Pàgines

diumenge, 29 de gener de 2023

L'arenga del capità.

"El mes de gener s'acaba i la gent ja no es diu "bon any" quan es troben i es saluden. Ja no toca, a més, gener ha refredat les expectatives. Els conflictes armats arreu del món continuen. La corrupció i la incompetència dels que manen, també. Els vells vicis, els vells pecats de tots i cadascun de nosaltres segueixen presents. Ja s'ha vist que, en bona mesura, els bons propòsits no seran, i que la vida nova serà, si fa no fa, com la vella. O pitjor. Si més no, això és així per a la majoria.

Tant se val. Visca la vida, en definitiva. Perquè no es pot dir que no tinguem l'experiència viscuda dels anys passats. No ens agafa per sorpresa. Per tant, no és el moment de perdre ni el coratge ni el camí. Com els estoics farien, tenim uns deures i els hem d'acomplir en la mesura que depenguin de nosaltres. Potser aquest no és el camí de la felicitat, però és la única via cap a la satisfacció.

Amb un rumb fixat, així és com cal seguir el viatge. Capejant les tempestes quan apareguin, i aprofitant els bons vents si es dona el cas. Estimant el mar, i respectant-lo. Estimant la vida, i aprofitant-la. Estimant el vaixell que ens protegeix. Estimant i respectant a la tripulació d'aquesta vella, i bella, nau que anomenem Terra.

I si cal, perquè ens traeixen, hi haurà un motí i la nostra serà una bandera negra. Que la llei del mar és ben clara i és superior, i més noble, que  les lleis dels homes."

El capità va callar. La tripulació restava en silenci mirant de comprendre allò que els havia dit. El sol ja s'estava amagant per l'oest, sobre el mar. El capità es va girar, marcialment, i va entrar al castell de popa. El contramestre va cridar: "au, ganduls, que encara hi ha feina! cuiners! prepareu el sopar!"


divendres, 30 de desembre de 2022

Bon viatge

 Un any acaba i un altre comença. No és res més que això. La nostra cultura fixa l'inici de l'any en una data propera al solstici d'hivern boreal. Aquesta data inspira històries, religions, supersticions, cultures, contes, mites, lleis i històries. 

És la terra que gira i que volta al sol. No es poca cosa. Al contrari. Si més no en la nostra escala humana.  Una any de vida és molt temps, o poc temps. En tot cas, és temps passat. Els que seguim vius després de voltar un cop més al sol sabem el que hem deixat enrere, recordem als que no han pogut completar el periple. Recordem als que ja fa moltes voltes que només són records. 

Un any més. La Terra gira i la vida passa. Ens fem grans i acumulem voltes, com anells a un tronc d'arbre, i ens pensem que la vida són les històries que ens expliquem, i que ens expliquen, i que ens creiem. I el que diem és el món en que vivim. Allò dels relats. Cadascú té històries i aquestes històries són les que en determinen el seu capteniment. I aquestes històries diuen que n'hi han uns que són rics, i d'altres que són pobres i no hi ha res a fer. Viuràs en l'abundància o en la pobresa perquè les històries, les paraules dites i escrites, les lleis, faran que així sigui.

Mentrestant la Terra seguirà girant, en el seu moviment de rotació sobre el seu eix i de translació al voltant del Sol. El sol mateix continuara girant al voltant del nucli de la Via Làctia, a algun lloc del braç espiral, més aviat perifèric,  on el Sistema Solar es troba ubicat. Al centre de la Via Làctia hi ha un immens forat negre que és el que fa girar tota la galàxia. La mateixa Via Làctia no és meś que una de les galàxies del grup local de galàxies, que es desplacen juntes, en un cúmul, per l'Univers. Un univers actualment en expansió. Tot és moviment. La fletxa termodinàmica avança i el temps passa. Pas ràpid o lent? Fa de mal dir: és relatiu. A la Terra, però, els humans són rics o pobres perquè expliquen històries, i se les creuen. Són feliços o desgraciats. Estan sans o malalts. Són vells o joves. HI ha històries, paraules i  lletres, dites o escrites, que ho determinen.

