Wert i la majoria del PP ha aprovat una llei pensada per "españolizar" als nens catalans amb els mateixos calés del pressupost d'educació de la Generalitat.
El meu dubte és si la categorització adequada és "provocació" o potser és "humiliació". En tot cas, segur que és "Conflicte".
També penso que la resposta hauria de ser, per començar, una sonora botifarra. Una cosa com aquesta:
Presteu atenció al dibuix perquè descriu els passos per a fer botifarra correctament.
Podeu practicar a casa. Imagineu-vos, per posar-vos en situació, que al davant vostre teniu al Wert, o a la Llanos de Luna. Se us posa la mala llet al cos. Inspireu profundament. Estireu lenta i ostensiblement el braç dret amb el palmell cap enfora, visible pel receptor de la botifarra. Ara tanqueu el puny de la ma dreta. Piqueu amb un cop enèrgic i el més sorollós possible amb la ma del braç esquerra la part interior del colze del braç dret, que es plegarà. Arribats a aquest punt, hi han dues escoles estilístiques: la que diu de mantenir el puny de la ma dreta tancat, o la que defensa desplegar-ne únicament el dit cor. Jo soc més de puny tancat.
Practiqueu. Si heu seguit les passes anteriors haureu fet una botifarra com cal.
Amb això haureu aconseguit una cosa molt civilitzada que és, ni més ni menys, que canalitzar l'accés de ràbia homicida que se'ns dubte us provoquen aquesta gentola a un gest inofensiu. Això, de moment, és bo. Quan hom es troba ofuscat per la ira perd el nord, i el que ens cal és mantenir el cap lúcid.
Per tant, comencem fent una sonora i enèrgica botifarra dedicada al Wert, i a la Llanos de Luna, i immediatament passem al que de debò ens interessa que és donar el següent pas cap a la independència. Calendaris. Agenda. Potser que anem preparant el text de la Declaració d'Independència (DI o DUI). Perquè ¿de debò es pensa algú que amb la genocida llei d'educació que han perpetrat hi ha algú a Madrid que tingui la menor intenció d'avindre's a una consulta pactada? au va!
A veure, de veritat, la qüestió és quan es farà la DUI. Abans d'acabar l'any, espero. I és que si anem a la DUI, que no hi haurà més collons, retardar-la innecessàriament només serveix per dessagnar encara més al país. A la gent que som el país.
Entenc que immediatament de la DUI la situació serà molt crítica. D'acord. Pensem en els minuts i hores posteriors a la DUI, quan a Castella i a Madrid es plantejaran barbaritats i represàlies. Aquelles hores, aquell dia, potser els dies posteriors seran molt intensos. Fora molt bo que alguns reconeixements internacionals es facin en aquests moments crítics.
Pensem en com afrontarem aquests primers moments incerts. Pensem com afrontarem els mesos posteriors. A més llarg plaç, pensem con volem que sigui el nou país. Com ens el fem a mida per a que ens sigui útil. Com el fem servir per combatre el pou d'atur i crisi en que estem abocats. Això és el que ens ha de preocupar.
Això és el que ens ha de preocupar. El que hem de rumiar. El pla que cal seguir. Pel que fa a Wert i la seva llei genocida, o a la Llanos de Luna i els seus homenatges a soldats nazis, una sonora, lluminosa, enèrgica, botifarra de pagès amb dedicatòria. I bon vent.
Per descomptat a a questa llei del Wert, no se li ha de fer cap cas. Cap ni un. No és, ni tan sols, insubmissió. És, simplement, que ja no va amb nosaltres. Que no hi ha res per sobre de la voluntat sobirana del Poble de Catalunya i Déu me'n guard de parlar en nom del Poble de Catalunya, però m'atreveixo a dir que no és la voluntat sobirana del Poble de Catalunya el suïcidi col·lectiu que representa la llei Wert i les moltes lleis d'ofec econòmic i social que està perpetrant l'estat espanyol.
