dimecres, 31 de desembre de 2008

Tornar a començar

2008 s'acaba. Aquest any que passarà a la història per ser l'any que va marcar l'inici de... quelcom que encara no sabem que serà. +

Un any de comiats. Però també de retrobaments i benvingudes.

Un final d'etapa. Ens diuen que 2009 serà més dur que 2008. Els indicis fan pensar que serà cert.

Aquí van els meus desitjos per al 2009:

No tinguem por. Prenguem el futur com vingui. Qui lluita és lliure. Lluitem i anem endavant.

Ja se que això sona a Sopa de Cabra però és necessari, imprescindible, determinant tenir esperança i creure que un altre món és possible i que ara tenim l'oportunitat de fer-lo. Podem tornar a començar.

Un pensament del gran filòsof Jan Laporta: "¡Al loro! ¡que no estamos tan mal, hombre!"

I una cançó. Ja que he parlat dels Sopa, es mereixen un espai:



Mai no es massa tard per tornar a a començar.

Un altre món és possible

Feliç Any Nou!

dimarts, 30 de desembre de 2008

d'on no n'hi ha, no en raja

El ZP i els seus han presentat un "model de finançament" que, pel que es veu (Vilaweb), no deixa contenta ni a la Generalitat de Catalunya ni a la Generalitat Valenciana. El Govern Balear, per ara, sí que es dona per satisfet.

El conseller Castells ha estat el primer en saltar dient que és insatisfactori. El President Montilla també parla d'"avenços insuficients".

Els partits parlamentaris del Principat, tots, en major o menor grau, es mostren decebuts per la proposta espanyola.

No es pot dir que no es veies venir. El PSOE ha presentat una proposta a cuita-corrents que els permet dir, de cara a la galeria, que han "complert" la seva part del pacte. Fals, evidentment. Però ser el fort i tenir la paella pel mànec et permet, entre d'altres coses, escriure la història amb els titulars i amb la lletra que vulguis.

La intuïció em diu que si el "model de finançament" deixa insatisfet al mateix PSC és que la cosa és molt pitjor que ens expliquen. Què farà el PSC? seguir "negociant", evidentment. Com? ni puta idea. Només hi ha negociació quan hi han posicions de força, quan tots dos contrincants poden fer-se mal mútuament. Aquí, això no passa. Aquí la posició de força la te el ZP. I la posició del govern català és de genolls, per no dir de cul. Simple: d'on no n'hi ha, no en raja.

Què farà Esquerra? En la meva opinió, amb un mal finançament el programa que es volia tirar endavant quedarà, per força retallat. Molt mala notícia quan ja ens fuetegen els primers cops de la tempesta perfecta d'una crisi que es preveu llarga i dura. Crisi diuen els optimistes. Però també recessió, com diuen alguns (el Banc d'Espanya entre ells). O pitjor, depressió, que diuen altres.

La Generalitat haurà de tirar endavant amb el que tingui, que no serà gaire. Està per veure de quins recursos disposarà la Generalitat. Però, i el País? Amb quins recursos compta el País? El país, la gent, compten amb poderosos recursos intangibles: la confiança, l'empenta, la capacitat d'auto-organitzar-se, l'esforç solidari i voluntari, el patriotisme, la imaginació... i tot això s'articula a través de les associacions, grups i entitats de tota mena, els centres socials, les assemblees populars, els casals, les parròquies... i també en organitzacions polítiques i sindicals.

Dubto molt que es pugui fer molt més des dels governs. El govern espanyol, Espanya, en definitiva, és un molt mal negoci pels Països Espoliats. Falla la capacitat real de fer força. Falla, sens dubte, pel divorci existent entre govern i país que elecció rera elecció disminueix la seva participació en les eleccions. La força del Govern i del Parlament és la confiança dels ciutadans. Per tant: d'on no n'hi ha, no en raja. Això és així malgrat el segrest de les institucions per part de la casta dels polítics-caps de grans empreses i entitats financeres per a convertir-les en instruments al seu servei.

Per tant, no cal esperar molt més dels que, en veritat no tenen força per negociar, i cal començar a articular una resposta des de la força. La nostra veritable força no està, o està molt minvada, al Parlament. La nostra força i la que cal mobilitzar són aquests intangibles, quelcom que no es pot quantificar en diners però que és el que marca la diferència. Aquests intangibles que són a casa nostra i que no ens els poden espoliar. No es pot espoliar la imaginació, l'esforç, l'amor, el patriotisme o tants d'altres.

Cal superar diferències. El país és únic. Al carrer hi som tots: l'associació de veïns i el CSO. Podem enfrontar-nos entre nosaltres o podem col·laborar. Ens cal sumar. El vell associacionisme i el nou han de sumar forces. I tots plegats oblidar-se de demanar diners, ajudes o subvencions als "governs" perquè no en tindran. D'on no n'hi ha, no en raja. L'associacionisme haurà de ser més militant.

Així doncs, què cal fer? Cal posar en joc aquestes forces. Les de veritat. Qui ho ha de fer? Tothom que cregui en aquestes forces. En particular, crec que l'esquerra. La de veritat. Esquerra també.

Qualsevol estratègia passa per donar aquest primer pas.

dissabte, 27 de desembre de 2008

El finançament o la darrera mentida de ZP

Un cop superada la primera tongada de festes, banquets, celebracions del Nadal, ara venen uns dies de tranquil·litat fins el cap d'any i l'any nou.

Bon moment per a subratllar i que no quedi en l'oblit la darrera mentida del ZP: el finançament abans d'acabar l'any. A tres dies vista i després de les declaracions d'ahir, ja es pot comptar amb que aquesta serà la penúltima mentida del Mr. Bean.

ZP menteix perquè pot fer-ho, perquè li surt gratis. Té 25 diputats a Catalunya que votaran el que ell, i no Montilla, mani (en l'hipotètic cas que Montilla manes votar diferent qel el ZP, que ja es veu que no).

I el finançament que vindrà, si bé, arribarà tard i molt em temo que malament. Ja s'ha incomplert amb l'estatutet repetidament. L'estatutet no serveix per res. El constitucional el retallarà i el que no retalli dirà com cal interpretar-ho. Tot plegat, una gran estafa.

Però en el fons, només una estafa política (en un país civilitzat, això seria molt gros, però en el lloc on vivim, les lleis se les salta tothom, començant pels governs). El que és greu és que amb el finançament s'està perpetrant una estafa que toca la butxaca. És Una estafa que se suma a les dificultats que imposa la crisi.

Si no tenim finançament per any nou, que no el trindrem, cal pensar en treure la destral de guerra. Per mi això seria, valorar seriament la possibilitat que Esquerra deixessin el govern i anessin a buscar la movilització al carrer i l'organització de la societat per a una resposta alternativa a la suspensió de pagaments imminent de la Generalitat i de la fallida dels serveis que presta.

En definitiva, si el finançament és una merda, o no arriba, o arriba tard, qui ho pagarà serem els ciutadans que ens trobarem sense un conjunt de serveis.

La resposta pràctica a la crisi no vindrà del govern. Ha de venir del carrer. El govern és còmplice de la crisi. En definitiva, només cal veure que els directius de les transnacionals i dels sectors financeers que han estat rescatats pels governs són la mateixa gent que fa uns anys estaven a les direccions dels partits, és igual si PSOE, PP. Són la mateixa casta, les mateixes famílies. Avui estan als partits i demà als consells directius de multinacionals. Passat demà tornaran als partits però sota sigles diferents. Èls governs són còmplices perquiè són les mateixes persones.

