dijous, 31 de gener de 2013

Un article d'Iu Forn

Em creuré que tot aquest fangar de corruptes en que vergonyosament ens trobem ficats tindrà solució si a les properes eleccions el PPSOE obté menys de deu milions de vots.

A dia d'avui obté gairebé divuit milions de vots

No seria la solució, però seria un pas important.

Però, si he de dir la veritat, soc bastant escèptic. El següent és un article d'Iu Forn d'abril de l'any passat i que fa rumiar, i força, sobre com voten les majories.

LA LLAMBREGADA

Som responsables del que ens passa? Per IU FORN, 19/04/2012.

La Fundación Alternativas ha presentat un informe molt interessant, a la vegada que encoratjador, de cara a mantenir l'esperança en el gènere humà democràtic. Primera dada: 40 dels 69 alcaldes acusats de corrupció que van presentar-se a la reelecció a les municipals del 2011 van repetir mandat (millor xoriço conegut, oi?). Segona dada: en 63 dels 106 municipis amb l'alcalde implicat en un cas de corrupció hi va guanyar el mateix partit polític, cosa que vol dir un 59,4% dels casos (volem lladres dels nostres). "I això és molt o és poc?", em preguntarà ara vostè.

Bé, a la resta dels 8.386 municipis va repetir el mateix partit en 5.566 dels casos, fet que significa el 66.4% del total. Per tant, no cal ser molt hàbil per saber que la diferència és de només 7 punts. Tercera dada: en llocs com Torrejón de Ardoz, l'alcalde del PP, esquitxat per un cas de corrupció dos anys abans de les eleccions, va passar de tenir un 43,3% dels vots a tenir-ne el 68,5% (al bon xoriço nostrat cal premiar-lo).

Quarta dada: el vot al partit de l'alcalde corrupte reelegit va augmentar en 4,8% punts de mitjana quan els ciutadans consideraven que el cas podia produir beneficis econòmics al conjunt del poble i, en canvi, el penalitzava si creien que s'enriquia personalment (volem robatori per a tothom). Conclusió: la culpa de tot és dels mercats.

És que no hi ha res com fem cara de "I a mi què m'està dient, pobre de mi, jo què sabia?" Miri, sense anar més lluny, la Junta Rectora de WWF España (l'antiga Adena), una de les grans ONG ecologistes del món i amb un gran programa de conservació d'elefants a l'Àfrica. L'any 1968 va donar-li la presidència d'honor al rei i només ha necessitat 44 anys per assabentar-se que el rei era un gran caçador i per iniciar el tràmit de revocació de la decisió. El que li deia, que som bellíssimes persones a qui la innocència ens porta pel pedregar.

diumenge, 27 de gener de 2013

Delinqüència

A la ràdio acaben de passar un bloc de notícies relacionades amb assalts a cases, robatoris amb violència i petita delinqüència. Una de les notícies deia que no només s'ha detingut als assaltants si no també a la víctima de l'assalt, que ha resultat que estava en recerca per estafa.

La petita delinqüència és de les coses que més mala llet genera. Les víctimes són, en general, gent ben normal i corrent a les que el trasbals d'un robatori, o d'un assalt, els pot deixar bastant fotuts.

A més, son casos que fan por: Tothom pot ser víctima d'un robatori amb força, o d'un assalt a casa seva. No hi ha gaire defensa possible apart de la precaució i confiar que l'estadística et posi a la banda de la gent que aquest any no serà víctima de la delinqüència. Poca cosa més a fer: la policia, en general, arriba quan els lladres ja han fugit.

La notícia és la notícia i el correcte és dir-ho. L'increment de casos de petita delinqüència és un signe dels temps, difícils, que estem vivint. Com als 70 i 80, quan la crisi econòmica va escampar la delinqüència, l'heroïna i els quinquis per tot arreu.

Per això em sobta quan un polític d'un partit condemnat per corrupció diu "Corrupció n'hi haurà sempre, allà on hi hagi un ésser humà n'hi pot haver". La frase té suc. El problema és l'ésser humà? De veritat? El problema de la corrupció i de la delinqüència és l'ésser humà?

No hi té res a veure un sistema que genera pobresa, atur i exclusió? on els corruptes fan lleis d'amnistia fiscal per perdonar-se la corrupció mentre hi han sis milions d'aturats al carrer? Segur que el sistema no hi té res a veure?

Hi ha un eslògan de l'esquerra anticapitalista que diu: "Qui sembra la misèria, recull la ràbia".

dimecres, 23 de gener de 2013

Sobirania

Ni Principis de Hanlon, ni punyetes. Avui les diputades i diputats de CiU, ERC i ICV m'han fet sentir ple d'orgull.

El pas donat avui té molta importància. És cert, com bé s'han afanyat a recordar els mitjans madrilenys, que no és el primer cop que el Parlament de Catalunya es pronuncia en favor del dret a l'Autodeterminació: Aquest article de "El País" repassa els diferents pronunciaments del Parlament sobre la qüestió.

També diuen que no té valor jurídic. Ho justifiquen amb el fet que textos de sentit similar s'han fet amb anterioritat sense que, en veritat, tinguessin més valor que brindis al sol.

El d'ara és diferent? Sí que ho és. Explícitament el Parlament Declara la Sobirania de Catalunya, allà on en resolucions anteriors només afirmava que "no es renunciava", o que Catalunya té el dret a l'Autodeterminació, de forma neutra. Segon, no pel text en si, si no per la intenció de fer-lo servir a curt plaç, d'emparar-se en la legitimitat que el fonamenta i d'utilitzar-ne la legalitat que se'n desprèn: Anomenar "Declaració de Sobirania" en comptes de simple Resolució no és casual ni innocent. El camp semàntic de "Sobirania" és el mateix que el de "Independència; i "Declaració de Sobirania" és paral·lel a "Declaració (unilateral) d'Independència". Hi ha un camí traçat.

