dissabte, 23 de juny de 2018

Sant Joan 2018. Llibertat Presos Polítics. Alliberem la República.

Aquesta nit és la revetlla de Sant Joan.

Sant Joan. Festa nacional dels Països Catalans.

Aquesta nit la flama del Canigó, la flama de la llengua catalana, arribarà a tots els racons del territori que la comparteixen.

Aquesta nit, però, Carme Forcadell i Dolors Bassa, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, Oriol Junqueras, Quim Forn, Raül Romeva, Josep Rull i Jordi Turull no la passaran amb les seves famílies perquè estan segrestats per l'estat espanyol. Per l'odiós estat espanyol.

Aquesta nit Carles Puigdemont, Meritxell Serret, Toni Comin, Lluís Puig, Clara Ponsatí, Anna Gabriel i Marta Rovira tampoc seran amb les seves famílies perquè l'exili  és el preu de la seva llibertat. El preu imposat per l'abominable estat espanyol.




No podran amb Catalunya. No destruiran la llengua catalana. Alliberarem la República.

Com ha escrit el fotoperiodista Jordi Borràs en la dedicatòria del seu llibre "Dies que duraran anys" que el President Quim Torra ha fet arribar al cap de l'estat ocupant: 

"No hi ha nissaga, ni llei ni pàtria que justifiqui ferits, presos polítics i exiliats.

No hi ha nissaga, ni llei, ni pàtria que pugui aturar l'anhel de llibertat del poble català".




Que tingueu una reivindicativa revetlla de Sant Joan

Llibertat preses i presos polítics. Alliberem la República.
 

l'estat mafiós espanyol allibera als violadors de la manada

Ahir la "justícia" espanyola va deixar anar en llibertat provisional als violadors de "la manada".

El missatge és clar: si ets militar o policia tens impunitat. Pots torturar, violar o fer el que vulguis, que la "justícia" t'ho "afina" i no et passarà res.

Els violadors de "la manada" podran, doncs, si els ve de gust, tornar als Sanfermines, drogar a una altre noia i violar-la en grup, i aquí no haurà passat res.

A mi em recorda a cine de mafiosos, on els gangsters cometen tota mena de delictes, i quan els deté la policia, entren per una porta, i surten per la del costat perquè la policia o el jutge estan comprats per la màfia.

Ho veig així: L'estat espanyol és mafiós i, com la màfia que és, "protegeix" als seus homes. Aquests homes tenen bulla per abusar i tractar com una merda a la gent en general, i a les dones en particular

És la pitjor corrupció possible d'un estat: la que es perpetra "legalment". Però què us he de dir. Fa anys que la veiem i la patim. Fa anys d'aquesta impunitat.

Aquesta màfia només mereix una resposta. Ben castellana, per cert: Fuenteovejuna.

A veure si amb aquest referent ho entenen d'una vegada.

Tot i que ho dubto. Sembla que han descobert el Quixot fa ben poc.






divendres, 22 de juny de 2018

Meditació libornesa.

Per motius professionals, tinc una mica abandonat el bloc. Aquesta mateixos motius professionals m'han portat a passar uns dies a França, a Libourne, un poblet prop de Bordeus.

Aquest cap de setmana que torno a ser a Barcelona aprofito per a escriure uns apunts ràpids amb impressions d'aquesta estada professional a França.

Primer de tot: un viatge de feina no és un viatge, és feina. A més, és feina que t'ocupa les 24 hores del dia, cada dia que passes fora de casa. Sí, no m'agrada viatjar per feina. Objectivament: m'emprenya molt.

Segona: França. Jo sóc francòfil. Cosa que no m'impedeix acusar i denunciar la política francesa d'anihilació de les diferents identitats nacionals que es troben al seu territori: començant per la meva identitat nacional, la catalana, i seguint pels occitans, bascos, bretons, corsos... Jo sóc francòfil, però abomino de la forma com es persegueixen i es procura el genocidi cultural de les diferents llengües nacionals i regionals a França. Em sembla una barbaritat.

Aquestes polítiques culturals i lingüístiques franceses, al meu entendre, estan clarament  mancades d'ètica. Em semblen equivocades en les seves raons profundes. A més, em sembla que aquestes raons profundes són les mateixes que es troben en problemes dramàticament actuals de la societat francesa que tenen a veure amb desarrelament, l'auge de l'extrema dreta i fins i tot, el terrorisme.