Una mica més relaxats, doncs, després de la botifarra amb dedicatòria. Pensem en el que de debò ens interessa i, si us plau, anem per feina.
divendres, 17 de maig del 2013
divendres, 10 de maig del 2013
Apunts ràpids
Apunts ràpids que és tard:
Avui, vaga a l'escola pública. Contra la llei Wert i contra les retallades en educació. L'escola, l'educació i la formació són la millor inversió que un país pot fer en el seu futur. No a les retallades. La funció de l'escola és formar ciutadans responsables amb esperit crític,i transmetre coneixements i amor pel coneixement i la cultura. Déu n'hi do. En cap cas no és missió de l'escola servir de camps d'adoctrinament i de formació del espíritu nacional o, directament, per a "españolizar". No a la llei Wert.
LAPAO: Barroerament es pot interpretar com "cubierto de lapos". D'escopinades. Per referir-se al català. És ofensiu fins a la violència. Això té una paraula: Odi. Es tracta, a tots els efecte d'un acte de genocidi cultural. Es tracta de voluntat d'extermini.
Per als indecisos. El LAPAO és un exemple més de la voluntat d'Espanya. Espanya vol liquidar-nos als catalans. Ens vol dissoldre. Fer-nos desaparèixer com a nació. No pot fer-ho per les armes (ho ha provat al llarg de la història) i ho intenta tractant d'esquarterar la nostra llengua, convertint en folklòriques les nostres costums, "españolizando" el sistema educatiu i ofegant el nostre "autogovern". Està en guerra amb els catalans.
Finalment, els partits catalans favorables a la consulta, després del numeret del tribunal Constitucional, ja han dit que el procés continua. Estem, doncs, en la via del desacatament, i de la confrontació. No se com es veu això des de l'exterior però és evident que cal explicar-ho molt clarament i anunciar-ho als mitjans de comunicació internacionals. Cal explicar al món, en tots els idiomes, les agressions espanyoles: com les retallades, l'"españolización" de l'educació, el LAPAO, l'odi o la terrible carència d'esperit democràtic d'Espanya.
Però tinguem clara una cosa: estem guanyant. Per això aquesta agressivitat malaltissa en els seus atacs.
Arriba el moment de la veritat, de la proclamació de la Independència. Serà enguany. M'ho diu el cor.
Avui, vaga a l'escola pública. Contra la llei Wert i contra les retallades en educació. L'escola, l'educació i la formació són la millor inversió que un país pot fer en el seu futur. No a les retallades. La funció de l'escola és formar ciutadans responsables amb esperit crític,i transmetre coneixements i amor pel coneixement i la cultura. Déu n'hi do. En cap cas no és missió de l'escola servir de camps d'adoctrinament i de formació del espíritu nacional o, directament, per a "españolizar". No a la llei Wert.
LAPAO: Barroerament es pot interpretar com "cubierto de lapos". D'escopinades. Per referir-se al català. És ofensiu fins a la violència. Això té una paraula: Odi. Es tracta, a tots els efecte d'un acte de genocidi cultural. Es tracta de voluntat d'extermini.
Per als indecisos. El LAPAO és un exemple més de la voluntat d'Espanya. Espanya vol liquidar-nos als catalans. Ens vol dissoldre. Fer-nos desaparèixer com a nació. No pot fer-ho per les armes (ho ha provat al llarg de la història) i ho intenta tractant d'esquarterar la nostra llengua, convertint en folklòriques les nostres costums, "españolizando" el sistema educatiu i ofegant el nostre "autogovern". Està en guerra amb els catalans.
Finalment, els partits catalans favorables a la consulta, després del numeret del tribunal Constitucional, ja han dit que el procés continua. Estem, doncs, en la via del desacatament, i de la confrontació. No se com es veu això des de l'exterior però és evident que cal explicar-ho molt clarament i anunciar-ho als mitjans de comunicació internacionals. Cal explicar al món, en tots els idiomes, les agressions espanyoles: com les retallades, l'"españolización" de l'educació, el LAPAO, l'odi o la terrible carència d'esperit democràtic d'Espanya.
Però tinguem clara una cosa: estem guanyant. Per això aquesta agressivitat malaltissa en els seus atacs.
Arriba el moment de la veritat, de la proclamació de la Independència. Serà enguany. M'ho diu el cor.
dimecres, 8 de maig del 2013
Catalunya és sobirana
EL Tribunal Constitucional (TC) espanyol s'ha apressat a "suspendre" la Declaració de Sobirania que va fer el Parlament de Catalunya. Aquest migdia n'ha saltat la notícia.
