Pàgines

diumenge, 29 de desembre del 2013

La innocentada del Corredor Mediterrani

Ahir, dia dels innocents, Vilaweb va publicar aquesta notícia:

El govern espanyol troba la manera de trencar l'Eix Mediterrani

Obligat per Europa a construir-lo, fa que el tram entre Castelló i Vandellòs només sigui d'ample europeu · Així força els trens de mercaderies a passar per Madrid.

Absolutament increïble.

 La notícia va sortir ahir i de tant inversemblant molts ens vam creure que era una innocentada.

Però avui es confirma que no ho és. Vilaweb ha publicat aquesta entrevista:

Joan Amorós: 'A tot arreu dupliquen les línies menys al corredor mediterrani'

El secretari general de FERRMED critica la decisió del govern espanyol de fer la via d'ample només europeu entre Vandellòs i Castelló

No és una innocentada.

El tram entre Castelló i Vandellós, actualment de via única i ample ibèric, que actualment és un coll d'ampolla per al trànsit de mercaderies es refarà de nou però només  amb ample europeu, en comptes d'ampliar-lo mantenint els dos tipus de via

El resultat és que no hi podran circular els trens d'ample ibèric i obligant, per tant, a que el transport de mercaderies interior a l'arc mediterrani i amb ample ibèric hagi de passar... per Madrid! almenys fins que tot el sistema ferroviari espanyol de mercaderies hagi canviat a ample europeu, cosa que trigarà anys.

És una mesura que perjudica obertament l'economia de l'arc Mediterrani i que permet més especulació amb terrenys i immobles a Madrid.

Això s'hauria evitat si en el seu moment s'hagués afegit una via d'ample europeu per als trens  Euromed, entre València i Barcelona, que són la mateixa maquinària que els AVE, però adaptats a l'ample de via ibèric. No es va fer perquè era més barat  adaptar els trens que les vies (i, de pas, es mantenia aïllada l'alta velocitat de l'arc mediterrani de l'europea).

Ara torna a ser més barat (per l'estat) el fer de nou el tram només amb ample europeu, en comptes de desdoblar, i l'argument és que a la llarga l'ample de via ibèric ha de desaparèixer. Però aquest "a la llarga" no sabem de quant serà. De moment, però, per dur mercaderies  de Castelló a Vandellós amb ample ibèric caldrà passar per Madrid amb el conseqüent encariment del transport i l'enorme increment en Km de recorregut.

Alternatives? segurament un increment del transport interior de l'arc mediterrani per carretera, més car. O potser, encara que previsiblement també serà més car, aprofitar els trens de mercaderies d'ample europeu del corredor per a fer també el transport interior (hi haurà prou capacitat de càrrega?)

En tot cas, seran les indústries de l'arc mediterrani la que haurà de pagar el sobrecost fins que el sistema de mercaderies algun dia estigui adaptat a l'ample europeu.

En definitiva, el corredor mediterrani que hauria de servir per afavorir el comerç i millorar les comunicacions s'implementa de forma que encareix el transport, empitjora la competitivitat de la zona més exportadora de l'estat i afavoreix l'especulació a Madrid.

A Madrid no volien fer el Corredor pel Mediterrani. Però com els obliguen a fer-lo amb un traçat que no els agrada s'han empescat la forma de fer trampes i de sortir-hi guanyant ells, a Madrid. Encara que això suposi perjudicar l'economia de l'arc mediterrani.

És el que passa quan pateixes un estat incompetent, quan no enemic, del teu país.

Per moltes, moltes i moltes coses com aquestes és que ens cal la independència.

dimarts, 24 de desembre del 2013

Sant Nicolau Pistoler i el cagadubtes

"En aquells temps, Sant Nicolau Pistoler i els deixebles eren prop de Calella de la Costa, al Maresme, i es disposaven a passar un cop més la nit de Nadal.

Des de feia algunes jornades s'havia afegit al grup dels deixebles un jove que, si bé participava en les pregàries, a vegades els dubtes el duien a fer els àpats apartat de la resta.

I deia:

- Mestre, jo vull seguir-vos, però trobo a faltar els meus pares i germans.

Sant Nicolau Pistoler se'l mirava com qui mira una soca, però no deia res.

En aquestes que es van quedar sense provisions i, seguint el seu costum , van decidir anar a la vila més propera a demanar caritat. I vet aquí que el grup  de Sant Nicolau i els deixebles va entrar a Calella.

Els va cridar molt l'atenció que a moltes cases hi havia penjada una bandera de  quatre franges vermelles sobre fons groc, rematada per un triangle  blau amb un estel blanc de cinc puntes al mig. Van veure que també es podien trobar banderes que en comptes del triangle blau deixaven el fons groc i l'estel de cinc puntes era vermell en comptes de blanc.

Aquest cop els deixebles van tenir en compte la data en que es trobaven i van deduir, amb molt d'encert, que es tractava de la decoració de Nadal, i que la bandera representava l'estel de Natzaret.

Els deixebles es van emocionar en veure la fe dels vilatans. Van adonar-se que els estels es trobaven arreu. També es van adonar que la fe d'aquell poble es veia en els actes i en la convicció als seus mots:

- Bona gent, que ens podeu fer caritat?
-Sí
- i ens podeu fer caritat d'un quilo de patates?
- Sí

O també:

- Bon home, que ens podeu ajudar
-Sí
i ens podeu ajudar a moure aquest carro que destorba el pas?
-Sí

I vet aquí que la gent deia que Sí i Sí a tot el que fos ajudar-se els uns als altres, a fer caritat als més desvalguts, a reparar allò que estava espatllat, o fer noves obres pel bé de tots.

Els deixebles estaven meravellats. Sant Nicolau Pistoler, muntat al seu cavall, ho contemplava satisfet.

L'esperit de Nadal ho impregnava tot.

Vet aqui, però, que no tothom estava pres per l'esperit de Nadal. Van arribar a una casa on no hi havia penjat l'estel de Natzaret, si no un llençol groc amb dues franges vermelles al costat. Anaren allà i demanaren:

- Bona gent, que ens podrieu fer caritat?

Silenci per resposta.

- Hola?
-Esteu molestant! M'esteu posant en el compromís d'haver de decidir si vull ajudar o no vull ajudar. La llei no diu res sobre deixebles a cavall que demanen caritat. Marxeu i sotmeteu-vos a la llei. Aneu a l'ajuntament i allà se us donarà allò que la llei jutgi convenient.
- Germà, si no voleu fer-nos caritat, n'hi ha prou amb dir-nos que no.

A Sant Nicolau Pistoler se li començava a inflar la vena, car la santa paciència no era, precisament, una de els seves virtuts.

De cop, el jove deixeble que feia uns dies s'havia ajuntat a la banda de Sant Nicolau va posar-se al davant de tots i digué:

- Hola, pare, he tornat!
- Fill! que fas amb aquesta colla d'arreplegats?
- Pare, en veritat us dic que el Mestre i els deixebles tenen paraules sàvies... Bé, en realitat només els deixebles, ja que el mestre no parla i només es dedica a fer punteria amb les pistoles entre pregària i pregària. Però els deixebles sí que semblen espavilats i diuen paraules sàvies!
- Fill, abandona a aquests marginats i torna a casa amb els teus germans i els teus pares.
- Però és que jo vull fer el camí de la pregària!
-Sí?
-Sí
- i estàs disposat a fer tots els sacrificis que suposa aquest camí?
- ... em temo que no

El jove es va posar a plorar doncs s'adonava que vivia en una gran contradicció. El pare s'apropà al seu fill. També ho feu Sant Nicolau.

Veure l'imponent figura de Sant Nicolau  amb els dos colt 45 carregats i amb la seva mirada d'arcàngel guerrer clavada als ulls del jove va fer còrrer un calfred a tots els presents.

Tots es temien que Sant Nicolau castigaria aquell dubte.

El pare es va interposar entre el seu fill i el Sant. Però el mestre va apartar l'home i el va agafar de la ma. Avançà cap al jove que se'l mirava amb ulls esbatanats i també l'agafà de la ma. Els clavà la seva mirada d'acer i digué al jove.

- Encara no estàs preparat. Queda't amb el teu pare.

Tothom va respirar alleujat.

Però just en aquell moment,un grup de guàrdies de la governadora van arribar a la plaça.

- En nom de la governadora,  la banda d'indesitjables rodamons que ha arribat a Calella molestant a la gent amb preguntes prohibides queden detinguts!

La gent del poble es van mostrar indignats doncs ells havien ajudat a Sant Nicolau Pistoler i els seus deixebles de gust. Es va alçar un murmuri entre la gent.

Un dels guàrdies va dirigir-se als deixebles i els increpà.

- Què és això d'anar fent preguntes!

Els deixebles estaven astorats, era el primer cop que els prohibien preguntar a la gent. Però encara estaven més astorats en adonar-se que aquells guàrdies no tenien ni idea de com les gastava Sant Nicolau.
  
Un altre guàrdia s'adreçà al jove que romania amb el seu pare i li etzibà un cop tot dient:

- Tu que fas, galifardeu! ajuntant-te amb aquests indesitjables! una bona allisada et fotia si jo fos ton pare!

I anava a etzibar-li un altre cop quan sona el primer tret.

Sant Nicolau Pistoler, amb la vena inflada i el colt fumejant havia disparat un tret al fusell del guàrdia.

Els guàrdies es van quedar glaçats. Mai ningú no havia gosat plantar-lis cara.

Amb la mirada de foc, Sant Nicolau anà directe cap a ells amb els colts desenfundats. Els guàrdies van reaccionar i es disposaven a fer foc però no van ser a temps, doncs amb trets ràpids i precisos els va desarmar.

Encara els guàrdies  van llençar-se sobre el sant amb la intenció d'atonyinar-lo, però Sant Nicolau Pistoler, beneït per la força divina, els va rebre amb un gec de guitzes que els va deixar plegats, amb molts menys dents que abans d'aquesta història, braços i cames trencats i amb un xoc post-traumàtic que va trigar molt de temps a marxar.

La gent del poble van fer un crit d'admiració i d'alleujament, doncs aquells guàrdies de la governadora eren força emprenyadors.

Els guàrdies van fugir com van poder a amagar-se al refugi antiaeri del Parc Dalmau.

El pare i el fill restaven admirats del sant, i el pare digué

- Gràcies, Nicolau, si us cal res, demaneu-ho.

Sant Nicolau mirà aquell home agraït i somrigué.

El jove digué, emocionat:

- vull seguir-vos, senyor!

