dimarts, 17 de juny de 2008

Gore, Huguet i Académie

Tres notícies que m'han cridat l'atenció:

Al Gore dóna suport a Barack Obama
. Recordo la campanya "We can solve it" de la Live Earth Community, un dels invents de Gore.T enia en el seu lema alguna cosa del "yes we can" d'Obama. Segons diu el Vilaweb, Gore donarà tot el seu suport al candidat demòcrata. Per mi, aquesta era una connexió necessària i, en certa mida, previsible. Si s'aconsegueix ficar a Hillary en el ticket, els demòcrates ja han guanyat.

Tanmateix, m'agradarà veure quina mena de suport dona Gore a Obama. Tornarà a l'arena política? Participarà del govern o es mantindrà fora, com una mena de consciència crítica? Jo crec que avui, Gore és més a la vora de ser un líder mundial, capaç de remoure consciències i incitar a accions, que el que pugui arribar a ser Obama com a president. El subtil poder de Gore és un poder que pot transformar el món. Tanmateix, el poder de Gore és menys aprehensible que el del propietari del botó nuclear. No dubto que a Gore el motiva el poder, però quina mena de poder? Canviarà ser una veu que parla a les consciències per un lloc de comandament als EUA?


Segona: Josep Huguet, al seu bloc, critica l'assemblearisme al congrés d'Esquerra. Diu que: "un model de congrés assembleari depèn absolutament de la casualitat de qui s'inscrigui i de la casualitat dels que hi vagin. És una ruleta russa. Pensar que els presents al congrés representem els 10.000 militants d'Esquerra és un error. Això no és democràtic."

Doncs no hi estic gens d'acord. Per mi, el fet de poder anar lliurement al congrés i que el meu vot valgui tant com el de Carod-Rovira, Puigcercós, Carretero, Bertran o de l'Avi Papitu de Can Carallot, militant des del temps de la República, o de la Súper-Xènia de l'IES Gran Barrufet, militant de les JERC des de la setmana passada, és una gran cosa. La meva crítica és que si no vaig poder anar lliurement va ser: primer perquè calia pagar; segon perquè el plantejament era de sessions maratonianes; tercer, perquè fins molt tard no es va dir on es faria el congrés. En la meva opinió, es podia haver dividit el congrés en sessions més curtes, posem que de 9 a 18:00; segona, la documentació s'hauria d'haver pogut adquirir de forma voluntària allà, en comptes d'incloure-la al preu del congrés; tercera: el transport dels congressistes hauria d'haver anat a càrrec d'Esquerra.

Entenc que a priori no se sabia quanta gent assistiria i que era difícil fer previsions de locals. Llavors potser que fem un pas al front i per a cites futures comencem a parlar de congressos virtuals, no? potser es podria començar a pensar en interconnectar per xarxa els casals i dotar-los de xat de veu i de videoconferència. Potser la e-democràcia és un pas massa gran i encara prematur per a aplicar-lo al país, però potser sí és una opció viable, més barata, més ecològica i més democràtica, més assembleària, per al meu partit

Tercera: El senat francès ha iniciat el debat per al reconeixement del català, tanmateix, això espanta a l'acadèmia francesa que exigeix la retirada de l'esmena constitucional que ho permetria. Segons l'Académie, això és un atemptat, ull, a la identitat nacional (francesa).

És dir, la identitat nacional francesa es una cosa tan feble que el simple reconeixement que existeixen llengües regionals és percebut com un atac.

I saps què? que tenen raó. Perquè la identitat nacional francesa, com l'espanyola, no és diversa. És monolingüe i uniforme.

Jo ara podria dir que una altra visió de França és possible. Que es possible ser francès parlant català, basc, occità o bretó. Que no hi ha cap atac a la unitat de França per reconèixer oficialment aquestes llengües.

Però seria mentida. Espanya i França són models unitaris. Les llengües autòctones són un gra al cul dels estats. Estats que fan la nació. Que són la nació, amb una llengua i una cultura, i punt.

Aquestes llengües regionals, pròpies o autòctones -llengües, i prou, en realitat- són un atac a la identitat nacional de la mateixa forma que els nouvinguts immigrants han de renunciar a les seves cultures d'origen per a "integrar-se" en el model únic. Només hi ha una forma de ser francès, com només hi ha una forma de ser espanyols. No hi ha més identitat que l'oficial. Per tant, cal negar la simple existència de la diferència. Es la negació de les identitats. No parlo d'identitats nacionals, parlo d'identitats personals, parlo de la identitat lingüística. Parlo de que l'estat et nega el "jo". Et diu que una part teva, de tu mateix, és una raresa, o un perill, a extingir. L'estat et vol mutilar. La teva llengua, autòctona, regional, pròpia, el teu patois, no és el de l'estat i, per tant, t'estigmatitza, l'has d'amagar i negar-ne la teva pertinença a la comunitat lingüística rebel.

Tot això és el que ha dit l'Académie quan parla d'atemptat a la identitat nacional. O el que diuen a Madrid quan reclamen "llibertat" per poder parlar castellà a Catalunya. Quin cinisme.

Tal vegada, però, potser la nova generació dels polítics francesos han entès que el món està canviant i donaran aquest pas tímid de reconèixer que, malgrat que tota la Gal·lia està ocupada pels romans, hi han, però, unes petites viles on uns gals irreductibles continuen parlant les velles llengües dels ancestres. I que, potser, només potser, aquests són els autèntics herois de la Gal·lia.
Publica un comentari a l'entrada