En un dels posts anteriors parlava de com d'emprenyat estava pel fet que l'Entesa Catalana de Progrés hagués donat suport a la reforma laboral.
Doncs bé, un lector del bloc va deixar aquest comentari
Anònim Militant d´ERC ha dit...
Cap senador d´ERC ha votat a favor de la reforma laboral !!!!!
De fet ERC està en contra la reforma i així ho ha votat al Congrès.
El que es va votar ahir es va votar en comisiò i ERC no tenia cap representant en aquesta comisiò i el mateix la va passar a ICV que tampoc tenia cap reoresentant i per tant, no va poder votar en contra.
I jo li he respost això. En resum, que en tot cas, el fet hauria de fer reflexionar a ERC sobre certes aliances:
Blogger Albert Baranguer ha dit...
D'acord, cap senador dels nostres va donar suport directe, però el fet és que el senador del PSC que ho va fer hi estava no com a senador del PSC, sinó com senador de l'Entesa Catalana de Progrés, on s'integra ERC.
Efectivament ERC està en contra de la reforma laboral, cosa de la que com a militant d'ERC (jo també ho soc) m'enorgulleixo. El problema és que el PSC s'està anant (encara més) cap a la dreta i arribarà un moment que caldrà replantejar-se si l'Entesa té raó de ser.
Mentre que no dubto que, si més no en el social, ICV, EUA, IU estan a la mateixa banda que nosaltres. Cada vegada és més evident que el PSOE no, i el PSC amb el seu seguidisme del PSOE, tampoc.
Crec que ERC haurà de deixar anar aquest llast. Potser després de les properes eleccions serà un bon moment per replantejar aliances.
BANNER-ERC
dijous 2 de setembre de 2010
Cada dia menys nacionalista (de Sergi Sol)
Un article d'opinió de Sergi Sol i Bros, periodista i cap de comunicació d'ERC , publicat avui a "El Punt".
Cada dia menys nacionalista
Sergi Sol i Bros
"El discurs reaccionari que ha alimentat el nacionalisme d'ordre contra Montilla em repugna pel seu to classista"
Cada dia em sento menys nacionalista i més independentista. Una de les causes és constatar que el nacionalisme d'ordre no ha estat mai independentista. Abans ho proclamava de manera diàfana. Ara, jugant a la puta i la ramoneta. Després de set anys tastant la dissort de l'oposició, i en veure el terrabastall generat per l'operació de reforma de l'Estatut, han acabat per flirtejar amb el dret a decidir, més forçats per les circumstàncies que per convicció. Però tant és, CiU ha hagut d'aproximar-se al sobiranisme i elevar el baròmetre de la seva praxi, sobretot en constatar com el xarneguet Montilla presidia un govern amb més ambició nacional que els de CiU; ja sigui en la llei d'acollida, en la llei de vegueries, en la llei de consultes, en la llei d'educació o molt especialment en la llei del cinema. Queden per a les hemeroteques els discursos de Puig, Duran o Pujol júnior acusant el govern d'imposar el català per decret, penós.
La segona causa del meu accentuat independentisme en detriment del nacionalisme és que mai podré acceptar que els cognoms i els orígens pesin més que la voluntat de destí. El discurs reaccionari que ha alimentat el nacionalisme d'ordre contra Montilla em repugna pel to classista i elitista que l'ha amarat i per la incapacitat per admetre que el gir de Montilla essent president (quan era ministre em feia més basarda que servei) és una victòria històrica del catalanisme. Que sigui un home nascut a Còrdova qui avali la immersió lingüística o la llei del cinema, les vegueries o la llei d'acollida amb el català com a llengua comuna, atorga un plus de legitimitat inapel·lable a la causa del catalanisme. Em temo que és precisament això el que ha encabronat el nacionalisme d'ordre, veure com un “xarneguet sense estudis”, per utilitzar una expressió que tant els agrada, exercia amb un esperit inequívocament nacional, a través d'un pacte amb l'esquerra independentista que el nacionalisme es va afanyar a denunciar com un pacte d'altra traïció, un discurs que dissortadament ha comprat bona part d'un món sobiranista que ara rivalitza per fer candidatures al Parlament.
Cada dia menys nacionalista
Sergi Sol i Bros
"El discurs reaccionari que ha alimentat el nacionalisme d'ordre contra Montilla em repugna pel seu to classista"
Cada dia em sento menys nacionalista i més independentista. Una de les causes és constatar que el nacionalisme d'ordre no ha estat mai independentista. Abans ho proclamava de manera diàfana. Ara, jugant a la puta i la ramoneta. Després de set anys tastant la dissort de l'oposició, i en veure el terrabastall generat per l'operació de reforma de l'Estatut, han acabat per flirtejar amb el dret a decidir, més forçats per les circumstàncies que per convicció. Però tant és, CiU ha hagut d'aproximar-se al sobiranisme i elevar el baròmetre de la seva praxi, sobretot en constatar com el xarneguet Montilla presidia un govern amb més ambició nacional que els de CiU; ja sigui en la llei d'acollida, en la llei de vegueries, en la llei de consultes, en la llei d'educació o molt especialment en la llei del cinema. Queden per a les hemeroteques els discursos de Puig, Duran o Pujol júnior acusant el govern d'imposar el català per decret, penós.
La segona causa del meu accentuat independentisme en detriment del nacionalisme és que mai podré acceptar que els cognoms i els orígens pesin més que la voluntat de destí. El discurs reaccionari que ha alimentat el nacionalisme d'ordre contra Montilla em repugna pel to classista i elitista que l'ha amarat i per la incapacitat per admetre que el gir de Montilla essent president (quan era ministre em feia més basarda que servei) és una victòria històrica del catalanisme. Que sigui un home nascut a Còrdova qui avali la immersió lingüística o la llei del cinema, les vegueries o la llei d'acollida amb el català com a llengua comuna, atorga un plus de legitimitat inapel·lable a la causa del catalanisme. Em temo que és precisament això el que ha encabronat el nacionalisme d'ordre, veure com un “xarneguet sense estudis”, per utilitzar una expressió que tant els agrada, exercia amb un esperit inequívocament nacional, a través d'un pacte amb l'esquerra independentista que el nacionalisme es va afanyar a denunciar com un pacte d'altra traïció, un discurs que dissortadament ha comprat bona part d'un món sobiranista que ara rivalitza per fer candidatures al Parlament.
dimarts 31 d’agost de 2010
Carta oberta de Joan Puigcercós als i les independentistes
Al Vilaweb d'avui, Joan Puigcercós adreça aquesta carta oberta als i les independentistes. Explica el punt de vista d'ERC, i els plantejaments estratègics que han propiciat els dos governs tripartits i que orientaran el partit en la propera legislatura.
El reprodueixo a continuació (les negretes són meves, m'han semblat idees clau):
Carta oberta als i les independentistes
L'independentisme viu moments efervescents. Sens dubte, comencem a recollir els fruits de molts anys de feina, feina que hem fet entre tots, des del carrer i des de les institucions. El debat sobre la Independència està damunt la taula, se'n parla d'una manera normalitzada en els mitjans de comunicació, en el Parlament, en les converses familiars. Les enquestes detecten moviments significatius en l'actitud de la societat catalana davant de la hipòtesi independentista. Progressem adequadament, i darrerament a bon ritme. M'agradaria aprofitar el moment per compartir una sèrie de reflexions sobre el moment històric que vivim com a país, i també sobre el moment que viu l'independentisme.
