Un any difícil

Avui acaba l'any. Des de la meva experiència personal, 2021 ha estat, com el 2020, un any difícil. Poso difícil per no posar dolent. 

Ha estat difícil en el personal. Tot i que ja venia d'abans. He vist com l'Alzheimer d'algú molt proper avançava. He vist com afectava a la vida d'aquesta persona i, sobretot, a la de la persona que el cuida. Ho veig i me'n faig càrrec del patiment d'aquestes persones perquè, si bé no sóc el cuidador principal, sóc "el principal" dels "secundaris". 

Però aquest any, a més, ha portat el deteriorament de la salut d'una altre persona molt propera. Després d'un munt de proves hi ha la sospita d'un mal dolent. Caldrà passar per quiròfan de forma imminent. Aquest darrers temps han estat plens de patiment, de dolor físic, però també d'angoixa i de por. En aquesta ocasió jo sí que sóc la persona més propera. 

Veure el patiment dels altres des de primera fila és dur. No té res a veure amb el que representa estar afectat directament pel mal, és evident. Però és dur. És l'única experiència de la que puc parlar amb honestedat, perquè és la que visc.

Patir és patir: hi ha dolor físic, hi ha por, hi ha ràbia. Amb sort, donem el millor que tenim dintre, però, també ens  surt allò pitjor. Veure el patiment dels altres a mi em serveix per conèixer-me millor. No us penseu que el judici és amable. No m'agraden moltes reaccions. No em sento culpable de res, no  em penedeixo de res, però, certament, podria fer-ho millor. Hauria pogut fer-ho millor en el passat. Segur que puc fer-ho millor en el present. Tant de bo que en el futur ho sàpiga fer millor. Si més no, una mica millor. Potser amb més empatia. Potser aportant més equilibri. Els que pateixen malaltia necessiten mans que els ajudin, que facin les tasques que no poden fer, que els rentin, que els netegin, que els preparin i els donin les medecines, que els facin el menjar i els parin la taula... però també els calen mans que els acaronin. Els cal algú que els escolti. Els cal una paraula amable, dolça o tranquil·litzadora. Els cal silenci, i una abraçada quan ploren. No és gens fàcil. 

No es gens fàcil perquè amb el pas del temps et canses, perds els estreps, no ets amable... Quan pateixes una malaltia et pots tornar odiós pels altres perquè un cert patiment provoca empatia, però el molt patiment, el molt malestar, la tristesa permanent, la depressió provoca el rebuig. Cap guerra hauria de durar massa,  però les malalties com l'Alzheimer es fan de batalles continuades, en permanent reculada i sense esperança de guanyar la guerra. Dels mals dolents prefereixo no parlar-ne per ara.

Un any dur en el personal. Ha estat un no parar que, per exemple, ha fet que gairebé no pogués dedicar temps al bloc. Avui escric aprofitant una treva i perquè m'ho demanava el cos. Tot i que el personal ha estat el que m'ha tingut més ocupat, també m'he adonat de les que que passaven pel món.

M'adono que la meva visió del món està influïda pel personal. Sempre és així. Però, sospito, que aquest biaix, enguany, ha estat més fort.

Perquè el que veig del món, no m'agrada. La pandèmia no deixa de ser la malaltia d'una bona part de la gent que conviu amb mi en aquesta societat. Podria haver passat que cadascun donés el millor que té però, certament, també ha fet que sortís el pitjor. La pandèmia ha estat (i és) patiment i dolor físic per als que han passat els símptomes més greus, per als malalts a les UCI, per als que els han quedat seqüeles, per als que han mort sols.a residències, per als que han patit pèrdues. 

La pandèmia també ha estat por. Una por massiva, feta de desinformació, de censura, de limitació de drets, de coacció, de propaganda... d'una manca absoluta d'investigació periodística que s'ha posat al servei d'interessos econòmics i polítics.

La pandèmia també ha estat el descobriment d'una societat que ha acceptat acríticament les retallades de drets, les restriccions, les coaccions... Una societat que diu d'ella mateixa que és i vol ser lliure i que, en canvi, voluntàriament es posa mascareta per sortir al carrer, per a treure-se-la quan entra a un restaurant, i  això és la lliberat. Una societat que ha esdevingut policial i de tothom espiant i jutjant a tothom. Una societat de postureig, de superficialitat, que prefereix cridar, insultar i assenyalar a investigar, escoltar, empatitzar, raonar i debatre. Una societat patèticament hedonista. Una societat que ha destruït els conceptes de llibertat i democràcia. Una societat que ha bescanviat drets per "Salut" i "Seguretat". Una societat vella i malalta. Una societat que ja estava malalta abans del Covid, però que, amb la patologia greu que ja carregava, avui es troba  a la UCI i amb pronòstic reservat.

Una societat que, com era d'esperar, perd la salut, la seguretat, i també els drets. Una societat que ha perdut el tremp. Que vol tornar al món d'abans, tot i que el discurs és just el contrari. "Un altre món és possible" deia Arcadi Oliveres. Se'l recorda amb veneració, com la imatge d'un sant. Però no se l'escolta, o no se l'entén. De fet, el món possible que volen la majoria és el de 2008, el que ell tan odiava, just el que havia abans del crack de les hipoteques subprime, quan semblava que tothom volia i podia ser ric.

I aquí estem. Resistint. Lluitant contra la malaltia, que ens posa un mirall i ens escup una imatge lletja. No som bons malalts. Som pèssims cuidadors. Però és tot el que tenim. Més ens val que ho acceptem, que mirem d'aprendre alguna cosa. Que ens alliberem de les pors i dels prejudicis. Que tinguem ben present que som mortals i només tenim aquesta vida. Un altre món és possible, Arcadi. Tu ho sabies i ens ho vas dir, i podem aconseguir-ho. Però hem de ser més humils. Hem de ser més rebels. Hem de voler sanar. Hem de voler cuidar-nos i cuidar. Hem d'explicar-nos, un altre cop, quin és el nostre somni. I somniar, i fer-lo realitat.

...Es demanaven: "Per què la gent no es vacuna?"

És una pregunta que se sent sovint, darrerament. Es veu que un cop s'ha arribat al famós 70% de vaccinats, el 30% dels no vaccinats es resisteix a punxar-se.

Per ràdios, teles, diaris... opinadors, periodistes, polítics, metges. cientícis es demanen que com pot ser que hi hagi prop d'un 30% de la població que encara no s'hagi vaccinat, tot i les campanyes d'informació, i també les amenaces, i els insults.

Ras i curt. Perquè no volen, i has de respectar-ho.

L'altre dia, en la seva editorial al Matí de Catalunya Ràdio, Laura Rosel afirmava sense el més mínim dubte que la vaccinació no era una decisió personal si no que afectava a la salut de tots i, per tant, no es podia considerar personal. Què volia dir? que la vaccinació ha de ser obligatòria?

En realitat, només era la seva opinió. La meva és que la vaccinació contra el Covid19 ha de ser, com ara, voluntària. Penso, crec, i defensaré allà on calgui que és una decisió estrictament personal.

De fet, en el punt en el que estem, la vaccinació és una decisió personal que no té a veure només amb la salut si no també amb la política. Té a veure amb com creus que ha de ser el món.

Només un detall: a cada elecció, a cada procés electoral, a cada referèndum.... en el que, sobre el paper, es prenen decisions transcendents sobre les polítiques que se seguiran, sempre hi ha abstenció. A les participacions més altes, hi ha prop d'un 20% d'abstencionistes. A les participacions més baixes, com la del referèndum de la constitució europea, l'abstenció pot depassar el 70%. Votar o no votar afecta directament a la salut pública. i si no, pregunteu per les retallades en salut pública que és una constant des de fa anys. 

El sistema mateix afecta a la salut pública. Cada dia, de mitjana, se suïciden dues persones a Catalunya. Cada any moren unes 600 persones a Barcelona com a conseqüència de la contaminació atmosfèrica.

I la pujada del preu de la llum? Aquesta pujada provoca un increment de la pobresa energètic. La pobresa es un factor de risc per a la salut.  

L'alcohol, el tabac, l'obesitat... són problemes de salut pública. L'estat, però, no sembla estar gaire preocupat pel tema i, de fet, fa un bon negoci amb els imposts sobre l'alcohol i el tabac.

O el canvi climàtic. Les advertències de l'ONU són cada com més clares. hem de deixar d'emetre gasos d'efecte hivernacle (GEH) de forma immediata. El canvi climàtic avui ja es cobra un preu en extinció d'espècies i en vides humanes. Això anirà a més. Si no s'atura l'emissió de GEH la probabilitat que els nostres fills, o nets, acabin sent, ells mateixos, part d'aquest preu a pagar anirà creixent.

No veig per enlloc que tots aquests problemes de salut pública s'estiguin encarant. De fet la sensació és que el sistema sembla més interessat en mantenir els business as usual. Només cal veure com les elits han obert els ulls com plats quan s'ha parlat de l'ampliació del Prat, o amb els jocs olímpics d'hivern de Barcelona-Pirineus. Han ensumat sang. Negocis especulatius. Els diners per davant de tot. Més desigualtat i, per tant, més problemes de salut pública que afectaran, sobretot, als més pobres.

