dissabte, 24 de juny de 2017

Sant Joan



Bona Revetlla i que gaudiu de Sant Joan, Diada Nacional dels Països Catalans.

Avui, la Flama del Canigó ha arribat a tots els racons dels territoris de parla catalana. Avui es renova aquesta flama de compromís amb la defensa de la llengua que ens es comuna.

La llengua comuna a territoris compresos entre Salses, a la Catalunya Nord, i Guardamar, a Múrcia; entre Fraga, a la franja de Ponent,  i l'Alguer, a Sardenya.

Aquesta llengua dolça, de músiques tan variades com les terres on neix i que és el nostre tresor més preciós. Una llengua. Una forma d'escoltar i dir el món. Una forma particular d'expressar les idees, els sentiments i les emocions. Ni millor ni pitjor que cap altre. La nostra llengua, com la nostra mare.

Des del respecte i la protecció dels drets dels parlants de totes les llengües diferents de la República, que serveixi, però, la independència, per a protegir, per conrear aquest bé tan preuat i tan bell que és la nostra llengua materna, la llengua d'aquesta terra. La nostra llengua catalana. Aquesta flama que no s'apaga i que ha de seguir brillant.

Aquesta flama que baixa del Canigó, i que de ma en ma ens arriba a casa.

Aquesta flama que encén fogueres, en la nit més curta i més càlida; quan les bruixes ballen.

Bona Revetlla i Feliç Sant Joan!

Ben viu el foc!

diumenge, 18 de juny de 2017

Maker Faire BCN 2017

Aquest cap de setmana s'ha celebrat al pavelló d'Itàlia de la Fira de Montjuïc la Barcelona Maker Faire.



Les Maker Faire són esdeveniments importants dins el moviment Maker. Se'n fan a diversos llocs del món des de 2006 (primera Maker Faire a San Mateo, Califòrnia) A Barcelona es va celebrar la primera Mini Maker Faire el 2013, a l'espai de coworking MOB (Makers Of Barcelona). L'edició de 2014 també va estar basada al MOB.  L'any 2015 no es va celebrar. El 2016, la Mini MakerFaire  es va celebrar al CosmoCaixa. Enguany el prefix Mini ja no apareix al títol i parlem de la  Maker Faire de Barcelona 2017 (MFB2017).

Podeu seguir la història consultant el TimeLine de la pàgina FaceBook de Maker Faire Barcelona.

Què es podia trobar a la MFB2017? Una comunitat incipient, molt jove, encara pocs. I molts projectes. Projectes originals amb Arduino i/o Raspberry; Impressió 3D; també altre hardware, sobretot orientat a formació; petits robots; moltes pantalles amb codi Scratch i derivats; també amb codi Python (més que Java o C++, diria); projectes basats en mòduls dissenyats per a un  acoblament versàtil i sense eines ;  projectes amb materials reciclats... Molta imaginació i molts projectes interessants.

També, de forma més subtil, política. El moviment Maker és, en ell mateix, un moviment d'apoderament ciutadà. Un moviment d'autonomia personal i, per definició, un moviment internacional.

El cas, és que hi han hagut tres coses que m'han cridat l'atenció de la MFB2017:

1 - Que al barri ara tindrem un espai maker. Made - Makerspace Barcelona es trasllada al carrer Noguera Pallaresa, 61, a la zona d'Hostafrancs. La web és http://www.made-bcn.org. Aquest és un espai que funciona a l'estil dels Fablabs. Amb una quota de subscripció es té accés a eines i espai per a desenvolupar els projectes propis, però també per autoformar-se, formar, i compartir coneixements i experiències.

2 - Voltant pels expositors he trobat que els propers 27 i 28 de juny, a la seu de Barcelona Activa es realitzarà la conferència Procomuns 2. Co-creació de polítiques públiques. Com diuen a la web (i al FB) :

"A la primera edició de Procomuns al 2016, de caràcter internacional, més de 300 persones es van aplegar per co-crear conjuntament una declaració de recomanacions de polítiques públiques per a les administracions, per a impulsar la vessant procomú de l’economia col·laborativa, obtenint un important resó.