Crec que els francesos necessiten rumiar sobre ells mateixos. No els serà fàcil: el model de república francesa ha estat, al meu entendre, un model d'èxit que ha inspirat o ha estat copiat per democràcies d'arreu del món. O si voleu ho dic d'una altre forma: de models en que inspirar-se no n'hi han gaires, i un dels pocs que funciona, o ha funcionat prou bé fins ara, és el francès.

Per què els francesos haurien, doncs, de repensar-se si , en realitat, són un model  inspirador? bé, crec que no són només els francesos. Tot el món ha de repensar-se. És molt simple i ja ha estat dit molts cops: El món canvia molt ràpid, i els models que abans funcionaven ara grinyolen o, directament, peten.

M'agradaria molt que França entomés aquest repte: el de repensar-se.

Hi han coses que m'han fet rumiar en aquesta estada a França. Una : el centralisme. El centralisme francès funciona i bé.

El centralisme francès no té res a veure amb el centralisme espanyol.

El centralisme francès, fins on m'ha semblat comprendre, fa que l'estat sigui present a l'ultim metre quadrat del territori. Això vol dir que els organismes de l'estat estan repartits per tot el territori. Cert, hi ha un cap ben visible a parís, una direcció política i executiva que va d'avall a dalt, de París fins al poble més petit, a l'hexàgon o a ultramar, però el múscul està repartit per tot el territori, amb centres nerviosos molt potents que poden ser ubicats a qualsevol lloc del país.

Això és possible per una densitat de comunicacions, de transports terrestres i vols interiors, i de model mental -essencialment compartit per tothom- del país com objecte únic que fan que sigui normal moure's d'un lloc a l'altre sense fer escarafalls i una concepció, fins a cert punt, militar de la República en la que tothom sap quin és el seu lloc i quina és la seva missió, o amb paraules més boniques, la solidaritat interna és (o si més no ho era) sòlida com una roca. No es discuteix.

La globalització, o més precisament, el capitalisme global, ha minat aquesta concepció i és l'amenaça més gran per al model tradicional francès, en la meva opinió.

En tot cas, el centralisme francès, entès a la manera francesa que és que l'estat és present i distribuït a tot el  territori de forma àgil i eficient, funciona. I funciona força bé.

Incís. Per circumstàncies professionals, he conegut alguns casos de primera ma. Reconec que conèixer alguns casos no és conèixer el tot, i no em considero de cap manera un especialista en l'administració francesa. Ni per casualitat. Però bé, tinc la sospita que el que he vist és extrapolable.


És molt interessant comprendre el centralisme  francès perquè el model català està abocat al centralisme. Catalunya pateix la mega-macrocefàlia barcelonina. i no és quelcom que ningú es plantegi revertir per una raó: és impossible fer-ho. Tanmateix cal l'equilibri territorial. Com? Una idea, amb polítiques públiques: l'estat català hauria de ser present i tenir múscul a totes les comarques. L'estat català haurà de ser centralista a la, diguem-ne, manera francesa (siguem espavilats: copiem el que fan bé i descartem allò que jutgem inadequat pel nostre país).

Aquest plantejament hauria de poder conjugar-se amb la proposta de República municipalista feta de baix a dalt: dels consells i assemblees de barris i pobles construint cap amunt fent que la República sigui virtualment una confederació de municipis. A la vegada, les entitats estatals haurien de distribuir-se per tot el territori, fent present l'estat català a cada poble i barri. Vet aquí una proposta per al procés constituent.

Però no només amb polítiques d'implantació territorial de l'administració pública. És molt més important la solidaritat interna. La construcció de la identitat nacional compartida i inclusiva. Hem de fer bé això que a França ha funcionat tan bé durant tants anys però que ara està fent figa: el model nacional republicà, la comunitat de valors republicans, també de llengua, però fem-ho bé. Si ens equivoquem generarem banlieus. La molt mala notícia és que ja les tenim i l'agost passat vam descobrir tràgicament que havia fallat el model d'inclusió. Val a dir que hi a la pràctica certesa que les clavegueres de l'estat espanyol es van aprofitar d'aquestes falles per "defensar" la "unitat" de l'estat de la forma més criminal i  estúpida possible. 

Coses com aquestes rumiava a Libourne quan tornava a l'hotel.

És bonica França, i inspiradora. Tant de bo que els francesos es repensin i ho facin amb encert.  Que conjurin el perill de l'extrema dreta i l'exclusió. Que tornin a ser inspiradors.

