dimecres, 29 de juliol de 2020

Rebel·lió.

Juliol. Avui ha saltat la notícia que es retira el tercer grau a les preses i presos polítics.

La taula de diàleg és morta i enterrada però, de forma prodigiosa, encara hi ha qui en confia. És broma? no hauríem d'estar preparant actes de desobediència civil, de resistència civil no violenta? no hauríem d'aprofitar el Covid per fer tant de mal com sigui possible a l'estat espanyol? no hauríem de tractar de destruir al nostre enemic? aquest mateix enemic que ens vol "reeducar" i "espanyolitzar-nos"? Que ens vol exterminar, en definitiva ?  aquest enemic que considera que els independentistes estem tocats del bolet? i això en el millor dels casos. En el pitjor ens acusa de bojos perillosos i fa servir aquesta acusació per a tancar-nos.

No hauríem de trobar la forma de deixar-nos de punyetes i assumir d'una vegada que hem d'anar contra l'estat amb tot el que tinguem ? que ens hi va la vida ? Ni més ni menys que la vida, primer de tot. I després, la llibertat, la individual i la col·lectiva. Que no ho veiem això ?

Potser voldran que fem una altre performance aquest proper 11 de setembre. Amb samarretes de colors, amb distància de seguretat i gel hidroalcohòlic. Prefereixo les caputxes i els talls de carrers. Prefereixo Urquinaona, i la Meridiana, a una ona sònica. Estic fins els pebrots de les performances. Jo vull guanyar i no fer numerets.

Jo vull guanyar. Si els electes que hem votat no són capaços de planificar la lluita -no demano que planifiquin la victòria, però sí la lluita. Si lluites pots perdre, si no lluites, perd segur-  aleshores aquests electes no m'interessen. N'he de triar uns altres. No els demano que lluitin per mi. Jo assumiré la meva responsabilitat. Els demano que lluitin amb mi, o que s'aparin si no volen lluitar. Evidentment, és necessari i espero que no se'm posin en contra. És necessari i espero que no m'impedeixin lluitar. Si tenen una agenda pròpia de desmobilització, de claudicació, de negociació sense comptar amb els electors que els han triat, aleshores  aquests electes tampoc m'interessen.

Jo vull la llibertat de les preses i els presos polítics. El retorn de les exiliades i els exiliats. Però abans que res, vull la independència de Catalunya. Vull la República Catalana. I la vull ja. Tindré paciència, si cal, però vull guanyar. Vull veure la victòria. Abans volia la Independència perquè creia que seria bona per a la gent del meu país. Avui, segueixo creient en la bondat de la independència i, a més, he afegit la urgència de combatre i derrotar al feixisme lliberticida de l'estat que ens reprimeix.

Però tancats a casa, o amb morrió pels carrers, amb distància de dos metres com a mínim, amb una higiene malaltissa que converteix als altres en sospitosos, ia  nosaltres mateixos en presumptes armes biològiques. Ens volen trencar la confiança entre els uns i els altres. Ens volen separar, ens volen desunits. No volen que sentim l'escalf dels i les camarades a la trinxera, a la barricada.

Jo dic que ens hem d'ajuntar de nou, i lluitar plegats de nou. Ja ha passat el temps de les performances als balcons i cal tornar a posar el peu al carrer, a fer bloc amb les desconegudes i desconeguts que lluiten sota els mateixos símbols que nosaltres i que ens inspiren confiança amb el primer cop d'ull.

Lluitarem. Hem de tornar a lluitar. SI lluitem potser podem guanyar. Hem de planificar aquesta lluita, com els CDR, com els talls de la Meridiana, com els talls d'Urquinaona. Aquest és el camí. La rebel·lió continua. Siguem rebels. Rebel·lió.


diumenge, 28 de juny de 2020

Contra la « nova normalitat ».

La nova normalitat ha arribat i ningú no sap com ha estat. O sí. Que aquesta nova normalitat té, més aviat, molt d'imposició. Aquesta « nova normalitat » és profundament « anormal ».

« Normal » és una paraula que es fa servir molt i, « normalment», malament. "Normalment" entenem que "normal" vol dir : allò que és habitual. O potser  : allò que fa tothom, allò que  tothom accepta i hi està d'acord.

Allò que és habitual ? potser sí. Allò que fa tothom ? segur que no. Per què ho dic ? Perquè « normal » no ho és ningú.

Una cosa que m'ha cridat l'atenció els darrers temps és com organitzacions i partits conservadors i de dretes, extrema-dreta i ultradreta, s'han reivindicat com els representants de la gent « normal », de que ells proposen « solucions » per als problemes « normals », en el sentit de quotidians, d'aquesta gent « normal ».

