Pàgines

diumenge, 1 d’octubre de 2023

Que tingueu una reivindicativa i combativa diada de primer d'octubre.

Fa sis anys del referèndum del primer d'octubre. Ahir, 30 de setembre, en va fer 18 de l'aprovació del projecte de nou estatut de Catalunya. Aquell estatut de caire confederal que va anar a Madrid, on va ser retallat i ribotat, i que va tornar convertit en un estatut  autonòmic,  que va ser aprovat, amb desgana en un referèndum, i encara va tornar a ser retallat pel tribunal constitucional, fent que la comunitat autònoma de Catalunya sigui, a dia d'avui, la única que no té un estatut d'autonomia aprovat pel propi Parlament.

El fet és, per tant, que  Catalunya és la menys autònoma de les comunitats autònomes. Ho és des de 2010, quan es va fer pública la sentència de l'estatut.

Perquè Catalunya representa el 23% dels PIB espanyol. Els Països Catalans, en conjunt, subvencionen a la resta de l'estat. En particular al projecte imperial madrileny. Espanya ens roba, i Madrid ens escanya.

Amb l'espurna de la sentència de l'estatut, i la constatació del maltractament per part de l'estat, l'independentisme català va passar a ser la força política central. Any rere any,  el moviment independentista va aconseguir mobilitzacions cada cop més massives i més ben organitzades: Els referèndums popular que van començar a Arenys de Munt, les manifestacions de l'11 de setembre, La Via Catalana, la consulta del 9 de novembre de 2014... 

L'estat va oposar les seves clavegueres a aquest moviment legítim, democràtic i, essencialment, legal perquè un dels criteris va ser, precisament, el passar de "de llei a llei". Sempre es va dir que hi hauria un moment de trencament de legalitat, però que aquest moment només havia de ser-ne un, el de la DUI. Això és el que va passar amb les lleis de desconnexió i referèndum del 6 i el 7 de setembre de 2017, que van ser la DUI de facto. Les clavegueres de l'estat, però, encara van intentar un darrer cop: els atemptats de les Rambles i de Cambrils, del 17 d'agost. Un "pequeño susto a Catalunya" en paraules del comissari Villarejo. Un "pequeño susto", tràgic. Espanya, de nou, tacant-se les mans de sang en nom de la seva perversa i maleïda "sagrada unidad", per a major glòria i benefici de les seves elits feixistes.

Aquell atac sagnant no va impedir la DUI. Com tampoc els fets a la conselleria d'economia del 20 de setembre, i l'intent d'assalt de la seu de la CUP per part de la policia espanyola van aturar la maquinària del referèndum. 

El primer d'octubre, es va poder votar. Tot i que la policia espanyola, que ja actuava obertament com exercit d'ocupació va provar d'aturar les votacions a cops. No van poder, és clar, perquè no s'aturen a amb porres a dis milions de persones que surten a votar i defensen pacíficament el seu dreta a fer-ho. Es va votar i es va guanyar. Els resultats, per participació i per recompte de vots afirmatius referendaven la DUI del 6 i 7 de setembre.

La llei de transició marcava que a l'endemà, si el resultat era favorable havia de proclamar-se la independència.

La història segueix, però jo m'aturo aquí. Fins aquí, la història és de coratge, d'esperança, d'il·lusió, d'audàcia. És la història viva d'una majoria de gent de Catalunya, mobilitzant-se per un futur que creien que podia ser millor. 

EL que ha vingut després no ha estat a l'alçada d'aquell moment brillant i vibrant. 

Avui, es commemora aquell dia. La victòria del 1er d'octubre. El dia en que la majoria de ciutadans de Catalunya vam votar per dir que sí, que volíem ser independents, un nou estat d'Europa, en forma de República. Aquella afirmació, i el mandat de les lleis de desconnexió, de proclamar-se la DUI, no han decaigut. És obvi que la mobilització d'aquests dies no és la mateixa que la que va precedir al primer d'octubre. I la confiança en  la classe política es troba en mínims. El desànim, sens dubte, també deu estar en molts dels que van votar aquell dia i les enquestes assenyalen un retrocés en el suport de l'independentisme, particularment important entre els més joves.

