dissabte, 26 de març de 2016

Hanlon i les hores

Aquesta nit caldrà avançar una hora el rellotge. Oficialment caldria fer-ho a les fues de la matinada, però jo crec que molts avançaran l'hora tot just en anar-se'n a dormir, o potser demà quan es llevin.

A efectes pràctics, aquesta hora de menys suposarà un lleuger jetlag durant un parell de dies i que, potser el més interessant, serà de dia quan surtis de la feina per la tarda. Fins i tot pot ser que encara sigui de dia quan arribis a casa.

La justificació oficial és l'estalvi d'energia. Però, el cas, és que hi han estudis que no veuen aquest estalvi d'energia per enlloc.

Però, pensant malament, crec que l'objectiu ocult d'aquests jocs amb les busques del rellotge és un altre: primer, crear esperit d'"equip". És com la mentida dels reis mags. Es tracta que tothom faci, o digui, una cosa de forma arbitrària. Sense cap més explicació raonable que perquè sí. Tothom forma part del joc. A totes les llars s'avança l'hora, abans, o després, amb ritual o sense, sols o acompanyats, però tothom. Es crea una complicitat. El que deia, un esperit de grup. I segona, i aquesta és més fosca: tothom obeeix. Tothom fa cas de l'ordre arbitrària i absurda. Ningú no la discuteix. L'ordre va de dalt a baix sense cap qüestionament. Encara que no tingui sentit. Encara que la seva utilitat sigui dubtosa.

L'energia seria el de menys. El més important seria el pur exercici del poder. Tothom ha de fer cas. Tothom ha d'adaptar els seus ritmes circadiaris per la simple voluntat de l'estat. Ni més ni menys que l'estat decidint quan te'n vas a dormir, quan et lleves, i en conseqüència també quan dines, sopes, i ja posats, quan vas de ventre o quan tens sexe. És el que Michel Foucault,  primer, i Toni Negri i Michael Hardt a Imperi, després, defineixen com biopoder.

Vist així, avançar l'hora perd molta de la seva gràcia. Perquè resulta que igual que la teva identitat és teva, també el teu cos és teu. Tu ets el teu cos. I hauries de ser tu, i només tu, qui descobrís quins són els ritmes biològics més escaients a la pròpia natura i als propi entorn. Però el món no funciona així.

Tothom ho farà. Tothom (del nostre entorn immediat) canviarà l'hora i s'adaptarà. En realitat, potser millor no pensar malament i convèncer-se que aquest no és més que un altre cas del meu estimat  principi de Hanlon: "No atribueixis a la malícia allò que es pot explicar adequadament per l'estupidesa". Personalment trobo que aquest principi és un dels cims de la saviesa humana.

Bé, tant se val. Me'n vaig a dormir. Demà quan em llevi ja canviaré l'hora als rellotges. Qui sap si amb el dubte: malícia o estupidesa? potser millor que els canviï després del cafè, que estaré de més bon humor.

Bona (i escurçada) nit!

dijous, 24 de març de 2016

Descansa en pau, Johan.

El 0-5 a Madrid. Els títols com jugador. El retorn com entrenador. Les lligues. El Dream Team. "Este es uno". "Salid y divertíos". "Gallina de piel". La primera Copa d'Europa. Les piruletes.

Ens va explicar, per la via dels fets, que queixar-se no serveix de res, que cal sortir, lluitar i guanyar. Que tenim el dret a guanyar i l'obligació d'esforçar-nos al màxim per aconseguir-ho.

Que és millor fer les coses bé, i amb ganes. Que has de gaudir amb el que fas. Que si és bonic, és millor. Que la millor defensa és un bon atac. Que la pilota és nostra i són els altres els que han de córrer. Que guanya el que marca més gols. Que fins l'ultim segon no hi ha res decidit.

Que no hem de fer drames i sí, en canvi, gaudir de la vida. Que és millor ser positiu. Que si la fortuna et somriu, has de ser agraït. I si no et somriu, també.

Que fumar mata. Que la salut és el primer. Que hem de ser solidaris.

Que ser un país de mida petita no és excusa per no ser un gran país. Que la grandesa es fa. I per fer-la cal donar un primer pas.