Aleshores a la « normalitat » se li dona aquest sentit de cosa bona. La bona gent « normal ». La gent « normal » que actua amb « normalitat ».

Però « normal » no ho és ningú.

Que la gent accepti, vulgui, desitgi ser normal, que la gent es llenci als braços de la normalitat és el somni dels que, quan es divideix el món entre els que exerceixen el poder i els que en pateixen a seva acció, pertanyen al grup dels poderosos.

Per que no hem d'oblidar que, més enllà del que « normalment » s'entén,  « normal » ve de « norma ». Norma, regla, ordre, llei.

La « nova normalitat » que alguns semblen acceptar sense discussió vol dir, literalment, nou ordre. Us sona l'expressió, oi ? segur que heu sentit un munt de cops l'expressió « nou ordre mundial». En el seu moment la van fer  servir George Bush pare i Mikhaïl Gorbatxov per referir-se al món que havia de seguir a la caiguda del teló d'acer. L'expressió, de fet, és més antiga i s'ha fet servir en diferents moments històrics. L'expressió també s'ha associat a teories de conspiracions. Avui, potser, és aquesta darrera accepció la més utilitzada.

I vet aquí que a algun geni a Madrid se li ha acudit la idea de parlar de « nova normalitat ». Se'ls veu el llautó d'una hora lluny. En la meva opinió aquesta nova normalitat no és més que voler fer empassar als ciutadans del encara per ara però espero que per poc, estat espanyol, un conjunt de lleis, regles i normes, de control, de repressió i de coacció. Lleis imposades.

S'ha volgut espantar a la gent. S'ha obligat a la gent a actuar com xais. S'ha estimulat l'aparició de delators. La propaganda vol fer  creure a la gent que les lleis imposades « són bones », que per tant, ha de ser « normal » acceptar-les sense discussio.

Però ni la « normalitat » existeix, ni existeix la gent « normal ». No existeix una única forma de viure, ni una única forma de ser persona. Què més voldrien. Ja us ho dic : gent normal. Gent que fa cas de les normes sense discutir-les. Gent que obeeix, compra, treballa, canta i fa happenings als balcons. Gent que posa apps de seguiment als seus mòbils. L'ull del Gran Germà de George Orwell, diabòlicament camuflat al Món Feliç d'Aldous Huxley.

No us deixeu entabanar. No accepteu la normalitat. Sigueu rebels. Sigueu subversius. Sigueu dissidents. Imagineu el vostre món i com el voleu. lluiteu pels vostres somnis. Abraceu-vos. Beseu-vos. Que la vostra saliva es barregi. Els vostres fluids. Els vostres sexes. Lluiteu també així. No li doneu cap avantatge a l'enemic, que mai pugui preveure quin serà el vostre proper pas. No sigueu mai normals.

Prepareu-vos. Conegueu al vostre enemic. Estudieu-lo. Traceu plans. Comuniqueu-vos. Sigueu clandestins. Mai tingueu por. Tingueu sempre Confiança. Viviu. Lluiteu per la vida.

La vida. Viviu-la. La vida no és normalitat. La vida és un miracle.

divendres, 8 de maig de 2020

Normes absurdes.

Continua el confinament. Un confinament ben extrany, val a dir.

Des del primer dia han pogut sortir a treballar els serveis "essencials", on ha resultat que els serveis "essencials" a més dels esperats serveis mèdics i d'urgències també ho eren, per exemple, els repartidors a domicili, o les caixeres i reposadors als supermercats.

Serveis "essencials" que han establert una divisió entre els que tenen dret a protegir la seva salut i els que no el tenen, on ha resultat que molts treballadors precaris no tenen aquest dret. Són els absurds, o potser caldrà dir desigualtats, o arbitrarietats que està posant de manifest el Covid19.

Sortir a passejar durant les franges horàries  també ha mostrat alguns absurds. Quina lògica té que els parcs estiguin tancats ? Suposo, no sóc conscient que ningú ho hagi explicat, que es tracta d'evitar aglomeracions als parcs. Però només cal donar un cop d'ull als carrers i es veu clarament que les aglomeracions s'estan produint als carrers.

Parlo pel que veig. A un carrer tan ample com és la Rambla de Badal - Rambla de Brasil - Avinguda de Carles III és, literalment, impossible mantenir la distància social de dos metres entre la gent, o de quatre metres amb la gent que corre, ni de deu metres amb els que van en bici. Simplement, no es pot. Es fa inevitable l'us de les mascaretes a l'aglomeració que espontàniament es forma en aquest carrer. En canvi, al costat, el parc de la Maternitat està tancat.

