divendres, 22 de novembre de 2013

Ofec

Avui el corró del PP ha fet un pas més en la  reforma de les pensions.

Que el PP reformés les pensions estava cantat, des del moment en que van afirmar, jurar i perjurar que no les tocarien. Amb la reforma, les pensions perdran poder adquisitiu. Això també és profecia, per la mateixa raó que abans.

Que el sistema de pensions tal com està muntat ha d'acabar modificant-se és segur. Que la gent de menys de 50 no tindrem pensions amb un model com l'actual és, penso, també segur i cal reforma i racionalització. Ara bé, que una modificació es farà ara i malament, també és segur. Que abans que tocar les pensions algú hauria de deixar de pagar obres faraòniques inútils, i miríades  d'assessors i consellers posats a dit; i milions d'euros que s'escolen en corrupció i saqueig a gran escala; o deixar de ficar les grapes a la caixa de les pensions per a fer estranyes combinacions d'auto-compra de deute públic... doncs també.

De l'anterior,a països més civilitzats se n'hi diu delictes econòmics i de corrupció. I està castigat.

Passa també que, posats a castigar, el PP prefereix castigar als altres. Avantatges de la majoria absoluta. El PP vol castigar la protesta per mínima que sigui: els escarnis, la resistència pacífica, o nomenar la mare d'un policia serà castigat amb més duresa. Amb molta més duresa.

Vist que cada cop més gent protesta i es queixa del saqueig i l'estafa de la que és víctima, la gran solució del PP és il·legalitzar la protesta i la queixa. Què has de fer, és clar, quan és el mateix PP el principal autor del saqueig i l'estafa (no pas l'únic, el PSOE i CiU també han tingut moments estel·lars; però avui és el PP el que està munyint la mamella majoritàriament)

Dramatitzo: "S'ha acabat la pobresa perquè l'hem prohibit. Coi, mira que era fàcil!", i algú diu: "Ep que això és fer trampa!", llavors s'hi tornen "Calla! traïdor! terrorista! sis mesos de presó per alterar l'ordre públic!" i, pel camí una pallissa de propina.  No fa gràcia.

La llista dels greuges  del PP és llarga i s'incrementa a cada dia que passa.  Com durant els darrers quatre anys de l'Aznarat l'ambient es torna, cada cop més, opressiu i repressiu; i la mala llet que va acumulant-se, i  la merda, no només metafòricament.

Però no hi han esclats d'emprenyamenta col·lectiva. Al contrari. Reconeguem-ho, al PP la qüestió catalana li està resultant una excusa perfecta. Si fins i tot estem gaudint  el retorn del capitán Espanya!

Perquè fan servir la bandera per despistar. Cap novetat: el cas recent de Gibraltar, per exemple; o les vergonyoses declaracions del ministre de l'interior quan va visitar la caserna de la Guàrdia Civil de Vic en l'aniversari de l'atemptat d'ETA. És una tàctica coneguda que també s'ha fet servir aquí quan ha convingut.

Però no cola. Em fa l'efecte que, majoritàriament, aquí no cola (potser perquè és ben coneguda).

No cola. Ras i curt: el que hi ha és un "gobierno" mentider, autoritari, anti-democràtic, que està augmentant els nivells de repressió i que serveix a polítiques que afavoreixen els interessos de les elits financeres, empresarials i funcionarials madrilenyes. En aquest negoci abans comptaven també els "amics" del "Puente aereo", però ara ja no. En realitat, mai van ser del tot del club.

Interessos que no són cap altre que el de l'acumulació de riquesa i poder. "Redistribució" de riquesa. Però dels pobres (la classe mitja no existeix, som els pares) cap als rics. És d'una lògica senzilla, com totes les bones idees: foten les pensions als avis; i donen permís a la policia per estomacar als nets que van a protestar; i als iaioflautes també, ja posats.

Aquesta mena de jugades,senyors del PP, poden acabar, haurien d'acabar, es mereixen que acabin, com el rosari de l'aurora.

Tampoc seria cap novetat.

dimecres, 13 de novembre de 2013

La sabatilla de David

La sabatilla del Fernández permet explicar alguna cosa de com funciona aquest món en que vivim.