Voldria en primer lloc posar en valor el paper d'Esquerra Republicana de Catalunya en aquest procés, perquè crec que s'ha estat molt poc generós amb Esquerra des de dins mateix de l'independentisme. Esquerra va saber activar fa set anys el ressort adequat, forçant l'alternança democràtica a Catalunya amb un programa basat en la redacció d'un nou Estatut. Aquella decisió estratègica, no entesa per tothom, ha acabat provocant una sèrie de reaccions en cadena de gran calat polític. El nou Estatut era, com vam dir en el seu moment, la prova del cotó de l'Espanya plural i del projecte autonomista-federalista. Com era d'esperar, la prova del cotó ha acabat donant negatiu, primer amb la retallada de l'Estatut al Congrés i en el pacte Mas-Zapatero, i després amb la sentència del Tribunal Constitucional. L'autonomisme (i no cal dir el federalisme) han entrat en crisi, i la perspectiva independentista s'obre pas. La sentència del TC, doncs, tanca el cicle polític iniciat amb l’Acord del Tinell.
En el camí, hem cosit el PSC al país, arrossegant-lo a posicions que fa vuit anys eren impensables: l'Estatut del 30 de setembre, la Llei d'Educació, la Llei d'Acollida, la Llei de Consultes, la Llei del Cinema, la Llei de Vegueries, etc, i hem provocat un corriment de les posicions nacionals de CiU, amb l'assumpció del dret a decidir com a eix polític. Avui, set anys després de la irrupció d'Esquerra com a força de Govern (amb només el 14% dels vots, cal recordar-ho), el catalanisme és més ampli, més transversal, i el debat sobre la Independència és sobre la taula. Segur que no ho hem fet tot nosaltres sols, però crec que seria molt injust pretendre que la principal força independentista no hi té res a veure, i més després d'haver assolit una victòria estratègica tan clara. Els intel·lectuals orgànics de CiU que sentenciaven que l'eix nacional seria substituït pel social, veuen com la política catalana ha pres un caire més nacional que mai.
Una de les bones notícies del creixement social de l'independentisme és la seva extensió transversal entre gent d'ideologies molt diverses. Hi ha partidaris de la Independència que són d'esquerres, n'hi ha de liberals, de conservadors, de democristians... Hi ha partidaris de la Independència entre els votants de tots els partits catalanistes de tradició democràtica, amb percentatges significatius. La idea de la Independència ha impregnat transversalment la societat catalana.
Esquerra ha tingut el monopoli de la representació electoral i parlamentària de l'independentisme els darrers vint anys. Però a mesura que l'independentisme ha anat creixent i s'ha fet transversal, hi ha hagut més i més ciutadans partidaris de la Independència que no s'han sentit representats per l'ideari i per l'acció política del nostre partit, tant per diferències ideològiques com estratègiques.
Esquerra és un partit republicà i d'esquerres, i tenim un model territorial i de desenvolupament sostenible per al nostre país. Hem construït un discurs allunyat de l'essencialisme nacionalista i amb una aposta gradualista i multipartidista per assolir la independència, i hem posat en pràctica una estratègia determinada de pactes de Govern que no ha agradat a tothom. Però és que no preteníem agradar tothom: mai no hem pretès ser la casa comuna de tots els independentistes de totes les ideologies. Sempre hem dit que nosaltres treballàvem per estendre l'independentisme en l'espai sociopolític que va del centre cap a l'esquerra. I sempre hem dit que seria molt bo per al país que sorgís una o més forces polítiques que treballessin per estendre l'independentisme en l'espai sociopolític que va del centre cap a la dreta. Catalunya estarà preparada per a la Independència quan el primer partit de l'esquerra i el primer partit de la dreta siguin independentistes i sumin una majoria social i política molt àmplia. I per arribar a aquest escenari encara hem de picar molta pedra, tots plegats.
Aquestes darreres setmanes han sorgit veus a favor d'una candidatura única de l'independentisme. Crec que amb els paràgrafs anteriors ja ha quedat clara quina és la posició estratègica del nostre partit respecte als Fronts Patriòtics. En qualsevol cas, però, voldria afegir que en algunes d'aquestes crides hi he trobat a faltar el més elemental respecte a Esquerra i al que representa. Esquerra té 80 anys de continuïtat històrica, és el partit de Macià i Companys, té més de 450 seccions locals organitzades arreu dels Països Catalans, té 21 diputats al Parlament de Catalunya, una diputada al Parlament de les Illes Balears, té tres diputats i quatre senadors a Madrid, un eurodiputat a Brussel·les, més de 1.600 alcaldes i regidors en pobles i ciutats, governa en coalició al Principat, presideix el Parlament de Catalunya i dues Diputacions, manté relacions internacionals estables, i ha aguantat en solitari la presència institucional de l'independentisme durant els darrers vint anys. I malgrat això, a Esquerra se li han fet crides a "sumar-se" (sic) a una coalició amb entitats i partits que no han passat mai per les urnes, que no se sap quina representativitat real tenen, que no són capaços de posar-se d'acord entre ells i que no sabem si d'aquí a uns mesos continuaran existint. Em fa l'efecte que la militància i l'electorat d'Esquerra es mereix més respecte i consideració per part dels autors d'aquestes crides.
Estic completament d'acord amb els independentistes que pensen que en aquest moment històric cal arriscar i fer un pas endavant. Però no hem de confondre un pas endavant amb una fugida endavant. I en aquest punt vull ser molt clar: crear l'expectativa d'una imminent proclamació de la Independència des del Parlament és, en el millor dels casos, confondre desig i realitat; i en el pitjor, és jugar frívolament amb les il·lusions de la gent. Per desgràcia l'endemà de les pròximes eleccions no hi haurà 68 diputats independentistes, i jo personalment no penso ser còmplice de cap operació basada en premisses falses, per molt benintencionades que siguin.
Ens calen propostes polítiques lligades a la realitat. De la mateixa manera que fa set anys vam saber fer un moviment tàctic (alternança democràtica i nou Estatut) que ha canviat radicalment la política catalana i ha acostat l'independentisme a la centralitat, ara cal fer una nova estrebada capaç de generar contradiccions i conseqüències concretes en el conjunt del sistema polític, evitant la temptació del testimonialisme.
La nostra aposta per al pròxim cicle polític és coneguda: portar el debat al terreny de la radicalitat democràtica, un terreny que incomodi les forces de l'autonomisme i les obligui a moure's en la direcció correcta. Entenem que la proposta de posar en pràctica el dret a decidir a través d'un Referèndum democràtic sobre la Independència té recorregut polític, perquè no és una proposta només per als independentistes, sinó que és una proposta adreçada a tots els demòcrates, una proposta d'ampli espectre, que és coherent amb el procés de consultes per la Independència que hem viscut el darrer any, que sabem que genera contradiccions en les cúpules dels altres partits, que és molt majoritàriament compartida per les seves bases electorals i que connecta amb la centralitat democràtica del país.
Personalment m'he compromès a condicionar qualsevol acord postelectoral a la convocatòria d'aquest Referèndum, i aprofito aquesta carta per reiterar aquest compromís. Si Esquerra és decisiva i posem aquest tema sobre la taula, serà molt difícil dir-nos que no, ja sigui immediatament després de les eleccions o ja sigui durant la legislatura (cal recordar que probablement abans de dos anys tornarem a tenir el PP al govern espanyol i això pot desfermar noves agressions i provocar necessitat de respostes polítiques des de Catalunya).
