No volia. M'he resistit fins avui. Però no hi ha més remei. És inacceptable que avui, dijous, tres dies després de la nevada del dilluns, encara hi hagi un munt de gent que està sense electricitat, o sense telèfon, o nens sense escola, línies de transport que no funcionen... No pot ser.
Estem com a l'estiu del 2007, quan un foc a un transformador va deixar barris sencers de Barcelona sense llum durant una setmana. De fet, ara és pitjor. Allò va passar a l'estiu. La nevada i les seves conseqüències, en canvi, ens afecten enmig d'un hivern que s'ha endurit de cop.
És acceptable dir que aquesta nevada ha estat un cas extraordinari? Doncs no. Es podria arribar a acceptar el caos circulatori que es va patir el mateix dia de la nevada. Es podria arribar a acceptar els talls de carreteres el mateix dia de la nevada o durant un curt marge d'hores posterior, el temps necessari per fer-les transitables de nou.
Però no és acceptable que unes torres caiguin a terra i tres dies després tinguem que encara i hagin tants ciutadans afectats, sense llum, sense calefacció, amb dificultats de transport.
No és la primera vegada que Endesa i REE ens prenen el pel. Aquests monopolis privatitzats i privats d'amics del govern (la famosa casta d'alts càrrecs i funcionaris que avui estan al sector privat, demà al públic i demà passat tornen al privat per una porta giratòria que sempre està en moviment) i que s'enriqueixen de forma ostentosa, no els tremola gens la ma a l'hora d'apujar les tarifes, i se'n cuiden prou de reinvertir un sol duro en millorar instal·lacions, això sí, provaran d'encol·lomar la línia de molt alta tensió (MAT) i ens diran que és la sol·lució de tot.
Es demostra un cop més i amb la dura realitat que no és cert que els serveis privats funcionin millor. Es demostra un cop més i amb la dura realitat que no hi ha res que funcioni pitjor que un monopoli privat. Es demostra, un cop més i amb la dura realitat que aquest model de generació centralitzada d'energia i de distribució a partir d'una estructura jeràrquica són extraordinàriament sensibles a situacions excepcionals. Excepcionals, no catastròfiques com al·leguen amb cinisme des d'Endesa. El que és catastròfic és dependre d'un monopoli privat. I la MAT no és sol·lució. Si de cas, la MAT és aprofundir en les causes que han provocat aquest daltabaix.
Hi han vàries lliçons que es poden extreure: no es pot deixar en mans privades, i encara menys en mans de monopolis privats, bens i serveis de primera necessitat com poden ser l'energia, l'aigua, la sanitat, l'educació, l'habitatge, el transport. Molts d'aquest bens i serveis, per a una veritable eficiència, on eficiència no vol dir guanyar diners sinó universalitat i satisfacció dels usuaris, han de ser públics. Una altre lliçó, el model energètic ha de canviar, cal anar a la generació distribuida d'energia, en compte de la generació centralitzada. Conseqüentment, cal anar a la xarxa de distribució intel·ligent d'energia. El caduc model centralitzat i de repartiment jerarquitzat en arbre ha de donar pas a un nou model de generació i distribució en xarxa. Per descomptat, cal millorar l'eficiència energètica de l'edificació.
El problema de tot això és, com sempre, que té un cost. És una inversió molt important que s'hauria d'haver encetat fa molts anys i que ara, i cada cop més, serà molt més difícil de fer. No serà fàcil afrontar aquest canvi i hi ha una gran resistència, precisament per part dels monopolis dominants (en definitiva per la casta s'alts càrrecs, funcionaris i polítics) enfront qualsevol canvi que signifiqui retornar la independència energètica als ciutadans, doncs és aquesta la gran força i el gran perill amb que els amenaça la generació distribuida i la xarxa intel·ligent: que, per definició, esmicola els monopolis energètics.
Bé, tot plegat és una dissertació molt interessant. El problema, però, persisteix i ciutadans d'arreu de Catalunya segueixen a les fosques, passant fret i emprenyats. La realitat prosaica és aquesta. No parlem dels accidents que ha provocat aquesat situació de desampara, fins i tot un mort per l'us maldestre d'un generador.
És inacceptable. Un país de fireta. Mantingut de fireta a propòsit per una elit que se'n beneficia. Potser sí que d'on no hi ha no en raja, i que aquí només donem per això. A aquesta situació s'ha arribat després de molts anys d'anar passant, de no plantar-se i dir prou. Tenim el que tenim perquè entre tots hem anat passant sense preocupar-nos de l'expoli. La culpa principal és dels lladres, ara bé, les víctimes, durant anys, no ho hem denunciat ni ho hem combatut quan tocava. Segurament enganyats per un fals "progrés".
Però ara el "progrés" s'ha acabat. El primer de tot és restablir la normalitat, cert ,i que torni l'energia i els serveis als ciutadans que avui, de forma vergonyosa per a tots, segueixen afectats. Ara bé, si amb la normalitat ve l'oblit, llavors tot aquest patiment, totes aquestes molèsties, tota aquesta emprenyamenta no hauran servit de res.
El nostre país pot ser millor. Però nosaltres hem de canviar.
dijous 11 de març de 2010
dilluns 8 de març de 2010
8 de març, dia de la dona treballadora
Avui és 8 de març i és,per tant, el dia de la dona treballadora.Es veu que el políticament correcte és dir "dia internacional de la dona". És una bestiesa. El dia de la dona treballadora té un sentit molt clar. De la viquipèdia:
"El Dia Internacional de la Dona queda fixat en la data del 8 de març a partir de la sortida al carrer (en protesta per la manca d'aliments) de les dones russes el 8 de març de 1917.
El sentit de la diada respon a la lluita de les treballadores per tal d'obtenir millores laborals i socials".
Dia de las dona treballadora i orgulloses que han d'estar d'aquest qualificatiu. Tan treballadora és una mestressa de casa com una administrativa. Aquest dia és per a totes elles. Es veu, però, que des del sistema pretenen fer oblidar el significat de lluita de classe i de gènere que té aquesta diada. Doncs no.
En aquest nevat dia de la dona treballadora molts col·lectius han aprofitat per dir la seva. Reprodueixo a continuació el de la Secretaria de la Dona del comitè confederal de la CGT, que va acompanyat d'un poema de l'escriptora nicaragüenca Gioconda Belli.
El post d'avui dedicat a vosaltres: companyes, amigues, parelles, mares, dones treballadores.
El 8 de Març celebrem el dia de la dona. Des de les institucions també
Manifest 2010 de la Secretaria de la Dona del Comitè Confederal de la CGT
Aquestes institucions, que al llarg dels últims anys promulguen lleis i organitzen actes a favor de la igualtat de la dona. Actes que resulten hipòcrites, electoralistes, buits i contradictoris que poc fan en realitat per tractar de millorar la nostra consecució de la igualtat.
