El conte dels 10.000 soldats russos

L'operació d'infiltració havia estat executada a la perfecció. 

10.000 homes i dones, d'organitzacions diverses de l'administració russa havien entrat a Catalunya sota l'aparença de turistes.  Certament, res indicava que eren agents. A tots els efectes, el seu aspecte era el de turistes. S'allotjaven a hotels, a la costa, des del cap de munt de la costa Vermella fins a més avall de Vinarós. Però també a hotels del Pirineu. La seva missió, i explícitament era aquesta la missió, era la de confraternitzar amb els indígenes i, a ser possible, emparellar-se amb ells, procrear i ocupar llocs estratègics de l'administració catalana.  

Se'ls havia ensinistrat per a reconèixer als indígenes. Era fàcil: parlaven català. La millor forma de contactar amb els homes i dones catalans era per la via de l'idioma. De fet, va resultar que no era tan fàcil perquè, de forma inesperada, els indígenes tendien a canviar d'idioma en presència d'estrangers. 

Bregat, literalment, en mil batalles, el comandant Artiom desenvolupava la missió sense discussió i amb la professionalitat i disciplina que s'esperava d'un cap militar rus. Tanmateix, aquella missió el tenia ben sorprès. No pensava discutir-ho, però no entenia com, amb una guerra a Ucraïna, que era un combat directe amb la maleïda OTAN, el President Putin havia ordenat una operació especial -i a fe de Déu que ho era, d'especial-  a Espanya. Espanya no era una amenaça, en cap cas, i estava massa lluny del front Ucraïnès. 10.000 agents, potencials soldats, escampats en territori espanyol en una mena d'exili daurat  ben lluny de la mare pàtria. 

Per acabar-ho d'adobar, resulta que els havien enviat específicament a Catalunya. A Catalunya hi havia un moviment independentista. Potser la missió tenia alguna cosa a a veure amb aquest moviment? El moviment independentista català s'havia caracteritzat per manifestacions immenses que aconseguien no deixar ni un sol paper a terra. Les seves crides al pacifisme eren hilarants i ridícules per a algú que s'havia enfrontat a moviment secessionistes armats i brutals per mig món. A què jugaven els catalans? 

D'altra banda, quin interès podia tenir Moscou en aquell territori? Sí, el clima era bo, i es menjava molt bé. Massa i tot. Però no tenia res que la Mare Rússia no pogués oferir amb una abundància aclaparadora. El servei  d'intel·ligència havia proporcionat resums i informes als comandaments per a que es fessin una idea del lloc on anaven. El va sorprendre  l'evolució social i econòmica d'aquell país. Aparentment estava en una fase de declivi econòmic, demogràfic, cultural i social que amb prou feines alentia la forta immigració (també russa, va observar).

Es deia a ell mateix que els catalans estaven molt pagats de si mateixos i que acostumaven a presentar Catalunya com una comunitat rica i avançada, tot i que la majoria d'ells, essencialment, eren classe treballadora, amb ingressos inferiors a la mitjana europea, amb uns imposts alts i uns serveis deficients. 

Trobava paral·lelismes entre Catalunya i la Rússia que va seguir a l'ensorrament de la Unió Soviètica. Recordava a aquella Rússia que es va trobar el President Putin quan va arribar al poder. Potser els catalans estan avui una mica millor de com estava Rússia en aquells mals temps. Però aleshores Rússia encetava un camí de recuperació. Se sabien ferits, enganyats i rebutjats pels occidentals. Però estaven units. Se sabien forts. Sabien patir, com només un rus sap patir. En canvi, els catalans, aparentment, no creien en res. No semblaven disposats a patir. En el fons, pensava, es creuen que aquest és el millor dels mons. Tot amb tot, alguna cosa encara bategava en aquell país envellit i decadent, alguna cosa que s'estava encenent dins seu i que potser també tenia a veure amb la dona amb la que havia estat flirtejant i que es reia amb els seus acudits.       

