dilluns, 20 de març de 2017

L'article de Puigdemont i Junqueras a "El País"

Si no hi ha un daltabaix, hi haurà referèndum. Puigdemont i Junqueras ho explicaven molt clarament el passat diumenge en aquest article al diari madrileny "El País".

És un missatge que, segurament a Espanya no l'ha llegit ningú i que no farà canviar cap posició, però és important de cara a l'opinió pública internacional : ha de quedar clar que, per part catalana, fins l'últim segon hi ha possibilitat d'un acord.

Ha! És mentida i ho sabem! no hi ha cap possibilitat d'acord! El govern espanyol mai pactarà cap referèndum perquè això li és ontològicament impossible : són nacionalistes i supremacistes i, per tant, neguen qualsevol altre identitat nacional dins l'estat; en particular la catalana. Res a fer, doncs.

Però bé, encara que ja sabem que mai hi haurà un referèndum pactat (atenció, però! : n'hi haurà un de no pactat) l'opinió pública internacional espera veure algun esforç en aquest sentit.

Aquesta partida, doncs, ja la té guanyada la Generalitat perquè, evidentment, aquí no hi ha cap problema en fer un referèndum.

De fet, un referèndum pactat ja seria en sí mateix una victòria sense precedents. I sense que importés el resultat. Seria una victòria del sobiranisme català, cert, però també dels altres sobiranismes de l'estat, i de totes les forces progressistes... que sigui dit de pas, en aquest moment es redueixen, estrictament, a Unidos Podemos i les seves confluències regionals. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Bé, potser per això últim que acabo de dir mai haurà un referèndum pactat : ¿Per què el nacionalisme espanyol hauria de cedir una derrota tan espectacular si els rivals, en definitiva, només són unes minories nacionals sense cap capacitat d'imposar-se numèricament a les urnes; o una esquerra progressista que, essencialment, també és minoritària i sense perspectives de deixar de ser-ho en molts anys? Per què cedir, doncs? No ho faran pas. Ells creuen, sincerament, que aquí no hi ha res que no s'arregli amb un parell de guàrdies civils posant ordre. En fi. Deixem-los i allà ells. Dins l'estratègia catalana, tot aquest esforç pel referèndum és bo i necessari. És dins d'aquesta estratègia que s'incardina l'article de Junqueras i Puigdemont, o aquesta altre oferta d'explicar el referèndum al senat espanyol.

El cas és que l'article és molt clar i entenedor. Potser perquè, evidentment, va adreçat a la comunitat internacional. Val la pena, doncs, dedicar una estona a llegir-lo.

Vet-lo aquí :

Que guanyi el diàleg, que les urnes decideixin

En democràcia no existeix el dret a no dialogar. Nosaltres ja estem asseguts a la taula del diàleg. Trigaran gaire els altres convidats? És més: vindran?

«El Govern del Regne Unit i Escòcia van pactar un referèndum. La pregunta, seguint les recomanacions de la Comissió Electoral del Regne Unit, va ser: "Escòcia hauria de ser un país independent? Sí o no". Res més. Hi va haver acord perquè hi va haver voluntat política de convocar i permetre el referèndum. No es va deixar en mans de tribunals el que es va poder resoldre políticament. I tot sembla indicar que Escòcia i el Regne Unit tornaran a pactar la celebració d'un nou referèndum d'independència. El segon en tres anys. No està malament per a una cosa que a Espanya no pot ni tan sols formar part d'una taula de diàleg entre els governs espanyol i català.

Pactar la manera de resoldre les diferències polítiques sempre uneix. Les diferències només separen i divideixen si no es vol acordar la manera de resoldre-les; les diferències són consubstancials en la societat democràtica, no són negatives, cal fins i tot tractar-les amb delicadesa si es tracta de diferències la defensa de les quals és més difícil i compromesa. Aquí és on la democràcia s'enforteix i es referma davant la pulsió populista i simple de resoldre la diferència mitjançant la prohibició, els murs i la discriminació. Assenyalar el que és diferent com a amenaça, com a element de divisió d'una societat que vivia tan tranquil·la en les seves sagrades i infrangibles certeses és, a part de terriblement injust, un greu obstacle a l'hora de buscar solucions.

Com a conseqüència de l'acord entre Escòcia i el Regne Unit es va produir un ampli debat, un debat d'idees. Finalment, una majoria d'escocesos va optar pel no, d'acord amb les tesis del Govern de Londres. Va ser així, res més. La vida va seguir a Escòcia i al Regne Unit, com hauria seguit amb la victòria del sí. El referèndum d'independència va tenir una participació rècord del 84,59%, 12 punts més que en el referèndum del Brexit, que va ser del 72,2%, una xifra que es va considerar una fita, ja que era la més elevada en una votació en els últims 25 anys. Aquestes dades descriuen una cosa molt rellevant que haurien d'apuntar-se els qui acusen els partidaris de canvis com una espècie d'agents al servei de la divisió de la societat: els camps separats en una disputa democràtica s'uneixen sense cap mena de dubte a les urnes. Hi insistim: no separen les diferències, el que separa és l'absència d'acord per resoldre-les.

