diumenge, 30 de març de 2014

Canvi d'hora

Diuen que el numeret del canvi d'hora és per estalviar energia.

Es veu que avançant una hora els rellotges ens apropem a l'horari solar i aprofitem millor les hores de llum. Més o menys aquesta és la idea.

La veritat és que costa de veure quina millora energètica hi pot haver. Les oficines són espais completament climatitzats amb els llums sempre encesos sigui de dia o de nit, amb els aires condicionats funcionant sempre, amb molta maquinària permanentment en servei. Quin estalvi d'energia suposa canviar d'hora en aquests hivernacles?

Però es canvia l'hora. Ara farem "horari d'estiu".

El canvi d'hora pren el seu origen en una decisió de la dictadura franquista: quan els alemanys van envair França, van imposar l'hora de Berlin; aleshores, el franquisme, per simpatia amb Hitler, va decidir adoptar també aquesta hora. Els britànics, per la seva banda, també la van adoptar, ja que d'aquesta forma s'estalviaven confusions amb les operacions bèl·liques al continent. No ho van fer per simpatia, si no tot el contrari.

Un cop acabada la guerra, els britànics i els portuguesos van recuperar l'us del seu fus horari original; que és el de Greenwich. Amb el meridià de Greenwich funcionant com a límit aproximat per al canvi d'hora. La resta de països de l'Europa occidental, no. Els francesos van mantenir el fus horari alemany perquè, de fet, la meitat del seu territori cau en aquest fus, seguint el criteri de Greenwich com a límit.

I Catalunya? Catalunya està ubicada a l'est del meridià de Greenwich (la major part de l'estat espanyol està a l'oest). O sigui que, per meridià, ja tenim l'hora que "toca". És Espanya la que no va a l'hora.

A Catalunya, per motius històrics i geogràfics, si hi ha un meridià de referència de veritat, aquest no és el de Greenwich. És el de París. Per què? El meridià de París es va prendre com a referència per a la que seria la primera definició de la unitat de longitud, el metro; i aquesta mesura es va fer calculant la distància entre Dunkerke i la platja d'Ocata, al Masnou. A Montjuïc hi ha un monument que ho recorda, perquè les darreres triangulacions es van fer des d'allà. Barcelona i París pràcticament comparteixen meridià.

De fet, Catalunya i Balears per ubicació, tant podrien seguir l'horari de Greenwich, com el de París; ara bé, costaria explicar que l'horari de Barcelona, a la mateixa longitud terrestre que París, anés amb una hora de retard.

Canviar d'hora és, per tot plegat una decisió política que, al meu entendre, té més a veure amb qüestions pràctiques de relació amb els veïns, que no energètiques.

De fet, un cop superat el "jet lag" d'aquest cap setmana (qui el pateixi), el que es notarà serà que al llevar-nos és una mica mes fosc, i que el sol es posa més tard al vespre. Però res que alteri fonamentalment el nostre ritme de vida.

O potser sí. Per a molts serà l'oportunitat de tornar a casa amb llum de dia.

Aquest és el problema, no l'energia.

El que té importància són els hàbits. Els costums. Què fas amb el temps? l'aprofites o el perds?

És com aprimar-se: més enllà de cures miraculoses (el canvi d'hora), si de debò es vol perdre pes no hi ha més remei que fer dieta (de quant de temps disposes i com el distribueixes).

La reflexió interessant que em motiva el canvi d'hora és, més aviat, aquesta: Què estic fent amb el meu temps? i vostès perdonin si al final m'he posat transcendent, però aquesta és d'aquelles preguntes que tots ens fem algun dia, i a partir dels quaranta segur que més sovint.

Em sembla que vol dir alguna cosa que la resposta política a la pregunta "com pots aprofitar millor el temps?" sigui "canvia l'hora". És una resposta en la línia del "Com es pot acabar amb la pobresa?" "Per decret".

Això ens hauria de preocupar.

dimarts, 25 de març de 2014

Me la bufa (la sentència del TC)

Cal agraïr al tribunal constitucional espanyol que s'han donat pressa. Sembla que tothom està decidit a fer via en el procés d'Independència de Catalunya.

