diumenge, 18 de juny de 2017

Maker Faire BCN 2017

Aquest cap de setmana s'ha celebrat al pavelló d'Itàlia de la Fira de Montjuïc la Barcelona Maker Faire.



Les Maker Faire són esdeveniments importants dins el moviment Maker. Se'n fan a diversos llocs del món des de 2006 (primera Maker Faire a San Mateo, Califòrnia) A Barcelona es va celebrar la primera Mini Maker Faire el 2013, a l'espai de coworking MOB (Makers Of Barcelona). L'edició de 2014 també va estar basada al MOB.  L'any 2015 no es va celebrar. El 2016, la Mini MakerFaire  es va celebrar al CosmoCaixa. Enguany el prefix Mini ja no apareix al títol i parlem de la  Maker Faire de Barcelona 2017 (MFB2017).

Podeu seguir la història consultant el TimeLine de la pàgina FaceBook de Maker Faire Barcelona.

Què es podia trobar a la MFB2017? Una comunitat incipient, molt jove, encara pocs. I molts projectes. Projectes originals amb Arduino i/o Raspberry; Impressió 3D; també altre hardware, sobretot orientat a formació; petits robots; moltes pantalles amb codi Scratch i derivats; també amb codi Python (més que Java o C++, diria); projectes basats en mòduls dissenyats per a un  acoblament versàtil i sense eines ;  projectes amb materials reciclats... Molta imaginació i molts projectes interessants.

També, de forma més subtil, política. El moviment Maker és, en ell mateix, un moviment d'apoderament ciutadà. Un moviment d'autonomia personal i, per definició, un moviment internacional.

El cas, és que hi han hagut tres coses que m'han cridat l'atenció de la MFB2017:

1 - Que al barri ara tindrem un espai maker. Made - Makerspace Barcelona es trasllada al carrer Noguera Pallaresa, 61, a la zona d'Hostafrancs. La web és http://www.made-bcn.org. Aquest és un espai que funciona a l'estil dels Fablabs. Amb una quota de subscripció es té accés a eines i espai per a desenvolupar els projectes propis, però també per autoformar-se, formar, i compartir coneixements i experiències.

2 - Voltant pels expositors he trobat que els propers 27 i 28 de juny, a la seu de Barcelona Activa es realitzarà la conferència Procomuns 2. Co-creació de polítiques públiques. Com diuen a la web (i al FB) :

"A la primera edició de Procomuns al 2016, de caràcter internacional, més de 300 persones es van aplegar per co-crear conjuntament una declaració de recomanacions de polítiques públiques per a les administracions, per a impulsar la vessant procomú de l’economia col·laborativa, obtenint un important resó.

L’edició d’enguany es centrarà en treballar reptes més específics i locals de les economies col·laboratives de Barcelona i Catalunya, mitjançant novament un enfocament participatiu i col·lectiu. 2017 és “l’any de la regulació” de l’economia col·laborativa: debatrem amb representants de la Generalitat, Ajuntament i Parlament Europeu quines poden ser les millors polítiques públiques, farem arribar a les ciutats uns principis guia. Reflectirem amb Yochai Benkler les transformacions en marxa. Presentarem recursos per l’emprenedoria, de models econòmics i tecnològics per l’escalabilitat de les iniciatives, i, sobretot, co-dissenyarem solucions a reptes de la ciutat, en matèria d’habitatge, cures i exclusió."

El concepte de procomuns ve d'antic. El procomú era la forma de gestió pública i assembleària emprada a petites comunitats rurals, dels bens comuns,  com podien ser, per exemple, les terres de pastura. Una forma de gestió comunitària i respectuosa amb la natura que posa en entredit, i potser per això se n'ha parlat poc, el model de gestió de propietat privada i competència capitalista

3 - La dels procomuns no ha estat l'única referència interessant que he trobat a la Fira : sembla que l'ajuntament de Barcelona ha entès la importància social de la transformació digital i s'ha creat l'espai http://barcelona.cat/digital  a la web municipal. Correctament, al meu entendre, vinculen el moviment maker al procés de transformació. Ara caldrà que la cosa no quedi només en parauloes o en una web més o menys actualitzada. Ja he dit abans que el moviment Maker és en si mateix un moviment d'empoderament ciutadà... que a la vegada és subsidiari d'unes polítiques educatives eficaces i d'uns valors cívics i ètics que li donin sentit. A canvi a més de, òbviament, projectes originals i innovació, aporta bases per a una sobirania tan estratègica com és la tecnològica.

Ha estat una tarda interessant. Més enllà de la sorpresa per alguns dels projectes vistos el que m'jha interessat, sobre tot, és que es tracta dún moviment que ha de poder créixer i que aporta uns valors, ètics i cívics molt interessants. En la línia del que els gurús del programari lliure van entreveure allà pels 70, als legendaris laboratoris del MIT. Una societat d'individus lliures, però col·laboratius, amb una tecnologia alliberadora i democratitzadora. Una tecnologia que, en definitiva, ens torni més humans.

divendres, 9 de juny de 2017

Referèndum d'autodeterminació : 1 d'octubre de 2017



Rumieu-ho bé. L'1 d'octubre, si voleu, podreu respondre a la pregunta : "Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de República".

És una pregunta que cal rumiar per les conseqüències que té. Òbviament per a Catalunya, però també per Espanya i, també, per Europa. 

Catalunya som gent. Som gent diversa.  Amb grans diferències entre nosaltres : d'identitat, d'origen, de llengua, de religió, de cultura, també de nivell econòmic. La pregunta s'adreça a tots, tot i que només tindrem el privilegi de poder contestar-la els ciutadans del territori de l'actual comunitat autònoma de Catalunya.

La pregunta, i el referèndum és l'eina que tota aquesta diversitat de gent ens donem a nosaltres mateixos per empoderar-nos i per decidir de quina forma ens volem governar i autogestionar. No és, doncs, una qüestió de drets nacionals, sigui el que sigui que vulgui dir això. És una qüestió, en canvi, de radicalitat democràtica, de respecte a tota aquesta diversitat, de llibertat. És una qüestió de posar els ciutadans primer. És una qüestió de posar l'estat al servei dels ciutadans, al servei del seu creixement personal, de la seva identitat, dels seus drets, de la seva responsabilitat.

És una qüestió de maduresa. De rebutjar tuteles -per descomptat, de rebutjar repressions, espolis, corrupcions i depredacions- i, en canvi, proposar alternatives des de la base, des del carrer, des de les organitzacions civils. De fer-ho lliure i democràticament, sense cotilles imposades de nació o pensament únic dictats per una Constitució nacionalista escrita sota l'amenaça dels sabres.

És una gran oportunitat per a tots que avui som Catalunya, però també per a tots aquells que avui són Espanya, per a donar un gran pas endavant. Un gran pas democràtic. Un gran pas per deixar enrere, finalment, el llegat de la dictadura feixista, de la "transición" i de la democràcia vigilada dels darrers quaranta anys. Un gran pas per entrar tots en una etapa de major i millor democràcia.

En tot cas, és una oportunitat que ens donem a Catalunya i que compta amb l' oposició frontal dels que no volen canvis i que, justament perquè el règim  existent ara ho nega, ens diuen que no podem decidir, que no tenim dret a decidir. Que no som sobirans.

Avui la sobirania no és als pobles o a les nacions. Al món global la sobirania és a cadascun de nosaltres. Som nosaltres els que lliurement podem decidir viure en comunitat i en quina forma de comunitat. Som nosaltres els que decidim com construim aquesta comunitat i com la fem prou flexible per a que sigui inclusiva i democràtica. Ser ciutadà de la República de Catalunya ha de ser la forma de pertànyer al món, de ser ciutadà lliure del món (i no un súbdit), sigui quin sigui el nostre origen, llengua, cultura o religió.

Els ciutadans de la nova República ho serem per adscripció, per que voldrem ser-ho. Sense exclusivitats identitàries però, a la vegada compromesos amb el nostre autogovern, compromesos amb el benestar dels ciutadans de la República també compromesos amb el benestar dels nostres veïns, de la nostra Europa, del nostre planeta.

Tenim una oportunitat immensa, única, extraordinària de fer una aportació a l'objectiu d'un món millor, molt més democràtic, pacífic, net, lliure...

És molt el que podem aconseguir.

Per aquestes raons, jo crec -fermament ho crec- que el proper 1 d'octubre cal, primer de tot, votar. Defenseu el vostre dret a votar. Aquesta és la primera batalla. Després, un cop aquest dret estigui conquerit, crec que cal anar a votar. Per no permetre males interpretacions ni dubtes. I jo crec, finalment, que cal votar Sí. Perquè és un vot a favor de portar la democràcia, i l'empoderament a les mans de tots i cadascun de nosaltres, independentment d'origen, identitat, religió o cultura.

Rumieu-ho bé.  "Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de República"?

Jo, Sí.

dilluns, 29 de maig de 2017

Cul i merda

I l'última :  Pedro Sánchez, aquell noi tan guapot que li cau tan bé a l'Iceta (que li pregava histèricament que el salves de Rajoy!) i que diuen alguns que és la gran esperança de regeneració del PSOE, i el que el farà girar a l'esquerra, i el de la proposta plurinacional, i el que farà fora al Rajoy...

Sí, justament aquell noi. Doncs resulta que avui ha anat a parlar amb Mariano Rajoy per dir-li que tranquil, que amb això de Catalunya el PP i el PSOE seran carn i ungla, o cul i merda, per ser més precisos.

En fi. Esperem. Si Sánchez ha après alguna cosa de la seva emocionant carrera política sabrà que després de ser triat nou secretari general del PSOE només té dues opcions :

1 - Ocupar el lloc i fer ell mateix de Susana Díaz.
2 - Massacrar sense pietat als seus rivals polítics, és dir, a la majoria dels barons territorials, i a la cúpula estatal, i enterrar definitivament als dinosaures com González, Ibarra o Guerra.

No cal ser un geni per adonar-se que l'opció 1 és molt menys costosa i gairebé sense risc.

Potser m'equivoco, però em fa l'efecte que amb la visita d'avui Sánchez està iniciant el gir, a la dreta, of course, que ha de permetre calmar el galliner del PSOE i garantir-li una plàcida secretaria general. Se'ns ha aburgesat, ves.

O potser no. Ben mirat, el PSOE sempre ha estat un partit nacionalista espanyol, o sigui que, potser sincerament -valgui'ns Déu- el flamant secretari general socialista ha fet el que li demanava el cos, i bona part de les bases : "mano dura con los catalanes".

Sigui com sigui, cap novetat. No tenen remei.

Nosaltres a la nostra : Referèndum. En quinze dies, màxim, data i pregunta.