És una aposta arriscada però estic fermament convençut que ens en podem sortir. De la mateixa manera que fa set anys, perquè érem decisius, vam arrossegar CiU i PSC a fer un nou Estatut que cap dels dos no desitjava, aquest cop, si la gent ens dóna la força que necessitem, arrossegarem els autonomistes cap al dret a decidir i obrirem un nou cicle històric. És per això que en la campanya electoral que ara s'acosta demanaré, inequívocament des de l'esquerra, el vot útil de tots els independentistes: perquè Esquerra no és cap aventura personal i improvisada a corre-cuita, perquè Esquerra ja ha demostrat que és una palanca potentíssima de canvi, i perquè, humilment, em sento madur per rebre i gestionar amb responsabilitat la vostra confiança.
Visca Catalunya lliure!
Joan Puigcercós
President d’Esquerra
El reprodueixo a continuació (les negretes són meves, m'han semblat idees clau):
Carta oberta als i les independentistes
L'independentisme viu moments efervescents. Sens dubte, comencem a recollir els fruits de molts anys de feina, feina que hem fet entre tots, des del carrer i des de les institucions. El debat sobre la Independència està damunt la taula, se'n parla d'una manera normalitzada en els mitjans de comunicació, en el Parlament, en les converses familiars. Les enquestes detecten moviments significatius en l'actitud de la societat catalana davant de la hipòtesi independentista. Progressem adequadament, i darrerament a bon ritme. M'agradaria aprofitar el moment per compartir una sèrie de reflexions sobre el moment històric que vivim com a país, i també sobre el moment que viu l'independentisme.
Voldria en primer lloc posar en valor el paper d'Esquerra Republicana de Catalunya en aquest procés, perquè crec que s'ha estat molt poc generós amb Esquerra des de dins mateix de l'independentisme. Esquerra va saber activar fa set anys el ressort adequat, forçant l'alternança democràtica a Catalunya amb un programa basat en la redacció d'un nou Estatut. Aquella decisió estratègica, no entesa per tothom, ha acabat provocant una sèrie de reaccions en cadena de gran calat polític. El nou Estatut era, com vam dir en el seu moment, la prova del cotó de l'Espanya plural i del projecte autonomista-federalista. Com era d'esperar, la prova del cotó ha acabat donant negatiu, primer amb la retallada de l'Estatut al Congrés i en el pacte Mas-Zapatero, i després amb la sentència del Tribunal Constitucional. L'autonomisme (i no cal dir el federalisme) han entrat en crisi, i la perspectiva independentista s'obre pas. La sentència del TC, doncs, tanca el cicle polític iniciat amb l’Acord del Tinell.
En el camí, hem cosit el PSC al país, arrossegant-lo a posicions que fa vuit anys eren impensables: l'Estatut del 30 de setembre, la Llei d'Educació, la Llei d'Acollida, la Llei de Consultes, la Llei del Cinema, la Llei de Vegueries, etc, i hem provocat un corriment de les posicions nacionals de CiU, amb l'assumpció del dret a decidir com a eix polític. Avui, set anys després de la irrupció d'Esquerra com a força de Govern (amb només el 14% dels vots, cal recordar-ho), el catalanisme és més ampli, més transversal, i el debat sobre la Independència és sobre la taula. Segur que no ho hem fet tot nosaltres sols, però crec que seria molt injust pretendre que la principal força independentista no hi té res a veure, i més després d'haver assolit una victòria estratègica tan clara. Els intel·lectuals orgànics de CiU que sentenciaven que l'eix nacional seria substituït pel social, veuen com la política catalana ha pres un caire més nacional que mai.
Una de les bones notícies del creixement social de l'independentisme és la seva extensió transversal entre gent d'ideologies molt diverses. Hi ha partidaris de la Independència que són d'esquerres, n'hi ha de liberals, de conservadors, de democristians... Hi ha partidaris de la Independència entre els votants de tots els partits catalanistes de tradició democràtica, amb percentatges significatius. La idea de la Independència ha impregnat transversalment la societat catalana.
Esquerra ha tingut el monopoli de la representació electoral i parlamentària de l'independentisme els darrers vint anys. Però a mesura que l'independentisme ha anat creixent i s'ha fet transversal, hi ha hagut més i més ciutadans partidaris de la Independència que no s'han sentit representats per l'ideari i per l'acció política del nostre partit, tant per diferències ideològiques com estratègiques.
Esquerra és un partit republicà i d'esquerres, i tenim un model territorial i de desenvolupament sostenible per al nostre país. Hem construït un discurs allunyat de l'essencialisme nacionalista i amb una aposta gradualista i multipartidista per assolir la independència, i hem posat en pràctica una estratègia determinada de pactes de Govern que no ha agradat a tothom. Però és que no preteníem agradar tothom: mai no hem pretès ser la casa comuna de tots els independentistes de totes les ideologies. Sempre hem dit que nosaltres treballàvem per estendre l'independentisme en l'espai sociopolític que va del centre cap a l'esquerra. I sempre hem dit que seria molt bo per al país que sorgís una o més forces polítiques que treballessin per estendre l'independentisme en l'espai sociopolític que va del centre cap a la dreta. Catalunya estarà preparada per a la Independència quan el primer partit de l'esquerra i el primer partit de la dreta siguin independentistes i sumin una majoria social i política molt àmplia. I per arribar a aquest escenari encara hem de picar molta pedra, tots plegats.
Aquestes darreres setmanes han sorgit veus a favor d'una candidatura única de l'independentisme. Crec que amb els paràgrafs anteriors ja ha quedat clara quina és la posició estratègica del nostre partit respecte als Fronts Patriòtics. En qualsevol cas, però, voldria afegir que en algunes d'aquestes crides hi he trobat a faltar el més elemental respecte a Esquerra i al que representa. Esquerra té 80 anys de continuïtat històrica, és el partit de Macià i Companys, té més de 450 seccions locals organitzades arreu dels Països Catalans, té 21 diputats al Parlament de Catalunya, una diputada al Parlament de les Illes Balears, té tres diputats i quatre senadors a Madrid, un eurodiputat a Brussel·les, més de 1.600 alcaldes i regidors en pobles i ciutats, governa en coalició al Principat, presideix el Parlament de Catalunya i dues Diputacions, manté relacions internacionals estables, i ha aguantat en solitari la presència institucional de l'independentisme durant els darrers vint anys. I malgrat això, a Esquerra se li han fet crides a "sumar-se" (sic) a una coalició amb entitats i partits que no han passat mai per les urnes, que no se sap quina representativitat real tenen, que no són capaços de posar-se d'acord entre ells i que no sabem si d'aquí a uns mesos continuaran existint. Em fa l'efecte que la militància i l'electorat d'Esquerra es mereix més respecte i consideració per part dels autors d'aquestes crides.
Estic completament d'acord amb els independentistes que pensen que en aquest moment històric cal arriscar i fer un pas endavant. Però no hem de confondre un pas endavant amb una fugida endavant. I en aquest punt vull ser molt clar: crear l'expectativa d'una imminent proclamació de la Independència des del Parlament és, en el millor dels casos, confondre desig i realitat; i en el pitjor, és jugar frívolament amb les il·lusions de la gent. Per desgràcia l'endemà de les pròximes eleccions no hi haurà 68 diputats independentistes, i jo personalment no penso ser còmplice de cap operació basada en premisses falses, per molt benintencionades que siguin.
Ens calen propostes polítiques lligades a la realitat. De la mateixa manera que fa set anys vam saber fer un moviment tàctic (alternança democràtica i nou Estatut) que ha canviat radicalment la política catalana i ha acostat l'independentisme a la centralitat, ara cal fer una nova estrebada capaç de generar contradiccions i conseqüències concretes en el conjunt del sistema polític, evitant la temptació del testimonialisme.
