dijous, 29 de desembre de 2016

Un balanç personal

Vet aquí un balanç amb l'excusa que s'acaba el 2016.

Dur en el personal. Ja està. Si voleu ja podeu passar al darrer paràgraf, però si m'acompanyeu fins al final us explicaré el perquè i què he après.

Ha estat un any que ha enfrontat el meu nucli  familiar directe amb el càncer, que s'ha endut al meu sogre. Ha estat molt dur veure com aquest estiu el càncer que se li havia diagnosticat feia un any es reactivava i el devastava rabiosament, emportant-se'l, finalment, a principis de novembre. Ha estat dolorós. Mes que a cap altre, ho ha estat pel malalt, però també pels familiars que han -hem- contemplat, sense poder fer gaire cosa més que acompanyar, com la malaltia acabava amb aquesta persona estimada.

Abans d'aquest fet luctuós, cap al final de la primavera, vaig viure un canvi de feina que va suposar un allunyament dels que per mi han estat, i són, i espero que ho segueixin sent, grans amistats d'anys. Un sentiment agredolç és el que m'ha deixat aquest canvi.

Aquests dos fets són els que han marcat el meu any. Han estat dues fites que, sens dubte fan del 2016 un any de canvi personal. Un any que marca un abans i un després. Unes portes que es tanquen i d'altres que s'obren. Històries que acaben i altres que comencen. Camins que es bifurquen.

Nosaltres, que transitem per la vida, ens adonem quan passem per aquestes fites que és molt el que deixem enrere. Creixem. Créixer és molt més que fer-ser gran. Créixer és comprendre i aprendre. És perdonar. És demanar perdó. Es donar les gràcies. És estimar. És no deixar d'estimar. És adonar-se que l'aquí i l'ara del moment han canviat, però que la vida segueix aquí. Que en som part, fins i tot quan la vida s'acaba, quan la vida passa, perquè  morir també és part de la vida. Perquè la vida és canvi.

Créixer també és ser cada cop més conseqüent amb la idea que la vida és el més gran que tenim. Que som vida i  que el nostre temps cal esmerçar-lo en viure. Viure és senzill. Respira. Omple els pulmons d'aire fresc i adona't que no hi ha res més gran que això. Que a partir d'aquest fet, respirar, aparentment tan senzill i trivial, però a l'hora tan potent, podem construir un món millor. Perquè és una base sòlida. Perquè constantment ens recorda que estem vius. Perquè ens dona el valor essencial de la realitat i ens crida a l'acció per a millorar-la.


Espero que creixeu. Que visqueu. Que estimeu i sigueu estimats.

Acaba l'any. Un any dur, segur, però no diré que ha estat trist. Al contrari. És un any que, fent balanç, crec que m'ha servit per créixer, amb tot el que això significa.

Per això, he de donar les gràcies.

I els meus propòsits: Viviu. Estimeu. Respireu. Jo penso fer-ho.

dimarts, 27 de desembre de 2016

Llibertat Joan Coma!



Els mossos d'esquadra, actuant com policia judicial, i per ordre de la "Audiencia Nacional" espanyola han detingut al regidor de la CUP de Vic,  Joan Coma, sota l'acusació de "sedició per haver donat suport a la declaració del 9N del Parlament".

Joan Coma serà portat a la "Audiencia Nacional" a declarar aquesta mateixa tarda.

El volen tancar per haver dit això.

Estem en aquest punt: l'estat espanyol ha entrat en la fase repressiva i engarjola independentistes. Aquesta és la seva voluntat de diàleg, per si encara algú ho dubtava.

Ep! i que en la seva lògica autoritària i repressiva tenen "raó".  Sediciosos ho som tots els independentistes. A tots ens voldrien tancats, o alguna cosa pitjor. Si no tenim detencions massives i trets al clatell és perquè, malgrat tot, hi ha una opinió pública europea i internacional que no els ho permet. Per ara, doncs, es limiten a a les preses fàcils (un regidor a Vic), però a mida que el procés d'Independència arribi al seu punt de ruptura explícita, aniran per la caça major (Com Forcadell, a la que ja han amenaçat).

Això, per descomptat, no és victimisme. Que la policia et vingui a buscar, et tanquin, et portin a sis cents quilòmetres a declarar, que et jutgin i et condemnin per defensar la independència del teu país és, es miri com es miri, repressió. I Joan Coma és, a hores d'ara, un pres polític. Punt

Espanya té presos polítics. A Espanya no es poden defensar tots els ideals polítics. Ideals rupturistes, segur que sí, però profundament democràtics. Aquests ideals no es poden defensar. De fet, són reprimits. Això també és, es miri com es miri, una molt greu carència democràtica.

Tot plegat no fa més que anunciar que el moment de la ruptura explícita és proper. L'explícita, perquè la implícita ja s'ha produït, i crec que és just datar-la amb la consulta del 9 de novembre de 2014.

Avui, i els propers mesos, tocarà tancar files. La repressió de l'estat serà contundent, però només amb repressió no poden guanyar. No ens podem espantar. Si toquen a una ens toquen a totes.

Solidaritat, de totes, de tots, amb Joan Coma. Llibertat per Joan Coma. El volem al carrer, aviat, allà on comença tot!

La mirada dels refugiats

El passat divendres, el govern Sirià va proclamar la seva victòria a la ciutat d'Alep. Després de quatre anys de resistència la intervenció de Rússia, sobretot, ha decantat la victòria a favor del règim.

En aquesta etapa final Alep ha estat martiritzada fins a punts que, molts es temen, encara estan per descobrir, o que tot just comencen a ser coneguts ("Rússia troba fosses comunes amb cossos mutilats, a l'est d'Alep").

Finalment, algú s'ha imposat a l'Alep. No m'atreveixo a dir que ha portat la pau: els analistes diuen que la guerra a Síria és lluny d'acabar. De moment, però, sembla que les bombes han deixat de caure sobre Alep. Potser hom intentarà reconstruir la ciutat. Tornar-hi per viure-hi, o per sobreviure-hi. Qui sap.

L'explicació geopolítica del conflicte a Síria és molt complexa. Hi han molts bàndols enfrontats i molts interessos. El següent vídeo, que té poc més d'un any, és útil  per fer-se una idea ràpida de la geopolítica de la zona:


El vídeo anterior ens diu alguna cosa: la responsabilitat del conflicte a Síria té molt a veure amb la comoditat i el benestar de les llars europees. No és un conflicte per mirar-se'l de lluny. Europa n'és responsable directament. És penós veure com els governs europeus, per variar, han fet i estan fent un paper de tòtiles pusil·lànimes en l'afer.

Però que la política no ens faci perdre de vista que, al final, parlem de persones. Persones que han vist el lloc on viuen destruït, persones amb nom i cognoms que han passat, i passen, por, calamitats i dolor. Gent que han preferit jugar-se la vida creuant el mar perquè quedar-se a terra era més perillós.

Parlem de gent. No ho oblidéssim mai.

Persones, gent, refugiats, víctimes de la guerra a Síria és el que ha fotografiat Matías Quirno Costa. La referència al seu lloc web m'ha arribat per un canal inesperat (Gràcies, Anna!) . Crec que val la pena que el visiteu el lloc de Matias Quirno. Es tracta de fotografies en blanc i negre, sòbries, que cerquen al personatge amb respecte.

A les mirades dels refugiats retratats es veu la por, el dolor i la tristesa, però també l'esperança. També es veu el somriure d'un nen. No ho oblidem pas: l'Alep, Síria, no són uns punts, o unes fronteres dibuixades a uns mapes. No són "notícies" per al consum. Són persones de carn i ossos que viuen i senten, com tu i com jo.

Seria molt fàcil caure en sensacionalismes i en exagerar els sentiments de ràbia, o ira. En definitiva, som éssers emocionals, molt més que el que estaria disposat a acceptar el més racional de tots nosaltres. Però si alguna cosa caracteritza la humanitat, és la capacitat d'autocontrolar les emocions. És humà sentir i empatitzar amb les víctimes de la guerra, però encara serà més humà si aquesta emoció es transforma en una crida a l'acció per, almenys, acollir als refugiats.

Un altre món és possible. I necessari. Però sol no canviarà. Depèn de cadascú de nosaltres, en la mida de les nostres forces i oportunitats, canviar-lo.

diumenge, 25 de desembre de 2016

Bones festes!


Per als familiars, amics, i lectors ocasionals del blog, un christmas de fabricació casolana, amb el Tió i l'Arbre de Nadal que des de fa uns dies ocupen el menjador de casa:


De part d'Artiom, Montse i Albert:

Bon Nadal i Feliç Any Nou!
 

diumenge, 18 de desembre de 2016

Un missatge per Alep

Lucy Aharish és presentadora al canal 2 de la TV israeliana i ha enviat aquest missatge al món.

Està en anglès per a que tothom el pugui entendre. Ens parla del que està passant a la ciutat siriana d'Alep. És una crida a l'acció de la gent, un cop vist que els interessos declarats o ocults dels estats involucrats directa o indirectament en el conflicte estan condemnant al martiri als ciutadans Sirians, i als d'Alep en particular.

Escolteu-lo. No restem indiferents. Això també va de democràcia, però encara més: això va d'humanitat.



divendres, 16 de desembre de 2016

Això va de democràcia.

Carme Forcadell ha declarat davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per que va permetre el debat i la votació de les conclusions sobre el procés constituent que havia estat expressament prohibit pel Tribunal Constitucional.

Estem en aquest punt. El nacionalisme espanyol fa sevir la judicialització de la política perquè ni es planteja el debat polític: el nacionalisme espanyol no reconeix a l'estat espanyol cap altre nació que no sigui la seva i en la forma en que la descriu; i exigeix l'adhesió incondicional a aquesta identitat política.

El nacionalisme espanyol és, de llarg, la força política hegemònica a l'estat espanyol, capitalitzada, sobretot, per PP i la seva marca blanca Ciudadanos, però de la que també participa el PSOE. Les grans dificultats que pateix Unidos Podemos per créixer estan, en la meva opinió, fortament relacionat amb la seva tebior en l'adhesió a l'ideal nacionalista espanyol. Algun dia ho entendran i llavors hauran de decidir què fan: si assumir aquest nacionalisme i, de fet, tornar-se indistingibles de la resta de partits nacionalistes espanyols; o, pel contrari, mantenir aquesta tebior i assumir que el seu destí és ser un partit minoritari i d'oposició. En definitiva, el que ja era Izquierda Unida.

