Pàgines

diumenge, 17 de març del 2024

"L'amenaça de guerra a Europa és total i absoluta"

 La ministra de defensa diu que "l'amenaça de guerra a Europa és total i absoluta". També diu que "M'agradaria fer una crida d'atenció a la societat espanyola perquè de vegades tinc la percepció que no som conscients de l'enorme perill".

Jo no sé la resta. Però jo sí que en cóc força de conscient d'aquest perill.

L'estat espanyol és un important productor d'armament i, per tant, hi han ulls cobdiciosos mirant la guerra a Ucraïna. Hi han súper rics salivant pensant en els beneficis d'una guerra "sostenible" a Ucraïna.  

 El perill, per mi, no és Rússia. El perill són els malvats que veuen en el deliri de la guerra "sostenible" a Europa un increment indecent dels seus beneficis. D'aquests n'hi han a Rússia, sens dubte, però també als Estats Units, i a Europa, i si no pregunteu a la Lagarde i al Macron.

Aquests genocides volen guanyar diners amb una "guerra sostenible". Els pobles  posarem la carn i la sang, i ells es quedaran amb els guanys i els beneficis.

No. Em nego. M'hi oposo.

A veure. Serà que no ho tinc ben entès. Dels polítics no me'n refio gaire, però entenc que la seva acció és en virtut de una representació. El polítics són triats  pels votants per a representar-los. Estic força convençut que els votants del PSOE no volen cap guerra amb Rússia i sí, en canvi, que la guerra a Ucraïna se solucioni per vies diplomàtiques com abans millor. Estic molt convençut que anar a la guerra amb Rússia és l'última de les opcions que es plantegen els votants del PSOE. Per tant, si el poble mana i els polítics obeeixen, entenc que la ministra de defensa i tot el govern de l'estat en general descarten de pla una guerra.

I si no és el cas, i el PSOE (o el PP) pretén portar l'estat a la guerra, com un servei més a la indústria de l'armament, i als endollats que hi pugui haver, i als que esperen transitar portes giratòries en un futur, caldrà recordar al PSOE (o al PP) que igual que se'ls ha votat se'ls pot deixar de votar.

És possible que aquesta amenaça de "no us votarem" al PSOE (o al PP) no li faci ni pessigolles. En definitiva, molta gent  vota "pels colors", com si el partit fos un equip de futbol, i tant els fa el programa o el candidat. En definitiva, de barrabassades n'han fetes moltes i de molt grosses, i allà estan. Segueixen rebent milions de vots.

No, la cosa no pot quedar-se en esperar a les properes eleccions per veure com "la  democràcia", de nou, només serveix per a perpetuar l'status quo

No. l'amenaça a de ser aquesta: si ens foteu en una guerra, fills de puta malparits, la tindreu. 

Però no serà a Ucraïna. Serà als nostres carrers.

divendres, 8 de març del 2024

8 Març 2024. Diada Internacional de les Dones.

 

 

Avui és 8 de març, dia internacional de les dones. Al mateix moment en que escric aquest post, s'estan fent diverses manifestacions i actes reivindicatius arreu de Catalunya.

Aquesta diada ha rebut diversos noms amb el pas del temps. Actualment sembla que hi ha acord en anomenar-la "Diada Internacional de les Dones". El nom dona empara a diferents reivindicacions.  EN tot cas, el nom, i les paraules, són importants, i volen dir coses.

De primer, la paraula "dona". El temps actual es caracteritza per ser líquid. Les identitats són líquides, i una paraula tan forta i rotunda com "dona" tampoc s'ha escapat de rebre interpretacions líquides. Potser els budistes tenen raó quan diuen que el Jo, i la "identitat" només són enganys de la ment. No dic que no. Però això no treu que la identitat tingui una gran utilitat pràctica. Saber qui sóc "jo", la meva identitat, em permet relacionar-me amb "tu", amb la teva identitat. La identitat és la pedra angular de les societats. Potser la identitat i, en particular, la identitat de gènere només és una construcció cultural, o un conveni. Però, precisament per això dies com el d'avui, la identitat de gènere té unes conseqüències determinants sobre la vida de les persones. Per mi és força clar què és i què no és una dona, o què és i què no és un home, però Déu me'n guardi d'escriure-ho. Dit això. Avui és el Dia de Internacional de les Dones. De les Dones.

