dilluns, 31 de desembre de 2012

Feliç Any Nou!

Queda poc per cap d'any, és dir, que aviat encetarem oficialment una nova volta al Sol. Un nou cicle vital. Una fita arbitrària en la que en aquest racó de món ens posem d'acord per a fer una celebració.

Potser no en som gaire conscients, però crec que celebrem que seguim aquí, donant voltes, literalment, ni que sigui al voltant del Sol.  Vol dir que estem vius i que tenim intenció de seguir-ho estant i gaudint-ne d'aquest estat extraordinari i fascinant de la matèria.

Celebrem-ho, doncs. No tant per la fita, que no deixa de ser arbitrària, com per les dificultats superades, que han estat moltes i ens n'hem sortit. Aquí estem. Som vius i estimem la vida.

Carreguem-nos d'energia. Els reptes que s'albiren per al nou any seran grans. Potser més difícils de superar que els que hem batallat aquest any que acaba.

Però aquí hem vingut a jugar, no? hem vingut a viure! La vida és un regal. És un repte. És tot el que tenim i, al meu entendre,  és forçós aprofitar-la i gaudir-la. Tenim el deure, així ho crec, de fer un món millor. Per gaudir-lo nosaltres i els nostres fills.

Viu la vida. És el teu regal. Millora-la per als que estimes.  És el regal que tu fas.

Qu així sigui. De tot cor, Feliç Any Nou!

dimarts, 18 de desembre de 2012

Pacte

Pacte. Dimarts, 18 de desembre de 2012.

CiU i ERC han signat el pacte que ha de dur aquest país a la celebració d'un referèndum d'autodeterminació (que serà formalment un referèndum o, més probablement,  una consulta) durant el 2014.

Ben fet.  Gràcies per aquest important pas.

Els detalls de la part corresponent a la consulta es coneixen i han aparegut a mitjans digitals. Per exemple al Vilaweb: http://www.vilaweb.cat/noticia/4066620/20121218/document-compromis-consulta-2014.html.

M'agradaria molt conèixer els detalls corresponents a la governabilitat d'aquest any i escaig que resta fins a la consulta i que, n'estic segur, serà un període molt dur. Perquè el d'avui és, per mi, un dia per a l'esperança, però també sospito que serà a partir d'ara serà quan veurem el pitjor rostre del govern espanyol.

Encetarem, doncs, la que ha de ser la darrera legislatura autonòmica i la que ha de donar pas a la República de Catalunya. Esperança.

Hem d'estar a l'altura.Tinguem confiança i serrem les dents. Cal perseverar i resistir fins que s'assoleixi l'objectiu.

Hem de deixar un país nou, més lliure, més just, més culte, més net, endreçat, millor,  als nostres fills.

Podem fer-ho.

Ho estem fent.

dilluns, 10 de desembre de 2012

Súper poders.

L'estoneta de l'esmorzar és un dels bons moments de la jornada laboral. L'altre és el dinar. Que els dos bons moments estiguin relacionats amb endrapar no és casualitat. La panxa plena o, si més no, distreta, ajuda a estar de bon humor, però el que de debò fa que l'estona sigui agradable és la gent i les converses que es desenvolupen al voltant dels cafès.

Doncs fa uns dies algú va parlar dels súper poders. Com els del Superman, o l'Spiderman. I es va demanar quin súper poder voldríem tenir. Va sortir, com no, l'invisibilitat, amb les inevitables bromes sobre el voyeurisme,  també la súper força, llegir la ment, o volar.

Jo em vaig apuntar a la invisibilitat, i és que en el fons...

Més tard, tornant a casa, per alguna d'aquelles raons inexplicables em va venir al cap la conversa sobre els súper poders i vaig estar rumiant que, per anar bé, els súper poders haurien de ser neutres èticament. També vaig fer la constatació que el poder és, per definició, fer que els demés facin el que tu vols. Els súper poders només són mitjans per exercir el poder. Atenent a l'anterior, em vaig adonar que volar no és, realment, un súper poder i que la súper força, per exemple, és neutre. Amb la súper força pots fer el bé i el mal però, a priori, al tractar-se d'un súper poder "mecànic", no se'm va acudir cap connotació negativa.

Em vaig adonar que la invisibilitat, en canvi, sí que té una connotació negativa apriorística. La invisibilitat pretén burlar la privacitat. L'home invisible, el voyeur màxim, pot entrar a casa dels altres  sense que se n'adonin i violar la seva privacitat; pot pervertir-la i canviar-la i les seves víctimes no sabran mai qui els ha fet mal.

El mateix es pot dir de la lectura del pensament. El telèpata és com l'home invisible però dut a l'extrem, i la seva violació es produeix a la mateixa ment de la víctima, que no sap que els seus pensaments són escrutats abans fins i tot de ser formulats.

Aquests súper poders tan agressius permeten a qui els posseeix obtenir un avantatge competitiu sobre la resta dels humans. Sap que faran d'antuvi o bé per que els ha espiat  o bé per que els ha llegit. Amb aquest avantatge és molt probable que les seves víctimes no tinguin res a fer.

Tanmateix, aquests poders segueixen podent fer-se servir pel bé o pel mal i, en tot cas, respecten una llibertat final de la víctima del súper poder: pot triar. El telèpata haurà de sentir com la seva víctima el maleeix mentalment, i aquesta maledicció l'acompanyarà sempre.

Està clar que aquesta maledicció de la víctima no té cap importància si l'home invisible, o el telèpata, és un psicòpata. Simplement se n'aprofitarà del súper poder i ja està. Els psicòpates no empatitzen amb les emocions alienes. Fingeixen que ho fan per aprofitar-se'n. Els psicòpates són perillosos. Els psicòpates simplement exerceixen el poder

Rumiant més em vaig adonar que encara hi ha un súper poder que va més enllà que el de llegir la ment: el d'escriure a la ment dels altres.

Al manipulador de ments no li cal ser invisible: En té prou amb ordenar a la víctima que ignori que el veu. No li cal llegir la ment de l'altre: en té prou amb dictar-li el pensament.

Com el poder de la Força a Star Wars. Els cavallers Jedi o els lords Sith tenien el poder d'escriure a la ment dels altres. Tot i que el poder funcionava sobretot en ments dèbils, segons afirmava Obi Wan Kenobi. En tot cas els lords Sith -psicòpates, en definitiva- semblaven més disposats a fer servir el control mental que els cavallers Jedi, més donats a la diplomàcia i a la negociació.

Com diu Spiderman, un gran poder implica una gran responsabilitat i el del control mental és, sens dubte, un poder enorme. També es diu que molt de poder porta molta corrupció i no és casualitat, doncs, que els més poderosos mestres de la Força, Darth Vader i l'emperador, ho fossin del cantó fosc.

Bé, tot això és molt divertit i crec que a aquestes alçades del post queda clar que m'encanta llegir còmics i que soc un fan de la ciència ficció. Digues-me friki.

Tot això no hauria passat d'aquí si no hagués estat que ahir a la nit van fer un reportatge al 30 minuts dedicat al neuro-màrqueting: "No pensi, compri!". Us recomano que el veieu. Aviso que l'enllaç tindrà una durada limitada per drets de reproducció. Suposo que en el futur es podrà trobar per xarxes p2p o potser al YouTube.

En resum molt resumit, el neuro-màrqueting estudia la forma d'estimular el circuit del plaer del nostre cervell reptilià (la part més antiga del cervell, relacionada amb la resposta física i automàtica a les emocions), per a fer que el desig de comprar sigui irresistible.

Això és de forma bastant aproximada el súper poder d'escriure la ment. És el poder de manipular la ment. És el control mental.

Doncs bé, aquest súper poder està en mans de les grans corporacions, de les multi nacionals, dels estats i de tots aquells que disposin de mitjans de pagar un estudi estadístic basat en experiments en que es fiquen persones dins d'aparells de ressonància magnètica per veure com reacciona el seu cervell enfront l'estímul que representa una marca o un producte.

Persones com conillets d'índies. Ratolins d'experimentació dins una màquina de ressonància magnètica.

Sempre hem sabut que als súper mercats la disposició dels productes, els colors... estan pensats per estimular la compra, ara bé, amb el neuro-màrqueting anem un pas més enllà i el que es pretén és que la compra esdevingui inevitable, automàtica.

Amb el neuro-màrqueting el que es pretén és que no pensem. Que esdevinguem autòmats. Se'ns dictarà què haurem de comprar i ho farem. Punt. Primer pas a dictar-nos que hem fer en qualsevol situació?