El temps passa i l'univers es mou, i les paraules que ens tornen feliços i tristos, rics o pobres, lliures o esclaus, només poden ser dites o escrites aquí, a la Terra. Paraules que, per molt que cridem no se senten més enllà del planeta i que, fet i  fet, ni tan sols són enteses per tots el que hi viuen.

Encara n'hi ha que diuen que el seu relat és més bo, millor, superior o necessari. Encara n'hi ha que imposen el seu relat, i que tothom ha de captenir-se d'acord amb aquestes històries. Jutgen i castiguen si no s'actua d'acord amb les seves històries. Històries per obtenir l'obediència i la servitud dels altres. Històries sagrades. Llibres sagrats. Lleis supremes. Cartes fundacionals. El mal són paraules.

I la Terra gira i viatja al voltant del sol. I cap de les lleis i de les històries dels homes pot canviar aquest fet. Encara n'hi ha que diuen que la Terra gira perquè ells ho diuen. Encara n'hi ha que s'ho creuen. Quins bojos. Què superbs. Com n'arriben a ser de nimis i  minúsculs. Què miserables, egoistes i necis. 

Els fets són els fets. Cap història, per ella mateixa, fa que un sigui més que cap altre. Cap història, per ella mateixa, determina que algú hagi de ser ric o pobre. Cap història, per ella mateixa, dona la felicitat o la tristesa. Ha d'haver-hi qui es cregui la història. Som nosaltres que ens creiem les històries i provoquem la tristesa, la pobresa o l'esclavatge. No deixeu que les paraules d'històries interessades us sotmetin. Som viatgers, de l'espai i del temps. Viatgeu. Viviu. Escriviu vosaltres la vostra història. Teixiu-la amb les històries dels demés, però feu la vostra història, del vostre viatge. Viatgeu. Viviu.

 La Terra gira. Que tingueu, si podeu, si sou capaços de fer-ho possible, un bon any nou. Bon viatge. Ple d'aventures. Ple de coneixences. Amb les vostres paraules.

divendres, 16 de desembre de 2022

El procés ha acabat. És el moment de la independència.

 Jo crec que Pedro Sánchez té raó: El procés s'ha acabat.

Si més no, el procés entès com l'engany permanent als independentistes. L'engany de fer-los creure que és possible la independència de Catalunya amb un "procés" de negociació política, "de llei a llei", i amb un referèndum "pactat". Això s'ha acabat.

Ho hem après de la pitjor forma: caient-hi de quatre grapes, no un sinó molts cops. Volent creure, contra tota evidència, contra la història, que la Independència seria possible de forma civilitzada. Volent creure que els líders que es van posar al front sabien el que feien.

La independència serà. Jo la veuré. Ho tinc ben clar. Aquest és un dels meus  motors vitals. El que també tinc ben clar és que no serà amb els lideratges actuals. Tinc ben clar que no serà pacífica. Tinc ben clar que serà bruta i dolorosa. I tinc ben clar que aquests sacrificis seran compensats amb els beneficis de la Independència.

També tinc clar que jo, amb l'edat que tinc, no vull esperar a una vellesa cada cop més propera per a veure com el meu país esdevé una república independent. Massa gent ha mort amb aquest anhel i jo no vull ser un d'aquests. Tampoc tinc tanta paciència. Si la independència pot ser demà, que no sigui demà passat.

Com que no tinc paciència i com que sóc independentista jo repeteixo el que ja deia abans del primer d'octubre de 2017. Tinc pressa. Tenim pressa. I el procés, efectivament, s'ha acabat. El referèndum ja es va fer, i es va guanyar. El procés va acabar aquell dia, perquè el procés portava fins allà, i més enllà l'escenari ja era un altre. Tot el que ha vingut després ha estat una escandalosa pèrdua de temps per part, principalment, d'una classe política catalana covarda i mediocre, incapaç d'assumir el nou escenari, però també per una societat que tolera i vota i es deixa guiar per aquesta mediocritat, i que tampoc ha assumit el nou escenari.

La independència serà, perquè és necessària i m'atreviria a dir que inevitable en el nou escenari que es va obrir al setembre i octubre de 2017. La qüestió és minimitzar el temps fins assolir-la. Ens cal, de nou, la mobilització, i ens cal reorganització, que no pot ser al voltant dels partits, ni de les institucions, ni de les "organitzacions civils" que han estat colonitzades per aquests partits. Ens cal un model més autogestionari. M'atreviria a dir que ens cal un model llibertari. Un model combatiu i socialment transversal sense cap mena de renúncia. Un model que, per descomptat, no faci escarafalls quan hi hagin papers a terra i contenidors cremats. Un model que no exclogui les paraules violència, lluita i revolució. Ens cal derrotar al règim i als seus valedors. Als d'allà i als d'aquí.

