Pàgines

dissabte, 2 de novembre del 2024

Una reflexió al voltant del desastre al País Valencià

Al post anterior comentava que al dinar no havíem parlat de política, però el cas és que una mica sí que vam parlar. Va sortir la poca confiança que donen els partits, i també el referèndum del 1er d'octubre. No és gens casual que aquests dos fets apareguin junts.

El desastre al País Valencià no fa més que confirmar que no es pot confiar en els polítics. Els polítics, en conjunt, són inútils i incompetents. Alguns afegiran que, en conjunt, també són corruptes. Jo no diria tant tot recordant el principi de Hanlon: no és que siguin malvats, és que són estúpids. Però és cert que la seva incompetència permet que la corrupció campi. Fins i tot, la seva incompetència voreja la corrupció. El cinisme, la cobdícia, la incompetència. L'acumulació de poder i diners en mans d'un grup que no estan preparats per a gestionar aquests recursos poden provocar situacions d'atzucac. 

Sembla que és el que ha passat al País Valencià. La incompetència, la manca de preparació, la cobdícia d'uns i altres, durant anys, han portat a que una situació d'emergència climàtica hagi provocat un desastre. Un desastre amb centenars de morts, la destrucció massiva d'infraestructures i, molt més greu, que a dia d'avui encara hi hagi gent atrapada.  És molt bèstia. Això vol dir que probablement, a hores d'ara ja hi ha gent que van sobreviure al desastre però que avui, per manca d'aigua potable, per manca d'atenció mèdica, perquè encara no han estat rescatats, han mort, o moriran.

Ahir a la nit vaig veure el vídeo d'última hora que va penjar Marc Vidal al YouTube. Marc Vidal és un liberal que modula el seu discurs i a vegades sembla un social liberal i altres pot sonar a ultra liberal . Ahir estava particularment encès i denunciava el que per a ell era la demostració que l'estat espanyol és un estat degradat i en descomposició. En el seu discurs diu que hauria passat de ser un estat "molt fràgil", a  un de "fallit" o "col·lapsat". 

Al costat del vídeo de Marc Vidal cal posar el vídeo dels voluntaris, centenars, potser milers, marxant amb pales, escombres, aigua, menjar a les zones afectades. Van a ajudar als seus veïns. Sols el poble salva al poble, com diuen alguns. Per cert, van a títol individual la majoria. Val a dir també que diferents organismes oficials i organitzacions particulars han muntat equips per anar a col·laborar en les tasques de rescat i emergència. Però la imatge que colpeix, positivament, és la de les cues de voluntaris.

L'estat ha fallat. La gent ha respost. L'estat, i "estat" inclou totes les administracions: central,  autonòmiques, provincials, locals, ha fallat. L'estat no controla el territori. L'estat, de fet, ha estat en una part no menor, un dels agreujants del caos. Precisament perquè sobre el paper controla el territori, però en la pràctica no ho fa. En realitat, el control del territori té més a veure en posar el territori a disposició d'uns determinants interessos, ja sigui trigant a donar l'avís d'emergència per evitar un possible perjudici econòmic (no donant l'avís el perjudici ha estat molt més greu); o no revisant durant anys els protocols de seguretat i les construccions fetes, atenent als avisos que la pròpia natura va donant regularment, i que ara ja es donen des d'organismes internacionals referents als efectes del canvi climàtic i la construcció desordenada; o trigant a demanar ajuda, o dificultant la seva arribada degut a una avaluació incorrecta dels danys produïts, de la pròpia capacitat de resposta i de la voluntat d'utilitzar el desastre per a fer propaganda, o per evitar que es faci propaganda contrària.

La gent afectada, mentrestant, sobreviu com pot, o gràcies a l'ajuda dels voluntaris i dels serveis de rescat, allà on l'ajuda i els voluntaris arriben. 

La notícia, important per confirmada, és que Espanya és una estat fallit,  o col·lapsat, que a efectes pràctics és el mateix. Espanya no controla el territori. Les estructures d'estat inexistents, que van ser  l'excusa que alguns van posar el 1er d'octubre per a no fer efectiva la independència, en realitat, tampoc existeixen per la banda de l'estat espanyol En realitat les estructures de l'estat són, en el millor dels casos ineficients, i en el pitjor, parasitàries, i si el país va funcionant és, més que cap altre cosa, perquè hi ha una majoria que treballa cada dia, malgrat el pes i la fortor, cada cop més insuportable, del cadàver de l'estat.

A Catalunya tenim un projecte de país, d'estat independent, que no té per  què ser una mala còpia de l'estat espanyol. Tenim la possibilitat de fer-ho i fer-ho bé, i és més possible del que ens diuen perquè les estructures d'estat que ens calen, ja les tenim i només cal ocupar-les. L'estat no controla el territori. El poble, sí. Segur que les estructures han de ser modernitzades i posades al dia. Precisament cal aprofitar l'absència i la deixadesa del titular. Per a ocupar-les on es puguin aprofitar, per a refer-les allà on calgui; i posar-les, ara sí, al servei de la col·lectivitat, i no com ara, que estan al servei d'interessos privats. El que és públic ha d'estar el servei del públic.

Espero que el País Valencià es recuperi aviat d'aquest cop. El condol per les víctimes. Que tots aprenguem alguna cosa i que, si pot ser, aprofitem aquest desastre per recuperar el control sobre les nostres vides. Un control que per la cobdícia sostinguda en el temps d'alguns, ens ha estat arrabassat. Que no tinguem por. Que no els necessitem. Que el poble salva el poble. Que només ens necessitem a nosaltres mateixos. 

I que l'aigua, que tant de mal ha fet, però que ens és imprescindible, també s'endugui la crosta inútil, incompetent i corrupta que ens tenalla.

Dinar de Tots Sants amb la família.

 Com moltes altres famílies, ahir vam tenir un dinar especial. Val a  dir que la intenció no era tant recordar als que ja no hi són com, sobretot, no perdre la memòria dels que hi som encara. No és senzill fer coincidir grups perquè tothom té compromisos, i com més gran és un grup més imprevists es poden  produir. Finalment, tot i alguna baixa d'última hora que fan imprescindible una nova trobada aviat, al dinar es ve poder celebrar.

