. Un franquisme que compta amb el suport i la connivència, o amb el silenci, còmplice o poruc, de capes i capes de la societat espanyola, i també la catalana.

Per això, en lloc de desenterrar les restes del dictador, cremar-les i escampar-les a algun lloc amagat i sense testimonis, per això enlloc de dinamitar la vergonya que és el Valle de los Caídos, per això enlloc d'encetar una campanya decidida per reobrir les foses comunes amb les víctimes del franquisme, per a retornar amb dignitat les restes als familiars, encara molts d'ells familiars directes, per això enlloc de condemnar al franquisme com la dictadura genocida que va ser... resulta que, al contrari, se'l "commemora" i són munió els  carrers i places dedicats a franquistes i al franquisme arreu de l'estat, per no parlar de fundacions i partits polítics que se'n declaren hereus.

Partits que molta gent vota. 

El 20N Franco va morir, però el franquisme no. Segueix aquí i cada cop és més fort i perillós.

la República de Catalunya i el franquisme són antagònics. La victòria de l'un és la derrota de l'altre.

Fem la República. Derrotem d'una vegada per totes al franquisme i foragitem-lo de Catalunya.

dissabte, 8 de desembre de 2018

Eleccions andaluses

Reprenc el bloc després d'un mes del darrer post. No he escrit, però no m'he pogut estar d'observar i prendre notes mentals de fets que m'han cridat l'atenció. Aprofito que torno a tenir una mica de temps lliure per a deixar constància escrita d'aquestes notes.

Primer, el triomf de la (extrema) dreta a les eleccions andaluses.

Segurament la causa principal sigui l'abstenció. La pregunta, òbvia, és per què els votants d'esquerra es van quedar a casa. La resposta també és òbvia: els suposats partits de l'esquerra andalusa no són capaços de motivar al seu electorat per anar a votar ni tan sols quan enfront tenen a l'ultradreta.

I potser, qui sap, Susana Díaz tenia raó quan deia que el problema del PSOE ha estat que no han parlat de Catalunya. Ben bé podria ser això. En definitiva, C's i Vox han fet una campanya basada en l'anticatalanisme i els ha funcionat. Val a dir també que sembla que Vox s'ha engreixat aglutinant el vot d'extrema dreta que fins avui sempre havia viscut al PP, i que C's hauria pres part del vot, sobre tot, al PSOE. És dir, l'anticatalanisme i el discurs de la unitat del país del costat realment haurien proporcionat els majors guanys de vots.

Bé. No hi ha res a dir. Tampoc fem escarafalls: ja ho sabem i a aquestes alçades de la pel·lícula ningú s'hauria d'estranyar que l'anticatalanisme sigui ben real. Ho és. La gent que acomiadaven a la policia amb el "A por ellos" eren gent de pobles d'arreu de l'estat. Fent servir el llenguatge d'Albiol, eren gent "normal". Al país del costat, el més normal del món és acomiadar i encoratjar les tropes quan van a apallissar als rebels de les colònies insurrectes.

El cas és que l'abstenció es va quedar a casa. Per què? Potser per afartament del PSOE. Però i si realment és que al PSOE li va faltar demostrar que era tan espanyolàs com C's i Vox? i si realment els abstencionistes van castigar la "tibiesa nacional" de Susana Díaz? En definitiva, perquè hauria de posar una excusa com "és que no he parlat prou de Catalunya" si probablement resulta que deu ser veritat?

No és més que un altre motiu per foragitar als ocupants de Catalunya. La llista de motius creix a cada dia que passa. Allò de carregar-se de raons és el més fàcil del món. El problema, si de cas, és que el pes de tantes raons és tan gran que es fa insuportable.
Més que carregar-se de raons, potser que emprenguem accions. Quines? No ho sé. Pensem-ho bé, doncs i fixem una agenda. Marquem els temps. Tenim una República per desplegar.

dimarts, 6 de novembre de 2018

Aneu acatant, aneu...

Poder fàctic és que els bancs vagin als jutges, l'únic poder intocable que aparentment encara queda a Espanya, a fer-los retirar el pagament de l'impost de les hipoteques.

