Març Negre

Per una banda el tancament dels servidors de descàrrega directa representa un atac al dret de compartir; i obre la porta a la censura a Internet.

És una atac a la llibertat directe i brutal. Si més no, jo ho veig així.

És un atac que, a més, qüestiona el model de negoci de les empreses, amb Google com empresa de bandera, que han fet del núvol (cloud computing), dels serveis a Internet, el seu ambient.

Per l'altra banda, aquest atac que censura i tanca els servidors centralitzats ens hauria de fer reflexionar a tots sobre la vulnerabilitat d'aquest plantejament i de la força, en canvi, de les xarxes peer to peer, d'igual a igual. És dir, dels emules, torrents (thepiratebay.org), ares, kazaa i demés fauna per l'estil.

 La lliçó és clara: un servidor pot se clausurat, una xarxa, no. En l'extrem, caldrà combinar l'intercanvi P2P sobre xarxes lliures tipus Guifi.net.

Finalment, el programari d'encriptació (pgp, gnupg) constitueix la darrera línia de desfensa contra estats i governs que vulguin ficar el nas on no els demanen i censurar les dissidències.

La tecnologia, lliure, existeix. Només cal fer-la servir.

Però, a més, no es poden deixar els cops sense resposta.

Anonymous (blog) demana la col·laboració de tots per donar-li a la indústria "cultural i de l'entreteniment", i de pagament, un març negre.

Es tracta de, durant el proper mes de març, NO COMPRAR, ni a botigues ni a la xarxa, música, cine, programari, llibres... Un mes a zero. Un forat que notin als seus comptes de resultats.

Per cert, una acció ben legal. Ningú t'obliga a comprar, o a no fer-ho.

Fer-lis mal on de debò els fa.

Aprofita per descobrir que hi ha cultura lliure, música lliure, llibres lliures (no confondre amb això, que també està molt bé), programari lliure (com Linux Ubuntu) on ningú et censurarà ni et posarà canons. Compartir es bo i aprima, dona gustet.

Un mes sense comprar la seva "cultura". Un mes per apropar-se a la cultura lliure. Un mes per la República Lliure d'Internet.

Latituds. La insostenible dependència del petroli.

A vegades a TV de Catalunya es despengen amb algunes perles. Per exemple, el programa Singulars de Jaume Barberà és una referència indispensable; també, tot sovint el 30 minuts resulta molt interessant de seguir.

Doncs a aquests dos programes ara n'he d'afegir un altre que he descobert recentment: Latituds. El problema amb Latituds és que l'emissió de nous programes queda en suspens fins a l'abril, com diuen al seu bloc de forma massa breu.

Segons diuen a la web del programa "Latituds vol donar visibilitat als que impulsen solucions a la pobresa, les injustícies i les guerres del món".

Dels programes emesos per Latituds, en vull destacar aquest que parla del Peak Oil, del reptes que suposa, de les conseqüències que té, de com no resulta gens difícil trobar connexions entre el Peak Oil i la crisi que estem patint.

Un programa per pensar i per decidir passar a l'acció. Cal canviar formes de fer. No serà gens fàcil.

Vet aquí el programa: La insostenible dependència del petroli

 

Pamflet per una Internet Lliure. Un altre món és possible.

El sistema no canviarà per les bones. I la crisi que patim és, en bona part, perquè el sistema es resisteix a canviar.

Al sistema, o ets dels que manen i se n'aprofiten, o ets dels que obeeixen i sí, perquè no, també se n'aprofiten o, si més no, això es pensen. Per descomptat que el profit que n'obtenen uns i altres no és el mateix.

N'hi ha molts del segon grup que aquest estat de les coses ja els sembla bé.

Ara bé, també en som molts del segon grup que no ens ho sembla gens, i que volem canviar el sistema.

Però el sistema no canviarà per les bones. La crisi és una de les conseqüències d'aquesta resistència al canvi.

En la seva escala -algú dirà que aquests són problemes de rics, però no ho veig així- la llei SOPA que es vol imposar als Estats Units cal veure-la com un moviment d'oposició al canvi per part sistema.

