dilluns, 11 de novembre de 2013

Miquel Martí i Pol. 10 anys.

Avui és el desè aniversari de la mort del poeta Miquel Martí i Pol.

Com molta gent de la meva generació, el primer contacte amb Martí i Pol va ser per via acadèmica: era un dels noms de la llista d'autors que calia estudiar per aprovar l'examen de literatura catalana del batxillerat.

En aquella època estem parlant de mitjans del 80 (Mon Dieu!) i tenint en compte com n'era jo de cap de trons, amb prou feines això seria motiu suficient per a posar-me a estudiar el just per aprovar els examens i oblidar-ho tot a continuació.

Alguns anys més tard, pocs, vaig prendre consciència que jo era català, que el meu país existia i que la meva llengua era alguna cosa més que una assignatura molesta. Vaig descobrir que s'havien escrit grans coses en català. També coses íntimes, senzilles i personals. Vaig adonar-me, en definitiva, de la importància de la literatura. Dono gràcies que sempre m'ha agradat llegir, des de ben petit, i això em donava un punt de partida. Però sense res més, només era diversió. Em calia combinar la lectura amb una presa de consciència. En algun moment de finals dels 80 aquest click, aquest despertar, es va produir al meu cap. No era pas tan jove. Sempre he estat una mica totxo.

Vaig descobrir el catalanisme, el nacionalisme (reconeguem-ho, llavors era nacionalisme), la intuïció de les esquerres i les dretes i la importància de la política...Vaig començar a conèixer noms, cançons i himnes. També a  Llach i, a través de Llach, a Martí i Pol. Redescobria Martí i Pol al carrer. Mentre enganxava algun cartell (més aviat pocs) quan era militant de La Crida.

En algun moment vaig llegir Martí i Pol. Els poemes. Em vaig assabentar de la historia d'aquell home i de la seva malaltia terrible, de la seva fragilitat, i del contrast miraculós d'aquell dolor amb la brillantor, amb la vida i l'energia, amb la sensibilitat, també amb la tristesa i l'amargor d'aquells poemes.

Per sempre més m'acompanyaren els poemes de Martí i Pol.

El millor homenatge és llegir:  Poesia completa ...

... I escoltar (Lluís Llach, Sílvia Pérez Cruz i Josep Guardiola interpreten "Ara Mateix")



... i veure també:  Escenificació de poemes de "El Poble"




... l'escenificació de poemes de "La fàbrica"




...o aquesta intensa "Elionor"



Ara mateix

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

1

Pensem-la clara aquesta quietud
que escampa tants de ressons impensats;
pensem-la clara i suggerent, que ens ompli
l'espai concret d'ara mateix, l'espai
en què no hi ha cap mena de sorpresa
i tot és vell, i trist, i necessari.

Vam girar full temps ha, i alguns s'entesten
a llegir encara la mateixa plana.

2

Potser el secret és que no hi ha secret
i aquest camí l'hem fet tantes vegades
que ja ningú no se'n sorprèn; potser
caldria que trenquéssim la rutina
fent algun gest desmesurat, alguna
sublimitat que capgirés la història.

Potser, també, del poc que tenim ara
no sabem fer-ne l'ús que cal; qui sap!

3

Molt lentament giravolta la sínia
i passen anys, o segles, fins que l'aigua
s'enfila al cim més alt i, gloriosa,
proclama la claror per tots els àmbits.
Molt lentament davallen aleshores
els catúfols per recollir més aigua.

Així s'escriu la història. Saber-ho
no pot sobtar ni decebre ningú.

4

Massa sovint girem els ulls encara
i el gest traeix angoixa i defallences.
L'enyor, voraç, ens xucla la mirada
i ens gela el moll del sentiment. De totes
les solituds, aquesta és la més fosca,
la més feroç, i persistent, i amarga.

Convé saber-ho i convé, d'altra banda,
pensar el futur lluminós i possible.

5

¿Qui sinó tots -i cadascú per torna-
podem crear des d'aquest límits d'ara
l'àmbit de llum on tots els vents s'exaltin,
l'espai de vent on tota veu ressoni?
Públicament ens compromet la vida,
públicament i amb tota llei d'indicis.

Serem allò que vulguem ser. Debades
fugim del foc si el foc ens justifica.

6

Ni llocs ni noms ni espai suficient
per replantar l'arbreda, ni cap riu
que remunti el seu curs i ens alci el cos
per damunt de l'oblit. Tots sabem bé
que no hi ha camp obert per cap retorn
ni solc en mar a l'hora del perill.

Posem senyals de pedra pels camins,
senyals concrets, de fonda plenitud.

7

Compartirem misteris i desigs
d'arrel molt noble i secreta, en l'espai
de temps que algú permetrà que visquem.
Compartirem projectes i neguits,
plaers i dols amb dignitat extrema,
l'aigua i la set, l'amor i el desamor.