Però Sant Nicolau, fent un gest, l'aturà i replicà:

- Encara ets massa jove. Creixeràs i abandonaràs els dubtes. Llavors em podràs seguir.

I afegí en veu baixa per a que ningú el sentís ...

- coi de federalistes...

Muntà a cavall. Els deixebles també ho feren. La gent els victorejà. Una nena els va donar un d'aquells draps que hi havien penjats pel poble amb l'estel de Natzaret.

Sant Nicolau i els deixebles van marxar,a cavall, per la platja de Calella, en direcció a les Torretes on havien fet el campament i on van passar aquella nit de Nadal."

Del "llibre dels fets de Sant Nicolau Pistoler"




Sant Nicolau Pistoler era un dels personatges que protagonitzaven les histories del programa de ràdio Pasta Gansa, presentat per Miquel Calçada a principis dels 90. Posteriorment va aparèixer interpretat per un actor  al programa  Persones Humanes de TV3, també presentat per Miquel Calçada.

El personatge de Sant Nicolau Pistoler, una mena de gurú de secta amb  tendències violentes, compta amb un munt de fans a Internet que en segueixen -en seguim- escrivint, amb més o menys encert, la crònica de les seves aventures.

Que Déu us ampari!

Bon Nadal!

divendres, 20 de desembre del 2013

Llibre llegit: "Ecotopia" d'Ernest Callenbach

El darrer apunt estava dedicat al Món Feliç d'Aldous Huxley. Un futur distòpic en el que es bescanvia  plaer físic per llibertat i negació de la individualitat.

L'apunt d'avui, en canvi, va dedicat a un altre llibre que també he llegit recentment, en aquest cas amb un plantejament utòpic: Ecotopia d'Ernest Callenbach, en versió digital en anglès. Un pdf compartit per torrent.

Crec que un exercici interessant és confrontar aquests tres llibres: 1984, Un Món Feliç i Ecotopia.

Ecotopia explica la visita que fa un periodista dels EUA a Ecotopia.

Què és Ecotopia? doncs ni més ni menys que la franja de la costa oest nord-americana. Un país secessionat dels EUA després d'una curta guerra per la independència i que des del moment de la secessió ha esdevingut un misteri per als Estats Units.

El nom d'Ecotopia va fer fortuna en l'època de la novel·la i dona nom a una de les "nou nacions de nord amèrica", que és un altre llibre que espero poder llegir algun dia. Segons les referències, aquest llibre descriu les bioregions, o regions afins en cultura, ètnia, religió o economia que conformen el continent nord americà, des de Mèxic al Canadà.

Aquest mapa ens mostra les "nou nacions".  La franja verda de l'oest és Ecotopia.


A aquest país misteriós viatja el periodista William Weston amb l'encàrrec d'escriure una sèrie de reportatges per explicar als lectors del Times-Post com viuen els Ecotopians (i amb l'encàrrec secret per part del govern d'explorar les possibilitats d'una reunificació).

La novel·la aprofita aquest plantejament i, per una banda, podem llegir els reportatges que escriu William Weston però també les anotacions del diari personal del periodista. La novel·la alterna les cròniques amb els apunts personals.

I com és Ecotopia? després de llegir el llibre crec que és la mena de paradís que un hippie dels 70 podia somiar. Efectivament, es tracta d'un país que ha dut els conceptes de reutilització, reducció, reciclatge (i reparació per allargar la vida dels objectes, rebuig dels materials perjudicials,  recuperació d'espais i productes degradats...) fins a les últimes conseqüències amb l'objectiu d'assolir un "estat estable" en el que els fluxos de consum d'energia i matèries primeres es'equilibra amb el replantat i la recuperació d'espais. El resultat és una societat en equilibri amb l'entorn.

La novel·la ens mostra una Ecotopia que ja ha assolit aquest equilibri i descriu el procés de decreixement seguit des de la secessió fins assolir-lo. Un decreixement econòmic i de població, però  acompanyat d'una millora substancial de la qualitat ambiental i de la qualitat de vida. Es renuncia a determinades comoditats a canvi d'una major responsabilitat sobre la pròpia vida i l'entorn.

El llibre descriu com s'implementa aquesta política de l'"estat estable", i va molt més enllà: explica com són l'educació i la sanitat i la protecció social, o els serveis com el transport, o com es treballa (amb jornades setmanals de 20 hores). I també els costums socials, com les "guerres rituals", les relacions "familiars", les inter-personals i, fins i tot, les sexuals. Tot es veu tocat d'alguna manera per l'esperit d'Ecotopia.

Per descomptat que "l'esperit ecotòpic" sempre ho millora tot. Digue'ls optimistes.

Al meu parer és en aquests darrers punts on més es veu que Ecotopia és una obra dels 70 amb una important vena hippie.  Però en cap cas qualificar-la de novel·la hippie seria  un demèrit. Trobo que té alguns plantejaments molt interessants.

Per exemple: a l'estat d'Ecotopia el poder flueix estrictament de baix a dalt. Els individus s'agrupen en comunitats, que són pobles, barris o ciutats. Les decisions es prenen de forma comunitària (assembleària en podríem dir), en aquest primer nivell amb una autonomia absoluta que inclou el dret a secessió -cosa que, efectivament, s'ha produït en algunes ciutats per motius racials (sí, racials, un dels punts que més m'han sorprès). Per a polítiques que ultrapassen l'àmbit municipal els municipis i comunitats deleguen (de baix a dalt) en una estructura estatal que és la que actua, per exemple, amb la política exterior. Els municipis i comunitats són els que fiscalitzen i determinen els comptes de l'estat, no a l'inrevés.

Aquesta idea anterior és oposada al model que tenim. Encara més, quan des de partits estatalistes (que també  acostumen a ser nacionalistes) es parla de simplificar les administracions i es planteja una estructura a dos nivells, estat i municipis, el que no es diu, però queda sobreentès, és que l'estat és l'estructura forta i la que determina les polítiques. És dir, que el poder va de dalt a baix. El plantejament ecotòpic és exactament el contrari. És un plantejament que el podríem situar proper a l'eco-anarquisme.

Una revolució que condueixi a un nou estat com Ecotopia és, em fa l'efecte, molt improbable. Després d'haver llegit el Món Feliç de Huxley crec que al cap de la majoria de nosaltres hi ha la idea, que racionalment podem rebutjar, però inconscientment acceptem, que aquest és el millor dels mons. Malgrat que la crisi del capitalisme està abocant a milers i milers de persones a l'atur i a la pobresa; i que aquest mateix capitalisme és violent; que és depredador de recursos i agent de la destrucció global del medi ambient. Malgrat que ho sabem, sospito que per a la majoria aquest és el millor dels mons.

En tot cas, si algú està interessat en saber com Callenbach explica la secessió d'Ecotopia pot llegir (jo non he fet, agrairia referències) "Ecotopia emerging".

Al món real, avui estem vivint el procés de secessió de Catalunya que haurà de culminar en un procés constituent. Bé, jo no dic que Catalunya hagi de ser l'Ecotopia d'Europa, però sí que crec que hi han algunes idees que es podrien tenir en consideració quan arribi el moment.

En fi. Un llibre hippie. Un llibre amb perfum de maria. Una utopia. Però les utopies marquen un camí.

Un altre món és possible.

dimecres, 18 de desembre del 2013

Llibre llegit: "Un món feliç" d'Aldous Huxley

Tot just fa una estona he acabat la lectura de "Un món feliç" d'Aldous Huxley, en una edició digital. Sí, ja se, sembla mentida que encara no hagués llegit "Un Món Feliç". És d'aquells llibres que saps que llegiràs algun dia, però resulta que amb el "ja el llegiré", no ho fas mai.

Suposo que a aquestes alçades qui més qui menys coneix la història del Mon Feliç: un món estructurat en castes planificades, criades i condicionades per a acceptar la seva condició. Castes que s'anomenen amb lletres de l'alfabet grec que van des dels alfes, alts, forts, intel·ligents i amb un cert grau de  llibertat individual, fins els epsilons, menuts, poc intel·ligents i amb modificacions físiques i psíquiques planificades per a la tasca assignada. Un món sense esforç ni dolor, però també sense art, ciència i religió; on tots els plaers són satisfets en la mida adequada per al bon funcionament de la societat i la felicitat dels "individuus". Un món on, a més, es pot ver vacances de la realitat amb una droga que es coneix com soma i que és servida per l'estat i posada a l'abast de tothom en abundància.

Un món, on també hi han unes reserves, allunyades  de la "civilització", en la que hi viuen humans "a la manera antiga". D'una d'aquestes reserves en surt un mestís que posa en qüestió l'ordre establert.

Fa uns anys la BBC va fer una mini-serie basadaen la novel·la. Està penjada al youTube i es pot veure en versió original. He vist que també hi ha una versió amb subtítols en castellà.



Huxley i Orwell van imaginar unes distopies filles del temps que els va tocar viure. Allà on Orwell, a la novel·la 1984,  veia repressió i amenaça (el règim estalinista) i sense llibertat; Huxley va imaginar un món també sense llibertat però, en aquest cas, anorreada pel plaer. Una forma d'hedonisme totalitari.

Probablement Orwell és qui més bé va saber anticipar el futur proper ja que la repressió la privació forçada de la llibertat i la destrucció física són la forma habitual de l'exercici del poder a la major part del món per part dels règims autoritaris. És més barat. En canvi, també sembla que l'anticipació de Huxley es podria aplicar a bona part del que anomenem "primer món": La llibertat per actuar és molt gran, però ningú fa res subversiu perquè el sentiment és que aquest és el millor dels móns. La presó és al cap de cadascú. Potser més efectiva i tot que la repressió física i la tortura (que, de fet, té l'objectiu de doblegar les consciències).

Crec que també és interessant aquest altre vídeo per a situar la novel·la de Huxley. Es tracta d'una entrevista que li van fer el 1958. Més enllà del contingut, el vídeo resulta molt curiós per l'estil de l'entrevistador, o per les mateixes preguntes que fa. Parlem d 'una entrevista feta fa 55 anys, al punt àlgid de la guerra freda. Huxley es  mostra com un home del seu temps, però amb una lucidesa anticipatòria que li permet parlar de riscos que, en aquell moment, serien inversemblants per a la majoria.



No és el moment de ser pessimistes i cal reconèixer que al nostre món, el món proper, diguem que Catalunya, s'enfronten  impulsos de llibertat i democràtics amb forces repressores "orwellianes" per una banda; i forces de control d'estil "huxleyià" per l'altre.

Em demano com haurien canvien les anticipacions d'Orwell i Huxley si haguessin tingut en compte l'"efecte Internet".