Reprenc. Un 30% de persones s'abstenen, sistemàticament, de votar. Cadascuna d'elles tindrà els seus motius. Jo no demano per què no voten. Respecto el seu no-vot, tant més quan, resulta que paguen els seus imposts, igual que jo i compleixen amb els seus deures igual que jo. En canvi, no exerceixen el "dret" a vot. És curiós com aquesta decisió de no votar, de renunciar al "dret" a votar es respecta, tot i que, certament, a ningú se li escapa que el no-vot afecta, per una banda , a la legitimitat del sistema; i per altre, als propis no-votants, perquè el seu no-vot se'ls pot girar fàcilment en contra, amb polítiques de retallades, per exemple, en salut.

Vist així, els abstencionistes i els que encara no s'han vaccinat s'assemblen. però mentre que l'abstenció està assimilada com a part del sistema, els no-vaccinats, en canvi, en són la prova fefaent d'un fracàs del sistema.

El sistema ha fracassat en informar correctament a la gent enlloc d'espantar-la, amenaçar-la, insultar-la, o idiotitzar-la amb sensacionalisme, informació espectacle i propaganda. El sistema ha fracassat en el seu objectiu d'educar als joves com a ciutadans crítics, amb esperit científic, amb valors cívics. En canvi produeix ciutadans acrítics, treballadors dòcils ignorants dels seus drets laborals i consumidors compulsius. El sistema fracassa en la protecció dels ciutadans quan, en nom de la seguretat de l'estat, de la salut, l'ordre públic, o "de la constitución que nos hemos dado entre todos", envia els anti-avalots a rebentar ulls i testicles, o tanca rapers a la presó, o els envia a l'exili per dir que la monarquia està corrupta, o els sanciona amb multes impossibles. L'estat reprimeix la dissidència.

Mirin. No es volen vacunar? que no es vacunin. No són els meus enemics. Tinc molt clar quins són els meus enemics. El que se segur és que un no vaccinat no és el meu enemic pel fet de no estar vaccinat. Ho serà si és que és un fatxa, o un psicòpata, o un violador, però no per no estar vaccinat. Queda entès? Estan en el seu dret de no vaccinar-se. 

No només. L'estat NO té dret a fer la vida impossible als no-vaccinats. Punt. L'estat no té dret a fer-li la vida impossible a ningú que en l'exercici dels drets que li són reconeguts prengui decisions que no li agraden a l'estat. Mala sort, estat. Mira de convèncer-los amb informació clara i intel·ligible. Per descomptat sense agendes ocultes.

En fi. per què la gent no es vacuna? per què l'a vaccinació s'ha estancat al 70%? Senzillament perquè els que encara no ho han fet, no volen. Potser canvien en el futur, o potser no. En tot cas, perquè la decisió és seva i tenen dret a decidir.

Feixisme: «Fer impossible la vida als no vaccinats»

A l'inici dels confinaments hi havia qui deia que "d'aquesta en sortirem millors". Era una afirmació de positivitat, de resiliència, de "les desgràcies no podran amb nosaltres, ans al contrari". Frases d'ànim que es diuen abans d'una prova difícil, d'un combat incert, d'una aventura arriscada...

Avui, vist amb distància, no crec que es pugui afirmar que sortirem millor. Encara no hem sortit. No sortirem millors. Potser no sortirem molt pitjor, però millor segur que no. Jo crec que sortirem, com a  mínim, desencantats. El Covid19 ha posat de manifest, sobretot, el pitjor que tenim com a societat.

Ha posat de manifest, de forma destacada al meu entendre, la mesquinesa, la roïnesa, de la societat en general. La seva misèria ètica. La seva enorme hipocresia.

Una societat que ha bescanviat, espantada i de forma completament acrítica, espais de llibertat individual i col·lectiva que s'havien guanyat a un elevat preu de sang, per una falsa seguretat. Els vaccins com a fetitxe. L'assenyalament dels no vaccinats com a, pràcticament, delinqüents. Assenyalament que és fa quan la meitat de la població encara no té la pauta completa i aquest percentatge té molt més a veure amb la manca de dosis per subministrar que no amb l'opció personal de no vaccinació.

Opció personal que, al meu entendre, és perfectament legítima. Els antivacunes no són els meus enemics. Puc entendre, perfectament, que una persona decideixi que no s'injectarà una substància estranya al seu cos. Puc entendre que algú decideixi no prendre una medecina. Puc entendre que algú decideixi menjar un determinat tipus d'aliments, i rebutjar-ne d'altres. Per mi, és molt senzill: el meu cos és meu, no de l'estat.

Per mi, l'argument per vacunar-me és molt clar: jo confio (no ho puc demostrar) que els vaccins "funcionen". Això vol dir que, en cas que em contagiï de Covid19, la probabilitat que el virus em faci mal (o eventualment em mati) serà més baixa que si no estic vaccinat  De cara als demés, és més probable que si em contagio la meva transmissibilitat sigui més baixa, perquè la meva càrrega viral probablement serà menor. 

Aquest és l'argument. El detall que cal tenir en compte és que sempre estic parlant de probabilitats. És dir, pot ser que, tot i vaccinat, acabi morint de Covid19; pot ser que, tot i no vaccinat, no agafi mai el Covid19, o que l'agafi i no em faci res, i la meva vida sigui centenària. Són probabilitats. El que passa amb les probabilitats i l'estadística, com explica Daniel Kahneman a «Thinking, fast and slow» és que els humans, en general, som molt dolents estimant probabilitats. Ens equivoquem sovint quan estimem probabilitats. El més important, el nostre relat personal  del món sovint ve determinat per aquesta estimació errònia de probabilitats.

El que cal adonar-se és que aquest relat personal del món el té tothom. Aquesta estimació errònia de les probabilitats afecta a tothom. Al seu llibre «Factfulness», Hans Rosling ens mostra com aquesta manca de correcció en l'estimació de probabilitats afecta, també, a aquells que decideixen polítiques de salut. 

L'autoritat no és infal·lible. Cal dir-ho. Cal tenir-ho ben present. Aquest darrer any i mig la pandèmia ho ha posat de manifest de forma continuada.

En canvi el capteniment de «l'autoritat» és el d'un ens infal·lible i coercitiu. Però no és infal·lible. I la capacitat de coerció és fruit d'un mandat democràtic, no és un atribut intrínsec. És una concessió. Quan els polítics actuen com una elit, com una aristocràcia, com els poderosos, com els que manen, enfront d'un poble que és el que calla i obeeix estem parlant de la fi de la democràcia i del segrest de la sobirania popular. 

Val a dir, però, que una bona part del poble ja se sent bé amb aquest segrest. 

A un dels extrems, l'aplaudeix. Col·labora en fer-lo efectiu: recordeu la «policia dels balcons»? no heu sentit mai a veïns que demanen «ma dura» amb els no vaccinats? o amb l'ús de les mascaretes? Exactament, què motiva a aquests veïns? la seva salut? o la seva adscripció incondicional a un ordre i una jerarquia? Per què és tan important per a aquests veïns que jo em punxi o em deixi de punxar el vaccí? Poden raonar aquesta necessitat de «ma dura» o és que, simplement, la «ma dura» és la seva forma de fer amb tot? És, més aviat, una posició política simplista. prendre partit per una opció, sense que calgui raonar res. Només definir uns «bons» i uns «dolents», un «nosaltres» i un «ells», uns «amics» i uns «enemics». Amb l'avantatge que «l'autoritat» està de part teva. La victòria està, gairebé, assegurada.

Anant al cantó contrari, què impulsa a tanta gent a no prendre cap mesura de seguretat? En l'extrem, com s'arriba al negacionisme dur? al que nega la mateixa existència del virus? Suposo que fins que no acabin ingressats a una UCI, o enterrats, ho continuaran negant. No és una qüestió de raonament. És, més aviat, una posició política simplista. prendre partit per una opció, sense que calgui raonar res. Només definir uns «bons» i uns «dolents», un «nosaltres» i un «ells», uns «amics» i uns «enemics», uns «informats i lliures» enfront «un ramat». El desavantatge que tenen és que «l'autoritat» és a la banda contrària.

Diria que entre aquests dos extrems hi ha una majoria per a la que la pandèmia està resultant, més que cap altre cosa, una dificultat afegida. Sovint una greu dificultat afegida. Una dificultat que ha impactat en la rutina diària de forma contundent, modificant-la de forma dramàtica.

Crec que aquests som la majoria. I què voldríem? Jo crec que molts voldrien tornar a fer una vida «normal» però això no passarà. «L'autoritat» està aprofitant la pandèmia per a la seva pròpia agenda. Una agenda que inclou facilitar determinats negocis, reforçar el paper de la pròpia «autoritat» en el sentit de fer-la més coercitiva i més intrusiva, amb un biopoder creixent i, conseqüentment,  restringir i eliminar drets i llibertats individuals. En nom de la seguretat es retalla la llibertat. 

Per això avui es parla obertament de "fer la vida impossible als no vaccinats". Aquesta frase és terrible. És pur feixisme. Arreu d'Europa aquesta frase està provocant reaccions. Espero que aquí també les provoqui. L'enunciat mateix d'aquesta frase és intolerable. «Fer la vida impossible a algú» és, exactament, el sinònim de matar-lo. Si algú vol venir a matar-me, jo em resistiré. Si algú vol venir a matar a algú altre perquè no està vaccinat, jo tinc molt clar de part de qui em posaré. Reconec les agressions quan  les veig.