Rumiava tot això estirat a la tovallola, al costat de la piscina de l'hotel on s'allotjava, tot observant aquella noia que nedava, amb aquell banyador negre tan ben ajustat i que perfilava aquell cos menut,  potent i sensual.

Els 10.000 agents  disfressats de turistes essencialment es divertien com mai abans ho havien fet. Al comandant Artiom tot allò el preocupava. Pensava que «acabarem tots beguts i grossos com bacons de tant menjar. No podem restar massa més temps aquí o ens estovarem. Hem de sortir i fer d'aquest el nostre país. Hem de lluitar per la vida com faríem a Rússia! Aquí les noies són massa boniques i descarades..."

 * * *

A Moscou, al Kremlin, el President Putin rumiava sobre l'operació especial a Catalunya.

Quan Putin va arribar al poder, Rússia estava desfeta, ferida i maltractada. El país no podia cuidar dels seus propis fills. Els orfenats eren plens d'infants. En aquell moment, parelles del món occidental van acudir a Rússia a fer-se càrrec dels nens d'aquells orfenats. Rússia va fer un acte d'amor suprem cap els seus fills: Com que no podia cuidar-los, va preferir entregar-los a aquelles famílies. Va fer prevaler el benestar d'aquells nens. 

Però per a Putin, cada nen i cada nena que marxava era una ferida. Algun dia, aquells nens i nenes russos podrien tornar si així ho volien i podrien sentir-se orgullosos del seu origen rus. 

Sobre el mapa d'Europa, a l'extrem occidental, tot un grapat de punts vermells s'acumulaven a Barcelona i els seus voltants. A Catalunya. Cada punt vermell representava un nen o nena d'origen rus que havia marxat en adopció. Els punts vermells estaven escampats per tot Europa. No és que Catalunya fos especial. Però havia conegut la història d'una parella de Barcelona que havia anat a Rússia a buscar la seva filla i, sovint, des d'aquells temps difícils fins avui, es preguntava quin hauria estat el destí d'aquella petita compatriota i dels seus pares.

I ara tenia un pla. Retornaria l'orgull patriòtic a aquells infants que van marxar de Rússia per a ser els fills i filles de  famílies catalanes. El pla era senzill. Portaria Rússia a Catalunya. Homes i dones russos anirien a Catalunya a barrejar gens, a portar formació, força, empenta i resiliència russa a aquella societat decadent. Catalunya ja no era prou forta per cuidar d'ella mateixa. Estava perdent la llengua i, poc a poc,  capital i indústria. Era el moment d'actuar, doncs. Calia aprofitar la debilitat d'aquell vell país. Catalunya havia de ser convertida en un país amic de Rússia. Els nens i nenes que van marxar de Rússia, enguany majors d'edat, sentirien l'orgull del seu origen.  

El pla era tan senzill com això. Una emigració d'homes i dones russos, joves, sans i amb formació amb la missió d'esdevenir catalans pro-russos, ocupar llocs estratègics i convertir Catalunya en el millor aliat de Rússia a Occident, just a la rereguarda de l'OTAN. Un pla a llarg plaç, una estratègia de país, per al vell i petit país del  nord-est de la península ibèrica. El país en que hi viu aquella nena i aquella família de la que Putin en va conèixer la història, per casualitat, i dels que tants cops se n'ha preguntat quin ha estat el destí.

10.000 agents, o soldats. Un contingent important que, sens dubte es podria utilitzar també a Rússia, que aquests dies no va sobrada d'efectius. Però l'oportunitat és llaminera. No sempre hi ha un país occidental a la venda. Els conflictes inter-territorials dins Espanya condemnen Catalunya a la decadència, i simultàniament, a la mateixa decadència d'Espanya, que s'està reconcentrant a la seva capital i que, sense una Catalunya pròspera és insostenible. El més convenient és la independència de Catalunya. Dos ocells d'un tret. Un aliat a la Mediterrània, i una Espanya en fallida que provoqui una crisi econòmica a la Unió Europea. La derivada final és que la crisi espanyola abocarà la Unió Europea a la dependència econòmica envers l'aliança entre Rússia i Xina.