En tot cas, es tracta de crits d'alerta contra l'autoritarisme dels estats i dels súper-poders de les grans corporacions. La indefensió de l'individu, o l'anorreament de la individualitat , per part d'aquests súper-poders, fins i tot quan, aparentment, estan satisfent les necessitats dels individuus..

Una lectura gairebé canònica. Juntament amb 1984 d'Orwell. Són llibres fills del seu temps, però que donen claus per comprendre el món d'avui; i que descriuen el cantó fosc del poder.

Un món feliç, com el de Matrix.

N'estic segur: són molts els que, voluntàriament, serien una pila a Matrix.

dijous, 12 de desembre del 2013

Sí i Sí.

Data i pregunta. Ja les tenim.

D'acord, jo mateix, la meva primera reacció ha estat d'estranyesa. Fins i tot d'emprenyamenta! Per què la doble pregunta? No pot crear confusió i interpretacions errònies?

No. No crea confusió. No hi ha interpretació errònia possible.

La doble pregunta permet mobilitzar a cert tipus de votant: Aquell que creu que Espanya necessita un canvi i que amb aquest vot podrà posar de manifest aquesta necessitat.

Essencialment, però, és un vot que, a dia d'avui, està ubicat fora de l'espai independentista. No és un vot, doncs, que resti independentistes. Avui és un vot indecís i, potser, abstencionista. Cap a on aniran aquests votants? Es repartiran. Cal veure en quina proporció. I cal, des de l'independentisme, tractar de guanyar el màxim d'aquestes voluntats.

Ara bé, fins i tot aquest votants per definir -benvinguts sigueu- hauran d'estar d'acord amb una cosa: la reacció testosterònica, de "No a tot", per part del PPSOE, dos microsegons després de fer-se públiques data i preguntes els deixa molt orfes. Els deixa sense  arguments per a respondre quan des del Sí a la independència se'ls interpel·li  "quina mena d'estat"? i "amb qui d'Espanya us federareu, o confederareu?". Jo crec, doncs, que aquest "Sí però no", acabarà sent un vot testimonial.

 Em penso que, majoritàriament, els que avui votarien "Sí però No" es decantaran, finalment, cap a una de les opcions.

La doble pregunta, tal com la veig, sembla més aviat fruit del  joc d'equilibris entre partits polítics que motivada per arguments d'autèntica demanda popular.

Els independentistes, doncs,  haurem de respondre Sí i Sí; els unionistes podran fer-ho amb un no simple, i una minoria ho farà pel "Sí, però no". Res més.

No hi ha, per tant, confusió possible. Així ha quedat entès. La prova? La campanya per la independència ja ha començat i té un eslògan diàfan:  Sí i Sí, només cal que cerqueu a Twitter els hashtags #síisí o #sísí i veureu que ja està en marxa.  

Els independentistes tenim una pregunta clara i directa. Votarem Sí i Sí. Avui som majoria. Farem la campanya en positiu. Sí i un altre cop Sí. Ganxo d'esquerra i ganxo de dreta.  Guanyarem.

No poden impedir la consulta. Com ho farien? enviaran els tancs? la Guardia Civil? que potser empresonaran a Mas i a Junqueras? I al David Fernandez? i a l'Herrera? o suspendran l'autonomia? és una broma, oi? volen "suspendre l'autonomia" quan aquí estem parlant d'un Referendum d'Autodeterminació? Suspengueu l'autonomia i tindreu la Declaració d'Independència com a resposta!  Que no s'adonen que això de la "autonomia" és un concepte sobrepassat i desbordat? Que el govern i el poble de Catalunya ja està molt més enllà d'aquesta idea caduca? i més encara després de l'anunci d'avui? Que no s'adonen que no som els seus súbdits? No se n'adonen. Millor. La seva visió és tan curta que es pensaven que podien espantar amb amenaces sobre el simposi "Espanya contra Catalunya".

No s'han adonat de res. Entestats en la seva visió de les coses. Millor. Potser que mirin les notícies internacionals -si és que l'idioma no és un impediment, és clar- a veure si així s'adonen del que passa i del paper que els toca fer a l'auca: els diaris i els mitjans informatius d'arreu del món ja estan venint tots a Barcelona per explicar des d'aquí com s'independitza un país.

No cal esperar res de Madrid. No han entès res ni ho volen entendre. Què pots esperar d'un govern de delinqüents? Segueixen pensant en termes de jerarquia, de cap i subordinat. De "Ordeno y mando".O d'aquest atroç "Cataluña es de España". Com si Catalunya fos un moble, i els catalans una mena d'infestació parasitària. Tenen un greu problema de manca de democràcia. Però ja s'ho faran. És el seu problema.

Les coses, pel que fa a nosaltres, són força més senzilles. Cal seguir. Cal resistir. Cap dubte:  Sí, vull que Catalunya sigui un estat i Sí, vull que sigui  independent.

divendres, 6 de desembre del 2013

Adéu, Madiba.



Fa poques hores que s'ha comunicat oficialment el decés de Nelson Mandela.

Nelson Mandela era un dels personatges llegendaris de la meva joventut. Tan llegendari que diria que la primera notícia que vaig tenir de Mandela va ser per la música. Mandela era un personatge que apareixia a cançons, com aquest Mandela Day de Simple Minds:


Quan la canço del Simple Minds, al 88, pel 70 aniversari del líder anti-apartheid, Mandela ja duia anys tancat a les presons sud-africanes. Segur que si busco trobaria més referències a Mandela de l'època, però m'atreviria a dir que va ser amb la canço dels Simple Minds que vaig ser conscient que hi havia una persona tancada per lluitar contra el racisme.

En aquella època vivíem a un món Disney. No és que fos perfecte. No ho era. De fet, era molt imperfecte: potser el més evident era que encara hi havia un teló d'acer i un  mur a Berlín, tot i que Gorbatxov ja havia encetat la  Perestroika i la Glasnost.

Em sembla que la majoria, si més no, jo, teníem una visió simplificada del món. Amb valors i principis molt clars sobre el que estava bé i el que no; per exemple, sobre el racisme. El racisme era dolent. Era fàcil dir que era dolent perquè en aquella Catalunya de mitjans dels 80, en realitat, la immigració de treballadors d'altres races era poc més que testimonial i concentrada en zones molt específiques: els negres de Mataró, per exemple. De fet, cridava molt l'atenció quan trobaves algú d'una altre raça. Llavors, tot i que tothom deia que no era racista, els comentaris  eren un reguitzell de llocs comuns, tòpics, acudits racistes o, directament, de rebuig.

Nominalment, ningú era racista. Tampoc calia demostrar-ho: No hi havia una immigració que ho posés a prova. La immigració a Catalunya havia estat, sobretot, espanyola. En aquella època del "Som 6 Milions", la meitat ben bona d'aquests 6 milions tenien origens a l'estat espanyol, i l'altre meitat hi estaven emparentats d'alguna forma. Xarnego era una paraula que encara es feia servir, però cada cop amb més vergonya aliena de qui l'emprava com insult. Avui en dia, aquesta paraula només la fan servir els nacionalistes espanyols, en un intent de crear un conflicte ètnic on no n'hi ha.

Incís. El racisme dur, però, ha aflorat. Perquè avui sí que hi ha una important població immigrada d'altres races, religions i cultures. Potser el racisme no es manifesta amb la virulència, i la violència, d'altre llocs, però negar que hi és seria mentida. Partits com PxC en son la prova. Em preocupa molt més, però, el racisme cada cop més declarat de determinats partits. Sobretot del PP.

Torno al passat. El racisme a Catalunya, en aquella època, era més subtil. Catalunya estava en reconstrucció i desplegant la seva autonomia. Tot estava dins d'un ordre. L'independentisme era cosa d'una minoria de friquis. S'acceptava sense discussió que la llengua catalana -oficialment, una mostra de la gran riquesa i diversitat de la nació espanyola, sens dubte- era, però, una llengua de segona enfront de la castellana, que era la de les relacions internacionals, i la del poder de veritat. El crit de "Som una nació" era compartit, però molts pocs es plantejaven donar substància política a aquest eslògan més enllà de votar a CiU. Era l'època del peix al cove de Pujol.

El racisme era subtil, el nacionalisme supremacista espanyol -una sola nació: Espanya; una sola llengua: la castellana; una monarquia i un rei- estava còmode amb una Constitució feta a mida. "Todo atado y bien atado". Una constitució nacionalista i supremacista espanyola. Catalunya i els catalans eren una pintoresca singularitat folklòrica que es podia tolerar i que el cafè per a tothom acabaria rebaixant.

En definitiva, els catalans conscients de ser catalans i implicats eren ciutadans de segona que veien negada la seva identitat nacional i la seva llengua. Els catalans érem víctimes del racisme del nacionalisme supremacista espanyol.

De forma subtil. La majoria ni se n'adonava o només generava protestes puntuals. Es venia de massa anys d'acatar l'autoritat sense discutir.

O no tant. Perquè la repressió contra l'independentisme català d'aquella època va dur molts patriotes a la tortura i a la presó. D'aquests casos no se'n parlava o se'n parlava poc. A ningú no li convenia. Els atemptats d'ETA ho complicaven tot més, encara. Era fàcil, però injusta i falsa, la identificació entre independentisme català i terrorisme  .

Mandela estava pres per lluitar contra l'apartheid.  Mandela era el senyor de la cançó que estava a la presó per voler la igualtat de drets entre blancs i negres. Per defensar que tots tenim els mateixos drets amb independència de gènere, raça, religió o opinions polítiques.  Aquesta idea era evident, és evident. Era evident per a tot el món. una idea inspiradora, d'una força enorme. No hi ha gent millor o pitjor per haver nascut a un lloc o altre, no hi ha gent de primera i de segona. No hi han gèneres, races, nacions, religions, llengües o cultures superiors. Potser n'hi han de més desenvolupades en determinats aspectes, de més esteses, de més brillants i atractives, si voleu... però no superiors ni inferiors en valor absolut. Ni,en cap cas, es pot acceptar la dominació d'un gènere, raça, nació, religió, o idea política sobre el sexe contrari, o sobre d'altres races, nacions, religions o idees polítiques en virtut d'aquesta pretesa "superioritat".

En definitiva, no hi han persones superiors o inferiors. N'hi han de més o menys fortes, més o menys intel·ligents, més o menys formades...Sobretot n'hi han de més o menys pobres i amb més o menys oportunitats. Però aquestes diferències no volen dir que hi hagin persones superiors o inferiors. Només ens diuen que el món està mal repartit.

