dilluns, 31 de desembre de 2018

Feliç 2019

En poques hores hores acabarà l'any.

És acostumat fer valoracions . Dir què ha estat el bo i el dolent de l'any. Quines coses recordem amb alegria, o orgull, i quines amb tristesa, o amb ràbia. Quins han estat els moments positius i quin els negatius. Els més agosarats s'atreviran a fer un balanç i dir que, globalment, l'any ha anat "bé" o "malament".

A mi se'm fa difícil aquesta comptabilitat emocional. Suposo que, com a la majoria dels mortals que vivim en aquest racó de món, la quantitat de moments bons segurament ha estat similar a la de moments no tan bons i em sembla que aquesta valoració de l'any té molt més a veure en l'estat d'aquest moment en que escric que no pas en una ponderació dels records dels moments viscuts.

El temps passa i que avui l'afitem amb una festa n'és la demostració palpable que aquesta saviesa és compartida, tot i que potser no entesa. El pas del temps ens deixa senyals, al cos i a l'ànima, i aquestes marques permanents són importants si és que les podem llegir que hem après alguna cosa. Si és que hi ha un abans i un després, és dir, un ara, més intens, més viu, més conscient.

Gràcies a totes i tots per acompanyar-me durant aquest any. Gràcies pel que he après. Pel que hem fet, o no hem fet. Pels records. Per les alegries i les tristeses. Per les il·lusions. Pels projectes. Pels somriures i per les llàgrimes. Gràcies.

Els meus bons desitjos a totes i tots. 

Que col·lectivament aquest any nou assolim grans èxits. Que alliberem preses i presos i ens retornin les exiliades i els exiliats. Que siguem lliures, que és una altre forma de dir que siguem i ens sentim responsables de la nostra República, del benestar i la llibertat de les gents que hi viuen i que hi arriben de nou per a viure-hi. Que siguem responsables de la prosperitat de tota la vida que el conforma. Que siguem i ens sentim responsables de la llibertat i el benestar de tots, i de tota la vida del món. Que siguem responsables, des del nostre racó, de tot el planeta. Perquè només hi ha un món.

Que cadascuna i cadascun de nosaltres sigui capaç de formular els seus desitjos, les seves il·lusions, els seus projectes. Que  siguin assolibles. Que puguem treballar per aconseguir-los. Que, finalment, si pot ser, els obtinguem, i si no, que, al menys, puguem afirmar que ens hem esforçat per aconseguir-los. Que tinguem la satisfacció estoica d'haver complert el nostre deure havent tot el que estava a les nostres mans i dins les nostres possibilitats.

Així sigui. Que tinguem una bona entrada d'any.

Feliç 2019.

dilluns, 24 de desembre de 2018

Inacció

Ja hem fet cagar el tió. El tiroll, com diuen a Catalunya Nord. A casa tenim la  immensa sort que el nostre fill adolescent  s'ho passa bé amb aquestes tradicions que ara esdevenen un joc, on tots fem teatre i passem una estona divertida interpretant, i exagerant, la litúrgia i els rols tradicionals. Tenim vena de comediants a casa. Hem rigut molt i ens ho hem passat bé.

No penso oblidar als que avui no podran ser amb les seves famílies.

En particular als presos i els exiliats republicans.

Primer de tot, vull agrair a Cuixart, Sànchez, Forn, Turull i Rull la seva protesta en forma de vaga de fam, que van decidir donar per acabada el passat dijous. Crec  que ha estat una gran decisió. A més, sembla que efectivament ha permès desbloquejar la tramitació dels recursos. Amb l'objectiu assolit, allargar la vaga hauria estat un risc innecessari.

Tanmateix, les preses i els presos polítics segueixen tancats. La vergonya d'aquest segrest persisteix. La crueltat d'aquest segrest, persisteix.

I les preses i els presos, com les exiliades i els exiliats, carreguen amb la venjança de l'estat. Una venjança que va dirigida contra els milions de catalanes i catalans que vam votar i participar en el referèndum de l'1 d'octubre de 2017, contra el que vam fer vaga el 3 d'octubre de 2017 i vam aturar el país, contra els que el 21 de desembre de 2017 vam tornar a derrotar-los a les urnes, urnes que estaven marcades, però que ni amb amb joc brut, van evitar una nova victòria republicana.