Intenten que els donem el nostre vot amb actes al seu parer, políticament correctes, que solament emmascaren una realitat feminicída.
Els mitjans de comunicació intenten que acceptem sense resistència el seu codi patriarcal i no siguem plenament conscients que no existeixen reformes reals sinó demagògia passada.
Les dones continuem tenint doble jornada laboral, tenim limitada la possibilitat d’accedir a llocs de treball millor remunerats, patim major precarietat laboral, som víctimes del terrorisme masclista, continuem realitzant els treballs necessaris per al manteniment de la vida, entre altres desigualtats.
Des de CGT MANIFESTEM LA NOSTRA ABSOLUTA RESISTÈNCIA a aquest sistema patriarcal i fem una crida a tota la joventut perquè, juntament amb qui portem anys lluitant, cridin i es rebel·lin, rebutjant l’aberrant sistema patriarcal que no cessa en la seva obstinació de minvar la capacitat de les dones com éssers pensants.
Amb el convenciment que la lluita és sempre possible, que ens serveixi d’exemple que fins en les societats més masclistes com la mexicana, hi ha dones zapatistes o indígenes que, organitzant-se, han arribat fins i tot a l’elaboració d’una Constitució de les Dones. Dones d’Atenco, també a Mèxic, que lluiten contra l’agressió sexual com forma de repressió política. I recordem també a les Dones del Shari rosa a l’Índia, que lluiten contra la violència masclista en la llar, reunint-se en grups i marxant totes juntes durant quilòmetres fins a la casa de l’agredida, Mujeres Creando, a Bolívia o Amazonas, a Argentina, que a través de pintades, documentals, accions en el carrer, articles en premsa o declaracions en la ràdio expressen el seu rebuig a seguir sent excloses i maltractades, al marge de les institucions i a través de l’acció directa.
La majoria d’aquestes lluites es porten a terme en unes condicions en les quals la subsistència seria el prioritari, i no obstant això veiem que per a elles la dignitat de la dona és equiparable a la de l’aliment diari.
Des d’aquí per tant, volem reconèixer la seva resistència, ja que la lluita de la dona és una, aquí i allà: la de parir un món nou on les relacions de les persones estan basades en la igualtat.
A Europa, l’Europa del capital, de la qual el nostre estat ocupa la presidència aquest semestre, tenim una imatge molt més “avançada” quant a drets laborals i cívics: dret al vot, dret a un treball digne, lleis que ens emparen…. i malgrat tot, veiem que encara que la distància que ens separava dels homes és una mica menor, aquesta segueix estant present en gairebé tots els àmbits de les nostres vides: salaris menors, doble jornada laboral, dificultat per a accedir a llocs de major responsabilitat, les cures segueixen sent responsabilitat nostra, treballs precaris….
Aquest món que sempre han dominat els homes segueix conservant la imatge que han imprès en ell. No podem perdre de vista aquests fets que fan tan complexa la qüestió del treball femení… la majoria de les dones que treballen no PODEN EVADIR-SE DE LA NORMATIVA QUE PROCLAMA EL SISTEMA FEMENÍ TRADICIONAL ja que no rebem de la societat ni dels nostres companys l’ajuda que ens resultaria necessària per a convertir-nos concretament en IGUALS DELS HOMES.
Solament les que resisteixen poden donar cert sentit a les labors quotidianes àdhuc privades de descans, hereves d’una tradició de submissió.
Lamentablement en el mercat laboral moltes dones continuen sofrint vexacions veient-se obligades de forma natural, a usar “el seu encant” (assetjament laboral) ja que els seus salaris són mínims exigint d’ella alguna cosa més que el seu currículum o forma de treball.
La dona que s’allibera econòmicament de l’home NO ESTÀ PER AIXÒ EN UNA SITUACIÓ MORAL, SOCIAL, PSICOLÒGICA IDÈNTICA A ELL. La forma que ens impliquem en les nostres professions depèn d’un context global que desafortunadament no ens ajuda.
DES DE CGT, NOSALTRES, TOTES, VOLEM PARIR UN MÓN NOU ON HI HAGI IGUALTAT REAL I QUE NO SIGUIN SOLAMENT LES LLEIS LES QUE INTERPRETIN SENSE DIFERÈNCIA DE GÈNERES, RACES O ESTATUS SOCIAL, SINÓ TOTS I TOTES AMB EL CONVENCIMENT QUE ÉS POSSIBLE
Secretaria de la Dona del Comitè Confederal de la CGT
HUELGA
Quiero una huelga donde vayamos todos.
Una huelga de brazos, piernas, de cabellos,
una huelga naciendo en cada cuerpo.
Quiero una huelga
de obreros, de palomas,
de chóferes, de flores,
de técnicos, de niños,
de médicos, de mujeres.
Quiero una huelga grande,
que hasta el amor alcance.
Una huelga donde todo se detenga,
el reloj, las fábricas,
el plantel, los colegios,
el bus, los hospitales,
la carretera, los puertos.
Una huelga de ojos, de manos y de besos.
Una huelga donde respirar no sea permitido,
una huelga donde nazca el silencio
para oir los pasos del tirano que se marcha.
Gioconda Belli
"El Dia Internacional de la Dona queda fixat en la data del 8 de març a partir de la sortida al carrer (en protesta per la manca d'aliments) de les dones russes el 8 de març de 1917.
El sentit de la diada respon a la lluita de les treballadores per tal d'obtenir millores laborals i socials".
Dia de las dona treballadora i orgulloses que han d'estar d'aquest qualificatiu. Tan treballadora és una mestressa de casa com una administrativa. Aquest dia és per a totes elles. Es veu, però, que des del sistema pretenen fer oblidar el significat de lluita de classe i de gènere que té aquesta diada. Doncs no.
En aquest nevat dia de la dona treballadora molts col·lectius han aprofitat per dir la seva. Reprodueixo a continuació el de la Secretaria de la Dona del comitè confederal de la CGT, que va acompanyat d'un poema de l'escriptora nicaragüenca Gioconda Belli.
El post d'avui dedicat a vosaltres: companyes, amigues, parelles, mares, dones treballadores.
El 8 de Març celebrem el dia de la dona. Des de les institucions també
Manifest 2010 de la Secretaria de la Dona del Comitè Confederal de la CGT
Aquestes institucions, que al llarg dels últims anys promulguen lleis i organitzen actes a favor de la igualtat de la dona. Actes que resulten hipòcrites, electoralistes, buits i contradictoris que poc fan en realitat per tractar de millorar la nostra consecució de la igualtat.
Intenten que els donem el nostre vot amb actes al seu parer, políticament correctes, que solament emmascaren una realitat feminicída.
Els mitjans de comunicació intenten que acceptem sense resistència el seu codi patriarcal i no siguem plenament conscients que no existeixen reformes reals sinó demagògia passada.
