Pàgines

diumenge, 29 de juny del 2008

Visca la selecció catalana!

Avui la selecció nacional ha guanyat la Blanes Golden Cup 2008, memorial Àlex Ros, d'hoquei patins.

Enguany han participat, a més de Catalunya i el club d'hoquei Blanes, les seleccions nacionals de Suïssa, França, Itàlia i Angola.

Estic content per aquesta victòria i espero que sigui un altre pas endavant en la consecució del reconeixement oficial de les seleccions nacionals catalanes.

Una gran alegria per l'èxit dels valents nois de la selecció nacional de hoquei.

Felicitats als component de la selecció, al club de hoquei Blanes per organitzar l'event, i a les seleccions participants per l'esperit esportiu demostrat.

Junts l'acabarem portant.

Una nació, una selecció!

divendres, 27 de juny del 2008

Crisi, Klein i Bassas

La "Doctrina del xoc" de Naomi Klein és un referent d'aquest bloc. El llibre desenvolupa la teoria que el Capitalisme neoliberal aprofita situacions traumàtiques; dictadures, guerres -àdhuc provocant-les- desastres climàtics, per a aplicar "teràpies de xoc" econòmic encaminades a transferir empreses públiques i serveis socials de titularitat pública a mans privades; a desregular el mercat de treball i les mesures de protecció social; i a eliminar les barreres proteccionistes per permetre l'entrada d'inversió i capital estranger. En el seu llibre la Naomi Klein denuncia que els pretesos èxits econòmics associats a aquestes teràpies de xoc provoquen en el social l'aparició d'una minoria rica que ha liderat la implantació de la teràpia de xoc i una majoria pobre, explotada i reprimida que n'ha estat i n'és la víctima.

Se m'acut que questa teoria la podrem aplicar a nosaltres mateixos durant aquesta crisi: Se'ns ve a sobre una crisi general: financera, energètica, de recursos. Les elits neoliberals veuen en aquesta crisi l'oportunitat de l'aplicació de la teràpia de xoc a escala planetària. Ja han començat. A la UE tenim les directives de les 65 hores, una retallada flagrant i vergonyosa i, de forma sorprenent, sense contestació per part de la població; i tenim la directiva del retorn o de la vergonya que criminalitza als treballadors immigrants sense papers, i els desposseeix de qualsevol dret. També, de forma indignant, no hi ha contestació.

Com pot ser que no hi hagi contestació? tan bé es viu a la UE, tan convençuts estem que no ens atraparà la crisi? que podem permetres aquestes directives que atempten contra els treballadors? quin és l'argument, que jo desconec, que ningú ha sabut donar-me'n raó, per a tanta tranquil·litat? Potser és l'Eurocopa? Panem et circenses? I quan falti el panem, què?


Canvi de tema. El Bassas plega. Serà que el Joan Ferran, del PSC se n'ha ensortit? Està carregant-se la "crosta nacionalista" dels mitjans de comunicació de la Corpo. En nom de la "pluralitat" buscarà substituir-la per una "crosta socialista" a l'estil de l'RTVE?

El Bassas plega per discrepàncies amb la direcció. En el seu comiat parla de diferencies de format i continguts entre el que proposava la direcció de l'emissora i la seva pr`pia concepció del programa. No ha explicat més que això. Que cadascú interpreti el que vulgui.

Tanmateix, un apunt: jo vaig passar de ser un seguidor fidel del Bassas fins que amb el govern de Maragall, vaig començar a sentir cada cop més incomoditat com a militant d'Esquerra quan escoltava la tertúlia "El matí". Durant el govern Montilla, la sensació de desassossec en escoltar la tertúlia era habitual. La meva impressió és que tertúlia esdevenia un cos a cos entre col·laboradors pro-convergents i col·laboradors pro-govern d'Entesa, però amb un factor comú, la crítica constant, desqualificadora, molts cops fregant l'insult al votant, des de totes dues bandes, cap a Esquerra. La sensació que tenia molts cops en escoltar la tertúlia era que Esquerra era la culpable de tot, fos on fos i passés el que passés, al final uns i altres acabaven fent d'Esquerra la bèstia dels cops.

I vaig fer el que s'acostuma a fer quan no t'agrada una cosa: vaig deixar d'escoltar la tertúlia.

Res d'estrany, tampoc escolto la COPE.

Però, en tot cas, que el Bassas plegui em sembla una pèrdua terrible. El Bassas és un referent. Personalment podria no estar d'acord amb les seves opinions o amb el discurs dels seus col·laboradors, però d'això a tractar de censurar-lo van moltes passes i és inacceptable.

Si en Bassas plega perquè el PSC l'ha fet fora, perquè a la seva tertúlia tot sovint es repartia estopa contra el govern aleshores estem parlant de censura. D'atac a la llibertat d'expressió. D'atac a la llibertat de tots.

A veure si ho entenen els senyors del PSC: vostès no tenen dret a decidir el que escolto o no escolto. Això ho trio jo. No em prenguin per imbècil, que no ho sóc. Sàpiguen vostès, per si encara no els han dit, que la censura és una cosa que fa molt fatxa.

"Espanya tortura com a la dictadura!"

Del Vilaweb del dijous. Espanya no difondrà una campanya de la UE contra la tortura ("La tortura és inacceptable"). Perquè? doncs perquè Espanya en surt retratada: l'any passat divuit persones van morir mentre estaven "custodiades" per un policia o un funcionari de presons.

Hi ha alguna cosa pitjor que la pena de mort "legal": la pena de mort encoberta i amb tortura.

Els governs són els responsables últims de les forces de seguretat. Dit d'una altra forma: els polítics tenen les mans tacades de sang. El poder mata.

La notícia del Vilaweb:

DIJOUS, 26/06/2008 - 06:00h

Espanya no difon una campanya europea contra la tortura

Avui és el Dia Internacional contra la Tortura · Més de dues-centes denúncies per tortura al nostre país l'any passat

Al nostre país es presentaren, l'any passat, dues-centes set denúncies de tortura, segons un informe de la Coordinadora per la Prevenció de la Tortura. La majoria es presentaren a Catalunya, però també al País Valencià, on gairebé es van duplicar, i a les Illes Balears, on es van reduir a la meitat, amb relació al 2006. Aquestes dades s'han fet públiques amb vista al Dia Internacional contra la Tortura, que és avui. I la Comissió Europea hi participa llançant una campanya contra aquesta xacra, que Espanya no difondrà.

El Ministeri d'Afers Estrangers espanyol diu que participa en la campanya, perquè es fa des de la Comissió Europea, i que ha distribuït el material a les ambaixades, però no té constància que es faci a territori de l'estat espanyol.

Aquest fet no sorprèn la Coordinadora, que recorda que Espanya apareix als informes d'Amnistia Internacional (pdf) i als dels dos últims relators especials de les Nacions Unides contra la Tortura, perquè encara la practica.