El procés ha acabat. És el moment de recollir-ne els fruits. doncs. Ara, amb les cartes sobre la taula, amb les caretes que han caigut, amb tot el que hem après, amb les victòries del 9 de novembre de 2014, 6 i 7 de setembre de 2017 i primer d'octubre de 2017 -sobretot, aquest últim i el que representa... Ara, amb tot aquest bagatge, tenim les eines i el coneixement per a reprendre el combat. Combat que ha de ser contra l'estat ocupant, però també contra les elits extractives autòctones. La independència és la lluita per l'alliberament nacional, social i, fins i tot, personal, incloent genere, raça, llengua o cultura. Alliberament de la gent. Alliberament de la vida.

És per la llibertat que volem la independència. És per un món millor i que és possible, que volem la independència

dimarts, 6 de desembre de 2022

El dia més ignominiós de l'any

 Avui és un dia d'ignomínia.

Avui es el dia que els espanyols celebren -i dic celebren amb tota la intenció- la pervivència de l'estat franquista en la forma d'estat constitucional. Els espanyols celebre avui el dia de la seva constitució. Com no pot ser d'una altre forma, atès al caràcter franquista del text, l'acte principal és una desfilada militar.

La constitució espanyola diu que els militars són els garants últims de l'ordre constitucional, i que el rei, el cap d'estat, que és la línia successòria directa del dictador, és el cap suprem de les forces armades. No només això: el jutge suprem també és el rei. Les forces armades i al judicatura són hereves directes del franquisme. Bona part de l'administració, organismes de l'estat, tot i els anys passats, o bé són dirigits per caps que ja ho eren en temps del franquisme, o bé pels fills d'aquells caps franquistes. Una transmissió familiar de poder que va molt més enllà del nepotisme i que, més aviat, és un segrest de les institucions per part d'una elit i una aristocràcia funcionarial. Aristocràcia franquista que viu de l'espoli de l'estat, del temor i la reverència, fins i tot admiració, dels seus administrats i que, per descomptat, fa tot el que calgui per a conservar aquest poder i ampliar-lo si pot ser.

Aquesta merda mafiosa és el que celebren els espanyols avui. Amb un text constitucional sacralitzat i intocable i que, si es dona el cas, serà tocat només per a garantir més poder per a l'aristocràcia.

El país del sindicat vertical i dels actuals sindicats verticals. El país dels Partits polítics  que els seus dirigents són també fills, o nets, d'aquells terratinents, senyorets, caps i capitostos franquistes. Els que tenien el poder . Els que van omplir les cunetes de morts. Els que feien i desfeien, i fan i desfan. Una societat que és franquista. El país en que el feixisme mai va ser derrotat.  El país de la por. El país de la picaresca, d'aprofitar-se del que és més dèbil i d'això en fan un motiu d'orgull. El país dels GAL. Celebren això. Vet-ho aquí: ho celebren.

És potser, el dia més ignominiós de l'any. Més, fins i tot, que el 12 d'octubre. Perquè, en definitiva, i ho repeteixen, aquesta és la constitució que "s'han donat entre tots".

Amb mi que no comptin. per molt que me la imposin, no és la meva. La combatré amb tot el que tingui. Aquest malson ha d'acabar.  

Tinc ben clara una cosa: per a que el  malson acabi només hi ha la via del primer d'octubre: una República Catalana independent, que faci un procés constituent de veritat.

dimarts, 8 de novembre de 2022

Encara serà pitjor

Fan una conferència mundial sobre el clima i ens diuen que serà l'apocalipsi, però ells hi van amb jets privats. Els refugiats, també els refugiats climàtics, fugen amb patera, o els massacren a les tanques.