Es tracta de manipular les emocions per a dirigir el comportament. Es tracta de privar de la llibertat de triar. Jo soc les meves emocions i sens dubte que les meves respostes tenen molt més component emocional que racional, com ens explica Eduard Punset amb les seves obres de divulgació (per exemple a Redes: "Programando Emociones" part 1 i part 2, dedicat als robots amb emocions). Però en darrera instància hi ha una certa llibertat individual i l'auto domini de les emocions. Això se'ns vol negar. De nou control absolut. De nou una violació.

Al còmics, per a cada súper malvat hi ha un súper heroi. Sempre hi ha un bo i un dolent i es manté l'equilibri de les forces. I al món real?  Al món real els súper poders estan en mans de qui pugui pagar-los. Això és: les corporacions, els estats... que disposen dels súper poders com la força, en forma de cossos de seguretat; d'invisibilitat, en forma d'omni-presents càmeres de vigilància; de lectura del pensament, en forma d'enquestes d'opinió; o d'escriptura del pensament, en forma de propaganda, mitjans o sistemes "educatius" ("espanyolitzar" consistirà, justament, en gravar una emoció als nens).

L'individu està indefens enfront d'aquestes forces. Aquests súper poders són cada cop més sofisticats i ara parlem, per exemple, de neuro màrqueting, quan fa uns anys es parlava d'electro-xoc i de rentat de cervell.

Contra la manipulació mental de masses sembla que, de moment, encara podem oposar el sentit crític. Sembla que ens podem agafar a l'ètica. Realment podem? I si aquest "encara puc triar" només és una més de les manipulacions del sistema? L'engany més gran del diable ha estat fer creure que no existeix.

Puc triar? Pastilla blava o vermella?

diumenge, 9 de desembre de 2012

Videos de propaganda independentista. Feu-ne difusió.

Via Facebook m'ha arribat el video del PP en que càrrecs institucionals del partit afirmen somrients que "Queremos a Cataluña".

Si no us fa res passar vergonya aliena, el podeu veure en aquest enllaç:
http://www.youtube.com/watch?v=-ETZJRBtwD4



És una col·lecció de tòpics sobre Catalunya que fa feredat. Hom arriba  ala conclusió que aquesta gent s'han cregut la seva propaganda i els sorprèn que aquí  la majoria no se la cregui. És evident que aquesta gent no tenen ni punyetera idea de la complexitat de Catalunya. Això sí, l'estimen pels "regalos que nos hace". Se n'enfoten o és que són profundament estúpids?

En fi,  amb amors com el del PP, potser millor cadascú pel seu compte. Però, és que a més, també hi han aquests altres, que també estimen Catalunya i que també són del PP. El vídeo és llarg, però instructiu:



L'apel·lació al famós article 8 és constant. Segons aquests psicòpates, l'exercit pot fer el que vulgui. Em demano que n'opinaria d'això la UE. En tot cas, visca la "democràcia espanyola". Em sembla que no s'han adonat en quin món viuen. O potser sí que ho saben i llavors la cosa és urgent.

Aquests paios són, directament, colpistes. A Espanya haurien de fer-s'ho mirar.

També són us psicòpates que opinen que es pot bombardejar als catalans, pel fet de ser catalans. Caldria recordar, doncs, als votants de PP, Ciutadans, PSC i PxC que si per una remota i nefasta casualitat aquests psicòpates arriben a triomfar amb el seu cop d'estat, els avions que ens bombardegin no distingiran entre votants d'ERC i del PP.

Jo no estimo Espanya. I menys sabent el pa que s'hi dona.

Ja va tocant fotre el camp.

Feu difusió d'aquests vídeos. Aquests fatxes ni volent ens podrien fer millor propaganda de la causa independentista.

dissabte, 8 de desembre de 2012

Singulars amb Xavier Melgarejo. Millorar l'educació per millorar la societat. El model finlandès.


Xavier Melgarejo,  psicòleg i doctor en Pedagogia, va passar pel Singulars del passat dimecres per parlar d'un sistema educatiu que funciona: el finlandès.

El model finlandès és un model d'èxit. Si més no si es pren com a paràmetre d'èxit el reduit fracàs escolar i la gran quantitat de nois i noies que obtenen altes qualificacions acadèmiques.

Una de les coses bones del Singulars del passat dimecres és que es va parlar molt poc de la reforma educativa que suposa la Llei Wert.  No calia. En va haver prou amb fer  la comparació amb el model actual pre-wert.

Però, sobretot, es va posar èmfasi en remarcar què és el que estan fent bé els finesos.

Hom pot arribar a algunes conclusions després de veure i escoltar el Singulars amb Xavier Melgarejo i contrastar-lo amb el sistema educatiu:

Que l'educació a l'estat espanyol es considera una eina d'adoctrinament.

Que aquesta visió instrumental de l'escola respon a una concepció profundament antidemocràtica i classista de la societat, segons la qual, no es pretén formar ciutadans crítics, lliure i cultes; si no consumidors, ma d'obra submisa i poc conflictiva i una acceptació acrítica del poder.

Que en contra de l'educació també hi juga un model socio-econòmic de treball que dificulta als pares l'acompanyament educatiu dels fills.

Que els mitjans de comunicació i la societat, en general, no es facilita la tasca educativa ni es transmeten valors com l'amor a la lectura, a la cultura, o a l'esforç personal. Val a dir que, aquesta constatació està en línia amb la prèvia en la que deia que l'estat considera l'educació una eina d'adoctrinament. El sistema empra  els mitjans i les institucions com eines d'adoctrinament.

Que, malgrat tot, les escoles, mestres, associacions de pares... han aconseguit en alguna mesura que l'educació respongui a altres valors més humanistes. Tanmateix, la comparació amb els sistemes educatius  d'altres països del marc de referència europeu només permet parlar de fracàs generalitzat del model educatiu. Sense paliatius.

Xavier Melgarejo ens aporta amb aquest programa una explicació d'un model que funciona, repeteixo, considerant com exitós un model amb gairebé nul fracàs escolar i amb una joventut amb una graduació acadèmica mitjana elevada.

Potser la clau és aquesta. Potser per a determinats ministeris i conselleries resulta que el model educatiu ja està funcionant d'allò més bé. Això explicaria algunes coses.

Finalment, una última consideració, el cas finlandès és molt interessant perquè es destaca de la resta dels seus veïns escandinaus. Els "paradisos socialdemòcrates" nòrdics no tenen un model educatiu que funcioni tan bé com el finès.

El model finlandès té unes característiques pròpies que el diferencien dels models educatius dels seus germans socialdemòcrates escandinaus. Val a dir  que estem parlant d'escola pública, gratuïta  i de qualitat. Algú dirà que això és socialdemocràcia, però resulta que, més aviat, respon a una visió d'independència nacional. En la línia d'aquell antic lema que diu que "l'escola és l'escut de la república" que inspirava als mestres de l'escola republicana.

En resum, un Singulars de molta qualitat, com sempre. Dens. Intens. Tractant una qüestió que cabdal: Com eduquem els nostres fills? El finès és un model a tenir en compte. Certament, caldria canviar moltes coses més que el model educatiu estricte per apropar-nos al seu sistema. Tanmateix, és inspirador, i ens hauria de fer rumiar sobre cap a on anem. Encara més ara, quan estem en el procés de fer un nou país. Un país que tindrà veïns poderosos, com els te Finlàndia, i que hauria de fer de la seva escola, de la formació i de la preparació dels seus ciutadans el seu escut. Una escola que formi ciutadans lliures per a un país lliure.

L'enllaç al programa: http://www.tv3.cat/videos/4368870/Xavier-Melgarejo-millorar-leducacio-per-millorar-la-societat

O, si ho preferiu, el podeu veure aquí:




I, finalment, el Prezi:


(o a la web de Prezi, http://prezi.com/a-tsgynslmjc/singulars-xavier-melgarejo/)

dimecres, 5 de desembre de 2012

Cortina de fum verinós

Avui s'han publicat les xifres d'atur de novembre.  A l'estat, el nombre de treballadors aturats ha crescut en més de 74.000 persones. A Catalunya la crescuda ha estat de 5.785.

Xifres. Estadística. Quan mor un amic teu, és una tragèdia, quan moren un millió de desconeguts és una estadística, com deia Stalin, oi? Doncs no. No és una estadística. És un drama. Un drama per a prop de 5.000.000 d'aturats.

El PP i les seves polítiques de retallades, així com les polítiques de retallades que fa CiU no serveixen per aturar aquesta sagnia. Punt. L'estadística, o la tragèdia, ho demostren. De fet, hom sospita qe les polítiques de retallades contribueixen a aquest desastre.