Les dones continuem tenint doble jornada laboral, tenim limitada la possibilitat d’accedir a llocs de treball millor remunerats, patim major precarietat laboral, som víctimes del terrorisme masclista, continuem realitzant els treballs necessaris per al manteniment de la vida, entre altres desigualtats.
Des de CGT MANIFESTEM LA NOSTRA ABSOLUTA RESISTÈNCIA a aquest sistema patriarcal i fem una crida a tota la joventut perquè, juntament amb qui portem anys lluitant, cridin i es rebel·lin, rebutjant l’aberrant sistema patriarcal que no cessa en la seva obstinació de minvar la capacitat de les dones com éssers pensants.
Amb el convenciment que la lluita és sempre possible, que ens serveixi d’exemple que fins en les societats més masclistes com la mexicana, hi ha dones zapatistes o indígenes que, organitzant-se, han arribat fins i tot a l’elaboració d’una Constitució de les Dones. Dones d’Atenco, també a Mèxic, que lluiten contra l’agressió sexual com forma de repressió política. I recordem també a les Dones del Shari rosa a l’Índia, que lluiten contra la violència masclista en la llar, reunint-se en grups i marxant totes juntes durant quilòmetres fins a la casa de l’agredida, Mujeres Creando, a Bolívia o Amazonas, a Argentina, que a través de pintades, documentals, accions en el carrer, articles en premsa o declaracions en la ràdio expressen el seu rebuig a seguir sent excloses i maltractades, al marge de les institucions i a través de l’acció directa.
La majoria d’aquestes lluites es porten a terme en unes condicions en les quals la subsistència seria el prioritari, i no obstant això veiem que per a elles la dignitat de la dona és equiparable a la de l’aliment diari.
Des d’aquí per tant, volem reconèixer la seva resistència, ja que la lluita de la dona és una, aquí i allà: la de parir un món nou on les relacions de les persones estan basades en la igualtat.
A Europa, l’Europa del capital, de la qual el nostre estat ocupa la presidència aquest semestre, tenim una imatge molt més “avançada” quant a drets laborals i cívics: dret al vot, dret a un treball digne, lleis que ens emparen…. i malgrat tot, veiem que encara que la distància que ens separava dels homes és una mica menor, aquesta segueix estant present en gairebé tots els àmbits de les nostres vides: salaris menors, doble jornada laboral, dificultat per a accedir a llocs de major responsabilitat, les cures segueixen sent responsabilitat nostra, treballs precaris….
Aquest món que sempre han dominat els homes segueix conservant la imatge que han imprès en ell. No podem perdre de vista aquests fets que fan tan complexa la qüestió del treball femení… la majoria de les dones que treballen no PODEN EVADIR-SE DE LA NORMATIVA QUE PROCLAMA EL SISTEMA FEMENÍ TRADICIONAL ja que no rebem de la societat ni dels nostres companys l’ajuda que ens resultaria necessària per a convertir-nos concretament en IGUALS DELS HOMES.
Solament les que resisteixen poden donar cert sentit a les labors quotidianes àdhuc privades de descans, hereves d’una tradició de submissió.
Lamentablement en el mercat laboral moltes dones continuen sofrint vexacions veient-se obligades de forma natural, a usar “el seu encant” (assetjament laboral) ja que els seus salaris són mínims exigint d’ella alguna cosa més que el seu currículum o forma de treball.
La dona que s’allibera econòmicament de l’home NO ESTÀ PER AIXÒ EN UNA SITUACIÓ MORAL, SOCIAL, PSICOLÒGICA IDÈNTICA A ELL. La forma que ens impliquem en les nostres professions depèn d’un context global que desafortunadament no ens ajuda.
DES DE CGT, NOSALTRES, TOTES, VOLEM PARIR UN MÓN NOU ON HI HAGI IGUALTAT REAL I QUE NO SIGUIN SOLAMENT LES LLEIS LES QUE INTERPRETIN SENSE DIFERÈNCIA DE GÈNERES, RACES O ESTATUS SOCIAL, SINÓ TOTS I TOTES AMB EL CONVENCIMENT QUE ÉS POSSIBLE
Secretaria de la Dona del Comitè Confederal de la CGT
HUELGA
Quiero una huelga donde vayamos todos.
Una huelga de brazos, piernas, de cabellos,
una huelga naciendo en cada cuerpo.
Quiero una huelga
de obreros, de palomas,
de chóferes, de flores,
de técnicos, de niños,
de médicos, de mujeres.
Quiero una huelga grande,
que hasta el amor alcance.
Una huelga donde todo se detenga,
el reloj, las fábricas,
el plantel, los colegios,
el bus, los hospitales,
la carretera, los puertos.
Una huelga de ojos, de manos y de besos.
Una huelga donde respirar no sea permitido,
una huelga donde nazca el silencio
para oir los pasos del tirano que se marcha.
Gioconda Belli
diumenge 7 de març de 2010
Referèndum a Islàndia
Ahir els ciutadans d'Islàndia van votar en referèndum que NO estaven d'acord en pagar els deutes del banc privat Icesave amb diners públics.
No crec que ningú pugui pensar seriosament que els islandesos siguin uns abanderats del capitalisme laissez-faire, en canvi sí que crec que tothom estarà d'acord en que els islandesos han votat en contra d'aquest altre principi "privatitzar els beneficis, socialitzar les pèrdues", que no té cap escola de pensament reconeguda que el faci seu, però que, a la pràctica, resulta ser d'aplicació arreu per sistemes i partits aparentment oposats i enfrontats.
I és que, al final, resulta que la cosa es divideix entre els que manen i els que obeeixen. I els que manen ho fan, malgrat els discursos ideològics de tota mena, pel seu benefici.
Ara bé, també hi han països i països. No tinc gens clar si els islandesos aconseguiran que el seu estat no els obligui a pagar el deute d'un banc privat, però ha quedat clar, en un referèndum que hauria de passar a la història de la democràcia, que hi ha una majoria llarga (més del 90% dels votants) que no s'empassen aquesta mentida i aquest abús i que si ha de pagar algú són els que van estafar.
El principi de subsidiarietat que podrien al·legar alguns per obligar a pagar als islandesos és una altre mentida. Totes les constitucions dels món porten alguna frase de l'estil "la sobirania resideix en el poble", però immediatament aquesta sobirania és segrestada per sistemes electorals que separen la casta dels manaires del comú dels serfs, allò que anomenaríem poble.En una perversió del llenguatge del sistema electoral en diuen democràcia. I llavors es matisa "democràcia" amb adjectius com "representativa", "proporcional", o de sistema que respecta la "territorialitat"...