No s'atreveixen a dir que el que cal fer és decréixer. No ho diran mai, perquè ells perdrien i l'avarícia els pot. Perquè si es decreix, els que manen i imposen el poder ja no podran fer-ho. Perquè si es decreix també caldrà menys treball, i això vol dir, necessàriament, que ha de canviar el model econòmic i social. No passarà. No amb els que hi han ara. Abans els pols es fondran i els rius s'assecaran, la majoria de gent passarà set, fam i malalties, i ni aleshores.

En aquesta conferència, Pedro Sánchez anuncia pomposament (sempre parla de forma pomposa i pedant) que Espanya destinarà cinc milions d'euros a una oficina "per a la resiliència". Però, de fet, l'estat espanyol destina cada any centenars, milers de milions d'€ a combustibles fòssils.

És dir, crearan un nou negociat per a col·locar-hi càrrecs del partit i afins, amb sous d'escàndol.

Barrionuevo diu que allò dels GAL sí, que era cosa del govern. Allò dels GAL era terrorisme d'estat, per si no ho recordeu. Una banda terrorista contra l'independentisme basc. Contra l'independentisme català van ser més descarats, i van enviar als piolins vestits d'uniforme. Terrorisme uniformat de l'estat contra els votants del primer d'octubre,  també.

Mentrestant, Corinna Larsen diu que l'emèrit apareixia amb bosses de súper plenes de diners. Regals dels amics, deia. Corrupció, en diria jo.

Mentrestant, la guerra entre Ucraïna i Rússia. L'amenaça nuclear. la crisi econòmica que va començar amb Lehman Brothers i de la que mai ens n'hem sortit, empitjorant. La inflació convertint als treballadors i llurs famílies en gent pobre. Un món que sobre el paper creix, però on cada dia hi ha més pobresa. Com pot ser? qui creix? A qui li convé tota aquesta merda?

Podridura. Allà on miris, només podridura. 

Cabrons que han anat a la conferència mundial sobre el clima amb jets privats. 

Cínic que se'ns pixa a la cara obrint negociats per col·locar als amics, i encara espera que l'aplaudim.

Terroristes d'estat. Estats terroristes i bel·licistes.

I tot això, només escoltant les notícies que han anat sortint en un parell de dies.

Una varietat exuberant de podridures de totes mides i pudors.

Un altre món és possible, i serà pitjor. A cada dia que passa és pitjor.

diumenge, 16 d’octubre de 2022

Poc pa i circ pèssim

Les dues setmanes que han seguit al cinquè aniversari del primer d'octubre han estat esbojarrades. No m'esperava pas que Junts sortís del govern. Ha estat una autèntica sorpresa i sembla que hi ha tingut molt a veure l'alta participació de la militància en les votacions.

A qualsevol partit hi han dos tipus de militants:  amb càrrec, i sense. Els militants amb càrrec tenen un sou que depèn directa o indirectament del partit, de la seva participació a les institucions i de la influència i poder efectiu que el partit toca. Els militants sense càrrec, o de base, són la mà d'obra, la carn de canó, i la font última de finançament que permet mantenir l'estructura. 

Quan toca fer votacions internes, molt sovint, els militants amb càrrec voten en bloc i sense fissures seguint les directrius del partit. En canvi, la militància de base sovint s'absté. Els militants de base acostumen a sentir-se prou pagats fent activisme i, sovint també, perquè accepten el rol de ser tropa i que per a manar ja hi han capitans. Eventualment, descobreixen que gairebé qualsevol proposta que facin serà rebutjada per raons diverses: manca d'informació, manca d'alineació tàctica o estratègica, o qualsevol altre excusa per part de la direcció de la secció local, assemblea, casal, o forma d'organització que toqui. Als soldats se'ls demana obediència cega, no que pensin pel seu compte.

I vet aquí que els soldats de Junts, aquest cop, enlloc de quedar-se a casa esperant ordres, han anat a votar. Em recorda quan les assemblees d'ERC van decidir que calia votar No al referèndum de l'estatut de 2005, quan la direcció demanava fer un vot nul. En aquella època la militància d'ERC era capaç d'esmenar a la direcció del partit. Avui és impensable. O potser no tant. Potser és tan impensable com que la militància de junts voti per sortir del govern. Qui sap.