Com no es poden venjar de tots nosaltres, es vengen en ells. Amb un segrest vergonyós i que ha d'acabar. L'hem de fer acabar d'immediat.

Qui compensarà als nostres camarades segrestats per aquests moments que ja no podran ser viscuts? I com? No es pot. El mal està fet. I el que ens hem de demanar és com li posem fi a aquesta vergonya.

I això em porta a demanar-me en quin punt ens trobem. Com pot ser que havent tingut la victòria a tocar, com sabent perfectament quin és el camí que porta a l'alliberament de la República, per quina raó no emprenem decididament aquest camí. M'ho demano seriosament. La única forma que podem perdre -perdre és no alliberar la República- és per inacció nostra. Per què, doncs, aquesta terrible sensació d'inacció? A què estem esperant? Què va passar el passat 21? Per què la sensació que el carrer i el govern no anaven gens a l'hora?

Hem d'avançar i, si és possible, hem de fer-ho tots junts: el poble i els seus representants. Però em fa l'efecte que, de nou, el poble ha de ser el que estiri i marqui el pas. Generosament, sens dubte, amb l'alliberament dels segrestats com objectiu prioritari, però amb l'alliberament de la República com objectiu principal. Aquest és l'objectiu de país que, al meu entendre, ens ha de motivar a l'acció.

Si els nostres representants no estan disposats, o pitjor, proven de desviar-nos d'aquest objectiu, aleshores el que cal és canviar-los. Perquè aleshores voldrà dir que, en realitat, ja no ens representen. No hi ha res de dolent això. Al contrari, és ben democràtic. I sense rancúnies ni acusacions. Hi ha un risc elevat i no es pot obligar a ningú a assumir-lo, però tampoc a renunciar als objectius.

És el poble qui mana, i el govern obeeix. Ha de ser així per a que sigui  democràtic. És per això que volem la República.

Potser és aquest el problema? A qui espanta el poble lliure i empoderat?

divendres, 14 de desembre de 2018

Turull, ingressat a la infermeria de Lledoners

Ho deia fa uns dies : jo no faria vaga de fam.

Si la fes, no la portaria fins a les últimes conseqüències.

Espero, de tot cor, que ni Turull, ni Forn, ni Jordi Sànchez, ni Rull arribin a aquests extrems.

Per mi deixar-ho estar ara mateix estaria bé. La protesta ja està feta. De veritat, no crec que calgui posar la salut en joc d'aquesta forma.

Dit això, respecto la seva acció i em solidaritzo amb tots quatre.

Aquesta tarda s'ha sabut que Jordi Turull,  que ja porta catorze dies de vaga de fam ha estat ingressat a la infermeria de la presó de Lledoners.

Personalment, sento ràbia per aquest fet.

Però més enllà de la ràbia que em causa, el fet, en si, és inacceptable. És humanament inacceptable.

Perquè a cada dia que passa, la vaga de fam deixa una marca en el cos de Turull, Rull, Sànchez i Forn.

I no. No es tracta de que Turull  i la resta poden trencar la vaga en qualsevol moment. Per mi, estaria bé i ho aplaudiria, però no es tracta d'això.

Es tracta de que s'està cometent un abús flagrant i una violació dels drets humans. Els culpables són els que havent de resoldre uns recursos en un plaç de trenta dies porten prop d'un any amb els recursos a l'infern d'un calaix.

Aquests són els culpables.

Són els culpables que bones persones estiguin segrestades, són els culpables del seu deteriorament físic. Són els culpables de crims contra la humanitat.

Trigarem més o menys, però els culpables seran castigats. Ni perdonarem, ni  oblidarem.

I vull pensar, que arribat el moment, els alliberarem, que ho farem aviat, que aquest sacrifici que estan fent serveix per alguna cosa.

Vull pensar que tenim dignitat com a poble i que aquesta vergonya de les presons no pot durar gaire. Vull pensar que tot el que sentim avui ha de servir per a mobilitzar-nos de forma efectiva per alliberar-los i alliberar-nos. Vull pensar que ho hem de fer aviat. Comença a ser urgent : el temps passa massa ràpid per als nostres que estan en vaga de fam.

diumenge, 9 de desembre de 2018

Consell per la República

Ahir es va presentar en un acte a Brussel·les el Consell per la República.

