Pàgines

dijous, 29 de juliol del 2021

Feixisme: «Fer impossible la vida als no vaccinats»

A l'inici dels confinaments hi havia qui deia que "d'aquesta en sortirem millors". Era una afirmació de positivitat, de resiliència, de "les desgràcies no podran amb nosaltres, ans al contrari". Frases d'ànim que es diuen abans d'una prova difícil, d'un combat incert, d'una aventura arriscada...

Avui, vist amb distància, no crec que es pugui afirmar que sortirem millor. Encara no hem sortit. No sortirem millors. Potser no sortirem molt pitjor, però millor segur que no. Jo crec que sortirem, com a  mínim, desencantats. El Covid19 ha posat de manifest, sobretot, el pitjor que tenim com a societat.

Ha posat de manifest, de forma destacada al meu entendre, la mesquinesa, la roïnesa, de la societat en general. La seva misèria ètica. La seva enorme hipocresia.

Una societat que ha bescanviat, espantada i de forma completament acrítica, espais de llibertat individual i col·lectiva que s'havien guanyat a un elevat preu de sang, per una falsa seguretat. Els vaccins com a fetitxe. L'assenyalament dels no vaccinats com a, pràcticament, delinqüents. Assenyalament que és fa quan la meitat de la població encara no té la pauta completa i aquest percentatge té molt més a veure amb la manca de dosis per subministrar que no amb l'opció personal de no vaccinació.

Opció personal que, al meu entendre, és perfectament legítima. Els antivacunes no són els meus enemics. Puc entendre, perfectament, que una persona decideixi que no s'injectarà una substància estranya al seu cos. Puc entendre que algú decideixi no prendre una medecina. Puc entendre que algú decideixi menjar un determinat tipus d'aliments, i rebutjar-ne d'altres. Per mi, és molt senzill: el meu cos és meu, no de l'estat.

Per mi, l'argument per vacunar-me és molt clar: jo confio (no ho puc demostrar) que els vaccins "funcionen". Això vol dir que, en cas que em contagiï de Covid19, la probabilitat que el virus em faci mal (o eventualment em mati) serà més baixa que si no estic vaccinat  De cara als demés, és més probable que si em contagio la meva transmissibilitat sigui més baixa, perquè la meva càrrega viral probablement serà menor. 

Aquest és l'argument. El detall que cal tenir en compte és que sempre estic parlant de probabilitats. És dir, pot ser que, tot i vaccinat, acabi morint de Covid19; pot ser que, tot i no vaccinat, no agafi mai el Covid19, o que l'agafi i no em faci res, i la meva vida sigui centenària. Són probabilitats. El que passa amb les probabilitats i l'estadística, com explica Daniel Kahneman a «Thinking, fast and slow» és que els humans, en general, som molt dolents estimant probabilitats. Ens equivoquem sovint quan estimem probabilitats. El més important, el nostre relat personal  del món sovint ve determinat per aquesta estimació errònia de probabilitats.

El que cal adonar-se és que aquest relat personal del món el té tothom. Aquesta estimació errònia de les probabilitats afecta a tothom. Al seu llibre «Factfulness», Hans Rosling ens mostra com aquesta manca de correcció en l'estimació de probabilitats afecta, també, a aquells que decideixen polítiques de salut. 

L'autoritat no és infal·lible. Cal dir-ho. Cal tenir-ho ben present. Aquest darrer any i mig la pandèmia ho ha posat de manifest de forma continuada.

En canvi el capteniment de «l'autoritat» és el d'un ens infal·lible i coercitiu. Però no és infal·lible. I la capacitat de coerció és fruit d'un mandat democràtic, no és un atribut intrínsec. És una concessió. Quan els polítics actuen com una elit, com una aristocràcia, com els poderosos, com els que manen, enfront d'un poble que és el que calla i obeeix estem parlant de la fi de la democràcia i del segrest de la sobirania popular. 

Val a dir, però, que una bona part del poble ja se sent bé amb aquest segrest. 

A un dels extrems, l'aplaudeix. Col·labora en fer-lo efectiu: recordeu la «policia dels balcons»? no heu sentit mai a veïns que demanen «ma dura» amb els no vaccinats? o amb l'ús de les mascaretes? Exactament, què motiva a aquests veïns? la seva salut? o la seva adscripció incondicional a un ordre i una jerarquia? Per què és tan important per a aquests veïns que jo em punxi o em deixi de punxar el vaccí? Poden raonar aquesta necessitat de «ma dura» o és que, simplement, la «ma dura» és la seva forma de fer amb tot? És, més aviat, una posició política simplista. prendre partit per una opció, sense que calgui raonar res. Només definir uns «bons» i uns «dolents», un «nosaltres» i un «ells», uns «amics» i uns «enemics». Amb l'avantatge que «l'autoritat» està de part teva. La victòria està, gairebé, assegurada.