L'acudit de Soraya

Aquests del PP es van perdre el capítol del Barrio Sésamo (Democratic Edition) en que explicaven els mecanismes per consultar al poble. Per això avui han fet una mica de peneta quan la S³ (Soraya Saenz Santamaria, que se us ha d'explicar tot...) ha penjat aquesta paradoxal i oximorònica piulada al twitter :


Sí, ho heu llegit bé. Oi que fa gràcia? Però no us rigueu. Que els ha fet molta vergonya. O potser no era vergonya. El cas és que aquesta piulada tan graciosa i que ha provocat un munt de retwits i favs i, sobre tot, una tarda de bromes i acudits a la xarxa social de l'ocellet, blau ha estat retirada fa una estona.

Per sort, el rastre ha quedat i el món sabrà que l'amiga S³ no sap per a què serveix un referèndum. O potser sí. Bé, segur que ho sap. Justament, del que es tracta és de no "escuchar a los catalanes", ni a ningú. Que per això van guanyar una guerra.

Així que menys conyes. Ja triguen a anunciar data i pregunta pel referèndum.

dissabte, 27 de maig de 2017

Les intervencions dels periodistes de "Público" a la comissió d'investigació del Parlament sobre la "Operación Catalunya"

A Espanya l'aparell de l'estat fa servir la guerra bruta contra l'independentisme.

Tots els estats del món fan servir serveis d'intel·ligència i de contraintel·ligencia com eines de lluita contra els enemics de l'estat. Arribats al cas, cap estat dubta en que els mètodes emprats es situïn fora de la llei. Si es dona aquesta situació d'il·legalitat, els estats no vacil·len en tapar i ocultar les il·legalitats comeses. És lògic : els estats basen la seva autoritat en la legalitat. Per tant, l'opinió pública no ha de tenir notícia de les il·legalitats que comet l'estat. Ni que siguin il·legalitats comeses en defensa de la supervivència de l'estat. Perquè una il·legalitat comesa per un estat el desautoritza enfront dels administrats.

Bé, resulta que els independentistes som enemics de l'estat. En el sentit que volem la secessió d'una part del territori i això, tal com està escrit en la Constitució (en majúscules) atempta directament a la indivisibilitat del "territorio nacional".

També és cert que la constitució (en minúscules) garanteix drets i llibertats democràtiques com, per exemple, la de votar un partit que pretén la secessió d'una part del "territorio nacional".

Ei! i que això ho permet! el que no permet és que si aquest partit obté democràticament la majoria a la part del "territorio nacional" que vol secessionar, aleshores l'única opció que li queda és demanar la modificació del text constitucional per encabir-hi la secessió.

Però encabir-hi la secessió és un procés que demana dues legislatures consecutives de majories qualificades de dos terços, mes guanyar un referèndum a nivell estatal. Suposant que s'aprovés, aleshores caldria encetar el procés constitucional establert per a dur a terme, efectivament, la secessió.

En altres paraules : la Constitució (en majúscules) és immodificable. Ho és per als partits d'àmbit estatal. Encara ho és més,doncs, per a partits de l'àmbit territorial de minories nacionals. Minories nacionals que, per descomptat, no són reconegudes com a tals per la Constitució (en majúscules).

Això planteja un problema molt greu :  hi han tot un seguit de problemes polítics que no es poden resoldre amb la Constitució, tot i que formalment existeixin els mecanismes per a fer-ho.

Formalment, però no en la pràctica.

Era el que es pretenia. La Constitució (en majúscules) ni és modificable ni és neutra i, tal com està escrita, defineix que els independentistes som enemics de l'estat. Això ha estat poc problemàtic durant tots els llargs anys que els independentistes només érem una exòtica minoria. Però es converteix en un problema irresoluble quan els independentistes esdevenim la minoria majoritària a Catalunya i els sobiranistes, directament, la majoria absoluta.

Esdevé un problema irresoluble perquè és un problema polític que la Constitució no només no permet solucionar si no que, a més, l'agreuja al convertir als sobiranistes i als independentistes en enemics de l'estat.

I l'estat reacciona de l'única manera possible : amb la guerra bruta.

Fins aquí un relat possible del perquè de la guerra bruta.

Què falta en aquest relat? falta explicar perquè la Constitució no és neutra i falta explicar qui són els encarregats de la guerra bruta.

La Constitució no és neutra perquè va ser dictada. La Constitució és nacionalista, i ho és perquè quan es va escriure la Constitució havien pistoles de militars nacionalistes vigilant el que s'escrivia. Vet aquí el pecat original : és un text nacionalista i excloent escrit des de la por i l'amenaça

D'un nacionalisme rabiós. Un text que diu que només hi ha una identitat possible espanyola. En això consisteix l'essència del nacionalisme : en dir quina és l'única identitat bona. A partir d'aquí, el món es divideix entre bons i dolents.

La Constitució en ella mateixa és el principal problema polític que té l'estat espanyol.

Però ningú la tocarà, perquè aquest text nacionalista està al servei d'un mandarinat que es correspon directament amb el mandarinat franquista. Aquells militars que vigilaven el que s'escrivia pertanyien, estaven al servei, eren els fills d'aquell mandarinat. Un mandarinat franquista amb un nivell de control absolut dels recursos de l'estat i en bona part de les seves escales i administracions.

En particular, control del ministeri d'interior i de les cúpules (i el que no són cúpules) judicials i policials. Els mateixos noms i famílies que al franquisme, els "fills de", quan no "els mateixos que". Les mateixes famílies de cacics, quan no els mateixos cacics en persona.

Un estat al servei d'una casta, amb una llei bàsica intocable que cristal·litza aquest repartiment del poder fins al punt que la dissidència, o la secessió esdevenen impossibles perquè la Constitució les converteix en enemigues de l'estat. "Atado y bien atado", que deia el caporal.

Contra els enemics de l'estat només cap -perquè constitucionalment no hi ha altre via- la guerra bruta, la claveguera. Els informes PISA i les Operacions Catalunya. Com en el seu moment va haver-hi un GAL.  La Constitució és, al final, la causa última que justifica, permet i protegeix la claveguera.

I ningú s'escandalitza, o si ho fa és d'amagat i en veu baixa, perquè fer-ho en veu alta significa posar-se a la banda dels enemics de l'estat, amb el que això suposa d'arriscat : perquè pots ser objectiu de la guerra bruta. Les garanties constitucionals no s'apliquen als enemics de l'estat.

És la por la que manté el silenci. Per això la independència de Catalunya és l'amenaça més gran. Perquè trenca la por. Per això els independentistes som els enemics de l'estat per excel·lència. Perquè no tenim por.

Fora de l'independentisme hi ha por. El nacionalisme espanyol és l'eina de la casta, que diria Podemos,  per imposar la por (a ser exclòs, a ser un mal espanyol) i controlar la societat. És per això que la brutal denúncia de l'Operació Catalunya i les clavegueres de l'estat que aquesta setmana passada han fet els periodistes de Público al Parlament de Catalunya no passaran de l'anècdota.

Però el cert és que en un estat democràtic de veritat tota la claveguera que s'ha destapat hauria provocat un terrabastall i dimissions en cadena fins a la mateixa presidència del govern (perquè "Rajoy lo sabe").

Només una anècdota. Però, tanmateix, cal denunciar-ho, i proclamar a crits que l'estat espanyol és un estat autoritari i sense garanties democràtiques. Un estat en mans de cínics psicòpates. Un estat en mans de delinqüents. Un estat corrupte, de corrupció "legal", mai legítima, on posar urnes és delicte i requalificar terrenys per afavorir l'especulació immobiliària dels amics, o la pròpia, és pràctica habitual, i no és pas l'especulació el pitjor que podem trobar.

Un estat de cacics i barons territorials, un estat mafiós -de pràctiques mafioses i en mans d'una casta, màfia corrupta- que no canviarà perquè no pot canviar i del que, per pura supervivència, convé marxar-ne com abans millor.

Aprenguem alguna cosa.  L'estat espanyol és exactament el model d'allò que no ha de ser la República de Catalunya.

Vet aquí les intervencions, de denúncia valenta i ferma, dels dos periodistes.

Primer de tot la intervenció de Patricia López :


A continuació, la intervenció de Carlos Enrique Bayo :



dimarts, 23 de maig de 2017

Conferència de Puigdemont a Madrid

Què va dir Puigdemont a Madrid?

En aquest enllaç, el vídeo

Bàsicament, que si algú es pensava que això era un farol, que no. Que el setembre, o abans, hi haurà un referèndum.

Que fins l'últim segon de l'últim minut es podrà parlar i pactar, si hi ha voluntat.
  
Que la resposta judicial només és combustible per a l'independentisme.

Que el diàleg ha de ser bilateral i d'igual a igual, per això no s'anirà al congrés a sotmetre's a una aritmètica de majories que no té en compte el principi bàsic de que la democràcia es fonamenta en el respecte de les minories, en particular, de les minories nacionals.

Que si no volen pactar el referèndum allà ells, hauran de pactar el repartiment de bens i càrregues.

Que l'estat espanyol no té tant de poder com per aturar tanta democràcia.

Segurament es podrien treure més idees de la conferència de Puigdemont, però, tanmateix, només les escoltarem a Catalunya : Tot i algunes honorables excepcions, com Pablo Iglesias, i algunes notables (però gens inesperades) absències, com Pedro Sánchez, el govern espanyol ha girat l'esquena a la conferència de Puigdemont.

No només això, se sap que la diplomàcia espanyola ha evitat la presència d'ambaixadors a la conferència (no ha pogut impedir, però, la presència de personal diplomàtic d'almenys vint ambaixades).

Puigdemont diu que s'esperaran fins l'últim minut de la pròrroga per al pacte, però ja us dic jo que això no passarà. És ontològicament impossible per al PP i per al PSOE. També per al PSOE de Pedro Sánchez, si és que és capaç d'articular-lo.

Anem al referèndum. És inevitable. Els que ens pertoca, doncs, als independentistes, és fer campanya. Convèncer als indecisos. Fer-los veure que amb la república tots guanyem, també els contraris a la independència : Pel que té de catarsi i sacsejada democràtica. Pel foc nou. Pel procés constituent. Per foragitar els corruptes, per fer difícil o impossible la corrupció. Per empoderar-nos tots, en particular, les dones. Per la sobirania, energètica i alimentària. Pel qüestionament que representarà a Europa i la UE.

Puigdemont va anar a Madrid a explicar que a Catalunya farem un referèndum d'autodeterminació. No l'han escoltat, com era d'esperar. No hi haurà cap resposta fora de més repressió. Els independentistes, doncs, a la nostra.

Ja ha començat la campanya pel Sí.

dilluns, 22 de maig de 2017

"30 minuts : Operació Catalunya"

Aquest diumenge ha deixat moltes novetats de  tipus divers : des de la victòria de Pedro Sánchez a les eleccions a la secretaria general del PSOE, a coses molt més prosaiques com el final de la lliga, amb el comiat de Luís Enrique.

