Corrupció al vot per correu

Fa una estona estaven comentant per la ràdio el cas de la compra de vots per correu que s'ha destapat a Espanya. La tertuliana que ho comentava deia que, essencialment, es tractava d'un cas de "trumpisme de manual" promogut per "la dreta", amb l'objectiu de deslegitimar el vot per correu, atès que el vot per correu acostuma a perjudicar a "la dreta". 

Un altre dels tertulians presents ha contra-argumentat que no es tractava d'un cas de propaganda si no que hi havien proves fefaents i detinguts: que no és propaganda si no corrupció demostrada. Destacant, a més , que aquests casos tant afecten al PP ("la dreta"), com al PSOE ("l'esquerra"). La tertuliana ha replicat que tot i ser cert el contra-argument,  en cap cas es podria considerar el vot per correu és corrupte en general, si no que es tracta només de "casos aïllats".

"Casos aïllats" és la corrupció que es detecta i és tipifica com a delicte, però no és l'única corrupció possible. Primer: com d'aïllats són aquests "casos aïllats"? És dir, només es coneixen els "casos aïllats" que es detecten, però és que, precisament, el problema són els "casos aïllats" que no es detecten. Hi ha alguna estimació de quants "casos aïllats" no es detecten? Segon: de fet, la corrupció a gran escala és la "legal". En aquest sentit, el vot per correu és, clarament, corrupte.

Si no us ho creieu, proveu a votar per correu des de l'estranger. Els catalans que viuen a l'estranger són una comunitat numèricament molt important. És una comunitat que vota independentisme majoritàriament. És una comunitat que sap que votar des de l'estranger és difícil, si no impossible. Per als catalans residents a l'estranger votar és, sovint, una carrera d'obstacles que és impossible de fer  a temps.

A menys, és clar, que formis part del col·lectiu de militars, diplomàtics, funcionariat espanyol a l'estranger, que majoritàriament vota PSOE, PP o VOX i que, aquest sí, rep totes les facilitats per a votar. 

Això és corrupció. Serà "legal", però no és legítima. L'estat afavoreix "als seus", i silencia i dificulta el vot dels que, probablement, "no ho són". 

El sistema de vot per correu està viciat perquè afavoreix el vot d'uns col·lectius associats a uns partits i dificulta el vot de col·lectius associats a d'altres partits. Això ho fa el mateix estat. És impossible ser més corrupte, per molt que es faci des del respecte escrupolós a la "legalitat". 

Això no és "trumpisme de manual", això és denunciar que el sistema està podrit fins al moll. El sistema utilitza els recursos "que nos hemos dado entre todos" per a silenciar i reprimir als col·lectius dissidents. 

Els dissidents, avui en dia i des de fa uns quants anys, ho som els independentistes en particular,  i l'esquerra alternativa i extraparlamentària, en general.

Segueix la tertúlia a la ràdio L'he apagat. Per a escoltar anàlisis superficials no em cal la ràdio. N'he llegit de millors al grup de WhatsApp de pares i mares de l'escola...

A Barcelona jo votaré amb la papereta del primer d'octubre

D'aquí una setmana toca votar. O no. Es trien els alcaldes i els regidors. Sempre es diu que les eleccions municipals són les més properes a la gent. A Barcelona, no. A Barcelona, per la dimensió de la ciutat, són eleccions en clau més política que municipal. 

Enguany no tinc gens clar a qui votar. Com a independentista no em sento representat per cap partit. Per cap. Nominalment Trias per Barcelona, ERC i CUP s'auto-defineixen com independentistes però, el fet, és que els partits han tornat la independència del país al món dels unicorns.

Si a Barcelona, macrocefàlica capital de Catalunya, ells no parlen d'independència, aleshores és que no estan en la línia del que crec que cal fer. O dit d'una altre forma: no em representen. Si  no em representen, en consciència, no els puc votar.

Ara mateix el més probable és que faci un vot nul, posant la papereta del referèndum del primer d'octubre de 2017 amb un sí. Aquell dia vam guanyar. L'endemà el poble va ser traït. 

