Pàgines

divendres, 31 d’agost del 2012

Morenes patriòtiques

Ja trigava a sentir-se el discurset patrioter d'algun militar. Ja tenim un tiu -segurament no pas l'únic- "disposat a vessar fins l'última gota de la seva sang" per defensar la sagrada unitat d'allò. I, per descomptat, disposat a vessar la sang dels altres. Cosa fàcil, d'altra banda, doncs, com tots sabem Catalunya no té exercit.

Què valents aquests que voldrien convertir Barcelona en Sarajevo. Peleu els nens petits, sobre tot, així segur que solucioneu el problema definitivament.

Algú els hauria de dir a aquests psicòpates que si els ve de gust dessagnar-se, doncs que facin el que vulguin, però que no taquin res i que, sobretot, deixin la sang dels demés en pau.

Vergonya aliena és el que donen.

A cagar a la via, criminals. I dessagneu-vos per les morenes!

banc dolent

Avui el govern de l'estat ha aprovat la constitució del "banc dolent". Atenció! Amagueu les carteres!

A veure si ho he entès això del "banc dolent", o més castís "banco malo". Comencem:

Resulta que durant la bombolla immobiliària els bancs van donar préstecs a tothom, promotors i compradors, per fer i per comprar pisos, préstecs cada cop més importants, a cavall i alimentant l'expansió de la bombolla.

La bombolla ha esclatat. Dos milions de treballadors han anat a l'atur. No hi han calés. Per descomptat, no hi han calés per comprar pisos. El més fotut és que tampoc hi han calés per tornar els préstecs que van prendre promotors i compradors.

La situació és que hi han desnonaments, famílies a l'atur endeutades per a tota la vida, molta gent patint... Moltes vides que s'han anat a fer punyetes. Potser per errors propis. Potser per que se'ls va enganyar.

I també que hi han bancs que s'estan quedant amb pisos i cases buits, i amb préstecs que no poden cobrar. Hi han molts bancs que tenen molta merda pagada a preu d'or.

I aleshores arriba l'estat que veu que la situació és insostenible i fa una tria. El que és important és salvar els bancs. I les persones desnonades? No facis preguntes estúpides. Anem a salvar als bancs.

Com? Amb un "banc dolent". Essencialment el banc dolent és que l'estat compra als bancs la seva merda. A quin preu? depèn. Pot ser a preu de merda merda,és dir, al preu que realment haurien de vendre els bancs per a poder desfer-se de l'estock de pisos, és dir, regalats, o per un parell de tapes de yogurt; o pot ser al preu de merda de la bona, "mierda fetén, oye", és dir, a una mica menys del preu del mercat.

El preu de la merda és clau. Si es paga la merda gairebé a preu d'or, aleshores guanyen els bancs que més emmerdats estaven. Per exemple, Bankia. Si es paga la merda al seu preu de mercat, aleshores és molt probable que uns quants bancs tinguin que tancar. Què creieu que passarà? Sí, jo també ho penso.

I què farà l'estat amb tanta merda? tractarà de vendre-la en un plaç de 15 anys. Si no la pot vendre tota, la merda que li quedi segurament serà enderrocada, com ja està passant a altres països on s'ha aplicat aquesta "solució".

El problema és que la merda enderrocada serà merda que l'estat haurà comprat i seran, per tant, pèrdues que haurà d'assumir l'estat. Qui finança l'estat? Ah, sí! els ciutadans! ves per on, també els ciutadans desnonats. Quines coses, oi?

Cal suposar també que si l'estat es veu venir que ha comprat la merda a un preu massa alt, que la merda no era tan bona com deien, pot decidir minimitzar pèrdues abaixant els preus. Baixarà molt o poc? no se sap. En 15 anys pot haver marge per a oscil·lacions. En tot cas, la diferència entre el preu de compra de la merda i el seu preu final al mercat també seran pèrdues que finançarem els ciutadans.

En resum, preguem perquè Marianín i la seva colla comprin la merda a preu de merda i poc més. Perquè si no és així, si compren la merda a preu d'or, com tots temem que passarà, resultarà que els estafadors que han desnonat i fotut al carrer i arruïnat la vida a milers de persones seran els autèntics guanyadors d'aquesta partida. Ens hauran robat a tots. Durant 15 anys més continuaran robant-nos a tots. I com uns campions. Legalment. Via l'estat, que és com es fan les estafes més productives.

Banc dolent. Dolent és poc. Banc pèssim!

Expectació

Crec que cal encetar esmentant la reacció espanyola a la petició de rescat. Les veus més histèriques han demanat la intervenció militar. El Twitter bull de comentaris anti-catalans i, curiosament, la independència de Catalunya comença a estar ben vista. Sembla que la lectura que fan certs "personatges" és que res d'ajudar a Catalunya. No volem independència? doncs que ja ens podem espavilar sols "¡ni un duro para Cataluña!".

És fabulós. És tant bo que sembla fet a propòsit. La independència l'aconseguirem per expulsió, no per proclamació. Mirin, jo ho firmo ara. On he de signar?