Però el que m'ha cridat l'atenció ha estat una altre cosa. El "30 minuts" d'avui estava dedicat a la "Operació Catalunya". Un reportatge d'investigació sobre l'operació de la policia espanyola, orquestrada al màxim nivell del ministeri de l'interior espanyol, dedicada a crear i difondre falsos informes sobre polítics catalans  sobiranistes en aquell moment i independentistes avui : Artur Mas, Xavier Tries, Jordi Pujol, i també, Oriol Junqueras, tot i que d'aquest últim no se'n va arribar a generar cap informe.

Una metodologia també seguida al conegut com Informe PISA, que es va utilitzar per difamar a Pablo Iglesias, en la seva condició de líder de l'esquerra (extrema, segons aquesta organització, diguem-ne "policial").

Al vídeo s'arriba a fer servir el concepte de "policia política" per referir-se a aquest grup. Però crec que seria més escaient parlar d'activitats d'espionatge i contrainformació. Es tracta d'activitats més pròpies d'organitzacions d'intel·ligència paramilitar o parapolicial.

La lliçó és evident : el govern espanyol fa servir tàctiques de guerra bruta, de guerra subterrània, mètodes d'intel·ligència, contra dirigents de partits per motivacions que són estrictament polítiques.

Això és diferent del descobriment, investigació judici i càstig  dels casos autèntics de corrupció, con el cas Palau, o el cas Pujol, i  d'altres que han emmerdat, i emmerden, el nostre país. Aquesta lluita, evidentment, ha de dur-se a terme amb el màxim rigor. En tots els aspectes, també amb la metodologia de la investigació i les garanties judicials. Encara que, certament, a l'estat espanyol aquestes garanties cada vegada són més dèbils.

El que és definitivament insuportable és l'ús dels recursos i el poder de l'estat per difamar, amenaçar i perseguir, com sembla que han estat els casos de Xavier Trias, o Artur Mas, amb la intenció de criminalitzar a través d'aquests noms a tot el moviment independentista de Catalunya; o a l'esquerra alternativa espanyola, com en el cas de PISA i  Pablo Iglesias,

A Espanya la degradació democràtica és flagrant. Les formes són cada cop més les d'un estat autoritari i policial.

Bull la sang quan escoltes els talls de veu de l'ex-ministre de l'interior, i dels caps de la policia, parlar amb aquell to i aquella supèrbia. Formes feixistes. Quan t'adones que els que haurien de ser primers garants de la democràcia, en realitat la instrumentalitzen i la menystenen. Se'n creuen per sobre  i actuen d'acord a aquesta creença; i no havent-hi prou amb això, a més, menteixen quan se'ls interroga sobre els fets, amb un cinisme brutal, mirant directament als ulls, amb la fredor característica dels psicòpates que en realitat són.

El vídeo estarà disponible al "3 a la carta" fins el diumenge que ve. Suposo que després es podrà trobar per xarxes de compartició. Si no l'heu vist, feu-ho. Val la pena. Sabreu com funciona un estat corrupte. Com no haurà de ser la nostra República, la que votarem en referèndum aquest setembre.

dimecres, 17 de maig de 2017

Querella per la compra d'urnes.

No per esperat i previst, cal deixar de denunciar-ho : El govern espanyol es querella contra la consellera d'interior Meritxell Borràs per la compra d'urnes.

És un fet que aquestes urnes serviran per a fer el referèndum d'autodeterminació del proper setembre (o abans) i és un fet que, des del punt de vista del nacionalisme espanyol, això és el pitjor dels crims.

Però des del unt de vista de la democràcia, voler tancar a la presó a una consellera d'interior per ordenar la compra d'urnes, o una presidenta del Parlament, per permetre un debat és encara un crim pitjor.

Fa temps que la independència de Catalunya ja no és una qüestió al voltant d'identitats personals, culturals o nacionals, o al voltant de models socials, o al combat entre dretes i esquerres. No. Es mou al voltant de qüestions com l'ètica o la democràcia.

Des de fa temps, la defensa de l'exercici del dret a l'autodeterminació de Catalunya és, en realitat la defensa a l'exercici dels drets democràtics, en general, començant pel dret a l'expressió lliure de les idees i a defensar-les i fer-les triomfar pacífica i democràticament, o el respecte a les minories, o el dret a l'auto-organització i a l'auto-gestió. Estem en un punt en el que s'està defensant és el dret a l'autonomia, em refereixo al concepte ètic d'autonomia, no a l'artefacte institucional definitivament fracassat i que ha caracteritzat l'estat espanyol des de 1978 (l'any que ve farà 40 anys, doncs)

L'estat espanyol continua en la seva caiguda lliure de degradació democràtica. A efectes pràctics és un estat fallit i en descomposició. Voldria dir que pres i captiu d'un nacionalisme feixista minoritari, però em temo molt que no és aquest el sentiment majoritari de la societat espanyola. Que aquesta societat està essencialment satisfeta amb aquesta mena de nacionalisme.

En fi. Denunciat queda. Ja ho sabíem que Espanya faria us de la repressió i de l'amenaça, i que encara li tocarà passar pels tribunals a més d'un càrrec electe. Estava previst. Toca resistir. Una mica més. A base de tribunals no aturaran el referèndum. Amb la victòria de la independència el proper setembre, el següent pas serà la declaració d'independència explícita (la implícita serà abans del referèndum).

El que passarà després seran el reconeixement internacional que s'està treballant des de fa temps, perquè des de fa temps que el govern de Catalunya actua com estat, practicant  una independència de fet que es va encetar el 9 de novembre de 2014.

Hi ha qui en una ceguesa immensa i una estupidesa infinita pretén tancar a presó a qui compra urnes i qui permet debats. El que aconsegueixen, en canvi, és obrir els ulls dels que, primer de tot, són demòcrates.

Justament perquè creiem en la democràcia els independentistes volem fer un estat nou.

I el farem. Estem fent-lo.

dilluns, 8 de maig de 2017

Gràcies, Carme Forcadell i Anna SImó.




El fet. Avui la Presidenta del Parlament Carme Forcadell, i la Secretària Primera de la mesa han declarat al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya "acusades" d'haver permès un debat al Parlament.

L'agraïment. Gràcies, Presidenta. Gràcies, Primera Secretària. Gràcies per la dignitat i per donar la cara per nosaltres. Per tots nosaltres. Perquè el que esteu defensant no és una idea política en particular, si no el dret d'un Parlament a debatre sobre el que sigui, esteu defensant la Democràcia. Amb majúscules.

La Vergonya. Molta vergonya aliena per l'estat espanyol. Espanya ha donat un pas més, ferm, en el camí de la censura i de la repressió. En el camí de la seva descomposició com a democràcia i, també, com estat.

El pla. Senzill. Seguir. Resistir. L'estat es dedicarà a encausar, inhabilitar, jutjar, condemnar... utilitzar, usar i abusar, en definitiva, del poder judicial per tractar d'aturar l'independentisme. No tenen res a fer. Més abans que d'hora hi haurà una proclamació d'independència de fet, moment a partir del qual tota aquesta ofensiva judicial es convertirà en fum. Més endavant hi haurà un referèndum d'autodeterminació, que guanyarem no només els que volem la independència, que som molts, si no també els que volem la democràcia i la llibertat, que encara som molts més. Mentre el moment , aviat, no arribi, toca resistir i, si cal, presentar-se al jutjat.

De nou gràcies.  Per la dignitat. Per donar la cara per tots. Per posar-vos al front.  Gràcies.

No camineu soles.

diumenge, 7 de maig de 2017

Macron, president de la República Francesa

Macron, president de la República Francesa. Està per veure si la diferència important que donen els primers recomptes es manté, però la victòria sembla clara, en tot cas.

Europa, un determinat model d'Europa, pot respirar alleujat.

A aquesta banda de la frontera, també. Entre Macron i Le Pen, és molt més favorable pels interessos de la nostra República que a França hi hagi un govern compromès amb l'estabilitat Europea tal com la coneixem ara. Un govern que, quan arribi el moment, resulti euro-pragmàtic i vegi l'estat català com un bon soci. Ens interessa, a Catalunya, un govern a França que no dubtarà a mantenir obertes les fronteres i la lliure circulació entre Catalunya i França.

Serà important comptar amb l'estabilitat de França els propers mesos i amb el seu euro-pragmatisme. que segurament serà molt més racional que la previsible reacció testosterònica de l'estat espanyol. Ja veurem.

Tanmateix, que avui a l'independentisme català li interessi, i celebri, la victòria de Macron no amaga que la tria dels ciutadans francesos els aboca a l'aplicació de les receptes liberals.

França ha superat el risc d'una dreta nacionalista xenòfoba, però cau en mans neoliberals (tot i que Macron es defineixi com social-liberal) amb el que això suposa de privatitzacions i retallades socials : Està escrit al programa del nou president que hi haurà una reducció important del nombre de funcionaris, per dir-ne només una.

La meva opinió és que tenen raó els que diuen que la puixança de l'extrema dreta francesa té la seva causa principal, precisament, en la destrucció progressiva de l'estat del benestar francès, precisament provocada per l'aplicació de polítiques liberals per part de la dreta disfressada d'esquerra del partit socialista.

La destrucció de l'estat del benestar va acompanyada de la destrucció progressiva de la classe mitjana. És aquest un fenomen que es produeix a França, però és global i també passa a Catalunya. No costa gaire veure que l'esperança que suposa la nova República es veu alimentada per la revolta de la classe mitjana contra un sistema que la destrueix. A Catalunya és la independència. A França avui és Macron.

Però compte. Amb Macron no s'aturarà aquesta destrucció. A priori no es preveu que s'aturi. No és al seu programa. I si no s'atura i la classe mitjana francesa segueix sent castigada (com passa arreu d'Europa) l'extrema dreta trobarà un terreny fèrtil en que prosperar : Avui més de set milions de francesos han votat al Front Nacional. L'any que ve set, vuit...? milions de francesos poden fer que el Front Nacional esdevingui la primera força de l'Assemblea Nacional. La inestabilitat estaria assegurada. La batalla de França només ha fet que començar.

S'ha guanyat temps i ha de fer-se servir correctament. Els ciutadans francesos han donat un gran avís. Han foragitat la vella dreta i la vella esquerra, i han triat l'opció conservadora dintre de la renovació, però si la recepta que aplica és la mateixa, també ho seran els resultats. Jugar amb el sostre de vidre del Lepenisme per seguir amb la vella política amb cares noves, i no afrontar els problemes de fons, socials, de globalització, d'identitat, és massa arriscat per a tothom, dintre i fora de França.

Ja veurem. En tot cas, avui, Europa o una certa idea d'Europa, se'n va a dormir alleujada. S'ha guanyat temps.

Però per a fer què? Aquesta és la qüestió.

dilluns, 1 de maig de 2017

1er de maig de 2017

Com cada primer de maig, faig un recull dels manifestos de les organitzacions a les que sóc afí.

