dimecres, 15 d’agost de 2012

Estelada argentina.

Diuen que el futur és de les dones. També diuen que els jocs de Londres han estat els jocs de les dones. Amb dones a totes les delegacions i a tots els esports. Cosa que no poden dir els homes que, per exemple, no fan competició de natació sincronitzada.

No he seguit gaire els jocs. Tot i que gairebé sense voler he pogut veure algunes competicions. La segona plata de Mireia Belmonte, per exemple. Que va ser una carrera emocionant. Amb un final brillant per la badalonina. Mireia mereix totes les felicitacions per l'èxit aconseguit, i l'admiració pel camí d'esforç i de perseverança en l'entrenament que hi condueix.

I és que totes aquestes medalles tenen noms i cognoms. Nois i noies que s'han preparat durant anys, en molts casos amb entrenaments diaris de vàries hores. La majoria d'aquests nois i noies participants als jocs mereixen una admiració sincera.

Després, sobre aquest esforç individual, s'hi basteix tot un món. Tot el show mediàtic dels Jocs. Totes les desfilades de banderes. Tots els himnes i les classificacions als medallers. Estats Units ha obtingut n+1 medalles. Xina n'ha obtingut m-2... El sentiment nacionalista amara als aficionats d'arreu del món.

La cosa arriba a l'extrem que es parla dels "èxits" o "fracassos" dels diferents països en funció de la quantitat de medalles que obtenen les respectives delegacions olímpiques. No només això, el nacionalisme banal dels jocs esclata a les opinions públiques nacionals quan els resultats no acompanyen o, pel contrari, amb els èxits inesperats.

Nacionalisme banal. Fora de l'estadi, els Jocs són dues setmanes de nacionalisme banal. Enguany, els primers jocs amb Twitter, el nacionalisme banal de les medalles ha fet furor al popular servei de microblogging. Primer, amb les medalles que "Espanya" no guanyava. Amb crítiques als esportistes que, "evidentment", no s'estaven esforçant prou per deixar ben amunt el pavelló espanyol. Després, l'exaltació nacionalista per les medalles que començaven a caure; i encara després amb la condemna a aquells esportistes, com Àlex Fàbregas, o Maider Unda, que no s'han prestat a l'aquelarre nacionalista espanyol.

No ens enganyem. A molts catalans ens ha sabut greu que, un cop més, Catalunya hagi estat exclosa dels jocs.

Fa 20 anys dels Jocs de Barcelona i ja en aquells jocs alguns reclamàvem, a través de l'ADOC (Associació per a la Delegació Olímpica de Catalunya), la creació d'un Comitè Olímpic Català. Aquesta és, doncs, una reivindicació antiga. 20 anys després, les coses segueixen per l'estil, però clarificades: Per evitar reclamacions com la catalana(o potser per evitar la reclamació catalana?), Samaranch va modificar els estatuts del COI per a que, en el futur, només estats independents s'hi poguessin afegir (ja hi havien nacions sense estat que hi participaven). I hom pensa que alguna cosa hem de tenir els catalans quan els espanyols són capaços d'anar a tocar normes internacionals per tractar d'anorrear la identitat catalana.

En definitiva, però, que Catalunya no pugui participar del nacionalisme banal dels jocs no és tan greu. No és pas un cas únic. Hi han d'altres nacions que no participen sota la seva bandera i això no representa un problema per els seus esportistes. Per descomptat, que el cas habitual és el dels esportistes que competeixen amb la seva bandera nacional. Amb la que s'estimen. Però el cas és que, objectivament parlant, la participació voluntària, sota una bandera que et representi, amb la que et sentis còmode, encara que no sigui la de la teva nació, és una opció plausible.

Vet aquí el problema. La participació sota la bandera espanyola no és voluntària. O Espanya, o res. I si no, oblida't de les ajudes a l'esport. I és que el nacionalisme banal espanyol està al Twitter, però el nacionalisme real espanyol està en l'obligatorietat d'oferir glòries a Espanya tant sí com no. Està en la prohibició d'exhibir símbols nacionals que no siguin els espanyols. Està en el xantatge de dir que si vols entrenar, hauràs de fer-ho sota bandera espanyola, o no hi hauran subvencions, per molta marca personal que tinguis.

