Pàgines

diumenge, 30 de setembre del 2018

Primer aniversari de la victòria independentista al Referèndum d'Autodeterminació de la República de Catalunya.

Ahir va haver a Barcelona una manifestació convocada pels sindicat policial Jusapol.

Sobre el paper, el sindicat es manifestava per demanar l'equiparació salarial entre els policies espanyols i els mossos d'esquadra.

En la pràctica, la manifestació es feia per "homenatjar" als policies que el primer d'octubre passat van venir a pegar-nos.

Aquesta manifestació era, a tots els efectes, una provocació.

La resposta va ser una contra-manifestació. Pel que diuen les cròniques, el nombre de persones que va participar a la contra-manifestació va superar àmpliament, en una proporció de sis a u, a la de participants en la manifestació policial.

La situació hauria pogut esdevenir realment violenta però, en la pràctica, no ho va ser. O no ho va ser tant com podria haver estat. Els mossos d'esquadra van interposar-se entre les dues manifestacions i, sigui per corporativisme o per la raó que sigui, els cops i les càrregues de la policia de la Generalitat van anar dirigides, principalment, contra els contra-manifestants.

El caràcter de la contra-manifestació va ser marcadament antifeixista. És important dir-ho perquè els moviments antifeixistes són els més actius i els més disposats a l'acció directa contra tot el que fa tuf de franquisme o feixismes para-policials o para-militars.

Tanmateix, el grau d'enfrontament d'ahir està a anys llum del que s'ha viscut a Barcelona amb motiu, per exemple, de vagues generals. Parlo per experiència pròpia.

Per això, vist amb una mica de distància, no puc deixar de sorprendre'm  per la gent que avui i ahir mateix ja posaven el crit al cel dient que "havíem regalat la foto de la violència".

Perdoneu, la foto de la violència, i el vídeo, i la peli, i la sèrie de TV la porten emetent pels mitjans espanyols des de molt abans de l'1 d'octubre, o del 20 de setembre de l'any passat. Les fotos d'ahir ni tan sols estan a l'alçada del que ja s'ha dit i ensenyat de Catalunya als espanyols.

Aquí no s'ha regalat res. Aquí, el que va passar ahir, és que va haver una resposta digna a una provocació. també va passar que el molt maldestre govern de Quim Torra no va tenir prou cintura per ubicar -aïllar- aquesta manifestació dels ultres al mig de la muntanya de Montjuïc; o al mar, a cinc milles de la costa.

No només això. Algú ha d'explicar per què les bufes van caure totes (i això passa sovint amb la Brimo) a la banda antifeixista quan hi han imatges i fotografies de policies de Jusapol manifestant-se amb porres extensibles i material antiavalots. De veritat que un es presenta a una manifestació per reclamar l'equiparació salarial amb aquesta mena d'armament ? No serà, més aviat, que venien a buscar brega ? i a aquests angelets ningú els ha dit res ?   

La realitat és que ahir la gent va dir que una cosa és la "revolució dels somriures" i una altre de ben diferent el parar sempre la galta. Fer un Tortosa a l'Arrimadas és, probablement, la tàctica correcta, però als energúmens feixistes com als d'ahir, o als que fan escamots nocturns encaputxats, amenaçant i armats amb cúters i pals, se'ls ha de parar els peus. Se'ls ha d'aturar. Si no ho fa la policia, algú ho haurà de fer.

A més, ha d'haver tensió. Seriosament. Si no hi ha tensió, si realment, la gent es limita a portar llacets i penjar banderes però després no trenca un plat, aleshores, deixem-ho córrer.

Els carrers han de ser nostres. Això vol dir que caldrà foragitar-ne als feixistes. Ho hauria de fer la policia, perquè els feixistes sí que són un perill públic, però la policia no ho fa. Haurem de defensar-nos.

Ahir, en tot cas, el que vam veure i confirmar, un cop més, és que la baula més dèbil de la cadena que estira de la República són els polítics. Partits i govern.

No oblidin mai, senyors polítics, que vostès primer de tot, són els nostres representants. Se'ls ha donat la capacitat de liderar, però no en contra de la gent. Hi ha un mandat democràtic per a fer la República. Si no són capaços de fer-lo prosperar, facin un pas al costat o enrere, i deixin que gent nova ocupi el seu lloc.