En primer lloc, el manifest d'Esquerra Republicana de Catalunya :





Manifest del Primer de Maig de 2017

LA REPÚBLICA DEL TREBALL DIGNE


“En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por.”

Paraules de Salvador Seguí “El Noi del Sucre” a l’Ateneu de Madrid, 4 d’octubre de 1919.

Companyes, companys, Un altre any ens trobem al peu del monument d’en Francesc Layret, en una jornada que té dos vessants, d’una banda retre homenatge a totes les persones que han lluitat pels drets de la classe treballadora, i d’una altra refermar el seu caràcter reivindicatiu.

Continuem en una situació en què la fractura social es normalitza i no sembla que minvi, la pobresa ha arrelat de forma permanent en moltes llars, l’ocupació que es genera és molt precària, la precarització es va fent crònica i la manca d’oportunitats és l’eix que personifica el futur dels més joves i de moltes d’aquelles persones que amb més de 45 anys s’han quedat a l’atur.

La permanent desigualtat entre homes i dones, a l’entorn laboral, es manifesta en una perdurable bretxa salarial i en una infravaloració de les feines realitzades principalment per les dones.

És davant d’aquest escenari que el procés cap a la constitució d’un Estat propi se’ns presenta com l’única alternativa possibilista d’acció transformadora. Exercir la plena sobirania és l’eina imprescindible per poder revertir les situacions d’injustícies econòmiques, laborals i socials actuals. Assolir completament les competències legislatives permetran actuar sobre el present i futur de les relacions laborals i el món del treball.

El govern de Catalunya ha de possibilitar, amb la seva acció i promovent un gran pacte d’Estat amb els representants dels treballadors i de l’empresariat, la construcció d’un mercat de treball més digne que permeti assolir un bon nivell de benestar, com per exemple hi ha als països del nord d’Europa.

En aquest sentit demanen al Govern, si cal amb més contundència, continuar amb el camí iniciat en la lluita contra la precarietat laboral, implementar la renda garantida de ciutadania, la reforma horària i mesures efectives de conciliació de la vida laboral i familiar car com hem dit abans, la bretxa salarial i les desigualtats afecten les dones cada vegada més Les treballadores i els treballadors som i serem la palanca del canvi social real, i l’avantguarda del procés de construcció del nou Estat, i si cal, i en aquest sentit, farem costat al nostre Govern, tal com ho hem demostrat en diferents etapes històriques.

Finalment, des d’aquí volem mostrar la nostra solidaritat amb les treballadores i treballadors que en l’actualitat es troben en lluita, sigui aquesta mediàtica o no, amb els estibadors, personal del metro, de PansFood, d'indústries càrnies, les cambreres de pis, els professionals dels mitjans de comunicació i tants altres. Treballadors i treballadores que estan defensant els seus drets laborals i llocs de treball.

És per tot això que us convidem a enfortir les organitzacions sindicals catalanes, a donar suport a la sectorial del Fòrum Sindical d’ERC i a participar activament en totes les convocatòries que hi haurà arreu del país.

Visca la classe treballadora de la República Catalana!

Visca el 1r de maig! 

----------------------------------

I, a continuació, el manifest del 1er de Maig de la Confederació General del Treball de Catalunya :





Manifest del 1r de Maig 2007 de la CGT de Catalunya

1r de Maig de 2007

Està clar que els treballadors i treballadores de tots els sectors ens veiem sotmesos contínuament a diferents agressions en forma de deslocalitzacions, expedients de regulació, privatitzacions, subcontractes, tancaments d’empreses, dobles escales salarials, precarietat, treball submergit...

A més cal sumar-li les últimes reformes laborables, que ens ha deixat l’Estatut dels Treballadors gairebé sense drets, i l’últim acord interconfederal per a la negociació col·lectiva, que ens deixa els salaris per sota de l’IPC real i el qual ens aboca a més flexibilitat i per descomptat major competitivitat. Tot això amb el beneplàcit dels sindicats reformistes, els quals l’única cosa que intenten aconseguir conjuntament amb la patronal i el govern de torn és dividir a la classe treballadora perquè no donem una resposta comuna i solidària, i així renunciar al que és nostre; millores salarials, laborals i socials.

Catalunya no és un oasi dintre d’aquesta realitat, a principis del 2005 es va signar un Acord Estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat econòmica catalana, signat per la CONC, UGT, Empresaris i Tripartit, el qual està donant ara els seus fruits, i fa menys d’un any signen altre Acord Interprofessional de Catalunya. La traducció d’aquests dos acords és la següent: Deslocalitzacions finançades, major flexibilitat horària, major mobilitat funcional i geogràfica i regulació del salari variable.

A tot això des de CGT hem de donar resposta exigint i pressionant al govern estatal i a l’autonòmic en l’aplicació de mesures legals, socials i econòmiques que eliminin totes aquestes injustícies que han generat l’aplicació d’aquests acords i Reformes Laborals. Lluitant tant en el carrer com en el nostre lloc de treball, duent sempre una acció sindical de classe, autogestionaria, solidària i combativa, seguint la tradició de la pràctica anarcosindicalista, per això som la CGT.

Hem de continuar amb la dinàmica de fer negociacions transparents i potenciar mitjançant les assemblees la conscienciació, el suport mutu i la participació decisòria dels treballadors i treballadores. Ser militant i defensar la idea.

Per un 1r de Maig solidari amb totes les empreses en lluita i en defensa de l’ocupació i salari digne.

diumenge, 23 d’abril de 2017

Primera volta de les presidencials a França

La primera volta de les eleccions franceses no pot deixar un gust més amarg :

A hores d'ara, encara és aviat, Marine Le Pen i el Front National encapçalen el recompte. A la segona posició va el "centrista" i ex-"socialista" Emmanuel Macron.

Sigui com sigui, doncs, la dreta guanya. En realitat a França, fa temps que la dreta és absolutament majoritària, Dels candidats que s'han presentat només n'hi havien cinc que comptaven : la candidata de l'extrema dreta, Marine Le Pen; El candidat de la dreta "tradicional", François Fillon; el candidat de la "nova" dreta, Emmanuel Macron; el candidat de la dreta que es fa passar per esquerra, Benoit Hamon; i el candidat de l'esquerra, Jean Luc-Mélenchon.

Mélenchon contra tots i, com era de témer, França que segueix en mans de la dreta.  Ara els francesos hauran de triar entre Macron i Le Pen. Fillon ja ha demanat el suport per Macron i aposto que Hamon farà el mateix. per la seva banda, Mélenchon acaba de demanar el "vot de consciència" i que cadascú voti el que cregui que ha de votar. Jo m'abstindria.

Tanmateix, si no hi ha un daltabaix -que no és descartable- Macron té força números de ser el proper Président de la Republique Française.

Però que s'aturi (esperem) el cop que suposaria la victòria de Le Pen no és, en cap cas, definitiu. El que ha portat a la dreta a la majoria dels francesos és la combinació d'una crisi que no acaba, que destrueix drets i es manifesta en retallades de serveis socials, amb l'important arribada de refugiats i immigrants. I el sistema no dona per tant. El model francès de "identitat ciutadana republicana",  de una nació cívica per sobre de les diferències d'origen,  raça o religió s'esfondra al posar-se de manifest que també ha engendrat una banlieue que es contemplava com una anomalia, com una curiositat. En tot cas, quelcom d'aliè al model francès, i que ara fa por perquè la seva persistència, el seu creixement, la radicalització de joves crescuts al seu si posen en qüestió tot el model. I la por és el gran argument de la dreta.

Por a l'Islam, a la banlieue, por al que és diferent. Amb una esquerra reduïda a resistència solitària de Mélenchon no hi ha res a fer. No és casualitat que el discurs de Mélenchon hagi incorporat els reconeixements  a la plurinacionalitat de l'estat francès. Aquesta part del diagnòstic és correcte. La "identitat ciutadana republicana" no es pot construir menyspreant, o esborrant les identitats particulars, les ha d'integrar amb respecte. Per descomptat, la resta del diagnòstic, també ho és : revertir les retallades, recuperar la protecció social.  Si l'estat no serveix pel major benestar dels ciutadans, aleshores no serveix. Si l'estat no és ètic, aleshores tampoc.

Des de Catalunya, amb la imminència de la constitució de la República, ens cal prestar atenció al model francès, a les coses que fa bé, que en té moltes, però sobretot a les que no. I que el poden fer caure en mans de l'extrema dreta. Abans que ningú digui res, Espanya està en mans de l'extrema dreta -ho ha estat en diferents graus, i darrerament en grau creixent- des del 39.

Ja veurem que fa Macron. Em temo que només retardar per pocs anys l'arribada del Front National al poder francés. Bé. Suposant que al final sigui Macron l'escollit.

El drama, per a tota Europa, o més ben dit, la tragèdia, podria arribar ja amb la segona volta.

La UE s'enfronta al suïcidi. la UE no existeix, no té sentit, sense França. Una UE sense França (Ni UK!) seria una mena de gran protectorat alemany. En tot cas, no seria Europa.

En fi. Qui sap. Potser que Marine Le Pen sigui la presidenta de França no sigui tan dolent. Aquesta UE dels estats és molt lluny, i s'allunya, del model de l'Europa de les nacions, però també de l'Europa dels ciutadans que la democràcia, i l'ètica, assenyalen com a desitjables.

Potser arriba el moment, doncs, de també fer foc nou a Europa.

Feliç Sant Jordi!

El sol ja s'està amagant i, a més, fa una estona que ha començat el partit del Barça. A efectes pràctics, doncs, la diada de Sant Jordi d'enguany està encarant el seu acabament.

Espero que el dia hagi estat, també, per vosaltres lluminós i feliç. Amb roses i llibres. Envoltats dels qui estimeu.

És un plaer ser d'un país en el que entre tots fem una festa tan maca com aquesta.

Feliç Sant Jordi!


divendres, 21 d’abril de 2017

Activem la campanya pel Sí!

De l'ANC he rebut un correu informant que l'organització ha activat la campanya pel Sí al Referèndum, i convidant-me a participar.

Bé, jo faré campanya pel sí. En realitat fa molt de temps que estic fent campanya pel sí a la Independència. Només que ara aprofitaré els materials de campanya de l'ANC. En tot cas, com que al final un és el que és i d'on no hi ha no en raja, ja us dic ara que la meva campanya particular pel Sí serà bastant "per lliure". Els meus arguments per la Independència són, essencialment, els meus arguments. Encantat de debatre'ls amb tothom.

Som-hi. La propera gran mobilització que prepara l'ANC serà el diumenge que ve, diada de Sant Jordi. Des de la Plaça Catalunya, i amb vídeo en directe pel YouTube :

s

Al final, però, si voleu que us digui, en fa l'efecte que la campanya pel sí ens l'estan fent gratis.  Aquesta setmana s'ha destapat un altre cas de corrupció, monumental, al govern autònom de Madrid. Un cas de corrupció que fins i tot implica a la fiscalia de l'estat.

