dilluns, 14 d’octubre de 2019

Sentència

Ja ho sabíem. Sabíem que les sentències serien bèsties. Aquí ho tenim.

Dins de la bestialitat de les sentències, a mi em resulten particularment salvatges les sentències contra Carme Forcadell, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. També per surrealista la de Dolors Bassa, condemnada per obrir els col·legis electorals en qualitat de consellera d'educació... quan era consellera de Treball !!! Però totes les sentències són brutals, salvatges. La de Raül Romeva, La de Jordi Turull, La de Josep Rull, la de Quim Forn. Han estat una venjança, com deia avui Oriol Junqueras. Junqueras és el que ha rebut la sentència més dura : 13 anys de segrest. Però totes, totes, són una salvatjada.

Els mateixos presos polítics han expressat ben clarament el que molts pensem,  en aquest comunicat (extret de «El temps») :

« No s’ha fet justícia. La sentència és la trista culminació d’una instrucció que no ha respectat les garanties processals pròpies de l’estat democràtic i de dret. Un procés judicial que no ha buscat justícia. L’Estat ha buscat venjança i càstig. L’ús i abús de la presó preventiva, els escrits acusatoris de la fiscalia, els informes creatius de la Guàrdia Civil i les declaracions dels dirigents polítics espanyols anticipant decisions dels tribunals que ens estaven processant són les evidències que demostren totes les mancances processals d’aquesta causa contra l’independentisme. A través nostre es pretén escarmentar milions de persones que els darrers anys han defensat pacíficament l’exercici del dret a l’autodeterminació i s’han mobilitzat a favor de la independència.

El processament per rebel·lió s’ha demostrat que era premeditat amb l’únic propòsit de segrestar la voluntat de la ciutadania expressada a les urnes. L’emmordassament de la veu de milions de catalans i catalanes a través de la suspensió dels seus representants escollits a les urnes és d’una gravetat sense matisos en termes democràtics.

Tenim l’orgull d’haver impulsat i organitzat el referèndum d’autodeterminació. I convidem a tota la ciutadania de Catalunya a sentir-se orgullosa pel seu comportament l’1 d’octubre i per la dignitat mostrada aquella jornada i els dies posteriors.

Mantenim intacte el convenciment que la decisió sobre el nostre futur col·lectiu pertany només a la ciutadania d’aquest país. La nostra voluntat d’impulsar una Catalunya justa i lliure és indestriable a la nostra convicció democràtica i pacífica. Per això, des de la presó de Lledoners, Puig de les Basses i Mas d’Enric, renovem públicament el nostre compromís amb la democràcia per seguir defensant amb plena convicció i determinació el futur del nostre país. La nostra aposta passa perquè Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república. Però abans que independentistes som demòcrates i per això mai renunciarem que siguin les dones i els homes de Catalunya les que s’expressin lliurement a les urnes per decidir el futur polític del país.

El contenciós polític que vivim no és pas nou, ve de lluny i som conscients que nosaltres som un esglaó més en el llarg camí cap a la llibertat del nostre país. Volem retre homenatge a tants homes i tantes dones que en condicions molt pitjors que les nostres han donat el millor del que tenien per defensar la mateixa causa que avui nosaltres representem, una causa que no és altre que la de la llibertat de Catalunya. Especialment recordem i honorem al president Lluís Companys, jutjat i condemnat per rebel·lió l’any 1934 per l’equivalent al Tribunal Suprem de l’època i assassinat el 15 d’octubre de 1940, demà farà 79 anys, per decisió d’un altre tribunal espanyol.

La sentència que ens condemna injustament a 100 anys de presó per defensar pacíficament el dret a l’autodeterminació no és obstacle, ans el contrari, per expressar de nou el nostre compromís amb el diàleg i a renovar novament l’aposta per trobar mitjançant vies democràtiques una solució al conflicte. »

Tot i que esperada, però, la sentència tindrà conseqüències. Amb la sentència d'avui els jutges del Tribunal Suprem han calat foc a tot. Han incendiat Catalunya. Avui el Tsunami Democràtic ha convocat la primera acció de resposta a l'aeroport. A hores d'ara l'aeroport està col·lapsat per milers de manifestants. S'han cancel·lat més de 100 vols. Pràcticament no es pot entrar ni sortir de la instal·lació.

