Pàgines

dimarts, 11 de juny del 2024

Amnistia, eleccions i meditació estoica.

 Avui s'ha publicat al BOE la llei d'amnistia.

Espero que tots els que han patit les represàlies de l'estat en puguin treure un profit. Si és que, és clar, decideixen acollir-se'n. Que serveixi per alliberar-los de la persecució de l'estat espanyol. Ho espero de debò. És per aquesta molta gent que la llei d'amnistia val la pena.

Tot i així, crec que tots faríem bé de no refiar-nos el més mínim. No em semblaria estrany si, al final, l'aplicació d'aquesta llei acaba sent retorçada. L'estat ha pactat la llei d'amnistia amb fàstic i oposició interna, i ha estat més fruit de les necessitats electorals de Pedro Sánchez que no d'una voluntat democràtica. 

És important això, perquè l'oposició interna -notablement, la judicatura- ja ha començat els moviments per a aigualir els efectes de la llei. En particular, crec que aniran a pel president Puigdemont. Sospito que el molt honorable i el seu advocat Gonzalo Boye en són ben conscients d'aquesta situació. Pel seu propi bé, segurament el més segur per al president a l'exili sigui romandre a Catalunya Nord. Si més no fins que sigui ben clar que els jutges no el podran detenir. Arribat el moment, tampoc aniria a Barcelona sense una escorta de confiança absoluta. Estic convençut que les clavegueres de l'estat consideren la possibilitat d'atemptar contra la seva vida. Digueu-me paranoic.

En tot cas, espero que l'amnistia serveixi per a la majoria. 

És significatiu el cas de Jordi Sánchez. Sembla que renunciarà a demanar l'aplicació de la llei, per tal d'esperar al resultat de la denúncia de la persecució soferta que va presentar al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). Serà interessant. L'aprovació i aplicació de la llei d'amnistia pot fer que diverses causes presentades a tribunals internacionals acabin en no res, en considerar-se que l'amnistia constitueix una reparació. Evitar condemnes internacionals a l'estat espanyol ha estat un dels arguments a favor de la llei d'amnistia. Caldrà seguir aquests processos internacionals.

Des del darrer post, a l'abril, fins avui, hi han hagut les eleccions al Parlament de Catalunya, i les eleccions al Parlament Europeu. Una bona part dels votants independentistes s'han abstingut a totes dues votacions. Els partits polítics independentistes semblen desconnectats dels seus votants. Aquesta desconnexió també afecta als partits d'esquerres i, a tots dos comicis s'ha pogut observar l'entrada i el reforçament de les opcions racistes i xenòfobes. El poble, els més rics i els més pobres, voten ultradreta. I la cada cop més reduïda classe mitjana ja no sap a qui votar, després d'anys i anys de fer-ho i comprovar que el vot es va tornant cada cop més inútil.

El sistema en conjunt sembla estar en decadència. En el temps que ha anat des del darrer post de l'abril al d'avuí he tingut temps de llegit "La défaite de l'Occident" del francès Emmanuel Todd. Un llibre que parla justament d'això: de la decadència de la civilització occidental i de la d'Europa, en particular. Todd  en fa l'anàlisi i defensa la tesi que aquesta decadència és fruit de molts factors, i que té a la guerra entre Rússia i Ucraïna, i en com s'està desenvolupant, la seva mostra més virulenta, sagnant i perillosa.

El món va malament. Al nostre país, a Catalunya, al nostre petit racó de món hauríem de ser capaços de redreçar. No serà gens fàcil. Cal sumar els esforços de molta gent. Cal poca gent per a malbaratar esforços, Cal molt de temps per aconseguir resultats. Cal poc temps per a destruir-los. Sempre és més difícil fer que desfer. L'esforç sostingut no té per què obtenir recompensa. L'esforç, sovint esgotador, també sovint només afecta l'entorn més proper. És així.

