Pàgines

dimarts, 8 de novembre de 2022

Encara serà pitjor

Fan una conferència mundial sobre el clima i ens diuen que serà l'apocalipsi, però ells hi van amb jets privats. Els refugiats, també els refugiats climàtics, fugen amb patera, o els massacren a les tanques.

No s'atreveixen a dir que el que cal fer és decréixer. No ho diran mai, perquè ells perdrien i l'avarícia els pot. Perquè si es decreix, els que manen i imposen el poder ja no podran fer-ho. Perquè si es decreix també caldrà menys treball, i això vol dir, necessàriament, que ha de canviar el model econòmic i social. No passarà. No amb els que hi han ara. Abans els pols es fondran i els rius s'assecaran, la majoria de gent passarà set, fam i malalties, i ni aleshores.

En aquesta conferència, Pedro Sánchez anuncia pomposament (sempre parla de forma pomposa i pedant) que Espanya destinarà cinc milions d'euros a una oficina "per a la resiliència". Però, de fet, l'estat espanyol destina cada any centenars, milers de milions d'€ a combustibles fòssils.

És dir, crearan un nou negociat per a col·locar-hi càrrecs del partit i afins, amb sous d'escàndol.

Barrionuevo diu que allò dels GAL sí, que era cosa del govern. Allò dels GAL era terrorisme d'estat, per si no ho recordeu. Una banda terrorista contra l'independentisme basc. Contra l'independentisme català van ser més descarats, i van enviar als piolins vestits d'uniforme. Terrorisme uniformat de l'estat contra els votants del primer d'octubre,  també.

Mentrestant, Corinna Larsen diu que l'emèrit apareixia amb bosses de súper plenes de diners. Regals dels amics, deia. Corrupció, en diria jo.

Mentrestant, la guerra entre Ucraïna i Rússia. L'amenaça nuclear. la crisi econòmica que va començar amb Lehman Brothers i de la que mai ens n'hem sortit, empitjorant. La inflació convertint als treballadors i llurs famílies en gent pobre. Un món que sobre el paper creix, però on cada dia hi ha més pobresa. Com pot ser? qui creix? A qui li convé tota aquesta merda?

Podridura. Allà on miris, només podridura. 

Cabrons que han anat a la conferència mundial sobre el clima amb jets privats. 

Cínic que se'ns pixa a la cara obrint negociats per col·locar als amics, i encara espera que l'aplaudim.

Terroristes d'estat. Estats terroristes i bel·licistes.

I tot això, només escoltant les notícies que han anat sortint en un parell de dies.

Una varietat exuberant de podridures de totes mides i pudors.

Un altre món és possible, i serà pitjor. A cada dia que passa és pitjor.

diumenge, 16 d’octubre de 2022

Poc pa i circ pèssim

Les dues setmanes que han seguit al cinquè aniversari del primer d'octubre han estat esbojarrades. No m'esperava pas que Junts sortís del govern. Ha estat una autèntica sorpresa i sembla que hi ha tingut molt a veure l'alta participació de la militància en les votacions.

A qualsevol partit hi han dos tipus de militants:  amb càrrec, i sense. Els militants amb càrrec tenen un sou que depèn directa o indirectament del partit, de la seva participació a les institucions i de la influència i poder efectiu que el partit toca. Els militants sense càrrec, o de base, són la mà d'obra, la carn de canó, i la font última de finançament que permet mantenir l'estructura. 

Quan toca fer votacions internes, molt sovint, els militants amb càrrec voten en bloc i sense fissures seguint les directrius del partit. En canvi, la militància de base sovint s'absté. Els militants de base acostumen a sentir-se prou pagats fent activisme i, sovint també, perquè accepten el rol de ser tropa i que per a manar ja hi han capitans. Eventualment, descobreixen que gairebé qualsevol proposta que facin serà rebutjada per raons diverses: manca d'informació, manca d'alineació tàctica o estratègica, o qualsevol altre excusa per part de la direcció de la secció local, assemblea, casal, o forma d'organització que toqui. Als soldats se'ls demana obediència cega, no que pensin pel seu compte.

I vet aquí que els soldats de Junts, aquest cop, enlloc de quedar-se a casa esperant ordres, han anat a votar. Em recorda quan les assemblees d'ERC van decidir que calia votar No al referèndum de l'estatut de 2005, quan la direcció demanava fer un vot nul. En aquella època la militància d'ERC era capaç d'esmenar a la direcció del partit. Avui és impensable. O potser no tant. Potser és tan impensable com que la militància de junts voti per sortir del govern. Qui sap.

