Orfe (Oferta de militància)

 Jo no vaig votar a les darreres eleccions. No vaig fer-ho per una raó principal: no pensava que cap partit em representés. En tant que independentista i d'esquerres, i a cada dia que passa més antisistema,  el ventall de possibilitats per  triar era, més aviat, curt. A dia d'avui em sento absolutament orfe de representació política,

A dia d'avui estic convençut que només jo em represento a mi mateix. Que ningú pot representar-me. A dia d'avui, estic convençut que el "sistema democràtic" no ho és gaire de democràtic, per no dir gens. A dia d'avui estic massa cansat i decebut, i m'he tornat massa escèptic per creure que partits i polítics representen a algú més que a ells mateixos, o que defensen altres interessos que no siguin els propis de la gent que n'és l'estructura.

A dia d'avui, crec que "el poder" és l'enemic. El "poder" com ens, però també, i sobretot, com a persones concretes, amb noms i cognoms, identificables, fins i tot properes. El "poder" és l'ús pervers de la jerarquia. Ja sigui de l'encarregat de la botiga vers l'aprenent, com de la Ursula Von der Leyen, o Elon Musk, per dir-ne alguns,  vers  la resta del món.

Dretes i esquerres existeixen, segur. Dretes i esquerres es distingeixen pels valors que defensen de forma prioritària. Ser d'esquerres o ser de dretes no és més que defensar un valor, o el seu dual, que no necessàriament oposat. A priori, doncs, ser d'esquerres o de dretes respon a una escala de valors. Seguir l'una o l'altra, en principi,  pot ser igual de legítim i ètic. No hi han,  d'entrada, superioritats morals.

Ara bé, per sobre d'aquesta divisió entre esquerres i dretes n'hi ha una altre: els que exerceixen  el poder, per una banda, i els que  són objecte d'aquest exercici del poder, per l'altra. 

Una de les diferències entre esquerres i dretes és, precisament l'actitud enfront la jerarquia i l'ordre social. Tal com ho veig ara, aquesta acceptació de la jerarquia, la verticalitat i alçada de la jerarquia, són un tret particularment important i definitori de l'eix esquerra dreta. En la meva opinió, la dreta considera que les jerarquies, el manteniment i respecte a l'autoritat i l'ordre social són valors positius. L'esquerra, en canvi,  em sembla que considera més positiva que les jerarquies siguin el més planes possibles, i prefereix la col·laboració i la corresponsabilitat del col·lectiu que els lideratges.

És obvi que entre els que exerceixen el poder  és molt més senzill que trobem a gent de dretes perquè, lògicament. el poder troba una justificació en l'escala de valors de la dreta. El que crida l'atenció és que entre els que són objecte del poder també hi ha una massa important, en ocasions majoritària, de gent que també defensen els principis de dretes de jerarquia, defensa i manteniment de l'ordre social.

Vet aquí, però, que els partits, tots, sense excepcions, defensen la jerarquia, la defensa i el manteniment de l'ordre social, que pot incloure, o no, l'ordre polític i, per això, poden haver partits independentistes d'esquerres o dretes. Els partits, sense excepcions, s'organitzen internament de forma jeràrquica, de dalt a baix. Fins i tot els partits i organitzacions autoanomenats  assemblearis tenen força vicis jeràrquics.  Les úniques assemblees que em semblen sinceres (i dic "sinceres", i no "efectives" o "democràtiques") són les de comunitats de veïns. 

A les assemblees de veïns cada apartament té un representant, que defensa, en principi, els interessos de la pròpia porta. En general no hi han coalicions de portes, ni hi han trobades prèvies per decantar votacions. Tothom arriba amb la mateixa informació de pressupostos i ordre del dia. Es vota a ma alçada. 

És clar, també són una olla de grills i, sovint, una sorprenent mostra de mala educació. 

Si més no, però, són sinceres, en el sentit que cadascú defensa els seus interessos i, sobre el paper, tothom ha pogut preparar-se i participar en peu d'igualtat. 

El cas és que fins i tot a la reunió de l'escala ja es veu que això de la igualtat no acaba de funcionar: hi ha qui parla molt bé, i hi ha qui no;  hi ha qui manté un to respectuós, i hi ha qui sembla que només busca brega; hi ha qui s'ha llegit la documentació i l'ha entès i hi ha qui mai ho fa. Si més no, però, tothom pot parlar en peu d'igualtat.