Com he dit al començament, més que recordar als que han marxat, la cosa va anar de posar-se al dia, a riure molt i, de fet, també a recordar als absents, però d'una forma càlida. Sense tristesa. Va estar molt bé.

Per a nosaltres, en tot cas, en la polèmica Castanyada contra Halloween, crec que, clarament el dinar d'ahir s'incardina en el partit de la Castanya, potser per l'aclaparadora majoria de d'adults al voltant de la cinquantena. El que avui es coneix com a "boomers". En fi, en tot cas, aquesta polèmica qüestió ni tan sols es va abordar.

De fet, ni de futbol ni de política. Amb prou feines del la catàstrofe al País Valencià. És lògic. He de reconèixer amb vergonya que ens hem vist poc aquest anys. Molt poc. Teniem moltes coses a dir tot i que, finament, la cosa va ser més com una reunió de vells amics que familiar. Una reunió de vells amics, aquests que fa vint anys que no es veuen però, per art de màgia, el dia que es retroben les bromes i els acudits flueixen amb la naturalitat de l'últim cop, com si els temps no hagués passat, com si l'últim cop hagués estat ahir mateix. Segur que sabeu de què us parlo i que també ho heu viscut.

Va ser una gran trobada. Un cop cadascú a casa seva i la petita xarxa social js havia recuperat la normalitat, era el moment de retrobar-se amb la quotidianitat, amb aquells quefers i responsabilitats diàries. Amb la calma de la nit,  també era el moment de recordar moments  del dia.

I satisfet, amb escalf al cor, anar a dormir.

Una abraçada molt forta!


dissabte, 26 d’octubre del 2024

El cas Errejón

La denuncia de les agressions masclistes de Iñigo Errejón crida l'atenció.

No per la novetat. Les agressions masclistes són quotidianes. Cada dia hi han agressions sexuals a algun lloc. És una forma de violència que gairebé està normalitzada. És una violència greu. A principis de setembre enguany,  el nombre de feminicidis comesos a Catalunya era de 12 dones

La dada només parla de la violència més extrema, però aquesta violència extrema només és el cim d'un cúmul d'agressions en diversos graus, que sovint no són denunciats. 

Més encara, en la forma de micromasclismes, o de sostres de vidre, o del to i forma de converses... estan essencialment normalitzats. La societat "és així".

És cert. La societat és així. El masclisme és un supremacisme, com ho són els feixismes, o els racismes. L'organització de la societat estableix una jerarquia de poder. El poder sempre s'exerceix sobre algú altre. El poder existeix quan algú és sotmès a una jerarquia de poder, de grat o per força. 

La qüestió es aquesta: Un home en una posició de poder sotmet a una dona. Aquest poder pot ser des de la mera força física a la coerció social. El resultat és una dona agredida, violada, forçada, humiliada sotmesa contra la seva voluntat i, sovint, sense l'opció viable de reclamar algun tipus de reparació. Pitjor encara, aquesta via de reparació, en realitat, significa el sotmetiment a una altre jerarquia de poder que, enlloc de reparar, torna a ser humiliant.

Per mi és gairebé insoluble, precisament perquè la qüestió profunda és que la societat en que vivim és basa en questes relacions de poder. Es basa en una jerarquia i tothom està incardinat dins d'aquesta jerarquia. La majoria, òbviament, estem a les capes inferiors d'aquesta jerarquia. Però, en tot cas, dins un mateix estrat encara hi ha una jerarquia entre homes i dones: és molt més probable que una dona rica sigui violada que no que ho sigui un home ric. Exactament el que ha passat amb Errejon. Un tipus amb poder agredeix una dona aparentment no vulnerable i aquesta agressió, essencialment, queda impune. Sembla que aquest cop, però, no serà així.

En el meu punt de vista, el masclisme és essencialment estructural. L'educació no ho corregeix perquè no és aquest l'objectiu del sistema educatiu. Els objectius nominals del sistema educatiu topen amb els objectius reals: pau social, formació de consumidors compulsius i acrítics, i de treballadors dòcils. La reproducció, en definitiva, de l'ordre social. Les elits tenen les seves pròpies escoles on s'ensenya també a reproduir l'ordre social, només que "des del punt de vista" de les elits. No vindrà cap canvi de l'educació.

Ni vindrà cap canvi, en general, des de les institucions ni des de les organitzacions que les defensen o en depenen. No vindrà cap canvi des de les administracions o la judicatura, ni des dels partits o sindicats, ni des dels serveis públics, ni des dels sectors econòmics privats. Tots aquests actors estan compromesos en la defensa, o depenen, del sistema tal com és, i el sistema és masclista.

És per això que el feminisme ha de ser revolucionari. És per això que  els processos de canvi profund d'estructures, com els moviments llibertaris, o el comunisme, però també l'ecologisme o l'independentisme, han de ser necessàriament revolucionaris. 

Vet aquí el drama: les dretes són, per definició, les defensores del sistema tal com és i, per tant, són les defensores d'un model masclista. Les dretes són invotables. per la seva banda, l'esquerranisme i els partits «d'esquerres» són una trampa, perquè el seu discurs és de reforma i canvi, però la seva praxi és la defensa del sistema essencialment tal com és. Si de cas, amb alguns canvis purament cosmètics que, amb la propaganda adequada (la propaganda és una altre forma d'exercir el poder) són venuts com canvis estructurals profunds. Les «esquerres» són tan invotables com les dretes. A més, els partits, ja siguin d'esquerres o dretes, depenen directament dels finançament públic. No tenen cap motivació a canviar res que els posi en perill.

Errejon es declarava feminista de dia, i de nit era el tipus masclista i amb poder que agredia dones sexualment. El masclisme és a tot arreu. També entre les dones. Les dones dels partits de dretes saben quin és el seu rol de dona masclista i no és casualitat que sovint es pugui distingir si algú és de dretes o d'esquerres pel seu vestuari. No és casualitat tampoc, que quan toquen poder, les esquerres vesteixin com les dretes. Començant per l'americana de vellut de Gonzàlez. 