Ara tota aquesta colla que diuen que si els jutges i que si la llei estan fent hores extres per convèncer als  milers i milers d'afectats d'aquesta cacicada que tot això està molt bé, i que si la independència judicial i que si les mare que els va parir, i que cal acatar les sentències dels jutges, i que si l'estat de dret i tota la merda

Mireu, espanyols, us han pres al pel. Us prenen el pel cada dia molts cops, però vosaltres us deixeu prendre el pel. És el que té aquesta democràcia "que nos dimos entre todos" : que és una presa de pel.Més ben dit, una estafa. Que només serveix a uns interessos.

Però és una estafa que funciona  -funciona pels estafadors, evidentment- perquè els estafats estan  contents i cofois de que els estafin, perquè els estafen en nom de la "unidad" i perquè enlloc d'acceptar que els estafen i posar-hi remei, és millor creure que la culpa -sempre hi han culpes i culpables- és dels "nacionalismos periféricos", el català, notable i particularment.

Acateu la sentència, doncs. Escolteu el que diuen els jutges. És la clau de l'estat de dret. Potser no ets d'acord amb la sentència, però l'has d'acatar, com diuen els de Ciuadadanos.

Aneu acatant, aneu.

Ja ho he dit abans : us han enganyat, us han mentit amb la independència judicial, i amb el "todos somos iguales ante la ley", i amb tantes i tantes mentides. I us han enganyat amb la "modélica transición", i amb que "el toro no sufre". I us han enganyat amb totes les mentides sobre Catalunya. Però, ei, que si ja si us està bé, us està bé.

Ni hi ha pitjor cec que aquell que no vol veure.

La banca se us ha pixat a la boca, i ha fet servir els jutges, que és l'ultima estructura d'estat que encara no s'ha ensorrat d'aquest estat fallit que és Espanya.

I un cop ha quedat clar que no és més que un altre instrument dels autèntics poders fàctics de l'estat, el seu camí d'autodestrucció també ha quedat assenyalat.

Que patètic tot plegat.


Un país en mans de la màfia. Una administració de l'estat en mans de la màfia. Jutges en mans de la màfia.

I ciutadans que veuen tot això, ho pateixen a la seva butxaca, i segueixen votant als partits en mans de la màfia.

Aneu acatant, aneu...

Ni així enteneu perquè volem desplegar la república? A vosaltres ja us està bé això, oi?

divendres, 2 de novembre de 2018

Rebel·lió

Avui s'ha sabut que la venjança que l'ocupant prepara contra els republicans segrestats oscil·la entre 25 i 11 anys de segrest.

Primer de tot, ja ho sabíem que l'ocupant buscaria una venjança el més cruel possible: tracten d'espantar-nos. NO poden matar-nos als 2.200.000 votants, com a mínim, que defensem la República i, per tant, la repressió s'acarnissa en els que ja tenen segrestats. Fan l'esperat. Busquen venjança per les derrotes, que encara els couen, de l'1 i 3 d'octubre i de 21 de desembre de 2017.

La pregunta no és què farà l'ocupant.Això és sabut : l 'ocupant tracta de destruir-nos com a societat i com a República.

La pregunta bona és què farem els republicans.

La pregunta bona és com foragitem l'ocupant del nostre país.

La pregunta és quines accions emprenem per expulsar-los de casa nostra.

Que els sindicats nacionals catalans convoquin vaga general indefinida.

Que es retirin fons dels bancs de l'ocupant de forma massiva. Que ens donem de baixa dels proveïdors d'aigua i energia de l'ocupant, també de forma massiva. Que es faci un boicot a l'IBEX-35 i a les empreses espanyoles. Fem-lis mal a la butxaca.

Que el poble s'organitzi per a tallar carrers, vies, carreteres i autopistes. Que es provoqui el col·lapse dels transports i infraestructures de l'ocupant.

Que s'assenyali als feixistes i als ocupants com el que són : feixistes ocupants, i se'ls aïlli socialment. Que sàpiguen que aquest no serà mai el seu país.

Que ens defensem de les agressions. Ja n'hi ha prou de rebre cops i callar. Cremem els lliris i que cap agressió quedi sense resposta.