La meva experiència a assemblees de partits i organitzacions és la d'unes reunions molt dirigides, amb moltes trobades prèvies a l'assemblea, i on no tothom que parla és escoltat. No sempre pot parlar tothom. En l'extrem, l'assemblea es perverteix i reflecteix  jerarquia, autoritat i ordre social. Hi ha poder que s'exerceix a l'assemblea, dins de l'assemblea. A l'assemblea hi ha qui exerceix el poder, i hi ha qui és objecte d'aquest exercici. 

Cap partit pot representar-me. Ja no només perquè formalment estan incapacitats per a fer-ho. És que, a més, hi han els interessos de fons de l'estructura del partit.

Sigui com sigui, a dia d'avui el futur es mostra incert. Deia Arcadi Oliveres que un altre món és possible, i jo ho crec, i necessari. Crec també que és possible aconseguir-ho. Estic convençut que amb una massa crítica de gent organitzada i actuant  de forma decidida és possible aconseguir canvis. Les dificultats són múltiples. En destaco algunes: com s'aconsegueix aquesta massa crítica? Com s'organitza aquesta massa crítica de gent per a actuar? Com es garanteix que aquesta organització no esdevé una estructura jeràrquica més orientada a la defensa dels interessos propis dels membres que en formen l'estructura, que als objectius que van dur a la seva creació? 

Vet aquí on estic. Orfe. Independentista català i d'esquerres busca organització en la que enquadrar-se. Partits parlamentaris abstenir-se. Sindicats majoritaris, també.  Lliristes, fleumes i fumats seran escarnits. Només s'estudiaran les ofertes que acreditin un mínim de condicions.

Que tingueu una bona castanyada!

Fa deu anys vaig escriure això a aquest mateix blog. Ves per on, aquella cosa que batejava com "Castahalloweenyada" avui ja sembla que té el nom més senzill i precís de "castaween".

Aquestes hibridacions, en una societat com la nostra, són inevitables. Tant de bo que siguin positives.

Els nens i nenes fills de la immigració, en particular la d'origen sud americà, segurament tenen com a primera referència el Halloween. Una festa infinitament més comercial i divertida que la castanyada que és, per definició, una festa del fred (no fa fred!) i de record dels morts (morts? a la societat actual no hi han morts!)

Per sort els panellets resisteixen orgullosament. Els dolços  i els pastissets sempre són un gran recurs  per a la defensa de les tradicions. Llarga vida als panellets! al vi dolç, al moscatell i les castanyes! No només, és clar. La llista de dolços i pastissos guardians de la catalanor no és precisament curta i, en defensa de la nació, la llengua i la cultura catalanes l'hauríem de fer valer sense vergonya i esgrimir-la amb contundència.

No us enganyeu, sempre es diu que el camí per a conquerir a algú, sigui mascle, femella o no binari, passa per l'estómac. És cert. una lliçó profunda d'humanitat.

Els països vius, com les llengües vives, evolucionen. A vegades bé, a vegades no tan bé. A vegades els canvis aporten saba nova. A vegades només són focs d'encenalls. 

Avui es parla de la "castaween". Jo li en seguiré dient castanyada. Si per un casual, ho dubto, però per si de cas, un grup de nens disfressats em truquen a la porta i diuen que "truc o tracte" tinc ben clar que s'enduran un bon grapat de castanyes, alguns panellets, i els desitjaré que passin una bona castanyada.

El vi dolç o, alternativament, la ratafia, i un moniato vermell ben cuit me'ls prendre jo. Que també m'ho mereixo.

Que tingueu una bona castanyada!

(O Halloween, O "castaween").

Guerra entre Hamas i Israel.

 L'atac de Hamàs a Israel ha estat un brutalitat. Ha estat terrorisme. Un acte criminal en que han massacrat i torturat gent, han violat dones, han segrestat adults i infants i els retenen amb l'amenaça d'assassinar-los fent-ne un espectacle macabre. És una barbaritat.

La resposta que donarà Israel, ja ha començat a donar-la, també serà una barbaritat. El bombardeig a civils és un atemptat contra la humanitat, el setge i bloqueig total a una població: ni aigua, ni aliments, ni energia, ni medicaments, res de res, és un genocidi. És una barbaritat.