Les veus espanyoles més moderades, però, també se senten incòmodes amb aquesta petició de rescat. Silenci en el millor dels casos. Però en general hi ha una unanimitat en que s'ha arribat a aquesta situació per un excés de despesa "identitària".

El fàcil seria entrar en un debat del tipus "i tu més". Val la pena? crec que no. En realitat, el rescat de Catalunya posa de manifest -i d'aquí la incomoditat- una sèrie de fets:

Aquesta és una època de vaques (molt) magres. No és cap broma. Generalitat de Catalunya S.A. està en fallida;
No es va aprofitar l'època de les vaques grasses per a crear estructures sòlides de progrés a l'estat. Tampoc a Catalunya en el grau que hauria calgut. En comptes d'això es va especular. Es va fer diner fàcil i es van encetar projectes faraònics i inútils. A Catalunya també en tenim algun d'aquests.
L'estructura de l'estat espanyol -A Catalunya tenim fins a cinc capes d'administració sobre el ciutadà- només funciona quan les vaques són (molt) grasses. De fet, Estat Espanyol S.A. també està en fallida.
Anys i anys de triar el camí fàcil, juntament amb l'esclat de la immensa bombolla immobiliària que ha atrapat a milers, potser milions de ciutadans de l'estat, ens condueixen a la situació actual.

La situació paradoxa ve del fet que, objectivament, els catalans són contribuents nets a l'estat. El nivell de renda de Catalunya és alt i, per tant, en funció de la renda de cadascú, així contribueix a l'estat. Sens dubte que no es pot obviar que igual com el nivell de renda és més alt, també ho és el nivell de despesa. O sigui: és més car viure a Barcelona que a Càceres, o que a Lleida. A més la redistribució que fa l'estat és força asimètrica. La despesa en infraestructures, per exemple, abandona l'arc mediterrani.

Es va veure que hi havia un dèficit fiscal i aquest dèficit fiscal es va estudiar i quantificar. Són dades oficials. El dèficit fiscal català, la diferència entre els diners que aporten els catalans a l'estat i el que l'estat retorna als catalans en forma d'inversions i serveis és de 16.000 milions d'euros de mitja. Dades de 2006 a 2009. És difícil trobar dades actualitzades perquè l'estat espanyol no publica les balances fiscals.

Des de l'Estat Espanyol S.A. contesten que si bé és cert que el dèficit fiscal català és molt gran, queda compensat per la balança comercial que està a favor de "Catalunya".

Obliden que la balança comercial només afavoreix les butxaques dels propietaris de les empreses que decanten la balança comercial "a favor" de "Catalunya". "Confonen" "Catalunya" amb els amos d'aquestes empreses. La balança comercial ens diu com es concentra la riquesa en algunes mans. Mentre que el dèficit fiscal ens diu com ens empobrim la majoria dels catalans. En realitat això ens dona una pista sobre els interessos que defensa CiU a Madrid, a qui representen i a qui deixen de representar, per molt que després s'emboliquin amb la senyera, i amb l'estelada, si cal.

Les balances fiscals no són un invent independentista. Són una eina molt útil, i utilitzada arreu, per analitzar com es redistribueix la riquesa dins un estat.

I aquesta és una de les primeres sorpreses: Generalitat de Catalunya S.A. demana un rescat de 5.000 milions d'euros. Però cada any se'n van de Catalunya, i no tornen, 16.000 milions d'euros en concepte de dèficit fiscal. Ai caram!

Des de 1986, any en el que es comença a tenir informació contrastable, resulta que de Catalunya se n'han anat, uns 257.673 milions d'euros, aproximàdament (consulteu l'espolímetre).

Finalment, avui la Generalitat de Catalunya S.A. no té diners per pagar les nòmines del més de setembre, ni als proveïdors, ni té diners per pagar els venciments dels crèdits que ha demanat (els bons patriòtics). Bé, potser té alguna pela per pagar alguna d'aquestes partides. Però no totes. I, a més, mercès a la reforma constitucional del PPSOE, en cas que tingui alguna pela, primer ha de pagar els venciments de deute.

Aleshores Mas i "els millors", que no canten ranxeres ni és un grup de mariachis malgrat el nom, van i demanen el "rescat" a l'estat. És dir: demanen un crèdit per refinançar el deute. Ara és evident que haver reduït a temps el dèficit fiscal hauria estalviat aquesta situació. Avui es veuen obligats, a demanar el rescat. Deute sobre deute. Benzina per apagar focs? En to cas, resulta que hi ha un paper que posa que hi ha un Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) amb 18.000 millions d'euros que servirà per refinançar -prèvia renuncia a l'autogovern- els deutes contrets.

Sorpresa d'ahir a la nit. CiU presenta una esmena a la totalitat a les condicions del rescat. És dir, demanen el rescat i es mostren disconformes amb les condicions. És un pel ridícul, oi? Si demanes calés, les condicions les posa qui et presta els calés. Punt. Ho acceptes o no. Tanmateix, és igual, perquè...

Perquè el govern del País Valencià incrementa la seva petició de 3.500 milions d'euros a 4.500 milions d'euros. En dos dies, el FLA es queda a la meitat del que estava previst i només portem dos clients. En vindran més.