Al camp de l'adversari, doncs, les posicions estan molt clares i els moviments són els esperats. El que ha passat avui estava, per tant, més que previst. S'ha ofert al món una nova foto, i ja és la segona, d'un president de Parlament autònom encausat per part del sistema judicial espanyol. El primer cas va ser el del president del Parlament Basc Juan Mari Atutxa, que va ser encausat, jutjat, inhabilitat i multat per haver-se negat a dissoldre el grup Sozialista Abertzaleak, després de la il·legalització de Batasuna.

Això vol dir alguna cosa pel que fa a Europa: tot i les honorables reaccions internacionals, en general, Europa mirarà a una altre banda, com a ho va fer amb el País Basc. No hi han aliats a Europa, al menys per ara. Com a molt, alguna simpatia. Convé tenir present això. Europa no farà res ni es mourà si no és per defensar els seus propis interessos. Donat el cas, actuarà seguint el model de soft-power que caracteritza la seva acció internacional, quan aquesta existeix.

Tinguem clar, doncs, que la batalla de la independència es lliura aquí, i la lliurem nosaltres sols. L'única forma de guanyar-la serà aguantar el pols de força que intentarà l'estat espanyol, que esperem que sigui curt, però que cal preparar-se per a un setge llarg.

Nosaltres tenim raó. El camí cap a la independència de Catalunya ha entrat en una fase en la que, efectivament i com diu l'eslògan, això va de democràcia: És cert que Forcadell va desobeir el Tribunal Constitucional. Però també és cert que, primer de tot, hi ha la declaració de sobirania del 23 de gener de 2013 del Parlament de Catalunya, amb el qual s'encetava el procés d'autodeterminació del poble català, i que entre d'altres, té aquests principis que crec que convé destacar:

"-Sobirania. El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà."

"-Legitimitat democràtica. El procés de l'exercici del dret de decidir serà escrupolosament democràtic, garantint especialment la pluralitat d'opcions i el respecte per totes, a través de la deliberació i el diàleg en el si de la societat catalana, amb l'objectiu que el pronunciament que en resulti sigui l'expressió majoritària de la voluntat popular, que serà el garant fonamental del dret de decidir.

-Paper principal del parlament. El parlament, com a institució que representa el poble de Catalunya, té un paper principal en aquest procés i, per tant, s'hauran d'acordar i concretar els mecanismes i les dinàmiques de treball que garanteixin aquest principi."

Evidentment, el Tribunal Constitucional va córrer a anular aquesta declaració, però la pròpia declaració i la forma com va ser aprovada situen la qüestió en el camp de la legitimitat, no en el de la legalitat. Menys d'un any després de la Declaració de Sobirania va ser la consulta per la Independència del 9N de 2014. A l'any següent, les coalicions independentistes JxSí i CUP obtenen la majoria absoluta dels escons del Parlament, i la majoria relativa dels vots emesos. Des d'aleshores l'acció del govern català, encaminada a la construcció de la República Catalana independent s'ha vist, òbviament, entorpida des de l'estat espanyol que ha fet servir tots els sistemes de l'estat, en particular el judicial, però també mètodes de guerra bruta (espionatge, creació de proves falses...) contra polítics independentistes. En el seu afany anti-independentista,l'estat espanyol s'ha carregat, àdhuc, la ja de per si dubtosa divisió de poders convertint al Tribunal Constitucional en la seva arma favorita contra la Generalitat.

Segona raó, reprenent el fil: que l'estat espanyol s'ha carregat principis bàsics del funcionament democràtic, començant pel de la separació de poders; en particular sotmetent el poder judicial; i continuant per posar els poders de l'estat al servei de la ideologia nacionalista espanyola que representa millor que ningú el PP, però que no és només el PP.

L'estat espanyol, doncs, oposa a la legitimitat catalana una legitimitat construïda des de la intolerància nacionalista que, per si fos poc, ha destruït els principis i les legitimitats democràtiques de l'estat que diu defensar.

A Catalunya, el govern català està executant el pla independentista del full de ruta i els redactats de les lleis de desconnexió estan encetats. Si algú em digués que existeixen redactats d'emergència per si els fets es precipiten i cal prémer el botó nuclear de la desconnexió d'urgència, jo estaria molt inclinat a creure-m'ho. Però el trànsit pel full de ruta es fa amb un equilibri difícil perquè, com ja s'ha dit més d'una vegada, mentre el nou estat català no sigui capaç de funcionar de forma autònoma (sobretot, la posada en marxa efectiva de la hisenda catalana) caldrà continuar sota la legislació espanyola.

Tanmateix, el govern català ja pot actuar com independent "de facto" en molts àmbits, també internacionals. De fet actua així tot sovint seguint el principi dels fets consumats. Això també ha estat detectat per l'estat espanyol i aquest és el motiu pel qual a Madrid es recorren sistemàticament totes les lleis catalanes, pràcticament sense excepció.

Però hi tornem a ser: el govern d'Espanya pretén curt-circuitar la Generalitat amb lleis i processos judicials, però pel camí el que de debò està destruint és a ell mateix, i s'està convertint en un estat autoritari i nacionalista on la missió de les lleis és sotmetre als ciutadans, enlloc de servir-los. Però davant del poble espanyol, essencialment nacionalista, aquesta auto-destrucció està justificada, fins i tot és aplaudida. Només es contempla amb disgust a les comunitats que són nacionalment diferents, o més barrejades i riques sociològicament.

El full de ruta independentista, doncs, avança tot i que de forma lenta, esdevenint estat independent "de facto" allà on ja es pot i amb equilibris precaris allà on encara cal conviure o dependre de l'estat espanyol.

Per això avui Carme Forcadell ha anat a declarar. Significativament, només ha contestat als seus advocats, no als jutges del sistema judicial espanyol, als qual no se'ls reconeix la legitimitat: en virtut de la declaració de sobirania, per una banda; i pel trencament dels principis democràtics i de separació de poders per l'altre.

Amb l'atac judicial contra Forcadell l'estat espanyol pretén humiliar l'independentisme. A molts independentistes ens hauria agradat que Carme Forcadell no hagués anat a declarar i, en canvi, hagués fet una proclama independentista ben contundent. Però no estem en aquest punt. Encara. Però ens hi apropem. Jo crec que sí que veurem Carme Forcadell, potser abans que no ens pensem, fent aquesta proclama que avui encara no ha pogut fer.

En realitat, el joc espanyol no té gaires secrets. No han humiliat a ningú. Més aviat han demostrat, un cop més, les seves misèries i la seva profunda degradació democràtica.

Tenim raó i estem guanyant. No n'hi ha prou amb tenir raó, però és agradable saber-ho. És més important cometre els mínims errors i perseverar. Paciència i pas a pas.

dilluns, 12 de desembre de 2016

Retrats i rescats

Les coses importants i que preocupen al govern de totes les Espanyes són, per exemple, fer detenir i empresonar persones, alguns d'ells càrrecs electes, per haver cremat fotografies de l'actual rei de totes les Espanyes.

Això és el que els preocupa, i no pas poc, pel que es veu.

Per a comprendre l'autèntic interès i el valor que es donen als problemes des del govern de totes les Espanyes, cal tenir present aquesta altre notícia també publicada avui: es rescatarà amb els diners de tots els contribuents de l'estat les autopistes fallides de Madrid.

Vist des de Catalunya, potser costarà de comprendre l'autèntic significat del rescat de les autopistes de Madrid. Fins i tot ens podria arribar a semblar malament. Però això és perquè no entenem com funciona això del poder a aquelles laituds: Si ets el propietari d'una gran empresa, d'aquestes que són "estratègiques", que acostuma a coincidir amb que ets un amic "estratègic" dels polítics que són al govern de totes les Espanyes, aleshores es garanteixen per llei els beneficis; i si no hi han beneficis, es garanteix per llei els rescat; o, el que és el mateix, que la màfia mai abandona als seus amics, i que avui per tu i demà per mi.

Això és el que funciona i ningú no es queixa, o no es queixa gaire, perquè hi han molts llocs de treball, o potser no tants, en joc. Resulta que potser sí que hi han més vots comprats que no ens pensem, i més caciquismes i mes senyoritus dels que creiem, i que potser són molts més dels que estem disposats a acceptar els que ja estan bé aquesta situació, i que estan disposats a defensar-la, si cal; i encara més si és per defensar-la dels catalufus, que a més de catalufus, resulta que molts son ateus.

Perquè un es pot sentir molt solidari amb la classe treballadora de qualsevol part del món, en particular amb la dels països del costat, però un cosa és sentir-se solidari i l'altre lluitar per ells les batalles que ells han de lliurar; encara més quan sembla que no només no pensen lluitar-les si no que ja els va bé l'estat de la qüestió, i que encara el problema és la classe treballadora d'aquí, que resulta que és massa revolucionària i bilingüe -que és veu que és una cosa molt dolenta- per acabar-ho d'adobar.

Potser, per això, a les Espanyes ningú posa el crit al cel quan empresonen a algú per cremar una foto del rei. Més aviat, aplaudeixen amb les orelles. Es demostra, un cop més, que el PP interpreta millor que cap altre partit espanyol l'autèntic sentir d'una massa força transversal i es diria que majoritària del cos electoral hispànic, i que aquest mateix cos electoral accepta amb cristiana resignació l'escàndol del rescat de les autopistes. Tothom calla i paga. És el que té quan a les eleccions "tries" a "qui mana", i no qui et representa.

O sigui, que des del punt de vista hispà, cap novetat: Amb una mà tanquen a aquests descreguts que s'atreveixen a qüestionar l'"autoritat". Mentrestant, amb l'altre mà, saquegen l'erari públic per afavorir als amics del règim. Tot legal. Cap negoci els anirà malament perquè qui els hauria de foragitar, en canvi, els vota i els tria per a que manin... i assenyala com enemics a aquells que cremen fotografies del rei.

En fi. Avui els cupaires han tornat a fer malbé fotos del rei. El fet, en sí, no té cap importància a menys que creguis en el vudú, i dubto que sigui el cas del govern de totes les Espanyes (aquest són més d'àngels i dimonis, i no de ritus afro-caribenys). Tanmateix, serà aprofitat per l'estat per assenyalar l'independentisme com terrorista i violent. Encara tindrà alguna cosa de bo: pot ser que a Madrid ensumin sang, els pugi la testosterona i s'oblidin de tota aquesta mandanga (son els primers que no se la creuen) del "diàleg" per provar de fer alguna cosa com il·legalitzar la CUP, o condemnar Carme Forcadell a la foguera com una Joana d'Arc qualsevol, o alguna bajanada per l'estil.