El primer d'octubre de 2017 vam votar per la independència. Vam defensar la democràcia i la llibertat. Hi havia prou gent  disposada a continuar defensant-la. Catalunya era independent de fet. Havíem proclamat la independència de fet amb les lleis de desconnexió. Es va fer de llei a llei. Calia aguantar.   

Però no van aguantar. La classe política catalana va fer gala de la seva històrica incompetència, puerilitat, i llunyania del poble que diu liderar. Potser van comprendre que la victòria del sí a les urnes del primer d'octubre no només significava la ratificació de la independència de Catalunya, si no que també encetava el camí per a la substitució de la vella classe política catalana per una nova classe política. Catalunya no només s'independitzava d'Espanya, també s'independitzava d'ells. I això, no.

Les elits catalanes van dir que no. I els polítics van trair al poble. En una barreja d'incompetència, de manca de realisme polític, de por a perdre el poder, o potser d'avarícia de poder, o potser, simplement por de l'enemic i manca de confiança amb el país. Tot plegat va  acabar amb una nova traïció dels líders, similar a la que ens va relatar Xirinacs.

I aquí estem: amb partits que obliden el primer d'octubre i desmobilitzen, o mobilitzen amb l'objectiu d'obtenir càrrecs i poder institucional.

Ara mateix sento que no serà votant a partits que es farà realitat la independència. Avui mateix, quan manca una setmana, crec que no votaré. La gent que fa anys van lluitar per la democràcia van ser traïts, com ho som nosaltres ara. La gent que va lluitar per la democràcia no van guanyar. És important reconèixer-ho. La segona república espanyola es va fer sobre el cadàver de l'estat català que va proclamar Companys. Aquella república espanyola va néixer de la victòria popular a les  eleccions municipals de 1934, però va prendre forma perpetrant l'assassinat de l'estat català. Aquella república, que mai va ser la que es volia a Catalunya, va ser, malgrat tot, una conquesta popular. Al 75, en canvi, Franco va morir al llit. La "democràcia" espanyola va ser una "concessió", no una conquesta. D'aquí plora la criatura.

La independència de Catalunya ha de ser, necessàriament, una conquesta. Ha de tenir aquest caràcter de conquesta perquè si no, serà mentida. A més, només pot ser possible si la lluitem als carrers. Mai serà una concessió. Espanya mai acordarà un referèndum. Això ho sabíem abans de 2017 i per això es va fer com es va fer el referèndum del primer d'octubre. Per això qui planteja referèndums acordats, menteix. Per això els líders ens van trair: perquè la victòria del poble els amenaçava a ells més que a ningú.

Avui crec que votaré amb l'única papereta que em representa. La del primer d'octubre. Amb el sí a la independència ben marcat.

Ciència ficció

Al post anterior parlava de sl'Starship d'Elon Musk

Em preguntava, o em donava una explicació de per què havia fracassat l'enlairament.   

Jo crec, tant de bo m'equivoqui, que és un fracas per raons que van molt més enllà de les causes purament tècniques. Per què va petar l'Starship? Perquè ja no hi han projectes nacionals, o de la humanitat. Perquè ja no somiem. Perquè ja no volem anar orgullosament a on mai abans no hi havia arribat ningú.

A mi sempre m'ha agradat la ciència ficció. Aquests darrers anys han donat algunes joies: «Gravity», «Interstellar», o «The arrival». Personalment, trobo aquestes tres sensacionals. Però n'hi han un munt més. Des de «Forbidden planet», passant per «2001, A space odissey», o la imprescindible «Contact» de Carl Sagan. O series de TV tan brillants com totes les Star trek, o Galactica (en l'extraordinari remake de 2004). I me'n deixo un munt.

L'exploració espacial és una constant en aquestes obres. Utòpiques o distòpiques,  ens presenten una humanitat que en algun moment es va llençar a l'espai a explorar. 