Per què no canvien, doncs, les polítiques de retallades? acceptant que cal tornar els calés de la festa als que els van prestar (caldria discutir quants d'aquests préstecs no van ser, en realitat, una estafa) per què per tornar els calés es retalla en serveis públics? en atenció a la dependència? en increment d'IVA sobre el consum? en imposar noves càrregues a la ciutadania?

Per què no retallen en sous de polítics? en exercit? en assessors? per què no persegueixen la corrupció? per què no fan pagara les SICAVS? per què treuen l'impost de successions? per què els rics segueixen de festa i els pobres som cada cop més pobres?

Per què els fills de puta del "gobierno" han decidit que aquest era el millor moment per anunciar la genocida reforma del model educatiu que deixarà la llengua catalana a les escoles en la mateixa  situació que es trobava al final de la dictadura franquista?

No hi ha res millor que encabronar als catalans per distreure'ls de les retallades i l'atur, oi? i de pas excitar els anims dels espanyols que, a falta de campionats del Real Madrid, es poden consolar tocant els collons als catalans on  més ens fot. I així també estan distrets de les retallades i l'atur.

Sí, no tothom ho viu així, però som molts els que d'entrada així ho sentim.

Després, quan ho rumiem, veiem que, en realitat, encara és pitjor. Perquè han fet servir el català per a muntar una cortina de fum. Però vet aquí que aquest fum és gas tòxic. Verinós. Ataquen el català amb ràbia, amb intenció d'extermini. No és només una cortina de fum. És fum tòxic. Gas verinós. Guerra bruta. És un front nou en tota regla.

CiU i PP tenen un nou front obert en el que, dit sigui de pas, tots dos se senten còmodes. Es un front on es poden fer grans declaracions. Apel·lar a heroismes nacionals. Reclamar insubmissions. És el cor i la identitat. Un estel i quatre barres. La rojigualda. Com no han de sentir-se còmodes?

Però amb aquest nou front de batalla queda ocult que els que perden la guerra  no són ni CiU ni PP. Els que perden la guerra són els treballadors que van a l'atur, els pensionistes que fan copagament, els nens que van a escoles públiques degradades, tots aquells que són dependents i veuen com se'ls retalla la dependència. Aquest són els que perden més. I tots els demés, que veiem que tot s'encareix, que som més pobres i tenim menys drets. Perdem tots.

Oculten l'atur amb una cortina de fum tòxic. Ens han obert un nou front de batalla... O no. La nova llei d'educació de Wert només és preocupant si Catalunya segueix sota el jou espanyol. I no seguirà. Wert ha fet un brindis al sol. Prendre-se'l com una amenaça és un error. Si de cas, cal prendre-se'l com un argument més per fer via.

Fa una setmana, a Catalunya es va votar un Parlament amb, nominalment, 74 diputats independentistes. Amb majoria absoluta independentista. A què esperen? O és que potser d'aquest 74 n'hi han 50 que no els hem de comptar entre els independentistes? que no saben que els plans del Wert només són el principi d'una ofensiva? de debò esperen aguantar quatre anys de legislatura en aquestes condicions? que no entenen que cal fer el referèndum ja?

O és que, en realitat, als 50 ja els va bé jugar a les víctimes? que potser els va bé per seguir privatitzant, retallant i fent-nos més pobres als pobres?

A Wert no cal fer-li ni cas. El que diu Wert és una animalada sense importància perquè asquest país fotrà el camp aviat. Perquè el referèndum s'ha de fer aviat i es guanyarà. O no és aquest el pla? És que ara tremolen les cames? És que potser el referèndum no es vol fer aviat?

Que no heu entès que el govern espanyol ja ho te clar? que ens han declarat la guerra? que d'aquesta ens en sortim com a país o reculem al 12 de setembre de 1714? que no hi ha més alternativa que marxar amb decisió cap a la Independència?

dimarts, 27 de novembre de 2012

Poseu-vos d'acord!

Dades del recompte :

Escrutat 100%

2012 2010
Total votants 3.657.450 69,56% 58,78%
Abstenció 1.600.510 30,44% 41,22%
Vots nuls 32.232 0,88% 0,71%
Vots en blanc 52.899 1,45% 2,91%
Vots a candidatures 3.572.319 97,67% 96,38%
135 Diputats a escollir:
2012
2010

Candidatures Vots Diputats
Diputats Vots Candidatures
Color CiU CiU 1.112.341 30,68% 50
62 1.202.830 38,43% CiU Color CiU
Color ERC-Cat Sí ERC-Cat Sí 496.292 13,68% 21
10 219.173 7,00% ERC/ESQUERRA Color ERC/ESQUERRA
Color PSC PSC 523.333 14,43% 20
28 575.233 18,38% PSC-PSOE Color PSC-PSOE
Color P.P. P.P. 471.197 12,99% 19
18 387.066 12,37% P.P. Color P.P.
Color ICV-EUiA ICV-EUiA 358.857 9,89% 13
10 230.824 7,37% ICV-EUiA Color ICV-EUiA
Color C's C's 274.925 7,58% 9
3 106.154 3,39% C's Color C's
Color CUP-Alternativa d'Esquerres CUP-Alternativa d'Esquerres 126.219 3,48% 3


PxC 60.142 1,65%
75.134 2,40% PxC

SI 46.608 1,28%
4 102.921 3,29% SI Color SI

És molt interessant dedicar una estona a fer sumes i percentatges amb les dades de vots emesos per a cada partit.  Crec que donen una visió molt més d'acord amb la realitat que el resultat amb escons, distorsionat per una falsa "compensació territorial" que no té cap sentit en un Parlament dominat per blocs partidistes: És indistingible un diputat de Lleida d'un de Barcelona. Però per fer un de Lleida han calgut la meitat de vots que per fer un de Barcelona.

Sense fer sumes: constatació que el primer no-partit és,un cop més, l'abstenció, amb un 30,44% de no-vots no-emesos: 1.600.510 no-vots; 488169 més que els vots de CiU; més no-vots que el total de vots emesos favorables al PP. El PP és la quarta força amb 19 diputats.

El millor del cas és que una abstenció del 30% és "baixa"! Potser que ens ho fem mirar tots plegats, no?

Tanmateix, fet aquest apunt necessari sobre l'abstenció, crec que l'anàlisi dels resultats més bo que he llegit l'ha fet el sempre lúcid  Vicent Partal a l'editorial del Vilaweb. Us el recomano. És clarificador i ens diu ben clar que la independència només depèn de nosaltres mateixos. La majoria la tenim. Si el d'ahir hagués estat un referèndum d'autodeterminació reconegut internacionalment, avui seríem independents.

De fet, el d'ahir era un referèndum d'autodeterminació encobert. Un assaig. Ahir li vam dir al món, i així ho han entès molts mitjans internacionals, que la majoroa per al independència existeix i que reclamem l'atenció. El referèndum d'ahir el vam guanyar. Hem de repetir-lo aviat aquest cop per a reclamar el reconeixement internacional.

El que cal ara és adonar-se que només depenem de nosaltres. Aquest partit només el perdrem si ens marquem gols en pròpia porta. No la caguem.

No la caguem: cal anar de dret al referèndum, digui el que digui Madrid. No es pot esperar a fer-lo d'aquí quatre anys. Cal fer-lo ja. Un any, any i mig com a màxim. A l'estat espanyol o no ho han entès, estan cecs, o es fan els bojos. Estan sonats si creuen que la "patacada" de CiU aturarà el procés. Mas i CiU ja no poden fer marxa enrera.

ERC ha d'assumir que li toca fer el pas de donar suport a Mas.  No un xec en blanc, per descomptat, el suport d'ERC és per a fer el referèndum ja. Aviat. En un any, any i mig com a màxim.

Mentrestant caldrà donar suport i defensar una Generalitat que serà assetjada i ofegada per terra mar i aire. Venen mesos durissims. D'economia de guerra. Justament per això és absurd pensar en una legislatura llarga. Haurà de ser forçosament breu, perquè a Espanya aviat d'adonaran, segurament ja ho saben, que aquest procés no s'atura. Mas no va de farol i Jonqueras tampoc.

La batalla de veritat tot just comença. Ara vindrà un bombardeig intens.  Hem de resistir. Anem a una economia de guerra. Justament per això, per evitar l'ofec que produiria un temps excessiu sota presió, cal actuar amb rapidesa, encert, precisió, decisió i coratge. El país patirà, però no s'ha de permetre que pateixi més del necessari. La conclusió és evident: el referèndum s'ha de fer molt aviat. Només un il·lús pot creure que des d'Espanya es buscarà una solució negociada, per molt que ara Rubalcaba vulgui fer de poli bo. Sempre hi serà Rajoy i el PP per fer de poli dolent. No hi ha negociació possible.