Semblaria que parlar de roba, quan es venia parlant d'agressions sexuals és superficial. No ho crec. Res es casualitat,  i la jerarquia es mostra també en el vestuari. Es diu que "si has de moure't entre els que manen, ha de vestir com els que manen". No és casualitat, doncs, i són els mateixos sotmesos els que defensen la jerarquia i en volen ser part. Per una banda hi ha el desig d'escalar posicions jeràrquiques, i per l'altra l'aversió a la pèrdua és immensa. Ningú vol canvis estructurals que posin en perill "tot el que hem aconseguit", per miserable que sigui, i si això significa que la societat ha de ser masclista, racista i sotmesa, s'accepta sense resistència.

És desesperant. Casos com el d'Errejón són descoratjadors perquè, en el fons, proclamen que tot és inútil. És un cas, però tots sabem que no és aïllat. Tots sabem que, en realitat, el món és així. Aquests casos ens diuen que no hi ha forma de canviar el món. És per això que fan tant de mal.

Perquè malgrat tot, jo crec que el món sí que pot canviar. Però cal actuar. Amb votar no n'hi ha prou. Votar només té sentit si la democràcia funciona. Quan la democràcia funciona, votar és més la formalització que no el mecanisme per trobar acords. La democràcia funciona?

No. No funciona. Cal actuar, perquè un altre món és possible i necessari.

Aquesta és la qüestió: què fem? 

diumenge, 22 de setembre del 2024

"Parlar en català és el quart motiu de discriminació a Barcelona"

"Parlar en català és el quart motiu de discriminació a Barcelona". La notícia confirma allò que ja sabíem: que a Catalunya, la llengua catalana és perseguida i menystinguda en els àmbits de l'administració i els serveis públics. Ja ho sabíem: no pots esperar anar a una comissaria de policia espanyola i ser atès en català (en general, tampoc pots esperar ser atès de forma educada i amb prestesa. No pots anar a l'administració de justícia i ser atès en català. Molt més greu, no pots anar al metge i esperar ser atès en català. I pots posar en dubtes més que raonables que a l'educació primària la immersió lingüística es posi en pràctica.

A Barcelona, la gent catalanoparlant ho sap i, sovint, enlloc de protestar i demanar ser atès en català, assumeix el fet com inevitable i renuncia a fer us del català. Té sentit: quan vas al metge, vols ser curat, no entrar en una batalla lingüística amb el metge o l'infermer que t'atén. Quan vas a la policia a posar una denuncia, esperes fer els tràmits tan ràpid com es puguis, i no sortir de la comissària amb una denúncia per desacatament o, pitjor, per odi.

Com diu Jordi Graupera en aquesta piulada :

Aquests titulars fan sentir feble i sol. I és a l'inrevés:

Per fi, després de dècades de fer veure que no hi havia cap problema, ens estem alçant i denunciant. No estem sols, tenim drets i estem disposats al conflicte a cada petit menyspreu. Canviarem les cosess. https://t.co/jICwuyWut7— Jordi Graupera (@JordiGraupera) September 22, 2024

Hi ha alguna lectura positiva a fer, i és que més gent està denunciant aquestes discriminacions.

El "podi" de les discriminacions de la llista el fan el racisme, les discriminacions per motius de salut i la LGTBI-fòbia. En aquesta llista hi trobo a faltar la discriminació a les dones, però entenc que no apareix perquè aquest capítol és tan greu, amb feminicidis inclosos, que demana un tractament propi. En tot cas, aquesta llista no es casualitat. Són tots els papus de la dreta més reaccionària. El supremacisme en totes les seves formes: el racisme i el masclisme i, com no pot ser d'una altre forma, el nacionalisme espanyol i el seu supremacisme lingüístic.

És bo que cada cop més gent denunciï la discriminació lingüística del català, perquè és cert que prendre consciència és el primer pas necessari i imprescindible per a poder parlar català amb normalitat a Barcelona.

Vet-ho aquí: La llengua catalana ha de ser la llengua principal d'us en les relacions socials, comercials i administratives. És un objectiu estratègic irrenunciable. És un objectiu estratègic sinèrgic amb l'objectiu de la independència política: Com més presents estiguin arreu el català i la sensibilitat cap a la llengua, més probable serà la independència. D'altra banda, només la independència garanteix la supervivència de la llengua catalana a Catalunya. Per això la política lingüística d'Andorra.

El govern d'Espanya -i la Generalitat és el govern d'Espanya a Catalunya i si no us ho creieu recordeu qui és el president de la Generalitat- ho sap i, per tant, busca la substitució del català pel castellà a Catalunya. Matar la llengua catalana és la millor forma de matar l'independentisme a Catalunya.

Què ens diu això? Res de nou. Les coses no són fàcils. Molts anys d'unes determinades polítiques econòmiques i socials han fet de Barcelona una ciutat molt cosmopolita i barrejada en la que els, diguem-ne, monolingües catalans som, a dia d'avui, minoria. A molts barris la majoria són els monolingües en castellà. A tota la ciutat el coneixement del castellà és majoritari i per davant del coneixement del català. El fet és aquest. Estem perdent la ciutat. 

Si no volem perdre Barcelona cal que els catalanoparlants utilitzem  tant com sigui possible la llengua catalana. Cada matí ens hem de posar el barret de militant lingüístic i fer del "mantinc el català" l'acció tàctica habitual de la nostra acció política quotidiana i domèstica. Tot és política. A tot arreu, doncs, cal mantenir el català. No es demanen heroïcitats, no es demana conquerir Iwojima. Com va dir algú, hem pres la humil decisió de no retrocedir.

El català se salva quan se'l parla i se l'escriu correctament. I quan parleu, parleu amb sentit. Parleu de que cal combatre les discriminacions: per raça, per sexe, per llengua, per religió. Assenyaleu, parlant en català, l'enemic: els supremacistes. 