Què vull dir, amb tot plegat? que per mi, la vaccinació contra el Covid19, és a dia d'avui, una tria personal. Hi ha un molt bon argument a favor de la vaccinació, que és que la probabilitat que el Covid19 et faci patir o et mati en cas que t'encomanis és molt  menor que si no estàs vaccinat. A més, és més probable que no encomanis la malaltia a algú altre, o que en cas de fer-ho, la càrrega vírica que li passis sigui menor (sempre probabilitats). Respecto a qui pensi que aquest argument és feble i que, per tant, prefereix no vaccinar-se, o no veu la necessitat de fer-ho urgentment, sobretot quan ja està prenent altres precaucions. Ho respecto i em posaré al seu costat en contra d'aquells que pretenen «fer-li la vida impossible».

Fer la vida impossible a 23.000.000 de persones és el que deien els militars feixistes espanyols al seu xat de whatsapp. Tenint en compte que el percentatge de gent que encara no té la pauta completa a tot l'estat és de prop del 45%, dir que cal «fer la vida impossible als no vaccinats» és d'un feixisme equivalent.  

No estic en contra de la vaccinació. Però estic en contra de l'obligatorietat d'aquest vaccí. Frontalment. Per descomptat m'oposo a "fer la vida impossible als no vaccinats". És tan monstruosa  aquesta frase que només em pot provocar rebuig i la meva oposició total.

El que defenso és poder triar. Per a poder triar cal informació. Informació contrastada i completa que no estigui esbiaixada pels interessos de «l'autoritat». La missió de «l'autoritat» és, primer de tot, proporcionar aquesta informació completa i veraç; segona, garantir la vaccinació de forma ràpida a qui la demani; tercera, garantir el dret a triar. NO és missió de «l'autoritat» el «fer la vida impossible als no vaccinats», i molt menys imposar mesures coercitives per a que la gent es vaccini. 

«L'autoritat» ha de reconèixer que, en tant que organització constituïda per persones i al servei de les persones, no és infal·lible i pateix de biaixos mentals i d'interessos ocults que fan que el seu capteniment no sigui òptim, en general. En tant que organització al servei de les persones ha de tenir sempre present que les persones actuen, i tenen dret a actuar, a partir d'un pensament que, també en general, no calcula bé les probabilitats. 

El que cal, doncs, és molta humilitat de «l'autoritat» i de la població. Molta més informació, completa i ben servida. Molta més eficiència. Molta més democràcia.

Però ni humilitat, ni informació, ni eficiència, ni democràcia. Al contrari: supèrbia, informació espectacle, manca de personal i recursos degut a retallades socials i a un sistema que prima el benefici, i un creixent autoritarisme de tints feixistes.

No en sortirem millors. Sortirem molt pitjor.

Agenda 2030, decreixement i independència

La identitat catalana, la nació catalana, Catalunya només sobreviurà si l'estat espanyol desapareix. La història, des de molt abans de 1714, però, en particular després d'aquesta data, no ha fet més que evidenciar-nos-ho.

És una lluita per la supervivència. La nostra, o la del nostre enemic. La independència de Catalunya representa, de forma inevitable, l'esfondrament de l'estat espanyol. La nostra independència és la seva destrucció. No acopnseguir-ho significarà l'assimilació. Aquest cop sí. Perquè aquest cop no lluitem només contra un estat que ens vol canviar la identitat. Ara, a més, hi ha un sistema que des de ben petits perverteix el concepte de llibertat per a reduir-lo a la "llibertat de consum", un sistema que diu que "llibertat" és "poder triar què comprar i què consumir". L'aliat de l'estat és el consumisme.

Tenim, però, una finestra d'oportunitat: els decreixentistes tenien raó.

Era lògic. Els decreixentistes ja fa força anys que ens diuen que hem de deixar de consumir. Que només tenim un planeta. La sobre-explotació dels recursos, el malbaratament d'energia, aliments, minerals. La destrucció d'espais naturals i ecosistemes, les emissions de gasos d'efecte hivernacle i el canvi climàtic que estan produint... tot plegat ens condueix al desastre. L'Agenda 2030 de la que cada cop se'n sent i en sentirem a parlar més i més no es una altre cosa que un decreixement conduit per les elits.

Els decreixentistes ens deien: «Hem de deixar de consumir. Hem de decréixer. Si no controlem de forma autogestionada el nostre decreixement, ens "decreixeran" per la força». Estem en aquest punt. Segurament no podíem fer-ho. No estàvem preparats. No teníem prou informació. No ens ho crèiem. Anava en contra del que ens havien ensenyat des de ben petits. Deixar de consumir? esteu bojos? El cas, però, és que les elits sí que ho sabien. Ho han sabut sempre.  S'han preparat. Han reforçat les seves posicions i han traçat un pla. I ens decreixeran. Es diu Agenda 2030.

L'Agenda 2030 és el pla que s'ha presentat. Ja fa uns anys que aquest pla està en marxa. És un pla amb incoherències brutals i contradiccions flagrants. És un pla per assegurar que les elits seguiran sent les elits. I que la reducció del consum castigui el mínim possible els comptes de resultats de les elits. Fins i tot, ja n'hi han que es preparen per a ser els guanyadors del decreixement i, en aquest ambient de reducció del consum, volen crear les indústries del "desenvolupament sostenible".

El "desenvolupament sostenible" és, en definitiva, el decreixement controlat per les elits.

Quina és la finestra d'oportunitat?  que el decreixement, per molt que estigui gestionat per les elits, és decreixement. És reducció del consum. El decreixement és incompatible amb la idea que la llibertat és "llibertat per triar què comprar o què consumir". Aquesta "llibertat" quedarà limitada per preus prohibitius, per l'empobriment progressiu però molt sensible de la majoria de la població del primer món. Empobriment entès amb els paràmetres actuals. Està clar que aquest escenari condueix a les revoltes, el que em fa pensar que per evitar-les serà necessari reformular conceptes com llibertat, riquesa i pobresa, responsabilitat col·lectiva, identitat, democràcia.

La pandèmia ens pot donar un idea de com serà aquest món en un decreixement liderat per les elits. Un món en el que les vacunes han estat escadusseres i s'han administrat per l'estat seguint una metodologia de racionament. Un món on l'estat decideix quina vacuna ha de posar-se el ciutadà, en un exemple paradigmàtic del que Foucault (i també Hardt i Negri) defineix com Biopoder. Un món amb accés limitat al consum, un món hipermediat, tant en el sentit de l'omnipresència d'Internet, com en el de l'omnipresència d'agents intermediaris i de tercers.

Un món en el que ja no és veritat que "llibertat" sigui "llibertat de comprar o consumir el que vulguis". Un món que necessàriament demana una reflexió sobre el contracte social que bescanvia llibertat individual per zones de confort i "llibertat de consum".

La finestra d'oportunitat és aquesta reflexió.

Pot sortir malament. Correm el risc que el resultat de la reflexió sigui, precisament, cedir encara més llibertat individual a canvi de més zones de confort i el manteniment d'una reduïda "llibertat de consum", com si aquest fos el bé més preuat en un món on el consum decreix. Pot ser que la reformulació de llibertat i democràcia ens porti a un plantejament semblant al de Xina. Pot ser que la identitat nacional, sexual, cultural... esdevinguin un article més de consum. un intangible que es pot comprar i vendre, però sense més fons que el preu que el mercat li atorgui, potser en forma de likes a xarxes socials.

També pot ser que abans no siguem engolits per aquest món en decreixement que ens preparen les elits, tinguem un moment de lucidesa i ens adonem que encara som a temps de l'autogestió. Encara som a temps de decidir com decreixem. Encara som a temps de decidir com ens organitzem per fer front als reptes del canvi climàtic, encara som a temps per organitzar la defensa enfront aquest decreixement liderat per les elits. Un decreixement en el que nosaltres decreixem i son més pobres, i ells creixen i són més rics.

L'Agenda 2030 la lideren els estats. A Catalunya, la implantació de l'Agenda 2030, a hores d'ara depèn de l'estat espanyol. No cal ser massa espavilats per saber que aquest decreixement forçós el pagarem els països de llengua catalana. No cal ser massa espavilats per saber que el deute de les ajudes europees, deute que caldrà tornar, amb interessos, el pagarem catalans, balears i valencians. No cal ser massa espavilats per saber que el deute ja existent, i monstruós, de l'estat espanyol el pagarem Catalunya, País Valencià i Illes Balears. No cal ser gaire espavilats per saber que la corrupció sistèmica de l'estat espanyol la seguirem pagant nosaltres. Tot aixo ho pagarem nosaltres perquè ja ho estem pagant.

Catalunya, País Valencià, Illes Balears només sobreviurem si l'estat espanyol desapareix. Tinc aquesta certesa: la nostra supervivència depèn de l'extinció de l'estat espanyol. O som independents o serem assimilats i desapareixerem com a identitat, cultura, llengua i nació. 

 La llibertat, la nostra llibertat, és molt mes que la "llibertat de consumir o comprar".

1er maig 2021

 Primer de maig. Dia internacional dels treballadors. Es tracta d'una diada de reivindicació i lluita. Enguany encara més, quan es pot constatar que la pandèmia s'ha acarnissat a les classes més desprotegides, ha provocat atur i  desigualtat o, més aviat, ha exacerbat els mals que el sistema , capitalista, ja tenia.

Com cada any, adjunto els manifests de la CGT i de l'esquerra independetista:

Manifest de la CGT. 

1r maig 2021: Reformes laborals. NO! Treballar menys per a treballar totes.