S'han adherit a la campanya onze dels vint-i-set estats membres de la Unió: Alemanya, Bèlgica, Dinamarca, Eslovènia, França, Hongria, Malta, Portugal, Regne Unit, Romania i República Txeca.

Augmenten les denúncies de tortura

Segons l'informe de la Coordinadora per la Prevenció de la Tortura, les denúncies per aquesta pràctica han augmentat força aquests últims anys al nostre país. Ara, això no vol pas dir que hi hagi més tortures, sinó que hi ha més consciència de la importància de denunciar-la als tribunals.

Així mateix, s'hi exposa que els mossos d'esquadra són els més denunciats a Catalunya i els funcionaris de presons, els tercers; en canvi, al País Valencià, és la policia local, la més denunciada; i a les Illes Balears, on solament van presentar-se set denúncies, aquestes concernien la policia espanyola, la guàrdia civil i la guàrdia municipal.

Finalment, s'hi diu que divuit persones van morir mentre es trobaven sota custòdia d'algun funcionari públic (policia o funcionari de presons), el doble de l'any 2006.








dimecres, 25 de juny del 2008

guanyarem menys

Tots guanyarem menys. El Trichet avisa que el Banc Central Europeu potser tornarà a apujar els tipus d'interès, o sigui, que els préstecs seran més cars, d'aconseguir i de tornar; i també diu que cal moderació salarial, és dir, que els salaris pugin menys que els preus.

És dir, que tots hem de guanyar menys. Bé, tots, tots, no. Només la majoria.

També és estrany quan ens diuen que la "desacceleració" ens fa a "tots" guanyar menys però, en canvi, també parlen de creixement de l'economia, menys del previst això sí. Si l'economia creix, com és que tots hem de guanyar menys? de fet, aquesta és la pregunta del milió: si la "riquesa" del planeta en els darrers 40 anys no ha parat de créixer, com és que no s'han eradicat la fam, la pobresa, l'analfabetisme i la violència?

Doncs potser és que aquesta economia és l'economia dels que guanyen més i per a que pocs guanyin, tota la resta hem de guanyar menys. No només hem de guanyar menys nosaltres, també hauran de guanyar menys els nostres fills i els nostres nets.

Dic guanyar menys i no ser pobres. Ser pobre vol dir estar mancat de productes essencials i bàsics: menjar, aigua, roba, medecines, habitatge, educació bàsica, seguretat, temps de lleure i de descans.

Ser pobre te una doble vessant: és pobre qui, objectivament, no assoleix un determinat nivell econòmic atenent a l'entorn social en el que es mou. Ser pobre és també la percepció subjectiva de la insatisfacció material

Tanmateix, si l'entorn social és tot el món, aleshores resulta que la majoria de la gent del món és, objectivament, pobre comparant-la amb el nivell mig de la UE o dels EUA. La percepció objectiva i subjectiva de pobresa són suficients per explicar l'emigració.

Jo em pregunto. Quina és la percepció objectiva i subjectiva de riquesa o pobresa que tenim a casa nostra? com ens està afectant la crisi? què farem quan comencem a dubtar de forma seriosa que les nostres necessitats essencials i bàsiques estiguin garantides? dit d'una altra forma: quan no ens atrevirem a afirmar que no som pobres? què farem si caiem en la pobresa?

I sobretot, com hem permés que n'hi hagi tanta arreu?

"Tots" serem més pobres, que és la forma que no et sàpiga tant greu.

Si més no, a la majoria.

dissabte, 21 de juny del 2008

Contra la Directiva de Retorn

La directiva de retorn es va aprovar el passat 18 de juny al Parlament Europeu per 376 vots a favor, 206 en contra i 109 abstencions.

Populars (grup on s'integren PP i UDC) i liberals (CDC), en general la dreta europea fins a l'extrema dreta, ha votat a favor en bloc. El grup socialista, ha votat dividit, segons els "interessos" de cada estat. En particular, el PSOE ha votat a favor amb l'excepció de tres europarlamentaris del PSC: Josep Borrell i Raimon Obiols que van votar en contra, i Martí Grau, que es va abstenir. Per aquest motiu, tots tres han vist com el PSOE els obria un expedient per haver trencat la disciplina de grup.
En contra han votat els verds (IC), l'Aliança Lliure Europea (Esquerra) i l'Esquerra Unitària, que aplega diversos partits comunistes europeus.

CGT ha emès el següent comunicat en què explica en què consisteix la directiva de Retorn i convidant a participar en els actes i mobilitzacions:


La Directiva de Retorn d’Immigrants instaura el feixisme a Europa

Aquest dissabte 21 hi ha manifestacions i concentracions en diferents ciutats contra la Directiva de Retorn.

El dimecres 18 de juny ha estat el dia de la vergonya, el dia europeu de la caça de la persona immigrant, el dia que els drets humans van deixar de ser universals. Aquest dia ha estat aprovada la Directiva sobre la detenció i l’expulsió de les persones estrangeres pel parlament Europeu., en el seu redactat aprovat anteriorment pels governs de la Unió Europea.

La Directiva de la Vergonya es construeïx bàsicament sobre dues mesures repressives: la generalització antidemocràtica de tancament arbitrari fins a 18 mesos de les persones sense papers; i la tornada forçosa sense possibilitat de tornar a trepitjar territori europeu durant 5 anys. Europa es transforma en una fortalesa militaritzada al mateix temps que un paradís per al moviment de capitals, productes i serveis, i militaritza i criminalitza el simple fet de ser immigrant sense recursos ni papers, éssers humans que seran forçats a retornar, sense possibilitat de tornar a trepitjar sòl europeu, com si de perillosos delinqüents es tractés.

La Directiva de Retorn aprovada, constitueïx l’expressió màxima de la reculada calculadament dissenyada per les elits polítiques i econòmiques europees en matèria de drets humans. Aquesta agressió se centra ara en la legitimització de la inexistència de drets per a les persones immigrants, per a qui tenim preparats presons especials sense garanties jurídiques i amb temps de detenció arbitraris a més de la tornada forçosa sense possibilitat de tornar.

Però una vegada donat aquest pas qui assegura que en breu termini no eliminin drets fonamentals a qui ostentem el dubtós títol de ser ciutadans/es? Ara amb més afany i menys traves les forces de seguretat dels països de la UE podran dedicar-se amb impunitat a la caça de l’immigrant, esport despreciable de tonalitats feixistes iniciat a la Itàlia de Berlusconi, però que amb una mica més d’hipocresia la resta de països europeus estan disposats a posar en pràctica. Aviat veurem les estadístiques d’aquestes indignes i particulars olimpíadas, en les quals es disputa el primer lloc de ser el país que més immigrants caci i expulsi. Molt ens temem que els primers llocs caminaran entre el regne d’Espanya i la república d’Itàlia.