En tot cas, la sortida de Junts planteja un escenari nou. La propera batalla serà l'aprovació del pressupost. El pressupost, és la llei principal que fa un govern. Un govern, qualsevol govern, només té dues tasques a la vida: fer un pressupost, i acomplir-lo. El pressupost és on és planifica tota la política del govern. On es veuen les prioritats i, en definitiva, es revela el caràcter d'esquerres o de dretes, autonòmic o nacional, del govern.

El conseller Giró, de Junts, ha estat el principal artífex del pressupost que es votarà. Caldria pensar, doncs, que Junts podria sentir-se motivada a votar aquest pressupost, però està per veure. De moment han posat una condició que ja se sap que no s'acomplirà: la qüestió de confiança. El cert és que, en la situació que ha quedat el govern, la presentació d'una qüestió de confiança seria el més natural, el que, espontàniament, hauria de fer el govern, per higiene democràtica. Encara més quan una de les condicions pactades entre ERC i CUP, per a obtenir el suport dels cupaires al govern, va ser que Pere Aragonès presentaria una qüestió de confiança a mitja legislatura. ERC, però, es nega a presentar aquesta qüestió de confiança perquè, de fet, temen molt que la perdrien.

Tot això ha passat en dues setmanes. Sembla que hagin passat anys. La sensació és que el govern de Pere Aragonès té molt de plom a l'ala. No pot aguantar gaire més. Potser aprovaran el pressupost amb el suport del PSC i Comuns. Potser no. Qui sap. En tot cas, serà política autonòmica de baix nivell. A més, com ja he dit abans, fer el pressupost és només mitja pel·lícula. L'altra part és executar el pressupost. I d'on no hi ha, no en raja: l'execució del pressupost estatal en infraestructures a Catalunya, a mes de juny, era del 16%, quan era raonable esperar que estigués prop del 50%, com correspondria a mig any. Per comparar, a Madrid, ja tenien més del 50% executat. Un cop més la sagnia i l'espoli de cada any.

Sí, d'acord, estic barrejant pressupost estatal amb pressupost autonòmic. Ho faig per vàries raons: qui us penseu que signa els xecs que rep la Generalitat? l'estat espanyol. Com penseu que es fan els grans projectes? sovint amb la col·laboració entre administracions. Això vol dir que si tu poses la teva part, però els teus socis no, el resultat final és la no execució del projectes. En tot cas, el pressupost de la Generalitat és petit comparat amb el de l'estat per a Catalunya. El problema de fons és que la Generalitat és una institució de l'estat i subordinada a aquest estat, i des del 155 ja no hi ha cap possibilitat d'engany ni d'auto-engany en aquest punt. El problema és la dependència de la Generalitat. El problema és la no independència de Catalunya.

Però qui dia passa, any empeny, oi? els càrrecs de Junts deuen estar molt emprenyats. Els càrrecs d'ERC, en canvi, deuen pensar que han de fer tot el que sigui possible amb aquest temps extra que se'ls ha concedit. Al PSC i a ECP deuen estar fent càlculs de quan podran assaltar el govern i posar els seus propis càrrecs.

En aquest sentit, els nous consellers són ben curiosos. ERC ha buscat noms als espais socialista, post-convergent, de podem i, fins i tot, octubristes.  Gent com Quim Nadal (òrbita PSC), Gemma Ubasart (òrbita podem), Carles Campuzano (òrbita post-convergent) o Meritxell Serret (d'ERC, però antiga exiliada). Aquesta amalgama de noms és l'excusa d'ERC per dir que el seu govern representa al 80%. Però, és clar, aquests noms no els han proposat els respectius partits, ni són fruit de cap consens d'aquest 80%. És purament un moviment estètic per a un titular. Sense cap més fons. En realitat, aquest moviment diu molt de com funciona la política autonòmica a Catalunya: és un miserable i malgirbat vol gallinaci.

Més ens val auto organitzar-nos i prescindir tant com puguem d'aquests carallots. Cal molt treball de base. Calen molts més militants de base, dels que treballen sense cobrar. Cal que d'entre ells surtin els nous capitans. Ens cal molta militància, però no als partits, que ja hem vist que no serveixen, o que només serveixen per a col·locar càrrecs i facilitar negocis als seus clients. Prou d'aquest color. Aquest mal s'ha d'acabar. Tant de bo que la sortida de Junts del govern serveixi per a convertir a Junts en una eina útil per a l'independentisme. Tant de bo que sigui així, però no espero miracles. 