Com va dir algú, guanyarem perquè no tenen tantes presons per a tanta democràcia. El "prou màrtirs" és una trampa. Ningú vol màrtirs i, per començar, ja n'hi ha prou de parar la galta. El que hem de fer és reprendre la iniciativa, el ritme i l'agenda. Tibar i estirar ben fort. Buscar nous 1 i 3 d'octubre. No espereu negociacions que no arribaran mai. Prepareu el control del territori i fem-lo efectiu.

Demà serà 1 d'octubre. Primer aniversari del Referèndum d'Autodeterminació de la República de Catalunya. Referèndum que vam guanyar. Demà farà un any del més important acte fundacional de la República.

Encara no hem acabat. L'hem de fer efectiva. Costarà, però ja no hi ha marxa enrere.

dilluns, 24 de setembre del 2018

Mercè 2018. Joan Margarit. Barcelona.

Avui és el dia de la Mare de Déu de la Mercè. La patrona de Barcelona, i és festiu a ciutat. A Tarragona avui també és festiu. Santa Tecla va ser ahir, però com que era diumenge, s'ha passat el festiu a dilluns. A Calella de la Costa també fan festa amb motiu de la Minerva .

Però com ja fa massa temps que passa a les festes no hi som tots, falten els presos.

Les d'avui haurien de ser, en conseqüència, dates reivindicatives, a més de festives.

A més, i sobretot, a cada poble i ciutat hi han bons motius particulars per a la reivindicació.

A Barcelona en tenim uns quants. La pressió turística i la gentrificació, l'expulsió de classes populars dels barris per l'alça de preus de l'habitatge, la tendència a posar el turisme al centre de la vida econòmica i social de la ciutat. són, potser dels més importants.


Potser, però, el més greu de tots és la pèrdua d'identitat. La pèrdua de la identitat barrejada que conformen les mil llengües i nacions diferents que conviuen a ciutat està mutant en una "identitat" impostada, indistingible de la falsa identitat de tants i tants llocs turístics d'arreu del món. Una "identitat" de marca comercial i de tour amb bus turístic. Una "identitat" de barris amb preus d'immobiliàries internacionals de luxe. Una "identitat" que exclou les classes populars i les redueix a espectacles de parc temàtic. Una identitat que diu que Barcelona, amb diners, pot ser el que tu vulguis . Una identitat prostituïda.

Tanmateix, és impossible no estimar aquesta ciutat.

Al seu llibre de poemes "des d'on tornar a estimar" (2015) Joan Margarit ens parla de Barcelona

BARCELONA

Aquest nom és encara un refugi.
La santedat civil de la cobdícia
i també l’exabrupte generós
dels morts a Montjuïc, enfront del mar.
On és aquella burgesia culta?
I aquells obrers que, a més del seu ofici,
se sabien poemes de memòria?
Què pot, encara, unir-me a una ciutat
a qui li veig la cara maquillada
com d’una mare morta?
Callat, escolto el ferro dels tramvies
que quan jo era jove passaven per la Rambla:
una sonata de pobresa i roses.
Però, a Montjuïc tinc dues filles,
i ara m’ofèn una gentada estranya,
que s’encega en la festa innecessària
d’hotels gelats i aparadors superflus.
Sol ser als refugis
on, a vegades, fa més fred que enlloc,
desolada ciutat que fas de puta.


(una selecció dels poemes de "des d'on tornar a estimar" a http://www.joanmargarit.com/category/seleccio-de-poemes-escrits-i-recitats/des-don-tornar-a-estimar-ca/ recitats pel mateix Joan Margarit)

dijous, 20 de setembre del 2018

Què vam aprendre el 20S?

Avui fa un any que l'estat espanyol va perpetrar el cop d'estat  contra el govern de Catalunya amb l'assalt a diverses seus de conselleries i organismes de la Generalitat.

Va ser un cop d'estat. Aquell cop d'estat pretenia derrotar el moviment independentista per la força, espantant als independentistes, empresonant de forma indiscriminada a càrrecs de les conselleries assaltades i intentant provocar una reacció violenta provant entrar sense ordre judicial a la seu de la CUP.