En tot cas, la sortida de Junts planteja un escenari nou. La propera batalla serà l'aprovació del pressupost. El pressupost, és la llei principal que fa un govern. Un govern, qualsevol govern, només té dues tasques a la vida: fer un pressupost, i acomplir-lo. El pressupost és on és planifica tota la política del govern. On es veuen les prioritats i, en definitiva, es revela el caràcter d'esquerres o de dretes, autonòmic o nacional, del govern.

El conseller Giró, de Junts, ha estat el principal artífex del pressupost que es votarà. Caldria pensar, doncs, que Junts podria sentir-se motivada a votar aquest pressupost, però està per veure. De moment han posat una condició que ja se sap que no s'acomplirà: la qüestió de confiança. El cert és que, en la situació que ha quedat el govern, la presentació d'una qüestió de confiança seria el més natural, el que, espontàniament, hauria de fer el govern, per higiene democràtica. Encara més quan una de les condicions pactades entre ERC i CUP, per a obtenir el suport dels cupaires al govern, va ser que Pere Aragonès presentaria una qüestió de confiança a mitja legislatura. ERC, però, es nega a presentar aquesta qüestió de confiança perquè, de fet, temen molt que la perdrien.

Tot això ha passat en dues setmanes. Sembla que hagin passat anys. La sensació és que el govern de Pere Aragonès té molt de plom a l'ala. No pot aguantar gaire més. Potser aprovaran el pressupost amb el suport del PSC i Comuns. Potser no. Qui sap. En tot cas, serà política autonòmica de baix nivell. A més, com ja he dit abans, fer el pressupost és només mitja pel·lícula. L'altra part és executar el pressupost. I d'on no hi ha, no en raja: l'execució del pressupost estatal en infraestructures a Catalunya, a mes de juny, era del 16%, quan era raonable esperar que estigués prop del 50%, com correspondria a mig any. Per comparar, a Madrid, ja tenien més del 50% executat. Un cop més la sagnia i l'espoli de cada any.

Sí, d'acord, estic barrejant pressupost estatal amb pressupost autonòmic. Ho faig per vàries raons: qui us penseu que signa els xecs que rep la Generalitat? l'estat espanyol. Com penseu que es fan els grans projectes? sovint amb la col·laboració entre administracions. Això vol dir que si tu poses la teva part, però els teus socis no, el resultat final és la no execució del projectes. En tot cas, el pressupost de la Generalitat és petit comparat amb el de l'estat per a Catalunya. El problema de fons és que la Generalitat és una institució de l'estat i subordinada a aquest estat, i des del 155 ja no hi ha cap possibilitat d'engany ni d'auto-engany en aquest punt. El problema és la dependència de la Generalitat. El problema és la no independència de Catalunya.

Però qui dia passa, any empeny, oi? els càrrecs de Junts deuen estar molt emprenyats. Els càrrecs d'ERC, en canvi, deuen pensar que han de fer tot el que sigui possible amb aquest temps extra que se'ls ha concedit. Al PSC i a ECP deuen estar fent càlculs de quan podran assaltar el govern i posar els seus propis càrrecs.

En aquest sentit, els nous consellers són ben curiosos. ERC ha buscat noms als espais socialista, post-convergent, de podem i, fins i tot, octubristes.  Gent com Quim Nadal (òrbita PSC), Gemma Ubasart (òrbita podem), Carles Campuzano (òrbita post-convergent) o Meritxell Serret (d'ERC, però antiga exiliada). Aquesta amalgama de noms és l'excusa d'ERC per dir que el seu govern representa al 80%. Però, és clar, aquests noms no els han proposat els respectius partits, ni són fruit de cap consens d'aquest 80%. És purament un moviment estètic per a un titular. Sense cap més fons. En realitat, aquest moviment diu molt de com funciona la política autonòmica a Catalunya: és un miserable i malgirbat vol gallinaci.

Més ens val auto organitzar-nos i prescindir tant com puguem d'aquests carallots. Cal molt treball de base. Calen molts més militants de base, dels que treballen sense cobrar. Cal que d'entre ells surtin els nous capitans. Ens cal molta militància, però no als partits, que ja hem vist que no serveixen, o que només serveixen per a col·locar càrrecs i facilitar negocis als seus clients. Prou d'aquest color. Aquest mal s'ha d'acabar. Tant de bo que la sortida de Junts del govern serveixi per a convertir a Junts en una eina útil per a l'independentisme. Tant de bo que sigui així, però no espero miracles. 