El futur brillant  d'Star Trek, on la Terra és un planeta blau i verd, que ha regenerat la seva biosfera. Una humanitat que ha endreçat casa seva i que es dedica a la ciència, al coneixement i a l'exploració de l'espai... Contraposat al tenebrós món de "Matrix" en que les persones són esclaves de la realitat virtual, i on "l'alliberament" és que es pot triar voluntàriament aquest esclavatge.

I em temo que, avui, la humanitat és més a prop de "Matrix" que de "Interstellar"

L'avarícia i l'hedonisme contraposats als ideals, a l'esforç i al sacrifici personal.

Pastilla vermella o pastilla blava? Pugem a  l'Enterprise o ens lliurem a l'agent Smith?

El coet

Va explotar el coet de l'Elon Musk. El que havia de tornar a la lluna.

Més enllà de causes tècniques, sabeu per què va explotar? per les mateixes raons de fons que van fer explotar al Challenger i el Columbia.

Pels calés.

La carrera espacial va ser un conflicte de prestigi entre el EUA i la URSS. Guanyar la carrera espacial equivalia a dir que el sistema que representava la potència respectiva era el millor. La democràcia liberal contra el socialisme estatista. 

Si bé els primers èxits van ser de la URSS, al final els EUA van esmerçar un esforç gegantí per obtenir la victòria final i van ser ells els primers en posar el peu a la lluna.

Arribar a la Lluna va ser un objectiu nacional dels EUA. Vet-ho aquí. No importava el pressupost. Arribar els primers era l'únic que comptava. Els millors cervells, els millors materials, la millor producció. El millor del millor. Tot els mitjans que calguessin. Ep! i la URSS també ho feia així. Què us penseu?

Els EUA ho van aconseguir. Van plantar les barres i estrelles a la lluna.

Elon Musk només vol fer calés. Com només volien fer calés els contractistes del Columbia i del Challenger. 

Quan pretens fer cales has de fer dues coses: maximitzar beneficis i minimitzar despeses. 

Per a minimitzar despeses utilitzes materials barats, pagues salaris baixos, colles als proveïdors...

El resultat és, lògicament, un producte fet amb materials barats, muntat per operaris mal pagats, dissenyat per enginyers amb poca experiència, i un projecte gestionat per gent només interessada en els resultats econòmics del curt plaç. No es tenen en compte els objectiu polítics o estratègics, o els principis inspiradors del projecte.

Un candidat al desastre, en definitiva.

Però és que el món funciona així, en realitat. Els productes i serveis, tots, només tenen una raó de ser: fer calés. 

Oi que quan truqueu a algun lloc per a demanar una visita, o una reclamació, o un tècnic per una avaria sempre us fan esperar? és per això: els call centers es dimensionen per a que cap operador tingui mai el telefon penjat. Amb una persona més agafant el telèfon ja no hi haurien cues. Però, és clar, seria un salari més a pagar. No. Els diners que cobraria l'operador millor que es quedin al compte de resultats. Total, la gent no té més remei que esperar, perquè sovint són un mercat captiu (el capitalisme no funciona en mercats captius, per cert).

El món de l'empresa funciona d'aquesta forma: arribar justet, o fins i tot, una mica menys que justet. En definitiva, si les multes per no arribar són més barates que arribar justet, és millor pagar multes que pagar salaris.

Per això li va petar el coet a l'Elon Musk. Per això aquest món petarà.

Per pura avarícia.

Sequera

Sequera. Tres anys de sequera. Diuen que s'ha perdut un any de pluja. No hi ha aigua. Ens amenacen amb restriccions.

Mireu, després de tres anys de sequera, l'únic que és segur és que no ens ha agafat de sorpresa. 

Es diu que "la nostra"  generació és la més preparada de la història. La que ha comptat amb més recursos. La que té més estudis. 

El cas, però, és que aquesta generació ha caigut, amb complaença fins  tot, a tots els paranys que ha trobat. Aquesta generació ha seguit fent la guerra, dilapida més que mai els recursos del planeta,  contamina més que mai l'aire i el mar. Aquesta generació no és la millor. És la pitjor. I és la pitjor perquè ho tenia tot per a ser la millor i, en canvi, uns han triat l'hedonisme, la indiferència o la mandra,  d'altres l'obediència cega, l'infantilisme; i tots han triat la hipocresia. 

