dimarts, 16 d’octubre de 2018

Sànchez i Cuixart en lloc de tots

Un any a presó.

Jordi Cuixart i Jordi Sànchez porten un any se segrest a presó.

Són a presó ells perquè no ens podien tancar a tots. Com que  no ens podien tancar a tots, van triar uns caps de turc : els líders de l'ANC i Òmnium. Repeteixo, els segresten a ells perquè no ens poden tancar a tots. Se salten les seves pròpies lleis perquè se'ls aplica el "dret de l'enemic", o el que és el mateix : "l'enemic no té cap dret".

I sí, Catalunya i Espanya són enemigues: Catalunya avui està ocupada policial i militarment. La repressió, començant pel segrest de Sànchez i Cuixart és la que exerceix un poder ocupant sobre un país ocupat.

Som enemics i ho serem fins que no es foragiti l'ocupant de Catalunya . Mentre no aconseguim foragitar l'enemic, no tindrem drets. O els drets que tindrem només seran concessions que en qualsevol moment podran ser retirades.

Cuixart i Sánchez ens recorden la pitjor cara de l'enemic.

Però el més important : ens recorden també la millor cara que hem de mostrar per alliberar el país i a nosaltres mateixos.

Ens recorden el compromís.

Ens recorden la importància de l'acció persistent i no-violenta als carrers.

Ens recorden  que l'única lluita que es perd és la que s'abandona.

Ens recorden que persistir és vèncer.

Ens recorden  que Catalunya només ens té als catalans per alliberar-la.

Ens recorden que poden haver-hi causes més grans que un mateix.

Ens recorden que el sacrifici i l'esforç individual i col·lectiu són el camí.

Jo no els conec personalment. Mai els he tractat. No sé com són.  Només sé, com tothom, que estan segrestats injustament, i que els missatges que ens arriben d'ells no són pas de derrota o de desil·lusió, ans al contrari, de dignitat, de persistència en els ideals, i d'amor i confiança en el país. D'ells m'arriba, un any després, un missatge d'esperança i de confiança en la República.

Jo em sento interpel·lat pel seu coratge.

Tota la meva solidaritat i afecte per Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Tota la meva solidaritat i afecte a les seves famílies, en especial parelles i fills, que són, juntament amb ells, les persones que pateixen més dolorosament aquest segrest infame.

I no oblidem mai, i que ens esperoni aquesta idea, que si ells són segrestats és perquè no ens podien segrestar a tots. No ens  podien pegar a tots. No ens podien matar a tots. Prou que molts entre l'enemic segur que en tenen ganes, però ni podien, ni poden. No a tots.

Hem de posar-nos en moviment. No ens poden aturar. No a tots. Hem de fer la República i que la República alliberi als presos. L'enemic és fort i juga brut, però no pot contra tots. El desbordament democràtic i l'acció no-violenta han de ser el mètode. L'objectiu és clar.

Tornarem a tenir una nova oportunitat. Aviat. Hem après molt. Sobretot hem après que podem guanyar i quins errors hem d'evitar.

Aquest cop culminarem.

Confiança, persistència, intel·ligència i coratge.

Llum als ulls i força al braç!

divendres, 12 d’octubre de 2018

Un conte. Tarda de cine.

La colla havia decidit anar al cinema, a veure una peli de terror. Per celebrar la castanyada. El "helloween" que deien ells. Una nova versió de Dràcula.

*****

La pel·lícula arribava al seu clímax. Van Helsing i els seus col·laboradors havien localitzat la tomba de Dràcula i després de superar amb moltes angúnies i ensurts les trampes del vampir havien arribat, finalment, al sepulcre on el monstre s'amagava de la llum del dia. Sorolls, vents, i fenòmens sobrenaturals de tota mena s'esdevenien sense aturador, però, finalment, la tomba era oberta.

Dràcula era allà immobilitzat pels precs i l'aigua beneïda que els col·laboradors de Van Helsing llençaven contínuament sobre aquell lloc espantós i diabòlic.