I també perquè el millor de tot és que el FLA, de moment, només existeix a un paper. L'estat espanyol té els calés del FLA? hi ha la forta sospita que no. O sigui ben bé podria ser que Estat Espanyol S.A. no pugui refinançar el deute de les comunitats. En definitiva, l'estat espanyol també està rescatat, oi? 100.000 milions, de moment. I es parla que s'està "negociant" un rescat complet per valor de 600.000 milions.

Encara més: El senyor Homs, portaveu de Generalitat de Catalunya S.A. anunciava avui que si els diners "rescat" no arribaven aquest mateix setembre, passarien coses molt greus. Greus com què? ¿de debò es pensa que el setembre arribarà el "rescat" quan el FLA ni tan sols està constituït? ¿quan el mateix FROB (el fons de rescat als bancs) té deutes? quan podem sospitar que Estat Espanyol no té calés per arribar a octubre? ¿Que potser esperen que el 20 de setembre a la reunió amb el Rajoy aquest li donarà una gran saca de diners per repartir-los entre els famolencs catalans? ei, que potser ho esperen!

Conclusions? alguna d'òbvia. Tanmateix, més aviat expectació. Temps interessants.

dimarts, 28 d’agost del 2012

Ignomínia i vergonya.

El d'avui és un d'aquells dies que fan enrogir de ràbia i vergonya. Vergonya aliena. Vergonya pel país.

A mig matí, la gent anava molt esverada amb la notícia que Artur MAs no participaria en la manifestació independentista de l'11 de setembre. Cosa que, d'altra banda, era més que previsible. El que ja no ha estat tan previsible és quan s'ha sabut que la Generalitat de Catalunya S.A. anava a demanar el rescat pel valor de 5.000 milions d'euros.

També s'ha sabut que Artur Mas i Mariano Rajoy es reunirien el dia 20 de setembre per parlar del "Pacte Fiscal"

Però, ben mirat, que es demani el rescat, tenint en compte el perfil de la gent que forma el govern "dels millors" sí que era previsible. Un govern a sou de "la Caixa", del "Lobby Puente Aereo" i dels 400 de l'oasi català. Gent provinciana. De província espanyola, s'entén. Gent que se senten molt còmodes, que van pactar, de fet, un humiliant preàmbul de l'estatutet on la paraula nació es buida de contingut.

Un govern de tecnòcrates que no són, ni de lluny, els millors, i que no són, en cap cas, els patriotes que diuen ser. I no ho són perquè, com va quedar clar quan van pactar l'estatutet, ni tan sols es creuen que Catalunya sigui una nació.

No. No hi ha qualitat en els nostres polítics. Potser seran bons tècnics, però no tenen alçada de mires. No són patriotes. Com a molt defensen els seus clans. Els seus negocis i els seus interessos. El seu "país". La dreta no té pàtria. O, si és vol, la pàtria de la dreta són els diners. I els diners no tenen pàtria.

El pitjor de tot, és que el país els vota. Em resisteixo a acceptar-ho, però cada cop em convenço més que els polítics són un reflex del país. Terrible. Tenim, doncs,el que ens mereixem.

Quin dia més trist d'ignomínia.

Per una foto

En la primera reunió després de les vacances (han tingut els pebrots de fer vacances?) el consell executiu de la Generalitat de Catalunya S.A. ha decidit sol·licitar el "rescat". Això sí, com amb Generalitat de Catalunya S.A. no juga ningú han dit que no acceptaran condicions polítiques complementàries. I no et passis un pel, Mariano. Ni se t'acudeixi posar-nos condicions especials. Amb les "normals" ja passem. No se si us adoneu de com de còmic resulta. Sembla un esquetx del Polònia.

Com puc qualificar la vacil·lada de Mas i el seus consellers? de grotesca? de patètica? Això de les condicions complementàries té molta gràcia. Com si les condicions "normals" no resultessin per elles mateixes draconianes. Com diu l'Elisenda Paluzie, les condicions del rescat són "demolidores". De "demolició". Demolició de què? de l'autogovern de Catalunya. Les condicions del rescat són econòmiques, sens dubte, però per això mateix són profundament polítiques.

El que ha demanat avui el President Mas és que l'estat espanyol intervingui la comunitat autònoma de Catalunya. Es confirma que quan parlaven del "dret a decidir" es referien al "dret a decidir deixar de decidir", com he vist en una piulada. Mas demana, fent números rodons, 5.000 milions d'euros per poder arribar a desembre i aconsegueix una entrevista amb Mariano Rajoy per al proper 20 de setembre, per parlar del "pacte fiscal"; A canvi, es ven l'autogovern de Catalunya.