En fi. A veure quina en faran ara. És molt penós veure com els polítics estan jugant a ser ells la notícia i com la política està esdevenint un espectacle. El pitjor, però, es que és un espectacle molt pobre, de sèrie B, de baix pressupost i amb actors dolents, es diria que força d'acord amb aquests temps que estem vivint, de crisi econòmica i de pobresa creixent. Com vaig llegir a alguna banda: poc pa, i circ pèssim.

diumenge, 2 d’octubre de 2022

Xiulets com a simptoma de problemes

He anat a la concentració d'aquesta tarda a Arc de Triomf. Molta gent. Certament no comparable amb la gran manifestació de la passada diada nacional, però molta gent. Jo crec que es pot afirmar que ha estat un èxit de participació.

La presidenta Forcadell ho ha dit en el seu parlament: estem mobilitzats i això és positiu. És un motiu per alegrar-se'n.

El que no m'ha sembla bé, i vull dir-ho, han estat els xiulets que la Presidenta Forcadell ha rebut.

Haver estat a la presó, o a l'exili, no fa que tinguis més raó que els altres. No és un argument. Si de cas et pot donar l'autoritat moral d'aquell que s'ha enfrontat a la repressió per la defensa dels seus ideals. Però, a la vegada, la presó t'inhabilita per a l'exercici de la direcció del moviment independentista. Per pura seguretat tant de la persona que ha patit presó i repressió, com per al mateix moviment.

Això ho han entès i ho saben tots els moviments d'independència haguts i per haver, excepte el català, pel que es veu.

Això vol dir que el moviment per la independència de Catalunya té un problema amb els presos que han estat indultats però, al mateix temps, han tornat a posicions de direcció del moviment independentista: notablement això fa referència a Oriol Junqueras, a Jordi Turull i a Jordi Sanchez. Que se'ns dubte poden ser referents morals per als seus seguidors, però en cap cas poden ser líders executius del moviment. Perquè han estat "tocats".

Els altres indultats: Jordi Cuixart, Raül Romeva, Josep Rull, Dolors Bassa, Quim Forn i Carme Forcadell, han fet passos al costat, o enrere. En algun cas ocupen posicions directives que no són de primera línia dins dels respectius partits; en d'altres han passat a una militància de base, en la que exerceixen l'autoritat moral de la que parlava; i en d'altres casos han reduït la seva militància i activitat pública a una mínima, o nul·la, expressió. pe mi, aquestes posicions són assenyades. Em semblen bones totes elles. Crec que és el millor que poden fer per ells mateixos i per al moviment. Tots ells han estat "tocats" i, amb bon criteri en la meva opinió, s'han apartat de primera línia de foc. És bo per ells, estan més protegits, i per al moviment.

Un cas especial són les exiliades que han tornat i que estan a l'espera de judici i sentència: Meritxell Serret i Anna Gabriel. En tant que exiliades, no havien estat "tocades". En tornar i ser sentenciades, al que sigui, passaran a estar "tocades". No haurien de posar-se en la direcció del moviment, per seguretat seva i del moviment. No sembla que la seva intenció sigui posar-se al front. És evident que són veus potents i amb criteri que, si volen, haurien de poder exercir aquesta autoritat moral de la que parlava, si aquest fos el seu desig. Jo les escoltaria atent.

Els exiliats, per la seva banda, mantenen un combat amb l'estat espanyol. Han tingut errors i encerts al llarg d'aquests anys. Però a hores d'ara, són els que de forma més evident mantenen el pols amb l'estat. Ni que només sigui en l'àmbit judicial. En tot cas, per mi, el Consell de la República és l'organització que hauria d'encapçalar la resistència. Hauria de ser la direcció política del moviment d'independència de Catalunya des de l'exili. També un espai d'internacionalització i explicació del moviment, un espai des del que teixir aliances, obtenir suports i fons, un espai neutral per al debat, la discussió, la resolució de conflictes interns del moviment. En això tampoc som originals. Molts moviments d'independència han tingut les seves direccions polítiques (i organitzatives, i intendència) a l'exili. 

En tant que el caràcter del Consell per la República ha de ser transversal, els seus lideratges haurien de tenir poc perfil de partit i sí, en canvi, molt perfil institucional, transversal i de consens. El president del consell de la República hauria de captenir-se com el president de Catalunya a l'exili.

És obvi que això planteja un problema greu. EL Consell de la República NO pot ser un ariet de Junts en la seva lluita partidista amb ERC. Per la seva banda, ERC no pot pretendre que l'exili, i la seva lluita, no existeix.

El que ha passat avui a Arc de Triomf no m'ha agradat. Crec, com ha dit la Presidenta Forcadell que hem de valorar positivament la capacitat de mobilització en un dia del que encara molta gent no n'és conscient de la seva importància. Però, d'altra banda, és obvi que molts dels xiulets que ha rebut la mateixa Presidenta Forcadell han esta perquè, a dia d'avui, és militant d'ERC. Ho he trobat particularment desagradable perquè la colla de fanàtics que tenia al costat no m'han deixat sentir el parlament de la Presidenta, i encara es queixaven quan la gent els reclamava silenci. No eren molts els que xiulaven, però eren molt sorollosos. Aquests mateixos han escoltat al President Puigdemont amb un silenci reverencial. 