Fins i tot trobo que l'11 de setembre de 2014 és una data massa llunyana. Ha de ser abans! durant el 2013. Abans de l'estiu. Tenim pressa. Poseu-vos d'acord!

dijous, 22 de novembre de 2012

El principi de Hanlon i la campanya electoral.

Diu una dita (el "principi de Hanlon") que no s'ha d'atribuir a la malícia allò que pot ser explicat adequadament per l'estupidesa.

Però, tanta estupidesa?

Jo començo a pensar que els primers interessats en que guanyi Mas amb majoria absoluta són les cúpules de PSOE i PP.

Potser a la famosa reunió amb el Rajoy van pactar una secessió i per a fer-la més empassable per a tots els ciutadans espanyols, calia que el Mas obtingués una clara majoria absoluta, i ja posats, a veure si ERC podia ser segona força. Amb aquesta situació, gairebé la secessió es podria presentar com un fet democràticament  inevitable. Ves tu a saber. Potser va anar d'això aquella conversa i després han estat fent un númeret, i totes les declaracions, bajanades i estupideses que es venen escoltant, en realitat tenen com objectiu enervar tant als votants catalans que no se'ls acudeixi res més que voler la independència per la via ràpida. Però, i si el Principi de Hanlon?

Perquè, en veritat us dic, que si l'alternativa a la conspiració és l'estupidesa, aleshores és que n'hi ha molta.

Els darrers dies de campanya han estat brutals. Al debat a set de la 8TV, Pere Navarro es va suicidar políticament amb el numeret de la carpeta i la suma. No té assessors d'imatge aquest bon jan? És que no va aprovar ni el  primer curs de debats electorals? Si més no, però, la suma estava ben feta, que ahir la Camacho, amb millors assessors d'imatge que el Pere, va treure també papers, aquests més escaients per a ser llegits per TV, però ai las! la suma estava mal feta! l'Alícia i el PP no es van suicidar ahir, però avui les xarxes socials els han massacrat.  

Per si encara no n'hi hagués prou, aquell demòcrata reconegut, de nom Antonio Tejero, colpista fracassat però patriota com el que més va i denuncia a Arturo Mas per sedició. A dia d'avui, Artur Mas no ha fet res d'il·legal, si més no, res que es pugui demostrar. Presentar-se a unes eleccions amb un programa en el que, d'entrada, tampoc hi ha res d'il·legal no és cap delicte. Això ja és més del que pot dir el Tejero. És molt esperpèntic. Ara bé, el que resulta increïble és que a un jutjat li hagin acceptat la denúncia! Això sí que hauria de preocupar!

I és que al final, les retallades i els casos de corrupció que esquitexen CiU, potser fins al capdamunt de tot, acaben semblant el menys dolent. És terrible. A dia d'avui començo a tenir la certesa que CiU guanyarà amb majoria absoluta. Albiro la possibilitat que ERC sigui la segona força i que ICV passi al davant de PP i PSC. Un escenari que no me l'hauria imaginat ni amb bolets al·lucinògens.

Avui, quan només resten a un parell de dies pel 25N, em sembla versemblant. I me n'alegro.  Però me n'adono que aquesta independència - finalment crec que Artur Mas no va de farol tot i que em preocupa molt que sigui CiU la que lideri la secessió- no estarà motivada per que la majoria del país s'hagi deixat endur per un patriotisme fervent o per un fred càlcul econòmic de benefici-despesa. No. Em temo que la majoria votaran opcions independentistes per pura vergonya aliena. Per poder dir que "jo a aquests no els conec".

En fi. Per la meva part votaré ERC. Espero que sigui la segona força. Espero que s'enceti un procés ràpid cap a la independència. De pocs mesos. No tindria sentit perdre temps esperant impossibles canvis constitucionals. A més que allargar l'estada a Espanya només farà que els problemes econòmics s'agreujin més. Molt més quan des de l'estat espanyol ja no hi haurà cap mania en fer servir l'ofec econòmic per a collar en el procés de negociació de les condicions de la secessió.  Així doncs, crec que es pot esperar, raonablement, que 2013, o 2014 a molt estirar, siguin els anys que vegin el reconeixement internacional de la República Catalana. Sincerament, ho veig molt possible.

El dubte que em queda, però,  és si aquesta campanya surrealista que estem vivint, en la que, en realitat, fins els més espanyolistes estan jugant a favor de l'independentisme, és deguda a un càlcul, a una conspiració... o, com diu Hanlon, és només que estem envoltats d'una infinita estupidesa.

dimarts, 13 de novembre de 2012

De què serveix la vaga general? (de difonlaidea)

14N, Vaga General. Espero que també Nacional i Social. Que la de demà sigui una jornada de lluita i d'expressió del malestar i de la voluntat de canviar de rumb. De lluita, sí, però que ningú prengui mal. Que no ens puguin venir de fora a aprofitar-se'n d'una reivindicació legítima i necessària. Crec que és necessari encetar el post així.

En els darrers anys he participat en les diverses vagues generals que s'han fet. La conclusió és, necessàriament, decebedora. No s'ha aturat res. És un fet objectiu que, en conjunt, estem pitjor que fa un any.

Caldria demanar-se si aquest és el camí. Segurament no. Potser caldria fer cas de la germana Forcades i plantar-se amb una vaga indefinida. Però, amb sinceritat, algú creu que és probable que passi? Jo crec que no. Ho he dit altres cops. La majoria dels exclosos del sistema no volen canviar-lo. Volen tornar-hi. La majoria dels que són dins al sistema no volen canviar-lo. Volen romandre-hi. Si el volen canviar és per a que sigui com abans. Com quan l'època de els vaques grasses.

Aquest és el canvi més difícil que caldria fer per arribar a una vaga indefinida. Aquesta presó daurada, o de llautó, és molt sòlida perquè els seus barrots son al nostre cap. Al cap de la majoria. Al meu cap.

Però crec que cal fer vaga. Ni que sigui per mostrar alguna resistència. Si no haguéssim fet les vagues anteriors, ara encara estaríem pitjor. Cal oposar alguna resistència. Ni que sigui només per dir que encara resistim. Ni que sigui per cridar un cop més que un altre món és possible. Per dir que hi ha esperança. Per fer el propòsit d'esmena.

Demà faré vaga. Potser a cegues i amb gairebé la certesa que no és el camí que portarà el canvi que vull. Amb la forta sospita que el canvi que s'està produint i que és de gran abast l'estan dirigint interessos que no són els meus. Dirigint, i aprofitant-se. O més ben dit, depredant.

He trobat un article que m'ha semblat molt lúcid, si més no en els plantejaments, potser no tant en la seva conclusió, però crec que val molt la pena reproduir-lo aquí.

No està signat. Sigui qui sigui l'autor o autors, el meu reconeixement.  M'ha agradat. crec que aporta alguna cosa llegir-lo i rumiar una estona el que diu.

L'article el podeu trobar a la web http://difonlaidea.wordpress.comDe què serveix la vaga general?. Visiteu la web de "Difon la idea", hi han altres articles interessants.




De què serveix la vaga general?
  1. Serveix per poder desfogar-nos de la ràbia i descontent que anem acumulant dins nostre vers la situació o organització econòmica actual i el dia següent, ja descansats, poder seguir amb la nostra miserable rutina capitalista.
  2. Serveix per cohesionar una mica (encara que sigui momentàniament) els moviments socials. Costa trobar una causa comuna en la qual tothom s’hi sumi, i la vaga general ho és mínimament.
  3. Serveix per empoderar els moviments socials. Sortir al carrer i veure que som una gran multitud manifestant-nos contra el sistema ens reconforta i ens dóna ànims per seguir en “la lluita”.Serveix per provocar nous casos repressius i seguir alimentant a la lluita antirepressiva que s’acaba menjant una gran part dels esforços i energia dels moviments socials que altrament podrien anar destinats a… altres coses.
  4. Serveix per deixar una mica de constància mediàticament que a la població no li agrada el que està passant i que està enfadada amb els que estan en el poder perquè “ells tenen tota la culpa del que està passant.”
  5. Serveix per promoure una mistificació del gran poder d’un sol dia de vaga general com a eina de transformació social que no té res a veure amb els seus resultats reals, ni a nivell personal ni en el conjunt de la societat.
  6. Serveix per promoure una mistificació de la capacitat d’agressió al sistema i d’atemorir al poder a través d’algunes imatges mediatitzades com la d’un cotxe de la policia o un starbucks cremant (pessigolles per al monopoli de la violència estatal).