La resposta no vindrà, doncs, dels governs. Els governs protegiran als seus, a ells mateixos. Als seus negocis. La resposta ha de venir del carrer, de la societat, però de la societat de veritat.. No de l'autoanomenada "societat civil", que és el nom que es donen a ells mateixos la casta dels dirigents quan volen fer-se passar per poble.

Però no serà fàcil: des de la mort del dictador que la casta del poder s'ha esforçat en dominar dos espais fonamentals: el dels mitjans informatius i les centrals sindicals majoritàries. El resultat és la incapacitat de l'esquerra per transmetre els missatges com no sigui per un sobreesforç de la militància i en la desmobilització patològica dels treballadors.

O potser és que ja estem acabats i només esperem el tret de gràcia. Mentrestant s'hi està bé a la presó. Hi ha pa i no cal pensar.

Però no. Un altre món és possible. L'hem de fer nosaltres amb les nostres mans.

dimecres, 24 de desembre de 2008

La nit de Nadal de Sant Nicolau Pistoler

En aquells dies, Sant Nicolau Pistoler i els seus deixebles baixaren a Barcelona amb l'ànim de passar allà el Nadal.

I vet aquí que en arribar a ciutat, Sant Nicolau envià un parell de deixebles que busquessin un lloc on tots hi poguessin estar. Els deixebles marxaren a la ciutat i van buscar llocs, però arreu on anaven els demanaven diners per l'allotjament i el menjar. Ningú no mostrava caritat.

Els deixebles anaren a trobar al mestre molt espantats per explicar-li que enlloc els volien. Sant Nicolau fa omplir-se de santa ira i només va dir: "Munteu!"

Dit i fet, el mestre i els deixebles van pujar als seus cavalls. "Endavant!", digué el sant. Així fou com entraren a ciutat. Els barcelonins que els veieren acostar-se, en notar la mirada airada de Sant Nicolau, recolliren els nens del carrer i van córrer a amagar-se a les seves cases, tot tancant portes i finestres. Això va passar perquè la fama de les predicacions del Sant l'havia precedit. I perquè els barcelonins eren molt pecadors i no volien penedir-se, ni fer penitència.

I la ira del sant anava en augment. Així que veié com totes les portes havien quedat tancades va cridar amb veu poderosa i plena d'esperit: "Calarem foc a aquesta ciutat per escalfar-nos! ja que no han estat capaços d'oferir-nos hospitalitat!" i els deixebles van començar a buscar fustes i tot el que pogués cremar.

En aquell moment se sentí una veu al cel que deia: "Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes..."

L'àngel no va poder acabar la frase perquè Sant Nicolau Pistoler va buidar els dos carregadors dels seus Colt 45 sobre l'entitat celestial. De l'àngel no en va quedar més que un escampall de plomes amb les que el sant va fer un cuixí que, segons es recull en els fets dels deixebles, anava molt bé pels maldecaps.

Els barcelonins van quedar terroritzats en veure com el sant havia imposat el silenci i llavors digués l'alcalde que envoltat per la seva guàrdia s'havia acostat fins allà:

"Perdó, Sant Nicolau, calmeu-vos que us donarem aixopluc i menjar! que és Nadal, home! Mireu com de les cases dels veïns hi han penjats Santa Claus per celebrar la festa del naixement del fill de Déu"

I llavors, el Sant s'adonà dels Santa Claus penjats als balcons, i veié que eren molts. I com més en veia, més la seva ira s'inflamava, i encès del tot, digué:

"A Catalunya fem cagar el Tió. I un tió ardent és el que em cal per fer fora de la ciutat tots aquests ídols vermells, grassos i barbuts". I ple de còlera va cremar tots els Santa Claus i Pares Noels de tots els balcons, finestres i aparadors dels comerços de Barcelona. I a tots els llocs on trobà un Pare Noel hi deixà un tió de grans porporcions i llavors digué!

"Aquesta nit fem cagar el tió, En veritat, en veritat us dic, que ai del que no ho faci"

L'alcalde observà horroritzat aquells fets i dugué "Però, que feu! si el Pare Noel és una tradició europea molt guai i heu provocat un munt de desperfectes! guàrdies! guàrdies!"

Però els guàrdies que havien vist de quin peu calçava Sant Nicolau, es feien els ornis i es dedicaven a multar a usuaris del bícing. Sant Nicolau s'acostà a l'alcalde i agafant-lo amb les dues mans l'alçà a un pam de terra i li digué:

"Si veig un putu ren amb el nas vermell t'asseguro que li tallaré el cap per penjar-lo de trofeu"

En sentir això, l'alcalde s'orinà a sobre. I llavors digué:

"Miri, mestre, no es posi així!, vingun a l'ajuntament i passin la nit allà. Mengin i beguin però no em destrossin la ciutat! Hem posat un pessebre i una bonica decoració a la Plaça de Sant Jaume i segur que us agradarà."

I marxaren tots cap allà.

I en arribar, Sant Nicolau s'aturà, i preguntà: "què són aquestes andròmines?" i digué l'alcalde "uns arbres ecològics d'alumini"

En sentir això, els ulls se li posaren blancs a Sant Nicolau. La fúria li colpeja les temples, llamps i trons esclataren i envoltat de flames, s'alcà sobre terra mentre cridaven terroritzats els deixebles:

"Però que esteu sonats?!?! no veieu que heu fet??"

I Sant Nicolau empentà amb les andròmines, que caigueren amb gran estrèpit, i tohom corria i cridava "és la fi del món! és la fi del món!"

i l'alcalde estava amagat molt espantat però el trobà el sant i li digué: "on són els reis mags? parla, cuc!" i l'alcalde l'assenyalà la petita tenda on un espantat patge reial recollia les cartes dels nens. I cap allà va anar Sant Nicolau, i li digué:

"Digues als teus amos que enguany només vull una cosa: el cap del Pare Noel en una safata. Ves."

I el patge va fugir espantat i llavors va dirigir-se a l'alcalde i digué:

"Aquesta ciutat mereix ser cremada fins als fonaments.

Que només així esborraria tota la insensatesa que he vist en la poca estona que he estat aquí. En veritat, en veritat et dic, que si em quedo mig minut més et ficaré la torre de Collserola pel cul.

Però, certament, i demano perdó a Sant Gabriel pels trets d'abans, però no l'havia conegut, que aquesta és una nit que ha de ser de glòria al cel, i de pau a la terra als homes de bona voluntat.

Només que de bona voluntat no n'he vista gaire. I jo no en tinc gens.

Marxaré amb els meus deixebles. Però us estaré vigilant: vull sentir com aquesta nit els nens canten el cagatió. Vull que us deixeu d'animaldes xupiguais, d'hipocresia i que practiqueu més la caritat. Que ve una crisi i no sabeu qui serà el necessitat. Vull que la ciutat es penedeixi dels seus pecats i aneu tots a missa de gall.

I més us val que ho feu."

I amb els seus deixebles tornà per on havia vingut. Deixant rera seu una ciutat purificada i amb fe.

I aquella nit, la missa de gall fou més concorreguda que mai.



Del Llibre dels fets de Sant Nicolau Pistoler.

dimarts, 23 de desembre de 2008

El retorn dels papers privats

Els primers papers privats de l'arxiu de Salamanca ja estan arribant a Catalunya.

Els últims presoners tornen a casa. Això sí, ha calgut fitxar-los i la Generalitat ha tingut que pagar les tasques de microfilmat.

El millor del cas és que ara el jutge que ha dit que és de dret que aquests papers tornin a casa diu també que el retorn no hauria de limitar-se a Catalunya sinó que, en justícia, han de retornar a tots els seus propietaris legítims.

