divendres, 27 d’abril de 2007

La Carrasqueta

No han passat. La Carrasqueta continua emetent i TVC es veu a Alacant.
Gràcies. Moltes gràcies als que avui heu pujat a la Carrasqueta.
300 anys i un parell de dies de resistència. Hem perdut moltes batalles des d'Almansa, i se n'han guanyat d'altres. La d'avui s'ha guanyat.
No és definitiu, és clar. Ningú no pot assegurar que no ho tornaran a provar i que, finalment, la Carrasqueta tanqui.
Però ha estat una batalla guanyada, com diu l'Eliseu Climent. Avui és més possible que ahir construir un espai audiovisual dels països de llengua catalana. Amb tots els seus accents. Amb el del nord i amb el del sud. Amb el de terra endins i amb el de mar enllà.
Sí. Avui hem sentit veus que parlaven català a la manera de València. Aquestes veus han guanyat una batalla. Han dit alt i fort que la llengua és una, que el País Valencià existeix i que la Televisió de Catalunya també és la seva. Han cridat amb orgull el nom de País Valencià, que el Camps els ha volgut furtar i canviar-los per un vergonyant "comunitat valenciana". Avui, s'han tornat a sentir crits de Visca la Terra i s'ha invocat l'esperit dels Maulets.
En Vicent Partal diu avui al "mail obert" del Vilaweb que el País Valencià sembla estar despertant. Ho diu amb aquest to vibrant que fa servir quan parla de la seva terra. Tant de bo que sigui veritat que el País Valencià es desperta, que es posa en marxa per recuperar la seva identitat. Que així sigui. Crec que cal a catalans i valencians recuperar els vincles. Cal reconstruir l'eix València - Barcelona. L'eix nacional, cultural, econòmic i social.
M'agradaria pensar que algun dia veurem uns Països Catalans lliures.
Només ha estat una petita batalla guanyada, i poden tornar a provar de tancar la Carrasqueta, però avui, em sento bé. I somiar no costa.
Un altre cop: Gràcies. Gràcies, amics, compatriotes, per creure en el País Valencià.
Carrasqueta, la lluita continua.

dijous, 26 d’abril de 2007

Carrasqueta, llistes i hubs

Diuen que el Camps segueix entestat a tancar el repetidor de la Carrasqueta i deixar Alacant sense TV3. Es veu que l'home està encabronat perquè no li va sortir la gran jugada de tancar tots els repetidors per commemorar la victòria dels seus a Almansa. Diuen que serà demà a les 11:00. Veurem què acaba passant.
Mentrestant, al Principat, CiU està impugnant llistes d'independents perquè diu que es tracta de llistes encobertes dels partits de l'Entesa i que la gent té dret a saber què vota. Home, no entenc perquè ERC preferiria presentar-se sota una marca diferent. A mi em sembla que si els candidats d'aquestes llistes diuen que són independents, doncs serà veritat. Però l'argument resulta un pel paradoxal si tenim en compte com es queixaven a CiU de que els partits de l'Entesa no es van presentar junts, i que la gent tenia dret a saber què votava. CiU està copiant el pitjor de l'estil PP: facin el que facin, el que fan els altres sempre està malament. I si no ets dels meus, ets el meu contrari. Àdhuc si aquests altres són els candidats independents en llistes de pobles petits.
I última: Les companyies aèries que opten a la terminal sud no estan per la tasca de fer-ne un hub internacional. "La Generalitat entén que cap aerolínia vulgui fer del Prat un aeroport internacional". Ho entén. Jo també ho entenc. Entenc que quan t'has passat els últims 300 anys sent "el motor" d'un estat centralista amb dirigents que diuen que cal bombardejar Barcelona cada 50 anys, entenc que, per a certes coses, t'has quedat endarrere. Entenc que quan l'estat duu anys acordant amb altres estats bilateralment que els vols han d'entrar per Barajas, aquí no hi ha res a fer. No es recuperarà per decret, ni en una setmana, ni en un mes, ni en un any, tot el que s'ha perdut sent "el motor" d'un estat centralista amb dirigents que diuen que cal bombardejar Barcelona cada 50 anys. Jo també ho entenc. El que no entenc és que molts compatriotes encara no ho entenen. Potser és que ja va tocant la revisió dels 50 anys. O justament per això.

dimecres, 25 d’abril de 2007

300 anys de resistència.