Per cert, que l'oposició a la llei SOPA ha estat contundent. I la vaga de llocs web del passat 18 de gener ha tingut conseqüències: la cambra de representants ha posposat, de moment, la votació d'aquesta llei. HI ha hagut una represàlia fulminant, seguida d'una resposta també fulminant.

Perquè Internet és, per definició i per estructura, lliure. I la SOPA i la Llei Sinde no són més que atacs contra la llibertat a Internet.  Contra la llibertat. Els que manen volen controlar als que obeeixen. Volen implementar un sistema de censura global. No fos cas que, a Internet, els que obeeixen trobessin una forma d'escapar del control dels que manen. Aleshores els que manen s'inventen lleis per a justificar la seva agressió. La presó està ficada als nostres caps i tots hi tenim un policia, un guàrdia civil, un mosso d'esquadra, ficat que ens diu que les lleis són sagrades i cal obeir-les. Primer mecanisme de control i rimer combat que cal vèncer: foragita aquest policia!

Un cop vençuda aquesta primera i crucial batalla cal seguir la guerra. Perquè el sistema no canviarà sense resistència. Al contrari. El sistema contraatacarà. Sempre provarà de recuperar el control perdut al teu cap.

El front del combat, doncs, és extens. En la pràctica tots els aspectes de la vida són susceptibles de ser convertits en un camp de batalla contra el sistema. En la pràctica, també, hi han camps de batalla que tenen un interès estratègic més gran.

Internet és un d'aquests camps de batalla estratègics. L'editorial de Vicent Partal acaba demanant-se si la batalla contra la llei SOPA,  el tancament de Megaupload i el contraatac d 'Anonymous a la web del departament de Justícia dels EUA són una guerra. És una guerra això?

I tant que és una guerra. El sistema ho té tan clar que no dubta en titllar als enemics més perillosos de terroristes. Només que el terrorista de debò, el que causa més por i més mal és el mateix sistema.

La batalla contra SOPA és una batalla a la Xarxa. Però hi han d'altres batalles i lluites. Altres grups de la rebel·lió lluiten al carrer. Altres lluites prenen la forma de vagues, d'okupacions... Altres lluites prenen la forma de mercats d'intercanvi, de cooperatives lliures, de desmonetització. Prenen la forma de la permacultura i del decreixement.

La revolta ha de ser a tot arreu.

El pas següent és decidir de quina banda estàs. Jo ja ho se.

Un altre món és possible.

Entrevista amb Santiago Niño a "El 9 nou"

Seguim en crisi, per si algú encara no ho havia notat. M'agradaria pensar que aquest any serà millor que el passat, però perquè hauria de ser-ho? ha canviat alguna cosa substancialment? No, oi?  doncs, com diu la dita, si es fa el mateix,  el resultat també ho és.

Santiago Niño Becerra, del que en soc seguidor des de fa temps, va ser entrevistat per "el 9 nou". L'entrevista està penjada a la web del grup i, com sempre, és molt interessant.

Vet-ho aquí:

Puja l'IRPF.

Primer post del 2012. Bon any nou a tothom, i no és broma, ni és cinisme.

Tot i que l'any s'ha encetat amb pujades de preu de productes i serveis bàsics i amb l'anunci de l'increment de l'IRPF, i hom sospita que, efectivament, això només és el començament.

Potser el que més impacte ha causat ha estat l'apujada d'imposts. La promesa electoral estrella del PP era, justament, que no s'apujarien imposts. No ha trigat gaire a desdir-se'n. El discurs és que el PSOE va deixar tan malament les coses que ara cal prendre mesures extraordinàries, entre les que es compta una pujada, temporal, això sí, dels imposts.

El millor  del cas és que la pujada d'imposts és un recurs tradicional de les socialdemocràcies. És clar que, en el cas socialdemòcrata, les pujades són progressives, paguen més els que més tenen i els que menys tenen poden veure, fins i tot, com s'alleugereix la pressió fiscal; a més,  a les socialdemocràcies, l'objectiu de les pujades és repartir la riquesa.