Però la vergonya d’aquest dia, no l’ostenten només els governs i europarlamentaris, és sens dubte la vergonya de tots i totes, dels qui som europeus/es, de les societats embriagades de consumisme i por, és la vergonya de la nostra incapacitat per a donar resposta al capitalisme totalitari d’una UE, que més enllà de la crisi provocada pel no irlandès al nou Tractat, està disposada a imposar el seu govern antidemocràtic de les multinacionals i de les finances per sobre dels drets i necessitats de les persones. El problema no resideix en la Directiva de Tornada, ni en la Directiva de les 65 hores, el problema és la UE com projecte polític del capitalisme globalitzat i esclavizador de països, pobles, treballadors/es i immigrants.

La CGT reitera el seu compromís en la denúncia i en la lluita contra la UE, i ens seguim preguntant “UE, per a què?, per a qui?”. I les respostes són desgraciadament tossudes: per a crear una superpotència militaritzada i antidemocràtica i per als rics de la política, el comerç, la indústria i les finances. Cridem a unir esforços contra la UE del capital i la guerra, contra la precarietat i l’exclusió, contra la distribució desigual dels drets i de la riquesa. Aquest el nostre únic camí.

Aquest dissabte 21 hi ha manifestacions i concentracions en diferents ciutats contra la Directiva de Retorn. Fem una crida a participar i mobilitzar-nos en totes elles, i en les pròximes mobilitzacions que els col·lectius immigrants organitzin.

Secretaria d’Acció Social Comitè Confederal CGT

divendres, 20 de juny del 2008

obres, rodalies i aves

Els mesos abans de l'arribada de l'AVE a Barcelona van estar marcats pels incidents continuats, per les avaries i per la desesperació de milers d'usuaris. L'arribada de l'AVE no va millorar gaire les coses i el mateix dia de l'estrena es van produir incidents.

El tram de via que entra a Sants està potes enlaire. El monstruós calaix que s'alça a la Rambla Badal segueix les obres implacablement deixant entreveure de forma cada cop més clara l'aberració urbanística que s'està perpetrant. El carrer de Sant Antoni té la banda que dona al Parc de l'Espanya Industrial amagat als vianants. El mateix parc té la sortida que dóna a la rampa espiral tancada a causa de les obres del túnel d'accés a Sants-Estació. A Sants el malson de l'AVE continua. És evident i innegable.

D'altra banda, però, només parant atenció als mitjans, podria semblar que les coses s'han arreglat.

El cas, però, és que no s'ha arreglat. Segurament el problema no té la mateixa intensitat que abans de l'arribada però existeix i no se'n parla, o se'n parla poc. L'arribada de l'AVE a Barcelona no ha restaurat un servei en condicions. Millor que el dels moments més caòtics potser sí, però en cap cas amb una qualitat acceptable.

La continuació de les obres en direcció a Girona no fan més que assegurar que el mal servei continuarà per una bona temporada.

Els usuaris ho saben. Ho saben perquè ho pateixen. Ahir: una avaria a Montgat, combinada amb una avaria a Montcada. La gota que va vessar el vas va ser quan quan es va obligar als usuaris a fer transbordament del tren que ja anava amb mitja hora de retard. Els usuaris, exasperats, van tallar les vies a Montcada durant mitja hora més.

AVE, Alta Velocitat per a Ex-usuaris de pont aeri, és dir, usuaris d'empresa que paguen molt més que els usuaris de rodalies, i que han de poder arribar amb els seus vestits elegants immaculats a la propera reunió.

No com els usuaris de rodalies, que poden ser tractats com ramat.

Jo soc dels que van en ramat. Punyetera gràcia que fa.

És el que passa quan es privatitza un servei public. Millor dit quan un servei públic es converteix en monopoli privat: que el negoci de debò està en el servei d'elit, i que el servei popular és, més aviat, una molèstia per al proveïdor del servei que tracta de reduïr-ne els costos tant com pot.

I en això estem. Per a permetre a uns milers d'executius moure's amb facilitat entre Barcelona i Madrid, a les rodalies de Barcelona, abans pel sud, ara pel nord, que les bombin. Entre nord i sud, enmig, les obres del túnel (ai! la Sagrada Família!) i resarem perquè no passi cap desgràcia.

Molts milers d'assalariats (assalariats dels caps, comandaments i recursos humans que fan servir l'AVE) que depenen de les rodalies per anar a la feina cada dia han de fotre's.

Després els de l'AVE voldran que els de rodalies treballem 60 hores setmanals, end diran que cal moderar els salaris i que ens hem d'apretar el cinturó

Això sí, ells viatgen amb AVE.

dimarts, 17 de juny del 2008

Gore, Huguet i Académie

Tres notícies que m'han cridat l'atenció:

Al Gore dóna suport a Barack Obama
. Recordo la campanya "We can solve it" de la Live Earth Community, un dels invents de Gore.T enia en el seu lema alguna cosa del "yes we can" d'Obama. Segons diu el Vilaweb, Gore donarà tot el seu suport al candidat demòcrata. Per mi, aquesta era una connexió necessària i, en certa mida, previsible. Si s'aconsegueix ficar a Hillary en el ticket, els demòcrates ja han guanyat.

Tanmateix, m'agradarà veure quina mena de suport dona Gore a Obama. Tornarà a l'arena política? Participarà del govern o es mantindrà fora, com una mena de consciència crítica? Jo crec que avui, Gore és més a la vora de ser un líder mundial, capaç de remoure consciències i incitar a accions, que el que pugui arribar a ser Obama com a president. El subtil poder de Gore és un poder que pot transformar el món. Tanmateix, el poder de Gore és menys aprehensible que el del propietari del botó nuclear. No dubto que a Gore el motiva el poder, però quina mena de poder? Canviarà ser una veu que parla a les consciències per un lloc de comandament als EUA?


Segona: Josep Huguet, al seu bloc, critica l'assemblearisme al congrés d'Esquerra. Diu que: "un model de congrés assembleari depèn absolutament de la casualitat de qui s'inscrigui i de la casualitat dels que hi vagin. És una ruleta russa. Pensar que els presents al congrés representem els 10.000 militants d'Esquerra és un error. Això no és democràtic."

Doncs no hi estic gens d'acord. Per mi, el fet de poder anar lliurement al congrés i que el meu vot valgui tant com el de Carod-Rovira, Puigcercós, Carretero, Bertran o de l'Avi Papitu de Can Carallot, militant des del temps de la República, o de la Súper-Xènia de l'IES Gran Barrufet, militant de les JERC des de la setmana passada, és una gran cosa. La meva crítica és que si no vaig poder anar lliurement va ser: primer perquè calia pagar; segon perquè el plantejament era de sessions maratonianes; tercer, perquè fins molt tard no es va dir on es faria el congrés. En la meva opinió, es podia haver dividit el congrés en sessions més curtes, posem que de 9 a 18:00; segona, la documentació s'hauria d'haver pogut adquirir de forma voluntària allà, en comptes d'incloure-la al preu del congrés; tercera: el transport dels congressistes hauria d'haver anat a càrrec d'Esquerra.