Però és que arreu de Catalunya s'estan succeint les protestes, manifestacions, concentracions, talls de carreteres i accions de tota mena. La cassolada a Sants, per dir-ne una, ha estat monumental.

Ara mateix a Via Laietana hi han càrregues de la policia espanyola contra els manifestants. A diferència, però, del primer d'octubre de 2017,  aquest cop els manifestants no es limiten a aguantar els cops estoicament. No es pot dir que s'estiguin tornant, però l'actitud no és la de gent que va al martiri. La no violència ben entesa passa per no deixar-se fer mal. No violència és  fer servir la força per a defensar-se, no per agredir.

Avui ha estat un primer dia de protestes. En vindran més.

En particular, el proper divendres 18 d'octubre hi ha convocada una vaga general. Per la seva banda, els estudiants faran vaga els dies 16, 17 i 18.



SI volem que aquest règim tombi, si volem la independència, si volem la llibertat dels presos, si volem, senzillament, viure en alguna cosa que sigui mínimament democràtica no tenim una altre via que  mobilitzar-nos i persistir. Estigueu atents a les convocatòries. La d'avui ha estat de Tsunami Democràtic. Aquesta mateixa nit han publicat aquest comunicat a la BBC. Gràcies, Pep!


dijous, 10 d’octubre de 2019

Lectura imprescindible : Sil·logismes benemèrits, per David Fernàndez.

Avui vull recomanar un article. Primer de tot, us poso en situació:
 
Diuen, diuen, diuen... que el proper dilluns es farà pública la sentència contra una part els presos polítics (als presos polítics detinguts el 23S encara trigaran).

Diuen que serà una sentència dura. Tan dura que l'estat espanyol està desplaçant policia nacional i guàrdia civil a Catalunya per a respondre a les protestes que es preveu que motivarà la sentència.

També diuen que els policies que venen aquest cop són voluntaris. És dir, gent moguda per una voluntat de servir a la seva pàtria i disposada a morir i, sobretot, matar pel seu país.

Ens venen de nou els del « a por ellos »  i com ahir mateix deia el general Pedro Garrido, el cap de la Guàrdia Civil a Catalunya, venen disposats a « tornar-ho a fer ». Venen a atonyinar a la gent un altre cop. A pegar als « rojos y separatistas » catalans. Suposo que tenen la intenció, aquest cop sí, de fer el bombardeig reglamentari dels 50 anys, amb més ganes que mai, perquè aquest cop ja ha passat força després de l´ultima vegada que van massacrar població civil catalana.

Jo tinc, però, els meus dubtes de si aquest cop, sabent que venen al que venen, la majoria de la gent es deixarà pegar i els deixarà pegar tan a gust com l'1 d'octubre de fa dos anys. Qui sap. Potser aquest cop les forces d'ocupació es trobaran amb desobediència, protestes i resistència no-violenta semblant a la dels gilets jaunes a França ? o com la dels ciutadans de Hong Kong ? I la resposta de les forces d'ocupació a aquesta resistència serà proporcionada? O faran servir armes de foc ? Tiraran a matar? Sospito que, en tant que forces d'ocupació, no estan limitades per cap principi de proporcionalitat. Venen amb una missió que és a assegurar un territori al preu que sigui. Preu que hem de pagar nosaltres, els nadius del lloc, evidentment.

En tot cas, espero que la resposta no-violenta de la gent sigui proporcionada a la violència que emprarà la policia. Encara que fa de mal dir què és proporcionat en aquest casos. És proporcionat que el tipus que va buidar un ull a Roger Español se li buidi un ull també? (de forma no-violenta, evidentment. Ja li donaran hora al Clínic per a l'extracció ocular) I que els tipus que van pegar a tort i a dret rebin els mateix nombre de cops i amb la mateixa força (però sense violència) que els van donar ? I quin és el càstig proporcional per als jutges, fiscals i funcionaris de l'estat que mantenen el segrest dels presos polítics ? se'ls ha de tancar ? o n'hi ha prou amb impedir-los l'accés a Internet? a tots ells ? o només als responsables intel·lectuals i/o polítics? I quant de temps ? el mateix temps que porten tancats els nostres ? sembla proporcional, no ? I si la policia espanyola mata gent, quina serà la resposta no-violenta, democràtica i proporcionada ?