Lluitar per la igualtat de blancs i negres, la lluita contra el racisme, no és més que un altre dels fronts de batalla per un món més just, amb igualtat d'oportunitats. És la lluita per un món d'homes i dones lliures i auto-determinats.  

Aquesta ha estat, per mi, la inspiració de Mandela.

Gràcies, Madiba.

divendres, 22 de novembre del 2013

Ofec

Avui el corró del PP ha fet un pas més en la  reforma de les pensions.

Que el PP reformés les pensions estava cantat, des del moment en que van afirmar, jurar i perjurar que no les tocarien. Amb la reforma, les pensions perdran poder adquisitiu. Això també és profecia, per la mateixa raó que abans.

Que el sistema de pensions tal com està muntat ha d'acabar modificant-se és segur. Que la gent de menys de 50 no tindrem pensions amb un model com l'actual és, penso, també segur i cal reforma i racionalització. Ara bé, que una modificació es farà ara i malament, també és segur. Que abans que tocar les pensions algú hauria de deixar de pagar obres faraòniques inútils, i miríades  d'assessors i consellers posats a dit; i milions d'euros que s'escolen en corrupció i saqueig a gran escala; o deixar de ficar les grapes a la caixa de les pensions per a fer estranyes combinacions d'auto-compra de deute públic... doncs també.

De l'anterior,a països més civilitzats se n'hi diu delictes econòmics i de corrupció. I està castigat.

Passa també que, posats a castigar, el PP prefereix castigar als altres. Avantatges de la majoria absoluta. El PP vol castigar la protesta per mínima que sigui: els escarnis, la resistència pacífica, o nomenar la mare d'un policia serà castigat amb més duresa. Amb molta més duresa.

Vist que cada cop més gent protesta i es queixa del saqueig i l'estafa de la que és víctima, la gran solució del PP és il·legalitzar la protesta i la queixa. Què has de fer, és clar, quan és el mateix PP el principal autor del saqueig i l'estafa (no pas l'únic, el PSOE i CiU també han tingut moments estel·lars; però avui és el PP el que està munyint la mamella majoritàriament)

Dramatitzo: "S'ha acabat la pobresa perquè l'hem prohibit. Coi, mira que era fàcil!", i algú diu: "Ep que això és fer trampa!", llavors s'hi tornen "Calla! traïdor! terrorista! sis mesos de presó per alterar l'ordre públic!" i, pel camí una pallissa de propina.  No fa gràcia.

La llista dels greuges  del PP és llarga i s'incrementa a cada dia que passa.  Com durant els darrers quatre anys de l'Aznarat l'ambient es torna, cada cop més, opressiu i repressiu; i la mala llet que va acumulant-se, i  la merda, no només metafòricament.

Però no hi han esclats d'emprenyamenta col·lectiva. Al contrari. Reconeguem-ho, al PP la qüestió catalana li està resultant una excusa perfecta. Si fins i tot estem gaudint  el retorn del capitán Espanya!

Perquè fan servir la bandera per despistar. Cap novetat: el cas recent de Gibraltar, per exemple; o les vergonyoses declaracions del ministre de l'interior quan va visitar la caserna de la Guàrdia Civil de Vic en l'aniversari de l'atemptat d'ETA. És una tàctica coneguda que també s'ha fet servir aquí quan ha convingut.

Però no cola. Em fa l'efecte que, majoritàriament, aquí no cola (potser perquè és ben coneguda).

No cola. Ras i curt: el que hi ha és un "gobierno" mentider, autoritari, anti-democràtic, que està augmentant els nivells de repressió i que serveix a polítiques que afavoreixen els interessos de les elits financeres, empresarials i funcionarials madrilenyes. En aquest negoci abans comptaven també els "amics" del "Puente aereo", però ara ja no. En realitat, mai van ser del tot del club.

Interessos que no són cap altre que el de l'acumulació de riquesa i poder. "Redistribució" de riquesa. Però dels pobres (la classe mitja no existeix, som els pares) cap als rics. És d'una lògica senzilla, com totes les bones idees: foten les pensions als avis; i donen permís a la policia per estomacar als nets que van a protestar; i als iaioflautes també, ja posats.

Aquesta mena de jugades,senyors del PP, poden acabar, haurien d'acabar, es mereixen que acabin, com el rosari de l'aurora.

Tampoc seria cap novetat.

dimecres, 13 de novembre del 2013

La sabatilla de David

La sabatilla del Fernández permet explicar alguna cosa de com funciona aquest món en que vivim.

El diputat de la CUP va ensenyar-li la sabatilla a l'imputat pel forat de Bankia, Rodrigo Rato. No per a llençar-se-la, si no com a recordatori de les víctimes iraquianes de la Guerra de l'Iraq.

La Guerra de l'Iraq va respondre, exclusivament, a interessos econòmics i va ser secundada de forma entusiasta pel govern d'Aznar, en el que Rodrigo rato era vice-president i ministre d'economia.

Posteriorment, Rato va ser director gerent de l'FMI durant els anys previs a l'esclat de la bombolla financera. Bombolla que l'FMI hauria d'haver vist venir, però que ni va ensumar.

Rato ha tingut responsabilitats importants en una guerra i en desastres econòmics. Les víctimes han estat, de forma majoritària, gent dèbil i pobre, que com a conseqüència, han perdut la vida, la salut o els bens.

A Rato, com a premi pels "serveis prestats", el nomenen conseller a Telefònica.

Estavem parlant sobre això amb un company, al metro, de tornada a casa  i el senyor del costat que ens estava escoltant s'indigna: "A aquest paio l'haurien de penjar pels collons", i no hi ha temps de debatre la mesura  perquè el senyor baixa a Plaça Catalunya.

De fet, el David Fernández ha estat molt suau. Molt. Perquè quan parlem de Rato estem parlant d'algú que té les mans tacades de sang perquè es co-responsable de matances a l'Iraq; d'algú que és co-responsable de la major crisi econòmica de la història; co-responsable de l'empobriment de milions de persones d'arreu del món; d'algú que és co-responsable del forat de Bankia; co-responsable de l'empobriment de milers de persones a l'estat espanyol.

Això sí, a Madrid (i també a Barcelona) alguns han decidit que el terrorista és el senyor diputat electe de la CUP; i que Rato es mereix un respecte.

Respecte? No. Les víctimes de la guerra de l'Iraq sí que mereixen un respecte. La gent que s'ha empobrit amb la crisi, o amb Bankia, sí que mereix una reparació. L'han tingut? poc o gens. En canvi, Rato sí que ha cobrat les "reparacions" i els "serveis prestats". Ara, a més, li hem de tenir respecte?

No només això, a Madrid, els ultra-nacionalistes espanyols han aprofitat per fer befa del David Fernández i dels independentistes amb cognoms castellans.

Primera conclusió: Rato es "uno de los nuestros", fent servir una expressió de la màfia. Com és "de los nuestros", se'l protegeix passi el que passi. Donant-li la volta, si Rato es "uno de los suyos" es perquè la màfia deuen ser ells.

Segona conclusió: el nacionalisme espanyol és tan racista, tan supremacista, tan de pensament únic, tan curt de gambals que no pot concebre com a Catalunya la voluntat de ser està per sobre dels origens. No pot concebre la llibertat de construir, de triar, la pròpia identitat, també la identitat nacional. No pot concebre, ni tolerar, la llibertat de ser.

No ho entenen. No encaixa en el seu pensament únic. Curts de gambals. Ni hi ha, ni hi haurà, una forma única de ser català a Catalunya, o català i espanyol, o català i francès, o espanyol,  o francès, o equatorià, o marroquí.... Justament perquè a Catalunya no hi ha  pensament únic.

El que sí que hi ha la voluntat majoritària de ser ciutadans lliures.

Lliures. També lliures de gàngsters i mafiosos.

dilluns, 11 de novembre del 2013

Miquel Martí i Pol. 10 anys.

Avui és el desè aniversari de la mort del poeta Miquel Martí i Pol.

Com molta gent de la meva generació, el primer contacte amb Martí i Pol va ser per via acadèmica: era un dels noms de la llista d'autors que calia estudiar per aprovar l'examen de literatura catalana del batxillerat.

En aquella època estem parlant de mitjans del 80 (Mon Dieu!) i tenint en compte com n'era jo de cap de trons, amb prou feines això seria motiu suficient per a posar-me a estudiar el just per aprovar els examens i oblidar-ho tot a continuació.

Alguns anys més tard, pocs, vaig prendre consciència que jo era català, que el meu país existia i que la meva llengua era alguna cosa més que una assignatura molesta. Vaig descobrir que s'havien escrit grans coses en català. També coses íntimes, senzilles i personals. Vaig adonar-me, en definitiva, de la importància de la literatura. Dono gràcies que sempre m'ha agradat llegir, des de ben petit, i això em donava un punt de partida. Però sense res més, només era diversió. Em calia combinar la lectura amb una presa de consciència. En algun moment de finals dels 80 aquest click, aquest despertar, es va produir al meu cap. No era pas tan jove. Sempre he estat una mica totxo.

Vaig descobrir el catalanisme, el nacionalisme (reconeguem-ho, llavors era nacionalisme), la intuïció de les esquerres i les dretes i la importància de la política...Vaig començar a conèixer noms, cançons i himnes. També a  Llach i, a través de Llach, a Martí i Pol. Redescobria Martí i Pol al carrer. Mentre enganxava algun cartell (més aviat pocs) quan era militant de La Crida.

En algun moment vaig llegir Martí i Pol. Els poemes. Em vaig assabentar de la historia d'aquell home i de la seva malaltia terrible, de la seva fragilitat, i del contrast miraculós d'aquell dolor amb la brillantor, amb la vida i l'energia, amb la sensibilitat, també amb la tristesa i l'amargor d'aquells poemes.

Per sempre més m'acompanyaren els poemes de Martí i Pol.

El millor homenatge és llegir:  Poesia completa ...

... I escoltar (Lluís Llach, Sílvia Pérez Cruz i Josep Guardiola interpreten "Ara Mateix")



... i veure també:  Escenificació de poemes de "El Poble"




... l'escenificació de poemes de "La fàbrica"




...o aquesta intensa "Elionor"



Ara mateix

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

1

Pensem-la clara aquesta quietud
que escampa tants de ressons impensats;
pensem-la clara i suggerent, que ens ompli
l'espai concret d'ara mateix, l'espai
en què no hi ha cap mena de sorpresa
i tot és vell, i trist, i necessari.

Vam girar full temps ha, i alguns s'entesten
a llegir encara la mateixa plana.

