El blog d'Albert Baranguer
Política, opinió, ecologia, decreixement...
dissabte, 2 de novembre del 2024
Una reflexió al voltant del desastre al País Valencià
Dinar de Tots Sants amb la família.
Com moltes altres famílies, ahir vam tenir un dinar especial. Val a dir que la intenció no era tant recordar als que ja no hi són com, sobretot, no perdre la memòria dels que hi som encara. No és senzill fer coincidir grups perquè tothom té compromisos, i com més gran és un grup més imprevists es poden produir. Finalment, tot i alguna baixa d'última hora que fan imprescindible una nova trobada aviat, al dinar es ve poder celebrar.
Com he dit al començament, més que recordar als que han marxat, la cosa va anar de posar-se al dia, a riure molt i, de fet, també a recordar als absents, però d'una forma càlida. Sense tristesa. Va estar molt bé.
Per a nosaltres, en tot cas, en la polèmica Castanyada contra Halloween, crec que, clarament el dinar d'ahir s'incardina en el partit de la Castanya, potser per l'aclaparadora majoria de d'adults al voltant de la cinquantena. El que avui es coneix com a "boomers". En fi, en tot cas, aquesta polèmica qüestió ni tan sols es va abordar.
De fet, ni de futbol ni de política. Amb prou feines del la catàstrofe al País Valencià. És lògic. He de reconèixer amb vergonya que ens hem vist poc aquest anys. Molt poc. Teniem moltes coses a dir tot i que, finament, la cosa va ser més com una reunió de vells amics que familiar. Una reunió de vells amics, aquests que fa vint anys que no es veuen però, per art de màgia, el dia que es retroben les bromes i els acudits flueixen amb la naturalitat de l'últim cop, com si els temps no hagués passat, com si l'últim cop hagués estat ahir mateix. Segur que sabeu de què us parlo i que també ho heu viscut.
Va ser una gran trobada. Un cop cadascú a casa seva i la petita xarxa social js havia recuperat la normalitat, era el moment de retrobar-se amb la quotidianitat, amb aquells quefers i responsabilitats diàries. Amb la calma de la nit, també era el moment de recordar moments del dia.
I satisfet, amb escalf al cor, anar a dormir.
Una abraçada molt forta!
dissabte, 26 d’octubre del 2024
El cas Errejón
diumenge, 22 de setembre del 2024
"Parlar en català és el quart motiu de discriminació a Barcelona"
A Barcelona, la gent catalanoparlant ho sap i, sovint, enlloc de protestar i demanar ser atès en català, assumeix el fet com inevitable i renuncia a fer us del català. Té sentit: quan vas al metge, vols ser curat, no entrar en una batalla lingüística amb el metge o l'infermer que t'atén. Quan vas a la policia a posar una denuncia, esperes fer els tràmits tan ràpid com es puguis, i no sortir de la comissària amb una denúncia per desacatament o, pitjor, per odi.
Com diu Jordi Graupera en aquesta piulada :
Aquests titulars fan sentir feble i sol. I és a l'inrevés:
Per fi, després de dècades de fer veure que no hi havia cap problema, ens estem alçant i denunciant. No estem sols, tenim drets i estem disposats al conflicte a cada petit menyspreu. Canviarem les cosess. https://t.co/jICwuyWut7— Jordi Graupera (@JordiGraupera) September 22, 2024
Hi ha alguna lectura positiva a fer, i és que més gent està denunciant aquestes discriminacions.
El "podi" de les discriminacions de la llista el fan el racisme, les discriminacions per motius de salut i la LGTBI-fòbia. En aquesta llista hi trobo a faltar la discriminació a les dones, però entenc que no apareix perquè aquest capítol és tan greu, amb feminicidis inclosos, que demana un tractament propi. En tot cas, aquesta llista no es casualitat. Són tots els papus de la dreta més reaccionària. El supremacisme en totes les seves formes: el racisme i el masclisme i, com no pot ser d'una altre forma, el nacionalisme espanyol i el seu supremacisme lingüístic.
És bo que cada cop més gent denunciï la discriminació lingüística del català, perquè és cert que prendre consciència és el primer pas necessari i imprescindible per a poder parlar català amb normalitat a Barcelona.
