dissabte, 17 d’agost de 2019

Dos anys

Avui fa dos anys de l'atemptat de les Rambles.

Sempre, en el record, la solidaritat incondicional amb les víctimes i amb les famílies i amics de les víctimes.

Cal insistir en l'esclariment d'aquells fets, i cal fer tot el que estigui a les nostres mans per a que no es torni a produir mai un fet com aquell. En particular, cal assegurar que la convivència entre veïns de diferents religions, nacionalitats i races segueixi sent un valor superior a preservar. No són alienes a aquests objectius la lluita contra el racisme, l'acolliment sincer de refugiats, la integració cultural i lingüística i, en general, la protecció social dels més desemparats i la garantia per a ells, i per a tots, d'un futur en llibertat, amb seguretat i confiança. Volem fer entre tots un lloc on viure bé.

Avui fa dos anys.

Dos anys en que l'estat espanyol s'ha negat sistemàticament a aclarir quina relació tenia amb el cap del comando terrorista. Un confident del seu servei secret.

Aquesta opacitat sistemàtica no ha fet més que incrementar la malfiança de molta gent envers l'estat espanyol.

Jo mateix crec que l'estat espanyol és responsable en part, o va provocar, de forma directa o indirecta, per acció o per omissió l'atemptat del 17 d'agost.

L'estat espanyol , des d'abans de l'atemptat, i les  ... profètiques? o coneixedores de causa? paraules del aleshores ministre Margallo avisant que a la segona meitat del mes d'agost de 2017 « passarien coses » reforcen aquesta convicció,  juga brut. Molt brut.

Juga tan brut que el del 17 d'agost de 2017 va ser un acte criminal en el que molts creiem que l'estat va tenir una part de la responsabilitat. Però és que després, van enviar forces paramilitars a reprimir la votació del primer d'octubre de 2017, amb unes imatges que aquests dies hem vist repetides, fotograma a fotograma, amb l'arribada de les forces xineses a Hong Kong.  Va jugar brut i va perdre. Juga brut acusant de sedició (cridar a la gent a la resistència violenta) i de rebel·lió (L'aixecament violent pròpiament dit, amb força suficient com per derrocar l'estat) que mai es van produir, i amb unes condemnes que tothom sap que estan escrites i que confirmaran aquests càrrecs ficticis.

Juguen brut perquè des de fa temps, l'estat espanyol esdevé cada cop més un estat autoritari i protofeixista, fruit d'una transició mentidera emparada en una constitució escrita sota l'amenaça dels militars i que diu que el rei és el cap suprem de les forces armades. Només cal tornar a escoltar el discurs del 3 d'octubre de 2017, o veure com el rei es fica cada cop més en política, per a certificar que des del « constitucionalisme », s'està obrant una evolució vers un franquisme « modernitzat » (si és que una cosa així és possible) que potser caldria anomenar felipisme. Aquest personatge, el cap de les forces armades espanyoles ...en part responsables de l'atemptat del 17A?  és avui a Barcelona a no se sap ben bé que fer.

Els independentistes i republicans volem la independència de Catalunya perquè és positiva, així ho pensem. Creiem que és bona per als interessos de la gent que vivim en aquest país, creiem que els beneficis d'aquesta independència fins i tot seran bons per als nostres veïns.

Però amb dates com la d'avui, a més creiem que és urgent, perquè l'autoritarisme del regne d'Espanya és, com més va, més agressiu; perquè el fiasco democràtic és demolidor; perquè els drets socials estan en fallida; perquè el racisme anticatalà és creixent.

Cal marxar com abans millor.  Ens calen la Independència i la República.

Aviat farà dos anys del primer i tercer d'octubre de 2017.

dijous, 15 d’agost de 2019

Lleva't i actua.

Poc a poc passa l'estiu. Entre calorades, i algunes gairebé violentes tempestes puntuals.

Passa l'estiu poc a poc i la ciutat es mou a un  ritme pausat. La primera meitat d'agost és un endormiscament progressiu fins arribar a la festa de la Mare de Déu. Avui ha començat la festa major de Gràcia. És la primera festa major d'estiu de Barcelona. Tot seguit vindrà la de Sants. A mida que s'apropi el setembre la ciutat recuperarà el seu ritme.

El ritme de la ciutat, tanmateix, no és el ritme del món.

Al llibre Factfulness s'afirma que tenim una visió tràgica del món. Que el món no està tan malament. Què, de fet, hi han moltes millores importants. També diu que hi han reptes globals i riscos, i que el principal d'ells és el climàtic. No han estat ni són poques les alertes que s'han donat aquest estiu, amb episodis de clima extrem, amb angoixants notícies sobre la fusió accelerada del gel de Grenlàndia, de Pol Nord, però també del permagel (« permafrost ») siberià, o de glaceres arreu de l'hemisferi nord, en aquest estiu boreal.

Indirectament, aquest canvi als patrons climàtics s'afegeix a l'avidesa per l'acumulació de bens pròpia del capitalisme, i tot plegat provoca un increment en la despesa energètica i de recursos materials que és, al seu torn, la causa de tants i tants conflictes al món.