El diputat de la CUP va ensenyar-li la sabatilla a l'imputat pel forat de Bankia, Rodrigo Rato. No per a llençar-se-la, si no com a recordatori de les víctimes iraquianes de la Guerra de l'Iraq.

La Guerra de l'Iraq va respondre, exclusivament, a interessos econòmics i va ser secundada de forma entusiasta pel govern d'Aznar, en el que Rodrigo rato era vice-president i ministre d'economia.

Posteriorment, Rato va ser director gerent de l'FMI durant els anys previs a l'esclat de la bombolla financera. Bombolla que l'FMI hauria d'haver vist venir, però que ni va ensumar.

Rato ha tingut responsabilitats importants en una guerra i en desastres econòmics. Les víctimes han estat, de forma majoritària, gent dèbil i pobre, que com a conseqüència, han perdut la vida, la salut o els bens.

A Rato, com a premi pels "serveis prestats", el nomenen conseller a Telefònica.

Estavem parlant sobre això amb un company, al metro, de tornada a casa  i el senyor del costat que ens estava escoltant s'indigna: "A aquest paio l'haurien de penjar pels collons", i no hi ha temps de debatre la mesura  perquè el senyor baixa a Plaça Catalunya.

De fet, el David Fernández ha estat molt suau. Molt. Perquè quan parlem de Rato estem parlant d'algú que té les mans tacades de sang perquè es co-responsable de matances a l'Iraq; d'algú que és co-responsable de la major crisi econòmica de la història; co-responsable de l'empobriment de milions de persones d'arreu del món; d'algú que és co-responsable del forat de Bankia; co-responsable de l'empobriment de milers de persones a l'estat espanyol.

Això sí, a Madrid (i també a Barcelona) alguns han decidit que el terrorista és el senyor diputat electe de la CUP; i que Rato es mereix un respecte.

Respecte? No. Les víctimes de la guerra de l'Iraq sí que mereixen un respecte. La gent que s'ha empobrit amb la crisi, o amb Bankia, sí que mereix una reparació. L'han tingut? poc o gens. En canvi, Rato sí que ha cobrat les "reparacions" i els "serveis prestats". Ara, a més, li hem de tenir respecte?

No només això, a Madrid, els ultra-nacionalistes espanyols han aprofitat per fer befa del David Fernández i dels independentistes amb cognoms castellans.

Primera conclusió: Rato es "uno de los nuestros", fent servir una expressió de la màfia. Com és "de los nuestros", se'l protegeix passi el que passi. Donant-li la volta, si Rato es "uno de los suyos" es perquè la màfia deuen ser ells.

Segona conclusió: el nacionalisme espanyol és tan racista, tan supremacista, tan de pensament únic, tan curt de gambals que no pot concebre com a Catalunya la voluntat de ser està per sobre dels origens. No pot concebre la llibertat de construir, de triar, la pròpia identitat, també la identitat nacional. No pot concebre, ni tolerar, la llibertat de ser.

No ho entenen. No encaixa en el seu pensament únic. Curts de gambals. Ni hi ha, ni hi haurà, una forma única de ser català a Catalunya, o català i espanyol, o català i francès, o espanyol,  o francès, o equatorià, o marroquí.... Justament perquè a Catalunya no hi ha  pensament únic.

El que sí que hi ha la voluntat majoritària de ser ciutadans lliures.

Lliures. També lliures de gàngsters i mafiosos.

dilluns, 11 de novembre de 2013

Miquel Martí i Pol. 10 anys.

Avui és el desè aniversari de la mort del poeta Miquel Martí i Pol.

Com molta gent de la meva generació, el primer contacte amb Martí i Pol va ser per via acadèmica: era un dels noms de la llista d'autors que calia estudiar per aprovar l'examen de literatura catalana del batxillerat.

En aquella època estem parlant de mitjans del 80 (Mon Dieu!) i tenint en compte com n'era jo de cap de trons, amb prou feines això seria motiu suficient per a posar-me a estudiar el just per aprovar els examens i oblidar-ho tot a continuació.