Entenc que a priori no se sabia quanta gent assistiria i que era difícil fer previsions de locals. Llavors potser que fem un pas al front i per a cites futures comencem a parlar de congressos virtuals, no? potser es podria començar a pensar en interconnectar per xarxa els casals i dotar-los de xat de veu i de videoconferència. Potser la e-democràcia és un pas massa gran i encara prematur per a aplicar-lo al país, però potser sí és una opció viable, més barata, més ecològica i més democràtica, més assembleària, per al meu partit

Tercera: El senat francès ha iniciat el debat per al reconeixement del català, tanmateix, això espanta a l'acadèmia francesa que exigeix la retirada de l'esmena constitucional que ho permetria. Segons l'Académie, això és un atemptat, ull, a la identitat nacional (francesa).

És dir, la identitat nacional francesa es una cosa tan feble que el simple reconeixement que existeixen llengües regionals és percebut com un atac.

I saps què? que tenen raó. Perquè la identitat nacional francesa, com l'espanyola, no és diversa. És monolingüe i uniforme.

Jo ara podria dir que una altra visió de França és possible. Que es possible ser francès parlant català, basc, occità o bretó. Que no hi ha cap atac a la unitat de França per reconèixer oficialment aquestes llengües.

Però seria mentida. Espanya i França són models unitaris. Les llengües autòctones són un gra al cul dels estats. Estats que fan la nació. Que són la nació, amb una llengua i una cultura, i punt.

Aquestes llengües regionals, pròpies o autòctones -llengües, i prou, en realitat- són un atac a la identitat nacional de la mateixa forma que els nouvinguts immigrants han de renunciar a les seves cultures d'origen per a "integrar-se" en el model únic. Només hi ha una forma de ser francès, com només hi ha una forma de ser espanyols. No hi ha més identitat que l'oficial. Per tant, cal negar la simple existència de la diferència. Es la negació de les identitats. No parlo d'identitats nacionals, parlo d'identitats personals, parlo de la identitat lingüística. Parlo de que l'estat et nega el "jo". Et diu que una part teva, de tu mateix, és una raresa, o un perill, a extingir. L'estat et vol mutilar. La teva llengua, autòctona, regional, pròpia, el teu patois, no és el de l'estat i, per tant, t'estigmatitza, l'has d'amagar i negar-ne la teva pertinença a la comunitat lingüística rebel.

Tot això és el que ha dit l'Académie quan parla d'atemptat a la identitat nacional. O el que diuen a Madrid quan reclamen "llibertat" per poder parlar castellà a Catalunya. Quin cinisme.

Tal vegada, però, potser la nova generació dels polítics francesos han entès que el món està canviant i donaran aquest pas tímid de reconèixer que, malgrat que tota la Gal·lia està ocupada pels romans, hi han, però, unes petites viles on uns gals irreductibles continuen parlant les velles llengües dels ancestres. I que, potser, només potser, aquests són els autèntics herois de la Gal·lia.

diumenge, 15 de juny del 2008

Alerta del LEAP pel segon semestre d'enguany

A la web del LEAP, en el comunicat públic GEAB, núm. 26 (especial d'estiu 2008), vaticinen que les "turbulències dels darrers dotze mesos no han estat més que un feble avançament" del que està a punt d'arribar.

Segons el LEAP, els següents fenòmens marcaran els esdeveniments dels propers sis mesos:

1 - Ensorrament del dòlar (1 € = 1,75 $ en acabar el 2008). Pànic als EUA.

2 - Trencament (desacoblament) dels sistema financer mundial.

3 - Setembre del 2008: Confirmació de l'¡ensorrament de l'economia real dels EUA.

4 - UE: La perifèria de la UE entra en recessió. El nucli s'alenteix. La perifèria som nosaltres. El nucli és l'eix franco-alemany.

5 - Àsia: Inflació i caiguda de les exportacions

6 - Amèrica llatina: Dificultats creixents, malgrat això, creixement sostingut a la major part de la regió. Mèxic i Argentina en crisi.

7 - Món àrab: els règims pro-occidentals a la deriva. Elevat risc d'explosió político-social sobre l'eix Egipte-Marroc.

8 - Increment de risc d'atac a l'Iran.

9 - explosió i col·lisió de bombolles especulatives.


La setmana passada, un professor d'ESADE venia a dir alguna cosa semblant: ens trobarem en el pinyol de la crisi en tornar de vacances, pel setembre.

Aquesta gent s'estan mullant, es juguen el prestigi i, el millor o el pitjor de tot, els seus pronòstics els podrem comprovar en breu.

Quin juju, no?

dijous, 12 de juny del 2008

vaga de transportistes

La vaga dels transportistes és potser el foc més important que ha encès la pujada sostinguda i contínua del preu del petroli.

No és pas l'únic foc. S'afegeix al dels pagesos i els pescadors i demà, a el de la vaga de taxistes.

És dir: els sectors que paguen benzina.

No volen apujar preus perquè això els faria perdre clients, per això demanen el gasoil professional o una rebaixa en els impostos sobre els carburants.

A mi em sembla que deixar de pagar impostos no és cap solució. Els impostos serveixen per pagar els serveis públics i la seguretat social. No es pot desvestir un sant per vestir-ne un altre.

Tal com ho veig jo, més tard o més d'hora, caldrà repercutir la pujada del petroli en els costos de transport. És inevitable. Serà inevitable que els productes s'encareixen per a repercutir el preu, més car, del transport. La pujada del preu del petroli repercutirà, encara més, en la butxaca dels consumidors. No hi ha volta de fulla.

Això provocarà, del cert, un descens del consum amb conseqüències previsibles: descens de l'activitat econòmica i més atur. No queda tan lluny.

La tornada de vacances ens portarà indicadors negatius. Podem preveure que el sector turístic notarà la crisi. Ja l'està notant. Podem preveure que les contractacions de temporada seran menors.

No tinc ni idea de quina forma es podrà regular aquesta pujada de preus. Potser al màxim que es pot aspirar és a impedir el dumping, o sigui, prestar serveis o vendre productes per sota del preu de cost amb l'objectiu de destruir la competència.

El cas de molts transportistes és el d'autònoms que, o pel seu compte o subcontractats, realitzen els transports. Pel que expliquen són molts els autònoms en el sector del transport. Es veu que molts aturats han triat aquesta via: capitalitzar l'atur i comprar un camió. Per aquest motiu, hi ha molta oferta. És un sector amb molta competència i, darrerament, començava a escassejar la feina. La pujada del combustible ha estat la gota que ha fet vesar el cas.

