divendres, 17 d’agost de 2018

Un any més tard.

Fa un any dels atacs terroristes a Barcelona i Cambrils. La cronologia dels fets, però, ens porta a un dia abans, al 16, amb l'explosió a Alcanar i s'estira fins el 21 d'agost quan els mossos abaten, a Subirats, al darrer terrorista fugit.

Quinze persones mortes i més de cent ferides a la Rambla

També dos morts i més ferits a conseqüència de l'explosió a Alcanar.

Els terroristes, joves veïns de Ripoll, radicalitzats per un imam que se sospita que era confident del CNI, van morir tots. Alguns a Alcanar, com el mateix imam, i d'altres abatuts pels mossos en la persecució que es va produir després dels atemptats.

Sempre es diu que un atac terrorista es pot produir en qualsevol lloc, en qualsevol moment. Estàvem avisats i, fins i tot, nosaltres mateixos dèiem, amb aire greu i preocupat, que un atac terrorista es podia produir a Barcelona. El terrorisme ja havia colpejat abans la nostra ciutat i teníem exemples propers.

Però no era una alarma que afectés a la nostra forma de vida. Fèiem com si res.

L'atac es va produir.

El context en que es produeix és brutal.

Començant pels terroristes. Alguna cosa va fallar estrepitosament en els mecanismes d'integració. Tenim una banlieu i no ho volem reconèixer. Els terroristes eren joves educats a Catalunya. Parlaven català. Vivien a Ripoll. Com pot ser? Què s'ha fet tan malament com per a permetre aquesta radicalització? com uns joves, nostres, esdevenen monstres?

I l'imam? Un confident del CNI.

Per què Margallo deia que a partir de mitjans d'agost  passarien coses a Catalunya?

Per què hi ha la sospita que l'atac terrorista va ser de falsa bandera?

Per què aquesta sospita monstruosa resulta tan versemblant?

Per què els partits nacionalistes espanyols -el PPSOECs- han bloquejat la creació d'una comissió d'investigació sobre aquests atacs?

Per què Quim Forn és a la presó? Per què el major Trapero va ser degradat?

Però, sobretot, i les víctimes? i les seves famílies, i els seus estimats? Com se les consola? Com se les rescabala de les pèrdues sofertes? Quina explicació se'ls dona quan pregunten per què? Quina resposta ens donem nosaltres mateixos?

Aquest matí hi ha hagut un vergonyós acte de propaganda monàrquica amb l'excusa de donar suport a les víctimes. Ha estat el darrer acte de brutícia i empastifament que la cínica i criminal monarquia ha perpetrat a Catalunya.

Criminal: Felip VI ven armes i és comissionista d'aquestes vendes, igual com ho era el seu pare. Aquestes armes són les que maten nens al Iemen. És còmplice d'aquestes matances. En treu profit. És un criminal. A més, és el cap de l'estat espanyol i, per tant, el responsable final de les seves institucions i organismes. És el cap de l'exercit. És el cap últim del CNI. Era el cap de l'imam de Ripoll?

Cínic: amb aquests dubtes més que raonables sobre la seva persona, com s'ha atrevit a venir a Barcelona? Com és que ha intentat transformar l'acte d'homenatge a les víctimes en un besamans monàrquic, amb claca portada de fora de Barcelona?

Això passava aquest matí a Barcelona.

Després, una tempesta ha escombrat la ciutat. Ha plogut com no ho havia fet en tot l'estiu. Ha tronat i llampegat. Ha plogut a bots i barrals i el cel era tan tancat pels núvols que semblava de nit.

La pluja ha passat. Ha refrescat i els carrers s'han rentat. A vegades ho té això el temps: que quan més falta fa, una bona tempesta neteja l'ambient. Aquest cop ha estat així. Pluja catàrtica,

Els carrers són nets. L'aire és fresc. Potser ara és el millor moment de sortir al carrer, passejar per la ciutat i recordar les víctimes. De transmetre'ls la nostra solidaritat i companyia. De meditar perquè va passar i rumiar què hem de fer per a que no torni a ser possible.

De fer-ho netament, sincerament.