Segona: la d'avui és una diada reivindicativa, i de lluita. De lluita feminista. De lluita. No de performances. Les formes de lluita no violenta, de resistència civil no violenta són moltes i variades: vagues, manifestacions, concentracions, escarnis, ocupació de llocs, denúncies, insubmissió, insubmissió fiscal, recollida de signatures, iniciatives populars parlamentàries... Eventualment les performances i l'art també poden ser formes de lluita, quan es fan amb clara intenció  de denúncia i de disputa d'espais als poders opressors que els ocupen. A Catalunya hem viscut anys de performances massives que al crit de "ni un paper a terra" i "no els donem la foto que volen" han malbaratat la força de la mobilització de milions de persones. Hem après alguna cosa?

Tercera. Hi han moltes reivindicacions en aquest dia però, per mi, n'hi han dues de centrals:  Acabar per sempre amb la violència contra les dones, i segona, igualtat de drets efectiva entre dones i homes, en particular igualtat de drets laborals i de  remuneracions. 

Acabar amb la violència contra les dones és el primer pas i el més fonamental. Com es fa, no ho sé. Suposo que cal canviar formes de pensar i educar en la igualtat. La realitat és que la societat, a dia d'avui, segueix sent molt masclista. La generació dominant, diguem que la població entre 45 i 65 anys és majoritàriament masclista. Les generacions que segueixen no ho són tant, i això vol dir que alguna cosa s'està fent bé. Tanmateix, s'ha detectat un repunt de comportaments masclistes entre els més joves, i això vol dir que alguna cosa que es feia bé, últimament ja no es fa tan bé. Per què? Segur que la resposta és força complexa. L'educació és important. Però l'educació és més responsabilitat de les famílies que de les escoles. És important tenir clar això. Si les famílies no poden educar als fills, per falta de recursos, o de temps, i no assumeixen la part que els toca, el sistema fracassarà. Ara demanem-nos per què les famílies no poden educar als fills. Ara demanem-nos quins valors transmeten les famílies als fills, si és que els transmeten. Ara demanem-nos quins són els valors que caldria transmetre als fills per a que les noves generacions desterrin la violència contra les dones. 

És el sistema mateix que és violent, i violent contra les dones. Cal denunciar la violació sistemàtica com arma de guerra. A les guerres d'Ucraïna i Gaza, al Kurdistan, a tants i tants conflictes, es cometen violacions de dones de forma sistemàtica. La pau és un imperatiu feminista.

El fet és que no s'acabarà d'un dia per l'altra amb la violència contra les dones. Aquesta és una tasca de generacions i que depèn que durant generacions s'apliquin correctament les polítiques adequades. Amb els partits i el model social actual, del curt termini i dels rèdits electorals immediats, gairebé em sembla utòpic.

Igualtat de drets, igualtat de sous: És un corol·lari de l'anterior. El sistema és desigual. El sistema funciona en base a jerarquies explícites o implícites. El poder malda per mantenir-se i, per tant, combat tot allò que representa una amenaça. La conquesta de drets sempre és una amenaça per al poder. Teòricament,  homes i dones tenen els mateixos drets, però a la pràctica no és així. Hi ha tot un sistema de poder que depèn del manteniment d'aquesta desigualtat. De nou, cal denunciar aquestes desigualtats i combatre els poders que en depenen. El poder no és un cosa abstracta. Són persones amb noms i cognoms, que es poden identificar, denunciar i fer-les fora dels llocs de poder que ocupen.

La d'avui és una diada de reivindicació, denúncia i lluita. El món tal com el coneixem no és lloc per a dones. La qüestió no és que les dones deixin de ser dones, la qüestió és canviar el món per a que sigui un món per a la humanitat, que és una paraula, per cert, femenina.