Quan jo era jove, a les manis de l'11 de setembre hi anàvem molt poca gent. La guàrdia urbana parlava de participacions de dues mil persones. Compteu que fóssim el doble , el triple, sent generosos. Enguany, en un ambient de "pessimisme", la participació as la manifestació de la Diada ha estat, de nou, immensa. La guàrdia urbana parla de cent cinquanta mil persones però  probablement, amb un recompte acurat la participació es podria multiplicar per tres o per quatre. A un país de vuit milions de persones, que prop d'un deu per cent surtin al carrer en una mobilització és una barbaritat. La gent hi som. Potser no hi som tots els que hi érem, però sí la majoria. Som molts i estem disposats, com es demostra any rere any, a sortir al carrer. Hem après la importància de l'organització. Hem après que amb lliris no es guanya. Hem après que caldrà lluitar, i defensar-se, literalment. No és ni un eufemisme ni una metàfora.

Cal reprendre la iniciativa. Cal posar de nou objectius assolibles. Cal superar als partits i i impedir que aprofitin la immensa força de l'independentisme per als seus objectius de curta volada. Cal reprendre la mobilització, amb lideratges i organització nova, fora del control dels partits. Cal engrescar a la gent, de nou, als joves en particular. Els hem d'oferir una esperança, un objectiu, un país que poden aconseguir i que mereix l'esforç d'aconseguir-lo.

Que tingueu una reivindicativa i combativa diada de primer d'octubre.

Visca Catalunya Lliure!

diumenge, 17 de setembre de 2023

amnistia a canvi d'unilateralitat?

 Des de Sumar/Podemos/Comuns/Ex-ICV diuen que, a canvi de l'amnistia, cal renunciar a la unilateralitat

 És dir "jo et perdono, però ja no ho faràs més, eh? a partir d'avui seràs un espanyolet bo".

 Faria gràcia si no fos que ho diuen seriosament. Ho diuen els de l'"esquerra progressista" a "l'esquerra del PSOE".

 El cas és que, en realitat, la cosa no va de perdonar res a ningú. La cosa va de que la independència de Catalunya no es podrà aconseguir de forma negociada. No hi haurà mai un referèndum pactat, i per això el referèndum del 1er d'octubre de 2017 no va ser pactat. Aquesta pantalla es va passar fa molt de temps. Si avui estem com estem és, sobre tot, per uns polítics maldestres, cínics i també molts d'ingenus aquí, uns mafiosos feixistes allà, i una país excessivament llirista

 No podem repetir els errors. No es poden tolerar més lliristes amb ànima de màrtir entre la gent, ni es pot deixar que els lideratges els assumeixi personal que no està capacitat o que té una agenda pròpia. Dels mafiosos feixistes del bàndol contrari només podem esperar que siguin encara més mafiosos i feixistes. No els podem canviar. Només podem corregir els nostres errors.

 I un error monumental seria renunciar a la unilateralitat. 

 És clar que la DUI només es pot aixecar quan es tingui a un milió de persones disposades  a sortir al carrer i a estar-s'hi una setmana, dues, un mes... disposats a enfrontar-se a la policia i, si calgués, amb l'exercit. Per descomptat que una escalada tan bèstia només es possible si des d'Espanya envien els tancs, cosa que, evidentment pot passar, però que té un preu car abans de disparar la primera canonada. I un preu inassumible, amb un resultat ben incert, un cop el primer dispar ja s'ha fet.

 No es pot renunciar a la unilateralitat perquè és el mateix que desarmar l'independentisme. L'independentisme català només té sentit si és unilateral. Sense unilateralitat és  autonomisme, és dir, espanyolisme regionalista. Indistingible de qualsevol regionalisme i és també la certificació de la defunció de la nació catalana, la seva cultura i la seva llengua.

 Els partits ja sabran que fan. Jo no he votat cap partit i no seré jo el que digui que han de fer. Jo sé el que jo faria i el que esperaria que fes el partit que em representés. El partit que em representés NO votaria a Pedro Sánchez, i menys encara amb els termes que estan proposant.

 Però també us dic una cosa: tinc la forta sospita que Feijóo serà president.  Serà president perquè hi haurà una tupinada: hi hauran vots del PSOE cap a Feijóo. Vots rebels, vots comprats... és igual.  Aquesta és la meva aposta. A veure què passa. A hores d'ara tots els escenaris són possibles. Si al final anem a eleccions al desembre em plantejaré votar i quin partit em representa millor, si és que n'hi ha cap. A qualsevol dels altres escenaris, ja sigui amb Sánchez o Feijóo de president, tocarà tornar als carrers. Hi podeu pujar de peus.

dissabte, 9 de setembre de 2023

Reflexió abans de la diada nacional.