Però, fins i tot així, és cert que avui hi ha menys pobresa, menys malnutrició, més vacunacions i més  educació que fa vint-i-cinc anys o cinquanta anys. Em fa l'efecte, però, que si bé la tendència a mig i llarg plaç és a millorar, en canvi, en espais de temps més curts es poden apreciar reculades. També em sembla que les dades agregades que donen una visió global emmascaren les reculades locals.

O sigui : sí, segur que  sí que hi han factors que estan millorant. Però està per veure que aquestes millores arribin a tothom. En tot cas, també hi han riscos que ens afecten a tots, i més durament  als més vulnerables.

Per exemple, vet aquí el cas de Catalunya : Les dades macroeconòmiques catalanes milloren. Des de fa anys que milloren. Això no treu que l'economia catalana no sigui aliena als cicles econòmics locals i globals i, evidentment, va patir la darrera gran crisi. L'atur, per exemple, va enfilar-se fins valors mai vistos. Van tancar moltes empreses. Avui, però, tot i que l'atur segueix sent molt alt, l'indicador ha millorat molt i continua millorant (sotmès, evidentment, també als ritmes estacionals propis d'un país amb un sector turístic tan important).

L'indicador d'atur ha millorat, i les grans xifres macroeconòmiques catalanes, en general, també. Però no tot són flors i violes. La percepció de la qualitat democràtica del país, de la qualitat de la justícia, de la confiança en diverses institucions ha caigut. A Catalunya hi han presos polítics i exiliats. És un fet tan greu i tan anormal que tot sol posa en qüestió l'estructura institucional i de poders completa a Catalunya. Som molts els que pensem que la convivència amb altres nacions no és possible a un estat en el que la democràcia s'entén com la dictadura de la majoria i en el que Catalunya sempre serà una minoria nacional sotmesa a permanents atacs i intents d'assimilació. De fet, som molts els que pensem que la supervivència de la llengua, la cultura i la nació catalanes passa per un estat propi. Els senyals que ens arriben des de l'altra banda del conflicte no fan més que reforçar aquesta convicció.

Algú dirà que si els indicadors macroeconòmics milloren potser es pot pagar el preu d'un empitjorament dels indicadors polítics i socials. No hi estic gens d'acord. El problema dels indicadors  macro és, precisament, que no tenen en compte la petita escala. No serveix de res baixar l'atur si el és a canvi de precaritzar feines o d'abaixar salaris. És un error canviar llibertat per « seguretat » si la seguretat que se'ns ofereix és la « protecció »  de mafiosos. És inacceptable tolerar el feixisme. Al feixisme se'l combat i se'l destrueix, com deia Durruti. Cal acabar amb el terrorisme masclista que mata dones. Cal lluitar contra  el masclisme social que crea bretxes salarials per raó de sexe, discrimina per gènere o orientació sexual, o converteix les dones en objectes sexuals a la publicitat i els mitjans. És inacceptable obtenir beneficis a canvi de destrucció del medi ambient. És un acte criminal deixar morir refugiats a la Mediterrània. No podem permetre que la llengua catalana s'extingeixi i això vol dir que hem de fer-la servir sempre, de forma natural si és pot, i amb militància, si cal. Tot això no apareix als indicadors macroeconòmics però d'importància en té la mateixa o més.

« Pensa globalment i actua localment » és un eslògan que s'ha aplicat a multitud de camps. En particular el moviment altermundialista se l'ha fet seu. En la meva opinió és una idea assenyada que miro d'aplicar. Aleshores, seguint aquesta idea, vull creure que, efectivament, trobarem la forma de superar els efectes del canvi climàtic, i que el món millorarà, i que aquesta millora representarà noves formes de producció, d'organització econòmica i política en les que la tecnologia serà decisiva i que, individualment, ens farà diferents, espero que millors i més lliures. Voldria creure que aquesta fusió amb la tecnologia ens farà, en realitat, més humans. Però aquest pla global demana l'acció local. No diré de tothom, però sí que caldrà una massa crítica de gent compromesa.

Cal un pla i cal decidir què fer. Què puc fer, ara i aquí?

Per començar, el que cal fer és llevar-se i actuar. Amunt, doncs.

Tot això rumiava aquesta tarda d'agost, endormiscat, fent la becaina, a Barcelona, deixant-me endur pel ritme lent de la ciutat.

dimarts, 30 de juliol de 2019

Llibre llegit : « Ho tornarem a fer » de Jordi Cuixart

Aquesta serà la nit 652 de segrest del pres polític Jordi Cuixart.

Però tot i segrestat, ens arriba la seva veu.



« Ho tornarem a fer » és un recull d'escrits des de la presó en la que se'ns parla de no violència, de desobediència civil, de fraternitat, de coratge i d'esperança, de lluita, de drets democràtics i d'autodeterminació. Jordi Cuixart pren la iniciativa i acusa l'estat segrestador, ens interpel·la i ens crida a la mobilització.