Qui vol formar part d'un estat corrupte?... i, pitjor encara, amb una població que vota majoritàriament a aquests partits corruptes? Jo no. La independència ha de servir per a fer un estat nou on aquests casos siguin, si no impossibles, sí almenys molt difícils d'esdevenir-se. I si passen, que els delinqüents siguin enxampats, -òbviament-retornin el robat i -a més i també òbviament- siguin castigats. No com ara que, a sobre, els donen premi.

Marxem cap a la Independència. Com? Votant Sí al referèndum d'autodeterminació que s'ha de celebrar com a molt tard al setembre. Hi haurà referèndum. Serà vinculant. Guanyarà el Sí a la Independència. Perquè podem fer-ho bé, i volem fer-ho bé. Un nou estat, més net, més just, més lliure, més culte, un estat que respecti i protegeixi la diversitat d'identitats lingüístiques, culturals i nacionals dels seus ciutadans. Un nou país per a nosaltres i els nostres fills.

El pas següent és votar sí al referèndum. El canvi és possible. El canvi som tots. El canvi ets tu.













divendres, 14 d’abril de 2017

Bon dia, falciot!

Aquest matí, al llit, estava en aquest estat que no és ni despert ni adormit, i he sentit que la meva dona em deia "escolta, Albert! ja són aquí"

I he parat l'orella... i també l'he sentit : el xisclet d'un falciot! Bon dia, falciot!



El primer de la temporada. Sí que em feia l'efecte d'uns dies ençà que algun dels ocells que havia vist volant era un falciot, però encara no en tenia la certesa. Aquest matí ha estat molt clar i l'he sentit molt bé : un falciot.

Avui hem sortit a voltar per la ciutat i, efectivament, ja se'n veuen volant pel cel. Encara no ha arribat el gruix de la migració i, per exemple, tots els nius que els falciots fan als forats de la façana del davant encara estan buits, però ara ja és cosa de poc temps.

Aquesta és el primer senyal, meu, particular, personal, que la primavera ha esclatat. El segon són les flors, o el perfum de les flors, més aviat. Tinc un parell de jardins que fan olor de primavera com cap altre. Encara no han esclatat els perfums de les flors als jardins, però ja queda poc també. Avui, voltant per la ciutat, per Montjuïc, tènues encara, m'arribaven els primers perfums de la primavera als jardins i als boscos de la muntanya.

Sí. Comença la primavera. La de veritat, la dels ocells i les flors, la de l'escalfor i la fresca. La dels llargs capvespres.

Que el sol us acompanyi. Que els falciots us acompanyin. Que les flors, i els seus perfums siguin amb vosaltres.

Primavera a la ciutat i arreu. Colors. Cel. Mar. Flors i falciots.

Gràcies, primavera! De cor, per la vida!

(vostès perdonin, però em venia de gust l'efusió primaveral!)

Visca la República Catalana!

El 14 d'abril de 1931, Francesc Macià va proclamar la República Catalana com estat integrant de la Federació Ibèrica.

Aquell estat català va durar tres dies :  el 17 d'abril, la República va ser rebatejada com Generalitat de Catalunya, després vindria l'estatut de Núria, que realment no era possible dins del "estado integral" que esdevenia la república espanyola. Retallat i desvirtuat l'avantprojecte d'estatut de Núria, tanmateix l'estatut d'autonomia va ser aprovat per una molt àmplia majoria l'any 32.

Macià era independentista però coneixia la feblesa d'aquesta reivindicació en aquell moment. En canvi, al front d'una Esquerra Republicana, federalista llavors, va ser capaç d'aconseguir, en bona part gràcies a la rapidesa de reflexos demostrada amb la proclamació de la república Catalana, un règim autonòmic per a Catalunya en un estat espanyol que, essencialment, es veia a ell mateix com unitari i indivisible i amb no pocs prejudicis anticatalanistes.

Tot això passava fa molts anys.

Les coses han canviat i la situació no és la mateixa : avui l'independentisme és una opció explícitament votada per prop de la meitat dels electors catalans, amb molts més vots que l'opció explícitament contrària a la independència. Les enquestes pronostiquen que el proper referèndum d'autodeterminació oferirà un resultat clar a favor de la secessió. Catalunya ha canviat.

Espanya no ha canviat tant. Espanya se segueix veient, de forma clarament majoritària, com un estat unitari i indivisible i amb no pocs prejudicis anticatalanistes.

Mirant-ho de forma desapassionada, la curta història de la República Catalana del 31 se m'apareix com una molt hàbil jugada política i d'una gran transcendència. L'aparent migradesa del resultat final que es va obtenir llavors, en realitat va posar unes bases que molts anys més tard, avui, ens porten al punt en que ens trobem.

Avui el futur està per escriure i hi ha una ample majoria -a Catalunya- que cal avançar. Dins d'aquesta majoria, la independència és l'opció amb més suport.

Aquest setembre, abans potser, votarem en un referèndum d'autodeterminació. Si ho fem bé -i ho estem fent bé- el resultat no oferirà dubtes.

Aquest setembre, la futura República Catalana serà referendada. Un vespre d'aquest setembre, potser abans, els resultats -estic segur que serà així- del referèndum faran que puguem dir, ara ja finalment amb tot el sentit :

Visca la República Catalana!

dimarts, 4 d’abril de 2017

Un dia menys pel referèndum

No és que ho digui jo, és que ho diu "El País" : Baixa un 2.7% la inversió en infraestructures a Catalunya prevista per al 2017. Dit en plata, Espanya posarà menys calés en Infraestructures a Catalunya que els que va posar l'any passat.

I compte, que encara resulta que això situa Catalunya entre les comunitats "menys castigades". Segons diu el mateix diari, baixa molt més respecte l'any passat a altres comunitats... El que passa és que alguna d'aquestes comunitats on "baixa tant", són comunitats amb, malgrat tot, inversions per sobre de la mitja. Bé, és igual.

El que passa és que no fa  i una setmana que Rajoy va venir a prometre unes inversions que, de fet, ja eren una presa de pel perquè son les mateixes inversions que es van prometre fa 10 anys. Però arriben al grau de presa de pel èpica quan es té en compte que Rajoy sabia de sobres la setmana passada que, de fet, la inversió a Catalunya baixaria.

El més patètic va ser la reacció de diversos governs autonòmics reclamant que a veure què passava amb els catalans. Això sempre dona vots.

En fi. En el camí de la independència de fet, el que ens ha de preocupar no és quin nivell d'inversions tindrà Espanya a Catalunya perquè aquesta cosa, simplement, deixarà de tenir sentit aviat. El que caldrà abordar en breu serà un repartiment de bens i deutes que, pel molt que li convé que així sigui, haurà d'estar mediat per la UE.

En aquest sentit, cada cop són més les veus a Europa que reclamen un referèndum acordat a Catalunya. Els pobres no saben que el nacionalisme espanyol, hereu directe del franquisme, ni negocia ni fa presoners. Per sort aquest cop ni té ni podrà fer servir la força. Serà interessant quan la UE descobreixi quina mena de soci és l'estat espanyol. Em fa l'efecte que Espanya perdrà molt més que Catalunya en els pròxims anys... però això ja no serà el nostre problema.

Això ja no té remei. El govern de Catalunya podrà trigar més o menys a convocar el referèndum i entenc que el retard té a veure en tenir temps per engegar algunes estructures importants, com pot ser la hisenda, però és això el que s'està esperant, no pas ofertes o diàlegs que a hores d'ara són impossibles (ja veurem més endavant, quan la UE es trobi amb el conflicte obert).

Però ara no. Ara toca tirar pel camí de la independència de fet. En definitiva, ignorar al TC i continuar amb els preparatius pel referèndum i les estructures de país que encara no s'han completat.

Via xarxes socials m'ha arribat un comentari : "deu estar a punt de passar-ne alguna de grossa quan l'estat espanyol ja ha tret el Sant Cristu gros  de Gibraltar".  Cert. El vell discurs nacionalista de sempre. Però em sembla que al Regne Unit no li ha fet gens de gràcia que Espanya li estigui trepitjant l'ull de poll gibraltareny. I el suport a la Independència de Catalunya pot trobar-se amb un vell aliat inesperat.

No només això, a Europa (i més enllà) les cancelleries estan fent càlculs de cost-benefici sobre la independència de Catalunya. Serien molt bojos si no ho fessin. Doncs bé, la catalana és una oferta interessant. Segur. Tinguem confiança: hi hauran aliats i, el més important, reconeixements ràpids. N'estic segur, a la UE hi ha qui té interès en una Catalunya independent, ni que només sigui pel fet de debilitar el pes de l'estat espanyol : un soci que ha demostrat no ser de fiar, i amb importants ombres sobre el seu funcionament intern per la corrupció i per la minvant qualitat democràtica de les seves institucions.

També per a una construcció europea que cal redreçar. La identitat europea flonja i difusa. El projecte inicial de l'euro ha fracassat i es parla ja obertament d'un model a dues velocitats. El grup de major integració ha de ser un grup que estigui cohesionat políticament, institucionalment i també amb una identitat europea. Les antigues, i petites, nacions europees, com Catalunya, són els candidats ideals. Per mida i economia, per eficiència institucional, per major qualitat democràtica i també, i no menys important, per identitats. Identitats que barregen els orígens diversos amb arrels històriques i llegendàries que es remunten a l'imperi de Carlemany en una relat de fusió modern que incorpora valors cívics i republicans. Velles identitats que es renoven i poden ser la base d'una Europa que demana la refundació i la superació dels vells grans estats nació.

Ho he dit abans. Això ja no s'atura si no és per una barbaritat i, si és donés el cas, només serviria per retardar la independència per poc temps.

O sigui que ferms i endavant. Un dia menys pel referèndum.

divendres, 31 de març de 2017

El baròmetre del CEO i el trànsit pel camí de la independència de fet.

El darrer baròmetre del CEO ha provocat l'eufòria dels diaris unionistes. Tornen a donar per mort i enterrat el procés d'Independència perquè segons el CEO, la majoria dels catalans no volen la independència.

Es basen en això : l'enquesta del CEO demana el següent a la pregunta 31 :

« I més concretament, "Vol que Catalunya esdevingui un Estat independent"? »

Sobre 1500 entrevistes realitzades es registren 664 (44.3%) respostes a favor, i 728 (48.53%) respostes en contra. La resta no ho saben o no contesten.

En canvi, Vilaweb diu una cosa ben diferent : "El referèndum unilateral tindria una participació altíssima i el sí guanyaria amb un 66%".

