dimarts, 17 d’abril de 2018

Tenen por

Una massacre. Segons la interlocutòria del tribunal suprem espanyol, si l'1 d'octubre s'hagués enviat més policia s'hagués produït una massacre. És una barbaritat. Però ens diu alguna cosa : és la interlocutòria de la por.

Està dient que amb més policia s'hagués produït una massacre, el que  confirma que la violència va venir amb les porres de la policia.

Lògic. Venien cridant "A por ellos". Venien a fer mal. El que passa és que es van trobar amb una resistència pacífica i no violenta que no s'esperaven.

No se l'esperaven i, com venien disposats a fer mal, d'haver estat més, d'haver vingut més policies, haurien emprat encara més violència, i sospiten que a conseqüència d'aquesta violència encara superior potser hagués saltat una espurna que hauria acabat amb morts. Molts morts. Potser desenes. Potser centenars. Milers? També morts seus. Ara s'adonen que potser han jugat amb foc.

I, tanmateix, no són capaços de sumar dos i dos. Mira que era fàcil d'evitar la violència. Com ells diuen, la van portar ells. La violència sempre va ser seva. Com ells diuen, n'hi havia prou amb no enviar policia.

Però, és clar, aleshores el referèndum hauria estat pacífic. Hauria estat com el 9N2014, però més gran, més legitimat, amb més força política. Un 9N més legítim i més legitimat, encara. Hauria esta un acte de sobirania rotund. Això encara els fa més por que la violència i els morts.

Per això van venir a cops de porra. Es pensaven que la gent s'espantaria i fugiria. Però no. Es van trobar amb un poble digne i valent. Amb un poble determinat i convençut de la no-violència. Es van trobar amb un rotund acte de sobirania.

Es pensaven que la visió dels uniformats, les porres, els cascs i les cuirasses, i tota la seva parafernàlia militar serien suficients per sotmetre'ns, per rendir-nos a l'autoritat, per a fer-nos acotar el cap, callar i marxar. Però no.

No va ser així. La gent no tenia por, i si la tenia, la dominava, i es va quedar a les escoles i als punts de votació. A defensar-los amb el cos, de forma no violenta, però activa i efectivament. A defensar les urnes i els vots.

Els vots de tots : dels que estàvem a favor de la independència, i dels que no. Tots lícits, tots necessaris, tots democràtics.

La gent,  els que vam votar sí i els que van votar no, tots, no vam reconèixer aquella falsa autoritat uniformada que perseguia la democràcia.

Això els terroritza. Si jo no et tinc por, si no et reconec l'autoritat, tu ja no em pots manar, potser em podràs obligar, però només per la força, i acabaràs cedint.

Mai com l'1 d'octubre les forces d'ocupació han estat tan clarament identificades com a tals per tanta gent. Aquelles forces d'ocupació es pensaven que trobarien els súbdits dels territoris ocupats, per contra es van trobar dones i homes lliures d'una República que vist amb distància, ja es pot afirmar que va néixer aquell dia, encara que avui continuï l'ocupació.

Les forces d'ocupació no podien fer més que emprar la violència. Però érem molts i no es van atrevir. Es van adonar que no n'hi havia prou amb les porres. Es van sentir dèbils. Ells van tenir por.

La resposta política de l'estat espanyol al referèndum de l'1 d'octubre només podia ser una : la violència, la força i el sotmetiment. Però es van trobar amb un poble que plantava cara i no s'agenollava ni es rendia a la força i a la violència. Només podien aplicar més violència. Però van tenir por d'aplicar-la, van tenir por de la resposta. No es van sentir prou forts. Esperaven xais, i es van trobar dones i homes. Van tenir por.

Per això estan rabiosos. Perquè els vam fer passar por. Com mai l'han tinguda.

Per la seva ràbia i per venjar-se de la por que van passar ens van segrestar els representants. Ens volen espantar i per això els atacs de grups ultradreta s'han incrementat i gaudeixen d'impunitat, per això tot l'odi i les mentides dels seus mitjans de propaganda.

També hi ha hagut por en la nostra banda, no cal dir-ho. Però l'hem dominat. L'hem superat un i altre cop. EL 21D vam tornar a guanyar : a la por que ens volien inocular, i en les urnes.