La raó sempre ha estat de la banda dels que reclamaven el retorn dels papers. Els que se n'oposaven ho feien per ràbia i per odi, per que ells eren els vencedors i els altres, els propietaris legítims dels papers, els vençuts.

Ara un jutge dona la raó en una sentencia i recomana que els papers tornin a tots els seus propietaris legítims.

És just. Això té una derivada: si els papers retornen a tots els seus propietaris, independentment del territori, la història podrà reescriure's com que ha estat un acte de desgreuge envers el bàndol republicà. Només que això no ha anat així. Ha estat una reclamació que s'ha impulsat des de Catalunya i que ha tingut un sentit nacional evident. La guerra civil va ser de dretes contra esquerres, però també de nacionalistes espanyols contra la nació, la cultura i la llengua catalanes.

L'origen de la reclamació dels papers ve del nacionalisme català. La lluita pel rescat dels papers ha estat una lluita duta des del nacionalisme. I per això la resistència , els insults, i el negar la raó des de Salamanca, des de Madrid, , en realitat, des de tot Espanya. Perquè aquesta era una reclamació que venia de Catalunya. I amb Catalunya no hi han raons que valguin.

Potser les esquerres espanyoles s'atreviran a demanar els papers que també són seus. Ja tenen la feina feta. Els insults ja se'ls ha endut Catalunya. Els papers privats de milers de republicans de l'estat que encara resten presoners a l'Arxiu de Salamanca tenen una via d'escapament, ara.

Serà interessant, però, veure qui els reclama. Potser m'equivoco, però crec que seran reclamacions escasses. Ben mirat, per ells no estan en territori enemic.

dissabte, 20 de desembre de 2008

Bèlgica, seleccions i Pacte Nacional per la Immigració

A Bèlgica el govern ha presentat la dimissió perquè hi han proves fefaents que, atenció, han pressionat al poder judicial per a que no posés dificultats a la venda de Fortis al BNP Paris-Bas.

D'això se'n diu creure's la separació de poders.

A Bèlgica tracten de mantenir separats podes executiu i poder judicial.

A l'estat espanyol resulta que els partits trien els jutges que més els convenen, començant pel tribunal constitucional. És aberrant.

A l'estat espanyol no hi ha separació de poders. Qui guanya, i més si té majoria absoluta, obté un xec en blanc per a aplicar un corró allà on vol i quan vol. Ni res ni ningú no el pot aturar. Aquesta és la democràcia espanyola.

Amb totes les seves pegues, mancances, errors, crueltats i tot el que es vulgui, però, hi ha alguna diferència entre la forma de fer a Europa, on Europa comença als Pirineus, i aquest estat peninsular on, per desgràcia, em toca viure. En aquesta nació que no s'ho creu i que per això només arriba a comunitat autònoma, i gràcies.

Com que no s'ho creu no hi ha finançament. Però això ja són "paraules majors". Més prosaic: com que no s'ho creu, no tenim seleccions nacionals. Els jugadors del País Basc, que sí que s'ho creuen, han dit que no jugaran el partit contra Iran si la seva selecció nacional no es diu "Euskal Herria" (i hi poguessin jugar bascos d'Euskadi, navarresos i bascos d'Iparralde), en comptes d'"Euskadi". És com si els jugadors catalans es neguessin a jugar si la selecció no es digués "Països Catalans" (i hi poguessin jugar andorrans, valencians, balears, nord-catalans i catalans de la Franja), en comptes de "Catalunya". Al país basc s'ho creuen més, però no prou. Aquí encara discutim sobre el sexe dels àngels i el ver significat de "Països Catalans".

En fi, malgrat tot, "Volem patir", com diu l'eslògan, poc afortunat al meu parer, de la campanya d'enguany que promou les seleccions catalanes, després que un jutge digués que l'eslògan "una nació, una selecció" era ofensiu per algú.

A mi m'ofèn que em neguin la nacionalitat però això es veu que no té importància.

Finalment, s'ha signat el Pacte nacional per la immigració. Encara no he llegit el text. Em posa en alerta que SOS Racisme no li doni suport. Em sembla bé que el català sigui la llengua d'acollida. No em sembla bé que augmenti el temps de retenció per als immigrants il·legals detinguts, i les condicions per obtenir el dret a vot s'han endurit respecte les primeres versions del text, igual com ha passat amb el reagrupament familiar dels avis. Està bé, però, que els conjugues i els fills majors de 16 anys obtinguin automàticament el permís de treball amb el reagrupament. Torno a dir que encara no m'he llegit el text i parlo d'oïdes, puc haver comès algun error amb les pinzellades apuntades abans.

Caldrà veure per a què serveix això. Al final, el desplegament del pacte nacional pot quedar en un fiasco, com hem vist que ha passat amb l'educació, que venint d'un bon pacte hem anat cap a una implementació conflictiva i contestada pel sector.

Que no es malbarati aquest esforç. Estan en joc les condicions de vida i treball dels conciutadans nouvinguts. Està en joc la cohesió social de Catalunya per al futur.

Però cal tenir clar que aquest només és un primer pas, i que hi han riscos evidents: 1 - cal modificar lleis de l'estat per aplicar el pacte, i del govern "amic" de Madrid només cap esperar punyalades; 2 - calen diners -és dir, el finançament- per a desplegar el pacte, i sí, exacte, això també depèn del govern "amic".

Digues-me escèptic.

dimecres, 17 de desembre de 2008

65 hores, OPEP i Arcadi Oliveres

Una bona notícia: la directiva de les 65 hores ha quedat aturada al Parlament Europeu. Finalment, els europarlamentaris han presentat i aprovat un conjunt d'esmenes que retornen la directiva a la comissió.

Sospito, però, que això només serà una batalla guanyada. Estic segur que la guàrdia neoliberal que domina la UE ja està preparant el contraatac. Por em fan.

Més coses: l'OPEP anuncia que reduirà la producció en 2,2 milions de barrils diaris. D'aquesta forma esperen aturar la baixada de preu del petroli. El barril Brent té un preu, avui, inferior als 50$ quan abans de l'estiu havia assolit un màxim per sobre dels 140$.

Pel camí, l'esclat de la crisi financera que que ha arrossegat a tota l'economia arreu del món. S'ha precipitat una crisi que està, literalment, fent parar les màquines. Les màquines aturades no consumeixen. Per tant, hi ha menys demanda. Per altra banda, resulta evident que una part important del preu del petroli pel maig era producte directe de l'especulació financera.

Amb la maquinària real aturada igual com ho està la financera, el petroli baixa de preu. Sospito que un dels catalitzadors de la crisi financera va ser la pujada del preu del cru. En canvi, la baixada no és suficient per ella mateixa per reactivar el sistema. El sistema està gripat. No n'hi ha prou amb que es refredi. Cal fer un motor nou.

Però això del motor nou, es veu que no interessa a la OPEP que, per la seva banda, prefereixen munyir la mamella mentre es pugui: Si no hi ha demanda el que es farà serà disminuir l'oferta, de forma que pujarà el preu del petroli. I redueixen la producció.

Ben mirat, si el món ha pogut pagar durant uns any uns preus molt més alts que l'actual, no hi ha res que impedeixi que torni a fer-ho, no? potser no cal treure petroli del mercat fins forçar preus de 140$, però potser sí que 100$ el barril podria ser un preu "assumible" o "raonable" (per qui? de debò pensen que el petroli no te res a veure amb la crisi?). Sobretot seria un gran preu per al compte de resultats dels petroliers de l'OPEP.

(extret de viquipèdia)

Tanmateix, me'n guardaré prou d'assenyalar l'OPEP. En definitiva, no són pas tan diferents dels taurons que operen en altres zones. En comú la cobdícia. Dels neoliberals de la UE, dels capitostos de l'OPEP i dels banquers i financers d'arreu.

