Fa falta ja una Vaga General

Patacada de l'IBEX que s'ha deixat gairebé el 6%. No és que la borsa sigui un indicador extraordinàriament fidedigne de l'estat de l'economia d'un país en "temps real", però sí que és un indicador tendencial raonablement bo. És dir, avui no s'ha produït un daltabaix sinó només una reacció histèrica. El que sí és cert, en canvi, que la borsa porta un mes baixant.

Els grans bancs ja parlen obertament de deute, morositat i de la necessitat de provisionar. El PSOE llença propostes per després retirar-les. Tot plegat, les veus que anunciaven el final de la crisi estan en entredit. Potser a Europa la crisi s'està acabant, però no Grècia, Espanya, Itàlia, Portugal i Irlanda: la perifèria de la UE.

Tocarà patir. 67 (o més!), retallades de pensions, de subsidis, rebaixa de salaris... Ara bé, els polítics en tenen prou amb 7 anys als parlaments per a cobrar una pensió vitalícia que no serà ni com la teva ni com la meva si és que mai arribem a gaudir d'aquest dret. Tocarà patir, però n'hi han alguns que patiran més que d'altres, si és que no hi posem remei.

Espanya està en demolició. Aquest mes de febrer, el 28F, hi ha la segona onada de consultes independentistes. Un bon moment per donar un altre pas per desfer-se del llast que representa Espanya, la seva pesadissisma i cara burocràcia, els seus dirigents ineptes, la balança fiscal negativa, els boicots, la seva AENA, els peatges, la catalanofòbia, el centralisme... Tots els entrebancs que posen al desenvolupament econòmic. No, no ens enganyem, en aquesta crisi a casa nostra, al Principat, al País Valencià, a Balears... també hi ha molta incompetència, corrupció, estupidesa, avarícia de polítics i alts càrrecs autòctons, i no hem estat prou llestos per a desfer-nos-en. Però una cosa no treu l'altre. Votar independència és un clatellot contra els uns i contra els altres, contra els d'allà i contra els d'aquí. Aquest febrer, doncs, qui pugui, a votar independència.

Però, a més, recordar que encara no li han fet una vaga general al ZP. Caldria, i no d'un dia. Caldria una d'indefinida. Son massa preses de pel. És massa vergonyós que demanin sacrificis mentint com ho han fet. Gairebé quatre milions i mig d'aturats i encara demanen sacrificis. Un milió de famílies sense cap ingrés reconegut. Més sacrificis? Què més volen? que els aturats es venguin els ronyons? No, home no. Fa falta ja una Vaga General. I indefinida. I l'endemà canviar-ho tot de dalt a baix.

Que rebenti tot i a començar de nou.

sales obertes, sales tancades

Apunt ràpid: avui, arreu del Principat, hi han hagut un munt de sales de cinema que han tancat per protestar per la llei del cinema que diu que la meitat de les pel·lícules han d'estar doblades al català.

A mi em costa anar al cinema perquè cal tenir molta moral per pagar trenta euros per portar la família al cinema i trobar-te amb segons quins engendres.

Però el que tinc clar és que difícilment tornaré a posar els peus a sales que avui han demostrat de forma activa que menystenen la llengua que parlo, la que he ensenyat al meu fill, la llengua dels meus pares, la llengua del meu país.

Aquests senyors distribuïdors que avui han protestat, que sàpiguen que jo també protesto i, pel que a mi fa, ja m'han vist prou el pel.

Per sort, també hi ha hagut dignitat. Les sales que llisto a continuació han obert avui:

BARCELONA
Lauren Universitat
Cine Arenas
Cine Alexandra
Casablanca Kaplan
Lauren Gràcia
Lauren Horta
Lauren Sant Andreu

BLANES
Lauren Costa Brava

VIC
Cine Nou

CARDEDÉU
Cine Esbarjo-Verdi

MANRESA
Cinema Atlàntida

EL MASNOU
Cinema Calàndria

MONTCADA I REIXAC
Cinemes Montcada

VILADECANS
Lauren Viladecans

SANT FELIU DE LLOBREGAT
Cinebaix

SANTA COLOMA DE CERVELLÓ
Societat Recreativa

SANT VICENÇ DELS HORTS
Multicines La Vailet

TERRASSA
Cine Catalunya
Club Catalunya

VILANOVA I LA GELTRÚ
Lauren Garraf
Bosc Cinema Municipal

SITGES
Cine Retiro
Cine Prado

VILAFRANCA DEL PENEDÈS
Cine Casal

GIRONA
Truffaut

PALAMÓS
Arinco

ALTAFULLA
Les Bruixes

REUS
Lauren Reus
Palace

LLEIDA
Lauren Lleida
Cine Funàtic


I aquestes són les sales de la vergonya:

CINES ACEC
Àrea Catalana d'Exhibició Cinematogràfica
http://www.cinesacec.es/ (web només en castellà)
Multicines Arenys
Megacine (Badalona)
Filmax-Castelldefels
El Punt (Cerdanyola)
Multicines Llobregat (Cornellà)
Cinemes Figueres
Multicines El Nord (Granollers)
Filmax-Gran Via (L'Hospitalet)
Rambla (L'Hospitalet)
Salon Rosa (Igualada)
Kursal (Igualada)
Bages Cinema (Manresa)
Atlantida (Manresa)
Multicines Olot
Imperial-Sabadell
Multicines Eix Macià (Sabadell)
Segle XXI (Terrassa)
Multicines Sucre (Vic)
Vigatà (Vic)
Atrium (Sant Andreu de la Barca)



CINESA
http://www.cinesa.es/cines/cines.aspx (web només en castellà)
Diagonal (Barcelona)
Diagonal Mar (Barcelona)
Heron City (Barcelona)
Maremàgnum (Barcelona)
La Maquinista (Barcelona)

Mataró Parc
Sant Cugat
Parc Vallès (Terrassa)
La Farga (L'Hospitalet)

GRUP BALAÑA
http://www.grupbalana.com/salas.asp (web només en castellà)
Aribau club (Barcelona)
Aribau multicines (Barcelona)
Bosque (Barcelona)
Club Coliseum (Barcelona)
Glòries multicines (Barcelona)
Gran Sarrià multicines (Barcelona)
Palau Balaña (Barcelona)
Rex (Barcelona)
Urgel (Barcelona)

YELMO
http://www.yelmocineplex.es/ (web només en castellà)
Multicines Abrera
Sant Cugat del Vallès
Multicines Baricentro (Barberà del Vallès)
Icària (Barcelona)

OCINE

http://www.ocine.es/ (web en català i castellà)
Ocine Platja d'Aro
Ocine Roquetes
Ocine El Vendrell
Ocine Sant Celoni
Ocine Les Gavarres
Ocine Vila-Seca
Ocine Girona


JCA Cinemes
Cinemes Alpicat (Lleida)
Principal (Lleida)
Rambla (Lleida)


DIAFRAGMA PC
http://www.diafragmapc.com (web només en castellà)
Napoles (Barcelona)
Mèlies Cinemes (Barcelona)


RENOIR
http://www.cinesrenoir.com/ (web en català i castellà)
Les Corts (Barcelona)
Floridablanca (Barcelona)

ESPECTARAMA S.A.
http://www.cines-verdi.com/barcelona (web en català, castellà i anglès)
Verdi (Barcelona)
Verdi Park (Barcelona)

Independents (distribuidora pròpia)
Comedia (Barcelona)
IMAX Port Vell (Barcelona)
Sala Mozart (Calella)
Albèniz (Girona)
MCB Cinemes (Calafell)
Cinemes Roses (Girona)
Cinebox Espai Gironès (Salt)
Alhambra (La Garriga)
Barnasud (Gavà)
La Calàndria (El Masnou)
Kubrick (Vilafranca del Penedès)
Capri (El Prat de Llobregat)


Estaria bé que per un cop els que ja estem farts que la llengua catalana sigui tractada com una llengua estrangera al seu propi país siguem conseqüents. I a aquests que avui han tancat: per mi no cal que tornin a obrir.

la gran mentida dels 67.

Estava esmorzant amb la ràdio posada. Feien un debat. No se quina emissora. El debat anava sobre "el tema": la jubilació. Motivat, és clar, per la notícia que el PSOE vol retardar l'edat de la jubilació als 67 anys.