En aquests temps de tacticismes partidistes el llibre de Jordi Cuixart esdevé un far. En centrar-se en la no-violència i la desobediència civil ens recorda que  l'autèntic protagonista de la independència de Catalunya és el poble. Ho vam fer i ho tornarem a fer : va ser el poble qui va derrotar l'estat el primer i el tercer d'octubre de 2017. La persistència en la desobediència civil i la no violència son les palanques de les que disposem per provocar els canvis. És el poble, i no els partits, qui ha d'accionar les palanques.

És un llibre que s'adreça al poble, en la seva pluralitat i diversitat. És el poble el que en l'exercici de la desobediència civil no violenta i té la capacitat de canviar lleis i sistemes. És l'exercici de la desobediència el motor del canvi històric, la garantia i conquesta de drets democràtics. És en aquest sentit que tots els demòcrates poden sentir-se interpel·lats i cridats a l'acció pel text de Cuixart.

Lectura molt recomanada. EL que és més important és no perdre el nord i comprendre que els protagonistes de la independència de Catalunya som nosaltres. La responsabilitat és nostra. Que hem de recuperar l'apoderament del primer i tercer d'octubre, que el poble mana i els polítics obeeixen. Que cal sortir al carrer i trobar-se amb les veïnes i veïns, parlar i auto organitzar-nos. Que la llibertat es construeix i es guanya amb esforç persistent, intel·ligència, organització, coratge i esperança. Resistir és vèncer. Estimar i compartir.



És el que ens diu el poema de Jordi Cuixart musicat per la Companyia Elèctrica Dharma a « Flamarada », el seu darrer disc,  i recitat per Txell Bonet, parella de Jordi Cuixart.



De tot això ens parla el text del 10è president d'Òmnium. Però no només hi ha el text de Cuixart a « Ho tornarem a fer». També es molt destacable i cal llegir amb atenció el pròleg de Jamila Raqib, de la Institució Albert Einstein, que promou  la utilització de mètodes no violents de desobediència civil a les lluites populars contra les tiranies i els totalitarismes.

Per il·lustrar, vet aquí aquest TED de Jamila Raqib sobre resistència civil no violenta.



#HoTornaremAFer


dilluns, 29 de juliol de 2019

Repetició d'eleccions espanyoles, què hem de fer?

Si no hi ha un gir inesperat de última hora, el regne d'Espanya repetirà eleccions al novembre.

Al final ha resultat que Pedro Sánchez i el PSOE han optat per l'auto-bloqueig. Sembla ser que a l'IBEX-35 no volia de cap de les formes que hagués un govern amb Unidas Podemos propiciat per l'abstenció d'ERC. Per tant, el PSOE ha humiliat públicament a Unidas Podemos i ha menystingut l'abstenció d'ERC i Bildu.

Per acabar de rematar-ho, al PSOE ja s'ha apressat a dir que, després d'aquest trencament, el pacte amb Unidas Podemos és impossible.

Lliçó que hauria d'aprendre Unidas Podemos (que no ho farà) : El PSOE és, més que cap altre partit, l'autèntic garant del règim del 78. El PSOE és l'autèntic tap. El veritable enemic. Amb l'R78 no hi ha negociació possible. Amb el neofranquisme i el deep-state no hi ha res a discutir. Se'ls combat. Ara ho enteneu?

Això vol dir que només es considera la possibilitat d'una abstenció de PP i/o C's,  o un pacte amb C's.

Però aquest pacte amb PP/C's  sembla molt difícil a hores d'ara. Qui sap, però. Fins al 23 de setembre encara hi ha temps.

Em sembla que l'estratègia del PSOE és la següent : Vol ocupar l'espai de braç executor de l'IBEX35, és dir, l'espai que d'alguna manera ocupava o pretenia ocupar C's. C's ha perdut completament el nord i ja resulta evident que és una joguina trencada. En realitat, el PSOE és l'interlocutor més natural de l'IBEX-35 i, en certa forma, que el PSOE acabi fagocitant a C's és retornar al que en podríem dir « l'ordre natural de les coses ». En forçar noves eleccions el PSOE espera destruir i ocupar bona part de l'espai de C's i UP i, de pas, donar aire al PP i tornar al bipartidisme.

El que resulta evident també és que la democràcia al  regne d'Espanya és un sistema molt curiós : la gent vota, però si el que ha votat no agrada o no interessa a determinades elits, o deep state, aleshores aquell resultat o bé no es té en compte i els polítics fan el que els mana l'elit, o bé és anul·lat i es repeteixen eleccions fins que surti allò que volen els que manen.

És el que vivim a Catalunya des de fa alguns anys : la gent vota, però com vota « malament », és dir, vota coses que no agraden al deep state espanyol, aleshores s'empresonen electes, es reprimeix l'activisme, s'alcen falses acusacions contra mestres, escoles, institucions de tota mena...