Amb cada victòria som més forts i ells més dèbils perquè la seva por creix. En venjança, més empresonats i més atacs feixistes. Però malgrat la seva ràbia i els seus atacs, la por a la nostra banda s'està esvaint, i per això el passat diumenge ens vam manifestar com ho vam fer.  La por, en canvi, està creixent a la seva banda.

Encara no ens hem adonat de com d'absoluta va ser la victòria de l'1 d'octubre, per la forma com es va aconseguir i pel que representa.

Avui, com la por que van sentir l'1d'octubre no ha fet més que créixer, ho han dit. Ho ha dit ni més ni menys que un jutge : que van tenir por. Que tenen molta por. Una por mortal. una por que hauria pogut provocar, diuen, una massacre.

Patirem, encara. És ben cert. Per causa de la seva por.

Però estem guanyant. Guanyarem. Precisament perquè tenen por.

Alliberarem la República, i amb ella, a les segrestades i als segrestats. Tornaran a casa les exiliades i els exiliats.

No ens aturarem fins aconseguir-ho.

Ja han arribat!

Una bona notícia: aquest matí, anant cap a la feina he pogut sentir, clarament, ben forts, els xisclets d'un grup de falciots.

He mirat el cel a veure si els localitzava, però del carrer estant, envoltat d'edificis, a la meva quota de cel blau no se'n veia cap, de falciot.
 
Tant li fa. És evident, només cal mirar el cel, que el petit escamot aeri d'aquest matí és només una avançada del gruix migratori que encara trigarà uns quants dies a arribar.

Però ja arriben. Persèfone torna a casa. Envoltada de falciots.

Més avançada la primavera, el gessamí d'estrella perfumarà la rambla de Sants (el calaix, altrament dit). Quan això passí voldrà dir que la primavera serà plena.

Ja arribarà. Tindrà el seu moment. El moment que compta de debò, però, és ara.

I per mi, amb el retorn dels coratjosos falciots, ha començat la Primavera. Ara sí.


* * * * *

Lliures com ocells. L'escalf de la primavera. Com de greu em sap pels que avui són lluny o segrestats.

A elles i ells va dedicat aquest post. Com tots els posts, fins que puguin tornar a casa. Fins que elles i ells, i amb elles i ells tots nosaltres, siguin i siguem lliures.

dissabte, 14 d’abril de 2018

15 d'abril. Manifestació pels presos.

Demà hi ha la manifestació per reclamar la llibertat dels presos polítics.

La manifestació de demà la convoca l'Espai, democràcia i convivència que és un conjunt «d'entitats, sindicats i organitzacions de la societat catalana contra la vulneració dels drets cívics i polítics». Aquest espai aplega organitzacions no explícitament republicanes, però que sí consideren necessari manifestar-se arribats el punt de repressió i de reculada de drets civils que estem patint.


Si podeu, aneu-hi. Fem la gran i que se senti la nostra veu.

Aneu-hi si podeu. Manifestar-nos és important i necessari, per moltes raons. No és suficient, ni de bon tros, per canviar les coses, però sí necessari. El carrer impulsa els canvis. Hem de trobar-nos al carrer, veure'ns, sentir-nos acompanyats i solidaris, hem de saber que som molts, hem de donar-nos ànims els uns als altres i adonar-nos que l'enemic no ens pot vèncer quan estem junts. Hem de recordar que podem guanyar. Que tenim la força per a fer-ho. Que tenim l'obligació fer-ho.

Tenim l'obligació de guanyar, per elles i ells, per les preses i els presos, per les exiliades i els exiliats, per tots aquells que avui són amenaçats per l'estat. Però també per nosaltres, i per als que vindran després de nosaltres. No només. També per tots els demòcrates d'arreu del món.

Ho sentia dir per la TV aquesta setmana passada, no recordo qui ho deia, però sí la frase : "Estem passant de l'estat de dret, a l'estat de llei". I afegia : "l'estat de dret és aquell en que l'estat garanteix els drets de les persones". En canvi, l'estat de llei, l'imperi de la llei, és aquell estat que sotmet la gent a la llei. És aquell estat en que les lleis fetes a mides dels poderosos i les elits són utilitzades per a sotmetre la població, i fer-la obeir. L'estat no protegeix els drets de la gent, si no que la sotmet.