Es busquen culpables. No plou,i la culpa és del canvi climàtic, i no es pot fer res, perquè la natura ha embogit. Els més agosarats diuen que la culpa és nostra, que l'hem feta embogir.. El cas és que buscar un culpable no aporta cap solució. El cas és que, si a Catalunya no hi ha aigua, l'explicació més raonable potser té poc a veure amb el canvi climàtic i sí molt amb el model econòmic, la imprevisió i l'avarícia.

Als anys 80 hi havia un anunci de la Generalitat que deia, "Som 6 milions". En aquella època no és que la l'autonomia de Catalunya anés sobrada d'aigua, però es podia anar fent. Eren els anys previs als Jocs de Barcelona. 

Quaranta anys més tard som set milions i mig, és dir, un milió i mig de persones addicionals. El consum per capita d'aigua és més elevat que als anys 80. Per si fos poc, segons he llegit avui mateix, cada any venen uns dotze milions de turistes. El consum d'aigua dels turistes és superior al dels autòctons.

És dir, a efectes pràctics, el sistema hidrològic al Principat  suporta una pressió molt més elevada enguany que fa 40 anys. No tinc dades, però estic convençut que aquesta pressió per ella mateixa ja permetria explicar les mancances. La darrera gran sequera va ser entre 2007 i 2008, uns setze mesos de sequera. A conseqüència d'aquella sequera es van fer dessaladores. A Barcelona, d'aleshores ençà, ens hem estalviat restriccions. Fins enguany. No han passat ni quinze anys i tornem a fer curt. "És que la sequera fa tres anys que dura!". Sí, i? Jo porto sentint  que la contaminació de l'aire, que si l'escalfament global des de ben jove. I les advertències del IPCC des de fa un munt d'anys són ben clares. Aleshores, a què ve aquesta sorpresa? 

A que ve passejar-se amb el pin de l'agenda 2030 si no te l'has llegit? Que no sabem llegir? Tampoc sabem comptar? som 1.500.000 persones més que fa 40 anys. I gastem més aigua. I venen dotze milions de turistes. I volen que en vinguin mes! i volien fer uns jocs olímpics d'hivern al Pirineu! I volen fer un Hard Rock per a que vinguin més turistes! I la canonada que perd aigua a Badalona, no l'arreglaran fins al 2025 per no se quina merda d'excusa. 

Després fan una campanya de "conscienciació" a la tele dient que no facis servir la banyera, i que arreglis l'aixeta que perd aigua... i tant que l'arreglaré: al preu que la cobren l'aigua no podem permetre'ns malbarataments.

L'aigua és cara i més que l'encariran, tot i que les elèctriques van buidar pantans per a poder generar electricitat i cobrar-la més cara. 

La culpa és de la natura, que s'ha tornat boja, i de la gent que consumeix més del compte.

Una puta merda. La culpa és dels que han decidit que aquest país ha de ser un parc temàtic per a turistes. Dels que han decidit que créixer consisteix en acumular: acumular gent, acumular producció, acumular de tot, de forma infinita. Sense comptar que això no pot ser. Si més no, si tots volem  viure en aquest món. Sense comptar que aquesta gent, i aquests centres de treball necessiten comunicacions sostenibles, trens i no cotxes, necessiten espais lliures, i verds, necessiten aigua i recursos. 

La culpa és dels que s'omplen la boca amb la paraula sobirania i s'obliden de la sobirania energètica, de la sobirania alimentària, de la gestió racional i sostenible de l'aigua. O potser no se n'obliden, potser és que, simplement, no és el seu negoci, o el del lobby que representen, o no dona tants calés com obrir un munt d'hotels i que rebentin els pagesos.

Catalunya és un país que s'ha anat a fer punyetes perquè està en mans de màfies. En patim, com a mínim, dues. La màfia madrilenya que saqueja tot l'estat espanyol, i la màfia catalana, que se subordina a l'espanyola a canvi d'un bon pessic en el saqueig de Catalunya i, eventualment, perquè també participa una mica en el saqueig a l'estat espanyol. Fins que no ens lliurem de totes aquestes màfies, i cal posar noms i cognoms als mafiosos, no ens en sortirem. 