La pujada de l'IRPF no és per repartir riquesa. És una pujada per "socialitzar pèrdues" quan, per cert, mai es van "socialitzar els beneficis". És uns pujada per a que tots paguem les pèrdues de bancs i caixes, i les indemnitzacions milionàries dels directius que les han provocat. Curiós, oi? alguns periodistes d'economia, en una demostració d'imbecil·litat extrema, o de servilisme propagandístic s'han atrevit a qualificar la pujada d'imposts pepera de "socialdemòcrata" i que el PP "no és liberal".

En fi. que encetem el 2012.  De veritat, que tinguin bon any. Tant de bo que el tinguin. Tot i que, si volen que els digui, no hi confio gaire.

Llibre dels fets de Sant Nicolau Pistoler. El nadal de la crisi.

En aquells temps, Sant Nicolau Pistoler i els deixebles passaven prop de Barcelona.

I com que era el temps de Nadal, i cada cop feia més fred, el mestre va dirigir els seus peus cap a la ciutat on altres cops havia estat i on era recordat amb reverència pels vilatans per la justícia dels seus nombrosos fets.

Però a diferència d'altres cops, aquesta vegada no varen ser rebuts per nens riallers. Ni per la munió de gent i el xivarri dels mercats. Aquest cop, als mercats hi havia poca gent, moltes parades estaven tancades i els pocs nens que eren al carrer no reien en veure'ls passar.

I quan els deixebles van demanar què passava, la gent ve respondre: "és que hi ha una gran crisi".

El deixeble més tanoca de tots va dir: "Mostreu-nos on és la crisi que el mestre hi farà punteria".

"La crisi és que no hi ha feina. I els homes i les dones no poden treballar. No poden guanyar-se el pa. Amb prou feines poden alimentar als fills".

I llavors arribaren els guàrdies del rei i el capità de la tropa llegí l'edicte: "per ordre del re i per a lluitar contra la crisi, la meitat de tot el que tingueu de valor ens ho heu de donar per al tresor reial. I per a que ningú s'estigui de pagar els impostos, els meus soldats i jo mateix, anirem casa per casa i ens endurem la meitat del que hi trobem."

Va haver-hi un gran trasbals i tothom es va posar a cridar, la gent va fugir cap a les seves cases per amagar les seves pertinences dels soldats.

Sant Nicolau Pistoler estava allà, escoltant l'edicte. I a mida que l'anava escoltant, les venes dels temples se li anaven inflant i, tot ell, s'enrogia.

Els vilatans havien marxat de la plaça del mercat. Només hi quedaven els soldats del rei i Sant Nicolau Pistoler i els seus deixebles.

En veure aquells homes que no coneixia, el capità es dirigí a ells i els digué: "l'edicte del rei afecta a tothom. També als forasters, ja que esteu aquí sereu els primers a pagar els impostos." i feu un senyal a la tropa per a que prenguessin als deixebles la meitat dels seus bens.

Però vet aquí que alguns dels soldats havien reconegut a Sant Nicolau Pistoler i van entendre que d'allò no en podria sortir res de bo per ells, així que els més prudents dels soldats, amb sigil, van tocar el dos.

La resta de soldats, però, van avançar cap a on eren els deixebles, que van recular fins posar-se darrere del mestre.

I vet aquí que Sant Nicolau Pistoler estava allà, mirant amb els ulls encesos a la tropa. En veure la figura del sant, palplantat i fitant-los reptador, un calfred recorregué l'espatlla dels soldats, que s'aturaren en sec, desconcertats.

"Endavant, hem d'obeir les ordres del rei!, preneu-los la meitat del que tenen per al tresor, i l'altre meitat com a multa per resis..."

El capità no pogué acabar la frase, perquè el carregador del colt 45 del sant s'havia buidat al seu crani.

