dissabte, 15 de juny de 2019

Constitució dels ajuntaments

Han passat les municipals i, efectivament, Ada Colau ha pactat amb PSC i Valls per mantenir-se a l'alcaldia.

No m'agrada Colau, i després d'aquests pactes vergonyosos ja es pot afirmar que els propers anys seran tristos i negatius per a la ciutat. Objectivament.

Però tindrà coses bones : s'ha acabat la falsa equidistància dels comuns, s'ha acabat la seva superioritat moral i el seu repartiment de carnets d'esquerra «autèntica» o «no autèntica», s'ha acabat aquesta falsa esquerra de saló, aquesta gauche divine de pa sucat amb oli i ja només queda la vella guàrdia tecnocràtica i elitista de Iniciativa, una casta que ocupa llocs de molt poder dins l'ajuntament i que han pactat i pactaran amb el dimoni pe continuar fent de Barcelona el seu negoci particular. Una casta elitista que menysprea i manipula la ciutadania i que no és, ni de bon tros, tan eficient en la gestió de la ciutat com presumeixen i, de fet, estan colgats pels deutes amb La Caixa, l'autèntica vencedora de la contesa electoral del passat 26M.

Des d'avui s'obre la veda i des d'avui ja podem combatre als comuns amb tota la força que sigui possible. S'ha acabat aguantar els seus discursets de falsa moralina esquerranosa i de progressisme xupi-guai. Comenceu per recordar-lis amb qui han pactat, recordeu-lis també com es van aprofitar de les falses acusacions contra Trias de fa quatre anys. Recordeu-lis que han jugat brut sempre. Recordeu-lis que governen gràcies a Valls. I sobretot, quan es faci ben visible l'alt preu que hauran de pagar a PSC i Valls per aquest govern, que el pagaran, no en tingueu dubte, quan arribi aquell moment n'haurem de fer sang. Serà el moment de fer evident com de gran ha estat la mentida dels comuns a una bona part del seus votants.

Però parlant de mentides, menció especial a Manuel Valls. Aquest tipus sí que ha enganyat a una bona part dels seus votants. No a tots, és clar. La Upper Diagonal segurament deu estar aplaudint amb les orelles. Però els votants ciudadaners de la resta de la ciutat encara no deuen comprendre què ha passat i com pot ser que Colau hagi estat triada amb els seus vots. En fi, a França aquest tipus és menyspreat per tothom. A Catalunya està guanyant-se el menyspreu de la majoria amb una velocitat extraordinària. En particular, entre els que se suposa que eren els seus votants naturals. Coi, té mèrit. El primer que fa és partir el seu grup per la meitat i votar en contra de les directrius de C's, i espera.

En fi. La democràcia a l'estat espanyol i això inclou, per ara i per desgràcia, Catalunya està en retirada. El vot de la gent és segrestat per uns partits que fan i desfan atenent estrictament als propis interessos. El que ha passat a Barcelona, amb el transfuguisme de Valls i la traïció de BeC als seus molts votants independentistes ha estat particularment vergonyós, sobretot per l'engany amb tota la cara dura. 

Molta i molta vergonya. Avui, votants i fanboys de Colau, quines rates miserables, cridaven 3% quan parlava Quim Forn. Quim Forn, pres polític per defensar la sobirania de Catalunya, per defensar l'ideal republicà.

Però, en fi, si més no a Barcelona el que ha passat és que hi ha hagut un gran engany. Si més no encara tenim aquesta excusa i la propera vegada no ens deixarem enganyar, o sí, qui sap, però llavors no seria engany sino estupidesa. Aprofitem-ho i aprenguem alguna cosa. Penseu que a Madrid, en canvi,  ningú pot dir que no estava avisat. Des del primer dia se sabia que si el trifachitu guanyava, tindrien alcalde fatxa. Doncs mira, el trifachitu ha guanyat i tenen alcalde fatxa. Amb patates.

Lliçó important : no deixeu la democràcia i la política en mans de polítics "professionals". La democràcia i la política l'hem de fer cadascun de nosaltres cada dia. Només així ens estalviarem enganys. No ens estalviarem errors, segur. Però seran els nostres errors. Això també és autodeterminació. La figura de Valls neix molt precisament contra aquest empoderament de tots i cadascun de nosaltres. Per això es tan greu l'engany -la traïció- de Colau i els comuns. Rumieu-ho.

dimecres, 12 de juny de 2019

Vist per a sentència

Vist per a sentència.

N'hi han que en sentir els emocionants al·legats finals dels presos polítics s'han atrevit a plantejar escenaris d'absolució o de condemnes lleugeres.

Sembla mentida. No aprenem.

Els condemnaran. Els condemnaran amb sentències dures. El tracta que avui mateix se'ls està dispensant és el mateix que es dona als pitjors assassins que us pugueu imaginar. Més de sis cents dies de presó preventiva porten. De debò encar no ho heu entès?