L’edició d’enguany es centrarà en treballar reptes més específics i locals de les economies col·laboratives de Barcelona i Catalunya, mitjançant novament un enfocament participatiu i col·lectiu. 2017 és “l’any de la regulació” de l’economia col·laborativa: debatrem amb representants de la Generalitat, Ajuntament i Parlament Europeu quines poden ser les millors polítiques públiques, farem arribar a les ciutats uns principis guia. Reflectirem amb Yochai Benkler les transformacions en marxa. Presentarem recursos per l’emprenedoria, de models econòmics i tecnològics per l’escalabilitat de les iniciatives, i, sobretot, co-dissenyarem solucions a reptes de la ciutat, en matèria d’habitatge, cures i exclusió."

El concepte de procomuns ve d'antic. El procomú era la forma de gestió pública i assembleària emprada a petites comunitats rurals, dels bens comuns,  com podien ser, per exemple, les terres de pastura. Una forma de gestió comunitària i respectuosa amb la natura que posa en entredit, i potser per això se n'ha parlat poc, el model de gestió de propietat privada i competència capitalista

3 - La dels procomuns no ha estat l'única referència interessant que he trobat a la Fira : sembla que l'ajuntament de Barcelona ha entès la importància social de la transformació digital i s'ha creat l'espai http://barcelona.cat/digital  a la web municipal. Correctament, al meu entendre, vinculen el moviment maker al procés de transformació. Ara caldrà que la cosa no quedi només en parauloes o en una web més o menys actualitzada. Ja he dit abans que el moviment Maker és en si mateix un moviment d'empoderament ciutadà... que a la vegada és subsidiari d'unes polítiques educatives eficaces i d'uns valors cívics i ètics que li donin sentit. A canvi a més de, òbviament, projectes originals i innovació, aporta bases per a una sobirania tan estratègica com és la tecnològica.

Ha estat una tarda interessant. Més enllà de la sorpresa per alguns dels projectes vistos el que m'jha interessat, sobre tot, és que es tracta dún moviment que ha de poder créixer i que aporta uns valors, ètics i cívics molt interessants. En la línia del que els gurús del programari lliure van entreveure allà pels 70, als legendaris laboratoris del MIT. Una societat d'individus lliures, però col·laboratius, amb una tecnologia alliberadora i democratitzadora. Una tecnologia que, en definitiva, ens torni més humans.

divendres, 9 de juny de 2017

Referèndum d'autodeterminació : 1 d'octubre de 2017



Rumieu-ho bé. L'1 d'octubre, si voleu, podreu respondre a la pregunta : "Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de República".

És una pregunta que cal rumiar per les conseqüències que té. Òbviament per a Catalunya, però també per Espanya i, també, per Europa. 

Catalunya som gent. Som gent diversa.  Amb grans diferències entre nosaltres : d'identitat, d'origen, de llengua, de religió, de cultura, també de nivell econòmic. La pregunta s'adreça a tots, tot i que només tindrem el privilegi de poder contestar-la els ciutadans del territori de l'actual comunitat autònoma de Catalunya.

La pregunta, i el referèndum és l'eina que tota aquesta diversitat de gent ens donem a nosaltres mateixos per empoderar-nos i per decidir de quina forma ens volem governar i autogestionar. No és, doncs, una qüestió de drets nacionals, sigui el que sigui que vulgui dir això. És una qüestió, en canvi, de radicalitat democràtica, de respecte a tota aquesta diversitat, de llibertat. És una qüestió de posar els ciutadans primer. És una qüestió de posar l'estat al servei dels ciutadans, al servei del seu creixement personal, de la seva identitat, dels seus drets, de la seva responsabilitat.

És una qüestió de maduresa. De rebutjar tuteles -per descomptat, de rebutjar repressions, espolis, corrupcions i depredacions- i, en canvi, proposar alternatives des de la base, des del carrer, des de les organitzacions civils. De fer-ho lliure i democràticament, sense cotilles imposades de nació o pensament únic dictats per una Constitució nacionalista escrita sota l'amenaça dels sabres.

És una gran oportunitat per a tots que avui som Catalunya, però també per a tots aquells que avui són Espanya, per a donar un gran pas endavant. Un gran pas democràtic. Un gran pas per deixar enrere, finalment, el llegat de la dictadura feixista, de la "transición" i de la democràcia vigilada dels darrers quaranta anys. Un gran pas per entrar tots en una etapa de major i millor democràcia.

En tot cas, és una oportunitat que ens donem a Catalunya i que compta amb l' oposició frontal dels que no volen canvis i que, justament perquè el règim  existent ara ho nega, ens diuen que no podem decidir, que no tenim dret a decidir. Que no som sobirans.