Alguns anys més tard, pocs, vaig prendre consciència que jo era català, que el meu país existia i que la meva llengua era alguna cosa més que una assignatura molesta. Vaig descobrir que s'havien escrit grans coses en català. També coses íntimes, senzilles i personals. Vaig adonar-me, en definitiva, de la importància de la literatura. Dono gràcies que sempre m'ha agradat llegir, des de ben petit, i això em donava un punt de partida. Però sense res més, només era diversió. Em calia combinar la lectura amb una presa de consciència. En algun moment de finals dels 80 aquest click, aquest despertar, es va produir al meu cap. No era pas tan jove. Sempre he estat una mica totxo.

Vaig descobrir el catalanisme, el nacionalisme (reconeguem-ho, llavors era nacionalisme), la intuïció de les esquerres i les dretes i la importància de la política...Vaig començar a conèixer noms, cançons i himnes. També a  Llach i, a través de Llach, a Martí i Pol. Redescobria Martí i Pol al carrer. Mentre enganxava algun cartell (més aviat pocs) quan era militant de La Crida.

En algun moment vaig llegir Martí i Pol. Els poemes. Em vaig assabentar de la historia d'aquell home i de la seva malaltia terrible, de la seva fragilitat, i del contrast miraculós d'aquell dolor amb la brillantor, amb la vida i l'energia, amb la sensibilitat, també amb la tristesa i l'amargor d'aquells poemes.

Per sempre més m'acompanyaren els poemes de Martí i Pol.

El millor homenatge és llegir:  Poesia completa ...

... I escoltar (Lluís Llach, Sílvia Pérez Cruz i Josep Guardiola interpreten "Ara Mateix")



... i veure també:  Escenificació de poemes de "El Poble"




... l'escenificació de poemes de "La fàbrica"




...o aquesta intensa "Elionor"



Ara mateix

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

1

Pensem-la clara aquesta quietud
que escampa tants de ressons impensats;
pensem-la clara i suggerent, que ens ompli
l'espai concret d'ara mateix, l'espai
en què no hi ha cap mena de sorpresa
i tot és vell, i trist, i necessari.

Vam girar full temps ha, i alguns s'entesten
a llegir encara la mateixa plana.

2

Potser el secret és que no hi ha secret
i aquest camí l'hem fet tantes vegades
que ja ningú no se'n sorprèn; potser
caldria que trenquéssim la rutina
fent algun gest desmesurat, alguna
sublimitat que capgirés la història.

Potser, també, del poc que tenim ara
no sabem fer-ne l'ús que cal; qui sap!

3

Molt lentament giravolta la sínia
i passen anys, o segles, fins que l'aigua
s'enfila al cim més alt i, gloriosa,
proclama la claror per tots els àmbits.
Molt lentament davallen aleshores
els catúfols per recollir més aigua.

Així s'escriu la història. Saber-ho
no pot sobtar ni decebre ningú.

4

Massa sovint girem els ulls encara
i el gest traeix angoixa i defallences.
L'enyor, voraç, ens xucla la mirada
i ens gela el moll del sentiment. De totes
les solituds, aquesta és la més fosca,
la més feroç, i persistent, i amarga.

Convé saber-ho i convé, d'altra banda,
pensar el futur lluminós i possible.

5

¿Qui sinó tots -i cadascú per torna-
podem crear des d'aquest límits d'ara
l'àmbit de llum on tots els vents s'exaltin,
l'espai de vent on tota veu ressoni?
Públicament ens compromet la vida,
públicament i amb tota llei d'indicis.

Serem allò que vulguem ser. Debades
fugim del foc si el foc ens justifica.

6

Ni llocs ni noms ni espai suficient
per replantar l'arbreda, ni cap riu
que remunti el seu curs i ens alci el cos
per damunt de l'oblit. Tots sabem bé
que no hi ha camp obert per cap retorn
ni solc en mar a l'hora del perill.

Posem senyals de pedra pels camins,
senyals concrets, de fonda plenitud.

7

Compartirem misteris i desigs
d'arrel molt noble i secreta, en l'espai
de temps que algú permetrà que visquem.
Compartirem projectes i neguits,
plaers i dols amb dignitat extrema,
l'aigua i la set, l'amor i el desamor.

Tot això junt, i més, ha de donar-nos
l'aplom secret, la claredat volguda.