2

Potser el secret és que no hi ha secret
i aquest camí l'hem fet tantes vegades
que ja ningú no se'n sorprèn; potser
caldria que trenquéssim la rutina
fent algun gest desmesurat, alguna
sublimitat que capgirés la història.

Potser, també, del poc que tenim ara
no sabem fer-ne l'ús que cal; qui sap!

3

Molt lentament giravolta la sínia
i passen anys, o segles, fins que l'aigua
s'enfila al cim més alt i, gloriosa,
proclama la claror per tots els àmbits.
Molt lentament davallen aleshores
els catúfols per recollir més aigua.

Així s'escriu la història. Saber-ho
no pot sobtar ni decebre ningú.

4

Massa sovint girem els ulls encara
i el gest traeix angoixa i defallences.
L'enyor, voraç, ens xucla la mirada
i ens gela el moll del sentiment. De totes
les solituds, aquesta és la més fosca,
la més feroç, i persistent, i amarga.

Convé saber-ho i convé, d'altra banda,
pensar el futur lluminós i possible.

5

¿Qui sinó tots -i cadascú per torna-
podem crear des d'aquest límits d'ara
l'àmbit de llum on tots els vents s'exaltin,
l'espai de vent on tota veu ressoni?
Públicament ens compromet la vida,
públicament i amb tota llei d'indicis.

Serem allò que vulguem ser. Debades
fugim del foc si el foc ens justifica.

6

Ni llocs ni noms ni espai suficient
per replantar l'arbreda, ni cap riu
que remunti el seu curs i ens alci el cos
per damunt de l'oblit. Tots sabem bé
que no hi ha camp obert per cap retorn
ni solc en mar a l'hora del perill.

Posem senyals de pedra pels camins,
senyals concrets, de fonda plenitud.

7

Compartirem misteris i desigs
d'arrel molt noble i secreta, en l'espai
de temps que algú permetrà que visquem.
Compartirem projectes i neguits,
plaers i dols amb dignitat extrema,
l'aigua i la set, l'amor i el desamor.

Tot això junt, i més, ha de donar-nos
l'aplom secret, la claredat volguda.

8

En clau de temps i amb molt de patiment.
Vet ací com podem guanyar el combat
que de fa tant de temps lliurem, intrèpids.
En clau de temps i potser en solitud,
acumulant en cadascú la força
de tots plegats i projectant-la enfora.

Solc rera solc per mar de cada dia,
pas rera pas amb voluntat d'aurora.

9

Ni cap llevant luxuriós, ni cap
ponent solemne. Més ens cal saber
que no hi ha grans misteris, ni un ocell
d'ales immenses que ens empari; res
d'allò que tants de cops han proclamat
amb veu mesella foscos endevins.

Posem la mà damunt la mà i els anys
conferiran duresa a cada gest.

10

Vam preservar del vent i de l'oblit
la integritat d'uns àmbits, d'uns projectes
en què ens vèiem tots junts créixer i combatre.
I ara, ¿quin fosc refús, quina peresa
malmet l'impuls de renovada fúria
que ens feia quasi delejar la lluita?

Del fons dels anys, crida, barbullent,
la llum d'un temps expectant i frondós.

11

Convertirem els silencis en or
i els mots en foc. La pell d'aquest retorn
acumula la pluja, i els afanys
esborren privilegis. Lentament
emergim del gran pou, heures amunt,
i no pas a recer de cap malastre.

Convertirem el vell dolor en amor
i el llegarem, solemnes, a la història





L'Elionor

L'Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".
La gent se l'estimava,
l?Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l'escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l'opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l'Elionor no hauria
pas sabut dir d'on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: "sí, senyor", i "bones tardes".



Balada

La noia rossa que treballa als aspis
espera un fill per la tardor. Passeja
un ventre heroic i té els peus tan inflats
que s’ha hagut d’estripar les espardenyes.
Ara treballa amb pena i cada tarda
se sent mig defallir perquè a la fàbrica
l’estiu és un vesper. Quan l’aspi volta
li roda el cap i tanca els ulls: enyora
la quietud de casa seva, el càntir
d’aigua fresa i el balancí de boga,
la inefale tendresa del marit
que haurà endreçat la cuina i que medita
la pàgina d’esports d’algun diari
a la penombra del terrat, i el lent
passeig de cada tarda de diumenge.

La noia rossa que treballa als aspis
s’entendreix molt sovint i ploraria
si se sabés vençuda pel destí,
incapaç de girar l’ordre dels fets
que algú ha establert.

Quan vingui la tardor
tindrà un fill desimbolt i agosarat
que en fer-se gran serà, potser, paleta
i cantarà enfilat a les bastides
com un home senzill que no tem res.




Nova oració del Parenostre

Pare nostre que esteu en el cel,
sia augmentat sovint el nostre sou,
vingui a nosaltres la jornada de set hores,
faci's un xic la nostra voluntat
així com la d'aquells que sempre manen.

El nostre pa de cada dia
doneu-nos-el més fàcil que no pas el d'avui,
perdoneu els nostres pecats
així com nosaltres perdonem
els dels nostres encarregats
i no ens deixeu caure a les mans del director,
ans advertiu-nos si s'apropa,

amén.



Mot d'ordre

Amb el fil entortolligat en una bitlla
es podrien lligar d emans i peus
mitja dotzena d'explotadors.

Però el fil és molt prim
i només subjecta,
subtilment i eficaçment,
als explotats.

Un conjunt de fils
ben trenat
és una corda.



De semàntica

Tot darrerament
a la fàbrica
han millorat molt
les relacions humanes.
Ara mateix, per exemple,
de treure la prima setmanal
a una treballadora
per un barreig de fil,
posem per cas,
o algun acte menor d'indisciplina,
ja no se'n diu imposar una sanció;
se'n diu
estimular el sentit
de la responsabilitat.



La gent

La gent  que es lleva
Quan encara és de nit.
La gent obscura que treballa
Quan encara és de nit
Obre sempre el primer
Solc a la neu,
Sap el retorn
De la primera oreneta
I rep la primera carícia
De la pluja.
Un privilegi seductor-diguem-ho-
que sovint no s’estima
com és degut.
És allò del costum!

La gent que es lleva
Quan encara és de nit
Ignora que el món recomença
Cada matí
Per la seva virtut,
Que el sofriment,
L’agermana amb milers d’homes
D’arreu del món
I que el seu gest
d’embolicar-se la bufanda,
o bé d’encendre la primera
cigarreta del dia,
forma part d’algun ritu solemníssim
que vivifica la sempre remota
possibilitat d’establir la pau
entre els homes de bona voluntat

dimarts, 5 de novembre del 2013

Tanca RTVV

És una molt mala notícia el tancament de la Ràdio Televisió Valenciana.

Els mitjans públics tenen una missió fonamental que és la de garantir un espai de comunicació plural.

Al País Valencià, a més, la RTVV hauria d'haver estat una eina important -potser la més important, juntament amb l'ensenyament a les escoles- de la normalització lingüística.

És cert que als darrers temps la pluralitat de RTVV era més que qüestionable. Per exemple, la memorable intervenció de Mònica Oltra  al debat entre candidats a les darreres eleccions autonòmiques del País Valencià el 2011 en que recordava que podia, per primer cop, adreçar-se a les valencianes i als valencians des del seu canal públic, el que pagaven amb els seus impostos.

També és cert que la RTVV mai va assumir com a rol principal la normalització lingüística i que, de fet, la presència del Valencià havia estat de menys de la meitat del temps en algunes èpoques. Però, malgrat això, seguia sent un espai de normalització de la llengua.

El PP del País València ha fet servir la RTVV com instrument de propaganda; ha fet servir la RTVV  per impedir la creació d'un espai comunicacional en català comú a tots els països de parla catalana: el tancament dels repetidors d'Acció Cultural del País Valencià; la "reciprocitat" d'emissions que mai va ser; per no parlar de la delirant exigència a TV de Catalunya de referir-se al País Valencià amb el vergonyós nom de "Comunitat Valenciana".

EL PP ha fet malbé un mitjà. L'han fet malbé tan a consciència que hom diria que semblava fet a propòsit. El Principi de Hanlon, però, em fa dir que és més probable que hagi estat el resultat d'anys i anys de direccions corruptes i maldestres les que que han abocat a aquest desenllaç.

Finalment, el PP ha tancat la RTVV. L'ERO a RTVV es va fer de forma arbitrària i, pel que ha dit el jutge, malament. Al seu moment, els treballadors afectats per l'ERO van anar a judici a defensar els seus llocs de treball i avui el jutge els ha donat la raó. La resposta del govern valencià ha estat immediata. No es pot readmetre els treballadors, i el deute acumulat i les indemnitzacions són el "motiu" del tancament immediat de la cadena.

La culpa del tancament, que és culpa, no és dels treballadors que han defensat els seus llocs de treball. La culpa la tenen els anys i anys de fer malbé, d'espatllar, d'aprofitar-se'n, de corrupcions diverses per part dels responsables polítics de la cadena. Culpa i vergonya. Avui s'ha consumat un fet penós per als valencians. Avui es constata que la depredació del PP s'ha endut per davant una estructura tan visible i influent com l'ens de comunicació audiovisual públic valencià.

No és quelcom menor. L'educació, la sanitat, la protecció social, la justícia, la seguretat, la comunicació... són serveis públics que han de ser-ho de qualitat i gratuïts. Però tot plegat ha estat anorreat. Avui cau sencera una d'aquestes potes.

Els ciutadans del País Valencià ho està passant molt malament. Prop d'un 30% d'atur. Dades negatives o molt negatives en educació, sanitat... Avui cau RTVV. No hi haurà una veu plural i en valencià que expliqui amb la visió pròpia del País Valencià el que està passant al  País Valencià. Potser avui aquesta veu ja no era plural ni en valencià, però l'estructura existia. Podia tornar a ser-ho en un futur. Però ara ja no. Algun dia caldrà començar de nou, potser no de zero, però gairebé.

Com és que el PP del País Valencià s'entesta en fer mal al seu país? Com pot ser? Tant bé paga Madrid?

Espero que els ciutadans del País Valencià facin net d'aquests governs maldestres i corruptes, que durant anys i anys han malbaratat la força i els recursos del seu país.

Espero la reacció de dignitat del valencians. N'estic segur que la veurem.

diumenge, 3 de novembre del 2013

Diaris i enquestes madrilenyes

Un principi de la propaganda goebbelsiana  diu que a força de repetir una mentida aquesta acaba sent veritat.