Un col·laborador posa l'estaca sobre el pit de Dràcula que obri els ulls de cop i va xiular com una serp. Tothom es va esglaiar, però Van Helsing va fer un gest d'autoritat amb la ma per indicar a tots que es mantinguessin ferms.

I Dràcula va parlar :

- ¡Catalufos hijos de puta!

Van Helsing va mirar de fit a fit els ulls esbatanats i sanguinolents del vampir. Se li va inflar la veneta de la templa i, fredament, va mormolar :

- Ara sí que l'has cagat, fatxa de merda...

I amb tota la seva força va descarregar el martell sobre l'estaca que va travessar el cor del monstre.

Immediatament el col·laborador que estava situat darrera Dràcula va tallar-li el cap amb una destral de doble fulla.

Tota la sang que el vampir havia pres de centenars i milers de víctimes durant el pas dels segles va començar a a brollar del cos de la bèstia i va caure com una pluja terrible sobre Van Helsing i els seus.

Terrible, però alliberadora. Les víctimes per fi descansaven en pau.

Finalment la pluja roja cessà i es feu el silenci.

Els col·laboradors van calar foc a les restes del monstre.

Les cendres van ser portades als quatre racons més distants del món per a ser dispersades i que es perdés per sempre el record de la bèstia.

*****

La colla tornava a casa per la passarel·la de la Rambla de Sants, en direcció a Badal. Anaven comentant la peli, com sempre feien quan tornaven del cine.

- El doblatge de Dràcula era una mica raro, no? vull dir que això dels catalufos m'ha sonat com una mica així...
- No, no, està bé. És així a l'original. És que l'original és en català!
- Ah, sí?
- Sí, és del Brams Stoker
- I aquest tiu no és anglès?
- El Bram Stoker, potser sí que ho és, però el Brams Stoker no. És l'àlies que s'ha fotut el Titot, que era el cantant de Brams, i d'això la conya de l'àlies. Pués el Titot de dia fa de conseller d'Interior del govern republicà de Catalunya, i de nit fa d'escriptor de novel·la gòtica. Ja veus, tiu!
- Què fort, tiu.
- Potser la peli tenia algun missatge.
- Sí, segur. Què pavu que ets, tiu... Una peli de vampirs i ja està.

*****

Des de la passarel·la veien el cel enfosquint-se amb un fons vermell i violeta sobre l'Hospitalet i Sant Pere Màrtir.

Amb vol erràtic els rats penats caçaven insectes prop dels fanals que feia poca estona que s'havien encès.

12 d'octubre. Res a celebrar.

El millor twit que he llegit avui ha estat aquest :

És molt cert. I, per descomptat, val per a tothom.

Jo, per exemple, em sento molt orgullós de Catalunya. Algú dirà, i no sense una bona part de raó, que sentir-se orgullós d'haver nascut a un lloc o un altre, o d'haver-hi viscut, o de viure-hi no deixa de ser pueril. No discutirem. Ho és.

Reconeguem, però, que a manca de res millor, el fet de comptar amb una llarga tradició de savis, d'artistes, de sants, de benefactors de la humanitat, pot fer que un se senti orgullós de sentir-se part d'una comunitat. Que el fet de sentir-se part d'un  corrent històric de revolucions i conquestes socials, de màrtirs i herois per la llibertat, pels valors humans, de ciutats i pobles resistents en batalles contra les tiranies, o sentir-se part, hereu, net o besnét de milícies, exercits populars o pobles alçats contra feixismes i dictadures pot, en certa manera, provocar un orgull íntim, o potser una crida a la responsabilitat, al compromís amb tots aquests que t'han precedit, a una convicció que ets a la banda correcta de la història.

El que passa és que les històries dels pobles presenten clars-i-obscurs. Per cada personatge històric del que en podem dir que és un exemple, segur que en podem trobar d'altres que en seran tot el contrari. Per cada victòria de la ètica trobarem derrotes. És com la vida mateixa : és un seguit d'alegries i tristeses, de moments d'orgull i de moments de vergonya. Tanmateix, només la gent profundament deprimida o trastornada es planteja el suïcidi. Potser no ens sentim orgullosos de la nostra vida però si estàs sa, no et planteges l'alternativa a viure.