La nostra aposta per al pròxim cicle polític és coneguda: portar el debat al terreny de la radicalitat democràtica, un terreny que incomodi les forces de l'autonomisme i les obligui a moure's en la direcció correcta. Entenem que la proposta de posar en pràctica el dret a decidir a través d'un Referèndum democràtic sobre la Independència té recorregut polític, perquè no és una proposta només per als independentistes, sinó que és una proposta adreçada a tots els demòcrates, una proposta d'ampli espectre, que és coherent amb el procés de consultes per la Independència que hem viscut el darrer any, que sabem que genera contradiccions en les cúpules dels altres partits, que és molt majoritàriament compartida per les seves bases electorals i que connecta amb la centralitat democràtica del país.
Personalment m'he compromès a condicionar qualsevol acord postelectoral a la convocatòria d'aquest Referèndum, i aprofito aquesta carta per reiterar aquest compromís. Si Esquerra és decisiva i posem aquest tema sobre la taula, serà molt difícil dir-nos que no, ja sigui immediatament després de les eleccions o ja sigui durant la legislatura (cal recordar que probablement abans de dos anys tornarem a tenir el PP al govern espanyol i això pot desfermar noves agressions i provocar necessitat de respostes polítiques des de Catalunya).
És una aposta arriscada però estic fermament convençut que ens en podem sortir. De la mateixa manera que fa set anys, perquè érem decisius, vam arrossegar CiU i PSC a fer un nou Estatut que cap dels dos no desitjava, aquest cop, si la gent ens dóna la força que necessitem, arrossegarem els autonomistes cap al dret a decidir i obrirem un nou cicle històric. És per això que en la campanya electoral que ara s'acosta demanaré, inequívocament des de l'esquerra, el vot útil de tots els independentistes: perquè Esquerra no és cap aventura personal i improvisada a corre-cuita, perquè Esquerra ja ha demostrat que és una palanca potentíssima de canvi, i perquè, humilment, em sento madur per rebre i gestionar amb responsabilitat la vostra confiança.
Visca Catalunya lliure!
Joan Puigcercós
President d’Esquerra
dijous 26 d’agost de 2010
La reforma laboral supera el tràmit al Senat.
La reforma laboral que impulsa el PSOE i que és l'atemptat més gran contra els drets dels treballadors d'aquest país dels darrers 30 anys ha estat aprovat al senat amb els vots a favor del PSOE i de l'Entesa Catalana de Progrés (PSC, ERC i IC) més l'abstenció de CiU i PNB.
Com a militant d'ERC només puc dir que em sento molt emprenyat i disgustat pel suport que els senadors d'ERC han donat a aquesta llei. Suposo que el fet d'haver-se presentat en coalició amb PSC i IC tenia el risc d'haver-se d'empassar algun gripau. Suposo que s'ha fet per disciplina de grup. Vull creure que aquest ha estat el motiu.
Però aquest gripau és dels que tenen molt mal gust. No em serveix que un l'Entesa s'autoproclami "de progrés" si després es fan polítiques de dretes. Això no ha tingut gràcia. La 'E' d'ERC vol dir alguna cosa, i no vol dir votar lleis que criminalitzen als aturats i deixen sense protecció i drets als treballadors.
El pitjor és que en el tramit al senat la reforma laboral s'ha endurit encara més. Els treballadors perdem un llençol en cada bugada.
En concret i a falta de detalls, sembla ser que (aprofito un mail que m'ha passat un company de CGT):
-Absentisme: es podrà acomiadar de forma procedent a qui tingui més d'una baixa amb un total del 20% de les jornades de 2 mesos, és dir: 12 dies. Fins ara només es podia acomiadar si l'absentisme total de l'empresa era del 5%. Al senat han eliminat els percentatges. Més et valdrà no posar-te malalt.
-Sancions pels aturats: passats 30 dies no es podran rebutjar ofertes de formació. Després d'això vindrà que no es puguin rebutjar ofertes de treball. El que es pretén aconseguir és obrir el camí a obligar a acceptar ofertes de treball precari.
-Conversió de temporal a fix gairebé impossible: Abans del pas pel senat, la reforma deia que si un treballador encadenava més de tres anys amb la mateixa empresa passaria a fix. Ara s'ha introduït un canvi que diu que això serà així només si és "de forma ininterrompuda i en el mateix lloc de treball i amb idèntica activitat". Només cal modificar una coma, o una paraula en cada contracte temporal que se li faci al treballador per assegurar-se que mai passarà a fix.
Al 29 de setembre hi ha vaga. Però segurament pel 29 la reforma ja estarà aprovada perquè està cremant les etapes ràpidament. La vaga calia haver-la fet al juny com a molt tard. Cada dia que passa la mobilització del 29S esdevé més i més inútil. Ara bé, hi ha una possibilitat de que serveixi per alguna cosa: la vaga comença el 29 i ja veurem quan acaba: fem-la indefinida. Dubto que cap reforma laboral tiri endavant amb una setmana de vaga general.
Només que em temo que la del 29S serà una vaga per a la galeria, i ja veurem com de general.
Tanmateix, tots, cadascú, hem d'actuar segons el que creiem que és just. Jo crec que si lluitem podem perdre, però si no lluitem perdem segur.
Com a militant d'ERC només puc dir que em sento molt emprenyat i disgustat pel suport que els senadors d'ERC han donat a aquesta llei. Suposo que el fet d'haver-se presentat en coalició amb PSC i IC tenia el risc d'haver-se d'empassar algun gripau. Suposo que s'ha fet per disciplina de grup. Vull creure que aquest ha estat el motiu.
Però aquest gripau és dels que tenen molt mal gust. No em serveix que un l'Entesa s'autoproclami "de progrés" si després es fan polítiques de dretes. Això no ha tingut gràcia. La 'E' d'ERC vol dir alguna cosa, i no vol dir votar lleis que criminalitzen als aturats i deixen sense protecció i drets als treballadors.
El pitjor és que en el tramit al senat la reforma laboral s'ha endurit encara més. Els treballadors perdem un llençol en cada bugada.
En concret i a falta de detalls, sembla ser que (aprofito un mail que m'ha passat un company de CGT):
-Absentisme: es podrà acomiadar de forma procedent a qui tingui més d'una baixa amb un total del 20% de les jornades de 2 mesos, és dir: 12 dies. Fins ara només es podia acomiadar si l'absentisme total de l'empresa era del 5%. Al senat han eliminat els percentatges. Més et valdrà no posar-te malalt.
-Sancions pels aturats: passats 30 dies no es podran rebutjar ofertes de formació. Després d'això vindrà que no es puguin rebutjar ofertes de treball. El que es pretén aconseguir és obrir el camí a obligar a acceptar ofertes de treball precari.
-Conversió de temporal a fix gairebé impossible: Abans del pas pel senat, la reforma deia que si un treballador encadenava més de tres anys amb la mateixa empresa passaria a fix. Ara s'ha introduït un canvi que diu que això serà així només si és "de forma ininterrompuda i en el mateix lloc de treball i amb idèntica activitat". Només cal modificar una coma, o una paraula en cada contracte temporal que se li faci al treballador per assegurar-se que mai passarà a fix.
Al 29 de setembre hi ha vaga. Però segurament pel 29 la reforma ja estarà aprovada perquè està cremant les etapes ràpidament. La vaga calia haver-la fet al juny com a molt tard. Cada dia que passa la mobilització del 29S esdevé més i més inútil. Ara bé, hi ha una possibilitat de que serveixi per alguna cosa: la vaga comença el 29 i ja veurem quan acaba: fem-la indefinida. Dubto que cap reforma laboral tiri endavant amb una setmana de vaga general.
Només que em temo que la del 29S serà una vaga per a la galeria, i ja veurem com de general.