Se'ls condemnarà de la forma més cruel possible. Perquè són culpables d'haver propiciat un referèndum d'autodeterminació i d'haver proclamat en atenció al resultat, la independència de Catalunya. Punt. Pels que érem allà, pels que vam votar i pels que vam escoltar la proclamació d'independència (immediatament suspesa) aquest fets són provats. També són fets provats pel nacionalisme espanyol.

Pel nacionalisme espanyol no hi ha delicte més greu que la secessió.

Per tant, com no hi ha delicte més greu, se'ls aplicarà la pena més alta que puguin trobar. Encara sort que no han vist com jutjar-los per un tribunal militar perquè en aquest cas ja els haurien afusellat a hores d'ara.

Els independentistes som, per al nacionalisme espanyol, els pitjors criminals perquè ataquem la seva essència. El nacionalisme espanyol és una ideologia mancada de reflexió ideològica i intel·lectual que pren com a principal referent el franquisme. Essencialment es tracta d'un feixisme i, per tant, els drets fonamentals i els drets humans estan subordinats a la idea de nació. El nacionalisme espanyol controla l'administració de l'estat i les seves institucions. Ha estat agredit i ara es revenja.

HI han algunes coses que podem aprendre del nacionalisme espanyol. Potser la meś important és que a l'enemic se l'ha d'anorrear. En una guerra l'ètica és un llast. El poder no demana l'amor dels sotmesos, només la seva obediència. Si pot ser voluntàriament, millor, i si no, mitjançant coerció.

L'1 i el 3 d'octubre vam infligir una gran derrota a l'estat espanyol. Espanya no va poder impedir que votéssim i tampoc va poder impedir la declaració d'independència. Per la raó que sigui algú va decidir que era l'hora dels despatxos quan la gent era al carrer disposada -no tots, certament- a defensar la República i es va abandonar el combat abans de començar-lo.

Bona part d'aquell govern és avui śegrestat i serà condemnat a penes molt dures. Encara sort que el President i part del govern va veure clar que calia marxar a l'exili. Gràcies a ells es manté un front  de resistència en l'àmbit internacional, un front imprescindible donat que la Generalitat està intervinguda.

Als segrestats només els alliberarà la República. No hi ha meś. La República demanarà sacrificis i l'enfrontament obert amb Espanya. Si alguna cosa hem d'haver après amb totes les eleccions i votacions que hem fet des del primer d'octubre del 2017 és que votar, a Espanya, no serveix de res. La seva democràcia és falsa. Una mentida.

La unilateralitat està més que plenament motivada. És el que es coneix com « causa justa ». La comunitat  internacional pot acceptar la « causa justa » com a excusa per a justificar la secessió unilateral d'un terrirotir. Però per a poder fer valdre la « causa justa » cal, evidentment, unilateralitat i control del territori.

Això vol dir persistència i sacrifici : les caretes han caigut. La propera vegada que enviïn  forces d'ocupació al crit de « a por ellos » ho faran amb  armes de foc. Els lliris ja no floriran més a Catalunya i les sentències n'haurien d'enterrar el record. Les banderes de colors hauran de ser negres.

Ens han declarat la guerra i han emprat la violència contra nosaltres. Violència quan ens van pegar el primer d'octubre, violència amb la repressió policial posterior, violència amb el segrest dels presos polítics, extorsió, multes  i amenaça de sancions a tants i tants militants independentistes. Tot ho justifiquen des de les seves lleis nacionalistes i se'ns tracta i se'ns condemna com si fóssim criminals.

No som criminals però, certament, hem de reconèixer que som enemics.

Doncs bé, en una guerra l'únic que compta és guanyar.


dijous, 30 de maig de 2019

Sense Ficció : Amenaça totalitària

El « Sense Ficció » del passat dimarts 28/05/2019 és d'aquells programes que cal veure, fer-lo circular i debatre'l.
 
 « L'amenaça totalitària » ens presenta els partits d'extrema dreta a Espanya, Itàlia i Suècia, els seus mètodes, objectius i analitza per què estan creixent arreu d'Europa.

És un perill ben real. Com deia Durruti, al feixisme se'l combat. Cal conèixer l'enemic per combatre'l amb eficàcia. Per això, aquest és un programa que cal veure i compartir.

Podeu veure el document a l'adreça

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/amenaca-totalitaria/video/5862766/


dimarts, 28 de maig de 2019

Bones sensacions pels resultats del diumenge.

Diumenge va ser, en línies generals, un bon dia. Una batalla guanyada. No va ser una victòria esclatant o aclaparadora, però sí es van assolir un bon munt d'objectius. Cal seguir lluitant i aquest combat, que se sosté des de fa anys, encara ha de durar. Tanmateix, l'independentisme pot estar raonablement satisfet.

De totes formes, començo amb les males notícies :

La CUP surt de l'ajuntament de Barcelona, tot i la bona campanya, tot i que la candidata Anna Saliente ha resultat ser una revelació.