Estem en mans de cobdiciosos. Els d'aquí i els d'allà. És cert. Però... i nosaltres què hem de fer?

A l'entrevista que li fan a l'Avui d'avui, l'Arcadi Oliveres, de Justícia i Pau diu "Hem de deixar d'imbecil·litzar-nos! Miri, al mes de juny la FAO va demanar 50.000 milions de dòlars per lluitar contra la fam. Els països rics reunits a Roma li van donar només 8.000 milions. Tres mesos més tard, la banca americana ha rebut un ajut de 700.000 milions i l'europea d'1,3 bilions". Déu n'hi do.

Un altre món és possible.

Comunicat públic GEAB 30

(Traducció per traductor.gencat.cat més una repassada ràpida)

Nou punt d'inflexió a març de 2009:
'Quan el món s'adona que aquesta crisi és pitjor que la dels anys 30'

LEAP/E2020 considera que la crisi sistèmica global coneixerà a març de 2009 un nou punt d'inflexió d'una importància anàloga al de Setembre de 2008. El nostre equip considera, en efecte, que aquest període de l'any 2009 serà caracteritzat per una presa de consciència general de l'existència de tres processos desestabilitzadors majors de l'economia mundial, és a dir:

1. la presa de consciència de la llarga duració de la crisi
2. l'explosió de l'atur al món sencer
3. el risc d'esfondrament brutal del conjunt dels sistemes de pensió per capitalització

Aquest punt d'inflexió serà així caracteritzat per un conjunt de factors psicològics, és a dir la percepció general per les opinions públiques a Europa, a Amèrica i a Àsia que la crisi en curs ha escapat al control de tota autoritat pública, nacional o internacional, que afecta severament totes les regions del món fins tot i que algunes seran més afectades que d'altres (veure GEAB N°28), que afecta directament centenars de milions de persones al món 'desenvolupat' i que no fa més que empitjorar a poc a poc on les conseqüències es fan sentir en l'economia real. Els governs nacionals i les institucions internacionals no tenen més que un trimestre per preparar-se per a aquesta situació que és de manera potencial portadora d'un risc major de caos social. Els països menys equipats per administrar socialment la pujada ràpida de l'atur i el risc que creix sobre les jubilacions seran els més desestabilitzats per aquesta presa de consciència de les opinions públiques.

En aquest GEAB N°30, l'equip de LEAP/E2020 detalla aquests tres processos desestabilitzadors (dels quals dos són presentats en aquest comunicat públic) i presenta les seves recomanacions per fer de cara a aquest risc creixent. D'altra banda, aquest número és també com cada any l'ocasió d'una avaluació de la fiabilitat objectiva de les anticipacions de LEAP/E2020, que permet precisar igualment certs aspectes metodològics del procés d'anàlisi que posem en acció. El 2008, la taxa d'èxit de LEAP/E2020 és de 80%, amb una punta a 86% per a les anticipacions estrictament socioeconòmiques. Per a un any de trastorns majors, és un resultat del qual n'estem orgullosos.

La crisi durarà almenys fins a finals de 2010

Evolució de la base monetària dels Estats Units i indicació de les crisis majors correlacionades (1910 - 2008) - Font : Federal Reserve Bank of Saint Louis / Mish's Global Economic Trends Analysis
Evolució de la base monetària dels Estats Units i indicació de les crisis majors correlacionades (1910 - 2008) - Font : Federal Reserve Bank of Saint Louis / Mish's Global Economic Trends Analysis

Com l'hem detallat en el GEAB N°28, la crisi afectarà de manera diversificada les diferents regions del món. Tanmateix, i LEAP/E2020 desitja ser molt clar sobre aquest punt, contràriament als discursos actuals dels mateixos experts que negaven l'existència d'una crisi en gestació fa tres anys, que negaven que fos global fa 2 anys i que negaven fa només sis mesos que fos sistèmica, anticipem una duració mínima de tres anys per a aquesta fase de decantació de la crisi (1). No finalitzarà ni a la primavera 2009, ni a l'estiu 2009, ni al començament 2010. És només cap a les finals de 2010 que la situació es començarà a estabilitzar i millorar-se una mica a certes regions, és a dir Àsia i la zona Euro, així com per als països productors de matèries primeres energètiques, minerals o alimentàries (2). En altres lloc, continuarà. En particular als Estats Units tant al Regne Unit, com als països més vinculats a aquestes economies, on s'inscriu en una lògica decennal. És només cap a 2018 que aquests països poden considerar una tornada real del creixement.

D'altra banda, no cal imaginar que la millora de les finals de 2010 marcarà una tornada a un creixement fort. La convalescència serà llarga ; per exemple, els moneders trigaran igualment un decenni a tornar als nivells de l'any 2007, si hi tornen un dia. Cal recordar-se que Wall Street va trigar 20 anys a tornar als seus nivells de la fi dels anys 1920. Ara bé, segons LEAP/E2020 aquesta crisi és més profunda i durable que la dels anys 1930. Aquesta presa de consciència de la llarga duració de la crisi es farà progressivament en les opinions públiques en el transcurs del trimestre a venir. I posarà en marxa immediatament dos fenòmens portadors d'inestabilitat socioeconòmica: el pànic a l'endemà i la crítica reforçada dels dirigents del país.


El risc d'esfondrament brutal del conjunt dels sistemes de pensió per capitalització

Finalment, en el marc de les conseqüències de la crisi que no destinaran directament desenes de milions de ningú als Estats Units, al Canadà, al Regne Unit, al Japó, als Països Baixos i a Dinamarca en particular (3), cal integrar el fet que a partir d'aquesta fi d'any 2008 es multiplicaran les notícies en relació amb les pèrdues massives dels organismes que administren els actius destinats a finançar aquestes jubilacions. L'OCDE considera a 4000000 milions USD les pèrdues dels fons de pensió només en l'any 2008 (4). Als Països Baixos (5) com al Regne Unit (6), els òrgans de vigilància dels fons de pensió acaben de llançar crits d'auxili demanant en urgència un creixement de les cotitzacions obligatòries i una intervenció de l'Estat. Als Estats Units, es fan anuncis múltiples d'augment de les contribucions i de disminució dels pagaments que són emesos a un ritme creixent (7). I és només en les setmanes a venir que molt fons podrà fer realment el descompte del que han perdut (8). Molts s'il·lusionen encara amb la seva capacitat per reconstituir el seu capital en ocasió d'un proïsme tret de crisi. A narç de 2009, quan gestors de fons de pensió, jubilats i governs prendran de manera simultània consciència que la crisi durarà, que coincidirà amb l'arribada massiva dels «babyboomers» a la jubilació i que els moneders tenen poc de sort de trobar abans de de llargs anys els seus nivells de 2007 (9), el caos s'instal·larà en aquest sector i els governs se seran acostats cada vegada més de l'obligació d'intervenir per nacionalitzar tots aquests fons. Argentina, que ha pres aquesta decisió fa alguns mesos apareixerà llavors com un precursor.

Aquestes tendències són totes ja en curs. La seva conjunció i la presa de consciència per les opinions públiques de les conseqüències que comporten constituirà el gran xoc psicològic mundial de la primavera 2009, és a dir que ens som submergits tots a una crisi pitjor que la de 1929 ; i que no hi ha sortida de la crisi possible a curt termini. Aquesta evolució tindrà un impacte decisiu sobre la mentalitat col·lectiva mundial dels pobles i dels responsables i modificarà doncs considerablement el procés de desenvolupament de la crisi en el període que seguirà. Amb més desil·lusions i menys certeses, la inestabilitat sociopolítica global creixerà considerablement.