La democràcia és a "l'estat de dret", com la dictadura ho és a "l'imperi de la llei". Fixeu-vos en els discursos de membres del govern espanyol i comprovareu com fan servir sovint el concepte de "imperi de la llei". No és casualitat.

Demà, manifestant-nos, defensarem la llibertat, la democràcia, els drets civils, els drets de tots, i dels presos i exiliats en particular. 

Els republicans, més que ningú, estem cridats a participar, perquè ningú millor que els republicans entén que l'estat, la República, ha de ser -forçosament, necessàriament- de dret, i que quan l'estat fa servir la llei per sotmetre als ciutadans -l'imperi de la llei- esdevé dictadura i feixisme.

Demà doncs, ens veiem al carrer,

Llibertat per a les segrestades i segrestats : Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Dolors Bassa, Carme Forcadell, Joaquim Forn, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull.
Llibertat per a les exiliades i exiliats : Carles Puigdemont, Clara Ponsatí , Meritxell Serret, Toni Comín, Lluis Puig, Anna Gabriel i Marta Rovira.



dimecres, 11 d’abril de 2018

#TotsSomCDR

La repressió estatal trepitja ja les darreres línies vermelles. Ahir mateix, membres dels CDR han estat detinguts -segrestats, en realitat. El cas de l'activista de Viladecans, Tamara Carrasco, clama al cel. Se l'acusa de terrorisme i de rebel·lió. I les "proves" són que li han trobat unes samarretes a casa.

És repressió pura i dura. Es tracta d'espantar als activistes perseguint de forma aleatòria i indiscriminada. Qualsevol -tu, jo- pot ser detinguts al carrer, o a casa, per un escamot de tipus armats i amb els rostres ocults amb passamuntanyes. Què volen aquesta gent que arriben de matinada? volen espantar, volen terroritzar...

Els terroristes són ell.

És terrorisme de l'estat espanyol contra la República de Catalunya i contra la resistència republicana.

No se'n sortiran.

No se'n sortiran i això provocarà que, finalment, quan vegin que no en tindran prou amb el terrorisme d'estat  -violent, aquest sí, i l'únic terrorisme que hem vist fins ara- faran servir les clavegueres més brutes i profundes : veurem l'aparició explícita del terrorisme unionista.

Els atemptats, que ja s'han produït, de grups d'ultradreta es multiplicaran en nombre i grau. Ho veurem. Els morts que la policia no pot fer indiscriminadament els faran aquests grup terroristes que, no cal ser un geni, estaran emparats, subvencionats i blanquejats pels aparells de l'estat.

A Euskadi va ser el GAL. Aposto que aquí ho serà  (ja ho és, en realitat) el GDR.

La violència parapolicial és la darrera línia vermella. Aquesta també la trepitjaran.

La trepitjaran perquè ja ho han fet altres cops. No només el GAL :  ahir va fer 25 anys que Guillem Agulló, independentista i antifeixista valencià, va ser assassinat per un grup neonazi. L'operació de blanqueig posterior va fer que l'assassí confés de Guillem sortís de la presó quatre anys meś tard del seu ingrés i que, fins i tot, es presentés a les eleccions.

Guillem Agulló, ni oblit, ni perdó.
 
No pot haver equidistància entre la Llibertat i el feixisme. No pot haver-ne entre la República i la dictadura.

#ResistènciaNoViolenta #TotsSomCDR #LlibertatPresosPolítics 
#UsVolemACasa #ProcésConstituent #República



dijous, 5 d’abril de 2018

Europa no es creu el discurs de la violència

Al darrer post deia que l'extradició del President Carles Puigdemont era una possibilitat. Avui, amb la decisió del jutge alemany, de descartar l'extradició per rebel·lió i deixant-lo anar amb fiança, la situació del President és, certament, una mica millor. Tanmateix, i és important recordar-ho, l'extradició continua sent possible.

En tot cas, més enllà de la situació personal de Puigdemont, la decisió del jutge alemany, dient que no hi ha hagut rebel·lió perquè no hi ha hagut violència és importantíssima políticament. Europa no es creu el discurs de la violència.