En conseqüència, l'escenari del referèndum acordat és el que voldríem a Catalunya. Volem recordar que ja l’hem proposat en diverses ocasions. Avui, malgrat els mals auguris i el rebuig frontal del Govern espanyol, tornem a insistir-hi. Potser és injust atribuir al president Rajoy, al seu Govern i al seu partit aquesta actitud en exclusiva. Observem amb pena i tristesa que aquesta mateixa posició, sense cap tipus de matís, la comparteixen el PP, el PSOE i C’s.

Així doncs, sembla força indiscutible que l'actitud del Govern català i del Parlament de Catalunya s'assembla a la posició escocesa (dialogar i acordar un referèndum), però que l'actitud del Govern espanyol i les Corts Generals no s'assembla gens ni mica a la del Govern i el Parlament britànics. No només hi ha una preocupant absència de voluntat de diàleg, sinó que camina en la direcció exactament inversa: querelles, judicialització de la política, guerra bruta, amenaces d'ús de mesures excepcionals, etcètera. I ja hi ha els primers resultats: primeres condemnes d'inhabilitació a càrrecs públics per al president Artur Mas i les conselleres Ortega i Rigau, mentre s'espera la sentència contra Francesc Homs. Tots ells per haver comès el delicte de donar veu als ciutadans.

En sintonia amb la voluntat del Govern, el Parlament i la societat, s'ha engegat a Catalunya el Pacte Nacional pel Referèndum, en què participa una pluralitat aclaparadora de la societat catalana, inclosos agents econòmics i socials. Sondejos de tot tipus i procedència assenyalen que al voltant d’un 80% dels catalans voldrien que els consultessin sobre el futur polític de Catalunya respecte a Espanya. El pacte té com a propòsit reiterar la voluntat de celebrar un referèndum, acordat, com a prioritat. Potser algú ens considerarà il·lusos. És millor ser il·lús que irresponsable, és millor esforçar-se per trobar solucions que optar per no desgastar-se i fer del quietisme una virtut.

Si es manté el rebuig frontal, no és cap sorpresa que reiterem que no renunciarem a exercir aquest dret. Farem tot el que estigui al nostre abast perquè els ciutadans de Catalunya puguin votar el 2017, en un referèndum d'autodeterminació. Hi som per convicció i compromís, retent comptes davant dels electors. I no se'ns acudeix pensar que el futur de Catalunya, dels ciutadans de Catalunya, no el decidiran els seus ciutadans i sí el Govern espanyol. El mateix Govern que, amb la seva manera habitual de procedir, ha aconseguit que la majoritària de la societat catalana n’estigui tipa, fins i tot sectors que no comparteixen, molt legítimament, que Catalunya es converteixi en un Estat independent. L'Estat ha abandonat tots els catalans, també els que no volen la independència, però estimen Catalunya com el que més i pateixen, per tant, quan el seu país pateix. Que no siguin independentistes no vol dir que la desatenció de Catalunya no la sentin profundament i també en paguin les conseqüències. L'Estat també ha abandonat els catalans que haurien volgut veure en l'espanyol aquell Estat propi que no és aliè a les seves demandes. I per a aquests catalans i també per a tots els altres, el Govern de la Generalitat els posarà les urnes. Que decideixin. És el seu dret, i l’exerciran.

Fa temps que és l'hora de la política. A Catalunya en fem, i segur que no sempre ho fem bé. També cal estar disposat a escoltar i parlar-ne. No obstant això, altres han decidit delegar en els tribunals la seva responsabilitat política. S'amaguen darrere del Constitucional, de l'Audiència Nacional i del Suprem, amb la qual cosa comprometen la tasca i la independència del poder judicial. Europa ja se n'ha adonat i ha mostrat sense ambigüitats la seva preocupació per aquesta deriva que compromet seriosament un poder fonamental per a la salut de l'Estat de dret, com es desprèn de l’informe recent de la Comissió de Venècia. I se senten veus de l'exterior cada vegada més clares que advoquen per un diàleg polític i una solució política. Com l'informe de la Fundació Konrad Adenauer. O com el mateix Parlament britànic, on s'ha formalitzat un Grup de Discussió sobre Catalunya, en el qual participen membres de tots els partits. Una cosa, per cert, que és possible a Westminster i no a les Corts.

