diumenge, 23 d’octubre de 2016

El PSOE ha mort. Hola, PPSOECs.

La direcció del PSOE ha votat abstenir-se i permetre, per tant, que el PP formi govern

Gràcies PSOE: ens has donat la raó a tots els que diem que el PPSOEC's és essencialment una mateixa cosa: el front nacionalista espanyol. Els autèntics hereus del franquisme.

S'ha demostrat que el PSOE només ha estat i és un instrument de control de la societat per part de les elits hereves del franquisme. Tant li fa que més de la meitat de la militància del PSOE hagi signat per demanar un congrés extraordinari del partit. Les elits neofranquistes espanyoles han decidit que Rajoy ha de ser president, i si per a que surti Rajoy cal destruir el PSOE, se'l destrueix. O millor encara, que faci com que s'autodestrueix.

És fantàstic. Jo encara vull veure com el "No és No" de Miquel Iceta acaba "matisant-se" i com encara veurem els set diputats del PSC abstenint-se i, per tant, sent còmplices del proper govern del PP (nominalment del PP, del PPSOECs, en realitat).

Això és el que hi ha, senyors. A Madrid fan càlculs i creuen que ara tindran quatre anys per a reconstruir el PSOE i conjurar, definitivament, l'amenaça Podemita. De l'altre front obert, Catalunya, ells creuen -em fa molt l'efecte que, realment, s'ho creuen- que, a les males, la cosa s'arregla amb la guàrdia civil posant ordre.

Aquesta vergonya de país és l'estat espanyol. Un estat falsament "democràtic" del que ens convé fugir com abans millor.

Perquè, no ens enganyem, la militància del PSOE avui pot oposar-se majoritàriament a Rajoy, però la majoria dels electors s'empassaran el gripau... i la majoria de la militància, a la curta o a la llarga, també: Ja veureu com Iceta acaba donant-me la raó i els diputats del PSC també s'abstindran. No és el que vull. Tant de bo que votessin no, però no em faig il·lusions.

Perquè, en el fons, a can PSOE i can PSC saben que la cosa es redueix a defensar el règim del 78, o a enderrocar-lo fins els fonaments per fer quelcom de nou. Un canvi d'aquesta magnitud  fa molta mandra... i també molta por: fora del règim fa molt de fred, i ja fa molts anys que ells han après a moure's pels engranatges i racons del règim, i prosperar. És la seva zona de confort i, ben pensat, no hi ha cap motiu de prou pes per canviar-la. Ni que siguin motius com acabar amb la corrupció, o democratitzar les institucions.

Trist, però no inesperat. En definitiva, des del punt de vista de l'independentisme català, res que no estigués més que previst. Tot el nacionalisme espanyol ha quedat, finalment, agrupat sota la marca PPSOECs.

A l'esquerra del país del costat, a la de veritat, li venen molt anys de trinxera i de travessa pel desert. Sospito que bastants més que quatre, sobretot perquè el seu discurs nacional és ambigu i això la desconnecta de la majoria social espanyola.

A Catalunya un govern del PPSOECs tindrà conseqüències: ens arriba el moment de la veritat. Faran servir tota la violència que internacionalment se'ls permeti, que no serà massa, per sort, i tocarà resistir durant un  temps. Serà dur, tinguem-ho clar.

Però aquest cop guanyarem. Tinguem confiança. Nosaltres també sabíem que a l'escenari final del procés d'independència l'adversari seria el nacionalisme espanyol en bloc, i aquest bloc és el que, finalment, avui s'ha configurat. No hi havia cap altre escenari possible.

Ara ja tot i tothom és a punt per l'acte final.
Publica un comentari a l'entrada