Anant al cantó contrari, què impulsa a tanta gent a no prendre cap mesura de seguretat? En l'extrem, com s'arriba al negacionisme dur? al que nega la mateixa existència del virus? Suposo que fins que no acabin ingressats a una UCI, o enterrats, ho continuaran negant. No és una qüestió de raonament. És, més aviat, una posició política simplista. prendre partit per una opció, sense que calgui raonar res. Només definir uns «bons» i uns «dolents», un «nosaltres» i un «ells», uns «amics» i uns «enemics», uns «informats i lliures» enfront «un ramat». El desavantatge que tenen és que «l'autoritat» és a la banda contrària.

Diria que entre aquests dos extrems hi ha una majoria per a la que la pandèmia està resultant, més que cap altre cosa, una dificultat afegida. Sovint una greu dificultat afegida. Una dificultat que ha impactat en la rutina diària de forma contundent, modificant-la de forma dramàtica.

Crec que aquests som la majoria. I què voldríem? Jo crec que molts voldrien tornar a fer una vida «normal» però això no passarà. «L'autoritat» està aprofitant la pandèmia per a la seva pròpia agenda. Una agenda que inclou facilitar determinats negocis, reforçar el paper de la pròpia «autoritat» en el sentit de fer-la més coercitiva i més intrusiva, amb un biopoder creixent i, conseqüentment,  restringir i eliminar drets i llibertats individuals. En nom de la seguretat es retalla la llibertat. 

Per això avui es parla obertament de "fer la vida impossible als no vaccinats". Aquesta frase és terrible. És pur feixisme. Arreu d'Europa aquesta frase està provocant reaccions. Espero que aquí també les provoqui. L'enunciat mateix d'aquesta frase és intolerable. «Fer la vida impossible a algú» és, exactament, el sinònim de matar-lo. Si algú vol venir a matar-me, jo em resistiré. Si algú vol venir a matar a algú altre perquè no està vaccinat, jo tinc molt clar de part de qui em posaré. Reconec les agressions quan  les veig.

Què vull dir, amb tot plegat? que per mi, la vaccinació contra el Covid19, és a dia d'avui, una tria personal. Hi ha un molt bon argument a favor de la vaccinació, que és que la probabilitat que el Covid19 et faci patir o et mati en cas que t'encomanis és molt  menor que si no estàs vaccinat. A més, és més probable que no encomanis la malaltia a algú altre, o que en cas de fer-ho, la càrrega vírica que li passis sigui menor (sempre probabilitats). Respecto a qui pensi que aquest argument és feble i que, per tant, prefereix no vaccinar-se, o no veu la necessitat de fer-ho urgentment, sobretot quan ja està prenent altres precaucions. Ho respecto i em posaré al seu costat en contra d'aquells que pretenen «fer-li la vida impossible».

Fer la vida impossible a 23.000.000 de persones és el que deien els militars feixistes espanyols al seu xat de whatsapp. Tenint en compte que el percentatge de gent que encara no té la pauta completa a tot l'estat és de prop del 45%, dir que cal «fer la vida impossible als no vaccinats» és d'un feixisme equivalent.  

No estic en contra de la vaccinació. Però estic en contra de l'obligatorietat d'aquest vaccí. Frontalment. Per descomptat m'oposo a "fer la vida impossible als no vaccinats". És tan monstruosa  aquesta frase que només em pot provocar rebuig i la meva oposició total.

El que defenso és poder triar. Per a poder triar cal informació. Informació contrastada i completa que no estigui esbiaixada pels interessos de «l'autoritat». La missió de «l'autoritat» és, primer de tot, proporcionar aquesta informació completa i veraç; segona, garantir la vaccinació de forma ràpida a qui la demani; tercera, garantir el dret a triar. NO és missió de «l'autoritat» el «fer la vida impossible als no vaccinats», i molt menys imposar mesures coercitives per a que la gent es vaccini. 

«L'autoritat» ha de reconèixer que, en tant que organització constituïda per persones i al servei de les persones, no és infal·lible i pateix de biaixos mentals i d'interessos ocults que fan que el seu capteniment no sigui òptim, en general. En tant que organització al servei de les persones ha de tenir sempre present que les persones actuen, i tenen dret a actuar, a partir d'un pensament que, també en general, no calcula bé les probabilitats. 

El que cal, doncs, és molta humilitat de «l'autoritat» i de la població. Molta més informació, completa i ben servida. Molta més eficiència. Molta més democràcia.

Però ni humilitat, ni informació, ni eficiència, ni democràcia. Al contrari: supèrbia, informació espectacle, manca de personal i recursos degut a retallades socials i a un sistema que prima el benefici, i un creixent autoritarisme de tints feixistes.