No seria més lògic obrir tots els parcs i guanyar espai?

El que no em sembla bé no és la mesura concreta dels parcs. El que em grinyola és el sistema de normes.

Ja ho deia al post anterior: tenim massa normes i massa poca confiança en que la ciutadania actuarà de forma responsable.

Val a dir que aquesta actitud de les administracions té alguna explicació.

L'estat espanyol és el país que afirma, de forma orgullosa, que va inventar la picaresca. Espanya és el país del "lazarillo". El país en que el petit engany, l'egoisme mesquí i de petita escala, és vist amb simpatia, és signe de ser més espavilat que els altres, es considera una virtut.

Quan en realitat és un desastre. És catastròfic. És el primer i principal motiu pel qual les administracions no tracten als administrats com a ciutadans si no com a presumptes delinqüents.

Per cert, a Catalunya també estem infectats d'aquest pensament i d'aquesta forma de fer.

El resultat són normes i més normes, amb els seus corresponents controls policials, inspeccions i règims sancionadors, allà on n'hi hauria d'haver prou amb argumentació raonable i basada en criteris científics, tècnics i polítics clars i comprensibles per a tothom, i la confiança en que els ciutadans seran responsables.

Normes i  més normes que, necessàriament, han de ser generals, i que inevitablement, esdevenen absurdes en multitud d'ocasions en que les circumstàncies particulars del cas recomanarien altres solucions més eficients.

En desconfiar dels ciutadans se'ls obliga a obeir normes que, ocasionalment, són absurdes. 

La confiança en que els ciutadans seran responsables també és la certesa que hi haurà un grup de persones que no ho seran. És un fet. Els criteris han de tenir en compte que hi haurà un grup, petit, d'egoistes que aprofitaran per actuar amb el seu propi benefici sense pensar en els altres. És inevitable. Els ciutadans responsables també han de ser-ne conscients d'aquest egoisme social  i, malgrat saber que sempre hi hauran egoistes, continuar actuant de forma solidària i responsable.

Acceptar i assumir el propi egoisme de la societat és d'una enorme maduresa personal i social.

El cert és que tenim exemples que aquesta maduresa social no està tan estesa com caldria. Tothom ha sentit aquesta frase: «Jo no tinc per què fer no se què (per exemple, portar mascareta) si aquell no ho fa. Jo no sóc menys que ningú».

«Jo no sóc menys que ningú» és, per a mi, el tercer premi a la competició de l'egoisme hipòcrita. Un egoisme que s'amaga en l'egoisme dels altres i en un orgull mesquí per a actuar, en definitiva igual que l'actitud que critica.

Aquest «Jo no sóc menys que ningú» se sent sovint i denota també el caràcter profundament insolidari de qui ho diu.

El segon premi a l'egoisme és el que es justifica amb l'absurditat de les normes.

Està clar que quan una norma és absurda, o injusta, el que és correcte és desobeir-la. La qüestió és que la norma, un cop establerta i acceptada, ha de ser respectada. I només no hauria de ser-ho en cas que l'aplicació resulti en un absurd.

El que no és correcte és no fer cas mai de la norma només perquè ocasionalment és absurda. Aquesta excusa és pitjor que l'anterior. És un egoisme hipòcrita que es diu «Jo sóc més llest que els demés». Un egoista que, a més, es creu superior.

El primer premi, com era d'esperar, és l'egoisme que diu: « feta la llei, feta la trampa ».  Aquest també se'n riu de la norma i « és més llest que ningú », però és que, a sobre, en vol treure profit. És el més roí de tots. El que combina la picaresca amb l'egoisme.


Amb tot, quan la norma és absurda, el correcte és no fer-li cas i buscar la millor solució. El problema és que, a menys que es tracti d'una absurditat flagrant (o el nostre criteri ho veu així), potser no tenim prou criteri per desacatar.

En tot cas, tampoc ens hauríem de fer mala sang si en un moment donat el nostre comportament és discutible: A dia d'avui encara hi ha gent que es posa les mascaretes malament, per dir alguna cosa. Si no tens criteris, o els tens mal entesos, el que et cal és ajuda, no crítiques o sancions. El ciutadà responsable hauria d'acceptar que pot estar equivocat i restar sempre obert a debatre els seus criteris i, si els argument són bons, canviar-los. També és signe de gran maduresa personal i social reconèixer que podem estar equivocats, i canviar de pensament si es dona el cas.

La qüestió és que una societat madura i responsable ha d'assumir també els seus errors o les seves flaqueses,  en particular que al seu si hi ha un grau de desconeixement i d'egoisme.

