dimarts, 3 de juny de 2008

sardanes, educació, congrés

Apunt nocturn i ràpid per encetar el juny.

Ahir al Matí de Catalunya Ràdio, l'Antoni Bassas va posar la sardana "Juny", que es veu que és una tradició de cada any al seu programa. Feia temps que no escoltava una sardana. El meu avi Joaquim era una gran amant de les sardanes. En tenia un munt de gravades en cintes de caset. Els meus avis anaven a ballades de sardanes, es posaven a la vora de la cobla i enregistraven l'actuació. També recordo com algun cop que m'havia quedat a dormir a casa seva, pel matí sentia com del menjador arribava la música de cobla de les sardanes que el meu avi escoltava per la ràdio.

Ahir, després de tant de temps, vaig tornar a sentir una sardana pel matí.

La música del país forma part del nostre bagatge cultural i identitari. Em fa l'efecte que avui s'ha fet un gran esforç de recuperació de música folk i popular. Segurament, la música i la dansa de sardana estan en una categoria diferent. Les sardanes estan més a prop de la música clàssica que de la música popular.

Des del món de la sardana s'ha fet un esforç per actualitzar i/o fer més popular aquesta sonoritat: gent com Pascal Comelade o Santi Arisa han aportat innovació. S'ha pogut veure la fusió de la sardana i altres ritmes, àdhuc amb música de cinema. En la dansa, la introducció dels punts lliures ha estat una aportació revitalitzadora. Tanmateix, fa de mal dir que estiguem davant un fenomen popular. Sens dubte que quasi sense excepcions a les festes majors algun dia hi ha una actuació de cobla i una ballada de sardanes, però això no sembla suficient com per afirmar que la dansa i estigui en el seu millor moment. L'academicisme de la sardana, en canvi, fa que molts músics de conservatori la considerin de forma seriosa com una opció per a la creació.

Potser seria interessant portar la sardana a les escoles, la música i la dansa. Incloure-la de forma explícita en els programes d'ensenyament de la música. Propiciar, perquè no, l'aprenentatge d'instruments de cobla. Fer de la dansa, els punts llargs i curts, comptar i repartir, un exercici de psicomotricitat per a la mainada. Estimular la creació de colles sardanistes dins les mateixes escoles. Què millor que utilitzar la pròpia música del país per a l'aprenentatge musical? Encara que, pel que tinc entès, la música a les escoles es limita al cant i s'obliden els instruments.

Potser el que caldria és replantejar-se l'ensenyament de la música a les escoles. De la música i de moltes altres coses. Avui s'ha sabut que la conselleria d'ensenyament del conseller Ernest Maragall (vagi-se'n, senyor Maragall!) havia amenaçat a les escoles amb no aprovar el programa educatiu si no es feia la tercera hora de castellà. Es trencava d'aquesta forma el pacte subscrit entre Esquerra i el PSC. Finalment, l'enrenou que s'ha girat (i potser que Esquerra s'ha plantat, però no ho sabrem) han fet que la conselleria hagi fet marxa enrere.

Diuen que Ernest Maragall encara va més per lliure que son germà. Jo crec que al President Maragall algunes maragallades li sortien bé. A son germà, no. El seu germà ha aconseguit desfer gairebé del tot la bona feina que la consellera Marta Cid (Esquerra) va fer durant el govern tripartit i que va culminar amb el pacte nacional per l'educació. Avui, amb l'escola alçada en armes contra la conselleria, parlar de pacte nacional sembla impossible. Aquesta emprenyamenta del sector se l'ha manegat tot solet el senyor Ernest. Diguem també, però, que de Madrid han llençat càrregues de profunditat, com la refotuda tercera hora.

És que no escolta Ernest Maragall? No és el primer cop que se li han de parar els peus. Potser l'imminent congrés d'Esquerra l'ha dut a pensar que Esquerra sortirà aviat del govern i això li deixarà les mans lliures per a fer i desfer? Educació és una conselleria que Esquerra hauria d'haver-se quedat. Hauria d'haver estat la nineta dels ulls del partit republicà. Mai no em cansaré de repetir aquest vell eslògan: "l'escola és l'escut de la República". Els repartiments de carteres van posar aquesta en mans del PSC, però està clar que des d'ERC s'ha continuat vetllant per la més preuada -la que construeix el futur del país- de les conselleries del govern. De Maragall només es pot demanar la dimissió.

El PSC, però, es deu veure fort. Avui han tornat a deixar en evidència al conseller Baltasar (IC-Verds). Dit sigui de pas, però, Baltasar potser també hauria de fer un pensament i plegar.

Mentrestant, el conseller Tresserras (Esquerra) sembla ser que conseguirà portar cap a Catalunya els papers que encara resten a Salamanca: els darrers presoners de guerra republicans a la presó feixista coneguda com "Archivo de la guerra civil". No només això, sembla que estem a la vora d'aconseguir la reciprocitat i el retorn de TVC al País Valencià a través de la TDT, així com la reciprocitat, també per TDT amb les TVIB (la TV de Balears). Poc a poc, però Tresserras fa bona feina.

Esquerra ha d'estar al govern d'Entesa, però ha de ser-hi forta. Cal que hi sigui. És necessària.
El proper dissabte cal anar al congrés d'Esquerra i votar per a reforçar Esquerra al govern.

És, no en tinc pas cap dubte, el que més convé a Catalunya.
Publica un comentari a l'entrada