Avui, un any després hem vist que aquell cop d'estat, en realitat, revelava l'autèntica natura violenta, fosca i franquista de l'estat espanyol. Vam tenir temps de comprovar la virulència d'aquesta natura amb la brutalitat policial de l'1 d'octubre, i amb la repressió que va dur als Jordis primer, i al Govern després, a la presó o a l'exili.

El 20S de fa un any vam poder veure com l'estat se saltava totes les garanties i drets democràtics dels ciutadans per mirar d'esclafar l'independentisme. Ahir mateix, vam saber com la "justícia" espanyola ja ha dictat sentència i ens vol a tots condemnats o presos.

EL 20S, però, va ser la primera victòria de la resistència. No es va caure en provocacions. El camí que duia fins l'1 d'octubre no es va estroncar. També ens va mostrar que l'estat faria qualsevol cosa per aturar el referèndum. La lliçó era clara : calia, doncs, respondre amb determinació, coratge, autoorganització i imaginació.

Cert, el preu d'aquella lliçó va ser alt en termes de repressió, i Jordi Cuixart i Jordi Sánchez pateixen un cruel segrest des de gairebé fa un any a conseqüència d'haver aturat el cop amb la seva crida a l'acció no violenta.

Però, recordem-ho, va ser una victòria. Vam rescatar la victòria d'una situació profundament perillosa i plena de trampes.

Aquella victòria va permetre les de  l'1 i 3 d'octubre. Vam fer un referèndum i el vam guanyar. Es va proclamar la República.

No es va fer efectiva, en una decisió que a ulls d'avui, sembla que va ser més un error que no pas una altre cosa. Hi ha qui diu que es va evitar un bany de sang. Altres diuen que avui Catalunya ja estaria tramitant el reingrés exprés a la UE.

Sigui com sigui, la renúncia a la defensa de la República va obrir les portes a l'aplicació del 155 i la repressió que encara dura. Va ser una derrota. Per incompareixença, si es vol, però derrota a la fi. Ara bé, el republicanisme va perdre aquella batalla. Però no la guerra. El 21 de desembre, una nova victòria a les eleccions, en el pitjor dels escenaris possibles, retornava la majoria absoluta parlamentària a les forces republicanes. Amb més dubtes i renúncies del que cabria esperar, un nou govern republicà va ser triat, després de les antidemocràtiques i injustes intervencions de la judicatura espanyola.

Ha estat un any intens

Hauríem d'haver après alguna cosa : Les elits que han fet de l'estat espanyol el seu particular "cortijo" no negocien mai. Són elits que venen saquejant l'estat espanyol des de fa segles. Creuen que l'estat és propietat seva. Sigui com sigui, no tenen una autèntica oposició. Al contrari, semblen comptar amb moltes simpaties entre el mateix poble que rapinyen.

No podem esperar, doncs, cap diàleg. Aquesta és una lluita per la supervivència. O la república se'n surt, o serem anorreats com a societat.

En un dia com avui sembla que els partits republicans estiguin entestats a demostrar que ells són la baula més dèbil de la cadena. És cert que el preu que paguen en bons homes i dones segrestats i represaliats és demolidor i , segurament, aquest és el motiu pel que sembla que han perdut la iniciativa, o s'ho miren molt a l'hora de fer segons què. És molt humà. És, també, molt trist: vol dir que la repressió funciona. La força sempre ha estat l'argument dels forts. La no violència, per la seva banda també demana força. Molta. Una immensa i gairebé indestructible fortalesa ètica.

Per això, el lideratge polític del Republicanisme només pot ser per a gent amb aquesta immensa fortalesa ètica. No és fàcil. No hi ha gaire gent així. Per això és tan cruel i dolorosa la presó i l'exili de tants bons homes i dones. Per això és tan difícil que algú ocupi el seu lloc. No estic dient que les seves estratègies i decisions fossin encertades. Però només puc admirar i agrair la seva fortalesa ètica. I molt especialment per ells cal renovar el compromís en desplegar la República.