Anava escoltant i m'anava escalfant. Ha estat un reguitzell de llocs comuns: que si hi ha gent que amb 67 pot treballar i d'altre que amb 50 no; que la jubilació hauria de ser voluntària a partir dels 65, que si hi ha gent amb, alerta, "vocació", que voldria i podria treballar fins molt més grans, que el treball és una motivació per viure i que molta gent que es jubila perden empenta, contra-argumentat amb que la gent que ha fet treballs físicament molt durs viuen la jubilació com un alliberament.

Per vomitar.

Puc creure que aquests arguments tenen sentit, inclús puc compartir-ne alguns. Però centrar el debat sobre els 67 anys en aquest arguments és, directament, propaganda del règim.

Ara entrarem en un període de propaganda a diaris, ràdios i TV amb el qual els que manen -cosa que inclou a les direccions de la majoria de partits parlamentaris, direccions dels sindicats majoritaris, a la gran banca, a la gran patronal (CEOES i màfies similars), promotores i constructores...- tractaran de fer empassar al personal que retardar l'edat de jubilació fins als 67 és quelcom de bo, patriòtic, socialment responsable, inclús modern, ecològic, i xupiguay.

I una merda.

El debat -si és que cal una debat, a mi em sembla que no cal debatre res- cal centrar-lo, més aviat, en aquests punts:

Hi ha un deute colossal de bancs i caixes, promotors immobiliaris amb Europa (és necessari conèixer i difondre les xifres de Ricard Vergés. Aquí, els gràfics).
Aquest deute s'ha de retornar.
Els que manen, la llista de més amunt, s'han enriquit aprofitant aquest deute.
Els que s'han enriquit no pensen ser ells qui paguien el deute i han decidit que el pagarem la putaresta. En conseqüència, estan emprenent les accions que calen per a que això sigui així.
Quines accions? reduir la despesa social. Començant, de moment, per estalviar-se dos anys de pensions de cadascú de nosaltres. Seguirà amb la baixada de salaris. Continurà amb la pujada de preus. En definitiva, els que per algun motiu incomprensible seguim obeïnt quan és evident que el que cal és tallar caps, seguirem obeïnt i, a més, serem més pobres.

Es retallaran prestacions socials com la jubilació. D'altres prestacions socials, d'altres drets socials que no han estat conquerits i veiem com s'allunyen.

35 hores setmanals. En canvi, allarguen el període laboral quan el que caldria es repartir el temps de treball.

Salari per les mestresses de casa. Les mestresses de casa no es jubilen mai. I que ara em parlin de vocacions i socialització i totes aquestes punyetes. Aquestes treballadores estan més desprotegides que ningú. Depenen de la pensió del marit, o d'una pensió de viduïtat mínima.

Salari mínim interprofessional de 1000€. Un salari mínim com el de tants altres països europues, però, és clar, els salaris en general no són com els europeus, sinó força més baixos. Els preus, si més no a llocs com l'àrea metropolitana sí que són europeus, o més cars i tot. Tot això en el nostre país, en el que el 60% de la població ocupada cobra 1000€ o menys (40% de la població ocupada).

Podria seguir. Ni molt menys els drets socials s'esgoten amb els que avui estan reconeguts i en perill.

Tot això queda als llimbs de les reivindicacions. Ara ens diuen que no toca. Però l'únic que de debò no es toca són els comptes indecents que alguns s'han fet a Suïssa, ni els salaris escandalosos de polítics i alts càrrecs.

Sí, segur que el particular que ha contret un deute hipotecari ha de pagar-lo. Però en aquells deutes hi havia trampa: es va enganyar a la gent. "Sempre pujarà de preu i sempre hi haurà algú per comprar", "sempre podràs refinançar", "tens crèdit encara que no tinguis feina estable".

I sí,segur que es van cometre imprudències, però resulta que el deute escandalós no és el de les famílies, sinó dels promotors! els promotors es van endeutar fins a les celles demanant crèdits per a construir sense parar. Avui hi ha un stock de pisos buits que han tingut un cost elevadissim i que ningú no compra. Ves per on: "Sempre pujarà de preu i sempre hi haurà algú per comprar", "sempre podràs refinançar". Resulta que es creien les seves pròpies mentides! Però ara, en comptes de callar i pagar el deute com fan les famílies, resulta que, en connivència amb els altres que també manen, ens volen encolomar el seu deute.