Com si la sobirania d'un poble la pogués suspendre un tribunal. Fa riure.
Tot plegat, molt hispànic, han vist una capa vermella i han envestit. Ni tan sols s'han aturat a preguntar-se si havia una altre possibilitat.
El cas, però, és que des de cercles independentistes, aquesta reacció del Tribunal Constitucional s'ha saludat amb entusiasme. I no és per menys. Espanya està tancant totes les vies a una possible consulta negociada. El trencament,doncs, és imminent. Pot ser que des del govern de Catalunya es pretengués cremar encara alguna via de negociació però l'acció d'avui del TC anuncia, a tot el món, que no hi ha cap negociació possible. Espanya no ens reconeix als catalans com a subjecte polític. Punt.
La Declaració de Sobirania va ser un trencament amb la Constitució. El Poble de Catalunya, per mitjà dels seus representats al Parlament, proclamava que no hi ha res per sobre de la voluntat sobirana del poble de Catalunya. Per tant, la Constitució Espanyola i, per descomptat, el TC NO estan per sobre de la voluntat del Poble de Catalunya.
I avui, el TC diu que no. Bé, doncs, ni puto cas. Perdoneu, però algú ho havia de dir. És tan senzill com això. Ara ja sabem que no hi ha res a negociar.
Simplement, s'ha acabat. A Madrid poden dir el que vulguin. Segueixen entestats en que som els seus súbdits. I no és així. Amb la Declaració de Sobirania es va anunciar al món que els catalans no som súbdits de ningú. Potser encara estem sotmesos a un estat, però en un procés d'emancipació. i lliure és qui és lliure, i també qui lluita per ser-ho. Potser encara paguem impostos a Espanya, però ja ha estat declarada la voluntat de deixar de fer-ho. Perquè NO som súbdits d'Espanya.
La pilota torna a estar al nostre terrat, però avui, amb l'error monumental que ha comès el TC, ja no hi ha cap dubte que la possessió de la pilota es per Catalunya, per a fer una jugada de tiki-taka, com les del Barça del Pep. Per preparar una jugada de gol de fantasia. Sempre ha estat així, però avui es fa evident que el temps d'aquest partit, i els gols, es marcaran des de Barcelona.
I ara ja només es pot avançar cap a la desobediència institucional i civil. Desobeir. I un cop s'hagi desobeït per primera vegada, ja no hi haurà cap excusa per precipitar la consulta, i guanyar-la.
De nou la història s'accelera. Al 2013 li en queden sis mesos i mig per acabar. Doncs bé, avui sento que serà enguany la proclamació de la Independència. És a tocar. No dubtem. No tinguem por.
Visca la República.
Com si la sobirania d'un poble la pogués suspendre un tribunal. Fa riure.
Tot plegat, molt hispànic, han vist una capa vermella i han envestit. Ni tan sols s'han aturat a preguntar-se si havia una altre possibilitat.
El cas, però, és que des de cercles independentistes, aquesta reacció del Tribunal Constitucional s'ha saludat amb entusiasme. I no és per menys. Espanya està tancant totes les vies a una possible consulta negociada. El trencament,doncs, és imminent. Pot ser que des del govern de Catalunya es pretengués cremar encara alguna via de negociació però l'acció d'avui del TC anuncia, a tot el món, que no hi ha cap negociació possible. Espanya no ens reconeix als catalans com a subjecte polític. Punt.
La Declaració de Sobirania va ser un trencament amb la Constitució. El Poble de Catalunya, per mitjà dels seus representats al Parlament, proclamava que no hi ha res per sobre de la voluntat sobirana del poble de Catalunya. Per tant, la Constitució Espanyola i, per descomptat, el TC NO estan per sobre de la voluntat del Poble de Catalunya.
I avui, el TC diu que no. Bé, doncs, ni puto cas. Perdoneu, però algú ho havia de dir. És tan senzill com això. Ara ja sabem que no hi ha res a negociar.