Tanmateix, tots, cadascú, hem d'actuar segons el que creiem que és just. Jo crec que si lluitem podem perdre, però si no lluitem perdem segur.
Raimon Panikkar, descansi en pau
Acabo de sentir per la ràdio la notícia de la mort de Raimon Panikkar.
Al Panikkar me l'escoltava per la ràdio, al programa del Bassas, els matins quan anava a la feina. Quan tocava Panikkar sabia que el discurs no em deixaria indiferent, que escoltaria arguments rumiats i gens convencionals.
Després vaig poder llegir algunes de les converses entre Panikkar i Bassas en el llibre de recull que va publicar Catalunya Radio. Aquelles converses, fins i tot quan les qüestions tractades semblaven més un exercici dialèctic que no un autèntic i quotidià dilema ètic, resultaven instructives i em feien rumiar.
Er algú amb el que crec m'hauria agradat parlar.
Se'n va un savi. Un mestre.
Que descansi en pau.
La meva pregària
És un crit
Que no projecta
-en un Altre que no hi és,
És un plany
Que no extrapola
-del dolor el seu sentit.
És un prec
Que no imagina
-que tot l’univers el sent.
És un goig
Que no es creu pas
-alegria universal.
És un cant
Que no s´escolta
-com si fos a si mateix.
És un doll
Que surt de l´ànima
-com si fos un respirar.
És un plor
Que el cos lamenta
-perquè no es pot amagar.
És un prec
Que jo m´invento
-pel que no puc atrapar.
És un salt
Que el meu cor sent
-per no estar en lloc absent.
És un bes
Que surt dels llavis
-puix no saben més parlar.
La meva pregària és muda
Car no sap dir estimar.
A quin Déu es dirigeix
Puix que Déu està pertot?
De quin dimoni s´enfuig
Si fugir ja és demoníac?
A quin àngel s´encomen
Si l´àngel vetlla per mí?
No és diàleg,
No som dos:
Car pregar no és xerrameca.
No és monòleg,
No som u:
La pregària no és silenci.
Què serà doncs la pregària,
Sinó viure amb atenció,
Escoltant l´alè de Vida
Que palpita a tot arreu,
I escoltant-lo transformar-lo
Per fer-lo més bell I bo?
No és pregària inocencia
Que no vol sinó estimar?
Raimon Panikkar
La nova inocència
dimecres 25 d’agost de 2010
Festa Major Sants 2010!
Sants està de Festa Major!
Ahir, a l'Espanya Industrial "Delafé i las Flores Azules" van presentar el seu rap poètic, fresquet i de bon rotllo. Ja els coneixia,i vaig tenir l'oportunitat de veure'ls en directe. Com era d'esperar, en viu sonen molt millor. No ens vam poder estar gaire estona, però el suficient com per fer alguna foto i decidir-me a escoltar el seu últim disc "vs Las Trompetas de la Muerte".
De l'últim treball de "Delafé y las Flores Azules" es poden trobar els vídeos promocionals al youTube, però aquest és d'un veí que el va gravar ahir al concert. El directe és vida. Gràcies company!!
Per cert, una reclamació: un cop vistos els diferents carrers només puc que solidaritzar-me amb la protesta de la comissió organitzadora del carrer Canalejas. Jo tampoc em crec que la decoració del seu carrer mereixi només el sisè premi. Home! jo no dic guanyar, però mínim podi!
Una proposta: crear el canal #festamajorsants al twitter! i que els piuladors santsencs posem els twets allà.
En tot cas, feliç festa major a tots! Ens veiem als carrers.la festa to just ha començat!
Ahir, a l'Espanya Industrial "Delafé i las Flores Azules" van presentar el seu rap poètic, fresquet i de bon rotllo. Ja els coneixia,i vaig tenir l'oportunitat de veure'ls en directe. Com era d'esperar, en viu sonen molt millor. No ens vam poder estar gaire estona, però el suficient com per fer alguna foto i decidir-me a escoltar el seu últim disc "vs Las Trompetas de la Muerte".
De l'últim treball de "Delafé y las Flores Azules" es poden trobar els vídeos promocionals al youTube, però aquest és d'un veí que el va gravar ahir al concert. El directe és vida. Gràcies company!!
Per cert, una reclamació: un cop vistos els diferents carrers només puc que solidaritzar-me amb la protesta de la comissió organitzadora del carrer Canalejas. Jo tampoc em crec que la decoració del seu carrer mereixi només el sisè premi. Home! jo no dic guanyar, però mínim podi!
Una proposta: crear el canal #festamajorsants al twitter! i que els piuladors santsencs posem els twets allà.
En tot cas, feliç festa major a tots! Ens veiem als carrers.la festa to just ha començat!
dimarts 24 d’agost de 2010
Manters a Calafell i el Vendrell
Avui els ajuntaments de Calafell i el Vendrell han retirat la seva proposta de reservar un espai de tolerància per als "manters".
la idea era que en aquesta zona de tolerància, els mossos no hi entrarien i els deixarien vendre. A canvi, els manters es comprometien a no sortir d'allà.
Una proposta així per força havia de provocar un incendi. Evidentment, si jo soc comerciant i pago impostos, no m'ha de fer cap gràcia veure com l'ajuntament reserva un espai per a una activitat que escapa dels deures contributius. Un basar al més pur estil dels socs àrabs. Una zona franca xarona per a DVD i música pirata.
Ara bé, què ha pogut portar als ajuntament de Calafell i el Vendrell a arribar ni tan sols a plantejar quelcom així? oficialment la qüestió es planteja com una manca de policia. Serà veritat. Sembla que la conselleria ha ofert més policia i que amb això els dos ajuntaments n'han tingut prou per fer-se enrere.
Així que el que diré segurament no és veritat. En definitiva és més que probable que la majoria dels venedors ambulants que han posat el Vendrell i Calafell en el centre de l'huracà siguin "professionals" de llarga experiència en el ram. Però no he pogut deixar de pensar que hi ha una crisi de cavall allà fora i m'ha semblat veure una rel·lació entre aquest afer dels manters i un increment en l'economia submergida.
Dit d'una altre forma, potser és un problema d'ordre. Però el soc àrab, els manters, els intercanvis i una economia en negre o alternativa que no declara però que és fonamental per a la supervivència són quelcom que va a més, o aquest és l'efecte que em fa. No crec que només sigui un problema d'ordre. I anem amb compte si el plantejament que en volen fer des dels diferents governs es reduir les respostes espontànies, alternatives, o en negre, a la crisi, a un problema d'ordre. Anem a compte que no oposin porres a iniciatives justes.
Per cert, que els brots verds de l'economia de començament de l'estiu sembla que s'han assecat amb les calorades dels últims dies. D'això en parlaré un altre dia. Però estem a una setmana de veure quantes persianes romanen "tancades per vacances" en començar el setembre. Encetem un nou curs i no va de broma: seguim enmig de la tempesta perfecta. El dia 29 hi ha vaga. Caldrà lluitar.
la idea era que en aquesta zona de tolerància, els mossos no hi entrarien i els deixarien vendre. A canvi, els manters es comprometien a no sortir d'allà.
Una proposta així per força havia de provocar un incendi. Evidentment, si jo soc comerciant i pago impostos, no m'ha de fer cap gràcia veure com l'ajuntament reserva un espai per a una activitat que escapa dels deures contributius. Un basar al més pur estil dels socs àrabs. Una zona franca xarona per a DVD i música pirata.
Ara bé, què ha pogut portar als ajuntament de Calafell i el Vendrell a arribar ni tan sols a plantejar quelcom així? oficialment la qüestió es planteja com una manca de policia. Serà veritat. Sembla que la conselleria ha ofert més policia i que amb això els dos ajuntaments n'han tingut prou per fer-se enrere.