Amb llibertat. Amb humanitat.

diumenge, 12 d’agost de 2018

Respondre a les provocacions dels escamots feixistes.

Ahir i avui ha estat circulant el següent tuit :

EL tuit en qüestió ja no es pot trobar perquè sembla que el partit "Ciudadados" ha obligat al personatge que l'ha escrit a esborrar-lo. No conec els detalls. Tanmateix, el rastre que ha deixat la barbaritat ha estat important i molta gent ha dit la seva.

Aquest cinisme i aquesta psicopatia eren d'esperar. Ja fa cosa de cinc anys que Jordi Cañas (en aquell moment, recol·locat com assessor de C's al Parlament europeu, després que fos imputat per presumpte frau fiscal) va dir "Os montaremos un Úlster que os vais a cagar".

"Ciudadanos" es troba directa o indirectament darrera la majoria dels atacs ultres i dels escamots d'encaputxats que es dediquen a treure llaços grocs, despenjar estelades i també a insultar, amenaçar o agredir a gent que llueix aquests símbols.

Aquest ús de la violència s'assembla cada cop més perillosament al que feia la Falange abans de la guerra civil espanyola. L'ús de la violència sempre ha format part de l'ideari falangista. Avui, l'acció directa violenta del falangisme es reencarna en els escamots de "Ciudadanos".

"Ciudadanos" és extrema-dreta i està a un pas, o potser ja l'ha donat, de convertir-se en un partit ultra. A qualsevol país decent del món, al voltant de Ciudadanos s'estendria un cordó sanitari, se'ls expulsaria de la societat, se'ls assenyalaria com els feixistes que són i es perseguiria l'acció violenta dels seus escamots.

Però l'estat espanyol està lluny de ser un país decent, com es demostra a cada segon que passa amb els presos polítics segrestats, amb els exiliats, amb la prevaricació i la corrupció sistèmica de les institucions i aparells de l'estat. Aquest estat que va passar de franquista a "democràtic" d'un dia per l'altre i que s'ha inventat el mite de la "modèlica transició" però que avui ja no pot amagar que és el mateix estat franquista, i que segueix a les mateixes mans que a la dictadura.

Aquest estat franquista, indecent per natura, no perseguirà als escamots neofalangistes de "Ciudadanos" ans al contrari, els deixa i els deixarà fer: formen part de la seva estratègia com en el seu moment en va ser part la Falange.

Volen provocar una resposta violenta i aprofitar-la per fer servir les forces armades pe a reprimir. Aquestes forces armades que a un país decent estarien perseguint, precisament, als violents, és dir, als escamots de "Ciudadanos".

És un signe més de la ruïna democràtica de l'estat espanyol. Una ruïna que és el reflex de la baixa qualitat democràtica de capes importants de la societat espanyola  que, segons les enquestes, prefereix un estat autoritari.

Al feixisme se'l combat i se'l derrota. No hi ha una altre via. Però cal ser intel·ligents. Primer de tot, no hem de tenir por. Que ningú deixi de portar els símbols, els llaços grocs, que ningú deixi de reclamar el desplegament de la República i la llibertat dels presos, no deixem de brandar l'estelada; hem de seguir informant-nos i formant-nos, hem de seguir parlant i argumentant dels avantatges del desplegament de la República; i arribat el cas, que arribarà, en que ens trobarem amb els escamots feixistes, ser intel·ligents, no caure en provocacions, si pot ser, estalviar la violència, si pot ser.

Sí, ja ho sé, si us trobeu en una situació en que us amenacen amb força, es possible que sentiu por, però potser també odi i ràbia, i potser el cos us demanarà -què collons- esclafar la cara d'aquests cabrons malparits, i rebentar-se-la sense pietat. Quin descans.

Jo defujo la violència. En el meu cas l'última baralla que em vaig ficar devia ser quan anava al parvulari i segur que la vaig perdre i per això, des d'aleshores, mai més, Tanmateix, crec que per una banda, hem de fer per a no donar-los la propaganda que busquen, cal evitar la violència; per l'altre banda, però, això no vol dir posar l'altre galta:  cal organitzar una defensa contra les agressions.

