diumenge, 7 de desembre de 2008

Grècia

Els aldarulls a Grècia han pres una dimensió que a sorprès a molts.

Però era quelcom totalment inesperat? La mort d'un noi de 15 anys pels trets d'un policia podia tenir moltes respostes, però ha estat aquesta i no pas altre. La resposta han estat disturbis i revoltes a diverses ciutats de Grècia. La resposta ha estat un esclat d'ira i ràbia. Un esclat d'ira i ràbia que va iniciar-se en convocatòries fetes per mòbils i per Internet. Recorda la revolta que va seguir als atemptats de l'11-S a Madrid, però aquest cop, de forma violenta.

Es diu que els fets s'esdevenen quan, primer, estan prou madurs per a produir-se i, segon, una guspira provoca l'esclat.

I miro aquí i llavors em pregunto: és possible una situació similar? hi ha prou ràbia acumulada? 3.000.000 d'aturats -oficialment, però potser molts mes de no declarats- no són una font potencial de disturbis?

La destrucció continuada de llocs de treball, les males perspectives, poden estar escalfant els ànims i provocar un esclat similar?

Els analistes optimistes -Solbes- diuen que l'atur el 2009 serà pitjor que el 2008. La recuperació segons els optimistes s'encetarà el 2010. Es destruiran llocs de treball que ja no es crearan.

La prestació de l'atur només dura 2 anys. Estem a 2008. Què passarà si d'aquí a 2010 no hi ha hagut creació de treball? què passarà si els optimistes s'equivoquen? Què passarà si tres, quatre.. cinc milions d'aturats no reben cap ajuda? Cap mena d'ajuda. Què passarà si tota aquesta gent no tenen per menjar, vestir o aixoplugar-se.

Potser no passarà res.

AL 93, l'atur va arribar al 23% i no va passar res. Van funcionar les xarxes socials i familiars, va funcionar el treball en negre, van funcionar moltes coses que, potser, ara tornarien a funcionar.

O no.

Això va ser al 93. Han passat , doncs, 15 anys. Les coses són diferents avui. No es pot saber què passarà arribat el cas. El cert és que el precedent més proper no va presentar característiques violentes. Tanmateix, hi han algunes diferències. Les diferències les marquen , sobretot, aquests quinze anys que han estat de pujada continuada, i també de pèrdua de la innocència: avui sabem que les promeses neoliberals han estat mentides i sabem també que som culpables d'haver-nos-les cregut.

Sabem també que esquerres i dretes existeixen. I sabem també que les esquerres de veritat no estan als parlaments on, en el millor dels casos, hi han socialdemocràcies lights, o més habitualment, partits autoanomenats "socialistes" amb plantejaments econòmics durament neoliberals. Això quan, en realitat, no ens trobem amb la corrupció. Ja sigui aquesta legal, però corrupció a la fi, o en forma delictiva.

I l'esquerra va perduda. L'esquerra va perduda perquè ha buscat votants. Per buscar votants s'ha venut l'ànima al diable i ha entrat en el joc dels vots.

L'esquerra no pot buscar votants. L'esquerra necessita militants. Militants, que no afiliats.

Votar ha de ser un acte de militància, però ni el més important ni l'únic. El militant d'esquerra participa, debat, s'informa, difon, organitza alternatives, denuncia, lluita.

Lluita. Què vol dir lluita? Què és lluitar? quina és la lluita útil? contra qui? manifestar-se és lluitar? tallar un carrer és lluitar? una cassolada és lluitar? o fer vaga?

Sí, segurament la vaga general indefinida, de mesos si cal, és lluitar. Però és l'únic cas que és evident. I avui conec a ben pocs diposats a lluitar d'aquesta forma.

Quan he comentat amb coneguts sobre això mateix i l'escassa participació a les manifestacions contra les 65 hores, o contra els ERO em diuen: no són útils. No són útils? Perquè no són útils?

¿L'esquerra s'equivoca quan fa que les seves mesures de força siguin manifestacions o aturades?

Una opinió: les manifestacions són un error si són una finalitat en elles mateixes. Les manifestacions són una demostració de força si són l'expressió d'una ira real que a més de en la manifestació, es presenta també sota altres formes.

És dir: una manifestació que sigui una finalitat en ella mateixa és només un problema, o ni això, d'ordre públic.

Una manifestació de gent desesperada o enrabiada és, en canvi, un olla a pressió que esclatarà abans, durant o després del fet puntual de la manifestació. És una energia social que tiba i que busca un punt de ruptura. És una força de veritat: amenaçadora i perillosa per la seva potencialitat de violència.

Més o menys, crec que a Grècia passa una cosa semblant: el fet puntual de la mort del noi ha provocat un esclat de manifestacions espontànies de ràbia acumulada per raons diverses: repressió, malestar econòmic i social...

Qui ho dirigirà això? les forces del sistema tractaran de metabolitzar aquest esclat combinant la repressió violenta amb un canvi de llocs, de carteres, àdhuc de forces polítiques dominants. Però sempre, sempre, salvaguardant el sistema.

Què farà el poble? assumirà el canvi aparent? quan se li passi la ràbia acotarà el cap un cop més? s'estovarà amb les pallisses dels anti-avalots? pel contrari, la violència alimentarà la violència i anirà pujant de grau? el poble estarà disposat a ofrenar més morts i més sang?

Què farà l'esquerra? que faran els militants de l'esquerra? organitzaran l'esclat? es posarà a les barricades a lluitar, aquest cop físicament, contra els anti-avalots i l'exercit? amb quin objectiu? la revolució? Estaran disposats, en definitiva, a la lluita armada si es donen les circumstàncies?

I que faran les forces de seguretat? l'exercit i la policia faran foc contra el poble? De part de qui estaran l'exercit i la policia si tres, quatre, cinc milions d'homes i dones afamats, enrabiats i disposats a tot assalten supermercats i comerços per endur-se el pa per la força?

La llei, la lletra sagrada i inviolable que és l'esperit del sistema, o aquest és el missatge que ens volen fer creure, garanteix drets i deures. Però la realitat és tossuda i els drets manta cops cal comprar-los, mentre que els deures, molt sovint, se'ns exigeixen o se'ns imposen. Per a preservar la llei i en nom de la llei, sota l'empara de la llei, els anti-avalots i l'exercit disparen i maten.

Potser no passarà res. Però temo que no. Potser n'hi haurà prou amb posar clavells i flors als fusells. Però no se si som tan civilitzats.

Ens queda l'ètica.

L'ètica està per sobre de la llei i tots els humans podem seguir principis ètics.

Per ètica, quan la llei és injusta, cal desobeir-la i combatre-la.

Un altre món és possible.
Publica un comentari a l'entrada