Anna Saliente és una altre d'aquests nous valors que la CUP ha extret de la seva  pedrera de gent jove, majoria de dones, amb una gran preparació i capacitat de debat i diàleg. Aquesta capacitat va ser posada de manifest pel mateix Ernest Maragall en la seva compareixença la nit del diumenge.

Tanmateix, la CUP no entra. Les CUP hauran de fer una anàlisi i una autocrítica important perquè, precisament pel seu caràcter de força municipalista, aquestes eleccions a les alcaldies del país són el seu espai natural, o el que hauria de ser el seu espai natural. Els resultats cupaires han estat diversos. En alguns llocs molt bons i en d'altres no tant. A Barcelona, han punxat. Cal dir que pot ser que els resultats obtinguts millorin perquè avui s'ha sabut que un error en el recompte els ha restat més de 50.000 vots a Catalunya. Qui sap si encara hi hauran sorpreses.

L'altra mala notícia, si més no, per mi, es que tot i la meritòria victòria de Maragall a Barcelona és evident que a la ciutat i en aquestes eleccions municipals, la victòria global ha estat per l'unionisme. De fet, tinc dubtes, crec que raonables que Maragall acabi sent alcalde. Veig molt més possible un pacte a tres entre BeC, PSC i Valls. O potser un pacte a dos entre BeC i PSC amb Valls donant suport puntual.

Jo diria que BeC està essencialment controlada per gent que ve de l'espai menys sobiranista i més tecnòcrata de l'antiga Iniciativa. Gent amb agenda pròpia per a la que Barcelona és el seu negoci, no la seva ciutat. De fet, és la mateixa visió que tinc del PSC, i de Valls. Per mi, són molt similars, per tant,  crec que pactaran entre ells.

Prou de males notícies. Les bones notícies són moltes i potents :

En particular i molt destacable. L'independentisme ha guanyat per més del 50% dels vots vàlids a les eleccions europees. Aquesta dada és fonamental.

No només això. L'independentisme es consolida com el principal i més important espai ideològic del país, amb un domini abassegador del territori  i amb la majoria llarga de les batllies i en nombre de regidors.

Les europees han significat, a més, que el President Carles Puigdemont i el conseller Toni Comin, actualment tots dos a l'exili, siguin triats eurodiputats.  Cal dir que el resultat obtingut per la candidatura del president ha estat, senzillament, espectacular. Una victòria rotundissima que és en bona part un èxit personal de Carles Puigdemont.

Hi ha bons motius per pensar que podran exercir aquesta representació i la seva veu serà escoltada,en llibertat, al Parlament europeu.

També el vice-president Oriol Junqueras ha estat triat eurodiputat. No tinc cap dubte que l'estat espanyol li impedirà exercir d'eurodiputat i el mantindran a la presó. Espero que actes com aquest portin a l'aplicació de l'article 7 de la UE a l'estat espanyol, i que quedi ben clar que Espanya no es pot considerar un país democràtic.

Venen dies molt durs. El judici farsa està arribant al seu final i les sentències, tampoc ens enganyem, estan dictades i seran molt dures. Haurem de respondre, al carrer, amb persistència, amb mobilització. Ha acabat un cicle electoral i ens ha donat els resultats que coneixem.  Però la democràcia no s'esgota votant, i menys a l'estat espanyol on votar no serveix per gairebé res. La democràcia s'exerceix, sobretot s'exerceix, cada dia. Cada dia hem de fer política. O la fem, o ens la fan, i si ens la fan, tingueu per cert que ens la fan en contra. Cada dia ens hem de mobilitzar. Cada dia hem de triar, prendre decisions i fer-nos responsables de les conseqüències. Cada dia hem d'aprendre i actuar.

Diumenge va ser un bon dia. En general. Cal aprendre del que no va sortir tan bé. Però no ens podem aturar. Sense descans, alcem-nos, aprenguem, mobilitzem-nos i organitzem-nos. Com deia Gramsci :  « Instruïu-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel·ligència. Emocioneu-vos, perquè necessitarem tot el nostre entusiasme. I organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la nostra força." ».

Acabo amb una altre bona notícia:  S'ha aixecat el confinament de  Tamara Carrasco. Me n'alegro molt per ella, i no oblido ni vull oblidar la molta ràbia per la repressió de la que ha estat víctima durant tant de temps. 

Cuidem-nos. Junts som forts. Persistim. Estem guanyant.

divendres, 24 de maig de 2019

Suspensió

Ho sabíem. No podem dir que ens hagi vingut de nou :  Meritxell Batet  ha anunciat la suspensió de Junqueras, Rull, Turull i Jordi Sànchez. Ha estat Batet, precisament, la que ha anunciat la suspensió pronunciant amb impecable accent  de català central, això sí, els noms dels diputats independentistes.