Amb el teu país és una mica així. Si ets una mica crític -sanament crític, diria- hauràs d'acceptar que  l'orgull patriòtic és una cosa que només funciona si et fixes en uns detalls i oblides d'altres. En tot cas, sembla que l'orgull patriòtic té més a veure amb una construcció intel·lectual que assenyala uns determinats valors i uns determinats moments històrics com a indiscutibles i que necessàriament han de ser acceptats i provocar una adhesió acrítica.

I torno a dir, això val per a tothom.

Val per als catalans i l'onze de setembre i val per als espanyols i el dotze d'octubre.

Qui diu aquestes dates diu d'altres. A tots els pobles del món podríem fer aquesta valoració. N'estic segur.

Justament, des d'aquest esperit crític, i des de la no adhesió a principis imposats, i sovint impostats,  precisament per això, jo avui no tinc res a celebrar. No em crec la hispanidad. No és cap motiu d'orgull l'extermini dels pobles indígenes d'Amèrica. Em segueix semblant una barbaritat que algú, encara avui, parli de "descubrimiento", i de "conquistadores".

La realitat és que molts dels mals d'avui en dia a l'estat espanyol venen, precisament, d'una etapa d'imperialisme i disbauxa que va durar massa anys i que va permetre construir un imperi a partir de l'espoli; i quan l'espoli colonial ja no va ser possible el que va seguir va ser una etapa de decadència, descomposició i disgregació que encara dura i en la que no costa gaire incardinar els moviments independentistes català i basc.

Aquest octubre jo he commemorat el primer d'octubre, data que representa l'acte fundacional de la República Catalana. Que la farem, malgrat totes les dificultats, començant per nosaltres mateixos.

He commemorat el tres d'octubre, Dia en que el poble va controlar el país de dalt a baix i vam ser, de fet, República. No proclamada però sí efectiva. El dia en que vam respirar l'aire fresc de la llibertat nacional.

He commemorat el sis d'octubre : "el 6 d'octubre de 1934, quan el president Lluís Companys proclamava l'Estat Català de la República Federal Espanyola. Aquest intent secessionista desembocà en l'empresonament dels membres del Govern de Catalunya i la suspensió de l'Estatut de Núria per part de l'Estat espanyol."

Fa més de 90 anys, però avui tenim, un cop més, presos polítics, i exiliats. Espanya és una via morta. És una branca seca.

Fa més de 80 anys d'aquells fets i el conflicte entre Catalunya i Espanya persisteix, després d'una república, una dictadura, i una "democràcia". Que s'han demostrat  inútils en la seva resolució.

Però a Catalunya ja hem votat i ja hem dit que volem la República. La farem.

Jo he commemorat aquestes dates. Commemorat, que no celebrat.  Avui, per descomptat, ni he celebrat ni he de celebrar res ni commemorar res de res.

dilluns, 1 d’octubre de 2018

Primer d'octubre de 2018. Donec perficiam.

Avui fa un any vam votar i vam guanyar. Per aquestes hores, a molts llocs hi havia eufòria, a molts d'altres, en canvi, es vivia en silenci, amb preocupació, el recompte de vots. Amb tota la gent que havia estat protegint el seu col·legi, amatent a la cada cop més improbable, però no descartable, arribada de furgons policials.

A Sants no van arribar els furgons. Malgrat els nervis per les falses alarmes que s'anaven succeint, o les denúncies de possibles infiltrats, al final, comptat i debatut, al Lluís Vives el dia va ser pacífic, i festiu en molts moments. Vaig passar bona part del dia al Lluís Vives, al carrer, o al seu pati.