Deuen pensar que el sistema funciona i ara han decidit aplicar-lo a nivell de tot l'estat espanyol; i el PSOE que va fer campanya amb l'espantall de la dreta, ara demana l'abstenció d'aquesta mateixa dreta, mentre es prepara per ocupar l'espai de C's a les properes eleccions. Espai ultranacionalista de dreta, evidentment i a la vegada recull també el « vot útil » de l'esquerra. Jugada mestra.

Tot plegat ens hauria de fer pensar en quina mena de sistema estem atrapats i, sobretot, com ens en podem sortir.

A hores d'ara, doncs, el més probable és que calgui anar a votar de nou al novembre. Pel camí s'hauran fet públiques les sentències contra les preses i  presos polítics. Seran molt dures. Salvatges. Ens quedarem a casa? Farem una manifestació festiva i amb samarretes de colors l'onze de setembre?

Potser seria moment d'anar pensant seriosament en com fer molt de mal a l'IBEX35; pensar en  com atacar directament al deep state; en com fer una vaga de veritat, és dir, indefinida.

No es només una lluita a la que estem cridats els independentistes. També hi estan cridats tots aquells que s'adonen que l'estat espanyol és, essencialment, el pati de jocs de l'IBEX-35 i que el seu sistema democràtic és una impostura. L'IBEX-35 mana, i el poble és menystingut.

Es tracta, per tant, de destruir aquest sistema de vigilància, control i repressió  i que de les seves cendres en sorgeixin noves organitzacions fruit de les sobiranies populars. En particular, la República Catalana.

En cal aprofitar totes les oportunitats  per a fer-la possible. Tothom està cridat, independentistes i no independentistes, a ocupar els carrers, que han de ser sempre nostres per a fer valer la sobirania popular un cop s'ha vist que les eleccions no serveixen. Cal seguir votant, segur, però no hem de deixar que els parits liderin. Els lideratges han de baixar al nivell de les assemblees, dels casals, dels ateneus, de les militàncies dels partits, de les associacions i les organitzacions que són al peu del carrer, dels CDR, dels consells locals per la República. Hem de tornar a crear poder popular. Hem de tornar a fer nous primer i tercer d'octubre. Tornarem a vèncer. Ho tornarem a fer.

Mobilitza't, organitza't i lluita.

diumenge, 21 de juliol de 2019

Fer impossible la investidura de Sánchez.

Cal oposar-se a la investidura de Sánchez. Completament. per descomptat cal oposar-se mentre hagin presos, repressió i 155 encobert. Si aquests elements no estiguessin, encara caldria continuar oposant-s'hi per fer evident que sense solució política satisfactòria al conflicte amb Catalunya, el regne d'Espanya serà ingovernable.

Si algú creu que facilitant la investidura els presos seran alliberats aviat, via un improbable indult o una encara més improbable amnistia, li farem memòria que el PSOE és tan responsable del segrest dels presos polítics catalans com ho són PP i C's.

Catalunya i la possible aplicació d'un nou 155 han estat qüestió de debat amb Unidas Podemos. Algú creu que UP es posarà forta amb la qüestió? No. Ja ha renunciat. Per què hauria de posar-se forta després de veure el numeret de l'alcaldia de Barcelona? UP és, per voluntat i convicció, la crossa del PSOE. Juga el mateix rol que va dur Izquierda Unida a la desaparició. La lògica ens diu, doncs, que acabarà igual (« si sempre fas el mateix, no esperis resultats diferents »), amb el mateix nefast efecte sobre l'esquerra : desmobilització i abstenció.

A més, com bé assenyala Andreu Barnils, en aquest article d'opinió, on està escrit que un indult sigui el més escaient per mantenir el pols amb l'estat i propiciar un nou assalt independentista?  Però és que, a més, existeix el perill real que facilitant la investidura de Sánchez per tal de propiciar un indult, el resultat sigui exactament el contrari, com diu Agustí Colomines en aquest altre article. Si us plau, si fins i tot a Madrid es plantegen la possibilitat de portar els presos polítics a presons espanyoles, lluny de Catalunya, per a fer-los complir les condemnes! No hi haurà cap indult!

Potser algú pensa que la demografia farà la feina. Que potser s'ha intentat l'assalt massa d'hora i que amb pocs anys la barrera del 50% caurà pel seu propi pes. Potser sí. Però potser no. El que és demostrable és que el gran salt endavant de l'independentisme no ha estat per qüestions demogràfiques : ho ha estat per la constatació d'un greuge polític (la sentència de l'estatut de 2010) i la indignació conseqüent. La progressió ha estat contínua des d'aleshores, sobretot, perquè es va entrar en una espiral d'acció - reacció on a cada proposta de canvi, millora de finançament, o de l'autogovern, o de consulta sobirana des de Catalunya la resposta del regne ha estat, sempre la negativa i una repressió creixent, fins arribar al punt actual.