Per què no serveix?
  1.  No serveix per assolir cap dret o millora social. La vaga general d’un sol dia no té cap capacitat d’aturar cap activitat econòmica de forma prou extensa com per produir la pressió necessària perquè els poders fàctics accedeixin a dur a terme alguna demanda dels convocants de la vaga.
  2.  No serveix per entendre la nostra posició privilegiada. Seguim formant part del 20% de la població del planeta que consumeix el 80% de la seva riquesa i recursos. Però preferim fixar-nos amb els pocs que estan per sobre nostre, reclamant-lis que comparteixin la seva riquesa amb nosaltres enlloc de fixar-nos amb la gran majoria que viu molt més precàriament que nosaltres i a costa nostra. Com podem reclamar a algú que renuncii als seus privilegis si nosaltres mateixos som incapaços de fer-ho?
  3.  No serveix per comprendre la naturalesa del nostre sistema tecno-industrial i el moment històric en el qual ens trobem. El nostre sistema tecno-industrial basat en els combustibles fòssils és totalment insostenible, així doncs, el nostre estat del benestar, la nostra tecnologia, i tot el nostre modus vivendi també és insostenible. Hem estat molts anys creixent exponencialment, consumint cada cop més recursos fins que vam tocar sostre. Tot el que puja baixa i ara ens trobem en la consegüent fase de declivi que seguirà fins que assolim una societat sostenible o fins que tot col·lapsi. El decreixement del nostre opulent estat del benestar és un procés irrevocable, a nosaltres sols ens queda elegir si volem que aquest procés sigui penós, forçat, violent, victimista, racional, conscient o voluntari.
  4. No serveix per conciliar els interessos de la creixent massa d’aturats amb els dels treballadors. Els aturats que no cobren l’atur necessiten feina JA per poder viure i a mesura que empitjora l’economia, la seva única opció és treballar i viure al marge dels drets i les obligacions que ofereix i imposa l’estat. Els drets i les obligacions formen un pack inseparable que passa a ser un obstacle per a ells i, per tant, el seu interès és reduir-lo. Per altra banda tenim els treballadors assalariats i legals que no volen perdre la seva feina i que, malgrat vulguin menys obligacions, segueixen volent més drets laborals i el seu interès és fer créixer el pack de drets i obligacions al màxim.Els aturats volen que es reparteixi la feina i la majoria dels que treballen no volen perdre capacitat adquisitiva treballant menys hores.
Vers la vaga indefinida
Tot això és per dir que ja ha passat el temps de ploriquejar i fer demandes al papa estat, ha arribat el temps de l’autogestió. 

diumenge, 11 de novembre de 2012

11S + 14N = 25N = La independència que volem

Estava llegint els fòrums del Racó Català i m'he trobat amb un fil que es plantejava aquesta pregunta: el proper dimecres serà 14N, Vaga General, influirà en el resultat de les eleccions del 25N la vaga general? La pregunta és interessant.

La vaga, a priori, no influirà en el sentit de vot. El peix ja està en la major part venut. Opino que els indecisos, que segons el Vilaweb estan sobretot en la tria entre CiU i ERC, acabaran decantant-se majoritàriament cap a CiU. És una opció més "central" i, de forma natural, recollirà més vots.

Si el dia de la vaga passa algun fet molt greu i inesperat i que es pugui manipular. Que hi hagin morts, o un atemptat, o alguna barbaritat per l'estil. Alguna cosa que permetés una reacció com la de l'endemà dels atemptats als trens de l'11M a Madrid, aleshores segurament aquest fet inesperat tindria influència en el resultat de les eleccions, però estrictament no seria la vaga, sino aquest fet inesperat, el que influiria.

Això em fa pensar el següent: Podem esperar un atemptat el dia de la vaga general? Perquè no? Un atemptat (potser de bandera falsa) del que es pugui acusar als grups i sindicats anarquistes i que permeti desacreditar la conselleria d'interior i desinflar el vot cap a CiU. Jo crec que els mossos farien bé de no apartar els ulls dels grups d'ultradreta, i descobrir si tenen talps infiltrats d'algun "servei secret foraster".

Tanmateix, no crec que passi res. Encara que Espanya és el país dels GAL, m'agradaria pensar que uns i altres són civilitzats. És més, crec que el dia de la vaga als mossos els demanaran que siguin curosos i que no se'ls escapin les porres més del compte.

Perquè una vaga general és un dia que molts treballadors, milers, desenes de milers, centenars de milers, potser milions, deixen d'anar a treballar i, lògicament deixen de guanyar res aquell dia, com a forma de protesta. El dia de vaga no és un dia de festa, és un dia de reivindicació i de manifestacions. Parlem de centenars de milers de treballadors, potser milions, que faran vaga.

Molts d'aquests treballadors que faran vaga també van participar en la gran manifestació de l'11S. Molts d'aquests treballadors que faran vaga votaran a partits independentistes o, com a mínim, favorables a la consulta. Qui digui que aquesta és una vaga espanyola, s'equivoca de mig a mig. Els vaguistes, per una qüestió merament demogràfica seran, en la seva majoria, la mateixa gent que fa uns mesos es van manifestar per la independència, i que d'aquí uns dies  votaran partits favorables a la consulta. A aquesta gent no els pots pegar.

No cal ser gaire llest per veure que els partits haurien d'escoltar als vaguistes, igual com es va escoltar l'11S. Ara bé, tenim bons motius per pensar que CiU no escoltarà als vaguistes. Aleshores, els partits d'esquerra haurien de fer bandera, estelada, del dia de la vaga. Quan el poble fa vaga general, també s'està expressant la voluntat del poble. Les reivindicacions del dia de la vaga són moltes: Calen solucions per l'atur. Prou retallades als serveis públics. Prou de fer pagar als pobres la festa dels rics.

Ja veurem. Al principi he dit que no crec que la vaga tingui perquè influir sobre els resultat de les eleccions. Que només un fet extraordinari podria provocar un canvi sobtat a les tendències dels sondejos. Ara bé, en aquesta afirmació va implícita la gestió intel·ligent del sentiment de malestar dels vaguistes. Si CiU decideix fer servir la porra, si CiU menysté el missatge, potent, diàfan i clar que s'emetrà el 14N, aleshores ben bé podria passar que el fet extraordinari el provoqui la mateixa CiU amb càrregues policials, i els mateixos membres del govern amb les seves declaracions si trien fer cas omís de les demandes dels vaguistes, menystenir-los o insultar-los.

Arribats a aquest punt, aleshores la conclusió és que caldrà veure com es gestiona el dia de la vaga i com es canalitzen les peticions dels vaguistes. Els partits d'esquerra es poden trobar amb un regal inesperat si CiU comet l'error de pensar que els que fan la vaga "no són dels seus".

El que resulta sorprenent, però, és veure com els partits d'esquerra no s'estan involucrant molt més amb la vaga i com no li estan donant caràcter. La del 14N ha de ser una vaga general, nacional i social. És la segona part, gairebé necessària, de la mani de l'11S.  l'11S va servir per dir que volem un país independent. El 14N ha de servir per dir quina mena de país independent volem.

11S + 14N = 25N = La independència que volem.

divendres, 9 de novembre de 2012

Sondeig CEO vs. sondeig CIS

Comentari ràpid. Avui s'han publicat dos sondejos sobre les eleccions del 25N importants perquè estan fets amb més entrevistes i de forma més rigurosa que els dels diaris. El sondeig del CEO (de la Generalitat) i el del CIS (del "Gobierno").

Ambdós coincideixen amb les tendències:
Majoria de CiU.
Patacada de PSC
Ascens moderat d'ICV, ERC i C's
Manteniment o lleu ascens de PP.
Descens de SI
En tot cas, hi ha una majoria ampla de partits en favor del referèndum

Tanmateix, les discrepàncies entre els dos sondejos, que no són tan grans com podria semblar, deixen oberts uns dubtes:

CiU obtindrà la majoria absoluta?
Quina serà la segona força?
Solidaritat mantindrà representació?
Entrarà la CUP?


Aquesta article i la gràfica següent del Vilaweb mostren les enquestes una enfront de l'altre:

A més, sembla que el  dubte dels indecisos està entre CiU i ERC.

A mi em costa de creure que aquest sigui el dubte: CiU i ERC són pel que fa al social, respectivament, dreta i esquerra oposades. Pel que fa a la posició nacional, CiU manté una ambigüitat irritant, pel meu gust, amb el discurs de "l'estat propi", en canvi ERC és obertament independentista.

