dissabte, 19 de gener de 2013

Una teoria sobre el perquè de la corrupció

No és veritat que tots els polítics siguin iguals. Dir que tots els polítics són iguals és una falsedat obvia. En límit, tots som polítics, perquè tots prenem decisions i, en el límit, moltes decisions, més de les que reconeixeríem a primera vista, responen a criteris polítics. Política del dia a dia, si es vol, però política a la fi. Esquerra i dreta existeixen i, en el dia a dia, es manifesten en prioritats, o actituds enfront als reptes quotidians. No tots els polítics són, som, iguals. Si enfoquem només als polítics "professionals" crec que tampoc.

Però la corrupció és allà. Hi han polítics corruptes. El cas Bárcenas és el darrer, però la llista és llarga: Palaus, Pretorians, Palma Arena, Urdangarin, Gürtel, Camps, Pallerols... i aquests són noms que em venen al cap sense haver de fer cap recerca. L'experiment de buscar "casos de corrupció 2012" al Google és demolidor.

La Política, amb majúscules, molts cops s'ha plantejat com una "carrera". Fer "carrera política". És tan antic com les institucions de govern. Estava en la base mateixa de la "democràcia" grega, o del senat romà. L'esquema és: personatge d'èxit que, a manca de reptes millors o impulsat per la mateixa posició social, es presenta a un càrrec públic, o a un alt-càrrec funcionarial, amb l'objectiu, acceptat i reconegut socialment, d'escalar posicions en l'estructura de poder.

Aquesta era la forma tradicional de fer política. La política dels grans imperis era quelcom reservat, doncs, a les capes socials més poderoses. Només aquests tenien els mitjans i la motivació necessària per a fer política. I la política era l'exercici del poder. L'increment de la quota de poder, representava l'èxit en política.

Recordatori: Poder vol dir fer que els demés facin el que se'ls mana, de grat, o per força. El Poder és la submissió dels altres als desitjos d'un. El poder no entén de limitacions territorials o nacionals. Tothom és susceptible de ser sotmès pel Poder.

Potser la millor representació del poder sigui la monarquia absoluta. El representant paradigmàtic en seria Lluís XIV de França, el Rei Sol. Un Borbó, ves per on. Ell deia: "l'estat sóc Jo". El monopoli del Poder, concentrat en una sola persona. Ni tan sols té sentit demanar-se si Lluis XIV era corrupte. El poder s'autojustifica. El poder absolut s'autojustifica absolutament.

Els únics interessos vàlids per Lluis XIV eren els seus. La bona marxa de l'economia, o les guerres en que es va ficar no responien a cap altre interès que no fos el seu. Les vides dels seus súbdits no tenien més importància que la de simples objectes útils, o no, per a l'assoliment dels seus objectius i perpetuar el monopoli del poder per al seu llinatge.

Aquest plantejament del Poder per a servir al propi interès, i al del propi clan perdura avui. De fet, diria que és una forma bastant habitual d'apropar-se a la política.

La Revolució burgesa Francesa, la Revolució socialista Russa, la Revolució llibertària de la CNT a la guerra civil espanola, Les diferents revolucions americanes han aportat, sobretot, una visió nova sobre el poder. El Poder no ha de dominar al Poble o a la classe. Al contrari, és el poble o la classe la que ha d'exercir el poder per a servir els interessos del poble o de la classe. Les "Democràcies Occidentals" afirmen que la sobirania de l'estat resideix al Poble, i que el Poble, a través dels "representants" que tria "lliurement", és el que exerceix el Poder.

EL cas és que és molt discutible que siguin autèntics "representants", així com que se'ls triï "lliurement". Parlar avui de fer "carrera política" segueix tenint un sentit prou similar al que tenia fa centenars, potser milers d'anys. La novetat és que contemporàniament també és possible ficar-se en política no per fer "carrera", si no per idealisme: per la convicció que és possible ser un "representant" del Poble per a servir al Poble.

Jo crec que hi han polítics idealistes d'aquesta mena. També penso que és més fàcil trobar-los en partits extrems (d'esquerra o dreta) que no pas als partits centrals (d'esquerra o dreta) que, justament per la seva ubicació sociològica són els que, més probablement, exerceixen el poder i on amb més probabilitat, doncs, trobarem polítics interessats, simplement, en fer carrera política, és dir, en acaparar i exercir el poder. Vol dir que no es poden trobar idealistes als partits centrals? segur que se'n poden trobar però dubto que a menys que es tracti de personatges molt singulars estiguin en llocs alts dins la jerarquia del poder.

Els "idealistes" no semblen tant corruptibles, però això no vol dir que no tinguin les seves pegues. Potser la més greu és que acabin pensant que,efectivament ells són els representants del Poble o que el Poble parla per la seva boca.

En la meva opinió, doncs, exercint el poder hi han aquests dos tipus principals de polítics "professionals": els idealistes i els polítics de carrera.

Els tipus purs no són el més habitual i, segurament, la majoria dels professionals de la política es trobarien en algun punt intermig, més cap a una banda o més cap a l'altre, de l'eix idealisme - interès personal.

Ara bé, penso que en nombre guanyen per golejada els que són més aviat "de carrera" i també crec que aquesta és la justificació del gran nombre dels casos de corrupció. No vull dir tampoc que el polític "de carrera" hagi de ser corrupte, però el que és evident es que qui es fica en política per prestigi o per promoció personal, fàcilment pot derivar cap a l'interès i el lucre personal i, com ja he dit, el poder s'autojustifica. i com més poder, més autojustificació.

A tot el món passa el mateix. Arreu hi han idealistes i arreu hi han polítics de carrera. Arreu hi han cassos de corrupció. La corrupció sembla inherent al "Sistema Democràtic". Però la quantitat i intensitat dels casos de corrupció a l'estat espanyol no semblen tenir equivalent a altres països, diguem que "occidentals", amb el que s'acostuma a anomenar més "tradició democràtica".

Quina és la diferència? Segurament n'hi han moltes. Sospito que una diferència fonamental és que a altres latituds la gent sí que és conscient que no tria "als que manen", si no que tria els seus "representants" i, per tant, espera una coherència i passar comptes de la feina feta amb la cessió de sobirania personal que implica aquesta "representació".

Em sembla que per aquí va la cosa. Simplificant molt: a l'estat espanyol (Catalunya inclosa, per ara) el "sistema democràtic" està pervertit en el fonamental: el discurs oficial no és aquest, es clar, però el sentiment és que no es tria "a qui et representa", si no "a qui et mana". Se'l tria per manar i, per tant se l'obeeix. És una cessió de poder gairebé absoluta.

A més, ha estat així des de fa molts i molts anys. El poder no ha de justificar-se amb el Poble ni retre comptes a ningú més que a ell mateix. Tampoc és casualitat que els cognoms dels polítics que exerceixen el Poder es repeteixin any rere any i generació rere generació. El Poder s'ha reproduït, i s'ha blindat durant molts anys. Tampoc no hi ha un control del poder: Avui, per exemple, la justícia depèn de quotes de partits. La defensa aferrissada de la immutabilitat de la constitució està plenament justificada pel blindatge i la perpetuació del Poder.

Sospito que l'objectiu fonamental de l'"espanyolitzar" del ministre Wert és, sobretot, ensenyar als nens a acceptar sense discussió "l'autoritat dels que manen". Déu mos guard que esdevinguessin ciutadans formats, informats i crítics amb el Poder, o que s'adonessin del que significa "Sobirania del Poble".

Amb un Poble mesell, com no ha d'haver-hi corrupció?

Publica un comentari a l'entrada