Tot això junt, i més, ha de donar-nos
l'aplom secret, la claredat volguda.

8

En clau de temps i amb molt de patiment.
Vet ací com podem guanyar el combat
que de fa tant de temps lliurem, intrèpids.
En clau de temps i potser en solitud,
acumulant en cadascú la força
de tots plegats i projectant-la enfora.

Solc rera solc per mar de cada dia,
pas rera pas amb voluntat d'aurora.

9

Ni cap llevant luxuriós, ni cap
ponent solemne. Més ens cal saber
que no hi ha grans misteris, ni un ocell
d'ales immenses que ens empari; res
d'allò que tants de cops han proclamat
amb veu mesella foscos endevins.

Posem la mà damunt la mà i els anys
conferiran duresa a cada gest.

10

Vam preservar del vent i de l'oblit
la integritat d'uns àmbits, d'uns projectes
en què ens vèiem tots junts créixer i combatre.
I ara, ¿quin fosc refús, quina peresa
malmet l'impuls de renovada fúria
que ens feia quasi delejar la lluita?

Del fons dels anys, crida, barbullent,
la llum d'un temps expectant i frondós.

11

Convertirem els silencis en or
i els mots en foc. La pell d'aquest retorn
acumula la pluja, i els afanys
esborren privilegis. Lentament
emergim del gran pou, heures amunt,
i no pas a recer de cap malastre.

Convertirem el vell dolor en amor
i el llegarem, solemnes, a la història





L'Elionor

L'Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".
La gent se l'estimava,
l?Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l'escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l'opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l'Elionor no hauria
pas sabut dir d'on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: "sí, senyor", i "bones tardes".



Balada

La noia rossa que treballa als aspis
espera un fill per la tardor. Passeja
un ventre heroic i té els peus tan inflats
que s’ha hagut d’estripar les espardenyes.
Ara treballa amb pena i cada tarda
se sent mig defallir perquè a la fàbrica
l’estiu és un vesper. Quan l’aspi volta
li roda el cap i tanca els ulls: enyora
la quietud de casa seva, el càntir
d’aigua fresa i el balancí de boga,
la inefale tendresa del marit
que haurà endreçat la cuina i que medita
la pàgina d’esports d’algun diari
a la penombra del terrat, i el lent
passeig de cada tarda de diumenge.

La noia rossa que treballa als aspis
s’entendreix molt sovint i ploraria
si se sabés vençuda pel destí,
incapaç de girar l’ordre dels fets
que algú ha establert.

Quan vingui la tardor
tindrà un fill desimbolt i agosarat
que en fer-se gran serà, potser, paleta
i cantarà enfilat a les bastides
com un home senzill que no tem res.




Nova oració del Parenostre

Pare nostre que esteu en el cel,
sia augmentat sovint el nostre sou,
vingui a nosaltres la jornada de set hores,
faci's un xic la nostra voluntat
així com la d'aquells que sempre manen.

El nostre pa de cada dia
doneu-nos-el més fàcil que no pas el d'avui,
perdoneu els nostres pecats
així com nosaltres perdonem
els dels nostres encarregats
i no ens deixeu caure a les mans del director,
ans advertiu-nos si s'apropa,

amén.



Mot d'ordre

Amb el fil entortolligat en una bitlla
es podrien lligar d emans i peus
mitja dotzena d'explotadors.

Però el fil és molt prim
i només subjecta,
subtilment i eficaçment,
als explotats.

Un conjunt de fils
ben trenat
és una corda.



De semàntica

Tot darrerament
a la fàbrica
han millorat molt
les relacions humanes.
Ara mateix, per exemple,
de treure la prima setmanal
a una treballadora
per un barreig de fil,
posem per cas,
o algun acte menor d'indisciplina,
ja no se'n diu imposar una sanció;
se'n diu
estimular el sentit
de la responsabilitat.



La gent

La gent  que es lleva
Quan encara és de nit.
La gent obscura que treballa
Quan encara és de nit
Obre sempre el primer
Solc a la neu,
Sap el retorn
De la primera oreneta
I rep la primera carícia
De la pluja.
Un privilegi seductor-diguem-ho-
que sovint no s’estima
com és degut.
És allò del costum!

La gent que es lleva
Quan encara és de nit
Ignora que el món recomença
Cada matí
Per la seva virtut,
Que el sofriment,
L’agermana amb milers d’homes
D’arreu del món
I que el seu gest
d’embolicar-se la bufanda,
o bé d’encendre la primera
cigarreta del dia,
forma part d’algun ritu solemníssim
que vivifica la sempre remota
possibilitat d’establir la pau
entre els homes de bona voluntat

Publica un comentari a l'entrada