8

En clau de temps i amb molt de patiment.
Vet ací com podem guanyar el combat
que de fa tant de temps lliurem, intrèpids.
En clau de temps i potser en solitud,
acumulant en cadascú la força
de tots plegats i projectant-la enfora.

Solc rera solc per mar de cada dia,
pas rera pas amb voluntat d'aurora.

9

Ni cap llevant luxuriós, ni cap
ponent solemne. Més ens cal saber
que no hi ha grans misteris, ni un ocell
d'ales immenses que ens empari; res
d'allò que tants de cops han proclamat
amb veu mesella foscos endevins.

Posem la mà damunt la mà i els anys
conferiran duresa a cada gest.

10

Vam preservar del vent i de l'oblit
la integritat d'uns àmbits, d'uns projectes
en què ens vèiem tots junts créixer i combatre.
I ara, ¿quin fosc refús, quina peresa
malmet l'impuls de renovada fúria
que ens feia quasi delejar la lluita?

Del fons dels anys, crida, barbullent,
la llum d'un temps expectant i frondós.

11

Convertirem els silencis en or
i els mots en foc. La pell d'aquest retorn
acumula la pluja, i els afanys
esborren privilegis. Lentament
emergim del gran pou, heures amunt,
i no pas a recer de cap malastre.

Convertirem el vell dolor en amor
i el llegarem, solemnes, a la història





L'Elionor

L'Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".
La gent se l'estimava,
l?Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l'escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l'opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l'Elionor no hauria
pas sabut dir d'on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: "sí, senyor", i "bones tardes".



Balada

La noia rossa que treballa als aspis
espera un fill per la tardor. Passeja
un ventre heroic i té els peus tan inflats
que s’ha hagut d’estripar les espardenyes.
Ara treballa amb pena i cada tarda
se sent mig defallir perquè a la fàbrica
l’estiu és un vesper. Quan l’aspi volta
li roda el cap i tanca els ulls: enyora
la quietud de casa seva, el càntir
d’aigua fresa i el balancí de boga,
la inefale tendresa del marit
que haurà endreçat la cuina i que medita
la pàgina d’esports d’algun diari
a la penombra del terrat, i el lent
passeig de cada tarda de diumenge.

La noia rossa que treballa als aspis
s’entendreix molt sovint i ploraria
si se sabés vençuda pel destí,
incapaç de girar l’ordre dels fets
que algú ha establert.

Quan vingui la tardor
tindrà un fill desimbolt i agosarat
que en fer-se gran serà, potser, paleta
i cantarà enfilat a les bastides
com un home senzill que no tem res.




Nova oració del Parenostre

Pare nostre que esteu en el cel,
sia augmentat sovint el nostre sou,
vingui a nosaltres la jornada de set hores,
faci's un xic la nostra voluntat
així com la d'aquells que sempre manen.

El nostre pa de cada dia
doneu-nos-el més fàcil que no pas el d'avui,
perdoneu els nostres pecats
així com nosaltres perdonem
els dels nostres encarregats
i no ens deixeu caure a les mans del director,
ans advertiu-nos si s'apropa,

amén.



Mot d'ordre

Amb el fil entortolligat en una bitlla
es podrien lligar d emans i peus
mitja dotzena d'explotadors.

Però el fil és molt prim
i només subjecta,
subtilment i eficaçment,
als explotats.

Un conjunt de fils
ben trenat
és una corda.



De semàntica

Tot darrerament
a la fàbrica
han millorat molt
les relacions humanes.
Ara mateix, per exemple,
de treure la prima setmanal
a una treballadora
per un barreig de fil,
posem per cas,
o algun acte menor d'indisciplina,
ja no se'n diu imposar una sanció;
se'n diu
estimular el sentit
de la responsabilitat.



La gent

La gent  que es lleva
Quan encara és de nit.
La gent obscura que treballa
Quan encara és de nit
Obre sempre el primer
Solc a la neu,
Sap el retorn
De la primera oreneta
I rep la primera carícia
De la pluja.
Un privilegi seductor-diguem-ho-
que sovint no s’estima
com és degut.
És allò del costum!