Avui la sobirania no és als pobles o a les nacions. Al món global la sobirania és a cadascun de nosaltres. Som nosaltres els que lliurement podem decidir viure en comunitat i en quina forma de comunitat. Som nosaltres els que decidim com construim aquesta comunitat i com la fem prou flexible per a que sigui inclusiva i democràtica. Ser ciutadà de la República de Catalunya ha de ser la forma de pertànyer al món, de ser ciutadà lliure del món (i no un súbdit), sigui quin sigui el nostre origen, llengua, cultura o religió.

Els ciutadans de la nova República ho serem per adscripció, per que voldrem ser-ho. Sense exclusivitats identitàries però, a la vegada compromesos amb el nostre autogovern, compromesos amb el benestar dels ciutadans de la República també compromesos amb el benestar dels nostres veïns, de la nostra Europa, del nostre planeta.

Tenim una oportunitat immensa, única, extraordinària de fer una aportació a l'objectiu d'un món millor, molt més democràtic, pacífic, net, lliure...

És molt el que podem aconseguir.

Per aquestes raons, jo crec -fermament ho crec- que el proper 1 d'octubre cal, primer de tot, votar. Defenseu el vostre dret a votar. Aquesta és la primera batalla. Després, un cop aquest dret estigui conquerit, crec que cal anar a votar. Per no permetre males interpretacions ni dubtes. I jo crec, finalment, que cal votar Sí. Perquè és un vot a favor de portar la democràcia, i l'empoderament a les mans de tots i cadascun de nosaltres, independentment d'origen, identitat, religió o cultura.

Rumieu-ho bé.  "Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de República"?

Jo, Sí.

dilluns, 29 de maig de 2017

Cul i merda

I l'última :  Pedro Sánchez, aquell noi tan guapot que li cau tan bé a l'Iceta (que li pregava histèricament que el salves de Rajoy!) i que diuen alguns que és la gran esperança de regeneració del PSOE, i el que el farà girar a l'esquerra, i el de la proposta plurinacional, i el que farà fora al Rajoy...

Sí, justament aquell noi. Doncs resulta que avui ha anat a parlar amb Mariano Rajoy per dir-li que tranquil, que amb això de Catalunya el PP i el PSOE seran carn i ungla, o cul i merda, per ser més precisos.

En fi. Esperem. Si Sánchez ha après alguna cosa de la seva emocionant carrera política sabrà que després de ser triat nou secretari general del PSOE només té dues opcions :

1 - Ocupar el lloc i fer ell mateix de Susana Díaz.
2 - Massacrar sense pietat als seus rivals polítics, és dir, a la majoria dels barons territorials, i a la cúpula estatal, i enterrar definitivament als dinosaures com González, Ibarra o Guerra.

No cal ser un geni per adonar-se que l'opció 1 és molt menys costosa i gairebé sense risc.

Potser m'equivoco, però em fa l'efecte que amb la visita d'avui Sánchez està iniciant el gir, a la dreta, of course, que ha de permetre calmar el galliner del PSOE i garantir-li una plàcida secretaria general. Se'ns ha aburgesat, ves.

O potser no. Ben mirat, el PSOE sempre ha estat un partit nacionalista espanyol, o sigui que, potser sincerament -valgui'ns Déu- el flamant secretari general socialista ha fet el que li demanava el cos, i bona part de les bases : "mano dura con los catalanes".

Sigui com sigui, cap novetat. No tenen remei.

Nosaltres a la nostra : Referèndum. En quinze dies, màxim, data i pregunta.

L'acudit de Soraya

Aquests del PP es van perdre el capítol del Barrio Sésamo (Democratic Edition) en que explicaven els mecanismes per consultar al poble. Per això avui han fet una mica de peneta quan la S³ (Soraya Saenz Santamaria, que se us ha d'explicar tot...) ha penjat aquesta paradoxal i oximorònica piulada al twitter :


Sí, ho heu llegit bé. Oi que fa gràcia? Però no us rigueu. Que els ha fet molta vergonya. O potser no era vergonya. El cas és que aquesta piulada tan graciosa i que ha provocat un munt de retwits i favs i, sobre tot, una tarda de bromes i acudits a la xarxa social de l'ocellet, blau ha estat retirada fa una estona.

Per sort, el rastre ha quedat i el món sabrà que l'amiga S³ no sap per a què serveix un referèndum. O potser sí. Bé, segur que ho sap. Justament, del que es tracta és de no "escuchar a los catalanes", ni a ningú. Que per això van guanyar una guerra.