L'origen i l'esperit del Barça actual cal buscar-lo al Dream Team de Cruyff.

I m'atreviré a dir que aquest esperit va molt més enllà del club blaugrana.

Johan Cruyff, moltes gràcies, mestre. Descansa en pau.


dimarts, 22 de març de 2016

Atemptat a Brussel·les

Atemptat a Brussel·les. Les notícies són confoses i encara no se'n coneix el nombre de víctimes.

En tot cas, els efectes ja s'estan deixant sentir: el ministre de l'interior francès (el francès! no el belga!) ha anunciat un increment molt important dels controls de seguretat a França.

Amb la qual cosa, els terroristes guanyen, i també tots aquells que volen fer servir la por per augmentar el control sobre la gent.

Guanyen els que diuen que cal tancar fronteres i no permetre l'arribada dels refugiats sirians.

Guanyen els que han alçat murs i tanques. A Hongria, a Grècia, i a Ceuta i Melilla, i a més llocs.

Guanyen els que volen retallar drets de circulació i drets a la privacitat.

Però el cas és que aquest nou atemptat demostra una cosa molt important: no existeix la seguretat absoluta. Bèlgica i França estaven, si fa no fa, en graus d'alerta màxima després dels atemptats de París i d'haver encerclat i capturat un dels membres més buscats del comando terrorista. Tanmateix, no han pogut evitar els atemptats d'avui a l'aeroport i el metro de Brussel·les.

I la resposta dels estats és posar més controls.

Però els controls no serveixen per aturar els terroristes. És evident que no serveixen. Als països en conflicte, amb tocs de queda rigorosos, amb exercits alerta, armats fins els dents i desplegats per combatre, els atemptats i els sabotatges són inevitables. Què no es podrà fer, doncs, a ciutats grans i amb forces de seguretat molt menors sobre el terreny?

I tanmateix, la seguretat és molt millor a les ciutats europees que als llocs en conflicte. Perquè la seguretat no depèn de la vigilància: depèn de l'absència de conflicte i del convenciment de la majoria de la capacitat de resoldre els conflictes de forma pacífica.

Aquesta confiança, però, s'està trencant. Està trencada. I no ajuda convertir els ciutadans en sospitosos, en manllevar-los la seva privacitat i els seus drets. No ajuda sotmetre'ls a controls. No ajuden el ghettos, ni ajuda la marginació social, ni l'atur, ni l'explotació, ni el racisme, ni els supremacismes.

Com no ajuda expulsar refugiats, ni permetre que s'ofeguin al Mediterrani, o que els massacrin a Síria. No ajuda pagar a Turquia per a que bloquegi els refugiats i apartar la vista quan aprofita per atacar als kurds.  Precisament als kurds, que estan a la primera línia de foc i en guerra oberta i declarada amb l'ISIS. Però que també lluiten per la seva independència.

Jo no sé què s'ha de fer, però sí sé que si no es canvia res, hi haurà més violència, es perdran més drets i llibertats, i el món serà més injust, més pobre i més brut.

I sí, potser sí que estem en guerra. Però no tinc gens clar on està l'enemic i qui és,

Si de veritat estem en guerra, doncs, comencem per acollir els refugiats. Ells, precisament, fugen de la guerra.

Els atemptats recents demostren que moltes coses s'han fet molt malament des de fa molt de temps. No anem molt sobrats de temps, però cal aturar-se i refredar-se. Què està passant? És aquesta l'Europa que volíem? És aquest el món que volíem? Quin futur volem i quin és possible? Com ho redrecem?

dilluns, 14 de març de 2016

Herois Indepes

Heu sentit a parlar dels "Herois Indepes"? Es tracta d'un perfil de Pinterest (i també de Twitter i Facebook) que vol fer un "homenatge" a tots aquells que amb les seves declaracions, dits i fets permeten que l'independentisme avui sigui majoritari entre els catalans. "Són molts els herois indepes que dia a dia vetllen per generar nous independentistes a Catalunya. No ens agradaria deixar a cap d’aquests incansables lluitadors fora d’aquesta col·lecció. "

Doncs el penúltim (tothom vol ser un heroi i l'últim, a hores d'ara, és aquest) d'aquests herois ha estat el recentment triat nou catedràtic de la "Real Academia Española". Aquest personatge ha dit que "la educación [a Catalunya] está en manos de talibanes" i que “La educación en Cataluña consiste en enseñar odio a España y a lo español”.