Feu notar que els supremacistes són, gairebé sempre, supremacistes nacionalistes espanyols. Feu notar com, gairebé sempre, la discriminació es fa en espanyol. Feu notar com, gairebé sempre, l'insult es fa en castellà.

Feu notar que parlar català és de les coses que fan enrabiar més al poder repressor, als racistes, als xenòfobs, als masclistes, als feixistes. Feu notar que parlar català et posa del costat dels que lluiten contra la intolerància, contra l'odi, contra el supremacisme. Feu notar que parlar català et posa del costat dels que estimen aquest país, aquests paisatges, aquests llocs i la gent que hi viu, aquests arbres i aquests animals, aquests platges, rius, valls i muntanyes. Parlar català et posa de part dels que se senten responsables d'aquest país, dels que se senten fills, hereus i protectors d'aquest país. Parlar català et posa de part dels que volen que aquest país sigui net, lliure i ordenat per als seus fills. Parlar en català et posa de part d'un projecte engrescador.

Parlar català és necessari per salvar Barcelona. No podem perdre Barcelona. Una altre Barcelona és possible. Una altre Catalunya és possible. Una Catalunya independent és possible, i necessària.

dimecres, 11 de setembre del 2024

Diada Nacional

Avui ha estat un bon dia.

Avui he tornat a manifestar-me. Per la independència de Catalunya.

Avui he vist molta gent jove. També he vist molts adults i gent gran. He vist famílies. He vist les samarretes verdes de la diada d'enguany, i moltes samarretes d'anys passats. La de la Diada és una manifestació multicolor i a cada any que passa ho és més.

Diuen que no hi havia tanta gent com a altres anys. Serà veritat. Què voleu que us digui: si després de tots els errors, lluites absurdes i estúpides, i de les moltes i visibles carències que han demostrat les organitzacions independentistes, en general, però molt especialment els partits polítics, si després de tot això no es pot esperar que es manifesti dos milions de persones.

Jo el que he vist és a molta gent. Menys emprenyada i més engrescada. He vist gent amb ganes de fer coses i de mobilitzar-se. És la meva impressió subjectiva. A mi ja em serveix.

He sentit a Lluís Llach, ara en el rol de President de l'ANC. Ja és gran aquest home. Per mi sempre serà un referent. Han estat molts anys i moltes actuacions seves. Sempre reivindicatiu. Avui ja no té veu per cantar, però sí que la té per parlar. És un gran president per a l'ANC. 

Avui ha estat un bon dia. Aquesta és la sensació que m'ha deixat. He caminat molt i he vist molta gent. He escoltat i he parlat. He cantat l'himne nacional, envoltat de gent desconeguda que també ho feia. He anat sol a la mani, però no estava sol. No me n'he sentit pas de sol, en cap moment.

Som molts. Estem determinats. Els carrers avui han estat nostres i tornaran a ser-ho. 

La independència és possible. No és que ho digui jo. És que tots sabem que és així perquè tenim el record del primer d'octubre de 2017.  

I com és possible, ho farem. Farem la independència. Perquè és bona per a tots. Perquè és necessària per a poder seguir sent catalans.

Espero que la vostra diada nacional hagi estat tan bona com la meva.

Demà, aquesta nit hem de rumiar com, hi tornem. I l'altre, i l'altre, Fins aconseguir-ho.

dimecres, 14 d’agost del 2024

Què ens ha mostrat el President Puigdemont?

Finalment Salvador Illa va ser investit president de la Generalitat. Però el seu dia de triomf no va ser un èxit absolut. El Molt Honorable President Carles Puigdemont va ser l'autèntic protagonista del dia.

Ho podeu llegir a articles anteriors: jo estava convençut que si Puigdemont tornava a Catalunya seria detingut i tancat a la presó per anys. Per la seva seguretat, a mi em semblava un error tornar. 

Abans de seguir, he de dir que no sóc ni Juntaire, ni Puigdemontista. Vaig ser militant d'ERC durant anys, però al 2020 vaig deixar el partit, quan se'm van fer incomprensibles i insuportables les decisions que prenia la direcció. Des d'aleshores o bé m'he abstingut, perquè m'he sentit orfe de representació, o he votat opcions independentistes minoritàries o extraparlamentàries. Dit això: amb la seva acció d'entrar i sortir del país per a fer un míting el President Puigdemont va demostrar algunes coses.

Personalment, només puc manifestar respecte i admiració cap a la seva persona. Cal molt de valor per exposar-se com va fer el President. Vostè és un home valent, President Puigdemont. Algú va dir que Puigdemont més que un polític és un activista. Sens dubte el President té aquesta faceta d'home d'acció.

També va demostrar que hi ha infraestructura. L'operació d'entrada i sortida és una operació, estic convençut, que ha estat calculada al mil·límetre. Ha estat una operació que ha tingut una despesa, perquè és obvi que dins del cos dels mossos d'esquadra hi ha gent fidel a la causa independentista, i potser han quedat exposats, o el seu dia a dia ara serà més complicat. 

No només als Mossos hi han fidels. També cal una estructura civil operativa. És molt probable que també es disposi de pisos francs. Tota aquesta organització pot haver quedat exposada o, com a mínim, ara és evident que existeix i, per tant, serà un objectiu dels serveis d'intel·ligència espanyols.

L'acció d'entrar i sortir ha estat una acció de resistència civil no violenta i, en cap cas, ni de lluny, es pot considerar terrorisme. Per aquesta raó, l'operació gàbia va ser absolutament desproporcionada i, de fet, només es pot entendre com un represàlia sobre tota la població civil, sense distinció entre independentistes i no independentistes.