Mas té cops molt provincians. És molt provincià això de deixar-se enlluernar pels càrrecs i els títols dels senyors de la Villa y Corte. Em fa l'efecte que a Mas el fa inflar-se d'allò més això de tenir una entrevista amb tot un "Presidente de Gobierno". És el que té la dreta catalana: que és terriblement provinciana. AL Mas ja el va entabanar el ZP quan allò de l'estatutet. Ara, més expert, ha aconseguit que l'entrevista estigui anunciada amb temps i crec que aspira a obtenir un resultat similar al que va aconseguir llavors: una promesa. Que després aquesta promesa no s'acompleixi no té tanta importància. No seria el primer cop. Jo crec que Mas aspira a obtenir una declaració del Rajoy que vingui a ser equivalent a "Apoyaré el pacto fiscal que salga del Parlament de Cataluña". Si li va funcionar amb el ZP, perquè no amb el Marianín? Rajoy pot donar a Mas un altre moment de glòria: el Presidente del Gobierno prometent-li flors i violes a ell en persona. Tractant-lo de tu a tu- Com un igual. Si Rajoy és una mica llest, farà aquesta "promesa".

Després aquesta promesa tindrà un recorregut com el de l'estatutet, evidentment, o més curt i tot. En tot cas, acabarà a la paperera. Però això és el de menys. L'important és aconseguir una pastanaga per a que l'electorat ciuenc pugui seguir votant CiU uns quants anys més.

I és que quan tens de President a algú tan provincià i tan pagat de sí mateix no pots esperar gaire més. I quan el govern dels "millors" és, en realitat, un cau d'ex-alumnes i professors d'ESADE, llavors ja és per apretar a còrrer.

Els interessos econòmics de certes famílies i grups empresarials estan molt ben protegits amb aquest govern de la Generalitat. I en la defensa d'els interessos d'aquestes famílies i grups no hi entra, ni per casualitat, cap projecte de secessió. A CiU, d'això de la independència només en parlen els més exaltats de la JNC. La resta es dediquen a vetllar pels seus negocis. Per això hi han els escàndols que hi han, i per això aquests escàndols després queden tapats.

Aquest proper 11 de setembre alguns sortirem a manifestar-nos. Ho farem cridant INDEPENDÈNCIA. Molta gent es manifestarà aquest proper 11 de setembre i cridarà Independència. Però, ai las! molts d'aquest que cridaran independència quan arribi el moment votaran PPSCIU.

El PPSCIU és el tap que impedeix que aquest país sigui independent. El PPSCIU són els partits, però també la gent que els vota. No ets independentista si votes PPSCIU. Ho sento. No ho ets. Per molt que l'onze de setembre et passegis amb una estelada i cridis consignes. Pitjor encara. Quan votes el PPSCIU estàs donant força als que no han mogut un dit contra l'espoli, als que han enterrat l'autogovern de Catalunya, als que han retallat en sanitat i educació pública, als que han retallat en dependència. Als que han votat a favor de les successives reformes laborals... Tot per a major glòria dels comptes de resultats de La Caixa, o de les empreses del lobby Puente Aéreo. A major glòria de Fèlix Millet i els 400 de l'oasi català. Tots aquesta guanyen. Catalunya, que no són ells, que som nosaltres, fins i tot molts dels que voten PPSCIU, perd. Mas acaba de vendre's l'autogovern a canvi de poder pagar les nòmines fins el desembre i una foto amb el Rajoy prometent el "pacte fiscal".

I un es demana, aquests calés que demana el Mas els té el Rajoy? perquè sospito que no els té. Nominalment el fons de rescat autonòmic compta amb 18.000 milions d'euros. Els té de veritat? El País Valencià, perdó, volia dir la "Comunitat Valenciana", que ja va demanar el rescat el juny, ha rebut els calés? i com? ben bé podria donar-se el cas que el rescat no serveixi per a res, simplement perquè Espanya tampoc té calés. Que no els té. Aleshores la cosa seria encara més sagnant. Mas es ven l'autogovern a canvi d'una foto. I si tampoc hi ha foto? aleshores Mas s'ha venut l'autogovern a canvi de res. De res. A veure quan entendrem que CiU mai farà el més mínim moviment secessionista. Ni tan sols convocarà eleccions anticipades (La Camacho, la primera dama de Catalunya, li ha deixat ben clar que res d'animalades). Però, de fet, com és barat i potser els convé fer un cop de ma a CiU, potser sí que hi haurà foto. Només la foto, evidentment.

Això sí, a Mas ja ningú li treu que el dia 20 tindrà una entrevista de tu a tu, com un igual, amb el "Presidente". Et felicito, fill.

dimecres, 15 d’agost del 2012

Pacte Fiscal, Oriol?

Ho ha dit la vicepresidenta Joana Ortega. També el Josep Maria Álvarez, secretari general de la UGT de Catalunya: el pacte fiscal és per seguir a Espanya, no per anar-se'n. Ja ho sabíem, però que facin l'aclariment és d'agrair.

L'aclariment és important. la posició del govern de la Generalitat i d'actors com l'UGT és, doncs, la d'intentar el penúltim encaix de Catalunya a l'estat. Això és el que volen Mas i els seus i aquest és el suport que reclamen del país. Aquest i no cap altre.

A la manifestació del proper 11 de setembre la gent tindrà un crit, un lema i un anhel. Independència. Llevat, potser, dels hooligans més fanàtics de CiU que cridaran "Pacte Fiscal!". El govern farà veure que només se sentien les veus dels seus hooligans, i dirà que la manifestació ha estat un clam pel pacte fiscal. Punt. Seguiran fent la seva. Perdent un temps preciós.