Si aquests dos fets fossin aïllats, seguirien sent barbaritats, però es podria fer un cinturó de seguretat al seu voltant. Trobar un relat que ens permetés a tots no sentir vergonya de ser humans. podríem provar d'assajar alguna forma de teràpia post-traumàtica per a superar col·lectivament aquest desastre.

Però el cas és que no són dos fets aïllats. Són dos fets més d'una llarga cadena d'atacs i contraatacs. Són dues baules més d'una gruixada i llarga cadena d'odi i venjança. La creació de l'estat d'Israel el 1948 és la fita que s'acostuma a posar-se com a data d'inici d'aquesta violència que no s'atura. Però ve d'abans: és un fet que la creació de l'estat d'Israel va respondre a l'intent de solució i reparació de la vergonya infinita de l'holocaust, amb sis milions de jueus morts. L'antisemitisme ha estat una constant a la història d'Europa, en particular, i del món, en general. Tant que hi ha una paraula per referir-se a les massacres de jueus: pogrom. A moltes ciutats europees es poden trobar pogroms en algun moment de la seva història.

Jo no sé què cal fer. N'hi han que diuen que això només s'arreglarà donant als palestins un estat independent. Potser sí. O potser les coses empitjorarien. No ho sé. Però sospito que l'odi que hi ha avui a aquella regió del món ha d'enverinar necessàriament fins el més nimi dels actes quotidians de la gent que hi viu. SI hi ha odi, no hi hauran solucions.

També penso que el món es divideix, principalment, entre els que sempre manen i els que sempre obeeixen. Els que obeeixen, al seu torn, es divideixen entre els que pensen que aquesta divisió del món és injusta, i els que pensen que ja està bé. Evidentment, els     que manen pensen que aquesta divisió està bé i malden per mantenir-la. Com són poderosos tenen molts mitjans per a perpetuar-la. En particular, compten amb l'aprovació i l'entusiasme de molta de la gent que obeeix.

La gent obeeix per moltes raons: per identitat, per religió, per por, per ambició... La gent obeeix fins el punt que estan disposats a matar als que no obeeixen, o a deixar-se matar per mantenir aquesta jerarquia. Les guerres sempre les fan els que obeeixen, mai els que manen.

I els que manen creuen que tenen dret a fer-ho per pura ambició, o egoisme, perquè se senten superiors i ho justifiquen amb ideologies que poden anar des del despotisme il·lustrat fins als feixismes, passant pels estatismes o  les religions, o simplement per pur hedonisme. El cas és que tenen el poder per enviar a la gent a l'escorxador en nom de grans principis. Principis que, en realitat, no és que se'ls creguin si no que només són una eina per manipular a la gent, per a sotmetre-la, per a utilitzar-la per a la consecució dels seus interessos, particulars i ben materials. I si moren milers, que morin.

No sé que cal fer. Aquest món necessita desempallegar-se de la seva història, necessita desempallegar-se de les elits, dels seus ídols i dels seus déus, a aquest món li caldria començar de nou, aquest cop fent-ho bé. Però això no és possible,

Només podem seguir. El món és com és. Ens cal ser molt crítics i no deixar-nos entabanar pels que manen. Ens cal recuperar aquest poder que ens han furtat. Ens cal deixar d'obeir-los a ells per a obeir-nos a nosaltres mateixos. Ens cal esforçar-nos per a fer que nosaltres mateixos siguem millors persones, i el nostre entorn proper i la Terra siguin un lloc més agradable per viure. Ens calen moltes coses i molt d'esforç personal. Però no es pot demanar a ningú que s'esforci. Jo només puc ser responsable del meu propi esforç i és aquest esforç on he de procurar excel·lir. Estoicament. El món pot anar pel pedregar - hi anirà - però, si més no, jo hauré fet el meu millor esforç per a impedir-ho i aquesta ha de ser la meva retribució..

Que tingueu una reivindicativa i combativa diada de primer d'octubre.

Fa sis anys del referèndum del primer d'octubre. Ahir, 30 de setembre, en va fer 18 de l'aprovació del projecte de nou estatut de Catalunya. Aquell estatut de caire confederal que va anar a Madrid, on va ser retallat i ribotat, i que va tornar convertit en un estatut  autonòmic,  que va ser aprovat, amb desgana en un referèndum, i encara va tornar a ser retallat pel tribunal constitucional, fent que la comunitat autònoma de Catalunya sigui, a dia d'avui, la única que no té un estatut d'autonomia aprovat pel propi Parlament.