Caldrà acceptar-ho, doncs. Estoicament. Si el nostre millor esforç, sostingut, només serveix per a redreçar una mica l'entorn que ens envolta, aleshores cal fer-ho. Perquè el nostre entorn, el meu entorn, el teu, el seu, el de tots nosaltres, junts, és el nostre país. Vet-ho aquí. És el nostre deure envers els demés, i envers nosaltres mateixos el tractar de fer que el nostre entorn proper sigui, cada dia, una mica millor. Ni que sigui amb una millora infinitesimal, gairebé imperceptible.  Ni que alguns dies, només es pugui aspirar, i que això sigui una gran victòria, a que el nostre entorn no es degradi gaire. Només podem comptar amb el nostre millor esforç, i el que hagi de ser, serà. Llegiu a Marc Aureli. 

No sembla gran cosa, però no hi ha més, i ho és tot. I jo crec, vull creure fermament, que això que penso jo també ho pensa molta gent d'aquest país. Crec que amb l'esforç sostingut de tots els que pensem així farem que aquest país es redreci i sigui lliure. Crec que hi ha molta gent a molts altres països que també pensen això mateix. Crec que faran el seu millor esforç per redreçar llur país. 

Vull creure en la gent i que, malgrat  l'avarícia i les guerres, un altre món és possible.

dimarts, 30 d’abril del 2024

Campanya electoral amb destinació Costa Rica.

Una nova campanya electoral ha començat. 

A hores d'ara estic rumiant si votar nul amb la papereta del primer d'octubre, o de si votar a algun partit independentista nou que s'assembli tant com sigui possible a la meva forma de pensar. Vista l'oferta, suposo que només podria votar a "Alhora", el partit de Clara Ponsatí i Jordi Graupera.

Probablement faré això últim.  M'agradaria creure que "Alhora" obtindrà representació, però no em faig il·lusions. Si més no, que el meu vot se sumi als nominalment independentistes.

La decisió del sentit de vot encara no la tinc presa. Si finalment passo pel col·legi electoral a fer un vot no nul serà també motivat per la jugada bruta, brutíssima, de Pedro Sánchez, que ha decidit ser ell el candidat socialista, vist que els sondejos començaven a mostrar que la gent detesta a Salvador Illa, probablement el candidat més repel·lent que ha presentat mai el PSC,  amb permís d'Iceta. 

Amb la jugada d'aquest cap de setmana, g Sánchez pretén convertir les eleccions del 12 de maig en un plebiscit sobre la seva figura. Bé, doncs, si al final faig  un vot no nul serà, indubtablement, un vot en contra seva. 

Necessàriament, per tant, també serà un vot en contra de tots aquests partits auto anomenats independentistes que busquen acomodar-se a l'estat espanyol i trien a Sánchez com a soci preferent. Vergonya els hauria de donar.

Si finalment Alhora no obté representació tindré,  si més no,  la tranquil·litat que no hauré d'empassar-me cap gripau quan, més tard o més d'hora, els possibles diputats d'Alhora acabessin votant en contra del que em semblaria escaient. No és que sigui un gran avantatge però, si més no, garanteix que no seré decebut. En tot cas, aquesta és una crítica al sistema, més que no al partit. No es pot votar un cop i haver de callar quatre anys

En tot cas, el mateix sistema és el que no permet canvis. Legitimar aquest sistema participant-hi és una contradicció. No es pot canviar res des de dins d'aquest sistema falsament representatiu. No es pot menysprear la força que té el sistema. Tot i com n'està de podrit va ser prou fort com per resistir l'embat del primer d'octubre. Tot i com n'està de corcat, persisteix i, aparentment, es reforça.

La gent oblida fàcilment, o potser és que mai hi ha hagut una autèntica consciència i una autèntica memòria. La massa és voluble i manipulable, i és aquesta manipulació massiva la que permet als partits "de govern" ocupar el poder, àdhuc "legitimats" amb els vots.