La demografia no farà la feina.No pot ser que la proposta sigui esperar 10 anys. Més aviat ens oh hem de plantejar així : per a aconseguir fer valdre el pes de la demografia en, posem, 10 anys cal, necessàriament, mantenir el pols, l'acció reacció, cal continuar pressionant des dels carrers i cal que la iniciativa es porti de nou des de Catalunya. Això vol dir que no pot ser que els dirigents presos marquin l'estratègia. Cuixart, en aquest sentit, és qui ha entès més bé el rol que li correspon. No es pot fer la mateixa afirmació dels partits independentistes. És un error que la "direcció" política del procés d'independència correspongui als presos. Ni que només sigui perquè la seva situació no els permet disposar de tota la informació. A més qualsevol decisió que prenguin serà immediatament coneguda per l'estat. Es perd completament la iniciativa.

Pensant malament, potser, és justament el contrari :  la direcció política dels partits fa servir els presos per a un canvi de rumb. Un canvi de rumb neo-autonomista que s'empara en el discurs que « la demografia farà la feina ». Si aquest és el cas es fa urgent canviar les cúpules actuals dels partits. O millor encara, desbordar-los de nou des de les organitzacions civils. Obligar-los a seguir a la gent, més que no permetre'ls que siguin ells els que marquin el pas.

Es pot fer molta feina. Cal dificultar tant com sigui possible la investidura de Sánchez. Fer-la impossible. Una victòria seria forçar noves eleccions al regne d'Espanya. Però això només seria el començament : cal preparar la resposta a la sentència que haurà de ser proporcional a la duresa i la  durada de les penes. Seran unes condemnes brutals i salvatges. La resposta hauria de ser proporcional. A més, cal preparar l'acció de l'11 de setembre. Prou de lliris. No es pot ser festiu i alegre quan hi han presos i hi ha repressió. El que cal és ser determinats i audaços. El que cal és pujar de grau. El que cal és demostrar que es poden fer nous primers i tercers d'octubre quan calgui. El que cal es demostrar que es controla el territori i que els carrers seran sempre nostres.

Viatge a la lluna

Fa 50 anys Neil Armstrong es convertia en el primer ésser humà en posar el peu a la Lluna,

Jo no ho recordo, tot just tenia mesos quan la missió Apollo 11 va fer el viatge al satèl·lit. Vaig ser conscient de la extraordinària importància d'aquella aventura molt més tard, amb el pas dels anys. Avui encara em segueix sorprenent. De fet, amb el pas del temps, i degut a que professionalment m'he dedicat al món TIC encara em fa donar-li més valor.

Avui deien per la ràdio que el mòdul Eagle que és el que va descendir a la Lluna anava equipat amb un ordinador que no arribava als 400 Kilobytes (KB) de memòria. Per a fer-nos una idea, un megabyte (MB) correspon a 1024 KB, un gigabyte (GB) correspon a 1024 MB. Els  smartphones que fem servir habitualment tenen memòries que estan entre bels 512MB (0,5 GB)  i els 16 GB.

És dir, el telèfon que portem a sobre té una memòria un milió de cops més gran que la que tenia el mòdul lunar.

No és només que la diferència de potència del maquinari sigui tan gran : a més cal tenir present que durant aquests 50 anys el programari, la teoria de la ciència de computadores, la ciència de la informació, les diverses enginyeries han avançat amb passos de gegant. Als currículums acadèmics dels estudis d'informàtica, de telecomunicacions o d'enginyeria industrial apareixen tecnologies, teories, tècniques... que fa 50 anys ni tan sols estaven plantejades. No només les enginyeries. També la ciència bàsica : física, química, astrofísica, matemàtica... els avenços també han estat monumentals. Vivim immersos en una revolució científica i tècnica permanent i en acceleració.

Tanmateix, amb la tecnologia de fa 50 anys, el treball dels milers d'homes i dones del personal involucrat,  el pressupost immens,  la  voluntat política ferma dels EUA... va ser possible el viatge d'anada i tornada a la Lluna.

I cal destacar, per sobre de tots, el valor extraordinari dels tres astronautes  : Neil Armstrong, Michael Collins i Edwin Aldrin.

Vist avui, amb la tecnologia actual, el viatge a la lluna de fa 50 anys em sembla una idea esbojarrada, més boja, fins i tot, que creuar l'oceà amb uns fràgils vaixells de fusta, com van fer els víkings, o Cristofor Colom, o Fernão de Magalhães. Una empresa que semblava condemnada al desastre.

Tanmateix, es va fer. Es va arribar  a la lluna. Va ser la gran fita, la que  marcava la victòria final dels EUA en la carrera de l'espai entre soviètics i americans,  tot i que els primers i notables èxits van ser de la URSS : Cal esmentar amb reverència els noms de l'Sputnik, el primer  satèl·lit artificial;  Laika, la gosseta que va ser la primera cosmonauta terrícola en anar a l'espai  en un tràgic viatge de només anada; i Iuri Gagarin, el primer ésser humà en orbitar la Terra i tornar.