Vet aquí la crònica de l'acte al Vilaweb.

"Per la república" i no "De la República". Un matís important. En el primer cas ens està dient que la República encara no existeix i que l'objectiu del consell és fer-la possible'el el consell "Per la República". Quan la República sigui una realitat aleshores el consell serà "De la República".

Tot i que es va presentar oficialment ahir, el Consell ja venia funcionant des de feia algun temps. Actualment ja compta amb més de 45.000 inscrits.

El procés per inscriure's és senzill i es pot fer des del lloc web del consell a https://consell.republicat.cat/

La inscripció demana una aportació mínima i única de 10€. Amb aquests diners es pretém sufragar el cost de les accions que es realitzaran des del consell.

Però què és el Consell per la República? de debò cal una altre organització? No hem quedat d'acord que el que cal és mobilització ciutadana permanent? Quina serà la utilitat pràctica del consell i per que t'hi hauries d'inscriure si encara no ho has fet?

Bones preguntes. Jo mateix m'ho he rumiat bastant abans d'inscriure'm. El cas és que ho he fet. El consell, per ell mateix no desplegarà la República. Necessita, forçosament la implicació massiva de la ciutadania i, per això, es demana aquesta fita d'1.000.000 d'inscrits per a activar el consell, o un plaç d'un any i els que hi siguin, seran.

Sense voler fer conyes, però diria que un milió d'inscrits a una associació és una fita que no assoleix ni el Club Super 3, que és el club amb més "socis" de Catalunya. Com es pretén aconseguir això amb el Consell? potser, primer de tot, perquè la seva voluntat no és la de ser una associació. El Consell neix amb voluntat de ser una institució. Oi que tothom, en arribar a certa edat, es fa el document d'identitat? De fet, l'estat espanyol ens obliga a que tinguem un document d'identitat en el que hi posa, sovint contra la voluntat del titular del document, que la seva nacionalitat és l'espanyola.

Bé, el Consell proposa que aquest document d'identitat no sigui una imposició, si no quelcom de voluntari, i que la nacionalitat que s'hi inscriu ho sigui per adhesió, no per imposició. Home, ja és una millora. Tanmateix, des del 81 que hom es pot fer el carnet català. Tot plegat, però, i lamentablement, aquell carnet era, més que res i amb to el respecte, un acte folklòric. Inscriure's al Consell no serà també un acte folklòric?

Sembla que no. La clau és que el Consell vol ser una institució. Però encara no ho és.

Ara mateix el consell és un instrument que permet concentrar i posar en moviment la força de l'exili. La seva missió fonamental serà la internacionalització del conflicte republicà català i, en la mida del possible, construir institucions republicanes. Institucions de participació i, qui sap, si també de serveis públics tot seguint el model de E-Estonia.

Però per a fer això, cal la participació dels ciutadans. Ens cal creure en la República. Ens cal creure que les institucions que enceti el consell seran republicanes de veritat. Ens cal inscriure'ns al Consell. Ens cal participar al Consell per a fer que sigui veritat. La proposta del Consell per la República és extraordinàriament innovadora i adaptada al món de xarxes socials en que vivim.

I no, inscriure's al consell no és incompatible amb la mobilització ciutadana permanent. Inscripció i mobilització són complementàries. No és nou.  Ho hem fet els darrers any inscrivint-nos a les mobilitzacions de les Diades. Ara hem de fer-ho però no per a la Diada, si no per la República de cada dia.
Ara no ens apuntarem a un tram a fer performances. Prou de lliris i somriures forçats. Anem seriosament. Ara participarem democràticament, ara decidirem quines accions, ara decidirem com volem els serveis públics. Ara construirem institucions republicanes.

A la mateixa web del Consell per la República trobareu informació (i espero que se'n vagi  afegint  de nova) :

« Què és ? El Consell neix de la legitimitat sorgida del mandat de l’1 d’octubre i impulsarà estratègies per a fer-lo efectiu.

En conseqüència, actuarà en àmbits com la internacionalització, el procés constituent, la generació de noves fórmules de mobilització democràtica, la recerca i el desenvolupament d’eines socials i polítiques innovadores o la difusió de la cultura i la realitat social catalanes.