Bé, algú dirà que aquesta proporcionalitat resulta poc creïble i que la cosa no ha d'anar per aquí. Que ara som més lliristes i civilitzats i no busquem la venjança, si no la reparació i la reconciliació. En certa forma volem la reeducació democràtica de les forces expedicionàries que ens visiten.

Però jo no acabo de veure com es reeduca a un feixista. Crec que ningú ho veu. De fet, jo crec, com Durruti, que amb el feixisme no es discuteix. Al feixisme se'l combat i se'l destrueix. Posats a destruir coses feixistes, es podria  començar amb una de fàcil : que aprofitin l'exhumació per fotre-li foc a la mòmia de Franco. Que li calin foc, i que n'escampin les cendres a algun lloc desconegut, que ja n'hi ha hagut prou de santuaris fatxes.

Tot això ve al cas perquè David Fernàndez ha escrit aquest article a La Directa, « Sil·logismes benemèrits »,  dedicat al ja esmentat general Garrido. En aquest article ens explica qui són aquests de la Guardia Civil que venen a pegar-nos. Bé, potser no tots. No generalitzem. Però alguns, potser molts, sí.

No us perdeu l'article. Gràcies, David Fernàndez.

dimarts, 1 d’octubre de 2019

Segon aniversari del Primer d'octubre. Mònica Terribas entrevista al Molt Honorable President Carles Puigdemont.

Avui fa dos anys del primer d'octubre de 2017.

Aquell va ser l'acte fundacional de la República de Catalunya. Avui encara no hem alliberat la República, però aquell va ser el pas definitiu. No hi ha camí de tornada. Costarà més o menys, però la independència serà un fet. És un fet.

Avui commemorem aquell moment fundacional de l'única forma que és possible: Amb manifestacions, activisme i desobediència civil amb l'objectiu de culminar la tasca encetada fa dos anys.

El primer d'octubre va ser possible pel compromís i el valor de molta gent. Cal agrair particularment als 150 activistes nord catalans que van fer possible que arribessin les urnes i van permetre la realització el referèndum.

Com també a tots els CDR (aleshores, Comitès de Defensa del Referèndum), activistes de tota mena, que van vetllar als col·legis electorals, o que van protegir les urnes a domicilis particulars.

Per descomptat, cal agrair al govern de la Genralitat que va permetre les condicions per al referèndum.

El Molt Honorable President Carles Puigdemont, en particular, va protagonitzar una  de les anècdotes més sucoses d'aquell dia quan va burlar la vigilància policial per tal de poder votar. Les forces d'ocupació pretenien obtenir el vídeo de la policia impedint votar al President. Qui sap si detenint-lo. No ho van aconseguir. de fet, quan el President va votar, fent us del cens universal que es va activar quan es va veure que  els ocupants tancaven col·legis per la força.

Aquell dia vam ser lliures. I vam aprofitar per dir que érem i volíem ser lliures. Aquell dia, vam tastar la llibertat. Malgrat les porres i la violència espanyola. Aquell dia vam veure que un altre món és possible. Aquell dia vam fer la passa definitiva. Hi ha un abans i un després. La República serà. Hem de culminar, i culminarem. Costarà més o menys, però culminarem.

Avui han hagut concentracions, marxes, manifestacions i activitats diverses per commemorar la victòria del primer d'octubre. La victòria. És el que commemorem avui. I la commemorem amb activisme per la victòria final i definitiva que alliberi la República.

des del seu exili belga, Carles Puigdemont té una perspectiva i un camp de lluita pròpia. Aquest matí, Mònica Terribas ha entrevistat al Molt Honorable President Carles Puigdemont. Ha estat una entrevista llarga, amb algunes preguntes difícils. Venen temps durs. No es pot descartar una tercera euro-ordre i aquest cop l'estat espanyol intentarà que siguin pel delicte de terrorisme (cosa que comportaria l'extradició de forma gairebé automàtica). No és fàcil la posició del president i de la resta d'exiliats.

