dimarts, 22 de març de 2016

Atemptat a Brussel·les

Atemptat a Brussel·les. Les notícies són confoses i encara no se'n coneix el nombre de víctimes.

En tot cas, els efectes ja s'estan deixant sentir: el ministre de l'interior francès (el francès! no el belga!) ha anunciat un increment molt important dels controls de seguretat a França.

Amb la qual cosa, els terroristes guanyen, i també tots aquells que volen fer servir la por per augmentar el control sobre la gent.

Guanyen els que diuen que cal tancar fronteres i no permetre l'arribada dels refugiats sirians.

Guanyen els que han alçat murs i tanques. A Hongria, a Grècia, i a Ceuta i Melilla, i a més llocs.

Guanyen els que volen retallar drets de circulació i drets a la privacitat.

Però el cas és que aquest nou atemptat demostra una cosa molt important: no existeix la seguretat absoluta. Bèlgica i França estaven, si fa no fa, en graus d'alerta màxima després dels atemptats de París i d'haver encerclat i capturat un dels membres més buscats del comando terrorista. Tanmateix, no han pogut evitar els atemptats d'avui a l'aeroport i el metro de Brussel·les.

I la resposta dels estats és posar més controls.

Però els controls no serveixen per aturar els terroristes. És evident que no serveixen. Als països en conflicte, amb tocs de queda rigorosos, amb exercits alerta, armats fins els dents i desplegats per combatre, els atemptats i els sabotatges són inevitables. Què no es podrà fer, doncs, a ciutats grans i amb forces de seguretat molt menors sobre el terreny?

I tanmateix, la seguretat és molt millor a les ciutats europees que als llocs en conflicte. Perquè la seguretat no depèn de la vigilància: depèn de l'absència de conflicte i del convenciment de la majoria de la capacitat de resoldre els conflictes de forma pacífica.

Aquesta confiança, però, s'està trencant. Està trencada. I no ajuda convertir els ciutadans en sospitosos, en manllevar-los la seva privacitat i els seus drets. No ajuda sotmetre'ls a controls. No ajuden el ghettos, ni ajuda la marginació social, ni l'atur, ni l'explotació, ni el racisme, ni els supremacismes.

Com no ajuda expulsar refugiats, ni permetre que s'ofeguin al Mediterrani, o que els massacrin a Síria. No ajuda pagar a Turquia per a que bloquegi els refugiats i apartar la vista quan aprofita per atacar als kurds.  Precisament als kurds, que estan a la primera línia de foc i en guerra oberta i declarada amb l'ISIS. Però que també lluiten per la seva independència.

Jo no sé què s'ha de fer, però sí sé que si no es canvia res, hi haurà més violència, es perdran més drets i llibertats, i el món serà més injust, més pobre i més brut.

I sí, potser sí que estem en guerra. Però no tinc gens clar on està l'enemic i qui és,

Si de veritat estem en guerra, doncs, comencem per acollir els refugiats. Ells, precisament, fugen de la guerra.

Els atemptats recents demostren que moltes coses s'han fet molt malament des de fa molt de temps. No anem molt sobrats de temps, però cal aturar-se i refredar-se. Què està passant? És aquesta l'Europa que volíem? És aquest el món que volíem? Quin futur volem i quin és possible? Com ho redrecem?
Publica un comentari a l'entrada