Fa pocs dies, a Madrid, un veterà demòcrata espanyol, Antonio Garrigues Walker, recordava una cosa amb què estem d'acord els demòcrates en general, partidaris o contraris a la independència: en democràcia no existeix el dret a no dialogar. Nosaltres ja estem asseguts a la taula del diàleg. Trigaran gaire els altres convidats? És més: vindran? Quan sigui massa tard, si us plau, no ens mirin a nosaltres. Siguin, per una vegada, tan exigents, crítics i implacables amb els seus governants immòbils com ho han estat amb nosaltres tots aquests anys en què del rebuig a la sentència contra l'Estatut hem consolidat una àmplia majoria favorable al fet que els catalans decideixin el seu futur en referèndum.»

Carles Puigdemont
President de la Generalitat

Oriol Junqueras
Vicepresident de la Generalitat

dimarts, 14 de març de 2017

Inhabilitació del referèndum pactat

Mas, Rigau i Ortega inhabilitats per la "justícia" espanyola. Res a dir. Totalment previsible i no cal fer més escarafalls.

Aquesta sentència, de tant esperada, ja aporta poc. Hi ha qui parla de Mas com a màrtir però, en realitat, aquesta lectura només es pot fer des de sectors "convers" que encara no s'hagin adonat que ja estem transitant pel camí de la independència de fet.

I justament aquest camí és el que cal transitar. Del poc que aporta la sentència hi ha, sobretot, la inhabilitació de Rigau. Irene Rigau és diputada en actiu i aquesta inhabilitació sí que l'afecta... O no.

Ja veurem que farà Rigau, però si en veritat ja estem en el camí de la independència de fet, aleshores Rigau hauria de fer com si sentís ploure, i la majoria del Parlament, també. Tothom hauria de continuar amb la seva feina normal.

Naturalment, podem estar segurs que a les comissions parlamentàries de les que Rigau n'és membre hi hauran altres membres que potser no estaran d'acord amb la presència de la diputada. Aquests diputats estan en el seu dret d'abandonar aquestes comissions... ningú els inhabilitarà per això. Només faltaria.

En fi. Aquesta sentència posa de manifest allò que ja sabíem : no hi ha res a negociar. No hi haurà cap referèndum pactat i, per tant, si es fa un serà forçosament després d'una declaració d'independència, explícita o implícita, però, en tot cas, en una situació d'independència de fet (perquè si no és així, no es podrà fer el referèndum).

Una situació d'independència de fet com la que es va viure el 9N de 2014, ves per on. De fet, des d'aquell dia que transitem per la via de la independència de fet i ja aniria sent hora, i la inhabilitació de Mas, Ortega i Rigau ens ho posa ben de manifest, d'acabar aquest trànsit d'una vegada.

Així sigui, i ben aviat.

dimarts, 7 de març de 2017

8 de març, Dia Internacional de les Dones Treballadores.

Demà serà 8 de març, Dia Internacional de les Dones Treballadores.

Demà no se celebra res. No hi ha res a celebrar. Demà es commemora el sacrifici de tantes i tantes dones que han lluitat per la igualtat de drets entre dones i homes, quelcom que està ben lluny d'aconseguir-se avui mateix.

Demà també és una jornada reivindicativa, precisament contra aquesta desigualtat que no s'esmena, i és una jornada de protesta i lluita contra el terrorisme masclista. A Espanya, en el que va d'any, ja han estat setze dones les víctimes de terroristes masclistes.

Cap terrorisme ha estat tan persistent i tan cruel com el terrorisme masclista, però contra tota ètica i tota lògica aquest terrorisme no es considera un autèntic i greu problema d'estat.

De fet, aquest terrorisme a vegades fins i tot es justifica des d'institucions i càrrecs públics.

No hi ha res a celebrar i, en canvi, sí que hi ha molt a lluitar i molt per fer, encara.

Com ve sent habitual per aquesta diada, adjunto els manifestos d'ERC i de la CGT. Organitzacions, política una i sindical l'altra, a les que estic afiliat.

Manifest d'ERC

MANIFEST: DONES AMB TOTS ELS DRETS

De nou, El 8 de març de 2017, commemorarem el Dia Internacional de les Dones, una data d’homenatge als moviments a favor dels drets de les dones i de reivindicació per continuar fent evidents les desigualtats de gènere. Una reivindicació que va més enllà d’aquesta data i impregna els 365 dies de l’any i tota i cadascuna de les persones que conformen la nostra societat.

Des d’Esquerra Republicana i les JERC treballem dia a dia per garantir que els drets de les dones, siguin plenament efectius i no es vulnerin en cap circumstància.