Personalment trobo que és molt merescut l'homenatge. Se li dedica un cromo  per les declaracions que ha fet pel seu nomenament a la RAE, però, de fet, n'és mereixedor per la seva trajectòria. El següent vídeo té tres anys i ja deia que l'educació a Catalunya és cosa de talibans.

Diu més coses. No té preu:




Indubtablement, mereixedor de cromo. Heroi Indepe. Gràcies, Félix (amb accent tancat, per no ofendre).

Ara bé, també us diré que l'esforç de l'amic Azúa no seria res si no fos perquè hi ha hagut a la RAE tot un grupet de "catedràtics" (Com Vargas Llosa, també un important Heroi Indepe

) que han dit que aquest senyor mereixia formar part d'aquesta institució tan important.

I encara més: aquest esforç no seria res si aquesta elit d'"intel·lectuals" de prestigi no comptés amb el suport entusiasta, convençut i militant de tants i tants homes i dones de bona fe, de bona gent, de gent dialogant i culta i amiga de la Catalunya Real escampats per tot l'estat.

I ara mireu-me als ulls i repetiu-me els arguments en contra de la independència. Prometo no riure.

PD. Per cert, aquest proper dijous 17 de març arriba a les botigues la versió en paper de "Herois Indepes". Jo ja me l'he demanat pel Dia del Pare. Suposo que amb el ritme actual d'heroisme indepe per Sant Jordi ja arribarà a les llibreries el segon volum.

dimarts, 8 de març de 2016

8M. Dia Internacional de la Dona Treballadora

Dia Internacional de la Dona Treballadora. Treballadora a la llar o fora de la llar i, sovint, a tots dos llocs.

Diada de reivindicacions fonamentals: a igual feina igual salari. corresponsabilització de les tasques domèstiques, conciliació familiar, no discriminació per raó de sexe i, per descomptat, aturar la violència sexista, la que va dels micro-masclismes fins al terrorisme masclista més violent.

Es tracta de reivindicacions que estan lluny de ser reeixides al nostre país.

Diada, doncs, necessària. Primer de tot per recordar que hi ha molta feina per fer, i que no es pot quedar només en paraules. Feminitzar la societat es tradueix en fets concrets, en fer les coses d'una altre forma, més pacífica, més respectuosa, més empàtica.

Com cada any, els manifestos de dues organitzacions a les que em sento proper. Primer de tot, el manifest d'ERC.



MANIFEST: DONES AMB TOTS ELS DRETS

El 8 de març de l'any 2016, any rere any celebrem el Dia Internacional de les Dones, una data d'homenatge al moviment a favor dels drets de les dones i de reivindicació per manifestar les desigualtats encara existents. Des d’Esquerra Republicana i les JERC, treballem perquè els nostres drets, conquerits gràcies als moviments feministes, associacions de dones i moltes persones a títol individual, no es qüestionin ni pateixin retrocessos com els viscuts aquests darrers temps.

S'ha fet molta feina però encara les desigualtats i la discriminació per raó de gènere, laboral, política i social que patim les dones encara són presents i massa punyents alhora. Ens cal l'eradicació de violència masclista, de la bretxa salarial i de la feminització de la pobresa. La visualització i la representació de les dones en els mitjans de comunicació i en els espais de presa de decisió públics i privats ni s'aproxima a la paritat.

Les dones som el 60% de les llicenciades i en canvi el nostre talent es va perdent perquè hi ha una tendència a ocupar càrrecs de menys influència i sense gaire possibilitats d'ascendir com a conseqüència dels sostres de vidre encara existents en moltes organitzacions empresarials i institucions. De fet, tal i com senyala l'Observatori Dona i Empresa, sols el 29% de les empreses, tenen alguna dona en el seu consell de d'administració, 13% en el cas de les empreses amb més de 250 treballadors.