Preciós per a tots. En particular per als treballadors de les empreses públiques de la Generalitat que ja estan advertits, Joana Ortega, de nou, que venen més EROS. Em demano quants d'aquests treballadors estaran afiliats a la UGT.

En fi. Que l'aparell de poder que domina aquest país vulgui intentar, de nou, l'encaix amb Espanya no em sorprèn. És l'únic que saben fer. És el que volen fer i el que els demana el cos. No és cap sorpresa.

El que sí em sorprèn és que ERC encara no s'hagi desmarcat del pacte fiscal. Al meu entendre, s'està repetint el mateix error que amb l'estatutet. Error que, finalment, va ser corregit des de les assemblees locals del partit fent que es demanés el no a l'estatutet mutilat i humiliant que havia tornat de Madrid (amb retallades pactades entre Rodríguez Zapatero i Artur Mas, convé no oblidar-ho). M'explico: el suport al "Pacte Fiscal" es podia justificar, originalment, pel que aparentment portava implícit de marxar a la consecució de la hisenda pròpia i el concert econòmic. Aquest suport es va donar amb el ben entès que el rebuig de l'estat a la proposta de pacte fiscal implicaria una acció immediata: la creació d'una hisenda pròpia unilateralment, i una consulta al poble català sobre quina ha de ser la relació, o no relació, amb Espanya.

És obligació del govern de la Generalitat, per mandat del Parlament, fer tots els passos que calguin per tramitar aquesta proposta. Els partits que en van donar suport, lògicament, ho han de seguir fent mentre dura la tramitació; i mentre es mantinguin els termes en que es va acordar prestar aquest suport.

El pacte fiscal, de tenir èxit. Deixaria Catalunya en una situació similar a la del País Basc. No exactament igual, perquè el País Basc no té "quota de solidaritat". Sempre em crida l'atenció que es pretengui endolcir la paraula "impostos", amb "solidaritat". La "solidaritat" té una connotació de voluntarietat que els "impostos", d'imposar, no tenen enlloc. "Solidaritat" també té una altre connotació: la de "cosa indivisible", solidària, de parts que "es mouen a l'hora". És una connotació d'unió. O sigui "quota de solidaritat" és la "quota voluntària per la unió". Bé, de voluntària res. I de la unió aquesta, la veritat, tota la meva vida que estic maldant per desunir-me'n. En tot cas, aquest nou estatus, que no és la independència, semblaria millor (la quota de solidaritat fa pujar la mosca al nas) que el model actual. Però atenció, objectivament, donant suport al pacte fiscal, ERC estaria renunciant, si tingués èxit, a la Independència per una bona temporada.

Ara bé, aquest suport respon a un criteri tàctic. L'estat mai acceptarà el pacte fiscal (No. Mirin-t'ho com vulguin. No ho farà.) i, per tant, el següent pas serà la creació d'una hisenda pròpia unilateralment que permeti afrontar el procés de secessió i la constitució del nou estat. En un parell de jugades, doncs, acaba la partida. Una tàctica brillant. O no?

La qüestió és: les condicions que permetien donar suport segueixen sent les mateixes? Aparentment sí. Però hi ha un moviment de fons inesperat: CiU s'està desmarcant clarament de la reivindicació independentista. No fos cas que algú anés despistat. La intervenció d'Artur Mas quan va comparèixer per fer unes declaracions per la mort d'Ainaud de Lasarte van ser diàfanes: La reclamació ha de ser pel Pacte Fiscal; Del Pacte Fiscal avui mateix només s'espera un "compromís" que en algun moment s'obtindrà de l'estat; El "Pacte Fiscal" ara no li costarà diners a l'estat.

Oriol Junqueras diu que el suport d'ERC al Pacte Fiscal és el suport al "Concert econòmic" i a la Hisenda Pròpia. Que si no hi ha concert, no hi ha suport i CiU ja s'ho farà.

Doncs bé, Oriol, crec que està molt clar que, primer de tot: des d'Espanya, de concert econòmic i pacte fiscal, res de res. Segon: a Catalunya, el Pacte Fiscal ha anat rebaixant-se de "Concert Econòmic" a "compromís que algun dia serà". No és el que s'havia acordat. Per si fos poc, la maquinària s'està posant en marxa per rebaixar l'empenta que havia pres la convocatòria de manifestació de l'11 de setembre per l'ANC (Assemblea Nacional Catalana).

El soufflé, que diria Maragall, pretenen abaixar-lo des del mateix govern de la Generalitat, i pretenen fer-ho amb la bandera del "Pacte Fiscal", i ficant en això del "Pacte Fiscal" als partits que n'han donat suport. El "Pacte Fiscal" es farà servir per matar la reivindicació independentista, amb una tramitació que CiU tractarà d'eternitzar. No es pot permetre això sense denunciar-ho. Per simple supervivència del partit. Però, sobretot, per simple supervivència d'alguna forma d'autogovern per Catalunya.

