dimecres, 17 d’octubre de 2012

Cinc reflexions

Un. Cameron i Saldmon pacten la celebració d'un referèndum a Escòcia. A l'estat espanyol, en canvi, amenaces. La "jove democràcia espanyola" sembla que s'ha convertit en una vella bruixa.

Dos. Una associació de militars torna a amenaçar i recorda que la "unitat d'Espanya" és "sagrada". Sagrada. Parlem, doncs, ni més ni menys, que d'integristes religiosos. De fanàtics religiosos. I aquests integristes religiosos estan amenaçant amb la guerra santa. Amb la Jihad. Com són tan valents i fervorosos estan disposats al màxim sacrifici per defensar el sagrat. El curiós del cas és que la guerra santa la faran contra un poble desarmat. Com sempre, aquests idòlatres estan disposats a morir, però sobretot, a matar. Com a Bòsnia. No parlem de les croades. Parlem de l'estat espanyol al segle XXI. Integristes religiosos a l'exercit garantint allò que és sagrat. Com la Inquisició. Tot plegat, molt hispànic.

Tres. Ens diuen que Catalunya mai ha estat independent. Que ha estat comtat, que ha estat formant part d'una confederació sota una corona única i que mai ha anat sola. Bé, segurament es pot parlar d'interpretacions de la història i hi ha qui afirma que Espanya neix amb la unió dels Reis Catòlics, i d'altres, en canvi, que l'estat espanyol neix, formalment, amb les Corts de Cadis i la constitució coneguda com "la Pepa" el 1812, que proclamava la sobirania nacional, i que va tenir una durada ben curta, doncs al 1814 va ser anul·lada per Ferran VII.

. Personalment trobo que la qüestió no és si l'estat independent català ha existit anteriorment. Fins i tot trobo que la qüestió no està en l'antigüetat de la nació catalana. De nou uns diran que la nació catalana no existeix, que només existeix la nació espanyola. D'altres diran que la nació catalana és mil·lenària, mig mil·leni més que la nació espanyola suposant que en situem l'origen d'aquesta amb els Reis Catòlics. Encara d'altres diran que el concepte modern de nació és molt recent, i que es forma amb el Romanticisme europeu i amb l'època de la Renaixença a Catalunya. Parlem, doncs, de la primera meitat del XIX. Les consciències nacionals actuals serien, doncs, relativament recents i la història de les nacions, de qualsevol nació, no deixaria de ser un artifici, un relat que s'explica per crear, precisament, consciència nacional. Aquests dies hem vist, precisament, com un ministre parlava d'espanyolitzar els nens catalans, i un president de la Generalitat responia que la història que s'explica a Catalunya no és la de l'Espanya "una, grande y libre" si no la de l'Espanya plurinacional. Exacte. Relats diferents per crear unes determinades consciències nacionals.

Perquè la qüestió, en definitiva, no és si hi han estats previs, o nacions prèvies. No. La cosa és molt més senzilla. La qüestió és que avui, un grup de persones, que es reconeixen a ells mateixos com a grup nacional, que tenen una forma d'autogovern estable i democràtica, volen dotar-se d'una nova forma d'autogovern un cop constatat que l'actual no els satisfà.

I això només depèn de la història prèvia en el sentit que ens porta a aquest punt d'avui. Però, en la meva opinió, no en determina el futur. El futur el determinen les decisions democràtiques que es prenguin avui, perquè el camí que ens ha dut fins avui es pot interpretar de formes diverses, però les regles del present que heretem del passat, del camí fet, esperem que així sigui, ens diuen que la democràcia i el diàleg ens permeten organitzar-nos de la forma que creiem convenient. El poble de Catalunya té dret a dir la seva en un referèndum democràtic i a assolir pacíficament la independència si aquesta és la seva tria. Això no depèn del passat més que pel fet que és per un passat tortuós que hem arribat al punt que avui la majoria dels ciutadans espanyols amb veïnatge administratiu a alguna de les quatre províncies de la Comunitat Autònoma de Catalunya, és dir, el que legalment són els catalans, es proposen secessionar-se democràticament de l'estat espanyol dins el marc de la Unió Europea.

Quatre. La CUP es presenta. Signeu els avals per a que puguin participar. Ajudeu-los a que puguin participar encara que després no penseu votar-los. Fixeu-vos. La CUP entrarà o no entrarà al Parlament. La CUP restarà diputats, o no, a d'altres formacions independentistes. No ho sé. Però crec que és raonable pensar que hi ha molts votants independentistes que estan a l'abstenció i que, aquest cop, si la CUP es presenta, votaran. I això és molt important. Doncs més enllà de la quantitat final de diputats independentistes del proper Parlament, el que caldrà comptar amb molta atenció seran la quantitat de vots independentistes que s'hauran emès. Cal que la participació a les properes eleccions sigui alta i cal que els vots cap a formacions independentistes sigui majoritari. Les properes votacions són, en realitat, un assaig general pel referèndum i, de fet, si el resultat és aclaparador, tindran la mateixa força que un referèndum. Ha d'haver una victòria incontestable de l'independentisme a les properes eleccions. Una majoria absoluta i àmplia de vots per la independència, es tradueixin o no en diputats.

Cinc. Espero que el programa de CiU sigui clar en aquest sentit. Ahir mateix, Artur Mas es va embolicar en unes declaracions a El Periódico parlant d'inter-dependències on no ha quedat clar si estava parlant d'un context europeu o d'una inter-dependència (?) amb Espanya. Potser llegint les declaracions la cosa quedaria molt clara però, el cas és que mitjans d'aquí i d'allà s'han quedat amb la interpretació que més els ha convingut. No és el moment de tornar a la puta i la Ramoneta. El proper 25N serà un plebiscit i la gent ha de saber què vota. Els programes no poden ser ambigus. Em demano perquè a Escòcia poden parlar d'independència i, en canvi, aquí hi ha aquest entestament amb la desafortunada, pel meu gust, expressió de "l'estat propi". No podríem parlar clar d'una vegada?

Publica un comentari a l'entrada