Avui es commemora el 300 aniversari de la batalla d'Almansa. Es la commemoració del desastre que va precedir els de l'11 de setembre de 1714, i de l'11 de juliol de 1715. És, per tant, la data que marca l'inici de la fi de la independència política de la corona d'Aragó. És, per tant, la data de l'inici de la resistència al País Valencià. Avui es commemora que fa 300 anys que som ací.
Ací estem.
Avui, hi han algunes diferències a fa 300 anys. Al senyor Camps, per exemple, no li preocupa que "se note el cuidado"i està provant de tancar els repetidors de TV3. Sembla, però, que aquesta batalla la podria perdre. I no només aquesta. Si a les properes valencianes les forces d'ERPV, BLOC i PSPV sumen, potser donarem un altre pas més en la bona direcció.
El cinisme de Camps el porta a ser un agent genocida contra la nostra llengua, com un virrei borbònic qualsevol, i a proclamar després que la reforma de l'estatutet valencià recupera la llibertat anterior al decret de nova planta i culmina el procés autonòmic al País València. En conec uns quants que pensen que no.
Jo espero que, algun dia, a aquest personatge el veurem tancat. A ell i al Zaplana.
Mentrestant, però, la resistència continua.
Avui, el Maragall diu que això de l'estatutet ha estat un error, que potser hauria estat millor reformar l'article 2 de la constitució per a especificar les nacionalitats històriques. Pobret. Després de tot el que hem vist i escoltat encara creu que es pot canviar Espanya. Ell i el Duran deuen ser els únics. Bé, segurament només ell, que el Duran només està provant de ser ministre. Pobret Maragall. Tots els partits, excepte ERC l'han tractat de sonat. PSC i CiU què han de dir, sí segons ells aquest és el super-mega-hiper-extra-estatutet que ens ha de fer més bufons, lliures i espavilats del mon mundial. En conec uns quants que pensen que no. Però, és clar, que han de dir PSC i CiU. ERC, en canvi, coincideix amb l'anàlisi però, de forma bastant més realista, no en la solució. Jo crec que ningú pot dir amb sinceritat que aquest estatutet mereixia l'esforç, els boicots i els insults. Ni les rebaixes, les traïcions i la roïnesa. Això tampoc no ens ho mereixiem. Si més no, però, ha servit per deixar clar de quin peu calcen els d'aquí i els d'allà als que encara no ho sabien
No calia fer el camí fet per arribar fins l'estatutet. Massa esforç per a un resultat minso que encara pot minvar més. Si alguna cosa ha quedat clara és que no hi ha res a fer amb Espanya. Cap reforma més, ni d'estatutets ni de constitucions. Si alguna cosa ha quedat clara és que cal l'estat propi. La nostra República.

El post d'avui és un homenatge als resistents del País Valencià. Només un post perquè encara hi ha combat. Reprodueixo a continuació l'editorial del Vilaweb d'avui, escrit pel Vicent Partal. Aquest senyor sí que en sap d'escriure. A mi m'ha emocionat.

"Ací estem

Tres-cents anys després ací estem. Ací estem valencians i valencianes que ens sabem hereus dels maulets que van lluitar a Almansa, dels seguidors del general Basset, dels resistents de la Xàtiva que Felip V (mal dia va néixer...) va ordenar de cremar fins als fonaments. Ací estem. Tres-cents anys després ací estem els valencians que parlem cada dia la llengua que perseguiren els vencedors d'Almansa, la llengua que ens fa diferents i únics en aquest món global on vivim i que ens fa iguals a tots aquells qui, quan algú els diu 'bon dia!', responem amb un 'bon dia!'. Ací estem.

I ací estem disposats a alçar la veu sense gens de vergonya ni de por. Ací estem per a encendre llums la nit d'Almansa als cims de les muntanyes, per escriure blocs, per llaurar la terra o per entendre el cosmos. Nosaltres, únics en la globalitat, ens reclamem hereus de tots aquells qui sempre han intentat d'entendre el món des de la lògica i de la raó, contra el fanatisme, la irracionalitat i la ignorància. Ací estem. Hereus de Manuel Sanchis Guarner, Vicent Andrés Estellés i Joan Fuster. De Carles Salvador, Vicent Tomàs i Marti i del Maximilià Thous que escrivia la 'Cançó de Lluita' en resposta a l'himne subordinat, la sarsuela dependentista, de son pare. Ací estem 'Ajuntem-nos / que ja ha arribat l'hora / de ser lliures i ser valencians'.