Com pot ser aquesta aparent discrepància?

la resposta és que Vilaweb no es fixa en les respostes a la pregunta 31, si no en les respostes a la pregunta 80 :

« I si demà es fes un referèndum per decidir la independència de Catalunya convocat i organitzat per la Generalitat i sense l'acord del Govern espanyol, vostè què faria? »

Sobre 1500 entrevistes realitzades es registren 650 (43.33%) respostes a favor i 333 (22.2%)  respostes en contra. A més,  93 (6.2%) votarien en blanc, 26 (1.73%) farien un vot nul i 310 (20.67%) s'abstindrien o no anirien a votar. La resta, 88 (5.86%)  no saben o no contesten.

Amb les dades de la resposta en una primera aproximació sense cuina, tindríem  un referèndum amb una participació entre 1102 (sí + no + blanc + nul) sobre 1500,  és dir, una participació del 73.56%, i  1190 (sí + no + blanc + nul + no sap o no contesta) sobre 1500, és dir, una participació del 78.33%.

Es tractaria, doncs d'un referèndum amb una participació altíssima. Tal com correspon a la decisió més important que pot prendre un país.

I sobre aquest referèndum i amb aquests percentatges extrets de la pregunta 80 a més, tindríem que el Sí a la independència guanyaria en tots dos casos. En el cas de participació del 73.56% amb un 650 sobre 1102 vots emesos, és dir, amb un 58.92%. En el cas de participació del 78.33% amb un 650 sobre 1190, és dir amb un 54.62% de vot a favor.

Val a dir que aquest números meus estan comptant com a no els vots en blanc i els nuls, que no és el cas (Vilaweb no els té en compte i per això obté un 66% a favor). I també suposo que en la participació del 78.33% tots els vots nous van pel no, que tampoc seria el cas. Amb tot, malgrat aquests dos factors en contra, el Sí a la Independència s'imposaria clarament.

Bé, uns estan molt contents amb la pregunta 31, i els independentistes molt contents amb la 80.

De fet, els que estan contents amb la pregunta 31 obvien un detall molt important : no voler la independència de Catalunya no és el mateix que estar-hi en contra.

Fins i tot, estar-hi en contra no vol dir que no s'accepti com a legítim un estat català independent : els vots negatius tenen un valor extraordinari en aquesta enquesta. Les condicions de la pregunta són molt clares : « I si demà es fes un referèndum per decidir la independència de Catalunya convocat i organitzat per la Generalitat i sense l'acord del Govern espanyol, vostè què faria? ». Poca broma. Convocat i organitzat per la Generalitat i sense acord del govern espanyol. Participació prevista entre el 73.56% i el 78.33%. El vot negatiu és tan important com el del sí per la construcció de la independència. És, de fet, el que demostra el que vinc dient des de fa un temps : que avui ja transitem pel camí de la independència de fet. Que, fins i tot els contraris a la independència la tenen assumida i, de fet, la legitimen. Estan disposats a legitimar-la en un referèndum.

Personalment, l'eufòria dels diaris unionistes em sembla una gran notícia. Quan l'enemic la caga, deixa'l fer. Segueixen sense saber en quin país viuen. Segueixen mirant el país en blanc o negre. Segueixen sense esforçar-se el més mínim en comprendre que la realitat és molt més complexa, que es pot tenir i sentir la identitat espanyola i, en canvi, legitimar la independència de Catalunya, perquè això és el més democràtic i perquè hi han més formes de ser espanyol que les que dicten, i pretenen imposar, els nacionalistes espanyols.    

Bé, naturalment, d'aquí a que es faci el referèndum  les coses poden canviar. La pregunta 80 diu "si es fa el referèndum demà" i està clar que demà, dissabte 1 d'abril, no es farà cap referèndum. Però no trigarà gaire. Com a màxim serà al setembre. Però, compte, que potser el referèndum és més a prop que no ens pensem. I potser canvien les coses en la línia d'incrementar el sentiment independentista : En una nova demostració de que segueixen sense entendre res, l'estat espanyol ha decidit, per una banda, posar recurs contra el pressupost de la Generalitat -al tribunal constitucional, com no- Per altra banda, el govern espanyol ja apunta directament contra Puigdemont i pretén obrir la via penal contra el President de la Generalitat. Fot-li fort.

En realitat, però, la resposta a aquestes accions del govern espanyol és evident : continuar transitant per la via de la independència de fet. No s'ha de fer cas del que digui el Constitucional, simplement, cap país fa cas dels tribunals del país del costat. O sigui : el pressupost segueix endavant ignorant -no és el nostre tribunal- el que digui el constitucional espanyol. Per altra banda, si Espanya vol tancar al president de Catalunya a la presó, haurà de fer-ho per la força, en un acte d'agressió contra un país europeu pacífic com Catalunya. Un acte d'agressió que, probablement, tindrà conseqüències molt greus per a tothom : per Catalunya, per Espanya i per Europa...

I ningú vol això, oi? Un cop aclarit aquest punt, doncs, seguim transitant el camí de la independència de fet. Tots. Tot el país. Els que votarem sí i els que votaran no.

Propera parada : referèndum d'autodeterminació.

Aviat

dimecres, 29 de març de 2017

Transitant el camí de la independència de fet.

L'estat actua obertament i sense amagar-se contra la independència de fet en tots els fronts. En l'internacional també, com reconeixia avui el ministre d'exteriors del país del costat.

En aquest punt estem, En actuar en l'àmbit internacional contra Catalunya, s'està, en realitat, reconeixent de forma implícita l'existència d'aquest subjecte polític.

Més: Avui Quico Homs ha vist com se li retirava la condició de diputat, com a resultat de la sentència condemnatòria pel 9N. 

En aquest punt estem. Quico Homs se'n torna a Barcelona i, de fet, la reacció només és certificar que Espanya és impossible, una prova més. Com que això ja se sabia el fet "no té gaire importància" (la té, evidentment, perquè demostra la nul·la qualitat democràtica de les institucions espanyoles). Ben mirat, és lògic que estant a punt de certificar que marxem, els nostres representants allà es vagin plantejant seriosament quan toquen el dos, i que potser cal pensar en anar fent les maletes.

Encara més: fa un parell de dies, Mariano Rajoy prometia els mateixos 4000 milions d'euros en infraestructures ferroviàries que ja es van prometre, les mateixes infraestructures, fa 10 anys.

En aquest punt estem. De les promeses d'Espanya ningú n'espera ni l'acompliment ni, de fet, cap novetat. Per què? perquè ja estem transitant en el camí de la independència de fet. De la desconnexió. Lògicament, doncs, ningú espera cap inversió del, encara, estat a Catalunya.

 No s'ha molestat ni a actualitzar l'oferta. Bé, té lògica: si aquella promesa va servir fa 10 anys, ara també hauria de funcionar, no?

És molt significatiu que, excepte hooligans del PP, ningú s'hagi pres seriosament l'oferta del president del país del costat. De fet, el consens ha estat en que és una presa de pel mal dissimulada. El consens ha estat, més aviat, en prendre-s'ho a broma, perquè si t'ho prenies seriosament, et podies enfadar.

Més aviat al contrari, cal pensar que tocarà assumir alguna part del deute espanyol. Alguna. Després de negociar-ho educadament. O cap. Si és que Espanya decideix seguir sent impossible.

El que sigui. En tot cas, amb la hisenda nacional, per fi, controlada des de Catalunya, les infraestructures que calguin s'executaran i deixaran de fer-se servir com a moneda de canvi d'interessos aliens a les catalanes i als catalans. Per fi, es posarà el fil a l'agulla de les necessitats reals del país.

Com he dit, avui ja transitem pel camí de la independència de fet.

Això de la independència no és només una qüestió de respecte a  les identitats de cadascú. És, sobretot, una qüestió de solucionar problemes concrets i molt reals, que afecten al benestar de les persones, al seu treball i al seu quefer diari. És una qüestió de democràcia, de respecte, i de posar l'estat al servei dels ciutadans i no a l'inrevés. És qüestió d'empoderar als ciutadans per a que siguin ells els responsables del bon funcionament de l'estat.

Transitem pel camí de la independència de fet. Aquest és el click mental que encara ha de fer una part del país, i que cal que coincideixi aproximadament amb el clic institucional de la declaració d'independència (amb referèndum o sense, hi haurà una declaració d'independència).

Transitar el camí de la independència de fet té una utilitat important : fer veure que la independència és l'estat natural, el més raonable. Mostrar que el que és incòmode és la no independència. Transitar aquest camí és el que farà que el referèndum sigui un referèndum: és dir, que serveixi per a referendar, no per consultar. Transitar aquest camí farà que la visió de Catalunya com a país diferent d'Espanya sigui òbvia. I parlo de país i no d'identitat. De fet, un dels signes d'identitat de Catalunya ha de ser, precisament, el respecte a les identitats, també nacionals, múltiples, que la composen.

Cada cop és menys important, sona més llunyà, és quelcom de diferent al discurs i les accions que venen d'Espanya. Transitem per un camí diferent, que ens allunya del que és vell i gastat, però sobretot ens apropa al futur i al que es nou. Transitem per un camí que avui ja és el nostre propi camí. El camí que hem triat.

Sobretot, aquest transit que fa un temps que vam iniciar, es va acabant. Falta poc. Serà breu. No més enllà del setembre. Potser abans. Encara estem en trànsit, cert, però ja queda poc per arribar a port, fer escala i els preparatius que  calguin, i començar el viatge que interessa de veritat: el de la República Catalana.

diumenge, 26 de març de 2017

Millor que mil paraules

Diuen que una imatge val més que mil paraules. Vet aquí, doncs, una imatge molt interessant : l'arbre de decisions del procés, publicat al diari ARA.

Veient el gràfic es podria pensar que estem molt més a prop d'unes eleccions autonòmiques que no pas de cap altre cosa. Personalment,  crec que aquest gràfic té una mancança important i és que no assigna pesos, o probabilitats als diferents escenaris presentats.

Malgrat el que pugui semblar pel gràfic, la meva opinió és que l'escenari més probable és el de la independència.

Per una raó, principalment: avui ja estem en el camí de la independència de fet. Els actes d'independència de fet es van produint, de forma contínua i sense oposició més enllà de la gesticulació i de brandar jutges i tribunals que, de fet, no coarten cap acció.

Dit d'una altre forma, si no és per la força, el procés no es podrà aturar, ni es podrà impedir el referèndum.

Però si el referèndum s'impedís per la força l'únic que s'aconseguiria seria retardar la proclamació d'independència una mica, al preu de generar una intolerable inestabilitat civil i econòmica. Intolerable, sobretot, per als creditors de l'estat espanyol.

Tanmateix, el gràfic és una anàlisi interessant. El trobo força exhaustiu en els casos plantejats. M'agradaria més amb una estimació de probabilitats, però entenc que aquesta estimació és més difícil de fer.

En fi, com diuen al diari : "Com pot acabar el procés? Aquesta és la pregunta que intentem respondre amb l'ajuda d'un esquema anomenat ' arbre de decisions', una eina fàcil de llegir que serveix per entendre els dilemes a què s'enfronten els diferents actors, quines decisions poden prendre i a quins finals possibles condueixen.