En fi, m'ho he de rumiar. Si aquesta campanya electoral em fastigueja com ve sent habitual, potser la meva decisió serà més dràstica: emigrar per sempre més. L'exili. Fugir de la decadència i del no res. Ser un refugiat. Qui sap. Diuen que a Costa Rica per pocs calés pots fer-te una caseta prop de a platja i que el ritme de vida és molt tranquil i no t'emprenyen. Potser aquest serà el camí.

divendres, 12 d’abril del 2024

Més independentistes exiliats

Més compatriotes marxen a l'exili. En parlaven ahir a "La Tertúlia proscrita":

 

Tot i les promeses d'una amnistia que, de moment, no està aprovada i que , en cas que s'aprovi, encara caldrà veure com i a qui s'aplica.

Tsunami Democràtic no era una organització terrorista. Simplement, no ho era. Terrorisme és el que va fer Hamas el passat 7 d'octubre de 2023. O el que va fer Estat Islàmic a Moscou el 24 de març d'enguany. 

Tsunami Democràtic, en el millor dels casos, seria una organització que va servir per mantenir unes protestes cíviques, sense un paper a terra, sota el control necessari per a que, precisament, no caigués un sol paper a terra, i que ningú s'endugués la fotografia que volia. 

Resistència civil, i no terrorisme, van ser les protestes a Urquinaona per la sentència del procés. No van ser terrorisme.

Res del que ha passat a Catalunya després dels atemptats del 17 i 18 d'agost de 2017 a Barcelona i Cambrils es pot qualificar de terrorisme.

O potser sí, però no pas les accions del bàndol independentista. 

Sí que es pot qualificar de terrorisme d'estat el setge policial, els helicòpters nocturns sobre Barcelona, l'acció policial "a por ellos" del primer d'octubre, el lawfare, el segrest dels presos polítics durant anys, les multes, l'espionatge i els seguiments a independentistes. 

Incís. Com he fet una referència a Hamàs,  per aclarir conceptes,  diré que el que fa Netanyahu amb Gaza no és terrorisme d'estat. És pitjor. És un genocidi. En canvi,  el que fa Putin amb els seus opositors és clarament terrorisme d'estat. Anem veient les diferències? 

Tornem al 2017. Aquella persecució va fer que una part del govern romangués a l'exili. Alguns exiliats van anar tornant, a canvi de silenci i obediència, i per això només Clara Ponsatí va ser detinguda en tornar a Barcelona. Altres encara no han tornat i esperen fer-ho emparats per l'amnistia. Fa pensar.  En tot cas, a dia d'avui sabem que els darrers temps ha marxat més gent a l'exili. 

Aquests últims que han marxat a l'exili eren la segona fila del 1-O. Segona fila, però potser més valuosa que la primera. Aquests estaven convençuts que "el procés" anava de debò, i han marxat. Ens hauria de fer pensar què vol dir això, i què poc de fiar resulta aquesta amnistia.

No ha canviat res. Espanya segueix reprimint l'independentisme. Per molt que es digui, el PSOE no ha acomplert cap ni una de les promeses que va fer a ERC i Junts. Tinc el fort convenciment que l'amnistia no s'aplicarà. També estic convençut que, si a l'empara de la llei d'amnistia, Carles Puigdemont posa el peu a Barcelona l'empresonaran. per molta llei que estigui aprovada. Un cop a presó, ja veurem què li fan, o que no pateixi "un accident".

Espanya és l'estat ocupant. Catalunya no pot sobreviure nacionalment sent una part de l'estat espanyol. Però és que els ciutadans de Catalunya, pel fet de viure a la Catalunya ocupada, estem permanentment castigats. És impossible millorar. 

Avui ho deia el del PP. Ni tan sols es pot parlar de model de finançament per a Catalunya mentre existeixi l'independentisme. Sense adonar-se'n, el molt fill de puta estava dient que tots els ciutadans de Catalunya, siguin o no independentistes, estan castigats perquè a Catalunya una part important de la població se sent més catalana que espanyola, o té una identitat nacional que no és exclusivament espanyola i aspira, de forma justa i natural, a que aquesta identitat particular tingui una expressió política. 