Cal eliminar la diferència de guany salarial entre homes i dones que de mitjana, segons un estudi de l'UGT amb dades del 2013, és d'un 25,01 % a Catalunya; al País valencià d’un 24,24 % i a les illes d’un 15,88 %. No hi ha cap estudi ni dada que confirmi que aquesta esquerda salarial disminueix amb el temps.

Treballem per tirar endavant polítiques de conciliació de la vida laboral i personal i familiar, ja que les dones també tenim dret a gaudir de temps de lleure i participació en igualtat de condicions. Cal una organització de les tasques de cura i de la llar basada en la coresponsabilitat. I també un repensament dels temps i horaris quotidians.

Cal replantejar-nos el permís de paternitat. Hem d'apostar per permisos igualitaris com fan ja el països nòrdics. Això faria, d'una banda, que els homes es coresponsabilitzessin de la cura del fill o filles i, de l'altre, que la vida laboral de la dona no es veiés tant trencada o penalitzada pel fet de ser dona. Això implica també, acabar amb la discriminació salarial que pateixen les dones en edat de ser mares, i que es manté al llarg de la seva vida laboral.

Cal que seguim reivindicant els nostres drets com a dones a decidir sobre el nostre cos i el dret a una maternitat desitjada i segura. També hem d’assegurar que les dones joves de 16 i 17 anys puguin exercir aquest dret lliurement.

Creiem que en el procés de construcció del nou Estat, les dones hem de ser protagonistes, i per això cal disposar de lleis i normes pròpies. Apostem que totes les institucions dels Països Catalans desenvolupin lleis afavoridores de la igualtat el més aviat possible, com la Llei d'igualtat.

Les dones hem de fer sentir la nostra veu i ser protagonistes de la construcció d'una nova societat més justa i igualitària. Hem de ser una peça clau en el Procés Constituent i tenir la certesa que la nostra República parlarà també amb veu de dona.

També apel·lem a la mobilització a favor dels drets de les dones, que són per damunt de tot drets humans, a tota la nostra gent, simpatitzants, amics i amigues i la militància del nostre partit per fer sentir la nostra presència i la nostra veu als diferents actes i mobilitzacions que es realitzaran a favor de la igualtat i en contra de qualsevol discriminació envers les dones.

Dones amb tots els drets!



i segon, el comunicat de la CGT Catalunya i el col·lectiu Dones Llibertàries



El dia Internacional de la Dona Treballadora neix de la situació d’explotació laboral, de l’abús, de la situació de precarietat d’unes dones valentes que, es van plantar per dir ¡PROU ! (Podeu llegir la història dels orígens del 8 de març a: http://cgtcatalunya.cat/IMG/pdf/origens_8m_cgtcat.pdf)

Cada 8 de març commemorem el Dia de les Dones Treballadores i totes les reivindicacions legítimes, històriques i actuals, contra el patriarcat i el sistema capitalista.

Des de la CGT, denunciem les situacions de doble discriminació que patim les dones, una com a classe treballadora (ja sigui remunerada o no, a través dels treballs reproductius i de cura) i una altra com a dones. Les successives "crisis" econòmiques, en què ens situen periòdicament la classe dominant polític-financera, segueixen mantenint un sistema social, polític i econòmic de progressiva desprotecció i precarització cap a les persones que desenvolupen la major part de les tasques productives i reproductives del país i cap a les persones que no poden treballar, mentre que incrementa l’escletxa salarial a favor dels equips directius, juntes d’accionistes i altres atracadors i corruptes que, des de la política, la patronal i les institucions públiques i privades, saquegen el país.

I així, any rere any, ens trobem novament resistint a les agressions brutals de la mateixa política neoliberal contra la classe treballadora en general, però que pega més fort en nosaltres, les dones, marginant-nos en treballs precaris, amb pitjors sous que els homes, major temporalitat en els contractes, en els quals se’ns reclama completa disponibilitat per jornades parcials, contractes per hores, exigint-nos una sobrequalificació, qüestionant la nostra professionalitat si volem compatibilitzar-la amb un projecte de maternitat, engrossint les llistes de l’atur o treballant en condicions d’esclaves a l’agricultura, en fàbriques, hostaleria, falses autònomes, serveis públics, professores interines, sanitàries i un llarg etc.