No ens ha d'estranyar. Potser, com a molt, ens ha sobtat la rapidesa. Com deia l'escriptor Joan-Lluís Lluís a Twitter fa una estona :



Exacte. Fotre a les catalanes i als catalans ḉes l'esport nacional espanyol. Fotre a Catalunya dona vots. No és que votar sigui gran cosa a Espanya, com ja s'ha vist. En realitat, a Espanya, votar és més un acte de vassallatge i d'adoració al líder que no pas la implementació més o menys imperfecta d'un model de democràcia representativa. S'assembla més a un acte de hooliganisme que a un exercici de responsabilitat. Cal tenir-ho ben present.

De portes enfora l'independetisme ha de guanyar les eleccions perquè és el que dona legitimitat, ha d'obtenir majoria sempre i a totes les eleccions on es presenti, però de portes endins, més val que tinguem ben clar que el nostre vot no val una merda. No val una merda. Més d'un milió i mig de vots no valen una merda i, simplement, Meritxell Batet « la catalana » ha llençat aquests vots a les escombraries.

Per por ? Qui sap. Inés Arrimadas « la montapollos » va deixar anar, amb tota la intenció, que « Forcadell  Batet » tenia que suspendre als diputats electes, i val a dir que certa premsa madrilenya ja s'estava preparant per jutjar a Batet per sedició. Però en la meva opinió. Batet estava molt tranquil·la. Ben mirat, el 155 és tant fill  del PSOE com de PP i C's. A més, algú dubta que la missió de Batet, l'objectiu de la seva tria com a presidenta del congrés, no era, exactament, anunciar aquesta suspensió? que fos una catalana la que anunciés la suspensió dels diputats independentistes ?

Sigui com sigui, la d'avui és una nova mostra que Espanya ja no una democràcia. N'hi ha que diuen que no és una dictadura. Qui sap. Jo crec que si una dictadura ho és perquè hi ha un dictador, m'agradaria recordar que hi ha un Borbó al Palacio del Pardo... ui, no! volia dir de La Zarzuela.

No és una democràcia. Al meu entendre, camina de pet a convertir-se en una dictadura feixista. Al feixisme, se'l combat i se'l destrueix. I se'l combat se'l destrueix no amb bones paraules, amb llacets, o amb cançons. Al feixisme se'l combat amb tot el que tens a ma, perquè és una lluita per la supervivència. Si el feixisme guanya ens afusellarà. Prou lliris.

Prou lliris. Tanmateix, el diumenge cal anar a votar. Cal que l'independentisme torni a guanyar. L'objectiu sempre és el mateix : Més del 50% dels vots independentistes. Derrotar a l'extrema dreta i l'ultra-dreta del 155. Ajuntaments independentistes a tota Catalunya. Guanyar la batalla de Barcelona.

Guanyar la batalla de Barcelona vol dir que ha d'haver majoria independentista al Parlament. El vot independentista ha de mobilitzar-se de nou. Catalunya ha de ser la capital de la República i ha de tenir una alcalde compromès amb laz República. M'és igual qui sigui.  No s'ha de perdre cap vot independentista i tenim bones opcions: Anna Saliente de la CUP, Ernest Maragall d'ERC i Elsa Artadi de JxCat.

I sí, dic Elsa Artadi i no Quim Forn perquè sabem, perfectament, i avui ha quedat demostrat un altre cop, que ni que Forn fos triat amb el 100% dels vots no el deixarien fer d'alcalde.  Això també val per Oriol Junqueras. El candidat d'ERC a les europees, pres polítics, ha piulat això poc després de conèixer-se la suspensió :
Doncs bé : ho sabem. No podem dir que ens vingui de nou. Oriol Junqueras obtindrà l'acta de diputat europeu però seguirà a presó. La puta dictadura feixista de merda que és Espanya no el deixarà sortir de presó per anar al Parlament Europeu a fer de diputat. Això, simplement, no passarà. Ho sabeu. Ho sabem. Podem fer tants escarafalls com vulguem però això no canviarà res. Encara més, i també ho sabeu :  Europa potser farà alguna declaració de condemna però, principalment, tractarà de que aquests « problemes interns espanyols » no afectin als seus negocis. És el que hem d'aconseguir, que els afectin ben afectats.

Acabo. Ens enfrontem a un estat degenerat que cada dia que passa esdevé més i més una dictadura feixista. Doncs bé, mentre calgui mantenir les formes hem d'anar a votar i guanyar en totes les eleccions que es plantegin. Però cal abandonar l'independentisme màgic i el llirisme d'una punyetera vegada : amb votar no n'hi ha prou, és necessari, sí, i cal guanyar amb més del 50%, també, però, sobretot, el que cal cal mobilització persistent i contundent, i que tinguem ben clar que aquesta mobilització s'acabarà traduint en un enfrontament directe amb el feixisme i els feixistes. Com deia Durruti, al feixisme se'l combat i se'l destrueix. Si volem la independència, si volem la llibertat de la República, si volem foragitar els feixistes de Catalunya, no tenim més opció que moure el cul, aixecar-nos i plantar cara. De forma persistent, fins aconseguir-ho.