Que es construeixin xarxes de resistència per burlar al repressió. Que es construeixin xarxes d'auto-organització i d'activisme. Que el poder efectiu sigui del poble. Empoderem-nos. Som poder constituent. Fem el nostre procés constituent.

Fem que l'ocupant no tingui espai, ni obtingui cap benefici. Que no li quedi altre opció que la retirada.

Rebel·lem-nos.

dissabte, 27 d’octubre de 2018

Declaració d'Independència del 27 d'octubre de 2017.

Aquest pas ja el vam donar.




Hem de culminar.

Llibertat preses i presos polítics. Retorn de les exiliades i exiliats. Us volem lliures. Us volem a casa.

Som República. Des del 27 d'octubre de l'any passat. Però hem de desplegar-la. Hem de fer-la. Fem República.

És hora de posar-nos en marxa i acabar el que vam començar fa un any.

Ens han robat un any de llibertat a tots. Hem de recuperar el temps perdut. Si cal lluitar -ja ens han advertit que l'ocupant no es retirarà pacíficament- haurem de lluitar.

Si la lluita és sagnant serà amb vergonya de la sang. Però si aquest és el camí que cal recórrer, que així sigui. Fa un any estàvem disposats i ho seguim estant. I som molts més que fa un any.

Llum als ulls, força al braç i visca la República.

27-O. Crida a la mobilització. Prou de perdre el temps.

Avui fa un any que al Parlament es va proclamar la República.

Però no es fa defensar en cap moment ni es van donar passes per fer-la efectiva. Es va dir a la gent que esperava disposada a l'acció : "aneu a casa, o al cine, passeu la tarda amb la família".

No va haver resistència i qauell dia, que marcava una fita, un punt de no retorn,  també va marcar l'inici d'una deriva.

No es va culminar, no es va avançar, es va renunciar a fer les passes endavant que faltaven, passes que ho sabem, haurien estat doloroses i de gran sacrifici : Espanya amenaçava amb la violència. Margallo ho ha tornat a fer fa pocs dies.

Ja ho sabíem. No és només que ho digui l'ex-ministre d'exteriors.

Només un il·lús pot creure que la màfia neo-franquista que controla l'estat espanyol renunciarà al 20% del PIB de forma civilitzada. Primer, les màfies mai són civilitzades. Són criminals i sense escrúpols. Si pel seu interès han de matar, maten. Per la seva banda, els franquistes i neo-franquistes són, per principis ideològics, violents. Si han de matar, maten. Aquestes bèsties són le que controlen els aparells de l'estat espanyol. Aquestes bèsties compten amb la indiferència, el suport explícit, o la por de la majoria (el famós "franquisme sociològic") de ciutadans espanyols. La prova, el "nacionalisme constitucionalista", els del 155, del PPSOEC's correspon a l'amplíssima majoria absoluta de votants.

No hi ha res a discutir amb franquistes i neo-franquistes. El seu gran argument és el recurs a la força, i això no canviarà. Mai pactaran un referèndum d'autodeterminació. És ontològicament impossible per al nacionalisme espanyol. Pretendre, doncs, que una superioritat moral, o ètica, ens permetrà l'alliberament de la República de forma pacífica és auto-engany.

Avui fa un any que es va proclamar la República. No s'ha desplegat. Pel camí, repressió, segrest i exili. Fins quan? Fins quan acotar el cap en nom d'una pretesa superioritat moral?

Ni que ho siguem. Ni que siguem moralment superiors a la màfia. No serveix de res si en cada transacció, en cada nòmina, aquesta màfia es cobra les seves "comissions" per garantir la nostra "seguretat" i els "serveis" que "ens presta".

No ens serveix de res ser la superioritat moral i democràtica sobre la màfia si els seus "jutges" són també part. No ens serveix de res protestar civilitzadament, si la resposta és violència i segrest.

Només serveix l'acció del poble, la mobilització constant. Hem de fer fora l'ocupant. Posar-lo contra les cordes. Oposar-s'hi a tot arreu on sigui possible. Fer-li la vida impossible. No hi ha una altre. I acceptar, estoicament, èticament, doncs, que caldrà el xoc. Que ells vindran amb porres i amb més que porres, i que caldrà plantar cara. Només la mobilització, aturades, talls de comunicacions, govern paral·lel... alliberarà la República. Espanya no fotrà el camp pacíficament del que ells consideren un territori ocupat, una propietat, una colònia. L'haurem de fer fora, doncs, i pagar el preu de la seva violència.