Aquest no és el millor dels mons, per molt que la propaganda del sistema s'esforci contínuament a repetir-ho. El missatge clar que han emès els islandesos està en la línia de les manifestacions i revoltes a Grècia contra el "pla d'austeritat" que el govern grec imposarà per la força. A Islàndia s'imposarà el pagament per la força? la UE pot ser convincent en les seves amenaces: prou que van obligar als irlandesos a repetir el referèndum de ratificació del tractat de Lisboa perquè havien comès el greu error de negar-se a acceptar-lo. Aquesta és la veritable cara de la Unió Europea. I no és una cara gaire agradable.
Ara bé, el calbot d'Islàndia no és contra la UE. El calbot d'islàndia va contra el sistema que pretén "socialitzar les pèrdues". Doncs bé, si els islandesos són prou forts (ho dubto) potser resistiran aquest intent de robatori i el missatge serà demolidor: els deutes dels bancs els han de pagar els bancs. I si un banc ha de fer fallida perquè no pot pagar, que faci fallida, exactament igual com totes les empreses del món. No es socialitzaran les pèrdues. El missatge es pot estendre com una taca d'oli a tots aquests països que veuen com els estats respectius s'han posat de part (sempre ho han estat) dels poderosos per fer que els pobres siguin més pobres i per a que els rics tinguin barra lliure a la festa. Rescatar l'economia, en diuen. Una estafa i regles del joc diferents per a uns i altres, en dic jo.
El no dels islandesos és el no a un sistema que es disfressa de democràcia, que es disfressa de capitalisme, que s'omple la boca amb la paraula llibertat, però que a Islàndia i arreu no és més que el domini d'una elit i l'explotació del poble. Doncs bé: no a aquest sistema. No es socialitzaran les pèrdues.
El que ha passat a Islàndia és tota una declaració: "no ens estafareu". Veurem si ho aconsegueixen i, si ho fan, espero de tot cor que molts països segueixin l'exemple.
No crec que ningú pugui pensar seriosament que els islandesos siguin uns abanderats del capitalisme laissez-faire, en canvi sí que crec que tothom estarà d'acord en que els islandesos han votat en contra d'aquest altre principi "privatitzar els beneficis, socialitzar les pèrdues", que no té cap escola de pensament reconeguda que el faci seu, però que, a la pràctica, resulta ser d'aplicació arreu per sistemes i partits aparentment oposats i enfrontats.
I és que, al final, resulta que la cosa es divideix entre els que manen i els que obeeixen. I els que manen ho fan, malgrat els discursos ideològics de tota mena, pel seu benefici.
Ara bé, també hi han països i països. No tinc gens clar si els islandesos aconseguiran que el seu estat no els obligui a pagar el deute d'un banc privat, però ha quedat clar, en un referèndum que hauria de passar a la història de la democràcia, que hi ha una majoria llarga (més del 90% dels votants) que no s'empassen aquesta mentida i aquest abús i que si ha de pagar algú són els que van estafar.
El principi de subsidiarietat que podrien al·legar alguns per obligar a pagar als islandesos és una altre mentida. Totes les constitucions dels món porten alguna frase de l'estil "la sobirania resideix en el poble", però immediatament aquesta sobirania és segrestada per sistemes electorals que separen la casta dels manaires del comú dels serfs, allò que anomenaríem poble.En una perversió del llenguatge del sistema electoral en diuen democràcia. I llavors es matisa "democràcia" amb adjectius com "representativa", "proporcional", o de sistema que respecta la "territorialitat"...
Aquest no és el millor dels mons, per molt que la propaganda del sistema s'esforci contínuament a repetir-ho. El missatge clar que han emès els islandesos està en la línia de les manifestacions i revoltes a Grècia contra el "pla d'austeritat" que el govern grec imposarà per la força. A Islàndia s'imposarà el pagament per la força? la UE pot ser convincent en les seves amenaces: prou que van obligar als irlandesos a repetir el referèndum de ratificació del tractat de Lisboa perquè havien comès el greu error de negar-se a acceptar-lo. Aquesta és la veritable cara de la Unió Europea. I no és una cara gaire agradable.
Ara bé, el calbot d'Islàndia no és contra la UE. El calbot d'islàndia va contra el sistema que pretén "socialitzar les pèrdues". Doncs bé, si els islandesos són prou forts (ho dubto) potser resistiran aquest intent de robatori i el missatge serà demolidor: els deutes dels bancs els han de pagar els bancs. I si un banc ha de fer fallida perquè no pot pagar, que faci fallida, exactament igual com totes les empreses del món. No es socialitzaran les pèrdues. El missatge es pot estendre com una taca d'oli a tots aquests països que veuen com els estats respectius s'han posat de part (sempre ho han estat) dels poderosos per fer que els pobres siguin més pobres i per a que els rics tinguin barra lliure a la festa. Rescatar l'economia, en diuen. Una estafa i regles del joc diferents per a uns i altres, en dic jo.
El no dels islandesos és el no a un sistema que es disfressa de democràcia, que es disfressa de capitalisme, que s'omple la boca amb la paraula llibertat, però que a Islàndia i arreu no és més que el domini d'una elit i l'explotació del poble. Doncs bé: no a aquest sistema. No es socialitzaran les pèrdues.
El que ha passat a Islàndia és tota una declaració: "no ens estafareu". Veurem si ho aconsegueixen i, si ho fan, espero de tot cor que molts països segueixin l'exemple.
dimarts 2 de març de 2010
propostes, atur i contracte d'inserció
El "gobierno" ha presentat la seva gran solució a la crisi. Atenció: com que la construcció d'obra nova ja s'ha esgotat, el que faran serà ajudar a la rehabilitació d'edificis antics per tal de millorar-ne la seva eficiència energètica. Amb aquest solució tan enginyosa (de qui serà la idea?) pretenen matar dos ocells d'un tret: per una banda ressuscitar el sector de la construcció i, per l'altra, reduir el consum d'energia i la corresponent despesa.
Aquest pla genial permetrà, segons els seus càlculs,donar feina a 350.000 treballadors de la construcció en dos anys.
Per tirar coets.
Avui també s'han conegut les xifres d'atur del gener: més de 80.000 nous aturats. El "gobierno" ven això com una notícia positiva. Diuen que "estem millor que fa un any, quan gairebé es van perdre el doble de llocs de treball."
No. Miri, millor no estem. En aquest any que va des de febrer de 2009 a febrer de 2010 cada mes s'han perdut llocs de treball. Cada mes. Per tant, al febrer de 2009 hi havien centenars de milers d'aturats menys. Objectivament, fa un any la situació de l'atur era millor. La lectura correcta és que la situació de l'atur avui és molt pitjor i que la velocitat amb que s'agreuja sembla que s'alenteix. Però porten sis mesos dient que s'alenteix i no acaba d'alentir-se del tot.
Al Principat s'han perdut 13.404 llocs de treball. Al País Valencià 13.422. A les Illes Balears, en canvi, l'atur ha disminuït lleugerament. En el conjunt dels Països Catalans, afegint Andorra i Catalunya Nord, avui hi han més d'1.400.000 aturats.