Vet-ho aquí: La llengua catalana ha de ser la llengua principal d'us en les relacions socials, comercials i administratives. És un objectiu estratègic irrenunciable. És un objectiu estratègic sinèrgic amb l'objectiu de la independència política: Com més presents estiguin arreu el català i la sensibilitat cap a la llengua, més probable serà la independència. D'altra banda, només la independència garanteix la supervivència de la llengua catalana a Catalunya. Per això la política lingüística d'Andorra.
El govern d'Espanya -i la Generalitat és el govern d'Espanya a Catalunya i si no us ho creieu recordeu qui és el president de la Generalitat- ho sap i, per tant, busca la substitució del català pel castellà a Catalunya. Matar la llengua catalana és la millor forma de matar l'independentisme a Catalunya.
dimecres, 11 de setembre del 2024
Diada Nacional
Avui ha estat un bon dia.
Avui he tornat a manifestar-me. Per la independència de Catalunya.
Avui he vist molta gent jove. També he vist molts adults i gent gran. He vist famílies. He vist les samarretes verdes de la diada d'enguany, i moltes samarretes d'anys passats. La de la Diada és una manifestació multicolor i a cada any que passa ho és més.
Diuen que no hi havia tanta gent com a altres anys. Serà veritat. Què voleu que us digui: si després de tots els errors, lluites absurdes i estúpides, i de les moltes i visibles carències que han demostrat les organitzacions independentistes, en general, però molt especialment els partits polítics, si després de tot això no es pot esperar que es manifesti dos milions de persones.
Jo el que he vist és a molta gent. Menys emprenyada i més engrescada. He vist gent amb ganes de fer coses i de mobilitzar-se. És la meva impressió subjectiva. A mi ja em serveix.
He sentit a Lluís Llach, ara en el rol de President de l'ANC. Ja és gran aquest home. Per mi sempre serà un referent. Han estat molts anys i moltes actuacions seves. Sempre reivindicatiu. Avui ja no té veu per cantar, però sí que la té per parlar. És un gran president per a l'ANC.
Avui ha estat un bon dia. Aquesta és la sensació que m'ha deixat. He caminat molt i he vist molta gent. He escoltat i he parlat. He cantat l'himne nacional, envoltat de gent desconeguda que també ho feia. He anat sol a la mani, però no estava sol. No me n'he sentit pas de sol, en cap moment.
Som molts. Estem determinats. Els carrers avui han estat nostres i tornaran a ser-ho.
La independència és possible. No és que ho digui jo. És que tots sabem que és així perquè tenim el record del primer d'octubre de 2017.
I com és possible, ho farem. Farem la independència. Perquè és bona per a tots. Perquè és necessària per a poder seguir sent catalans.
Espero que la vostra diada nacional hagi estat tan bona com la meva.
Demà, aquesta nit hem de rumiar com, hi tornem. I l'altre, i l'altre, Fins aconseguir-ho.
dimecres, 14 d’agost del 2024
Què ens ha mostrat el President Puigdemont?
Finalment Salvador Illa va ser investit president de la Generalitat. Però el seu dia de triomf no va ser un èxit absolut. El Molt Honorable President Carles Puigdemont va ser l'autèntic protagonista del dia.
Ho podeu llegir a articles anteriors: jo estava convençut que si Puigdemont tornava a Catalunya seria detingut i tancat a la presó per anys. Per la seva seguretat, a mi em semblava un error tornar.
Abans de seguir, he de dir que no sóc ni Juntaire, ni Puigdemontista. Vaig ser militant d'ERC durant anys, però al 2020 vaig deixar el partit, quan se'm van fer incomprensibles i insuportables les decisions que prenia la direcció. Des d'aleshores o bé m'he abstingut, perquè m'he sentit orfe de representació, o he votat opcions independentistes minoritàries o extraparlamentàries. Dit això: amb la seva acció d'entrar i sortir del país per a fer un míting el President Puigdemont va demostrar algunes coses.
Personalment, només puc manifestar respecte i admiració cap a la seva persona. Cal molt de valor per exposar-se com va fer el President. Vostè és un home valent, President Puigdemont. Algú va dir que Puigdemont més que un polític és un activista. Sens dubte el President té aquesta faceta d'home d'acció.