Segons "El País", l'estat espanyol no mourà un dit fins que arribi el dia de la consulta. Fals. Evidentment l'estat espanyol està movent molts fils per fer avortar el procés independentista que avui ha assolit una primera i important fita. Això no vol dir que a l'estat li calgui, per ara, poca cosa més que continuar amb l'asfíxia econòmica de la Generalitat per a minar el procés.

L'esforç que haurà de fer la Generalitat d'aquí a la celebració de la consulta haurà de ser titànic i el marc legal és, al meu entendre, el menor dels problemes. Per què? Perquè la Declaració de Sobirania revoca la legitimitat de la Constitució Espanyola i formalitza una nova legitimitat. Avalada, a més, per la majoria absoluta llarga d'un Parlament acabat de triar democràticament. A partit d'aquí, es pot construir la legalitat ad hoc que calgui. La Constitució Espanyola no ho pot dir això. Cap persona menor de 52 anys ha votat la Constitució. En canvi, el nostre Parlament el vam poder votar el mes passat tots els majors de 18 anys. Qui vol discutir de legitimitats?

Evidentment, que la força del paper signat avui serà tanta com la força i la voluntat de fer-lo efectiu; i aquesta efectivitat passarà per superar el repte d'haver de pagar cada mes les enormes despeses de la Generalitat (nòmines, proveïdors, subvencions...) o, com no, el de l'organització de la pròpia consulta, que comptarà amb l'oposició de la força de l'estat.

El repte és immens, però avui, en escoltar el resultat de la votació m'he emocionat. Crec que ha estat un dia històric. Així ho deuen haver sentit cinc diputats del PSC que han trencat la disciplina de vot del seu partit per evitar votar en contra de la Sobirania de Catalunya. Cal valorar i agrair la força d'aquest gest, igual com cal valorar i agrair, sobretot, la força de tots els vots afirmatius.

No. No ha estat com en les ocasions anteriors. Aquest cop, i aquesta és la millor notícia, hi ha voluntat. Ho sento així. El d'avui ha estat un dia per a reconciliar-se amb la política. Avui he sentit orgull pels meus representants al Parlament.

Avui sento confiança.

dimarts, 22 de gener de 2013

Principi de Hanlon i Declaració de Sobirania

La de demà pot ser una d'aquelles jornades, al Parlament, de les que fan afició.

Vostès diran que no és gaire respectuós fer servir aquest llenguatge per referir-se a una jornada que pot ser, aquest cop sí, històrica.

Perquè la Declaració de Sobirania és, de ple dret, el primer pas legal - a l'empara de la legalitat internacional, òbviament - en el camí cap al Referèndum d'Autodeterminació i, així ho espero, cap a la Independència.

Serà un dia important i, si segueix el guió previst, la Declaració serà aprovada amb els vots a favor de CiU, ERC i ICV, i els vots en contra de PP i Ciudadados. Sembla segur el vot contrari del PSC i ens podem trobar amb un "sí crític", que pot prendre la forma d'una abstenció parcial, dels diputats de la CUP.

Però la de demà sembla una jornada on el guió estarà per saltar-se'l.

EL PSC. ¿Es trencarà la disciplina de partit i veurem diputats del PSC votant a favor de la Declaració de Sobirania? Espero i desitjo que sí.

CiU. Sí, també CiU. Els diputats d'Unió Democràtica votaran a favor de la Declaració? o Duran espera a demà per venjar-se de la molt inoportuna declaració contra Duran del Consell de Barcelona de CDC. Tan inoportuna que sembla feta a propòsit per donar una excusa per a una abstenció o un vot negatiu. Ep! no dic que no puguin tenir raó. Jo el que dic és que és inoportuna.

Vejam, doncs, què passa: demà es poden trencar PSC i CiU. A més, queda per veure en què consistirà el "Sí crític" de la CUP. Realment, si per un casual demà la Declaració de Sobirania no es pogués aprovar, seria com per plantejar-se seriosament emigrar a un país de gent menys sonada. Tampoc es pot descartar que s'aprovés amb els vots en contra, o l'abstenció d'UDC. En aquest cas, l'escenari resultant obligaria un replantejament profund de les aliances i dels temps del procés: opino que es faria inevitable accelerar-lo molt i donant entrada a ICV al govern.

Tanmateix, el més probable és que uns i altres es cenyeixin al guió escrit, tot i que tinc moltes esperances en que diputats del PSC salvaran la dignitat del partit. També crec que Duran sap prou bé que comprometre la Declaració de demà significa el final d'UDC, cosa que, de moment, no sembla que li convingui gaire. O potser sí. Ves a saber.

Duran no és independentista. Ja ho ha dit més d'un cop i no és novetat. El que preocupa és que gent oposada al procés d'Independència puguin estar ficats al Consell de CDC de Barcelona, i amb prou força per a impulsar una declaració tan explosiva com la d'ahir, amb la intenció de provocar ara el trencament amb UDC. Digues-me paranoic.

Seria preocupant. Ara bé el que debò seria preocupant és que, tot plegat, no respongués més que a una lamentable manca d'olfacte i de gestió dels temps. Em temo que es això. L'independentisme tampoc escapa del Principi de Hanlon. Esperem que uns i altres sàpiguen estar a lloc. Aquest partit només el perdrem si ens fiquem gols en pròpia porta.