Amb una mica de sort, com deia Marta Rovira fa uns dies, tot el procés d'independència es precipitarà molt abans del referèndum del setembre que ve.

Seria convenint. Per començar, per exemple, ja ens estalviarem de rescatar les radials de Madrid.

dijous, 1 de desembre de 2016

dues notícies i un gràfic

Dues notícies que cal llegir juntes:

Otero de Sanabria: un poble de Zamora de 26 habitants amb una estació d’AVE

La Seguretat Social treu 9.500 milions d’euros més de la guardiola de les pensions

I ara que algú digui, si vol, que no hi ha cap relació entre elles, que una cosa no porta a l'altre, o que és demagògic.

La realitat també és demagògica, i aquesta piràmide de població que podeu consultar a la viquipèdia n'és una mostra:



Sí, cal analitzar una miqueta aquesta gràfic. Observem, primer, que no és una piràmide, més aviat se sembla a una baldufa invertida:de 40 cap amunt és una piràmide. De 40 cap avall, la tendència, excepte per un repunt al voltant del grup d'entre 5 i 10 anys (que potser coincideix amb els "anys feliços" de la bombolla immobiliària?) la tendència és a la disminució. L'any 2016 és el de menys naixements en valors absoluts.

La conclusió és evident: no hi ha substitució. El grup dels que avui tenen 40 duplica als nascuts enguany. El grup que avui té entre 30 i 55, serà molt més nombrós, d'aquí 20 anys, que els que hauran de pagar-li les pensions.

No cal ser un geni per veure que aquest sistema no s'aguanta. No aguantarà gaire. Encara menys amb un PP que es dedica a saquejar-lo i a malbaratar-ne els recursos amb estacions d'AVE ubicades a pobles minúsculs (està clar que algú s'ha embutxacat una bona morterada... l'altre dia parlava de la màfia...)

La piràmide de població a Catalunya és encara pitjor, que es corregeix, una mica, perquè hi ha un atur menor, però en cap cas està solucionat el problema.Està clar que amb la independència serà prioritari posar en marxa un sistema que permeti garantir les pensions, i em demano si el sistema haurà d'estar basat en el model de repartiment actual. Ho dubto molt.

Els que avui estem cotitzant no tindrem pensions, o si les tenim amb el model actual seran minses, amb prou feines de subsistència; o bé el sistema serà completament diferent, i potser el model de societat també serà diferent.

Segurament, hauria de ser un model de societat diferent. Potser en la via del decreixement i de l'esforç per conservar i preservar el que encara ens quedi de natura. Ja veurem que ens porta el futur. El present, però, són les dues notícies amb que obria aquest apunt.

Veient aquest present t'entren ganes de cridar.

dimecres, 23 de novembre de 2016

teories conspiratives

Doncs sí, reconec que jo també he pensat en que és tota una casualitat.




I és que si el PSOE va tenir uns esquadrons de la mort (el GAL), per què el PP hauria de quedar-se enrere? El PP, com a partit, està imputat per afers de corrupció. Acabaran condemnat-los (estic convençut que no, que per alguna cosa la separació de poders a Espanya és la que és) o no, però de moment està imputat i és, doncs, una "presumpta" (presumpta..) organització amb objectius criminals -allò que, "familiarment", en diem una màfia. I em quadra esperar-ne, doncs, comportaments mafiosos, per exemple, els sicaris.

Fa un parell de dies Rita Barberà devia activar totes les alarmes peperes quan va confessar que havia fet una "donació" de 1000€ al PP, però que en cap cas havia rebut dos bitllets de 500 a canvi. Blanqueig de diners. Es veu que al PP de València aquesta pràctica era habitual, però no hi havien proves. Amb la seva declaració, la Barberà estava obrint una escletxa perillosa. Presumptament, és clar.

El cas és que la mort de Barberà és "molt oportuna" i son algunes les preguntes que quedaran sense resposta amb la seva desaparició.

No m'ajuda gaire a canviar aquesta percepció d'estar veient una pel·lícula de gàngsters la sortida en tromba del PP a glossar la figura de l'ex-alcaldessa com "una dels seus", o les llàgrimes del nou "delegado del gobierno" a Catalunya.

Tampoc ajuda que el PP vulgui imposar aquesta imatge. Quan Labordeta va morir, no es va fer un minut de silenci per ell.

Un minut de silenci, de respecte, que no va tenir Rita Barberà amb les víctimes de "l'accident" del metro de València. Aquesta actitud que va mostrar la va fer particularment odiosa.



No, no tinc cap pena per la mort de Rita Barberà. No me n'alegro, encara no estic tan desnaturalitzat, però no em fa cap llàstima. I no val a dir que a mi aquesta dona no m'havia fet res. No és cert. Aquesta dona era "presumptament" corrupte, i la corrupció ens perjudica a tots. En particular, doncs, a mi també. En particular,doncs, a tu també t'ha perjudicat.

Ui, sí, presumptament, mancava afegir... però mira que m'ha arribat al FB. Quantes casualitats, oi?



Pudor i fàstic, tot plegat. Moltes ganes de perdre de vista tota aquesta podridura.

dimarts, 22 de novembre de 2016

Represàlies.

Ahir va ser Santi Vidal: suspès de sou i feina durant tres anys per haver redactat un projecte de constitució catalana; avui, Francesc Homs: perd l'aforament (es vota en sessió secreta, es veu que els feia vergonya!) i serà jutjat pel tribunal suprem com "organitzador" del 9N ; i el proper 16 de desembre, Carme Forcadell haurà de declarar al jutjat per haver permès el debat sobre el procés constituent al Parlament.

A més, més de tres cents cinquanta ajuntaments estan denunciats per haver penja la bandera estelada. El cas de l'alcaldessa de Berga, Montse Venturós,  probablement es repetirà.

L'estratègia del govern de l'estat és reprimir l'independentisme portant-lo al jutjat i  obtenint sentències condemnatòries que poden anar des de la inhabilitació per a càrrecs públics fins a l'ingrés a la presó. Aquesta és la seva "oferta de diàleg".

No cal esperar, doncs, cap "comprensió", ni cap "bona voluntat" per part d'Espanya.: ens volen tancats a la presó. Començant pels lideratges i, si cal, continuant amb la tropa.

És ben segur que d'aquí a que les lleis de desconnexió estiguin llestes i aprovades, veurem més actes de repressió, i més agressius. Un cop aprovades les lleis de desconnexió, però, caldrà fer un punt i apart. Un acte de sobirania explícit al que probablement seguirà una forta repressió.

Però a diferència del que està passant ara, que la resposta és dins el que permet el marc espanyol, a aquesta repressió caldrà respondre-la amb fets, amb actes de resistència, que explícitament haurien de desbordar el marc espanyol. Probablement seran actes de resistència al carrer: potser envoltar el Parlament per defensar-lo, o els ajuntaments, o la Generalitat. O potser menys èpic però més efectiu:  ingressar la renda a l'agència tributària catalana.

El que sigui. Serà el moment que caldrà trencar ous per a fer la truita.

Perquè aquest acte de sobirania explícit marcarà l'inici de la independència formal. Serà l'acte pel qual es reclamarà el reconeixement als països del món. Serà l'acte a partir del qual les lleis espanyoles només tindran vigència a Catalunya en el marc de la llei de transició entre estats, fins que siguin substituïdes per la corresponent llei catalana.

Ara la qüestió, doncs, és fer que aquest relat sigui el relat comú, el que compartim la majoria de catalans. Serem independents si ens creiem que podem ser-ho: l'estat no es pot imposar per la força, com ja va quedar demostrat el 9 de novembre de 2014. L'estat només pot actuar contra individus o col·lectius petits, però no contra la majoria del poble català. Pot represaliar i intimidar a un individuu, o a un grapat, però no a tots.

Per acabar: solidaritat amb els represaliats.  Son un exemple de que si calen sacrificis per un bé superior, és correcte i lloable assumir-lo. Són la prova fefaent que l'independentisme va de debò, que això no és un joc. Que volem guanyar.

El millor agraïment pel seu esforç, per haver de suportar aquestes represàlies, és culminar la tasca: fer la independència i aprofitar-la per a construir un país millor. Aquest és el bé superior que volem aconseguir.

Tanquem files i avancem. Fem-ho possible, tan aviat com sigui.

dissabte, 19 de novembre de 2016

Com acabem amb la pobresa?

Aquest no és el millor dels mons però ens ho fem venir bé per a que en la vida diària ens ho sembli. Quan no és possible apartar la mirada, o inventar-se una història que ens ensucri el quefer diari, la lletjor que contemplem ens sobta per la seva cruesa i, sobretot, perquè sabem que sempre ha estat allà. Potser ens sentim culpables i tot. Per sort, el mecanisme d'auto-defensa funciona força bé, en general, i fàcilment tornem als nostres relats i a la nostra particular explicació del món que ens ajuda a seguir amb la nostra vida de cada dia.

El lloc ajuda. Aquest és un país càlid, de sol i de llum o, si més no, aquest és el relat. Aquest és un país bonic, de velles, i belles, tradicions o això és el que diuen. Un país on dius al carrer "bon dia" i sempre hi haurà algú que et respondrà amb complicitat "bon dia". Sempre? Un país que t'acompanya i on no et sens sol. Segur? Tothom?

Em sembla recordar que en un article Josep Pla explicava l'absurd de les grans cases dels indians de la costa catalana: Cases d'estil colonial, amb sostres molt alts que resultaven adequades al clima càlid de Cuba, però que eren totalment inadequades al clima mediterrani, on el fred humit de l'hivern  les tornava impossibles d'escalfar. Aleshores els seus habitants havien de moure's per la casa acompanyats de brasers escalfadors, o s'havia d'encomanar al servei que escalfés les habitacions on s'havia de fer la vida amb una previsió de temps suficient com per condicionar aquells grans espais. Eren grans cases per lluir-les, però que resultaven inadequades per viure-hi a l'hivern, com no fos amb grans despeses d'energia i de personal.

Escalfar un gran casalot mai ha estat un greu problema per a les classes altes. Avui mateix, alguna cosa semblant és el que passa a les grans cases que fan de segona residència d'hivern a la Cerdanya, per exemple. Son cases que resten tancades tot l'any, però que demanen un manteniment i una despesa, i que només s'obren durant la temporada d'esquí, quan els propietaris, normalment elit barcelonina, pugen alguns caps de setmana per a poder practicar esports de neu. És una despesa que només és a l'abast d'alguns privilegiats.