Una societat madura, malgrat les debilitats, segueix actuant, majoritàriament,  de forma solidària i responsable. De fet, la civilització humana  no s'ha autodestruït (o encara no ho ha fet, o encara no ho ha fet del tot) perquè la major part dels éssers humans ens captenim de forma solidària i responsable en els quefers quotidians.

Això no vol dir que en el futur sigui així, o que ens calgui més consciència per sobreviure. Ja es veurà.

És el moment de repetir que una norma té associat un règim sancionador i  un sistema d'inspeccions o una força que en garanteixi l'acatament. Sense policia les normes no són normes.

Per això les normes són, en general una mala idea. Sense policia vigilant, no són més que paper mullat i esdevenen absurdes en elles mateixes. 

A Catalunya tenim un problema molt greu. Les administracions de l'estat no confien gens en la ciutadania. Com a resultat s'han dictat i es dicten normes contínuament, però amb incapacitat manifesta per a fer-les complir.

Es tracta, per tant, de normes absurdes que només poden ser aplicades esporàdicament (quan hi ha policia). Amb l'agreujant que el règim sancionador és absolutament desproporcionat.

Amb el doble agreujant que hom sospita que aquestes normes s'han fet amb el criteri de "feta la llei, feta la trampa" on la trampa és el benefici polític (i qui sap si material) dels mateixos que dicten les normes. El que vindria a situar-se al capdamunt del cim de l'egoisme i la irresponsabilitat.

EL Covid19 passarà. Costarà més o menys temps però passarà, o aprendrem a conviure amb ell. Però el mal de debò no és el Covid19. El mal de debò és un sistema podrit que cal canviar de dalt a baix, començant, i aquest és el pas més important, per canviar-lo dins dels nostres caps.

Guanyarem quan als nostres caps i amb el nostre capteniment siguem ciutadans que se saben lliures, solidaris i responsables amb els altres.

dimarts, 5 de maig de 2020

Dictadura o democràcia ?

Ja ha arribat maig. A casa nostra estem "confinats". Ho poso entre cometes perquè aquest confinament és, si més no, peculiar. Des del cap de setmana passat aprofitem les franges horàries disponibles per sortir a donar una volta.

El carrer és ple de gent. Amb mascareta, sense mascareta, corredors (perdó, volia dir runners) i ciclistes (ui! volia dir bikers).

Entre setmana també és apreciable el canvi. recordo els primers dies en que la ciutat estava deserta. Només els repartidors de paqueteria (uns  altres als que se'ls anomena herois, però que, més aviat, hauríem de ser anomenats víctimes) eren les úniques ànimes als carrers. Ara, l'activitat no és la normal perquè el comerç segueix, essencialment, tancat, però Déu n'hi do.

El «gobierno de l'estado espanyol» (si pronuncieu amb la veu de conseller Miquel Buch us farà molta més gràcia) afirma que de no seguir l'estat d'alarma, els rebrots que se'n derivin seran culpa dels partits que s'oposaran. Recentralització o caos. Estat policial o caos.

Les dificultats ens posen a prova. Aquesta frase s'ha dit sovint aquests dies i és certa. Jo també la dic. Individualment o com a societat. Les tries que fem, les accions que emprenem ens defineixen molt millor que cap discurs que puguem fer. El pas del temps, a més, ens dona perspectiva.

Tot i que això del Covid19 va per llarg i és lluny d'estar superat, jo crec que ja tenim una mica de perspectiva per a poder dir algunes coses. A mi, la impressió que em proporciona l'estat actual i el que hem viscut el darrer mes m'està fent rumiar.

El que rumio és que aquesta crisi, a l'estat espanyol, està posant de manifest que aquí hi ha un molt greu problema de democràcia. Molt greu.

Hi han dues formes de ser a un govern. La democràtica és aquella en que el capteniment dels governants és el de representants del poble. Se saben triats pel poble. Se'n saben representants i, per tant, senten la necessitat de retre comptes, de ser transparents, saben que els que els han triats són adults, responsables i diversos. Saben que el poder que exerceixen és un préstec, no un dret,  que ha de ser tornat. Saben que l'exercici d'aquest poder ha d'estar encaminat al bé comú, tot respectant els drets individuals i els drets col·lectius i dels diferents col·lectius. El govern democràtic sap que la seva és una tasca feixuga al servei dels ciutadans.

HI ha una altre forma de ser al govern. Considerar que els governats són súbdits i que han d'obeir. Creuen que el que mana ha de ser obeït. Creuen que els súbdits tenen  l'obligació d'obeir.