Per això, si els líders actuals no tenen aquesta categoria, si no poden posar-se al front, aleshores que s'apartin. No se'ls jutjarà. Al contrari : als ferits se'ls aparta dels front, se'ls cura i se'ls recupera. Cuidem-nos.

Però no poden ser un tap.

Jo no vull més autonomia. Jo vull desplegar la República. Serà la República la que alliberarà a preses i presos i permetrà el retorn d'exiliades i exiliats. Però l'ordre només podrà ser aquest : primer la República de Catalunya, i mercès a ella, la llibertat i el retorn. A continuació, un país nou, més lliure i democràtic, més net, més culte, més just, més inclusiu, més equilibrat, amb feina i oportunitats per a totes i tots.

Fa un any del cop d'estat. El vam aturar amb no violència. Vam aprendre que l'enemic juga molt brut i colpeja amb tot el que té.

Bé, doncs. Amb tot el que sabem i hem après, preparem-nos per a un nou embat. Aviat.

Hem d'alliberar la República.

dimarts, 11 de setembre del 2018

11S. Fem la República Catalana




11 de setembre, Diada nacional. Però no és com altres anys. Enguany, més que mai, toca ser al carrer.

Sí, és cert. L'any passat per aquestes dates, veníem de l'atemptat del 17A, de la contundent resposta policial que van donar els mossos, i de la contundent resposta cívica del país. Una resposta que va qüestionar directament el paper de la monarquia en el negoci de la venda d'armes i la seva amistat amb governs corruptes i protectors del terrorisme internacional. Aquells dies, alguns sentíem que ja actuàvem en bona part com un país independents. Que gairebé només faltava ratificar-ho amb una votació. Sentíem que calia culminar votant el primer d'octubre, però ho veiem possible. Veiem possible votar i guanyar. No hi havia eufòria, però sí molta esperança i determinació.

Encara no s'havia produït el cop d'estat i l'assalt a les conselleries, ni les detencions dels Jordis, ni havien vingut els piolins.  Encara havien de venir el 1Oct, el 3Oct, la declaració del 27O, el 155, les detencions del govern l'exili, les eleccions del 21D, l'antidemocràtica retirada de la sobirania del Parlament al qual, per tres cops (Puigdemont, Sánchez i Turull),  no se li va permetre triar lliurement al President de la Generalitat; finalment, la constitució d'un nou govern independentista, sempre sota vigilància i amb amenaça de repressió; també havia d'arribar la moció de censura a Rajoy i el suport -gratuït, i ara s'està veient que inútil- a Pedro Sánchez i l'aparent alleujament (només aparent) de les condicions de sotmetiment i control del govern de Catalunya.

Vam passar de l'esperança en una victòria que veiem possible a la resistència. La resposta de l'estat va ser fer ús de la violència i la repressió.

Hem après que la resposta de l'estat serà la violència i la repressió. No poden perdre el 20% del seu PIB, ara que Espanya és a punt de fer fallida. O més acuradament, les elits franquistes que van dirigir la transició de la dictadura a "la democràcia", el Règim del 78, i que controlen de forma intensa i profunda -sovint de forma corrupta-  l'estat espanyol no estan disposades a cap canvi que signifiqui la més mínima pèrdua d'aquest control, privilegis i beneficis. La República Catalana és l'única amenaça seriosa que han tingut des del 78. La seva resposta ha estat la que cabia esperar de franquistes : violència i repressió.

Enfront d'ells, el poble de Catalunya segueix dempeus. Seguim dempeus. Els Republicans ens vam equivocar pensant que el primer d'octubre significaria un moment d'obertura de diàleg. Error. L'estat espanyol franquista no negocia res. Les seves batalles sempre són d'extermini. A aquesta lluita, doncs, encara li queda temps i patiment, sang,  suor i llàgrimes.

Però aquí estem. I la nostra persistència és la seva derrota. La nostra persistència serà el triomf de la República de Catalunya. La nostra persistència serà la llibertat. Guanyarem. És inexorable i inevitable. Cada dia som més ni que només sigui perquè la demografia va al nostre favor.