I el diumenge, comencem per guanyar les eleccions europees i els ajuntaments amb més del 50% dels vots. Vinga va! Que aquesta és la part fàcil!

dilluns, 6 de maig de 2019

Objectiu 26M. Municipals i Europees,

Sembla que, a manca d'una nova cacicada de l'estat espanyol, el president Carles Puigdemont serà el candidat de JxCat a les eleccions europees.

Després de tot el que ha passat, no tinc el m és mínim dubte que el votaré a les europees. A hores d'ara, Puigdemont és el millor actiu de l'independentisme a Europa, i la garantia que les espases seguiran en alt.

Aquest vot ja el tinc decidit. El de les municipals a Barcelona encara no, estic entre ERC i CUP.

Jordi Graupera podria ser una bona opció, però em temo molt que és massa desconegut. Tinc massa recent l'experiència del FR a les espanyoles i, ara mateix, prefereixo "assegurar". Per mi els objectius del 26M són els següents :

- El principal : l'independentisme, ERC, JxCat i CUP,  ha d'obtenir més del 50% dels vots.
- L'independentisme ha de guanyar a la majoria dels municipis. En particular, ha de guanyar a Barcelona.
- L'independentisme ha d'aconseguir fer alcaldes a la majoria dels pobles i ciutats de Catalunya, i ha de créixer allà on no tingui la majoria.
- En particular, l'independentisme ha d'esmicolar la idea de Tabàrnia, l'invent etnicista i racista de C's i PP.
- Ha de minimitzar-se el nombre de regidors de   PP, C's i Vox : l'ultra-dreta ha de ser derrotada. El nombre de regidors de PSC ha de reduir-se.

Ho podem fer. Hem de mobilitzar-nos, un cop més, i anar a votar de forma massiva. Amb participacions altes, l'independentisme guanya. Que ningú es quedi a casa!

Hem de fer de Puigdemont l'eurodiputat amb més legitimitat democràtica del Parlament europeu. Aquella legitimitat que només donen els vots. Torno a dir-ho, Carles Puigdemont és la nostra millor carta a Europa de cara a internacionalitzar el procés. A Europa saben qui és. A Europa saben que Puigdemont és el President de Catalunya a l'exili. Aquest és un capital immens.

Però, sobretot, el que és m és important, és que tothom tingui ben present que només votant no n'hi ha prou. Cal mobilització al carrer. Cal resistència civil, no violenta, segur, però desobedient. En aquest sentit, l'ANC ha proposat un nou full de ruta : Si s'obté més del 50% de vots independentistes, sigui en les votacions que sigui, al Principat, caldrà reactivar la DUI del 27O i exercir la defensa de la independència. De forma no violenta, però ferma i determinada. No hi ha una altre. Per fer la independència no n'hi ha prou amb guanyar en vots, a més cal ser als carrers.

El següent pas és guanyar clarament en vots el proper 26M, i per a fer-ho, mobilització, i després més mobilització, sense aturar-se, fins a fer efectiva la independència. Així és com s'amplia la base, empoderant-nos, sent protagonistes de la història, fent-la realitat al carrer. 

dimecres, 1 de maig de 2019

Comunicat del SP de la Confederació General del Treball de Catalunya sobre el primer de maig

Per circumstàncies personals, avui no he pogut participar a les mobilitzacions del primer de maig, però aquesta és una data senyalada i de mobilització i que cal honorar, ni que sigui amb un post al bloc.

Com ja ve sent costum, publico aquí el Comunicat del SP de la Confederació General del Treball de Catalunya sobre el primer de maig :



Comunicat del SP de CGT Catalunya

Davant la vida podem prendre dues actituds: anar passant o implicar-nos en resoldre els problemes i canviar allò que va en contra nostra. Ara fa cent anys, els nostres avantpassats ho van tenir clar. L’any 1918, al barri de Sants de Barcelona, van reorganitzar la CNT per adequar el sindicat a la realitat de l’època i convertir-lo en una eina de lluita més potent. I acte seguit, van promoure la Vaga de La Canadenca, que va acabar sent general a moltes poblacions, i que els va permetre guanyar la jornada de 8 hores de treball. Era el primer lloc del món on s’aconseguia.

A ningú se’ns escapa que la majoria ara encara vivim millor que els que ens precediren, els i les treballadores de fa un segle. Els drets que ara tenim els van anar esgarrapant amb lluita i patiment, però també victòries, generacions anteriors a la nostra. Ha sigut gràcies a l’organització dels i les treballadores, al marge de les institucions i moltes vegades directament en contra, que es van anar guanyant aquestes millores en les nostres condicions de vida: obrint conflictes als centres de treball i prenent els carrers.