A nivell legislatiu, des del Principat cal impulsar noves lleis que facin valer els drets de les dones i la igualtat de gènere. Els darrers mesos la normativa catalana en matèria d’igualtat de gènere, no ha estat exempta dels atacs del Tribunal Constitucional, que ha suspès els articles de la Llei 17/2015 d’igualtat efectiva entre dones i homes que regulen els plans d’igualtat a la feina, les mesures per prevenir l’assetjament sexual i la figura sindical responsable de la igualtat de gènere, entre altres. Per donar-hi resposta, el Govern de la Generalitat està treballant perquè la futura llei d’igualtat de tracte i la no-discriminació pugui suplir els articles suspesos, sense perdre de vista però, que el repte i el compromís, més enllà del desplegament normatiu, continua sent l’efectivitat d’aquests drets i garanties.

Tot i els avenços realitzats, les desigualtats i la discriminació per raó de gènere encara estan presents i són massa punyents alhora. Les situacions de vulnerabilitat són més crues per a les dones, i això es tradueix en una major precarietat laboral d’aquestes i una feminització de la pobresa, entre d’altres. De fet, un estudi recent d’Enginyeria Sense Fronteres fa evident que 7 de cada 10 víctimes de pobresa energètica són dones.

En l’àmbit educatiu, les dones representen el 60% de les llicenciades i en canvi els càrrecs de més rellevància, en tots els sectors, continuen sent ocupats majoritàriament per homes. El sostre de vidre doncs, encara no s’ha trencat i segueix limitant les possibilitats d’ascens de les dones. En aquesta mateixa línia l’Observatori Dona i Empresa assenyala que més del 70% de les empreses no tenen cap dona als seus Consells d’Administració.

Segons l’últim informe de govern, la bretxa salarial entre homes i dones se situa en un 26,6% a Catalunya. Al País valencià i a les illes les dades tampoc són positives: un 24,24% i un 15,88% respectivament.

Des d’ERC treballem per tirar endavant polítiques de conciliació de la vida laboral i personal i familiar, ja que les dones també tenen dret a gaudir de temps de lleure i participació en igualtat de condicions. Cal una reorganització de les tasques de cura i de la llar basada en la corresponsabilitat. I també una nova planificació dels temps i horaris quotidians. Cal replantejar-nos els permisos de maternitat i paternitat. Hem d’apostar per permisos més igualitaris com ja fan certs països nòrdics. Uns permisos que fomentin la corresponsabilitat a l’hora de tenir cura dels fills o filles. S’ha d’apostar perquè aquests siguin més llargs i flexibles donant sempre l’oportunitat als progenitors d’escollir quan agafar-se les setmanes que els pertoquen (és a dir o al mateix temps o un després de l'altre segons les seves necessitats). Aplicar mesures similars a aquests països com Suècia o Finlàndia ajudaria a reduir la discriminació salarial que pateixen les dones en edat de ser mares, i que es manté al llarg de la seva vida laboral.

Cal seguir reivindicant el dret com a dones a decidir sobre el propi cos i el dret a una maternitat desitjada i segura, vetllant també perquè les dones joves de 16 i 17 anys puguin exercir aquest dret lliurement.

El país està vivint un moment transcendental i en el procés de construcció del nou Estat les dones han de ser protagonistes. És imprescindible la participació activa de les dones en el referèndum que tindrà lloc aquest 2017 i que la visió de les dones estigui present al llarg del procés constituent. La nova República ha de comptar de manera indispensable amb la mirada de gènere i la igualtat d’oportunitats entre dones i homes ha de ser un dels pilars.

El compromís d’Esquerra Republicana per a la igualtat de gènere l’hem plasmat recentment en un Pla per la Igualtat intern que ens ajudarà a continuar treballant per la plena participació política de les dones. El compromís del partit per l’adopció progressiva de llistes cremallera suposarà un pas més per millorar la representació de les dones a les institucions catalanes en tots els nivells. S’ha de fer sentir la veu de les dones per tal que també siguin arquitectes de la República Catalana.

Apel·lem a la mobilització a favor dels drets de les dones, a tota la nostra gent, simpatitzants, amics i amigues i a la militància del nostre partit per contribuir a una societat més justa i igualitària.

Dones amb tots els drets!

8 de març de 2017

------------------

Manifest de CGT

8 de març 2017: Seguirem lluitant ingovernables, desobedients i desafiants

Manifest de CGT Catalunya pel 8 de març 2017, Dia Internacional de les Dones Treballadores

Ja hem arribat al Dia Internacional de les Dones Treballadores i hem de començar parlant del que sempre diem de manera incansable. Ho diem cada dia amb insistència:

Les dones, que sostenim el món, que en les pitjors adversitats tirem endavant allò important per la vida, cobrem menys que els homes per a realitzar la mateixa feina, pel simple fet de ser dones. Sembla ser que encara som el complement al sou de l’home. Les dones patim agressions masclistes a la feina, a casa i als carrers. Ens jutgen pels nostres cossos, pretenen tractar-nos com a mera decoració, com a esclaves del seu desig, o com a les seves treballadores domèstiques personals. Les dones realitzem les tasques de cura sense que siguin ni repartides ni valorades. Aquí no hi ha hagut ni hi ha repartiment de la feina ni de la riquesa que genera. Les dones rebem de manera quotidiana la doble agressió de tots aquells que consenten i callen davant de qualsevol forma de masclisme ja sigui el polític de torn, el company que no vol agafar l’escombra, l’empresari que fomenta que l’assetjament quedi impune, el jutge que relativitza els feminicidis, el mossèn que fomenta la submissió femenina als desitjos del marit... la llista és llarga.