Sigui com sigui, crec que cal escoltar l'entrevista. En el dia en que commemorem el primer d'octubre, en el dia que, de nou, els carrers són nostres i ens mobilitzem per, millor abans que tard, alliberar la República.

Vat aquí l'audio de l'entrevista.




divendres, 27 de setembre de 2019

Llibertat detinguts 23S !




El moviment independentista segueix l'estratègia de la no-violència. Amb major o menor encert, si es vol, però el fet és aquest : l'independentisme és no violent.

Hi ha qui diu que el motiu és per una inspiració ètica profunda. Personalment jo no ho crec. El motiu pel qual l'independentisme és no violent és perquè és l'estratègia que en el nostre entorn europeu del segle XXI sembla guanyadora. Jo soc no violent perquè vull guanyar i perquè crec que així guanyarem. Crec que aquesta és la via.

No violent no vol dir que no hagi activisme. Al contrari. La no violència es basa en la desobediència, en la desobediència massiva si pot ser, però també en la desobediència individual, particular, compromesa, que assumeix els costos d'aquesta desobediència. No tothom és capaç d'aquesta desobediència i, certament, tampoc se li demana a tothom. Tanmateix, la victòria també depèn que hi hagin molts casos d'aquesta desobediència individual. Que es faci efectiva, espontània i lliurement, per una massa crítica d'activistes.

La desobediència civil té conseqüències i és arriscada. La desproporció de forces entre l'estat i l'activista és brutal. L'estat ens pot fer desaparèixer, ens pot destruir físicament, ens pot desacreditar, pot destruir tot allò que estimem. Per contra, la desobediència de l'activista només té valor si  és coneguda, si es fa pública i és capaç de motivar nous casos de desobediència. Per això és tan important el nombre de desobedients.

Aquest és el marc en el que es desenvolupa l'estratègia no violenta. El de la desobediència civil.

La desobediència civil no és terrorisme, és desobediència. La desobediència civil pot acabar resultant en desordres públics. Pot ser. Els desordres públic tampoc són terrorisme.

Una acció de desobediència, o de desordres públic, no és terrorisme.

Per descomptat, una NO-acció tampoc ho és. Una no-acció no provoca res. Si no hi han causes, tampoc hi han conseqüències.

Que estiguis dormint a casa i, de cop, una dotzena de tipus encaputxats t'esbotzin la porta i entrin armats a casa sí que és una acció i sí que té una  conseqüència : el terror. El terror d'una parella i els seus dos fills en veure's amenaçats per armes de foc. La por de no saber què passarà després. L'angoixa per un futur que, de sobte, es trenca i esdevé fosc i dur.

El passat dilluns al matí, es van produir nou detencions d'independentistes membres de CDRs. D'aquestes nou detencions, set persones encara estan detingudes. Se'ls acusa de terrorisme. ...de terrorisme?



No cola. És una mentida més. Un nou muntatge policial.

Són presos polítics. Set presos polítics més. Es tracta de

- Xavier Duch
- Ferran Jolis
- Eduard Garzón
- Xavier Buigas
- Germinal Tomás Aubeso
- Alexis Codina
- Jordi Ros

Aquests set noms cal afegir-los a la llista que ja formen

- Dolors Bassa
- Carme Forcadell
- Raül Romeva
- Oriol Junqueras
- Quim Forn
- Josep Rull
- Jordi Turull
- Jordi Cuixart
- Jordi Sánchez

A més, no oblidem als nois d'Altsasu. Tancats per ser bascos.

- Okin 
- Adur
- Oihan
- Jon Ander 
- Iñaki
- Aratz
- Julen

I tots els presos polítics que no apareixen en aquesta llista, però que ho són, i que inclouen sindicalistes, anarquistes i independentistes de totes les nacions de l'estat espanyol.

A Catalunya no s'han comès actes terroristes per part de l'independentisme català. Es pot dir més alt, però no més clar. No hi ha violència. La violència i les amenaces, si de cas, venen de la ma de grups unionistes d'ultra dreta. És el que deia un dels seus líders, Jordi Cañas : « os montaremos un Ulster que os vais a cagar ».  Els violents són ells, no nosaltres. En els seus càlculs sempre entra la violència, per això es desesperen i han de fer muntatges per a acusar l'independentisme d'una violència que no existeix.