Ara, en canvi, tenim una sensació d’estar a la defensiva. Els darrers anys, amb l’excusa de la crisi i de les necessitats de reorganització del capitalisme, hem vist com les nostres condicions de vida es van deteriorant de manera progressiva: els salaris reals baixen, es van reformant i reduint moltes prestacions laborals, els poders polítics legislen incrementant els privilegis dels empresaris i retallant les nostres capacitats de defensa… Les successives reformes laborals, la “llei mordassa” i la submissió del sistema judicial als grans bancs en són varis exemples. Sabem de què parlem: ho estem patint en carn pròpia.

Davant d’això, tenim dues opcions. Una és acotar el cap i limitar-nos a anar passant. Ens deixen votar en unes eleccions que sabem que no serveixen de res, més enllà de legitimar el poder polític. I ens deixen gastar el poc diner que ens sobra del salari (si és que ens en sobra, cosa cada cop menys habitual) en una mica de consum. L’altra és plantar-nos, organitzar-nos i respondre col·lectivament no només per defensar-nos, sinó per seguir millorant les nostres condicions de vida. Els i les treballadores som la immensa majoria de la població del nostre país, del conjunt de l’Estat i de tot el món. Fent nostre l’eslògan del moviment feminista, si ens aturem, el món s’atura. Simplement cal que prenguem consciència de la nostra força, que ens organitzem i que ens decidim a exercir-la.

Aquest 1r de maig és una bona ocasió per recordar-ho. Som conscients que l’actual sistema econòmic i polític és una màquina d’explotació i d’opressió dels treballadores i treballadores. Tenim clar que no volem el futur de precarietat que aquest sistema ens ha preparat, que ens volem fer respectar i revertir aquesta tendència a l’empitjorament de les nostres vides. Per això ens cal enfortir la nostra capacitat d’organització. Des de la CGT ho tenim clar, i volem ser una eina en aquest procés. Adaptant-nos, com ara fa 101 anys, a una realitat canviant ja que el capitalisme va actualitzant ràpidament les seves formes d’organització, però mantenint intacta la seva base: l’explotació del nostre treball. Però volem començar a construir també aquesta resposta. Una resposta que implica lluitar fora de les institucions i al marge de les urnes, allunyant-nos dels seus cants de sirena que tant sovint han desactivat les nostres lluites.

Volem ser ingovernables perquè necessitem ser autònoms i actius. La lluita és als centres de treball i al carrer. On treballem per viure i on vivim. Només així tornarem a la dinàmica de recuperar drets i d’enfortir-nos per veure com una realitat viable fer el que és realment necessari: destruir el capitalisme i el patriarcat i edificar una societat lliure formada per persones lliures. On ningú ens oprimeixi i on ningú oprimeixi.

El 1r de maig, com la resta de l’any, la lluita és al carrer

« Carta oberta als 113.008 votants del Front Republicà » per Albano Dante Fachin

Jo soc afiliat d'ERC. No m'atreveixo a dir que militant, perquè militar és una cosa seriosa i que demana compromís. En alguns moments de la meva vida he estat militant a diverses organitzacions (també a ERC) i no és el mateix militar que ser afiliat. Trio, doncs, aquests mots amb coneixement de causa.

Sent afiliat, però, el passat diumenge. vaig votar al Front Republicà. Em sento content i orgullós d'haver-ho fet perquè crec que el passat diumenge el FR representava millor que cap altre partit el que penso sobre la situació actual del procés d'independència i quins són els passos que cal seguir.

El FR no va obtenir representació però en cap cas considero que el meu vot es perdés. Al contrari. Per mi el millor vot, l'únic vot útil, és el  vot que millor et representa, i el vot al FR em representava millor que cap altre.

Això vol dir que ja no sóc afiliat d'ERC? No, encara sóc afiliat. I espero que els vots al FR influeixin a ERC.

ERC és, a dia d'avui, la primera força de l'independentisme. Té la missió, per tant, de mobilitzar la societat, i mobilitzar més enllà de promoure els llaços grocs. ERC ha de donar  suport i emparar als CDR, a l'auto-organització popular, al procés constituent, ERC ha de promoure el control efectiu del territori, ERC ha de recordar que per a que els carrers siguin sempre nostres, cal trepitjar carrer i estar-s'hi, i compartir lluites més enllà de la independentista. República justa i social no pot ser només un eslògan. Ha de dur-se a la pràctica.

ERC fa bé d'ampliar la base, però ha de recordar que la major ampliació de base ha vingut de la ma de la mobilització popular persistent. ERC ha de fer valer el 1r d'octubre, però també el 3 i el 27. 

ERC va a Madrid amb 15 diputats (però el que diré això també val per als 7 de JxCat).  Aquests diputats tenen l'obligació de no tancar portes al diàleg, però no poden oblidar mai que hi han presos, exiliats i represaliats, molts d'ells de la mateixa ERC. Em sembla bé que no vulguin parlar de línies vermelles, però no poden avalar l'autonomisme ni per activa ni per passiva.  El compromís dels diputats independentistes és amb la República Catalana, no amb el Regne d'Espanya. Si jo crec que aquest és el capteniment d'ERC els votaré tants cops com faci falta. Si no, no.