Als soldats se'ls van posar els pels de punta en veure el cos sense cap del seu capità. El més enze de tots ells va dir: "Assassí! hem d'agafar l'assassí del..." però tampoc va poder acabar la frase perquè en aquell moment la ma del sant li va tenallar el coll. Amb la força que Déu li havia donat, amb un sol braç al sant aixecà al soldat a un pam de terra. Se l'acostà a la cara i el mirà amb els seus ulls de foc. Així el tingué uns segons, després el deixa anar. L'esglaiat soldat s'havia fet pipí a sobre i els cabells se li havien tornat blancs.

La resta de soldats, en veure com les gastava el sant, van partir d'allí tot lloant el Senyor i donant gràcies per que el sant els havia fet veure que anaven pel mal camí.

Els veïns de la plaça en veure el que havia passat van anar sortint de les seves cases i van envoltar al sant i als seus deixebles, i al soldat dels cabells blancs. I amb grans mostres d'alegria, lloaven al senyor.

Però un dels botiguer va dir: "Senyor, hauria estat millor que haguéreu deixat que els soldats s'enduguessin els impostos. Ara el rei ens enviarà molts més soldats que s'enduran tot el que tenim i ens empresonaran i ens faran esclaus".

I la gent que estava tan contenta, de cop es va tornar trista i temerosa pensant en el càstig reial.

I a Sant Nicolau, que s'havia apaivagat, se li tornava a pujar la mosca al nas i anant de dret cap al botiguer poruc, el va agafar pel coll  com havia fet amb el soldat, i enrogit el mantingué així durant uns instants. El botiguer també es va fer pipí a sobre, però els cabells no se li tornaren blancs perquè era calb.

Sant Nicolau va mirar al castell del rei i l'assenyalà amb el dit. "És el castell del rei",  digué un dels veïns. Va fer un senyal als deixebles per a que el seguissin i tots plegats van anar al castell.
   
Aliens a la que els estava a punt de caure, el rei i els rics de la ciutat estaven reunits al castell i discutien què en farien dels diners que havien pres dels pobres. "Em faré fer un castell nou" deia un, "Casaré la meva filla a l'Escorial", deia l'altre, "i jo a Santa Maria del Mar",  afegia el primer, "jo endollaré a la família com a càrrecs de confiança i cobraran sous estratosfèrics"... I demostraven tenir molta imaginació per a gastar els diners que havien pres dels vilatans.

I encara volien més diners i pensaven: "farem que baixin els salaris i ens quedarem la diferència", i també, "apujarem els impostos", "farem que molts pocs treballin molt i a aquests pocs els pagarem molt poc". "Molt aviat totes les riqueses de la ciutat seran nostres, i els vilatans ens hauran de demanar préstecs i s'endeutaran per a tota la seva vida i així seran per a sempre més els nostres esclaus, ells, i les seves dones, i els seus fills i filles. Tot serà nostre". I reien.

Però, de cop, un gran terrabastall se sentí al pati d'armes. I, a continuació, una gran confusió i crits, i després, sorprenentment, càntics d'alegria.

I és que Sant Nicolau havia esbotzat la porta del castell d'una canonada, i ell i els seu deixebles havien entrat. La guàrdia del castell va sortir a enfrontar-se a l'enemic desconegut, però quan van veure de qui es tractava, van optar per una retirada estratègica, tot lloant Déu.

Però això no ho sabien el rei i els rics que seguien fantasiejant a la gran sala del consell.  De nou, Sant Nicolau Pistoler esbotzà una porta, i aquest cop era la de la sala del consell i ple de ira i de santa intransigència entrà, lentament, a l'estança.

El rei i els rics havien emmudit de cop. Qui era aquell homenot barbut que gosava molestar als poderosos? Cegats per la seva supèrbia, van desenbeinar les seves luxoses espases i van desenfundar les poderoses armes de foc que duien i cridaven als seus guàrdies personals.

Però els guàrdies personals feia molta estona que havien fugit. I els rics i el rei van tirar primer contra Sant Nicolau Pistoler, però el Senyor protegia al seu enviat i cap bala no el va tocar, ans es ferien entre ells. 