Deia aquest matí un col·laborador del Bassas a Catalunya Ràdio que aquesta vaga acabarà quan la senyora del transportista li digui al marit, "si no entren diners, no mengem", o quan el banc demani que toca pagar la hipoteca o el préstec pel camió. Deia que per això la vaga s'està fent a principis de mes. Per tenir marge per a recuperar part de les pèrdues.

Potser te raó, o potser no. Si realment encara tenen a perdre, la vaga es trencarà aviat. Si no tenen res a perdre, això pot durar. Jo crec que hi han sectors que si l'escalada de preus continua es plantejaran deixar-ho córrer i buscar-se la vida fent una altre cosa. Jo crec que això passarà amb pagesos i pescadors. Amb el transport és d'esperar que s'acabarà repercutint el preu del combustible, per una banda i que hi haurà un ajustament del sector per l'altra.

Hi hauran moltes famílies que patiran. Ara, ells. Després, tota la resta, nosaltres.

Llavors ve la UE aprovant les 60 hores setmanals (65 per col·lectius especials com els metges).

60 hores que es poden repartir, per exemple, fent 8,5 hores de dilluns a diumenge, o bé 10 hores de dilluns a dissabte i ...tot el diumenge de festa! o també podria ser 12 hores diàries de dilluns a divendres: entrar a les 9:00 i sortir a les 22:00, amb una hora per dinar. Tot pel mateix salari que ara.

Això ho han aprovat els ministres de la UE. El parlament europeu ho ha de referendar.

Els empresaris ho aplaudeixen i parlen de flexibilitat laboral.

No havíem dit de treballar menys hores per a repartir millor la feina? No parlàvem de la setmana de 35 hores?

Caldrà reaccionar contra aquesta agressió. Ho farem o no ho farem? Jo tinc els meus dubtes. A mi em fa l'efecte que molts transportistes, pagesos i pescadors estan fent vaga perquè, senzillament, ja no tenen res a perdre. Perquè no els surt a compte treballar.


Molts treballadors d'altres sectors encara tenen molt a perdre. Malgrat l'encariment de tot, encara poden perdre. Encara la majoria s'anirà de vacances i encara la majoria pot aguantar un encariment més gran de tot. Per la majoria, això de la vaga dels transports només és una molèstia.

HI han uns fets: el sistema menja petroli i el petroli cada vegada és més car. Més car per escàs i més car per especulació. El cas, però és que en la lluita contra el temps per canviar de models energètics, de consum i socials cal actuar amb fermesa i decisió.

Amb quin objectiu? jo aposto per canviar a un model basat en energies renovables, amb generació i distribució més eficients, amb eficiència energètica i sostenibilitat ambiental. I en la defensa dels drets fonamentals de tots i la protecció especial dels més dèbils. Aposto per mantenir la cohesió social. Per garantir la seguretat social, l'atur, les pensions, el sistema públic d'ensenyament i sanitat. Tota la transició cap al nou model s'ha de fer amb aquests objectius estratègics.

El que sembla, però, és que els poders no estan disposat a seguir aquesta via. A què ve això de les 60 hores? és que pretenen substituir el petroli per músculs humans? Es preveu una baixada de l'activitat econòmica i més atur... i ens diuen que haurem de treballar 60 hores a la setmana? és el cinisme dut a l'extrem: en un món d'aturats, els pocs treballadors seran explotats fins a l'extenuació... En nom de què? de la competitivitat? del PIB? del compte de resultats? del preu de les accions?

Espero que els irlandesos ens donin una alegria carregant-se el tractat de Lisboa. El penúltim intent de l'Europa neoliberal per a xuclar als treballadors fins l'última gota de la seva sang.

M'agradaria pensar que reaccionarem, però em temo que ho farem tard i malament. Em temo que anirem aguantant. Anirem aguantant però veurem com la majoria cada vegada es va fent més petita. Anirem veient com van caient sectors en la desesperació i potser la majoria d'avui acabarà sent la minoria.

Llavors, potser, quan la majoria estigui desesperada, quan a la majoria ja no li surti a compte treballar, llavors serà quan es protestarà, o no, o potser ja no hi haurà res a fer.

Un altre món és possible, però el temps de canviar-lo és ara.

És un bon moment per recordar aquesta cita del pastor protestant Martin Niemöller, que ens diu que cal lluitar contra la tirania des del principi.

"Quan els nazis van vindre a buscar els comunistes,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era comunista,

Quan van empresonar els socialdemòcrates,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era socialdemòcrata,

Quan van vindre a buscar els sindicalistes,
no vaig protestar,
perquè jo no era sindicalista,

Quan van vindre a buscar els jueus,
no vaig protestar,
perquè jo no era jueu,

Quan van vindre a buscar-me,
no hi havia ningú més que poguera protestar.
"

dimarts, 10 de juny del 2008

peak-oil

El petroli s'acaba? només ens queda la cova?


Ens hem polit molta de l'energia solar emmagatzemada en forma de combustibles fòssils, però també cal dir que l'eficiència energètica del sistema industrial i social ha estat nul·la. En resum, des de la revolució industrial fins avui, el que s'ha fet és malbaratar energia.

L'energia solar en temps real, tant directa com indirecta és més, que suficient per abastir el món. És un càlcul simple, la densitat de potència a l'entrada de l'atmòsfera és de 1367 wats/m² en promig. Si considerem només la meitat de la superficie de la Tierra (a l'altra meitat és de nit) tenim que cada hora la terra rep una energia de de 1.7x10^17 wats-. Això és un parell d'ordres de magnitud superior a l'energia elèctrica que es genera a tot el món... durant un any (7x10^15 Wh)!! No ens fregim perquè l'atmòsfera ens blinda i arriba menys potència a la biosfera. En superície amb l'eficiència actual dels sistemes solars podriem arribar a una energia de 2.16x10^20 Wh/ any (font: http://omega.ilce.edu.mx:3000/sites/ciencia/volumen3/ciencia3/119/htm/sec_6.htm)

Bé, podem fer totes les objeccions que vulguem a aquests número, però la conclusió és evident: si aprofitem bé l'energia solar directa i indirecta disposem d'una font d'energia suficient.

El problema és que a dia d'avui no som capaços d'aprofitar tota aquesta energia: Ni som capaços d'emmagatzemar-la e forma massiva com no sigui en envasaments i les piles d'hidrogen encara han de fer un xup-xup; ni la nostra societat ni la nostra indústria tenen eficiència energètica.

Segons un expert que va sortir al 30' d'ahir, si avui s'encetés una política de canvi de font d'energia decidida, es trigaria no menys de 10 anys en adaptar la societat a la nova font.