L'independentisme és no-violent. Els CDR són no-violents. És tan senzill com això. Els muntages policials no poden canviar aquesta realitat.



Els CDR són una manifestació d'empoderament i d'auto organització ciutadana. Col·labora amb el CDR del teu poble o barri. Participa a les seves assemblees. Debat, opina, organitza't. Prepareu activitats de participació ciutadana, executeu accions de desobediència no violenta. Cuideu-vos i protegiu-vos, això sí. Feu només allò que sigueu capaços de fer assumint-ne les conseqüències.

No-violència és desobediència. Desobeirem. Continuarem plantant cara l'estat. Col·lectivament, individualment.

I guanyarem. Si persistim, guanyarem.



#LlibertatDetinguts23S
#LlibertatPresesIPresosPolítics
#LlibertatExiliadesIExiliats
#Independència
#ProcésConstituent
#RepúblicaCatalana
#JoTambéSocCDR

#EmergènciaClimàtica27S #FridaysForFuture,



Greta Thunberg és molt jove. Una nena. Tanmateix, tot i la seva jovenesa, ha donat un pas al front, ha atret l'atenció del món amb la seva vaga estudiantil pel clima dels divendres. Ha cridat l'atenció pel seu discurs. Ràpidament ha esdevingut una icona mundial.

Al seu discurs segurament podem trobar punts febles. Tanmateix, el seu missatge de fons és clar i potent : Fem-nos càrrec del planeta d'un vegada. El canvi climàtic és un fet. Molta gent patirà a causa del canvi climàtic. Moltes espècies de plantes i animals s'estan extingint i s'extingiran per causa del canvi climàtic, i de la contaminació del medi ambient. No és cap broma. Sense entrar a parlar d'ètica, que també caldria, la pèrdua de biodiversitat és, en ella mateixa, un perill per a la humanitat.

El del vídeo és el darrer discurs que ha pronunciat la jove activista sueca. El passat dilluns Greta Thunberg va parlar a la United Nations Climate Action Summit. Va ser un discurs molt dur i colpidor i, per moments, a Greta Thunberg se li trencava la veu.

Mireu, jo no penso que Greta Thunberg sigui un producte de màrqueting. Vull dir, estic força segur que darrera Greta podrem trobar gent, organitzacions, interessos que estan aprofitant la imatge mediàtica d'aquesta nena; o potser  estan ajudant a construir aquesta imatge a la seva pròpia conveniència. No dic que no. No ho sé. No m'estranyaria que fos així.

Però jo me la crec a ella. No fa teatre. Jo em crec que ella sent el que diu. Em crec que quan se li trenca la veu parlant de la crisi climàtica realment sent ràbia i por. Crec que és veritat i que parla des del seu cor.

Jo la defenso. Però, sobretot, l'escolto. Podem discutir els punts febles del seu missatge, podem dir que al seu discurs hi han imprecisions científiques o afirmacions discutibles, però el fons, per mi, segueix sent vàlid : No hi ha un planeta B. El canvi climàtic és real. Hem d'actuar. Cal reduir les emissions i això vol dir principalment reduir el consum. Això vol dir adoptar tecnologies netes ràpidament. Això vol dir despesa a curt plaç, però beneficis, potser intangibles, a llarg.

O potser no tan intangibles, perquè la vida és el bé més valuós de tots i, com acostuma a passar amb el que de debò és valuós, la vida no té preu.

Vinga. Som-hi. Encara podem fer alguna cosa. Escolteu-la. Actuem.


divendres, 20 de setembre de 2019

Votar fins que surti allò que vol l'IBEX35.

Els ciutadans de la part de Catalunya que encara està sotmesa a l'estat espanyol tenim una nova convocatòria electoral a la vista.

Els polítics espanyols han estat incapaços de posar-se d'acord entre ells i han decidit que tornaran a tirar els daus.

Crec que « Tirar els daus » és molt escaient per definir aquesta nova convocatòria. Per a aquesta caterva de polítics indigents morals el vot dels ciutadans és un recurs, no la font de la seva legitimitat.. Els primers que no creuen en la democràcia del sistema de democràcia representativa resulta que són aquests polítics.

És evident, doncs, que amb gent així mai es podrà pactar un referèndum. La democràcia representativa de l'estat està viciada del tot.