El fet és, per tant, que  Catalunya és la menys autònoma de les comunitats autònomes. Ho és des de 2010, quan es va fer pública la sentència de l'estatut.

Perquè Catalunya representa el 23% dels PIB espanyol. Els Països Catalans, en conjunt, subvencionen a la resta de l'estat. En particular al projecte imperial madrileny. Espanya ens roba, i Madrid ens escanya.

Amb l'espurna de la sentència de l'estatut, i la constatació del maltractament per part de l'estat, l'independentisme català va passar a ser la força política central. Any rere any,  el moviment independentista va aconseguir mobilitzacions cada cop més massives i més ben organitzades: Els referèndums popular que van començar a Arenys de Munt, les manifestacions de l'11 de setembre, La Via Catalana, la consulta del 9 de novembre de 2014... 

L'estat va oposar les seves clavegueres a aquest moviment legítim, democràtic i, essencialment, legal perquè un dels criteris va ser, precisament, el passar de "de llei a llei". Sempre es va dir que hi hauria un moment de trencament de legalitat, però que aquest moment només havia de ser-ne un, el de la DUI. Això és el que va passar amb les lleis de desconnexió i referèndum del 6 i el 7 de setembre de 2017, que van ser la DUI de facto. Les clavegueres de l'estat, però, encara van intentar un darrer cop: els atemptats de les Rambles i de Cambrils, del 17 d'agost. Un "pequeño susto a Catalunya" en paraules del comissari Villarejo. Un "pequeño susto", tràgic. Espanya, de nou, tacant-se les mans de sang en nom de la seva perversa i maleïda "sagrada unidad", per a major glòria i benefici de les seves elits feixistes.

Aquell atac sagnant no va impedir la DUI. Com tampoc els fets a la conselleria d'economia del 20 de setembre, i l'intent d'assalt de la seu de la CUP per part de la policia espanyola van aturar la maquinària del referèndum. 

El primer d'octubre, es va poder votar. Tot i que la policia espanyola, que ja actuava obertament com exercit d'ocupació va provar d'aturar les votacions a cops. No van poder, és clar, perquè no s'aturen a amb porres a dis milions de persones que surten a votar i defensen pacíficament el seu dreta a fer-ho. Es va votar i es va guanyar. Els resultats, per participació i per recompte de vots afirmatius referendaven la DUI del 6 i 7 de setembre.

La llei de transició marcava que a l'endemà, si el resultat era favorable havia de proclamar-se la independència.

La història segueix, però jo m'aturo aquí. Fins aquí, la història és de coratge, d'esperança, d'il·lusió, d'audàcia. És la història viva d'una majoria de gent de Catalunya, mobilitzant-se per un futur que creien que podia ser millor. 

EL que ha vingut després no ha estat a l'alçada d'aquell moment brillant i vibrant. 

Avui, es commemora aquell dia. La victòria del 1er d'octubre. El dia en que la majoria de ciutadans de Catalunya vam votar per dir que sí, que volíem ser independents, un nou estat d'Europa, en forma de República. Aquella afirmació, i el mandat de les lleis de desconnexió, de proclamar-se la DUI, no han decaigut. És obvi que la mobilització d'aquests dies no és la mateixa que la que va precedir al primer d'octubre. I la confiança en  la classe política es troba en mínims. El desànim, sens dubte, també deu estar en molts dels que van votar aquell dia i les enquestes assenyalen un retrocés en el suport de l'independentisme, particularment important entre els més joves.

Quan jo era jove, a les manis de l'11 de setembre hi anàvem molt poca gent. La guàrdia urbana parlava de participacions de dues mil persones. Compteu que fóssim el doble , el triple, sent generosos. Enguany, en un ambient de "pessimisme", la participació as la manifestació de la Diada ha estat, de nou, immensa. La guàrdia urbana parla de cent cinquanta mil persones però  probablement, amb un recompte acurat la participació es podria multiplicar per tres o per quatre. A un país de vuit milions de persones, que prop d'un deu per cent surtin al carrer en una mobilització és una barbaritat. La gent hi som. Potser no hi som tots els que hi érem, però sí la majoria. Som molts i estem disposats, com es demostra any rere any, a sortir al carrer. Hem après la importància de l'organització. Hem après que amb lliris no es guanya. Hem après que caldrà lluitar, i defensar-se, literalment. No és ni un eufemisme ni una metàfora.