Si és cert que els indecisos dubten entre CiU i ERC, aleshores crec que el més probable és que acabin votant a CiU. Senzillament: els ofereix una còmoda ambigüitat.

Ara bé, l'ambigüitat de CiU és calculada al mil·límetre. Ahir el president Mas va ser a Brussel·les on va pronunciar un discurs on es presentava el procés per "l'estat propi" per Catalunya com l'inici, el model, o la prova pilot de la construcció de l'Europa Federal de les Nacions.

És evident que als representants dels estats  que acullen al seu si diferents nacionalitats no reconegudes, no es podien sentir gaire feliços amb el discurs d'en Mas. No crec que això tingui gaire importància. Crec que malgrat la frase "Catalunya espera que Europa no li falli", realment el discurs anava dirigit a la parròquia catalana. Artur Mas parlant de Catalunya com un estat federat dins de la Unió Federal de Nacions d'Europa permet evitar la paraula Independència i fer  un bonic plantejament europeista. No està gens malament, tot i que, el cert, és que aquesta Unió Federal de Nacions d'Europa ni existeix, ni se l'espera per una bona temporada. En fi, un discurs, sobretot per als votants catalans. Sobretot per als que dubten o no tenen clars els conceptes. Deuen ser molts.

En fi, tot just s'acaba d'encetar la campanya. Estic molt convençut que, a menys que passi res d'extraordinari, els resultats no diferiran gaire del que pronostiquen CEO i CIS. Sospito que els indecisos cauran majoritàriament de la banda de CiU. En aquest sentit, crec que el sondeig del CEO ha cuinat la projecció de diputats tenint en compte aquesta mateixa suposició. Ja veurem

Per acabar, jo també estic en campanya: Vull la Independència i votaré la Independència.  Vull que la independència serveixi per construir un país amb justícia social, amb serveis públics de qualitat i gratuïts. Un país sense corrupció. Un país net, amb sobirania energètica, eficient i respectuós amb l'entorn. Un país solidari i compromès amb la justícia social arreu del món. Un país per que hi pugui viure el meu fill. En llibertat. Amb futur. Voto Independència. Voto ERC. Voto Oriol Junqueras.

dijous, 8 de novembre de 2012

Singulars amb Antonio Turiel. Decreixement.

El Singulars d'ahir va ser, un cop més, un d'aquells programes que cal considerar com imprescindibles i que hauria de ser de visionat obligatori.

El convidat era l'Antonio Turiel, l'autor del bloc "The Oil Crash". El seu bloc és una referència obligada a l'hora de parlar del peak oil, o del decreixement al que estem abocats, per les bones o per les males. Turiel parla des del coneixement que li proporciona ser científic i investigador al CSIC.

EL programa d'ahir va ser molt interessant per moltes raons. El resum és senzill i contundent: no hi ha més alternativa que decréixer. És dir, consumir menys, de tot, i molt més racionalment. Es pot fer. Hi ha mitjans per poder fer-ho. Ara bé, això suposa un canvi radical de plantejament, perquè l'economia en la que vivim només funciona sobre la base d'un creixement continuu, a lloms de l'abundància energètica. El drama en el que ens trobem és que l'abundància energètica s'ha acabat.

Tot plegat lliga amb la idea que l'economia que al llarg de la història ha crescut com una ciència social és, en realitat, una restricció de l'ecologia a les societats humanes amb unes condicions de contorn que han estat vàlides durant molts segles, les principals de totes: disposar d'infinitat de recursos materials i energètics, primer, i la capacitat infinita d'absorció de deixalles, segona. Aquestes dues condicions permeten el creixement infinit. El creixement infinit es tradueix en el tipus d'interès, que permet transformar una quantitat en una quantitat superior passat un cert temps. L'aportació infinita d'energia és, en resum, el que permet crear, comercialitzar i consumir productes sense fi i és el que permet, en definitiva, la  multiplicació proporcionada pels tipus d'interès.

Avui, però, aquestes condicions de contorn ja no són aplicables. L'energia que proporcionen els combustibles fòssils no és infinita. Cada cop n'hi ha menys. Per l'altra banda, els residus i la contaminació han deixat de ser una despesa obviable. El seu cost pot prendre la forma d'un canvi climàtic amb conseqüències imprevisibles per a moltes societats humanes.

La tesi de Turiel és que no hi ha més alternativa que el decreixement. Estem en una etapa de transició cap a un nou model que haurà d'estar adaptat a l'escassedat d'energia i de recursos. La sospita és que la transició serà dolorosa, per un motiu principal, sobretot: la majoria no vol canvis. La majoria s'oposarà al canvi. Al final la majoria s'haurà d'adaptar, no tindrà més remei, a l'escassedat de l'energia i dels recursos. El món funcionarà després del canvi. Segur. El problema és la transició. Aquesta transició abastarà tots els aspectes de la vida. Estem parlant de canvis polítics i econòmics. De canvis en què i com consumim. En canvis en la forma de treballar.

El programa es pot veure pel 3 a la carta, en aquest enllaç: http://www.tv3.cat/videos/4325010/Antonio-Turiel-Condemnats-a-decreixer

O, si ho preferiu, podeu veure'l aquí:



Finalment, a diferència d'altre programes, la presentació de Turiel no està en  prezi. La podeu trobar al bloc "the oil crash", en el post que Turiel ha dedicat a comentar la seva participació al Singulars.

Rectificació de 11.11.2012: Antonio Turiel ha deixat un comentari en el que aporta  la URL de la presentació en prezi que va fer servir al Singulars. Moltíssimes gràcies per essmenar-me i aportar la URL que jo no vaig ser capaç de trobar, per deixar el comentari i, sobretot, per la feina de divulgació tan bona que estàs fent. De debò, moltes gràcies!

dimarts, 6 de novembre de 2012

ebooks en català (i castellà, anglès...)

En aquesta època d'"intel·lectuals" orgànics que signen els manifestos que facin falta reclamant federalismes de pa sucat amb oli o atacant, sense cap altre excusa, a aquells que defensem idees secessionistes, és un bon moment per recordar que la cultura ho és quan és lliure. El millor per matar la cultura és convertir-la en orgànica.

Jo no dic que la cultura no pugui ser negoci. Ara bé, la cultura té sentit quan és popular. Quan el poble, que som nosaltres, podem accedir a la cultura.

I el poble, entre d'altres coses, és lliure per agafar la cultura i transformar-la, fer-la creixer i, per descomptat, compartir-la. Qui diu que no ho som? I com pensa evitar-ho? amb un manifest?

Doncs bé, estic molt segur que als intel·lectuals orgànics signadors de manifestos això de la cultura lliure els deu fer ben poca gràcia. En definitiva, que la cultura es democratitzi, que estigui en mans de tots, que el concepte "intel·lectual" retorni a un valor diferent, humil, més net, més lliure, no orgànic, subversiu, de fet, com era fa molts anys, segur que els emprenya molt i molt.

I és que això d'ajuntar-se un grupet d'intel·lectuals del règim a signar manifestos a favor del regim i en contra de la llibertat de la gent, diu poc en favor dels "intel·lectuals" orgànics. Però bé, d'aquesata mena d'"intel·lectuals" no ens hauríem de preocupar gaire. Sobretot perquè els règims i les seves lleis no poden aturar la voluntat de llibertat de la gent.

Perquè la lluita per la Llibertat és una lluita que es desenvolupa en fronts molt diversos. Per exemple, en el de la cultura lliure.

Cultura lliure és exactament el que ens proporcionen algunes webs que permeten compartir llibres electrònics.

Ja he parlat altres cops de com la música i la literatura estan segrestades per les editorials. De com un "Tirant lo Blanc" en una edició revisada i actualitzada a la gramàtica fabriana moderna (o a les normes de Castelló) deixa de ser una obra del poble per a pertànyer en exclusiva a l'editorial que en pot impedir la còpia lliure en el plaça llarg de temps en que en "posseeix" els "drets". És, senzillament, aberrant.

I el poble es defensa. Primer amb webs d'enllaços de descàrrega directa que han estat tancades sistemàticament. Ara amb webs de compartició d'enllaços a xarxes P2P, com bittorrent, o emule. El P2P, la compartició entre iguals, no és (de moment) un "delicte" contra la "propietat intel·lectual". De fet, hi han hagut sentències internacionals avalant, justament, el dret a compartir. Curiós aquest món on cal que un jutge certifiqui que compartir és un dret que cal respectar. En realitat, en aquest món, compartir és una necessitat i cada cop ho serà més. Sobretot perquè n'hi han uns pocs que en comptes de compartir prefereixen acaparar, i s'han fet lleis per premiar al qui acapara i castigar al que comparteix. Els intel·lectuals orgànics mai signaran manifestos en defensa del dret a compartir. Potser sí en defensa del "dret" a la "Propietat intel·lectual", i ja sabem, doncs, quin és el seu bàndol.