Si aquesta expressió és la independència de Catalunya aquesta expressió ha de ser acceptada. És exactament per això que es va fer, i guanyar sota les porres, el referèndum del primer d'octubre de 2017. És per aquest referèndum que Espanya és morta. La desgràcia és que encara no és enterrada. És un zombie que es va podrint poc a poc, però que encara mossega i infecta. Per això encara hi ha gent que marxa a l'exili.

Hem de resistir. Tinc força clar que a les properes eleccions no puc votar a cap partit independentista que tingui al front a gent de la "primera fila" que anaven de catxa al 2017. M'ho he de rumiar. Votaré a qui digui clarament que hem d'enterrar al zombie; que digui com fer-ho, per perillós que sigui;  que digui que no serà fàcil; que digui que els lliris van cremar tots; i que cal mobilització, resistència civil, insubmissió, desobediència i control del territori. Si no tinc partit al que poder votar, no votaré.

Perquè aquest no és, ni per casualitat, el millor dels mons,  i els ocupants sí que són terroristes, d'estat. 

Els terroristes són feixistes. NO es negocia amb terroristes. Se'ls derrota.

diumenge, 7 d’abril del 2024

Bentornats falciots.

Amb ànim estrictament documental: ja es veuen falciots volant a Barcelona. 

Encara pocs, però ben aviat seran molts i els seus xisclets se sentiran per tota la ciutat.  Els millors voladors. Els més valents i forts. 

Ara han de fer els nius. Espero tenir la sort que algunes famílies de falciots facin niu als forats de la façana del davant. Espero tenir-los de veïns i poder veure com peixen els seus pollets.

Amb els falciots ara, i més endavant amb la floració del fals gessamí de la rambla de Sants (el calaix) la primavera haurà esclatat. Tant de bo que la primavera porti més pluja.

Ha plogut una mica. Però no prou.

Les recents pluges han reviscolat el verd i estem deixant enrere el gris esmorteït de l'hivern. La incipient floració porta color als parcs i jardins de la ciutat.

Diuen que mercès a aquestes pluges i a la neu que es fondrà, ja no caldrà apujar el nivell de restriccions. És dir, manca aigua i calen restriccions, però no se n'incrementarà la duresa.

Tant de bo que els polítics i gestors que han permès arribar aquesta situació fossin reemplaçats d'una vegada per totes a les properes eleccions. No tindrem tanta sort.

Vostès disculparan que, al final, l'ànim d'aquest post no ha estat estrictament documental.

diumenge, 17 de març del 2024

"L'amenaça de guerra a Europa és total i absoluta"

 La ministra de defensa diu que "l'amenaça de guerra a Europa és total i absoluta". També diu que "M'agradaria fer una crida d'atenció a la societat espanyola perquè de vegades tinc la percepció que no som conscients de l'enorme perill".

Jo no sé la resta. Però jo sí que en cóc força de conscient d'aquest perill.

L'estat espanyol és un important productor d'armament i, per tant, hi han ulls cobdiciosos mirant la guerra a Ucraïna. Hi han súper rics salivant pensant en els beneficis d'una guerra "sostenible" a Ucraïna.  

 El perill, per mi, no és Rússia. El perill són els malvats que veuen en el deliri de la guerra "sostenible" a Europa un increment indecent dels seus beneficis. D'aquests n'hi han a Rússia, sens dubte, però també als Estats Units, i a Europa, i si no pregunteu a la Lagarde i al Macron.

Aquests genocides volen guanyar diners amb una "guerra sostenible". Els pobles  posarem la carn i la sang, i ells es quedaran amb els guanys i els beneficis.

No. Em nego. M'hi oposo.

A veure. Serà que no ho tinc ben entès. Dels polítics no me'n refio gaire, però entenc que la seva acció és en virtut de una representació. El polítics són triats  pels votants per a representar-los. Estic força convençut que els votants del PSOE no volen cap guerra amb Rússia i sí, en canvi, que la guerra a Ucraïna se solucioni per vies diplomàtiques com abans millor. Estic molt convençut que anar a la guerra amb Rússia és l'última de les opcions que es plantegen els votants del PSOE. Per tant, si el poble mana i els polítics obeeixen, entenc que la ministra de defensa i tot el govern de l'estat en general descarten de pla una guerra.