Per fer-ho possible, és imprescindible la participació de tothom. »

« Qui en forma part ? En formen part totes les persones que s’inscriguin voluntàriament i sense límit territorial al registre ciutadà.

Els seus òrgans estan recollits a l’Acord d’Investidura de 8 de març de 2018:

L'Assemblea de representants. És un espai de representació política i social compromès a avançar cap a la República catalana. Serà convocada per la Presidència del Consell com a mínim dues vegades l'any.

El Consell.

La Presidència. »

« Calendari : La fase fundacional del Consell s'inicia amb la seva constitució al Palau de la Generalitat el 30 d'octubre de 2018 fins a l'establiment del nou Consell sorgit de les eleccions a l'Assemblea de Representants, en què podran prendre part totes les persones inscrites al registre ciutadà amb dret de vot.

L'estructura institucional definitiva, el reglament electoral i el seu calendari van ser presentats a Brussel·les el 8 de desembre de 2018. »

« REGISTRE : El camí cap a la República catalana el fem plegats, com hem fet sempre en els millors moments de la història del nostre país. Tothom pot formar part d'aquest registre, sense cap límit d'edat ni d'origen. Només cal la voluntat de ser-ne part i l'adhesió als valors que volem que ens cohesionin.

L’eina que ens aplega és el registre ciutadà a través del qual podrem prendre decisions col·lectivament i compartir informació. »

Podeu completar el procediment de Registre a la web del Consell https://consell.republicat.cat/

Més informació en aquest article del Vilaweb : [VÍDEO] Com funcionarà el Consell per la República ?

Armilles grogues

A França estan de revolta.




Que sigui dit de pas, tampoc és cap gran novetat al país que en un moment donat de la seva història van decidir que el que calia era "couper le cou du roi", i dit i fet.

En tot cas, hi ha una revolta, o això és el que es diu. Si més no, se sembla força més a una revolta que no pas el que ha passat a Catalunya els darrers anys.

Les comparacions són odioses però, certament, la revolta catalana ("revolta dels somriures" i d'aquí ve el mal) no ha tingut mai la virulència de la revolta dels "gilets jaunes".

No només, no em consta que els grocs hagin fet multitudinàries manifestacions amb samarretes de colors, ni ones sonores, ni cadenes humanes de punta a punta del país, ni megafotos, ni tantíssimes activitats entre la performance i la gimcana.

De fet, els gilets jaunes han tallat carreteres i autopistes, han posat barricades i s'han manifestat al vell estil. Suposo que als organitzadors de les diades catalanes els deu semblar molt avorrit.

Però el cas és que protesten. Protesten per moltes i molt bones raons, no només per la pujada dels carburants : llegiu "Què vol exactament el moviment de les armilles grogues ? ". És, doncs, una protesta de caràcter social i polític. El millor de tot és que sense necessitat de samarretes de colors han aconseguit que Macron comenci a recular. (Com? Què diu? Que han fet què?)

Impressionant, oi? Ahir ho deia : les revoltes són filles de la ira. Stéphane Hessel va escriure "Indigneu-vos" ("indignez-vous") (en català també i llegiu-lo d'una vegada, si us plau!). Fixeu-vos bé: va escriure "Indigneu-vos!" i no, "Somrieu!". Ningú li hauria fet cas.

Val a dir també que hi ha alguna diferència substancial entre França i Espanya. No és que França sigui una ganga per a les nacions que la componen. De fet, no ho és gens i,  en aquest sentit, fins i tot resulta que Espanya és una mala còpia de França, molt més efectiva en el genocidi cultural. Catalunya mateixa m'és una víctima i el genocidi cultural a Catalunya Nord és persistent i brutal.

I no fa tant van votar Macron, que ja els hi val. Tothom comet errors. Tanmateix, a França el poble li va tallar el coll al rei. Tanmateix, a França el poble ha lluitat i derrotat el feixisme. Tanmateix, avui a França els valors republicans són compartits. Tanmateix, a França no han dubtat ni un segon a posar un cordó sanitari al voltant de la ultradreta. Tanmateix, avui, a França el poble lluita assumint el cost que això suposa. tanmateix, avui, a Catalunya Nord, molts dels compatriotes que van passar i amagar les urnes de l'1 d'octubre estan lluitant avui amb una armilla groga. Els mateixos. En fi, a França, el poble francès, o els pobles i nacions (també la catalana) que componen i conviuen a França cometen errors, com tothom, però saben quina és la banda correcta de la història i són capaços d'aprendre dels errors i corregir-los, amb una revolta, si cal.