Va ser una victòria política per als EUA, però va ser, més que cap altre cosa, una victòria de la tècnica i la ciència. Va ser la demostració palmària que la ciència i tècnica, que les enginyeries, tenien el mètode, la disciplina, els coneixements i els mecanismes per a assolir fites aparentment impossibles. No només això : van demostrar que eren capaces d'aprendre, de continuar investigant i aprofundint. Els programes d'investigació i desenvolupament permetien encarar el futur amb la convicció, més que l'esperança, que seria possible assolir èxits encara més grans. Que l'univers era un llibre per llegir i que seriem capaços de fer-ho.

Aquesta gran victòria de l'enginyeria transcendia la victòria política dels EUA per esdevenir un èxit de la humanitat. La ciència i la tècnica són patrimoni de la humanitat i no d'un país o d'un altre. La ciència i la tècnica són el producte de la col·laboració de científics i tècnics d'arreu del món; són el producte de segles de progrés i d'acumulació de coneixements. És, potser, el producte més genuïnament específic de l'espècie humana. Tota la humanitat podia sentir-se interpel·lada pel projecte lunar i tota la humanitat podia sentir com a propi aquell èxit.

Durant anys he pensat que la humanitat podia marcar-se una fita, una missió, un destí, que no seria un altre que portar la vida més enllà de la Terra. L'exploració espacial i el terraformat de planetes llunyans per ser habitats pels humans seria el projecte que hauria de posar d'acord a totes les nacions de la Terra. Durant anys ho he cregut. El viatge a la lluna ens deia, és possible.

50 anys més tard, aquest viatge d'exploració als estels per trobar llocs on escampar-hi la vida, on viure-hi fins i tot, segueix apareixent com un gran projecte, però el seu caràcter està canviant i, vist el grau de contaminació del nostre planeta està prenent un caire, m'atreviria a dir, que urgent.

A la vegada, els 50 anys de progrés tècnic i científic que ens separen d'aquell històric viatge, ens fan reflexionar molt seriosament sobre què és la vida, i què és la intel·ligència i quines seran les formes de vida que, finalment, abandonaran el planeta Terra per a colonitzar els astres. Com seran els humans de l'espai? com de fusionats estaran amb la tecnologia? Serà la intel·ligència artificial la, finalment, autèntica protagonista de l'exploració espacial tal com va predir de forma visionària Arthur Clarke a 2001?

Diuen que abans de 10 anys la humanitat tornarà a visitar la Lluna. Potser aquest cop a bord d'una nau xinesa, o índia. Qui sap. Es diu que hi han projectes de mineria lunar per explotar econòmicament el satèl·lit obtenint materials a la Lluna que són molt difícils de trobar a la Terra. Hi ha qui parla també del viatge a Mart, molt més llarg i difícil. Mentrestant, l'Estació Espacial Internacional  (ISS) dona voltes ràpidament sobre la Terra, a uns 360Km d'alçada en el que s'anomena Òrbita Terrestre Baixa i representa una presència permanent de la humanitat en l'espai, o potser més humilment, en el que seria la platja de l'espai, aquell lloc on l'aigua va i bé constantment. Malgrat això últim, la ISS és en ella mateixa un altre èxit aclaparador de la ciència i l'enginyeria.

Mig segle d'aquella gran i reeixida aventura. Avui la recordem i hauria de ser font d'inspiració, de reflexió i de presa de consciència. La Terra és el nostre món, la nostra llar, la nostra nau en l'espai i el temps. L'únic lloc de l'univers conegut on, per ara, som capaços de viure i prosperar. La nau que ens protegeix és, tanmateix, fràgil i, fins i tot avui, ens resulta terriblement difícil viatjar al cos celeste més proper. És de  lògica, doncs, protegir la Terra. I ens fa pensar en com ho podríem fer, en quines condicions, com es podria preservar la vida, la intel·ligència i la consciència, portant-les a un altre planeta, a una nova casa lluny de la Terra. Als estels.

diumenge, 7 de juliol de 2019

Democràcia fugissera

Jo ho crec fermament : serem independents. Ho farem. No en tinc cap dubte.

Tampoc dubto que serà difícil. Caldrà molt de sacrifici. Sacrifici vol dir dolor, por, angoixa... Caldrà persistir. Caldrà vèncer el desànim. Haurem de patir i ser resilients. Haurem de fer servir tota la intel·ligència, el coneixement i el coratge. Tindrem pèrdues i baixes. Alguns no arribaran.

Però jo crec en el país. En la gent que és el país. Crec que han  deixat els lliris a casa i que han perdut la innocència. Crec que s'han adonat o, si més no, hi ha un moviment de fons que pren consciència que només avançarem vers la independència si ens empoderem. Si ens fem responsables els uns dels altres, si fem política a peu de carrer, si tot el que ens afecta ha de ser decidit sense delegacions. Si les delegacions de sobirania són una eina d'us ben definit i amb un funcionament que no admet interpretacions.

Potser només és un corrent, però crec que va prenent força. Vull que prengui força. Crec que és el que cal.