Ho aconseguirem. El camí  és clar i, des de fa un any, ja no té marxa enrere.

Però ens hem de posar en marxa. No podem restar en aquests llimbs de la inacció, del deixar passar, de l'espera a no se sap què. Hem de marcar el pas. Fixar l'agenda. És la unilateralitat, estúpids! I no m'invento res. El mètode és ben conegut. Llegiu "De la dictadura a la democràcia".

Fa un any que hauríem de ser república, però no ho som. Ens han pres, o ens hem deixat prendre, un any de llibertat.

Mobilitzem-nos d'una vegada, plantem cara i culminem. Alliberem-nos tots. #FreeTothom!

Prou de perdre el temps!

dimarts, 16 d’octubre de 2018

Sànchez i Cuixart en lloc de tots

Un any a presó.

Jordi Cuixart i Jordi Sànchez porten un any se segrest a presó.

Són a presó ells perquè no ens podien tancar a tots. Com que  no ens podien tancar a tots, van triar uns caps de turc : els líders de l'ANC i Òmnium. Repeteixo, els segresten a ells perquè no ens poden tancar a tots. Se salten les seves pròpies lleis perquè se'ls aplica el "dret de l'enemic", o el que és el mateix : "l'enemic no té cap dret".

I sí, Catalunya i Espanya són enemigues: Catalunya avui està ocupada policial i militarment. La repressió, començant pel segrest de Sànchez i Cuixart és la que exerceix un poder ocupant sobre un país ocupat.

Som enemics i ho serem fins que no es foragiti l'ocupant de Catalunya . Mentre no aconseguim foragitar l'enemic, no tindrem drets. O els drets que tindrem només seran concessions que en qualsevol moment podran ser retirades.

Cuixart i Sánchez ens recorden la pitjor cara de l'enemic.

Però el més important : ens recorden també la millor cara que hem de mostrar per alliberar el país i a nosaltres mateixos.

Ens recorden el compromís.

Ens recorden la importància de l'acció persistent i no-violenta als carrers.

Ens recorden  que l'única lluita que es perd és la que s'abandona.

Ens recorden que persistir és vèncer.

Ens recorden  que Catalunya només ens té als catalans per alliberar-la.

Ens recorden que poden haver-hi causes més grans que un mateix.

Ens recorden que el sacrifici i l'esforç individual i col·lectiu són el camí.

Jo no els conec personalment. Mai els he tractat. No sé com són.  Només sé, com tothom, que estan segrestats injustament, i que els missatges que ens arriben d'ells no són pas de derrota o de desil·lusió, ans al contrari, de dignitat, de persistència en els ideals, i d'amor i confiança en el país. D'ells m'arriba, un any després, un missatge d'esperança i de confiança en la República.

Jo em sento interpel·lat pel seu coratge.

Tota la meva solidaritat i afecte per Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Tota la meva solidaritat i afecte a les seves famílies, en especial parelles i fills, que són, juntament amb ells, les persones que pateixen més dolorosament aquest segrest infame.

I no oblidem mai, i que ens esperoni aquesta idea, que si ells són segrestats és perquè no ens podien segrestar a tots. No ens  podien pegar a tots. No ens podien matar a tots. Prou que molts entre l'enemic segur que en tenen ganes, però ni podien, ni poden. No a tots.

Hem de posar-nos en moviment. No ens poden aturar. No a tots. Hem de fer la República i que la República alliberi als presos. L'enemic és fort i juga brut, però no pot contra tots. El desbordament democràtic i l'acció no-violenta han de ser el mètode. L'objectiu és clar.

Tornarem a tenir una nova oportunitat. Aviat. Hem après molt. Sobretot hem après que podem guanyar i quins errors hem d'evitar.

Aquest cop culminarem.

Confiança, persistència, intel·ligència i coratge.

Llum als ulls i força al braç!