Tots en sortiríem guanyant.

dimecres, 13 de juny de 2018

Després de la moció de censura. Objectiu: Alliberar la República.

Juny. La moció de censura queda lluny. El PP ha caigut. C's recula en les enquestes, després d'haver quedat com l'únic suport del partit i govern més corrupte d'Europa. El PSOE forma govern amb els vots, que no amb els cors, de la resta de l'oposició, en particular, amb els vots d'ERC, PDCat i Bildu

El govern que fa el PSOE conté noms, però, que indiquen clarament que el tarannà serà qualsevol cosa menys dialogant: l'ultranacionalista i encausat per corrupció José Borrell, i l'ex jutge Grande-Marlaska que va tolerar tortures a presos bascos. 

El diàleg ni està ni se l'espera, i aquests dos noms en particular semblen triats per calmar els ànims de la resta (PP i C's) del bloc monàrquic (el PPSOEC's).

La tria de la resta de ministres sembla que ha estat feta cuita corrents i sense mirar-se gaire a qui es posava. fa un moment, ha dimitit Màxim Huerta, el ministre de cultura i esports, al haver-se fet públics tuits polèmics i que va ser multat per frau fiscal fa uns anys. Ha durat una setmana. No és l'únic cas.

Tant de bo que Borrell i Marlaska segueixin el mateix camí que Huerta. Motius en sobren.

Mentrestant, però, Carme Forcadell i Dolors Bassa, Oriol Junqueras, Quim Forn, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez segueixen segrestats.



El PSOE pretén fer-los servir de moneda de canvi.

Però aquestes dones i home śon molt més dignes i valents que els seus segrestadors.

La llibertat dels segrestats no és moneda de canvi de res, i menys del desplegament de la República. La manca de llibertat dels segrestats és, si de cas, una immens motiu d'indignació per a tots els demòcrates, i que l'estat espanyol encara no els hagi alliberat i els hagi demanat perdó públicament només ens demostra la esborronadora misèria ètica d'aquest estat.

Però no cal esperar res. No val la pena queixar-se. El que cal fer és agafar forces i preparar-se  per al proper assalt, que serà més aviat que tard.

Porteu amb orgull els llacets grocs, però pengeu també la bandera negra i adoneu-vos del seu significat.



Tornem a brandar l'estelada. La històrica bandera de combat de la República.





Perquè el nostre objectiu estratègic és la República.

La tenim proclamada i el que hem de fer és desplegar-la. No oblidarem les preses i els presos, però recordeu que la millor forma de rescatar-los és desplegant la República.

Els passos a donar ja els sabem: procés constituent, i mobilització constant i creixent. No oblidem les debilitats: si algun dels nostres polítics no té el tremp dels que avui són a Estremera, Soto del real, Alcalà-Meco, o a Flandes, Alemanya, Suïssa o Escòcia que cedeixi el lloc a d'altres que sí el tinguin.

Però que ja n'hi ha prou de presos i repressió. Aquest cop que el poble pugui defensar la seva República, com van fer-ho tants i tants voluntaris l'1 d'octubre de 2017, el dia que vam votar per la República. El dia que la vam fundar.

Amunt els cors. Llum als ulls i força al braç.

Cuidem-nos i refem-nos. No afluixem. Seguim.

La República és aquí. La vam proclamar però no ens van deixar defensar-la i ara som un país ocupat. En el proper assalt l'alliberarem. Serà aviat. Podem fer-ho. Guanyarem.

Igual com vam guanyar la batalla de la votació de l'1 d'octubre.

Veieu "Hackers 1-O". Així és com es guanyen les batalles: amb un poble unit, i amb preparació, intel·ligència i imaginació.


dimecres, 30 de maig de 2018

Donar suport a la moció de censura?

Contra tot el que creia possible, sembla que la moció de censura contra Rajoy té alguna possibilitat de reeixir.

Personalment : no veig que canviar a un del 155 per un altre del 155 serveixi per a res. Crec que des de l'1 d'octubre els diputats independentistes no haurien d'assistir al "Congreso". Però ja que hi van el meu vot, personal i intransferible, seria l'abstenció. No veig la diferència entre PP, PSOE i C's. Tots tres són hereus del nacionalisme supremacista espanyol. Tots tres conformen el bloc PPSOEC's, tots tres han aplicat el 155 amb la intenció d'anorrear la República. Tots tres són nius de corruptes. Sí, evidentment, hi han matisos entre ells, però contra Catalunya  actuen com un bloc homogeni i criminal.