No funciona la representativa i encara menys la directa. Mireu els darrers referèndums. El referèndum de la OTAN. A Catalunya va guanyar el no a l'OTAN. Estem fora de l'OTAN? No. El referèndum de la Constitució Europea. Va guanyar el sí. Però com a Irlanda i Holanda van dir que no, no es va arribar a completar el procés d'aprovació... i  es va colar sense consultar la ciutadania  via tractat de Lisboa. Referèndum de l'estatut de 2006. Es va aprovar l'estatut en referèndum, però el 2010 el Tribunal Constitucional el va retallar. El resultat és que Catalunya és l'única comunitat autònoma de l'estat espanyol que no té un estatut votat pel poble o pels seus representants. El que tenim ens l'han imposat uns «jutges». Consulta del 9N. Doble sí aclaparador a favor de la Independència. Resultat : repressió. Referèndum d'Autodeterminació de primer d'octubre de 2017. Dos milions de vots en favor de la Independència tot i l'atac de les forces d'ocupació espanyoles. Resultat, però, més repressió, presó i exili. Curiosament, el canvi en la constitució (ja sabeu « la que se dieron entre todos... los mayores de 59 años ») que va representar l'article 135 no es va sotmetre a la democràcia directa d'un referèndum.

Està clar que hi han qüestions que no són votables i situacions que fan impracticable votar. Ara bé, moltes qüestions sí que són votables. Precisament, la forma com un grup de gent decideix governar-se n'és el cas més indiscutible, tant que té un nom propi: « dret d'autodeterminació ». Si aquest dret no és practicable per, per exemple, una legislació que ho impedeix  el que cal és canviar la legislació per a fer-lo practicable, en cap cas renunciar al dret. Si no es possible canviar la legislació aleshores el correcte és exercir el dret, encara que sigui violentant la legislació. La que està equivocada és la legislació, no el dret. Això és tant així que també té un nom propi : « desobediència civil ».

L'autoritat només ho és si és que és acceptada pels que s'hi sotmetent. Si no, podrà fer servir la força per coaccionar i reprimir i obtenir l'obediència, però ja no serà autoritat. Serà autoritarisme. Serà dictadura. Serà feixisme.

Si d'altre banda mirem les eleccions de caràcter representatiu, el proper 10N se n'hauran fet quatre en quatre anys (i ja veurem què passa després). Crida l'atenció. Els independentistes diem que si es fes un referèndum i el perdéssim, l'endemà ja estaríem fent campanya per a un nou referèndum. És cert, farem activisme i farem campanya tant com calgui fins guanyar. Aleshores se'ns diu "proposeu votar fins que surti el que voleu?". No. Proposem pactar un referèndum explicant ben clarament quines conseqüències té cada resultat. Un dels pactes pot ser, perfectament, que el referèndum no es pot tornar a repetir en un plaç de temps determinat, és dir : que cada generació pugui dir la seva i assumir-ne les conseqüències, però que això no hipotequi les generacions futures.

És evident que el lladre es pensa que tots són com ell. El que està passant a Espanya és, exactament, repetir les eleccions fins que surti « el que algú vol », sigui el que sigui el que vulgui dir això (Coalició PPSOE?), i sigui qui sigui qui ho hagi dictat (IBEX35?).

L'enfonsament democràtic de l'estat espanyol és innegable i això té una conseqüència. Quan la democràcia mor, i a Espanya ja fa temps que el cadàver es podreix, arriba el feixisme.

Jordi Cuixart, al meu entendre el nostre polític (però no polític professional, ni de partit) més valent, des de la presó, ens adverteix : « entrem en un escenari de lluita antifranquista ». És exactament així. Curiosament, vol dir que anem guanyant. L'auto-destrucció de la democràcia espanyola té un fruit que és, espero, un efímer règim de monarquia autoritària neofranquista. Preparem-nos, doncs. La falsa democràcia representativa de l'estat espanyol degenera ràpidament en un franquisme ressuscitat i haurem de plantar-li cara.