"L’any passat vam viure un 1 de Maig sota confinament i van voler limitar la nostra acció reivindicativa. Al llarg d’aquest any hem continuat estant als carrers, fent front als atacs que estem patint com a classe treballadora.

Portem anys arrossegant les conseqüències de dues reformes laborals, que lluny de solucionar els problemes d’ocupació, s’han demostrat només un ardit del sistema capitalista per reduir salaris, agreujant la precarització i privatitzant allò públic per obtenir més beneficis.

Aquestes reformes, desenvolupades per les dues potes del bipartidisme, donen sentit a l’eslògan «PSOE i PP, la mateixa merda és», a l’igual que la resta de partits polítics, que demostra que la solució als nostres problemes no els podem deixar en mans d’una classe política al servei del capital. Han materialitzat una diversitat de contractes absurda, un abaratiment dels acomiadaments sota l’excusa de fomentar l’ocupació (que l’únic que ha aconseguit són condicions cada vegada més esclaves), una reducció dels sous i una inestabilitat laboral tremenda. Arribant actualment a un nivell de precarització que mai haguéssim imaginat: la joventut que entra en el mercat laboral s’enfronta a una temporalitat inadmissible, a una explotació permanent, mentre ens allarguen l’edat de jubilació i els anys cotitzats per poder accedir-hi.

A més, s’acosta el moment que venim alertant, on després de la fi de l’estat d’alarma i el termini d’aplicació dels ERTOS, molts d’aquests es convertiran directament en EROs, o sigui en ACOMIADAMENTS. Haurem d’estar atentes per lluitar i aturar aquesta futura sagnia laboral.

L’empobriment general de milers de treballadores i treballadors està generant una societat cada vegada més desigual. Una quarta part de la població catalana en edat de treballar (24,2%) es troba en situació de risc de pobresa o exclusió social. Actualment a Barcelona gairebé 150.000 persones viuen en llars sense ingressos laborals i més de la meitat són dones. Per contra, cada any es fan centenars de milers de hores extraordinàries, una gran majoria no són remunerades i, de nou, som les dones les més afectades. Al que cal sumar els milers de desnonaments executats durant aquests últims anys, que ara es dispararan un cop s’aixequin les escasses restriccions de l’estat d’alarma.

Veiem cada dia com trepitgen les nostres vides, aplicant lleis que protegeixen rics i poderosos i enviant-nos als seus esbirros, siguin policies o feixistes disfressats, per fer-nos fora dels nostres espais i de les nostres cases, atropellaments continus als drets humans, lleis mordassa… La pandèmia ha generat una situació intolerable de control social amb una militarització de la societat amb l’estat d’alarma, un toc de queda nocturn o els confinaments geogràfics que limiten una llibertat de moviments i les llibertats, tant individuals como col·lectives. Ens reprimeixen als carrers i ens persegueixen en les nostres legítimes accions, ja sigui de protesta o d’acció directa per exercir el nostre dret a una vida digna.

L’auge de l’extrema dreta, la fustigació a persones refugiades i migrants i el racisme incrustat, la violència institucional i estructural cap a les persones vulnerables, el patriarcat latent que amenaça les nostres vides, el col·lapse programat a força de retallades sempiternes del sistema públic (especialment Sanitat, Educació i Serveis Socials) … El capitalisme en la seva fase més salvatge i agònica segueix posant amb absoluta impunitat el interès econòmic per davant de les nostres vides, els nostres drets i la supervivència de la planeta, protegint els seus interessos privats per sobre de les necessitats de la gran majoria.

Estem immerses en temps convulsos i difícils, en els quals es disfressa d’indiferència un gran control social i tecnològic, temps on els interessos de les elits intentaran imposar-se novament a la classe treballadora. No podem permetre que la crisi la paguem, un cop més, les de sempre. Perquè seria intolerable que permetéssim un nou rescat a les entitats financeres, mentre les condicions de vida de la classe obrera se segueixen degradant a velocitat de vertigen.

Malgrat tot això, seguim defensant que l’única manera de sobreviure és l’autoorganització, la solidaritat amb les nostres companyes i companys, generant alternatives, acció directa i per descomptat, prenent la iniciativa de les nostres pròpies vides i decisions!

Aquest any, l’1 de maig, tornem al carrer a exigir el repartiment de la feina i de la riquesa, i a reivindicar la lluita i la solidaritat com l’únic camí per garantir els nostres drets, tant laborals com socials.

• Un treball digne, amb unes condicions laborals que ens permetin viure i arribar a final de mes;
• Una jornada laboral que possibiliti la conciliació de la feina amb la vida;
• Salaris i prestacions socials suficients, a través d’ocupació i de la Renda Bàsica de les Iguals;
• Unes pensions adequades i una edat de jubilació avançada, que ens possibilitin i garanteixin sobreviure, i permetent a la gent jove començar a treballar. Un cop més reivindiquem una reducció de la jornada de treball perquè puguem treballar totes les persones, una eliminació de les hores extraordinàries per ser insolidàries i fraudulentes, i reclamem la implantació JA de la REBIs (Renda Bàsica de les Iguals) com a mecanisme de redistribució de la riquesa i forma d’aconseguir una vida digna sense dependre de l’esclavitud que representen uns sous de misèria."

Visca l’1 de maig

Visca la lluita de la classe obrera

Visca la CGT

https://www.cgtbarcelona.org/wp-content/uploads/2021/04/Manifest-1r-maig-Barcelona.pdf

Manifest unitari de l'esquerra independentista

L'estupidesa com a signe dels temps

Fa un mes i mig que vam votar i que vam obtenir la primera majoria absoluta  en vots independentistes en una contesa electoral convocada per l'estat espanyol.

Una victòria obtinguda en el context de la pandèmia. Una victòria treballada, com totes les de l'independentisme. 

Una victòria, però, que de nou és capitalitza pels partits que demostren, un cop més, i això ja cansa, que són la baula més dèbil de la cadena. 

Avui el tacticisme i les lluites pel, cada cop més reduït, poder de la Generalitat fa que encara no hi hagi un govern. I trigarà. 

Personalment, no em crec que el problema sigui el Consell per la República. Més aviat sospito que, per variar, es tracta dels calés. Junts vol gestionar els fons europeus. Els únic diners frescos que, potser, vindran. I ERC, lògicament, també. Però com que això seria poc èpic i massa prosaic, uns i altres ens diuen que el problema és el Consell per la República. Sense comptar que el "pas al costat" de Mas, o la no investidura de Turull, amb les dramàtiques circumstàncies en que es va produir, no seran perdonats en molt de temps. Ja veus. El vol gallinaci, el tacticisme en curt, l'estupidesa reiterada i infinita, en definitiva, dels partits independentistes. De tots.

Sense comptar que, probablement, dins de Junts algú està especulant amb un « què passaria si es repetissin les eleccions ? » El conte de la lletera diu: « els vots que van anar al PDeCAT i al PNC serien capitalitzats per Junts que, passaria a ser primera força de l'independentisme. Probablement, primera força en vots al Parlament i, probablement, enviaríem a ERC a la tercera posició ». Molt llaminer.  Però hi ha el factor imponderable del grau de cabreig dels votants. 

Tot plegat és una gran banalització de l'independentisme. Que la independència només pot venir del sacrifici, de la resistència civil, de la mobilització persistent, contundent i amb suficient  massa crítica de la societat, és un fet. Que calen organitzacions que es posin al front d'aquest combat, en un format mes proper al dels moviments que al dels partits, també. Ara mateix, però, els partits no tenen la més mínima intenció d'assumir aquest lideratge. En canvi es buidaran els ulls per veure qui gestiona els fons europeus (si arriben, que Madrid va davant).

Aquesta batalla pels calés sí que és important. Aleshores la pregunta que sorgeix és: "què en penseu fer, dels calés?" No vull pensar malament.

Però és inevitable. És inevitable malfiar-se. I per mi ja és inevitable fer-ho a una escala global. La Unió Europea ha demostrat ser tan ineficient com Espanya o  Catalunya a l'hora de vaccinar als seus administrats. Quina conclusió se'n treu? Jo relaciono ineficiència amb corrupció. Potser Hanlon dirà que és més forta la relació amb l'estupidesa. No dic que no. Però poques coses hi han més estúpides que consentir la corrupció de la burocràcia, que institucionalitzar-la, que no combatre-la... La Unió Europea és corrupta? No ho sé, però és ineficient i això és un mal símptoma.

Corrupció sistèmica. Corrupció legal, fins i tot. Corrupció és que s'estigui constatant que els índexs de la pandèmia tornen a descontrolar-se poc a poc, que se'ns adverteixi que no anem bé però, d'altra banda, es vagi «obrint» perquè, és clar, l'economia també ha de funcionar. Crida l'atenció. Això porta, de nou, de forma recurrent i esgotadora, a normes incoherents: per exemple, no puc acompanyar amb el vehicle privat a un familiar d'una bombolla de convivència diferent de la meva, però sí que puc fer-ho amb transport públic on hi han dotze bombolles de convivència més. Potser té a veure que el transport públic és una font d'ingressos de les administracions, i el vehicle privat, no. Per cert, les multes també són una font d'ingressos de les administracions.

És el proper que veurem amb els vaccins. Se'ns exigirà, legalment, un passaport de vacunació per viatjar. Però, d'altra banda, la vaccinació gratuïta per la seguretat social no arribarà a temps per a l'estiu. Però bé, pagant Sant Pere canta i, segurament, si tens prou calés, podrà fer-te un PCR o un test d'antígens per viatjar on vulguis. Pagant. Posem una llei per a que els administrats paguin.