Sembla, però, que el vot dels dipuatst d'ERC i PDECat serà favorable a la moció.

Voldria creure que hi ha alguna contrapartida. Voldria creure que, al menys, el segrest de Carme Forcadell i Dolors Bassa, de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, d'Oriol Junqueras, Quim Forn, Raül Romeva, Josep Rull i Jordi Turull és a punt d'acabar.

Em nego a creure que donen gratis el vot a l'energumen de Pedro Sánchez.

Si no hi ha contrapartida, no pot haver-hi suport.

És tan senzill com això. Amb presoners i exiliats no pot haver cap diàleg de res.

Amb presoners i exiliats l'únic que pot haver és enfrontament. Ho veig així.

La neva opinió és que aquest suport a la moció és tornar a formes de fer que són caduques. No és a Madrid que es farà la República. És a Barcelona on la República es forta i s'ha d'enfortir. A més, tenim la responsabilitat d'alliberar a les segrestades i els segrestats, però estic convençut que només la República els rescatarà del captiveri. Em de ser forts i determinats a Catalunya. El mercadeig a Madrid ja no és un mètode o una opció.

Com deia Rufián : "Si el PSOE vol el vot d'ERC, que vagi Pedro Sánchez a Estremera a demanar-li a Oriol Junqueras". HI ha anat? Doncs això. 

Però ja veurem què passa. No em farà sentir bé si la moció de censura prospera amb vots d'ERC i PDECat. No veig la utilitat des del punt de vista Republicà, o dels segrestats. Crec que no servirà de res.

Tant de bo que m'equivoqui.

dimarts, 29 de maig de 2018

Crida a la mobilització

L'actuació de l'estat per impedir el nomenament dels consellers ha estat, simplement, impedir-ne la publicació al DOGC dels nomenaments.

La "legalitat" adduïda és que el 155 els permet fer el que els roti. No ho han dit amb aquestes paraules, però aquest era l'esperit.

Som un país ocupat. I fins que no ens captinguem com un país ocupat que lluita per la seva llibertat ens fotran.

Ens foten i ens fotran. El nacionalisme de PPSOEC's es basa en l'odi a Catalunya, al català i a qualsevol senyal de catalanitat. Sigui quin sigui.

Amb el 155 el PPSOEC's té l'arma perfecta per fer mal. Per aquest motiu el 155 ja no decaurà fins que fotem fora l'ocupant.

Torra ha decidit canviar els consellers "vetats" per nous noms. Aquesta segona llista li serveix per corregir la lamentable manca de paritat de la primera proposta de govern. Però aquesta correcció no pot amagar el gravíssim fet que l'estat espanyol, el PPSOEC's, via 155, ha impedit que el president del govern català pogués nomenar els consellers de la seva elecció, ens agradessin més o menys els noms de la llista proposada.

Us penseu que amb la nova llista decaurà el 155? No em feu riure. Entrarà en una nova fase de control penitenciari que en qualsevol moment reactivaran a plena repressió pel motiu que sigui.

En fi, Torra farà govern i descobrirà ell mateix que el 155 no se n'anirà fins que no se'l foragiti.

Ni el 155 decaurà, ni els segrestats tornaran a casa, ni es farà efectiva la República fins que els carrers no tornin a bullir amb la gent mobilitzada, de nou disposada a defensar la República fins allà on calgui.

Cal recuperar la mobilització perquè el que se'ns oposa és el feixisme espanyol disfressat de PPSOEC's. El feixisme espanyol que és l'enèsima encarnació de l'odi a Catalunya característic i secular d'Espanya. Un odi que ens vol físicament destruïts. Un odi que ens vol sotmesos i empresonats com a opció dolenta, ja que la pena de mort no la poden aplicar, de moment. Exagero? No, no exagero. Poseu qualsevol TV de l'estat i escolteu el discurs d'odi de les seves tertúlies.

I aquí anem de pacífics i no-violents.