Com sempre, el que cal és rumiar en fred, fer servir el cap i organitzar-se. Els carrers seran sempre nostres i no deixarem que els feixistes ens els prenguin. A Viladamat i Guiamets han pres la iniciativa amb sengles Comitès de Solidaritat Antifeixista locals.

Bona iniciativa. Prenguem exemple.

dijous, 9 d’agost de 2018

Lectures d'estiu: La saga d'Honor Harrington.

L'estiu és temps de lectures relaxades i disteses. En el meu cas, estic aprofitant aquests dies per llegir ciència ficció que és un gènere que m'agrada molt.

El que estic llegint és la sèries de novel·les protagonitzades per la capitana Honor Harrington, personatge central del «Honorverse» creat per l'escriptor nord-americà David Weber.



Es tracta d'un conjunt de novel·les de ciència ficció militar, en les que es barregen batalles de naus espacials amb política. A les històries s'aprofita que el personatge principal és dona per a criticar situacions de masclisme fàcilment identificables amb el món actual. No es pot dir que sigui una novel·la "feminista", tot i la protagonista femenina. A tots els efectes és ciència ficció militar i, si de cas, més militar que ciència ficció. Les batalles entre naus espacials recorden clarament les batalles navals. El motiu és que l'autor David Weber és un estudiós de la història militar i la pren de font d'inspiració.

L'altre gran eix d'aquestes novel·les és la política. Més ben dit, en el fons és l'eix principal. L'acció militar i la diplomàcia no són més que instruments del poder polític, així que, en el fons, a aquestes novel·les de la capitana Honor del que es parla és de política.

Això lliga amb els meus gustos. Si alguna cosa m'interessa és la política.

Aquestes novel·les són, per dir-ho d'alguna manera, "política recreativa".

El que m'ha cridat molt l'atenció és la figura dels caps militars.

La realitat és que, tot i pintar-la com una dona valenta, ferma, intel·ligent, flexible, forta, honorable...  jo no puc deixar de treure'm del cap la idea que és una psicòpata.

Vet aquí perquè: La capitana Honor és una cap militar (que sigui dona és circumstancial i no influeix) i, com a cap pren decisions que posen en perill les vides dels tripulants de la seva nau quan entren en batalla. No cal dir que l'objectiu de la batalla és infringir el màxim de mal possible als seus enemics. El seu anorreament, si és possible.

Totes aquestes decisions de vida o mort es prenen, tot sovint, de forma meditada. Els plans de batalla es discuteixen en reunions d'oficials en els que s'avaluen possibles opcions i es trien les que es consideren òptimes segons les restriccions d'objectius (militars o de caire més polític) a assolir, recursos i logística disponible.

L'escena d'una reunió d'oficials decidint quina és la millor tàctica de combat per anorrear una flota enemiga a mi em causa angoixa: Tens un grup de gent decidint la millor forma d'enviar altre gent a la mort tenint en compte les vides de la pròpia tripulació com un recurs més.

No només això: un cop preses les decisions, s'informa a la tripulació de la forma més adequada per motivar-los a acomplir la missió. La tripulació rep les ordres i les arengues dels oficials i es llencen al combat. Convençuts. Amb Il·lusió, que diria aquell.

Segons tinc entès, aquesta mena de manca d'empatia i l'aprofitament i manipulació de les emocions dels altres en benefici propi és el que caracteritza a les psicopaties.

El militar com a psicòpata és només una visió parcial. És evident que l'oficial ha de ser un psicòpata perquè si no, no podria liderar la seva tripulació i menar-la a la mort. Però no n'hi ha prou amb ser un psicòpata. A més cal formació: a les novel·les es veu com les naus han de ser reparades, mantingudes en funcionament, dirigides... hi han un munt de sistemes: de comunicacions, mèdics, logístics, d'armament, de maquinària.... que demanen navegants, enginyers, comptables, metges, mecànics i tècnics de tota mena sense comptar amb la tropa: mariners i soldats embarcats. Tot aquest personal està ordenat en una jerarquia que no es discuteix i que treballa constantment per mantenir les naus en funcionament.