Com cada any, hem assistit a infinitat d’exemples concrets, que ens fan sortir al carrer a diari, lluitar als nostres llocs de treball, als col·lectius on militem i als espais íntims.

I arriba ja un moment que en tenim prou, que n’estem ben fartes, que ens cal fer. I sí, hem assistit a un any de mobilitzacions contra les violències de gènere, i també contra la feminització de la pobresa i de la precarietat. Estem rememorant constantment els motius pels quals es celebra aquesta data: l’autoorganització de les dones treballadores, com tantes vegades hem fet, per a revolucionar i revolucionar-se, la pràctica de l’acció directa i l’autogestió així com la ingovernabilitat de les nostres àvies: treballadores feministes organitzades.

Tornem-hi! Com van fer les nostres companyes ahir, abans d’ahir, el segle passat i al llarg de tota la història. Calen mil mobilitzacions i calen encara més dones que no estiguem pendents de quina serà la propera llei que ens decepcionarà, que no estiguem mirant quina serà la propera mancança institucional que ens farà mal, quina serà la propera frase que serà apropiada per aquelles que es diuen feministes però que ens maten a la feina. Volem mirar molt més enllà de tot això i volem mirar a les nostres, a les dones treballadores, sense emmirallar-nos en discursos tebis que ens desmobilitzen i ens allunyen de la nostra revolució, la de transformar els treballs, transformar les formes verticals de relació, transformar el món sencer. La vella i senzilla recepta del feminisme de classe, anticapitalista i sense complexes.

No ens valen trossets del pastís, no és que no vulguem les molles, és que volem canviar la recepta, i aquesta només es podrà canviar des de les que patim el matrimoni ferotge entre capitalisme i heteropatriarcat.

I volem una nova recepta per a seguir essent ingovernables, desobedients i desafiants, perquè només des de nosaltres podrem fer el món totalment nou, amb la llibertat i la vida al centre.

8 de març de 2017

CGT Catalunya

dijous, 23 de febrer de 2017

Manifest Pacte Nacional Pel Referèndum

Acabo de signar la meva adhesió al "Pacte Nacional pel Referèndum" que és una "Campanya d'adhesions per recollir el suport d'institucions, entitats, electes i particulars, de dins i de fora de Catalunya, per a la celebració d'un referèndum sobre el futur polític de Catalunya."

Estic totalment convençut que no hi ha la més mínima possibilitat que es produeixi un referèndum d'autodeterminació acordat. Això no passarà. El referèndum no serà acordat, i si no se celebra serà perquè l'estat espanyol haurà utilitzat la força per impedir-lo, amenaçant i posant en perill al conjunt la població catalana. Per cert: amenaçant a tota la població catalana, sense fer distinció entre els partidaris i els detractors del referèndum.

Tanmateix, que no es pugui dir que no s'ha mantingut fins al darrer moment la possibilitat del referèndum acordat. És per això que he signat. Tot i que, repeteixo, a mi em sembla impossible: el nacionalisme espanyol no pot acceptar un referèndum d'autodeterminació a Catalunya perquè això li és ontològicament impossible. És contrari a la seva essència més profunda.

EN fi. El pacte pel referèndum té el següent manifest, que podeu descarregar en format PDF, i que reprodueixo aquí.

"MANIFEST PACTE NACIONAL PEL REFERÈNDUM"

"La consciència nacional i la voluntat d’autogovern del poble de Catalunya té indubtables arrels històriques, antigues i profundes, i s’ha manifestat reiteradament al llarg del temps. Avui, Catalunya està integrada en l’Estat espanyol, el qual, per innegables raons d’història, lingüístiques i culturals, és plurinacional, a desgrat que les seves estructures polítiques no el reconeguin així.

El desig de Catalunya de decidir el seu futur polític, cada cop s’ha fet més evident davant del món. Fins al punt de convertir-se en una aspiració sostinguda, que avui recull la voluntat d’una gran majoria de la seva població.

Entre els drets essencials i inalienables de les societats democràtiques, es reconeix el de decidir el seu futur polític. I és aquest dret el que sustenta la demanda d’una majoria de ciutadanes i ciutadans de Catalunya, que volen materialitzar-lo mitjançant un referèndum.