Doncs bé, resulta que determinats sectors de la premsa madrilenya han decidit que la solució al problema català és crear una "veritat". La veritat que volen crear és que "la tercera via" és l'opció preferida pels ciutadans de Catalunya.

Ni més ni menys que "El País" s'ha posat a la feina. No està sol en aquesta tasca: "El Periódico" i "La Vanguardia" també malden des de fa temps per donar ales a la "tercera via". 

És molt interessant. Ningú sap exactament en què consisteix la "tercera via" però a "El País" afirmen que és l'opció majoritària. Caram!

Aquí és on em despisto: no havíem quedat que la majoria era silenciosa? A veure, segons "ABC", "La Razón" i "El Mundo" la majoria silenciosa dels catalans són contraris a la independència. 

Més que contraris: són bel·ligerants.

 Però com són gent d'ordre prefereixen mantenir-se en silenci i suportar estoicament l'asfixiant atmosfera de nacionalisme exacerbat que oprimeix la comunitat autònoma.

Veiem el problema, no?  A Madrid uns diuen que els catalans que volen la  tercera via són majoria. Uns altres, també a Madrid, diuen que la majoria silenciosa dels catalans és contrària a la independència.

Deixeu-me que us digui què passarà: que a Madrid ara es barallaran entre ells.Ara es barallaran per veure qui té raó sobre el que pensen la majoria dels catalans.

Veig venir que el bloc "ABC", "La Razón" i "El Mundo" els faltarà temps per titllar al bloc liderat per "El País" d'anti-espanyols, d'anti-constitucionalistes, i de coses molt pitjors que no es poden dir, que aquí hi han nens.

El País, per la seva banda, podrà brandar que el seu discurs és coincident amb el dels dos diaris barcelonins. Si ho diuen els diaris de Barcelona serà per alguna cosa, no?

El que no dirà el País és que a Barcelona aquests dos diaris estan perdent lectors a marxes forçades. 

El que no dirà cap d'aquest diaris és que l'opinió dels catalans és cosa dels catalans, no dels diaris de Madrid; i tampoc dels diaris de Barcelona.

Només una obvietat: si es vol saber l'opinió dels catalans, hi ha una forma fàcil. Fer una consulta de veritat. "Però que pregunti també sobre la "tercera via"!" diran alguns. Seria lícit respondre "quina tercera via?" "quina proposta hi ha sobre la taula que hàgim pogut llegir-la, analitzar-la, debatre-la, negociar-la i ara, finalment, sotmetre-la a consulta?" 

Cap. No n'hi ha cap. No en tenen cap. Ni la tindran. Ni tard ni d'hora. La reforma constitucional que proposen els apòstols de la tercera via és impossible. Perquè no depèn només d'ells; també depèn del que digui el PP; i el PP s'hi ha posat de cul a la "tercera via".

Però és que, en realitat, els diaris madrilenys tenen un públic, que no és el català. Els diaris madrilenys són de consum intern pels madrilenys, i responen al que volen llegir el seu públic.

Fet: a  Madrid es creuen que són el melic del món. Que són la capital d'un antic imperi i d'unes "provincias". Com de costum es pensen que són ells i només ells els que decideixen el que volen i pensen els súbdits. Cal tenir present això.

Responent a aquesta forma de pensar, s'escriuen articles, editorials i es cuinen enquestes.

Enquestes i editorials de consum intern dels madrilenys. Res.

Evidentment, cap oferta real que mereixi ser escoltada des de Catalunya.

Soroll i escarafalls. Però són discursos per a la parròquia. Res que interessi per aquestes latituds.  

Mireu, abans d'acabar l'any es farà pública la data i la pregunta de la consulta.

La consulta es farà amb o sense autorització de l'estat. Això vol dir que la Declaració Unilateral d'Independència ja és al forn. 

La consulta contindrà una pregunta explícita amb resposta explícita: sí o no.

Es preguntarà sobre la independència de Catalunya. 

Catalunya serà el proper estat d'Europa.

dijous, 31 d’octubre del 2013

Post 1000. Gràcies, amics!

El comptador del blog  diu que aquest és el post que fa 1000.

1000 posts donen per molt. Per a dir moltes bestieses i també per a dir alguna cosa rumiada. Si més no, espero que alguna!

El blog funciona des de 2006. Per tant ja té una mica més de set anys.

No em preocupa gaire el nombre de visites que pugui rebre el blog. Una mica sí, a veure. Però em preocupa, sobretot, qui ho llegeix i què llegeix. Tinc amigues i amics (ep! aprofito per saludar-vos! ;-) que algun cop deuen llegir les coses que escric i d'alguna manera penso en ells, penso en vosaltres, quan escric.

En molts dels escrits hi ha una  primera fase en que deixo que se m'enduguin els dimonis; gairebé sempre va seguida d'una reflexió, de moltes relectures, d'un procés d'edició i correcció, de moure de lloc paràgrafs, d'omplir buits... (i, al final, sempre hi han errades!)

Penso en els amics que potser llegiran i que, ja que es prenen la molèstia, jo hauria de, com a mínim, ser ordenat en l'exposició i respectuós amb la llengua. Si més no en la mida de la meva capacitat i coneixements, que són molt millorables.

Penso en vosaltres, amigues i amics. I vosaltres m'ajudeu. Perquè al final aquest blog em serveix, sobretot, a mi. M'ajuda a clarificar idees, a donar-lis la volta, a analitzar aspectes que potser no havia considerat, m'ajuda a sintetitzar idees noves. Em permet expressar sentiments, i emocions, i històries i contes i compartir-los amb vosaltres.  D'una forma diferent, segur, potser no tan agradable com seria xerrant a un bar tot fent una cervesa.

Amb alguns de vosaltres sí que tinc la possibilitat de xerrar sovint i cara a cara. Amb d'altres no, perquè la distància i els quefers diaris no ens deixen compartir tantes estones com caldria. Mai un blog substituirà l'escalf d'amics propers. Però almenys, espero compartir amb vosaltres aquests escrits i aquests pensament. Sapigueu que, en bona part, també en sou els autors.

Mil gràcies! 

Feliç "Castahalloweenyada"!

Aquesta nit és la Castanyada.

Aquesta nit és Halloween.

A Catalunya, aquesta nit cada cop mes és la "Castahalloweenyada".

Per què ho dic? Per detallets. No és cap estudi estadístic. Estic elevant a categoria uns esdeveniments particulars. Ho se. Però tothom ho fa, no?

Mireu: El dia a la feina ha estat dur, últimament tots ho són, però algú ha tingut el detall de portar panellets. No és que els panellets arreglin res, però ajuden a endolcir la cosa. Tot suma.

Tornant cap a casa m'ha sorprès una cua a la Plaça de Sants. Sorpresa. La cua era per comprar castanyes a la parada de la Plaça. Avui, que ha fet un dia fresquet -no fa fred; fa fresqueta sense passar-se- molts veïns han aprofitat per, amb algun abric i alguna jaqueta potser excessius, fer cua a la parada de castanyes per comprar un paquet de castanyes calentes, o de moniatos, fets al forn com és tradicional, embolicats en un cucurutxo fet amb paper de diari, també com marca la tradició.

Passant ben a prop de la cua una noia disfressada de bruixa sexy amb el que devia ser el seu germà petit, disfressat de monstre.

A la plaça, però a la banda del parc infantil, una altre noia xerrant amb una amiga. No va disfressada però porta un ganivet al cap. Travessant-li el cap, vull dir. Fa força efecte!

Val a dir que al metro, aquest matí, al vagó hi havia un tipus que anava de comte Dràcula. No m'atreveixo a dir que anés disfressat. De fet, la resta del vagó anava, anàvem, de zombies. A aquestes hores del matí ja se sap.

Al tram de la Plaça de Sants fins a casa, encara  n'he vist alguna altre de disfressa sinistra.

Però abans d'encetar aquest tram m'he trobat amb una altre cua, al forn Baltà, on els veïns estaven fent cua per comprar panellets.

Volia comprar panellets, però la cua m'ha desanimat. He optat per comprar els panellets al forn nou de la carretera que han obert no fa gaire i que em queda més a  prop de casa. Per cert, molt bons.

En arribar a casa ja he vist que l'Artiom havia fet molta feina penjant guarniments "halloweenians". Ha fet calaveres, carabasses, rats penats de paper, els ha pintat, retallat i els ha enganxat per les portes. Guarniments inspirats en el que veu el nen per la tele. No cal dir que ara mateix al Disney Channel totes les series estan amb el Halloween,.




No només això: Tot orgullós l'Artiom m'ha ensenyat el panellet que avui ha fet a l'escola. Un panellet amb ales de rat penat.



M'ha explicat el complicat procés d'elaboració i com li han fet els ulls amb "plastilina de sucre" que "fa molt bona olor".

Tocava menjar-se el panellet, però a última hora ha estat indultat  i esperarem a demà, per donar temps a que els avis puguin admirar-lo. En farem tres trossos, o més si els avis s'apunten, i ens els cruspirem, amb la resta de panellets que han sobrat (i que duraran, perquè n'hi han molts!), i el moniato, i les castanyes i fent uns glopets de moscatell (està bé, però apuntar que he de comprar -ja, sens falta- una ampolla de Ratafia Bosch).

Demà visitarem als morts, o els tindrem a la memòria.

Aquesta nit algun rat penat volarà pel balcó.

La festa de la castanyada és ben viva. No és una competició entre la Castanyada i el Halloween. Simplement ha estat una evolució. La castanyada ha incorporat nous elements i res més. Només qui és viu pot créixer. Avui hi havia una festa viva al carrer. És una gran notícia.

Feliç Halloween!

Feliç Castanyada!    

Feliç "Castahalloweenyada"!

dimarts, 29 d’octubre del 2013

octubre

Diuen que qui no té cap tema per parlar pot callar, o parlar del temps. A mi em venia de gusta escriure. després de molts dies de no fer-ho. I avui parlaré, o escriuré del temps. 

El canvi a l'horari d'hivern fa més evident, però no gaire, la tardor. Una tardor prou descafeïnada, tot sigui dit, que avui a Barcelona a començat a refrescar però, que jo que no soc tan valent, no he tingut cap problema per anar amb màniga curta tot el dia.

No és tardor com les d'abans. Les de molt abans. Recordo a la plaça de Sants la parada de la castanyera, fent les castanyes que impregnaven amb el seu perfum tota la plaça. Recordo que podia fer fred, i dies foscos. Reconec, també, que potser aquests records estan idealitzats. 

No fa fred. Encara no. Si el canvi de temps anunciat no hi posa remei, enguany els panellets i el vi bo es podran combinar amb una remullada a la platja. 