Doncs bé, tota aquesta munió d'equips requereix de caps que siguin realment bons en les tasques i tècniques de coordinació. No només això, cal tenir una visió del conjunt i una visió tàctica i estratègica dels objectius. Els caps tal com estan descrits a les novel·les són professionals realment valuosos i necessàriament han d'estar ben preparats. Parlem de gent brillant, més enllà de la seva psicopatia (la referència seria Hannibal Lecter).

Tot aquest funcionament és similar al que es troba en el món civil.

Així, podem veure com a les obres civils, com construcció d'edificis, carreteres, vies de tren... o en projectes industrials, o de programari... trobem equips i meś equips que s'organitzen, es jerarquitzen, hi han caps, comandaments intermitjos, oficials, manobres... I dosis importants de psicopatia, tot i que sense l'extrem d'enviar algú directament a la mort... Segur?  potser no és tan clar, com hem pogut comprovar amb els casos de treballadors morts per cops de calor, o per els milers de casos de sinistralitat laboral que es produeixen cada any, amb treballadors ferits i, també, morts.  Sinistralitat que sovint està relacionada amb condicions de treball precàries, relacionades al seu torn amb situacions d'explotació laboral.

Explotació laboral a mans de psicòpates.

Torno a la capitana Honor. Honor és un personatge que se'ns ven com atractiu, com a positiu, com a model de conducta, fins i tot. De fet, se'ns fa evident que la capitana Honor té les qualitats necessàries per a triomfar com a cap allà on s'ho proposi.

El problema és que és una psicòpata. El problema és que el món en el que vivim situa psicòpates en llocs de direcció. A les empreses i a les administracions i els governs.

És així com ho dic, i tenim exemples: algú dubta que el passat 1 d'octubre no estaven perfectament planificats els atacs dels policies espanyols a les escoles? I que les escoles atacades ho van ser per motius tàctics o polítics? Abans i tot, algú dubta que la difusió de les imatges de gent acomiadant la policia amb crits de "a por ellos" responia a una estratègia de comunicació amb l'objectiu de crear pànic? O les imatges dels policies als autocars cantant el mateix? Anaven a la guerra i nosaltres érem l'enemic.

Igual com tornaran a venir aquesta tardor. psicòpates ells i psicòpates els que els van enviar, i tropa manipulada, disposada a matar i, qui sap, si també a morir.

És clar, a l'altre banda, hem de pensar que un cert grau de psicopatia també està entre els nostres dirigents i la nostra tropa, o potser no tant, i per això uns són segrestats i altres exiliats. O dit d'una altre forma: potser si avui la República no està desplegada és perquè ha faltat el grau de psicopatia necessària per enviar la tropa a matar i morir. Aquest pensament em remou els budells, però no puc deixar de pensar que la cosa va per aquí.

Això planteja un escenari prou horrible: vist que no hi ha entesa possible, arribarem a un xoc de tropes i psicopaties. Arribats al xoc, ens caldran dirigents capaços de fer que la nau sobrevisqui. Això vol dir que hauran de ser tècnicament molt bons però, sobretot, hauran de ser prou psicòpates per  assumir les pèrdues de recursos que siguin necessàries per guanyar la guerra. Exactament com ja ens ha estat demostrat que estan disposats a fer els líders de l'enemic.

Aquest món és terrorífic:  Un grau de psicopatia és un element cada cop més indispensable per assumir posicions de comandament. I com més poder, més psicòpata ha de ser.

El comú dels mortals, doncs, només tenim dues possibilitats: o mirem de canviar el món i el fem més humà i ens desfem dels psicòpates;  o acceptem que els feixistes es preparen per a una nova campanya i els plantem cara.

O també podem mirar de fer les dues coses a l'hora.

En fi. Tot i ser una psicòpata m'estan encantant les aventures de la capitana Honor Harrington així que calculo que aquest setembre ja m'hauré llegit les tretze novel·les escrites a hores d'ara.

I per cert, està previst que es publiqui la catorzena novel·la de la saga aquest octubre!

diumenge, 29 de juliol de 2018

Esperant el taxi... autònom?

Si hi ha un conflicte laboral jo tinc clar que estic del costat dels treballadors.

Si els treballadors del taxi estan revoltats, doncs, em poso del seu costat. No em queixaré pas dels talls que estan fent, és el seu dret. Estan lluitant i, si de cas, són un exemple a seguir.