A més sembla ser que els vaccins no immunitzen per sempre. Caldrà doncs, posar-se'n una dosi cada any? Com la grip? Aquesta serà l'excusa per limitar els moviments de la gent pel territori? per impedir-ne les concentracions? Per multar i reprimir per no dur mascareta? Estem d'acord amb això? Jo no. 

Hi ha qui parla ja obertament de la quarta onada que vindrà després de setmana santa. Ineficiència és que, sabent-ho, no s'hi posi remei i acabi passant. Quin és el motiu últim d'aquesta ineficiència? Jo dic que un sistema, essencialment, corrupte. A molts nivells, des d'una escala local, a una de global. 

Un sistema corrupte perquè, sens dubte, ja s'encarrega de reproduir-se i de defensar-se en la seva corrupció. Però també un sistema corrupte perquè, em temo molt que, en el fons, en el fons, o potser no tant en el fons, el món és tan estúpid que accepta, institucionalitza, tolera, fins i tot estimula, enlloc de combatre, aquesta corrupció sistèmica. Un món tan estúpid que bescanvia democràcia i llibertat per "seguretat". Quina seguretat? Sí, home, ja saps, la seguretat de tot una mica... Però avui, quan surtis al carrer, posa't la mascareta. 

Que no dic que no sigui necessari. Al contrari. El que dic és que, molt lamentablement, per moltes raons, ho és. Contra tot el que cabia esperar, resulta que així ens trobem. Què estem fent? Quin món estem deixant? Com podem ser tan estúpids?

Catorze de febrer. Objectiu : 50% més u.

Els jutges han decidit que el proper catorze de febrer han de fer-se les eleccions. Ho han decidit els jutges i, quan el govern de Catalunya ha dit que, per motius de salut pública, que aplaçava la convocatòria fins el 30 de maig, els jutges han reaccionat com una sola toga i que el catorze, i punt. 

Es veu que el gran beneficiari d'aquesta nova intromissió de l'estat espanyol en el funcionament del govern (autonòmic) català és el PSC. De forma sorprenent, segons diuen les enquestes i els sondeigs, el candidat del PSC és el més ben valorat dels candidats  que es presenten. Em crida molt l'atenció. Crec que diu  molt del grau de degradació al que ha arribat el govern (autonòmic) de Catalunya que un personatge com el ministre de sanitat sigui el candidat més ben valorat. També diu molt de com de bé funciona la propaganda espanyola que és capaç de convertir la situació de rècord mundial de desastre en el candidat més ben valorat.

En tot cas, si els jutges no canvien d'opinió, el catorze es votarà. La festa de la democràcia, diuen. Una rave com la de Llinars, més aviat. Ja veurem quants contagis, llits ocupats a les UCI i  morts  seran conseqüència directa de la prepotència dels togats. 

Però sabeu que us dic? que hem de votar. Que hem d'anar a votar en massa i en persona, Que hem de votar amb tota la ràbia. Ni que només sigui per fotre'ls. Als jutges. Als del 155. A tots els enemics de Catalunya.  Fotre'ls i fer, per primera vegada, que més de la meitat dels vots siguin inequívocament independentistes.

Sí, d'acord, avui els partits independentistes, gairebé sense excepció, es fan difícils de votar. 

M'hauria agradat votar a la candidatura dels represaliats, a Tamara Carrasco, però al final no han recollit prou avals. Llàstima. Els veia com el més semblant a la meva forma de pensar i de fer. No podrà ser. Votaré a la CUP. És un vot amb el que em puc sentir d'acord. Aquesta és la meva opció. Cadascú té la seva i és respectable. Tan respectable com, vist el panorama, no anar a votar. Tanmateix, jo, el que no faré és no anar a votar i permetre, per inacció, una victòria fàcil del feixisme del 155.

Si no vam tenir por el primer d'octubre de 2017, el catorze de febrer de 2021 tampoc n'hem de tenir. Aquell dia vam guanyar, malgrat els cops i el "a por ellos".  Al febrer hem de tornar a guanyar. Hem de ser més del 50% dels vots i establir amb aquest resultat una nova fita en el procés d'independència. Amb el 50%  més u trencarem la mentida unionista que diu que no som majoria. I tant que la som.

A mes, és fàcil. No venen a pegar-nos. En tenim prou amb fer servir mascareta i rentar-nos bé les mans. 

Que es vagin calçant. Nosaltres som el virus. El virus de l'independentisme és molt més fort que el Covid19. No han pogut desinfectar-nos ni el Borrell, ni l'Illa, ni les successives "montapollos", ni la dreta carca de Vox i PP. L'epidèmia independentista té la R molt alta i més que ho ha de ser. Guanyarem    

No tingueu por. Les urnes mai ens han de fer por. El Covid19, tampoc. No deixeu que us espantin. Viviu. Aneu a votar. Presencialment. Prengueu les precaucions que siguin necessàries. Evidentment.

I voteu. Voteu a qui millor us representi. Voteu per fotre als del 155. Voteu amb ràbia. Voteu pels que aquell dia no podran votar. Voteu pels que aquell dia s'encomanaran de Covid19. Voteu per les víctimes de la pandèmia. Voteu per la victòria. Voteu per la venjança. Voteu amb alegria, o amb tristesa. Voteu com us sembli més bé a qui us sembli més bé. Voteu independentista, això sí. Voteu.

Sobretot, no us penseu que la democràcia, i la lluita per la independència, s'esgoten votant.

Votar, o no votar, és només una de les palanques de canvi. Qui sap, potser a un moment determinat el més correcte és l'abstenció. Potser a un altre ho serà votar en una assemblea, o a un partit. Potser a un altre, votar en un referèndum. En tot cas, la democràcia no s'esgota amb el vot. Cada dia es pot "fer democràcia".  Al meu entendre, el que cal és que cada dia pensem una estona en el futur de tots, individualment i col·lectivament. En com el volem. En com el podem aconseguir. Que parlem entre nosaltres d'aquests projectes i esperances. Que trobem com actuar i que ens posem d'acord en fer-ho. Que actuem per assolir-los.

Poseu-vos d'acord, actueu i confieu en la gent. Observeu que el món, més o menys, funciona. Funciona perquè, malgrat tot, a la majoria de les persones no ens és aliè el patiment o el benestar dels altres i actuem en conseqüència. Per això avui la majoria anem amb mascaretes, i la major part de la gent paga imposts -tot i saber que una part important d'aquests diners acaben a les butxaques de corruptes. 

Posem-nos d'acord i actuem, doncs. És el més autènticament democràtic. Hem de seguir actuant. Hem de perseverar fins aconseguir-ho  

No amb el meu vot.

Al darrer post de l'any passat vaig plantejar els meus dubtes raonables sobre l'ètica dels polítics que estan dirigint la campanya de vaccinació. 

Ho tinc molt clar, jo em posaré el vaccí. És la meva contribució a la protecció del grup. El meu dubte era quan fer-ho. Em demanava si la campanya de vaccinació respondria a criteris de salut pública o  a criteris sobre interessos polítics o comercials. Estava suposant que la campanya de vaccinació es desenvoluparia, atenent a aquests criteris, amb eficàcia.

Pobre il·lús. En pocs dies ja n'hi ha hagut prou per veure que «eficàcia» i «polítics» no són paraules que lliguin. 

De les 60.000 dosis de vaccí que han arribat ha Catalunya només se n'han administrat 7.774 en una setmana. Amb aquesta velocitat gairebé es trigaran dos mesos i mig a consumir-les. És dir, arribaríem a mitjans de març amb 60.000 vaccinats sobre una població total de 7.500.000. Segons experts, cal arribar a un 90% de la població vaccinada per a que la protecció sigui realment efectiva.

Sembla que la velocitat de vaccinació està augmentat. L'enllaç a la notícia que he enganxat abans ha estat actualitzat fa una mitja hora i han afegit que « Aquest diumenge s'han notificat 1.681 administracions més respecte aquest dissabte ». Tanmateix, la velocitat de vaccinació segueix sent completament insuficient.

Es veu que hi han "problemes logístics". Per Twitter es parlava de la manca de gel sec. Sigui com sigui, hi ha una manca de planificació que espanta. Que no estaven avisats que aquesta vacuna ha de conservar-se a -80℃ ?

Tot plegat està servint per posar de manifest les misèries del govern de la Generalitat. Sí, és cert, la Generalitat està intervinguda i no compta amb capacitat real de fer política; sí, el seu pressupost és limitat i ve en bona part dictat per Madrid; sí, és cert, només és una gestoria.

Només és una gestoria. Acceptem-ho. No fa política. No es poden dissenyar estratègies de país que no rebin l'aprovació de Madrid (per això volem la independència, urgentment, ho recordeu?). Només gestiona allò que Madrid li permet gestionar. Lluny queden els anys previs a l'octubre de 2017.

Hi nan polítics que han acceptat aquesta situació, o s'hi han acomodat. Per això no es va investir a Puigdemont ni a Turull. Ni es va oposar cap resistència a la inhabilitació de Torra com a diputat, primer, i com a President de la Generalitat després. Per això la taula de diàleg ni existeix ni se l'espera. Per això avui hi han preses i presos polítics, exiliades i exiliats. I es parla d'indults com una forma de començar a dialogar. Es pot ser més estúpid?