Finalment, aquest GEAB N°30 presenta igualment una sèrie de 13 preguntes/respostes per tal d'ajudar de manera quasi-interactiva els estalviadors/inversionistes/responsables a comprendre millor i anticipar els desenvolupaments a venir de la crisi sistèmica global :

1. Aquesta crisi és diferent de les crisis que ha patit anteriorment el capitalisme?
2. Aquesta crisi és diferent de la crisi dels anys 1930 ?
3. La crisi és tan greu a Europa i a Àsia com als Estats Units ?
4. Les mesures empreses actualment pels Estats del món sencer són suficients per estroncar la crisi ?
5. Quins riscs majors pesen sempre sobre el sistema financer internacional ? I tots els estalvis són iguals de cara a la crisi ?
6. La zona Euro constitueix una verdadera protecció contra els pitjors aspectes de la crisi i que podria fer per millorar aquest estatut ?
7. El sistema de Bretton Woods (sota la seva última versió dels anys 1970) s'està esfondrant ? L'Euro ha de reemplaçar el Dòlar ?
8. Què es pot esperar del pròxim G20 de Londres ?
9. Pensa que la deflació sigui actualment la major amenaça que planegi sobre les economies mundials ?
10. Pensa que el govern Obama serà en mesura d'impedir als Estats Units enfonsar-se en el que ha dit la "Molt Gran Depressió Americana" ?
11. En termes de monedes, més enllà de la seva anticipació en relació amb la recuperació de la caiguda del Dòlar USOS en els molt pròxims mesos, pensa que la Lliura Esterlina i el Franc Suïs segueixen sent monedes d'estatut internacional ?
12. Pensa que el mercat dels CDS està a punt de fer implosió ? I quines serien les conseqüències de tal fenomen ?
13. La "bombolla dels Bons de Tresor EUA » és a punt d'explotar ?

-----------
Notes:

(1) és útil llegir sobre aquesta crisi una molt interessant contribució de Robert Guttmann publicada al 2° semestre 2008 sobre l'indret Tornades a veure. org, sostingut per la Casa de les Ciències de l'Home París-Nord..

(2) d'altra banda són les matèries primeres que comencen a llançar ja el mercat del transport marítim internacional. Font : Financial Times, 14/12/2008

(3) Ja que són els països que han desenvolupat més els sistemes de jubilació per capitalització. Voir GEAB N°23. Però és també el cas d'Irlanda. Font :
Independent, 30/11/2008

(4) Font : OCDE, 12/11/2008

(5) Font : NU. NL, 15/12/2008

(6) Font : BBC, 09/12/2008

(7) Fonts : WallStreetJournal, 17/11/2008 ; Phillyburbs, 25/11/2008 ; RockyMountainNews, 19/11/2008

(8) Font : CNBC, 05/12/2008

(9) I ni tan sols no mencionem la influència de l'explosió de la bombolla dels Bons del Tresor EUA que afectarà igualment de forma brutal els fons de pensió. Veure Q&A;, GEAB N°30.

dilluns, 15 de desembre de 2008

els 25 de ZP

Per si algú en tenia el més mínim dubte, el PSC avui ha deixat clar que votarà els pressupostos del ZP.

Jo no se si aquests pressupostos són bons o dolents pel país. No em puc refiar tampoc de l'opinió de la resta de partits perquè tinc la sospita que les valoracions que en fan uns i altres śon interessades.

El que resulta molest és que el PSC jugués a dir que el seu suport als pressupostos no estava garantit, un farol matusser, per acabar acceptant-los sense discussions a l'hora de la veritat.

Els pressupostos, si estan d'acord amb la política que es vol dur a terme, han de ser aprovats. De la mateixa forma, si no estan d'acord amb la política que es vol dur a terme, rebutjats.

Els pressupostos, però, com tota la resta dels elements de la política són una moneda de canvi. I avui, per pressionar de farol, dic que no els aprovo, i demà, com es tracta de fer bondat, s'aproven.

Estic convençut que es poden comptar amb un ma els diputats que han llegit i comprès els pressupostos. En particular no crec que gaires dels 25 diputats del PSC els hagin llegit.

Però sense haver-los llegit i entès, els han aprovat. Els han aprovat perquè és el que tocava. Això és la partitocràcia.

Això és també la relació de sucursalisme del PSC amb el PSOE.

Ara el PSC diu si no hi han acord de finançament abans de que acabi l'any, el PSC es replantejarà la seva relació amb el PSOE.

És el mateix que no dir res. Replantejar-se una relació, "hem de parlar", pot acabar -i segur que n'és aquesta la voluntat- en una càlida reconciliació, suposant que en algun moment hi ha hagut ruptura, que no sembla ser el cas.

I qui dia passa any empeny. Els diputats del PSC, 25, la majoria absoluta dels diputats catalans (i catalanistes?) que van anar a Madrid en encetar la legislatura juguen a "pressionar" i "influir" al govern "amic" amb amenaces i canvi de relacions que, demostrat està, al ZP ni l'immuten.

Com bé diu Ridao, aquests diputats són fonamentals per aconseguir un bon finançament. Doncs bé, ara ja sabem de quina banda estan.

El President Montilla faria bé de prendre nota. El seu partit, a Madrid, s'ha passat al bàndol contrari. El 2009 serà, segons diuen , més dur que el 2008. Un bon finançament és una qüestió de supervivència. Serà el 2009 l'any de la suspensió de pagaments de la Generalitat?

Si la Generalitat fa suspensió de pagaments, qui en retrà comptes? qui pagarà els serveis i les prestacions a tants i tants que les necessiten? què serà dels ciutadans que ja no podran accedir a aquests serveis?

Els 25 fidels al ZP, però, ben tranquils a Madrid. O potser no tan tranquils. Roma no paga traïdors.

dijous, 11 de desembre de 2008

variat

Un variat de perles del Periódico d'avui.

"Els monolingües en castellà no són conscients del multilingüisme de l'estat, segons la UE". A l'estat es parlà català,gallec, euskera, aragonès, aranès, portuguès... I també amàzic, rus, polonès, tagal, francès, anglès, alemany, neerlandès... inclús afegiria les varietats de l'espanyol d'Amèrica: l'argentí, l'equatorià que, personalment, trobo necessari esmentar-les de forma diferenciada.

En canvi, hi han milions de ciutadans de l'estat que ignoren aquest fet: que milions de ciutadans de l'estat parlen altres llengües diferents.

L'aparell de l'estat alimenta aquesta ignorància. L'estat disorsiona la imatge de la, de moment, minoria plurilíngüe, a fi i efecte d'oferir una foto nacional i ligüísticament cohesionada a la majoria monolíngüe. L'estat enganya a una part de la ciutadania i a l'altre li nega la seva identitat lingüística. Mentida i repressió.

D'altra banda, perquè ho fa? doncs, potser, perque aquesta majoria pensa en termes de superioritat i inferioritat, de llengües millors i pitjors, de la llengüa dels rics i del poder, i les llengües dels pobres, dels sotmesos, dels marginals... la llengua de l'imperi contra la dels "nacionalistes" o la dels immigrants. Potser l'estat enganya a qui vol deixar-se enganyar. Els pobles no són innocents.

Parlant de "nacionalistes". Fraga vol penjar als "nacionalistes". Fraga, el típic nacionalista espanyol: els separatistes, penjats. Fraga, el personatge que va viure el seu moment de major glòria sent ministre d'un govern feixista que reprimia, torturava i assassinava. Ara ens recorda la seva predilecció per la pena de mort proposant de penjar-nos als nacionalistes.