Aprofito per remarcar que ningú dubta que les accions de lluita del taxi  estan emparades en el dret de manifestació i que, efectivament, el que en el cas del taxi no es discuteix, en canvi amb els CDR va ser motiu d'empresonaments per "terrorisme".

Molt indicatiu de què és el que amoïna més a l'estat nacionalista espanyol.

Però no és el que volia comentar: no puc deixar de pensar que aquesta lluita del sector del taxi té unes arrels profundes que, al neu entendre fan que el futur del sector sigui, com a mínim, preocupant.

Per començar:  Über, Cabify... aquestes plataformes han vingut per quedar-se. les plataformes posen en contacte proveïdors de servei i clients del servei. Idealment, aquest proveïdors de servei són particulars que no tenen aquesta tasca com a font particular d'ingressos. Idealment no tan sols haurien de plantejar-se tenir ingressos per prestar aquest servei, si no simplement, compartir depeses: si jo he de viatjar a Tarragona busco a la plataforma algú que també vagi a Tarragona i ens posem d'acord per anar-hi compartint les despeses del trajecte. Punt. Aquest és l'escenari ideal. Jo m'estalvio un vehicle i  el conductor del vehicle s'estalvia la benzina, per exemple. El negoci de la plataforma pot ser, per exemple, cobrar una la subscripció del proveïdors i clients a la plataforma O potser, un preu fix, o en tant per cent, per viatge realitzat satisfactòriament. 

Aquest escenari ideal, però, ha estat pervertit. Es produeixen abusos i les plataformes encobreixen  flotes pirata de taxis (entenc que contra la voluntat dels organitzadors de la plataforma) i hi han abusos laborals de tota mena i en la prestació del servei.

No cal dir que les administracions han de vetllar per  impedir aquests abusos i legislar i inspeccionar per a garantir-ho.

En tot cas, per mi el model ideal de plataforma és perfectament vàlid: dos ciutadans es posen d'acord per a compartir puntualment un vehicle. La perversió d'aquest model és el que no es pot acceptar. Suposo que les plataformes haurien de fer alguna cosa -ni idea de quina- per a poder garantir que se segueix el model de compartició.

Però el punt és que no tinc cap dubte que les plataformes estan aquí per quedar-se i, efectivament, són una competència al sector del taxi.

Però més greu encara, al meu entendre, serà el canvi que produiran els vehicles intel·ligents auto-conduits, fruit de la barreja de la Internet of Things amb la Intel·ligència artificial aplicada al transport.

Els smart-cars seran un cop demolidor no només per al taxi. Ho seran per al sector del transport per carretera en general, des de les autoescoles fins al negoci de compra-venda de vehicles privats passant, òbviament, pel taxi o el transport de mercaderies.

La pregunta és, si de cas, quan passarà. Jo crec que aviat. Els vehicles que es condueixen  sols ja són, essencialment, disponibles. La dificultat és doncs, substituir el parc actual de vehicles  per vehicles auto-conduits. Aquesta substitució involucrarà també la sensorització de les vies. Probablement la estratègia de sensorització de vies i adopció del vehicle intel·ligent seguirà fases:  potser primer nuclis urbans, a continuació vies inter-urbanes... O potser primer s'habilitaran carrils de les autopìstes per a vehicles autoconduits... No ho sé com ni quan, però estic segur que això passarà, i que passarà aviat. Ho veurem. M'atreviria a dir que ja ho estem veient en fase experimental.

Si els cotxes són capaços d'anar sols allà on se'ls digui, sense necessitat de conduir-los, de forma més segura i més eficaç energèticament parlant  vol dir que no calen auto-escoles ni calen conductors.

El servei  de taxi, en si mateix, podria ser, de fet, la forma de transport urbà, en el sentit de que els cotxes autònoms podrien ser, nominalment, un servei públic que optimitzés per a cada servei podria optimitzar el nombre d'ocupants, els recorreguts i la despesa energètica. No caldria que ningú posseís un vehicle privat per motius laborals. La combinació de la mobilitat a peu, amb  bicis, o  scooters elèctrics, i  trens, metros, tramvies, taxis...  autònoms descongestionaria el transport urbà al treure milers de vehicles privats de les vies urbanes, i el faria més segur, net i eficient.