Com deia l'Arcadi, un altre món és possible.




dimarts, 27 de febrer del 2024

Referències

Un parell de noms a tenir en compte:

Rafael Poch. Periodista i escriptor. Ha estat corresponsal a Rússia, Xina i Alemanya i coneix la realitat d'aquests països. Recentment, Vilaweb ha publicat aquesta entrevista. A YouTube es pot trobar la conferència «Guerra i Pau a Ucraïna: Dos anys després. Amb Rafael Poch de Feliu.» Vet-la aquí:


 Trobo molt important poder escoltar una veu que parla amb criteri propi i argumentat. A mi m 'ha fet rumiar.

Tot rumiant, m'ha semblat veure una connexió amb el segon nom que he trobat tot llegint el Vilaweb: Christophe Guilluy. Guilluy és un geògraf i pensador francès que reflexiona sobre el món actual i parla de la fi de la classe mitjana, de la secessió de les elits i de com la fi de la classe mitjana dona pas a la "gent ordinària", als "desposseïts". L'emergència dels desposseïts dona pas als populismes i al món convuls que avui veiem. 

El que diu Guilluy encaixa amb la vella idea (i constatació a la realitat) de l'elit dels que tenen el poder, i de la majoria que és objecte de l'exercici d'aquest poder. Aquests serien els desposseïts. Els «dépossédés». Aquest és precisament el títol del darrer assaig de Guilluy. Tot seguit, l'entrevista que li van fer recentment a l'emissora Europe1. en la que parla de l'actualitat des del seu punt de vista.




diumenge, 11 de febrer del 2024

L'entrevista de Tucker Carlson a Vladimir Putin.

El passat divendres 9 de febrer, el periodista nord americà Tucker Carlson va entrevistar Vladimir Putin. Va ser una entrevista llarga, de dues hores,  en la que el president rus va tenir temps per a donar el seu punt de vista sobre la situació mundial, sobre els fets històrics que els han propiciat, i sobre el conflicte a Ucraïna, en particular.

El món es divideix entre els que exerceixen el poder, i els que són l'objecte de l'exercici d'aquest poder.  Putin és l'home més poderós de Rússia des de fa 25 anys (És president o primer ministre de Rússia des de 1999). És, per tant, un dels homes més poderosos  del món, i les seves decisions influeixen, directament, en la vida i la mort de gent d'arreu del món.

Que Putin concedís una entrevista vol dir que a Putin li convenia. Que aquesta entrevista es pugui trobar fàcilment a Internet i que molts mitjans se n'hagin fet ressò, vol dir que a molta gent poderosa també li convé.

A l'entrevista Putin ofereix una imatge que, essencialment, és positiva. La d'algú confiable, amb interessos propis però que va de cara. Aquella mena de persona amb la que estaries disposat a fer tractes, tot i que saps que no et posarà les coses fàcils. És obvi que el seu equip d'imatge fa un treball excel·lent i, d'altra banda, un no pot treure's del cap la idea que, realment, Putin és així. Cosa que, de fet, confirmaria l'excel·lència del seu equip d'imatge. 

Com sigui, després de 25 anys al front de Rússia, Putin és un veterà actor de la política internacional. Probablement aquesta veterania és també un grau i segurament el seu coneixement i experiència no tingui equivalent dins l'elit dels poderosos. 

De l'entrevista jo em quedo amb el que diu que la pau és perfectament possible si hi ha voluntat, i que ell té aquesta voluntat. Jo crec que la té, i precisament aquesta entrevista en seria la prova, així com el fet que no ha estat censurada. Els poderosos de Rússia estan disposats a parlar de pau, i els poderosos d'occident també.

Per les notícies que arriben, sembla que la guerra està prenent mal aspecte per a Ucraïna. Personalment, crec que aquesta entrevista, en que Putin apareix com algú amb el que es pot parlar i no com el dimoni, és un primer moviment per fer més dolces unes negociacions de pau en les que, molt probablement, Ucraïna perdrà el Donbas, Crimea i qui sap què més.