Albano Dante ha escrit un correu obert als votants de Front Republicà. Crec que és d'interès per a tothom. Personalment estic plenament d'acord amb l'escrit.

Vet-lo aquí :

Carta oberta als 113.008 votants del Front Republicà

per Albano Dante Fachin, 1 de maig de 2019 a les 16:00

A les 11.996 persones que ens vau votar a Vic, a les 80 d'Ulldecona, a les 28.793 de Barcelona, a les 12 de Portbou, a les 2.478 de Girona, a les 612 de Berga, a les 103 de Breda, a les 1.614 de Manresa, a les 1.722 de l'Hospitalet, a les 2.222 de Badalona... i així fins a 113.008 arreu de Catalunya, us volia escriure això:

Finalment no hem entrat al Congrés. Ni un sol diputat. Alguns diuen que han estat "vots llençats", però jo crec que no. Està clar que ens hagués agradat que el Front Republicà estigués al Congrés, però també està clar que mesurar la "utilitat" d'uns vots només mirant escons a Espanya és perdre de vista el veritable repte que tenim a Catalunya. I per entendre quins són aquests reptes, els 113.008 votants del Front Republicà són imprescindible. I ho seran encara més en un futur pròxim. M'explico:

Què vau votar les persones que vau votar el Front Republicà? Ho vam dir molt clar durant la campanya: vau votar que els vots de la gent valenta de l'1-O mai podien servir per donar el govern al PSOE del 155, de Borrell. Vau votar a favor que mai, mai, mai els vots dels catalans i catalanes servirien per donar "estabilitat" a l'Estat mentre mantingui un sol pres polític a la presó, un sol exiliat a l'exili o un sol perseguit per l'1-O.

Ho vam dir molt i molt clar: mentre hi hagi repressió contra Catalunya no compteu amb els vots dels catalans i catalanes. Això vau votar els 113.008 que ens heu votat. Vau votar també que ja no ens creiem "diàlegs" que no porten enlloc ni i "taules" on no es reconeix Catalunya com un igual. Vau votar que mai més acceptarem ser súbdits, que mai més anirem a demanar res a un rei lladre, corrupte i violent. Vau votar també, i això potser és el més important, que l'autodeterminació de Catalunya només s'aconseguirà si tornem a ser capaços d'omplir els carrers, de desobeir al rei, l'Estat i la seva constitució franquista. Vau votar que a favor de posar al centre de l'estratègia la desobediència civil que va fer possible l'1-O. La desobediència civil de què ens parla Jordi Cuixart des de la seva cel·la.

Finalment no hem entrar al Congrés i alguns diuen que han estat "vots llençats". Jo crec que no. Aquestes 113.008 persones estan dient als dos grans partits independentistes que ja n'hi ha prou, que les seves guerres internes fa massa temps que ens tenen aturats. 113.008 persones que estan dient al nostre Govern que cal abandonar el bloqueig on es troben i que cal tornar a confiar en la gent, que cal organitzar-nos. Que no pot ser que els judicis vagin passant i aquí no passi res. Que no pot ser que a Carles Puigdemont no el deixin presentar-se a les europees i aquí no passi res. On és la mobilització permanent? On son els consellers i els alts càrrecs? Perquè tota aquesta gent no està deixant-se la pell per "fer República"?

Sabem que és difícil. Sabem que el Govern està en el punt de mira i sabem que és fàcil criticar des de fora. Però també sabem que hi ha milers de persones que a l'octubre s'ho van jugar tot i ningú els diu res. Ni què fer ni on anar ni com organitzar-se. Un munt de gent que es va jugar la cara l'1-O i que ara mateix només se li diu: "Voteu-nos a les espanyoles". Nosaltres ens vam presentar perquè crèiem que calia disputar aquest espai també. Però vam dir durant tota la campanya que això només valia la pena si anava acompanyat de mobilització, organització i desobediència. I això només ho va dir el Front Republicà durant la campanya. Ningú més.

Sé que molts de vosaltres, els 113.008 votants del Front Republicà, no enteneu com la major part dels nostres veïns i veïnes van votar els partits independentistes que durant la campanya no van dedicar ni un segon a reivindicar i explicar els plans per fer tots els embats a l'Estat que facin falta. I molts us pregunteu: la gent s'ha cansat? La gent vol passar pàgina i tornar al vell autonomisme de sempre que només aspirar a anar a negociar engrunes a Madrid? Jo crec que no. Que la valentia segueix intacta. Crec que la gent de l'1-O, dels CDR i dels milions de persones que s'han manifestat una vegada i una altra, dedicant hores i hores de la seva vida, segueix absolutament viva.