Cal reprendre la iniciativa. Cal posar de nou objectius assolibles. Cal superar als partits i i impedir que aprofitin la immensa força de l'independentisme per als seus objectius de curta volada. Cal reprendre la mobilització, amb lideratges i organització nova, fora del control dels partits. Cal engrescar a la gent, de nou, als joves en particular. Els hem d'oferir una esperança, un objectiu, un país que poden aconseguir i que mereix l'esforç d'aconseguir-lo.

Que tingueu una reivindicativa i combativa diada de primer d'octubre.

Visca Catalunya Lliure!

amnistia a canvi d'unilateralitat?

 Des de Sumar/Podemos/Comuns/Ex-ICV diuen que, a canvi de l'amnistia, cal renunciar a la unilateralitat. 

 És dir "jo et perdono, però ja no ho faràs més, eh? a partir d'avui seràs un espanyolet bo".

 Faria gràcia si no fos que ho diuen seriosament. Ho diuen els de l'"esquerra progressista" a "l'esquerra del PSOE".

 El cas és que, en realitat, la cosa no va de perdonar res a ningú. La cosa va de que la independència de Catalunya no es podrà aconseguir de forma negociada. No hi haurà mai un referèndum pactat, i per això el referèndum del 1er d'octubre de 2017 no va ser pactat. Aquesta pantalla es va passar fa molt de temps. Si avui estem com estem és, sobre tot, per uns polítics maldestres, cínics i també molts d'ingenus aquí, uns mafiosos feixistes allà, i una país excessivament llirista

 No podem repetir els errors. No es poden tolerar més lliristes amb ànima de màrtir entre la gent, ni es pot deixar que els lideratges els assumeixi personal que no està capacitat o que té una agenda pròpia. Dels mafiosos feixistes del bàndol contrari només podem esperar que siguin encara més mafiosos i feixistes. No els podem canviar. Només podem corregir els nostres errors.

 I un error monumental seria renunciar a la unilateralitat. 

 És clar que la DUI només es pot aixecar quan es tingui a un milió de persones disposades  a sortir al carrer i a estar-s'hi una setmana, dues, un mes... disposats a enfrontar-se a la policia i, si calgués, amb l'exercit. Per descomptat que una escalada tan bèstia només es possible si des d'Espanya envien els tancs, cosa que, evidentment pot passar, però que té un preu car abans de disparar la primera canonada. I un preu inassumible, amb un resultat ben incert, un cop el primer dispar ja s'ha fet.

 No es pot renunciar a la unilateralitat perquè és el mateix que desarmar l'independentisme. L'independentisme català només té sentit si és unilateral. Sense unilateralitat és  autonomisme, és dir, espanyolisme regionalista. Indistingible de qualsevol regionalisme i és també la certificació de la defunció de la nació catalana, la seva cultura i la seva llengua.

 Els partits ja sabran que fan. Jo no he votat cap partit i no seré jo el que digui que han de fer. Jo sé el que jo faria i el que esperaria que fes el partit que em representés. El partit que em representés NO votaria a Pedro Sánchez, i menys encara amb els termes que estan proposant.

 Però també us dic una cosa: tinc la forta sospita que Feijóo serà president.  Serà president perquè hi haurà una tupinada: hi hauran vots del PSOE cap a Feijóo. Vots rebels, vots comprats... és igual.  Aquesta és la meva aposta. A veure què passa. A hores d'ara tots els escenaris són possibles. Si al final anem a eleccions al desembre em plantejaré votar i quin partit em representa millor, si és que n'hi ha cap. A qualsevol dels altres escenaris, ja sigui amb Sánchez o Feijóo de president, tocarà tornar als carrers. Hi podeu pujar de peus.

Reflexió abans de la diada nacional.

El dilluns serà la Diada Nacional. Com cada any cal repetir que aquesta no és una diada de festa, si no de reivindicació i mobilització.