I si no és el cas, i el PSOE (o el PP) pretén portar l'estat a la guerra, com un servei més a la indústria de l'armament, i als endollats que hi pugui haver, i als que esperen transitar portes giratòries en un futur, caldrà recordar al PSOE (o al PP) que igual que se'ls ha votat se'ls pot deixar de votar.

És possible que aquesta amenaça de "no us votarem" al PSOE (o al PP) no li faci ni pessigolles. En definitiva, molta gent  vota "pels colors", com si el partit fos un equip de futbol, i tant els fa el programa o el candidat. En definitiva, de barrabassades n'han fetes moltes i de molt grosses, i allà estan. Segueixen rebent milions de vots.

No, la cosa no pot quedar-se en esperar a les properes eleccions per veure com "la  democràcia", de nou, només serveix per a perpetuar l'status quo

No. L'amenaça ha de ser aquesta: si ens foteu en una guerra, fills de puta malparits, la tindreu.  Però no serà a Ucraïna. Serà als nostres carrers.

divendres, 8 de març del 2024

8 Març 2024. Diada Internacional de les Dones.

 

 

Avui és 8 de març, dia internacional de les dones. Al mateix moment en que escric aquest post, s'estan fent diverses manifestacions i actes reivindicatius arreu de Catalunya.

Aquesta diada ha rebut diversos noms amb el pas del temps. Actualment sembla que hi ha acord en anomenar-la "Diada Internacional de les Dones". El nom dona empara a diferents reivindicacions.  EN tot cas, el nom, i les paraules, són importants, i volen dir coses.

De primer, la paraula "dona". El temps actual es caracteritza per ser líquid. Les identitats són líquides, i una paraula tan forta i rotunda com "dona" tampoc s'ha escapat de rebre interpretacions líquides. Potser els budistes tenen raó quan diuen que el Jo, i la "identitat" només són enganys de la ment. No dic que no. Però això no treu que la identitat tingui una gran utilitat pràctica. Saber qui sóc "jo", la meva identitat, em permet relacionar-me amb "tu", amb la teva identitat. La identitat és la pedra angular de les societats. Potser la identitat i, en particular, la identitat de gènere només és una construcció cultural, o un conveni. Però, precisament per això dies com el d'avui, la identitat de gènere té unes conseqüències determinants sobre la vida de les persones. Per mi és força clar què és i què no és una dona, o què és i què no és un home, però Déu me'n guardi d'escriure-ho. Dit això. Avui és el Dia de Internacional de les Dones. De les Dones.

Segona: la d'avui és una diada reivindicativa, i de lluita. De lluita feminista. De lluita. No de performances. Les formes de lluita no violenta, de resistència civil no violenta són moltes i variades: vagues, manifestacions, concentracions, escarnis, ocupació de llocs, denúncies, insubmissió, insubmissió fiscal, recollida de signatures, iniciatives populars parlamentàries... Eventualment les performances i l'art també poden ser formes de lluita, quan es fan amb clara intenció  de denúncia i de disputa d'espais als poders opressors que els ocupen. A Catalunya hem viscut anys de performances massives que al crit de "ni un paper a terra" i "no els donem la foto que volen" han malbaratat la força de la mobilització de milions de persones. Hem après alguna cosa?

Tercera. Hi han moltes reivindicacions en aquest dia però, per mi, n'hi han dues de centrals:  Acabar per sempre amb la violència contra les dones, i segona, igualtat de drets efectiva entre dones i homes, en particular igualtat de drets laborals i de  remuneracions. 