En fi. Compartir llibres és el que es pot fer en aquest parell d'enllaços que poso a continuació. Un d'ells és de compartició de llibre en català, cosa que gairebé em fa saltar les llàgrimes. És una grandissima notícia, ara que alguna editorial, nominalment catalana i de llibres en castellà i català, ha dit que es planteja tocar el dos del país si aquest tria dotar-se d'una estructura d'estat independent. És una varietat del "intel·lectual" orgànic: el de la '"indústria" cultural orgànica. Mare de Déu, quanta vergonya aliena.

Vet aquí els enllaços: En català: http://epubscatala.blogspot.com.es/

En castellà: http://epubgratis.me/

I sempre podem fer una cerca directa de torrents a la web de, per exemple, Pirate Bay: http://thepiratebay.se .

En particular, de llibres epub a http://thepiratebay.se/tag/epub.

diumenge, 28 d’octubre de 2012

14N. Per la Catalunya que vull: Vaga General, Nacional i Social

Menys d'un mes per a les eleccions al Parlament. Cal preveure, doncs, que es multiplicaran els missatges per convèncer els indecisos. En aquesta ocasió, segons les enquestes, la bossa d'indecisos és molt important i pot provocar unes variacions tan importants com són el donar o no donar majoria absoluta.

Hi ha una una dada molt important a tenir en compte i prèvia al sentit del vot: quanta abstenció hi haurà? En un procés electoral que té un caràcter excepcional o, si més no, molts en veiem un caràcter excepcional o, com a mínim, volem que el prengui... Quanta gent amb dret a vot no l'exercirà? Com sempre, els motius poden ser variats com abstencionistes hi hagin però hom espera que la participació sigui alta. Ara bé, i si resulta que l'abstenció es situa, per exemple, entre el 30% o el 40%? (prefereixo pensar que no superarà el 40%...)

Penso que l'abstencionisme militant - anti-sistema, per simplificar- no és, ni de bon tros, majoritari. Més aviat crec que és lícit sospitar que la majoria de l'abstenció és per desconfiança amb el sistema o potser per indiferència.

Indiferència? es pot ser indiferent quan s'està parlant de la consecució d'un estat propi? doncs em temo que sí. I potser encara més de malfiança. Patim retallades en serveis públics, atur, congelacions i reduccions salarials. Ens diuen, en Mas ho ha deixat ben clar, que en patirem més. No sabem com serà l'estat propi de Mas. No sabem com s'aconseguirà aquest estat propi. Però els propers quatre anys les retallades continuaran. Això ho sabem i també sabem que continuarà l'encobriment a casos de corrupció, o que es passarà per sobre de casos com els denunciats per cafeambllet. Per cert, condemnats per "atemptar contra l'honor" d'un presumpte corrupte. La certesa, més aviat, és que res no canviarà.

O sí que canviarà? Artur Mas i CiU no es cansen de repetir que no hi ha marxa enrere. Estic disposat a creure-m'ho. Ara bé, "avançar" no implica que s'arribi a cap destinació concreta. De fet, "avançar", sense més, pot ser molt equívoc. Tots podem posar l'exemple dels salaris: "Els salaris estan experimentant pujades zero", o encara més hilarant "estan experimentant pujades negatives". Aleshores, cap a on avancem? Quines són les fites que assolirem? De moment, les úniques certeses són les retallades. Qui vol votar més retallades?

I és que fa l'efecte que una bona part de l'independentisme s'ha deixat caure en mans de CiU. Acceptem que hi ha un independentisme "transversal" que està disposat a seguir CiU, amb retallades i tot, en el convenciment que "sense Convergència, no hi ha Independència". Però i l'independentisme d'esquerres? O, senzillament, tots aquells independentistes que s'adonen que els problemes profunds de Catalunya no s'arreglen, simplement, eliminant la capa estatal. Tot i que estic segur que eliminar capes (i més l'espanyola) ajuda, també estic convençut que només és una solució temporal.

Perquè el problema de fons és el sistema. El problema de fons és el deute hipotecari de tanta i tant gent amb els bancs. Deute que no desapareixerà amb la Independència. El problema de fons el preu de la benzina a un euro i mig, i pujant, i no canviarà aquesta tendència amb la Independència. El problema de fons és un sistema que es carrega la classe mitjana: a la gran massa d'assalariats, als autònoms, als comerciants, als petits empresaris... el problema de fons és la mateixa classe mitjana que ha d'assumir que el món canvia i que el sistema ha de canviar.

Perquè comparteixo la certesa que la crisi que ens afecta, durament, no és un fenomen local, ni és culpa (només) de l'estat espanyol. És una crisi general. A Alemanya no hi ha l'atur d'aquí, però allà una quarta part dels treballadors sobreviuen, o malviuen, amb mini-jobs. I parlo d'Alemanya, i no de Grècia, Irlanda, Portugal o Itàlia. Tampoc parlo de França, o dels Estats Units. Però podríem parlar de com la crisis també està afectant durament a les classes mitjanes d'aquests països. De fet, arreu del món son ben pocs els que se'n salven.

I els bancs, i les grans empreses, i els Estats S.A. veuen com la crisi colpeja als consumidors i/o ciutadans però, a diferència d'ells, aquests actors, els accionistes, els alts funcionaris, els polítics, sí que s'adonen que el sistema ha de canviar. Aleshores el que cal fer és liderar el canvi.

I és en aquest moviment general que s'incardina el procés independentista a Catalunya. És un fet que l'independentisme ha anat creixent al nostre país des de la "restauració de la democràcia" i és evident que aquest creixement ha vist una acceleració provocada per la reforma de l'estatut, i la sentència del constitucional. I coincidint també amb una crisi que esclata i que destapa les mancances d'un sistema acomodat a èpoques de vaques grasses i sense capacitat de resposta enfront les magres. Aquests dos fets segurament són suficients per explicar el creixement del sentiment independentista i, perquè no, per explicar la gran manifestació de la Diada.

Ara bé, no expliquen la reacció posterior del govern i d'Artur Mas. La decisió de CiU d'aprofitar la força de la Diada per a encetar un procés "sobiranista" cap a "l'estat propi" és una decisió estrictament de CiU. No se'n seguia de la manifestació de la Diada que calgués encetar cap procés. La decisió respon a un càlcul de CiU.

I entenc que aquest últim paràgraf va en contra de l'èpica d'aquest dies, però per mi hi ha un fet que no puc oblidar: les vagues generals.

El proper 14 de novembre, és dir onze dies abans de les eleccions hi haurà una vaga general. Serà la segona de d'enguany, recordem la del 29 de març. O la tercera, si comptem la convocatòria de CGT per al proper 31 d'octubre. Cal explicar que la convocatòria del 31O és prèvia a la del 14N. Els sindicats convocants del 31O han traslladat la seva convocatòria al 14N, però mantenen la convocatòria del 31 per donar cobertura legal a les aturades i accions de protesta de diferents col·lectius de treballadors d'empreses en lluita.

A la Vaga General del 29M molts treballadors van fer vaga. A la del proper 14N molts treballadors faran vaga. Una vaga és deixar de treballar un dia, evidentment un dia que no es cobra, com a protesta. Una vaga és la màxima forma de protesta d'un treballador. Molt més que una manifestació. De fet, aprofitant el dia de vaga, els treballadors fan accions de protesta, marxes i manifestacions. Un dia de Vaga General, a Catalunya, és un dia que milers, centenars de milers, potser milions de treballadors fan una gran protesta.

Numèricament, pel nombre de treballadores implicats, un dia de Vaga té, com a mínim, una força similar a la de la gran Manifestació de l'11 de setembre.

Doncs bé, que potser se'n dedueix que el govern català hagi d'emprendre cap acció a conseqüència de la Vaga? No, oi? O potser si. Jo crec que sí, que és obligació dels governs escoltar l'opinió del poble. El cert, però, és que amb el sistema actual, els governs poden triar entre escoltar o no escoltar. l'11S de 2012 s'ha "escoltat", el 14N no s'escoltarà.