La proposta de la Salgado fa riure. Aquesta nova proposta no és més que un Plan E-2, però de més durada en el temps que el de l'any passat. No va servir per res més que per mantenir artificialment un sector mort i maquillar durant pocs mesos les xifres d'atur. A un cost de 8.000 milions d'euros de diner públic.
No es va crear ni es van posar les bases per a cap sector nou. Evidentment, perquè això no s'arregla amb pocs mesos. El problema és estructural. No pots reubicar un sector que representava un % molt important del PIB en un altre sector aparegut del no res. I fes-lo aparèixer primer aquest nou sector miraculós.
Em fa l'efecte que el nou Plan-E2 només pretén maquillar les xifres d'atur durant un parell d'anys. Suposo que amb l'esperança d'arribar a la convocatòria d'eleccions sense haver superat la barrera dels 5.000.000 d'aturats segons l'INEM. No crec que el nou pla tingui gaires explicacions més.
Ara bé, si el pla de la Salgado fa riure, la proposta de la CEOE provoca ràbia i mala llet: un contracte per a joves per sota del salari mínim interprofessional sense cost d'acomiadament ni cotització a la seguretat social.
D'aquesta merda en diuen "contracte d'inserció". Certament és adequat i escaient: d'inserció. En concret d'inserció de la cigala en el cul del desgraciat que quedi atrapat per un d'aquest contactes. Però la gent encara no ha cremat res, ni ha sortit als carrers, ni s'han tallat caps. Per mi és increïble. No per la proposta de la CEOE que fan el que creuen que els convé, sinó per la nul·la resposta de la gent. La gent no fa res. Xais a l'escorxador.
Un altre món és possible, però així no.
Aquest pla genial permetrà, segons els seus càlculs,donar feina a 350.000 treballadors de la construcció en dos anys.
Per tirar coets.
Avui també s'han conegut les xifres d'atur del gener: més de 80.000 nous aturats. El "gobierno" ven això com una notícia positiva. Diuen que "estem millor que fa un any, quan gairebé es van perdre el doble de llocs de treball."
No. Miri, millor no estem. En aquest any que va des de febrer de 2009 a febrer de 2010 cada mes s'han perdut llocs de treball. Cada mes. Per tant, al febrer de 2009 hi havien centenars de milers d'aturats menys. Objectivament, fa un any la situació de l'atur era millor. La lectura correcta és que la situació de l'atur avui és molt pitjor i que la velocitat amb que s'agreuja sembla que s'alenteix. Però porten sis mesos dient que s'alenteix i no acaba d'alentir-se del tot.
Al Principat s'han perdut 13.404 llocs de treball. Al País Valencià 13.422. A les Illes Balears, en canvi, l'atur ha disminuït lleugerament. En el conjunt dels Països Catalans, afegint Andorra i Catalunya Nord, avui hi han més d'1.400.000 aturats.
La proposta de la Salgado fa riure. Aquesta nova proposta no és més que un Plan E-2, però de més durada en el temps que el de l'any passat. No va servir per res més que per mantenir artificialment un sector mort i maquillar durant pocs mesos les xifres d'atur. A un cost de 8.000 milions d'euros de diner públic.
No es va crear ni es van posar les bases per a cap sector nou. Evidentment, perquè això no s'arregla amb pocs mesos. El problema és estructural. No pots reubicar un sector que representava un % molt important del PIB en un altre sector aparegut del no res. I fes-lo aparèixer primer aquest nou sector miraculós.
Em fa l'efecte que el nou Plan-E2 només pretén maquillar les xifres d'atur durant un parell d'anys. Suposo que amb l'esperança d'arribar a la convocatòria d'eleccions sense haver superat la barrera dels 5.000.000 d'aturats segons l'INEM. No crec que el nou pla tingui gaires explicacions més.
Ara bé, si el pla de la Salgado fa riure, la proposta de la CEOE provoca ràbia i mala llet: un contracte per a joves per sota del salari mínim interprofessional sense cost d'acomiadament ni cotització a la seguretat social.
D'aquesta merda en diuen "contracte d'inserció". Certament és adequat i escaient: d'inserció. En concret d'inserció de la cigala en el cul del desgraciat que quedi atrapat per un d'aquest contactes. Però la gent encara no ha cremat res, ni ha sortit als carrers, ni s'han tallat caps. Per mi és increïble. No per la proposta de la CEOE que fan el que creuen que els convé, sinó per la nul·la resposta de la gent. La gent no fa res. Xais a l'escorxador.
Un altre món és possible, però així no.
diumenge 28 de febrer de 2010
28F. Consultes per la Independència. 2na onada. (bis)
Participació del 21%. Més baixa que la del 13D, però significativa. El resultat que s'està perfilant, a l'espera de completar el recompte, és un aclaparador Sí.
Els resultats els podem consultar a la web de decidim.cat o a la de la coordinadora
Moltes gràcies a tots els que han votat, als voluntaris i als organitzadors. Aquest ha estat un altre pas endavant.
Entre les consultes del 13D i les d'avui 28F, prop d'un milió de compatriotes han tingut el dret a expressar-se lliurement sobre quin és el futur que volen per al país, i més d'un quart de milió han apostat per la independència. No hi ha dubte. Repeteixo: estem donant passos endavant.
La propera cita és el 25 d'abril. Serà la tercera onada. Cal preparar-la amb cura. Cal millorar la participació, cal corregir els errors organitzatius, cal seguir donant passes endavant.
Una gran jornada, un cop més. La taca d'oli s'estén.
Els resultats els podem consultar a la web de decidim.cat o a la de la coordinadora
Moltes gràcies a tots els que han votat, als voluntaris i als organitzadors. Aquest ha estat un altre pas endavant.
Entre les consultes del 13D i les d'avui 28F, prop d'un milió de compatriotes han tingut el dret a expressar-se lliurement sobre quin és el futur que volen per al país, i més d'un quart de milió han apostat per la independència. No hi ha dubte. Repeteixo: estem donant passos endavant.
La propera cita és el 25 d'abril. Serà la tercera onada. Cal preparar-la amb cura. Cal millorar la participació, cal corregir els errors organitzatius, cal seguir donant passes endavant.
Una gran jornada, un cop més. La taca d'oli s'estén.
28F. Consultes per la Independència. 2na onada.
Segona onada de consultes per la Independència. Avui, 300.000 compatriotes de diferents comarques del Principat, podran expressar-se sobre la voluntat d'esdevenir un estat independent.
A diferència del referèndum d'Arenuys de Munt i de la primera onada de consultes del 13D, aquest cop l'estat espanyol no ha piulat ni han hagut amenaces de cap tipus. Via lliure , doncs.