La molt probable presidència de Trump hauria de portar a una distensió entre els EUA i Rússia. La qüestió serà, doncs, com quedarà la relació entre la UE i Rússia. Lamentablement, a Alemanya avui no hi ha una Angela Merkel capaç de parlar, i d'entendre's, amb Vladimir Putin. En realitat la UE ha de fer front a una revolta interna, que avui té a la pagesia com a punta de llança, però a la que segurament s'hi podrien afegir més sectors. Una revolta interna contra unes elits que han utilitzat la UE com a plataforma de lobbies i negocis, en lloc de servir a l'ideal d'Europa. 

Europa avui és decadent, en mans d'una elit essencialment corrupte. No tant de la corrupció xarona i vulgar a l'estil del PP - sobre amb calés, rot i escopinada - si no més aviat d'aquesta corrupció "legal" - estil PSOE - de portes giratòries que aprova lleis d'obligat acompliment per afavorir a lobbies i multinacionals. La revolta dels pagesos va contra aquests. La revolta de tots, hauria de ser.

En fi. Putin parla i crec que és una bona idea escoltar-lo. Vet aquí l'entrevista:  


 

 (Si voleu subtítols en anglès, accediu a l'entrevista a X, click a Watch on X,  i feu click a la icona "cc").

dijous, 8 de febrer del 2024

Cagumdéu! (tractorada a Barcelona)

Els pagesos han entrat a Barcelona amb els seus tractors. 

La gent, majoritàriament, els ha aplaudit. Potser no vol dir res, o potser sí.

Jo me'ls he trobat en sortir de la feina. He fet a peu el tram de la Diagonal entre la plaça del Cinc d'Oros i la de Francesc Macià. Els carrils centrals ocupats per les màquines dels pagesos. Són ben grosses aquestes bèsties, cagumdéu! Algunes ho en són molt, de grosses! I quina pudor a adob que fotien algunes! Recagumdéu!

Només calia parar una mica l'orella. Feia força temps que no sentia tants cagumdéus seguits. Cagumdéu, hem de dir-ho més! Aprofito per saludar al Vini, de Mora d'Ebre, que diu un dels cagumdéu més castíssos que recordo.

Les reivindicacions de pagesos i ramaders són variades: es reclamen preus justos, la regulació i el control de les importacions de tercers països, es denuncia l’incompliment de la llei de la cadena alimentària, la queixa per l’excessiva burocràcia, les restriccions per la sequera i es demanen mesures per garantir el relleu generacional. No demanen res d'estrany, cagumdéu! Tot té molt de sentit.

La sobirania d'un país és la suma de les sobiranies parcials. En particular,  la sobirania alimentària: que Catalunya produeixi prou aliments per a garantir la nutrició de tota la gent que hi viu. La sobirania alimentària depèn d'agricultors i ramaders. Sense agricultors i ramaders, l'alimentació queda en mans de corporacions de fora de Catalunya. Si no tenim agricultors, grangers i ramaders catalans, no hi hauran cols del país al súper. Amb sort, seran cols xilenes. Sense sort, serà concentrat proteínic fent amb pasta de grills. Aquest és el motiu bàsic pel que convé donar suport a la protesta del sector. Perquè ens hi juguem l'alimentació, i ens hi juguem la sobirania. Cagumdéu, és fàcil d'entendre!

La gent de pagès no s'està per punyetes. Ja han vist com va això de les "taules de diàleg" i diuen que no pensen anar-se'n sense haver obtingut solucions. Si més no, aquesta nit la passaran a Barcelona.  

Com que una imatge val més que mil cagumdéus vet aquí algunes de les fotos que he fet mentre tornava a casa: 

 «ProUTA burocràcia».

 

«Nosaltres collim, nosaltres decidim».

 

«La nostra fi, la vostra fam».

 

«Prou burrocràcia».

 

«No farmer, no food. La nostra fi, la vostra fam».

 

«Preus dignes. La terra sempre serà nostra».

 

«Sense el sector primari, la nevera la faràs servir d'armari. Fora burocràcia».