El lema d'enguany de l'Assemblea és "Per la independència, Via fora!". Vet aquí el vídeo promocional:

El lema té una cosa molt bona: la mobilització és per la independència. Molt important recordar-ho. Els partits estan venent com un èxit que des del PSOE s'hagi pronunciat la paraula "amnistia", com si això fos garantia de res. Els partits estan passant de puntetes sobre l'altra línia vermella que ells mateixos havien posat: el referèndum d'autodeterminació i, definitivament, no en volen sentir res del referèndum del 1er d'octubre de 2017 i l'aixecament de la DUI. Estan evitant haver de dir massa cops i massa fort la paraula independència.

No se si Jordi Graupera té raó (acostuma a encertar-la) quan adverteix que amb l'amnistia es vol obrir una nova "transició" cap a un estat "federal i plurinacional". És important aquesta advertència. Els independentistes volem la independència de Catalunya. Perquè creiem que és el millor per a la gent que vivim a Catalunya. Punt. No som independentistes per intentar reformar Espanya. Espanya està encantadíssima de conèixer-se a ella mateixa i no té cap intenció de reformar-se, en canvi sí d'assimilar a Catalunya i fer-ne desaparèixer la llengua i fer-la desaparèixer com a nació.   

En tot cas, Jo crec que dins del PSOE aquest plantejament de transició ni hi  és ni s'espera. Per descomptat, aquest plantejament no hi és ni al PP i adlàters ni a l'estat dur: monarquia, judicatura, exercit, alt i mitjà funcionariat de les diferents administracions de l'estat (incloent, per cert, força quadres de la Generalitat).  No. El que hi ha aquí és un nou intent d'enganyifa per part del mentider major del regne, Espero que a Junts no siguin tan innocents de creure res del que digui Pedro Sánchez.

En definitiva, el típic vol gallinaci dels partits d'aquí d'allà.

No perdem el nord. Si alguna cosa cal reivindicar el proper dilluns, si per algun motiu vull sortir al carrer és per cridar ben fort que vull la independència de Catalunya. És el primer i més important. L'objectiu principal. La raó de ser de l'independentisme. La independència. Fer palès que es va fer una DUI el 6 i 7 de setembre de 2017, que aquesta DUI es va ratificar el 1er d'octubre d'aquell mateix any, que molts estàvem disposats a defensar-la, i que encara ho estem avui. Amb molts més motius.

No és que l'assemblea faci tot bé. De fet, crec que ja ha passat el temps de les samarretes de colors, les performances en forma de columnes i vies i actes immaculadament cívics sense un paper a terra i no donant en cap cas la foto que volen. Suposo que, el problema és que l'Assemblea no pot fer una altre cosa i que, efectivament, calen noves organitzacions que reprenguin i culminin la cursa per la independència. Organitzacions capaces d'aportar la duresa necessària per a fer efectiva la independència. Però, si més no, cal agrair a l'assemblea que no hagi perdut de vista l'objectiu principal, per molt que això incomodi als partits independentistes.

El dilluns, doncs, em manifestaré. Abans hauré penjat l'estelada al balcó, per descomptat i m'agradaria participar a la marxa de torxes de Sants, si els compromisos de cures familiars m'ho permeten. Em mobilitzaré, i espero que ho faci molta gent. Com també espero que aquesta mobilització es mantingui, i creixi. 

Via fora, doncs. Tots som cridats als carrers. Tot està per fer (encara i lamentablement) i tot és possible!

L'ocellet

Des del nostre balcó es veu la façana dels edificis de l'altre vora del carrer. L'edifici de just al davant nostre és antic. A la primavera els falciots aprofiten els forats sota el terrat per a fer nius. La majoria de balcons estan tancats i els pisos buits. Només un parell dels pisos estan ocupats. 

A un dels balcons dels pisos buits de més avall uns coloms hi van fer niu. Van tenir dos pollets. 

La mare va peixar als seus pollets però, inevitablement, un dels pollets es va fer més fort i l'altre cada cop estava més dèbil. Fa uns dies, el poll dèbil va caure al carrer. Ens vam adonar perquè una senyora el va veure i estava tota esverada donant explicacions.

En un rampell força inexplicable, vam baixar i vam agafar el pollet. El vam pujar a casa i el primer que vam fer va ser banyar-lo. Van sortir paràsits de tota mena. Fins i tot després de banyar-lo encara tenia paràsits. Ens vam proposar alimentar-lo. A la botiga d'animals ens van donar menjar per a pollets de lloros i això li vam donar. 