En fi. A veure quina en faran ara. És molt penós veure com els polítics estan jugant a ser ells la notícia i com la política està esdevenint un espectacle. El pitjor, però, es que és un espectacle molt pobre, de sèrie B, de baix pressupost i amb actors dolents, es diria que força d'acord amb aquests temps que estem vivint, de crisi econòmica i de pobresa creixent. Com vaig llegir a alguna banda: poc pa, i circ pèssim.

diumenge, 2 d’octubre de 2022

Xiulets com a simptoma de problemes

He anat a la concentració d'aquesta tarda a Arc de Triomf. Molta gent. Certament no comparable amb la gran manifestació de la passada diada nacional, però molta gent. Jo crec que es pot afirmar que ha estat un èxit de participació.

La presidenta Forcadell ho ha dit en el seu parlament: estem mobilitzats i això és positiu. És un motiu per alegrar-se'n.

El que no m'ha sembla bé, i vull dir-ho, han estat els xiulets que la Presidenta Forcadell ha rebut.

Haver estat a la presó, o a l'exili, no fa que tinguis més raó que els altres. No és un argument. Si de cas et pot donar l'autoritat moral d'aquell que s'ha enfrontat a la repressió per la defensa dels seus ideals. Però, a la vegada, la presó t'inhabilita per a l'exercici de la direcció del moviment independentista. Per pura seguretat tant de la persona que ha patit presó i repressió, com per al mateix moviment.

Això ho han entès i ho saben tots els moviments d'independència haguts i per haver, excepte el català, pel que es veu.

Això vol dir que el moviment per la independència de Catalunya té un problema amb els presos que han estat indultats però, al mateix temps, han tornat a posicions de direcció del moviment independentista: notablement això fa referència a Oriol Junqueras, a Jordi Turull i a Jordi Sanchez. Que se'ns dubte poden ser referents morals per als seus seguidors, però en cap cas poden ser líders executius del moviment. Perquè han estat "tocats".

Els altres indultats: Jordi Cuixart, Raül Romeva, Josep Rull, Dolors Bassa, Quim Forn i Carme Forcadell, han fet passos al costat, o enrere. En algun cas ocupen posicions directives que no són de primera línia dins dels respectius partits; en d'altres han passat a una militància de base, en la que exerceixen l'autoritat moral de la que parlava; i en d'altres casos han reduït la seva militància i activitat pública a una mínima, o nul·la, expressió. pe mi, aquestes posicions són assenyades. Em semblen bones totes elles. Crec que és el millor que poden fer per ells mateixos i per al moviment. Tots ells han estat "tocats" i, amb bon criteri en la meva opinió, s'han apartat de primera línia de foc. És bo per ells, estan més protegits, i per al moviment.

Un cas especial són les exiliades que han tornat i que estan a l'espera de judici i sentència: Meritxell Serret i Anna Gabriel. En tant que exiliades, no havien estat "tocades". En tornar i ser sentenciades, al que sigui, passaran a estar "tocades". No haurien de posar-se en la direcció del moviment, per seguretat seva i del moviment. No sembla que la seva intenció sigui posar-se al front. És evident que són veus potents i amb criteri que, si volen, haurien de poder exercir aquesta autoritat moral de la que parlava, si aquest fos el seu desig. Jo les escoltaria atent.

Els exiliats, per la seva banda, mantenen un combat amb l'estat espanyol. Han tingut errors i encerts al llarg d'aquests anys. Però a hores d'ara, són els que de forma més evident mantenen el pols amb l'estat. Ni que només sigui en l'àmbit judicial. En tot cas, per mi, el Consell de la República és l'organització que hauria d'encapçalar la resistència. Hauria de ser la direcció política del moviment d'independència de Catalunya des de l'exili. També un espai d'internacionalització i explicació del moviment, un espai des del que teixir aliances, obtenir suports i fons, un espai neutral per al debat, la discussió, la resolució de conflictes interns del moviment. En això tampoc som originals. Molts moviments d'independència han tingut les seves direccions polítiques (i organitzatives, i intendència) a l'exili. 

En tant que el caràcter del Consell per la República ha de ser transversal, els seus lideratges haurien de tenir poc perfil de partit i sí, en canvi, molt perfil institucional, transversal i de consens. El president del consell de la República hauria de captenir-se com el president de Catalunya a l'exili.

