dilluns, 29 de juliol de 2013

El sol ja no és gratis.

Sense aire, et mors en pocs minuts. Sense aigua, en un parell de dies; sense menjar pots durar un mes i mig, a tot estirar. Sense la llum del sol, sense la seva escalfor, el món esdevindria un lloc erm en molt poc temps

Imprescindibles per a la vida: L'aire, l'aigua, el menjar, el sol... Imprescindibles. Però l'aigua i el menjar es paguen. El sistema en que vivim, en teoria, garanteix que tothom pot accedir a l'aigua i el menjar. En la pràctica, però, hi ha qui es mor de gana. En la pràctica hi ha qui menja i beu perquè funciona la caritat, que és una forma de repartiment que, de fet, no pertany al sistema.

I l'aire? De moment l'aire encara és "gratis". Tot i tractar-se del recurs més urgent per a la vida. Per ara, i que duri, un pot omplir els pulmons a cor que vols i respirar fins emborratxar-se d'oxigen... o de contaminació, depenent del lloc.

I el sol? també el sol encara és "gratis", si t'estires a la platja a bronzejar-te, o a deixar-te escalfar pels seus raigs. No a tot arreu és gratis, que hi han platges privades on l'aigua, l'aire i el sol "pertanyen" a algú; ni sempre és possible, que passejar-se en pilotes pels jardins i carrers de Barcelona està prohibit.

El sol és, de forma directa o indirecta, la font primària d'energia que fem servir. Els combustibles fòssils es poden veure com magatzems d'energia solar: vida que va prosperar fa milions d'anys capturant CO2 gràcies al sol, emmagatzemant-se als enllaços covalents del carboni de les molècules dels organismes vius, primer, que han esdevingut carbó i petroli mitjançant un procés geològic, després.

L'alliberament de l'energia del sol emmagatzemada als combustibles fòssils té el problema greu del retorn del CO2 a l'atmosfera.

L'energia del sol també s'ha fet servir directament al llarg de la història. Amb la notable excepció de la fotovoltaica, les energies renovables no deixen de ser sofisticacions tecnològiques, o nous enfocaments, d'antics processos de captació i aprofitament de l'energia solar.

La fotovoltaica, però, és diferent. Certs materials semiconductors són capaços de transformar la radiació solar directament a electricitat. No és ràpid, ni net, construir plaques fotovoltaiques i cal un temps de funcionament fins que s'obté el retorn energètic (és dir, que proporcionen més energia que la que cal per construir-les).

L'energia fotovoltaica forma part del "mix" de renovables que ha de donar resposta a la creixent escassedat del petroli.

Durant anys, però, la fotovoltaica ha estat subjecte a un tracte econòmic per part del govern de l'estat que ha propiciat la proliferació de centrals fotovoltaiques que enlloc d'estar dissenyades amb criteris de retorn energètic, ho han estat seguint un criteri financer. És dir, per obtenir un benefici econòmic de les subvencions de l'estat. Es pot parlar d'una bombolla de les renovables. La crisi també ha fet esclatar aquesta bombolla.

Obro parèntesi: Durant anys l'estat ha tractat -primer el PSOE, després el PP, el PPSOE, en definitiva- de crear per decret "sectors" industrials: renovables, trens d'alta velocitat... no se sap si a cavall o conjuntament amb la bombolla immobiliària i la bombolla financera. El resultat, en tots els casos ha estat un fracàs dramàtic, o tràgic.

La meva opinió és que s'han volgut fer molts diners i molt de pressa; que no s'ha volgut trepitjar ulls de poll a les energètiques; que no s'han entès aquestes tecnologies ni la seva utilitat... Nens egoistes i ambiciosos jugant amb màquines que no comprenen? o potser corruptes i favors a amics? Manca de visió o corrupció a gran escala? En tot cas, un error fonamental: no es pot crear un sector industrial per decret. Cal gent preparada i cal que l'ecosistema econòmic estigui preparat per al nou actor. La millor inversió sempre, sempre, és l'educació. La formació. La formació de veritat, no la que pretén "españolizar". Tanco parèntesi

Tot aquest discurs ve perquè el "gobierno" ha decidit punxar definitivament la bombolla de les renovables i això, en si, no seria dolent, si no fos que, com de costum, ho fa malament: es posarà una taxa sobre l'auto-consum [1] [2] i [3].