La independència, fills meus, va de lliurar-se d'aquestes màfies. Per això no la volen ni a Madrid, ni a Barcelona. On Barcelona no és la ciutat que jo m'estimava i en la que vaig néixer. No. Em refereixo a la Barcelona com a símbol del poder, de corrupció i d'hipocresia. El mateix que Madrid.

No plou, i la sequera és greu. Però és encara pitjor l'avarícia, i la prepotència de les màfies. És encara pitjor aquest sistema en que els rics s'ho fan venir bé per a ser encara més rics. 

Mentre ells es banyen a les seves piscines particular tu tanca bé l'aixeta, malparit, i no posis la banyera, com vol la noia de l'anunci, que gastes massa aigua, que la vull per mi, que jo sóc ric i tu pobre, encara que diguis (i et creguis! ai, que em pixo!) que ets classe mitjana. Pobre desgraciat.

Ens convé que plogui, però ens convé més una revolució.

Alliberada! Benvinguda, consellera Ponsatí!

Acabo el post i miro Twitter. Ponsatí ha sortit en llibertat fa uns minuts!

Me n'alegro molt! Però el missatge segueix sent el mateix. Mai de la vida hauria d'haver estat detinguda. Han volgut espantar-la i, pel que es veu, han acabat adonant-se que s'han passat de frenada. Encara sort. 

Però l'enemic és l'enemic, i l'enemic ens vol destruir. Cap treva contra l'estat espanyol. No hi ha cap diàleg que valgui ni cap acord. A Catalunya només ens val la Independència. Tan aviat com pugui ser,

Ara sí. Benvinguda a casa, consellera Ponsatí. Gràcies pel seu coratge!

Ponsatí, empresonada.

A hores d'ara, Clara Ponsatí està detinguda a la Ciutat de Justícia. Veient com han anat les coses, la sospita forta és que se l'enduran a Madrid, detinguda, per a que declari davant del jutge. El que passa és que, per desobediència, no hi hauria d'anar a presó. A tots els efectes, la detenció és il·legal. No és només que tingui immunitat com europarlamentària, és que ni per la mateixa llei espanyola hauria de ser a presó. Però està detinguda, i se l'emportaran a Madrid.

Perquè això no va de justícia, ni de lleis. Això va de la venjança espanyola contra l'independentisme, això va de demostrar que ells manen i, en particular, nosaltres, els catalans, obeïm. Això va de por, de cinisme, de llirisme, i d'alguna gent valenta.

Això va de que fins que no entenguem que Espanya és el país que ocupa militarment, i depreda a Catalunya, fins que no entenguem que Espanya i els espanyols són els enemics, fins que no estiguem disposats a deixar-hi la pell per la independència, fins que el desig de guanyar no ens faci invencibles, fins que no busquem activament, constantment la destrucció, la derrota completa, de l'enemic, no guanyarem.

Avui hem tornat a veure com contra els catalans funciona el dret de l'enemic. Hem vist que els mossos d'esquadra són una policia espanyola més i, per tant, una força repressora igual com ho són totes les "fuerzas y cuerpos de seguridad del estado". Com el seu nom indica, el seu objectiu es la "seguridad del estado", en cap cas la seguretat dels ciutadans, o l'acompliment de la llei.  No. La seguretat de l'estat. L'estat són ells, i nosaltres els seus súbdits. Ens ho recorden constantment.

Avui hem tornat a veure que som un país ocupat, i una minoria nacional represaliada. Avui , però també hem vist dignitat. El que potser també hem vist és un error de càlcul: dubto molt que, ni en el pitjor escenari, es preveiés que Ponsati romandria detinguda i, qui sap si segrestada a Madrid. Però la venjança fanàtica espanyola és així ¡Esto es España, coño!