Amb l'acció del President Puigdemont, es va posar de manifest que els cossos i forces de seguretat de l'estat NO controlen el territori català. No van poder controlar-lo el 1 d'octubre de 2017 malgrat els reforços rebuts ni han pogut fer-ho ara. Això vol dir que amb l'organització adequada, que potser existeix o està en construcció, i una massa crítica d'activistes que probablement ja hi són, la resistència civil ha de poder desbordar les forces de seguretat de l'estat. No és nou. És el mateix que va passar al referèndum del 1 d'octubre de 2017: les urnes, les paperetes, el material per a la votació... van entrar i van romandre amagats i segurs en territori català, escàpols a les urpes de la policia espanyola. Els col·legis electorals van ser defensats, els recomptes fets... Tota l'estructura va funcionar gràcies a milers de persones que voluntàriament van actuar, en grups auto-gestionats i coordinats localment i si bé, sembla obvi que hi havia d'haver  una estructura organitzativa global, també sembla evident que una part important de l'èxit van ser les fortes cadenes de confiança entre activistes, combinada amb la ignorància mútua entre les cadenes. Que la ma dreta no sàpiga què fa l'esquerra.

Realment, l'operació 1 d'octubre podria fer pensar en que, o bé hi ha una intel·ligència catalana  molt més potent del que ens pensem, o que aquesta intel·ligència està "subcontractada" a algun servei d'intel·ligència, públic o privat, estranger. Suposo que alguna conclusió similar  és el que ha dut als jutges espanyols a pensar que la "trama russa" té alguna versemblança. De totes formes, una cosa és muntar una operació d'entrada i sortida clandestina a un país estranger, i una altre "la invasió de Catalunya amb 10.000 soldats russos", cosa que és absolutament delirant.

L'acció del President Puigdemont ha servit també per fer palès a tot el món que la llei d'amnistia és una enganyifa. Que el conflicte a Catalunya no està resolt, i  que l'independentisme català està reorganitzant-se.

Alguns ja han dit que amb la investidura de Salvador Illa el procés és mort. No ho crec. Amb Illa a la Generalitat, els atacs a la identitat nacional i la llengua, estan garantits. La figura mateixa d'Illa, i la dels consellers del seu governs, i les forces que li donen suport fan pensar que els casos i escàndols de corrupció, de mala gestió i d'especulació seran constants. Cal estar preparats per denunciar-los al moment i convertir-los en casus belli. Els partits espanyols, han de ser mostrats com el que són: agències de col·locació corruptes i anti-catalanes. Han de ser mostrats com l'enemic, i la lluita contra aquest enemic ha de ser la resistència civil als carrers.

Finalment, els partits independentistes catalans han de ser regenerats.  No pot ser que els partits independentistes catalans siguin agències de col·locació corruptes i, en la pràctica, tan anti-catalans com els partits espanyols. Atès que els partits independentistes catalans han estat expulsats del "sistema democràtic" espanyol, ja no hi ha cap més excusa i només els resta boicotejar, sistemàticament, la governabilitat de l'estat i les seves institucions, per una banda; i preparar-se per a que, quan arribi el dia, que arribarà, més aviat que tard, en que es torni a ocupar la Generalitat, ha de ser amb l'únic punt al programa d'aixecar, més aviat caldria dir reparar, la suspensió, il·legal i ignominiosa, de la Declaració d'Independència del 27 d'octubre de 2017. 

Ara toca escurçar tant com sigui possible el temps fins que això passi. La propera Diada Nacional pot ser un bon dia per tornar a trobar-nos, mirar-nos als ulls, comptar-nos de nou i veure que som molts i que estem determinats. 

Els carrers seran sempre nostres.

dijous, 1 d’agost del 2024

Illa president? (i 2)

Els militants d'ERC hauran de votar per decidir si s'accepta el pacte amb el PSOE i es vota a favor d'investir com a President de la Generalitat  a Salvador Illa.

Jo no sóc militant d'ERC. Ho he estat durant divuit anys, però en fa quatre que vaig deixar el partit. Per tant, no podré votar en la consulta interna. Però, en tot cas, sóc ciutadà de Catalunya i, per tant, tinc tot el dret del món a opinar, voti o no, sobre qui crec que ha de ser, o no ha de ser President.

Jo crec que Illa no ha de ser President de la Generalitat. Illa és el 155 en tota la seva potència. Illa és la versió sinistra del que en el seu moment va ser Inés Arrimadas. Amb Inés Arrimadas l'espanyolisme va intentar la derrota per KO de l'independentisme i el nacionalisme català. Van buscar el seu esclafament. Esborrar-nos del mapa. L'aposta va ser molt forta i els resultats que va aconseguir Ciudadanos van ser molt bons. Però insuficients. 

L'atac havia estat tan dur, tan directe i amb unes intencions tan clares que la reacció de l'independentisme va ser automàtica. Pur acte reflex. La mobilització contra el que es va percebre com una ofensiva i un setge per terra, mar i aire, amb repressió policial, amb multes, amb presos polítics i exiliats va ser total. L'independentisme va actuar com un sol home i Arrimadas va fracassar. Va ser el darrer cop que l'independentisme va actuar unitàriament.

L'espanyolisme va aprendre la lliçó. No es pot derrotar l'independentisme en un atac directe, però i si és l'independentisme el que s'autodestrueix? I si enlloc d'un atac directe es fa un atac des de les clavegueres? un atac buscant les incoherències, les debilitats, els pecats i morts a l'armari? els draps bruts? Per a què creieu que ha servit Pegasus? I si es manté un 155 selectiu de facto, sense que calgui un 155 ple de iure? I si la combinació de poder judicial i executiu permet sabotejar qualsevol iniciativa catalana sense que calgui enviar-hi piolins? i si, senzillament, es reforça el dumping fiscal de Madrid, amb dedicatòria especial cap a Catalunya? i si s'incrementa la "solidaritat" que resulta que és un espoli de diners i recursos des de Catalunya, País Valencià  i Illes Balears (la "Espanya incorporada o assimilada") cap als territoris de la "Espanya uniforme o purament constitucional", com diu el famós mapa que es pot veure a la "Cartografía Hispano científica : ó sea los Mapas Españoles, en que se representa á España bajo todas sus diferentes fases" que es pot consultar a  la Biblioteca Nacional de Madrid i  en format digital a http://bdh-rd.bne.es/viewer.vm?id=0000000581 (pàg. 163 del PDF)

 

Illa és exactament això. L'arma de l'espanyolisme per a fer destruir l'independentisme des de dintre. Aprofitant tots els seus errors, misèries, vicis, draps bruts, morts i incoherències. O algú es pensa que això dels cartells de l'Alzheimer de Maragall va sortir quan va sortir per pura casualitat? No. va sortir quan li convenia al PSOE. I com és que ningú treu els molts draps bruts i morts, ara sí, literals, que tenen PSOE i PP? No els treuen perquè el control mediàtic i mafiós d'aquestes organitzacions sobre els mitjans de comunicació és absolut, i si decreten la mort civil d'algú, aquest algú ja ha begut oli, i que només sigui la mort civil.