Concretament, avui el TC ha dictaminat allò que tothom sabia: que la declaració de sobirania del passat 22 de gener de 2013 del Parlament de Catalunya és inconstitucional.

I què? Evidentment que és inconstitucional! La constitució nacionalista espanyola estableix que de nació només n'hi ha una i que la sobirania resideix en el conjunt del poble espanyol. La declaració de sobirania del Parlament, en canvi, expressa al seu primer punt que el Poble de Catalunya té "caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà", que està en contradicció amb el que posa la constitució.

Per tant, no cal donar-li voltes: la declaració era i és inconstitucional, i que el TC ho ratifiqui no ens ha de fer ni fred ni calor. Ja ho sabíem.

També sabíem que la sentència del TC arribaria, i que aquesta sentència no vol dir res precisament, perquè ja sabíem que la declaració de sobirania és inconstitucional. Evidentment. Si el Parlament declara que el poble de Catalunya és sobirà, vol dir que no reconeix cap altre sobirania que la pròpia. En particular no reconeix el que pugui dir un tribunal estranger sobre la sobirania del poble de Catalunya.

Que el Govern i el Parlament de Catalunya continuïn dins el marc jurídic espanyol només s'ha d'entendre com una circumstància temporal, de trànsit necessari, i que s'ha de fer durar el mínim; perquè l'objectiu és donar la veu al Poble Sobirà de Catalunya per a que exerceixi democràticament el dret a l'autodeterminació i, si com es preveu, el resultat és favorable a la Independència, exercir la sobirania i declarar la Independència.

El que es va declarar al Parlament el gener de 2013 va ser, més aviat, una constatació: Que el Poble de Catalunya és sobirà; que ho era abans de la declaració del Parlament, ho seguia sent després, i ho continua sent per molt que el TC sentenciï en contra. Només que a l'haver fet la declaració solemnement i en seu parlamentària, s'estava avisant a la comunitat internacional que s'havia iniciat el procés cap a la Independència. Aquesta, i no cap altre, era la funció de la declaració de sobirania.

Jo penso que la sentència del TC és una molt bona notícia, si això representa que el Govern, el Parlament i el Poble de Catalunya actuen conseqüentment amb la declaració de sobirania. De fet, ara que oficialment pel TC la declaració no és vàlida, és el moment de fer-la servir amb tota la seva força, sobretot en l'àmbit pel qual estava pensada, és dir, l'internacional.

Aquí, mentrestant, tot esperant que arribi la data del 9 de novembre el govern ha de preparar les estructures del nou país, cal seguir acumulant forces, cal seguir explicant perquè ens convé la independència, cal debatre el model de país que volem o, el que és el mateix, cal preparar el procés constituent.

Cal també no caure en provocacions i contestar-les en positiu. El nou país serà com vulguem i per a aconseguir-ho cal que el poble estigui unit, alegre i combatiu.

Sobre això de contestar en positiu: ahir, quan es va fer públic que un grup fatxa havia presentat una denuncia contra l'ANC vaig fer el que el cos em demanava de feia temps: em vaig apuntar a l'ANC. O sigui que, nominalment, estic a l'Assemblea de Sants-Montjuïc, a la sectorial d'informàtica, que és al que em dedico.

Bé, avui s'ha sabut que el grupet fatxa també n'està preparant alguna contra Òmnium Cultural i El Cercle Català de Negocis... Suposo que les afiliacions a aquests dues organitzacions ho agrairan. I no, les miro amb molta simpatia, però no m'hi penso apuntar!

dijous, 20 de març de 2014

És més que la independència.

He anat a mirar uns enllaços del Vilaweb i m'he trobat amb que el servidor està marcat com atacant per Google.

Digue'm paranoic, però això té tot l'aspecte d'un ciber-atac contra Vilaweb.

I de qui? Personalment, tinc un sospitós.