Així que menys conyes. Ja triguen a anunciar data i pregunta pel referèndum.

dissabte, 27 de maig de 2017

Les intervencions dels periodistes de "Público" a la comissió d'investigació del Parlament sobre la "Operación Catalunya"

A Espanya l'aparell de l'estat fa servir la guerra bruta contra l'independentisme.

Tots els estats del món fan servir serveis d'intel·ligència i de contraintel·ligencia com eines de lluita contra els enemics de l'estat. Arribats al cas, cap estat dubta en que els mètodes emprats es situïn fora de la llei. Si es dona aquesta situació d'il·legalitat, els estats no vacil·len en tapar i ocultar les il·legalitats comeses. És lògic : els estats basen la seva autoritat en la legalitat. Per tant, l'opinió pública no ha de tenir notícia de les il·legalitats que comet l'estat. Ni que siguin il·legalitats comeses en defensa de la supervivència de l'estat. Perquè una il·legalitat comesa per un estat el desautoritza enfront dels administrats.

Bé, resulta que els independentistes som enemics de l'estat. En el sentit que volem la secessió d'una part del territori i això, tal com està escrit en la Constitució (en majúscules) atempta directament a la indivisibilitat del "territorio nacional".

També és cert que la constitució (en minúscules) garanteix drets i llibertats democràtiques com, per exemple, la de votar un partit que pretén la secessió d'una part del "territorio nacional".

Ei! i que això ho permet! el que no permet és que si aquest partit obté democràticament la majoria a la part del "territorio nacional" que vol secessionar, aleshores l'única opció que li queda és demanar la modificació del text constitucional per encabir-hi la secessió.

Però encabir-hi la secessió és un procés que demana dues legislatures consecutives de majories qualificades de dos terços, mes guanyar un referèndum a nivell estatal. Suposant que s'aprovés, aleshores caldria encetar el procés constitucional establert per a dur a terme, efectivament, la secessió.

En altres paraules : la Constitució (en majúscules) és immodificable. Ho és per als partits d'àmbit estatal. Encara ho és més,doncs, per a partits de l'àmbit territorial de minories nacionals. Minories nacionals que, per descomptat, no són reconegudes com a tals per la Constitució (en majúscules).

Això planteja un problema molt greu :  hi han tot un seguit de problemes polítics que no es poden resoldre amb la Constitució, tot i que formalment existeixin els mecanismes per a fer-ho.

Formalment, però no en la pràctica.

Era el que es pretenia. La Constitució (en majúscules) ni és modificable ni és neutra i, tal com està escrita, defineix que els independentistes som enemics de l'estat. Això ha estat poc problemàtic durant tots els llargs anys que els independentistes només érem una exòtica minoria. Però es converteix en un problema irresoluble quan els independentistes esdevenim la minoria majoritària a Catalunya i els sobiranistes, directament, la majoria absoluta.

Esdevé un problema irresoluble perquè és un problema polític que la Constitució no només no permet solucionar si no que, a més, l'agreuja al convertir als sobiranistes i als independentistes en enemics de l'estat.

I l'estat reacciona de l'única manera possible : amb la guerra bruta.

Fins aquí un relat possible del perquè de la guerra bruta.

Què falta en aquest relat? falta explicar perquè la Constitució no és neutra i falta explicar qui són els encarregats de la guerra bruta.

La Constitució no és neutra perquè va ser dictada. La Constitució és nacionalista, i ho és perquè quan es va escriure la Constitució havien pistoles de militars nacionalistes vigilant el que s'escrivia. Vet aquí el pecat original : és un text nacionalista i excloent escrit des de la por i l'amenaça

D'un nacionalisme rabiós. Un text que diu que només hi ha una identitat possible espanyola. En això consisteix l'essència del nacionalisme : en dir quina és l'única identitat bona. A partir d'aquí, el món es divideix entre bons i dolents.

La Constitució en ella mateixa és el principal problema polític que té l'estat espanyol.

Però ningú la tocarà, perquè aquest text nacionalista està al servei d'un mandarinat que es correspon directament amb el mandarinat franquista. Aquells militars que vigilaven el que s'escrivia pertanyien, estaven al servei, eren els fills d'aquell mandarinat. Un mandarinat franquista amb un nivell de control absolut dels recursos de l'estat i en bona part de les seves escales i administracions.