Recorda el senyor Fraga els bàndols de la guerra civil: per una banda els nacionals, o nacionalistes, i, per l'altra, els rojos i els separatistes.

Senyor Fraga, des del 36, el nacionalisme que s'emporta la palma pel que fa a a crims, tortures i morts és, que no s'equivoqui ningú, l'espanyol. I des del 75, el terrorisme nacionalista d'ultradreta espanyol ha contribuit de forma sensible a incrementar la llista general de víctimes del terrorisme. Una altre cosa és que l'estat, en la línia de crear un Matrix, un món virtual, per als nacionalistes espanyols procuri desvincular el nom d'Espanya del terrorisme d'ultradreta, però la realitat és que avui, en nom d'Espanya es mata, Senyor Fraga, i en nom de Catalunya, no.

Estic en contra de la pena de mort. Però ja posats, si algú mereix un càstig i que el tanquin per sempre, posaria primers de la llista a un bon grapat de nacionalistes espanyols. I potser també a a algun ex ministre que, malgrat la seva complicitat amb un règim criminal, morirà al seu llit i no a una presó. Si fa no fa, igual com el dictador assassí que el va posar al càrrec.

Tercera perla. La UE vol que Irlanda repeteixi el referèndum per aprovar el tractat de Lisboa. I amb això veiem com les gasta la UE en qualitat democràtica. No va haver prou amb el primer rentat de cervell i ara caldrà provar-ho un altre cop.

Espero que els irlandesos li diguin NO un altre cop a l'Europa neoliberal. Però ja veurem. la UE pot ser molt convincent donades les circumstàncies actuals. Irlanda està patint la crisi de forma intensa així que cal pensar que la UE té dos tàctiques possibles per a forçar l'aprovació el tractat: el poli bó, si aproveu el tractat tindreu el suport de la UE per a superar la crisi; i el poli dolent, si no aproveu el tractat dieu adéu a les ajudes.

L'aprovació del tracat de Lisboa, però, obriria el camí a la implementació de polítiques neoliberals, a la privatització dels serveis públics, a la retallada de drets socials, a menor representativitat (ja prou escassa) de la ciutadania en la preso de decicions europees, a un creixement de la despesa militar europea i al manteniment de les nacions, cultures i llengues sense estat en una mensa de parc temàtic folklòric de segona divisió. Cap d'aquestes coses la vull jo per Catalunya.

Però com deia, el referèndum només el repetiran a Irlanda. Si Irlanda l'aprova, ens l'empassarem tots els europeus. Aquesta és la seva democràcia. No a l'Europa del capital. Sí a l'europa dels pobles.

Última: l'FMI diu que el PIB de l'estat baixarà el 2009. L'FMI diu que l'estat ha de fer profundes resformes estructurals per afrontar la crisi.

I estic molt d'acord, només que em temo que les reformes en que està pensant l'FMI no són les mateixes que penso jo. Les reformes marca FMI han servit per devastar països sencers i convertir-los en preses fàcils del neoliberalisme internacional.

Una recomanació: repasseu "La doctrina del Shock", on s'explica com l'FMI ha intervingut implementant les teories neoliberals de Friedman i els Chicago Boys allà on ha pogut i com on ho ha fet el resultat sempre ha estat el mateix: més pobresa per a la majoria, enriquiment indecent de les elits, destrucció de les classes mitjanes, majors diferències entre rics i pobres, perdua de drets socials, corrupció de la democràcia, eliminació de serveis i prestacions públiques, transferència de riquesa del poble al capital internacional i pèrdua de la capacitat de decisió sobre la pròpia economia.

L'FMI l'encerta quan diu que les coses pinten malament de cara al proper any, però això no és nou, i ja se sabia. En tot cas, històricament, els remeis que proposa l'FMI són pitjors que la malaltia.

Aquesta nota de l'FMI em porta la imatge de voltors esperant la carronya d'un animal malalt.

dilluns, 8 de desembre de 2008

Grècia. Vaga general.

Continuen els aldarulls a Grècia i alimenten els meus dubtes: aquesta lluita als carrers, més enllà de la ràbia, quin objectiu té? Canviar el sistema?

Per una banda hi han revoltes i actes de violència. Per sort, de moment no hi han més morts. Hi han ferits, saquejos, baralles, destrosses, incendis...

Per l'altra banda, sembla ser que aquesta setmana està convocada una vaga general per protestar per la mort del noi, però també contra el govern grec que, pel que tinc entès, ha privatitzat les pensions, la universitat pública i la companyia aèria nacional grega; i, més genèricament, també per protestar contra un sistema que està ampliant la distància que separa rics i pobres; i per una crisi que està començant a deixar-se sentir amb cruesa.

La vaga és, potser, la forma de lluita més poderosa de la classe treballadora. Per una raó: està pensada, decidida i debatuda. Qui va a la vaga és conscient del que fa i del que representa i dels sacrificis que comporta. No és només conseqüència de la ira.

La vaga general indefinida és l'arma més efectiva en la lluita per la transformació social. La vaga general indefinida és l'arma. L'objectiu és el canvi social. La majoria de la classe treballadora ha d'estar convençuda de la necessitat i ha de tenir la voluntat de canvi social. Quan aquesta majoria està disposada a la lluita, aleshores hi ha la vaga.

Contra la vaga general indefinida cal esperar repressió i violència.

La vaga que es prepara a Grècia és general, però no indefinida. Pot tenir un efecte catàrtic, però no pretén canviar fonamentalment les coses. Potser acabarà amb un canvi de govern. Tanmateix, no sembla que un canvi de partit govern vagi a canviar res de forma substancial.

Cal pensar, doncs, que si les condicions no canvien, els resultats que se n'obtindran seran els mateixos i, en conseqüència, les revoltes i els disturbis es repetiran en un futur proper

Amb la d'avui, jan són tres les nits amb aldarulls a Atenes.

Revolta no és Revolució. Catarsi no és Transformació.

De moment, però, és el que més s'assembla.

Un altre món és possible.

diumenge, 7 de desembre de 2008

Grècia

Els aldarulls a Grècia han pres una dimensió que a sorprès a molts.

Però era quelcom totalment inesperat? La mort d'un noi de 15 anys pels trets d'un policia podia tenir moltes respostes, però ha estat aquesta i no pas altre. La resposta han estat disturbis i revoltes a diverses ciutats de Grècia. La resposta ha estat un esclat d'ira i ràbia. Un esclat d'ira i ràbia que va iniciar-se en convocatòries fetes per mòbils i per Internet. Recorda la revolta que va seguir als atemptats de l'11-S a Madrid, però aquest cop, de forma violenta.

Es diu que els fets s'esdevenen quan, primer, estan prou madurs per a produir-se i, segon, una guspira provoca l'esclat.

I miro aquí i llavors em pregunto: és possible una situació similar? hi ha prou ràbia acumulada? 3.000.000 d'aturats -oficialment, però potser molts mes de no declarats- no són una font potencial de disturbis?

La destrucció continuada de llocs de treball, les males perspectives, poden estar escalfant els ànims i provocar un esclat similar?

Els analistes optimistes -Solbes- diuen que l'atur el 2009 serà pitjor que el 2008. La recuperació segons els optimistes s'encetarà el 2010. Es destruiran llocs de treball que ja no es crearan.

La prestació de l'atur només dura 2 anys. Estem a 2008. Què passarà si d'aquí a 2010 no hi ha hagut creació de treball? què passarà si els optimistes s'equivoquen? Què passarà si tres, quatre.. cinc milions d'aturats no reben cap ajuda? Cap mena d'ajuda. Què passarà si tota aquesta gent no tenen per menjar, vestir o aixoplugar-se.

Potser no passarà res.