No ens acomodem encara que ens auguren temps de canvi. En el moviment llibertari hem après que les transformacions socials que volem no vindran de la mà del món polític, sinó de la consciència i mobilització social. Si les dones no lluitem pels nostres drets, ningú ho farà per nosaltres.

Utilitzant vells discursos recurrents, s’afirma que el nostre benestar depèn del "clima polític" de l’"estabilitat institucional". Estructures del capitalisme que només persegueixen la perpetuació de l’estatus dels seus privilegis a costa de la submissió i l’explotació de les altres. No obstant això, nosaltres tenim altres interessos oposats a aquests actors que volen imposar les condicions de les nostres vides.

Companyes, el poc que s’està avançant està sent fruit exclusivament de la lluita sindical i social alternativa que tenim oberta contra aquest patriarcat que, mitjançant el masclisme, perpetua la desigualtat en tots els ordres de la vida.

Ja que la nostra vida i dignitat és l’únic que posseïm, anem a defensar-les, lluitant. Organitzades construirem el nostre destí mitjançant la nostra pròpia acció davant els gestors de l’estat capitalista.

Si ningú treballa per tu, que ningú decideixi per tu.

TREBALLANT JUNTES PER LA NOSTRA REVOLUCIÓ

VISCA EL 8 DE MARÇ: DIA DE LA DONA TREBALLADORA

divendres, 4 de març de 2016

Donald Tusk: "Don't come to Europe"

Ahir Donald Tusk, President del consell Europeu, va piular això:

"Advertència als potencials immigrants econòmics il·legals: No vingueu a Europa. No feu cas de les màfies traficants de persones. Cap país d'Europa serà un país de trànsit"

La frase és de vergonya.

És ètica: cap persona és il·legal pel fet de creuar una frontera per buscar feina per guanyar-se la vida. Tothom té l'impuls vital, l'instint, d'aixecar-se i marxar d'un lloc on no es pot viure per buscar-ne un de nou on poder fer-ho.

És més que un dret, és una necessitat primària, com respirar. igual com ningú pot ser il·legal per respirar tampoc ningú pot ser il·legal per fugir de la misèria, o de la violència, per buscar un lloc on viure dignament i mirar de fer realitat els somnis. Emigrar, migrar no és cap delicte.

En canvi sí que son un delicte, contra la humanitat, les morts pels naufragis de barques plenes d'immigrants al Mediterrani, els camps de refugiats insalubres, els filats i les tanques criminals, posats amb la intenció de tallar la carn, de fer sang i de causar dolor.  

És d'un cinisme esfereïdor, criminal, que se'ls digui que no poden venir quan la misèria econòmica i la violència que fan fugir a tants i tants immigrants estigui causada, directament, pels interessos econòmics de multinacionals europees, pels interessos geopolítics europeus, pel model de vida de consum i malbaratament dels ciutadans europeus.

I se'ls diu que no vinguin. Que seran il·legals. Sí, mira, fugen de la guerra, fugen de la misèria, se la juguen per creuar el Mediterrani, pateixen i moren, però venen. Als que arriben vius se'ls reté, se'ls amuntega en camps on passen fred i gana. I es diu que són un problema.

No són un problema. Són persones que volen viure.

Ja no tenim empatia? no serà que els tarats estem a aquesta banda del mar? És que no podem fer res més per ajudar-los?

I, si més no, que algú li digui a Donald Tusk que mantingui la boca tancada, ni que només sigui per no avergonyir-nos més.

Fiasco de Pedro Sánchez

Com era previsible el debat d'investidura ha acabat en fiasco i Pedro Sánchez no ha estat escollit president.

El que potser no era tan previsible ha estat el grau d'enfrontament, de mal rotllo i de mala llet que hi ha hagut. Si fa no fa tothom s'ha barallat amb tothom. Tothom li ha dit el nom del porc a tothom i, vist des de fora, sembla impossible que es pugui fer una majoria, sigui del color que sigui.