També va demostrar que hi ha infraestructura. L'operació d'entrada i sortida és una operació, estic convençut, que ha estat calculada al mil·límetre. Ha estat una operació que ha tingut una despesa, perquè és obvi que dins del cos dels mossos d'esquadra hi ha gent fidel a la causa independentista, i potser han quedat exposats, o el seu dia a dia ara serà més complicat.
No només als Mossos hi han fidels. També cal una estructura civil operativa. És molt probable que també es disposi de pisos francs. Tota aquesta organització pot haver quedat exposada o, com a mínim, ara és evident que existeix i, per tant, serà un objectiu dels serveis d'intel·ligència espanyols.
L'acció d'entrar i sortir ha estat una acció de resistència civil no violenta i, en cap cas, ni de lluny, es pot considerar terrorisme. Per aquesta raó, l'operació gàbia va ser absolutament desproporcionada i, de fet, només es pot entendre com un represàlia sobre tota la població civil, sense distinció entre independentistes i no independentistes.
Amb l'acció del President Puigdemont, es va posar de manifest que els cossos i forces de seguretat de l'estat NO controlen el territori català. No van poder controlar-lo el 1 d'octubre de 2017 malgrat els reforços rebuts ni han pogut fer-ho ara. Això vol dir que amb l'organització adequada, que potser existeix o està en construcció, i una massa crítica d'activistes que probablement ja hi són, la resistència civil ha de poder desbordar les forces de seguretat de l'estat. No és nou. És el mateix que va passar al referèndum del 1 d'octubre de 2017: les urnes, les paperetes, el material per a la votació... van entrar i van romandre amagats i segurs en territori català, escàpols a les urpes de la policia espanyola. Els col·legis electorals van ser defensats, els recomptes fets... Tota l'estructura va funcionar gràcies a milers de persones que voluntàriament van actuar, en grups auto-gestionats i coordinats localment i si bé, sembla obvi que hi havia d'haver una estructura organitzativa global, també sembla evident que una part important de l'èxit van ser les fortes cadenes de confiança entre activistes, combinada amb la ignorància mútua entre les cadenes. Que la ma dreta no sàpiga què fa l'esquerra.
Realment, l'operació 1 d'octubre podria fer pensar en que, o bé hi ha una intel·ligència catalana molt més potent del que ens pensem, o que aquesta intel·ligència està "subcontractada" a algun servei d'intel·ligència, públic o privat, estranger. Suposo que alguna conclusió similar és el que ha dut als jutges espanyols a pensar que la "trama russa" té alguna versemblança. De totes formes, una cosa és muntar una operació d'entrada i sortida clandestina a un país estranger, i una altre "la invasió de Catalunya amb 10.000 soldats russos", cosa que és absolutament delirant.
L'acció del President Puigdemont ha servit també per fer palès a tot el món que la llei d'amnistia és una enganyifa. Que el conflicte a Catalunya no està resolt, i que l'independentisme català està reorganitzant-se.
Alguns ja han dit que amb la investidura de Salvador Illa el procés és mort. No ho crec. Amb Illa a la Generalitat, els atacs a la identitat nacional i la llengua, estan garantits. La figura mateixa d'Illa, i la dels consellers del seu governs, i les forces que li donen suport fan pensar que els casos i escàndols de corrupció, de mala gestió i d'especulació seran constants. Cal estar preparats per denunciar-los al moment i convertir-los en casus belli. Els partits espanyols, han de ser mostrats com el que són: agències de col·locació corruptes i anti-catalanes. Han de ser mostrats com l'enemic, i la lluita contra aquest enemic ha de ser la resistència civil als carrers.
Finalment, els partits independentistes catalans han de ser regenerats. No pot ser que els partits independentistes catalans siguin agències de col·locació corruptes i, en la pràctica, tan anti-catalans com els partits espanyols. Atès que els partits independentistes catalans han estat expulsats del "sistema democràtic" espanyol, ja no hi ha cap més excusa i només els resta boicotejar, sistemàticament, la governabilitat de l'estat i les seves institucions, per una banda; i preparar-se per a que, quan arribi el dia, que arribarà, més aviat que tard, en que es torni a ocupar la Generalitat, ha de ser amb l'únic punt al programa d'aixecar, més aviat caldria dir reparar, la suspensió, il·legal i ignominiosa, de la Declaració d'Independència del 27 d'octubre de 2017.