No violents. És clar, hem de ser no-violents perquè la força només és una forma de lluita política útil quan ets més fort. Per això tothom assenteix quan es parla del "monopoli de la violència" per part dels estats. El que no diuen aquests és que quan l'estat no pot exercir "legalment" el monopoli de la violència: amb llei mordassa, amb presos polítics, amb presos de consciència... aleshores fa servir escamots d'ultra-dreta, com estem veient a Catalunya, com estan dolorosament farts de veure al País Valencià, o com ho han patit, i pateixen encara, al País Basc i Navarra. Això és guerra bruta i criminal, no "monopoli de la violència". La impunitat dels escamots de la ultra-dreta tampoc és una interpretació "generosa" del concepte "monopoli de la violència". És, simplement que la "justícia" és part, que Catalunya és un país ocupat, qualsevol insurgència reprimida i que la democràcia no existeix.

Serem no-violents, quin remei, però ni oblit ni perdó. I no podem descartar en cap moment la força de la indignació, que ha de créixer i s'ha de desbordar.

Perquè no podem deixar de plantar cara ni un segon. Cal atacar l'estat, posar-lo en evidència, denunciar-lo, i arribat el moment col·lapsar-lo i enfrontar-se de nou a les seves armes.

Sí, aquest és un discurs insurgent. Un discurs que el dia menys pensat serà motiu de denúncia, qui sap si de segrest. Però no podem callar. No podem deixar de denunciar i, quan arribi el moment, que arribarà, i tant de bo que sigui aviat, no podrem deixar de lluitar i plantar cara al feixisme.

Han caigut les caretes. O derrotem el feixisme, o la democràcia, la llibertat, el nostre país, la nostra llengua, nosaltres mateixos, serem anorreats.

Ens necessitem totes i tots, i ens cal determinació, contundència, intel·ligència, sacrifici i persistència. No hi ha una altre. No cap esperar miracles o regeneracions que són completament il·lusòries. A l'altra banda el seu nacionalisme només acceptarà la nostra desaparició com a poble. Per això sistemàticament es neguen a reconèixer la nostra existència com a nació i a procurar que es faci efectiva la nostra aniquilació. Ho fan tots. Tot el PPSOECs en bloc. I ara que algun unicorn demani donar suport a mocions de censura per canviar a un del PPSOECs per un altre del PPSOECs.

Lluitem contra el feixisme. Al feixisme se'l combat i se'l derrota, o morim en el combat.

No és una frase èpica, al contrari: és un angoixada crida a fer el que calgui per sobreviure.

Mobilització. No en tenim una altre. Fins aconseguir-ho.

divendres, 18 de maig de 2018

"El gobierno actuará"

Amb l'infinit cinisme que els caracteritza, avui deia un portaveu de l'estat que és hora de començar un diàleg amb el govern català, i deia això just després d'amenaçar amb que no es poden restituir els consellers del govern legítim: Que si Rull, Turull, Puig o Comín són nomenats consellers, "el gobierno actuará".

No ha dit quina mena d'actuació. Aposto que la cosa serà presentar recurs al constitucional o alguna cosa per l'estil, i el constitucional es treurà del barret alguna sorprenent resolució per impedir aquests nomenaments.
 
O, qui sap, igual el constitucional ens sorprèn complint la llei que assegura defensar i permetent-los. En definitiva, si no estan inhabilitats per a exercir càrrecs públics, aleshores és que els poden exercir, no? O és que m'he perdut alguna cosa?

En tot cas, el que és segur, és que cal intentar aquests nomenaments, i la feina que sigui seva per a no permetre'ls.

Però i si la cosa no va de recurs al constitucional? aleshores,  què pensen fer? matar als presos polítics? tancar-los permanentment a cel·les d'aïllament? Quina barbaritat tenen en ment? torturar-los? Espanya té una llarga tradició en aquesta mena d'actes repressius, val a dir.

Recordem que aquests presos polítics no han comès cap delicte de sang, fins al punt que Pedro Sánchez "El Cínic" ha demanat canviar el codi penal perquè la "rebel·lió"  de l'1 d'octubre, en realitat, no encaixa amb el delicte de rebel·lió dels codi penal. Hòstia! Aleshores què hi foten a presó? I què coi és això de legislar amb efectes retroactius? quina merda és aquesta? O sigui, la presó preventiva només s'hauria d'aplicar en casos d'evident perill per a les persones: assassins, violadors; i en cap cas a gent que no ha comès delictes amb sang i violència. Però és que resulta que el delicte del que se'ls acusa no és correspon amb els fets. I arriba el cínic de Pedro Sánchez, que fa uns mesos demanava una reforma constitucional per solucionar el "encaje territorial", i demana una reforma del codi penal per a poder aplicar retroactivament uns delictes a una gent que està tancada a presó sense judici perquè un "jutge" a les ordres del govern d'Espanya així ho ha decidit. Au va.