"No és el mateix!" És clar que no. El càlcul no és el mateix. El profit que se'n pot treure no és el mateix. Però, el cas, i aquí és on l'independentisme d'esquerres ha de posar-se fort, és que els treballadors que faran vaga, que farem vaga, el 14N són la mateixa gent, majoritàriament, que es van manifestar l'11S. Som els mateixos. La majoria dels que farem vaga, també hi érem a la manifestació de l'11S.

A més, es pot demostrar: Aquest és un país mitjà (no som tant petits), però quan hi ha una manifestació d'un milió sis centes mil persones, i després una vaga general amb un milió, per posar xifres rodones (i segurament curtes) de treballadors que fan vaga, aleshores es veu que per molt disjunts que siguin els conjunts, hi ha una gran zona d'intersecció d'ambdós.

Em refermo, serem els mateixos. La gent no vol retallades. La gent vol una altre via. I qui digui que els vaguistes fan una "vaga espanyola" està pixant fora de test. Al 14N farem vaga amb l'estelada. La roja, per descomptat.

Que tampoc s'enganyi ningú: CiU no escoltarà als vaguistes. Provaran de minimitzar-nos o "acusar-nos" de fer una "vaga espanyola". Doncs no.

La vaga del 14N és molt important. Encara més per situar-se al bell mig de la campanya electoral d'aquestes eleccions. Unes eleccions que, esperem, que siguin especials, amb un caràcter plebiscitari en favor de la Independència. Però, a més, unes eleccions en que hem de triar quina mena d'Independència volem. I aquí caldrà llegir la Vaga General del 14N amb caràcter nacional. La Independència ha de servir per a la gent. Ha de servir per aturar les retallades, per millorar els serveis públics, per desemmascarar i tancar als corruptes, per millorar la qualitat democràtica. La Vaga General del 14N ha de donar caràcter a les eleccions del 25N, igual com l'ha donat l'11S.

La Vaga General ha de servir per enviar un missatge als electors: Hem de dirigir el procés d'Independència per a que serveixi a la gent. No per a que serveixi als "Senyors del Sistema". Volem fer un país per a les persones. Aquest cop, cal participar. Cal lluitar perquè hi ha una oportunitat per a que la lluita serveixi per alguna cosa. Cal fer vaga el 14N i cal anar a votar el 25N. El vot del 25N no és "Estat propi Sí o No", el vot és "Independència per a servir a la gent, o només a alguns?" Més retallades, o canvi de paradigma?

Potser demano massa. Però més que en cap altre ocasió, la del 14 de Novembre ha de ser un Vaga General, Nacional i Social. I mai com 2l 25N les eleccions prendran el caràcter Nacional. És la nostra responsabilitat deixar clar quina Catalunya volem, i hem de lluitar per aconseguir-la.

dimecres, 17 d’octubre de 2012

Cinc reflexions

Un. Cameron i Saldmon pacten la celebració d'un referèndum a Escòcia. A l'estat espanyol, en canvi, amenaces. La "jove democràcia espanyola" sembla que s'ha convertit en una vella bruixa.

Dos. Una associació de militars torna a amenaçar i recorda que la "unitat d'Espanya" és "sagrada". Sagrada. Parlem, doncs, ni més ni menys, que d'integristes religiosos. De fanàtics religiosos. I aquests integristes religiosos estan amenaçant amb la guerra santa. Amb la Jihad. Com són tan valents i fervorosos estan disposats al màxim sacrifici per defensar el sagrat. El curiós del cas és que la guerra santa la faran contra un poble desarmat. Com sempre, aquests idòlatres estan disposats a morir, però sobretot, a matar. Com a Bòsnia. No parlem de les croades. Parlem de l'estat espanyol al segle XXI. Integristes religiosos a l'exercit garantint allò que és sagrat. Com la Inquisició. Tot plegat, molt hispànic.

Tres. Ens diuen que Catalunya mai ha estat independent. Que ha estat comtat, que ha estat formant part d'una confederació sota una corona única i que mai ha anat sola. Bé, segurament es pot parlar d'interpretacions de la història i hi ha qui afirma que Espanya neix amb la unió dels Reis Catòlics, i d'altres, en canvi, que l'estat espanyol neix, formalment, amb les Corts de Cadis i la constitució coneguda com "la Pepa" el 1812, que proclamava la sobirania nacional, i que va tenir una durada ben curta, doncs al 1814 va ser anul·lada per Ferran VII.

. Personalment trobo que la qüestió no és si l'estat independent català ha existit anteriorment. Fins i tot trobo que la qüestió no està en l'antigüetat de la nació catalana. De nou uns diran que la nació catalana no existeix, que només existeix la nació espanyola. D'altres diran que la nació catalana és mil·lenària, mig mil·leni més que la nació espanyola suposant que en situem l'origen d'aquesta amb els Reis Catòlics. Encara d'altres diran que el concepte modern de nació és molt recent, i que es forma amb el Romanticisme europeu i amb l'època de la Renaixença a Catalunya. Parlem, doncs, de la primera meitat del XIX. Les consciències nacionals actuals serien, doncs, relativament recents i la història de les nacions, de qualsevol nació, no deixaria de ser un artifici, un relat que s'explica per crear, precisament, consciència nacional. Aquests dies hem vist, precisament, com un ministre parlava d'espanyolitzar els nens catalans, i un president de la Generalitat responia que la història que s'explica a Catalunya no és la de l'Espanya "una, grande y libre" si no la de l'Espanya plurinacional. Exacte. Relats diferents per crear unes determinades consciències nacionals.

Perquè la qüestió, en definitiva, no és si hi han estats previs, o nacions prèvies. No. La cosa és molt més senzilla. La qüestió és que avui, un grup de persones, que es reconeixen a ells mateixos com a grup nacional, que tenen una forma d'autogovern estable i democràtica, volen dotar-se d'una nova forma d'autogovern un cop constatat que l'actual no els satisfà.

I això només depèn de la història prèvia en el sentit que ens porta a aquest punt d'avui. Però, en la meva opinió, no en determina el futur. El futur el determinen les decisions democràtiques que es prenguin avui, perquè el camí que ens ha dut fins avui es pot interpretar de formes diverses, però les regles del present que heretem del passat, del camí fet, esperem que així sigui, ens diuen que la democràcia i el diàleg ens permeten organitzar-nos de la forma que creiem convenient. El poble de Catalunya té dret a dir la seva en un referèndum democràtic i a assolir pacíficament la independència si aquesta és la seva tria. Això no depèn del passat més que pel fet que és per un passat tortuós que hem arribat al punt que avui la majoria dels ciutadans espanyols amb veïnatge administratiu a alguna de les quatre províncies de la Comunitat Autònoma de Catalunya, és dir, el que legalment són els catalans, es proposen secessionar-se democràticament de l'estat espanyol dins el marc de la Unió Europea.

Quatre. La CUP es presenta. Signeu els avals per a que puguin participar. Ajudeu-los a que puguin participar encara que després no penseu votar-los. Fixeu-vos. La CUP entrarà o no entrarà al Parlament. La CUP restarà diputats, o no, a d'altres formacions independentistes. No ho sé. Però crec que és raonable pensar que hi ha molts votants independentistes que estan a l'abstenció i que, aquest cop, si la CUP es presenta, votaran. I això és molt important. Doncs més enllà de la quantitat final de diputats independentistes del proper Parlament, el que caldrà comptar amb molta atenció seran la quantitat de vots independentistes que s'hauran emès. Cal que la participació a les properes eleccions sigui alta i cal que els vots cap a formacions independentistes sigui majoritari. Les properes votacions són, en realitat, un assaig general pel referèndum i, de fet, si el resultat és aclaparador, tindran la mateixa força que un referèndum. Ha d'haver una victòria incontestable de l'independentisme a les properes eleccions. Una majoria absoluta i àmplia de vots per la independència, es tradueixin o no en diputats.

Cinc. Espero que el programa de CiU sigui clar en aquest sentit. Ahir mateix, Artur Mas es va embolicar en unes declaracions a El Periódico parlant d'inter-dependències on no ha quedat clar si estava parlant d'un context europeu o d'una inter-dependència (?) amb Espanya. Potser llegint les declaracions la cosa quedaria molt clara però, el cas és que mitjans d'aquí i d'allà s'han quedat amb la interpretació que més els ha convingut. No és el moment de tornar a la puta i la Ramoneta. El proper 25N serà un plebiscit i la gent ha de saber què vota. Els programes no poden ser ambigus. Em demano perquè a Escòcia poden parlar d'independència i, en canvi, aquí hi ha aquest entestament amb la desafortunada, pel meu gust, expressió de "l'estat propi". No podríem parlar clar d'una vegada?