Els actors analitzats són tres: govern català, executiu espanyol i comunitat internacional. I els finals possibles són el referèndum no pactat, les eleccions autonòmiques, el referèndum pactat i la DUI. L'arbre de decisions del procés ha estat elaborat per la secció de Política i el departament d'Infografia del diari ARA, amb la col·laboració de l'estudiant de la London School of Economics Jaume Vives."

Vet aquí el gràfic :

dilluns, 20 de març de 2017

L'article de Puigdemont i Junqueras a "El País"

Si no hi ha un daltabaix, hi haurà referèndum. Puigdemont i Junqueras ho explicaven molt clarament el passat diumenge en aquest article al diari madrileny "El País".

És un missatge que, segurament a Espanya no l'ha llegit ningú i que no farà canviar cap posició, però és important de cara a l'opinió pública internacional : ha de quedar clar que, per part catalana, fins l'últim segon hi ha possibilitat d'un acord.

Ha! És mentida i ho sabem! no hi ha cap possibilitat d'acord! El govern espanyol mai pactarà cap referèndum perquè això li és ontològicament impossible : són nacionalistes i supremacistes i, per tant, neguen qualsevol altre identitat nacional dins l'estat; en particular la catalana. Res a fer, doncs.

Però bé, encara que ja sabem que mai hi haurà un referèndum pactat (atenció, però! : n'hi haurà un de no pactat) l'opinió pública internacional espera veure algun esforç en aquest sentit.

Aquesta partida, doncs, ja la té guanyada la Generalitat perquè, evidentment, aquí no hi ha cap problema en fer un referèndum.

De fet, un referèndum pactat ja seria en sí mateix una victòria sense precedents. I sense que importés el resultat. Seria una victòria del sobiranisme català, cert, però també dels altres sobiranismes de l'estat, i de totes les forces progressistes... que sigui dit de pas, en aquest moment es redueixen, estrictament, a Unidos Podemos i les seves confluències regionals. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Bé, potser per això últim que acabo de dir mai haurà un referèndum pactat : ¿Per què el nacionalisme espanyol hauria de cedir una derrota tan espectacular si els rivals, en definitiva, només són unes minories nacionals sense cap capacitat d'imposar-se numèricament a les urnes; o una esquerra progressista que, essencialment, també és minoritària i sense perspectives de deixar de ser-ho en molts anys? Per què cedir, doncs? No ho faran pas. Ells creuen, sincerament, que aquí no hi ha res que no s'arregli amb un parell de guàrdies civils posant ordre. En fi. Deixem-los i allà ells. Dins l'estratègia catalana, tot aquest esforç pel referèndum és bo i necessari. És dins d'aquesta estratègia que s'incardina l'article de Junqueras i Puigdemont, o aquesta altre oferta d'explicar el referèndum al senat espanyol.

El cas és que l'article és molt clar i entenedor. Potser perquè, evidentment, va adreçat a la comunitat internacional. Val la pena, doncs, dedicar una estona a llegir-lo.

Vet-lo aquí :

Que guanyi el diàleg, que les urnes decideixin

En democràcia no existeix el dret a no dialogar. Nosaltres ja estem asseguts a la taula del diàleg. Trigaran gaire els altres convidats? És més: vindran?

«El Govern del Regne Unit i Escòcia van pactar un referèndum. La pregunta, seguint les recomanacions de la Comissió Electoral del Regne Unit, va ser: "Escòcia hauria de ser un país independent? Sí o no". Res més. Hi va haver acord perquè hi va haver voluntat política de convocar i permetre el referèndum. No es va deixar en mans de tribunals el que es va poder resoldre políticament. I tot sembla indicar que Escòcia i el Regne Unit tornaran a pactar la celebració d'un nou referèndum d'independència. El segon en tres anys. No està malament per a una cosa que a Espanya no pot ni tan sols formar part d'una taula de diàleg entre els governs espanyol i català.

Pactar la manera de resoldre les diferències polítiques sempre uneix. Les diferències només separen i divideixen si no es vol acordar la manera de resoldre-les; les diferències són consubstancials en la societat democràtica, no són negatives, cal fins i tot tractar-les amb delicadesa si es tracta de diferències la defensa de les quals és més difícil i compromesa. Aquí és on la democràcia s'enforteix i es referma davant la pulsió populista i simple de resoldre la diferència mitjançant la prohibició, els murs i la discriminació. Assenyalar el que és diferent com a amenaça, com a element de divisió d'una societat que vivia tan tranquil·la en les seves sagrades i infrangibles certeses és, a part de terriblement injust, un greu obstacle a l'hora de buscar solucions.

Com a conseqüència de l'acord entre Escòcia i el Regne Unit es va produir un ampli debat, un debat d'idees. Finalment, una majoria d'escocesos va optar pel no, d'acord amb les tesis del Govern de Londres. Va ser així, res més. La vida va seguir a Escòcia i al Regne Unit, com hauria seguit amb la victòria del sí. El referèndum d'independència va tenir una participació rècord del 84,59%, 12 punts més que en el referèndum del Brexit, que va ser del 72,2%, una xifra que es va considerar una fita, ja que era la més elevada en una votació en els últims 25 anys. Aquestes dades descriuen una cosa molt rellevant que haurien d'apuntar-se els qui acusen els partidaris de canvis com una espècie d'agents al servei de la divisió de la societat: els camps separats en una disputa democràtica s'uneixen sense cap mena de dubte a les urnes. Hi insistim: no separen les diferències, el que separa és l'absència d'acord per resoldre-les.

En conseqüència, l'escenari del referèndum acordat és el que voldríem a Catalunya. Volem recordar que ja l’hem proposat en diverses ocasions. Avui, malgrat els mals auguris i el rebuig frontal del Govern espanyol, tornem a insistir-hi. Potser és injust atribuir al president Rajoy, al seu Govern i al seu partit aquesta actitud en exclusiva. Observem amb pena i tristesa que aquesta mateixa posició, sense cap tipus de matís, la comparteixen el PP, el PSOE i C’s.

Així doncs, sembla força indiscutible que l'actitud del Govern català i del Parlament de Catalunya s'assembla a la posició escocesa (dialogar i acordar un referèndum), però que l'actitud del Govern espanyol i les Corts Generals no s'assembla gens ni mica a la del Govern i el Parlament britànics. No només hi ha una preocupant absència de voluntat de diàleg, sinó que camina en la direcció exactament inversa: querelles, judicialització de la política, guerra bruta, amenaces d'ús de mesures excepcionals, etcètera. I ja hi ha els primers resultats: primeres condemnes d'inhabilitació a càrrecs públics per al president Artur Mas i les conselleres Ortega i Rigau, mentre s'espera la sentència contra Francesc Homs. Tots ells per haver comès el delicte de donar veu als ciutadans.

En sintonia amb la voluntat del Govern, el Parlament i la societat, s'ha engegat a Catalunya el Pacte Nacional pel Referèndum, en què participa una pluralitat aclaparadora de la societat catalana, inclosos agents econòmics i socials. Sondejos de tot tipus i procedència assenyalen que al voltant d’un 80% dels catalans voldrien que els consultessin sobre el futur polític de Catalunya respecte a Espanya. El pacte té com a propòsit reiterar la voluntat de celebrar un referèndum, acordat, com a prioritat. Potser algú ens considerarà il·lusos. És millor ser il·lús que irresponsable, és millor esforçar-se per trobar solucions que optar per no desgastar-se i fer del quietisme una virtut.

Si es manté el rebuig frontal, no és cap sorpresa que reiterem que no renunciarem a exercir aquest dret. Farem tot el que estigui al nostre abast perquè els ciutadans de Catalunya puguin votar el 2017, en un referèndum d'autodeterminació. Hi som per convicció i compromís, retent comptes davant dels electors. I no se'ns acudeix pensar que el futur de Catalunya, dels ciutadans de Catalunya, no el decidiran els seus ciutadans i sí el Govern espanyol. El mateix Govern que, amb la seva manera habitual de procedir, ha aconseguit que la majoritària de la societat catalana n’estigui tipa, fins i tot sectors que no comparteixen, molt legítimament, que Catalunya es converteixi en un Estat independent. L'Estat ha abandonat tots els catalans, també els que no volen la independència, però estimen Catalunya com el que més i pateixen, per tant, quan el seu país pateix. Que no siguin independentistes no vol dir que la desatenció de Catalunya no la sentin profundament i també en paguin les conseqüències. L'Estat també ha abandonat els catalans que haurien volgut veure en l'espanyol aquell Estat propi que no és aliè a les seves demandes. I per a aquests catalans i també per a tots els altres, el Govern de la Generalitat els posarà les urnes. Que decideixin. És el seu dret, i l’exerciran.

Fa temps que és l'hora de la política. A Catalunya en fem, i segur que no sempre ho fem bé. També cal estar disposat a escoltar i parlar-ne. No obstant això, altres han decidit delegar en els tribunals la seva responsabilitat política. S'amaguen darrere del Constitucional, de l'Audiència Nacional i del Suprem, amb la qual cosa comprometen la tasca i la independència del poder judicial. Europa ja se n'ha adonat i ha mostrat sense ambigüitats la seva preocupació per aquesta deriva que compromet seriosament un poder fonamental per a la salut de l'Estat de dret, com es desprèn de l’informe recent de la Comissió de Venècia. I se senten veus de l'exterior cada vegada més clares que advoquen per un diàleg polític i una solució política. Com l'informe de la Fundació Konrad Adenauer. O com el mateix Parlament britànic, on s'ha formalitzat un Grup de Discussió sobre Catalunya, en el qual participen membres de tots els partits. Una cosa, per cert, que és possible a Westminster i no a les Corts.

Fa pocs dies, a Madrid, un veterà demòcrata espanyol, Antonio Garrigues Walker, recordava una cosa amb què estem d'acord els demòcrates en general, partidaris o contraris a la independència: en democràcia no existeix el dret a no dialogar. Nosaltres ja estem asseguts a la taula del diàleg. Trigaran gaire els altres convidats? És més: vindran? Quan sigui massa tard, si us plau, no ens mirin a nosaltres. Siguin, per una vegada, tan exigents, crítics i implacables amb els seus governants immòbils com ho han estat amb nosaltres tots aquests anys en què del rebuig a la sentència contra l'Estatut hem consolidat una àmplia majoria favorable al fet que els catalans decideixin el seu futur en referèndum.»

Carles Puigdemont
President de la Generalitat

Oriol Junqueras
Vicepresident de la Generalitat

dimarts, 14 de març de 2017

Inhabilitació del referèndum pactat

Mas, Rigau i Ortega inhabilitats per la "justícia" espanyola. Res a dir. Totalment previsible i no cal fer més escarafalls.