AL 93, l'atur va arribar al 23% i no va passar res. Van funcionar les xarxes socials i familiars, va funcionar el treball en negre, van funcionar moltes coses que, potser, ara tornarien a funcionar.

O no.

Això va ser al 93. Han passat , doncs, 15 anys. Les coses són diferents avui. No es pot saber què passarà arribat el cas. El cert és que el precedent més proper no va presentar característiques violentes. Tanmateix, hi han algunes diferències. Les diferències les marquen , sobretot, aquests quinze anys que han estat de pujada continuada, i també de pèrdua de la innocència: avui sabem que les promeses neoliberals han estat mentides i sabem també que som culpables d'haver-nos-les cregut.

Sabem també que esquerres i dretes existeixen. I sabem també que les esquerres de veritat no estan als parlaments on, en el millor dels casos, hi han socialdemocràcies lights, o més habitualment, partits autoanomenats "socialistes" amb plantejaments econòmics durament neoliberals. Això quan, en realitat, no ens trobem amb la corrupció. Ja sigui aquesta legal, però corrupció a la fi, o en forma delictiva.

I l'esquerra va perduda. L'esquerra va perduda perquè ha buscat votants. Per buscar votants s'ha venut l'ànima al diable i ha entrat en el joc dels vots.

L'esquerra no pot buscar votants. L'esquerra necessita militants. Militants, que no afiliats.

Votar ha de ser un acte de militància, però ni el més important ni l'únic. El militant d'esquerra participa, debat, s'informa, difon, organitza alternatives, denuncia, lluita.

Lluita. Què vol dir lluita? Què és lluitar? quina és la lluita útil? contra qui? manifestar-se és lluitar? tallar un carrer és lluitar? una cassolada és lluitar? o fer vaga?

Sí, segurament la vaga general indefinida, de mesos si cal, és lluitar. Però és l'únic cas que és evident. I avui conec a ben pocs diposats a lluitar d'aquesta forma.

Quan he comentat amb coneguts sobre això mateix i l'escassa participació a les manifestacions contra les 65 hores, o contra els ERO em diuen: no són útils. No són útils? Perquè no són útils?

¿L'esquerra s'equivoca quan fa que les seves mesures de força siguin manifestacions o aturades?

Una opinió: les manifestacions són un error si són una finalitat en elles mateixes. Les manifestacions són una demostració de força si són l'expressió d'una ira real que a més de en la manifestació, es presenta també sota altres formes.

És dir: una manifestació que sigui una finalitat en ella mateixa és només un problema, o ni això, d'ordre públic.

Una manifestació de gent desesperada o enrabiada és, en canvi, un olla a pressió que esclatarà abans, durant o després del fet puntual de la manifestació. És una energia social que tiba i que busca un punt de ruptura. És una força de veritat: amenaçadora i perillosa per la seva potencialitat de violència.

Més o menys, crec que a Grècia passa una cosa semblant: el fet puntual de la mort del noi ha provocat un esclat de manifestacions espontànies de ràbia acumulada per raons diverses: repressió, malestar econòmic i social...

Qui ho dirigirà això? les forces del sistema tractaran de metabolitzar aquest esclat combinant la repressió violenta amb un canvi de llocs, de carteres, àdhuc de forces polítiques dominants. Però sempre, sempre, salvaguardant el sistema.

Què farà el poble? assumirà el canvi aparent? quan se li passi la ràbia acotarà el cap un cop més? s'estovarà amb les pallisses dels anti-avalots? pel contrari, la violència alimentarà la violència i anirà pujant de grau? el poble estarà disposat a ofrenar més morts i més sang?

Què farà l'esquerra? que faran els militants de l'esquerra? organitzaran l'esclat? es posarà a les barricades a lluitar, aquest cop físicament, contra els anti-avalots i l'exercit? amb quin objectiu? la revolució? Estaran disposats, en definitiva, a la lluita armada si es donen les circumstàncies?

I que faran les forces de seguretat? l'exercit i la policia faran foc contra el poble? De part de qui estaran l'exercit i la policia si tres, quatre, cinc milions d'homes i dones afamats, enrabiats i disposats a tot assalten supermercats i comerços per endur-se el pa per la força?

La llei, la lletra sagrada i inviolable que és l'esperit del sistema, o aquest és el missatge que ens volen fer creure, garanteix drets i deures. Però la realitat és tossuda i els drets manta cops cal comprar-los, mentre que els deures, molt sovint, se'ns exigeixen o se'ns imposen. Per a preservar la llei i en nom de la llei, sota l'empara de la llei, els anti-avalots i l'exercit disparen i maten.

Potser no passarà res. Però temo que no. Potser n'hi haurà prou amb posar clavells i flors als fusells. Però no se si som tan civilitzats.

Ens queda l'ètica.

L'ètica està per sobre de la llei i tots els humans podem seguir principis ètics.

Per ètica, quan la llei és injusta, cal desobeir-la i combatre-la.

Un altre món és possible.

dijous, 4 de desembre de 2008

Panikkar i educació

Comentaris ràpids que és molt tard:

Estic llegint-me el llibre "El matí amb Raimon Panikkar" que signa l'Antoni Bassas -com trobo a faltar el "bon dia, són les vuit! i la tertúlia- i que és un recull de les converses que mantenien el filòsof i el periodista al "Matí de Catalunya Ràdio".

Les converses són de temàtica diversa: sobre valors, sobre política, sobre la societat, sobre el bé i el mal...

Doncs el que em resulta més sorprenent és l'atemporalitat del discurs de Raimon Panikkar. Les converses corresponen a programes emesos entre 1995 i 2006. En llegir les converses i contextualitzar-les en els fets històrics que es comenten resulta que el missatge que en sorgeix es deslliure del moment i té una validesa argumental, es podrà estar d'acord o no, en un moment diferent.

Dit de forma més planera: m'ha sorprès veure com molt del que diuen el Panikkar i el Bassas és perfectament aplicable al moment actual. I també m'ha sorprès com de, diguem-ne, radical -intransigent?- és Panikkar en la seva crítica al model de món en que vivim.

Aquesta atemporalitat en el discurs, i sí, potser també aquesta crítica que ja ve de lluny, em fan dir que Panikkar és un home savi, abellit per una extraordinària cultura. La saviesa és atemporal.

Suposo que cal distingir el que és saviesa, admirable, de les opinions, discutibles. En darrer terme, però, les seves opinions sempre estan argumentades de forma sòlida.

Doncs això, una lectura molt interessant, amena i que fa rumiar.

Segon: en el darrer post em vaig quedar amb alguna cosa al pap i l'aboco ara abans que se m'oblidi: El primer món marxa cal decreixement.

Que el decreixement sigui un drama o una oportunitat depèn de cadascú i de tots plegats. Tanmateix, el decreixement no ha de ser l'excusa o la paraula bonica per fer perdre als de sempre.

No pot ser que només "decreixin" alguns. No. De fet, el decreixement no valdrà per res si no va acompanyat d'un repartiment de la riquesa i, tal com ho veig jo, d'un accés més racional i sense ànim de lucre a serveis i recursos bàsics. Vull dir: tots haurem de decréixer.

Tots. És dir, caldrà posar límits a la riquesa particular. Al meu parer, aigua, energia, comunicacions, alimentació, habitatge i determinades indústries claus haurien de nacionalitzar-se.

Digue'm socialista, si vols, però jo crec que és per principis ètics que caldria fer tot això. I sempre, llibertat i democràcia, però les de veritat, no la "llibertat" i la "democràcia" segons l'entenen els neoliberals. El món ha de ser més just i cal retallar les diferències brutals entre els països rics i els pobres.