Ara toca escurçar tant com sigui possible el temps fins que això passi. La propera Diada Nacional pot ser un bon dia per tornar a trobar-nos, mirar-nos als ulls, comptar-nos de nou i veure que som molts i que estem determinats.
Els carrers seran sempre nostres.
dijous, 1 d’agost del 2024
Illa president? (i 2)
Els militants d'ERC hauran de votar per decidir si s'accepta el pacte amb el PSOE i es vota a favor d'investir com a President de la Generalitat a Salvador Illa.
Jo no sóc militant d'ERC. Ho he estat durant divuit anys, però en fa quatre que vaig deixar el partit. Per tant, no podré votar en la consulta interna. Però, en tot cas, sóc ciutadà de Catalunya i, per tant, tinc tot el dret del món a opinar, voti o no, sobre qui crec que ha de ser, o no ha de ser President.
Jo crec que Illa no ha de ser President de la Generalitat. Illa és el 155 en tota la seva potència. Illa és la versió sinistra del que en el seu moment va ser Inés Arrimadas. Amb Inés Arrimadas l'espanyolisme va intentar la derrota per KO de l'independentisme i el nacionalisme català. Van buscar el seu esclafament. Esborrar-nos del mapa. L'aposta va ser molt forta i els resultats que va aconseguir Ciudadanos van ser molt bons. Però insuficients.
L'atac havia estat tan dur, tan directe i amb unes intencions tan clares que la reacció de l'independentisme va ser automàtica. Pur acte reflex. La mobilització contra el que es va percebre com una ofensiva i un setge per terra, mar i aire, amb repressió policial, amb multes, amb presos polítics i exiliats va ser total. L'independentisme va actuar com un sol home i Arrimadas va fracassar. Va ser el darrer cop que l'independentisme va actuar unitàriament.
L'espanyolisme va aprendre la lliçó. No es pot derrotar l'independentisme en un atac directe, però i si és l'independentisme el que s'autodestrueix? I si enlloc d'un atac directe es fa un atac des de les clavegueres? un atac buscant les incoherències, les debilitats, els pecats i morts a l'armari? els draps bruts? Per a què creieu que ha servit Pegasus? I si es manté un 155 selectiu de facto, sense que calgui un 155 ple de iure? I si la combinació de poder judicial i executiu permet sabotejar qualsevol iniciativa catalana sense que calgui enviar-hi piolins? i si, senzillament, es reforça el dumping fiscal de Madrid, amb dedicatòria especial cap a Catalunya? i si s'incrementa la "solidaritat" que resulta que és un espoli de diners i recursos des de Catalunya, País Valencià i Illes Balears (la "Espanya incorporada o assimilada") cap als territoris de la "Espanya uniforme o purament constitucional", com diu el famós mapa que es pot veure a la "Cartografía Hispano científica : ó sea los Mapas Españoles, en que se representa á España bajo todas sus diferentes fases" que es pot consultar a la Biblioteca Nacional de Madrid i en format digital a http://bdh-rd.bne.es/viewer.vm?id=0000000581 (pàg. 163 del PDF)
Illa és exactament això. L'arma de l'espanyolisme per a fer destruir l'independentisme des de dintre. Aprofitant tots els seus errors, misèries, vicis, draps bruts, morts i incoherències. O algú es pensa que això dels cartells de l'Alzheimer de Maragall va sortir quan va sortir per pura casualitat? No. va sortir quan li convenia al PSOE. I com és que ningú treu els molts draps bruts i morts, ara sí, literals, que tenen PSOE i PP? No els treuen perquè el control mediàtic i mafiós d'aquestes organitzacions sobre els mitjans de comunicació és absolut, i si decreten la mort civil d'algú, aquest algú ja ha begut oli, i que només sigui la mort civil.
Que la classe política a Espanya, en general, i a Catalunya, en particular, és corrupta hauríem de descomptar-ho i, per tant, votar, o no fer-ho, en conseqüència. Hi han altres països amb democràcies consolidades, i amb cultures democràtiques fortes on la política -sent com és un joc de poder i, per tant, en cap cas innocent- té unes regles i els polítics les respecten i, fins i tot, els polítics es prenen seriosament aconseguir el bé comú.