Per descomptat que tothom té dret a xiular a qui li sembli. És llibertat d'expressió. Només faltaria. Però diria que els xiulets són el símptoma d'un problema "de salut", com passa amb l'asma. No sembla gaire intel·ligent voler convertir el consell de la República en un ariet de partit perquè, en aquest cas, el que fem es destruir una organització necessària, el Consell, per a enfrontar -i eventualment destruir-se mútuament- a altres dues organitzacions necessàries (ERC i junts). 

Compte, doncs, perquè l'independentisme és més fort que mai, manté la capacitat de mobilització i segueix sent la força social i política central i transversal del país. Sí. Però està covant un mal al seu si que pot ser molt perjudicial per a aquesta Catalunya que diu que vol servir. Cal coordinació entre tots els independentistes. No cal que anem units, però no podem anar dividits. Ens hem de coordinar. Que potser Aznar tenia raó?

Tenim un problema amb els partits que han decidit que l'enemic és al costat, i que prefereixen no mirar l'enemic, de veritat, que tenen al front. Tenim un problema amb els partits que pretenen modular i apropiar-se de la mobilització al carrer com una eina en el seu propi interès. 

Els partits, a més, tenen problemes particulars i propis, quan han esdevingut agències de col·locació de càrrecs i això provoca lluites internes entre els que defensen els objectius nacionals i els que defensen els interessos particulars, sous i influència personal. 

Els militants de base també tenim un problema si no som capaços de pensar per compte propi i ens limitem a seguir dòcils i disciplinats les consignes dels partits.

Tenim un problema de lideratge terrible. Ens cal que ANC, Òmnium i Consell per la República s'asseguin a parlar, molt seriosament, de com es reorganitza el moviment, com es posen els partits a treballar de forma coordinada per a la Independència, i com aquestes organitzacions de la societat civil es desempalleguen dels comissaris polítics dels partits. Pel broc gros: si han d'haver comissaris, que siguin de l'ANC als partits.

No he pogut sentir el discurs de la Presidenta. Lamentablement uns fanàtics no m'han deixat sentir-la. Jo no se si hauria estat d'acord amb tot el que deia, o potser només en part, o potser en total desacord. No crec que fos això últim, perquè el poc que he pogut escoltar em semblava força assenyat. En tot cas, el que se segur és que Forcadell ha estat la presidenta del Parlament en el moment més brillant de la institució a l'època contemporània, i en part ho ha estat per la feina de la Presidenta. Després, Carme Forcadell ha tingut el bon criteri de deixar la primera fila. Jo només puc estar agraït a Carme Forcadell. Per ser-hi sempre, malgrat la presó i la repressió. Per ser-hi abans del primer d'octubre de 2017, i per ser-hi ara també. Respecte, admiració i agraïment.

I no, ja fa anys que no voto ERC, com es pot comprovar llegint aquest blog. 

Acabo. A dia d'avui, el que tinc és molta curiositat per la llista cívica que l'ANC vol proposar. Pot ser una solució. Repeteixo: tenim un problema, i gros, amb els partits independentistes. De fet, tenim un problema, i gros, amb el sistema de partits. Però aquesta és una altre discussió.

dissabte, 1 d’octubre de 2022

Al carrer! #1Oct2022 #1Oct2017

Primer d'octubre de 2022. Avui és la commemoració del cinquè aniversari de  referèndum d'independència de 2017 i de la victòria aclaparadora que representa aquell dia. 

Del referèndum, en si mateix, perquè va ser un èxit d'auto-organització. El poble va defensar els locals de votació, va portar les urnes a aquests locals, va votar massivament i va defensar aquelles urnes sagrades i precioses amb el propi cos, enfront de les forces d'ocupació espanyoles. 

I pel resultat. Que amb els recomptes fets, descomptant fins i tot els milers de vots segrestats per les forces d'ocupació espanyoles, va marcar una victòria aclaparadora i indiscutible dels favorables a la independència.

A un país més civilitzat que l'estat espanyol, a un club d'estats cínic i exclusivament mogut per interessos materials com és la UE, el resultat del primer d'octubre de 2017 hauria obert, sense dilacions ni excuses, el ṕrocés de reconeixement internacional de la república de Catalunya. No va ser el cas. L'aprenentatge és que fins que no onegi la senyera als organismes estatals internacionals, no hem d'esperar més que mentides, complicacions, inconvenients, conflictes, àdhuc violència, d'aquests mateixos estats i organismes. En particular d'Espanya i de la UE. Fiquem-nos-ho al cap. Fiquem-nos al cap, també, que el primer d'octubre de 2017 els vam guanyar i que aquella part del camí ja està feta.