A aquest pas, els torrons es podran combinar amb remullades a la platja; i els calçots!

És una tardor insegura. Poc convençuda d'ella mateixa. De caràcter dèbil, si em deixeu que ho digui. Segueix la tònica de les estacions d'enguany. Indolent. Com si no volgués discutir gaire amb l'estiu que li ha fet d'okupa; i que ja veurem com s'encara amb l'hivern que s'anuncia ferotge, que els posseïdors del do de la profecia pronostiquen que arribarà de cop i brutal.  D'un dia per l'altre.

Embadocat, mirant per la finestra aquesta tardor tan poc convincent, esperant que arribi la fresca, les pluges, els bolets; Ai! que ja no seran bons.I les fulles dels arbres que van caient, però sense deixar les imatges de rambles i avingudes encatifades. 

O potser és que aquest octubre he estat massa capficat en afers familiars, en la feina, en cursos, en activitats; i no he percebut més aire que el condicionat dels llocs on passo el dia. També podria ser.

I potser he trobat a faltar la tardor, potser pel contrast amb un estiu amable on m'he reconciliat amb el sol i el mar, on he tornat a fer algun cim. He trobat a faltar la tardor. O potser és que no he tingut temps per sentir la tardor i em feia falta el fred que no ha arribat prou encara. Potser no he sentit la tardor, i em feia falta.

Perquè aquest món nostre gira i jo segueixo el gir del món. Cadència vital. A l'estiu segueix la tardor i és bo, ho crec, que així sigui. 

Embadocat, mirant per la finestra, tot cercant la tardor. Escrivint, també. Parlant, o escrivint, del temps. Del temps que passa. Del temps que no arriba. 

Aquí estic, doncs. Escrivint d'aquesta tardor d'enguany. Tan tímida i poc decidida.

dimecres, 9 d’octubre del 2013

9 d'octubre. Diada Nacional del País Valencià

Avui és la diada nacional del País Valencià.

Recorden  l'entrada del rei Jaume I a Ciutat de València l'any 1238

Han passat molts anys i avui, al País Valencià, recorden aquesta data com la seva Diada Nacional. Més enllà dels fets històrics, que sempre queden lluny, el que és important és que avui hi han moltes valencianes i valencians que sembla que s'estan traient la son de les orelles i que estan recuperant i actualitzant el sentiment valencianista.

Ho dic per les enquestes recents que parlen d'un tomb en les tendències de vot, que parlen d'un creixement de les forces d'esquerra i valencianistes, que no anti-catalanistes o blaveristes. Precisament parlen d'un decreixement de les forces blaveres o anti-catalanistes.

És un respir, un alleujament molt gran, vist des d'aquesta banda de la Sènia, que el País Valencià recuperi el tremp, es reconegui a ell mateix i es posi dempeus.

Perquè és un país germà. Perquè ja n'hi ha prou de corrupció i saqueig. Perquè el 30% d'atur és una monstruositat, i és conseqüència directa del saqueig i la corrupció. Perquè ja n'hi ha prou de persecució de la llengua. Perquè ja n'hi ha prou d'espoli fiscal. Perquè no hi ha res de dolent en la identitat valenciana. Perquè parlar valencià no és nacionalisme exacerbat, és parlar la llengua que t'ha ensenyat la mare i això mai, mai, és dolent. Perquè el que hi ha ara no és democràcia i es pot millorar molt i molt. Perquè Catalunya és amiga i aliada. Perquè el gruix del corredor Mediterrani és, indubtablement, el País Valencià. Perquè el País Valencià és una Nació, un País. Les comunitats ho són de veïns.

El País Valencià és viu, valencians sempre, cada dia, però avui és el seu dia. Milers de valencianes i valencians ho han cridat ben fort avui.

Espero que hagi estat una gran Diada Nacional.




(Val la pena escoltar l'entrevista que la Mònica Terribas ha fet aquest matí al síndic de Compromís i secretari general del Bloc Nacionalista Valencià, Enric Morera.

)

diumenge, 6 d’octubre del 2013

Stop CASTOR!

A veure si ho he entès: ACS (el grup del Florentino Pérez) no anava molt bé de calés, i es van treure de la màniga el projecte d'un gran dipòsit subterrani de gas, aprofitant el forat deixat per una antiga explotació petrolífera. Enagas, privada, ex-pública, en mans d'amics del PP, paga a ACS una morterada fer condicionar i explotar aquest dipòsit.

En realitat, NO cal aquest dipòsit de gas. El subministrament de gas està garantit pel gasoducte que porta gas algerià. Les reserves de gas disponibles actualment a l'estat tenen capacitat fins a 20 dies. Però el fan.

Els actors, doncs, són "empresaris" del BOE, PPerus i similars.

Llavors resulta que van a Tarragona i  la conselleria i els pobles on han de fer les obres els demanen estudis geològics. Els senyors aquests no estan per perdre el temps i sí per a fer molts quartos, opten per anar una mica més al sud, on els pobles demanen els estudis, però la conselleria, propietat del govern amic del PP, i obeint ordres de Madrid -és el que té ser una delegació territorial- no posa pegues ni demana estudis geològics.

I es posen a fer obres i injecten gas al forat subterrani. A una zona on tenen mancança d'infraestructures bàsiques, com una depuradora, han anat, en canvi, ben de pressa per a servir als seus amics i injecten el gas. Oh, sorpresa, resulta que comencen els terratrèmols. No hi han víctimes ni danys materials. Però l'ensurt dels veïns no se'l treu ningú; i ningú pot dir que un terratrèmol més fort no es pugui produir.

Bé, com que hi ha alarma social i, com que resulta que, realment potser sí calia haver fet l'estudi geològic i que els veins de la zona estan sensibilitzats pel maltracte que reben amb les infraestructures, s'aturen les obres. Els terratrèmols no s'han aturat encara, però. És el que té jugar amb un subsol que no controles.

En aquestes estem. No fa res que hi hagi una central nuclear no gaire lluny d'aquest dipòsit, ni que l'experiència de Fukushima sigui recent. Jugar amb falles geològiques submarines al davant de centrals nuclears sembla una broma de molt mal gust.

Però és que aquí hi havia la possibilitat de fer un bon negoci i solucionar algun maldecap econòmic d'amics del PP i s'ha fet. Menystenint completament l'impacte ambiental (això no s'ho plantegen mai) i la seguretat dels habitants de la zona (això mai havia estat un problema però no ho deien. La novetat d'ara és que no els fa res que es vegi que la seguretat dels veïns se la pela) i  les necessitats i mancances reals de la zona.

Menystenint, i això és més bèstia, informes geològics que advertien que aquesta situació podia produir-se.

Bé, doncs, una altre mobilització amb la que cal solidaritzar-se. Un no sap si els del PP han decidit, definitivament, treure's la careta i martiritzar les terres de parla catalana de  forma sistemàtica, o només és casualitat, però Déu n'hi do com estan escalfant al personal. A Catalunya, per descomptat, però també a Balears, i ara al País Valencià.

Fan i desfan les lleis per afavorir els seus interessos particulars. I amb la seva ambició sense límits acabaran provocant una desgràcia.

Avui mateix s'ha fet una manifestació a Les Cases d'Alcanar per reclamar l'aturada definitiva del projecte de dipòsit subterrani. Prop de 6000 veïns s'hi han manifestat.

Pel tancament definitiu de Castor.






Per cert, i aprofitant que parlem de coses semblants (injectar fluids al subsol per a desmanegar-lo) també cal dir ben fort que:





L'enquesta de "La Vanguardia"

Avui han publicat una enquesta a "La Vanguardia" amb una projecció de vots i escons en unes suposades eleccions autonòmiques al Parlament.
(http://www.lavanguardia.com/politica/20131005/54390575258/mapa-electoral-catalan-transicion-pedazos.html)

El resultat és mostra en aquest gràfic:



Cal posar en quarantena aquest sondeig: la informació publicada mai és neutra; sempre hi ha un objectiu en publicar un determinat "estat" de l'opinió pública, començant, precisament, per canviar aquest "estat".

Dit l'anterior, en tot cas, les properes eleccions, si es fessin, serien en clau plebiscitària. El que interessaria comptar d'aquest sondeig, doncs, seria  el suport a la DUI que se'n dedueix; i crec que els resultats són bons.

Si al bloc a favor de la DUI (després d'unes plebiscitàries només podria haver una DUI) se li suma ICV, aleshores parlaríem de resultats definitius. Jo crec que lícitament se'ls pot afegir.

Per cert, que el discurs d'ICV és molt interessant: ells diuen que volen una república catalana lliurement federada (amb Espanya) social i democràtica. És dir, federalisme. Però, lògicament, reconeixen que només es federen iguals. El discurs d'ICV és, en primera instància, independentista. perquè només un estat independent pot federar-se amb un altre estat independent. El federalisme d'ICV és clarament més sòlid i raonat que el pastiche ideològic del PSC.

De fet quan des d'ICV reclamen fer una consulta encara que l'estat s'hi oposi, el que estan fent és apostar per la Declaració Unilateral d'Independència.

Tornat al sondeig,  les properes eleccions, si es fessin, serien en clau plebiscitària. Però no es faran, la DUI arribarà abans. Digues-me futuròleg.

L'estat no autoritzarà la consulta i  per tant, una consulta no es podria fer si no es fa prèviament una DUI (seria absurd desobeir l'estat i fer la consulta i, després, sotmetre's de nou a la legalitat estatal. Aleshores, com que no es farà consulta s'anirà cap a les plebiscitàries.

Però aposto a que  l'estat tampoc permetrà les plebiscitàries: Il·legalitzaran partits, suspendran l'autonomia, destituiran a Mas, o tot plegat. Faran alguna barbaritat per l'estil. Aleshores, el Parlament, en rebel·lia, no en tindrà una altre que fer la DUI.

Són  molt interessants aquest parell d'articles de Vilaweb:
http://www.vilaweb.cat/noticia/4148005/20131004/experts-dret-internacional-creuen-unio-europea-abandoni-catalunya.html
http://www.vilaweb.cat/noticia/4147095/20131002/totes-vies-legals-lestat-espanyol-impedir-independencia.html

No són veritats absolutes, no cal dir que també hi han experts internacionals que veuen problemes al reconeixement internacional de Catalunya si es fa la DUI; però també que igual com les lleis espanyoles impedeixen la independència, també hi han tractats  internacionals que l'avalarien (aquest estudi del CES  parla de la Convenció de Montevideo de 1933).

En tot cas, el que és  clau per a l'èxit de la DUI és el reconeixement internacional.