Cosa número tres: Avui a ESADE han fet una conferència on "la societat civil" s'ha conjurat per a millorar l'educació a Catalunya. Pel que he sentit a la tele, es veu que han dit algunes coses molt interessants: l'educació és cosa de tota la societat i no només de la família i l'escola, la importància dels mitjans de comunicació, el valors de l'esforç, la figura dels mestres, la conciliació familiar...

Bé. Està bé que la "societat civil" reconegui que el model educatiu no funciona.

Aquest és un problema que té moltes potes. En la meva opinió, però, n'hi ha un de fonamental que crec que destaca: els fills necessiten uns pares.

Si els pares han d'aparcar els fills i no els poden veure en tot el dia, i si quan els veuen estan emprenyats o angoixats per la feina (o la manca de feina!) aleshores falla la base.

I sí, segur que tota la societat és responsable de l'educació dels fills. Per mi, això és un argument més per a canviar un model de societat en el que els fills són, manta cops, una molèstia, una càrrega o un cost econòmic.

Difícil educar als fills quan l'escola i les activitats extra-escolars són un pàrquing per a nens que pugen sols, que tenen pares que passen mig dia fora de casa, i menys de la meitat de la meitat del dia que passen junts, estan dormint esgotats.

Canviar aquesta situació en diuen ara conciliació familiar. Jo li en diria recuperar la dignitat humana i el plaer, la joia, l'esforç, la responsabilitat, l'amor. Poder estimar, cuidar i educar els teus fills.

Com diria Panikkar, no és una qüestió de posar-hi remeis i sol·lucions tècniques, és més aviat una qüestió de recuperar el sentit de la vida, la il·lusió de la vida, la passió de la vida.

Sí, es pot.

Un altre món és possible.

dimarts, 2 de desembre de 2008

Dades d'atur

Les xifres de l'atur a Principat, País Valencià i Balears (sense dades de La Franja, Catalunya Nord i Andorra). No hi han paraules. La destrucció de llocs de treball és un fet. Solbes diu que l'atur empitjorarà durant 2009.

Abans de conèixer aquestes dades, el ZP va anunciar ahir unes les mesures anticrisi i contra l'atur que prometien la creació de 200.000 llocs de treball el 2009. Doncs bé, avui sabem que les mesures del govern tan sols permetrien recuperar en tot el 2009 els llocs de treball perduts en el mes de novembre de 2008.

És dir: les mesures del govern de l'estat no serveixen per res.

En canvi s'ha traçat un pla de rescat multimilionari per a bancs, caixes, entitats financeres... Una observació, saben quina és la capital econòmica i financera de l'estat? és dir, a on aniran tots aquests milions a fons perdut? Exacte, a Madrid. A butxaques madrilenyes. Algú ha vist algun d'aquest crèdits arribar a clients de banca de fora de la Villa y Corte? Jo tampoc.

Sí. El pla de rescat espanyol s'ha dissenyat a Madrid per salvar Madrid i la seva casta de funcionaris, banquers, empresaris, polítics i mandarins. La resta de l'estat paga i calla.

Aquests dies he escoltat i rumiat algunes reflexions de tipus divers relacionades amb la crisi. La meva conclusió particular és que ens aboquem al decreixement forçós. Amb tot el que això té de terrible per a un sistema i, sobretot, per a una forma de vida.

Però és que hem viscut enmig d'enganys i ens els hem cregut. Potser resultava més fàcil.

Ens hem cregut que fer una hipoteca era estalviar. No. Fer una hipoteca a trenta, quaranta o cinquanta anys per 300.000, 400.000, 500.000€ en cap cas és estalviar. Fer una hipoteca sempre és contreure un deute. Contreure un deute vol dir manllevar riquesa del futur per gastar-la en el present. Contreure un deute a 50 anys és robar als propis fills. O pitjor encara, és negar la seva mateixa existència. Avui hem sabut que les xifres d'avortaments s'han doblat.

Hem portat riquesa del futur per a gastar-la en el present, i hem oblidat el vell concepte comptable de l'"amortització", que ens diu que un bé va perdent el seu valor de compra amb l'ús i el pas del temps. Per tant, en cap cas una cosa comprada avui havia d'augmentar el seu valor amb el pas del temps de forma natural. I si ho feia era per circumstàncies temporals de mercat. En cap cas és creava riquesa.

Estalviar ha estat mal vist. En canvi estalviar és exactament el contrari d'endeutar-se. Estalviar és portar al futur una part de la riquesa del present. La versió activa de l'estalvi és la inversió, on la riquesa del present crea riquesa en el futur. Les pèrdues en la inversió no castiguen el futur, sinó el present. No és una diferència petita.

Aquest raonaments śon obvis i simples. Però el cert és que no els hem tingut en compte. Ens ha semblat normal que els vehicles, els aparells de televisió, els electrodomèstics, els mòbils estiguessin absolutament sobredimensionats de potència, velocitat, prestacions, complements i acabats, i que tot plegat s'hagués de pagar a preus alts. Ens ha semblat normal i s'han bastit un seguit d'indústria al voltant d'aquest sobredimensionament.

Ens ha semblat normal pagar per lluir marques a la roba, a les ulleres, a les bosses. Ens ha semblat normal i s'han destinat els guanys del present i del futur per a poder consumir ara.

Ens hem cregut una mentida colossal. I en aquesta mentida que hem cregut, de forma volguda o no volguda, conscient o incoscientment, hem depredat els recursos del planeta i s'ha abocat a la misèria, la fam, la malaltia i la mort a milions d'humans i hem provocat un canvi en el clima del planeta que provocarà encara més misèria.

Ara aquesta misèria ens atrapa a nosaltres. Hem esgotat el present i, pel que es veu, també hem esgotat una bona part del nostre futur i potser també dels nostres fills.

Del cert que no tothom s'ha cregut aquesta mentida. Són milions els que malgrat la bogeria del sistema han seguit vivint d'acord amb els vells principis i els vells valors de l'estalvi, de l'esforç i del treball. Són milions els que no han allargat més el braç que la màniga. Que s'han estat de coses i que, fins hi tot, han estalviat

Però aquest també estan atrapats. Si el sistema col·lapsa, no distingirà les seves víctimes. Haver estat sobris i assenyats durant els anys de la luxúria no immunitza contra la crisi. La destrucció de llocs de treball és un fet i qui perdi la feina trigarà a trobar-ne una de nova, o potser ja no la trobi. Els que tenien més reserves, això sí, podran resistir més temps. Potser prou per escapolir-se de la crisi i arribar a una jubilació digna. Per això serveix l'estalvi.

És el moment, de grat o per força, de recuperar la borsa de la compra i estalviar-se els cèntims de les bosses de plàstic que ens cobraran; de reduir la generació de deixalles, de reutilitzar envasos, de reparar el que s'espatlla, de reciclar materials i productes; és el moment de tornar a la biblioteca pública; és el moment de fer servir el transport públic; és el moment de dinar de carmanyola, que no tupper, a la feina; és el moment d'adonar-se que la marca blanca és tan bona com la marca de l'anunci... i així

Però també és el moment d'adonar-se que si hem arribat aquí és perquè ens hem empassat una mentida molt gran, que en alguna mesura tots en som responsables i que en molta mesura en són responsables els que manen.

Però compte, que si manen és perquè se'ls va donar un mandat. No manen per la gràcia de Déu. La seva autoritat no és infosa sinó delegada. No és cert que els que manen siguin líders als que cal seguir. Ni ells són líders ni nosaltres súbdits. Si manen és per delegació de la sobirania. Si no es mereixen la confiança, se'ls engega.

Calen molts canvis.

Un altre món és possible.