És tan urgent desplegar la República... És tan urgent corregir l'error monumental de no haver defensat amb tots els mitjans possibles la República proclamada el 27O. És tan absolutament necessari tornar a posar-nos en aquella situació.

I recordem-ho: cap ajuda ni cap recolzament vindrà dels fraternals països ibèrics. Prou pena tenen. A Espanya guanyarà l'ultra-dreta de Ciutadans, que cada dia que passa és més evident que és l'últra-dreta que fins avui vivia còmoda al PP; que ara, per fi té un partit que la representa, amb l'afegit de no estar ni la meitat d'emmerdat per la corrupció que el PP, per ara; i que resulta que l'ultra-dreta era la part majoritària de la dreta.

A més, amb les declaracions de Pedro Sánchez d'avui, el que és segur és que el PSOE confirma un cop més el que fa temps que se sap, que també són dreta. L'esquerra espanyola, petitoneta i acollonida és, si de cas, UP; i sembla que van pel camí de ser cada dia més petitonets i estar més acollonits.

Cap ajuda, doncs, ens vindrà de ponent i així, un cop més, queda clar que l'¡única via és la unilateral, la mobilització ciutadana i l'enfrontament directe amb l'estat. Europa ja fa més del que s'espera deixant en ridícul la justícia espanyola.

Però la llibertat ens l'haurem de guanyar nosaltres. Ens haurem d'enfrontar a la dreta i ultra-dreta espanyola que són de llarg, les forces absolutament majoritàries del país del costat. Una dreta cada cop més extrema i que representada a Ciutadans esdevé a cada dia que passa una ultra-dreta més i més indistingible dels partits més radicals de l'ultra-dreta europea.

I Pedro Sánchez que va qualificant a Quim Torra del "Le Pen español"...

No us vulgueu imaginar quina sorpresa que es portarà amb Albert Rivera i C's.   O potser no, perquè sembla que cada dia que passa  Pedro Sánchez, Mariano Rajoy i Albert Rivera s'assemblen més, i més a la dreta es troben.

Pinta molt malament tot plegat, perquè quan les ultra-dretes guanyen -i hi ha un munt d'exemples històrics, i recents- corre la sang.

Tornaran a venir, és cosa de temps. poc. Tornaran a fer-ho al crit de "a por ellos" i "dejadnos actuar".

Aquest cop ens haurem que defensar. Som l'únic que s'interposa entre la ultra-dreta espanyola i la democràcia, a Catalunya i a Espanya, al sud d'Europa.

Que vinguin. 

dilluns, 14 de maig de 2018

Quim Torra, president.

Jo no ho veia gaire clar, la CUP podia haver dit que no, però han mantingut l'abstenció de la primera sessió i han permès l'a investidura.

La CUP és la que més crítiques rebrà per aquesta abstenció. Des de l'ala dura de l'independentisme que demanava anar a noves eleccions per tractar d'incrementar la majoria independentista i allargar la situació de bloqueig de la Generalitat, fins a l'extrema dreta de Ciutadans que veia en unes noves eleccions la possibilitat de fagocitar encara més a PP i PSOE, passant per ECP que s'ha apressat a acusar a la CUP de "permetre un govern de la dreta", i de fer president a "un racista i un xenòfob". En fi.

Tal com ho veig jo, tant l'abstenció que finalment ha estat, com un 'No'  de la CUP haurien estat lícits i tenien, tots dos, arguments a favor i en contra.

Tanmateix, permetre, o no, la investidura implica estratègies ben diferents.

Per la rapidesa en com han pres la decisió sospito que el debat de si permetre o no permetre la investidura ja portava temps dins la CUP i que, realment, els objectius estratègics estaven força ben definits. Tenint en compte això, suposo les assemblees cupaires han decidit que la investidura afavoreix la consecució d'aquests objectius estratègics. O els motius que siguin que hagin tingut en compte.

En tot cas, la CUP permet que tiri endavant l'estratègia de PDECat i ERC de recuperació de la Generalitat.

Investir a Torra té un valor polític per la forma com s'ha fet : amb els vots delegats de Puigdemont, Comín, Junqueras, Jordi Sánchez, Rull, Turull i Romeva. A més, és probable que, excepte Puigdemont, tots o alguns d'ells siguin proposats com a consellers. Per acabar de rematar-ho, demà Torra serà a Berlín per a fer una conferència amb Puigdemont.