La gent que es lleva
Quan encara és de nit
Ignora que el món recomença
Cada matí
Per la seva virtut,
Que el sofriment,
L’agermana amb milers d’homes
D’arreu del món
I que el seu gest
d’embolicar-se la bufanda,
o bé d’encendre la primera
cigarreta del dia,
forma part d’algun ritu solemníssim
que vivifica la sempre remota
possibilitat d’establir la pau
entre els homes de bona voluntat

dimarts, 5 de novembre de 2013

Tanca RTVV

És una molt mala notícia el tancament de la Ràdio Televisió Valenciana.

Els mitjans públics tenen una missió fonamental que és la de garantir un espai de comunicació plural.

Al País Valencià, a més, la RTVV hauria d'haver estat una eina important -potser la més important, juntament amb l'ensenyament a les escoles- de la normalització lingüística.

És cert que als darrers temps la pluralitat de RTVV era més que qüestionable. Per exemple, la memorable intervenció de Mònica Oltra  al debat entre candidats a les darreres eleccions autonòmiques del País Valencià el 2011 en que recordava que podia, per primer cop, adreçar-se a les valencianes i als valencians des del seu canal públic, el que pagaven amb els seus impostos.

També és cert que la RTVV mai va assumir com a rol principal la normalització lingüística i que, de fet, la presència del Valencià havia estat de menys de la meitat del temps en algunes èpoques. Però, malgrat això, seguia sent un espai de normalització de la llengua.

El PP del País València ha fet servir la RTVV com instrument de propaganda; ha fet servir la RTVV  per impedir la creació d'un espai comunicacional en català comú a tots els països de parla catalana: el tancament dels repetidors d'Acció Cultural del País Valencià; la "reciprocitat" d'emissions que mai va ser; per no parlar de la delirant exigència a TV de Catalunya de referir-se al País Valencià amb el vergonyós nom de "Comunitat Valenciana".

EL PP ha fet malbé un mitjà. L'han fet malbé tan a consciència que hom diria que semblava fet a propòsit. El Principi de Hanlon, però, em fa dir que és més probable que hagi estat el resultat d'anys i anys de direccions corruptes i maldestres les que que han abocat a aquest desenllaç.

Finalment, el PP ha tancat la RTVV. L'ERO a RTVV es va fer de forma arbitrària i, pel que ha dit el jutge, malament. Al seu moment, els treballadors afectats per l'ERO van anar a judici a defensar els seus llocs de treball i avui el jutge els ha donat la raó. La resposta del govern valencià ha estat immediata. No es pot readmetre els treballadors, i el deute acumulat i les indemnitzacions són el "motiu" del tancament immediat de la cadena.

La culpa del tancament, que és culpa, no és dels treballadors que han defensat els seus llocs de treball. La culpa la tenen els anys i anys de fer malbé, d'espatllar, d'aprofitar-se'n, de corrupcions diverses per part dels responsables polítics de la cadena. Culpa i vergonya. Avui s'ha consumat un fet penós per als valencians. Avui es constata que la depredació del PP s'ha endut per davant una estructura tan visible i influent com l'ens de comunicació audiovisual públic valencià.

No és quelcom menor. L'educació, la sanitat, la protecció social, la justícia, la seguretat, la comunicació... són serveis públics que han de ser-ho de qualitat i gratuïts. Però tot plegat ha estat anorreat. Avui cau sencera una d'aquestes potes.

Els ciutadans del País Valencià ho està passant molt malament. Prop d'un 30% d'atur. Dades negatives o molt negatives en educació, sanitat... Avui cau RTVV. No hi haurà una veu plural i en valencià que expliqui amb la visió pròpia del País Valencià el que està passant al  País Valencià. Potser avui aquesta veu ja no era plural ni en valencià, però l'estructura existia. Podia tornar a ser-ho en un futur. Però ara ja no. Algun dia caldrà començar de nou, potser no de zero, però gairebé.

Com és que el PP del País Valencià s'entesta en fer mal al seu país? Com pot ser? Tant bé paga Madrid?

Espero que els ciutadans del País Valencià facin net d'aquests governs maldestres i corruptes, que durant anys i anys han malbaratat la força i els recursos del seu país.