El dilluns serà la Diada Nacional. Com cada any cal repetir que aquesta no és una diada de festa, si no de reivindicació i mobilització.

El lema d'enguany de l'Assemblea és "Per la independència, Via fora!". Vet aquí el vídeo promocional:


El lema té una cosa molt bona: la mobilització és per la independència. Molt important recordar-ho. Els partits estan venent com un èxit que des del PSOE s'hagi pronunciat la paraula "amnistia", com si això fos garantia de res. Els partits estan passant de puntetes sobre l'altra línia vermella que ells mateixos havien posat: el referèndum d'autodeterminació i, definitivament, no en volen sentir res del referèndum del 1er d'octubre de 2017 i l'aixecament de la DUI. Estan evitant haver de dir massa cops i massa fort la paraula independència.

No se si Jordi Graupera té raó (acostuma a encertar-la) quan adverteix que amb l'amnistia es vol obrir una nova "transició" cap a un estat "federal i plurinacional". És important aquesta advertència. Els independentistes volem la independència de Catalunya. Perquè creiem que és el millor per a la gent que vivim a Catalunya. Punt. No som independentistes per intentar reformar Espanya. Espanya està encantadíssima de conèixer-se a ella mateixa i no té cap intenció de reformar-se, en canvi sí d'assimilar a Catalunya i fer-ne desaparèixer la llengua i fer-la desaparèixer com a nació.   

En tot cas, Jo crec que dins del PSOE aquest plantejament de transició ni hi  és ni s'espera. Per descomptat, aquest plantejament no hi és ni al PP i adlàters ni a l'estat dur: monarquia, judicatura, exercit, alt i mitjà funcionariat de les diferents administracions de l'estat (incloent, per cert, força quadres de la Generalitat).  No. El que hi ha aquí és un nou intent d'enganyifa per part del mentider major del regne, Espero que a Junts no siguin tan innocents de creure res del que digui Pedro Sánchez.

En definitiva, el típic vol gallinaci dels partits d'aquí d'allà.

No perdem el nord. Si alguna cosa cal reivindicar el proper dilluns, si per algun motiu vull sortir al carrer és per cridar ben fort que vull la independència de Catalunya. És el primer i més important. L'objectiu principal. La raó de ser de l'independentisme. La independència. Fer palès que es va fer una DUI el 6 i 7 de setembre de 2017, que aquesta DUI es va ratificar el 1er d'octubre d'aquell mateix any, que molts estàvem disposats a defensar-la, i que encara ho estem avui. Amb molts més motius.

No és que l'assemblea faci tot bé. De fet, crec que ja ha passat el temps de les samarretes de colors, les performances en forma de columnes i vies i actes immaculadament cívics sense un paper a terra i no donant en cap cas la foto que volen. Suposo que, el problema és que l'Assemblea no pot fer una altre cosa i que, efectivament, calen noves organitzacions que reprenguin i culminin la cursa per la independència. Organitzacions capaces d'aportar la duresa necessària per a fer efectiva la independència. Però, si més no, cal agrair a l'assemblea que no hagi perdut de vista l'objectiu principal, per molt que això incomodi als partits independentistes.

El dilluns, doncs, em manifestaré. Abans hauré penjat l'estelada al balcó, per descomptat i m'agradaria participar a la marxa de torxes de Sants, si els compromisos de cures familiars m'ho permeten. Em mobilitzaré, i espero que ho faci molta gent. Com també espero que aquesta mobilització es mantingui, i creixi. 

Via fora, doncs. Tots som cridats als carrers. Tot està per fer (encara i lamentablement) i tot és possible!

divendres, 1 de setembre de 2023

L'ocellet

Des del nostre balcó es veu la façana dels edificis de l'altre vora del carrer. L'edifici de just al davant nostre és antic. A la primavera els falciots aprofiten els forats sota el terrat per a fer nius. La majoria de balcons estan tancats i els pisos buits. Només un parell dels pisos estan ocupats. 

A un dels balcons dels pisos buits de més avall uns coloms hi van fer niu. Van tenir dos pollets. 

La mare va peixar als seus pollets però, inevitablement, un dels pollets es va fer més fort i l'altre cada cop estava més dèbil. Fa uns dies, el poll dèbil va caure al carrer. Ens vam adonar perquè una senyora el va veure i estava tota esverada donant explicacions.