L'execució del pla trigarà un temps, i és incert el seu resultat. Però no es perd res per intentar-ho, pensa Putin. Ni que només s'aconsegueixi un èxit parcial. 

***

A Madrid el jutge es riu quan llegeix a l'ABC les darreres informacions sobre "la trama russa del procés". Sap perfectament que tot allò només és un muntatge. Ho sap perquè ell, personalment, s'ha encarregat de coordinar-ho. El més increïble és com tot un conjunt d'opinadors han descrit un pla que inclou l'arribada per terra de 10.000 soldats russos, travessant Ucraïna, Polònia, Alemanya i França que, aparentment, deixarien passar aquests soldats pels seus territoris sense fer gaires preguntes.

El jutge sap perfectament que la propaganda del règim pot esbombar gripaus, mentides i bestieses de tots els calibres sense que ningú s'immuti. Però segueix fent-li gràcia.

Es prepara per sortir perquè avui hi ha partit de Champions League. Tothom que és algú a Espanya, serà aquesta nit al Bernabéu. Vol preguntar a Florentino per unes adjudicacions d'obra pública que s'estan licitant. A veure què li cal, per a  transmetre-ho a qui convingui.

***

Mare de Déu, Senyor. Quina poca-soltada.

Per si no s'havia notat (s'ha notat, oi?) tot això és un conte. Qualsevol semblança amb la realitat no és més que coincidència. Lamentablement en alguns casos, Afortunadament en d'altres. No li busqueu més sentits. A mi m'ha servit per escriure una estona i deixar anar algunes idees que estava rumiant, i res més. Ni conec a Putin, ni a cap comandant Artiom. Què més voldria.

Prou. 

Vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s'ha fos. Vet aquí un gos i vet aquí un gat, aquest conte ja s'ha acabat! 

Mots singulars

Aquests dies s'ha parlat del "finançament singular" com a condició per a investir a Salvador Illa.

"Finançament singular" vol dir alguna cosa com "concert a la basca", o "règim foral navarrès". El finançament actual de la comunitat autònoma de Catalunya és el del "règim comú", que tenen totes les comunitats autònomes excepte Euskadi, Navarra i les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla.

He dit totes? No! Madrid també té un "finançament singular" des de fa molt de temps. Des de abans de la "Transición" i de la dictadura. Us diran que el finançament de Madrid és el de "règim comú". com el de Catalunya, però és fals. Madrid té un règim de finançament dopat per la capitalitat estatal, i reforçat per un dumping fiscal que converteix Madrid en el motiu, essencialment, únic de la "España vaciada". O quina altre explicació teniu per a que a Madrid s'executin més del 100% de les inversions previstes cada any -o sigui, que en pressuposten i n'executen de noves sobre la marxa- mentre que a Catalunya amb prou feines se n'executi una tercera part?

Com cada cop que es parla del finançament català,  a les Espanyes tothom ha posat el crit al cel, titllant als catalans d'insolidaris, de jueus, d'usurers, de xantatgistes i de tot el que se us pugui imaginar. De nou, s'han publicat taules dient quants calés perdrien els espanyols si Catalunya tingués un règim fiscal a l'estil del basc. Alguns s'han atrevit a xifrar aquesta pèrdua en uns 20.000 milions d'euros.

És curiós, perquè aquestes notícies també es llegeixen a Catalunya i has de ser molt unionista, o molt solidari - Una paraula interessant. En parlaré després - per a no adonar-te que si aquests 20.000 milions no van a Espanya serà perquè es queden a  Catalunya, i que això potser permetria que enlloc d'executar un terç de les inversions, se n'executés el 100%, o més i tot, com a Madrid.  