Demà serà un dia interessant. Tant de bo, que històric.

diumenge, 20 de gener de 2013

Sobirana irritació

Algú li hauria de dir al senyor Pere Navarro que cansa.

Però cansament no és la paraula. La paraula és irritació.

A la direcció actual del PSC el cos els demana votar en contra de la declaració de sobirania. És perfecte. Res a dir. Només faltaria que un partit democràtic no pogués posicionar-se sobre aquesta qüestió, o sobre qualsevol altre. Tant bo i democràtic és votar a favor com fer-ho en contra.

Però el que no és acceptable és voler enganyar. La via federalista que proposen és una quimera. Ni en somnis el PSC podrà influir al PSOE per a poder encetar una reforma federal de la constitució que reconegui explícitament la plurinacionalitat de l'estat. Ja ho ha dit Rubalcaba: "el concepte d'Espanya" no es toca. L'oferta "socialista" passa per -fa riure- reformar el senat.

El PSC menteix quan parla de via federalista. El PSOE no està per aquesta via. Però, a més, en l'hipotètic cas que el PSOE pretengués fer una reforma del "federalitzant" del Senat, hauria de comptar amb el suport del PP. EL PP és el garant últim de la immobilitat constitucional. Per cert, avui el PP compta amb majoria absoluta al congrés espanyol. Perquè hauria d'"ajudar" al PSOE?

El que li passa al PSC és que no creu que Catalunya sigui un subjecte jurídic sobirà. No ho creu. Per això la insistència en fer una "consulta legal" amb el "permís de l'estat". El PSC no vol dir que ells no creuen que Catalunya sigui subbjecte jurídic sobirà. No s'atreveixen a dir-ho. Tenen por i esperen que el seu particular "Primo de Zumosol", el PSOE, els estalviï del tràngol d'haver de prendre partit. O potser és una tàctica d'engany i estan jugant al poli bo i al poli dolent.

Si Catalunya és un subjecte jurídic i sobirà no cal demanar permís per a fer cap consulta. La legitimitat del Parlament és la que avala la legalitat de la convocatòria. En democràcia, la legitimitat és la que justifica la legalitat. En resum: Catalunya és sobirana? Sí o no? T'ho creus o no t'ho creus?

I que fa el PSC? vol demanar permís. Per què? Perquè no creuen que Catalunya sigui sobirana. Punt. Tenen dret a pensar això i a defensar-ho, evidentment. Però per una banda diuen que Catalunya és sobirana i té el dret a decidir, i per l'altre, el fet és que volen demanar permís. Fets, i no paraules, senyors del PSC. No lliga el que diuen amb el que fan.

El PSC no votarà la declaració de sobirania. Si la vota serà perquè s'ha rebaixat tant que no és un declaració de sobirania. No és negociable. Una rebaixa inacceptable seria, per exemple, afirmar que Catalunya és un subjecte jurídic i sobirà per, a continuació, plantejar l'exercici d'aquesta sobirania amb una consulta sotmesa a la legalitat espanyola. Si et sotmets a la legalitat espanyola, aleshores la legalitat espanyola impedeix la consulta. Ni la permet ni la permetrà. No hi ha consulta i s'ha acabat. Punt i final.

El PSC té por, o potser és tacticisme unionista, i menteix. Al menys que tinguin la dignitat de dir en veu alta que ells no creuen que Catalunya sigui sobirana. Que ho diguin en veu alta que no creuen que Catalunya és una nació. No ho faran. No tenen pebrots, o potser és el seu joc. Però cansa. No, més aviat és irritant. Què irritant que és la mentida.

dissabte, 19 de gener de 2013

Una teoria sobre el perquè de la corrupció

No és veritat que tots els polítics siguin iguals. Dir que tots els polítics són iguals és una falsedat obvia. En límit, tots som polítics, perquè tots prenem decisions i, en el límit, moltes decisions, més de les que reconeixeríem a primera vista, responen a criteris polítics. Política del dia a dia, si es vol, però política a la fi. Esquerra i dreta existeixen i, en el dia a dia, es manifesten en prioritats, o actituds enfront als reptes quotidians. No tots els polítics són, som, iguals. Si enfoquem només als polítics "professionals" crec que tampoc.

Però la corrupció és allà. Hi han polítics corruptes. El cas Bárcenas és el darrer, però la llista és llarga: Palaus, Pretorians, Palma Arena, Urdangarin, Gürtel, Camps, Pallerols... i aquests són noms que em venen al cap sense haver de fer cap recerca. L'experiment de buscar "casos de corrupció 2012" al Google és demolidor.

La Política, amb majúscules, molts cops s'ha plantejat com una "carrera". Fer "carrera política". És tan antic com les institucions de govern. Estava en la base mateixa de la "democràcia" grega, o del senat romà. L'esquema és: personatge d'èxit que, a manca de reptes millors o impulsat per la mateixa posició social, es presenta a un càrrec públic, o a un alt-càrrec funcionarial, amb l'objectiu, acceptat i reconegut socialment, d'escalar posicions en l'estructura de poder.

Aquesta era la forma tradicional de fer política. La política dels grans imperis era quelcom reservat, doncs, a les capes socials més poderoses. Només aquests tenien els mitjans i la motivació necessària per a fer política. I la política era l'exercici del poder. L'increment de la quota de poder, representava l'èxit en política.