Però aquest "taxi" ja no és el taxi que coneixem. És una cosa molt diferent en la que la figura del taxista desapareix. Torno a dir-ho: això passarà. N'estic segur. No sé quan, ni com. però crec que aviat. Que ho veurem. Que, de fet, ja ho estem veient en fase experimental.

dissabte, 28 de juliol de 2018

Al terrat

Confesso que ahir jo també vaig fer fotos de l'eclipsi de lluna.

Tanmateix, el telèfon mòbil no és la millor eina per a aquesta mena de tasques o, si més no, no ho és el meu telèfon mòbil. Així que us heu deslliurat: No publicaré cap foto de l'eclipsi.

Per a fer les fotos vam pujar al terrat de casa. Un espai compartit pels veïns però essencialment desconegut per mi i del que no en fem us. La lluna vermella va ser ĺ'excusa per pujar i redescobrir que  del terrat estant hi ha una visió força extensa sobre la ciutat. Es pot resseguir la carena de Collserola des de Sant Pere Martir fins a més enllà del Tibidabo sense interrupcions.

Ahir, al terrat, durant l'eclipsi, amb el sol ja amagat i la foscor creixent miràvem la lluna, però també la ciutat, escoltàvem els seus sorolls, sentíem les olors que pujaven pels celoberts, veiem la fila de llumetes al cel, una darrere l'altre, que venint del Maresme feien cap a l'aeroport: en un moment donat se'n podien veure fins a cinc avions fent cap a l'aeroport. Un darrere l'altre, contínuament.

Per tot arreu, edificis, llums, gent. El paisatge des del terrat és una aglomeració d'humanitat. Edificis alts amb pisos i pisos un sobre els altres plens de gent. Gent que no es veu però s'intueix.

Però també gent, ben visible: des del terrat veiem altres terrats amb veïns disposats a observar el fenomen astronòmic. A algun terrat hi havien pujat el menjar per a que la contemplació de l'eclipsi fos el complement del sopar.

Per tot arreu. Gent. Fins i tot el cel, amb els avions farcits de viatgers. Gent per tot arreu.

I soroll. Sorolls de tota mena. Distants i esmorteïts els  uns, ben clars i propers els altres, tots a l'hora omplint l'espai.

La tranquil·litat del terrat, ahir, amb la foscor, estava feta de les remors, de les olors i de les llums de totes les vides, properes o llunyanes, que podia  percebre.

Aquest pensament em va resultar agradable.

El deixo aquí per si a algú més li pot fer servei.

divendres, 20 de juliol de 2018

L'endemà de la retirada de les euro-ordres.

La retirada de les euro-ordres de detenció i, per tant, la llibertat dels exiliats representen una victòria per a l'independentisme. Es lícit llegir-ho així i jo me n'alegro.

Però serà bo no desfermar l'eufòria.

S'ha guanyat una batalla, però en cap cas la guerra. La guerra és la d'alliberament de la República. Aquesta guerra és lluny  de guanyar-se.

L'estratègia exterior de Puigdemont està demostrant-se efectiva. De fet, les victòries ens venen d'aquesta banda. La mobilització ciutadana hauria de ser l'altre front d'on vinguessin més victòries. No 'hi ha prou amb manifestacions com la del passat dissabte. Va estar bé i era necessària. Però no és suficient. Cal molta més mobilització. No n'hi ha prou amb els llaços grocs. Estan bé i són necessaris. Però no són suficients. Hem de pujar de grau. La mani de l'11 de setembre serà important. Però ho serà molt més  la mobilització prèvia i posterior. I sobre tot serà molt important donar contingut republicà a aquestes mobilitzacions. No ens podem quedar en reclamar la llibertat dels segrestats. NO és l'objectiu principal. Ens hem de conscienciar i centrar en l'autèntic objectiu que és desplegar la República, és dir, reprendre de nou la desobediència.

No podem quedar atrapats en una estratègia centrada en els segrestats. És el joc que vol l'adversari. A  tota acció hi ha una reacció. La reacció a la derrota europea serà sobre  el flanc més dèbil o sobre on pensin que poden fer més mal.