Vam votar i vam guanyar. Va guanyar el sí, indiscutiblement, però vam guanyar tots els que vam votar, els del sí i els del no. Vam guanyar perquè el primer d'octubre de 2017 la que va guanyar va ser la democràcia, l'auto-organització, el respecte a la diferència. Vam guanyar tots. Va guanyar el Poble que se sent poble i vol ser-ho.

Mai oblidaré l'1 d'octubre de 2017.

El primer d'octubre vam fundar la República. Ens constarà més o menys desplegar-la -prou que avui tenim repressió, presó i exili- però el pas més important el vam donar. El pas definitiu. El que marca l'abans i el després. El final i l'inici.

És per això, perquè no hi ha volta enrere, que avui, tot el dia, hi han hagut actes i manifestacions  per tot arreu (encara duren!). En particular, al Parlament de Catalunya, la gernació ha reclamat el final de l'autonomisme, el desplegament de la República i que el govern "efectiu" faci honor del qualificatiu.

El Poble és la força de la República. Aquesta batalla democràtica l'hem de guanyar. Si algú no està preparat, que s'aparti i que algú altre ocupi el lloc. No es deixarà a ningú enrere. Però, si us plau, que ningú faci de tap.

Avancem. Hem de continuar tibant. Haurem d'arriscar més i assumir-ho. No serà fàcil desplegar la República. Però ho farem. Hem de persistir. Fins aconseguir-ho.

Primer d'octubre de 2018. Donec perficiam.

diumenge, 30 de setembre de 2018

Primer aniversari de la victòria independentista al Referèndum d'Autodeterminació de la República de Catalunya.

Ahir va haver a Barcelona una manifestació convocada pels sindicat policial Jusapol.

Sobre el paper, el sindicat es manifestava per demanar l'equiparació salarial entre els policies espanyols i els mossos d'esquadra.

En la pràctica, la manifestació es feia per "homenatjar" als policies que el primer d'octubre passat van venir a pegar-nos.

Aquesta manifestació era, a tots els efectes, una provocació.

La resposta va ser una contra-manifestació. Pel que diuen les cròniques, el nombre de persones que va participar a la contra-manifestació va superar àmpliament, en una proporció de sis a u, a la de participants en la manifestació policial.

La situació hauria pogut esdevenir realment violenta però, en la pràctica, no ho va ser. O no ho va ser tant com podria haver estat. Els mossos d'esquadra van interposar-se entre les dues manifestacions i, sigui per corporativisme o per la raó que sigui, els cops i les càrregues de la policia de la Generalitat van anar dirigides, principalment, contra els contra-manifestants.

El caràcter de la contra-manifestació va ser marcadament antifeixista. És important dir-ho perquè els moviments antifeixistes són els més actius i els més disposats a l'acció directa contra tot el que fa tuf de franquisme o feixismes para-policials o para-militars.

Tanmateix, el grau d'enfrontament d'ahir està a anys llum del que s'ha viscut a Barcelona amb motiu, per exemple, de vagues generals. Parlo per experiència pròpia.

Per això, vist amb una mica de distància, no puc deixar de sorprendre'm  per la gent que avui i ahir mateix ja posaven el crit al cel dient que "havíem regalat la foto de la violència".

Perdoneu, la foto de la violència, i el vídeo, i la peli, i la sèrie de TV la porten emetent pels mitjans espanyols des de molt abans de l'1 d'octubre, o del 20 de setembre de l'any passat. Les fotos d'ahir ni tan sols estan a l'alçada del que ja s'ha dit i ensenyat de Catalunya als espanyols.

Aquí no s'ha regalat res. Aquí, el que va passar ahir, és que va haver una resposta digna a una provocació. també va passar que el molt maldestre govern de Quim Torra no va tenir prou cintura per ubicar -aïllar- aquesta manifestació dels ultres al mig de la muntanya de Montjuïc; o al mar, a cinc milles de la costa.

No només això. Algú ha d'explicar per què les bufes van caure totes (i això passa sovint amb la Brimo) a la banda antifeixista quan hi han imatges i fotografies de policies de Jusapol manifestant-se amb porres extensibles i material antiavalots. De veritat que un es presenta a una manifestació per reclamar l'equiparació salarial amb aquesta mena d'armament ? No serà, més aviat, que venien a buscar brega ? i a aquests angelets ningú els ha dit res ?   