Tant si al darrere d'aquest ciber-atac contra Vilaweb hi ha nacionalistes espanyols, ja sigui pagats per l'estat (i també amb els impostos dels catalans i encara es demanaran perquè n'estem fins els collons dels espanyols) com si ho ha estat per sabotejadors per compte propi, o fins i tot, que sigui un ciber-atac totalment aliè al procés d'independència (no es pot descartar a hores d'ara) es pot aprofitar per a fer un recordatori important:

Ja fa temps que Espanya fa joc brut, però com que ara s'adonen que estan perdent, estan passant a un nivell superior: Desprestigiar organitzacions i mitjans independentistes, obstaculitzar-les... el següent pas serà tractar de prohibir-les o de il·legalitzar-les; com les amenaces contra l'Assemblea Nacional Catalana...



La virulència dels atacs espanyols anirà pujant de grau a mida que ens apropem a la data de la consulta. Es diu i cal tornar a repetir que tractaran de crear un conflicte, de provocar uns escalada de tensió. Seran molt feliços si aconsegueixen provocar aldarulls.

No s'ha de caure en provocacions. És el moment de mantenir-se ferms. De no dubtar. De resistir. De continuar compartint informació i de si cau un canal, obrir-ne un altre.

Perquè el que està en joc és molt més que no ens pensem.

El que està en joc no és només la defensa de la identitat nacional catalana. El que està en joc, ara mateix, ja és la defensa dels drets individuals, de la llibertat d'expressió i de la democràcia, de la llibertat, en definitiva, enfront d'un estat cada cop més descaradament autoritari i feixista.

La batalla continua.

divendres, 7 de març de 2014

Debat amb les quatre dones més influents de Catalunya

Demà és el dia de les dones treballadores. Un recordatori de les vergonyoses desigualtats que avui hi han al món -i a casa nostra- entre homes i dones. Desigualtats en les retribucions salarials; o desigualtats en les oportunitats per accedir a posicions de lideratge.

A casa nostra, a més, cal afegir la lluita per recuperar drets que semblaven conquerits, com el dret a l'avortament. Una lluita que s'incardina en el combat general contra l'involució de tota mena que promou el PP.

Quatre dones que ocupen posicions de lideratge van debatre ahir a can Cuní sobre diverses qüestions, també sobre la independència de Catalunya: Carme Forcadell (de l'Assemblea Nacional Catalana), Ada Colau (de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca), Muriel Casals (Omnium Cultural) i Teresa Forcades (Procés Constituent).

Vet aquí aquest interessant debat

.

dijous, 6 de març de 2014

Conflicte a Ucraïna

És força evident que la "secessió" de Crimea  no té res a veure amb la de Catalunya, per molt que des del govern de Rússia i del d'Espanya vinguin a dir el contrari.

A veure, hi ha alguna semblança prou vergonyosa: A Ucraïna, tant el govern pro rus de Ianukòvitx, que ha estat reemplaçat pel pro-europeu són, essencialment, governs integrats per corruptes reconeguts. La semblança és que Espanya també pateix des de fa molts anys un seguit de governs integrats per corruptes reconeguts.

Però més enllà d'aquesta semblança, les diferències són importants: Els interessos econòmics de les elits russes sobre Ucraïna són molt importants, començant pel fet que Ucraïna és el primer client del gas rus i que el seu territori està travessat per gasoductes que porten el gas rus a Alemanya, que n'és el segon client més important (gairebé tan important com el primer). I seguint pel fet que Sebastòpol, a Crimea, és la base naval de la flota russa al Mar Negre. Aquestes són dades que s'han recordat sovint aquests dies.

Els russos volen mantenir el control sobre l'antic graner de l'URSS; i els ucraïnesos prefereixen vincular-se a la Unió Europea. Pel camí, la població d'Ucraïna s'ha vist immersa en greus aldarulls que han acabat amb morts.

Després dels moviments erràtics (teledirigits des de Moscou?) de la política exterior ucraïnesa dels pro-russos envers la UE, la pressió al carrer ha provocat el canvi a un govern pro-europeu. Un govern que, d'altra banda, tampoc és que ofereixi excessives garanties democràtiques.

I es produeixen els fets de la península de Crimea, amb majoria russa (60%), i minories d'ucraïnesos (25%) i tàrtars (15%). Amb un parlament propi, han estat parlant primer d'un referèndum per demanar més autonomia i avui mateix, en un nou gir de la situació, parlen d'annexionar-se a Rússia i de fer un referèndum per ratificar-ho.