Alguns opinadors madrilenys -ells, precisament- diuen que el que és just és que qui té més pagui més. Ho diuen obviant que Madrid és la que té més i que, si bé és la que paga més, després també rep molt més. Fins al punt que la inversió prevista s'executa per sobre del 100%. En realitat Madrid no és la que paga més. La que paga més és Catalunya. I com no és la capital d'un estat (reconeguem que per mèrits propis dels polítics processistes) ha de patir el dumping fiscal de Madrid.

Mal que ens pesi, els catalans som solidaris amb els espanyols. Hem de ser solidaris amb els espanyols perquè aquesta és una condició de l'espanyolitat. Serem solidaris amb els espanyols mentre no siguem un estat independent. Mentre siguem una dependència d'Espanya serem solidaris. De forma inevitable.

Un comentari sobre la paraula "dependència". A l'anglès es distingeix entre la paraula "dependency", que és un territori que es troba sota la jurisdicció administrativa d'un altre, com una colònia; i la paraula "dependence", que estableix una relació entre dos conceptes, de forma que un precisa de l'altre d'alguna forma. El concepte de "independència" prové directament de l'anglès: deixar de ser una "dependency" per a exercir completament la pròpia sobirania. la frase "avui tots els estats són  interdependents" és certa, perquè tots els estats tenen dependència de bens, productes, serveis...  d'altres estats, però no és cert que uns estats siguin "dependències" d'altres. Se'n cuidaran prou. Políticament, el que caracteritza als estats és,  precisament, que són una ·"no-dependency", és dir que són independents. 

Una cosa és tenir dependències, i l'altre ser una dependència. És molt diferent, i la frase "avui tots els estats són  interdependents" juga a la confusió amb els significats del mot "dependència". No us deixeu prendre el pel. Ens cal la independència per a ser. La independència et permet triar amb qui vols ser interdependent. per mi, amb Espanya, la mínima interdependència possible, si us plau.

"Solidaritat" és una altre paraula que cal rumiar. M'ha costat molts anys copsar-la. La paraula solidaritat  ens parla d'una propietat d'unicitat i de integritat estructural. Quan es mou un sòlid, totes les partícules del sòlid es mouen "solidàriament". Quan una comunitat ha de fer front as un pagament, és la comunitat que en respon "solidàriament". El que és important assenyalar aquí és que per enlloc apareix "l'empatia" o la "voluntarietat" dels components de l'organisme "solidari".

La solidaritat és una característica imposada. Els espanyols són solidaris entre ells perquè la reputissima constitució així ho mana i ordena. No per una qüestió de voluntarietat, o perquè castellans, andalusos i extremenys em caiguin molt bé i sóc molt empàtic amb ells i vull que els meus imposts serveixin per a fer-los feliços. No va per aquí. Si sóc solidari amb la resta dels espanyols és perquè hi ha una llei que m'obliga a ser-ho. Si els espanyols decideixen fotre's daltabaix d'un barranc, els catalans de la comunitat autònoma de Catalunya, en tant que espanyols, també ens n'haurem, solidàriament,de fotre daltabaix. 

Rumiem-ho, fugir de la solidaritat espanyola és, potser, el millor motiu per a la independència de Catalunya.

Penseu-hi. Els espanyols són molt solidaris. Ho són tant que el bé d'un, si és madrileny, és el bé de tots (que no són madrilenys). Ja ho deia Ayuso, interpretant com ningú el concepte de "solidaritat": "Madrid es España, y España es Madrid". Per això els espanyols no tenen cap problema amb el dumping fiscal de Madrid i que Espanya s'estigui convertint en el seu hinterland, buit i espoliat. Tant els hi fa, perquè mentre hagi un sol espanyol que sigui feliç a Madrid (i ja us dic que ara mateix n'hi han molt que ho són), la resta dels espanyols (que no són a Madrid) també seran solidàriament feliços. I s'ho creuen. 