La realitat és que ahir la gent va dir que una cosa és la "revolució dels somriures" i una altre de ben diferent el parar sempre la galta. Fer un Tortosa a l'Arrimadas és, probablement, la tàctica correcta, però als energúmens feixistes com als d'ahir, o als que fan escamots nocturns encaputxats, amenaçant i armats amb cúters i pals, se'ls ha de parar els peus. Se'ls ha d'aturar. Si no ho fa la policia, algú ho haurà de fer.

A més, ha d'haver tensió. Seriosament. Si no hi ha tensió, si realment, la gent es limita a portar llacets i penjar banderes però després no trenca un plat, aleshores, deixem-ho córrer.

Els carrers han de ser nostres. Això vol dir que caldrà foragitar-ne als feixistes. Ho hauria de fer la policia, perquè els feixistes sí que són un perill públic, però la policia no ho fa. Haurem de defensar-nos.

Ahir, en tot cas, el que vam veure i confirmar, un cop més, és que la baula més dèbil de la cadena que estira de la República són els polítics. Partits i govern.

No oblidin mai, senyors polítics, que vostès primer de tot, són els nostres representants. Se'ls ha donat la capacitat de liderar, però no en contra de la gent. Hi ha un mandat democràtic per a fer la República. Si no són capaços de fer-lo prosperar, facin un pas al costat o enrere, i deixin que gent nova ocupi el seu lloc.

Com va dir algú, guanyarem perquè no tenen tantes presons per a tanta democràcia. El "prou màrtirs" és una trampa. Ningú vol màrtirs i, per començar, ja n'hi ha prou de parar la galta. El que hem de fer és reprendre la iniciativa, el ritme i l'agenda. Tibar i estirar ben fort. Buscar nous 1 i 3 d'octubre. No espereu negociacions que no arribaran mai. Prepareu el control del territori i fem-lo efectiu.

Demà serà 1 d'octubre. Primer aniversari del Referèndum d'Autodeterminació de la República de Catalunya. Referèndum que vam guanyar. Demà farà un any del més important acte fundacional de la República.

Encara no hem acabat. L'hem de fer efectiva. Costarà, però ja no hi ha marxa enrere.

dilluns, 24 de setembre de 2018

Mercè 2018. Joan Margarit. Barcelona.

Avui és el dia de la Mare de Déu de la Mercè. La patrona de Barcelona, i és festiu a ciutat. A Tarragona avui també és festiu. Santa Tecla va ser ahir, però com que era diumenge, s'ha passat el festiu a dilluns. A Calella de la Costa també fan festa amb motiu de la Minerva .

Però com ja fa massa temps que passa a les festes no hi som tots, falten els presos.

Les d'avui haurien de ser, en conseqüència, dates reivindicatives, a més de festives.

A més, i sobretot, a cada poble i ciutat hi han bons motius particulars per a la reivindicació.

A Barcelona en tenim uns quants. La pressió turística i la gentrificació, l'expulsió de classes populars dels barris per l'alça de preus de l'habitatge, la tendència a posar el turisme al centre de la vida econòmica i social de la ciutat. són, potser dels més importants.


Potser, però, el més greu de tots és la pèrdua d'identitat. La pèrdua de la identitat barrejada que conformen les mil llengües i nacions diferents que conviuen a ciutat està mutant en una "identitat" impostada, indistingible de la falsa identitat de tants i tants llocs turístics d'arreu del món. Una "identitat" de marca comercial i de tour amb bus turístic. Una "identitat" de barris amb preus d'immobiliàries internacionals de luxe. Una "identitat" que exclou les classes populars i les redueix a espectacles de parc temàtic. Una identitat que diu que Barcelona, amb diners, pot ser el que tu vulguis . Una identitat prostituïda.