És dir, en comptes d'anar cap al balanç net zero per a l'autoconsum energètic, es fa el joc a les empreses energètiques i el sol deixarà de ser gratis per als productors d'energia solar.

Com en tantes altres ocasions, l'estat actua en contra dels interessos de la gent.

La cooperativa Som Energia ha emès el següent comunicat, del que en reprodueixo a continuació aquest text:

"Finalment podré posar-me unes plaques per generar part de la meva energia?

Tot el contrari! Les mesures que pren el Govern en relació a l'autoconsum van totalment encaminades a endarrerir la "revolució" energètica ciutadana que s'està produint a favor d'un model descentralitzat de generació molt més democràtic.

A banda de l'augment de la part fixa de la factura elèctrica (comentada en el primer punt) cal afegir-hi altres mesures, com cobrar un peatge per l'energia produïda que no ha sortit a la xarxa i la no regulació d'un Balanç Net. Regulació que és necessària per facilitar petites instal·lacions domèstiques. Sí han creat un registre per a les instal•lacions d'autoconsum amb l'únic propòsit d'establir un major control, acompanyat de grans sancions econòmiques per qui no hagi legalitzat la seva instal•ació d'autoconsum (fins a multes de 30M€!!! una desproporció absoluta)."

Que es pot fer? primer de tot, cal reconèixer que hi ha un problema d'escassedat energètica i de recursos naturals. Segon, cal començar amb petits canvis.

He trobat aquest vídeo del Latituds de TV3. Parla de Decreixement, d'economia ecològica, de cooperatives de consum, de transició i de resiliència. Totes aquestes són idees, actituds i formes de fer que penso que, com a mínim, hauríem de tenir en compte.

Vet aquí el vídeo:




Penso que el moviment pel Decreixement hauria d'evitar que se'l pugui confondre amb una forma de "madmaxisme". Em quedo amb la idea dels petits canvis: e la necessitat d'incorporar a la nostra forma de vida els principis de sostenibilitat i de reducció del consum d'energia i recursos naturals.

Hi haurà gent més conscienciada que estaran en la punta de llança de la transició (mireu http://www.transitionnetwork.org/). D'altres potser faran un gran pas si per exemple, canvien el transport privat pel públic. Es tracta de que la majoria faci petits canvis. Els petits canvis són poderosos, que deia el Capità Enciam.

És molt més que un canvi d'hàbits encara que aquesta sigui la forma com s'executa el canvi: és una opció política en ella mateixa, és un empoderament ciutadà i recuperar autonomia i control sobre la pròpia vida. Pensa-hi. No és només apagar el llum de l'habitació quan surts.

dijous, 25 de juliol de 2013

Accident ferroviari a Galícia

Avui és Sant Jaume, patró de Galícia. És el dia de la pàtria gallega.

Ahir va produir-se, ben a prop de la ciutat de Santiago de Compostel·la, un gravíssim accident ferroviari.

Ara mateix, només espero que cap dels amics gallecs,o amb família gallega, que tinc s'hagin vist tocats directament per aquest desastre.

Als amics gallecs: no hi han paraules. Entenc que ara mateix, només es pot fer el cor fort i esperar que la feina dels equips mèdics i de rescat salvi el major nombre possible de vides.

Pot semblar un gest buit, però per mi no ho és: penjo aquesta bandera galega amb la cinta negre, com a signe de solidaritat i condolences.


No ho vull deixar aquí. Aquest accident em recorda al del metro de València de 2006

En aquella ocasió, un metro va descarrilar quan anava a 80Km/h en un tram on la velocitat màxima permesa era de 40Km/h. Van haver-hi 43 víctimes mortals i 46 ferits. Es va concloure que un sistema de seguretat més avançat hauria impedit el desastre. No es va tancar a cap responsable. Les "culpes" van anar a recaure al conductor del metro, que va morir a conseqüència de les ferides un parell de dies després de l'accident.

Els familiars de les víctimes demanen que es reobri la investigació que consideren que es va tancar en fals, i que hi havien responsabilitats polítiques que no es van depurar. 

Aquest article del Vilaweb ens proporciona un context informatiu del que va passar i de  la reivindicació dels familiars. Inclou, també, els vídeos del "Salvados" que Jordi Évole va dedicar a investigar el cas. 

L'última notícia és que la Fiscalia ha demanat reobrir el cas.