Ara sabem ,a més, que caldrà pagar un preu en sang perquè només des de l'independentisme o republicanisme màgic algú pot creure que els franquistes pactaran un referèndum d'autodeterminació. Això no passarà mai. Mai mentre el franquisme segueixi dominant l'estat espanyol (i 40 anys després, el segueix dominant). No passara mai mentre el nacionalisme espanyol segueixi dominant l'estat espanyol. El nacionalisme espanyol és l'instrument polític del franquisme i està representat, almenys en tres partits: PP, C's i PSOE. El seu domini sobre l'estat espanyol és, simplement, abassegador. És aquest el nostre enemic. El que ens vol exterminar, i el que hem de derrotar per sobreviure.

Però nosaltres persistim. Persistim. Resistim. Resistir és vèncer. Hem pres l'humil decisió de no retrocedir. Resistència no violenta perquè no serà amb força que vencerem. Però resistència a la cap i a la fi. Quan arribi el moment, caldrà controlar el territori. No hi ha una altre i caldrà resistir. Els carrers han de ser nostres. Els carrers sempre han de ser nostres.

Per això, perquè els carrers han de ser nostres, avui toca sortir al carrer. A la Diagonal o a les marxes que es fan arreu del país. Toca dir ben fort i que tothom ho entengui que la República Catalana no es rendeix. Que la República persisteix. Que no retrocedim. Que desplegarem la República. Que farem el procés constituent. Que al franquisme, que és un feixisme, se'l combat i se'l derrota i que a aquesta lluita tots els pobles d'Espanya hi són cridats; que en  aquesta lluita tots els demòcrates d'Espanya i d'Europa tenen batalles pendents i que cal vèncer; que en aquesta lluita, tots els republicans de l'estat han de participar. Catalunya és la línia de front del combat contra el franquisme a l'estat. Catalunya serà la  tomba del feixisme. La llibertat de Catalunya és la llibertat dels pobles d'Espanya.

Tenim, doncs, una gran responsabilitat.

Ens veiem al carrer.

Que tingueu una bona i reivindicativa Diada Nacional.

Visca Catalunya Lliure! Visca la República!




dimarts, 4 de setembre del 2018

Conferència del president Quim Torra

L'he enganxat tot just començar i l'he pogut escoltar per la ràdio. La conferència política que el President Torra ha dit avui al Teatre Nacional.

El que m'ha cridat més l'atenció ha estat el que m'ha semblat una referència a l'auto organització popular entesa com que cadascun de nosaltres podem ser subjectes constituents. Crec que és molt bo tornar aquesta responsabilitat al poble. Al individus que som el poble. La República és perquè el poble és.

M'ha agradat el fet de vincular directament el dret d'auto-determinació dels territoris al dret d'auto-determinació individual que és, de fet, l'essència mateixa de la llibertat humana.

M'ha agradat també l'anunci de la recuperació de les lleis suspeses, en la seva major part, lleis de contingut social.

Ha exposat el concepte de "marxa" per les llibertats democràtiques. Un concepte difús i que sembla estar més relacionat amb el que deia de l'auto determinació individual, dels subjectes constituents i de les accions que en les properes setmanes caldrà emprendre i que, finalment, culminaran en el judicis als presoners polítics.

Crec que si teniu una hora de temps, val la pena escoltar al President.


dilluns, 3 de setembre del 2018

11S, Inscriviu-vos!

Dimarts de la setmana que ve és la Diada Nacional. Hem d'omplir la Diagonal per moltes raons :

Per a explicar-li clarament a Pedro Sánchez que l'estatut ja es va votar el 2006 i el resultat va ser el "cepillado" i la sentència del Tribunal Constitucional el 2010. La via estatutària i constitucional va morir la 8 anys. De veritat, a fet aquesta proposta seriosament? ens pren per idiotes?

Per recordar que no fa ni un any vam votar en referèndum, malgrat la violència policial i les porres. I vam guanyar. I es va fer una declaració d'independència. la  República no es va desplegar per evitar un bany de sang però el resultat no va ser diàleg, va ser repressió, empresonaments i 155, va ser la campanya d'odi de C's i PP. I malgrat tot això, es va votar i la República va tornar a guanyar. Però, de nou, la resposta no va ser diàleg, si no més repressió i més empresonaments.