I Sant Nicolau Pistoler es tragué els colts de les fundes i tret que tirava, tret que reventava el crani d'algun d'aquells malànimes. Ni en el llibre dels Macabeus trobareu una escabetxina com aquella. Finalment el rei quedà sol, i en la seva ceguesa continuava tirant contra el sant, fins que es va quedar sense bales. Cap ni una ni tan sols va fregar a Sant Nicolau.


I encara l'insultava i el cridava i li demanava qui era. Sant Nicolau, com en el miracle de la conversió dels cabells negres en blancs, va agafar al rei pel coll i amb el seu poderós braç, l'alçà un pam sobre terra. Fitant-lo amb els seus ulls encesos.

En aquell moment, el rei s'adonà que la seva situació era, més aviat, compromesa i s'espantà molt. No era tan poderós com es pensava. S'adonava que estava a punt de pagar per les seves malifetes.

Sant Nicolau Pistoler tenallava amb força el coll del rei. S'acostà a la finestra de la sala del consell. Aixecà el rei com qui aixeca un ninot i el mostrà als vilatans que s'havien congregat a la porta del castell. I el llençà daltabaix.

Tothom es va quedar glaçat.

Sant Nicolau Pistoler i els deixebles van anar a la sala del tresor i van obrir la porta. Allà hi havien riqueses incomptables. Però per a Sant Nicolau Pistoler allò no eren més que rocs i pedres sense valor.

I els deixebles van demolir el castell a canonades. I els veïns, que es pensaven que Sant Nicolau Pistoler els hauria deixat agafar els diners del tresor, es van quedar amb un pam de nas. I és que no es pot servir a Déu i als diners.

Rondinant, els veïns van tornar cadascú a casa seva. I els deixebles van calar foc a les restes del castell.

Un pagès va apropar-se al sant i li digué. "Amb el que has fet, has deslliurat al poble del rei i dels rics que els robaven i els oprimien. Tanmateix, la crisi continua perquè segueixen sense tenir feina."

Sant Nicolau és mirà el pagès, mirà també el foc del castell, que s'escampava per la ciutat i ho assenyalà amb el dit. Girà cua i s'allunyà del pagès.

Un dels deixebles, el més espavilat,  s'apropà al pagès i li va dir: "Teniu molta feina. Heu de fer una nova ciutat. I no cometeu els mateixos errors. Amb l'ajut de Déu us en sortireu. Adéu, pagès, que tinguis un bon nadal".

I Sant Nicolau i els deixebles se'n tornaren a les muntanyes, des d'on es veia el fum de la ciutat cremada, i aquella nit era la de Nadal.

Arcadi Oliveres. Xerrada a Vilaweb TV

Al Vilaweb TV han penjat una xerrada amb l'Arcadi Oliveres dins de la seva serie "Implicats".

Sempre és molt interessant escoltar a l'Arcadi.

Vet aquí la xerrada:

Immaculada Constitució. Release 2011

Arriba el dia de la immaculada Constitució. Com cada any, res a celebrar. Més aviat, quelcom a combatre.

Si ja de per se la constitució espanyola és una amenaça de mort per escrit a tots aquells que som independentistes (article 8, punt 1, de les forces armades) ara, a més, i en virtut de l'infame pacte de setembre d'enguany entre el PP i el PSOE (més PPSOE que mai) que sotmet a tots els ciutadans de l'estat als designis dels poders econòmics i financers internacionals (la reforma del pànic). 

Això està a la constitució. La llei fonamental de l'estat, però que no han pogut votar, ni la llei ni cap reforma que se n'hagi fet, cap dels ciutadans de l'estat que no tinguessin la majoria d'edat l'any 1978, o sigui, cap dels ciutadans de l'estat que avui tenen menys de cinquanta-un anys  

Doncs això "celebren" cada 6 de desembre. Visca la democràcia. Però que no passa res, tu. Aquest és el millor dels mons i la release 2011 de la Constitució és molt millor que l'anterior. Segur. Ho ha fet el PPSOE.

Constitució? aquesta no, gràcies.

La refundació d'Europa

De l'acord al que la senyora Merkel i el senyor Sarkozy han arribat segurament se'n podran dir, i se'n diran, moltes coses. Hi haurà que trobarà que és un gran acord, i d'altres que aquest acord és nefast. Es diu que és un acord que rebaixa el poder dels estats i augmenta el poder de la UE. Es diuen moltes coses.