En un rampell força inexplicable, vam baixar i vam agafar el pollet. El vam pujar a casa i el primer que vam fer va ser banyar-lo. Van sortir paràsits de tota mena. Fins i tot després de banyar-lo encara tenia paràsits. Ens vam proposar alimentar-lo. A la botiga d'animals ens van donar menjar per a pollets de lloros i això li vam donar. 

No va ser fàcil fer-lo menjar. Tanmateix alguna cosa va empassar Passada una estona, l'ocell, dins de la seva caixa estava més actiu. Res a veure amb el pollet mig mort que haviem tret del carrer. El vam deixar sortir de la caixa i, va arribar al balcó.

EL pollet es va fer seu el balcó. Amb la panxa plena, buscava llocs al sol. Anava, s'aturava, s'endormiscava, tornava.  Es va passejar entre els testos i es va pujar a un que tenim que és ple de còdols.

Pensàvem que quan  es fes més tard l'agafaríem de nou i el posaríem a la caixa. La idea era que, en un parell de setmanes l'ocell estaria en condicions de volar i que el deixaríem anar. 

El cas, és que, en un moment que no el miràvem, el pollet ja no hi era al nostre balcó. Era al seu niu. Havia saltat des del nostre balcó fins el balcó de més avall de la façana del davant en que estava el seu niu.

Quan va tornar la mare, el petit pollet va demanar aliment. Aparentment, estava prou fort com per competir una mica amb el seu germà gran. tanmateix, amb un cop d'ull ja es veia que el pollet gran era més fort. Si ve en aquesta primer competència el petit pollet va aconseguir menjar alguna cosa, el gran ràpidament va tornar a marcar territori.

Els dos dies següents, amb una nit de pluja intensa de per mig, el pollet petit es va anar apagant. El gran acaparava tot el menjar que duia  la mare. Aquesta matinada encara hem vist que el pollet petit es movia, però a mig matí ja havia mort.

Si no haguéssim rescatat al pollet del carrer, aquell mateix dia hauria mort, esclafat per un cotxe o menjat per algun depredador.

A casa hauríem d'haver estat més expeditius i no deixar-lo anar lliurement. Hauríem d'haver-lo forçat a menjar i deixar-lo anar una setmana més tard, només quan el seu aspecte hagués estat ben llustrós. Suposant, és clar, que no se'ns hagués mort per malaltia, o per negar-se a menjar.

La història podria haver-se acabat amb l'ocellet tornant al seu niu. Aleshores ens podríem haver imaginat que la família de coloms hauria prosperat, els dos pollets haurien esdevingut adults i haurien trobat parelles amb les que perpetuar l'espècie. Hauria pogut parlar de com l'ocellet havia saltat de forma valenta i audaç, per tornar a la tebior del niu, on la seva mare i el seu germà se n'alegraven pel fill i germà perdut i recuperat.

Però, el cas, és que l'ocellet només seguia el seu instint. L'ocellet veia i sentia la seva mare des del balcó i l'instint li deia que el lloc més segur per ell era al costat de la mare. Però  també era l'instint el que feia acaparar el menjar al  germà gran. L'instint era el que feia que la mare peixés al pollet que aconseguia ficar el bec, sense importar quin fos.  L'instint fa que el més fort i més ben adaptat sobrevisqui, i el dèbil mori.

Els animals no són humans. És absurd atribuir sentiments i valors humans al comportament dels animals. L'instint que ajuda als animals a sobreviure també fa que la seva vida estigui, a ulls d'una ingènua humanitat, farcida de crueltats. Les ciutats són brutes i perilloses. Els animals que són veïns dels humans, com els coloms i altres ocells, tenen una vida molt dura, amb molta brutícia, malaltia, fam i mort.

 L'ocellet va viure un parell de dies més dels que la natura li havia concedit. Una  agonia que va començar al mateix moment que va tornar al niu. La vida dels animals és així. No va haver-hi res de bo (categoria moral) en allargar-li la vida un parell de dies. Tampoc hi ha res de dolent. Senzillament, no hi ha res. Cap moralitat. Només l'instint . Només les lleis de la supervivència que actuen de forma inevitable. Aquesta és l'explicació racional del que ha passat, i no hi ha res més.

Però quan surto al balcó i veig el petit cos mort del pobre Pic, sento que a l'estómac se'm vol fer un nus. No és racional i aparto aquests pensaments. Per això, potser, ha estat necessari escriure aquest post, dedicat al petit pollet que vam rescatar del carrer i que no vam saber cuidar.

dimecres, 16 d’agost de 2023

Primera votació.