HI han indicis que, realment, es va provar de tapar responsabilitats i que es va imposar un mur de silenci.

Ho dic: hi veig semblances entre els dos casos. 

Quin sistema de seguretat és aquest que permet, en un tram de velocitat màxima de 80Km/H circular-hi a més del doble de velocitat?

Com és possible que encara hi hagin línies de tren no electrificades i que calguin màquines híbrides elèctriques-diesel per circular-hi? Estem al segle XXI, per Déu! (no se n'escapa ningú: a Catalunya, que jo sàpiga, encara hi ha la línia de Lleida a la Pobla de Segur per electrificar).

Es veu que el maquinista era prou conscient de l'excés de velocitat abans de l'accident ja que segons les notícies, ho estava comentant per telèfon amb el control de circulació. Com és que no el van ordenar que baixes la velocitat? Com és que ell mateix, per pròpia iniciativa, no va baixar la velocitat?  

Em recorda a aquelles situacions que es donen a la feina en que tu saps que el que fas és absurd, però et manen que ho facis i és més senzill obeir.  Fas alguna cosa no perquè calgui o sigui el correcte o convenient si no perquè t'ho manen i si no ho fas tu, ho farà un altre. A la meva feina, però, aquests absurds no tenen conseqüències en vides humanes. 

A la vista de desastres com el de Galícia, o el de València, m'adono que "l'obediència deguda" no és  un atenuant. No es pot cedir la responsabilitat dels nostres actes a d'altres. Encara menys quan hi han vides en perill. Ha de regir el principi ètic bàsic de protegir la vida. 

El problema és quan aquest principi ètic bàsic l'ha de defensar el més dèbil. És el sistema el que ha de protegir la vida, si el conductor s'ha d'oposar al sistema per un principi ètic, és molt fàcil que perdi.

Esperem que la investigació aclareixi que ha passat. Amb el precedent del metro de València, però, la sospita que es provarà de defugir responsabilitats és gran.

Finalment: és vergonyosa la pífia del comunicat del "Gobierno de España".


Aquesta mena de comunicats no serveixen per res. Són un tràmit. Simplement, s'espera que els governs emetin aquests comunicats quan passen desgràcies com la d'ahir. Ningú s'hi fixa.

Ara bé, quan hi ha una pífia aleshores s'hi fixa tothom. 

El problema és la imatge que transmet. De deixadesa. De "tant-se-me'n-fotisme". Aprofito el comunicat de la darrera desgràcia per fer el de l'actual. Ni me'l llegeixo per revisar l'ortografia. És un comunicat de tràmit i es fa sense pensar. 

Encara dirà algú: a més ho fa el becari aquest nou que han posat de les juventudes del PP, un nano que promet molt, es veu, i que deu ser família d'algun capitost. És un text que signa el president però que en realitat l'ha escrit aquest noi que promet tant, i que tenia pressa per baixar a esmorzar. Ai! ens hem de fixar més, xaval! Em sembla que la teva carrera política acaba aquí.

Acabarà aquí la carrera del becari perquè l'error del comunicat ha estat per culpa seva.  És igual que el document el signi Mariano Rajoy que, per tant, n'és el responsable. 

És el genuí estil hispànic de fer política: aprofitar-se dels càrrecs, eludir les responsabilitats.

Què ens juguem que passarà el mateix amb les responsabilitats de l'accident? A que no dimitirà ningú? A que al final el "culpable" només serà el maquinista? (que part de culpa en té, però ni tota ni és l'únic).

dimarts, 23 de juliol de 2013

cas Matas vs. cas Munar.

Déu em guardi de faltar a la presumpció d'innocència, pobret de mi, que jo ara només diré el que em semblen les coses, no pas el que són.

Perquè aquest aclariment? doncs per les decisions preses pel Tribunal Suprem Espanyol (TSE) sobre casos de corrupció a les Illes Balears. Són les següents (enllaços del Vilaweb):

El Suprem rebaixa de nou anys a sis mesos la condemna de Matas, que esquivarà la presó i també Què argumenta el Suprem per haver salvat Matas de la presó?

Munar, condemnada a sis anys de presó pel cas Can Domenge. A la mateixa notícia també expliquen que "l'exvicepresident del Consell de Mallorca Miquel Nadal ha rebut una pena de quatre anys entre reixes".