Sent precisos, potser no tots s'ho creuen. Però els efectes són els mateixos. Poso un exemple numèric per a reblar-ho: Suposem deu persones. Una té quaranta euros. dues en tenen cinc cadascuna, les altres set, no tenen res. La solidaritat espanyola diu que els 50 euros pertanyen solidàriament a tots i, per tant, a cadascú li correspon una part de cinc euros. Ideal, no? Els problemes comencen aquí: en realitat només el que en té quaranta pot gaudir de l'abundància. Els que tenen cinc viuen bé, sense estridències. La resta han de fotre's. Però aquí entra la solidaritat al rescat, si més no sobre el paper. Tots han de sentir-se solidàriament feliços.

És curiós això de la solidaritat. Un no és empàtic i voluntàriament és solidari. És just al contrari: un és solidari de forma obligada i, en conseqüència, ha de ser empàtic, li agradi o no. Perquè si no, això de la solidaritat inter-territorial espanyola no funciona. 

Si analitzem al grup dels deu espanyols solidaris de l'exemple, un cop la solidaritat ha fet efecte, es veu que els que tenen i gaudeixen dels quaranta euros, defensen aferrissadament  que aquest és el millor dels sistemes. Potser s'ho creuen i tot. Si més no, són conscients que aquest sistema els beneficia com a ningú: són els madrilenys. Els que tenen cinc procuren no fer soroll, que encara els tocarà el rebre, i aprofitar els seus cinc euros reals: són bascos i navarresos. La resta es reparteixen entre els que creuen  que el sistema és bo i, de forma sorprenent, creuen que els han tocat cinc euros per cap. Encara que no els vegin, o hagin d'anar a Madrid a gaudir-los. Aquests són els estúpids. Estan també els que s'adonen que no els ha tocat res, però com que a la resta tampoc, ja els sembla bé. Aquests se'n van a Madrid a gaudir dels seus suposats cinc euros. Són els mesquins.  També hi han els que s'adonen que no els toca res i diuen que el sistema és una presa de pel i que la solidaritat espanyola és una puta merda. Aquest demanen un concert com bascos i navarresos o, directament, la independència. Són els catalans. No cal dir que tota la resta els titlla de traïdors, de garrepes, d'insolidaris i de ser la causa de tots els mals del col·lectiu.  Bé. L'exemple numèric només és una metàfora més o menys encertada.

Quan des de Catalunya es malda per aconseguir la independència, o en el seu defecte, es parla d'un concert econòmic o de, simplement, que s'executi la inversió prevista, a Espanya es posen rabiosos, els ull se'ls injecten amb sang i els puja la bilirubina. Perquè no hi ha res pitjor per a un espanyol que la insolidaritat. Els hi va, literalment, la vida tal com l'entenen.

El problema és que ells ja ho saben que sense Catalunya, el model de súper-capital madrilenya no és possible. El problema és que o fotem el camp aviat, o la súper-capital madrilenya també xuclarà a Catalunya. El problema és que quan això passi -i si no som independents aviat, passarà- Madrid també col·lapsarà en no tenir res més que consumir.  Si no fotem el camp aviat, Catalunya s'acaba aquí. Ara va de debò. Potser quedarà alguna cosa, potser, fins i tot, es dirà Catalunya. Però sense llengua, sense cultura, sense arrels ni tradicions, sense els noms dels llocs, sense la gent. Un lloc erm, brut i devastat. No serà Catalunya. Si de cas "El solar" que deia aquell general fatxa.

Què passaria sí...

 A pilota passada, el resultat de les eleccions europees permeten rumiar sobre moltes coses. En poso una: la circumscripció electoral és única i, a diferència de les eleccions al "Congreso", aquestes no es veuen distorsionades per les circumscripcions provincials. A Europa tots els vots valen igual. A mi em sembla el més just, tenint en compte que els diputats segueixen la disciplina de partit i, per tant, en cap cas representen als votants de la seva província. Més aviat és just el contrari: sotmeten els vots dels ciutadans de la província respectiva als dictats de les direccions madrilenyes.

Amb aquesta lògica de circumscripció única resulta que els 61 diputats de l'estat espanyol han quedat repartits així:

22, PP; 20, PSOE; 6, Vox; 3, Ara Repúbliques; 3, Sumar; 3, SALF; 2, Podem; 1, Junts; 1, CEUS.