En particular, control del ministeri d'interior i de les cúpules (i el que no són cúpules) judicials i policials. Els mateixos noms i famílies que al franquisme, els "fills de", quan no "els mateixos que". Les mateixes famílies de cacics, quan no els mateixos cacics en persona.

Un estat al servei d'una casta, amb una llei bàsica intocable que cristal·litza aquest repartiment del poder fins al punt que la dissidència, o la secessió esdevenen impossibles perquè la Constitució les converteix en enemigues de l'estat. "Atado y bien atado", que deia el caporal.

Contra els enemics de l'estat només cap -perquè constitucionalment no hi ha altre via- la guerra bruta, la claveguera. Els informes PISA i les Operacions Catalunya. Com en el seu moment va haver-hi un GAL.  La Constitució és, al final, la causa última que justifica, permet i protegeix la claveguera.

I ningú s'escandalitza, o si ho fa és d'amagat i en veu baixa, perquè fer-ho en veu alta significa posar-se a la banda dels enemics de l'estat, amb el que això suposa d'arriscat : perquè pots ser objectiu de la guerra bruta. Les garanties constitucionals no s'apliquen als enemics de l'estat.

És la por la que manté el silenci. Per això la independència de Catalunya és l'amenaça més gran. Perquè trenca la por. Per això els independentistes som els enemics de l'estat per excel·lència. Perquè no tenim por.

Fora de l'independentisme hi ha por. El nacionalisme espanyol és l'eina de la casta, que diria Podemos,  per imposar la por (a ser exclòs, a ser un mal espanyol) i controlar la societat. És per això que la brutal denúncia de l'Operació Catalunya i les clavegueres de l'estat que aquesta setmana passada han fet els periodistes de Público al Parlament de Catalunya no passaran de l'anècdota.

Però el cert és que en un estat democràtic de veritat tota la claveguera que s'ha destapat hauria provocat un terrabastall i dimissions en cadena fins a la mateixa presidència del govern (perquè "Rajoy lo sabe").

Només una anècdota. Però, tanmateix, cal denunciar-ho, i proclamar a crits que l'estat espanyol és un estat autoritari i sense garanties democràtiques. Un estat en mans de cínics psicòpates. Un estat en mans de delinqüents. Un estat corrupte, de corrupció "legal", mai legítima, on posar urnes és delicte i requalificar terrenys per afavorir l'especulació immobiliària dels amics, o la pròpia, és pràctica habitual, i no és pas l'especulació el pitjor que podem trobar.

Un estat de cacics i barons territorials, un estat mafiós -de pràctiques mafioses i en mans d'una casta, màfia corrupta- que no canviarà perquè no pot canviar i del que, per pura supervivència, convé marxar-ne com abans millor.

Aprenguem alguna cosa.  L'estat espanyol és exactament el model d'allò que no ha de ser la República de Catalunya.

Vet aquí les intervencions, de denúncia valenta i ferma, dels dos periodistes.

Primer de tot la intervenció de Patricia López :


A continuació, la intervenció de Carlos Enrique Bayo :



dimarts, 23 de maig de 2017

Conferència de Puigdemont a Madrid

Què va dir Puigdemont a Madrid?

En aquest enllaç, el vídeo

Bàsicament, que si algú es pensava que això era un farol, que no. Que el setembre, o abans, hi haurà un referèndum.

Que fins l'últim segon de l'últim minut es podrà parlar i pactar, si hi ha voluntat.
  
Que la resposta judicial només és combustible per a l'independentisme.

Que el diàleg ha de ser bilateral i d'igual a igual, per això no s'anirà al congrés a sotmetre's a una aritmètica de majories que no té en compte el principi bàsic de que la democràcia es fonamenta en el respecte de les minories, en particular, de les minories nacionals.

Que si no volen pactar el referèndum allà ells, hauran de pactar el repartiment de bens i càrregues.

Que l'estat espanyol no té tant de poder com per aturar tanta democràcia.

Segurament es podrien treure més idees de la conferència de Puigdemont, però, tanmateix, només les escoltarem a Catalunya : Tot i algunes honorables excepcions, com Pablo Iglesias, i algunes notables (però gens inesperades) absències, com Pedro Sánchez, el govern espanyol ha girat l'esquena a la conferència de Puigdemont.

No només això, se sap que la diplomàcia espanyola ha evitat la presència d'ambaixadors a la conferència (no ha pogut impedir, però, la presència de personal diplomàtic d'almenys vint ambaixades).