Per això faran servir l'aparell de l'estat. Perquè El seu deute resulta que també és el de l'estat: les llicències d'obres han permés fer molta inversió pública... i inflar molts sous d'alts càrrecs i crear moltes fortunes. Vegis el cas Pretòria i tants d'altres casos de corrupció immobiliària. Com, de fet, els uns i els altres són els mateixos -la famosa porta giratòria entre empresa i poder polític per on entren i surten constantment alts càrrecs- tots ells actúen de forma solidària defensant els seus interessos. Els seus. No els nostres.

El seu interès és que el poble, els que obeeixen, paguin el deute dels que manen. La jugada és rodona. Perfecta. És clar, home, ells són els primers interessats en mantenir el sistema. Qui voldria matar la gallina dels ous d'or? Ara només cal convèncer als xaiets que això dels 67 és pel seu bé, i si no, els espantarem amb una grip F (de foteu-vos!).

Les cartes estan sobre la taula: els que manen -polítics, alts càrrecs, especuladors...- i tenen el poder contra els que vivim de la nostra feina -assalariats, professionals, petits empresaris, pensionistes, joves, mestresses de casa- . Ells o nosaltres.

Això no acabarà bé.

67 anys

Tenia que ser així, de forma perversa: un partit autoanomenat "socialista" (quants crims s'han comès amb l'excusa d'aquesta paraula!) vol allargar l'edat de la jubilació fins als 67 anys. Els que hem nascut després de 1959 veurem, cas de prosperar la proposta del PSOE, que la nostra vida laboral s'allarga un parell d'anys.

No només això, el govern del PSOE pretén retallar la despesa pública en 50.000 milions d'euros. D'on pensa retallar? sospito que les prestacions socials rebran.

Llavors el Corbacho ha sortit a tranquil·litzar al personal: en cap cas es retardarà l'edat de jubilació fins als 70! Ah, estem salvats, llavors.

Però, és clar, costa de creure-se'ls a aquesta colla.

I costa de creure-se'ls perquè han mentit molt sovint i perquè en el fons, i no tant en el fons, tots sabem que la realitat en la que estem vivint és inventada. És una gran pantomima. Però la funció s'està acabant.

La funció s'ha acabat per a molts dels més de 4.326.500 aturats que hi han a l'estat segons dades de l'Enquesta de Població Activa.

I el Corbacho segueix parlant i diu que encara que el resultat és dolent, es comença, però, a notar una atenuació en la davallada. De veritat s'ho creu?

Jo crec que no. Jo crec que menteix perquè sap que dir la veritat seria intolerable.

Estan mentint. Menteixen com cabrons. La retallada de 50.000 milions d'euros en la despesa pública tindrà un efecte immediat sobre tot. Per a què són necessaris tots aquests diners? per a pagar el monstruós deute, el deute desesperant i irracional, en que han incorregut bancs i caixes de l'estat espanyol amb els creditors europeus. Estic parlant, com no, de les dades que va mostrar Ricard Vergés el dilluns passat al Singulars: 325.000 milions d'euros de deute dels promotors immobiliaris. Més de 400.000 milions d'euros dels bancs i caixes espanyols.

Del 1997 fins ben bé l'any passat s'ha viscut el que semblava una orgia de la construcció, del consum i del crèdit a la que tothom estava convidat i en la que en major o menor mesura tothom va participar. Avui l'orgia ha acabat i, oh sorpresa, en realitat no estàvem convidats i ara toca pagar el compte.

I que se n'han fet de tots aquells diners? de retruc, com explica Vergés, la bombolla immobiliària ha donat liquidesa per a fer moltes coses: infraestructures necessàries, infraestructures inútils, ha permès comprar vots, ha permès fer grans fortunes de forma legal i il·legal, llegeixi's corrupció.

El que no ha permès ha estat una societat més preparada, més justa i més equilibrada. No ha permès les 35 hores setmanals, no ha permès que els joves poguessin accedir a llocs de treball amb remuneracions que els permetessin independitzar-se, no ha permès modernitzar serveis, no ha permès la independència energètica ni la creació de sectors industrials nous.

Potser ho podria haver permès, però per aprofitar les oportunitats cal estar-ne preparat. I, pel que es veu, l'estat espanyol i, de retruc, el nostre país, no semblaven estar-ne gaire de preparats.

