dissabte, 5 de gener de 2013

Ensopegada


Recentment he ensopegat amb una situació amb gent amb plantejaments vitals oposats  a les meves conviccions personals. No és el primer cop ni serà l'últim, però algunes coses que vaig sentir m'han fet rumiar. Si més no, alguna cosa de profit en treuré, ni que sigui el primer post de l'any.

El més desagradable d'aquestes ensopegades és la sensació de pèrdua del meu temps. El temps és el bé més preuat que tinc. No vull perdre el temps amb tristeses, pors, o enuigs absurds. No m'interessa.

No vull perdre el temps en discusions estèrils. Cal deixar que els altres cometin els seus propis errors.  Cal aprendre continuament i no refiar-se gaire de l'experiència: el món canvia, el temps flueix.

Però he ensopegat amb gent que es fa la il·lusió de defugir el pas del temps.  No es pot aturar el temps. No es pot viure als records. Ni es pot viure dels records. Potser algun temps passat va ser millor; Ara no ho és. Ara no existeix el passat.

El present és, i no hi ha alternativa. El passat és història i està enterrat. No existeix. Només en percebem les seves reverberacions. Recordar no és reviure, és reinterpretar a partir del present. Només el present és tangible.

El futur ha de ser el resultat del nostre esforç en el present. Del nostre. És intel·ligent fer plans de futur quan ho fem comptant amb les pròpies forces. Les forces amb les que de debò podem comptar: poc més que les nostres mans. És absurd esperar miracles. 

Hem de comptar amb les nostres forces. No podem comptar amb els altres? Sí, amb condicions. No podem esperar l'ajuda gratuita dels que ens envolten. En particular, no és cert que patir una desgràcia ens doni el dret a rebre ajuda en la quantitat i forma que nosaltres dictem.

Els demés no tenen l'obligació d'ajudar-nos per molt desgraciats que poguem sentir-nos, o per molt malament que ho haguem passat o ho estiguem passant.

Ni les desgràcies ni els llaços de sang són motius vàlids per imposar càrregues a ningú o per a disposar del temps de ningú.

Si fos així, en l'extrem, i això sonarà randià, la desgracia més completa donaria el poder més absolut. És un gran absurd. Però hi ha qui creu, o sent, o vol fer creure que la pròpia desgràcia obliga als altres a ajudar-lo. No. Fals. Tenim drets i deures pel fet de ser persones, no pel fet de ser desgraciats.

Podem esperar ajuda si hi ha un pacte. Lliurement acordat i revisable. Fet des de la confiança i el respecte. Sense mentides, amenaces, xantatges o enganys.

Compte amb els vampirs que et xuclen el temps.


*  *  *

Però no cal que hi hagi un vampir xuclant el temps. Massa cops el meu temps l'he perdut tot sol.

Amb la meitat de la meva vida -creuo els dits-  ja viscuda, se que he comès errors, que he triat camins equivocats i, això sí que és greu, he malbaratat molt  del meu temps. Hi han errors que he esmenat i que esmenaré, d'altres restaran allà i m'acompanyaran sempre. He trobat dreceres que m'han tornat als camins que volia seguir però hi han d'altres que ara mateix no veig com canviar. La vida et deixa ensopegar més d'un  cop a algunes pedres, i a d'altres, només un cop. Viure és això. Ens movem.

El que em  sap més greu del que he viscut és el malbaratament del temps. El temps que he malbaratat en dolors, tristeses, pors i enuigs absurds.

Hi han dolors, pors, tristeses i enuigs necessaris, vitals. El que es malbarata és el temps que no ha estat consagrat a viure. Aquest és l'absurd. Malbaratar la vida.

Es malbarata el temps que no s'ha destinat a cercar la felicitat, a estimar i ser estimat, a l'assoliment dels somnis, a vèncer les pors...

Hauríem de saber què vol dir Viure per a poder aprofitar millor el temps que tenim. És d'aquelles preguntes que només té respostes particulars. Tampoc val aquí l'experiència.

*  *  *

Quin és el teu sentit de la vida? Si ja ho saps, aprofita-la. Ara i aquí. Sempre.
Publica un comentari a l'entrada