Puigdemont diu que s'esperaran fins l'últim minut de la pròrroga per al pacte, però ja us dic jo que això no passarà. És ontològicament impossible per al PP i per al PSOE. També per al PSOE de Pedro Sánchez, si és que és capaç d'articular-lo.

Anem al referèndum. És inevitable. Els que ens pertoca, doncs, als independentistes, és fer campanya. Convèncer als indecisos. Fer-los veure que amb la república tots guanyem, també els contraris a la independència : Pel que té de catarsi i sacsejada democràtica. Pel foc nou. Pel procés constituent. Per foragitar els corruptes, per fer difícil o impossible la corrupció. Per empoderar-nos tots, en particular, les dones. Per la sobirania, energètica i alimentària. Pel qüestionament que representarà a Europa i la UE.

Puigdemont va anar a Madrid a explicar que a Catalunya farem un referèndum d'autodeterminació. No l'han escoltat, com era d'esperar. No hi haurà cap resposta fora de més repressió. Els independentistes, doncs, a la nostra.

Ja ha començat la campanya pel Sí.

dilluns, 22 de maig de 2017

"30 minuts : Operació Catalunya"

Aquest diumenge ha deixat moltes novetats de  tipus divers : des de la victòria de Pedro Sánchez a les eleccions a la secretaria general del PSOE, a coses molt més prosaiques com el final de la lliga, amb el comiat de Luís Enrique.

Però el que m'ha cridat l'atenció ha estat una altre cosa. El "30 minuts" d'avui estava dedicat a la "Operació Catalunya". Un reportatge d'investigació sobre l'operació de la policia espanyola, orquestrada al màxim nivell del ministeri de l'interior espanyol, dedicada a crear i difondre falsos informes sobre polítics catalans  sobiranistes en aquell moment i independentistes avui : Artur Mas, Xavier Tries, Jordi Pujol, i també, Oriol Junqueras, tot i que d'aquest últim no se'n va arribar a generar cap informe.

Una metodologia també seguida al conegut com Informe PISA, que es va utilitzar per difamar a Pablo Iglesias, en la seva condició de líder de l'esquerra (extrema, segons aquesta organització, diguem-ne "policial").

Al vídeo s'arriba a fer servir el concepte de "policia política" per referir-se a aquest grup. Però crec que seria més escaient parlar d'activitats d'espionatge i contrainformació. Es tracta d'activitats més pròpies d'organitzacions d'intel·ligència paramilitar o parapolicial.

La lliçó és evident : el govern espanyol fa servir tàctiques de guerra bruta, de guerra subterrània, mètodes d'intel·ligència, contra dirigents de partits per motivacions que són estrictament polítiques.

Això és diferent del descobriment, investigació judici i càstig  dels casos autèntics de corrupció, con el cas Palau, o el cas Pujol, i  d'altres que han emmerdat, i emmerden, el nostre país. Aquesta lluita, evidentment, ha de dur-se a terme amb el màxim rigor. En tots els aspectes, també amb la metodologia de la investigació i les garanties judicials. Encara que, certament, a l'estat espanyol aquestes garanties cada vegada són més dèbils.

El que és definitivament insuportable és l'ús dels recursos i el poder de l'estat per difamar, amenaçar i perseguir, com sembla que han estat els casos de Xavier Trias, o Artur Mas, amb la intenció de criminalitzar a través d'aquests noms a tot el moviment independentista de Catalunya; o a l'esquerra alternativa espanyola, com en el cas de PISA i  Pablo Iglesias,

A Espanya la degradació democràtica és flagrant. Les formes són cada cop més les d'un estat autoritari i policial.

Bull la sang quan escoltes els talls de veu de l'ex-ministre de l'interior, i dels caps de la policia, parlar amb aquell to i aquella supèrbia. Formes feixistes. Quan t'adones que els que haurien de ser primers garants de la democràcia, en realitat la instrumentalitzen i la menystenen. Se'n creuen per sobre  i actuen d'acord a aquesta creença; i no havent-hi prou amb això, a més, menteixen quan se'ls interroga sobre els fets, amb un cinisme brutal, mirant directament als ulls, amb la fredor característica dels psicòpates que en realitat són.

El vídeo estarà disponible al "3 a la carta" fins el diumenge que ve. Suposo que després es podrà trobar per xarxes de compartició. Si no l'heu vist, feu-ho. Val la pena. Sabreu com funciona un estat corrupte. Com no haurà de ser la nostra República, la que votarem en referèndum aquest setembre.