El camí que encara hem de recórrer comença, com tots, al carrer.

No és una metàfora. Per a culminar cal la mobilització del poble i el control del territori. Cal que cap govern, ni l'estatal, ni tampoc l'autonòmic, en tant que organisme de l'estat, ens aturi. No ens poden aturar quan la desobediència civil és continua i generalitzada. Als carrers.

El passat onze de setembre vam sortir al carrer a dir que hi som. Hi som. Determinats.

Avui cal tornar-hi. A les 17:00 hi ha convocada una manifestació a Arc de Triomf. Durant tot el dia, arreu del país hi han actes convocats.  No dubteu pas! participeu-hi!

Ens veiem als carrers!




dimarts, 27 de setembre de 2022

Acord per la claredat

La gran proposta del president Aragonès és el "Pacte de la claredat". Un pacte a la quebequesa amb l'estat, per definir quan i com es podrà fer un referèndum d'autodeterminació  vinculant a Catalunya. Pacte per la claredat.

Ens cal ser clars. Sí senyors. Em sembla molt bé que ens posem d'acord en dir les coses clares.

Diguem-ho clar: l'estat espanyol, immediatament per boca de Salvador Illa, i poc  desprès per la de la ministra portaveu, han dit, ben clarament, que això del pacte de la claredat ni està ni se l'espera. Els del PP, Vox i C's encara riuen.

Diguem-ho clar: la DUI de facto van ser les sessions del Parlament del 6 i 7 de setembre d'aquell, quan es va aprovar fer el referèndum i unes lleis de transició que donaven cobertura jurídica i legalitat a la transició vers la independència.

Diguem-ho clar: l'únic referèndum possible és l'unilateral. Ja el vam fer, el passat 1er d'octubre de 2017. I el vam guanyar.  Els referèndums referenden, i el poble català, va referendar la independència, amb més de dos milions de vots emesos, i una esclatant majoria favorable. Les condicions en que es va votar, sota l'agressió de les forces d'ocupació espanyoles, donen encara major relleu i valor a aquella gran victòria.

Diguem-ho clar: Un cop comptats els vots del referèndum, la independència es va proclamar, i tot seguit els representants del poble van prendre la decisió, unilateral, de no permetre al poble defensar la independència obtinguda. 

Jo no crec que el poble català pugui tornar a confiar mai més en aquells representants que van usurpar la sobirania popular en el moment més crític. Certament, se'ls va fer confiança per fer front al 155, i se'ls va tornar a fer confiança quan, enmig de la pandèmia, l'independentisme va guanyar per primera vegada en escons i vots al Parlament de Catalunya. Aquesta última una victòria ben amarga, perquè, en tot cas, es tractava d'unes eleccions autonòmiques, quan haurien d'haver estat constituents. Però és que, a més, només van servir per mostrar les vergonyes i les misèries dels partits independentistes, molt més preocupats en mantenir quotes de poder autonòmic que en la recuperació de la independència.

Diguem-ho clar: costarà molt tornar a posar en marxa la maquinària que va fer possible el 6  i 7 de setembre i el 1, 3 i 27 d'octubre de 2017. 

Quan es diu que la independència va durar uns  segons, és fals. La independència de fet abasta el període entre el 6 de setembre i el 27 d'octubre. Moments en que vam fer front, amb èxit, al cop d'estat del 20S, quan la policia espanyola va entrar a les seus de les conselleries en la recerca de "proves" contra l'independentisme, i després no van tenir valor per sortir.

El poble no va fallar, però se li va negar la victòria. No sabem els motius de fons, ni les pors que uns i altres van tenir. En tot cas, aquells dies vam aprendre que podíem guanyar. Avui sabem que, de fet, ja havíem guanyat.

Podem tornar a guanyar i recuperar la Independència que ja teníem. No hem de permetre que ningú ens negui la victòria. No li ho permetrem a l'adversari i, encara menys, als nostres representants. 

El poble, nosaltres, tornem a caminar. Independència. Com més aviat millor i sense més pèrdues de temps, ni taules de xerrameca, ni pactes que clarament no seran. El que cal és mobilització contínua i control del territori. 

El proper dissabte, cinquè aniversari de la gran victòria del primer d'octubre de 2017, ha de ser una jornada de lluita, que prengui l'energia de la passada diada i que la projecti al futur. 