Està clar que allò d'"esgotar totes les vies de diàleg" i "carregar-se de raons" no ho han arribat a considerar. Digue'm irònic. Però és que la diferència més evident entre el cas de Catalunya i el de Crimea és que a Catalunya el procés independentista està impulsat per la gent. Per la majoria de la gent. En canvi, a Crimea, l'impuls és clarament d'orígen foraster. No existia un moviment independentista a Crimea fa dues setmanes.

La independència de Crimea té més a veure amb els interessos geopolítics de Rússia que amb la voluntat dels ciutadans de Crimea. Homes i dones que  potser sí que veuen, si més no la majoria russa, la independència amb bons ulls, però que no crec que se'ls escapi que només són  peces d'un escaquer.

Personalment trobo gairebé impossible que Crimea romangui a Ucraïna. Els interessos russos a la península són poderosos i la majoria de la població russa deu veure amb bons ulls aquest retorn a la Mare Rússia.

El que caldrà veure és com es tracta aquest assumpte de forma civilitzada i sense violència i encara que avui la UE i Obama diuen que el "referèndum" serà il·legal, cal tenir en compte que, essencialment, l'equilibri de poder a la regió no patirà grans canvis, és dir, que la situació seguirà sent estable només que amb el poder rus a la zona consolidat. Per la UE i els EUA significarà haver d'acceptar el nou status quo, però res que justifiqui un conflicte que hagi d'anar més enllà que algunes declaracions molt pujades de to, això sí.

Sobretot, caldrà justificar la nova situació. Ves a saber, potser aquest "referèndum il·legal" deixa de ser-ho si Ucraïna, convenientment alliçonada, s'avé a fer algun gest que permeti una sortida diplomàtica per la independència de Crimea. Qui sap. Ara mateix, però, l'anunci de la dissolució del Parlament Ucraïnès, no sembla una bona idea.

Potser Crimea esdevé un territori amb un estatus com el d'Ossètia del Sud, territori  "oficialment" georgià, o "independent", segons Rússia (territori rus, en la pràctica).

En aquest sentit, l'apel·lació a la constitucionalitat i a la integritat territorial d'Ucraïna, per part de la UE i dels EUA, -inspirada, convé no oblidar-ho, pel ministre d'afers exteriors espanyol pensant, sobretot, en el conflicte amb Catalunya- tenen la importància que tenen. Ara convenen al discurs. Demà, ja ho veurem.

No. No s'assemblen el cas de Catalunya i el de Crimea. Però tampoc convé menystenir les semblances.

Independentment de com evolucioni el conflicte, hi ha un principi fonamental:  El més important és que cal preservar la pau. Un conflicte armat a Crimea no ha de considerar-se en cap de les solucions. Ja hi han hagut morts amb els aldarulls a Kiev. Prou. Excessiu preu ja s'ha pagat. Ara bé, seria imprudent descartar l'esclat de la violència: per a les elits de Rússia -i em pesa molt dir-ho perquè Rússia és un país que, per motius personals, m'estimo- la carn humana sempre ha estat un recurs barat. La pròpia carn i sang russes. No diguem la carn forastera.

Si la pau es manté, crec que es podrà esperar alguna solució que, al meu entendre, passarà per la independència de Crimea, "legal" o de facto, sent aquesta última opció, ho veig així, la pitjor solució de totes: Per a la UE suposaria un conflicte enquistat amb Rússia que és, convé recordar-ho, el principal proveïdor de gas de l'est i centre-Europa i, per geopolítica simple, un col·laborador necessari. O sigui, que potser avui el referèndum és il·legal, però demà ja no ho serà tant. Sobretot si resulta prou indiscutible per participació i resultats, i encara més si permet arribar a una sortida honorable per a tots plegats. Dubto que el nou govern ucraïnès vulgui dur el seu poble a un bany de sang, no perquè en confiï gaire en la seva qualitat democràtica -son corruptes reconeguts- si no més aviat perquè tenen molt més a perdre que a guanyar.

Rússia es mou com un elefant emprenyat en una botiga de cristall de Bohèmia. Vigilem que no prenguem mal. I, sobretot, que el poble d'Ucraïna que està enmig d'aquesta tempesta no pateixi més.