Cal aprofitar aquesta "via lliure" per anar a votar. A favor o en conta, això no és tant important com reclamar el dreta poder dir el que cadascun pensa.
Per descomptat, que votar sí a la independència té algunes implicacions importants. Una victòria clara de l'independentisme amb una bona participació serien un altre pas endavant.
Votar sí és, avui, votar a favor de models nous i superar models obsolets, és denunciar vells vicis i fer fora pors. És proposar una via pròpia per transitar i superar aquesta crisi tan dura que tenalla. Pot ser una via per canalitzar el descontentament, que també ho és, però jo prefereixo veure una camí d'esperança.
A molt pobles avui fan festa, a Breda, a Xerta ... Que votin i que diguin la seva. Aquesta nit ja en parlarem dels resultats però ara toca votar i gaudir del dia.
Tu que pots, vota Sí! Visca Catalunya Lliure!
dimecres 24 de febrer de 2010
exportar models catalans a Madrid
Avui tocava parlar de la crisi al Parlament. No ho he seguit. Dubto molt que d'un debat al Parlament en pugui sortir una solució a la crisi. Es veu que s'han fet juraments i promeses, s'han alçat fronts unitaris i s'han proposat accions que irremeiablement ens han de dur a la salvació.
Digues-me escèptic, però no se perquè que em fa l'efecte que això no anirà així.
En tot cas, ahir algú parlava -i això sí que feia riure- d'exportar el model català a Madrid. Traducció, pactar. No se sap ben bè el què s'ha pactat, però es veu que posar-se d'acord en alguna cosa és el que es coneix com a "model català" i que cal exportar-lo a Madrid. I perquè els partits catalans volem encetar aquesta arriscada empresa? doncs, un cop més, per fer que Catalunya lideri la recuperaciò i la sortida de la crisi d'Espanya.
I llavors a mi m'entra la mala llet. No han entès res. Catalunya no ha de liderar res d'Espanya. A Espanya cal perdre-la de vista. Espanya no la vull ni en pintura. Mirin senyors Mas i Montilla: Espanya ja té qui la lidera, i ho fa tan bé que la balança fiscal dels Països Catalans amb Espanya és nefasta. A això ha conduit aquesta pretensió d'estúpida supèrbia del lideratge d'Espanya. Catalunya no ha de liderar res d'Espanya. Catalunya ja en tindria prou que li vingués el finançament que se li suposa a l'estatutet, malgrat que segueix sent un finançament de la Srta. Pepis, és dir, de joguina. Però és que ara, que anem vacil·lant de lideratges i d'exportar models, no arribem ni a finançaments de joguina.
Els polítics catalans, amb això d'exportar models i l'animalada dels lideratges, ens vacil·len. Ens vacil·len als ciutadans i li vacil·len al govern d'Espanya. Però mentre els ciutadans d'aquí només podem fer que anar a votar cada quatre anys quins polítics volem al Parc de la Ciutadella, i cada quatre anys ens deixem prendre el pel col·lectivament, al govern d'Espanya, en canvi, les vacil·lades se la pelen, i perdonin el llenguatge, perquè entre d'altres coses, són ells els que controlen l'aixeta del finançament i, a més, veuen venir als polítics catalans d'una hora lluny, els coneixen la facilitat que tenen per a la vacil·lada i encara més la facilitat per abaixar-se els pantalons i deixar-se enganyar, sempre, aixà sí, amb un alt sentit d'estat.
Caldria engegar-los. El proper diumenge 28 de febrer, hi haurà la segona onada de consultes per la independència. Serà un bon moment per engegar-los, per votar, per votar amb ràbia a favor de la independència i en contra d'aquests vacil·letes i prepotents, tant els d'aquí com els d'allà. Votar per la Independència, i en contra dels que han fet que aquesta crisi sigui molt més greu del que ja ho era per ella mateixa.
Així sigui. 28F, els que pugueu, voteu. Voteu com a teràpia, com alliberament, voteu amb ràbia, voteu cridant que esteu farts de preses de pel, voteu Sí a la Independència. Voteu per dignitat.
Digues-me escèptic, però no se perquè que em fa l'efecte que això no anirà així.
En tot cas, ahir algú parlava -i això sí que feia riure- d'exportar el model català a Madrid. Traducció, pactar. No se sap ben bè el què s'ha pactat, però es veu que posar-se d'acord en alguna cosa és el que es coneix com a "model català" i que cal exportar-lo a Madrid. I perquè els partits catalans volem encetar aquesta arriscada empresa? doncs, un cop més, per fer que Catalunya lideri la recuperaciò i la sortida de la crisi d'Espanya.
I llavors a mi m'entra la mala llet. No han entès res. Catalunya no ha de liderar res d'Espanya. A Espanya cal perdre-la de vista. Espanya no la vull ni en pintura. Mirin senyors Mas i Montilla: Espanya ja té qui la lidera, i ho fa tan bé que la balança fiscal dels Països Catalans amb Espanya és nefasta. A això ha conduit aquesta pretensió d'estúpida supèrbia del lideratge d'Espanya. Catalunya no ha de liderar res d'Espanya. Catalunya ja en tindria prou que li vingués el finançament que se li suposa a l'estatutet, malgrat que segueix sent un finançament de la Srta. Pepis, és dir, de joguina. Però és que ara, que anem vacil·lant de lideratges i d'exportar models, no arribem ni a finançaments de joguina.
Els polítics catalans, amb això d'exportar models i l'animalada dels lideratges, ens vacil·len. Ens vacil·len als ciutadans i li vacil·len al govern d'Espanya. Però mentre els ciutadans d'aquí només podem fer que anar a votar cada quatre anys quins polítics volem al Parc de la Ciutadella, i cada quatre anys ens deixem prendre el pel col·lectivament, al govern d'Espanya, en canvi, les vacil·lades se la pelen, i perdonin el llenguatge, perquè entre d'altres coses, són ells els que controlen l'aixeta del finançament i, a més, veuen venir als polítics catalans d'una hora lluny, els coneixen la facilitat que tenen per a la vacil·lada i encara més la facilitat per abaixar-se els pantalons i deixar-se enganyar, sempre, aixà sí, amb un alt sentit d'estat.
Caldria engegar-los. El proper diumenge 28 de febrer, hi haurà la segona onada de consultes per la independència. Serà un bon moment per engegar-los, per votar, per votar amb ràbia a favor de la independència i en contra d'aquests vacil·letes i prepotents, tant els d'aquí com els d'allà. Votar per la Independència, i en contra dels que han fet que aquesta crisi sigui molt més greu del que ja ho era per ella mateixa.