Hi han països on fer carrera política és la cirereta a una trajectòria personal, sovint empresarial, brillant, en la que es valora el prestigi que dona el càrrec i es busca fer obres que deixin una empremta entre els electors. Hi han polítics, en fi, que esperen ser recordats com personatges honestos i benefactors. Tot el contrari del que són els polítics de plàstic que patim aquí, i encara quan no busquen directament obtenir un benefici personal i material dels càrrecs públics.
La política espanyola i catalana és un joc podrit i pervers. Quan es diu que el PSOE sempre menteix, és veritat i no és que ho digui jo, és que ho diu l'hemeroteca. Malgrat el brutal control mediàtic, si un dia dius una cosa, i a l'altre en fas o dius la contrària, aquest rastre queda. El control mediàtic és que, els mitjans, que haurien de ser els primers en tirar d'hemeroteca per a fiscalitzar l'acompliment de les promeses dels polítics, resulta que s'encarreguen d'opinar i manipular la memòria de la societat tirant d'hemeroteca només quan convé al poder.
Quan es fa un pacte que consisteix en que, essencialment, el PSOE ha d'assumir el programa d'ERC i ens diuen que el PSOE ha promès molt fort, però molt, molt fort que sí, que assumeix el programa d'ERC és que, una de dues, o bé a la direcció d'ERC són definitivament estúpids, o han de fer-se els estúpids, per ves a saber quins morts a l'armari, o bé prenen per estúpids als seus militants i els seus votants.
Mireu, el PSOE només complirà el seu programa i maldarà pels seus propis interessos, i de ningú més. Si per aconseguir els vots d'ERC en tenen prou amb un engany, l'engany està servit. ERC no té la força per coaccionar al PSOE. No la té. Perquè si la tingués ja l'hauria fet servir, i no ho va fer. Va donar gratis els seus vots per investir a Pedro Sánchez. Ara els donaran a Salvador Illa si la militància no ho impedeix. Per cert, no és que Junts ho fes gaire millor amb la investidura de Sánchez. També va donar els vots gratis, en la pràctica, perquè ja estem veient que la llei d'amnistia és, essencialment, el paper que utilitzen els jutges per eixugar-se el cul quan van a cagar.
El PSOE, i el PSC és PSOE, és una màquina d'aconseguir poder i de utilitzar-lo en benefici de determinades persones i grups. Punt. Els partits, tots els partits, funcionen així. La diferència entre els partits "de govern" i els altres és que aquests partits toquen quantitats de poder immenses. El poder corromp, i el poder immens corromp de forma immensa. El poder immens busca mantenir-se i si per a mantenir-se ha de jugar brut, de forma criminal, o de forma mafiosa, ho fa. Mentir no és més que un recurs habitual.
A mi em fa l'efecte, doncs -és la meva opinió, tot aquest post no és més que la meva opinió- que el PSOE menteix a ERC, en el millor dels casos, o en el pitjor, els està fent xantatge, o potser, encara pitjor, la direcció d'ERC ha decidit que aquesta és la millor forma de protegir els seus interessos personals-
El PSOE menteix. En el cas hipotètic que no mentís, el que es segur és que si el PSC ha de defensar el programa d'ERC enfront del PSOE, la defensa d'aquest programa ja es pot donar per perduda. En el encara més hipotètic cas que el PSOE assumís el programa del PSC (ERC) i l'implementés en una nova transició de caire federalitzant, com sembla que avui deia Pedro Sánchez, el Tribunal Constitucional ho tombaria. Si no ho tombés, en tot cas, quan el PP mani, que manarà, i amb el suport de VOX, totes aquestes molt hipotètiques millores, serien, finalment, revertides. Ha estat així des de l'inici de "la democràcia" i ara no serà diferent.
És que, recordem-ho la cosa no va de reformar Espanya. Espanya és irreformable. Espanya està encantada de conèixer-se i s'agrada com és. A Espanya, a la purament constitucional, el que no li agrada és Catalunya, que per això és un territori assimilat (i no es que ho digui jo, ho diuen ells, i fins i tot fan un dibuix per a que ho entenguem). Com que a Espanya no li agrada Catalunya i en justa correspondència, a molts catalans no ens agrada Espanya, hi ha la "conllevancia", que deia Ortega i Gasset, el gran ideòleg del nacionalisme espanyol. La conllevancia no és més que reconèixer que Catalans i Espanyols ens portem malament però que per a les elits espanyoles i catalanes, en general, la unitat d'Espanya és un bon negoci. Les elits, atenció. Els pobles no hi pinten res en tot això. En particular, el poble català nomes té la missió de fer de ruc de càrrega dels negocis de les elits.