Tanmateix, és impossible no estimar aquesta ciutat.

Al seu llibre de poemes "des d'on tornar a estimar" (2015) Joan Margarit ens parla de Barcelona

BARCELONA

Aquest nom és encara un refugi.
La santedat civil de la cobdícia
i també l’exabrupte generós
dels morts a Montjuïc, enfront del mar.
On és aquella burgesia culta?
I aquells obrers que, a més del seu ofici,
se sabien poemes de memòria?
Què pot, encara, unir-me a una ciutat
a qui li veig la cara maquillada
com d’una mare morta?
Callat, escolto el ferro dels tramvies
que quan jo era jove passaven per la Rambla:
una sonata de pobresa i roses.
Però, a Montjuïc tinc dues filles,
i ara m’ofèn una gentada estranya,
que s’encega en la festa innecessària
d’hotels gelats i aparadors superflus.
Sol ser als refugis
on, a vegades, fa més fred que enlloc,
desolada ciutat que fas de puta.


(una selecció dels poemes de "des d'on tornar a estimar" a http://www.joanmargarit.com/category/seleccio-de-poemes-escrits-i-recitats/des-don-tornar-a-estimar-ca/ recitats pel mateix Joan Margarit)

dijous, 20 de setembre de 2018

Què vam aprendre el 20S?

Avui fa un any que l'estat espanyol va perpetrar el cop d'estat  contra el govern de Catalunya amb l'assalt a diverses seus de conselleries i organismes de la Generalitat.

Va ser un cop d'estat. Aquell cop d'estat pretenia derrotar el moviment independentista per la força, espantant als independentistes, empresonant de forma indiscriminada a càrrecs de les conselleries assaltades i intentant provocar una reacció violenta provant entrar sense ordre judicial a la seu de la CUP.

Avui, un any després hem vist que aquell cop d'estat, en realitat, revelava l'autèntica natura violenta, fosca i franquista de l'estat espanyol. Vam tenir temps de comprovar la virulència d'aquesta natura amb la brutalitat policial de l'1 d'octubre, i amb la repressió que va dur als Jordis primer, i al Govern després, a la presó o a l'exili.

El 20S de fa un any vam poder veure com l'estat se saltava totes les garanties i drets democràtics dels ciutadans per mirar d'esclafar l'independentisme. Ahir mateix, vam saber com la "justícia" espanyola ja ha dictat sentència i ens vol a tots condemnats o presos.

EL 20S, però, va ser la primera victòria de la resistència. No es va caure en provocacions. El camí que duia fins l'1 d'octubre no es va estroncar. També ens va mostrar que l'estat faria qualsevol cosa per aturar el referèndum. La lliçó era clara : calia, doncs, respondre amb determinació, coratge, autoorganització i imaginació.

Cert, el preu d'aquella lliçó va ser alt en termes de repressió, i Jordi Cuixart i Jordi Sánchez pateixen un cruel segrest des de gairebé fa un any a conseqüència d'haver aturat el cop amb la seva crida a l'acció no violenta.

Però, recordem-ho, va ser una victòria. Vam rescatar la victòria d'una situació profundament perillosa i plena de trampes.

Aquella victòria va permetre les de  l'1 i 3 d'octubre. Vam fer un referèndum i el vam guanyar. Es va proclamar la República.

No es va fer efectiva, en una decisió que a ulls d'avui, sembla que va ser més un error que no pas una altre cosa. Hi ha qui diu que es va evitar un bany de sang. Altres diuen que avui Catalunya ja estaria tramitant el reingrés exprés a la UE.

Sigui com sigui, la renúncia a la defensa de la República va obrir les portes a l'aplicació del 155 i la repressió que encara dura. Va ser una derrota. Per incompareixença, si es vol, però derrota a la fi. Ara bé, el republicanisme va perdre aquella batalla. Però no la guerra. El 21 de desembre, una nova victòria a les eleccions, en el pitjor dels escenaris possibles, retornava la majoria absoluta parlamentària a les forces republicanes. Amb més dubtes i renúncies del que cabria esperar, un nou govern republicà va ser triat, després de les antidemocràtiques i injustes intervencions de la judicatura espanyola.