Persistim. Fins aconseguir-ho. Aquest és el compromís i és ben clar. Tots hi estem d'acord. És el nostre acord per la claredat. És el nostre acord per la Independència. Acordem mobilitzar-nos fins a recuperar, i consolidar, la Independència de la República de Catalunya.

Ateu

 Jo sóc ateu. Es diu que "ateu" vol dir que no creus en Déu. Però no és veritat.

És obvi que Déu existeix. Si més no, en forma d'idea. La idea de Déu existeix. És una idea extremadament poderosa. Ha mogut la història de la humanitat des dels inicis. La idea de Déu  ha estat la causa última de guerres, rituals, tradicions, noms de llocs i persones,  art de tota mena. La idea de Déu és inevitable. En aquest sentit, Déu existeix. 

Algú dirà que això és un joc de paraules i que la idea de Déu no és el mateix que Déu. D'acord. Però un ésser que és a tot arreu, però no es pot captar de cap forma, que és totpoderós i fa miracles, però que, en realitat, no hi ha cap evidència que avali aquesta afirmació, que només el pots percebre per "la fè". Un ésser que és un "esperit" però que, de fet, ningú pot descriure o  mesurar què és un esperit, o si ho fan, no es posen d'acord.

Un ésser que, en realitat, és una idea. Si Déu és una idea, aleshores la idea de Déu és Déu, no? Bé. és igual això últim sí que ha estat un joc de paraules. La cosa és que, per mi Déu, o la idea de Déu, són el mateix i, en tant que idea, és òbviament real. I no penso entrar en discussions sobre platonisme, o sobre el món de les idees. Sóc molt més prosaïc: Les idees les creen les ments, no tinc motius per pensar el contrari.

Insisteixo, resulta que, en tant que idea, la de Déu, Déu, és una creació de la ment. Aquesta és la clau. Deu, que sens dubte existeix, i si no us ho creieu, mireu-ne els efectes al llarg de la història, ha estat creat per la ment dels homes. Per això sóc ateu. Perquè per mi l'origen de Déu és la humanitat. Contra el que afirmen alguns teistes, que és just el contrari.

Però a mi em serveix el meu plantejament perquè, entre d'altres coses, em permet de gaudir de la multitud de panteons que les cultures del món han creat. Estic enamorat del panteó grec i em declaro devot de la dea Atenea. Però, sens dubte, el panteó nòrdic i el cinematogràfic Thor mereixen una menció i un reverent respecte. Qui parla de deus parla de religions: Quan sigui gran vull ser mestre Jedi. De moment, però, sóc practicant de mindfulness.

El meu plantejament té una altre cosa molt bona, i és que, en tant que creacions de la ment humana, l'autèntica seu de la divinitat és la ment. Déu és al nostre cap. L'espiritualitat és al nostre cap. Tinc dret a fer servir aquestes idees que són molt poderoses abstraccions i que em permeten interpretar el món i crear un relat sobre la vida, la mort, sobre el pas del temps, sobre l'univers. Puc fer servir aquestes poderoses idees per assolir un pensament místic, si cal.

I, sobretot, puc ser lliure de pensar com vulgui i no em cal imposar el meu pensament a ningú.

Per això crec en déus, i sóc ateu.

dilluns, 26 de setembre de 2022

Acabar amb els prejudicis.

Al llarg de la meva vida laboral al sector de la consultoria informàtica he pogut treballar amb companyes i companys magrebins. Força joves, ben preparats, amb idiomes. Eficients. Les converses al voltant de la màquina del cafè eren força divertides.

Aquells converses em van servir per trencar prejudicis. Resulta que els musulmans i les musulmanes són, essencialment, com els cristians. És dir, la majoria no són fanàtics religiosos. Amb els musulmans funciona allò del "creient i/o practicant" que apliquem als cristians i amb resultats força similars: la major part dels que es declaraven creients, eren poc practicants, per no dir gens. En el cas de les noies, recordo haver vist algun vel, però la majoria de les noies musulmanes no en duien, si més no a l'oficina. Només recordo un company que fes un ramadà estricte, la major part de les companyes i companys musulmans no el feien.

Creient, però no practicant era el més habitual. A l'oficina, Les noies musulmanes, joves i, sovint, molt  atractives, en general anaven més maquillades i amb vestits més elegants i femenins que les noies no musulmanes. Cridava l'atenció. No dic que sigui així sempre, Ja he comentat que estic parlant de l'experiència personal a una oficina d'informàtics, que tenia un ambient força internacional amb una quantitat important de personal magrebí.

M'adono que el fet de ser musulmà donava a les meves companyes i companys un component de la seva identitat personal, i una referència cultural, però que, en tot cas, elles i ells eren gent jove que estaven vivint a Barcelona, per més o menys temps, i que la vida a la ciutat, sortir i anar de bars, la feina, les amistats (i els embolics), els estudis en curs d'alguns d'ells... tot allò també els aportava una identitat i unes referències.