M'ha sorprès aquesta agror. Al Parlament de Catalunya, amb un grau de tensió molt més baix, es va esgotar fins a l'últim segon per fornir un pacte. Amb una crispació com la d'avui, algú creu que JxSí i CUP haurien arribat a cap acord? Però és que a més no es comparable, vist el panorama d'avui: la situació a Catalunya era més senzilla, el Parlament estava molt menys fragmentat i l'aritmètica era més simple.

Si tot plegat avui només s'ha vist teatre diria que ha estat sobreactuat. Però qui sap. Potser no. Potser aquest és el gust hispànic, però em fa l'efecte que per les nostres latituds aquests excessos no agraden tant.

En fi. Exactament com abans del debat, avui les opcions segueixen sent o bé el gran pacte PPSOEC'c, o bé la repetició de les eleccions. El pacte PSOE-C's pràcticament anuncia el pacte a tres, i l'argument és que si el PSOE pot pactar amb C's, també pot fer-ho, sense canviar una coma del pacte, amb el PP. Però aquest tripartit també presenta grans dificultats, i més després de les coses que s'han dit i les posicions que han quedat explicitades.

Perquè el PP només s'afegirà al tripartit nacionalista espanyol si el lidera. És dir, amb Rajoy de president. I això és inacceptable per Pedro Sánchez. El PSOE s'ha empassat molts gripaus amb el pacte amb C's. No poden, a més, agenollar-se davant Rajoy i fer-lo president. Potser si s'apartessin tots dos, Sánchez i Rajoy, i es pactés un president de consens del PP podrien arribar a posar-se d'acord.

Però no passarà. M'hi jugo un pèsol. Ni Rajoy ni Sánchez faran un Mas. A Rajoy i a Sánchez els perd l'ambició personal.

Però, sobretot, crec que el càlcul electoral que fa el PP i que caldrà confirmar amb enquestes i sondejos d'opinió: a hores d'ara, en unes noves eleccions, el PP espera recuperar molt del vot prestat a C's (un vot que haurà vist, horroritzat, que es posava al servei del PSOE).

EL PSOE, per la seva banda té molt més interès que el PP en no repetir les eleccions, perquè sap que, ara sí, serà desbordat per l'esquerra per Podemos i les seves confluències (molt del vot del PSOE haurà vist, horroritzat, com es posava al servei de C's, la marca blanca del PP).

Per C's el resultat d'avui no li serveix per laminar al PP. Potser li serveix per pescar entre l'electorat més ultra del PSOE. Sumant i restant, però, em fa l'efecte que a C's, amb noves eleccions, més aviat perdran alguns diputats.

En definitiva que ja han passat dos mesos sense govern al país veí per la banda de ponent. Ara tots plegats tenen dos mesos més per posar-se d'acord en algun pacte de govern.

Però els costarà, perquè se'ls ha escalfat la boca i s'han dit de tot menys bufons. Haurien de començar per prendre una til·la i calmar els ànims.

O no. Ja m'està bé que estiguin barallats i crispats i que es matin entre ells. Com independentista veure com els nacionalistes espanyols es barallen entre ells és divertit. No tan divertit com podria ser perquè, digue'm crític teatral, trobo que sobreactuen, que són excessius i histriònics i aquest estil no acaba de fer-me el pes. Però, en fi, si bé la interpretació és de poca qualitat, el guió, en canvi és força més interessant: de com un país petit aconsegueix la independència aprofitant la decadència i la divisió interna dels poders del país ocupant.

O sigui que, perquè no, a veure si hi ha sort i al final es repeteixen les eleccions al juny. I que es trobin de nou amb un bloqueig. Això ja seria l'hòstia, amb perdó.

dimecres, 2 de març de 2016

Debat d'investidura (?) de Pedro Sánchez. Capítol 1.

Pedrito Sánchez i Albertito Rivera. Avui ja ha quedat clar que el tàndem dels xavalets guaperes no sortirà. Ni en primera ni en segona votació. No se si algú s'esperava el contrari, però avui ja ha quedat clar que no.

En contra tindran al PP, les diferents confluències de Podem, ERC i DiL, i potser alguns més.