Que la classe política a Espanya, en general, i a Catalunya, en particular, és corrupta hauríem de descomptar-ho i, per tant, votar, o no fer-ho, en conseqüència. Hi han altres països amb democràcies consolidades, i amb cultures democràtiques fortes on la política -sent com és un joc de poder i, per tant, en cap cas innocent- té unes regles i els polítics les respecten i, fins i tot, els polítics es prenen seriosament aconseguir el bé comú.

Hi han països on fer carrera política és la cirereta a una trajectòria personal, sovint empresarial, brillant, en la que es valora el prestigi que dona el càrrec i es busca fer obres que deixin una empremta entre els electors. Hi han polítics, en fi, que esperen ser recordats com personatges honestos i benefactors. Tot el contrari del que són els polítics de plàstic que patim aquí, i encara quan no busquen directament obtenir un benefici personal i material dels càrrecs públics.

La política espanyola i catalana és un joc podrit i pervers. Quan es diu que el PSOE sempre menteix, és veritat i no és que ho digui jo, és que ho diu l'hemeroteca. Malgrat el brutal control mediàtic, si un dia dius una cosa, i a l'altre en fas o dius la contrària, aquest rastre queda. El control mediàtic és que, els mitjans, que haurien de ser els primers en tirar d'hemeroteca per a fiscalitzar l'acompliment de les promeses dels polítics, resulta que s'encarreguen d'opinar i manipular la memòria de la societat tirant d'hemeroteca només quan convé al poder.   

Quan es fa un pacte que consisteix en que, essencialment, el PSOE ha d'assumir el programa d'ERC i ens diuen que el PSOE ha promès molt fort, però molt, molt fort que sí, que assumeix el programa d'ERC és que, una de dues, o bé a la direcció d'ERC són definitivament estúpids, o han de fer-se els estúpids, per ves a saber quins morts a l'armari, o bé prenen per estúpids als seus militants i els seus votants.

Mireu, el PSOE només complirà el seu programa i maldarà pels seus propis interessos, i de ningú més. Si per aconseguir els vots d'ERC en tenen prou amb un engany, l'engany està servit. ERC no té la força per coaccionar al PSOE. No la té. Perquè si la tingués ja l'hauria fet servir, i no ho va fer. Va donar gratis els seus vots per investir a Pedro Sánchez. Ara els donaran a Salvador Illa si la militància no ho impedeix. Per cert, no és que Junts ho fes gaire millor amb la investidura de Sánchez. També va donar els vots gratis, en la pràctica, perquè ja estem veient que la llei d'amnistia és, essencialment, el paper que utilitzen els jutges per eixugar-se el cul quan van a cagar.

El PSOE, i el PSC és PSOE, és una màquina d'aconseguir poder i de utilitzar-lo en benefici de determinades persones i grups. Punt. Els partits, tots els partits, funcionen així. La diferència entre els partits "de govern" i els altres és que aquests partits toquen quantitats de poder immenses. El poder corromp, i el poder immens corromp de forma immensa. El poder immens busca mantenir-se i si per a mantenir-se ha de jugar brut,  de forma criminal, o de forma mafiosa, ho fa. Mentir no és més que un recurs habitual.

A mi em fa l'efecte, doncs -és la meva opinió, tot aquest post no és més que la meva opinió- que el PSOE menteix a ERC, en el millor dels casos, o en el pitjor, els està fent xantatge, o potser, encara pitjor, la direcció d'ERC ha decidit que aquesta és la millor forma de protegir els seus interessos personals-

El PSOE menteix. En el cas hipotètic que no mentís, el que es segur és que si el PSC ha de defensar el programa d'ERC enfront del PSOE, la defensa d'aquest programa ja es pot donar per perduda. En el encara més hipotètic cas que el PSOE assumís el programa del PSC (ERC) i l'implementés en una nova transició de caire federalitzant, com sembla que avui deia Pedro Sánchez, el Tribunal Constitucional ho tombaria. Si no ho tombés, en tot cas, quan el PP mani, que manarà, i amb el suport de VOX, totes aquestes molt hipotètiques millores, serien, finalment, revertides. Ha estat així des de l'inici de "la democràcia" i ara no serà diferent.

És que, recordem-ho la cosa no va de reformar Espanya. Espanya és irreformable. Espanya està encantada de conèixer-se i s'agrada com és. A Espanya, a la purament constitucional, el que no li agrada és Catalunya, que per això és un territori assimilat (i no es que ho digui jo, ho diuen ells, i fins i tot fan un dibuix per a que ho entenguem). Com que a Espanya no li agrada Catalunya i en justa correspondència, a molts catalans no ens agrada Espanya, hi ha la "conllevancia", que deia Ortega i Gasset, el gran ideòleg del nacionalisme espanyol. La conllevancia no és més que reconèixer que Catalans i Espanyols ens portem malament però que per a les elits espanyoles i catalanes, en general, la unitat d'Espanya és un bon negoci. Les elits, atenció. Els pobles no hi pinten res en tot això. En particular, el poble català nomes té la missió de fer de ruc de càrrega dels negocis de les elits.

Al poble català només ens serveix la independència, en la meva opinió. Si seguim a Espanya el resultat final serà l'assimilació. Per fi, després de tres-cents anys, el gir del món va a favor de l'assimilació de Catalunya. Per molt que amb prou feines fa set anys vam ser independents des del 6 i 7 de setembre fins a l'infame 27 d'octubre, dia en que es va "suspendre" la independència. Però la globalització, la desnacionalització galopant i la decadència d'occident, en definitiva, fan que el futur sigui fosc. No tinc gens clar que siguem a temps de revertir el desastre, però el que és segur, del que estic convençut, és que fer President a Illa, no ajuda.