«Apicultors en lluita. Per una professió digna».

 

«No farmers, no food».

«Diem prou. Prou burocràcia. Preus dignes».


«Sense sector primari, la teva nevera serà armari».


 

Molta força! Gràcies per lluitar! Ens veiem als carrers!




dimecres, 31 de gener del 2024

Madame la Guillotine

Aquest matí, un dels col·laboradors de l'Ustrell feia una editorial en que parlava de la possibilitat de la guerra entre Rússia i Europa. Ho mostrava com una amenaça real. Com quelcom que pot passar i que ens agafarà als europeus amb els pixats al ventre, com de costum.

EL cas és que Europa ja està en guerra amb Rússia. Això és exactament el que passa a Ucraïna. Una guerra proxy, en la que la carn i la sang la posen els ucraïnesos, i les armes i la logística la posa l'OTAN, per la banda occidental. Per la banda oriental, la carn i la sang la posen els russos; les armes i la logística, les seves elits. Com de costum allà i aquí, és el poble el que pateix i mor; i les elits les que treuen profit.

Jo tinc la impressió que aquest opinador en nòmina no pretenia fer una anàlisi de la situació internacional si no, simplement, assenyalar un enemic i, sobretot, fer por. El gran negoci dels mitjans de comunicació tradicionals és ser la veu de l'amo i crear estats d'opinió  útils als interessos del grup que controla el mitjà en qüestió. Val a dir que la millor forma de crear estats d'opinió és la por. Por, ja sigui del Covid, dels immigrants, de la IA, dels russos, o de qualsevol cosa que permeti construir un relat espantós. Fa molt de temps que els mitjans de comunicació emeten missatges amb dos objectius: tornar estúpida i infantil a la societat, i espantar-la per a que sigui obedient.

Jo seré un paranoic, però trobo significativa la coincidència en el temps de la recuperació del cas Vólkhov que relaciona l'independentisme català amb el govern rus amb l'opinió alarmista d'aquest matí que assenyala l'enemic rus. La del cas Vólkhov en una trama que és tan inversemblant que seria còmica si no fos perquè hi ha gent que s'hi juga la llibertat. Quina casualitat que el President Carles Puigdemont sigui una de les persones que s'estan jugnat la llibertat. Quina casualitat que sigui senzill  trobar un anti-puigdemontisme visceral entre els col·laboradors matinals de l'Ustrell.

Se'ls veu el llautó. Avui per avui, Puigdemont i la resta d'exiliats són exiliats i per tant, represaliats. Només per això ja tenen el meu suport. Per cert, a què ve això d'assenyalar "als russos", en genèric, com els dolents de la pel·lícula? Quina anàlisi és aquesta? Jo us diré, no és cap anàlisi: és propaganda. 

No crec que a Catalunya mai arribem a veure l'exercit rus com un exercit d'ocupació. En canvi, sí que es pot veure cada dia l'exercit espanyol. Exercit que, per cert, té el mandat constitucional de disparar contra la gent per tal de preservar la reputissima "sagrada unidaz". Ja ho he dit altres cops: la víctima favorita dels exercits espanyols al llarg de la història han estat els mateixos ciutadans espanyols. Només cal que compteu quants morts hi han hagut en les nombrosíssimes guerres civils que regularment s'han esdevingut  a la península ibèrica. Desmantellar l'exercit espanyol  seria una excel·lent mesura de salut pública i ens allargaria l'esperança de vida a tots.

En fi. Sospito que la guerra a Ucraïna va per llarg. Sospito que molts joves, i  no tan joves, ucraïnesos i russos pagaran un monstruós preu de sang per a major benefici d'elits que se'n riuen dels morts. Sospito que els europeus serem empobrits, per tal de pagar tribut a aquestes elits mundials i mafioses, que ens venen "seguretat" a canvi de ser els seus esclaus. Però la única seguretat és que se n'aprofiten de la gent.