No en sortirem millors. Sortirem molt pitjor.

diumenge, 4 de juliol del 2021

Rebel·lia

Aquest mes de juny ha estat intens. per una banda, els presos polítics catalans: Jordi Cuixart, Carme Forcadell, Jordi Turull, Dolors Bassa, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull, Quim Form., han estat indultats i ja han tornat amb els seus. Aquest gest va ser la resposta de l'estat espanyol a l'informe del consell d'Europa en que es denunciava l'existència de presos polítics a l'estat espanyol i se n'exigia el seu alliberament, que es permetés el retorn dels exiliats i  la fi de la repressió a l'independentisme.

La resposta d'Espanya ha estat un indult reversible, que ja s'encarregaran de revertir PP i VOX quan tinguin majoria, que la tindran. I prou. La repressió continua. Els exiliats segueixen sense poder tornar a casa. El Tribunal de Cuentas embarga els bens i provoca la mort civil d'aquest indultats, i dels encausats per la consulta del 9N2014 i el referèndum del 1O2017.

A l'octubre de 2017 algú va decidir que el millor era que la gent mobilitzada i disposada a defensar la independència se'n tornés a casa. Suposo que alguns va decidir que no estaven disposat als sacrificis (més que res econòmics) de la defensa de la independència els podrien costar. Potser alguns també van decidir que un moviment amb tanta força al carrer i, definitivament, ingovernable era tant o més perillós que els "socis" madrilenys i de l'estat espanyol amb els que, en definitiva, sempre hi ha la possibilitat de posar-se d'acord en el que fa al repartiment de poder i la "cogovernança". En particular, dels anhelats fons europeus.

El resultat, doncs, és que la repressió no s'atura perquè els que han d'aturar-la, a Barcelona i a Madrid, tenen bons motius per a no fer-ho. No sempre els mateixos motius, segur. No els comparteixen. Potser tenen motius discrepants, en realitat. Però el fet és que als poderosos ja els va bé la repressió, i els oprimits són els mateixos. És allò de ser tres voltes rebel: per feminista, per  treballador, per nació oprimida.

 A la repressió només podem respondre des del carrer. Amb mobilització  persistent i tan massiva com sigui possible. Per descomptat, aquesta mobilització ha de ser tan autogestionada com es pugui, per evitar una nova traïció dels líders, com la que al seu temps va denunciar Xirinacs.

És urgent fer la independència. Hem de culminar el que vam encetar l'octubre de 2017. Hem de tornar al carrer. Anar-hi, anar-hi i anar-hi,l com deia Antoní Massaguer. 

 L'estat espanyol està en fallida. Aquest cop els fons europeus hauran de tornar-se. No podrà fer-ho sense patiment. A un món ideal, els fons s'invertirien amb seny, i el resultat seria la recuperació de fons invertit més beneficis. Això no passarà. La natura mafiosa de l'estat portarà, inevitablement, a que aquests diners acabin a les butxaques dels que des del 39 són la casta opressora. Els diners, per tant, els haurem de retornar els que, des del 39, som objecte de l'extracció i depredació.  

Per això aquestes dues notícies: bona part dels "boomers" i la generació X veuran retallades a les seves pensions, o hauran de treballar més anys per a tenir-ne dret. I aquesta altre: el PSOE i UP recuperen la Ley de Seguridad Nacional del PP i l'amplien amb  les "lliçons apreses" a la pandèmia. Notablement: en cas de crisi, tots els adults podrà ser mobilitzats i se'ls podran requisar els bens, "temporalment" i amb una "indemnització". Temporalitat i indemnització que queden a discreció de l'estat, evidentment.

Punt u. Jo no vaig escaquejar-me de la mili, allà pels 80, per a fer-la ara que en tinc més de cinquanta.

Punt dos. Els meus estalvis són meu. Encara més quan ja m'estan dient que hauré de treballar fins els setanta, o els vuitanta, o fins que em mori perquè la pensió, o serà una merda, o no serà.

Ho he dit amb bones paraules. Ara ho diré amb males: que no em toquin ni un cèntim o acabaran esbudellats. Que no se'ls acudeixi donar-me un fusell, perquè tots els trets que engegui seran contra ells.

Aquesta llei del PP, i ara del PSOE i UP demana que la gent surti al carrer i que s'hi estigui allà fins que la màfia corrupta que domina totes les institucions de  l'estat espanyol sigui tancada de per vida. A Catalunya, a més, tenim la tasca addicional de completar la feina encetat l'octubre  de 2017 i fer, d'una punyetera vegada, la independència que ens és tan necessària.

Ens volen espantar. No ho aconseguiran. La por l'han de tenir ells. La tindran ells. En passaran molta, de por.