És obvi que això planteja un problema greu. EL Consell de la República NO pot ser un ariet de Junts en la seva lluita partidista amb ERC. Per la seva banda, ERC no pot pretendre que l'exili, i la seva lluita, no existeix.

El que ha passat avui a Arc de Triomf no m'ha agradat. Crec, com ha dit la Presidenta Forcadell que hem de valorar positivament la capacitat de mobilització en un dia del que encara molta gent no n'és conscient de la seva importància. Però, d'altra banda, és obvi que molts dels xiulets que ha rebut la mateixa Presidenta Forcadell han esta perquè, a dia d'avui, és militant d'ERC. Ho he trobat particularment desagradable perquè la colla de fanàtics que tenia al costat no m'han deixat sentir el parlament de la Presidenta, i encara es queixaven quan la gent els reclamava silenci. No eren molts els que xiulaven, però eren molt sorollosos. Aquests mateixos han escoltat al President Puigdemont amb un silenci reverencial. 

Per descomptat que tothom té dret a xiular a qui li sembli. És llibertat d'expressió. Només faltaria. Però diria que els xiulets són el símptoma d'un problema "de salut", com passa amb l'asma. No sembla gaire intel·ligent voler convertir el consell de la República en un ariet de partit perquè, en aquest cas, el que fem es destruir una organització necessària, el Consell, per a enfrontar -i eventualment destruir-se mútuament- a altres dues organitzacions necessàries (ERC i junts). 

Compte, doncs, perquè l'independentisme és més fort que mai, manté la capacitat de mobilització i segueix sent la força social i política central i transversal del país. Sí. Però està covant un mal al seu si que pot ser molt perjudicial per a aquesta Catalunya que diu que vol servir. Cal coordinació entre tots els independentistes. No cal que anem units, però no podem anar dividits. Ens hem de coordinar. Que potser Aznar tenia raó?

Tenim un problema amb els partits que han decidit que l'enemic és al costat, i que prefereixen no mirar l'enemic, de veritat, que tenen al front. Tenim un problema amb els partits que pretenen modular i apropiar-se de la mobilització al carrer com una eina en el seu propi interès. 

Els partits, a més, tenen problemes particulars i propis, quan han esdevingut agències de col·locació de càrrecs i això provoca lluites internes entre els que defensen els objectius nacionals i els que defensen els interessos particulars, sous i influència personal. 

Els militants de base també tenim un problema si no som capaços de pensar per compte propi i ens limitem a seguir dòcils i disciplinats les consignes dels partits.

Tenim un problema de lideratge terrible. Ens cal que ANC, Òmnium i Consell per la República s'asseguin a parlar, molt seriosament, de com es reorganitza el moviment, com es posen els partits a treballar de forma coordinada per a la Independència, i com aquestes organitzacions de la societat civil es desempalleguen dels comissaris polítics dels partits. Pel broc gros: si han d'haver comissaris, que siguin de l'ANC als partits.

No he pogut sentir el discurs de la Presidenta. Lamentablement uns fanàtics no m'han deixat sentir-la. Jo no se si hauria estat d'acord amb tot el que deia, o potser només en part, o potser en total desacord. No crec que fos això últim, perquè el poc que he pogut escoltar em semblava força assenyat. En tot cas, el que se segur és que Forcadell ha estat la presidenta del Parlament en el moment més brillant de la institució a l'època contemporània, i en part ho ha estat per la feina de la Presidenta. Després, Carme Forcadell ha tingut el bon criteri de deixar la primera fila. Jo només puc estar agraït a Carme Forcadell. Per ser-hi sempre, malgrat la presó i la repressió. Per ser-hi abans del primer d'octubre de 2017, i per ser-hi ara també. Respecte, admiració i agraïment.

I no, ja fa anys que no voto ERC, com es pot comprovar llegint aquest blog. 

Acabo. A dia d'avui, el que tinc és molta curiositat per la llista cívica que l'ANC vol proposar. Pot ser una solució. Repeteixo: tenim un problema, i gros, amb els partits independentistes. De fet, tenim un problema, i gros, amb el sistema de partits. Però aquesta és una altre discussió.