diumenge, 9 de desembre de 2018

Vaga de fam

Jordi Sànchez i Jordi Turull, primer, i després Quim Forn i Josep Rull van encetar una vaga de fam per demanar que els recursos presentats als tribunals es resolguessin.

Aquests recursos haurien d'haver-se tramitat en un plaç màxim de 30 dies, però ja porten més d'un any esperant als tribunals en una tàctica dilatòria per impedir que puguin avançar fins a instàncies europees.

És el "dret de l'enemic". Els republicans catalans són, som, enemics de l'estat espanyol i, per tant, les lleis de l'estat enlloc de garantir-nos drets el que fan és, precisament, prendre'ns-els. Les lleis i la justícia espanyola són part i arma contra la República.

Però no és de lleis que vull parlar.

És de la decisió presa pels nostres de deixar de menjar.

Per mio és una decisió extraordinàriament complexa i difícil. Castigar el propi cos? Encetar un camí que pot portar, espero que no sigui així, a danys irreparables i permanents al propi cos, fins i tot a la mort?

Em costa molt d'entendre. Espero, de veritat, que trenquin aquest dejuni voluntari abans que les conseqüències siguin irreversibles. Per mi no seria cap vergonya, al contrari, si demà mateix, si avui mateix, ho deixessin estar.

No crec que ho facin. No es pren una decisió així per deixar-ho estar en pocs dies. Suposo que deuen comptar amb el suport de les parelles les famílies. Tanmateix, per mi, humanament, em sembla una barbaritat. No cal. De debò.

Jo crec en la frase que diu "viu avui per lluitar demà."

Al monstre feixista al que ens enfrontem tant li fa que els nostres companys republicans passin gana voluntàriament, o que posin en perill la pròpia vida per protestar. Als feixistes els és igual. Políticament aquesta acció tindrà un ressò internacional  i s'alçaran veus demanant explicacions. Però, en definitiva, als feixistes els és igual.

I , el que és pitjor, els nostres companys poden patir seqüeles permanents si això s'allarga massa. No vull ni pensar en un escenari luctuós.

Hi ha qui és capaç de sacrificar-se per la causa i arribar, si és necessari, al màxim sacrifici. Tot per la causa. Èticament la renuncia a la pròpia vida per defensar una causa és insuperable. A més, sent aquesta una revolució que vol ser pacífica i dels somriures, sent aquesta una revolució que s'ha posat la línia vermella en la no violència es diu que cal estar disposats a morir, fins i tot per defensar-la. Amb el ben entès que ningú vol ser màrtir.

Però una vaga de fam és un martiri, i és un martiri auto-imposat. Jo no vull màrtirs.

De fet, estic fart dels somriures. Les revolucions són filles de la ira. La no violència només és una tàctica. A l'"a por ellos" es va respondre un cop posant els cossos, i no hi havien somriures aquell dia, com tampoc els van haver a la l'aturada del 3 d'octubre. Aquells dies els carrers i el país van ser nostres. I els somriures, si de cas, van ser al final d'aquells dies per la victòria, no pels cops rebuts, no per la tensió de la lluita.

Prou lliris. L'enemic també està disposat a tot, en particular a fer mal i matar. Suposo que també a morir. No els hi ho posem tan fàcil. Nosaltres, sobretot, el que hem d'estar és disposats a viure. On ells parlin de mort, nosaltres parlarem de vida. Nosaltres hem de ser la vida mateixa. 

Nosaltres persistirem i vencerem perquè som la vida.

Solidaritat amb Sànchez, Turull, Forn i Rull.

Solidaritat amb les preses i presos polítics.

Solidaritat amb les exiliades i exiliats.

Solidaritat amb les represaliades i represaliats.

Cuidem-nos. Estiguem junts. defensem-nos. Alliberem-nos.

Defensem la vida. Fem la República.
Publica un comentari a l'entrada