I és que no hi ha res com tenir calés.

I tampoc hi ha res com no tenir-los.

I encara més quan ets vell, estàs sol i ets pobre.

Quan al carrer ningú et diu bon dia si no que, més aviat, t'eviten. Quan el sol no brilla i arriba el fred, i no tens llum perquè no la pots pagar i ets sol, en silenci, amb el teu vell cos i els teus pensaments, a la foscor d'una habitació mal il·luminada amb espelmes, i cada cop més freda.

Com la veïna de Reus. Una de les espelmes es va tombar, va provocar un incendi i sembla ser que la dona va morir asfixiada. Va ser un accident. Però no va ser un accident. Era pobre i estava sola.

Es veu que si no pagava era un gran daltabaix per la companyia elèctrica. O un mal exemple. O el que fos. Per això, per "protegir" a les elèctriques, el Tribunal Constitucional va tombar la llei contra la pobresa energètica de Catalunya.

Em faig moltes preguntes. Em demano pels culpables. Em demano quina responsabilitat tinc jo, en tant que ciutadà d'aquest país. Per una banda, penso que cal fer-se aquestes preguntes. Per l'altre, si m'embranco en fer moltes preguntes, potser tot plegat quedarà en un altre relat per anar tirant.

Al final crec que només té sentit fer-se'n una, de pregunta, i que aquesta sigui una crida a l'acció:

Com acabem amb la pobresa?

dimecres, 9 de novembre de 2016

God bless America

... i Trump va guanyar.

Les eleccions nord-americanes són una cosa tan important que tot el món hauria de tenir dret a votar-hi o, almenys, a dir-hi la seva. Però no tenim aquest dret.

El cas és que a les eleccions presidencials dels Estats Units només hi voten els ciutadans americans. El sistema electoral dels EUA ha provocat que tot i obtenir menys vots que Hillary Clinton, Trump hagi estat el vencedor. Hillary era, clarament, la candidata de la Resta del Món. Fins i tot és veu que objectivament es pot afirmar que era la candidata dels expatriats nord-americans (i aquests sí que podien votar) . Però no ha estat suficient.

Trump serà, doncs, el proper POTUS, que no és cap nom d'espècie extraterrestre sinó l'acrònim de President Of The United States.

Mentrestant, la resta del món acompanya a més de la meitat dels americans que van votar ahir en les lamentacions i els escarafalls.

Caldria dir que a la Resta del Món hi ha qui s'ho hauria de fer mirar. Penso en com a d'altres latituds algú ha repetit el vot a Mariano Rajoy, (dos cops en menys d'un any!) després d'haver-lo patit durant quatre. Aquests no tenen dret a dir res de l'elecció de Trump.

En fi. Trump és masclista, racista, excèntric, i és l'última persona al món a la que se li hauria de permetre apropar-se al botó nuclear. Doncs mira. Ara és el comandant en cap de l'exercit més poderós de la història.

El contrast amb Obama és terrible. Obama era l'esperança. Obama era un comunicador excepcional. Obama era elegant i d'unes formes refinades sense caure en l'amanerament. Era fàcil votar Obama. Vist des d'aquesta banda del món, era tan fàcil votar a Obama com no votar a Trump.

Però als EUA, els ciutadans han donat la victòria a Trump, i l'han fet succeir a Obama. Ho han fet negant la victòria a Hillary. Com pot ser? Aquí ens resulta inexplicable, però  potser hauríem de reconèixer que, per començar, no en sabem prou dels EUA. La seva particular idiosincràsia. Un país enorme amb unes diferències culturals immenses al seu interior. On és possible trobar els extrems més extrems i a l'hora també els seus oposats.

A més, ben mirat, aquesta victòria de Trump és similar a algun precedent recent.  A mi em recorda molt al que va passar a les eleccions nord-americanes que van enfrontar Al Gore amb George Bush Jr. De llarg, i sempre vist des d'aquesta banda del món, Al Gore era el millor candidat possible. Havia estat el vicepresident de Bill Clinton i havia aconseguit fer-se visible com a vicepresident fins i tot amb un president tan popular. Al Gore, de fet, semblava molt més presidenciable que el mateix Clinton. Per descomptat era molt més creïble de President que George Bush Jr. Era impossible que algú com Bush pogués derrotar Gore.

Però el cas és que Bush va ser president. Gore va obtenir mig milió de vots més que Bush, però no va ser suficient. Bush va guanyar en unes eleccions que, sorprenentment oferien dubtes, amb el més que estrany recompte de les targetes perforades de votació a Florida, estat en el que el governador era Jeb Bush, germà de George. En definitiva, unes eleccions que el partit demòcrata va tractar d'impugnar i on la cort suprema va impedir un tercer recompte.  Com fos, però, Bush va guanyar a un candidat tan potent com Gore.

Ahir, Hillary, una candidata d'una qualitat clarament superior a Trump, amb experiència de govern, mesurada en les formes, reconeguda a les cancelleries de tot el món... va perdre. Va perdre guanyant en vots (dos-cents mil més que Trump), però perdent en representants.

Diuen que Trump ha sabut connectar millor amb la classe mitjana nord-americana, la gran perdedora de la crisi econòmica. Diuen que aquesta classe mitjana ha acabat decebuda amb Obama i les promeses no complertes. No, we can't i Hillary representava el mateix que Obama. Es parla del populisme com la causa de la victòria de Trump. En fi. Els analistes son particularment brillants a pilota passada.

No ho se. No m'explico perquè ha guanyat Trump, o perquè ha perdut Hillary (no és exactament el mateix). La realitat és que desconec els EUA. Però em crida l'atenció el fet que Hillary hagi perdut tot i guanyar en vot. A efectes pràctics, però, ha estat un empat tècnic, però per la regla de que el que guanya s'ho emporta tot el resultat és, com diuen, un país dividit... amb Trump de President.

Potser faríem bé tots plegats de no fer tants escarafalls i, humilment, acceptar que s'ha menystingut a Trump. Si Trump és POTUS és perquè té el que cal per ser-ho. Que no té perquè ser forçosament allò que ens pensem o ens agradaria.

Trump ha estat millor comunicador, més agressiu, més ambiciós, segur que més brut, però  també ha comptat amb analistes de campanya més eficaços, ha fet servir millor les dades. Si seguim pensant en Trump com en un goril·la inculte ens la jugarà sempre. No ho és. Igual com també és un error menystenir a Rajoy. Són brillants. A la seva manera. Com el senador Palpatine o Darth Vader, si voleu. Els dolents de la pel·lícula, sí, però amb la Death Star a les seves ordres i disposats a fer-la servir.

Només espero que no ens trobem que el primer que faci Trump sigui canviar  l'himne nacional per la marxa imperial d'Star Wars. Seria un senyal inequívoc de que anirem pel camí del pedregar.

Que Déu beneeixi Amèrica.

(i a la resta, que ens agafi confessats...)

divendres, 4 de novembre de 2016

Solidaritat amb Montse Venturós



L'arrest de Montse Venturós, alcaldessa de Berga, pel fet de negar-se a retirar l'estelada és molt greu.

Tan se val que Montse Venturós ja estigui al carrer després de declarar davant el jutge. Mai de la vida l'alcaldessa de Berga hauria d'haver estat detinguda.

Encara més greu quan resulta que el cos policial que l'ha arrestat ha estat el dels Mossos d'Esquadra. Que estan sonats a la conselleria d'Interior?

Els mossos d'esquadra es dedicaran, a partir d'ara, a arrestar els alcaldes d'ajuntaments que tenen penjada l'estelada? Va de debò? Aquesta és (i serà) la policia nacional de Catalunya? Això és molt seriós: què faran els mossos a partir d'ara? Interior com explica això? Aquest és la credibilitat del govern independentista de Catalunya?

Vol dir això que detindran a Carme Forcadell? Que acceptarà la inhabilitació?

Jo crec que molts independentistes estan, estem, disposats a mobilitzar-nos tant com calgui per aconseguir la Independència de Catalunya. L'independentisme es va mobilitzar, en particular, per fer una majoria parlamentària que fes la independència on se suposa que l'ha d'aconseguir una democràcia europea al segle XXI: al Parlament.

I ara ens trobem amb això? Què pretenen? Màrtirs? Jo no vull el martiri de ningú. Ni de Venturós ni de Forcadell. Jo el que vull és que els passos que s'han donat es concretin en fets. El fet, però, ha estat l'arrest de Venturós  per part dels mossos. És un cop molt dur a la credibilitat del govern.

Ens diuen que els mossos, han actuat com policia judicial, a les ordres d'un jutge per tant, i que han fet l'únic que podien fer. Si és així, aleshores cal dir que tan responsable de la detenció de Venturós ha estat el jutge, com la lentitud exasperant i desesperant d'un procés d'independència que ja fa massa anys que dura. No ens serveix de res fer cadenes humanes de punta a punta del país, ni performances massives, ni consultes com la del 9N si després, a l'hora de concretar, el fet és que els mossos detenen una alcaldessa per negar-se a despenjar una estelada.

Val a dir també que és cert que el principal responsable de la detenció és, abans que ningú, l'estat espanyol. Un estat en que es deté a una alcaldessa per no voler despenjar una bandera. Mireu-ho com vulgueu, però això és una barbaritat. Un estat en el que la separació de poders és inexistent i per això el Tribunal Constitucional ara també tindrà capacitat executiva. Un estat en que les formes son cada cop menys democràtiques, i el fons fa temps que és dictatorial.

És justament d'aquesta dictadura, cada com més desvergonyida i autoritària de la que es vol fugir amb la independència, però per raons que es fan difícils de comprendre, tot va lent. "Ens anem carregant de raons", sí, però de moment l'alcaldessa de Berga ha estat detinguda. Quants batlles més seran detinguts? Quants parlamentaris? Els independentistes  -els demòcrates, en realitat- hem d'acceptar de braços plegats l'agressió als nostres electes per part de l'estat autoritari del que, precisament, ens volem desempallegar?

Està clar que en el punt en el que estem, tant a Catalunya, com a Madrid, cal esperar que la tensió ha d'incrementar-se. Rajoy és el president del govern que els nacionalistes espanyols PP-PSOE-Cs han triat, i ho han fet amb Catalunya al punt de mira. L'esquerra espanyola, com era d'esperar també, mira a una altre banda. A Catalunya, ja ho deia Companys, només la defensem els catalans, i no tots.