Al poble català només ens serveix la independència, en la meva opinió. Si seguim a Espanya el resultat final serà l'assimilació. Per fi, després de tres-cents anys, el gir del món va a favor de l'assimilació de Catalunya. Per molt que amb prou feines fa set anys vam ser independents des del 6 i 7 de setembre fins a l'infame 27 d'octubre, dia en que es va "suspendre" la independència. Però la globalització, la desnacionalització galopant i la decadència d'occident, en definitiva, fan que el futur sigui fosc. No tinc gens clar que siguem a temps de revertir el desastre, però el que és segur, del que estic convençut, és que fer President a Illa, no ajuda.
Tant de bo que la militància d'ERC esmeni a la direcció del partit. Jo no puc votar però si pogués, votaria que no. No m'abstindria, aquest cop. Potser si al final la militància redreça el partit tindrem la possibilitat de fer foc nou, de fer fora als polítics de plàstic que han envaït el partit i que, de fet, van provocar que l'abandonés fa quatre anys. M'agradaria una nova direcció, amb gent en la que jo sentís que hi puc confiar. M'agradaria poder tornar a votar a ERC.
Però primer cal aturar als nacionalistes espanyols. L'última línia de defensa és un grapat de militants d'ERC. No us puc ajudar. Si pogués, ho faria. En algun moment jo vaig ser dels vostres. Resistiu. No deixeu que passin.
dilluns, 29 de juliol del 2024
President Illa?
Sembla força segur que ERC votarà a favor de fer que Salvador Illa sigi President de la Generalitat.
ERC té tot el dret del món a votar, o deixar de votar, a qui vulgui. No calen més explicacions. Exactament igual com jo m'he abstingut a les darreres eleccions. En el meu cas -jo només puc parlar del meu cas, que és l'únic que de debò conec- vaig abstenir-me en considerar que cap partit em representava.
Jo sóc independentista. Vull la independència de Catalunya. Jo, com molts d'altres compatriotes, el 1er d'octubre de 2017 vaig estar a un col·legi electoral per defensar-lo si calia. Vaig votar. Vaig patir en sentir les notícies i veure les imatges de les forces d'ocupació espanyoles atacant gent pacífica. Vaig esperar amb il·lusió mentre es feia el recompte. Quan es van donar els resultats vaig sentir que havíem guanyat.
La DUI de facto que havien estat les lleis de desconnexió del 6 i el 7 es veien refrendades pel poble. Per a això serveixen els referèndums.
Catalunya era independent i només en restava la proclamació formal. Catalunya era independent, de forma imperfecta des del 6 i el 7 de setembre, però amb el referèndum es perfeccionava la independència i, en aquest sentit, la proclamació només era un tràmit.
Un tràmit important, sens dubte, perquè era el que obria la porta als reconeixements oficials, que en tot cas, podien arribar, o no, i això ja depenia de terceres parts.
Si no hi hagués hagut cap reconeixement, hauríem pogut dir que el món donava l'esquena a Catalunya. Però només que algun reconeixement hagués arribat, la transició hauria estat completa. Avui se sap que hi havien possibilitats reals de reconeixements.
Però no es va arribar a aquest escenari perquè en un moviment al que no tenien dret, en cap cas, els "líders" del moviments independentista van decidir "suspendre" la proclamació.
No tenien dret a fer-ho. Catalunya en tant que independent, només podia decidir renunciar a la independència amb una nova llei i un nou referèndum. Res d'això es va fer. Posats a renunciar a la independència, fent política ficció, ens hauríem pogut plantejar unificar-nos amb algú amb més cara i ulls.
Potser hauríem pogut demanar una associació amb els Estats Units, per exemple, o amb Suïssa, o amb Rússia, o amb el Vaticà... Suposant, es clar, que aquests països s'avinguessin a incorporar uns territoris i personatges tat complicats i conflictius com els catalans. Sembla poc probable. El cas és que igual que cal un procés per a fer la independència, cal un procés per a renunciar-ne. Aquest procés va ser negat al poble pels seus "líders".