Anem cap a la DUI. La qüestió és que no es pot plantejar abans d'hora:
cal tenir assegurats certs suports internacionals, tant pel que fa al reconeixement polític com pel que fa al finançament. Jo crec que els darrers viatges de Mas per la UE estan clarament relacionats amb això.

També és interessant el que comentava Joan Herrera a ca  la Terribas: Més o menys, que el PP està empenyent cap a la DUI de forma volguda. Que per això estan tancant totes les portes i que les darreres votacions i propostes de llei tenen un clar component de retallada de l'autonomia i d'atac a  la llengua catalana . La lectura que fa l'Herrera és que la DUI serà un atzucac.

Evidentment, serà un atzucac per al federalisme. Dos no es federen si un no vol. Encara menys si un no reconeix l'altre com igual. La DUI no serà reconeguda pel govern d'Espanya, si més no, d'entrada. És més, és probable que la reacció no sigui, precisament amable i de comprensió.

Serà el moment de la veritat. De l'enfrontament directe. El xoc de trens. Caldrà durant unes hores, potser alguns dies, envoltar el Parlament i defensar-lo, fins que arribin els reconeixements internacionals. Haurem d'estar determinats a superar aquest tràngol.

Serà el moment de la veritat. A Madrid segueixen pensant que tot plegat es només una jugada per aconseguir més finançament  i creuen que si des de Catalunya es puja l'aposta, ells també poden fer el mateix. A Madrid creuen que quan arribi el moment de fer la DUI, al Parlament li tremolaran les cames. I que la negativa constant de Mas a acceptar la via de la DUI els dona la raó i l'encerten en la seva estratègia. Però és que Mas no pot plantejar, encara, la DUI. La DUI només es plantejarà quan no hi hagi cap més sortida.

La qüestió és que hi haurà DUI. N'estic totalment convençut. També que l'estat espanyol podria estar interessat en que fos molt aviat, a la babalà i sense recolzament internacional, per a poder desactivar-la. Però des del punt de vista català, la DUI no pot ser abans que es donin les condicions.

SPOILER: Que l'estat espanyol vulgui que la DUI sigui ben aviat per desactivar-la em recorda una mica l'escena de "La caça de l'Octubre Roig" en que la forma com el capità rus desertor (gran Sean Connery) esquiva l'atac amb torpedes del submarí rus enviat a caçar-lo és, precisament, llençant el seu submarí a tota velocitat contra els torpedes que s'apropen: Els torpedes no poden esclatar dins d'un espai de seguretat per al submarí atacant. La forma d'evitar l'atac és, doncs, buscar el cos a cos abans que l'enemic no estigui preparat i en guàrdia.

Però no són prou ràpids. L'avantatge amb el que es compta és que tot i que Madrid pot fer una barbaritat, encara no pot fer-la, perquè, objectivament, el govern de Catalunya encara no ha trencat cap llei espanyola que ho justifiqui. La pressió política per a que l'estat emprengui una acció extrema, creix i acabarà esclatant. Cal aprofitar aquest temps per guanyar els  suports internacionals, polítics i financers. No serà fàcil:  http://www.vilaweb.cat/noticia/4148160/20131006/govern-enviara-comunitat-internacional-memorial-greuges-lestat.html.

Al final, ni la DUI serà tan aviat (a menys que a Madrid cedeixi a la pressió dels grups ultranacionalistes, i llavors tot es precipitaria), ni serà quan tot vingui tot de cara.

Tant de bo uns i altres siguin prou intel·ligents per a que aquest joc no se'ls escapi de les mans i ningú prengui mal: Doneu la veu als pobles! Els pobles volen viure en pau, en llibertat i amb respecte! Però em temo que no hi ha tanta alçada de mires.

Compte, doncs, que hi ha la possibilitat real que calgui plantar-se al Parlament, envoltar-lo i protegir-lo.

La partida continua.

dilluns, 30 de setembre del 2013

Marea verda a les Illes Balears

El curs ha començat, però no a ses Illes Balears.

A ses Illes Balears es nins no van a s'escola per sa vaga indefinida des docents. Una vaga per s'escola pública, de qualitat i en català. Una vaga per sa dignitat.



Jo don suport a aquesta lluita dels docents balears que, amb el seu coratge, han galvanitzat la societat illenca en una revolta contra la intolerància. I han recordat als seus compatriotes que ells no són súbdits. Que són ciutadans lliures. Que es volen lliures. Que volen que els seus fills siguin ciutadans  lliures i cultes.

No seran els balears els conillets d'Índies dels experiments espanyolitzadors del ministre Wert i del seu còmplice Bauzá.

Educació de qualitat és el que es demana, no espanyolització. Més despesa en escola pública, més formació pels mestres, grups més reduïts.

Millor conciliació familiar per facilitar l'acompanyament dels pares a la formació dels seus fills.

Sí, també millor formació en idiomes, anglès, francès o alemany. Però no contraposant les llengües. No transmetent aquest missatge perniciós de que una part de la identitat individual dels nins, la balear, la identitat lingüística que parla català, és quelcom dolent que cal reduir, minimitzat, ocultar o destruir.

Ens estan dient que part de la nostra identitat personal és quelcom dolent! Com es pot pretendre fer una educació de qualitat quan es comença per negar la identitat dels nins? Es pot ser més maldestre?

Els governants ho són per representació del poble, i el poble, a les Illes Balears cada cop està menys representat per uns polítics que, de fet, si representen a algú és a Gènova o a Ferraz. És una de les pegues dels partits "nacionals" espanyols: Que les delegacions "regionals" només són això, delegacions de Madrid. No representants del territori.

A Balears marea verda, un parell de setmanes després de la cadena groga a Catalunya.

M'agrada.

M'agrada molt veure com els colors estan tornant. Som a la tardor. Tot just estrenada. Però els colors anuncien la primavera: La Primavera Balear i la Primavera Catalana.

Cal mantenir la lluita. La vaga serà llarga. Hi ha una caixa de resistència de l'assemblea de docents per si voleu fer aportacions. La lluita dels docents balears és una lluita justa, per un ensenyament públic, de qualitat i en català. Per la dignitat.

Jo don suport a la vaga de docents a les Illes Balears.

CAIXA DE RESISTÈNCIA
2056-0009-74-4102003418
Caixa Colonya (a nom de l'Obra Cultural Balear)
per ingressos des de l'estranger:
ES54 2056-0009-74-4102003418 (IBAN)
swift/BIC: CECAESMM056





"Manifest de la manifestació 29-S en defensa de l'educació pública"

Enhorabona als mestres i professors, als alumnes i a les famílies! Hem tenyit de verd els centres docents, els carrers i les places, i hem cridat ben fort contra les pitjors polítiques en matèria educativa que es recorden en democràcia!

Gràcies als vaguistes. El seu esforç és un exemple per a tota la societat.

Gràcies a les famílies i als infants i joves, que s'hi han compromès.

Gràcies a totes les persones i col·lectius de les Illes Balears, i de fora, que han donat suport a la lluita.

La gent de Mallorca, de Menorca, d'Eivissa, de Formentera, la majoria, la silenciosa i la cridanera, tots, més junts que mai, som aquí per defensar a ultrança l'educació de les retallades, de la purga ideològica, dels atacs a la llengua catalana.

Som aquí per defensar una educació de qualitat i amb coherència pedagògica.

Però també per defensar els nostres drets socials i individuals. Perquè no només està en perill l'educació.

La llista és llarga, llarguíssima...

-Des de la conselleria d'educació s'han obert expedients disciplinaris a tres directors, per unes instruccions suspeses pel Tribunal Superior de Justícia.

-El govern Bauzá ataca sense pietat tots els serveis públics: l'educació, la sanitat, l'atenció a la dependència, els serveis socials, l'administració pública, els serveis d'extinció d'incendis, etcètera.

-El govern Bauzá atropella totes les institucions de les Illes Balears: no acata les decisions del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears, amenaça el Consell Consultiu amb l'eliminació o menysprea la mà estesa del rector de la Universitat.

-Bauzá i els seus acòlits usen els mitjans públics de ràdio i televisió per manipular la informació i atacar els qui no són de la seva corda.

-Bauzá i els seus insulten, coaccionen i, sobretot, menteixen. Des del primer moment han intentat deslegitimar aquesta vaga amb una guerra bruta impresentable.

-El diputat Antoni Camps ha anunciat l'elaboració de llistes negres dels vaguistes i n'Ana Aguiló amenaça els pares amb la retirada de la custòdia dels fills.

-S'han produït retencions arbitràries d'estudiants per part de la policia, amb insults, vexacions i agressions.

-S'ha prohibit la lliure circulació a persones amb camiseta verda.

-S'han depurat inspectors.

-Han redactat la llei de símbols i el decret de convivència, propis dels règims totalitaris.

-Preparen una normativa per controlar el contingut dels llibres de text.

La tropa d'opinadors del PP acusa els docents de tenir els infants com a ostatges. Aquí els únics segrestadors que hi ha són ells, que tenen segrestada la voluntat de tot un poble amb la coartada d'una majoria absoluta que obtingueren gràcies a prometre una sortida de la crisi. Ja basta senyor Bauzá!

Rectifiquin o se'n vagin!

-Llevin immediatament els expedients als tres directors de Menorca.

-Retirin el TIL.

-Respectin la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, la cultura i la història.

-Tornin enrere les retallades.

-Recuperin el professorat de suport.

-Baixin les ràtios d'alumnes per aula.

-Dotin els ajuts als menjadors, al transport escolar, als llibres de text i les beques.

-Posin recursos als programes d'ensenyament en anglès que han tengut èxit.

-Escoltin els professionals de la Universitat.

-Substitueixin els professors de baixa.

-Respectin el dret fonamental de participació dels pares i mares a les escoles.

-No insultin, coaccionin, ataquin o menyspreïn.

-No tudin els doblers en autopistes i atenguin les més de 12.000 famílies de les Illes que viuen sota el llindar de la pobresa.

En són capaços? Sí o no? Perquè si no estan disposats a respectar i a escoltar el poble que diuen que representen, ens tendran davant, com una paret seca, pedra a pedra, infranquejable. Ni la tomaran ni la botaran.

Avui, companyes i companys, amics i amigues, ha estat un gran dia, un dia de lluita social, un dia més en aquesta lluita que no cessarem fins que aconseguim que el govern faci marxa enrere en el despropòsit de voler destruir el poble que hauria de governar.

I demà tota la societat s'ha de sumar a la lluita. Hi estau tots cridats!

Coratge i endavant!