Simplement, s'ha acabat. A Madrid poden dir el que vulguin. Segueixen entestats en que som els seus súbdits. I no és així. Amb la Declaració de Sobirania es va anunciar al món que els catalans no som súbdits de ningú. Potser encara estem sotmesos a un estat, però en un procés d'emancipació. i lliure és qui és lliure, i també qui lluita per ser-ho. Potser encara paguem impostos a Espanya, però ja ha estat declarada la voluntat de deixar de fer-ho. Perquè NO som súbdits d'Espanya.
La pilota torna a estar al nostre terrat, però avui, amb l'error monumental que ha comès el TC, ja no hi ha cap dubte que la possessió de la pilota es per Catalunya, per a fer una jugada de tiki-taka, com les del Barça del Pep. Per preparar una jugada de gol de fantasia. Sempre ha estat així, però avui es fa evident que el temps d'aquest partit, i els gols, es marcaran des de Barcelona.
I ara ja només es pot avançar cap a la desobediència institucional i civil. Desobeir. I un cop s'hagi desobeït per primera vegada, ja no hi haurà cap excusa per precipitar la consulta, i guanyar-la.
De nou la història s'accelera. Al 2013 li en queden sis mesos i mig per acabar. Doncs bé, avui sento que serà enguany la proclamació de la Independència. És a tocar. No dubtem. No tinguem por.
Visca la República.
"Trilogia sobiranista" de Maria Dolors Genovès
Ahir es va emetre dins l'espai Sense Ficció de TV de Catalunya, el documental "Hola, Europa!" que és el tercer documental del que en podríem dir la "trilogia sobiranista" -trilogia, si mes no, per ara- de Maria Dolors Genovès, juntament amb "Adéu, Espanya?" i "Això no funciona, o potser sí?"
L'emissió d' "Hola, Europa!" va despertar un gran interès. El documental va ser el més vist ahir a la nit a Catalunya i el hashtag #holaeuropa va arribar a ser trending topic mundial al Twitter.
Jo el vaig trobar molt interessant. Va aportar arguments contra les pors que per a alguns genera la independència de Catalunya. Tot amb un llenguatge prou entenedor.
El vídeo es pot veure al servei 3 a la carta.
A més, també es poden veure els altres vídeos de la "trilogia".
Vet aquí els enllaços, ordenats per ordre d'emissió
Juny 2010.
Adéu, Espanya? Els casos de Grenlàndia, Escòcia, Quebec i Catalunya comparats.
Febrer 2012
Això no funciona, o potser sí? El cas de Bèlgica. Del model centralista al model federal.
Maig 2013
Hola, Europa! Arguments contra la por a la independència.
Sembla que TV3 no efereix la possibilitat d'encastar el vídeo de "Això no funciona...", però sí que ofereix els altres dos vídeos. Vet-los aquí:
Adéu, Espanya?
Hola, Europa!
.
L'emissió d' "Hola, Europa!" va despertar un gran interès. El documental va ser el més vist ahir a la nit a Catalunya i el hashtag #holaeuropa va arribar a ser trending topic mundial al Twitter.
Jo el vaig trobar molt interessant. Va aportar arguments contra les pors que per a alguns genera la independència de Catalunya. Tot amb un llenguatge prou entenedor.
El vídeo es pot veure al servei 3 a la carta.
A més, també es poden veure els altres vídeos de la "trilogia".
Vet aquí els enllaços, ordenats per ordre d'emissió
Juny 2010.
Adéu, Espanya? Els casos de Grenlàndia, Escòcia, Quebec i Catalunya comparats.
Febrer 2012
Això no funciona, o potser sí? El cas de Bèlgica. Del model centralista al model federal.
Maig 2013
Hola, Europa! Arguments contra la por a la independència.
Sembla que TV3 no efereix la possibilitat d'encastar el vídeo de "Això no funciona...", però sí que ofereix els altres dos vídeos. Vet-los aquí:
Adéu, Espanya?
Hola, Europa!
.
diumenge, 5 de maig del 2013
Feliç dia de la mare
El dia del pare i el dia de la mare són festes "comercials".