Tanmateix, n'hi han uns quants que ja han dit que volen apuntar-se, com el Rajoy, que des de la nit electoral estava desaparegut, però que en els darrers dies se l'ha pogut sentir, primer dir que la cosa està molt malament, i avui per dir que vol que aquell invertebrat conegut com Espanya vol estar en el grupet que estan muntant l'alemanya i el francès.

Estan una alemanya i un francès muntant un grupet i van un grec, un italià i un espanyol a apuntar-s'hi. Podria ser l'inici d'un acudit dolent i, segurament, ho és.

Que l'estat espanyol vagi cedint sobirania ja em sembla bé. No em sembla tan bé que aquesta sobirania, en comptes de retornar als seus legítims propietaris, és dir als ciutadans i ciutadanes de l'estat, inicii un incert viatge cal al centre d'Europa. Aquesta decisió de "cedir sobirania" a "Europa" no hauria de contrastar-se? i "Europa" què és? no seria més encertat dir Unió Europea? o millor encara Euro Zona? o, per ser definitivament precís, els interessos econòmics i financers que s'amaguen darrera l'antigament prestigiós i estimat nom d'Europa?

Ens atrevim a dir que Merkel representa al poble alemany i Sarkozy al francès? Hom afirma que "la institució" de Canceller, o de President de la República  representa als pobles respectius... I un be negre.

Als catalans en particular tots aquests moviments de "construcció d'Europa" ens haurien de posar en alerta. Els catalans, la nació catalana, el poble català o, senzillament, els ciutadans de Catalunya, no existim com a tals a Europa. El nostre autogovern de pa sucat amb oli també patirà, algú ho dubta? en tant que administració subordinada de l'estat una retallada en la "seva" sobirania.

Aquesta Europa al servei d'interessos econòmics i financers ni entén ni li importen els fets diferencials. El que aquesta Europa dels interessos comercials i financers demana és que es paguin els deutes contrets, primer, i poder seguir obtenint beneficis, després. I per això reclama, ni més ni menys, que els estats, i els governs regionals en tant que part els estats, li cedeixin sobirania.

Visca la democràcia. I els governs de l'estat i de la Generalitat s'apressen amb les retallades, amb les privatitzacions, amb les baixades de salaris... fins i tot s'ataca als sindicats, aquells mateixos sindicats dòcils que en tot el que portem de crisi venen defensant una "pau social" gairebé amb més interès que la patronal o l'administració. Aquests també estan al punt de mira. Roma no paga traïdors.

Però la nació,  el poble, els ciutadans, o la massa amorfa de carn humana que fa la viu-viu pels nostres pobles i ciutats no sembla adonar-se d'aquests moviments. O si s'adona, es resigna i no s'hi oposa. Es queixa, segur, però no en discuteix la justícia dels fets o, si més no, no de forma majoritària. En realitat, gairebé tampoc de forma minoritària

I és en aquest context que el personal li dona la majoria al PPSOE, o al PPSCIU, i "Espanya" (amb Catalunya al capdavant) es posa la primera a la llista dels aspirants a la "refundació" d'Europa. I es que calen els calers i els préstecs que venen d'Europa per a poder arribar a fi de mes. Literalment.

Jo només demano que no vulguin fer passar aquesta claudicació enfront els poders econòmics i financers com un gran èxit en la construcció europea. Ha estat un gran èxit, segur, però no en la construcció d'Europa. Més aviat en la seva derrota. I en una gran derrota dels principis democràtics. És la derrota dels europeus, que avui som una menys lliures que ahir, més esclaus i més indefensos enfront les arbitrarietats dels poders econòmics.

Però la maquinària de propaganda ja està en funcionament. Ens diran que aquest és un pas en la bona direcció. Que ens n'hem d'alegrar.

Jo se que sento. I ara sento desconfiança. Pitjor encara, sento que em volen prendre l'esperança.

Sé que un altre món és possible.