A fe que ho és. I justament per això tot hauria de cremar. Els espanyols, rai, que estan encantats de conèixer-se. Però els catalans ens hauríem de fer un favor i desfer-nos d'una vegada per totes d'aquesta puta merda paràsita que és l'estat mafiós espanyol. Al preu que sigui. Per pura supervivència. Per fer que el món sigui una mica millor. I ja posats, cremem també tota la puta merda mafiosa que s'ha instal·lat a les institucions de Catalunya, i que ens converteix, i això sí que és ser desgraciat, en una còpia miserable i en petit d'aquest mateix estat.

Trenqueu-ho tot. Cremeu-ho tot. No perdoneu a ningú. No tingueu cap pietat. Torneu cent cops per cop.

Adéu, Josep Maria Espinàs.

 

Aquesta tarda ha mort Josep Maria Espinàs. 

Se'n va un referent personal. Se'n va l'autor de les columnes d'opinió , a les contraportades de l'Avui, que jo llegia allà a l'acabament dels vuitanta, o inicis dels noranta.  Se'n va l'autor del cant del Barça. Se'n va l'autor dels llibres de viatges, a peu, per un munt de llocs i paisatges humans i naturals.

Se'n va algú que estimava la terra, que estimava la llengua, que estimava el país.Se'n va algú que va ser un mestre en aquesta estimació. Referent també en aquesta estimació pràctica, que passa per a fer servir la llengua catalana sempre i a tot arreu. Referent, també, en com estimar la llengua, parlant-la i emprant-la, i el país, recorrent-lo a peu, fent-ne els camins, els cims, les valls, els pobles, els rius i el mar. Sentint-los a la pell i a les cames.

Se'n va un savi. Que escoltava i preguntava. Se'n va l'autor de grans converses amb personatges de tota mena del nostre país.

Se'n va un referent personal. Però els que senten més la pèrdua són, sens dubte, la família i els amics. Des d'aquest bloc, les condolences i l'escalf als familiars del finat.

Adéu, Josep Maria Espinàs. Moltes gràcies, de cor. Gràcies.  Tot l'agraïment i l'admiració per a vos. Descanseu en pau.

.

L'arenga del capità.

"El mes de gener s'acaba i la gent ja no es diu "bon any" quan es troben i es saluden. Ja no toca, a més, gener ha refredat les expectatives. Els conflictes armats arreu del món continuen. La corrupció i la incompetència dels que manen, també. Els vells vicis, els vells pecats de tots i cadascun de nosaltres segueixen presents. Ja s'ha vist que, en bona mesura, els bons propòsits no seran, i que la vida nova serà, si fa no fa, com la vella. O pitjor. Si més no, això és així per a la majoria.

Tant se val. Visca la vida, en definitiva. Perquè no es pot dir que no tinguem l'experiència viscuda dels anys passats. No ens agafa per sorpresa. Per tant, no és el moment de perdre ni el coratge ni el camí. Com els estoics farien, tenim uns deures i els hem d'acomplir en la mesura que depenguin de nosaltres. Potser aquest no és el camí de la felicitat, però és la única via cap a la satisfacció.

Amb un rumb fixat, així és com cal seguir el viatge. Capejant les tempestes quan apareguin, i aprofitant els bons vents si es dona el cas. Estimant el mar, i respectant-lo. Estimant la vida, i aprofitant-la. Estimant el vaixell que ens protegeix. Estimant i respectant a la tripulació d'aquesta vella, i bella, nau que anomenem Terra.

I si cal, perquè ens traeixen, hi haurà un motí i la nostra serà una bandera negra. Que la llei del mar és ben clara i és superior, i més noble, que  les lleis dels homes."

El capità va callar. La tripulació restava en silenci mirant de comprendre allò que els havia dit. El sol ja s'estava amagant per l'oest, sobre el mar. El capità es va girar, marcialment, i va entrar al castell de popa. El contramestre va cridar: "au, ganduls, que encara hi ha feina! cuiners! prepareu el sopar!"