Així que el que diré segurament no és veritat. En definitiva és més que probable que la majoria dels venedors ambulants que han posat el Vendrell i Calafell en el centre de l'huracà siguin "professionals" de llarga experiència en el ram. Però no he pogut deixar de pensar que hi ha una crisi de cavall allà fora i m'ha semblat veure una rel·lació entre aquest afer dels manters i un increment en l'economia submergida.
Dit d'una altre forma, potser és un problema d'ordre. Però el soc àrab, els manters, els intercanvis i una economia en negre o alternativa que no declara però que és fonamental per a la supervivència són quelcom que va a més, o aquest és l'efecte que em fa. No crec que només sigui un problema d'ordre. I anem amb compte si el plantejament que en volen fer des dels diferents governs es reduir les respostes espontànies, alternatives, o en negre, a la crisi, a un problema d'ordre. Anem a compte que no oposin porres a iniciatives justes.
Per cert, que els brots verds de l'economia de començament de l'estiu sembla que s'han assecat amb les calorades dels últims dies. D'això en parlaré un altre dia. Però estem a una setmana de veure quantes persianes romanen "tancades per vacances" en començar el setembre. Encetem un nou curs i no va de broma: seguim enmig de la tempesta perfecta. El dia 29 hi ha vaga. Caldrà lluitar.
el rescat el pagarà sa p...
Al final, els dos voluntaris de la ONG "Barcelona Acció Solidària" han tornat a casa després de que Al-Qaida els alliberés del llarg captiveri al que els ha sotmès.
Està bé que així sigui i que recuperin la llibertat i la seva vida. Res a dir.
Tanmateix, el regust que deixa aquest afer és agredolç i ambigu.
Era absolutament necessari que aquests voluntaris viatgessin amb una caravana que travessava zones en conflicte? no té tot plegat un cert aire d'aventura? de turisme en plan París-Dakar?
¿Perquè un no pot treure's de sobre la sensació que quan visita la web de Barcelona Acció Solidària hi ha alguna cosa que no lliga gaire? ¿de veritat es creuen això del "Turisme Solidari"? ¿qui fa aquest "Turisme Solidari" enguany que amb la crisi el més semblant a fer turisme per a molts ha estat passar un parell de setmanes al poble dels avis? ¿no fa la web de BAS, i tot el discurs que se'n desprèn, un tuf de cosa elitista (per no dir pijo-progre)?
En fi. Benvinguts siguin els voluntaris aquests. Segur que ho han passat malament i això no li desitjo a ningú... això sí, també els diré una cosa: quan avui un representant de BAS ha anunciat que l'any que ve hi tornaran per una ruta diferent jo m'he encès, i un pensament m'ha creuat pel cap com un llamp: el rescat el pagarà sa puta mare!
Està bé que així sigui i que recuperin la llibertat i la seva vida. Res a dir.
Tanmateix, el regust que deixa aquest afer és agredolç i ambigu.
Era absolutament necessari que aquests voluntaris viatgessin amb una caravana que travessava zones en conflicte? no té tot plegat un cert aire d'aventura? de turisme en plan París-Dakar?
¿Perquè un no pot treure's de sobre la sensació que quan visita la web de Barcelona Acció Solidària hi ha alguna cosa que no lliga gaire? ¿de veritat es creuen això del "Turisme Solidari"? ¿qui fa aquest "Turisme Solidari" enguany que amb la crisi el més semblant a fer turisme per a molts ha estat passar un parell de setmanes al poble dels avis? ¿no fa la web de BAS, i tot el discurs que se'n desprèn, un tuf de cosa elitista (per no dir pijo-progre)?
En fi. Benvinguts siguin els voluntaris aquests. Segur que ho han passat malament i això no li desitjo a ningú... això sí, també els diré una cosa: quan avui un representant de BAS ha anunciat que l'any que ve hi tornaran per una ruta diferent jo m'he encès, i un pensament m'ha creuat pel cap com un llamp: el rescat el pagarà sa puta mare!
diumenge 22 d’agost de 2010
Concert econòmic: l'engany de CiU
El Cercle Català de Negocis reflexiona sobre la proposta de CiU de "demanar el concert econòmic".
En resum i ràpid: és una presa de pel. La sentència del Tribunal Constitucional es carrega tots els arguments que podria utilitzar CiU per a demanar semblant cosa, i en el cas que el govern de torna Madrid: sigui PSOE o sigui PP, decidissin modificar alguna llei per tal de permetre algun avenç en aquest sentit, l'oposició respectiva PP o PSOE en tindria prou amb anar al Constitucional.
Per cert que això mateix és el que passarà amb el "rescat de l'estatut". El PSOE pot pretendre canviar alguna llei per saltar-se la sentència, dubto molt que ho facin, però en cas que cometessin aquest absurd, el PP en tindria prou amb presentar recurs al constitucional que li donaria la rao, més que res, perquè ja se l'ha donat ara.
A dia d'avui menteixen PSOE, PSC i CiU. PSOE i PSC quan diuen que rescataran l'estatut, i CiU quan diu que demanarà una cosa que no se li pot donar constitucionalment.
La cosa és molt simple: O independència o claudicació. I si anem pel camí de la independència, tard o d'hora caldrà saltar-se les lleis espanyoles. D'aquí un mes o mes i mig, a l'octubre, a molt estirar el novembre, caldrà triar un nou Parlament. Serà un Parlament que dirà mentides? o serà un Parlament valent, amb majoria independentista? serem un poble valent disposat a guanyar la seva llibertat?
Serà una bona oportunitat per fer passes endavant.
Reprodueixo l'opinió del Cercle Català de Negocis sobre la proposta de Concert Econòmic de CiU. L'article va apreixer dissabte 21/08/2010 a l'Avui.
Concert econòmic: l'engany de CiU
per Junta executiva del Cercle Català de Negocis
Convergència i Unió ja ha començat la campanya per intentar convèncer l'electorat que ara cal anar assumint noves quotes d'autogovern, començant per aquelles en què hi ha més complicitat social i política –diu–, i sense límits. El primer pas, doncs, és assumir el concert econòmic.
Caldrà que el Sr. Mas ens digui com pensa fer-ho, perquè la proposta, després de la sentència del TC, és totalment inviable. És evident que la sentència del TC crea plena jurisprudència sobre el tema i deixa clar que no són argumentables els drets històrics, ni el principi d'ordinalitat, ni la bilateralitat, ni un màxim de solidaritat interterritorial. Basant-se en què, doncs, es veuen amb cor d'aconseguir el concert econòmic, si el sistema de finançament que sortia de l'Estatut implicava un resultat molt menor i ha estat desballestat sense pietat?
Si algun lector encara té dubtes sobre el tema només ha de repassar els articles dels darrers dies d'aquest mateix diari, de distingits economistes com ara la degana Elisenda Paluzie, el doctor Emili Valdero i el catedràtic Guillem López-Casasnovas. Imaginem que la proposta de CiU va en línia amb el que hem sentit darrerament, ser prou forts per tornar a ser necessaris al govern central i obligar-lo a negociar.