Avui ERC vol fer president a Salvador Illa, i Junts va fer president a Pedro Sánchez. La CUP està desapareixent per la seva pròpia inconsistència i Aliança Catalana, simplement, no es una opció.
Val a dir que Junts va votar a favor de Sánchez... i que ERC, també. Es van justificar els vots favorables per la llei d'amnistia (ERC) i per la "millora" de la llei d'amnistia (Junts). Tots dos van votar a favor, però Junts va tenir a les seves mans, i la va fer servir com a eina de "negociació", la possibilitat de forçar noves eleccions. Per això atribueixo a Junts el "mèrit" de la investidura de Sánchez, tot i que, en realitat, l'aritmètica fa igual de responsables a Junts i ERC . En tot cas, tot i les "millores" obtingudes a la "negociació", sembla que, essencialment, l'aplicació de la llei d'amnistia depèn exclusivament del grau de morenor dels collons dels jutges que l'han d'aplicar.
Sent suau diré que AC no és una opció perquè el diagnòstic que fa és erroni, i les "solucions" que proposa estan equivocades. Jo entenc que, a Ripoll, els atemptat del 17J de 2017 van deixar una ferida que trigarà generacions a tancar-se. És en aquesta ferida que neix AC. El discurs d'Orriols neix de l'amargor d'un fracàs profund en en l'assimilació constructiva de la immigració. És un fracàs del que no és culpable ningú en concret i ho som tots, en general.
Perquè el sistema que defensem és aquest, i el sistema necessita immigració. Però el sistema no l'assimila, sinó que la confina a ghettos i banlieus. A Catalunya resulta que aquests ghettos s'escampen per tot el país i hi han ghettos a Ripoll, o a Salt, i a molts altres pobles i ciutats.
Catalunya, que és un país que ha crescut en onades migratòries que han estat assimilades i que han enriquit el conjunt del país, avui es veu incapaç d'assimilar aquesta nova onada. En part per la magnitud de l'onada, en part per la debilitat i la decadència de la matriu que hauria d'assimilar l'onada.
Com és que una Catalunya derrotada a la guerra civil va ser capaç d'assimilar la immigració espanyola? perquè, tot i la derrota, el país, la llengua i la cultura eren vius i estaven disposats per a la resistència. Als 80, Catalunya estava refent-se i assimilant aquelles onades. Al 92, amb el jocs olímpics e Barcelona, Catalunya va mostrar una imatge al món que, certament, era espanyola, però era d'aquella espanyolitat federal de Maragall que permetia somiar en una Espanya plurinacional i plurilingüística. Maragall tenia un pla per a Espanya i per a Catalunya.
Quan 12 anys mes tard Maragall va ser President de la Generalitat va propiciar la redacció d'un estatut federal, gairebé confederal, per a Catalunya. Maragall va intentar dur el seu pla de reforma d'Espanya, via reforma de l'estatut de Catalunya, i allà Maragall va descobrir que el federalisme espanyol començava i acabava amb ell. Maragall va ser defenestrat, l'estatut va ser ribotat i el PSC va ser purgat de catalanistes.
Amb la sentència contra l'estatut del 2010 es dona el tret d'inici del procés d'independència que culminaria amb el referèndum del 1er d'octubre de 2017. Però en aquell procés només el poble s'ho creia. Els partits ja havien entrat en la dinàmica de ser agències de col·locació de càrrecs, d'oficines lobbìstiques, i de venedors d'ideologies precuinades a mida dels consumidors. La gent va deixar de ser subjecte per passar a ser objecte.
Tot el món ha girat en aquest sentit. No és per casualitat que els discursos ideològics siguin directament, o amb pocs canvis, trasplantables entre partits de països diferents. No és casualitat que aquest sigui el temps de les ultra-dretes i les esquerres woke, i que no sembla que hi hagi vida fora d'aquests pensaments tòxics.
Aquest és el món que tenim ara. Si bé, com mai abans, l'independentisme és socialment important, també és cert que la tendència del món és la de marxar cap al nihilisme; cap al cinisme; cap a la decadència; cap a l'hedonisme; cap a la no-responsabilitat; cap al no-esforç; cap a la prevalença de la imatge, per sobre del fons raonat i el coneixement en profunditat; cap a la prevalença de la la mediació, sovint monetitzada, per sobre del cara a cara i el tracte directe i personal.