Hi ha un deute bestial. Aquest deute permetia adquirir coses a canvi de treballar sense parar, amb la promesa de que els preus sempre pujarien, que sempre hi hauria algú per comprar a un preu més car. I la roda va rodar sense aturar-se. Treballar sense parar ha significat deixar per a "més endavant" coses com tenir fills. Les coses com siguin, aquesta tendència ja venia d'abans del 97. Avui la immigració és necessària per garantir les pensions dels jubilats d'avui. El disbarat democràfic ja està perpetrat i els jubilats de demà ho hauran de ser més tard perquè no hi haurà prou població activa per a poder pagar-lis una pensió.

Treballar sense parar. Però ha resultat que el col·lapse de l'orgia immobiliària ha enviat a l'atur al 20% de la població activa, i aquesta població també rep subsidis. El que està passant és que no s'arriba. L'estocada final podria ser que la "recuperació" de les economies francesa i alemanya faci pujar els tipus d'interès fins a valors, diguem-ne, de velocitat de creuer, i no com ara que són mantinguts baixos per tal de facilitar la reactivació. Recordem com es va patir el 2007 amb tipus d'interès que van arribar a un 5% (que dit sigui de pas, seguien sent baixos que els que es tenien abans de l'inici de la bombolla, el 1997).

Estan confluint tots els factors que calen per a propiciar un escenari de gran duresa a curt plaç. A la vegada, no hi han "solucions" a curt plaç. I les "solucions" a llarg plaç que s'estan posant en joc passen per un empobriment generalitzat, retallades en serveis i reculades socials.

Per exemple, què ens fa pensar que, un cop es comença a recular amb el dret a una pensió de jubilació digna als 65 anys no es continuarà fins que la pensió de jubilació esdevingui pensió d'invalidesa? és dir, la gent treballarà fins que un metge certifiqui que ja no pot fer-ho, i llavors passarà a cobrar una pensió d'invalidesa.

Algun dia acabarà la crisi i s'hauran pagat els deutes. Espero. Però pel camí podem haver perdut bous i esquelles. Aquesta crisi és el moment perfecte per a retallar drets socials. Oh, paradoxa, aquestes retallades socials sempre han anat de la ma d'un partit traïdorament autoanomenat "socialista". No fotem. El socialisme no és aixó.

Les "solucions", però ho són de cara a tractar de mantenir el sistema més o menys com està. Potser l'autèntica solució seria canviar el sistema en profunditat. Aquesta crisi en podria ser una bona oportunitat. Tanmateix, com he dit abans, per aprofitar les oportunitats cal estar-ne preparat. Ho estem?

Un altre món és possible. Però hem de dirigir el canvi perquè si no podria, ben bé, ser molt pitjor.

325.000 milions d'euros

El dilluns passat al programa Singulars de Jaume Barberà van parlar amb el Ricard Vergés. Imprescindible. El senyor Vergés fa servir dades públiques i publicades a estadístiques oficials de l'estat i l'Unió Europea per denunciar la situació del deute de l'estat. Aquest deute és un dels factors que llasten qualsevol possibilitat de "recuperació" econòmica o de sortida de la crisi, l'altre és l'atur.

La denúncia de Vergés és molt greu, per les magnituds de les xifres de les que s'està parlant, i perquè malgrat que aquestes xifres són públiques des dels mitjans s'estan ignorant i, en canvi, s'està repetint el missatge oficial de que "les coses milloraran aviat" quan, atenent a les dades, això no és possible.

El títol del Singulars era revelador: Ricard Vergés, la fi del miracle espanyol.

"Ricard Vergés és catedràtic d'economia immobiliària de la Universitat de Mont-real i arquitecte. Segons Vergés, en països amb més tradició democràtica que Espanya, les dades públiques són inviolables i el seu accés un dret ciutadà. En canvi, a Espanya, se subordina el coneixement al pensament polític o al partit corresponent. En matèria de mercats, els millors sistemes d'informació que hi ha són les estadístiques. Per això, els governs i diferents agents es barallen, no per utilitzar-les, sinó per controlar-les."

Tanmateix, les coses podrien estar canviant. Avui mateix s'han fet públics els resultats de BBVA, que han estat més baixos dels esperats i, molt important, el seu president ha reconegut que hi ha un gran deute (gran no, astronòmic, 325.000 milions d'euros) per part del sector dels promotors immobiliaris que caldrà provisionar. Es veu que el Banc de Santander està també en aquesta línia. Això són paraules majors.