Recordatori: Poder vol dir fer que els demés facin el que se'ls mana, de grat, o per força. El Poder és la submissió dels altres als desitjos d'un. El poder no entén de limitacions territorials o nacionals. Tothom és susceptible de ser sotmès pel Poder.

Potser la millor representació del poder sigui la monarquia absoluta. El representant paradigmàtic en seria Lluís XIV de França, el Rei Sol. Un Borbó, ves per on. Ell deia: "l'estat sóc Jo". El monopoli del Poder, concentrat en una sola persona. Ni tan sols té sentit demanar-se si Lluis XIV era corrupte. El poder s'autojustifica. El poder absolut s'autojustifica absolutament.

Els únics interessos vàlids per Lluis XIV eren els seus. La bona marxa de l'economia, o les guerres en que es va ficar no responien a cap altre interès que no fos el seu. Les vides dels seus súbdits no tenien més importància que la de simples objectes útils, o no, per a l'assoliment dels seus objectius i perpetuar el monopoli del poder per al seu llinatge.

Aquest plantejament del Poder per a servir al propi interès, i al del propi clan perdura avui. De fet, diria que és una forma bastant habitual d'apropar-se a la política.

La Revolució burgesa Francesa, la Revolució socialista Russa, la Revolució llibertària de la CNT a la guerra civil espanola, Les diferents revolucions americanes han aportat, sobretot, una visió nova sobre el poder. El Poder no ha de dominar al Poble o a la classe. Al contrari, és el poble o la classe la que ha d'exercir el poder per a servir els interessos del poble o de la classe. Les "Democràcies Occidentals" afirmen que la sobirania de l'estat resideix al Poble, i que el Poble, a través dels "representants" que tria "lliurement", és el que exerceix el Poder.

EL cas és que és molt discutible que siguin autèntics "representants", així com que se'ls triï "lliurement". Parlar avui de fer "carrera política" segueix tenint un sentit prou similar al que tenia fa centenars, potser milers d'anys. La novetat és que contemporàniament també és possible ficar-se en política no per fer "carrera", si no per idealisme: per la convicció que és possible ser un "representant" del Poble per a servir al Poble.

Jo crec que hi han polítics idealistes d'aquesta mena. També penso que és més fàcil trobar-los en partits extrems (d'esquerra o dreta) que no pas als partits centrals (d'esquerra o dreta) que, justament per la seva ubicació sociològica són els que, més probablement, exerceixen el poder i on amb més probabilitat, doncs, trobarem polítics interessats, simplement, en fer carrera política, és dir, en acaparar i exercir el poder. Vol dir que no es poden trobar idealistes als partits centrals? segur que se'n poden trobar però dubto que a menys que es tracti de personatges molt singulars estiguin en llocs alts dins la jerarquia del poder.

Els "idealistes" no semblen tant corruptibles, però això no vol dir que no tinguin les seves pegues. Potser la més greu és que acabin pensant que,efectivament ells són els representants del Poble o que el Poble parla per la seva boca.

En la meva opinió, doncs, exercint el poder hi han aquests dos tipus principals de polítics "professionals": els idealistes i els polítics de carrera.

Els tipus purs no són el més habitual i, segurament, la majoria dels professionals de la política es trobarien en algun punt intermig, més cap a una banda o més cap a l'altre, de l'eix idealisme - interès personal.

Ara bé, penso que en nombre guanyen per golejada els que són més aviat "de carrera" i també crec que aquesta és la justificació del gran nombre dels casos de corrupció. No vull dir tampoc que el polític "de carrera" hagi de ser corrupte, però el que és evident es que qui es fica en política per prestigi o per promoció personal, fàcilment pot derivar cap a l'interès i el lucre personal i, com ja he dit, el poder s'autojustifica. i com més poder, més autojustificació.

A tot el món passa el mateix. Arreu hi han idealistes i arreu hi han polítics de carrera. Arreu hi han cassos de corrupció. La corrupció sembla inherent al "Sistema Democràtic". Però la quantitat i intensitat dels casos de corrupció a l'estat espanyol no semblen tenir equivalent a altres països, diguem que "occidentals", amb el que s'acostuma a anomenar més "tradició democràtica".

Quina és la diferència? Segurament n'hi han moltes. Sospito que una diferència fonamental és que a altres latituds la gent sí que és conscient que no tria "als que manen", si no que tria els seus "representants" i, per tant, espera una coherència i passar comptes de la feina feta amb la cessió de sobirania personal que implica aquesta "representació".

Em sembla que per aquí va la cosa. Simplificant molt: a l'estat espanyol (Catalunya inclosa, per ara) el "sistema democràtic" està pervertit en el fonamental: el discurs oficial no és aquest, es clar, però el sentiment és que no es tria "a qui et representa", si no "a qui et mana". Se'l tria per manar i, per tant se l'obeeix. És una cessió de poder gairebé absoluta.

A més, ha estat així des de fa molts i molts anys. El poder no ha de justificar-se amb el Poble ni retre comptes a ningú més que a ell mateix. Tampoc és casualitat que els cognoms dels polítics que exerceixen el Poder es repeteixin any rere any i generació rere generació. El Poder s'ha reproduït, i s'ha blindat durant molts anys. Tampoc no hi ha un control del poder: Avui, per exemple, la justícia depèn de quotes de partits. La defensa aferrissada de la immutabilitat de la constitució està plenament justificada pel blindatge i la perpetuació del Poder.

Sospito que l'objectiu fonamental de l'"espanyolitzar" del ministre Wert és, sobretot, ensenyar als nens a acceptar sense discussió "l'autoritat dels que manen". Déu mos guard que esdevinguessin ciutadans formats, informats i crítics amb el Poder, o que s'adonessin del que significa "Sobirania del Poble".