Aquesta mena de governants que exigeixen obediència tenen un discurs que, en temps d'eleccions parla de representació, però tot sovint el concepte que hi ha darrera és el de lideratge. Es confonen els termes. No és en cap cas la mateixa cosa triar un representant que triar un líder. Però la cosa va més enllà. Quan aquests governants arriben al poder, tampoc actuen com a autèntics líders. resulta que el seu capteniment és el d'exigir i imposar l'obediència. No són líders, són tirans.

Els sistemes més o menys democràtics (de democràcia representativa, que tampoc és que sigui democràcia "pura") haurien de funcionar basant-se en la tria de representants però ja veiem que, si més no a l'estat espanyol, i a molts països auto anomenats democràtics, el que es fa és una tria de líders. Ja no anem bé perquè falla el concepte de base.

Amb tot, en situacions de "normalitat", els "votants" (o administrats) fan la seva vida, els governs no molesten en excés, els serveis van funcionant (més bé o més malament), la vida segueix i tothom és feliç - en el sentit del Món Feliç d'Aldous Huxley -. Àdhuc cada cert temps es pot votar per a canviar a una part dels "governants". No és democràcia perquè falla el concepte de base però, formalment, en presenta algunes característiques, i així es va passant.

Però que passa quan el sistema pateix un daltabaix ? que emergeix l'autèntica natura del sistema.Els governants abandone el seu rol de "representants", o de "líders", i actuen de forma tirànica. Els administrats han d'obeir, i són coaccionats per a aconseguir aquest comportament.

El que passa, és clar, és que aquesta coacció només és possible per la força i l'us de la força contra la població, tard o d'hora genera una resposta de força. La dissidència creix, la revolta es produeix. El sistema abandona les formes democràtiques i, de forma crua, esdevé un estat policial i una dictadura.

Les "democràcies representatives" no són democràcies pures. La delegació de sobirania en els representants té conseqüències. Tanmateix, la qualitat dels representants, i dels votants, el seu grau de maduresa democràtica, la comprensió de les limitacions democràtiques del sistema per part tots fan que, en moments de crisi, les polítiques siguin unes o altres.

Ahir llegia aquest article sobre el model suec : « I si Suècia tingués raó ? ». En recomano la lectura. La qualitat democràtica d'un país, com l'he explicat abans, és el que marca la diferència. No en el recompte final de víctimes, però sí en l'anàlisi, l'acceptació, l'aprenentatge que com a societat se'n faci de l'epidèmia.

És el que deia Xavier Diez al seu article a la revista Mirall « Una crisi dissolvent ». A Espanya ha emergit el model autoritari subjacent. Els súbdits han d'obeir. No cal donar-lis explicacions perquè no les entendrien. El que cal és donar ordres, per absurdes que es mostrin en situacions concretes. Els súbdits no han de pensar, només han de seguir el manual en el que es descriurà exactament la norma a aplicar, què fer o dir en cada moment.

Però em sembla que no hi ha gaire gent que si ho pensa una mica accepti ser un súbdit sense cap més contrapartida. La intel·ligència, la responsabilitat no poden tolerar l'obediència quan és absurda. No som súbdits (això espero). En general, preferim ser tractat com els adults que se suposa que som. Els adults volen informacions i explicacions clares i actuar amb criteri propi. Es pot atendre a recomanacions si són raonables. Sabem que tenim uns drets i uns deures. Sabem que en determinades situacions alguns d'aquests drets poden ser matisats, fins i tot suspesos. Sabem que algun dia ens morirem. Sabem que a vegades, o sovint, t'esforces i les coses no surten com vols. Els adults gaudim dels èxits quan s'esdevenen i gestionem el millor que sabem i podem la frustració quan es produeix. Se suposa que totes aquestes coses, i moltes d'altres, els adults les coneixem.

És molt important tenir-ho en compte  perquè de ben segur que no tots els adults son dignes d'aquest qualificatiu, però cal pensar que una quantitat prou gran, sí que ho són (ho som?). La frustració es pot tolerar, es pot assumir, es pot gestionar més o menys. Però a menys que siguis un mestre zen, al final la frustració provoca una reacció.

A mi em sembla questa reacció ha de ser productiva. Torno al començament. D'entre els possibles camins, l'estat espanyol ha triat el de tractar a la gent com criatures, en lloc de  com adults. Ha triat tractar-los com a súbdits, enlloc de fer-ho com a ciutadans.

Potser l'estat ens coneix més bé que no ens pensem i ha fet aquesta tria amb tota la intenció. També podria ser que no, que senzillament hagi actuat com li demanava el cos. Sigui com sigui, avui, aquí, el problema més greu que tenim és de democràcia.