Dubto moltíssim que la revinclada d'avui serveixi per millorar la vida de les i els nostres que estan segrestats a Alcalá-Meco, Estremera i Soto del real. Per descomptat, a Espanya ni es plantegen alliberar-los.

El problema és que a Espanya no hi ha un govern de polítics. El que hi ha és un cúpula de mafiosos i/o feixistes. Per a aquests delinqüents, la política no és quelcom natural. En canvi sí que ho és la violència, el xantatge i l'extorsió. No només això, es pensen que la resta dels estats també funcionen així ("Piensa el ladrón...").

Per això, en algun moment o altre, caldrà tornar a fer front al fet que no hi ha cap negociació política possible entre Catalunya i Espanya. Simplement, no es pot negociar res políticament amb feixistes o mafiosos. A uns se'ls combat i derrota, i als altres se'ls deté i engarjola.

La única via és la unilateral i, arribats al punt on estem, ja no hi han referèndums que valguin. Hem de desplegar la República i fer el nostre procés constituent.

Espanya hauria de fer també un procés constituent, però ni està en aquest camí ni se l'espera. A dia d'avui l'esquerra espanyola només aspira a no ser escombrada pel nacionalcatolicisme del PPSOEC's. Algú hauria de preguntar-se com va ser que el poder constituent que es va gestar al 15M fou avortat i per qui. Com es va passar de la ruptura a la reforma, i d'allà a la simple supervivència. Donaré una pista : van abandonar el carrer.

Tornant a Europa. No és que Europa em mereixi una gran consideració : els camps de concentració de refugiats i els morts al mediterrani ens diuen que la US és un club d'estats cínic i cruel. Tanmateix -ni que només sigui de cara al públic intern- hi han certes línies vermelles que els membres principals d'aquest club no traspassen.

Per exemple, una raonable separació de poders. Quelcom d'impensable a l'Espanya del PPSOEC's on tots els aparells de l'estat estan al servei de la idea nacionalcatòlica d'estat. Els feixistes/mafiosos de l'estat espanyol creuen -sincerament ho creuen, per això els Eurofighter, per això Falciani- que a Europa aquestes ratlles es poden passar tal com fan ells al seu cortijo; i resulta que no o, si més no, no tan descaradament. Ja ho veurem.

Acabo. No sabem si Puigdemont serà finalment extradit, o no, però almenys avui tots hem pogut veure com li queien clatellades importants a l'estat espanyol, des d'Alemanya, des de Bèlgica i des de Suïssa. Me n'alegro pels exiliats. Me n'alegro pel President. Tan de bo serveixi per alliberar aviat als segrestats.

Però tinguem-ho clar : La lluita continua i depèn de nosaltres. Dels que estem a Catalunya. L'alliberament de la República es decideix a Catalunya. Als nostres carrers. Hem de persistir, amb els CDRs i l'estratègia de la no-violència.

#LlibertatPresosPolítics #UsVolemACasa #CDR #ProcésConstituent #República #DonecPerficiam

dimarts, 3 d’abril de 2018

Col·labora, participa, ajuda al CDR del teu poble, ciutat o barri.

Deu presos polítics. Deu segrestos. Carme Forcadell i Dolors Bassa a Alcalà-Meco. Oriol Junqueras, Quim Forn, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull  a Estremera. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart a Soto del Real. Carles Puigdemont a Neumünster.

Sis exiliats. Clara Ponsatí a Escòcia. Meritxell Serret, Toni Comín i Lluís Puig a Bèlgica. Anna Gabriel i Marta Rovira, a Suïssa. Sis exiliats perquè la repressió de l'estat ocupant els vol segrestats.



L'única forma de que siguin alliberats, i que puguin tornar a casa lliurement és derrotant l'ocupant. No hi ha una altre.

L'única forma que tots siguem una mica més lliures -tot el lliure que es pot ser en un món com el nostre-  és derrotant l'estat ocupant. Que derrotem els estats opressors.

No es pot demanar més ni als segrestats ni als exiliats. Han donat molt més del que calia. Són valentes i valents. Exemples de coratge. Però la seva situació és la que és. La responsabilitat de seguir el combat per la defensa de la República és nostra. Del poble. Sempre ho ha estat, però ara encara més. Perquè també els hem d'alliberar a elles i ells.