El planteja Manquen poques hores per a que es faci la votació per a la constitució de la mesa del "congreso". Serà el  moment per a valorar la determinació i interessos d'uns i altres. La posició de junts segueix sent un misteri. Es dona per assegurat el vot d'ERC a favor de la candidata del "gobierno", tot i certa gesticulació final per a no donar-ho "per fet". En tot cas, l'únic dubte sobre el sentit del vot ve de Junts.

A les tertúlies de la tele i de la ràdio tothom mira de trobar pistes sobre quin serà el sentit de vot dels de Carles Puigdemont. Es fan debats i s'aporten arguments en un sentit i l'altre. Va molt bé per omplir les hores de programació de l'estiu.

El que faci Junts nomes ho deu saber la direcció de Junts, i potser ni aquests.

El que jo sé, i per això porto un parell d'eleccions abstenint-me, és que:

Els partits espanyols sempre, sempre, sempre menteixen.

Als partits espanyols NO els cal complir les lleis espanyoles. Com diuen a Madrid dels semàfors: el llum vermell és una opinió, no una obligació. Amb les lleis fan igual.

Les lleis espanyoles només són inflexibles, draconianes, rígides, implacables, ferotges amb els dissidents. Sempre és més preferible un mafiós que utilitza, necessita, desobeeix les lleis del sistema per al seu profit, que un dissident que vol canviar el sistema, només que sigui un canvi poc més que cosmètic.

Tots els partits espanyols són abrandats nacionalistes espanyols, si més no de cara a la seu públic. Per tant, la unitat d'Espanya no es qüestiona i, per descomptat, ni es plantegen el reconeixement nacional de Catalunya. Per la mateixa raó, no cal ni parlar de referèndums d'autodeterminació pactats. És per aquest motiu que es va fer, i guanyar, el referèndum d'autodeterminació -no pactat- del primer d'octubre de 2017, l'únic referèndum d'autodeterminació que és possible fer a l'estat espanyol i, repeteixo, ja es va fer, i es va guanyar. Alguns estem a l'espera que se'ns convoqui al carrer per a fer-ne efectiu el resultat, és dir, la independència.

Amb les premisses anteriors, no sembla que hi hagi molt de joc possible. Per mi seria un sorpresa (i potser una certa decepció) si, al final, Junts vota a favor de la candidata del PSOE. No seria definitiu, però tampoc seria, al meu entendre, cap bon senyal. No ho seria perquè tinc la certesa que cap pacte amb el PSOE serà significatiu o, en cas de ser-ho, sigui executat de forma neta i verificable.

Ja es veurà. Va passant l'estiu. Potser aviat caldrà anar a votar. Potser aviat caldrà tornar al carrer.

dissabte, 29 de juliol de 2023

"Torna amb l'escut o sobre d'ell"

 Passa l'any a tota velocitat. Es va fer la campanya electoral per a les eleccions espanyoles, el passat diumenge es va votar, avui s'ha comptat el vot exterior i ja hi ha un resultat definitiu: L'abstenció independentista va ser prou alta, uns 300.000 vots, i encara va ser més alta la fuita de vots de l'independentisme cap a PSOE i Sumar. Això ja se sap, però encara a dia d'avui hi han veus dins dels partits independentistes que blasmen de l'abstencionisme. És una anàlisi catastròficament errònia.

És evident que alguna cosa deuen haver fet molt malament els partits independentistes per a perdre vots com ho han fet. La realitat és que un vot que va a l'abstenció és un vot que es pot recuperar, si bé amb dificultat. En canvi, un vot que se'n va a un altre partit és molt més difícil que torni. Els partits haurien de tractar de comprendre molt bé per què tants votants han canviat de papereta, o s'han abstingut, i corregir-ho. El que està clar és que blasmar de l'abstenció no sembla gaire intel·ligent. 

En tot cas, no sembla que es pugui esperar molta capacitat d'anàlisi de part dels partits independentistes, definitivament convertits en agències de col·locació de càrrecs. 

Objectivament, amb 7 diputats cadascun, ERC i Junts tenen la possibilitat de decidir quin ha de ser el proper president del "gobierno" o, millor encara, al meu parer, bloquejar per forçar unes noves eleccions generals a la tardor. Ho faran? Ho dubto. 