Ja hi ha mal fet. Cada cop que el President, o la Vicepresidenta, o un secretari general d'UGT diu que el "Pacte Fiscal" és per seguir a Espanya, cent independentistes es demanen que fa ERC donant suport a això. Sobretot amb el que ja hem sentit dir des de Madrid. Sobretot, amb el que hem sentit dir a Barcelona. Sobretot quan sabem que volem la Independència. Jo també m'ho demano, Oriol.

Estelada argentina.

Diuen que el futur és de les dones. També diuen que els jocs de Londres han estat els jocs de les dones. Amb dones a totes les delegacions i a tots els esports. Cosa que no poden dir els homes que, per exemple, no fan competició de natació sincronitzada.

No he seguit gaire els jocs. Tot i que gairebé sense voler he pogut veure algunes competicions. La segona plata de Mireia Belmonte, per exemple. Que va ser una carrera emocionant. Amb un final brillant per la badalonina. Mireia mereix totes les felicitacions per l'èxit aconseguit, i l'admiració pel camí d'esforç i de perseverança en l'entrenament que hi condueix.

I és que totes aquestes medalles tenen noms i cognoms. Nois i noies que s'han preparat durant anys, en molts casos amb entrenaments diaris de vàries hores. La majoria d'aquests nois i noies participants als jocs mereixen una admiració sincera.

Després, sobre aquest esforç individual, s'hi basteix tot un món. Tot el show mediàtic dels Jocs. Totes les desfilades de banderes. Tots els himnes i les classificacions als medallers. Estats Units ha obtingut n+1 medalles. Xina n'ha obtingut m-2... El sentiment nacionalista amara als aficionats d'arreu del món.

La cosa arriba a l'extrem que es parla dels "èxits" o "fracassos" dels diferents països en funció de la quantitat de medalles que obtenen les respectives delegacions olímpiques. No només això, el nacionalisme banal dels jocs esclata a les opinions públiques nacionals quan els resultats no acompanyen o, pel contrari, amb els èxits inesperats.

Nacionalisme banal. Fora de l'estadi, els Jocs són dues setmanes de nacionalisme banal. Enguany, els primers jocs amb Twitter, el nacionalisme banal de les medalles ha fet furor al popular servei de microblogging. Primer, amb les medalles que "Espanya" no guanyava. Amb crítiques als esportistes que, "evidentment", no s'estaven esforçant prou per deixar ben amunt el pavelló espanyol. Després, l'exaltació nacionalista per les medalles que començaven a caure; i encara després amb la condemna a aquells esportistes, com Àlex Fàbregas, o Maider Unda, que no s'han prestat a l'aquelarre nacionalista espanyol.

No ens enganyem. A molts catalans ens ha sabut greu que, un cop més, Catalunya hagi estat exclosa dels jocs.

Fa 20 anys dels Jocs de Barcelona i ja en aquells jocs alguns reclamàvem, a través de l'ADOC (Associació per a la Delegació Olímpica de Catalunya), la creació d'un Comitè Olímpic Català. Aquesta és, doncs, una reivindicació antiga. 20 anys després, les coses segueixen per l'estil, però clarificades: Per evitar reclamacions com la catalana(o potser per evitar la reclamació catalana?), Samaranch va modificar els estatuts del COI per a que, en el futur, només estats independents s'hi poguessin afegir (ja hi havien nacions sense estat que hi participaven). I hom pensa que alguna cosa hem de tenir els catalans quan els espanyols són capaços d'anar a tocar normes internacionals per tractar d'anorrear la identitat catalana.

En definitiva, però, que Catalunya no pugui participar del nacionalisme banal dels jocs no és tan greu. No és pas un cas únic. Hi han d'altres nacions que no participen sota la seva bandera i això no representa un problema per els seus esportistes. Per descomptat, que el cas habitual és el dels esportistes que competeixen amb la seva bandera nacional. Amb la que s'estimen. Però el cas és que, objectivament parlant, la participació voluntària, sota una bandera que et representi, amb la que et sentis còmode, encara que no sigui la de la teva nació, és una opció plausible.

Vet aquí el problema. La participació sota la bandera espanyola no és voluntària. O Espanya, o res. I si no, oblida't de les ajudes a l'esport. I és que el nacionalisme banal espanyol està al Twitter, però el nacionalisme real espanyol està en l'obligatorietat d'oferir glòries a Espanya tant sí com no. Està en la prohibició d'exhibir símbols nacionals que no siguin els espanyols. Està en el xantatge de dir que si vols entrenar, hauràs de fer-ho sota bandera espanyola, o no hi hauran subvencions, per molta marca personal que tinguis.

El nacionalisme real espanyol excita el nacionalisme banal dels jocs... i prohibeix els símbols nacionals catalans. Prohibir els símbols nacionals catalans és exactament el mateix que prohibir la nació catalana. No és cap exageració: està a la Constitució Espanyola i és el primer que es van carregar amb l'estatutet. Fins i tot es van voler carregar el vergonyós preàmbul de l'estatutet on "apareix la paraula nació", cosa que ens va ser venuda com un gran èxit, però que quan llegeixes el preàmbul t'adones com n'és d'humiliant.