En particular segueixo amb l'ai al cor la petició d'extradició de Carles Puigdemont. Tant de bo que es resolgui favorablement, però cal preveure el pitjor.

El pitjor seria l'extradició i que acabés segrestat a una presó dels ocupants.

Només tindria una lectura positiva : el darrer lliri, aquell que encara confia en una mediació europea, seria eliminat. El miratge de la UE democràtica i defensora dels drets humans seria a la fi, esborrat. Si més no a casa nostra, però segurament també cauria davant dels ulls de tants i tants militants de partits autènticament democràtics i defensors dels drets de les persones i dels pobles d'arreu d'Europa.

Enfrontar-se amb la realitat, per lletja i fosca que fos, seria bo. La UE es mostraria com el cruel i cínic club d'estats que és. Aquest club que ha convertit el Mediterrani en una tomba i les fronteres de pas de les vies de fugida dels refugiats, en camps de concentració.

Espero que Puigdemont no sigui extradit però no es pot descartar. En cap cas. Al contrari. És una possibilitat ben real.

El que hem de tenir ben clar és el que s'ha dit sempre : Catalunya només ens té als catalans i  el nacionalisme feixista espanyol vol destruir la nació catalana.

Sempre ho ha volgut i ara s'acarnissa i s'escarrassa per aconseguir-ho aprofitant el llirisme que ha estat sempre el nostre pitjor defecte i el nostre més gran error.

Alguna cosa hem d'aprendre. Ara van a pels CDR. La resposta, per tant, només pot ser una : col·labora o apunta't al CDR del teu barri o ciutat . Segueix-lo al canal de Telegram. Participa a les seves assemblees i a les seves accions. Passa-ho.

Els CDR són la primera línia de combat avui mateix.  Primera línia en un combat que ha de ser, essencialment no violent. Per un motiu principal : perquè en estudis realitzats s'ha demostrat que les tàctiques no violentes obtenen més bons resultats, i el que volem són resultats. Volem guanyar. No perdem el temps discutint sobre superioritats morals. La superioritat moral no aporta res si tot plegat acaba en derrota.

Tinguem-ho clar, també. Ells faran servir la força i la repressió, i ens caldrà persistir i lluitar molt i durament per derrotar als ocupants. Cal assenyalar-los com el que són : ocupants. Cal dir ben alt el que són : corruptes, mafiosos i feixistes que no respecten ni les pròpies lleis. Això vol dir, per tant, que adaptar-se a les seves regles del joc és perdre. No es poden seguir les seves regles del joc. L'única via és la unilateral. Tinguem-ho clar també.

Aquesta lluita és la del nostre poble, però no és només la del nostre poble. És la lluita de tots els pobles i de totes les persones que s'oposen a les tiranies, els estats autoritaris i feixistes, el capitalisme salvatge i les màfies transnacionals. És la lluita contra la corrupció, i és la lluita pel planeta i la seva vida, per la democràcia i la llibertat com a conceptes ètics i humans. Entenguem que aquesta és una lluita per la supervivència que nosaltres lliurem al nostre territori, però que és una lluita que s'està lliurant a molts altres territoris del món. Si ens adonem d'aquesta transversalitat global -planetària- copsarem molt millor la importància d'aquest combat. De la necessitat urgent i vital de guanyar aquesta batalla dins la guerra global contra els nous feixismes.

Persistim. Donec perficiam.

#LlibertatPresosPolítics #UsVolemACasa #República #ProcésConstituent

divendres, 23 de març de 2018

Llibertat Presos Polítics



No hi han paraules, i no en poden haver.

Ara només poden haver fets, i els fets s'esdevindran.

Alliberarem als segrestats : Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras, Quim Forn, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull.

Que tornin a casa en pau : Carles Puigdemont, Meritxell Serret, Clara Ponsatí, Toni Comín, Lluís  Puig, Anna Gabriel i Marta Rovira.

Defensem la República, perquè defensar-la és defensar la democràcia, els drets fonamentals i la llibertat.

Ni un pas enrere.

No passaran.