Sospito, i tant de bo m'equivoqui, que es deixaran enganyar de nou amb les promeses de Pedro Sánchez, el mentider més gran que ha parit Espanya. 

El "gobierno" sempre, sempre, sempre menteix. Tant li fa les promeses fetes, Mai les honoren, Tant li fa els pactes escrits. Són paper mullat. Tant li fa que hagin lleis escrites. No les acompleixen i no passa res, però ai de tu si no les segueixes fil per randa i en la interpretació del jutge més feixista que puguis trobar al Constitucional o al Suprem. El gobierno menteix sempre. Sempre. No és una opinió. És una veritat demostrada. És l'única llei que se segueix. 

Encara hi ha una altra llei que se segueix: la de la ingenuïtat estúpida, o potser és cinisme, o potser només és profit personal. Aquesta llei diu que els partits independentistes catalans s'asseuen a "negociar", perquè algú els ha dit que aquesta és la paraula que descriu el que fan, i acaben creient-se, o fent veure que es creuen, les promeses del "gobierno" espanyol. Els menteixen a la cara, com sempre fan, com tantes altres vegades i ells, estúpidament, covardament, cínicament, s'ho creuen, o fan veure que s'ho creuen. I així sempre.

El cas és que a l'abril 2019 va haver-hi eleccions generals, però PSOE i Podemos no es van posar d'acord per a fer govern i es van haver de repetir eleccions, que van ser al novembre. No sé per quina raó es dona per fet que això no pot tornar a passar. 

 El que és clar és que a una negociació has d'estar disposat a fer realitat les amenaces. PSOE i Podemos ho tenien claríssim a 2019. Per això es van repetir eleccions, i per això amb les noves eleccions van tenir clar que havien de posar-se d'acord per no prendre mal. Espero que els partits independentistes hagin après alguna cosa sobre negociació. Només des d'un profund cretinisme poden parlar d'"encarir el preu" d'una investidura a la que, de totes formes, en donaran suport. És com si a una partida de cartes en la tirada definitiva un jugador anunciés que anirà de farol.

És de primer de negociació: has d'agafar pels ous a l'adversari, i dir-li "no ens farem mal, oi?". Si l'adversari pensa que no li retorceràs els ous, passarà de tu. Per tant, cal fer-lo entendre que, arribat el cas, els ous seran retorçats. Dues o tres voltes. Les que calguin. A mi potser m'inflaran la cara, però m'enduré els seus ous de record. Si cal repetir eleccions perquè el PSOE es pensa que, per variar, els partits independentistes van de farol i ho anuncien, aleshores les eleccions han de ser repetides; i que el PSOE sàpiga els seus ous pengen a la sala de trofeus dels partits independentistes.

Fixeu-vos que ara no estic parlant de política. ni d'ideologia,  ni d'esquerres i dretes, ni de res d'això. Estic parlant senzillament de tècniques de negociació. Estic parlant, simplement, de que quan dos no es posen d'acord, hi ha conflicte. En un conflicte es pot guanyar, es pot perdre, o es poden buscar acords. Els acords han de buscar-se de forma que ningú pugui dir que ha guanyat o perdut. Amb un bon acord, tots dos tornen emprenyats a casa. Si un torna content, i l'altre no, un ha guanyat, i l'altre ha perdut. I no, no existeixen els acords amb els que tots dos tornen contents a casa. Si tots dos tornen contents a casa, és que no hi havia conflicte.

Entre Catalunya i Espanya hi ha un conflicte. Entre els representants de l'estat espanyol, i els, en principi, representants de la República Catalana in fieri, ha d'haver-hi, doncs, un conflicte. Entre els negociadors de les dues parts ha d'haver-hi un conflicte. Malament, si no n'hi ha de conflicte. Una cosa és la cortesia, la bona educació i la diplomàcia, però si es confon això amb "confiança" o "simpatia" han begut oli.

Els negociadors de l'enemic, per molt bones paraules que facin servir, són l'enemic. Són el puto enemic. L'únic enemic bo és el que està enterrat i oblidat per sempre. En cap moment es pot abaixar la guàrdia o confraternitzar amb l'enemic. Mai. Bona educació, sempre. Però sempre, desconfiança de l'enemic. L'enemic te la fotrà en quan pugui. L'enemic et vol mort. L'enemic només et respectarà mentre el tinguis agafat pels ous i sospiti que no dubtaràs en arrencar-se'ls.