A Espanya, en canvi, per començar, el feixisme no només no ha estat mai derrotat si no que, de fet, mana. No només mana si no que explícitament se'l vota. Vegeu Vox, Però, de fet, vegeu al PP, i a C's, i si grateu una miqueta, només una miqueta, també trobareu franquisme al PSOE. Aquest franquisme, que no és més que el feixisme espanyol,  està acostumat a reprimir amb violència als dissidents i per això hi han lleis mordassa i de partits  i una constitució que és fruit de lleis franquistes i no d'un procés constituent mereixedor d'aquest nom.

Reblem-ho : Per si algú no ho recorda, la víctima favorita de l'exercit espanyol són els ciutadans espanyols. Rècord aconseguit durant la llarga llista de guerres civils d'aquest estat en que l'única pau duradora que hi ha hagut és la dels cementiris o, millor dit, les fosses comunes. I no era pau. Era por. Era silenci.

Però això no vol dir que ara hàgim de callar, tenir por i acotar el cap enfront del feixisme. De fet cal matisar la frase que he dit abans : "el feixisme espanyol mai no ha estat derrotat". No és ben bé cert. Sí que va ser derrotat. Al 36 la resistència popular d'anarquistes, comunistes, republicans, nacionalistes catalans i gent decent va derrotar als feixistes a Catalunya. Que després les divisions internes i un context internacional gens propici acabessin provocant la derrota és una altre lliçó que caldria aprendre. Però de moment quedem-nos amb que al feixisme espanyol se l'ha derrotat en batalla, i que ja ho hem fet abans.

Recordem, sobretot, que no va ser amb somriures ni parant l'altre galta. Va ser amb obrers armats sota banderes roges i negres. Va ser amb guàrdies d'assalt i amb mossos d'esquadra. Va ser amb lluita i barricades. Va ser amb sacrifici. Va ser oposant força a la força. Va ser amb clara consciència de defensar drets i llibertats. Va ser amb forta consciència de revolució social. Es va lluitar per defensar la vida.

Es va lluitar amb molt més que no pas el que oposen avui els gilets jaunes a Macron.

I quina és la conclusió? que hem d'imitar als gilets jaunes ? No ! Amb imitar-los no n'hi ha prou perquè el nostre enemic és pitjor ! Hem de anar molt més lluny que ells en les nostres mobilitzacions !

Els nostres avis i besavis ja van fer-ho abans. Podem tornar a fer-ho.

Tres opinions sobre la constitució espanyola


Recupero tres articles d'opinió sobre la constitució espanyola. Són articles de part. No busquee aquí articles en defensa d'un text que considero en el millor dels casos una trampa, i sovint, una arma. Una arma franquista.

Primer de tot: l'editorial del Vilaweb, per Vicent Partal. Personalment trobo que hauria de ser un text de lectura obligatòria a l'hora d'explicar la "transición" a les escoles.

En aquesta article d'opinió, Partal explica de forma precisa i entenedora perquè aquesta constitució no és el que és diu que és, començant pel fet que no és el fruit d'un procés constituent d'un poble, o pobles, en el paper de poders constituents, si no que és, de fet, el resultat de lleis franquistes.

Imprescindible llegir-lo : "La documentada essència franquista de la constitució que avui ens demanen que celebrem".

En la mateixa línia, al ElDiario.es també es publicava el mateix dia un article que, més o menys, explicava les mateixes contradiccions entre el que es diu que és la constitució i el que és en la pràctica. També convé llegir-lo : "Las cuatro contradicciones de la Constitución y la imposición de la cara autoritaria, pel professor de dret constitucional Albert Noguera. El to de l'article és més acadèmic que el de Partal, però també es deixa llegir força bé.

Finalment, d'ahir, l'article d'opinió als blogs de Público de l'advocada i periodista feminista Lidia Falcón O'Neill : "La Constitución que tenemos". També cal llegir-lo. A l'article es repassen les raons per les que la constitució espanyola no defensa els drets del poble (ni de les dones en particular) si no que, al contrari, subordina el poble a una estructura de poder que li és aliena i garanteix la supremacia d'unes elits que són, quina casualitat, les hereves del franquisme. 