Visca Catalunya Lliure.





dijous, 15 de març de 2018

La República no es rendeix.

Les forces d'ocupació de l'estat espanyol han entrat a la seu d'Òmnium i al Palau de la Generalitat.

Deien que era un escorcoll per buscar documentació sobre el referèndum de l'1 d'octubre.

Però tothom sap que l'únic que pretenen les forces d'ocupació és espantar i humiliar. Demostrar que poden entrar quan volen i fer el que volen allà on volen. I ho fan. Volen demostrar que aquí manen ells.

El que cal fer, doncs, és tot el que calgui per a fer-los fora i demostrar exactament el contrari. Que aquí no manen.

No serà fàcil. Els partits independentistes en ple van cometre un error monumental quan van decidir que la República no es defensaria. De fet, sembla que les cúpules dels partits independentistes,  potser no tothom, JxCat i ERC no es creien que la independència fos possible, o que fos possible sense sang, i el seu autèntic objectiu era forçar una negociació bilateral amb l'estat, o un referèndum pactat.

Però l'estat ja ha viscut això abans. S'ho coneix de fa dècades. La insistent reivindicació nacionalista pujoliana al final no era més que un xantatge cada cop menys convincent.  Amenaçar amb "la independència" a canvi de traspassos, o pressupost. Però l'estat va acabar comprenent que aquesta "independència" ni es buscava ni s'esperava. I els seus traspassos cada cop eren més escadussers i els pressupostos més minsos. Finalment, CiU va perdre la Generalitat a mans del tripartit maragallià que va intentar una reforma de l'estatut que, al menys per una generació, acabés amb aquella reivindicació permanent. Ja sabem que va passar després, que no deixa de ser el cicle en que ens trobem avui.

Del drama de l'estatut del 2005 alguna cosa vam aprendre els catalans. Però l'estat també. Va aprendre que, efectivament, qui fa servir la independència com amenaça és que realment, no la vol.

El mes d'octubre passat l'estat va demostrar que ens coneixia millor que nosaltres mateixos. O, si més no, que coneixia molt bé els lideratges dels partits independentistes. Va apostar fort a que no hi hauria defensa de la República. Quan es va proclamar la República per, als tres segons, posar-la en suspens, l'estat ja sabia que havia guanyat. Que no li calia cedir en res, i no ha cedit en res. Ni cedirà en res.

No cedirà fins que aquí no entenguem que defensar la República costarà sang. Rius de sang, em temo.

El que l'estat ens està ensenyant ara amb la repressió és que no defensar la República també té un preu. Un preu molt alt, en forma de silenci i autocensura, en forma de por, en forma d'espoli i d'humiliació, en forma de vergonya i, sí, també en forma de sang, de porres i bales de goma -de moment, que ja arribaran les de plom- en forma de pallisses, en forma d'exili, de presos polítics i de pèrdua de drets i llibertat per a tothom.

La qüestió és aquesta. Triem el que triem, tocarà patir. Ara bé : podem triar rendir-nos i potser alguna generació posterior emprendrà la lluita de nou, o potser no; o podem triar aixecar-nos i lluitar per la República, sabent que això té un preu, un cost que serà elevat, però en el que hi ha la possibilitat de guanyar. Podem perdre, però també podem guanyar.

Jo vull guanyar. Podem guanyar. Hem de guanyar. La República no es rendeix.

Per a fer això calen dos coses : el poble alçat en mobilització permanent, i  representants polítics - em nego a dir lideratges- que comprenguin que la independència i la República no es negocien. El poble mana i el govern escolta. El poble lluita i el govern es posa al front. Ningú diu que sigui fàcil ser el govern de Catalunya.

Avui les forces d'ocupació han entrat a la seu d'Òmnium i a  la Generalitat, i han amenaçat que si havien concentracions s'acusaria de sedició i de rebel·lió. Com era d'esperar, hi han hagut concentracions, aquest cop sense cotxes de la guàrdia civil enmig de la gent. Tanmateix, algú pot afirmar que no hi haurà acusació de sedició i rebel·lió? jo tampoc.

Un dia més de repressió i us de la força per part dels ocupants. Esperem. No oblidem. No perdonem. Tindrem el nostre moment. 

La República no es rendeix.