La reacció serà, per una banda, sobre els presos polítics. Buscaran la forma de fer-los patir. De moment mantenint el seu segrest i, si no en posem remei, aquesta tardor amb un simulacre de judici en el que se'ls "condemnarà" de per vida. Que ningú em parli d'un judici "just", Tots sabem que serà una venjança per les derrotes que els vam infringir l'1 i el 3 d'octubre, i també el 21 de desembre.

Per l'altre banda, la reacció pot aprofitar l'altra baula dèbil del front sobiranista: els partits.   El número d'ahir  amb la suspensió del ple sobre la "substitució temporal" dels diputats que "suggeria" Llarena va resultar descoratjador i va mostrar una debilitat extrema dels partits. Es va considerar la possibilitat de substituir els diputats! Encara sort de la retirada de les euro-ordres perquè és un canvi d'escenari que gairebé obliga al desacatament.

ERC i PDECat sovint semblen més centrats en barallar-se entre ells que en l'objectiu d'alliberar la República. Jo entenc que les seves estratègies puguin ser diferents i, fins i tot oposades, però la qüestió és que des d'una mentalitat d'estat, l'alliberament de República és l'objectiu prioritari. Per als dos. Han de coordinar-se per a assolir aquest objectiu tan aviat com sigui possible. Hi ho han de fer lleialment. No es poden exigir mútuament la renúncia als propis principis. La situació és excepcional i per afrontar-la cal un pacte nacional, que no té perquè prendre la forma de coalició electoral. Per il·lustrar aquest argument  l'exemple és la CUP.

La CUP segueix les seves pròpies regles i això fa que el seu impacte sigui difícil d'avaluar: a vegades sembla disposar d'una immensa capacitat de mobilització i de pressió política, en canvi, en d'altres el seu debat ideològic intern es fa difícil de comprendre des de l'exterior i sembla fràgil i a punt d'esberlar-se. Amb tot, sort en tenim de la CUP i del seu debat intern i l'esforç constant per mantenir l'equilibri entre coherència i acció. A ningú se li acudiria demanar a la CUP que renunciés als seus principis. Tanmateix, el seu capteniment és republicà.

ÉERC i PDEcat estan assumint el "govern autonòmic que és de construcció de la República però fent com que acatem", i la CUP no participa en aquest joc. La CUP ha anunciat que està disposada a entrar en el govern si és per a fer un "govern que desplegui la República". Aquesta participació voldria dir el desacatament immediat. Suposo que, per això, no són al govern ni se'ls espera, de moment.

Però hauran de ser-hi. Més aviat que tard, perquè la única via és la unilateral.

Han de marcar-se objectius realistes i assolir-los. Tenir una agenda és important, és el que va permetre el 9N2014 i el 1O2018. Quan ens diuen que posar dates i calendaris va ser un error ens menteixen. Al contrari, van ser claus. Marcar objectius i assolir-los és la forma d'avançar.

El genèric "eixamplar la base" no vol dir res. Fins on cal eixamplar la base? marqueu un objectiu! Com l'eixamplem? quin mètode seguirem? i com podem avaluar que funciona? La realitat és que aquests darrers anys, amb agenda, calendari i objectius, la base s'ha eixamplat com mai. Aquest és el mètode, doncs, que s'ha mostrat més eficaç. Canviar de mètode ara seria, al meu entendre, un error i una renúncia. La majoria absoluta sobiranista ja existeix i és llarga. La majoria absoluta independentista també existeix, com ens indiquen els resultats i els estudis. Ampliar-la? i tant, i sabem com.

Unilateralitat, és dir,  desacatament. Mobilització ciutadana creixent i lideratges valents. Objectius clars. Busquem uns nous 1 i 3 d'octubre.

Aquest cop sí que defensarem la República.

divendres, 13 de juliol de 2018

Demà, mani per l'alliberament de la República.

Quan ahir es va conèixer la resolució dels alemanys d'acceptar l'extradició per malversació però no per rebel·lió, es va produir, essencialment, una reacció d'eufòria que, per a mi, resulta una mica difícil d'acceptar.