Vaig a fer un joc: què passaria si en lloc de 61 diputats, en considerés 350, com al congreso. 

He de multiplicar el nombre de diputats de cada partit per 5.74, i obtinc:

PP, 126; PSOE, 115; Vox, 34; Ara Repúbliques, 17; Sumar, 17; SALF, 17; Podem, 11; Junts 6, CEUS, 6. En total 349. Perdo un diputat pels arrodoniments. No afecta gaire.

És interessant comparar amb els resultats actuals al "congreso"

PP, 137 diputats; PSOE, 121; Vox, 33, Bildu+ERC+BNG, 14;  Sumar, 27; Podem, 4; Junts, 7, SALF no té representació al Congreso, tot i que  probablement Vox sigui el partit més afí.

El que s'observa és que PSOE i PP estan inflats. La resta de partits més o  menys al voltant els mateixos escons, alguns per sobre i d'altres per sota. Destaca la pèrdua de suports de Sumar, que en part sembla que tornen a Podemos; i l'aparició de SALF que, segurament, es pot interpretar com un increment important de l'extrema dreta.

Amb totes les  objeccions que es puguin fer, aquest joc il·lustra que el sistema d'eleccions per circumscripcions provincials afavoreix a PP i PSOE que estan inflats, i castiga als tercers. Tradicionalment, el tercer era el partit comunista, i ara és Vox. El sistema de circumscripció única no afecta als partits locals quan són capaços de disputar el primer lloc provincial als partits  d'abast estatal. De fet, la circumscripció única pot afavorir-los lleugerament quan les províncies amb més implantació dels partits locals estan molt poblades, perquè en aquest cas, els vots no es veuen penalitzats.

En fi, els sistemes de "representació" democràtica mai seran tan purament democràtics com la veu i el vot de cada individu particular (només jo em puc representar a mi mateix). Acceptant una certa cessió, àdhuc  pèrdua de sobirania personal, els sistemes representatius podrien ser una bona aproximació a la participació dels particulars als afers comunitaris. 

Però, és clar,  aquesta representació es limita a votar un cop cada quatre anys, en llistes tancades dissenyades per a servir als interessos de les cúpules dels partits, i amb una representació que depèn del lloc on es vota. Tot això sense parlar de les interferències dels poders de l'estat, com el judicial, en la prohibició de les llistes, o el seu disseny, o la tria dels candidats o, directament, dificultar subreptíciament el vot des de l'estranger per a perjudicar o afavorir a determinats partits, o la intervenció dels Parlaments prohibint debats o tramitacions de lleis.

La democràcia és una gran idea. Els "sistemes democràtics", en canvi, en són la perversió.  Els catalans en podríem escriure un llibre. 

Prou. Només era el joc del "què passaria sí..."

Amnistia, eleccions i meditació estoica.

 Avui s'ha publicat al BOE la llei d'amnistia.

Espero que tots els que han patit les represàlies de l'estat en puguin treure un profit. Si és que, és clar, decideixen acollir-se'n. Que serveixi per alliberar-los de la persecució de l'estat espanyol. Ho espero de debò. És per aquesta molta gent que la llei d'amnistia val la pena.

Tot i així, crec que tots faríem bé de no refiar-nos el més mínim. No em semblaria estrany si, al final, l'aplicació d'aquesta llei acaba sent retorçada. L'estat ha pactat la llei d'amnistia amb fàstic i oposició interna, i ha estat més fruit de les necessitats electorals de Pedro Sánchez que no d'una voluntat democràtica. 

És important això, perquè l'oposició interna -notablement, la judicatura- ja ha començat els moviments per a aigualir els efectes de la llei. En particular, crec que aniran a pel president Puigdemont. Sospito que el molt honorable i el seu advocat Gonzalo Boye en són ben conscients d'aquesta situació. Pel seu propi bé, segurament el més segur per al president a l'exili sigui romandre a Catalunya Nord. Si més no fins que sigui ben clar que els jutges no el podran detenir. Arribat el moment, tampoc aniria a Barcelona sense una escorta de confiança absoluta. Estic convençut que les clavegueres de l'estat consideren la possibilitat d'atemptar contra la seva vida. Digueu-me paranoic.