Però amb la sentència del TC aquesta via ja no és factible, ja que si CiU o qui sigui pacta amb el PSOE per arribar a acords que vulnerin la sentència del TC, el PP recorrerà contra els seus acords, i si és al revés, qui hi recorrerà en contra serà el PSOE nacional o el de qualsevol comunitat que interessi per guanyar vots amb el seu electorat. Sigui com sigui, Catalunya hi sortirà perdent. Des del Cercle Català de Negocis (CCN) i amb el suport de centenars de milers de catalans, els diem que ja n'hi ha prou de peix al cove amb Espanya, ja no estem per perdre més temps i sobretot més diners, i ara només hi ha una via de consens cada cop més ampli, la independència. Mentre vostès es volen passar quatre anys de legislatura intentant aconseguir quelcom impossible, els catalans quedaríem espoliats de nou amb més de 80.000 milions d'euros. Per altra banda, Sr. Mas, si es queixa que el dèficit fiscal actual és massa elevat, com explica que mentre el seu partit governava del 1993 al 2002 s'incrementés d'un 4,5% a un 9%. I això que durant força anys van tenir la paella pel mànec amb el PSOE i el PP.
La resposta és clara, ni vostès ni cap altre partit polític al capdavant de la Generalitat tenen eines per negociar en igualtat de condicions amb qui mani al govern espanyol. Tant costa d'entendre? No n'han tingut prou en tants anys de governar la Generalitat?
Durant tots aquests anys CiU no només no ha reconegut que no va saber aturar el creixement del dèficit fiscal, sinó que a més va intentar confondre els catalans explicant que havien aconseguit el millor sistema de finançament de la història, per cert el mateix que va fer el tripartit amb el finançament inclòs en l'Estatut. Des del CCN donem suport obertament a totes les formacions polítiques que vagin a les properes eleccions amb la declaració d'independència al Parlament de Catalunya i posarem en evidència aquells partits que com CiU intentin enganyar els electors amb propostes enganyoses. La del concert econòmic n'és una.
En resum i ràpid: és una presa de pel. La sentència del Tribunal Constitucional es carrega tots els arguments que podria utilitzar CiU per a demanar semblant cosa, i en el cas que el govern de torna Madrid: sigui PSOE o sigui PP, decidissin modificar alguna llei per tal de permetre algun avenç en aquest sentit, l'oposició respectiva PP o PSOE en tindria prou amb anar al Constitucional.
Per cert que això mateix és el que passarà amb el "rescat de l'estatut". El PSOE pot pretendre canviar alguna llei per saltar-se la sentència, dubto molt que ho facin, però en cas que cometessin aquest absurd, el PP en tindria prou amb presentar recurs al constitucional que li donaria la rao, més que res, perquè ja se l'ha donat ara.
A dia d'avui menteixen PSOE, PSC i CiU. PSOE i PSC quan diuen que rescataran l'estatut, i CiU quan diu que demanarà una cosa que no se li pot donar constitucionalment.
La cosa és molt simple: O independència o claudicació. I si anem pel camí de la independència, tard o d'hora caldrà saltar-se les lleis espanyoles. D'aquí un mes o mes i mig, a l'octubre, a molt estirar el novembre, caldrà triar un nou Parlament. Serà un Parlament que dirà mentides? o serà un Parlament valent, amb majoria independentista? serem un poble valent disposat a guanyar la seva llibertat?
Serà una bona oportunitat per fer passes endavant.
Reprodueixo l'opinió del Cercle Català de Negocis sobre la proposta de Concert Econòmic de CiU. L'article va apreixer dissabte 21/08/2010 a l'Avui.
Concert econòmic: l'engany de CiU
per Junta executiva del Cercle Català de Negocis
Convergència i Unió ja ha començat la campanya per intentar convèncer l'electorat que ara cal anar assumint noves quotes d'autogovern, començant per aquelles en què hi ha més complicitat social i política –diu–, i sense límits. El primer pas, doncs, és assumir el concert econòmic.
Caldrà que el Sr. Mas ens digui com pensa fer-ho, perquè la proposta, després de la sentència del TC, és totalment inviable. És evident que la sentència del TC crea plena jurisprudència sobre el tema i deixa clar que no són argumentables els drets històrics, ni el principi d'ordinalitat, ni la bilateralitat, ni un màxim de solidaritat interterritorial. Basant-se en què, doncs, es veuen amb cor d'aconseguir el concert econòmic, si el sistema de finançament que sortia de l'Estatut implicava un resultat molt menor i ha estat desballestat sense pietat?
Si algun lector encara té dubtes sobre el tema només ha de repassar els articles dels darrers dies d'aquest mateix diari, de distingits economistes com ara la degana Elisenda Paluzie, el doctor Emili Valdero i el catedràtic Guillem López-Casasnovas. Imaginem que la proposta de CiU va en línia amb el que hem sentit darrerament, ser prou forts per tornar a ser necessaris al govern central i obligar-lo a negociar.
Però amb la sentència del TC aquesta via ja no és factible, ja que si CiU o qui sigui pacta amb el PSOE per arribar a acords que vulnerin la sentència del TC, el PP recorrerà contra els seus acords, i si és al revés, qui hi recorrerà en contra serà el PSOE nacional o el de qualsevol comunitat que interessi per guanyar vots amb el seu electorat. Sigui com sigui, Catalunya hi sortirà perdent. Des del Cercle Català de Negocis (CCN) i amb el suport de centenars de milers de catalans, els diem que ja n'hi ha prou de peix al cove amb Espanya, ja no estem per perdre més temps i sobretot més diners, i ara només hi ha una via de consens cada cop més ampli, la independència. Mentre vostès es volen passar quatre anys de legislatura intentant aconseguir quelcom impossible, els catalans quedaríem espoliats de nou amb més de 80.000 milions d'euros. Per altra banda, Sr. Mas, si es queixa que el dèficit fiscal actual és massa elevat, com explica que mentre el seu partit governava del 1993 al 2002 s'incrementés d'un 4,5% a un 9%. I això que durant força anys van tenir la paella pel mànec amb el PSOE i el PP.
La resposta és clara, ni vostès ni cap altre partit polític al capdavant de la Generalitat tenen eines per negociar en igualtat de condicions amb qui mani al govern espanyol. Tant costa d'entendre? No n'han tingut prou en tants anys de governar la Generalitat?
Durant tots aquests anys CiU no només no ha reconegut que no va saber aturar el creixement del dèficit fiscal, sinó que a més va intentar confondre els catalans explicant que havien aconseguit el millor sistema de finançament de la història, per cert el mateix que va fer el tripartit amb el finançament inclòs en l'Estatut. Des del CCN donem suport obertament a totes les formacions polítiques que vagin a les properes eleccions amb la declaració d'independència al Parlament de Catalunya i posarem en evidència aquells partits que com CiU intentin enganyar els electors amb propostes enganyoses. La del concert econòmic n'és una.
dijous 19 d’agost de 2010
Joan Puigcercós als Matins de TVC
Abans d'ahir va ser quan al programa Els Matins de TV de Catalunya l'Ariadna Oltra (m'agrada molt més que la Melero!) va entrevistar a Joan Puigcercós.
En Puigcercós té un estil directe i prou entenedor i va dir algunes coses interessants.
El que està clar és que aquests darrers quatre anys ERC ha estat partit de govern. Que gracies a ERC tenim la Llei del Cine, la de Consultes, la d’Acollida d'Immigrants, o la llei de Vegueries... o que conjuntament amb PSC i IC s'ha desenvolupat una xarxa de protecció social (malauradament encara insuficient) que està aturant alguns dels cops amb els que la crisi està castigant als grups socials més dèbils.
La crisi per una banda i la pertinença a un govern liderat per un PSC que un cop i un altre desapareix a Madrid, o inclús es transforma en PSOE contra els interessos de la Generalitat passaran factura. No cal dir que l'escissió de Reagrupament (RCat) també tindrà un cost, però comparteixo aquesta anàlisi segons la qual aquesta escissió, així com la resta de factors negatius ja estan descomptats i ara toca remuntar.