Tres lectures per a carregar-se de raons i, sobretot, per justificar accions pràctiques contra aquesta constitució que és presó de pobles, de classes socials i de dones.

Vaga de fam

Jordi Sànchez i Jordi Turull, primer, i després Quim Forn i Josep Rull van encetar una vaga de fam per demanar que els recursos presentats als tribunals es resolguessin.

Aquests recursos haurien d'haver-se tramitat en un plaç màxim de 30 dies, però ja porten més d'un any esperant als tribunals en una tàctica dilatòria per impedir que puguin avançar fins a instàncies europees.

És el "dret de l'enemic". Els republicans catalans són, som, enemics de l'estat espanyol i, per tant, les lleis de l'estat enlloc de garantir-nos drets el que fan és, precisament, prendre'ns-els. Les lleis i la justícia espanyola són part i arma contra la República.

Però no és de lleis que vull parlar.

És de la decisió presa pels nostres de deixar de menjar.

Per mio és una decisió extraordinàriament complexa i difícil. Castigar el propi cos? Encetar un camí que pot portar, espero que no sigui així, a danys irreparables i permanents al propi cos, fins i tot a la mort?

Em costa molt d'entendre. Espero, de veritat, que trenquin aquest dejuni voluntari abans que les conseqüències siguin irreversibles. Per mi no seria cap vergonya, al contrari, si demà mateix, si avui mateix, ho deixessin estar.

No crec que ho facin. No es pren una decisió així per deixar-ho estar en pocs dies. Suposo que deuen comptar amb el suport de les parelles les famílies. Tanmateix, per mi, humanament, em sembla una barbaritat. No cal. De debò.

Jo crec en la frase que diu "viu avui per lluitar demà."

Al monstre feixista al que ens enfrontem tant li fa que els nostres companys republicans passin gana voluntàriament, o que posin en perill la pròpia vida per protestar. Als feixistes els és igual. Políticament aquesta acció tindrà un ressò internacional  i s'alçaran veus demanant explicacions. Però, en definitiva, als feixistes els és igual.

I , el que és pitjor, els nostres companys poden patir seqüeles permanents si això s'allarga massa. No vull ni pensar en un escenari luctuós.

Hi ha qui és capaç de sacrificar-se per la causa i arribar, si és necessari, al màxim sacrifici. Tot per la causa. Èticament la renuncia a la pròpia vida per defensar una causa és insuperable. A més, sent aquesta una revolució que vol ser pacífica i dels somriures, sent aquesta una revolució que s'ha posat la línia vermella en la no violència es diu que cal estar disposats a morir, fins i tot per defensar-la. Amb el ben entès que ningú vol ser màrtir.

Però una vaga de fam és un martiri, i és un martiri auto-imposat. Jo no vull màrtirs.

De fet, estic fart dels somriures. Les revolucions són filles de la ira. La no violència només és una tàctica. A l'"a por ellos" es va respondre un cop posant els cossos, i no hi havien somriures aquell dia, com tampoc els van haver a la l'aturada del 3 d'octubre. Aquells dies els carrers i el país van ser nostres. I els somriures, si de cas, van ser al final d'aquells dies per la victòria, no pels cops rebuts, no per la tensió de la lluita.

Prou lliris. L'enemic també està disposat a tot, en particular a fer mal i matar. Suposo que també a morir. No els hi ho posem tan fàcil. Nosaltres, sobretot, el que hem d'estar és disposats a viure. On ells parlin de mort, nosaltres parlarem de vida. Nosaltres hem de ser la vida mateixa. 

Nosaltres persistirem i vencerem perquè som la vida.

Solidaritat amb Sànchez, Turull, Forn i Rull.

Solidaritat amb les preses i presos polítics.

Solidaritat amb les exiliades i exiliats.

Solidaritat amb les represaliades i represaliats.

Cuidem-nos. Estiguem junts. defensem-nos. Alliberem-nos.

Defensem la vida. Fem la República.

20-N

EL 20N es va "celebrar" l'aniversari de la mort del dictador.