Així sigui. 28F, els que pugueu, voteu. Voteu com a teràpia, com alliberament, voteu amb ràbia, voteu cridant que esteu farts de preses de pel, voteu Sí a la Independència. Voteu per dignitat.
dimarts 23 de febrer de 2010
Quaranta mitjans en defensa de TV3 al País Valencià i de la llengua catalana
Editorial conjunta de quaranta diaris en català per demanar que prosperi la ILP per una televisió sense fronteres en català als territoris de parla catalana. Ho comparteixo totalment. En el nostre món poques coses defineixen tant un país com el seu espai comunicacional. Que es puguin escoltar tots els accents, tots els parlars arreu dels Països Catalans segurament és tant important per la defensa de la nostra llengua comuna com el seu ensenyament a les escoles.
Aquesta editorial unitària cal incardinar-la al costat de l'editorial conjunta "La dignitat de Catalunya" en defensa de l'estatut, del passat 26 de novembre. Aquella editorial va tenir un gran ressò mediàtic tot i que penso que errava el tret: l'estatut i l'autonomisme són una via morta. La única via practicable és la independentista.
Tant de bo que aquesta editorial tingui també un gran ressò. En aquest cas, sí que crec que el tret va ben dirigit. Es tracta d'una gran demostració d'unitat per a una qüestió que, nacionalment i culturalment, és, al meu parer, molt important.
Vet aquí l'editorial (la prenc del Vilaweb):
Quaranta mitjans en defensa de TV3 al País Valencià i de la llengua catalana
23.02.2010
El 2 de febrer passat el Parlament de Catalunya va aprovar una declaració d'adhesió a la iniciativa legislativa popular (ILP) 'Televisió sense Fronteres' amb els vots favorables de CiU, PSC, ERC, ICV i PP. En la declaració s'afirmava: 'Es tracta d'una iniciativa legislativa que respon a la necessitat d'adaptar el marc legislatiu vigent als canvis tecnològics i d'emissió i distribució de continguts comunicatius que es produeixen al conjunt de l'Estat espanyol' i que l'acord es prenia 'valorant la conveniència que l'Estat intervingui legislativament per garantir amb caràcter general i estable, i amb condicions tècniques i d'intercanvi equiparables, el compliment dels objectius de protecció de les llengües oficials, regionals o minoritàries en la implementació final de la televisió digital'.
L'argumentació no pot ser més clara, i amb la seva declaració el Parlament s'afegeix al consens, cada vegada més unànime, entorn d'aquesta iniciativa impulsada per Acció Cultural del País Valencià (ACPV). Pocs dies abans van ser els rectors de les vint universitats membres del Consell General de la Xarxa Vives que aprovaven l'adhesió a la mateixa ILP, i també tots els sindicats de tots els territoris dels Països Catalans, els partits polítics i les principals entitats i associacions, des de la Federació Llull (que reuneix Òmnium Cultural, Obra Cultural Balear i la mateixa Acció Cultural) fins al FC Barcelona. Tots units per un mateix objectiu: fer possible la legalització de les emissions de TV3 al País Valencià i el reconeixement del marc nacional de comunicació.
Però una ILP implica molt més que una sèrie d'adhesions i de declaracions favorables més o menys entusiastes: implica, concretament, en aquest cas, la necessitat d'aplegar 500.000 signatures vàlides de ciutadans i ciutadanes majors d'edat.
I és en aquest punt que s'ha de concretar tot aquell consens: perquè el futur del català (que ens ateny al conjunt de la comunitat lingüística) passa, en el segle XXI, molt particularment perquè sigui possible crear el que s'ha anomenat 'un marc nacional de comunicació'.
Per això, i afegint-nos al consens articulat al voltant de la declaració del Parlament de Catalunya, diversos mitjans hem acordat de publicar aquest editorial conjunt com una crida a la ciutadania perquè es mantingui a l'alçada del repte i col·labori activament en la recollida de signatures –que ja és al tram final– per fer possible un pas endavant. Per TV3 i per la llengua catalana.
Aquest editorial, el signen VilaWeb i les publicacions seg:
El Punt
Avui
Diari de Balears
Diari de Sabadell
Diari de Tarragona
Segre
El 9 Nou Osona
El 9 Nou Vallès Oriental
El Temps
L'esquerda de la Bastida
L'informador
La Farga
Nova Tàrrega
La Palanca
La Comarca
Estela
Som-hi
Vallenc
Nova Conca
El Salí
El Martinet
El 3 de vuit
La Veu de la Segarra
Som Garrigues
www.anoiadiari.cat
www.comarquesnord.cat
Diari de Manlleu,
Diari de Vic
El Mirador del Pla de l'Estany
Els Colors
La Fura
L'hiperbòlic
Mediterranean Daurat
Noticiestgn
Revista Enrenou
Secundèria
www.deria.cat
www.sies.tv
Viure als Pirineus
Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC)
Associació Catalana de la Premsa Comarcal (ACPC)
Aquesta editorial unitària cal incardinar-la al costat de l'editorial conjunta "La dignitat de Catalunya" en defensa de l'estatut, del passat 26 de novembre. Aquella editorial va tenir un gran ressò mediàtic tot i que penso que errava el tret: l'estatut i l'autonomisme són una via morta. La única via practicable és la independentista.
Tant de bo que aquesta editorial tingui també un gran ressò. En aquest cas, sí que crec que el tret va ben dirigit. Es tracta d'una gran demostració d'unitat per a una qüestió que, nacionalment i culturalment, és, al meu parer, molt important.
Vet aquí l'editorial (la prenc del Vilaweb):
Quaranta mitjans en defensa de TV3 al País Valencià i de la llengua catalana
23.02.2010
El 2 de febrer passat el Parlament de Catalunya va aprovar una declaració d'adhesió a la iniciativa legislativa popular (ILP) 'Televisió sense Fronteres' amb els vots favorables de CiU, PSC, ERC, ICV i PP. En la declaració s'afirmava: 'Es tracta d'una iniciativa legislativa que respon a la necessitat d'adaptar el marc legislatiu vigent als canvis tecnològics i d'emissió i distribució de continguts comunicatius que es produeixen al conjunt de l'Estat espanyol' i que l'acord es prenia 'valorant la conveniència que l'Estat intervingui legislativament per garantir amb caràcter general i estable, i amb condicions tècniques i d'intercanvi equiparables, el compliment dels objectius de protecció de les llengües oficials, regionals o minoritàries en la implementació final de la televisió digital'.
L'argumentació no pot ser més clara, i amb la seva declaració el Parlament s'afegeix al consens, cada vegada més unànime, entorn d'aquesta iniciativa impulsada per Acció Cultural del País Valencià (ACPV). Pocs dies abans van ser els rectors de les vint universitats membres del Consell General de la Xarxa Vives que aprovaven l'adhesió a la mateixa ILP, i també tots els sindicats de tots els territoris dels Països Catalans, els partits polítics i les principals entitats i associacions, des de la Federació Llull (que reuneix Òmnium Cultural, Obra Cultural Balear i la mateixa Acció Cultural) fins al FC Barcelona. Tots units per un mateix objectiu: fer possible la legalització de les emissions de TV3 al País Valencià i el reconeixement del marc nacional de comunicació.