Però la gent no protesta. O encara no protesta. A França els pagesos han assetjat Paris. Els francesos tenen el bon costum de deixar molts papers a terra, i fems, i barricades dignes d'una línia Maginot, a les seves protestes. Als manifestants francesos no els fa por donar "la foto que ells volen". De fet, crec que ells mateixos fan la foto i l'envien amb dedicatòria. Per cert, que protestar com ho fan a França no és terrorisme. 

Als manifestants francesos no els fa por Rússia. No els fa por la gendarmeria. No els fan por els jutges. No s'espanten per "periodistes" de pa sucat amb oli que fan propaganda dolenta. 

Aquesta és la lliçó dels manifestants francesos: no tinguem por, i quan toqui sortir al carrer, sortim, per a quedar-nos-hi tant de temps com calgui. Tallant les carreteres, les vies i els aeroports. Tant de temps com calgui, fins que les elits entenguin que han de negociar, o els seus caps coneixeran a Madame la Guillotine.

dissabte, 13 de gener del 2024

Immigració

Aquest matí escoltava per la ràdio el discurs de Turull al consell nacional de Junts. Ha fet un especial esment en el traspàs integral de la competència sobre immigració que, Junts afirma, han acordat amb el govern del PSOE. Turull remarcava que Junts vol parlar  obertament de política migratòria a Catalunya.

Fins aquí, tot bé. És obvi que qualsevol país seriós manté un control de qui entra i surt de les seves fronteres. La qüestió és com s'exercirà aquesta competència que, segons la legalitat vigent, essencialment és una competència exclusiva de l'estat.

La meva opinió és que les promeses i juraments del PSOE no valen res. El que és obvi és que els escarafalls de Junts i les seves amenaces tampoc valen gaire. Junts ha vist com el PSOE ha mentit o tergiversat a gairebé totes les promeses que ha fet. Junts, en canvi, fa com que no se'ls creuen i diuen una cosa, i després en fan una altre. Després, tots diuen que això és fer política. Però no: això és mentir i prendre el pel al personal.  El darrer numeret ha estat  absentar-se a la darrera votació al "Congreso" per no haver de votar en contra d'un parell de decrets llei, que és el que haurien d'haver fet per coherència política. En la meva opinió.

En tot cas,  sobre la taula hi ha la política migratòria. Estic segur que no es podrà exercir, però anem a suposar que sí. Que un territori pugui exercir una política migratòria efectiva és, sense discussió, una demostració de sobirania. En aquest sentit, benvinguda sigui la competència.

Immediatament es planteja la pregunta de «Quina política migratòria?». No és una qüestió menor. No és tampoc casualitat que es plantegi ara. L'ombra de Sílvia Orriols és allargada. La batllessa de Ripoll  podria ser una competència molt dura pel flanc dret de Junts i és una amenaça que cal neutralitzar. Vet aquí un primer problema: com pot ser que només esmentar el concepte de política migratòria ja soni a extrema dreta? El cas és que, com he dit abans, el control de les fronteres, és dir, la política migratòria efectiva és, essencialment, un senyal de sobirania que tots els estats independents exerceixen.

Per això ha estat tan lamentable que la "política migratòria" que ha presentata Turull avui al Consell Nacional hagi estat que "expulsarem als immigrants multireincidents". La Orriols deu estar aplaudint amb les orelles.

Va de debò? Això és per al que volen la política migratòria?

Política migratòria és qualsevol cosa que estableixi un criteri sobre qui pot entrar i sortir per les fronteres del teu país. És política migratòria dir que a Catalunya pot entrar i sortit tothom sense que calgui cap paper. Aquest seria un extrem. L'altre extrem seria que a les duanes es demanés papers a tot i a tothom per a entrar i sortir. Amb criteris i procediments de tota mena, i que farien més o menys complicat d'aconseguir els papers a tothom que hagués d'entrar i sortir, àdhuc impossible.

Jo tinc el meu criteri: tothom té dret d'anar on sigui i pugui per tal de guanyar-se la vida. El dret d'emigrar és inalienable, ni que només sigui perquè viure és un viatge i, per tant, viure és emigrar, i tothom té dret a viure. Aquest és el meu principi rector en aquesta qüestió. Opino que la política hauria d'estar inspirada per aquest principi rector.