Bon viatge

 Un any acaba i un altre comença. No és res més que això. La nostra cultura fixa l'inici de l'any en una data propera al solstici d'hivern boreal. Aquesta data inspira històries, religions, supersticions, cultures, contes, mites, lleis i històries. 

És la terra que gira i que volta al sol. No es poca cosa. Al contrari. Si més no en la nostra escala humana.  Una any de vida és molt temps, o poc temps. En tot cas, és temps passat. Els que seguim vius després de voltar un cop més al sol sabem el que hem deixat enrere, recordem als que no han pogut completar el periple. Recordem als que ja fa moltes voltes que només són records. 

Un any més. La Terra gira i la vida passa. Ens fem grans i acumulem voltes, com anells a un tronc d'arbre, i ens pensem que la vida són les històries que ens expliquem, i que ens expliquen, i que ens creiem. I el que diem és el món en que vivim. Allò dels relats. Cadascú té històries i aquestes històries són les que en determinen el seu capteniment. I aquestes històries diuen que n'hi han uns que són rics, i d'altres que són pobres i no hi ha res a fer. Viuràs en l'abundància o en la pobresa perquè les històries, les paraules dites i escrites, les lleis, faran que així sigui.

Mentrestant la Terra seguirà girant, en el seu moviment de rotació sobre el seu eix i de translació al voltant del Sol. El sol mateix continuara girant al voltant del nucli de la Via Làctia, a algun lloc del braç espiral, més aviat perifèric,  on el Sistema Solar es troba ubicat. Al centre de la Via Làctia hi ha un immens forat negre que és el que fa girar tota la galàxia. La mateixa Via Làctia no és meś que una de les galàxies del grup local de galàxies, que es desplacen juntes, en un cúmul, per l'Univers. Un univers actualment en expansió. Tot és moviment. La fletxa termodinàmica avança i el temps passa. Pas ràpid o lent? Fa de mal dir: és relatiu. A la Terra, però, els humans són rics o pobres perquè expliquen històries, i se les creuen. Són feliços o desgraciats. Estan sans o malalts. Són vells o joves. HI ha històries, paraules i  lletres, dites o escrites, que ho determinen.

El temps passa i l'univers es mou, i les paraules que ens tornen feliços i tristos, rics o pobres, lliures o esclaus, només poden ser dites o escrites aquí, a la Terra. Paraules que, per molt que cridem no se senten més enllà del planeta i que, fet i  fet, ni tan sols són enteses per tots el que hi viuen.

Encara n'hi ha que diuen que el seu relat és més bo, millor, superior o necessari. Encara n'hi ha que imposen el seu relat, i que tothom ha de captenir-se d'acord amb aquestes històries. Jutgen i castiguen si no s'actua d'acord amb les seves històries. Històries per obtenir l'obediència i la servitud dels altres. Històries sagrades. Llibres sagrats. Lleis supremes. Cartes fundacionals. El mal són paraules.

I la Terra gira i viatja al voltant del sol. I cap de les lleis i de les històries dels homes pot canviar aquest fet. Encara n'hi ha que diuen que la Terra gira perquè ells ho diuen. Encara n'hi ha que s'ho creuen. Quins bojos. Què superbs. Com n'arriben a ser de nimis i  minúsculs. Què miserables, egoistes i necis. 

Els fets són els fets. Cap història, per ella mateixa, fa que un sigui més que cap altre. Cap història, per ella mateixa, determina que algú hagi de ser ric o pobre. Cap història, per ella mateixa, dona la felicitat o la tristesa. Ha d'haver-hi qui es cregui la història. Som nosaltres que ens creiem les històries i provoquem la tristesa, la pobresa o l'esclavatge. No deixeu que les paraules d'històries interessades us sotmetin. Som viatgers, de l'espai i del temps. Viatgeu. Viviu. Escriviu vosaltres la vostra història. Teixiu-la amb les històries dels demés, però feu la vostra història, del vostre viatge. Viatgeu. Viviu.

 La Terra gira. Que tingueu, si podeu, si sou capaços de fer-ho possible, un bon any nou. Bon viatge. Ple d'aventures. Ple de coneixences. Amb les vostres paraules.