En tot cas, espero que l'amnistia serveixi per a la majoria. 

És significatiu el cas de Jordi Sánchez. Sembla que renunciarà a demanar l'aplicació de la llei, per tal d'esperar al resultat de la denúncia de la persecució soferta que va presentar al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). Serà interessant. L'aprovació i aplicació de la llei d'amnistia pot fer que diverses causes presentades a tribunals internacionals acabin en no res, en considerar-se que l'amnistia constitueix una reparació. Evitar condemnes internacionals a l'estat espanyol ha estat un dels arguments a favor de la llei d'amnistia. Caldrà seguir aquests processos internacionals.

Des del darrer post, a l'abril, fins avui, hi han hagut les eleccions al Parlament de Catalunya, i les eleccions al Parlament Europeu. Una bona part dels votants independentistes s'han abstingut a totes dues votacions. Els partits polítics independentistes semblen desconnectats dels seus votants. Aquesta desconnexió també afecta als partits d'esquerres i, a tots dos comicis s'ha pogut observar l'entrada i el reforçament de les opcions racistes i xenòfobes. El poble, els més rics i els més pobres, voten ultradreta. I la cada cop més reduïda classe mitjana ja no sap a qui votar, després d'anys i anys de fer-ho i comprovar que el vot es va tornant cada cop més inútil.

El sistema en conjunt sembla estar en decadència. En el temps que ha anat des del darrer post de l'abril al d'avuí he tingut temps de llegit "La défaite de l'Occident" del francès Emmanuel Todd. Un llibre que parla justament d'això: de la decadència de la civilització occidental i de la d'Europa, en particular. Todd  en fa l'anàlisi i defensa la tesi que aquesta decadència és fruit de molts factors, i que té a la guerra entre Rússia i Ucraïna, i en com s'està desenvolupant, la seva mostra més virulenta, sagnant i perillosa.

El món va malament. Al nostre país, a Catalunya, al nostre petit racó de món hauríem de ser capaços de redreçar. No serà gens fàcil. Cal sumar els esforços de molta gent. Cal poca gent per a malbaratar esforços, Cal molt de temps per aconseguir resultats. Cal poc temps per a destruir-los. Sempre és més difícil fer que desfer. L'esforç sostingut no té per què obtenir recompensa. L'esforç, sovint esgotador, també sovint només afecta l'entorn més proper. És així.

Caldrà acceptar-ho, doncs. Estoicament. Si el nostre millor esforç, sostingut, només serveix per a redreçar una mica l'entorn que ens envolta, aleshores cal fer-ho. Perquè el nostre entorn, el meu entorn, el teu, el seu, el de tots nosaltres, junts, és el nostre país. Vet-ho aquí. És el nostre deure envers els demés, i envers nosaltres mateixos el tractar de fer que el nostre entorn proper sigui, cada dia, una mica millor. Ni que sigui amb una millora infinitesimal, gairebé imperceptible.  Ni que alguns dies, només es pugui aspirar, i que això sigui una gran victòria, a que el nostre entorn no es degradi gaire. Només podem comptar amb el nostre millor esforç, i el que hagi de ser, serà. Llegiu a Marc Aureli. 

No sembla gran cosa, però no hi ha més, i ho és tot. I jo crec, vull creure fermament, que això que penso jo també ho pensa molta gent d'aquest país. Crec que amb l'esforç sostingut de tots els que pensem així farem que aquest país es redreci i sigui lliure. Crec que hi ha molta gent a molts altres països que també pensen això mateix. Crec que faran el seu millor esforç per redreçar llur país. 

Vull creure en la gent i que, malgrat  l'avarícia i les guerres, un altre món és possible.