Però la política només depèn de mi en una ínfima part. A més, a vegades no és evident com aplicar principis rectors. Les coses es compliquen. El Poder complica les coses. El Poder és, sovint, qui dicta la política que s'acaba imposant.

Hi han fets remarcables: Catalunya és la comunitat autònoma (per molt que no m'agradi, encara és una comunitat autònoma) que rep més immigració. Essencialment, la majoria llarga d'immigrants que arriben a l'estat venen a Catalunya. Per població i per nivell econòmic, caldria esperar que Madrid tingués un nombre similar d'immigrants però no és així. 

És evident que el Regne de Madrid (Espanya és Madrid i Madrid és Espanya, recordeu?) té una política migratòria ben definida i que la idea de dissoldre la catalanitat en onades migratòries ha estat ben present en la política de Madrid, però pensar que l'arribada d'immigrants a Catalunya només es cosa de Madrid seria molt dir. És un fet que des de  Catalunya s'ha propiciat aquesta arribada d'immigració

El Poder ho és perquè estableix una relació de jerarquia. N'hi han uns que manen i uns molts que han d'obeir, de grat o per força. En la pràctica, el Poder considera que els que han d'obeir són recursos. Els migrants són uns recursos particularment interessants.

Si el Poder dirigeix una economia basada en sectors primaris, o assistencials, o turístics, o de serveis de poc valor afegit, estarà interessat en un flux migratori intens, perquè proporciona ma d'obra barata per a aquests sectors. Si, en canvi, l'economia és de serveis d'alt valor afegit estarà interessat en l'entrada de pocs immigrants, però molt ben preparats i que proporcionin més valor afegit. 

És el somni humit del Poder: regular la població activa disponible en cada moment, de forma que es maximitzin els beneficis. La immigració és ideal. Perquè permet en cada moment l'ajust òptim de la població a les necessitats productives i de mercat. Una població, a més, sense drets i susceptible de ser deportada quan ja no és necessària, sense haver de donar més explicacions.  Els éssers humans com a recursos. Els autòctons ja no som capaços d'assolir el reemplaçament generacional. Cada dia som més vells i tenim menys fills. El flux migratori esdevé una necessitat estructural, i en progressiu augment. En realitat, que els autòctons siguem cada cop menys és un regal per al Poder.

La gent, i no el Poder, ens hauríem de preguntar com hem arribat a aquest punt i per què. Ens hauríem de preguntar si ens sembla bé, i si estem disposats a seguir per aquest camí. La política migratòria és, de fet, un component de la política, i la política, per descomptat, no la fem la gent, si no que ens la fa el Poder, i sovint la patim, perquè no és política feta amb criteris ètics, si no feta amb criteris estrictament d'interessos particulars dels que exerceixen el poder, i on la gent només és un recurs, vingui del nord o del sud, de terra endins o de mar enllà.

Cal una política migratòria, perquè és una conseqüència de fer política. Però política al servei de la vida de la gent, no al servei del poder. Dir que "Deportarem als delinqüents immigrants reincidents" no és fer política: és electoralisme del dolent. A més, no serà possible, perquè aquesta competència és exclusiva de l'estat. Avui en dia els  artífexs únics de la política migratòria que afecta a Catalunya han estat i són el PSOE i el PP (i els poders que representen) amb l'aquiescència complaent de Junts i ERC (i els poders que representen).

Tots els partits catalans, de la CUP a VOX, vol gallinaci, s'han apressat a dir la seva. Això sí, des d'un punt de vista electoralista i per a satisfacció de la parròquia respectiva. Un fan-service que es diria ara. Sense plantejar cap debat a fons sobre com vivim, sobre com volem viure i com aconseguir-ho. Política seria això. Però aquesta mena de debats no interessen a ningú, i als partits, l'instrument preferit del Poder, menys.

Un altre món és possible. Si més no, un altre país és possible. Però no amb el Poder que hi ha ara.