És veritat que les eleccions les ha guanyat una ERC que sembla haver fet un gir enorme, una ERC que fa dos anys ens deia que "el referèndum pactat no arribarà mai" (Junqueras) i que ara ens diu que cal anar a Madrid a "negociar" amb el PSOE. Però no hem de perdre de vista dues coses: la primera és que en cap cas pot ser mala notícia que una força independentista com ERC li hagi guanyat unes eleccions al PSOE per primera vegada en la història recent. La segona: que estic segur que el milió de votants d'ERC no comparteixen del tot la seva estratègia i que molts d'ells han cregut que calia fer aquest "vot útil per aturar la ultradreta". Cap crítica a cap d'aquest milió de votants. Són els nostres companys de lluita, vam defensar les urnes plegats i, passi el que passi, haurem de continuar treballant de costat.

El moment era excepcional, la por a la ultradreta era real i fonamentada i, per tant, cap crítica a aquest milió de votants. Sobretot perquè tinc clar que, més enllà del "vot útil", centenars de milers d'aquests votants saben, com nosaltres, que cal organitzar-se, que cal posar-nos les piles un altre cop i que cal treballar des de ja la desobediència legítima que estarem obligats a exercir si no volem perdre els 40 anys vinents. Espero sincerament que la cúpula d'ERC ho tingui clar això. Espero que no consideri que se li ha donat un mandat per tornar enrere, per tancar als despatxos de Madrid el que vam obrir a les escoles de l'1-O. Espero que ho tinguin clar. Però si no ho tenen, crec que serà la realitat la que s'imposarà. La realitat que l'Estat no negociarà res amb Catalunya. Ni amb 15 diputats ni amb 17. Espero que tinguin clar que, o reactivem el poble organitzat, o el milió de vots no servirà de res. Espero que tinguin clar que el "vot útil" per aturar l'extrema dreta no és un xec en blanc per retrocedir 20 anys.

Al llarg dels mesos vinents veurem què passa amb els escons del Congrés i amb els jutges del Suprem. Però mentrestant, hem de seguir treballant i preparant-nos. Perquè encara que els grans poders s'emocionin pensant que la gent de Catalunya ha decidit retirada, som centenars de milers que no ens rendirem. Al llarg d'aquestes últimes hores molts de vosaltres ens heu enviat un missatge constant: "No us rendiu! Continueu! No us desanimeu! Necessitem que el Front Republicà continuï!"

Potser sí que diumenge a la nit estàvem tristos. La sensació d'haver-nos quedat a poques dècimes d'entrar al Congrés per fer sentir la nostra veu, la sensació que per uns pocs vots haguéssim pogut deixar fora Vox i la sensació que l'esforç enorme de la campanya no havia aconseguit els objectius era una sensació desencoratjadora. Però si tenim en compte que hem fet una campanya amb 30.000€, que TV3 va donar més veu a Vox que al Front Republicà i que només fa 40 dies que existim, crec que el valor del 113.008 vots que ens heu donat és enorme i que cal seguir treballant perquè aquestes 113.008 veus puguin seguir endavant, sumant per a l'objectiu comú que compartim, també amb els milions de votants de les altres organitzacions.

Si ens heu votat és perquè heu apostat per allò que nosaltres dèiem i que ningú més deia. Així que, com dieu als missatge, tenim l'obligació de seguir, de no rendir-nos, de no defallir i de donar continuïtat. Ho farem. Però no ho podrem fer sols. Com sempre, la implicació de la gent és imprescindible. Per això, a tots aquells que voleu que continuem, que no callem, que no defallim, tinc un missatge clar: ajudeu-nos! Ajudeu les organitzacions que vam fer possible aquests 113.008. En teniu per triar: podeu participar activament amb la gent incansable i compromesa de Poble Lliure. Podeu conèixer i recolzar els Pirates de Catalunya, una organització que molts no coneixeu però que tenen un compromís amb la democràcia directa i radical, o podeu apropar-vos a Som Alternativa.

En el cas de Som Alternativa, l'organització de què jo formo part, no tenim cap intenció de rendir-nos, ni de defallir ni d'aturar-nos. Anem a per totes. Si voleu ajudar-nos, entreu aquí i deixeu-nos el vostre contacte. Si ho preferiu, envieu-me un missatge al 686.991.137 dient: "Vull informació". (Nota: és el meu telèfon, potser trigo una mica a contestar!).

El proper dilluns, després d'uns dies de descans i reflexió, contactem i ens tornem a posar a treballar. Per una República Catalana 100% sobirana, per una societat mobilitzada, valenta i que no vol passar pàgina de l'1-O, per milions de persones que saben que només aconseguirem els nostres objectius si som capaços d'organitzar-nos i plantar cara i per una societat que no vol tornar a casa per mirar que li solucionin les coses uns quants diputats. No tenim rei, no obeïm i tornarem totes les vegades que facin falta. Moltes gràcies pels 113.008 vots. Som-hi!