Humiliació del nacionalisme real espanyol que s'infringeix contra la nació catalana cada quatre anys: obligant a esportistes catalans a inflar un medaller per a satisfacció del nacionalisme banal de l'opinió pública espanyola, per una banda. No és el més greu. El més greu és que s'està obligant a aquests mateixos esportistes a amagar la seva identitat nacional, la seva identitat, en definitiva. Per fer-los dir sense paraules que la seva és una nació prohibida. Un xantatge subtil. O no. Si vols competir, has d'ocultar la teva pròpia identitat. L'estat contra l'individu. L'estat nacional espanyol ficant-se al cap dels esportistes catalans amb el xantatge: "si vols seguir practicant aquest esport, haurà de ser renunciant a la teva identitat". Això és, de fet, una agressió. És una violació. És la cosificació dels esportistes que esdevenen màquines de fer medalles per al sistema de propaganda nacional espanyola.

Però aquests han estat els jocs de les dones. Una basca, Maider Unda, sense manies, va passar de les amenaces espanyoles i de la censura de la TVE i, en acabar de guanyar la medalla de bronze en lluita, va celebrar-ho posant-se una txapela i abraçant la Ikurriña. Li oferien les dues banderes, l'espanyola i la basca i just en el moment que el comentarista espanyol de TVE, estava dient "ahora cogerá la española", Maider va fer la tria que el cor li dictava. La censura va funcionar, tallant d'immediat l'emissió, però aquesta batalla ja l'havien perdut. Gora Iron Maider.

I el diumenge, quan ja gairebé tot havia acabat, una noia argentina, Sofia Maccari, que acabava de guanyar la plata amb la seva selecció nacional, va veure un aficionat que havia anat a animar a Argentina amb l'estelada catalana. Sofia va demanar la bandera independentista catalana i se la va lligar a la cintura. Sofia ha jugat set anys a l'Athletic de Terrassa, on va aprendre el català. Coneix molt bé el significat d'aquesta bandera.

Sofia no té res que témer de les federacions esportives espanyoles. Ni depèn de les seves subvencions. No la poden atrapar. No estava coaccionada. La seva acció va provocar la darrera alegria per a molts catalans en aquests jocs. El Twitter bullia amb missatges de felicitació i agraïment a la nostra amiga argentina.

El més bonic de la cosa és que crec que la interpretació correcte d'aquest acte és molt senzilla: una noia que acaba d'obtenir un gran èxit, està feliç i ho celebra recordant-se d'uns amics, a Terrassa, a Catalunya, on se sap estimada. És difícil trobar res més net.

Sofia va respondre a les felicitacions rebudes al Twitter amb aquest missatge:
"Vull agrair tots els missatges i estima q he rebut des de tota Catalunya. realment l`estelada va ser una manera d`agrair i compartir amb tots els catalans aquest moment somiat. el meu cor sempre serà mig argentí mig català!! VISCA CATALUNYA!!"



I és que les banderes, aquests draps de colors, poden ser quelcom molt alegre, quan surten del cor, quan ens parlen dels amics, de llocs i paisatges familiars, d'aquells que ens estimem, quan parlen de nosaltres mateixos, quan coquetament s'arrapen a la cintura d'una noia. Quan són un símbol en positiu. I poden ser també quelcom de molt sinistre, quan te les volen imposar per la força o amb xantatges, quan les utilitzen per negar-te, quan enlloc de ser símbols dels amics, ho són dels que t'odien.

Felicitats per l'èxit esportiu, Sofia. I gràcies. De cor, moltes gràcies. I també felicitar a tots aquells esportistes que van obtenir l'èxit als jocs. Felicitats a ells, i l'admiració per l'esforç que els ha dut al triomf. Felicitats als que van poder fer-ho sota la bandera que estimen, i també a aquells que van fer-ho sota bandera imposada. Espero que aquesta situació, aberrant i injusta, aviat deixi de produir-se. Somniem, Sofia. T'agradaria, a Brasil 2016, una final de Hockei herba femení entre Argentina i Catalunya?

divendres, 10 d’agost del 2012

"Pacte fiscal" oposat a "Independència"

S'estan congriant les forces per a que el proper 11 de setembre s'esdevingui una gran manifestació independentista a Barcelona. Una manifestació amb un lema clar i inequívoc: Independència.

Segur que son dotzenes les seccions locals de CiU que donen suport a la manifestació de l'11 de setembre.

El donen, o el donaven. Perquè des del govern de CiU es vol que la diada nacional sigui un dia de reivindicació del "Pacte fiscal". (Felip Puig també ho reclama en aquest enllaç).

Em demano: les seccions locals de CiU que segur que volien participar a la manifestació al crit d'Independència ¿tractaran de rebentar la manifestació per la Independència amb lemes, crits i càntics en favor del "Pacte Fiscal"?

Veurem la maquinària de CiU (potser de bracet amb la del PSC) manifestant-se contra la Independència?

Perquè, cal dir-ho, el "Pacte Fiscal" va en contra de la Independència.

El pacte fiscal és el penúltim intent d'encaixar Catalunya a Espanya. És un projecte autonomista, doncs. Espanyolista, per tant. D'un espanyolisme diferent al que gasten el PP i el PSOE, però espanyolisme a la fi. Un espanyolisme molt català, si es vol. Perquè no: un espanyolisme catalanista. Això sí, el que no és, per descomptat, és independentisme. No pots fer un acte en favor del pacte fiscal al matí i manifestar-te per la independència per la tarda. És una contradicció. Vol dir que no es tenen les idees clares.