Amb un Poble mesell, com no ha d'haver-hi corrupció?

dilluns, 14 de gener de 2013

La Declaració de Sobirania ha de comptar amb ICV i la CUP.

Que Duran digui que ell votarà no a la independència és indiscutible. Dret a decidir és justament això: triar entre diverses opcions. Si Duran diu quer vol votar per l'unió amb Espanya, doncs, és de pura normalitat i no mereix cap comentari.

A més, resulta que Duran ho deia també durant la campanya electoral, cosa que caldria veure si va servir per sumar o restar vots a la federació de partits per la que es presentava. Jo opino que va restar més vots que no en va guanyar. Perquè Mas deia una cosa -al final de campanya va començar a dir les coses pel seu nom- i Duran deia la contrària.

Però, amb tot, CiU va obtenir uns resultats que alguns diuen que són dolents, però a mi em costa veure com a resultat dolent el fet d'obtenir més del doble de diputats de que la segona força.

Tanmateix, no ho sabrem mai. El fet és que avui Unió Democràtica compta amb tretze diputats al Parlament. Coses de les llistes tancades. Aquests tretze diputats són, avui en dia, un gran dubte, o potser no tant. Segons el programa electoral de CiU, aquests diputats estan per "l'estat propi". Segons en Duran, aquest "estat propi" ho seria dins un estat confederal.

I això sí que és de pel·lícula. El federalisme del PSC té la dèbil excusa de la interlocució amb el PSOE, al que vol demanar una reforma de la constitució en un sentit federal. Cosa que és molt risible. Com si el PSOE tot solet, sense comptar amb el PP pogués canviar res; i com si el PSOE i el PP tinguessin la més mínima intenció de canviar res.

Cal ser cínic, o prendre a la gent per burra. I clar, el PSC s'ha fotut una patacada, i el que li queda. Doncs bé, el cas del "confederalisme" del Duran ni tan sols compta amb la interlocució del PSOE. Potser per això tant d'interès en afegir el PSC a la declaració de sobirania. Però realment cal ser encara més cínic, o prendre a la gent encara per més burra, per pretendre colar el "confederalisme" a través del "federalisme" del PSC.

Està molt bé a nivell teòric dir que cal considerar totes les propostes: des de la recentralització més durament jacobina de l'estat, fins a la proclamació d'una República Socialista Soviètica. Però a la pràctica, les coses no van així. A la pràctica la declaració de sobirania enceta un camí que té un final definit: la independència. La independència, no el federalisme o, no em facin riure, la confederació. La independència depèn, principalment de la decisió sobirana d'un poble sobirà i que, per això, fa primer una declaració de sobirania. En canvi, per a modificar l'estructura de l'estat espanyol el que cal és un procés constituent que involucri tots els ciutadans de l'estat. No cal una declaració de sobirania del Parlament de Catalunya per a transformar Espanya en un estat federal o confederal. El que cal és una majoria a l'estat espanyol que vulgui aquest canvi. Aquesta majoria, no cal dir-ho, ni hi és ni se l'espera.

A qui vol enganyar Duran? De debò creu que enganya a algú? No, no crec que enganyi a ningú. Duran no vol la independència de Catalunya i farà el que calgui per oposar-s'hi. En l'extrem, els tretze diputats d'Unió Democràtica votaran en contra de la declaració de sobirania tal com està escrita i aquest serà el trencament definitiu de CiU. Veurem diputats d'Unió Democràtica votant contra la independència de Catalunya. Tots? espero que no.

Veurem un front del No integrat per PP, PSC, Unió Democràtica (espero que menys de 13 diputats) i Ciutadans. Quines conseqüències tindrà aquest moviment? Posarà les coses més difícils en el dia a dia, sens dubte. L'aritmètica és apassionant: En el pitjor dels casos, el govern quedaria reduit a (50 - 13) 37 diputats de CDC. Seria el moment que entressin els 21 diputats d'ERC (37 + 21) per a tenir un govern de 58 diputats i es faria imprescindible el suport d'ICV (58 + 13) per sumar fins al 71 diputats. El que es faria evident en aquest cas és que el govern només tindria sentit per a l'organització del referèndum de forma gairebé immediata.

Ara bé, quina seria la pregunta de la consulta? des d'ICV s'ha plantejat més d'un cop la voluntat d'incloure l'opció federalista. Però això seria, al meu entendre un engany i no s'hauria d'acceptar. Caldria anar, penso, a un nou procés electoral, aquest cop amb una coalició de partits amb la Proclamació Unilateral d'Independència al programa, si no es pot plantejar la consulta sense una pregunta clara: independència, sí o no.

Tanmateix, em refio molt més del posicionament nacional que prendrà ICV que del que prendrà Duran. Crec que cal tenir confiança. A més,cal esperar a veure qui acaba votant la Declaració de Sobirania. Esperem que CDC, UDC (de moment), ERC, ICV i la CUP es posin d'acord. La roda ja està girant.

dijous, 10 de gener de 2013

Obrer informàtic

Que Déu em perdoni, però soc informàtic. Cal aclarir-ho perquè avui no se'n diu informàtics dels informàtics. Es parla de Consultors, d'Analistes, o d'Enginyers de Sistemes Senior. Millor encara si es diu en anglès. Està bé. Són noms molt bonics i sonors, però parlem d'informàtics, a la fi. D'obrers informàtics per a ser més precisos.