Però no és només defensar Catalunya. Avui, defensar la Independència de Catalunya és sinònim de defensar la democràcia a un estat en mans del nacionalisme espanyol que no dubta en actuar de forma autoritària i cada cop més dictatorial.

Haurem de plantar cara. Ja ho he dit més d'un cop: tocarà defensar el Parlament, els ajuntaments, i totes aquelles institucions que representen la sobirania del poble. Perquè seran atacats per nacionalisme espanyol. El que no es pot permetre és que els errors propis regalin les victòries del contrari. I el cas de Montse Venturós ens mostra que el processisme -allargar el procés d'independència en el temps més enllà del estrictament necessari amb l'excusa de "fer-ho bé"- només afavoreix l'estat espanyol.

Espero que el govern de Catalunya estigui a l'alçada. Espero que s'extregui alguna lliçó sobre el fet vergonyós, fins a cert punt humiliant per al govern independentista de Catalunya, de la detenció de Montse Venturós.

En tot cas: solidaritat  amb l'alcaldessa de Berga. Gràcies per la teva fermesa i per la teva dignitat. Dones com tu ens assenyaleu el camí.

dissabte, 29 d’octubre de 2016

Gràcies, Gabriel.

No per esperat deixa de ser molt trist el que ha passat avui.  

Ha estat vergonyós, com a mínim.

Però també hi ha hagut dignitat:

Felicitats a Meritxell Batet i els diputats del PSC. No és no. Tant de bo que l'acte de dignitat d'avui permeti al PSC recuperar el camí que porta a l'esquerra nacional catalana, amb totes les conseqüències, anhels  i esperances que això implica. Se'ls espera.

Però sobretot, avui, gràcies, Gabriel. Has expressat el que molts pensen, i pensem. Al final t'han censurat...

... en el millor estil hispànic. Cap novetat: la veritat ofèn als traïdors i als conspiradors.

Vet aquí el discurs:


diumenge, 23 d’octubre de 2016

El PSOE ha mort. Hola, PPSOECs.

La direcció del PSOE ha votat abstenir-se i permetre, per tant, que el PP formi govern

Gràcies PSOE: ens has donat la raó a tots els que diem que el PPSOEC's és essencialment una mateixa cosa: el front nacionalista espanyol. Els autèntics hereus del franquisme.

S'ha demostrat que el PSOE només ha estat i és un instrument de control de la societat per part de les elits hereves del franquisme. Tant li fa que més de la meitat de la militància del PSOE hagi signat per demanar un congrés extraordinari del partit. Les elits neofranquistes espanyoles han decidit que Rajoy ha de ser president, i si per a que surti Rajoy cal destruir el PSOE, se'l destrueix. O millor encara, que faci com que s'autodestrueix.

És fantàstic. Jo encara vull veure com el "No és No" de Miquel Iceta acaba "matisant-se" i com encara veurem els set diputats del PSC abstenint-se i, per tant, sent còmplices del proper govern del PP (nominalment del PP, del PPSOECs, en realitat).

Això és el que hi ha, senyors. A Madrid fan càlculs i creuen que ara tindran quatre anys per a reconstruir el PSOE i conjurar, definitivament, l'amenaça Podemita. De l'altre front obert, Catalunya, ells creuen -em fa molt l'efecte que, realment, s'ho creuen- que, a les males, la cosa s'arregla amb la guàrdia civil posant ordre.

Aquesta vergonya de país és l'estat espanyol. Un estat falsament "democràtic" del que ens convé fugir com abans millor.

Perquè, no ens enganyem, la militància del PSOE avui pot oposar-se majoritàriament a Rajoy, però la majoria dels electors s'empassaran el gripau... i la majoria de la militància, a la curta o a la llarga, també: Ja veureu com Iceta acaba donant-me la raó i els diputats del PSC també s'abstindran. No és el que vull. Tant de bo que votessin no, però no em faig il·lusions.

Perquè, en el fons, a can PSOE i can PSC saben que la cosa es redueix a defensar el règim del 78, o a enderrocar-lo fins els fonaments per fer quelcom de nou. Un canvi d'aquesta magnitud  fa molta mandra... i també molta por: fora del règim fa molt de fred, i ja fa molts anys que ells han après a moure's pels engranatges i racons del règim, i prosperar. És la seva zona de confort i, ben pensat, no hi ha cap motiu de prou pes per canviar-la. Ni que siguin motius com acabar amb la corrupció, o democratitzar les institucions.

Trist, però no inesperat. En definitiva, des del punt de vista de l'independentisme català, res que no estigués més que previst. Tot el nacionalisme espanyol ha quedat, finalment, agrupat sota la marca PPSOECs.

A l'esquerra del país del costat, a la de veritat, li venen molt anys de trinxera i de travessa pel desert. Sospito que bastants més que quatre, sobretot perquè el seu discurs nacional és ambigu i això la desconnecta de la majoria social espanyola.

A Catalunya un govern del PPSOECs tindrà conseqüències: ens arriba el moment de la veritat. Faran servir tota la violència que internacionalment se'ls permeti, que no serà massa, per sort, i tocarà resistir durant un  temps. Serà dur, tinguem-ho clar.

Però aquest cop guanyarem. Tinguem confiança. Nosaltres també sabíem que a l'escenari final del procés d'independència l'adversari seria el nacionalisme espanyol en bloc, i aquest bloc és el que, finalment, avui s'ha configurat. No hi havia cap altre escenari possible.

Ara ja tot i tothom és a punt per l'acte final.

divendres, 21 d’octubre de 2016

Franco decapitat

Els símbols no són la cosa, només la representen. Cremar la bandera no és el mateix que cremar el país.

Tanmateix, ultratjar el símbol pot ser molt ofensiu perquè representa una voluntat (la voluntat, no la possibilitat, ni tampoc el fet).

Qui diu banderes, diu qualsevol altre símbol. Posem per cas, una estàtua.

Com el que ha passat al Born. Decapitar una estàtua, o "ultratjar-la" d'alguna forma només és el que és: un símbol sobre un símbol. Els símbols son poderosos, certament, però no són el fet.

El fet hauria d'haver estat que a Franco se l'haguessin carregat quan estava viu.

El fet hauria d'haver estat que tots els grups represaliats i perseguits pel franquisme haguessin tingut prou força per enderrocar al dictador.

Aquest hauria d'haver estat el fet. No va ser.

El franquisme va guanyar la guerra civil, primer, i després va continuar fent us de la força per empresonar, torturar i assassinar als seus enemics.

El franquisme va tenir prou força com per imposar una "transició modèlica" de la dictadura a la "democràcia" i mutar en el règim del 78... que encara dura.

I ara, algú, molts anys després de la mort del dictador, va decidir posar una estàtua del "cabdill d'Espanya" a Barcelona, enfront del mercat del Born, que des de fa un temps és un espai per a la memòria de 1714.

Jo em demano què pretenia l'ajuntament posant aquesta estàtua on la va posar. Potser es pensaven que els ciutadans de Barcelona passarien a visitar l'estàtua amb curiositat, o amb interès entre científic, historiogràfic, o antropològic. Com si aquest símbol correspongués a una època passada i llunyana en el temps.

Tan cecs estan a l'ajuntament? resulta que el franquisme no és una cosa passada i allunyada en el temps. El franquisme és una realitat ofensivament present avui en dia.

El cas és que l'estàtua de Franco s'ha vist ultratjada, com era ben previsible.

Segur que podem trobar entre les restes de l'estàtua, senyals de la simbòlica venjança de molts dels col·lectius que han estat, o encara estan, represaliats pel franquisme o la seva "democràtica" reencarnació.

Què tenim, doncs? Una estàtua que hauria d'haver romàs al diposit corresponent, classificada per l'interès museístic i ben amagada de la vista de tothom. Un ajuntament que s'ha ficat tot sol en un jardí al que ningú l'havia convidat. Tenim, també i més important, un missatge a tenir en compte: no hi ha res oblidat, perquè no estem en el punt de poder oblidar. No s'ha pogut posar distància perquè el franquisme és ben viu. No és el passat. És una realitat del present. Són elits, funcionaris, polítics, un component social ben transversal... que utilitza el poder de l'estat per mantenir la impunitat dels crims comesos en el passat, per encobrir i facilitar la corrupció del present, i per a perseguir els seus enemics.

L'estàtua ha caigut. Han destruït el símbol. És una agredolça i trista venjança. Una venjança amb un punt vergonyant, perquè el franquisme segueix allà.

A Catalunya, si més no, tenim l'oportunitat de desempallegar-nos del franquisme. De derrotar-lo, al menys, a casa nostra. De deslliurar-nos del seu jou i les seves fletxes. De posar una República Catalana entre nosaltres i aquesta maldat. Nosaltres sí que podem decapitar a Franco.

És un altre bon motiu per a la independència, ara que sabem que no cal esperar cap canvi a Espanya durant generacions.

diumenge, 16 d’octubre de 2016

Conferència de Vicent Partal a Bellaterra: ‘Quina tardor ens espera?’

Vicent Partal no necessita presentació. Les seves anàlisis són sempre interessants i, sovint, encertats.

En aquest vídeo exposa les seves opinions sobre la seva percepció del procés d'Independència de Catalunya. En quin punt es troba? quins seran els propers passos?

Bé, tindrà raó o no tindrà raó, però té la virtut de dir clarament el que pensa. Com a mínim és un vídeo útil per al debat.

I com a comentari estrictament personal, jo també crec que el 9N quedarà com el dia en que recordarem que vam donar la passa decisiva cap a la independència.

Com informa Vilaweb, "La setmana passada, un cop superada la qüestió de confiança de Carles Puigdemont i just abans del debat de política general al parlament, Vicent Partal va ser convidat a pronunciar una conferència a Bellaterra per la secció local de l’ANC. La pregunta que motivava la reflexió del director de VilaWeb era ‘Quina tardor ens espera?’ Partal va fer una intervenció inicial breu i va respondre totes les preguntes que li van fer el moderador, el periodista Pere Cardús, i el públic assistent. Partal va explicar alguns detalls poc sabuts dels preparatius de la independència i algunes anècdotes de les independències del tram final del segle XX que ha viscut en primera persona."

Vet aquí el vídeo de la conferència:


dissabte, 1 d’octubre de 2016

Conferència "Un nou paradigma econòmic per a una Catalunya sostenible" amb Jeremy Rifkin.