Dit tot això. A curt plaç, al meu entendre, des de l'independentisme, caldrà votar un altre cop. Massivament. Per què? En un escenari optimista, els partits espanyols seguiran barallats entre ells i els partits independentistes catalans tindran la possibilitat de seguir bloquejant l'estat espanyol i apropar-lo una mica més al seu col·lapse. En un escenari més pessimista, els nacionalistes postfranquistes espanyols (ja sigui  PSOECs, PPSOE, o trifachito PP-Cs-VoX) sumen i poden ignorar als partits independentistes catalans o, fins i tot, suspendre definitivament l'autonomia de Catalunya via 155 indefinit. En aquest cas les eleccions evidentment no serveixen per a res, excepte si l'independentisme obté més del 50% del vot emès a Catalunya que, en aquest cas, es podran esgrimir per a argumentar una DUI. Cert, improbable, però qui sap si salta la guspira, per exemple, en la reacció a la sentència del Procés.

Sigui com sigui, crec que cal anar a votar, no perquè pensi que el sistema representatiu funciona. Jo crec que no funciona i és molt probable que els diputats electes independentistes no tinguin cap veu ni vot al proper parlament. Però crec que cal anar a votar massivament per precisament, fer evident que el sistema representatiu no funciona, per una banda, i per instrumentalitzar les eleccions i donar-lis caràcter de referèndum. L'objectiu, doncs, és que l'independentisme guanyi amb més del 50% de vots emesos.  

En tot cas, la defensa del país recau, un cop més en la gent, en l'auto organització, en la mobilització social, en la desobediència civil , en el combat contra la repressió.

Assumim-ho : El País Basc té centenars de presos polítics i represaliats. La major part d'ells empresonats i represaliats per la doctrina "tot és ETA", fins i tot anys després que ETA es dissolgués. Només cal mirar el cas Altsasu o el macrojudici contra l'entorn d'ETA que ha acusat a advocats o periodistes abertzales. A Catalunya encara no hem arribat a aquest nivell de repressió. Però no patiu, arribarem. Aquí ens aplicaran el "Tot és Procés". La qüestió és, però, que el pes i la influència de Catalunya en el conjunt de l'estat espanyol és molt més gran. En el conflicte entre Catalunya i Espanya les nostres armes, que són moltes i poderoses, no passen per l'ús de la violència però poden ser molt efectius a l'hora de provocar la desestabilització de l'ocupant.

Però, repeteixo, ens cal auto organització, mobilització social, desobediència civil i capacitat de sacrifici per resistir la repressió. Menteix aquell que ens ofereixi alguna cosa més que sang, suor i llàgrimes.

Però vencerem. Si persistim, vencerem.

dissabte, 7 de setembre de 2019

Som-hi tots! 11S2019



Dimecres que ve és la Diada.

Hem d'anar-hi. Cal anar-hi.

No dic que calgui portar samarretes de colors, o fer saltironets graciosos quan soni una determinada nota, ni cridar cap consigna. No cal agafar-se les mans amb desconeguts ni fer-se abraçades o petons amb el o la indepe del costat. res d'això cal. Si no us ve de gust participar a cap performance, no cal. Esteu-vos quiets mirant.

Però aneu-hi. Cal anar-hi.

Cal anar-hi. Aneu-hi. Veureu que som molts : som infants, joves i vells, som dones i homes, estem determinats o tenim dubtes, pensem que la independència és a tocar o temem que no la veurem, però totes i tots serem allà. Tots respirarem el mateix aire. Estarem junts i comprovarem que, malgrat les nostres moltes diferències, som molt molts i tots compartim un mateix objectiu.

I us sentireu bé. Sentireu la força del col·lectiu. Sentireu que en formeu part. Sentireu que si algú cau, moltes mans l'ajudaran a aixecar-se. Simplement perquè tots aquests que oferiran la ma son bones persones, com vosaltres, i també volen un futur millor per tots, com vosaltres. Volen decidir i actuar per donar forma a aquest futur.

Aneu-hi. Aneu-hi perquè és bo, perquè construeix, perquè us farà senti millor.

Aneu-hi. Aneu-hi pels que  voldrien fer-ho però no poden anar-hi. Per ells també cal anar.