M'és igual el que facin els partits a Madrid, si investeixen o no a Sánchez . En definitiva jo m'he abstingut. 

Ara bé, espero que no facin el ridícul, ni vull sentir vergonya aliena. Voldria sentir que hi ha hagut una negociació digna i dura entre Catalunya i Espanya. Que aquesta negociació acabi, o no amb acord no és tan important. No voldria sentir que, de nou, hi ha hagut un engany,  estupidesa, cinisme o interessos personals passant per sobre dels interessos de la República de Catalunya. Dic república, necessàriament independent, i no autonomia.

 Ho has entès, equip negociador? Molt bé. Ara, doncs, ves a Madrid a negociar. 

I "torna amb l'escut o sobre d'ell".

dimecres, 12 de juliol de 2023

Evolució.

Poc a poc avança l'estiu. Pic de calor. Comença la temporada de piscina, de les orxates i dels gelats, si més no per a un servidor.

En paral·lel, els partits fan campanya electoral. Ja tinc decidit que m'abstindré i em miro la propaganda electoral des de fora. 

La propaganda és això: propaganda. Ni els anuncis de la tele ni els papers que arriben es poden considerar un "programa". De fet, només es partits que formen govern poden aspirar a executar el seu programa. La pregunta, aleshores, és si en tenen, o si, pel contrari, el seu objectiu és gestionar el dia a dia en benefici propi i dels  lobbies que representen i, potser, per a tenir contenta la seva parròquia. Això només està a l'abast de PP i PSOE a les eleccions espanyoles, i més tard o més d'hora es veurà una Große Koalition.

Per a la resta, la propaganda permet  expressar  bones intencions, fer contenta la parròquia, per exemple "amenaçant" amb accions que, a la pràctica, no tindran cap rellevància, declarar grans principis i ideals,  o proposar projectes concrets que, en realitat, depenen del vist-i-plau del PPSOE. 

 En tot cas, les maquinàries dels partits tracten de captar vots, perquè vots són, primer de tot, finançament, i després influència. Aquesta influència, però, és difícil de mesurar. Influència és poder. Un poder més tou que el dels governs, però poder. A diferència del poder dur de l'estat, la influència és un poder que escapa del control parlamentari i administratiu, per tant, és fàcilment corruptible. Els partits serveixen per col·locar personal en aquestes posicions de poder.  El personal que aspira a  exercir  el poder dur acostuma a formar part de les direccions dels  "partits de govern". El personal dels partits de govern que no forma part de les direccions, en canvi,  funciona  essencialment com ho fa el personal que es promociona a través de partits outsiders: aspiren a quotes de poder tou.

La divisió principal del món és entre els que manen i tenen poder i els que són manats, i obeeixen, i no tenen poder si no és col·lectiu, i només quan aquest poder col·lectiu està fora del control de les elits dirigents.

Ja veiem com és el món. Posar les notícies és rebre un bany de propaganda i de notícies alarmistes. És rebre un munt d'impactes que busquen, o bé espantar i fer sentir a qui rep l'impacte que sense l'estat està perdut i no val res; o bé culpabilitzar a qui rep l'impacte: si les coses no van com caldria és perquè no s'ha obeït;  o bé assenyalar culpables que, sempre, són "altres", i en aquest cas es reclama la condemna unànime de la dissidència.

Dividits, espantats, culpabilitzats, uniformitzats i etiquetats. Partits diferents amb una variació en la seva oferta ideològica i programàtica però, a la vegada, cap diferència essencial: tots són part del mateix sistema. És pensament únic disfressat de sistema "democràtic". Però la democràcia ni hi és ni se l'espera. L'objectiu últim de votar és impedir que la força col·lectiva escapi del control de les elits. L'objectiu secundari és legitimar als poderosos enfront dels obedients. Per una qüestió d'eficiència, més que res: És més barat que la gent obeeix per les bones que haver-la de coaccionar i reprimir.

L'independentisme ha tingut una força col·lectiva enorme que ha estat desbocada i fora de control. És el moment en que col·lectivament, en la meva opinió, hem estat més lliures. Vull tornar a sentir aquella sensació.

M'adono que molt del que he escrit sembla extret d'un pamflet anarquista, però em temo que estic arribant a aquestes conclusions per mi mateix. Tinc curiositat per saber quin serà el següent pas i què el motivarà, i com poden impulsar l'alliberament nacional, i personal, aquestes velles i noves idees.