"Jeremy Rifkin (Denver, Colorado, 26 de gener de 1945) és un sociòleg, economista, escriptor, orador, assessor polític i activista nord-americà. Rifkin investiga l'impacte dels canvis científics i tecnològics en l'economia, la força de treball, la societat i el medi ambient. Un dels seus llibres de més èxit i reconeixement és La fi del treball, de 1995" (de la viquipèdia).

Autor del ja esmentat "La fi del treball", però també de "L'era de l'accés", "L'economia de l'hidrògen" o, recentment, "La societat del cost marginal zero". Rifkin és una de les veus que escolten amb atenció els presidents dels EUA. Però no cal ser president dels EUA per escoltar-lo: les opinions i previsions de Rifikin sempre són interessants.

El passat 21 de setembre, al Teatre Auditori de Sant Cugat, Jeremy Rifkin va participar amb una conferència a l'acte "Un nou paradigma econòmic per a una Catalunya sostenible" organitzat pel Diplocat.

Un nou paradigma, segons Rifkin, que ha d'estar basat en el cooperativisme i la Internet of Things.

Vet aquí la conferència, i el debat que el va seguir (tots els videos de l'acte al perfil Diplocat de Vimeo).



La mort de l'últim dels unicorns

Pedro Sánchez ha presentat la dimissió en haver perdut la votació - per 133 en contra i 107 a favor - en que es decidia la realització d'un congrés extraordinari precedit de primàries al PSOE.

Sánchez ha caigut i, amb ell, també cau la remota esperança que podien tenir els defensors de la "tercera via" d'un improbable pacte de les esquerres espanyoles i les forces independentistes, per a fer fora el PP i tractar de buscar una solució civilitzada al procés d'Independència de Catalunya.

Avui el PSOE s'ha fet l'harakiri com a "partit d'esquerres" si és que encara se'l podia considerar d'aquesta manera. Però, encara més, avui ha prevalgut l'ànima més nacionalista del PSOE que prefereix una Espanya blava abans que "trencada". On per "trencar" s'entén "posar urnes a Catalunya i que els ciutadans votin". 

És dir, nacionalista espanyol i no d'esquerres. Serà dreta, doncs? Em recorda a algú: Al PP, ves.

Però la gent prefereix els originals millor que les còpies i avui, amb el cap de Sánchez, el PP derrota definitivament al PSOE que ha optat pel suïcidi. Sí, potser sí que de les restes del naufragi socialista el gran beneficiat acabi sent Podemos, però en cap cas es materialitzarà aquest benefici abans de quatre anys, i quatre anys és molt de temps.

A Catalunya el PSC de Miquel Iceta s'havia alineat amb Pedro Sánchez. EL PSC, doncs, ara queda descol·locat, amb una Carme Chacón que estava en el bàndol revoltat i que podrà tornar a Barcelona amb el suport de la nova direcció estatal. Un PSC que des del cop intern contra Maragall fins avui no ha fet més que anar cedint més i més sobirania a Madrid.

El paper de Carme Chacón i del PSC  a partir d'ara és una incògnita. És l'hora de la vendeta de l'ex-ministra? En tot cas, em fa l'efecte que Chacón pensa més en Madrid que en Barcelona. I el PSC? en què queda el seu "federalisme"?

I aquesta és l'altra pregunta, en quina posició queden "els federalistes", siguin del partit que siguin. Avui es materialitza la gran coalició nacionalista espanyola: el PPSOEC's. El PSOE abstenint-se, però donant suport a un govern que, explícitament, pensa actuar contra, per exemple, el sistema d'immersió lingüística de Catalunya.

Un govern PPSOEC's a Espanya és el pitjor escenari per al procés d'independència de Catalunya perquè és un govern purament nacionalista espanyol. En aquest sentit, com pitjor, pitjor: anirem pel camí del pedregar. Ara ja es pot garantir que aquest tram final del procés d'independència comptarà amb l'oposició frontal del nacionalisme espanyol, hereu directe del franquisme i del falangisme.

Es precipitaran els fets. Dubto molt que ens tinguem que esperar fins al juny per a la desconnexió. Serà abans, perquè no cal ser un geni per saber que Girauta i companyia pressionaran, el PP es deixarà pressionar i tractarà d'avançar (per la dreta, per descomptat) als C's, i el PSOE callarà, o potser s'apuntarà i tot, a emprendre accions de força contra el govern de Catalunya.

Només hi haurà una resposta possible: els independentistes haurem de sortir al carrer a defensar el Parlament i les institucions del nostre auto-govern. N'estic segur. Que en aquest punt els que avui s'auto denominen "federalistes" decideixin, primer de tot, defensar la democràcia és una incògnita. O potser per ells defensar la democràcia serà aplaudir la repressió.

En tot cas, arriba l'hora de la veritat. Irònicament, la independència de Catalunya es més probable fer-la amb un govern PPSOEC's a Espanya. Ara tots els nacionalistes espanyols estaran al govern de l'estat. Són els que fan bandera de la unitat de l'estat. Només ells, doncs, són els que poden forçar, amb les seves polítiques agressives i reaccionaries d'assimilació nacional, el trencament unilateral. I el forçaran, en podeu estar segurs.

Torno a dir-ho: aquí no ens poden tremolar les cames. Tocarà defensar el Parlament i la Generalitat. Tocarà defensar els ajuntaments. Tocarà defensar la democràcia. Aquesta és la qüestió. Això ja no va d'independència sí o no: va de democràcia sí o no. Va de guanyar, assumint el cost que pugui tenir, i fer un nou país; o de perdre i sotmetre's al nacionalisme espanyol hereu del feixisme per qui sap quantes generacions.

Això és el que finalment s'ha desbloquejat avui quan ha caigut Pedro Sánchez i el PP ha guanyat a Ferraz. No és que Pedro Sánchez fos garantia de res, però permetia mantenir viu el discurs dels partidaris de la tercera via. Això s'ha acabat. Ja no hi han excuses que valguin.

Ha mort l'últim dels unicorns.

dimecres, 28 de setembre de 2016

Moció de Confiança

Es tracta justament d'això. De tenir confiança.

Confio en que demà el govern de Catalunya deixarà enrere aquesta tempesta que de lluny feia molta por, però que s'ha desfet a mida que s'anava apropant.

Confio en que les paraules del President tenen el valor que tenen. N sé si som gaire conscients de la magnitud del que ha anunciat avui Puigdemont.

Confio en que el referèndum sigui, en veritat, un referèndum. És dir, que serveixi per a referendar una independència que haurà de ser pràctica abans del referèndum. Perquè si no és així, el referèndum no serà possible.

Estic segur en que el referèndum no serà acordat. Si fos acordat no seria un referèndum, seria una consulta i, de fet, és l'única forma d'aturar la independència de Catalunya per part de l'estat espanyol. Però no ho farà, perquè acordar un referèndum, o una consulta vinculant, implicaria una reforma interna que la majoria des espanyols no desitja. No la desitja. És un fet. Només cal que recordeu els resultats electorals a Galicia i Euskadi del passat diumenge. Un altre fet: l'única cosa semblant a una revolució que hi ha en marxa a l'estat espanyol és el procés constituent i la independència de Catalunya.

Confio en que el pressupost s'aprovarà i  que no i hauran unes eleccions que frustrin tot aquest esforç titànic i sostingut en el temps just abans de creuar la meta.

Confio en que el proper setembre serà el referèndum.

Confio en que la societat catalana participarà majoritàriament. Molt més que al 9N.

Crec que seria molt sensat fer coincidir el referèndum amb les eleccions constituents, però confio en que el govern prendrà la decisió que garanteixi la major participació possible.

Confio que els catalans votarem de forma majoritària per la Independència.

Confio en que els catalans, en conjunt, sabrem respectar el resultat de les urnes, sigui quin sigui.

Confio en Catalunya. Hi vull confiar. Crec que hi puc confiar. Catalunya és aquest paisatge, aquesta terra, però sobretot som totes i tots. Les nostres llèngues, les nostres cultures, el respecte i l'apreci mutu. Jo confio en tot això, en tots nosaltres.

Confio que, entre totes i tots, farem un nou país per a totes i tots, que serà millor per a nosaltres i per als nostres fills.

Confio en vosaltres. Podeu confiar en mi.

Endavant amb cofiança.

dissabte, 17 de setembre de 2016

Pas a pas

Al darrer post explicava com penso que serà el que queda del procés d'independència i m'imaginava un possible RUI fent-lo simultàniament amb les eleccions constituents. La meva conclusió és que, en tot cas, abans caldrà fer una declaració d'independència explícita (o una proclamació d'independència, fent servir el terme del full de ruta de JxSí).

El que no explicava en el darrer post és que, tan bon punt es faci la proclamació d'independència la resposta de l'estat serà immediata. I no serà una trucada amable per felicitar-nos.

En aquest sentit, just l'endemà del meu post, vaig llegir al Vilaweb aquesta anàlisi de Pere Cardús: "El nou objectiu de l'independentisme: evitar un SMI". L'opinió em va cridar l'atenció perquè més o menys coincidim en punts de l'anàlisi, però ell, a més afegeix un element molt important: que no serà gratis.

L'entradeta de l'article és aclaridora: «Tota la força de l'estat espanyol s'abatrà damunt nostre sense misericòrdia. I serà en aquell moment que es decidirà si serem un país independent o no»

Ja s'ha dit, i cal tornar a repetir-ho: Ni Catalunya és Escòcia, o el Quebec, ni Espanya és el Regne Unit, o el Canadà. Potser seria més adequat parlar de les Repúbliques Bàltiques i la URSS. Prefereixo no parlar d'altres casos tràgics.

Per a les repúbliques bàltiques la independència va tenir un cost (en algun cas de vides humanes, i aquest és un preu que se'm fa impossible de pagar voluntàriament) i no va ser fàcil malgrat que se l'anomeni la "Revolució Cantant". No estic parlant, doncs, d'un desastre bèl·lic com als Balcans, però no els va sortir gratis. Ni va ser immediat.

Alguna cosa semblant pot passar aquí. Cal estar preparats, doncs.

Mentrestant, però, em sorprenen algunes declaracions de polítics del país. Se suposa que en la fase actual del procés tothom ha de saber, més o menys, en quin punt estem, cap a on anem i quins costos cal preveure. Precisament el debat sobre el RUI i com ha de ser, i com fer-lo, com si fos una cosa que es pot fer sense una proclamació d'independència prèvia, em sorprèn. Com si és tractés d'una performance més i prou; o com si la simple convocatòria d'un RUI o unes eleccions constituents no anés a tenir unes conseqüències; o com si fos possible convocar-les sense uns passos previs ben motivats.