Espero la reacció de dignitat del valencians. N'estic segur que la veurem.

diumenge, 3 de novembre de 2013

Diaris i enquestes madrilenyes

Un principi de la propaganda goebbelsiana  diu que a força de repetir una mentida aquesta acaba sent veritat.

Doncs bé, resulta que determinats sectors de la premsa madrilenya han decidit que la solució al problema català és crear una "veritat". La veritat que volen crear és que "la tercera via" és l'opció preferida pels ciutadans de Catalunya.

Ni més ni menys que "El País" s'ha posat a la feina. No està sol en aquesta tasca: "El Periódico" i "La Vanguardia" també malden des de fa temps per donar ales a la "tercera via". 

És molt interessant. Ningú sap exactament en què consisteix la "tercera via" però a "El País" afirmen que és l'opció majoritària. Caram!

Aquí és on em despisto: no havíem quedat que la majoria era silenciosa? A veure, segons "ABC", "La Razón" i "El Mundo" la majoria silenciosa dels catalans són contraris a la independència. 

Més que contraris: són bel·ligerants.

 Però com són gent d'ordre prefereixen mantenir-se en silenci i suportar estoicament l'asfixiant atmosfera de nacionalisme exacerbat que oprimeix la comunitat autònoma.

Veiem el problema, no?  A Madrid uns diuen que els catalans que volen la  tercera via són majoria. Uns altres, també a Madrid, diuen que la majoria silenciosa dels catalans és contrària a la independència.

Deixeu-me que us digui què passarà: que a Madrid ara es barallaran entre ells.Ara es barallaran per veure qui té raó sobre el que pensen la majoria dels catalans.

Veig venir que el bloc "ABC", "La Razón" i "El Mundo" els faltarà temps per titllar al bloc liderat per "El País" d'anti-espanyols, d'anti-constitucionalistes, i de coses molt pitjors que no es poden dir, que aquí hi han nens.

El País, per la seva banda, podrà brandar que el seu discurs és coincident amb el dels dos diaris barcelonins. Si ho diuen els diaris de Barcelona serà per alguna cosa, no?

El que no dirà el País és que a Barcelona aquests dos diaris estan perdent lectors a marxes forçades. 

El que no dirà cap d'aquest diaris és que l'opinió dels catalans és cosa dels catalans, no dels diaris de Madrid; i tampoc dels diaris de Barcelona.

Només una obvietat: si es vol saber l'opinió dels catalans, hi ha una forma fàcil. Fer una consulta de veritat. "Però que pregunti també sobre la "tercera via"!" diran alguns. Seria lícit respondre "quina tercera via?" "quina proposta hi ha sobre la taula que hàgim pogut llegir-la, analitzar-la, debatre-la, negociar-la i ara, finalment, sotmetre-la a consulta?" 

Cap. No n'hi ha cap. No en tenen cap. Ni la tindran. Ni tard ni d'hora. La reforma constitucional que proposen els apòstols de la tercera via és impossible. Perquè no depèn només d'ells; també depèn del que digui el PP; i el PP s'hi ha posat de cul a la "tercera via".

Però és que, en realitat, els diaris madrilenys tenen un públic, que no és el català. Els diaris madrilenys són de consum intern pels madrilenys, i responen al que volen llegir el seu públic.

Fet: a  Madrid es creuen que són el melic del món. Que són la capital d'un antic imperi i d'unes "provincias". Com de costum es pensen que són ells i només ells els que decideixen el que volen i pensen els súbdits. Cal tenir present això.

Responent a aquesta forma de pensar, s'escriuen articles, editorials i es cuinen enquestes.

Enquestes i editorials de consum intern dels madrilenys. Res.

Evidentment, cap oferta real que mereixi ser escoltada des de Catalunya.

Soroll i escarafalls. Però són discursos per a la parròquia. Res que interessi per aquestes latituds.  

Mireu, abans d'acabar l'any es farà pública la data i la pregunta de la consulta.

La consulta es farà amb o sense autorització de l'estat. Això vol dir que la Declaració Unilateral d'Independència ja és al forn. 

La consulta contindrà una pregunta explícita amb resposta explícita: sí o no.

Es preguntarà sobre la independència de Catalunya. 

Catalunya serà el proper estat d'Europa.