La qüestió és que tenen raó els que afirmen que el zenit en la producció de petroli, el peak-oil, es va produir el juliol del 2006, aleshores no disposem de 10 anys per a preparar el canvi. El canvi ja porta dos anys en marxa i ara estem veien els primers símptomes de la destrucció ràpida (i violenta?) del sistema social i productiu basat en el petroli. Si com diuen els optimistes, el peak-oil arribarà en un parell d'anys, aleshores la situació segueix sent negra, però si més no, hi ha més temps per mitigar-la en part.

El que és terriblement sospitós és que el G7 li demani als països productors que n'augmentin la producció i aquests responguin que hi ha prou petroli al mercat i que els preus alts no responen a una escassedat real.

Pot ser, no dic que no, potser hi ha qui està especulant amb el preu del petroli. Però la pregunta és: qui? ja estaria identificat, no? Potser és que realment hi ha més demanda i els productors no produeixen més perquè, senzillament, no poden.

I això em porta a la següent reflexió: una màxima del liberalisme diu que l'estabilitat depèn de la confiança dels mercats. Aleshores, per mantenir la confiança cal "administrar" la informació. per això el ZP no reconeix que hi ha crisi, o que el PIB creixerà per sobre d'un determinat % (i després l'OCDE en rebaixa les previsions, però la gent no se'ls escolta tant). En resum, per mantenir la "confiança" dels mercats, menteixen. Mentir en aquests casos no té cap implicació ètica o moral, és simplement la tècnica liberal habitual per mantenir la "confiança" dels mercats. El liberalisme acull en la seva essència la mentida.

Aleshores, si mentir és la tècnica habitual, podem tenir la sospita que potser no és tan descabellat que el peak-oil ja s'hagi produït, que realment la demanda està augmentant i que la producció, en canvi, com a molt només es manté o, fins hi tot, decreix.

Tanmateix, potser el peak-oil encara no s'ha produït. Aleshores, algú està especulant. I llavors ens trobem que les revoltes de la fam o fer pa per donar-lo a les màquines en comptes de als homes és el resultat d'especular. Especular tampoc té cap implicació moral o ètica. És simplement, la forma financera i elegant, que tenen els accionistes de crear riquesa virtual allà on no n'hi ha o, àdhuc, on només hi ha misèria, o. de forma prodigiosa, creant-hi misèria real, que de tot hi ha. Això, en realitat és causat per l'altre element essencial del liberalisme: la cobdícia.

El liberalisme acull en la seva essència constituent la mentida i la cobdícia. Els resultats són els que són.

Malgrat el luxe i els vestits elegants, només parlem de mentiders cobdiciosos. Molt humà tot plegat. Tan humans com els milions d'éssers humans que passaran gana o es moriran de gana.

Però, en fi, m'he desviat el tema. Jo només volia dir que no crec que només ens quedi la cova. Jo crec que ens en sortirem. Ens en sortirem perquè, malgrat tot, hi ha molta més gent bona que dolenta. Ens en sortirem perquè la gent és bona i prefereixen col·laborar i treballar en equip a competir, prefereixen compartir o intercanviar més que comprar o vendre. És molt més humà. És la forma natural de fer les coses. No estic desbarrant ni m'he tornat hippie. Els argentins, durant el corralito, van veure com tot un sistema i una forma de vida s'ensorraven. A l'Argentina van arribar a morir nens de gana, la classe mitjana gairebé va desaparèixer. Què van fer? es van organitzar, van muntar una economia paral·lela basada justament en això: l'intercanvi, el compartir, la solidaritat, l'autogestió, el cooperativisme... i van sobreviure.

Bé, potser encara queda fins que arribem a aquests extrems, potser no hi arribarem i feliçment jo només soc un pessimista apocalíptic irredempt, tant de bo que així sigui.

Però avui, un professor d'ESADE vaticinava la castanya forta just per al setembre, a la tornada de vacances. S'equivoca? potser sí, però no sembla una bona idea fer una declaració que et pot assenyalar davant del claustre i dels alumnes com el professor que abans de vacances va pronosticar la fi del món i ja veus.

Hi ha qui diu que no, que això no passarà i clavant un fort cop de puny a la taula donen un argument definitiu, amb un somriure de victòria: "Això s'arreglarà perquè si no es posa remei, s'ensorraria tot i no li interessa a ningú. Es trobarà la solució". I llavors jo penso. Està clar que no li interessa a ningú, però vostè m'està dient que s'arreglarà el problema perquè les seves conseqüències no les vol ningú, però no em diu res sobre les causes del problema. Ningú vol les conseqüències, però i si les causes persisteixen? I si resulta que la solució passa per acceptar que les causes en part són inevitables i en part, algunes conseqüències també? I perquè hem d'acceptar com a dogma de fe que la ciència ens salvarà? Quina diferència hi ha entre confiar en un miracle de la ciència i dir que Déu dóna de menjar cada dia als ocells del camp?

La majoria de la gent, per sort, no només és bona. També és raonablement espabilada i li veu les orelles al llop i per això el LIDL i el DIA i els xinesos i els paquistanesos cada dia que passa tenen més clients. I el bicing es morirà "d'èxit " si l'ajuntament no hi posa remei, i es venen menys cotxes i potser enguany farem les vacances a la Barceloneta, i una costellada a les Planes que s'hi pot anar a peu i és una excursió molt maca i, per si m'escolten, a veure si abaixen el preu de la llenya, collons!

diumenge, 8 de juny del 2008

Resultats eleccions a Esquerra

De www.esquerra.cat:

"Puigcercós i Ridao nous president i secretari general

Joan Puigcercós és el nou president d’Esquerra en haver aconseguit 2.616 vots, el 37,22% dels 7.037 vots emesos (70,92% del cens electoral) en una jornada electoral que ha transcorregut amb absoluta normalitat. Joan Carretero ha obtingut 1.937 vots amb un percentatge del 27,56%. Ernest Benach ha rebut el suport de 1.875 militants, el 26,68%. I Jaume Renyer ha aconseguit 569 vots, el 8,10%.

Joan Ridao ha estat el candidat més votat. El nou secretari general d’Esquerra ha sumat 2.636 vots, el 37,52%. Rafel Niubò ha quedat el segon lloc, amb 1.671 vots, el 23,79%. Rut Carandell ha sumat 1.384 vots, el 19,70%. I Uriel Bertran, finalment, ha obtingut 1.294 vots, el 18,42%."


Felicitats a Joan Puigcercós i Joan Ridao.

Felicitats també a Joan Carretero pel seu extraordinari resultat.

Potser hi hauran companys que se sentiran desanimats. Però que cap se senti derrotat. Avui hem guanyat tots.

Ara cal unitat i consens. És necessari sumar i renovar. Durant el proper congrés cal definir el discurs i l'estratègia que han d'engrescar i activar el partit i el país.








dissabte, 7 de juny del 2008

Jo, Puigcercós i Ridao.

D'aquí a poques hores s'encetarà el procés electoral per a triar el nou president i secretari general d'Esquerra.