Aquesta crítica va a tots els partits de l'arc parlamentari sense excepcions, independentistes, unionistes i peixos bullits. Aquest polítics han decidit que prefereixen ser els directors de la gestoria Generalitat de Catalunya S.A. A mi, aquests polítics no em representen. Ja no.

En tot cas, el que caldria esperar és que, si més no, facin bé aquesta feina de directors de la gestoria. També tenen aquesta missió. De fet, ara mateix és la única missió que tenen: gestionar la gestoria. 

Bé. Resulta que el govern actual és la coalició de Junts i ERC. La seva missió ara mateix és  gestionar la gestoria. Tots dos a l'hora. Dir que aquest departament de la gestoria és de l'un, o és de l'altre és un greu error. No diguem ja sabotejar un departament perquè és «de l'altre». Tots dos són govern. Tots dos dirigeixen la gestoria. Si no ho entenen, que pleguin.

Si el problema és que hi han eleccions i volen aprofitar per a fer fora al co-director de la gestoria, i a això és al que aspiren, i aquest és el problema, i per això les punyalades i el vol gallinaci, que sàpiguen que des de fora, el que jo veig és incompetència i deslleialtat. Que no comptin  amb el meu vot. Cap dels dos.

D'aquí a les eleccions han de fer demostrar, com a mínim, que són eficaços en la gestió i la logística de la campanya de vaccinació; que són eficaços en la gestió i la logística de les mesures de contenció de la pandèmia, i això inclou que no poden haver-hi més ridículs com el de la rave de Llinars, o la represa del curs escolar; que són eficaços en la gestió i planificació d'unes eleccions al Parlament que han de ser segures presencialment perquè, com es veu elecció rere elecció, el vot per correu no és de fiar.

Tota aquesta feina depèn d'ells. Del govern i dels partits. No val amagar-se darrera de la gent. La gent fa un any que posa de la seva part tot el que té i, més greu, el que no té. Ja n'hi ha prou de tractar la gent com un ramat. Ja n'hi ha prou d'incompetència. No amb el meu vot. 

Per cert, la independència no depèn de qui mana a la gestoria. No es pot fer «de llei a llei». Depèn de qui hi ha al carrer. De quants hi serem. Dels sacrificis personals i col·lectius. De la persistència fins a aconseguir-ho. Ja vam votar el primer d'octubre de 2017 i vam guanyar. Hem après, també, que la independència es proclama i es defensa (i no es deixa «en suspens» com erròniament, es va fer). 

I ara, seguim.

Confiança i vaccins.

Quan es feia BUP, els galifardeus de l'època afrontàvem, com a primera gran decisió, la tria entre «Ciències» o «Lletres». Vaig triar ciències amb l'orgull pueril de ingressar al mateix territori gran territori que van transitar, per diferents vies, els grans noms de la Matemàtica, la Física, la Química, la Biologia però també de l'Enginyeria, la Medicina o la Informàtica.

Sóc "de ciències", per formació, per vocació i per convicció.

El mètode científic és el que ha proporcionat els més grans triomfs a la humanitat. Ara, més en cap altre moment de la història, els proporciona i estic convençut que els continuarà proporcionant en el futur. També, val a dir, ha engendrat els més grans terrors.

Es diria que quan la ciència actua sota els dictats de l'ètica, els resultats afavoreixen a la humanitat. En canvi, quan el progrés de la ciència respon a interessos particulars de poder i riquesa, el benefici per al conjunt de la humanitat és discutible, o contrari. 

Per contra, si bé la guerra i la investigació armamentista han donat fruits terribles, un cop arribada la pau, sovint aquest resultats de la ciència i de la tècnica han trobat aplicacions beneficioses per a tothom.

Podria estar-m'hi una bona estona dient pros i contres del progrés científic, però la idea principal és que. per descomptat, els resultats de la investigació i el desenvolupament de la ciència i de la tècnica han de seguir criteris ètics. No només, l'ètica també hauria de ser tinguda en compte durant el mateix procés d'investigació i experimentació científica. Per exemple, la investigació amb clons humans. Els comitès ètics no són estranys en àrees d'investigació sensibles. Ciència i ètica han d'anar de bracet. 

Un dels grans èxits d'aquesta parella han estat, rotundament, els vaccins. 

La vaccinació sistemàtica de la població contra malalties de tota mena ha salvat milions de vides. Les continuarà salvant. És un fet demostrable.

Quan arribi el moment, doncs, no dubto que em vacunaré contra el Covid19. És de mer sentit comú. És un plantejament ètic. Amb la vaccinació de cadascun de nosaltres col·laborem amb la immunitat del grup. Protegint-nos individualment, fem més forta la protecció del grup. És per ètica que ens hem de vaccinar,

Ara bé. El meu dubte, i crec que raonable, és si l'ètica està dirigint aquesta campanya de vaccinació. Jo puc acceptar que les corporacions farmacèutiques guanyin diners amb els vaccins si aquests arriben a la majoria de la població i proporcionen la protecció promesa. Puc arribar a acceptar -però crec que és necessari un debat- que se les pagui amb diners públics. No tinc per què dubtar de l'eficàcia de la vacuna però em demano: com es quantifica aquesta eficàcia? Quins criteris se segueixen per a la campanya de vaccinació? Són estrictament criteris de salut pública o s'està tenint en compte el benefici de las companyies farmacèutiques? quin criteri fa que es triïn unes vacunes i no unes altres? De debò l'ètica està dirigint aquesta campanya de vaccinació?

Tinc el dubte raonable que l'ètica estigui dirigint aquesta campanya de vaccinació. Tinc aquest dubte perquè tinc la certesa que l'ètica no s'ha tingut gaire en compte durant la pandèmia i els confinaments. Han primat criteris polítics de vol gallinaci. Han primat càlculs de guanys electorals. Han primat els interessos econòmics per sobre de la salut pública. S'ha mentit a la població creant falses expectatives, donant informacions esbiaixades, posant normes d'eficàcia més que dubtosa. S'ha infantilitzat a la població i se l'ha tractat com a un ramat. 

Segur que les vacunes són eficaces si són utilitzades correctament i és necessària una campanya de vaccinació. Confio en la tècnica i en la ciència que hi ha darrera  d'aquesta frase. 

En el que no confio, gens, és en l'ètica dels que han d'organitzar aquesta campanya. De fet, els veig com una amenaça. Confio en la ciència. No confio en els polítics. No es mereixen la meva confiança. No em refio de la campanya de vaccinació que estan organitzant els polítics. Per què me n'hauria de refiar?

No ens parlaran clar, com sempre. Ens tornaran a mentir. Per sort, és molt probable que la campanya de vaccinació no arribi de forma efectiva a la gran majoria de la població fins d'aquí un o dos mesos. Amb aquest temps, potser ja es disposarà d'alguns resultats efectius que permetran veure si la campanya de vaccinació està sent efectiva, potser ja es podran avaluar efectes secundaris, i es podrà fer una primera estimació de la durada de la protecció que proporciona el vaccí. Fin i tot potser ja es disposarà de tractaments que podrien fer que la vaccinació ja no hagi de ser massiva si no que només sigui recomanable en grups de risc, com es fa amb la grip. 

No cal dir que això últim no seria cap bona notícia per a les farmacèutiques que estan darrera les actuals vacunes, ni per als polítics al seu servei.

En fi, doncs. Tinc dubtes. Dubtes raonables. Si cal, si jutjo que cal, no tindré cap mena de problema en posar-me el vaccí, però vull veure resultats primer. No crec que la meva desconfiança sigui irracional, tenint en compte l'experiència d'aquests mesos passats. Uns mesos en els que he seguit de forma força escrupolosa les indicacions de mascareta, neteja de mas i distància social i, en principi, amb bons resultats, perquè no m'he contagiat pas de Covid. Crec que puc seguir així alguns mesos més. Si puc estalviar-me una punxada, molt millor. 

No s'equivoquin, no sóc negacionista ni res per l'estil. Al contrari. Les vacunes són un importantíssim recurs de salut pública i cal utilitzar-les. Del que no me'n refio és de l'ètica dels polítics que organitzen la salut pública. D'aquests me'n refio ben poc.  

Toc d'atenció

 Jo ja tinc una edat. Fent la brometa fàcil diria que en tinc més d'una. Que ja vaig per la segona i, segurament, el camí que porta cap a la tercera ja va de baixada.  

Potser és aquesta la raó per la que aquest confinament nocturn del que en parlen les notícies a mi no m'afecta gens ni mica. Entre 22:00 i 06:00 només una emergència em pot treure de casa.  De fet, amb el teletreball, només surto de casa en molt comptades ocasions.

Sóc d'aquelles persones a les que la casa mai se'ls fa pesada. Sempre hi ha alguna cosa que hi puc fer. No recordo com podia viure abans d'Internet.

També, però, sóc conscient que la molt escassa activitat física em passa factura. Una bona excursió a peu és, pel meu gust, una oferta temptadora però des del març tot s'ha complicat i amb prou feines n'he fet alguna. I me'n sento.

Tanmateix, la cosa és que potser m'he adaptat millor que d'altres a aquest confinament. Potser, fins i tot, li trobo el què. Però sé, també, que allargar-lo no es bo. No és bo ni mentalment ni físicament. No és bo personalment, ni socialment, ni econòmicament. No és bo per al país.