En aquest sentit, l'aparició de Laporta i Solidaritat Catalana (SCat) queda lluny del perfil de votant potencial d'ERC que ja la veu com el referent independentista i d'esquerres. Laporta, si de cas, competirà amb Reagrupament i Carretero si com sembla es presenten per separat, i SCat i RCat, totes dues, amb CiU per arrossegar a les seves tesis als molts votants independentistes de la federació; i tant de bo, també poden mobilitzar als abstencionistes independentistes.
Bé, en tot cas, aquí deixo l'entrevista. Crec que és prou interessant escoltar-lo.
En Puigcercós té un estil directe i prou entenedor i va dir algunes coses interessants.
El que està clar és que aquests darrers quatre anys ERC ha estat partit de govern. Que gracies a ERC tenim la Llei del Cine, la de Consultes, la d’Acollida d'Immigrants, o la llei de Vegueries... o que conjuntament amb PSC i IC s'ha desenvolupat una xarxa de protecció social (malauradament encara insuficient) que està aturant alguns dels cops amb els que la crisi està castigant als grups socials més dèbils.
La crisi per una banda i la pertinença a un govern liderat per un PSC que un cop i un altre desapareix a Madrid, o inclús es transforma en PSOE contra els interessos de la Generalitat passaran factura. No cal dir que l'escissió de Reagrupament (RCat) també tindrà un cost, però comparteixo aquesta anàlisi segons la qual aquesta escissió, així com la resta de factors negatius ja estan descomptats i ara toca remuntar.
En aquest sentit, l'aparició de Laporta i Solidaritat Catalana (SCat) queda lluny del perfil de votant potencial d'ERC que ja la veu com el referent independentista i d'esquerres. Laporta, si de cas, competirà amb Reagrupament i Carretero si com sembla es presenten per separat, i SCat i RCat, totes dues, amb CiU per arrossegar a les seves tesis als molts votants independentistes de la federació; i tant de bo, també poden mobilitzar als abstencionistes independentistes.
Bé, en tot cas, aquí deixo l'entrevista. Crec que és prou interessant escoltar-lo.
Retirada de soldats dels EUA a l'Iraq
Avui ha finalitzat la "missió de combat" dels EUA a l'Iraq, amb la retirada de 12.000 soldats. És, doncs, el punt i final (ho és?) oficial d'un conflicte armat que va encetar-se fa set anys.
Aquest final oficial, però, sembla que no es correspondrà amb el dia a dia sobre el terreny. Per descomptat que aquesta retirada no vol dir cap mena de pèrdua d'influència dels EUA. Encara hi han més de 50.000 soldats dels EUA a l'Iraq i cal pensar que hi seran per molt de temps. Ha acabat la "missió de combat", però la "missió geopolítica" és ben viva.
Fa set anys van haver-hi unes manifestacions multitudinàries a les que molts vam participar en les que vam cridar "No a la guerra!". Aznar i el PP ens van ignorar, com ja se sap i es van enviar soldats a l'Iraq. L'infame trio de les Açores va saltar-se la legalitat internacional del moment per posar-se al servei dels interessos geopolítics del complex financer-industrial-militar dels governs de Washington i Londres. Encara avui és hora que algú expliqui que pretenia obtenir Aznar a canvi d'aquell acte de vassallatge.
Tanmateix, Aznar va estar a punt de sortir-se'n amb la seva. Només l'atemptat criminal d'Al-Quaida a Madrid un parell de dies abans de les eleccions va permetre capgirar una tendència que donava al PP una majoria simple que segurament hauria estat suficient per repetir govern. No és que votants del PP deixessin de votar al PP; que potser en van haver alguns; més aviat van ser abstencionistes que van decidir anar a votar, en aquest cas, contra el PP. Les actituds ambígües de CiU sobre la guerra van passar-li factura i molta gent va votar allò que veia com el vot anti PP i contra la guerra més clar: El PSOE a Espanya, i el PSC i ERC a Catalunya.
Em quedo, però, amb aquelles manifestacions: transversals i multitudinàries que, tanmateix, el PP va minimitzar i ignorar.
A l'Iraq, la guerra va deslliurar la població del dictador Sadam Hussein, però Iraq va quedar devastat i va passar de ser el país de la regió amb el nivell de vida més alt, amb un sistema educatiu i sanitari eficients, i lliure d'integrismes religiosos, al que és actualment: una desferra sense serveis, amb violència i inseguretat arreu i un integrisme islamista creixent.
I milers i milers de morts. La pitjor herència és aquesta: milers i milers de morts, milers i milers de ferits. Mort, dolor, malaltia, por. Destrucció arreu. Les guerres només serveixen per això.
Els queda esperança?
Els permetran tenir esperança els milers de soldats dels EUA que encara són allà? els permetran tenir esperança els milers de mercenaris i les tropes privades de Blackwater? Els permetran tenir esperança els senyors de la guerra que campen arreu?
Bagdad, la ciutat de les mil i una nits. Tingues esperança. Tinguem esperança. Algun dia no hi hauran més guerres al món.
No a la guerra. Un altre món és possible.
Tinc un altre bloc!
Porto uns quants dies ocupat en posar en refondre en un únic espai el que era el meu bloc tecnològic i la pàgina del projecte d'empresa de serveis.
El fruit d'aquest esforç és la nova web d'Apunts de Tecnologia - El Bloc de Serveis TIC i Programari Lliure - STICiPL. Aquesta web és un bloc al que aniré afegint continguts regularment, tot i que tinc l'esperança que algun dia hauran socis o col·laboradors que també n'aportaran. Per a conseguir-ho, el nou bloc està connectat a diverses xarxes socials: Twitter, Facebook i Google Buzz, per ara.
El que és clar és que el dia només té 24 hores i que ara mateix tinc dos blocs, aquest i el del STICiPL, que es repartiran el temps que dedico a escriure. Dit d'una altre forma: és molt probable que la freqüència de publicació de posts en aquest bloc disminueixi, o que els enfoqui d'una forma diferent que no em porti tanta feina, o que faci els posts més curts.
Ben mirat, i vist com m'he arribat a enrotllar en alguns escrits, potser ja anirà bé ser més breu per sistema.
Dit això, res més que fer una crida a qui pugui estar interessat en serveis en tecnologia de la informació i comunicacions (TIC) i de la implementació dels mateixos fent us preferiblement de programari lliure, a que es doni una volta per la nova web (en realitat, una versió 2.0) de STICiPL.
El fruit d'aquest esforç és la nova web d'Apunts de Tecnologia - El Bloc de Serveis TIC i Programari Lliure - STICiPL. Aquesta web és un bloc al que aniré afegint continguts regularment, tot i que tinc l'esperança que algun dia hauran socis o col·laboradors que també n'aportaran. Per a conseguir-ho, el nou bloc està connectat a diverses xarxes socials: Twitter, Facebook i Google Buzz, per ara.
El que és clar és que el dia només té 24 hores i que ara mateix tinc dos blocs, aquest i el del STICiPL, que es repartiran el temps que dedico a escriure. Dit d'una altre forma: és molt probable que la freqüència de publicació de posts en aquest bloc disminueixi, o que els enfoqui d'una forma diferent que no em porti tanta feina, o que faci els posts més curts.
Ben mirat, i vist com m'he arribat a enrotllar en alguns escrits, potser ja anirà bé ser més breu per sistema.
Dit això, res més que fer una crida a qui pugui estar interessat en serveis en tecnologia de la informació i comunicacions (TIC) i de la implementació dels mateixos fent us preferiblement de programari lliure, a que es doni una volta per la nova web (en realitat, una versió 2.0) de STICiPL.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)