Posem de manifest que la voluntat d’expressió de les catalanes i dels catalans mitjançant un referèndum és majoritària i transversal; i congruent amb la determinació cívica, pacífica i democràtica que han expressat les multitudinàries mobilitzacions de la societat organitzada a favor del seu dret a decidir.

Afirmem que l’actual marc jurídic espanyol, tal com han defensat experts en dret constitucional, permet la realització d’un referèndum a Catalunya acordat amb l’Estat. Si aquesta possibilitat no s’ha obert fins ara ha estat per manca de voluntat política dels Governs d’Espanya.

El dret, atès que és susceptible d’interpretacions diverses, ha de ser entès com un instrument per trobar solucions democràtiques als problemes polítics i no per crear-ne de nous o per agreujar els existents Les persones, entitats, organitzacions i institucions que signem aquest MANIFEST entenem el referèndum com una eina privilegiada d’aprofundiment democràtic, que permet el debat polític plural, la recerca de consensos i l’adopció final d’acords eficaços.

Per tot això :

Instem els Governs de Catalunya i de l’Estat espanyol a superar les dificultats polítiques i els apriorismes, i a assolir finalment l’acord que estableixi les condicions i les garanties justes i necessàries per a la celebració d’un Referèndum reconegut per la comunitat internacional, el resultat del qual haurà de ser políticament vinculant i efectiu.

Reconeixem el Parlament de Catalunya com la institució democràtica on es manifesta la voluntat popular del país. Per això donem suport a aquelles iniciatives i acords que hi sorgeixin per a l’articulació d’aquest Referèndum.

Manifestem la convicció que el referèndum és una eina inclusiva, que permetrà la lliure expressió dels diversos posicionaments que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya han expressat respecte a la relació política de Catalunya amb l’Estat espanyol.

Afirmem que la cultura democràtica reclama solucions polítiques als problemes polítics. I ho fem apel·lant al mecanisme fonamental de què disposen les societats modernes: el coneixement i la validació de la voluntat majoritària del poble que s’expressa amb el vot.

Aquest referèndum ha de propiciar que tothom se senti cridat a participar-hi. Per això és necessari un debat escrupolosament democràtic, plural i en igualtat de condicions entre les legítimes opcions que avui es manifesten a Catalunya."

"MANIFEST PACTE NACIONAL PEL REFERÈNDUM"

dimarts, 21 de febrer de 2017

Debat entre Carles Puigdemont i Anna Gabriel: "Moment Zero".

Encara un debat més. Un altre cop amb Anna Gabriel, però ara amb el President Carles Puigdemont a l'altra banda del quadrilàter.

Bé, potser la metàfora pugilística és un pel excessiva per referir-se al debat que van mantenir el passat 15 de febrer a "El Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona".

El cert és que, malgrat que la conversa va mantenir-se formalment dins de la cordialitat en algun moment es va captar una certa tensió motivada per les evidents diferències ideològiques entre CUP i JxSí o, si més no, amb els sector PDECat de JxSí. Amb això no vull dir que ERC i CUP no tinguin diferències ideològiques. Al contrari: una distància les separa i aposto a que amb l'adveniment de la República aquestes diferències es posaran intensament de manifest. Però també penso que, en aquests moments, ERC es troba més còmoda que no pas el PDECat amb l'aliança estratègica, pel referèndum, entre JxSí i CUP.

Trobo que és interessant comparar els dos debats: aquest entre Puigdemont i Gabriel, i l'anterior entre Gabriel i Dante Fachín. El fet de la presencia d'Anna Gabriel a tots és una excel·lent pedra de toc per comparar els diferents estils i presències dels polítics. Puigdemont respecta molt Gabriel, potser perquè és ben conscient de l'enorme potència dialèctica de las cupaire, i va preferir mantenir un to de cordialitat. Gabriel, per la seva banda, tot i deixar clares les posicions discrepants de la CUP en determinades qüestions, va optar per, en general, alinear-se amb l'objectiu i l'agenda del referèndum. Si, com deia, comparem els debats, per mi resulta evident que Dante-Fachín encara no està al nivell dialèctic de Puigdemont, i encara més lluny del de Gabriel.

Sobre el contingut del debat, sense desvetllar dades concretes, que suposo que no es poden precisar a hores d'ara, el que si es destacable és com uns i altres estan conjurats, com deia Junqueras, per a la realització del referèndum.

Discrepo de tots dos sobre el que diuen de la llei de transició: que no serà un DUI de facto. No estic d'acord. Potser per estratègia no poden dir-ho, però per mi és evident que una llei de transició és una DUI de fet. Encara més quan aquesta llei és la que dona empara legal a un referèndum no acordat amb l'estat espanyol.