Tant de bo que la militància d'ERC esmeni a la direcció del partit. Jo no puc votar però si pogués, votaria que no. No m'abstindria, aquest cop. Potser si al final la militància redreça el partit tindrem la possibilitat de fer foc nou, de fer fora als polítics de plàstic que han envaït el partit i que, de fet, van provocar que l'abandonés fa quatre anys. M'agradaria una nova direcció, amb gent en la que jo sentís que hi puc confiar. M'agradaria poder tornar a votar a ERC.

Però primer cal aturar als nacionalistes espanyols. L'última línia de defensa és un grapat de militants d'ERC. No us puc ajudar. Si pogués, ho faria. En algun moment jo vaig ser dels vostres. Resistiu. No deixeu que passin.

dilluns, 29 de juliol del 2024

President Illa?

Sembla força segur que ERC votarà a favor de fer que Salvador Illa sigi President de la Generalitat. 

ERC té tot el dret del món a votar, o deixar de votar, a qui vulgui. No calen més explicacions. Exactament igual com jo m'he abstingut a les darreres eleccions. En el meu cas -jo només puc parlar del meu cas, que és l'únic que de debò conec- vaig abstenir-me en considerar que cap partit em representava. 

Jo sóc independentista. Vull la independència de Catalunya. Jo, com molts d'altres compatriotes, el 1er d'octubre de 2017 vaig estar a un col·legi electoral per defensar-lo si calia. Vaig votar. Vaig patir en sentir les notícies i veure les imatges de les forces d'ocupació espanyoles atacant gent pacífica. Vaig esperar amb il·lusió mentre es feia el recompte. Quan es van donar els resultats vaig sentir que havíem guanyat. 

La DUI de facto que havien estat les lleis de desconnexió del 6 i el 7 es veien refrendades pel poble. Per a això serveixen els referèndums. 

Catalunya era independent i només en restava la proclamació formal. Catalunya era independent, de forma imperfecta des del 6 i el 7 de setembre, però amb el referèndum es perfeccionava la independència i, en aquest sentit, la proclamació només era un tràmit. 

Un tràmit important, sens dubte, perquè era el que obria la porta als reconeixements oficials, que en tot cas, podien arribar, o no, i això ja depenia de terceres parts. 

Si no hi hagués hagut cap reconeixement, hauríem pogut dir que el món donava l'esquena a Catalunya. Però només que algun reconeixement hagués arribat, la transició hauria estat completa. Avui se sap que hi havien possibilitats reals de reconeixements. 

Però no es va arribar a aquest escenari perquè en un moviment al que no tenien dret, en cap cas, els "líders" del moviments independentista van decidir "suspendre" la proclamació. 

No tenien dret a fer-ho. Catalunya en tant que independent, només podia decidir renunciar a la independència amb una nova llei i un nou referèndum. Res d'això es va fer. Posats a renunciar a la independència, fent política ficció, ens hauríem pogut plantejar unificar-nos amb algú amb més cara i ulls. 

Potser hauríem pogut demanar una associació amb els Estats Units, per exemple, o amb Suïssa, o amb Rússia, o amb el Vaticà... Suposant, es clar, que aquests països s'avinguessin  a incorporar uns territoris i personatges tat complicats i conflictius com els catalans. Sembla poc probable.  El cas és que igual que cal un procés per a fer la independència, cal un procés per a renunciar-ne. Aquest procés va ser negat al poble pels seus "líders".

Avui ERC vol fer president a Salvador Illa, i Junts va fer president a Pedro Sánchez. La CUP està desapareixent per la seva pròpia inconsistència i Aliança Catalana, simplement, no es una opció. 

Val a dir que Junts va votar a favor de Sánchez...  i que ERC, també. Es van justificar els vots favorables per la llei d'amnistia (ERC)  i per  la "millora" de la llei d'amnistia (Junts). Tots dos van votar a favor, però Junts va tenir a les seves mans, i la va fer servir com a eina de "negociació", la possibilitat de forçar noves eleccions. Per això atribueixo a Junts el "mèrit" de la investidura de Sánchez, tot i que, en realitat, l'aritmètica fa igual de responsables a Junts i ERC . En tot cas,  tot i les "millores" obtingudes a la "negociació", sembla que, essencialment, l'aplicació de la llei d'amnistia depèn exclusivament del grau de morenor dels collons dels jutges que l'han d'aplicar. 

Sent suau diré que AC no és una opció perquè el diagnòstic que fa és erroni, i les "solucions" que proposa estan equivocades. Jo entenc que, a Ripoll, els atemptat del 17J de 2017 van deixar una ferida que trigarà generacions a tancar-se. És en aquesta ferida que neix AC. El discurs d'Orriols neix de l'amargor d'un fracàs profund en en l'assimilació constructiva de la immigració. És un fracàs del que no és culpable ningú en concret i ho som tots, en general. 

Perquè el sistema que defensem és aquest, i el sistema necessita immigració. Però el sistema no l'assimila, sinó que la confina a ghettos i banlieus. A Catalunya resulta que aquests ghettos s'escampen per tot el país i hi han ghettos a Ripoll, o a Salt, i  a molts altres pobles i ciutats. 

Catalunya, que és un país que ha crescut en onades migratòries que han estat assimilades i que han enriquit el conjunt del país, avui es veu incapaç d'assimilar aquesta nova onada. En part per la magnitud de l'onada, en part per la debilitat i la decadència de la matriu que hauria d'assimilar l'onada.

Com és que una Catalunya derrotada a la guerra civil va ser capaç d'assimilar la immigració espanyola? perquè, tot i la derrota, el país, la llengua i la cultura eren vius i estaven disposats per a la resistència. Als 80, Catalunya estava refent-se i assimilant aquelles onades. Al 92, amb el jocs olímpics e Barcelona, Catalunya va mostrar una imatge al món que, certament, era espanyola, però era d'aquella espanyolitat federal de Maragall que permetia somiar en una Espanya plurinacional i plurilingüística. Maragall tenia un pla per a Espanya i per a Catalunya.