No ens calen líders carismàtics i indicutibles. El que ens cal és democràcia. Ens cal ser responsables. Ens cal que cadascú escolti, pensi i actuï. Ens cal coordinar-nos i posar-nos d'acord, des del respecte a les diferències, des de les lluites compartides, des de la diferència, en definitiva, per assolir l'objectiu comú, que va molt més enllà de la Independència o de la República i que en elles mateixes només són eines. L'objectiu comú d'un món més net i just, més lliure i més viu.

No serà fàcil. Aquests darrers dies hem vist com tant ERC com PDEcat han actuat fent servir els vots donats per a uns pactes que, com a mínim, entenc jo, haurien d'haver-se discutit amb les bases.

Els partits competeixen entre ells per assolir majors quotes de poder però, poder per a qui? per a fer què? No són els partits els representants i, per tant, els delegats dels seus votants? aleshores, repeteixo, poder per a qui? per a fer què?

Les organitzacions humanes estan composades per homes i dones i, al final, aquests homes i dones són com els altres, amb aspiracions, desitjos i anhels que els són propis. També ambicions, afinitats i enemistats, internes i externes. Aquest component personal es tradueix en  faccions, grups i corrents interns dins les organitzacions.

A la vegada, les organitzacions són meś que la gent que les composa, o els grups i corrents interns. Les organitzacions desenvolupen dinàmiques pròpies, una vida pròpia, i tendeixen a seguir vives, a créixer i desenvolupar-se per elles mateixes, de forma independent a la voluntat de les persones que les composen. Resulta que una creació que no deixa de ser un grup de gent, transcendeix aquest grup inicial i acaba sent un ens en ell mateix.

D'alguna manera, doncs, els partits polítics que són per definició els representants d'un grup de gent a la que, a dreta llei, n'haurien de retre comptes acaben, pel contrari sent uns ens que se separen d'aquest grup de gent representada, la delegació de sobirania original pot esdevenir (sovint és així) una usurpació de la sobirania que es fa servir per reproduir els interessos i  l'estructura del partit en tant que ens orgànic més que no els dels representats (si poseu sindicat, o organització de qualsevol mena, la frase essencialment també val en bona part dels casos). No cal dir que aquest pensament no és meu, evidentment : és un argument principal dels anarquistes.

Tanmateix, els propis anarquistes s'organitzen en grups, notablement  els sindicats anarco sindicalistes, també en organitzacions civils de caràcter llibertari. És cert que existeix el corrent de l'anarquisme individualista que renega d'aquestes mínimes organitzacions assenyalant que també usurpen la sobirania, els anarquistes enquadrats en organitzacions responen que si bé el raonament de l'anarquista individualista és correcte, l'objectiu de l'anarquisme és la realització de la seva utopia, i que aquest esforç reclama organitzacions. L'anarquista individualista, no pot fer realitat tot sol la utopia i, paradoxalment,  necessita del sistema que diu criticar per a poder viure en els seus marges la seva puresa ideològica. Els anarquistes  organitzats ens diuen dues coses : Primera, que l'organització fa la força; segona, la puresa ideològica és estèril. Reconeixen el perill de les organitzacions i, per tant, cal estar disposat a matar l'organització quan aquesta deixa d'actuar per delegació i ho fa per usurpació. És cert que és molt més fàcil dir-ho que fer-ho. És difícil, en definitiva, fer que les organitzacions estiguin sotmeses a la voluntat dels que la composen. Cal buscar un compromís entre l'eficàcia i la puresa o coherència ideològica, entre la democràcia i el desenvolupament de l'estructura orgànica.

Les accions dels darrers dies dels partits independentistes indiquen que hi ha una lluita entre ells per aconseguir més poder. Lluites que són entre partits, però sembla que també  entre faccions internes. Torno a preguntar : més poder per a fer què ? Més poder per a qui?

Potser, com apuntava Vicent Partal en aquest erudit editorial : « Un poc de Wolin per a entendre on som, què és una democràcia i la pervivència del Primer d’Octubre », el problema és que les estructures de partits són més « democràcia fugissera » que representació i delegació efectiva de la sobirania dels votants. Si és així, aleshores caldrà redreçar els partits o, fins i tot, ser més dràstics.

Jo sóc un militant de base. D'ERC, tot i que a les últimes eleccions he repartit el meu vot entre ERC, JxCat, CUP i Front Republicà. Em demano, seriosament, a què estan jugant els uns i els altres. No vull fer retrets perquè tots tenen presos, exiliats i represaliats. Compartim la resistència. Compartim lluites a les bases. Tanmateix, els partits divergeixen i en aquesta divergència les bases independentistes es veuen separades, o pitjor, enfrontades.

Però no. El meu enemic no és ni ho serà mai un altre independentista democràtic, ni cap demòcrata. Aquesta és la meva línia vermella. Reclamo que els partits ho assumeixin. No voldria deixar de votar pel fet de no sentir-me representat per cap partit. Reclamo la reflexió conjunta sobre on som i a on anem. Reclamo una estratègia comuna des de la discrepància i les diferències ideològiques justes i, fins i tot,  profundes. Estic segur que hi ha molt de camp per córrer en aquest sentit.