Sense cap mena de dubte. Malgrat l'emergència de nous models familiars: monoparentals, pares del mateix sexe, famílies formades per segones o terceres parelles amb fills de cada parella... o la reinterpretació de la família tradicional: home i dona que tenen feines fora de casa i les tasques de casa estan més equilibrades, tot i que la dona acostuma a assumir més tasques. Perviu (i jo diria que segueix sent el model més estès) la tradicional família amb l'home treballant fora de casa i la dona treballant de portes endins de la llar. Aquest model tradicional i el rol que n'assumeix la dona és el que serveix d'excusa per al màrqueting del comerç.
El màrqueting d'aquest dia proposa "premiar" al rol de les mares, molts cops treballadores dins i fora de casa. Avui, però, amb la crisi i l'emergència dels nous models familiars , els departaments de màrqueting tenen un repte prou interessant amb aquests "dia de". A les escoles, de fet, des de fa alguns anys que han optat per obviar aquest dia. Era massa conflictiu. La publicitat d'aquest dia ha d'anar amb molta cura i vigilar molt i molt el "políticament correcte" per no provocar, directament, el rebuig.
En fi. Avui ha estat, doncs, el primer diumenge de maig, que és el dia de la mare. En altres èpoques era una data en que els nens regalaven a les mares una manualitat feta a l'escola, i els pares "subvencionaven" als fills un regal per a la mare.
Doncs bé, avui ens hem ajuntat la família que estem a Barcelona, com fem, potser menys sovint del que caldria, amb l'excusa del "dia de la mare".
Ha estat, simplement, una reunió familiar per passar la tarda del diumenge, com tantes d'altres que s'han fet avui arreu, o com les que es fan cada cap de setmana: riure una mica, comentar la jugada, veure algunes fotos i menjar un pastisset amb una copeta de moscatell.
Ha estat, simplement, un moment càlid.
Res d'especial. Simplement, una tarda en família amb l'excusa del "dia de la mare".
Estimar a la teva mare. L'amor de la mare pels fills, o de l'àvia pels nets no és màrqueting. És amor. No està de més recordar-ho. El d'avui era un dia tan bo com un altre per fer-ho. Som afortunats de poder fer-ho.
Espero que hàgiu tingut un bon dia.
Feliç dia de la mare.
Sense cap mena de dubte. Malgrat l'emergència de nous models familiars: monoparentals, pares del mateix sexe, famílies formades per segones o terceres parelles amb fills de cada parella... o la reinterpretació de la família tradicional: home i dona que tenen feines fora de casa i les tasques de casa estan més equilibrades, tot i que la dona acostuma a assumir més tasques. Perviu (i jo diria que segueix sent el model més estès) la tradicional família amb l'home treballant fora de casa i la dona treballant de portes endins de la llar. Aquest model tradicional i el rol que n'assumeix la dona és el que serveix d'excusa per al màrqueting del comerç.
El màrqueting d'aquest dia proposa "premiar" al rol de les mares, molts cops treballadores dins i fora de casa. Avui, però, amb la crisi i l'emergència dels nous models familiars , els departaments de màrqueting tenen un repte prou interessant amb aquests "dia de". A les escoles, de fet, des de fa alguns anys que han optat per obviar aquest dia. Era massa conflictiu. La publicitat d'aquest dia ha d'anar amb molta cura i vigilar molt i molt el "políticament correcte" per no provocar, directament, el rebuig.
En fi. Avui ha estat, doncs, el primer diumenge de maig, que és el dia de la mare. En altres èpoques era una data en que els nens regalaven a les mares una manualitat feta a l'escola, i els pares "subvencionaven" als fills un regal per a la mare.
Doncs bé, avui ens hem ajuntat la família que estem a Barcelona, com fem, potser menys sovint del que caldria, amb l'excusa del "dia de la mare".
Ha estat, simplement, una reunió familiar per passar la tarda del diumenge, com tantes d'altres que s'han fet avui arreu, o com les que es fan cada cap de setmana: riure una mica, comentar la jugada, veure algunes fotos i menjar un pastisset amb una copeta de moscatell.
Ha estat, simplement, un moment càlid.
Res d'especial. Simplement, una tarda en família amb l'excusa del "dia de la mare".