El cas és que suport al "Pacte Fiscal" és el que demanava Mas en les declaracions posteriors a la intervenció que va fer per glossar la figura de Josep Maria Ainaud de Lasarte.

Les paraules del President en reconeixement de l'historiador i les respostes a les preguntes dels periodistes les podeu escoltar entre els minuts 06:56 i 24:20 del bloc horari de 13:00 a 14:00 Catalunya Informació d'ahir dijous.

El que sobta més és que, tal com diu Artur Mas en les declaracions, el que es pretén aconseguir ara mateix ni tan sols és un acord de mínims que millori el finançament amb caràcter urgent. Alguna cosa que permeti sortir de la situació d'ofec actual. No.

El que es pretén aconseguir és el compromís de "sortir del sistema de finançament comú", que "això no costa diners d'entrada", i que es vol un tracte bilateral "de tu a tu" amb l'estat.

O sigui, el gran "projecte nacional" del "pacte fiscal" és un "compromís". CiU donarà per bo, per èxit, una "promesa" de que "ja en parlarem".

Home, si ho rebaixem a aquest nivell, potser sí que tindrem "pacte fiscal" i CDC es podrà apuntar un "èxit". Ara bé, jo dubto que la Generalitat acabi l'any sense fer fallida. De fet dubto que la Generalitat sobrevisqui.

El millor de tot, és que em sembla que el Rajoy, que en tindria prou amb fer-se el gallec i que hom sospita que el "ja en parlarem" li sortirà sense voler, dirà que no. Que ni parlar-ne.

Puc entendre que havent un acord del Parlament, és obligació del President de la Generalitat el seguir tots els passos legals per presentar-lo a Espanya. Però un cop vist el panorama, amb les declaracions de Montoro, Rajoy, Cospedal... Que han deixat clar que aquesta és una via morta, el que caldria, si em permeten el consell, és tancar aquest tema del "pacte fiscal" amb el mínim desgast possible. No se si és gaire bona idea provar de rebentar la manifestació de la Diada, la veritat.

I és que en el molt hipotètic cas que al Rajoy se li escapés el "ja en parlarem", no hi han ni ganes, ni forces, ni diners per repetir un procés tan penós com el de l'estatutet. I, si m'accepten un altre consell, aniria preparant el trencament amb Espanya: La Hisenda Pròpia Unilateral Immediata o, dit més senzillament, fons suficients per afrontar els pagaments d'un any, que és el plaç màxim amb el que Catalunya hauria d'accedir a la plena independència. A tenir la clau i la caixa, com tots els països adults del món. El temps que caldria fins que pugui passar a finançar-se als mercats internacionals com un estat sobirà més.

No perdin més el temps. No maregin amb un pacte fiscal que no va enlloc. I a veure si és veritat que a les properes eleccions -anticipades, tant de bo que abans d'acabar l'any, que tenim pressa- CDC es presenta amb la independència al programa.

CDC amb la Independència al programa. No "estat propi". No "dret a decidir". No eufemismes equívocs. No. Independència. Clarament i amb lletres grosses. Sense trampes, eh?

dilluns, 6 d’agost del 2012

Prou d'amenaces ridícules.

És l'hora de passar a l'acció... o de la rendició definitiva.

Ahir, Josep Rull, secretari d'organització de CDC es despenjava amb l'enèsima "amenaça" a l'estat espanyol: "o pacte fiscal o independència". I és que a can CDC encara es pensen que aquesta "amenaça" encara funciona després de 35 anys de fer-la servir.

Com era d'esperar, avui se li han rigut a la cara. Un "calentón" ha dit el portaveu del PP al congrés. Jo no hagués estat tan amable.

A veure si a can CDC ho entenen: és el moment de passar a l'acció. Repetiu amb mi, amics de CDC: "La independència no és una amenaça ni un recurs tàctic. És un objectiu en el que creiem, que volem assolir aviat i que no està condicionat a res." Quan tinguem aquest senzill parell de frases interioritzat ja estarem en condicions d'avançar.

Cap a on? cap a la hisenda pròpia seguida de la Declaració Unilateral d'Independència, i ratificada en referèndum d'autodeterminació. Simultàniament negociant amb l'estat Espanyol les condicions i termes d'aquesta independència: acords, reciprocitats, repartiment de càrregues i patrimoni... Un cop independents, un govern provisional, la mateixa Generalitat que haurà comandat el procés d'independència, exercirà les funcions mentre es redacta la Constitució de la República Catalana i es tria el primer govern independent de la nova República.

Semblen molts passos i molt complicats, però es poden donar en pocs mesos. En un any. El que cal és fer el primer pas i després, el següent, i no aturar-se.

Estan disposats a això?

Si no estan disposats, aleshores això s'ha acabat. Ens queda l'exili.

Si us plau, però, si no estan disposats, almenys callin i deixin de fer el ridícul amb "amenaces" de nen malcriat.