Potser és per fer bullir l'olla, però em preocupa pensar que alguns dels responsables de pilotar el procés en el moment actual no sàpiguen de què parlen, ni dels costos que pot tenir això. Per tant, té molt de sentit insistir fins l'últim moment en un referèndum acordat. I també saber quan tindrà sentit un RUI. Crec que Quim Arrufat l'encerta en les seves declaracions d'avui a la ràdio.



Fem-ho bé, si us plau. Avui mateix Neus Munté també parlava a Catalunya Ràdio sobre el que haurà de fer la gent durant aquest any que ve. Sense dir-ho ella mateixa a l'entrevista, no ha negat que els catalans, entre d'altres accions, haurem de decidir on pagar els nostres impostos. Suposo que a hores d'ara no es pot fer aquesta crida a la població, però és evident que serà clau i definitiu per a l'assoliment de la Independència el donar aquest pas de forma massiva. Per això el desplegament d'urgència de les oficines de la Hisenda Catalana.

El tall del que us parlo va del minut 10:48 a l'11:34, però crec que és interessant escoltar l'entrevista sencera.



Com deia al darrer post: pas a pas.

dimecres, 14 de setembre de 2016

RUI, sí o no? quan?

Un cop deixada enrere la Diada Nacional toca fer la pregunta de rigor: "i ara què?"

Què ve ara? quin és el següent pas? En principi, sembla que el protagonisme l'ha de prendre l'àmbit institucional. La qüestió de confiança és el proper escull, però no es preveu que la nau independentista hagi d'embarrancar aquí. Més fumut serà pactar el pressupost per al proper curs.

Per a prosperar, el pressupost haurà de tenir un inequívoc component social que permeti a la CUP votar-lo. Però, a més, haurà de pressupostar els passos finals del procés independentista. El primer punt serà difícil, però crec que la pinça CUP-ERC pot aconseguir uns pressupostos convincents. En canvi, el pressupost per a la Independència em sembla molt espinós.

A la CUP advoquen -no en fan una qüestió inamovible o, si més no, això han dit fins ara- per la realització d'un Referèndum (Unilateral) d'Independència (un RUI). A JxSí, en general, es defensa continuar amb el full de ruta i acabar el procés amb unes eleccions constituents.

Tant el RUI com les eleccions constituents tenen pros i contres. La qüestió, però, no és si això s'acaba amb un RUI o amb unes eleccions constituents. La qüestió clau és que s'haurà fet abans.

Perquè si abans del RUI no hi ha una declaració, explícita o implícita, d'independència, aleshores el RUI no serà més que una consulta com la del 9N. Si no es fa una declaració d'independència prèvia voldrà dir que la legalitat vigent serà l'espanyola i, per tant, com a molt, el RUI serà un 9N "reloaded".

Com es diu ara, aquesta pantalla ja està passada.

De la mateixa manera, si les eleccions constituents no van precedides per una declaració, explícita o implícita, d'independència, aleshores el eleccions "constituents" no seran, ni més ni menys, que unes eleccions autonòmiques.

La clau és saber, doncs, quin és el pas previ al RUI/Eleccions Constituents.

El pas previ és, evidentment, la llei del procés constituent que és la que permet convocar les eleccions constituents. Aquestes eleccions constituents tenen com a resultat un Parlament amb la missió de redactar la Constitució del nou estat.

Ara bé, aquesta llei, per la seva pròpia natura, només pot ser escrita des de la independència de fet i, aquesta independència de fet només és possible si en algun moment abans d'aquesta llei s'ha fet una declaració, explícita o implícita, d'independència.

I com es fa això? Doncs el full de ruta preveu una "Llei de Transitorietat Jurídica" o, més adequadament com diu Viver i Pi-Sunyer "Llei Fundacional i de successió d'estats". Aquesta llei establirà que mentre no es proclamin les lleis del nou estat que substitueixin les velles, mantindran la seva validesa les actuals lleis, garantint-se així que no hi hauran buits legals. El que és important és que la llei establirà, de fet, la caducitat de la llei espanyola per donar pas a la catalana.

Però, tornem-hi, una llei catalana no pot derogar una llei espanyola dins l'actual marc legal. Per tant cal una declaració d'independència prèvia.

A més hi ha un fet fonamental: tu pots proclamar i legislar el que vulguis, però si no tens els calés que permetin executar aquestes lleis, tot plegat no és més que paper mullat. Cal, per tant, una llei de la hisenda pública catalana que doni múscul i capacitat financera i executiva al governs de la Generalitat.

Vet aquí que arribats a aquest punt tenim que abans del RUI o de les eleccions constituents cal primer i per ordre:

  • la llei de la seguretat social i la hisenda pública catalanes.
  • la llei de la transitorietat jurídica.
  • la llei del procés constituent.


Aquestes lleis, ja estan en elaboració i, de fet, la "Proposició de llei del Codi tributari de Catalunya i d'aprovació dels llibres primer, segon i tercer, relatius a l'administració tributària de la Generalitat de Catalunya" ha entrat aquesta setmana en el seu procés de tramitació parlamentària.

Aquesta llei de la hisenda pública catalana ja està amenaçada pel tribunal constitucional. De fet, si aquesta llei pretén establir les bases d'una hisenda independent, no és difícil veure que aquesta llei només serà executable i factible si hi ha una declaració, explícita o implícita d'independència prèvia.

És a dir. En algun moment abans d'aquestes lleis caldrà una declaració d'independència.

Recordem ara els nou punts del full de ruta amb que es va presentar JxSí el setembre de l'any passat:



És dir, efectivament, i segons el full de ruta, el proper pas és la "proclamació de la independència".

A mi em fa l'efecte que aquesta "Proclamació" encara trigarà a dur-se a terme. Trigarà el que triguin les lleis de desconnexió. La meva opinió és que:

Primer: Es tirarà endavant com es pugui la llei de la hisenda pública catalana, de forma que el proper maig / juny ja s'haurien de recaptar la majoria dels impostos.

Segon: tan aviat com estiguin llestes les lleis de successió entre estats i de procés constituent es proclamarà la independència i, el mateix dia, es presentaran les dues lleis finals de desconnexió.

Dit això, el debat RUI / Eleccions constituents em resulta, ara com ara, un pel fora de lloc. Jo entenc que es vulgui refermar el procés amb un referèndum clar. Però resulta que l'estat no permetrà cap referèndum i, per tant, només és possible des de la independència. El RUI vindria, forçosament, després de les lleis de desconnexió. quan? només se m'acut que com a pas previ a la llei del procés constituent i les eleccions del procés constituent. O sigui, caldria afegir una nova llei de desconnexió que seria la del RUI. Potser es podria fer el RUI simultàniament amb les eleccions constituents. Entenc que, inevitablement caldrà fer unes eleccions constituents. Addicionalment es pot fer el RUI, però el RUI, en si, no és imprescindible.

Ara bé, en cas de guanyar-se, el RUI donaria més legitimitat al procés d'independència.

També seria l'última oportunitat de l'unionisme d'aturar la independència. El RUI motivaria a l'unionisme a votar.

Evidentment, en cas de perdre's el RUI, els escenaris poden ser més que complexos: imagino, per exemple, que s'ha proclamat la independència, probablement hi ha una majoria independentista d'escons al Parlament, però potser el RUI dona un 49% de no a la independència, contra un 48.5% de vots a favor i a resta blancs, o nuls. En aquest punt, com fer marxa enrere? L'embolic seria monumental.

És allò de que si es fa un referèndum, ha de ser per referendar, no per consultar.

Per a fer consultes ja hi han altres mecanismes. El millor en aquest cas és, com no, el "referèndum acordat". El referèndum acordat és, en realitat, una consulta. Una altre cosa és que l'estat no vulgui consultar res perquè el seu nacionalisme i autoritarisme li prohibeixen intentar aquesta via de solució.

Tanmateix, entenc que es demani el RUI perquè permet esvair definitivament el dubte sobre les majories independentistes, sobretot de cara a la legitimació i reconeixement del nou estat per la comunitat internacional. Potser sí que caldrà fer-lo. El quan és la clau. Si es fa, aposto per fer-lo simultàniament amb les eleccions constituents.

Sigui com sigui, no perdem el món de vista: ara la dificultat està en, superar la qüestió de confiança i fer els pressupostos de l'any que ve.

Pas a pas.

diumenge, 11 de setembre de 2016

Diada Nacional 2016. Estem a punt!



Ja fa més d'una i més de dues que dic que aquesta Diada Nacional ha de ser l'última abans de la Independència. Digue'm optimista, però enguany també ho dic!

Com deia Antoní Massaguer, l'única forma de de fer la Independència serà "anar-hi, anar-hi i anar-hi". Insistir. I si sembla que tot està perdut, o que es tanquen les portes, saber trobar un fil de llum, i seguir.

No es tracta de folklorisme, o per que sigui molt divertit posar-se samarretes de colors. Això és accessori i, fins a cert punt, distreu de l'objectiu: una república lliure i inclusiva, social, ecològica, feminista, pacifista, acollidora. És per això que avui em manifestaré. És per aquest objectiu. I no només avui. Cada dia es pot construir la República, des d'organitzacions de tota mena: civils, polítiques, socials, sindicals... O des del quefer quotidià.

Però el que cal ara és no defallir. Resistir és vèncer. Paciència i no afluixem.

Feliç i reivindicativa Diada Nacional! Nou país, estem a punt!





dissabte, 10 de setembre de 2016

Endavant les atxes!

Per què ens hauríem de contenir? per què hauríem de buscar excuses i justificacions? per què hauríem de preferir perdre a guanyar?

No em contindré. No ens hem de contenir. No valen excuses. Vull i volem guanyar.

Deixem-nos anar. No demanem permís. Llencem-nos i ocupem places i carrers. No commemorem cap derrota: preparem la victòria. Guanyarem.

Guanyarem. Moral de victòria. Esperit. Ens calen els colors. Ens cal la música. Ens cal l'energia. Ens necessitem totes i tots. Ens trobarem allà on es guanyen les noves batalles: al carrer, pacíficament. Convençuts, decidits, determinats.

"Instruïu-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel·ligència. Emocioneu-vos, perquè necessitarem tot el nostre entusiasme. I organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la nostra força" (A.Gramsci).

Marxarem. Bategarem. Farem volar banderes i estels al cel. Dibuixarem mosaics i els pintarem de colors per a que tothom del món els pugui veure.

