Pàgines

dissabte, 20 de desembre del 2008

Bèlgica, seleccions i Pacte Nacional per la Immigració

A Bèlgica el govern ha presentat la dimissió perquè hi han proves fefaents que, atenció, han pressionat al poder judicial per a que no posés dificultats a la venda de Fortis al BNP Paris-Bas.

D'això se'n diu creure's la separació de poders.

A Bèlgica tracten de mantenir separats podes executiu i poder judicial.

A l'estat espanyol resulta que els partits trien els jutges que més els convenen, començant pel tribunal constitucional. És aberrant.

A l'estat espanyol no hi ha separació de poders. Qui guanya, i més si té majoria absoluta, obté un xec en blanc per a aplicar un corró allà on vol i quan vol. Ni res ni ningú no el pot aturar. Aquesta és la democràcia espanyola.

Amb totes les seves pegues, mancances, errors, crueltats i tot el que es vulgui, però, hi ha alguna diferència entre la forma de fer a Europa, on Europa comença als Pirineus, i aquest estat peninsular on, per desgràcia, em toca viure. En aquesta nació que no s'ho creu i que per això només arriba a comunitat autònoma, i gràcies.

Com que no s'ho creu no hi ha finançament. Però això ja són "paraules majors". Més prosaic: com que no s'ho creu, no tenim seleccions nacionals. Els jugadors del País Basc, que sí que s'ho creuen, han dit que no jugaran el partit contra Iran si la seva selecció nacional no es diu "Euskal Herria" (i hi poguessin jugar bascos d'Euskadi, navarresos i bascos d'Iparralde), en comptes d'"Euskadi". És com si els jugadors catalans es neguessin a jugar si la selecció no es digués "Països Catalans" (i hi poguessin jugar andorrans, valencians, balears, nord-catalans i catalans de la Franja), en comptes de "Catalunya". Al país basc s'ho creuen més, però no prou. Aquí encara discutim sobre el sexe dels àngels i el ver significat de "Països Catalans".

En fi, malgrat tot, "Volem patir", com diu l'eslògan, poc afortunat al meu parer, de la campanya d'enguany que promou les seleccions catalanes, després que un jutge digués que l'eslògan "una nació, una selecció" era ofensiu per algú.

A mi m'ofèn que em neguin la nacionalitat però això es veu que no té importància.

Finalment, s'ha signat el Pacte nacional per la immigració. Encara no he llegit el text. Em posa en alerta que SOS Racisme no li doni suport. Em sembla bé que el català sigui la llengua d'acollida. No em sembla bé que augmenti el temps de retenció per als immigrants il·legals detinguts, i les condicions per obtenir el dret a vot s'han endurit respecte les primeres versions del text, igual com ha passat amb el reagrupament familiar dels avis. Està bé, però, que els conjugues i els fills majors de 16 anys obtinguin automàticament el permís de treball amb el reagrupament. Torno a dir que encara no m'he llegit el text i parlo d'oïdes, puc haver comès algun error amb les pinzellades apuntades abans.

Caldrà veure per a què serveix això. Al final, el desplegament del pacte nacional pot quedar en un fiasco, com hem vist que ha passat amb l'educació, que venint d'un bon pacte hem anat cap a una implementació conflictiva i contestada pel sector.

Que no es malbarati aquest esforç. Estan en joc les condicions de vida i treball dels conciutadans nouvinguts. Està en joc la cohesió social de Catalunya per al futur.

Però cal tenir clar que aquest només és un primer pas, i que hi han riscos evidents: 1 - cal modificar lleis de l'estat per aplicar el pacte, i del govern "amic" de Madrid només cap esperar punyalades; 2 - calen diners -és dir, el finançament- per a desplegar el pacte, i sí, exacte, això també depèn del govern "amic".

Digues-me escèptic.