En descàrrec meu, he de dir que no era la meva intenció, però resulta que era una cosa que sabia fer (i crec que encara en sé), i que em permet guanyar-me la vida. Així que des de fa més de vint anys que treballo en el sector TIC i uns catorze en consultoria. Per cert, aprofito per presentar el meu CV, per si algú em vol fer una oferta que no pugui rebutjar.

Una de les conseqüències de ser informàtic i de portar tant de temps en aquest sector és que me'l conec una mica i que he vist canvis i estic veient canvis, no sempre agradables.

Quan vaig ficar-m'hi (tot just abans dels Jocs de Barcelona!) dels informàtics i de les TIC tothom en parlava del seu gran futur, de les oportunitats, de que calia apuntar-se a la revolució digital que era la nova revolució industrial.

El cas és que en aquell moment es valorava, fonamentalment, la formació, el coneixement, la creativitat... Els obrers d'aquella nova revolució digital teníem poc a veure, o crec que així ho sentíem la majoria, amb els treballadors de les fàbriques de la revolució industrial i, de fet, poc a veure també amb els treballadors i obrers de les fabriques contemporànies.

A més es va viure l'auge de les "punt com", i la desaparició i desindustrialització de sectors econòmics complets i la terciarització de l'economia en conjunt. En el seu moment, un treballador del sector podia, en un any, doblar o triplicar el seu sou fent un parell de canvis de lloc de treball. Hi havia feina de sobres. A canvi de què? de vendre's l'ànima i fer més hores que un rellotge. Però la joventut ho aguanta tot. I l'ambició i l'èxit són motors d'una enorme impulsió.

Tot això passava en aquells anys d'eufòria. S'aprofitava, entre d'altres, la liberalització del mercat de les telecomunicacions. Es parlava d'stock options per a tothom, de plans de carrera, de moltes coses. També es parlava de fidelització dels treballadors, un bé escàs, i de programes de conciliació familiar, i d'avantatges socials.

La de les "punt com" va ser una de les primeres bombolles a petar. Però el sector TIC podia assumir raonablement aquella punxada. Realment, aquella revolució digital estava allà per quedar-se i, efectivament, havia de ser la nova revolució industrial. Això tenia unes implicacions importants: calia industrialitzar-se.

Industrialitzar és el pas següent a l'artesania. On hi havia un programador genial i creatiu, calia posar un equip planificable i previsible. No va ser fàcil. Va caldre desenvolupar mètodes. Va caldre fer autèntica enginyeria. Han calgut anys i és relativament recent la implantació majoritària de frameworks i metodologies. No sempre estan assumides com caldria i fins i tot avui costa fer equips autènticament capacitats i experts en mètodes i frameworks.

Aquest canvi va ser important perquè va marcar una tendència. Els obrers de la revolució digital passaven a ser obrers, ara sí, d'una revolució industrial. Passaven a ser "recursos humans". El valor afegit ja no estava en l'enginyer amb coneixements, creatiu, genial, capaç d'aportar solucions innovadores, si no en els processos, en els procediments, en les metodologies. Previsibles i planificables. Amb "recursos humans" intercanviables, sense nom.

El següent pas ha estat la globalització il'externalització. L'outsourcing i les factories. Aplicar conceptes d'escala. Una factoria de software a Argentina, o Filipines, o la Índia proporciona el codi i les aplicacions a demanda que li encarreguen els equips funcionals de Barcelona, Madrid, o Londres. On només es desenvoluparien, arribat el cas, les parts més altament especialitzades i de màxim valor afegit, tot i que segurament subcontractant a una empresa externa petita, molt especialitzada i global.

Ara estem en aquest moment: ja no cal parlar de conciliació familiar. Ni de fidelització dels treballadors. Avui els obrers digitals ja són, simplement, obrers. Se'ls pot tractar com "recursos".

Per a les empreses del sector aquest canvi ha arribat just a temps, coincidint amb la crisi que també ha arribat. Tot sigui dit, el sector ha resistit amb poques baixes aquests primers cinc anys de crisi global. Però el tsunami ja és aquí. Les grans empreses del 22@ ja han decidit que és hora de deixar anar llast i que, per a mantenir beneficis, cal aprofundir en la globalització, l'externalització i, sobretot, aprofitar la reforma laboral. Això vol dir: baixades de sou i canvis en l'estructura de les retribucions amb introducció de variables, canvis a les condicions laborals pel que fa a horaris, intensives i vacances, EROS...

I avui, els obrers digitals, a la fi, simplement obrers, estan fent el que fan i han fet tots els obrers arreu del món quan la patronal els ha tocat els collons: plantar cara, unir-se i fer vaga.

De moment a Alten i Cap Gemini els treballadors han aturat el cop. Els ha calgut arribar a la vaga indefinida. La meva admiració per ells, els meus ànims i la meva solidaritat, perquè els caldrà, ens caldrà, no abaixar la guàrdia.

Venen temps durs. Hi hauran més EROS, reduccions de salari... Es tocarà als treballadors de les empreses que encara no han estat tocades. Hi han altres empreses on la reforma laboral s'ha aplicat per a major glòria dels comptes de resultats i sense oposició eficaç del col·lectiu dels treballadors. No sempre els treballadors estan auto-organitzats. Molt pitjor, no sempre la representació laboral dels treballadors, llegeixi's comitès d'empresa o seccions sindicals, actua en defensa dels interessos del col·lectiu que diu representar.