No és bo allargar-lo. Però, en principi, és necessari per superar la crisi del Covid. És necessari per evitar que el sistema sanitari col·lapsi i molta gent mori perquè no pot ser atesa. Per això es prenen mesures.

Per això resulten tan sorprenents algunes mesures. De debò un confinament nocturn aportarà alguna cosa? pregunto jo, que no surto mai de nit. En canvi, no caldria prendre mesures al transport públic, com doblar la freqüència de pas, si més no, a les hores punta? demano jo, que sóc usuari del transport públic, si bé ara teletreballo.

No hi han explicacions. O són poc clares, o confoses, o contradictòries. Però ja sentim de nou el llenguatge bel·licista, de tocs de queda, de "todos unidos", de comportar-se com "soldados".

Hi ha un fet. Els governs ho arriben a ser en funció dels vots rebuts. Els governants haurien de recordar, sempre, que ho són en tant que representants de la voluntat popular. Els funcionaris també haurien de recordar, sempre, que el seu treball es resumeix en servir a la ciutadania. Govern, Parlament, administració farien molt bé de recordar aquests principis fonamentals del sistema. No abusar del poder rebut. Ser molt humils i retre comptes sovint. Haurien d'escoltar molt més i ordenar molt menys.

Ara bé, ta ciutadania també faria bé de recordar aquests principis bàsics. De fet, és fonamental que la ciutadania els recordi. Resulta que l'única que té la capacitat real de canviar les coses és la ciutadania. Començant pel fet de triar uns o altres representants.

Però resulta que, i vet aquí el problema més gros, hom sospita que la ciutadania prefereix bescanviar zona de confort, que no benestar, sensació de seguretat, productes de consum, oci... per responsabilitat col·lectiva. 

Cert, la responsabilitat col·lectiva és una càrrega. Però, és una càrrega que hem d'acceptar. Si renunciem a la responsabilitat col·lectiva, decau el concepte mateix de ciutadania. El sistema deixa de basar-se en la democràcia i passa a ser un recurs més dels que allà on hi havien ciutadans només hi veuen consumidors, o potser la matèria primera del seu negoci. En el millor dels casos. En el pitjor, esdevé l'eina de control i dominació dels "bons ciutadans", els obedients,  i de repressió dels "dolents", o dissidents.

Els feixismes sempre han preferit les majories silencioses. Malden, de fet, pel silenci de la ciutadania. Amb propaganda i adoctrinament, o amb repressió, coacció i por. Obediència cega, culte als líder i sotmetiment al règim, sigui quin sigui.

Vet aquí el perill. La responsabilitat és nostra. Renunciar-hi és el camí fàcil. Acceptar-la pot anar molt contra corrent en aquesta societat que busca la satisfacció immediata, el plaer ràpid, el "like". Però que, hipòcrita i pretensiosament, diu d'ella mateixa que està en la recerca de la felicitat. Una societat que faria bé de tornar-se molt més humil, molt més responsable, molt més crítica i molt més compromesa i activista.

Normes absurdes.

Continua el confinament. Un confinament ben extrany, val a dir.

Des del primer dia han pogut sortir a treballar els serveis "essencials", on ha resultat que els serveis "essencials" a més dels esperats serveis mèdics i d'urgències també ho eren, per exemple, els repartidors a domicili, o les caixeres i reposadors als supermercats.

Serveis "essencials" que han establert una divisió entre els que tenen dret a protegir la seva salut i els que no el tenen, on ha resultat que molts treballadors precaris no tenen aquest dret. Són els absurds, o potser caldrà dir desigualtats, o arbitrarietats que està posant de manifest el Covid19.

Sortir a passejar durant les franges horàries  també ha mostrat alguns absurds. Quina lògica té que els parcs estiguin tancats ? Suposo, no sóc conscient que ningú ho hagi explicat, que es tracta d'evitar aglomeracions als parcs. Però només cal donar un cop d'ull als carrers i es veu clarament que les aglomeracions s'estan produint als carrers.

Parlo pel que veig. A un carrer tan ample com és la Rambla de Badal - Rambla de Brasil - Avinguda de Carles III és, literalment, impossible mantenir la distància social de dos metres entre la gent, o de quatre metres amb la gent que corre, ni de deu metres amb els que van en bici. Simplement, no es pot. Es fa inevitable l'us de les mascaretes a l'aglomeració que espontàniament es forma en aquest carrer. En canvi, al costat, el parc de la Maternitat està tancat.

No seria més lògic obrir tots els parcs i guanyar espai?

El que no em sembla bé no és la mesura concreta dels parcs. El que em grinyola és el sistema de normes.

Ja ho deia al post anterior: tenim massa normes i massa poca confiança en que la ciutadania actuarà de forma responsable.

Val a dir que aquesta actitud de les administracions té alguna explicació.

L'estat espanyol és el país que afirma, de forma orgullosa, que va inventar la picaresca. Espanya és el país del "lazarillo". El país en que el petit engany, l'egoisme mesquí i de petita escala, és vist amb simpatia, és signe de ser més espavilat que els altres, es considera una virtut.

Quan en realitat és un desastre. És catastròfic. És el primer i principal motiu pel qual les administracions no tracten als administrats com a ciutadans si no com a presumptes delinqüents.

Per cert, a Catalunya també estem infectats d'aquest pensament i d'aquesta forma de fer.

El resultat són normes i més normes, amb els seus corresponents controls policials, inspeccions i règims sancionadors, allà on n'hi hauria d'haver prou amb argumentació raonable i basada en criteris científics, tècnics i polítics clars i comprensibles per a tothom, i la confiança en que els ciutadans seran responsables.

Normes i  més normes que, necessàriament, han de ser generals, i que inevitablement, esdevenen absurdes en multitud d'ocasions en que les circumstàncies particulars del cas recomanarien altres solucions més eficients.

En desconfiar dels ciutadans se'ls obliga a obeir normes que, ocasionalment, són absurdes. 

La confiança en que els ciutadans seran responsables també és la certesa que hi haurà un grup de persones que no ho seran. És un fet. Els criteris han de tenir en compte que hi haurà un grup, petit, d'egoistes que aprofitaran per actuar amb el seu propi benefici sense pensar en els altres. És inevitable. Els ciutadans responsables també han de ser-ne conscients d'aquest egoisme social  i, malgrat saber que sempre hi hauran egoistes, continuar actuant de forma solidària i responsable.

Acceptar i assumir el propi egoisme de la societat és d'una enorme maduresa personal i social.

El cert és que tenim exemples que aquesta maduresa social no està tan estesa com caldria. Tothom ha sentit aquesta frase: «Jo no tinc per què fer no se què (per exemple, portar mascareta) si aquell no ho fa. Jo no sóc menys que ningú».

«Jo no sóc menys que ningú» és, per a mi, el tercer premi a la competició de l'egoisme hipòcrita. Un egoisme que s'amaga en l'egoisme dels altres i en un orgull mesquí per a actuar, en definitiva igual que l'actitud que critica.

Aquest «Jo no sóc menys que ningú» se sent sovint i denota també el caràcter profundament insolidari de qui ho diu.

El segon premi a l'egoisme és el que es justifica amb l'absurditat de les normes.

Està clar que quan una norma és absurda, o injusta, el que és correcte és desobeir-la. La qüestió és que la norma, un cop establerta i acceptada, ha de ser respectada. I només no hauria de ser-ho en cas que l'aplicació resulti en un absurd.

El que no és correcte és no fer cas mai de la norma només perquè ocasionalment és absurda. Aquesta excusa és pitjor que l'anterior. És un egoisme hipòcrita que es diu «Jo sóc més llest que els demés». Un egoista que, a més, es creu superior.

El primer premi, com era d'esperar, és l'egoisme que diu: « feta la llei, feta la trampa ».  Aquest també se'n riu de la norma i « és més llest que ningú », però és que, a sobre, en vol treure profit. És el més roí de tots. El que combina la picaresca amb l'egoisme.


Amb tot, quan la norma és absurda, el correcte és no fer-li cas i buscar la millor solució. El problema és que, a menys que es tracti d'una absurditat flagrant (o el nostre criteri ho veu així), potser no tenim prou criteri per desacatar.

En tot cas, tampoc ens hauríem de fer mala sang si en un moment donat el nostre comportament és discutible: A dia d'avui encara hi ha gent que es posa les mascaretes malament, per dir alguna cosa. Si no tens criteris, o els tens mal entesos, el que et cal és ajuda, no crítiques o sancions. El ciutadà responsable hauria d'acceptar que pot estar equivocat i restar sempre obert a debatre els seus criteris i, si els argument són bons, canviar-los. També és signe de gran maduresa personal i social reconèixer que podem estar equivocats, i canviar de pensament si es dona el cas.

La qüestió és que una societat madura i responsable ha d'assumir també els seus errors o les seves flaqueses,  en particular que al seu si hi ha un grau de desconeixement i d'egoisme.

Una societat madura, malgrat les debilitats, segueix actuant, majoritàriament,  de forma solidària i responsable. De fet, la civilització humana  no s'ha autodestruït (o encara no ho ha fet, o encara no ho ha fet del tot) perquè la major part dels éssers humans ens captenim de forma solidària i responsable en els quefers quotidians.

Això no vol dir que en el futur sigui així, o que ens calgui més consciència per sobreviure. Ja es veurà.

És el moment de repetir que una norma té associat un règim sancionador i  un sistema d'inspeccions o una força que en garanteixi l'acatament. Sense policia les normes no són normes.