Ha estat un any intens

Hauríem d'haver après alguna cosa : Les elits que han fet de l'estat espanyol el seu particular "cortijo" no negocien mai. Són elits que venen saquejant l'estat espanyol des de fa segles. Creuen que l'estat és propietat seva. Sigui com sigui, no tenen una autèntica oposició. Al contrari, semblen comptar amb moltes simpaties entre el mateix poble que rapinyen.

No podem esperar, doncs, cap diàleg. Aquesta és una lluita per la supervivència. O la república se'n surt, o serem anorreats com a societat.

En un dia com avui sembla que els partits republicans estiguin entestats a demostrar que ells són la baula més dèbil de la cadena. És cert que el preu que paguen en bons homes i dones segrestats i represaliats és demolidor i , segurament, aquest és el motiu pel que sembla que han perdut la iniciativa, o s'ho miren molt a l'hora de fer segons què. És molt humà. És, també, molt trist: vol dir que la repressió funciona. La força sempre ha estat l'argument dels forts. La no violència, per la seva banda també demana força. Molta. Una immensa i gairebé indestructible fortalesa ètica.

Per això, el lideratge polític del Republicanisme només pot ser per a gent amb aquesta immensa fortalesa ètica. No és fàcil. No hi ha gaire gent així. Per això és tan cruel i dolorosa la presó i l'exili de tants bons homes i dones. Per això és tan difícil que algú ocupi el seu lloc. No estic dient que les seves estratègies i decisions fossin encertades. Però només puc admirar i agrair la seva fortalesa ètica. I molt especialment per ells cal renovar el compromís en desplegar la República.

Per això, si els líders actuals no tenen aquesta categoria, si no poden posar-se al front, aleshores que s'apartin. No se'ls jutjarà. Al contrari : als ferits se'ls aparta dels front, se'ls cura i se'ls recupera. Cuidem-nos.

Però no poden ser un tap.

Jo no vull més autonomia. Jo vull desplegar la República. Serà la República la que alliberarà a preses i presos i permetrà el retorn d'exiliades i exiliats. Però l'ordre només podrà ser aquest : primer la República de Catalunya, i mercès a ella, la llibertat i el retorn. A continuació, un país nou, més lliure i democràtic, més net, més culte, més just, més inclusiu, més equilibrat, amb feina i oportunitats per a totes i tots.

Fa un any del cop d'estat. El vam aturar amb no violència. Vam aprendre que l'enemic juga molt brut i colpeja amb tot el que té.

Bé, doncs. Amb tot el que sabem i hem après, preparem-nos per a un nou embat. Aviat.

Hem d'alliberar la República.

dimarts, 11 de setembre de 2018

11S. Fem la República Catalana




11 de setembre, Diada nacional. Però no és com altres anys. Enguany, més que mai, toca ser al carrer.

Sí, és cert. L'any passat per aquestes dates, veníem de l'atemptat del 17A, de la contundent resposta policial que van donar els mossos, i de la contundent resposta cívica del país. Una resposta que va qüestionar directament el paper de la monarquia en el negoci de la venda d'armes i la seva amistat amb governs corruptes i protectors del terrorisme internacional. Aquells dies, alguns sentíem que ja actuàvem en bona part com un país independents. Que gairebé només faltava ratificar-ho amb una votació. Sentíem que calia culminar votant el primer d'octubre, però ho veiem possible. Veiem possible votar i guanyar. No hi havia eufòria, però sí molta esperança i determinació.