I si això ens frustra, el més adult seria que la nostra reacció fos productiva. Que fos una reacció per canviar el rumb. Que fos una reacció per a tenir més democràcia, més llibertat, més responsabilitat personal.

A mi em sembla que d'aquesta crisi en podem sortir de dues formes, essencialment, o amb un sistema molt més controlador i dictatorial, o amb una revolta. Amb una revolució. Les revolucions no han de  ser, necessàriament, violentes, en el sentit de la lluita armada. Però sí que han de ser disruptives.

Del que fem o deixem de fer, del que ens deixem o no ens deixem fer, en sortirà el nou model. Dictadura o democràcia ? Control, repressió i censura o ciutadans lliures i ni presos ni exiliats ? R78 o República Catalana ? Masclisme o feminisme ? Ciutadans o súbdits ? Europa del capital o Europa dels pobles ? Competència o col·laboració ? Llibertat o caos ? Autodeterminació o caos ? Autogestió o caos ?

Els convido a anar-ho pensant.


diumenge, 5 d’abril de 2020

Salutació als falciots

Passen els dies a casa.

Al contrari del que es diu, jo  no puc avorrir-me. Sóc dels afortunats que, si més no de moment, faig teletreball i això vol dir que de dilluns a divendres bona part de les meves hores estan ocupades, i quan acaba l'horari laboral els estudis que estic fent a la UOC consumeixen una altre bona part del temps. Parlar, estimar-nos, fer de pares, de mestres, la cura entre nosaltres i en la mida possible dels avis,  activitats domèstiques impensades i  de tota mena amb el pinyol familiar fan que els dies es facin curts.

A les vuit, com tants altres veïns, sortim al balcó, ens saludem, aplaudim al personal sanitari. La meva germana Rosa forma part d'aquest cos de personal sanitari i, cada dia, els meus aplaudiments van, en particular, dedicats a ella. Ens explica a tota la família, per telefon o xarxes socials, la situació al geriàtric on treballa i sí, tot i que ens mostrem animats, que ens enviem acudits, en realitat patim per ella. Sabem que això no és broma.

Aplaudim des del balcó i, sovint, mirem al carrer. El carrer és avui aquell lloc mític, llunyà, escenari d'actes de tota mena, camí, l'excursió a peu de Sants a Sant Pere Màrtir, l'excursió a peu, o en bici, al port, a la Barceloneta, o més lluny fins la zona Fòrum. El lloc mític, llunyà, escenari de lluites, de revoltes, de manifestacions, de cadenes humanes, de reivindicació de drets, de llibertat, de democràcia, de solidaritat amb preses i exiliades. El lloc on el poble, tots som poble, mostra la seva força. El lloc on hem de tornar, que és nostre, tot i que avui, voluntàriament, ens n'hem retirat per aturar la propagació del COVID-19.

Mirem al carrer i ens oblidem de mirar al cel. Ho vaig fer l'altre dia, tot picant de mans i vaig veure ocells. Els enormes gavians, vaig veure tórtores i coloms, i també vaig veure falciots. Ja han arribat. Ja són aquí. Encara són pocs i no se'ls sent xisclar. Aviat seran molts més. Us saludo.

Què «pensaran»  els falciots en trobar la ciutat aparentment buida i en silenci ? Potser, com tantes altres espècies que estan reocupant els espais que deixem buits es limitaran a fer la seva, més tranquils, això sí. Potser la seva estranyesa serà limitada i es diran a ells mateixos « es veia venir » i, sense més distraccions, es concentraran a condicionar un forat a la paret per a fer-hi el niu.

No deixem mai de mirar al cel. No perdem mai l'esperança ni deixem mai de lluitar pels nostres anhels. Els falciots vindran. Ja són aquí. la primavera és aquí. El gessamí d'estrella florirà i perfumarà la ciutat. En sentirem l'olor des del balcons. El carrer tornarà a ser nostre, com el cel ho és dels ocells.

diumenge, 15 de març de 2020

Confinament

A casa durant quinze dies. Confinament per mirar d'aturar la pandèmia.

Fins avui hi ha hagut temps constatar que estem en mans de cretins però també que, ai las! els polítics són un reflex de la societat que nominalment representen.

Ahir Pedro Sánchez va comparèixer tard i malament, a mi em va semblar espantat, o potser nerviós,  i va fer un discurs explicant unes normes que, si es rumia una mica, es veu que no poden ser pràctiques contra el virus.

Però sí que seran pràctiques per a recentralitzar i prendre poder a les autonomies.