Quin gran viatge, oi? dels hackers capaços de programar en assemblador rutines òptimes en velocitat i espai per a optimitzar el temps d'execució de processos; a la revolta i la vaga indefinida dels serveis de helpdesk. De la conciliació familiar, a l'increment de les hores de jornada. Del "demana el salari que vulguis i d'incentiu, stock options", a la reducció de sou i el sub-mileurisme com a norma. De l'informàtic, a l'obrer.

Però crec que ara, quan a la fi ja ens reconeixem com obreres i obrers, és quan tenim la possibilitat de ser més forts. Ara es quan podem començar a pensar en termes de classe obrera, de lluita obrera i de creació obrera.

Creació obrera. No n'hi ha prou amb fer vagues. Cal crear també alternatives. És el moment de recuperar la gran tradició cooperativista de l'obrerisme. És el moment de les organitzacions de solidaritat obrera. També és el moment de la imaginació i de ser valents. Som Obrers Informàtics. Ens motiva la tècnica i el coneixement. La nostra feina és resoldre problemes complexos. Hauríem de ser capaços, doncs, de trobar solucions noves.

I no ho dubteu: ens caldrà fer-ho.

Duran no dimitirà

Duran no dimitirà. Ha quedat prou clar. Una altre cosa és que el "facin dimitir" o que "el dimiteixin", però em sembla que això no passarà.

Evidentment que no dimitirà. Per què hauria de fer-ho? Només perquè ho va dir fa 10 anys? Au, va, és diuen tantes coses que després no es poden fer! Pregunteu al Rajoy què en pensa de tantes promeses que va fer i que després, sempre per circumstàncies externes, no ha pogut complir o, directament, s'ha vist obligat a fer el contrari del que prometia. Per què en Duran hauria de ser menys que el Rajoy?

"És que estem parlant de que s'han reconegut culpables!" I què? que no veieu la tele? que no sabeu que la forma de reduir les condemnes és declarar-se culpable? És curiós, oi? et declares culpable i et redueixen la condemna. "Però declarar-se culpable vol dir exactament això: que són culpables, per molt que els redueixin la condemna!" Ui sí, mira, que torracollons que sou alguns!

No, home, no. Duran no dimitirà. Seria molt trist acabar una carrera política tan brillant de forma tan poc llustrosa. Duran aspira a ser ministre del Regne d'Espanya, a veure si us queda clar d'una vegada per totes. Avui, més que mai,els seus serveis són imprescindibles pel seu país. Un país que representa arreu del món amb orgull en virtut del seu càrrec de President de la Comissió d'Exteriors del Congrés de Diputats, que entre d'altres coses, li concedeix un passaport diplomàtic.

I a Duran li agrada això de viatjar en Bussiness, amb un seguici, i allotjar-se en hotels cars, com fa no només quan va a l'estranger sinó també a la mateixa capital (la Capital de debò, no les de "provincias"), on té suite reservada a l'Hotel Palace. Casualitat? Palace, que vol dir palau. Connotació de luxe. Palau. com el de la Moncloa, o el de la Zarzuela, on és el poder "de veritat", no "l'autonòmic".

Per què què hauria de dimitir? Si fa el que li agrada! Per què deixar aquest nivell de vida? ben merescut que el té! Per què hauria de deixar càrrecs, honors, suites i luxes? doneu-me una sola bona raó!

"Perquè hi ha un finançament irregular!" Doncs els sociates més! i sense que calgui filar prim, de finançaments irregulars en trobem a tots els partits grans, i no em vull fixar en els petits. No és motiu per dimitir. Això ho fa tothom. Uns hipòcrites és el que són alguns!

No. No es motiu per dimitir. O potser sí. Però és igual. No pensa fer-ho. En tot cas, és un bon motiu per deixar de votar-lo. No voteu a Unió Democràtica mentre hi sigui el Duran. No voteu partits amb candidats corruptes o imputats. No voteu partits que són estrictament màquines de poder al servei dels seus líders. Feu campanya contra aquests partits. Denuncieu els seus casos de corrupció. Amb duresa. Cal depurar tota aquesta púrria.

Ja es prou patètic el sistema "democràtic" que patim com per afegir-hi partits de quadres, dirigits, a més, per egòlatres mentiders.

Cal un gran canvi de sistema. A més, i perdoneu, però algú ho havia de dir: És més necessari que mai ara que s'està fent un nou país. No es pot permetre que siguin corruptes i egòlatres els que dirigeixin aquest procés, o els que decideixin les línies mestres del nou estat.

No plegarà, no. Però se'l veu venir d'una hora lluny. Qui es deixi enganyar per aquest paio, que s'ho faci mirar.

dimecres, 9 de gener de 2013

Barcelona - Figueres en TGV.

Tinc la sort, que no tothom té, de poder prescindir del vehicle particular. Però encara més, soc usuari militant i convençut del transport públic.

En particular m'agrada molt el tren.

Me n'alegro molt que finalment -amb nou anys de retràs- avui  s'hagi estrenat la línia d'alta velocitat entre Figueres, Girona i Barcelona. És una bona notícia.

Las mala notícia és que des de Montcada i cap a Vic, Ripoll, Puigcerdà i Enveitg només hi ha línia única. Cap a Lleida per Manresa, només hi ha línia única. La línia de Lleida a La Pobla de Segur és línia única i no està electrificada... Segueixo?

Només dir que la bona notícia no treu la dolenta. Algú, algun dia, haurà de fer un pensament molt seriós sobre el transport de passatgers i mercaderies a Catalunya. Està molt bé desdoblar l'eix transversal. Però també estaria molt bé desdoblar la línia de tren cap a Puigcerdà i Enveitg; o la línia de Lleida per Manresa; o electrificar la de la Pobla de Segur.