M'explico: tot el que s'ha dit que al rebutjar l'extradició per rebel·lió es desmunta la principal acusació contra els presos segurament és cert. A més, com piulava ahir la periodista Pilar Carracelas:

Fixeu-vos bé: "Alemanya està dient que l'autodeterminació mitjançant un referèndum no és delicte a Europa". Referèndum que es va fer l'1 d'octubre i que, per cert, vam guanyar malgrat els cops de porra i la violència policial, i que vam ratificar el 21D, malgrat la repressió, el 155 i la campanya mediàtica més gran que han perpetrat mai els mitjans del règim.

L'anterior, certament, suma. És positiu. I segurament encara no hem vist totes les derivades. El tuf de descomposició de l'estat espanyol comença a ser notable. Si tot plegat, doncs, és tan positiu pels interessos republicans perquè mantenir les reserves?

Perquè parlem del franquisme. El franquisme és, en essència, autàrquic i feixista. La prova del cotó és la següent: Els segrestats han estat alliberats? No. Els alliberaran? No, no en tinc cap dubte, i el PPSOEC's seguirà fent la punyeta als exiliats. N'estic segur. Aviat veurem la pitjor cara de Pedro Sánchez.

Dic el mateix que ahir. Hem de mobilitzar-nos. És l'única forma de fer efectiva la República. No hi ha res a parlar amb el PPSOEC's i, tinguem-ho ben clar, quan arribi el moment, no dubtaran en fer servir la violència, tota la que calgui per impedir l'alliberament de la República.

El front internacional dels exiliats és important i és una batalla que cal guanyar. Està molt bé que Europa s'adoni que el problema és Espanya, no Catalunya. És bo. Però només en el sentit que quan arribi el moment hi hauran reconeixements internacionals europeus ràpids. No tant perquè els estats europeus donin la raó a les tesis independentistes com pel fet que els estats europeus no voldran posar-se en contra de les respectives opinions públiques que, cada cop més, veuen la causa catalana amb simpatia.

Bé, val a dir que el feixisme cada cop més descarat de l'estat espanyol ajudarà bastant.

Però el que és segur és que sense mobilització a Catalunya, explícitament per la República no hi haurà desplegament republicà ni reconeixements internacionals. Si no hyi ha República, ningú la reconeixerà. La batalla es lliura aquí.

Hem de posar el rellotge, de nou a l'1 d'octubre, quan es van fer públics els resultats i es va proclamar que la majoria havia votat independència.

Aquell dia vam guanyar. Era el moment de proclamar la República i defensar-la sense dubtes. No es va fer, i el resultat ha estat repressió, 155, presó i exili. Ni llavors ni ara hi ha hagut mai res a negociar amb l'estat ocupant. I qui somii avui amb referèndums pactats delira o menteix. I no, els "pobles germans d'Espanya" no mouran un dit. Els "pobles germans d'Espanya" cantaven, majoritàriament, "a por ellos". Ho segueixen cantant avui, quan a cada dia que passa és més evident el desastrós grau de corrupció de les institucions hereves del franquisme. Tant se val. Per ells l'enemic sempre seran els catalans. És un racisme atàvic i inherent al seu nacionalisme.

Oblidem-nos d'ells. Centrem-nos en Catalunya. Hem après que l'única via és la unilateral; que amb l'estat ocupant no hi ha res a negociar; que per a que Europa ens reconegui primer hem de fer efectiu el resultat del referèndum d'autodeterminació i això només ho aconseguirem amb mobilització constant i el control del territori; que les preses i els presos no poden ser l'eix central de la mobilització; que l'eix central de la mobilització és la República.

Només si ens captenim com estat esdevindrem estat.

Dit això, demà hi ha una mani a la que cal anar-hi. Nominalment és per exigir la llibertat de les preses i els presos. En la pràctica ha de ser per exigir el desplegament de la República. La llibertat de les preses i els presos, la llibertat de tots nosaltres, passa necessàriament per l'alliberament del República.

Preparem-nos pels dies que vindran. La batalla per l'alliberament de la República és a punt de començar. Vindrà un nou 1 d'octubre i aquest cop no hem de cometre errors.