Les xifres de deute del President BBVA són les mateixes que les que dona Ricard Vergés. En meys d'una setmana s'està destapant la veritat sobre la magnitud del deute espanyol.

La cosa extraordinària eś que aquest senyor diu això, i a la vegada diu que l'estat segurament ha sortit ja de la recessió. Suposo que es tracta de poder donar el titular que li convé a cadascú. Però alguna cosa no quadra gens.

Tot això en el dia en que aquestes notícies han fet baixar l'IBEX fins poc més dels 11.000 punts. No és cap broma tot el que està passant. Cal esperar moviments.

Cementiri nuclear a Ascó

Té delicte que l'ajuntament d'Ascó hagi aprovat presentar la candidatura per acollir el cementiri nuclear.

Suposo que el càlcul de l'ajuntament és que acollint el cementiri nuclear es rep una compensació milionària, cada any, durant els propers 60 anys que és el temps que es preveu que estarà en funcionament el cementiri. Avui que les centrals nuclears estan en entredit i que ja es veu el final del seu temps de servei, aquesta serà la forma de seguir xuclant de la mamella atòmica durant unes dècades més. Aquests diners són el gran argument per a presentar la candidatura.

No hi fa res que tothom al Principat s'hi hagi oposat (excepte el PP!). Només queda esperar que la oposició de la Generalitat sigui suficient per aturar l'arribada del cementiri. Ja veurem.

Esta clar que els residus nuclears hauran d'emmagatzemar-se a alguna banda. Millor, però, si és ben lluny de casa.

Hi han residus perquè hi ha energia nuclear. L'energia d'origen nuclear és una bona part de la que es consumeix al Principat. Això vol dir que avui, a Catalunya, hi ha dependència de les nuclears. Ara bé, això no té perquè ser així. De fet, podria canviar fàcilment.

El problema, és clar, és que no hi han molts interessos en deixar les coses com estan.

L'energia nuclear fa servir un combustible, l'urani, que de seguir amb el ritme actual de consum, o podria esgotar-se a mitjans d'aquest segle.. No és doncs una "solució definitiva" al problema de l'energia. L'energia nuclear és perillosa com s'ha vist en la successió d'accidents i d'aturades que va patir Vadellós el 2009. L'energia nuclear genera uns residus contaminants que demanen infraestructures cares i que hauran d'estar vigilades durant dècades.

Però,a més, l'energia nuclear és el cas paradigmàtic de monopoli energètic: una central nuclear genera megawats-hora d'energia. També és un productor centralitzat d'energia que demana una infraestructura de comunicacions per a servir-lo i una xarxa de distribució fins als consumidors que han de pagar pel consum, per la infraestructura i per la xarxa. Energia, xarxa i comunicacions són monopolis privats de fet.

Els interessos d'aquests monopolis privats estan molt ben protegits per uns polítics que estan concedint moratòries a les empreses privades que posseeixen les nuclears, les autopistes, les xarxes de comunicació i transport de tota mena. En canvi, els polítics no estimulen i posen traves a models alternatius com la generació distribuïda d'energia, o la xarxa intel·ligent de distribució d'energia.

Imaginem que a cada terrat practicable e Barcelona hom instal·la una certa quantitat de plaques fotovoltàiques, o mini aerogeneradors, Aquests petits generadors són propietat de la comunitat de veïns de l'edifici funcionant per exemple, com a cooperativa. Per la seva banda, la xarxa de transport d'energia és intel·ligent i és capaç de canalitzar energia allà on es necessita.

Segur que els petits generadors no són suficients per abastir a tota la ciutat de Barcelona, però ningú demana que això sigui així. A més, al davant de Montjuïc, s'ha instal·lat al mar un camp d'aerogeneradors de major potència, i a la ciutat arriba també energia produïda arreu del territori mitjançant el mix de renovables: eòlica, fotovoltàica, hidroelèctrica, biomassa... Energia generada seguint el mateix esquema que el proposat per Barcelona i, ningú diu que no, també amb algun gran productor d'energia, però no necessàriament, com ara, un monopoli de facto.

La democratització en la producció d'energia és possible, ara bé, això implica l'alliberament del mercat captiu de les energètiques que som tots. Oi que això no ho volen les energetiques? no, és calr. Es polítics, i això és el pitjor, els estan fent el joc defensant els interessos dels monopolis en contra dels ciutadans. Caldrà plantejar-se seriosament tirar pel dret i, arribat el moment, desendollar-se de la xarxa. Llavors encara et vindran a buscar per delinqüent i no fer servir "la seva" energia.