El missatge és clar : el govern legítim és el que va ser segrestat o forçat a l'exili. El 155 no ha canviat aquesta percepció. El nou govern reconeix la primacia del govern legítim víctima dels colpistes. Són missatges polítics que reforcen a Puigdemont en la seva batalla al front internacional.

Per la seva banda, Torra té una missió fonamental. La Generalitat és la principal institució de l'estat a Catalunya, i aquesta institució, amb el 155 va passar a estar controlada per voluntats que l'han utilitzada per reprimir al poble de Catalunya, moltes vegades trepitjant i traïnt la voluntat de servei al país dels funcionaris de la institució. El 155 és profundament odiós i algú haurà de pagar per tot aquest mal quan arribi el moment de retre comptes, que arribarà.

El mal que fan els colpistes del 155 a la institució de la Generalitat i a les seves  treballadores i treballadors és immens, sagnant i dolorós. Torra ha de procurar, primer de tot, que la Generalitat deixi d'actuar contra el poble de Catalunya, és dir, deixi de ser un instrument més de la repressió, per tornar a posar-se al servei del país. Pel bé del país, i per la dignitat dels mateixos funcionaris de la Generalitat. No serà fàcil. Pot ser que sigui impossible. Però és la primera tasca.
.
Només algú que cregui en unicorns de colors pot pensar que el 155 serà retirat. Com a molt ho serà nominalment, però no efectivament. La tasca de Torra és tractar de recuperar allò que es pugui, per una banda, i denunciar i desemmascarar el control il·lícit i il·legítim que l'estat espanyol seguirà exercint.

Hi ha, doncs, un  president investit que farà un govern. Un govern que no podrà fer gran cosa més que denunciar l'ocupació. No ens podem plantejar falses expectatives.

Caldrà, doncs, construir una nova institucionalitat. Des dels municipis, des de l'assemblea d'electes, dels del Procés Constituent i des del Consell de la República. Sempre, amb la força de la mobilització ciutadana.

Necessitem un procés constituent. De fet, és el pas natural un cop s'ha arribat al punt en que la principal institució del país ha estat destruïda pels colpistes del 155. No hi ha una altre via.

Sigui com sigui, Quim Torra és el nou president de la Generalitat. Una Generalitat que ha de donar pas a una nova institucionalitat. Certament un moment molt difícil, trist  i desagradable que el posa a ell, personalment, en perill de ser, també, segrestat per l'estat ocupant.

Hi ha qui acusen a Torra de ser xenòfob i de dretes. Potser sí que ho és. Però el que se segur és que està acceptant un compromís i uns riscos que tots aquests que l'acusen no han pres mai.

N'hi han que assenyalen amb el dit i acusen de manca de puresa, A Torra,  a la CUP, a ERC, al PDECat, a Òmnium, a l'ANC... Però aquests que acusen mai seran capaços del coratge i el compromís amb el país de Carme Forcadell i Dolors Bassa, de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, d'Oriol Junqueras i Quim Forn, De Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull, Ni tampoc del de Clara Ponsatí, Meritxell Serret, Marta Rovira i Anna Gabriel, ni el de Carles Puigdemot, Toni Comín i Lluís Puig... el coratge i el compromís de tants i tants d'altres compatriotes. Un compromís que avui ha acceptat solemnement Quim Torra.

Sí, ja ho se, anar a la presó o a l'exili no et fa tenir raó, no et fa superior èticament. Només et converteix en un presoner o un exiliat.

Però és que no és la presó. El que les fa i els fa grans a tots ells és el compromís. El compromís amb els propis ideals i el país. Estic parlant de compromís amb la llibertat, la justícia i la República i d'aquí els hi ve l'alçada ètica. 

Aquesta és la  diferència entre uns i altres : a uns me'ls puc creure, estigui o no estigui completament d'acord amb ells. A d'altres, potser els donaré la raó, potser tindré, fins i tot, més punts d'acord... però el que diuen i el que fan no va a l'hora i no em crec el seu compromís. Em sembla que aquest és el motiu últim pel que la CUP ha permès la investidura.

Som-hi, doncs.

Coratge i encert, President Torra. El seu serà un mandat més que difícil. Recordi que no està sol. En la defensa de la República ens trobarem. Ens trobarà a molts.

Persistim. Fins aconseguir-ho.