El nacionalisme real espanyol excita el nacionalisme banal dels jocs... i prohibeix els símbols nacionals catalans. Prohibir els símbols nacionals catalans és exactament el mateix que prohibir la nació catalana. No és cap exageració: està a la Constitució Espanyola i és el primer que es van carregar amb l'estatutet. Fins i tot es van voler carregar el vergonyós preàmbul de l'estatutet on "apareix la paraula nació", cosa que ens va ser venuda com un gran èxit, però que quan llegeixes el preàmbul t'adones com n'és d'humiliant.

Humiliació del nacionalisme real espanyol que s'infringeix contra la nació catalana cada quatre anys: obligant a esportistes catalans a inflar un medaller per a satisfacció del nacionalisme banal de l'opinió pública espanyola, per una banda. No és el més greu. El més greu és que s'està obligant a aquests mateixos esportistes a amagar la seva identitat nacional, la seva identitat, en definitiva. Per fer-los dir sense paraules que la seva és una nació prohibida. Un xantatge subtil. O no. Si vols competir, has d'ocultar la teva pròpia identitat. L'estat contra l'individu. L'estat nacional espanyol ficant-se al cap dels esportistes catalans amb el xantatge: "si vols seguir practicant aquest esport, haurà de ser renunciant a la teva identitat". Això és, de fet, una agressió. És una violació. És la cosificació dels esportistes que esdevenen màquines de fer medalles per al sistema de propaganda nacional espanyola.

Però aquests han estat els jocs de les dones. Una basca, Maider Unda, sense manies, va passar de les amenaces espanyoles i de la censura de la TVE i, en acabar de guanyar la medalla de bronze en lluita, va celebrar-ho posant-se una txapela i abraçant la Ikurriña. Li oferien les dues banderes, l'espanyola i la basca i just en el moment que el comentarista espanyol de TVE, estava dient "ahora cogerá la española", Maider va fer la tria que el cor li dictava. La censura va funcionar, tallant d'immediat l'emissió, però aquesta batalla ja l'havien perdut. Gora Iron Maider.

I el diumenge, quan ja gairebé tot havia acabat, una noia argentina, Sofia Maccari, que acabava de guanyar la plata amb la seva selecció nacional, va veure un aficionat que havia anat a animar a Argentina amb l'estelada catalana. Sofia va demanar la bandera independentista catalana i se la va lligar a la cintura. Sofia ha jugat set anys a l'Athletic de Terrassa, on va aprendre el català. Coneix molt bé el significat d'aquesta bandera.

Sofia no té res que témer de les federacions esportives espanyoles. Ni depèn de les seves subvencions. No la poden atrapar. No estava coaccionada. La seva acció va provocar la darrera alegria per a molts catalans en aquests jocs. El Twitter bullia amb missatges de felicitació i agraïment a la nostra amiga argentina.

El més bonic de la cosa és que crec que la interpretació correcte d'aquest acte és molt senzilla: una noia que acaba d'obtenir un gran èxit, està feliç i ho celebra recordant-se d'uns amics, a Terrassa, a Catalunya, on se sap estimada. És difícil trobar res més net.

Sofia va respondre a les felicitacions rebudes al Twitter amb aquest missatge:
"Vull agrair tots els missatges i estima q he rebut des de tota Catalunya. realment l`estelada va ser una manera d`agrair i compartir amb tots els catalans aquest moment somiat. el meu cor sempre serà mig argentí mig català!! VISCA CATALUNYA!!"



I és que les banderes, aquests draps de colors, poden ser quelcom molt alegre, quan surten del cor, quan ens parlen dels amics, de llocs i paisatges familiars, d'aquells que ens estimem, quan parlen de nosaltres mateixos, quan coquetament s'arrapen a la cintura d'una noia. Quan són un símbol en positiu. I poden ser també quelcom de molt sinistre, quan te les volen imposar per la força o amb xantatges, quan les utilitzen per negar-te, quan enlloc de ser símbols dels amics, ho són dels que t'odien.

Felicitats per l'èxit esportiu, Sofia. I gràcies. De cor, moltes gràcies. I també felicitar a tots aquells esportistes que van obtenir l'èxit als jocs. Felicitats a ells, i l'admiració per l'esforç que els ha dut al triomf. Felicitats als que van poder fer-ho sota la bandera que estimen, i també a aquells que van fer-ho sota bandera imposada. Espero que aquesta situació, aberrant i injusta, aviat deixi de produir-se. Somniem, Sofia. T'agradaria, a Brasil 2016, una final de Hockei herba femení entre Argentina i Catalunya?

Publica un comentari a l'entrada