divendres, 21 d’octubre de 2016

Franco decapitat

Els símbols no són la cosa, només la representen. Cremar la bandera no és el mateix que cremar el país.

Tanmateix, ultratjar el símbol pot ser molt ofensiu perquè representa una voluntat (la voluntat, no la possibilitat, ni tampoc el fet).

Qui diu banderes, diu qualsevol altre símbol. Posem per cas, una estàtua.

Com el que ha passat al Born. Decapitar una estàtua, o "ultratjar-la" d'alguna forma només és el que és: un símbol sobre un símbol. Els símbols son poderosos, certament, però no són el fet.

El fet hauria d'haver estat que a Franco se l'haguessin carregat quan estava viu.

El fet hauria d'haver estat que tots els grups represaliats i perseguits pel franquisme haguessin tingut prou força per enderrocar al dictador.

Aquest hauria d'haver estat el fet. No va ser.

El franquisme va guanyar la guerra civil, primer, i després va continuar fent us de la força per empresonar, torturar i assassinar als seus enemics.

El franquisme va tenir prou força com per imposar una "transició modèlica" de la dictadura a la "democràcia" i mutar en el règim del 78... que encara dura.

I ara, algú, molts anys després de la mort del dictador, va decidir posar una estàtua del "cabdill d'Espanya" a Barcelona, enfront del mercat del Born, que des de fa un temps és un espai per a la memòria de 1714.

Jo em demano què pretenia l'ajuntament posant aquesta estàtua on la va posar. Potser es pensaven que els ciutadans de Barcelona passarien a visitar l'estàtua amb curiositat, o amb interès entre científic, historiogràfic, o antropològic. Com si aquest símbol correspongués a una època passada i llunyana en el temps.

Tan cecs estan a l'ajuntament? resulta que el franquisme no és una cosa passada i allunyada en el temps. El franquisme és una realitat ofensivament present avui en dia.

El cas és que l'estàtua de Franco s'ha vist ultratjada, com era ben previsible.

Segur que podem trobar entre les restes de l'estàtua, senyals de la simbòlica venjança de molts dels col·lectius que han estat, o encara estan, represaliats pel franquisme o la seva "democràtica" reencarnació.

Què tenim, doncs? Una estàtua que hauria d'haver romàs al diposit corresponent, classificada per l'interès museístic i ben amagada de la vista de tothom. Un ajuntament que s'ha ficat tot sol en un jardí al que ningú l'havia convidat. Tenim, també i més important, un missatge a tenir en compte: no hi ha res oblidat, perquè no estem en el punt de poder oblidar. No s'ha pogut posar distància perquè el franquisme és ben viu. No és el passat. És una realitat del present. Són elits, funcionaris, polítics, un component social ben transversal... que utilitza el poder de l'estat per mantenir la impunitat dels crims comesos en el passat, per encobrir i facilitar la corrupció del present, i per a perseguir els seus enemics.

L'estàtua ha caigut. Han destruït el símbol. És una agredolça i trista venjança. Una venjança amb un punt vergonyant, perquè el franquisme segueix allà.

A Catalunya, si més no, tenim l'oportunitat de desempallegar-nos del franquisme. De derrotar-lo, al menys, a casa nostra. De deslliurar-nos del seu jou i les seves fletxes. De posar una República Catalana entre nosaltres i aquesta maldat. Nosaltres sí que podem decapitar a Franco.

És un altre bon motiu per a la independència, ara que sabem que no cal esperar cap canvi a Espanya durant generacions.
Publica un comentari a l'entrada