Perquè ja n'hi ha prou de parar la galta i cal passar al contraatac. Hem de desplegar la República. Només la República alliberarà als presos. Només la República ens permetrà fer de Catalunya un país millor, més net, més culte, més lliure . Per a nosaltres i per als nostres fills. Per als que ja hi som i per als que venen i vindran amb bona voluntat i amb ganes de fer de Catalunya el seu país. Vinguin d'on vinguin. Per als que busquen refugi entre nosaltres.

No ho dubteu. l'11S la Diagonal ha de ser nostre. Tots els carrers. Sempre.

Inscriviu-vos!




diumenge, 2 de setembre del 2018

11S. Fem la República Catalana!

D'aquí nou dies és 11 de setembre, Diada Naciona.

Toca performance. Sí, ja ho sé. Cansa. Fa mandra. La de l'any passat havia de ser l'última Diada, ara sí, abans de la Independència. Però mira, resulta que no és ben bé així.

A veure, per una banda, la República ha estat proclamada.

Però no ha estat desplegada. No només això: Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Oriol Junqueras, Quim Forn, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull estan segrestats per l'estat, vergonya, a presons ubicades a territori català.

Hi ha exili : Carles Puigdemont, Meritxell Serret, Toni Comín, Lluís Puig, Clara Ponsatí. Marta Rovira, Anna Gabriel.

Algú dirà que avui som més lluny de la República que fa un any, abans de tots els fets que s'ha esdevingut des d'aleshores.
 
Però no és cert. És exactament al contrari. Malgrat els segrestats i els exiliats. Les possibilitats de fer efectiva la República són, objectivament, molt més altes a hores d'ara. Justament pels fets esdevinguts durant aquest any. Més que res i que cap altre cosa:  la consolidació i increment lent, però segur, de la base independentista, la recuperació del front institucional a Catalunya, la consolidació del front internacional, els nervis cada cop més evidents de l'unionisme i el seu error monumental de voler convertir els llaços grocs en "violència" i la seva estratègia incendiària. La resiliència republicana , en definitiva. El 155 havia de ser la victòria per KO de l'estat espanyol sobre la República Catalana, però no ha estat així. Ha estat, pen contrari, la constatació que no té cap altre argument per retenir Catalunya que la força. I que aquest argument, a Catalunya, ningú que sigui demòcrata el pot comprar.

El 155 ha fracassat. La seva arma definitiva ha fet mal, però no ha estat, ni de bon tros, suficient. La millor carta de l'estat espanyol a dia d'avui  segueix sent, com ho ha estat sempre, la divisió interna del Republicanisme i el curtplacisme tàctic dels partits republicans. Per contra, la millor arma republicana segueix sent, com ho ha estat sempre, l'impuls de la gent. La base que, lenta però constantment, va creixent. La gent mobilitzada. Els carrers que a la fi han estat i seran, si ho fem bé, sempre nostres.

Per tant, guanyar segueix estan a les nostres mans.

Encara no hem guanyat. El fracàs del 155 no vol dir, ni molt menys que  nosaltres hàgim guanyat. Només cal constatar l'evidència que la República no s'ha desplegat. Les espases estan en alt. Tenim avantatge, però hem de recuperar la iniciativa i l'empenta i, sobretot, no hem de cometre errors. No donem armes a l'enemic. Brandem amb força les nostres millors armes.

És per això que hem de tornar al carrer. Aquest 11 de setembre hem d'omplir la Diagonal. La Diada ha de ser la fita que marqui l'inici de les mobilitzacions. Hem avançat quan hem pres la iniciativa, quan hem dictat  l'agenda. Hem après molt i hem de posar en pràctica tot el que hem après. Hem de fer valdre la nostra força, que la tenim, i és al carrer.

Els presos són la nostra responsabilitat perquè ells ens representen a nosaltres. No ens podien tancar a tots i els han represaliat a ells. Hem d'alliberar-los i només la República podrà alliberar-los. Per això hem de tornar al carrer i ocupar-lo tant com calgui.

Primer de tot, per nosaltres : per la República. I de retruc, per elles i ells, perquè només la República els alliberarà del segrest del que són víctimes.

Som-hi doncs! Llum als ulls i força al braç.  Busca el teu tram i apunta't!