Demà votaré i ho faré per Joan Puigcercós i Joan Ridao.

Espero que la participació sigui massiva i que en acabar el dia el partit en surti més unit que mai.

Espero que Puigcercós i Ridao es posin la front del partit i liderin la consecució d'un bon finançament per Catalunya, que permeti prestar serveis universals, de qualitat i assequibles a tots els catalans, vinguin d'on vinguin, amb papers o sense, parlin la llengua que parlin; un bon finançament que permeti construir el país, defensant la llengua i buscant-ne el seu màxim reconeixement i defensant el el territori, les muntanyes, els rius, les platges i el mar; un bon finançament que permeti construir el camí cap a la independència; un bon finançament perquè és el primer pas per a qualsevol projecte de futur; perquè és un pas que podem donar i cal donar.

Votaré a Puigcercós i a Ridao perquè a Esquerra sumem tots.

Perquè l'Esquerra que jo vull és Independentista, Ecologista, Socialdemòcrata.

Tots tres eixos a l'hora.

divendres negre

L'euribor està per sobre del 5%. El petroli ha arribat ha tocar els 138.34$. Les borses europea i americana han baixat. Avui ha estat un divendres negre. Tot això són signes, i per alguns realitats punyents, d'una cosa que sabíem:

Que s'acosta una crisi com mai no s'havia patit. S'acosta, perquè encara no ha vingut el pitjor.

També sabem quins són els elements que l'expliquen:

El zenit de la producció de petroli. S'ha assolit, o està a punt de fer-ho, la quantitat màxima de producció diària de barrils. Cada cop s'extreu menys petroli, però cada cop hi ha més demanda.

Combinem això amb els efectes del canvi climàtic que es tradueixen, de moment, en la necessitat de més energia per fer front a situacions climàtiques extremes (sequeres, inundacions, temporals...) cada cop més habituals, a la destrucció d'infraestructures com a conseqüència d'episodis climàtics violents, a la desertització de zones de cultiu i els conseqüents moviments migratoris cap a zones que ara hauran d'afrontar dèficits energètics, de recursos i d'infraestructures per l'augment de la població

La crisi financera provocada per les hipoteques subprime als EUA. Fenomen que també s'ha repetit a UK i Espanya. Els bancs han comptat com beneficis les hipoteques d'alt risc que han venut a altres bancs, però ara no es poden realitzar els beneficis perquè no hi han quartos per pagar. No era riquesa real sinó especulació. Els bancs es deuen calers entre ells. Per tant s'apuja el preu del diner.

L'especulació. Les borses han viscut en el seu món especulatiu fins avui, però ara és massa evident que l'aparent riquesa sobre la que es mouen no correspon a riquesa real i han de fer una correcció, per tant baixaran. Tampoc baixaran gaire, buscaran altres productes per seguir amb el negoci de l'especulació i, de fet, ja n'han trobat algun, com els aliments, i segurament tornaran a pujar.

Hi ha qui especula, però també hi ha qui ho pateix. Hi han llocs del món on s'estan produït el que alguns anomenen les revoltes de la gana. Hi ha molta gent que de cop es troba que no li arriba per menjar i esclata la violència. Passa avui al tercer món, però poca broma, que té números que ens pot passar aquí també.

El TN d'aquesta nit ha estat revelador:

Transportistes i camioners tallant les autopistes... protestant pel preu del gasoil.

Pagesos fent tractorades... protestant pel preu del gasoil.

Pescadors amarrats a port i repartint peix gratis... protestant pel preu del gasoil.

No se si em deixo algú més. Tots els sectors que depenen directament dels combustibles estan acollonits perquè veuen que els seus marges de beneficis s'han esfumat. A molts d'ells aviat no els sortirà a compte treballar perquè, directament, perdran calers si ho fan.

Bé, ells són els primers perquè reben el cop directe del preu del gasoil, però no tinguem cap dubte que després venim la resta.

Malgrat el to apocalíptic d'avui, però, no és la fi del món. Però està clar que aquesta crisi tindrà conseqüències i moltes coses canviaran. Canviaran a bé o a mal i això depèn de molts factors. Nosaltres som un dels factors.

El que sí tinc per cert que patirem mentre canvien.

dimecres, 4 de juny del 2008

Candidate Obama

Atenent als resultats d'aquesta nit passada, sembla que Barack Obama serà el candidat a la presidència dels Estats Units.

Personalment, hauria preferit Hillary Clinton. Perquè? El meu desconeixement sobre tots dos candidats és molt gran., maltgrat tot, per les referències que he anat llegint d'un i altre, els tipus d'elector que tenen cadascú d'ells o per la imatge que han projectat al em semblava més interessant Hillary Clinton.

He de reconèixer que parlant d'aquest tema amb gent diversa, només he trobat una persona que coincidís amb les meves preferències. Cal dir que, si més no en el meu cercle habitual, Obama arrasa.

Alea jacta est, Obama serà el candidat. Pel que deien els diaris digitals avui no es pot descartar que la Clinton acabi fent ticket i sigui la candidata a la vicepresidència. Des d'aquí, el tàndem sembla imbatible per als republicans (jo hi posaria a més a Al Gore). Tothom coneix Obama i Hillary. Qui coneix McCain?

Espero, confio, desitjo la victòria dels demòcrates. No es que em faci unes il·lusions especials. Malgrat el seu discurs no es canvien les coses en quatre anys. Ni tan sols es pot afirmar que vulguin canviar les coses de veritat.

I això que hi han moltes coses a canviar, començant per afrontar seriosament els reptes que el canvi climàtic, o la crisi energètica, o la sortida de l'Irak, o d'altres han plantejat als Estats Unit.

Qüestions que també ens afecten a aquesta banda de l'Atlàntic. Els grans reptes dels EUA són també, en bona part, els reptes que té plantejada la Unió Europea, tot i que potser avui Europa els té més ben encarats.

Malgrat tot, malgrat que està per veure si serà president, malgrat que està per veure quines seran les seves polítiques, malgrat el mal cos que m'ha deixat la crònica de l'entrevista d'Obama amb el lobby jueu dels EUA i les seves declaracions sobre Jerusalem i el programa nuclear iranià, malgrat tots els dubtes... cal agraïr a Obama, però també a Hillary, i a aquesta extraordinari competició democràtica entre els dos candidats, el haver transmès tanta energia i haver remogut consciències.

Potser ha estat només un èxit de l'equip de campanya d'Obama però avui, com el primer cop que la vaig sentir, segueix emocionat-me el Yes, we can.



Yes We Can (Barack Obama Song) per
Will.I.Am

It was a creed written into the founding documents that declared the destiny of a nation.
Yes we can.
It was whispered by slaves and abolitionists as they blazed a trail toward freedom.
Yes we can. Yes we can.
It was sung by immigrants as they struck out from distant shores
and pioneers who pushed westward against an unforgiving wilderness.
Yes we can. Yes we can.
It was the call of workers who organized;
women who reached for the ballots;
a President who chose the moon as our new frontier;
and a King who took us to the mountain-top and pointed the way to the Promised Land.
Yes we can to justice and equality.
(yes we can, yes we can, yes we can, yes we can...)