Acabar amb la violència contra les dones és el primer pas i el més fonamental. Com es fa, no ho sé. Suposo que cal canviar formes de pensar i educar en la igualtat. La realitat és que la societat, a dia d'avui, segueix sent molt masclista. La generació dominant, diguem que la població entre 45 i 65 anys és majoritàriament masclista. Les generacions que segueixen no ho són tant, i això vol dir que alguna cosa s'està fent bé. Tanmateix, s'ha detectat un repunt de comportaments masclistes entre els més joves, i això vol dir que alguna cosa que es feia bé, últimament ja no es fa tan bé. Per què? Segur que la resposta és força complexa. L'educació és important. Però l'educació és més responsabilitat de les famílies que de les escoles. És important tenir clar això. Si les famílies no poden educar als fills, per falta de recursos, o de temps, i no assumeixen la part que els toca, el sistema fracassarà. Ara demanem-nos per què les famílies no poden educar als fills. Ara demanem-nos quins valors transmeten les famílies als fills, si és que els transmeten. Ara demanem-nos quins són els valors que caldria transmetre als fills per a que les noves generacions desterrin la violència contra les dones. 

És el sistema mateix que és violent, i violent contra les dones. Cal denunciar la violació sistemàtica com arma de guerra. A les guerres d'Ucraïna i Gaza, al Kurdistan, a tants i tants conflictes, es cometen violacions de dones de forma sistemàtica. La pau és un imperatiu feminista.

El fet és que no s'acabarà d'un dia per l'altra amb la violència contra les dones. Aquesta és una tasca de generacions i que depèn que durant generacions s'apliquin correctament les polítiques adequades. Amb els partits i el model social actual, del curt termini i dels rèdits electorals immediats, gairebé em sembla utòpic.

Igualtat de drets, igualtat de sous: És un corol·lari de l'anterior. El sistema és desigual. El sistema funciona en base a jerarquies explícites o implícites. El poder malda per mantenir-se i, per tant, combat tot allò que representa una amenaça. La conquesta de drets sempre és una amenaça per al poder. Teòricament,  homes i dones tenen els mateixos drets, però a la pràctica no és així. Hi ha tot un sistema de poder que depèn del manteniment d'aquesta desigualtat. De nou, cal denunciar aquestes desigualtats i combatre els poders que en depenen. El poder no és un cosa abstracta. Són persones amb noms i cognoms, que es poden identificar, denunciar i fer-les fora dels llocs de poder que ocupen.

La d'avui és una diada de reivindicació, denúncia i lluita. El món tal com el coneixem no és lloc per a dones. La qüestió no és que les dones deixin de ser dones, la qüestió és canviar el món per a que sigui un món per a la humanitat, que és una paraula, per cert, femenina.

Com deia l'Arcadi, un altre món és possible.




dimarts, 27 de febrer del 2024

Referències

Un parell de noms a tenir en compte:

Rafael Poch. Periodista i escriptor. Ha estat corresponsal a Rússia, Xina i Alemanya i coneix la realitat d'aquests països. Recentment, Vilaweb ha publicat aquesta entrevista. A YouTube es pot trobar la conferència «Guerra i Pau a Ucraïna: Dos anys després. Amb Rafael Poch de Feliu.» Vet-la aquí:


 Trobo molt important poder escoltar una veu que parla amb criteri propi i argumentat. A mi m 'ha fet rumiar.

Tot rumiant, m'ha semblat veure una connexió amb el segon nom que he trobat tot llegint el Vilaweb: Christophe Guilluy. Guilluy és un geògraf i pensador francès que reflexiona sobre el món actual i parla de la fi de la classe mitjana, de la secessió de les elits i de com la fi de la classe mitjana dona pas a la "gent ordinària", als "desposseïts". L'emergència dels desposseïts dona pas als populismes i al món convuls que avui veiem. 

El que diu Guilluy encaixa amb la vella idea (i constatació a la realitat) de l'elit dels que tenen el poder, i de la majoria que és objecte de l'exercici d'aquest poder. Aquests serien els desposseïts. Els «dépossédés». Aquest és precisament el títol del darrer assaig de Guilluy. Tot seguit, l'entrevista que li van fer recentment a l'emissora Europe1. en la que parla de l'actualitat des del seu punt de vista.