Per revertir aquestes tendències cal un món nou. Cal canviar la forma de pensar i de relacionar-se de la gent i això no passarà si la gent no té un bon motiu per a fer-ho.
Jo el que dic és que, fa set anys, la gent, a Catalunya, ens creiem que un altre món era possible. Fa set anys, aquell estiu i començament de tardor de 2017, bona part d'aquest país era la millor versió d'ella mateixa. Positiva, esperançada i mobilitzada. Bona part de la gent d'aquest país érem la millor versió de nosaltres mateixos. És el que penso. És una opinió personal. No teniu per què estar d'acord. Però jo crec que sí. Jo crec que, en el fons, els que hi vam ser, avui encara ho pensem i ho creiem.
També crec que volem tornar a ser com érem aquells dies. Perquè van ser dies molt lluminosos. Dies que brillen amb força, encara més quan els comparem amb el que ha vingut després: l'horror i la manca d'informació, directament en diré manipulació i engany, a la que es va sotmetre a la població a causa de la pandèmia de Covid19; la repressió contra els independentistes, amb presó i exili; les lluites pel poder, brutes i caïnites, dels partits polítics...
Avui estem tan avall, perquè no fa tant érem molt amunt. Però enlloc de maldar per mantenir-nos-hi, es va triar l'opció que semblava que feia menys trencadissa, que significava el mínim esforç, que mantenia l'statu quo. Greu error.
La qüestió és que, a dia d'avui, i si no passa un miracle, ERC votarà a favor de fer President de Catalunya a Salvador Illa. Però Illa no és Maragall. Ni Montilla. Comparats amb Illa, Montilla i Maragall són CDRs.
Carles Puigdemont diu que, si hi ha debat d'investidura, ell serà present. No. No serà present perquè quan posi el peu a aquesta banda de la frontera entre els estats espanyol i francès, serà detingut. N'estic força convençut. Com també crec que aquesta detenció farà que s'estigui anys a presó.
President Puigdemont, per la seva pròpia seguretat, no torni fins que no estiguin retirades, en ferm, les ordres de detenció contra la seva persona. Si torna, serà detingut, i la seva detenció serà venuda com la derrota explícita de l'esperit del 1er d'octubre. La seva detenció serà venuda com la victòria més gran del nacionalisme espanyol sobre Catalunya des del 36. explícitament
Jo ho veig així. Desconec l'estratègia que hi al darrera d'aquest retorn. Se m'escapa. No aconsegueixo imaginar-me el motiu ni una bona explicació.
Em temo, que tot plegat no sigui més que estratègia de partit. Un càlcul que, sospito, està equivocat, i quedarà com un exemple més de "jugadamestrisme", i que no acabi presentant candidatura a premi Darwin al suïcidi polític.
Avui, em temo, només queda l'ANC com a organització independentista hegemònica, o de bandera. Amb Lluís Llach de president. Em sembla increïble que, amb 55 anys que tinc, Lluís Llach segueixi sent un referent personal. En fi. l'ANC ha començat a picar pedra, de nou. Som-hi, a preparar la diada d'enguany. Un altre cop tornem amb les maleïdes samarretes de colors llampants i eslògans motivadors. Entenc que cal finançar l'organització i aquesta deu ser la millor forma de fer-ho o, si més no, la que la direcció coneix millor o la que hi tenen més traça. Quin remei. Espero que hàgim après alguna cosa de tots aquests anys de mobilitzacions.
Tornem-hi, doncs. Si cal, amb Illa de President. Si mes no ara sabem que no es pot comptar amb el lideratge dels que fan presidents a candidats del PSOE, ja siguin Pedro Sánchez o Salvador Illa. Tocarà picar pedra. Explicar, de nou, els avantatges de ser independents i incrementar progressivament la intensitat de les mobilitzacions fins fer que aquest país sigui insuportable per a l'estat espanyol. No us escandalitzeu: l'estat espanyol ja fa temps que ha decidit que aquest país ha de ser insuportable per als catalans. De fet, aquest país és cada dia menys un país, i cada cop més un decorat.
És senzill. És perquè volem ser, i no semblar, que ens cal la independència.