No. No eren fanàtics religiosos. Eren gent jove que, ves quina cosa, eren musulmans, però també agnòstics o ateus amb educació més o menys musulmana. Algun n'hi hauria de més religiós. segur. Però per a fanàtics religiosos, n'he vist molts més entre els cristians.

Aquesta és la clau: al món musulmà hi ha de tot, sospito que amb preponderància dels "creients no gaire practicants". Com els cristians. Suposo que també es pot aplicar a budistes,taoistes, confucianistes, hindús... "creients poc practicants".

El problema no és la gent, ni les seves creences o manca de creences religioses. El problema es fer servir aquestes creences com instrument de poder. Obligar a la gent a vestir, menjar, creure, treballar, tenir unes relacions, estimar o odiar a qui et manin. El problema és fer servir la religió per sotmetre. El problema ve quan la dona ha d'estar sotmesa a l'home per un precepte religiós. Vet aquí el problema. El problema és la religió, qualsevol religió, quan és un instrument de dominació, o de rentat de cervell, o d'exercici del poder.

Per això la revolta de les dones a l'Iran és una lluita d'alliberament tan important, que només es pot saludar i a la que cal donar suport incondicionalment. Perquè per a que el vel sigui un autèntic símbol d'identitat cultural i religiosa ha de, primer de tot, deixar de ser un signe d'opressió. I això vol dir derrocar als que l'han pervertit, i derrocar els estats teocràtics que "per la gràcia de Déu" exerceixen el poder sobre les ments i els cossos de la gent, i sobre els de les dones, en particular.

I qui diu religió, també pot dir qualsevol ideologia que es faci servir com instrument de poder. Segur que en coneixeu més d'una. L'enemic sempre és qui fa servir aquestes ideologies per sotmetre, per exercir el poder. 

Atents, doncs, a reconèixer l'enemic i combatre'l allà on sigui que aparegui. 

Revolta de les dones a l'Iran

Les dones es revolten a l'Iran. la guspira ha estat l'assassinat a mans de l'estat d'una noia que no portava "ben posat" el vel 

Les dones, sobretot les joves, es revolten contra un estat i una societat que les condemna a ser ciutadanes de segona. El masclisme és una forma de dominació de la meitat de la població sobre l'altra meitat. Una dominació que fa servir la violència a la llar, a la feina, domèstica en diríem, però també una violència estructural, una violència i una dominació que utilitza el sistema educatiu per a tornar a les dones obedients, submises i, en definitiva, esclaves; que utilitza el sistema policial i judicial per a reprimir amb violència, fins a la mort, aquelles que volen vestir o estimar d'una forma diferent a la que ordena el regim.

Al paràgraf anterior no ha aparegut per enlloc la paraula islam. El que he dit és aplicable  a qualsevol societat masclista i autoritària, com  la nostra. Potser no en el mateix grau que l'Iran o l'Afganistan, però masclista i autoritària.

El que ens recorden aquestes dones joves i valentes de l'Iran, és que els drets es lluiten i es guanyen al carrer. Per això la revolta és al carrer.

Sempre, les lluites es lluiten i es guanyen al carrer. Sempre. Poden ser la lluita pel dret, tan senzill i tan poderós, de poder vestir com vulguis, com les dones iranianes; pot ser la lluita per la llibertat de la teva nació; pot ser la lluita pel dret a parlar la teva llengua; pot ser la lluita pel dret a estimar com vulguis; pot ser la lluita per un salari digne; pot ser la lluita per condicions laborals justes; pot ser la lluita pel dret a l'habitatge; pot ser  la lluita pel dret a recursos naturals que permetin la vida; pot ser la lluita per espais naturals nets i amb flora i fauna pròsperes. Sempre les lluites són d'alliberament, D'alliberament de des dones, nacional, sexual, de classe,

Sempre és igual: la minoria, l'elit, que exerceix el poder, abusa de les dones, o de minories nacionals, o de la classe treballadora, o pagesa, o dels LGTBIQ+, o de l'espai natural. Sempre, aquest grups oprimits no tenen més opció que revoltar-se als carrers. lluitar i pagar un preu amb sang i repressió, per a defensar els seus drets trepitjats, o per a conquerir-ne de nous. Poden perdre, segur, però encara és més segur que si no lluiten al carrer, i als espais en disputa, no guanyaran

Això és el que ens recorden i ens ensenyen aquestes dones iranianes joves i valentes. Cal anar-hi, anar-hi i anar-hi. Cal lluitar els drets al lloc on es poden guanyar: al carrer, disputant-ne el poder als poderosos i als seus sicaris. Té un preu, i alt. La lluita contra els estats autoritaris tenyeix de sang els carrers. 