Però una ILP implica molt més que una sèrie d'adhesions i de declaracions favorables més o menys entusiastes: implica, concretament, en aquest cas, la necessitat d'aplegar 500.000 signatures vàlides de ciutadans i ciutadanes majors d'edat.
I és en aquest punt que s'ha de concretar tot aquell consens: perquè el futur del català (que ens ateny al conjunt de la comunitat lingüística) passa, en el segle XXI, molt particularment perquè sigui possible crear el que s'ha anomenat 'un marc nacional de comunicació'.
Per això, i afegint-nos al consens articulat al voltant de la declaració del Parlament de Catalunya, diversos mitjans hem acordat de publicar aquest editorial conjunt com una crida a la ciutadania perquè es mantingui a l'alçada del repte i col·labori activament en la recollida de signatures –que ja és al tram final– per fer possible un pas endavant. Per TV3 i per la llengua catalana.
Aquest editorial, el signen VilaWeb i les publicacions seg:
El Punt
Avui
Diari de Balears
Diari de Sabadell
Diari de Tarragona
Segre
El 9 Nou Osona
El 9 Nou Vallès Oriental
El Temps
L'esquerda de la Bastida
L'informador
La Farga
Nova Tàrrega
La Palanca
La Comarca
Estela
Som-hi
Vallenc
Nova Conca
El Salí
El Martinet
El 3 de vuit
La Veu de la Segarra
Som Garrigues
www.anoiadiari.cat
www.comarquesnord.cat
Diari de Manlleu,
Diari de Vic
El Mirador del Pla de l'Estany
Els Colors
La Fura
L'hiperbòlic
Mediterranean Daurat
Noticiestgn
Revista Enrenou
Secundèria
www.deria.cat
www.sies.tv
Viure als Pirineus
Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC)
Associació Catalana de la Premsa Comarcal (ACPC)
Mani de CCOO-UGT contra la jubilació als 67
Manifestació de CCOO-UGT contra el retard de l'edat de jubilació als 67 anys. Per fi, una mobilització! tanmateix, de què estem parlant? de manifestacions a les sis de la tarda, no fos cas que algú perdés hores de feina.
En fi, benvinguda sia la mobilització,encara que sigui de pa sucat amb oli i que molta gent ni se n'hagi assabentat (per descomptat, el ZP no se n'ha assabentat).
Només espero que més mobilitzacions segueixin a aquestes manifestacions, que jo veig tímides i amb ganes de no molestar.
Demà, a Grècia, hi ha convocada una vaga general per protestar contra moltes coses: contra el pla "d'austeritat" de la UE, però també contra una classe política corrupta. Crec que no m'equivoco quan dic que demà veurem unes mobilitzacions d'una intensitat que, pel contrast, faran caure la cara de vergonya als organitzadors de les manifestacions d'avui.
I és que aquí no hi ha voluntat de confrontació. En acabar la manifestació d'avui al Pla de Palau, el secretari de CCOO ha vingut a a dir que el govern ha de plegar-se a negociar perquè "val més la pau social que el conflicte social". Sí, és clar, ves a saber que els prometrà ZP al Toxo i al Méndez a canvi de la "pau social". I pobres d'ells que se'l creguin. També els enganyarà. Si ZP enganya al Toxo i al Méndez tindrà el rècord d'haver enganyat a tothom.
Coi,tenen raó els del PP quan diuen que si el Rajoy fos president, amb les mateixes circumstàncies ja li n'haurien fotut tres de vagues generals. Al ZP res. Què els dona el PSOE a CCOO-UGT? com és que són tan indistingibles? Per què fa l'efecte que CCOO-UGT són una eina més del govern i del sistema i no un poder democràtic amb capacitat de representació dels treballadors? Per què fa tant l'efecte que CCOO-UGT funcionen en vertical i de dalt a baix?
Cada cop em convenço més que l'autèntica esquerra és l'extra-parlamentària, i que per a trobar sindicats de veritat cal buscar-los entre els anarquistes CGT i CNT, o sindicats amb compromís nacional i de classe com podrien ser CSC, O alternatives com Co-Bas.
Em temo que avui CCOO-UGT són els principals garants de la "pau social". Tant de bo m'equivoqui però em temo que a molt més no aniran. I caldria. Tant de bo que la manifestació d'avui -que quedi clar també, màxim reconeixement i respecte per als manifestants- sigui el primer pas per dur a CCOO-UGT a la vaga general.
En fi, benvinguda sia la mobilització,encara que sigui de pa sucat amb oli i que molta gent ni se n'hagi assabentat (per descomptat, el ZP no se n'ha assabentat).
Només espero que més mobilitzacions segueixin a aquestes manifestacions, que jo veig tímides i amb ganes de no molestar.
Demà, a Grècia, hi ha convocada una vaga general per protestar contra moltes coses: contra el pla "d'austeritat" de la UE, però també contra una classe política corrupta. Crec que no m'equivoco quan dic que demà veurem unes mobilitzacions d'una intensitat que, pel contrast, faran caure la cara de vergonya als organitzadors de les manifestacions d'avui.
I és que aquí no hi ha voluntat de confrontació. En acabar la manifestació d'avui al Pla de Palau, el secretari de CCOO ha vingut a a dir que el govern ha de plegar-se a negociar perquè "val més la pau social que el conflicte social". Sí, és clar, ves a saber que els prometrà ZP al Toxo i al Méndez a canvi de la "pau social". I pobres d'ells que se'l creguin. També els enganyarà. Si ZP enganya al Toxo i al Méndez tindrà el rècord d'haver enganyat a tothom.
Coi,tenen raó els del PP quan diuen que si el Rajoy fos president, amb les mateixes circumstàncies ja li n'haurien fotut tres de vagues generals. Al ZP res. Què els dona el PSOE a CCOO-UGT? com és que són tan indistingibles? Per què fa l'efecte que CCOO-UGT són una eina més del govern i del sistema i no un poder democràtic amb capacitat de representació dels treballadors? Per què fa tant l'efecte que CCOO-UGT funcionen en vertical i de dalt a baix?
Cada cop em convenço més que l'autèntica esquerra és l'extra-parlamentària, i que per a trobar sindicats de veritat cal buscar-los entre els anarquistes CGT i CNT, o sindicats amb compromís nacional i de classe com podrien ser CSC, O alternatives com Co-Bas.
Em temo que avui CCOO-UGT són els principals garants de la "pau social". Tant de bo m'equivoqui però em temo que a molt més no aniran. I caldria. Tant de bo que la manifestació d'avui -que quedi clar també, màxim reconeixement i respecte per als manifestants- sigui el primer pas per dur a CCOO-UGT a la vaga general.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Escrits