I si al final resulta que amb els partits actuals és impossible, caldrà fer un pensament. Puc acceptar la lluita per l'hegemonia entre els partits. Àdhuc, puc acceptar que el partit hegemònic imposi la seva estratègia. Però :

Assenyaleu correctament l'enemic, que no són els companys republicans i independentistes democràtics catalans que tenim al costat si no el regne d'Espanya que tenim en front.

L'estratègia és per a fer la independència. Si no és aquest l'objectiu, no és la meva estratègia.

Retorneu el poder a la gent. La democràcia va de baix a dalt. Sou una eina del votants i dels militants. No un instrument de poder sobre aquests votants i militants.  

diumenge, 30 de juny de 2019

Preparem-nos i responguem com cal.

Ningú ens donarà res. Ni a Espanya, ni a Europa.

Jordi Cuixart, la veu més lliure de totes les que avui estan segrestades ens ho deia ahir en una carta : « preparem-nos per a unes sentències dures ». Les evidències que seran dures són importants. Començant per la mateixa presó preventiva.

L'independentisme català és l'única amenaça seriosa al règim del 78. Prou que ho saben des de l'1 d'octubre de 2017. Per això l'estat tracta als presos polítics com si fossin els pitjors criminals. En el seu càstig i humiliació es pretén espantar, humiliar i castigar a tot l'independentisme català. L'única forma de derrotar l'independentisme és desmobilitzar-lo. El fet que els presos polítics exerceixin un gran lideratge en l'independentisme no ajuda gens a mantenir la mobilització. A tots els moviments d'alliberament nacional, quan un dirigent cau pres, automàticament abandona el lideratge del moviment. No es poden exercir lideratges des de la presó. Si de cas, com a molt, poden ser una referència ètica, o moral. En tot cas, però, no se'ls demana. Prou feina tenen.

Preparem-nos i donem la resposta que cal. L'independentisme ha de reprendre la mobilització, i fer-ho des de l'empoderament més que no pas des dels lideratges. L'independentisme és fort quan és molt més horitzontal que vertical. Quan és transversal. Quan és col·lectiu. Quan és persistent. L'independentisme és fort quan accepta que hi hauran sacrificis i que els lliris s'han de quedar a casa.

Espanya no ens donarà res. Europa, tampoc. Avui s'ha sabut que la capitana del vaixell Sea Watch, Carola Rackete, ha estat detinguda al port de Lampedusa on havia atracat el vaixell sense permís amb l'objectiu de desembarcar quaranta migrants rescatats al mar. No se'ls ha deixat desembarcar i a la capitana li poden caure fins a 10 anys.

Fins a 10 anys per rescatar vides humanes. Això és Europa ara mateix.

No ens fem, il·lusions. Vull pensar que  Gonzalo Boye serà capaç d'aconseguir, amb el temps, que a Puigdemont, Comín i Junqueras se'ls reconegui l'acta d'eurodiputats però molt em temo que això no serà aviat. la UE és avui un club d'estats que es va allunyant dels ideals fundacionals. En particular, el Parlament Europeu, la més republicana de les institucions europees és també la més molesta per als estats membres i la que, precisament, té el seu poder més qüestionat per aquests mateixos estats. Preparem-nos, doncs, a veure com Europa impedeix que els diputats electes catalans puguin exercir com eurodiputats.

La democràcia està en un greu perill. Estem en guerra. Però aquest cop la guerra no és entre països. O entre faccions dins d'un mateix país. Aquest cop la guerra es entre les classes populars, les classes treballadores, pageses i menestrals, els autònoms i els petits empresaris contra les elits del sistema. Contra les castes administratives, contra les elits extractives. Contra les direccions funcionarials, financeres, polítiques, militars,  industrials i mediàtiques que regeixen el que viu, pensa i ha de sentir el poble. La guerra actual és, amb molta puresa, la de la biopolítica del poble  contra el biopoder de l'elit.

Només tenim els nostres cossos i la nostra tossuderia per guanyar aquesta guerra. Ens hi va la vida, com a totes les guerres. Però també ens hi va la democràcia i el republicanisme mateix. Per descomptat ens hi ha la independència.

Deixem-nos de lliris. Prenguem exemple dels gilets jaunes. Prenguem exemple de l'orgull LGTBI que va començar amb els aldarulls de Stonewall. Que no us enganyin. La revolució dels somriures, o els colors de la bandera LGTBI són la cara amable, la que serveix per crear aliances, però les lluites són sempre molt serioses, cal un tremp molt fort, ser capaços de patir i superar la desesperança quan sents, tard o d'hora ho sents, que no arribarà mai la victòria.

Però arribarà.

Hem de persistir. Amb mobilització contínua, amb empoderament ciutadà, amb la desobediència civil, amb l'auto-organització i l'autogestió, amb l'expulsió de l'IBEX35, amb la creació de sobiranies i amb lideratges de baix a dalt.

La victòria arribarà i, per tant, cada cop és més propera

Donec perficiam!