La meva admiració, i el meu respecte més profund per a aquestes dones iranianes, joves i valentes. Lluitadores. Màrtirs i heroïnes.

Espero i desitjo de tor cor que més aviat que tard, també siguin vencedores. Que guanyin el dret a ser ciutadanes de primera. Que caiguin els règims masclistes i autoritaris. 


diumenge, 11 de setembre de 2022

Diada Nacional 2022. Comença el nou embat (amb partits, o sense).


 

Crec que la Diada de 2022 es recordarà com la de la represa.

Ahir, la marxa de torxes al carrer Sagunt, de Sants. Avui he vist l'arribada de motards independentistes per la Gran Via, he vist el fossar de les moreres ple com un ou, he vist les flors a Rafael Casanova, he vist molta, molta gent amb les samarretes d'enguany i de les antigues de l'Assemblea, he vist moltes estelades, amb pal i com a capa. He vist molta gent, molts joves, no tan joves, i encara menys joves. 

Per la tarda he anat a la manifestació i allà he cridat: IN-INDE-INDEPENDÊN-CI-A, molts cops. He vist molta més gent que no havia vist al matí. Molta. Molta gent. I els he vist determinats. I tots tenien un únic clam: Independència. Tots érem independentistes. He caminat molt. He arribat prop de l'estació de França, he pogut cantar els segadors com feia anys que no cantava. En acabar l'himne que cloïa l'acte, un "Visca Catalunya lliure!" m'ha sortit de l'ànima. Però abans, he pogut sentir el discurs de Dolors Feliu, la presidenta de l'ANC. 

Missatge als partits: teniu un any per oferir uns resultats, per mostrar els resultats que se us va encomanar aconseguir. Teniu un any. 

L'ANC ha dit que tenen un any per mostrar resultats. 

Als partits se'ls demanen resultats. Entenc que en la qüestió nacional, principalment, però també entenc que a les altres grans qüestions: la social, la mediambiental, l'econòmica, les infraestructures, la gestió dels serveis públics, educació i sanitat, transport, Molt important: la defensa i promoció del català. Tenen un any per mostrar resultats i que la gent decideixi.

És fantàstic: se li en diu democràcia. Fiscalitzar els partits que, en teoria, ens representen. 

I si no hi han resultats, no els votarem. I no ens abstindrem. Ja no val allò de: "si no ens voteu a nosaltres vindran els del 155!" No, aquesta amenaça ja no funciona. Si els partits no són dignes de representar-nos, farem una llista cívica. Com ha dit Dolors Feliu, hi ha gruix de país per a fer una llista cívica: Gent que no viu de la política i que, puntualment, estarà disposada a fer el pas de presentar-se a unes eleccions amb una llista amb l'objectiu únic de proclamar la independència. I gent que no farà aquest pas, però que estarà disposada a aguantar i defensar la independència al carrer. Al preu que sigui. 

És cert. Que es presenti una llista cívica no vol dir que aquesta llista guanyi. De fet, la sociologia ens diu que ho tindrà molt difícil per, simplement, entrar al Parlament. Però també és veritat que avui molta gent ens hem manifestat quan molts es pensaven que ens quedaríem a casa. Els partits independentistes poden jugar amb foc, si volen, o poden fer-se dignes de la confiança de la gent. En tot cas, avui per avui, la llista cívica ja comptaria amb el meu vot, i qui sap si alguna cosa més.

Nosaltres, els independentistes, a la nostra. D'aquí tres setmanes serà el cinquè aniversari del primer d'octubre de 2017. El dia de la gran victòria a l'únic referèndum d'autodeterminació possible amb Espanya. EL dia en que més de dos milions de catalanes i catalans vam votar que volem la Independència, i encara la volem, i això no ho va poder evitar la violència espanyola.

Hem de commemorar aquesta victòria. Fer-la valer per mobilitzar-nos de nou. Els carrers han de tornar a ser nostres. Sí, i qui diu els carrers, diu el control del territori.

Vam votar i  vam guanyar. No cal tornar a votar. El que cal fer és posar en pràctica el resultat d'aquella votació i aixecar la declaració d'independència que es va suspendre sense que el poble tingués la mes mínima oportunitat de defensar-la.

Hi ha la força del carrer. El que cal és mobilitzar-la. El que cal és sinceritat, valentia i decisió. Tenen un any per a fer bon govern i convèncer-nos que poden liderar aquest nou embat.

I si no poden, ja ho farem nosaltres.

Visca Catalunya Lliure!