I quan torneu a casa, recordeu com us heu sentit. Recordeu la força i l'energia de la gent. La seva alegria. La seva esperança. El seu ideal i la seva determinació i deixeu que siguin la vostra alegria, esperança, ideal i determinació. Transmeteu aquesta alegria, aquesta força, aquest ideal i aquesta determinació als qui no hauran pogut anar però volien. Reconforteu-los. Determinem-nos tots. Tots som necessaris. Necessitem tota l'alegria, tot el coratge, tota la intel·ligència, tota la imaginació, tota la determinació de tots per assolir l'objectiu de la Independència de Catalunya i fer que la República sigui el país que necessitem.

Ens veiem al carrer!

Aneu-hi! Cal anar-hi!

Som-hi!






dissabte, 17 d’agost de 2019

Dos anys

Avui fa dos anys de l'atemptat de les Rambles.

Sempre, en el record, la solidaritat incondicional amb les víctimes i amb les famílies i amics de les víctimes.

Cal insistir en l'esclariment d'aquells fets, i cal fer tot el que estigui a les nostres mans per a que no es torni a produir mai un fet com aquell. En particular, cal assegurar que la convivència entre veïns de diferents religions, nacionalitats i races segueixi sent un valor superior a preservar. No són alienes a aquests objectius la lluita contra el racisme, l'acolliment sincer de refugiats, la integració cultural i lingüística i, en general, la protecció social dels més desemparats i la garantia per a ells, i per a tots, d'un futur en llibertat, amb seguretat i confiança. Volem fer entre tots un lloc on viure bé.

Avui fa dos anys.

Dos anys en que l'estat espanyol s'ha negat sistemàticament a aclarir quina relació tenia amb el cap del comando terrorista. Un confident del seu servei secret.

Aquesta opacitat sistemàtica no ha fet més que incrementar la malfiança de molta gent envers l'estat espanyol.

Jo mateix crec que l'estat espanyol és responsable en part, o va provocar, de forma directa o indirecta, per acció o per omissió l'atemptat del 17 d'agost.

L'estat espanyol , des d'abans de l'atemptat, i les  ... profètiques? o coneixedores de causa? paraules del aleshores ministre Margallo avisant que a la segona meitat del mes d'agost de 2017 « passarien coses » reforcen aquesta convicció,  juga brut. Molt brut.

Juga tan brut que el del 17 d'agost de 2017 va ser un acte criminal en el que molts creiem que l'estat va tenir una part de la responsabilitat. Però és que després, van enviar forces paramilitars a reprimir la votació del primer d'octubre de 2017, amb unes imatges que aquests dies hem vist repetides, fotograma a fotograma, amb l'arribada de les forces xineses a Hong Kong.  Va jugar brut i va perdre. Juga brut acusant de sedició (cridar a la gent a la resistència violenta) i de rebel·lió (L'aixecament violent pròpiament dit, amb força suficient com per derrocar l'estat) que mai es van produir, i amb unes condemnes que tothom sap que estan escrites i que confirmaran aquests càrrecs ficticis.

Juguen brut perquè des de fa temps, l'estat espanyol esdevé cada cop més un estat autoritari i protofeixista, fruit d'una transició mentidera emparada en una constitució escrita sota l'amenaça dels militars i que diu que el rei és el cap suprem de les forces armades. Només cal tornar a escoltar el discurs del 3 d'octubre de 2017, o veure com el rei es fica cada cop més en política, per a certificar que des del « constitucionalisme », s'està obrant una evolució vers un franquisme « modernitzat » (si és que una cosa així és possible) que potser caldria anomenar felipisme. Aquest personatge, el cap de les forces armades espanyoles ...en part responsables de l'atemptat del 17A?  és avui a Barcelona a no se sap ben bé que fer.

Els independentistes i republicans volem la independència de Catalunya perquè és positiva, així ho pensem. Creiem que és bona per als interessos de la gent que vivim en aquest país, creiem que els beneficis d'aquesta independència fins i tot seran bons per als nostres veïns.

Però amb dates com la d'avui, a més creiem que és urgent, perquè l'autoritarisme del regne d'Espanya és, com més va, més agressiu; perquè el fiasco democràtic és demolidor; perquè els drets socials estan en fallida; perquè el racisme anticatalà és creixent.

Cal marxar com abans millor.  Ens calen la Independència i la República.

Aviat farà dos anys del primer i tercer d'octubre de 2017.