Yes we can to opportunity and prosperity.
Yes we can to opportunity and prosperity.
Yes we can heal this nation.
Yes we can repair this world.
Yes we can. Si Se Puede
(yes we can, yes we can, yes we can, yes we can...)

We know the battle ahead will be long,
but always remember that no matter what obstacles stand in our way,
nothing can stand in the way of the power of millions of voices calling for change.
We want change!
(We want change! We want change! We want change...)

We have been told we cannot do this by a chorus of cynics who will only grow louder and more dissonant.
We've been asked to pause for a reality check.
We've been warned against offering the people of this nation false hope.
But in the unlikely story that is America, there has never been anything false about hope. We want change!
(We want change! I want change! We want change! I want change...)

The hopes of the little girl who goes to a crumbling school in Dillon are the same as the dreams of the boy who learns on the streets of LA;
we will remember that there is something happening in America;
that we are not as divided as our politics suggests;
that we are one people;
we are one nation;
and together, we will begin the next great chapter in America's story with three words that will ring from coast to coast;
from sea to shining sea - Yes. We. Can.
(yes we can, yes we can, yes we can, yes we can, yes we can, yes we can, yes we can, yes we can...)




dimarts, 3 de juny del 2008

sardanes, educació, congrés

Apunt nocturn i ràpid per encetar el juny.

Ahir al Matí de Catalunya Ràdio, l'Antoni Bassas va posar la sardana "Juny", que es veu que és una tradició de cada any al seu programa. Feia temps que no escoltava una sardana. El meu avi Joaquim era una gran amant de les sardanes. En tenia un munt de gravades en cintes de caset. Els meus avis anaven a ballades de sardanes, es posaven a la vora de la cobla i enregistraven l'actuació. També recordo com algun cop que m'havia quedat a dormir a casa seva, pel matí sentia com del menjador arribava la música de cobla de les sardanes que el meu avi escoltava per la ràdio.

Ahir, després de tant de temps, vaig tornar a sentir una sardana pel matí.

La música del país forma part del nostre bagatge cultural i identitari. Em fa l'efecte que avui s'ha fet un gran esforç de recuperació de música folk i popular. Segurament, la música i la dansa de sardana estan en una categoria diferent. Les sardanes estan més a prop de la música clàssica que de la música popular.

Des del món de la sardana s'ha fet un esforç per actualitzar i/o fer més popular aquesta sonoritat: gent com Pascal Comelade o Santi Arisa han aportat innovació. S'ha pogut veure la fusió de la sardana i altres ritmes, àdhuc amb música de cinema. En la dansa, la introducció dels punts lliures ha estat una aportació revitalitzadora. Tanmateix, fa de mal dir que estiguem davant un fenomen popular. Sens dubte que quasi sense excepcions a les festes majors algun dia hi ha una actuació de cobla i una ballada de sardanes, però això no sembla suficient com per afirmar que la dansa i estigui en el seu millor moment. L'academicisme de la sardana, en canvi, fa que molts músics de conservatori la considerin de forma seriosa com una opció per a la creació.

Potser seria interessant portar la sardana a les escoles, la música i la dansa. Incloure-la de forma explícita en els programes d'ensenyament de la música. Propiciar, perquè no, l'aprenentatge d'instruments de cobla. Fer de la dansa, els punts llargs i curts, comptar i repartir, un exercici de psicomotricitat per a la mainada. Estimular la creació de colles sardanistes dins les mateixes escoles. Què millor que utilitzar la pròpia música del país per a l'aprenentatge musical? Encara que, pel que tinc entès, la música a les escoles es limita al cant i s'obliden els instruments.

Potser el que caldria és replantejar-se l'ensenyament de la música a les escoles. De la música i de moltes altres coses. Avui s'ha sabut que la conselleria d'ensenyament del conseller Ernest Maragall (vagi-se'n, senyor Maragall!) havia amenaçat a les escoles amb no aprovar el programa educatiu si no es feia la tercera hora de castellà. Es trencava d'aquesta forma el pacte subscrit entre Esquerra i el PSC. Finalment, l'enrenou que s'ha girat (i potser que Esquerra s'ha plantat, però no ho sabrem) han fet que la conselleria hagi fet marxa enrere.

Diuen que Ernest Maragall encara va més per lliure que son germà. Jo crec que al President Maragall algunes maragallades li sortien bé. A son germà, no. El seu germà ha aconseguit desfer gairebé del tot la bona feina que la consellera Marta Cid (Esquerra) va fer durant el govern tripartit i que va culminar amb el pacte nacional per l'educació. Avui, amb l'escola alçada en armes contra la conselleria, parlar de pacte nacional sembla impossible. Aquesta emprenyamenta del sector se l'ha manegat tot solet el senyor Ernest. Diguem també, però, que de Madrid han llençat càrregues de profunditat, com la refotuda tercera hora.

És que no escolta Ernest Maragall? No és el primer cop que se li han de parar els peus. Potser l'imminent congrés d'Esquerra l'ha dut a pensar que Esquerra sortirà aviat del govern i això li deixarà les mans lliures per a fer i desfer? Educació és una conselleria que Esquerra hauria d'haver-se quedat. Hauria d'haver estat la nineta dels ulls del partit republicà. Mai no em cansaré de repetir aquest vell eslògan: "l'escola és l'escut de la República". Els repartiments de carteres van posar aquesta en mans del PSC, però està clar que des d'ERC s'ha continuat vetllant per la més preuada -la que construeix el futur del país- de les conselleries del govern. De Maragall només es pot demanar la dimissió.

El PSC, però, es deu veure fort. Avui han tornat a deixar en evidència al conseller Baltasar (IC-Verds). Dit sigui de pas, però, Baltasar potser també hauria de fer un pensament i plegar.

Mentrestant, el conseller Tresserras (Esquerra) sembla ser que conseguirà portar cap a Catalunya els papers que encara resten a Salamanca: els darrers presoners de guerra republicans a la presó feixista coneguda com "Archivo de la guerra civil". No només això, sembla que estem a la vora d'aconseguir la reciprocitat i el retorn de TVC al País Valencià a través de la TDT, així com la reciprocitat, també per TDT amb les TVIB (la TV de Balears). Poc a poc, però Tresserras fa bona feina.

Esquerra ha d'estar al govern d'Entesa, però ha de ser-hi forta. Cal que hi sigui. És necessària.
El proper dissabte cal anar al congrés d'Esquerra i votar per a reforçar Esquerra al govern.

És, no en tinc pas cap dubte, el que més convé a Catalunya.