La DUI de fet és actuar com estat, sense supeditar-se al control o la tutela d'un altre estat. Exactament, doncs, la llei de transició, i el referèndum són DUI de fet: Catalunya actuant com estat incipient amb Espanya mirant-s'ho de lluny. Per mi, doncs, que diguin el que vulguin, però la seva explicació no em convenç gaire. En tot cas, però, no és un punt que tingui gaire importància. El que té importància és fer el referèndum i guanyar-lo.

Dit això, vet aquí el debat entre Puigdemont i Gabriel:

15/02/2017 MOMENT_ZERO_15-02-2017_B.mp4 (19.43-19.43) from El Punt Avui Televisio on Vimeo.

diumenge, 19 de febrer de 2017

Debat entre Anna Gabriel (CUP) i Albano Dante (Podem). "Assalt al Cel. Revolució social i/o estat propi".

Si teniu un parell d'hores, val la pena escoltar el següent debat entre Anna Gabriel, portaveu de la CUP, i Albano Dante Fachín, secretari general de Podem a Catalunya.

El títol del debat és un pel enganyós: "revolució social i/o estat propi". En realitat no es pot dir, i es demostra en el debat, que la CUP i Podem coincideixen bastant en molts objectius.

També es posa de manifest el diferent grau de maduresa de les dues organitzacions. Pesen molt els 30 anys que porta la CUP a l'àmbit municipal, el seu assemblearisme assumit com el seu mode de funcionament normal, la seva intensitat ideològica, o la preocupació per mantenir la coherència entre, precisament, l'ideari i els actes que se'n deriven. A l'altre banda, Podem apareix com una organització en construcció que encara ha de definir aspectes claus, tan importants, per exemple, com l'estructura interna o l'ideari.

No només a nivell d'organitzacions. El debat posa de manifest els diferents estils personals d'Anna Gabriel i Albano Dante. Clarament l'experiència política, en debats i organitzativa de la portaveu de la CUP és abassegadora. Albano Dante és, en aquest sentit, molt menys experimentat.

En fi, personalment, després de veure i escoltar el debat, m'he quedat amb la impressió que la CUP és una proposta, abans que res, ben estructurada i raonada. Radical i rupturista, segur, però també molt sòlida i racional. En canvi Podem és, o m'ho sembla, una promesa a llarg plaç. Un horitzó llunyà i difús en el que, per arribar-hi i a hores d'ara, em fa l'efecte que hi han moltes incerteses, començant per una anàlisi poc realista de les pròpies forces, per una banda, i de la societat que pretén transformar per l'altre, provocat, al meu entendre, per la reducció a una anàlisi excessivament simplista segons l'eix esquerra-dreta.

Però és només la meva opinió. A veure que us sembla a vosaltres.

Vet aquí el debat entre Anna Gabriel i Albano Dante:


Llibre llegit: "Els secrets que mai no t'han explicat", d'Albert Espinosa.



Tot just fa un moment he acabat la lectura del llibre d'Albert Espinosa "Els secrets que mai no t'han explicat". L'original és en castellà: "Los secretos que jamás te contaron". Jo l'he llegit en català, en la traducció de Sílvia Pons Pradilla. per "Rosa dels Vents", que és un segell de Penguin Random House Grupo Editorial S.A.U.

D'Albert Espinosa he llegit el "Brúixoles que busquen somriures perduts" i  "El món blau. Estima el teu caos". Són tres llibres diferents entre ells: el primer és una novel·la més aviat psicològica, el segon és, més aviat un conte, una gran metàfora, una història onírica. Aquest tercer és un recull de reflexions curtes, d'inspiracions, de llocs, fotos o quadres presentats.

SI el mires per fora, l'aparença és d'un llibre més aviat llarg, però en obrir-lo ja veus que no és així: el paper utilitzat és gruixut. La tipografia emprada és de lletra grossa. Està farcit de dibuixos a taronja i negre. Sembla un llibre per a nens. No hi ha numeració de pàgines ni té un índex. És com si fos un recull de notes personals. De fet, ho és. Al pròleg, Espinosa ens diu que "[...] És una narració que vaig escriure d'una tirada la nit que va morir el meu pare. Em vaig despertar i vaig tenir la necessitat d'explicar aquests secrets. A cada pàgina vaig escriure poques paraules. En lletra grossa, de la mateixa manera que se m'il·luminaven. No diria que fossin només idees, sinó també part del meu jo inerior. Quan vaig omplir una llibreta vaig veure clar que seria la primera part del llibre. No volia editar el que ja havia escrit, volia mantenir l'essència d'aquell material, en brut. [...]"

A més de la primera part -diguem-ne la "llibreta d'inspiracions"- el llibre compta amb dues part més: la segona, "els secrets" i la tercera, "les tisores dolces", que és un títol que té un origen a mig camí entre el felí i el  pavlovià, i ho deixo així per si algú vol descobrir que significa.