En tot cas.  No són mesures pràctiques. De fet, poden provocar major inoperància. Aparentment el gobierno creu que la recentralització acabrà amb el virús per art de màgia. El cas és que no. De fet, recentralitzar vol dir que cal reconduir els fluxos d'informació i d'ordres d'execució de les comunitats autònomes cap a i des de Madrid, i crear allà unes estructures que permetin gestionar aquests fluxos . Temps perdut. Cada cinc dies es multiplica per quatre el nombre d'infectats. Quan temps trigarà aquesta recentralització a ser operativa ? (suposaré que serà efectiva, que és molt suposar).

El gobierno es fa trampes al solitari : no confina Madrid, ni permet el confinament de Catalunya o Balears, que ho han demanat. De fet,a dreta llei, els mossos haurien d'abandonar el confinament d'Igualada i la Vall d'Òdena, i els confinaments decretats a la costa murciana, per exemple, haurien de decaure. L'argument és infinitament estúpid : al virus ant li fan els mapes, o les ideologies, o les fronteres de comunitats autònomes. A més, diuen, no cal confinar territoris perquè és molt més fort confinar persones.

Però ja hem vist com milers de madrilenys se n'anaven de cap de setmana a escampar el virus per tot l'estat. I que milers de barcelonins han decidit que el millor que podien fer era contaminar la Cerdanya i el Ripollès.

El confinament no funciona si no hi ha limitació dels desplaçaments. Cosa que ni està ni se l'espera.

Efectivament, als virus tant els hi fan els mapes i les fronteres, però els mapes existeixen. Si hom projecta en un mapa els índexos de contagi  apareixen unes taques que diuen clarament que si es vol evitar que s'escampi el virus cal confinar, és dir, prohibir entrar i sortir, les zones de major intensitat.- Aquestes zones, a hores d'ara, són la comunitat de Madrid i províncies dels voltants, zones importants del País Basc, Bona part de Catalunya, especialment Barcelona i Girona. Hi han altres zones de risc- Aquest mapa no els dibuixen els nacionalismes, els dibuixa el coronavirus. Aquestes zones han de ser confinades.

Però el cretinisme i ineptitud del gobierno fa que es creguin  el seu propi argument fal·laç i diuen que no cal confinar territoris quan es confinen les persones. I s'ho creuen.

Això estaria molt bé si tothom estigués ben informat i fos responsable. Però el cas és que, com s'ha vist aquest mateix cap de setmana, o bé no tothom està ben informat, o bé no tothom és responsable, o bé totes dues a l'hora (no compto els casos de filldeputisme, que també n'hi han però vull creure que són menys).

Si no tothom és responsable cal aplicar mesures coercitives o que no depenguin de la bona voluntat de la gent, és dir, cal fer confinaments. Els confinaments pràctics només es poden fer per territoris. L'alternativa al confinament territorial és posar un policia darrera de cada ciutadà. A veure, cretins, no teniu tants mitjans.

Si tanta por els fa que els confinaments es facin per territoris de comunitats autònomes doncs que facin els confinaments seguint el mapa definit per l'índex de contagi del virus. Però que els facin ja!

I llavors hom comença a sospitar que a aquesta gentola, en realitat, no pretenen combatre l'expansió de l'epidèmia, si no que han vist una nova oportunitat de recentralitzar. Encara que sigui al preu de milers i milers de contagis que tindran associats centenars, potser milers, de morts.

Tots els gobiernos des del 78 tenen les mans tacades de sang. El gobierno de Pedro Sánchez, amb PSOE i UP, també les té, a hores d'ara, per la seva estupidesa i negligència, que ja ha fet que gent mori i que en mori molta més les properes setmanes.

No digueu que us sorprèn. Què en podíem esperar dels del 155, dels de les porres de l'1 d'octubre, dels feixistes que mantenen exiliades i exiliats i segrestades a preses i presos polítics. Què n'esperàveu?

Potser direu que l'explicació és Hanlon. Hanlon diu que no ha d'atribuïr-se a la malícia el que es pot explicar satisfactòriament amb l'estupidesa. Acostuma a ser cert. D'acord. El que no diu Hanlon és que no hi ha res més perillós que un estúpid jugant amb una pistola. És el que tenim ara al gobierno.

No sortiu de casa. Cuidem-nos, autogestionem-nos i tanquem Catalunya per la via dels fets. Siguem Independents.