Estimar a la teva mare. L'amor de la mare pels fills, o de l'àvia pels nets no és màrqueting. És amor. No està de més recordar-ho. El d'avui era un dia tan bo com un altre per fer-ho. Som afortunats de poder fer-ho.
Espero que hàgiu tingut un bon dia.
Feliç dia de la mare.
dimecres, 1 de maig del 2013
Primer de maig. Reivindicació i Anàlisi.
L'u de maig és una jornada reivindicativa. És una data per recordar el sacrifici i la lluita de tants i tants treballadors al llarg dels anys per dignificar el treball i combatre l'esclavatge d'un sistema que reduïa, i redueix, els homes a objectes, a recursos, a despeses.
Ara i aquí, les reivindicacions de l'u de maig van en la direcció de la defensa dels drets socials conquerits al llarg dels anys. Els drets socials estan en reculada globalment.
Ara i aquí, a més, la crisi ha posat de manifest els molts anys de governs i gestions ineficients i malgastadors, quan no directament corruptes, per part d'una casta amb noms i cognoms de polítics, empresaris, alts funcionaris, banquers... Aquests molts anys d'ineficiència, i depredació avui estan provocant que aquests noms i cognoms, en un intent de mantenir els seus privilegis, accelerin i impulsin la reculada de drets socials. Es tracta que uns que són rics i gaudeixin de posicions de poder, se n'aprofiten per blindar-se i seguir sent rics, o encara més rics.
L'explicació anterior pot semblar excessivament senzilla. Fin i tot infantil. Però és que trobo que, en realitat, és bastant senzill. Faria servir una paraula només: cobdícia. En el cas particular de l'estat espanyol crec que els darrers anys abans de la crisi es va viure una orgia de cobdícia.
La crisi es va desfermar. Ja portem anys de crisi patits. Aquesta ja està cronificada i es fa evident que el futur que ens espera durant molts anys serà essencialment igual o pitjor que que estem vivint avui i aquí. Que els molts anys de depressió siguin només molts anys o, pel contrari, siguin molts i molts anys depèn que s'emprenguin canvis decidits i amb la visió posada en el llarg plaç.
En el cas de l'estat espanyol -i Catalunya de moment, i espero que no per gaire temps, va inclosa al pack- segurament la crisi provocada per la cobdícia de la casta és el factor més determinant del malestar actual, però no és l'únic. La crisi global ha estat el desencadenant i, realment, acabarà sent l'autèntic factor determinant.
Per mi, aquest és, dels problemes centrals -N'hi han d'altres, com el financer, l'energètic o el climàtic- el més greu. En resum, cada cop fan falta menys recursos humans per produir més objectes de consum, o més serveis (Ja en parlava d'aquesta crisi en Jeremy Rifkin a "The end of work" al 1995). Cada cop calen menys assalariats. Cada cop calen menys hores de treball. Aquesta seria una gran notícia si no fos que el sistema remunera -amb factors correctors com el valor de la feina feta- de forma proporcional a les hores treballades. Per tant, qui treballa menys hores, o qui no treballa, no rep diners. Cada cop seran més els que es veuran abocats a aquesta expulsió del circuit econòmic treball-consum.
Per descomptat que el castell de naips de prestacions socials que està muntat sobre la base del treball-consum cau quan la base es debilita.
És u de maig. Diada reivindicativa. Contra l'esclavatge a tants llocs del món on els treballadors no tenen drets. Contra les retallades avui i aquí. Sens dubte ha de tenir aquest to. Ens manifestarem per això. Però que la reivindicació, necessària, no ens faci passar per alt quelcom de molt més necessari: adonar-se de com s'està empetitint el circuit treball-consum i que això impacta de forma dramàtica sobre el sistema. Quines implicacions té? Cal repensar seriosament el sistema i adonar-se que cal canviar-lo amb urgència.
Finalment, penso que voler donar respostes de manual, dels vells manuals, a aquest repte seria un greu error. Les formes de treball canvien i el circuit treball-consum tendeix fer-se més petit. Entre d'altres canvis no menys impactants. El nostre món canvia.
Existeixen esquerres i dretes o, si més no, principis ètics d'esquerres i dretes. La resposta que donem als canvis haurien d'estar inspirades en principis ètics, sens dubte, però, sobretot, hauran de tenir en compte les condicions de contorn. I la racionalitat. Cal ser rigorosos, humils i tenir una ment prou oberta per acceptar canvis. El que ve és desconegut. Els vells manuals no serveixen.