Se sentirà la nostra energia. En farem despesa de forma generosa. Ens carregarem de l'energia de tots. Donarem i rebrem. Cantarem, cridarem, caminarem i saltarem. Ens agafarem de la mà. Ens abraçarem. Potser ens besarem. Riurem junts. Riurem. M'embadaliré amb el teu somriure un cop més. T'estimaré. Ens estimarem de les mil maneres diferents que el poble sap estimar.

No em contindré. No ens contindrem. Sense excuses. Ens sabem guanyadors, i guanyarem. Tu, jo, tots. Junts guanyarem.

Onze de setembre. Estem a punt. Aquesta diada nacional "no et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen, baixa al carrer i participa. No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu" (Vicent Andrés Estellés).

Ara descansa. Que demà ens espera una Diada ben intensa. Hem d'estar a punt pel demà que ja és aquí, a tocar.

"Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i tot és possible." (Miquel Martí i Pol)

Endavant les atxes! Estem a punt! Visca Catalunya Lliure!

dissabte, 3 de setembre de 2016

La intervenció de Rufián al debat d'investidura

Estava escrit que Rajoy no seria investit ni en primera ni en segona votació i això és el que ha passat.

Ara els partits espanyols tenen dos mesos com as màxim per a posar-se d'acord, i si no, al Nadal es tornarà a votar. Serien les terceres eleccions en un any.

Jo crec que això és el que passarà. Malgrat que avui, Gabriel Rufián ha tornat a oferrir suport a la investidura de Sánchez a canvi d'un referèndum per a Catalunya.

Rufián fa aquesta oferta però crec que tothom sap que el PSOE mai de la vida l'acceptarà. Mai. Tanmateix, aquesta oferta i el seu rebuig a qui més mal fa és a En Comú Podem. És exactament el seu discurs: En Comú Podem proposa el referèndum per a Catalunya. Però el PSOE mai l'acceptarà, com no dubto que es posarà de manifest.

Podria passar, i aquesta seria la fi de ECP, que Unidos Podemos acabés donant suport a una hipotètica investidura de Sánchez, en la que no es contemplés el referèndum per Catalunya.

Què faria ECP? Disciplina de partit i votar a favor de Sánchez? Em sembla el més probable. Aleshores, què quedaria del seu discurs? Res. A Catalunya, ECP hauria esdevingut la reencarnació pura i dura del bloc PSC+ICV. però aquest bloc ja és història antiga. L'avui és molt diferent i l'espai en qüestió està sent ocupat progressiva i decididament per ERC. Però no tant per l'acció d'ERC com perquè la sociologia del país està canviant.

En tot cas, estic especulant. Els propers dos mesos es veuran tota mena de giragonses. Com diu Yoda: "És difícil de veure. Sempre en moviment el futur és". Vostès em perdonaran les referències.

El present és líquid i és aquesta l'única certesa que tenim. El present és tan líquid que hom té la sensació que els diputats i diputades a Madrid només hi són de pas. Que no hi ha temps. Que els discursos no van en la línia d'argumentar ideològicament, si no en la línia de la guerrilla, la denúncia i el xoc.

Potser això explica la duríssima intervenció de Gabriel Rufián. Unes preguntes fetes amb una immensa mala bava que denuncien un PP franquista, corrupte, mafiós i repressor. Que planteja una oferta (impossible d'acceptar) per a Sánchez, i que, al final, esdevé un míting adreçat directament als diputats (i votants) d'UP i ECP.

Crec que val la pena escoltar-lo. Avui tenim això. D'aquí dos mesos, ja veurem què hi ha.


divendres, 2 de setembre de 2016

A punt 2016. Per vèncer, cal anar-hi, anar-hi i anar-hi.

Setembre. Inici de curs. Bons propòsits pel curs que comença: gimnàs, anglès, patchwork, hort urbà... cadascú coneix els seus objectius.

Però abans -dignitat nacional obliga- la mobilització festiva, colorista, alegre (revolució dels somriures i tota la pesca), massiva, folklòrica i a cada any que passa, més processista.

Ei, que fa molta gràcia això de les super-performances. Cap altre país ho fa! Cap altre país és Catalunya, ben cert, i sobretot, cal altre país és tan ple de catalanes i catalans com el nostre i això deu tenir alguna cosa a veure. Potser ens hauríem de preguntar què. Ep, que no dic que s'hagi de fer ara! Només dic que algun dia s'hauria de fer, preferiblement abans de la diada de l'any que ve.

Enguany encara no sé en que consisteix la mobilització. A la web que ha preparat l'ANC "A punt 2016" hi posa això:

"L’Onze de setembre de 2016 marcarà l’inici d’una nova etapa. Perquè som el somni, estem a punt.

Volem que la veu de tota la gent que forma aquest país se senti a la mobilització a cinc punts del territori que mostrarà al món que som un país viu, en moviment, organitzat i a punt per a esdevenir un nou estat. Som un país que batega!

Aquesta és la Diada on ja ens sentim legitimats, després de les eleccions del 27S de 2015, que van culminar amb el primer Parlament independentista de la nostra història. Som sobirans, som la República Catalana en un últim punt de construcció.

Farem realitat la mobilització als cinc punts del territori català com el pas definitiu per assolir la independència del nostre país, perquè el poder que hem demostrat cada vegada que hem sortit el carrer aquesta vegada es podrà convertir amb la reafirmació que arriba la República Catalana, amb la qual construir un futur millor per a tothom.

L’èxit de la mobilització serà cabdal per manifestar al món que la societat civil estem a punt i que volem que les institucions estiguin preparades per començar la construcció d’un nou país."


A veure: es tracta, doncs, d'una mobilització "distribuida", a cinc punts diferents. Quins? On? En què consistirà, concretament, la mobilització? "Què" es farà?

Investigo més. De fet, no cal voltar gaire: hi ha un apartat de preguntes. Els cinc punts seran aquests:

"Barcelona Estarem a punt al passeig de Sant Joan i el passeig de Lluís Companys (des de l’avinguda Diagonal fins a l’entrada de Parc de la Ciutadella).

Salt Estarem a punt al passeig dels Països Catalans (al carrer de Cervantes fins al carrer de Miquel Martí i Pol).

Berga Estarem a punt al passeig de la Pau fins a la carretera de Sant Fruitós.

Lleida Estarem a punt a la llera del riu Segre, entre el Pont Vell i la passarel·la del Liceu Escolar.

Tarragona Estarem a punt a la Rambla Nova, des del Balcó del Mediterrani fins a la plaça Imperial Tarraco".


Molt bé, ja sé l'"on".

I el "què"? Doncs el "què" és...

"Què farem a les 17:14 hores?

L’Onze de Setembre posarem tot el país en moviment amb l'organització d’itineraris diversos per arribar a cadascun dels cinc punts: per mar, a peu, amb tractors, amb bicicletes, cavalls, autocars, cotxes, camions, motos, ferrocarril, amb rais, amb globus... Hi haurà activitats a cada punt durant tot el dia: música, activitats, parlaments... serà festa de la República de tothom!

A les 17:14 h, les campanes de la Seu Vella de Lleida anunciaran l’inici de l’acció.

• Es llegirà una part del manifest comú i, tot seguit, sonarà una cançó instrumental.

• Tothom a Lleida aixecarà els punts fent l’efecte d’un batec al ritme de la música.

• Tot seguit, farà l’acció Berga. Després, Salt, Tarragona i Barcelona.

• Per acabar de culminar l’acció, un coet a cada ciutat anunciarà que ha arribat el moment d’aixecar els punts a l’hora al ritme de la música, mentre colles castelleres construiran uns pilars que simbolitzaran els valors de la República Catalana. Serem un país que batega!"


Ah, d'acord... enguany bategarem. Molt bonic.

Potser, però la pregunta més important, és "serveix per alguna cosa això? No esteu tots plegats una mica fins els nassos de totes aquestes performances entre xupi-guais i nor-coreanes? jo ho estic una mica, la veritat..."

Bona pregunta. A la web de l'ANC donen aquesta resposta:

"Per què haig de tornar a sortir al carrer?

L’Onze de setembre d’enguany marcarà l’inici d’una nova etapa. Volem que la veu de la gent que forma aquest país se senti a la mobilització a cinc punts del territori que mostrarà al món que som un país viu, en moviment, organitzat i a punt per a esdevenir un nou estat. Som un país que batega! Aquesta és la Diada on ja ens sentim legitimats, després de les eleccions del 27S de 2015, que van culminar amb el primer Parlament independentista de la nostra història. Som sobirans, som la República Catalana en un últim punt de construcció. Farem realitat la mobilització als cinc punts del territori català com el pas definitiu per assolir la independència del nostre país, perquè el poder que hem demostrat cada vegada que hem sortit el carrer aquesta vegada es podrà convertir amb la reafirmació que arriba la República Catalana, amb la qual construir un futur millor per a tothom. L’èxit de la mobilització serà cabdal per manifestar al món que la societat civil estem a punt i que volem que les institucions estiguin preparades per començar la construcció d’un nou país."


En fi... Miri, no em convenç.

No em convenç. Tanmateix, jo sortiré. Aniré -si causes de força major no ho impedeixen- al passeig de Sant Joan, qui sap si amb la samarreta oficial i tot (la d'enguany m'agrada més que la d'altres mobilitzacions).

Aniré perquè estic fins els collons del processisme i perquè amb el calendari i el full de ruta a la mà -recordeu allò dels 18 mesos?- aquesta diada sí que ha de ser l'última abans que no en faci una declaració explícita d'independència (una DUI). El proper 11 de setembre, o fem una macro festa per celebrar la independència, o estem ampliant el fossar de les Moreres, i perdoneu el comentari macabre.

Entenc, però, que cal tenir paciència, un any més. Prenguem com exemple els capitostos de l'enemic: Mariano Rajoy i Pedro Sánchez no tenen cap mania en anar a unes terceres eleccions. I si calgués, a unes quartes, què us penseu? Ells saben que perseverar, que resistir, és vèncer. Doncs nosaltres no hem de pretendre ser més llestos que ningú: resistir, perseverar, anar-hi, anar-hi i anar-hi i tornar-hi, tants cops com calgui, és vèncer. Paciència, doncs, i posa't la samarreta. Ben mirat, només es tracta de fer una passejada una tarda de setembre. No costa gaire però li diem a tothom que això segueix, que és seriós, i que del pla de divuit mesos ja estem a la meitat. A qui li toqui, d'aquí i d'allà: 18 mesos i ja n'han passat 9.

Ànims doncs. Som a punt.