La primera part es divideix en claus, volees, secrets... Qui vol divisions clàssiques? ... La segona part i la tercera s'estructuren en divisions que segueixen patrons basats en el número 23. Per què 23? "Són 23 perquè és la mitjana d'inspiracions que fa una persona per minut. Va variant segons l'edat: els nounats poden arribar a 69 inspiracions (23 x 3) [...] El 23 és el número màgic per excel·lència. La sang tarda 23 segons a recórrer el cos humà; la columna vertebral té 23 discos; el gènere d'una persona l'aporta el cromosoma 23, i cada pare i cada mare aporta 23 cromosomes."
  
Una reflexió final en forma d'epíleg  tanca el llibre. Diu l'Albert: "De moment no vull avançar-te res més, però aquest capítol donarà sentit a tot allò que s'ha inspirat abans."

Embolcallats en aquesta estructura "màgica" del llibre, però alhora profundament física, Albert Espinosa ens aporta les seves inspiracions. Per mi ha estat inevitable veure una connexió entre aquests inspiracions i les meditacions sobre la respiració característiques del Mindfulness. No estan tan allunyats. De fet, parlen del mateix:


Aparentment Albert Espinosa va un pas més enllà: Espinosa ens proposa inspiracions per a ser feliços. Ara bé, per Espinosa "Estar viu és ser feliç". És una de les primeres inspiracions del llibre. Potser la més difícil d'assumir. Però em fa l'efecte que quan s'assumeix, aleshores es comprèn que la via que ens proposa Espinosa es troba en el mateix camí que la dels mestres del Mindfulness.

Una via personal, sens dubte, i fruit dels seus propis descobriments. Això et converteix en mestre. Una il·luminació que Espinosa comparteix, de forma generosa i amena amb aquest llibre que està pensat per a fer-lo servir, per a guixar-lo i dibuixar a les seves pàgines. Per a ser una eina que s'ha de tocar, ensumar, llegir i posar-lo en pràctica.

Finalment, un cop llegit el llibre és quan arriba el moment de la veritat: "Ja has viscut prou, ara et toca gaudir".

Intensament, el moment. Aquí i ara.

dissabte, 18 de febrer de 2017

Prou excuses. Volem acollir.


Aquesta tarda hi ha hagut una gran manifestació a Barcelona per reclamar l'acolliment de refugiats.

Em sap una mica de greu perquè, circumstàncies personals, no hi he anat pas. En fi. Lamentablement, si no es produeixen canvis enormes a curt termini, estic bastant convençut que tindré oportunitats per participat a una protesta similar més endavant.

La protesta d'avui ha estat fruit d'una mobilització força transversal. Si més no, aquest era el plantejament dels coordinadors de la mobilització, expressat en aquest article: "Una lluita compartida".

La manifestació ha de servir per donar força a la reivindicació d'un pacte social contra el racisme i la xenofòbia. A més de per reclamar i recordar, novament, que les infraestructures necessàries per acollir estan preparades de fa temps i, encara més important, la voluntat d'acollir és ferma.

És inevitable recordar que, a hores d'ara, la competència en acolliment la té l'estat. Espanya només ha acollit uns 350 refugiats dels 17.000 als que s'havia compromès.  És molt baix. I dista vergonyosament del, aproximadament, 1.000.000 refugiats que ha acollit Alemanya, o dels 200.000 qua ha acollit Suècia. Grècia i Itàlia  tenen milers de refugiats a camps (si és que es pot considerar la situació als camps com "acolliment")... 

El problema, doncs, té una dimensió estatal inqüestionable. La frontera sud d'Europa és, essencialment, un filat fortificat on els drets humans no es respecten i on s'han viscut drames com el de la platja del Tarajal, de Ceuta. Per la seva banda, els centres d'internament per a estrangers han estat denunciats reiteradament per violació de drets humans dins els seus murs però des del poder de l'estat s'impedeix la investigació d'aquests fets.

A Catalunya, com en tantes d'altres coses, si volem que les institucions es posin al servei dels ciutadans i amb criteris ètics no ens en queda una altre que tirar pel dret: assumir les competències que calguin per executar les polítiques, en aquest cas d'acolliment, que es reclamen. Cal fer-ho per dos motius principals: per ètica i per sobirania, i afegiria un més: Perquè algú ho ha de fer. Perquè de fa temps que es constata l'abandonament de les funcions i compromisos d'acolliment encomanades al titular actual de la competència. Per tant, com que des de l'estat no se'n fan càrrec, la Generalitat i els ajuntaments estan plenament legitimats a prendre la iniciativa i ocupar el lloc de l'estat. En particular, pel que fa als compromisos adquirits amb la UE per a l'acolliment i els refugiats.

Si no m'equivoco, una mica d'això també anava la manifestació d'avui.

Ara, el que cal, doncs,  és passar a l'acció. Ja no és "volem acollir". Ara ha de ser: "acollim".