El món esta canviant.
Ara i aquí, les reivindicacions de l'u de maig van en la direcció de la defensa dels drets socials conquerits al llarg dels anys. Els drets socials estan en reculada globalment.
Ara i aquí, a més, la crisi ha posat de manifest els molts anys de governs i gestions ineficients i malgastadors, quan no directament corruptes, per part d'una casta amb noms i cognoms de polítics, empresaris, alts funcionaris, banquers... Aquests molts anys d'ineficiència, i depredació avui estan provocant que aquests noms i cognoms, en un intent de mantenir els seus privilegis, accelerin i impulsin la reculada de drets socials. Es tracta que uns que són rics i gaudeixin de posicions de poder, se n'aprofiten per blindar-se i seguir sent rics, o encara més rics.
L'explicació anterior pot semblar excessivament senzilla. Fin i tot infantil. Però és que trobo que, en realitat, és bastant senzill. Faria servir una paraula només: cobdícia. En el cas particular de l'estat espanyol crec que els darrers anys abans de la crisi es va viure una orgia de cobdícia.
La crisi es va desfermar. Ja portem anys de crisi patits. Aquesta ja està cronificada i es fa evident que el futur que ens espera durant molts anys serà essencialment igual o pitjor que que estem vivint avui i aquí. Que els molts anys de depressió siguin només molts anys o, pel contrari, siguin molts i molts anys depèn que s'emprenguin canvis decidits i amb la visió posada en el llarg plaç.
En el cas de l'estat espanyol -i Catalunya de moment, i espero que no per gaire temps, va inclosa al pack- segurament la crisi provocada per la cobdícia de la casta és el factor més determinant del malestar actual, però no és l'únic. La crisi global ha estat el desencadenant i, realment, acabarà sent l'autèntic factor determinant.
Per mi, aquest és, dels problemes centrals -N'hi han d'altres, com el financer, l'energètic o el climàtic- el més greu. En resum, cada cop fan falta menys recursos humans per produir més objectes de consum, o més serveis (Ja en parlava d'aquesta crisi en Jeremy Rifkin a "The end of work" al 1995). Cada cop calen menys assalariats. Cada cop calen menys hores de treball. Aquesta seria una gran notícia si no fos que el sistema remunera -amb factors correctors com el valor de la feina feta- de forma proporcional a les hores treballades. Per tant, qui treballa menys hores, o qui no treballa, no rep diners. Cada cop seran més els que es veuran abocats a aquesta expulsió del circuit econòmic treball-consum.
Per descomptat que el castell de naips de prestacions socials que està muntat sobre la base del treball-consum cau quan la base es debilita.
És u de maig. Diada reivindicativa. Contra l'esclavatge a tants llocs del món on els treballadors no tenen drets. Contra les retallades avui i aquí. Sens dubte ha de tenir aquest to. Ens manifestarem per això. Però que la reivindicació, necessària, no ens faci passar per alt quelcom de molt més necessari: adonar-se de com s'està empetitint el circuit treball-consum i que això impacta de forma dramàtica sobre el sistema. Quines implicacions té? Cal repensar seriosament el sistema i adonar-se que cal canviar-lo amb urgència.
Finalment, penso que voler donar respostes de manual, dels vells manuals, a aquest repte seria un greu error. Les formes de treball canvien i el circuit treball-consum tendeix fer-se més petit. Entre d'altres canvis no menys impactants. El nostre món canvia.
Existeixen esquerres i dretes o, si més no, principis ètics d'esquerres i dretes. La resposta que donem als canvis haurien d'estar inspirades en principis ètics, sens dubte, però, sobretot, hauran de tenir en compte les condicions de contorn. I la racionalitat. Cal ser rigorosos, humils i tenir una ment prou oberta per acceptar canvis. El que ve és desconegut. Els vells manuals no serveixen.
El món esta canviant.
Etiquetes de comentaris:
crisi,
decreixement,
economia,
política,
social,
tecnologia
Subscriure's a:
Missatges (Atom)