No va ser fàcil fer-lo menjar. Tanmateix alguna cosa va empassar Passada una estona, l'ocell, dins de la seva caixa estava més actiu. Res a veure amb el pollet mig mort que haviem tret del carrer. El vam deixar sortir de la caixa i, va arribar al balcó.

EL pollet es va fer seu el balcó. Amb la panxa plena, buscava llocs al sol. Anava, s'aturava, s'endormiscava, tornava.  Es va passejar entre els testos i es va pujar a un que tenim que és ple de còdols.

Pensàvem que quan  es fes més tard l'agafaríem de nou i el posaríem a la caixa. La idea era que, en un parell de setmanes l'ocell estaria en condicions de volar i que el deixaríem anar. 

El cas, és que, en un moment que no el miràvem, el pollet ja no hi era al nostre balcó. Era al seu niu. Havia saltat des del nostre balcó fins el balcó de més avall de la façana del davant en que estava el seu niu.

Quan va tornar la mare, el petit pollet va demanar aliment. Aparentment, estava prou fort com per competir una mica amb el seu germà gran. tanmateix, amb un cop d'ull ja es veia que el pollet gran era més fort. Si ve en aquesta primer competència el petit pollet va aconseguir menjar alguna cosa, el gran ràpidament va tornar a marcar territori.

Els dos dies següents, amb una nit de pluja intensa de per mig, el pollet petit es va anar apagant. El gran acaparava tot el menjar que duia  la mare. Aquesta matinada encara hem vist que el pollet petit es movia, però a mig matí ja havia mort.

Si no haguéssim rescatat al pollet del carrer, aquell mateix dia hauria mort, esclafat per un cotxe o menjat per algun depredador.

A casa hauríem d'haver estat més expeditius i no deixar-lo anar lliurement. Hauríem d'haver-lo forçat a menjar i deixar-lo anar una setmana més tard, només quan el seu aspecte hagués estat ben llustrós. Suposant, és clar, que no se'ns hagués mort per malaltia, o per negar-se a menjar.

La història podria haver-se acabat amb l'ocellet tornant al seu niu. Aleshores ens podríem haver imaginat que la família de coloms hauria prosperat, els dos pollets haurien esdevingut adults i haurien trobat parelles amb les que perpetuar l'espècie. Hauria pogut parlar de com l'ocellet havia saltat de forma valenta i audaç, per tornar a la tebior del niu, on la seva mare i el seu germà se n'alegraven pel fill i germà perdut i recuperat.

Però, el cas, és que l'ocellet només seguia el seu instint. L'ocellet veia i sentia la seva mare des del balcó i l'instint li deia que el lloc més segur per ell era al costat de la mare. Però  també era l'instint el que feia acaparar el menjar al  germà gran. L'instint era el que feia que la mare peixés al pollet que aconseguia ficar el bec, sense importar quin fos.  L'instint fa que el més fort i més ben adaptat sobrevisqui, i el dèbil mori.

Els animals no són humans. És absurd atribuir sentiments i valors humans al comportament dels animals. L'instint que ajuda als animals a sobreviure també fa que la seva vida estigui, a ulls d'una ingènua humanitat, farcida de crueltats. Les ciutats són brutes i perilloses. Els animals que són veïns dels humans, com els coloms i altres ocells, tenen una vida molt dura, amb molta brutícia, malaltia, fam i mort.

 L'ocellet va viure un parell de dies més dels que la natura li havia concedit. Una  agonia que va començar al mateix moment que va tornar al niu. La vida dels animals és així. No va haver-hi res de bo (categoria moral) en allargar-li la vida un parell de dies. Tampoc hi ha res de dolent. Senzillament, no hi ha res. Cap moralitat. Només l'instint . Només les lleis de la supervivència que actuen de forma inevitable. Aquesta és l'explicació racional del que ha passat, i no hi ha res més.

Però quan surto al balcó i veig el petit cos mort del pobre Pic, sento que a l'estómac se'm vol fer un nus. No és racional i aparto aquests pensaments. Per això, potser, ha estat necessari escriure aquest post, dedicat al petit pollet que vam rescatar del carrer i que no vam saber cuidar.