És curiós, oi?  En tots els casos es reconeixen graus de corrupció diversos però crida molt l'atenció que Jaume Matas aconsegueixi escapolir-se de la presó; mentre que Maria Antònia Munar s'hi estarà sis anys.

Crida molt l'atenció i un es posa a pensar malament. Els arguments per no tancar a Matas són els que són i jo no els discutiré, però a ulls d'un observador que no estigui al cas de tota aquesta brillant argumentació semblaria que a Matas li han salvat el cul, i  han aprofitat a Munar per a cap de turc.

Per què? doncs, semblaria que al PP no li interessa tenir tot un ex-president de comunitat engarjolat per corrupte, perquè ves a saber què podria arribar a dir o destapar per escapar del trullo (potser històries a l'estil Bárcenas?) , i què millor que oferir el cap d'una dirigent "regionalista" (el primer graó cap al separatisme, com sap tothom)  amb un càstig "exemplar" com reconeix el mateix TSE.

Semblaria, doncs, que ens trobem doncs, en un nou cas en que la justícia funciona al servei dels partits, la novetat estaria en que de forma descarada, es posaria al servei del Partit Popular, passant per sobre del seu antic company de saqueigs, la Unió Mallorquina. El PP traint als "amics", com en les millors pel·lícules de la màfia. Poden fer-ho, és clar, tenen majoria absoluta i han posat als seus jutges allà on cal per tapar allò que ha de ser tapat.    

Només dic el que semblaria, és clar, potser tot està d'allò més ben argumentat i els jutjats són imparcials. Però sembla el que sembla, i el que sembla és molt lleig.

Més que res, perquè quan et diuen que el mateix president del Tribunal Constitucional, el Tribunal Autènticament Suprem i Oracle de La Sagrada Constitució de la Indivisible Nació Espanyola, és un afiliat del Partido Popular i, a més, ho sembla, aleshores cosetes com les de Matas i Munar et provoquen un cert desassossec. No sé si m'entenen.

dimecres, 10 de juliol de 2013

Centenari Espriu (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol de 1913)

Avui és commemora el centenari del naixement de Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol de 1913). Enguany s'estan realitzant actes diversos amb motiu de l'efemèride i per avui hi han diversos actes previstos, que se poden consultar  a l'agenda de la web de l'Any Espriu.

El millor homenatge que se m'acut per un escriptor, per un escriptor tan important per a la supervivència de la llengua i la cultura catalanes, és fer-ne difusió de la seva obra; recomanar-ne la lectura; llegir-lo. Molt més que els discursos apologètics.

L'obra d'Espriu està compartida en enllaços P2P. Seguiu aquest enllaç per accedir als torrents de l'obra completa.


Llegiu.

Llegiu Espriu.

divendres, 5 de juliol de 2013

Mitjans de comunicació i independència

Al 3 a la carta ja han penjat el "Concert per la llibertat" , complet, en tres parts.

Per a fer-ho més fàcil, aquí teniu els enllaços directes:

http://www.tv3.cat/videos/4626911/Concert-per-la-Llibertat---part-13-%28de-2000-a-2124%29 

http://www.tv3.cat/videos/4626811/Concert-per-la-Llibertat---part-23-%28de-2130-a-2330%29 

http://www.tv3.cat/videos/4626891/Concert-per-la-Llibertat---part-33-%28de-2330-a-0208%29
 
A hores d'ara encara, i crec que ja serà sempre així, m'emociono amb el discurs de Titot i el potentissim moment de clímax que van aconseguir els Brams amb "Jo vull per demà", i amb l'apoteòsic final que van donar a la seva intervenció

Però el cap està més fred i convé que així sigui.

Un parell de reflexions prèvies: La primera ja s'ha dit a altres llocs. El concert serveix, essencialment, per seguir fent xup-xup, i per recordar als polítics del Parlament que tenen un poble al darrera, però que el poble els passarà al davant si no estan a l'alçada.

La segona: Que cal fer la consulta, com abans millor, tampoc abans que es pugui fer, però que no es pot perdre el temps. El temps perdut és temps que el país es dessagna sense res a canvi, és més gent que pateix sense que se'ls proposi, al menys, una esperança, un objectiu, un pla.

Però el que de debò em motiva a escriure avui és una altre cosa: El suport dels artistes als mitjans de comunicació públics catalans va ser explícit i constant al llarg del concert.

L'ERO a TV3 (als mitjans públics catalans) fa molt de mal. Fa molt de mal tancar les corresponsalies d'arreu dels Països Catalans.