Seria fabulós posar algunes línies de tren noves. Algú havia parlat, per exemple, d'allargar la línia de la Pobla cap Andorra i connectar amb la línia de Puigcerdà. També s'havia parlat de la línia orbital...

M'agradaria molt veure un auge del ferrocarril al meu país. Algú dirà, i reconec, que en soc part interessada. Ara bé, crec que, vist l'escenari d'escassedat del petroli al que estem abocats i al conseqüent encariment del transport per carretera, part interessada en aquest auge en som tots.

Posats a dissenyar el model de país que volem amb la independència, assenyalo la importància estratègica que haurà de tenir el transport ferroviari: més barat, més net i de gran capacitat. Molt més eficient.

A Europa ho tenen clar i, per això, també aposten pel Corredor Mediterrani. Com a país, a més del gran troncal del corredor, el que ens interessa de veritat són totes les branques regionals i locals; i els centres logístics que l'han de capilaritzar per a fer-lo útil de veritat per a la indústria local.

Com deia avui el nord-català Hervé Pi, el nou tram d'Alta Velocitat, que és una infraestructura important i útil, és la culminació d'un projecte centralista i radial. No pot ser això. Figueres ha de ser una estació de pas, no de final. La xarxa no ha de ser radial, ha de ser mallada. Útil a tot el país.

 Tot i que va amb retard,  no es pot perdre aquest tren.

dissabte, 5 de gener de 2013

Ensopegada


Recentment he ensopegat amb una situació amb gent amb plantejaments vitals oposats  a les meves conviccions personals. No és el primer cop ni serà l'últim, però algunes coses que vaig sentir m'han fet rumiar. Si més no, alguna cosa de profit en treuré, ni que sigui el primer post de l'any.

El més desagradable d'aquestes ensopegades és la sensació de pèrdua del meu temps. El temps és el bé més preuat que tinc. No vull perdre el temps amb tristeses, pors, o enuigs absurds. No m'interessa.

No vull perdre el temps en discusions estèrils. Cal deixar que els altres cometin els seus propis errors.  Cal aprendre continuament i no refiar-se gaire de l'experiència: el món canvia, el temps flueix.

Però he ensopegat amb gent que es fa la il·lusió de defugir el pas del temps.  No es pot aturar el temps. No es pot viure als records. Ni es pot viure dels records. Potser algun temps passat va ser millor; Ara no ho és. Ara no existeix el passat.

El present és, i no hi ha alternativa. El passat és història i està enterrat. No existeix. Només en percebem les seves reverberacions. Recordar no és reviure, és reinterpretar a partir del present. Només el present és tangible.

El futur ha de ser el resultat del nostre esforç en el present. Del nostre. És intel·ligent fer plans de futur quan ho fem comptant amb les pròpies forces. Les forces amb les que de debò podem comptar: poc més que les nostres mans. És absurd esperar miracles. 

Hem de comptar amb les nostres forces. No podem comptar amb els altres? Sí, amb condicions. No podem esperar l'ajuda gratuita dels que ens envolten. En particular, no és cert que patir una desgràcia ens doni el dret a rebre ajuda en la quantitat i forma que nosaltres dictem.

Els demés no tenen l'obligació d'ajudar-nos per molt desgraciats que poguem sentir-nos, o per molt malament que ho haguem passat o ho estiguem passant.

Ni les desgràcies ni els llaços de sang són motius vàlids per imposar càrregues a ningú o per a disposar del temps de ningú.

Si fos així, en l'extrem, i això sonarà randià, la desgracia més completa donaria el poder més absolut. És un gran absurd. Però hi ha qui creu, o sent, o vol fer creure que la pròpia desgràcia obliga als altres a ajudar-lo. No. Fals. Tenim drets i deures pel fet de ser persones, no pel fet de ser desgraciats.

Podem esperar ajuda si hi ha un pacte. Lliurement acordat i revisable. Fet des de la confiança i el respecte. Sense mentides, amenaces, xantatges o enganys.

Compte amb els vampirs que et xuclen el temps.


*  *  *

Però no cal que hi hagi un vampir xuclant el temps. Massa cops el meu temps l'he perdut tot sol.

Amb la meitat de la meva vida -creuo els dits-  ja viscuda, se que he comès errors, que he triat camins equivocats i, això sí que és greu, he malbaratat molt  del meu temps. Hi han errors que he esmenat i que esmenaré, d'altres restaran allà i m'acompanyaran sempre. He trobat dreceres que m'han tornat als camins que volia seguir però hi han d'altres que ara mateix no veig com canviar. La vida et deixa ensopegar més d'un  cop a algunes pedres, i a d'altres, només un cop. Viure és això. Ens movem.

El que em  sap més greu del que he viscut és el malbaratament del temps. El temps que he malbaratat en dolors, tristeses, pors i enuigs absurds.

Hi han dolors, pors, tristeses i enuigs necessaris, vitals. El que es malbarata és el temps que no ha estat consagrat a viure. Aquest és l'absurd. Malbaratar la vida.

Es malbarata el temps que no s'ha destinat a cercar la felicitat, a estimar i ser estimat, a l'assoliment dels somnis, a vèncer les pors...

Hauríem de saber què vol dir Viure per a poder aprofitar millor el temps que tenim. És d'aquelles preguntes que només té respostes particulars. Tampoc val aquí l'experiència.

*  *  *

Quin és el teu sentit de la vida? Si ja ho saps, aprofita-la. Ara i aquí. Sempre.