Per això les normes són, en general una mala idea. Sense policia vigilant, no són més que paper mullat i esdevenen absurdes en elles mateixes. 

A Catalunya tenim un problema molt greu. Les administracions de l'estat no confien gens en la ciutadania. Com a resultat s'han dictat i es dicten normes contínuament, però amb incapacitat manifesta per a fer-les complir.

Es tracta, per tant, de normes absurdes que només poden ser aplicades esporàdicament (quan hi ha policia). Amb l'agreujant que el règim sancionador és absolutament desproporcionat.

Amb el doble agreujant que hom sospita que aquestes normes s'han fet amb el criteri de "feta la llei, feta la trampa" on la trampa és el benefici polític (i qui sap si material) dels mateixos que dicten les normes. El que vindria a situar-se al capdamunt del cim de l'egoisme i la irresponsabilitat.

EL Covid19 passarà. Costarà més o menys temps però passarà, o aprendrem a conviure amb ell. Però el mal de debò no és el Covid19. El mal de debò és un sistema podrit que cal canviar de dalt a baix, començant, i aquest és el pas més important, per canviar-lo dins dels nostres caps.

Guanyarem quan als nostres caps i amb el nostre capteniment siguem ciutadans que se saben lliures, solidaris i responsables amb els altres.

Dictadura o democràcia ?

Ja ha arribat maig. A casa nostra estem "confinats". Ho poso entre cometes perquè aquest confinament és, si més no, peculiar. Des del cap de setmana passat aprofitem les franges horàries disponibles per sortir a donar una volta.

El carrer és ple de gent. Amb mascareta, sense mascareta, corredors (perdó, volia dir runners) i ciclistes (ui! volia dir bikers).

Entre setmana també és apreciable el canvi. recordo els primers dies en que la ciutat estava deserta. Només els repartidors de paqueteria (uns  altres als que se'ls anomena herois, però que, més aviat, hauríem de ser anomenats víctimes) eren les úniques ànimes als carrers. Ara, l'activitat no és la normal perquè el comerç segueix, essencialment, tancat, però Déu n'hi do.

El «gobierno de l'estado espanyol» (si pronuncieu amb la veu de conseller Miquel Buch us farà molta més gràcia) afirma que de no seguir l'estat d'alarma, els rebrots que se'n derivin seran culpa dels partits que s'oposaran. Recentralització o caos. Estat policial o caos.

Les dificultats ens posen a prova. Aquesta frase s'ha dit sovint aquests dies i és certa. Jo també la dic. Individualment o com a societat. Les tries que fem, les accions que emprenem ens defineixen molt millor que cap discurs que puguem fer. El pas del temps, a més, ens dona perspectiva.

Tot i que això del Covid19 va per llarg i és lluny d'estar superat, jo crec que ja tenim una mica de perspectiva per a poder dir algunes coses. A mi, la impressió que em proporciona l'estat actual i el que hem viscut el darrer mes m'està fent rumiar.

El que rumio és que aquesta crisi, a l'estat espanyol, està posant de manifest que aquí hi ha un molt greu problema de democràcia. Molt greu.

Hi han dues formes de ser a un govern. La democràtica és aquella en que el capteniment dels governants és el de representants del poble. Se saben triats pel poble. Se'n saben representants i, per tant, senten la necessitat de retre comptes, de ser transparents, saben que els que els han triats són adults, responsables i diversos. Saben que el poder que exerceixen és un préstec, no un dret,  que ha de ser tornat. Saben que l'exercici d'aquest poder ha d'estar encaminat al bé comú, tot respectant els drets individuals i els drets col·lectius i dels diferents col·lectius. El govern democràtic sap que la seva és una tasca feixuga al servei dels ciutadans.

HI ha una altre forma de ser al govern. Considerar que els governats són súbdits i que han d'obeir. Creuen que el que mana ha de ser obeït. Creuen que els súbdits tenen  l'obligació d'obeir.

Aquesta mena de governants que exigeixen obediència tenen un discurs que, en temps d'eleccions parla de representació, però tot sovint el concepte que hi ha darrera és el de lideratge. Es confonen els termes. No és en cap cas la mateixa cosa triar un representant que triar un líder. Però la cosa va més enllà. Quan aquests governants arriben al poder, tampoc actuen com a autèntics líders. resulta que el seu capteniment és el d'exigir i imposar l'obediència. No són líders, són tirans.

Els sistemes més o menys democràtics (de democràcia representativa, que tampoc és que sigui democràcia "pura") haurien de funcionar basant-se en la tria de representants però ja veiem que, si més no a l'estat espanyol, i a molts països auto anomenats democràtics, el que es fa és una tria de líders. Ja no anem bé perquè falla el concepte de base.

Amb tot, en situacions de "normalitat", els "votants" (o administrats) fan la seva vida, els governs no molesten en excés, els serveis van funcionant (més bé o més malament), la vida segueix i tothom és feliç - en el sentit del Món Feliç d'Aldous Huxley -. Àdhuc cada cert temps es pot votar per a canviar a una part dels "governants". No és democràcia perquè falla el concepte de base però, formalment, en presenta algunes característiques, i així es va passant.

Però que passa quan el sistema pateix un daltabaix ? que emergeix l'autèntica natura del sistema.Els governants abandone el seu rol de "representants", o de "líders", i actuen de forma tirànica. Els administrats han d'obeir, i són coaccionats per a aconseguir aquest comportament.

El que passa, és clar, és que aquesta coacció només és possible per la força i l'us de la força contra la població, tard o d'hora genera una resposta de força. La dissidència creix, la revolta es produeix. El sistema abandona les formes democràtiques i, de forma crua, esdevé un estat policial i una dictadura.

Les "democràcies representatives" no són democràcies pures. La delegació de sobirania en els representants té conseqüències. Tanmateix, la qualitat dels representants, i dels votants, el seu grau de maduresa democràtica, la comprensió de les limitacions democràtiques del sistema per part tots fan que, en moments de crisi, les polítiques siguin unes o altres.

Ahir llegia aquest article sobre el model suec : « I si Suècia tingués raó ? ». En recomano la lectura. La qualitat democràtica d'un país, com l'he explicat abans, és el que marca la diferència. No en el recompte final de víctimes, però sí en l'anàlisi, l'acceptació, l'aprenentatge que com a societat se'n faci de l'epidèmia.

És el que deia Xavier Diez al seu article a la revista Mirall « Una crisi dissolvent ». A Espanya ha emergit el model autoritari subjacent. Els súbdits han d'obeir. No cal donar-lis explicacions perquè no les entendrien. El que cal és donar ordres, per absurdes que es mostrin en situacions concretes. Els súbdits no han de pensar, només han de seguir el manual en el que es descriurà exactament la norma a aplicar, què fer o dir en cada moment.

Però em sembla que no hi ha gaire gent que si ho pensa una mica accepti ser un súbdit sense cap més contrapartida. La intel·ligència, la responsabilitat no poden tolerar l'obediència quan és absurda. No som súbdits (això espero). En general, preferim ser tractat com els adults que se suposa que som. Els adults volen informacions i explicacions clares i actuar amb criteri propi. Es pot atendre a recomanacions si són raonables. Sabem que tenim uns drets i uns deures. Sabem que en determinades situacions alguns d'aquests drets poden ser matisats, fins i tot suspesos. Sabem que algun dia ens morirem. Sabem que a vegades, o sovint, t'esforces i les coses no surten com vols. Els adults gaudim dels èxits quan s'esdevenen i gestionem el millor que sabem i podem la frustració quan es produeix. Se suposa que totes aquestes coses, i moltes d'altres, els adults les coneixem.

És molt important tenir-ho en compte  perquè de ben segur que no tots els adults son dignes d'aquest qualificatiu, però cal pensar que una quantitat prou gran, sí que ho són (ho som?). La frustració es pot tolerar, es pot assumir, es pot gestionar més o menys. Però a menys que siguis un mestre zen, al final la frustració provoca una reacció.

A mi em sembla questa reacció ha de ser productiva. Torno al començament. D'entre els possibles camins, l'estat espanyol ha triat el de tractar a la gent com criatures, en lloc de  com adults. Ha triat tractar-los com a súbdits, enlloc de fer-ho com a ciutadans.

Potser l'estat ens coneix més bé que no ens pensem i ha fet aquesta tria amb tota la intenció. També podria ser que no, que senzillament hagi actuat com li demanava el cos. Sigui com sigui, avui, aquí, el problema més greu que tenim és de democràcia.

I si això ens frustra, el més adult seria que la nostra reacció fos productiva. Que fos una reacció per canviar el rumb. Que fos una reacció per a tenir més democràcia, més llibertat, més responsabilitat personal.

A mi em sembla que d'aquesta crisi en podem sortir de dues formes, essencialment, o amb un sistema molt més controlador i dictatorial, o amb una revolta. Amb una revolució. Les revolucions no han de  ser, necessàriament, violentes, en el sentit de la lluita armada. Però sí que han de ser disruptives.

Del que fem o deixem de fer, del que ens deixem o no ens deixem fer, en sortirà el nou model. Dictadura o democràcia ? Control, repressió i censura o ciutadans lliures i ni presos ni exiliats ? R78 o República Catalana ? Masclisme o feminisme ? Ciutadans o súbdits ? Europa del capital o Europa dels pobles ? Competència o col·laboració ? Llibertat o caos ? Autodeterminació o caos ? Autogestió o caos ?

Els convido a anar-ho pensant.