Aquesta sentència, de tant esperada, ja aporta poc. Hi ha qui parla de Mas com a màrtir però, en realitat, aquesta lectura només es pot fer des de sectors "convers" que encara no s'hagin adonat que ja estem transitant pel camí de la independència de fet.

I justament aquest camí és el que cal transitar. Del poc que aporta la sentència hi ha, sobretot, la inhabilitació de Rigau. Irene Rigau és diputada en actiu i aquesta inhabilitació sí que l'afecta... O no.

Ja veurem que farà Rigau, però si en veritat ja estem en el camí de la independència de fet, aleshores Rigau hauria de fer com si sentís ploure, i la majoria del Parlament, també. Tothom hauria de continuar amb la seva feina normal.

Naturalment, podem estar segurs que a les comissions parlamentàries de les que Rigau n'és membre hi hauran altres membres que potser no estaran d'acord amb la presència de la diputada. Aquests diputats estan en el seu dret d'abandonar aquestes comissions... ningú els inhabilitarà per això. Només faltaria.

En fi. Aquesta sentència posa de manifest allò que ja sabíem : no hi ha res a negociar. No hi haurà cap referèndum pactat i, per tant, si es fa un serà forçosament després d'una declaració d'independència, explícita o implícita, però, en tot cas, en una situació d'independència de fet (perquè si no és així, no es podrà fer el referèndum).

Una situació d'independència de fet com la que es va viure el 9N de 2014, ves per on. De fet, des d'aquell dia que transitem per la via de la independència de fet i ja aniria sent hora, i la inhabilitació de Mas, Ortega i Rigau ens ho posa ben de manifest, d'acabar aquest trànsit d'una vegada.

Així sigui, i ben aviat.

dimarts, 7 de març de 2017

8 de març, Dia Internacional de les Dones Treballadores.

Demà serà 8 de març, Dia Internacional de les Dones Treballadores.

Demà no se celebra res. No hi ha res a celebrar. Demà es commemora el sacrifici de tantes i tantes dones que han lluitat per la igualtat de drets entre dones i homes, quelcom que està ben lluny d'aconseguir-se avui mateix.

Demà també és una jornada reivindicativa, precisament contra aquesta desigualtat que no s'esmena, i és una jornada de protesta i lluita contra el terrorisme masclista. A Espanya, en el que va d'any, ja han estat setze dones les víctimes de terroristes masclistes.

Cap terrorisme ha estat tan persistent i tan cruel com el terrorisme masclista, però contra tota ètica i tota lògica aquest terrorisme no es considera un autèntic i greu problema d'estat.

De fet, aquest terrorisme a vegades fins i tot es justifica des d'institucions i càrrecs públics.

No hi ha res a celebrar i, en canvi, sí que hi ha molt a lluitar i molt per fer, encara.

Com ve sent habitual per aquesta diada, adjunto els manifestos d'ERC i de la CGT. Organitzacions, política una i sindical l'altra, a les que estic afiliat.

Manifest d'ERC

MANIFEST: DONES AMB TOTS ELS DRETS

De nou, El 8 de març de 2017, commemorarem el Dia Internacional de les Dones, una data d’homenatge als moviments a favor dels drets de les dones i de reivindicació per continuar fent evidents les desigualtats de gènere. Una reivindicació que va més enllà d’aquesta data i impregna els 365 dies de l’any i tota i cadascuna de les persones que conformen la nostra societat.

Des d’Esquerra Republicana i les JERC treballem dia a dia per garantir que els drets de les dones, siguin plenament efectius i no es vulnerin en cap circumstància.

A nivell legislatiu, des del Principat cal impulsar noves lleis que facin valer els drets de les dones i la igualtat de gènere. Els darrers mesos la normativa catalana en matèria d’igualtat de gènere, no ha estat exempta dels atacs del Tribunal Constitucional, que ha suspès els articles de la Llei 17/2015 d’igualtat efectiva entre dones i homes que regulen els plans d’igualtat a la feina, les mesures per prevenir l’assetjament sexual i la figura sindical responsable de la igualtat de gènere, entre altres. Per donar-hi resposta, el Govern de la Generalitat està treballant perquè la futura llei d’igualtat de tracte i la no-discriminació pugui suplir els articles suspesos, sense perdre de vista però, que el repte i el compromís, més enllà del desplegament normatiu, continua sent l’efectivitat d’aquests drets i garanties.

Tot i els avenços realitzats, les desigualtats i la discriminació per raó de gènere encara estan presents i són massa punyents alhora. Les situacions de vulnerabilitat són més crues per a les dones, i això es tradueix en una major precarietat laboral d’aquestes i una feminització de la pobresa, entre d’altres. De fet, un estudi recent d’Enginyeria Sense Fronteres fa evident que 7 de cada 10 víctimes de pobresa energètica són dones.

En l’àmbit educatiu, les dones representen el 60% de les llicenciades i en canvi els càrrecs de més rellevància, en tots els sectors, continuen sent ocupats majoritàriament per homes. El sostre de vidre doncs, encara no s’ha trencat i segueix limitant les possibilitats d’ascens de les dones. En aquesta mateixa línia l’Observatori Dona i Empresa assenyala que més del 70% de les empreses no tenen cap dona als seus Consells d’Administració.

Segons l’últim informe de govern, la bretxa salarial entre homes i dones se situa en un 26,6% a Catalunya. Al País valencià i a les illes les dades tampoc són positives: un 24,24% i un 15,88% respectivament.

Des d’ERC treballem per tirar endavant polítiques de conciliació de la vida laboral i personal i familiar, ja que les dones també tenen dret a gaudir de temps de lleure i participació en igualtat de condicions. Cal una reorganització de les tasques de cura i de la llar basada en la corresponsabilitat. I també una nova planificació dels temps i horaris quotidians. Cal replantejar-nos els permisos de maternitat i paternitat. Hem d’apostar per permisos més igualitaris com ja fan certs països nòrdics. Uns permisos que fomentin la corresponsabilitat a l’hora de tenir cura dels fills o filles. S’ha d’apostar perquè aquests siguin més llargs i flexibles donant sempre l’oportunitat als progenitors d’escollir quan agafar-se les setmanes que els pertoquen (és a dir o al mateix temps o un després de l'altre segons les seves necessitats). Aplicar mesures similars a aquests països com Suècia o Finlàndia ajudaria a reduir la discriminació salarial que pateixen les dones en edat de ser mares, i que es manté al llarg de la seva vida laboral.

Cal seguir reivindicant el dret com a dones a decidir sobre el propi cos i el dret a una maternitat desitjada i segura, vetllant també perquè les dones joves de 16 i 17 anys puguin exercir aquest dret lliurement.

El país està vivint un moment transcendental i en el procés de construcció del nou Estat les dones han de ser protagonistes. És imprescindible la participació activa de les dones en el referèndum que tindrà lloc aquest 2017 i que la visió de les dones estigui present al llarg del procés constituent. La nova República ha de comptar de manera indispensable amb la mirada de gènere i la igualtat d’oportunitats entre dones i homes ha de ser un dels pilars.

El compromís d’Esquerra Republicana per a la igualtat de gènere l’hem plasmat recentment en un Pla per la Igualtat intern que ens ajudarà a continuar treballant per la plena participació política de les dones. El compromís del partit per l’adopció progressiva de llistes cremallera suposarà un pas més per millorar la representació de les dones a les institucions catalanes en tots els nivells. S’ha de fer sentir la veu de les dones per tal que també siguin arquitectes de la República Catalana.

Apel·lem a la mobilització a favor dels drets de les dones, a tota la nostra gent, simpatitzants, amics i amigues i a la militància del nostre partit per contribuir a una societat més justa i igualitària.

Dones amb tots els drets!

8 de març de 2017

------------------

Manifest de CGT

8 de març 2017: Seguirem lluitant ingovernables, desobedients i desafiants

Manifest de CGT Catalunya pel 8 de març 2017, Dia Internacional de les Dones Treballadores

Ja hem arribat al Dia Internacional de les Dones Treballadores i hem de començar parlant del que sempre diem de manera incansable. Ho diem cada dia amb insistència:

Les dones, que sostenim el món, que en les pitjors adversitats tirem endavant allò important per la vida, cobrem menys que els homes per a realitzar la mateixa feina, pel simple fet de ser dones. Sembla ser que encara som el complement al sou de l’home. Les dones patim agressions masclistes a la feina, a casa i als carrers. Ens jutgen pels nostres cossos, pretenen tractar-nos com a mera decoració, com a esclaves del seu desig, o com a les seves treballadores domèstiques personals. Les dones realitzem les tasques de cura sense que siguin ni repartides ni valorades. Aquí no hi ha hagut ni hi ha repartiment de la feina ni de la riquesa que genera. Les dones rebem de manera quotidiana la doble agressió de tots aquells que consenten i callen davant de qualsevol forma de masclisme ja sigui el polític de torn, el company que no vol agafar l’escombra, l’empresari que fomenta que l’assetjament quedi impune, el jutge que relativitza els feminicidis, el mossèn que fomenta la submissió femenina als desitjos del marit... la llista és llarga.

Com cada any, hem assistit a infinitat d’exemples concrets, que ens fan sortir al carrer a diari, lluitar als nostres llocs de treball, als col·lectius on militem i als espais íntims.

I arriba ja un moment que en tenim prou, que n’estem ben fartes, que ens cal fer. I sí, hem assistit a un any de mobilitzacions contra les violències de gènere, i també contra la feminització de la pobresa i de la precarietat. Estem rememorant constantment els motius pels quals es celebra aquesta data: l’autoorganització de les dones treballadores, com tantes vegades hem fet, per a revolucionar i revolucionar-se, la pràctica de l’acció directa i l’autogestió així com la ingovernabilitat de les nostres àvies: treballadores feministes organitzades.

Tornem-hi! Com van fer les nostres companyes ahir, abans d’ahir, el segle passat i al llarg de tota la història. Calen mil mobilitzacions i calen encara més dones que no estiguem pendents de quina serà la propera llei que ens decepcionarà, que no estiguem mirant quina serà la propera mancança institucional que ens farà mal, quina serà la propera frase que serà apropiada per aquelles que es diuen feministes però que ens maten a la feina. Volem mirar molt més enllà de tot això i volem mirar a les nostres, a les dones treballadores, sense emmirallar-nos en discursos tebis que ens desmobilitzen i ens allunyen de la nostra revolució, la de transformar els treballs, transformar les formes verticals de relació, transformar el món sencer. La vella i senzilla recepta del feminisme de classe, anticapitalista i sense complexes.

No ens valen trossets del pastís, no és que no vulguem les molles, és que volem canviar la recepta, i aquesta només es podrà canviar des de les que patim el matrimoni ferotge entre capitalisme i heteropatriarcat.

I volem una nova recepta per a seguir essent ingovernables, desobedients i desafiants, perquè només des de nosaltres podrem fer el món totalment nou, amb la llibertat i la vida al centre.

8 de març de 2017

CGT Catalunya