Els mitjans públics són necessaris. Més a un país com Catalunya, amb la llengua assetjada.

Els mitjans públics, en sistemes democràtics, són plurals. Infinitament més plurals que els mitjans privats que,per això són privats, defensen els seus interessos propis (privats). Interessos privats que, a un país com Espanya, estan vinculats a conglomerats de poder dels que en son part estructural els partits polítics, és dir, el PPSOE.

És molt evident. Només cal posar una TV per dir, aquesta és del PP, o aquesta és del PSOE. Afegeixo: totes són del PPSOE.

No es pot confondre mitjans privats amb mitjans lliures, o independents. La llibertat de premsa, la que esquiva la propaganda dels grans mitjans, cal anar a buscar-la a altres mitjans no controlats pels grans lobbies de la comunicació. Penso en "cafès amb llet", en mitjans locals...

Els  grans mitjans privats responen a uns interessos determinats. El resultat són grups mediàtics en els que es poden trobar dins el mateix grup una televisió  per "públic d'esquerres" i  una altre per "públic de dretes", però que, cap de les dues parlen d'aquell escàndol que afecta als autèntics interessos del grup.

Un mitjà públic, si més no, serà més plural.  Si més no, reflectirà de forma més aproximada la pluralitat de la societat a la que es dirigeix.

Tampoc es pot confondre pluralitat amb imparcialitat. Cap mitjà és imparcial, perquè cap mitjà pot donar totes les notícies sense fer cap judici de valor i informant de totes les dades. En el moment en que es decideix deixar una notícia l tinter es perd la imparcialitat. En el moment de donar un detall i no un altre, es perd la imparcialitat... Els mitjans públics no són imparcials, però són més plurals que els privats.   

Es pot dir, i es cert, que hi han mitjans públics que són instruments de propaganda de partits polítics concrets. Penso, per exemple, en TeleMadrid o Canal 9. Repeteixo, és cert, però aquesta perversió té més a veure amb  un "sistema democràtic" molt imperfecte, quan no corromput.  La "Transició" va tenir molt a veure en la construcció d'aquest "Sistema Democràtic" de l'estat, amb premi al bipartidisme i la creació de xarxes clientelars o corruptes. El problema no és el mitjà públic. El problema és que aquest mitjà, en la pràctica, és privat.

A Catalunya, a més, els mitjans públics han estat la gran línia de defensa de la llengua. No debades al País Valencià s'ha maldat per mantenir el senyal de TV3 d'una forma gairebé heroica. Un senyal de TV3 que cada dia dibuixava a la previsió del temps un mapa dels Països Catalans, amb informació per a tots els Països Catalans. Els Països que parlen la mateixa llengua catalana, cadascun dels parlants amb el seu accent, cadascun amb el seu propi sentiment d'identitat, molts amb un sentiment d'identitat complex, barreja de  català, valencià, balear,  aragonès, espanyol o francès, però en llengua catalana, que és la seva llengua i així ho proclamen.

La llengua catalana està sent assetjada per terra, mar i aire. L'ofensiva del PP amb el silenci o amb la veu  forta i còmplice del PSOE pretén acabar amb la llengua catalana. Com abans millor.  A Catalunya no se'n sortiran perquè marxem, però l'ofensiva al País Valencià, a les Illes Balears, a la Franja d'Aragó és un genocidi cultural i lingüístic. És un genocidi.

I ara, les retallades ens porten a afeblir TV3 i els mitjans públics catalans.  S'ha retallat en educació, en sanitat, ara també en mitjans de comunicació. Ens estem desarmant. A això em refereixo quan dic que #independència #tenimpressa.

dilluns, 1 de juliol de 2013

Moments. Concert per la llibertat.

"Jo vull per demà" de Brams. Discurs de Titot.



Interpretació del "què volen aquesta gent?" de Maria del Mar Bonet amb la Dharma.



"La presó del rei de França", també per la Dharma.


Emoció amb el 3 de 9 amb folre dels de Vilafranca.



Emoció amb el mosaic Freedom Catalonia 2014, amb l'Orfeó Català i el públic cantant Els Segadors.

Abril 74, en italià, amb Alessio Lega.


Moments que ja són a la memòria.

Pura energia.

Eufòria. Clímax. Moments.

Som a un pam de la independència.

El nostre moment està arribant.