Cada dia arriba del sol prou energia com tota la que es consumeix a la terra en un any. Els monopolis ens estan fent pagar per una energia que ens arriba del sol gratis. S'han posat com intermediaris entre l'estrella i nosaltres i han interposat infraestructures cares i contaminants que, a més, ens obliguen a pagar a preu d'or. No és això una presa de pel? com és que no ens revoltem? com pot ser que, de fet, ens estiguin fent pagar l'energia del sol?

Interessos i més interessos. Per això un alcalde i uns regidors voten per posar un cementiri nuclear a Ascó. És més fàcil això que no canviar de model. Els milions de la compensació econòmica són suficients per fer callar les veus crítiques. No és nou. Les compensacions econòmiques pel vessament del Prestige van ser tan altes que el PP va tornar a guanyar amb majories absolutes a pobles en que a les platges encara hi havia petroli. Ara que el mercat immobiliari i les llicències d'obres ja no alimenten els pressupostos municipals, aquesta és una forma tan bona com una altre per superar l'ofec econòmic, oi?

També ho seria prostituir-se.

Avatar. Matrix. Terra.

Després de resistir-m'hi molt, finalment, he vist "Avatar".

Tinc bastant clar que dir que hi haurà un abans i un després d'Avatar és una exageració propagandística que només poden creure's els fans més incondicionals de Cameron. No sóc fan del Cameron. Dec ser dels pocs terrícoles que encara no han vist "Titanic".

També em sembla evident que a les 3-D encara els queda molt de camp per córrer. La cosa és senzilla: ja fa molts anys que sabem com haurà de ser la 3D. Qui no recorda a Luke Skywalker observant el missatge tridimensional de socors de la princesa Leia, en aquella llunyana "La guerra de les galàxies". Doncs bé, les 3D de veritat hauran de ser com en aquell missatge, El que hi ha ara, pel meu gust, no passa de ser un interessant efecte de plans en 2D a diferents profunditats. No és 3D, és 2D "i mig".

El senyor Cameron es dedica a muntar grans xous visuals amb una pirotècnia que pot arribar a ser excessiva. Com el que importa és el show, tant li fa si els personatges queden coixos. Els bons són bons, valents, sants i savis. I si no ho són, ho acaben sent, o ho paguen amb un martiri que els reconcilia amb la platea. Els dolents, en canvi, són dolents, cruels,

Això sí, com l'espectacle és l'espectacle, tots són atractius, forts i, això ja no és només cosa del Cameron, ni pixen ni caguen.

D'Avatar s'ha dit que la història no explica res de nou. Que, de fet, és una història repetida. És evident que hi alguna cosa de "Ballant amb llops" en aquest guió. També hi ha qui parla de que la història és la mateixa de "Pocahontas" només que fent petits canvis argumentals. Mireu que he trobat a Internet:



Definitivament, no hi ha un abans i un després d'Avatar.

Hi han algunes qüestions que tenen profunditat filosòfica i que es despatxen sense contemplacions. Per començar, la mateixa idea de l'avatar: un marine que no pot caminar que acobla el seu sistema nerviós al d'una còpia sintètica d'un dels nadius del planeta Pandora. Aquesta còpia sintètica és l'Avatar. Aquest acoblament permet al marine tornar a caminar, córrer, sentir i respirar i sentir "de veritat" tot el que sent el cos controlat de forma remota. És, ni més ni menys, que la dualitat platònica del cos i l'ànima. Una ànima abandona un cos mutilat per controlar un cos potent i vigorós. No s'assembla això una mica a Matrix? Matrix, però, és virtual. Pandora, en canvi, és real. Tanmateix, Si mors a Matrix, mors a la realitat. En canvi si l'avatar mor a Pandora, la seva "ànima" torna al cos original i aquí no ha passat res.

La dualitat cos-ànima és un dels grans mites de la civilització occidental. No estem partits. No hi ha un cos i una ànima separats. O, si es vol, són indestriables. Per això qualsevol mutilació física és, a la vegada, un trauma psicològic. Com no és possible separar el que per natura està unit, l'avatar, el nou cos, acaba modelant l'ànima que el dirigeix a la seva pròpia imatge. L'avatar i el seu pilot acaben esdevenint, completament, un nadiu més de Pandora.