I quan tot això haurà passat serà el moment de fer fora aquesta gentola de les nostres vides i del nostre país d'una punyetera vegada.

diumenge, 23 de febrer de 2020

Entrevista a Jordi Sànchez al FAQS de 22/02/2020

Aquesta nit passada Jordi Sànchez va ser entrevistat al FAQs. Es va aprofitar el permís de cap de setmana per a fer aquesta entrevista amb el president de l'ANC.

És una entrevista que cal veure. Sànchez va parlar de la seva experiència personal  a Soto el Real i a Lledoners, va parlar de política, del que s'ha fet bé i del que no s'ha fer bé en tot el procés d'Independència.

Va ser molt valent parlant de tot. Tinc la sospita que aquesta entrevista li pot portar més problemes que no pas una altre cosa i que a la fiscalia ho deuen estar « afinant » per a que no es torni a repetir cap entrevista similar, o per a revocar permisos futurs.

Personalment, de l'entrevista d'ahir hi han un parell de punts que em grinyolen :

Primer, va dir que l'establiment d'una mesa de diàleg amb el reconeixement que hi ha un conflicte polític és un pas molt important. No estic d'acord. La constitució espanyola, que ja té més de 40 anys ja feia una distinció entre nacionalitats i regions. El model autonòmic pretenia, en origen, resoldre el conflicte polític territorial. Per tant, el reconeixement d'un conflicte polític no és cosa nova. Si de cas, el reconeixement ha de ser que el model autonòmic no ha resolt l'antic conflicte polític. No és un matís menor. No és el mateix reconèixer que hi ha un problema nou que reconèixer que hi ha un problema que fa 43 anys (com a poc) que dura i que cap de les « solucions » aplicades ha funcionat. Si es considera el primer cas cas es poden arribar a plantejar unes solucions (per exemple, un nou estatut) que, si es considera el segon cas, ja se sap que no funcionen.

Segon. Els polítics i líders independentistes catalans van posar-se al front del moviment i, arribat el moment de la veritat, van prendre decisions que van respondre més a interessos de partit que als interessos dels representats. Això es va fer, si fa no fa, des de tots els partits. Això posa de relleu la debilitat més gran de l'independentisme. Un lideratge dividit amb agendes pròpies. Els partits, tinguem-ho clar, NO poden liderar el procés d'independència. No és casualitat que el camí que va portar fins al primer d'octubre de 2017 estigués liderat per ANC i Òmnium. No és casualitat que els primers segrestats pels nacionalistes espanyols fossin Sànchez i Cuixart.

Ens hem de replantejar, doncs, els lideratges. Ni des de l'exili ni des de la presó es pot exercir cap lideratge que vagi més enllà del lideratge moral i ètic. Cal tornar a tenir autèntics lideratges a peu de carrer, cal tornar a mobilitzar i cal tornar a posar els partits a seguir a la gent. No a l'inrevés. No serà fàcil tenint en compte la repressió actual i que no s'atura; i tenint en compte també que els partits independentistes també han après la lliçó i faran mans i mànigues per no perdre el control.

Al meu entendre vet aquí la dificultat : Per una banda és molt important que l'independentisme segueixi sent las força política majoritària al Parlament, però, per l'altra ha d'haver una força no depenent dels partits capaç de mobilitzar a la gent al carrer i, de fet, aquesta força als carrers ha de ser la que lideri el moviment.

Sigui com sigui, vet aquí l'entrevista amb Jordi Sànchez. Tot el programa del FAQs d'ahir va ser interessant. També és recomanable l'entrevista amb el President Mas, en aquest altre enllaç.

 El vídeo de l'entrevista amb Jordi Sànchez :



Un comentari final sobre el FAQS d'ahir : al final es va plantejar la pregunta de si calia penalitzar o no l'apologia del franquisme. Com era d'esperar va guanyar el sí. Tanmateix un 7% dels vots van anar a favor de no penalitar. Sorprenentment, va haver-hi unanimitat entre els periodistes que feien el debat entorn a la idea de no penalitzar.

Cap dels arguments que van aportar per justificar em va semblar convincent.

Semblava que els periodistes ignoraven la paradoxa de Popper : « Per defensar la tolerància cal ser intolerant amb la intolerància ».

I potser també que es donin una volta per Alemanya. Allà ho tenen ben clar que l'apologia del nazisme és delicte.

El que feia riure era l'argument que l'estat es ple de franquistes que farien servir aquesta llei de penalització del franquisme per girar-la en contra dels progressistes, i que millor no tocar res. Si això és així cal recordar Durruti : « Amb el feixisme no es debat. Al feixisme se'l combat i se'l destrueix ».

Si l'estat és ple de franquistes el que cal és fer-los fora. Si té un cost, que el tingui. L'alternativa és pitjor.