És dir, alguns ho van celebrar : els franquistes, els fatxes i crosta similar. No es pot dir, exactament que ho celebressin. Si de cas, ho "commemoraven".





Per a d'altres, però, l'efemèride va ser motiu de desassossec. Franco va morir el 20N de 1975 però el franquisme, en canvi, avui sembla tenir una salut de ferro.

Un franquisme que acapara llocs de poder a l'administració, al funcionariat, a les institucions i que segueix fent i desfent. Un franquisme que compta amb el suport i la connivència, o amb el silenci, còmplice o poruc, de capes i capes de la societat espanyola, i també la catalana.

Per això, en lloc de desenterrar les restes del dictador, cremar-les i escampar-les a algun lloc amagat i sense testimonis, per això enlloc de dinamitar la vergonya que és el Valle de los Caídos, per això enlloc d'encetar una campanya decidida per reobrir les foses comunes amb les víctimes del franquisme, per a retornar amb dignitat les restes als familiars, encara molts d'ells familiars directes, per això enlloc de condemnar al franquisme com la dictadura genocida que va ser... resulta que, al contrari, se'l "commemora" i són munió els  carrers i places dedicats a franquistes i al franquisme arreu de l'estat, per no parlar de fundacions i partits polítics que se'n declaren hereus.

Partits que molta gent vota. 

El 20N Franco va morir, però el franquisme no. Segueix aquí i cada cop és més fort i perillós.

la República de Catalunya i el franquisme són antagònics. La victòria de l'un és la derrota de l'altre.

Fem la República. Derrotem d'una vegada per totes al franquisme i foragitem-lo de Catalunya.

dissabte, 8 de desembre de 2018

Eleccions andaluses

Reprenc el bloc després d'un mes del darrer post. No he escrit, però no m'he pogut estar d'observar i prendre notes mentals de fets que m'han cridat l'atenció. Aprofito que torno a tenir una mica de temps lliure per a deixar constància escrita d'aquestes notes.

Primer, el triomf de la (extrema) dreta a les eleccions andaluses.

Segurament la causa principal sigui l'abstenció. La pregunta, òbvia, és per què els votants d'esquerra es van quedar a casa. La resposta també és òbvia: els suposats partits de l'esquerra andalusa no són capaços de motivar al seu electorat per anar a votar ni tan sols quan enfront tenen a l'ultradreta.

I potser, qui sap, Susana Díaz tenia raó quan deia que el problema del PSOE ha estat que no han parlat de Catalunya. Ben bé podria ser això. En definitiva, C's i Vox han fet una campanya basada en l'anticatalanisme i els ha funcionat. Val a dir també que sembla que Vox s'ha engreixat aglutinant el vot d'extrema dreta que fins avui sempre havia viscut al PP, i que C's hauria pres part del vot, sobre tot, al PSOE. És dir, l'anticatalanisme i el discurs de la unitat del país del costat realment haurien proporcionat els majors guanys de vots.

Bé. No hi ha res a dir. Tampoc fem escarafalls: ja ho sabem i a aquestes alçades de la pel·lícula ningú s'hauria d'estranyar que l'anticatalanisme sigui ben real. Ho és. La gent que acomiadaven a la policia amb el "A por ellos" eren gent de pobles d'arreu de l'estat. Fent servir el llenguatge d'Albiol, eren gent "normal". Al país del costat, el més normal del món és acomiadar i encoratjar les tropes quan van a apallissar als rebels de les colònies insurrectes.

El cas és que l'abstenció es va quedar a casa. Per què? Potser per afartament del PSOE. Però i si realment és que al PSOE li va faltar demostrar que era tan espanyolàs com C's i Vox? i si realment els abstencionistes van castigar la "tibiesa nacional" de Susana Díaz? En definitiva, perquè hauria de posar una excusa com "és que no he parlat prou de Catalunya" si probablement resulta que deu ser veritat?

No és més que un altre motiu per foragitar als ocupants de Catalunya. La llista de motius creix a cada dia que passa. Allò de carregar-se de raons és el més fàcil del món. El problema, si de cas, és que el pes de tantes raons és tan gran que es fa insuportable.
Més que carregar-se de raons, potser que emprenguem accions. Quines? No ho sé. Pensem-ho bé, doncs i fixem una agenda. Marquem els temps. Tenim una República per desplegar.