En definitiva, que el pacte PSOE-C's a hores d'ara no serveix.

Tanmateix té fons: si el PSOE pot pactar amb C's se'n deriva, immediatament, que també pot fer-ho amb el PP. Per què? perquè PP i C's són, essencialemnt, el mateix.

És dir, aquest pacte PSOE-C's no fa més que anunciar el pacte PPSOEC's. Ara bé, podria ser que les ambicions personals de Pedrito i Mariano els portin a esperar fins l'últim segon, com va passar al nostre país. En definitiva, si el PP entra en aquest jocs serà per fer a Rajoy president, però això no ho pot acceptar el Pedritu, al menys per ara.

També podria ser que les ambicions personals de l'un i de l'altre i la seva absoluta falta de visió política els portin a un bloqueig i a noves eleccions al juny. Qui sap. Jo confio molt en l'infinita estupidesa dels "polítics" espanyols de la vella escola, i per molts joves que siguin, l'Albertitu i el Pedritu són vella escola. Escola carca, fins i tot.

Teatre, i del bo, és el que s'està fent a Madrid aquests dies. Per sort, de tant en tant, algú demostra criteri. Un parell d'intervencions: primer, Pablo Iglesias. Molt bé, Pablo. És elèctric i el seu discurs ha tingut moments realment molt bons. No us perdeu aquesta intervenció.



I segon, el sempre contundent Joan Tardà, fent-li uns aclariments importants al Pedritu (fins el min. 34, el discurs, i després les respostes)

Però, per acabar, el millor del debat. El moment de clímax assolit per Mariano Rajoy. El puto amo, amb perdó. No té preu. xD

Arnaldo Otegi torna a casa

Ahir Arnaldo Otegi va sortir de la presó de Logronyo després de complir la condemna de sis anys i mig per haver tractat de reorganitzar Batasuna, que havia estat il·legalitzada.

Sis anys i mig de presó per motius, doncs, estrictament polítics. Arnaldo Otegi ha estat presoner polític durant sis anys i mig.

El fet és aquest i aquesta és la qualitat de la "democràcia espanyola": una democràcia orgànica, just com s'auto-definia el règim franquista, i prou. En cap cas una democràcia per convicció.

Però la "lluita contra ETA" va servir per tapar les moltes i greus mancances democràtiques espanyoles: amb la llei de partits Batasuna es va il·legalitzar amb l'excusa que ETA es finançava a través seu; la llei anti-terrorista, encara vigent, també es va fer amb la intenció de la lluita contra ETA. La llei anti-terrorista conculca drets democràtics fonamentals.

La llei de partits i la llei anti-terrorista es podrien haver estalviat -i la democràcia no se n'hauria sentit dels seus efectes- si s'hagués fet una llei de finançament de partits que obligués als partits i les seves fundacions a explicar clarament d'on ve cada euro (i en aquella època, d'on venia cada pesseta) i a què es destina.

Però, és clar, la màfia no es fa lleis en contra. PP i PSOE sempre han rebutjat aquesta transparència. De fet, el PSOE, en el més pur estil de la Cosa Nostra, va triar fer la guerra bruta del GAL contra ETA. El govern espanyol, Espanya, van fer servir el terrorisme contra ETA. I, fins i tot, ho justificaven.

Avui sabem que aquesta opacitat tenia una explicació: els infinits casos de corrupció i de malversació de diners públics que han estat la característica definitòria dels successius governs de PSOE i PP. Corruptes i mafiosos. Embolicats en la "rojigüalda", i assenyalant el nacionalisme català i basc com l'origen de tots els mals de l'estat quan, en realitat, PP i PSOE han estat els grans corruptors, els grans depredadors i els principals responsables de la misèria democràtica d'Espanya. I segueixen, vegi's la llei mordaça.

Però ha passat el temps i Otegi ha sortit de presó. Torna a casa. Més tard o més d'hora Euskadi tindrà un president independentista, i és ben possible que això sigui aviat i que sigui Arnaldo Otegi. No han pogut amb ell. Ni podran amb el País Basc, ni amb Catalunya.

Els nostres països seran lliures. Aviat.

Que així sigui.