Encara no s'havia produït el cop d'estat i l'assalt a les conselleries, ni les detencions dels Jordis, ni havien vingut els piolins.  Encara havien de venir el 1Oct, el 3Oct, la declaració del 27O, el 155, les detencions del govern l'exili, les eleccions del 21D, l'antidemocràtica retirada de la sobirania del Parlament al qual, per tres cops (Puigdemont, Sánchez i Turull),  no se li va permetre triar lliurement al President de la Generalitat; finalment, la constitució d'un nou govern independentista, sempre sota vigilància i amb amenaça de repressió; també havia d'arribar la moció de censura a Rajoy i el suport -gratuït, i ara s'està veient que inútil- a Pedro Sánchez i l'aparent alleujament (només aparent) de les condicions de sotmetiment i control del govern de Catalunya.

Vam passar de l'esperança en una victòria que veiem possible a la resistència. La resposta de l'estat va ser fer ús de la violència i la repressió.

Hem après que la resposta de l'estat serà la violència i la repressió. No poden perdre el 20% del seu PIB, ara que Espanya és a punt de fer fallida. O més acuradament, les elits franquistes que van dirigir la transició de la dictadura a "la democràcia", el Règim del 78, i que controlen de forma intensa i profunda -sovint de forma corrupta-  l'estat espanyol no estan disposades a cap canvi que signifiqui la més mínima pèrdua d'aquest control, privilegis i beneficis. La República Catalana és l'única amenaça seriosa que han tingut des del 78. La seva resposta ha estat la que cabia esperar de franquistes : violència i repressió.

Enfront d'ells, el poble de Catalunya segueix dempeus. Seguim dempeus. Els Republicans ens vam equivocar pensant que el primer d'octubre significaria un moment d'obertura de diàleg. Error. L'estat espanyol franquista no negocia res. Les seves batalles sempre són d'extermini. A aquesta lluita, doncs, encara li queda temps i patiment, sang,  suor i llàgrimes.

Però aquí estem. I la nostra persistència és la seva derrota. La nostra persistència serà el triomf de la República de Catalunya. La nostra persistència serà la llibertat. Guanyarem. És inexorable i inevitable. Cada dia som més ni que només sigui perquè la demografia va al nostre favor.

Ara sabem ,a més, que caldrà pagar un preu en sang perquè només des de l'independentisme o republicanisme màgic algú pot creure que els franquistes pactaran un referèndum d'autodeterminació. Això no passarà mai. Mai mentre el franquisme segueixi dominant l'estat espanyol (i 40 anys després, el segueix dominant). No passara mai mentre el nacionalisme espanyol segueixi dominant l'estat espanyol. El nacionalisme espanyol és l'instrument polític del franquisme i està representat, almenys en tres partits: PP, C's i PSOE. El seu domini sobre l'estat espanyol és, simplement, abassegador. És aquest el nostre enemic. El que ens vol exterminar, i el que hem de derrotar per sobreviure.

Però nosaltres persistim. Persistim. Resistim. Resistir és vèncer. Hem pres l'humil decisió de no retrocedir. Resistència no violenta perquè no serà amb força que vencerem. Però resistència a la cap i a la fi. Quan arribi el moment, caldrà controlar el territori. No hi ha una altre i caldrà resistir. Els carrers han de ser nostres. Els carrers sempre han de ser nostres.

Per això, perquè els carrers han de ser nostres, avui toca sortir al carrer. A la Diagonal o a les marxes que es fan arreu del país. Toca dir ben fort i que tothom ho entengui que la República Catalana no es rendeix. Que la República persisteix. Que no retrocedim. Que desplegarem la República. Que farem el procés constituent. Que al franquisme, que és un feixisme, se'l combat i se'l derrota i que a aquesta lluita tots els pobles d'Espanya hi són cridats; que en  aquesta lluita tots els demòcrates d'Espanya i d'Europa tenen batalles pendents i que cal vèncer; que en aquesta lluita, tots els republicans de l'estat han de participar. Catalunya és la línia de front del combat contra el franquisme a l'estat. Catalunya serà la  tomba del feixisme. La llibertat de Catalunya és la llibertat dels pobles d'Espanya.

Tenim, doncs, una gran responsabilitat.

Ens veiem al carrer.

Que tingueu una bona i reivindicativa Diada Nacional.

Visca Catalunya Lliure! Visca la República!