Quan 12 anys mes tard Maragall va ser President de la Generalitat va propiciar la redacció d'un estatut federal, gairebé confederal, per a Catalunya. Maragall va intentar dur el seu pla de reforma d'Espanya, via reforma de l'estatut de Catalunya, i allà Maragall va descobrir que el federalisme espanyol començava i acabava amb ell. Maragall va ser defenestrat, l'estatut va ser ribotat i el PSC va ser purgat de catalanistes. 

Amb la sentència contra l'estatut del 2010 es dona el tret d'inici del procés d'independència que culminaria amb el referèndum del 1er d'octubre de 2017. Però en aquell procés només el poble s'ho creia. Els partits ja havien entrat en la dinàmica de ser agències de col·locació de càrrecs, d'oficines lobbìstiques, i de venedors d'ideologies precuinades a mida dels consumidors. La gent va deixar de ser subjecte per passar a ser objecte. 

Tot el món ha girat en aquest sentit. No és per casualitat que els discursos ideològics siguin directament, o amb pocs canvis, trasplantables entre partits de països diferents. No és casualitat que aquest sigui el temps de les ultra-dretes i les esquerres woke, i que no sembla que hi hagi vida fora d'aquests pensaments tòxics.

Aquest és el món que tenim ara. Si bé, com mai abans, l'independentisme és socialment important, també és cert que la tendència del món és la de marxar cap al nihilisme; cap al cinisme; cap a la decadència; cap a l'hedonisme; cap a la no-responsabilitat; cap al no-esforç; cap a la prevalença de la imatge, per sobre del fons raonat i el coneixement en profunditat; cap a la prevalença de la la mediació, sovint monetitzada, per sobre del cara a cara i el tracte directe i personal.

Per revertir aquestes tendències cal un món nou. Cal canviar la forma de pensar i de relacionar-se de la gent i això no passarà si la gent no té un bon motiu per a fer-ho.

Jo el que dic és que, fa set anys, la gent, a Catalunya, ens creiem que un altre món era possible. Fa set anys, aquell estiu i començament de tardor de 2017, bona part d'aquest país era la millor versió d'ella mateixa. Positiva, esperançada i mobilitzada. Bona part de la gent d'aquest país érem la millor versió de nosaltres mateixos. És el que penso. És una opinió personal. No teniu per què estar d'acord. Però jo crec que sí. Jo crec que, en el fons, els que hi vam ser, avui encara ho pensem i ho creiem. 

També crec que volem tornar a ser com érem aquells dies. Perquè van ser dies molt lluminosos. Dies que brillen amb força, encara més quan els comparem amb el que ha vingut després: l'horror i la manca d'informació, directament en diré manipulació i engany,  a la que es va sotmetre a la població a causa de la pandèmia de Covid19; la repressió contra els independentistes, amb presó i exili; les lluites pel poder, brutes i caïnites, dels partits polítics...

Avui estem tan avall, perquè no fa tant érem molt amunt. Però enlloc de maldar per mantenir-nos-hi, es va triar l'opció que semblava que feia menys trencadissa, que significava el mínim esforç, que mantenia l'statu quo. Greu error.

La qüestió és que, a dia d'avui, i si no passa un miracle, ERC votarà a favor de fer President de Catalunya a Salvador Illa. Però Illa no és Maragall. Ni Montilla. Comparats amb Illa, Montilla i Maragall són CDRs.

Carles Puigdemont diu que, si hi ha debat d'investidura, ell serà present. No. No serà present perquè quan posi el peu a aquesta banda de la frontera entre els estats espanyol i francès, serà detingut. N'estic força convençut. Com també crec que aquesta detenció farà que s'estigui anys a presó. 

President Puigdemont, per la seva pròpia seguretat, no torni fins que no estiguin  retirades, en ferm, les ordres de detenció contra la seva persona. Si torna, serà detingut, i la seva detenció serà venuda com la derrota explícita de l'esperit del 1er d'octubre. La seva detenció serà venuda com la victòria més gran del nacionalisme espanyol sobre Catalunya des del 36. explícitament

Jo ho veig així. Desconec l'estratègia que hi al darrera d'aquest retorn. Se m'escapa. No aconsegueixo imaginar-me el motiu ni una bona explicació.

Em temo, que tot plegat no sigui més que estratègia de partit. Un càlcul que, sospito, està equivocat, i quedarà com un exemple més de "jugadamestrisme", i que no acabi presentant candidatura a premi Darwin al suïcidi polític.

Avui, em temo, només queda l'ANC com a organització independentista hegemònica, o de bandera. Amb Lluís Llach de president. Em sembla increïble que, amb 55 anys que tinc, Lluís Llach segueixi sent un referent personal. En fi. l'ANC ha començat a picar pedra, de nou. Som-hi, a preparar la diada d'enguany. Un altre cop tornem amb les maleïdes samarretes de colors llampants i eslògans motivadors. Entenc que cal finançar l'organització i aquesta deu ser  la millor forma de fer-ho o, si més no, la que la direcció coneix millor o la que hi tenen més traça. Quin remei. Espero que hàgim après alguna cosa de tots aquests anys de mobilitzacions.

Tornem-hi, doncs. Si cal, amb Illa de President. Si mes no ara sabem que no es pot comptar amb el lideratge dels que fan presidents a candidats del PSOE, ja siguin Pedro Sánchez o Salvador Illa. Tocarà picar pedra. Explicar, de nou, els avantatges de ser independents i incrementar progressivament la intensitat de les mobilitzacions fins fer que aquest país sigui insuportable per a l'estat espanyol. No us escandalitzeu: l'estat espanyol ja fa temps que ha decidit que aquest país ha de ser insuportable per als catalans. De fet, aquest país és cada dia menys un país, i cada cop més un decorat. 

És senzill. És perquè volem ser, i no semblar, que ens cal la independència.