Els "avatars" tampoc són una cosa nova; Hi ha una serie de TV de la FOX que també ens parla de cossos sense ànima que es fan servir de receptacles d"'ànimes" d'encàrrec. Estic parlant de Dollhouse, que em sembla que no l'han passat per cap canal de TV a Catalunya, però que es pot descarregar d'Internet. Ho apunto com a referència.

L'avatar, en ell mateix, és un tema molt interessant, però el missatge de la pel·lícula, si el té, és de caire ecologista. En resum, el tenim en el post clau del videoblog del protagonista. Més o menys ve a dir: "Mai deixaran l'arbre. Res del que els podem oferir no els interessa". Res, la "civilització" humana no pot competir amb l'experiència vital de comunió perfecta, integral, amb la natura del planeta Pandora.

Per cert, que aquesta comunió funciona a través d'un cable d'interfase, com a Matrix. Els éssers de Pandora tenen una mena de cua que els permet connectar-se físicament entre ells, el víncle, en diuen. És un acoblament que té alguna cosa de sexual. En canvi, a Matrix, lel cable de connexió és mecànic, un enllaç, una interfase dura, electrònica, per on flueix una ànima digital en un món dominat pel Sr. Smith.

Aquesta interfase que resulta un element estructural de l'extraordinari paradís de llum i vida que és Pandora. Pandora és Gaia multiplicada per mil. I els indígenes blaus no són, en cap cas una epidèmia per al seu planeta, ans, al contrari, són un altre dels seus elements constituents. Juntament amb els arbres i els animals.

I vet aquí una altra referència: tota la vida del planeta funciona com una xarxa intel·ligent. Ni més ni menys com funcionen els oceans a la mastodòntica novel·la "Der Schwarm" de Frank Schätzing (en català, l'eixam, publicat a casa nostra només en castellà amb el títol de "El quinto día"). A Der Schwarm, Els mars de la Terra decideixen treure's de sobre els humans que els contaminen de forma expeditiva. Com en el llibre, Pandora es veu atacada per una malaltia i reacciona contra ella.

L'epidèmia que posa en perill Pandora són la violència, l'avarícia i la ignorància. El vector que propaga aquesta epidèmia el formen, com no, els soldats i els especuladors que ambicionen l'estrany mineral que es troba al subsol del planeta. "Matar indígenes dona mala premsa, però hi ha una cosa que encara posa més nerviosos als accionistes: un informe trimestral negatiu". Vet aquí l'altra frase clau del film.

Bé, al final guanyen el bons. Al final, el planeta venç la malaltia mortal que l'amenaçava. Algú ho dubtava? NO només això. L'espectacle és total i són dues hores llargues de cine que emocionen i diverteixen. No està gens malament. Jo no demano més.

Acaba la sessió i surts al carrer. Doncs bé: la Terra no és Pandora. Ni als mars hi ha una intel·ligència col·lectiva que pugui lluitar contra la contaminació que provoca la humanitat. No. La Terra, Gaia, no es mobilitzarà.

La Terra, per ella mateixa no lluitarà contra la violència, ni contra contra l'avarícia ni contra la ignorància. Ella sola no ho farà. Això és cosa nostra. És cosa de tots. Nosaltres no podem endollar-nos a la terra i compartir amb la resta dels humans els nostres records i pensaments en una experiència sensorial.

No. Estem més a la vora de Matrix que de Pandora. I, recordem-ho, si mors a Matrix, mors a la realitat. La nostra interfase pren la forma d'ADSL, cable, mòbils. Podem interconnectar-nos, autoorganitzar-nos i plantar cara. Gaia som nosaltres. A fora estan els monstres que destrueixen el planeta, que contaminen, que provoquen el canvi climàtic, la crisi.

No som gegants blaus. Només som humans. No estem a Matrix. Ni a Pandora. Estem a la Terra. Gaia només és una teoria. A diferència de Matrix, aquí no hi haurà un escollit. A diferència de Pandora, aquí no apareixerà un misteriós avatar. No hi han messies. Només amb la voluntat i l'esforç d'una majoria prou gran serem capaços de girar la truita.

Ara bé, el primer pas és que hem de creure que es pot fer.

Un altre món és possible.