Ací estem. Amb l'Ovidi cantant a Teresa. I amb Raimon. Amb els Obrint Pas i Al Tall, 'lladres que entreu per Almansa / no sou lladres de saqueig'... Ací estem. Amb les universitats i els mestres. Amb Escola Valenciana i desenes de milers de pares i mares units en les trobades. Amb els xiquets i les xiquetes que exigeixen un futur digne. Ací estem amb cada botiga que retola en valencià, amb cada carta escrita en català, amb cada ràdio i televisió que parla en veu alta i clara. Amb cada web que porta amb normalitat el .cat Ací estem amb l'Escola Gavina, amb la Comarcal, amb la Masia. Amb els pioners que feren entrar la llengua prohibida en les noves aules. Ací estem amb els mestres i amb els pares que cada dia batallen en les escoles públiques pel drets dels nostres fills a anar a escola en la llengua que parlen. Amb ells ací estem.

Ací estem amb Constantí Llombart. Amb Llorente i amb Querol. Amb els valencianistes que lluitaren amb les armes a la mà contra el feixisme i per la república. Amb Miquel Grau que mataren a Alacant per haver demanat l'estatut, i amb Guillem Agulló, assassinat pels feixistes perquè volia la independència. Amb ells, ací estem. Ací estem amb Vicent Ventura, amb els 10 d'Alaquàs, amb Alfons Cucó i el president Albinyana, amb Josep Guia i Carles Dolç. Ací estem amb els comunistes de Renau i Doro Balaguer, amb els democristians de Ruiz Monrabal. Ací estem amb Paco Burguera. Ací estem amb Joan Ramon Peris i la Unió de Llauradors. Amb la unió Democràtica, amb la UPV, amb el PSV, amb el PSAN, amb les Germanies de Josep Vicent Marquès i amb tots i cadascun dels nacionalismes i els nacionalistes que un any i un altre, un dia i un altre, han treballat i treballen de Vinaròs a Guardamar. Ací estem al costat de cada sigla, de cada nom i de cada temps. De cada lleialtat i bandera. Ací estem 300 anys després dempeus i disposats a prosseguir.

Ací estem amb els d'El Temps i els d'El Punt i els de l'Avanç. Amb els de Crònica i amb els d'InfoTV. Amb les ràdios i els periodistes que han fet de la llengua ofici i comunicació. Ací estem amb Toni Mestre, cal dir. I amb les editorials, amb Tàndem i Bromera, amb 3i4 i amb Afers, amb Camacuc i el Bullent ací estem. Ací estem amb tots els instituts que s'escampen per tot el país. De la Vall d'Albaida al Camp de Túria. De la Safor a la Plana. Ací estem amb les torres de TV3 al Mondúver i el Bartolo, a Perenxisa. Ací estem amb l'Eliseu Climent i amb els socis d'Acció Cultural, amb la Castellonenca de Cultura i el Micalet, amb els casals Jaume I i amb El Tempir d'Elx. Ací estem amb els del Tirant lo Blanc i amb el Raig de Crevillent. Amb les filaes i les falles que saben en quin país viuen. Amb els esportistes i els equips. Amb les penyes. Ací estem al costat del Tòtil amb el Llevant i al costat del Gol Gran amb el València. Ací estem amb els trinquets, amatents a les mans del Genovés i als peus de Claramunt. Ací estem.

Ací estem de nord a sud i de sud a nord. De Benicarló a Sant Joan, de Tabarca al Forcall, de la Vall d'Uixó a Pego, de la Font de la Figuera a Benassal, de Vila-real a Guardamar i de Xaló a Olocau. Ací estem amb la pedra de Basset a Otos i el monòlit de Xàtiva, amb Felip V penjat cap per avall a l'Almodí i el Penó de la Conquesta a la Casa de la Ciutat de València. Ací estem amb la Valldigna amenaçada i Porxinos. Amb el Cabanyal i la Punta, per l'Horta. I pel Botànic i el Montgó. Ací estem amb el desert de les Palmes i els Columbrets. Ací estem amb el Xúquer, que volem viu.

Ací estem amb tots els qui escriuen i fan i lligen llibres, amb les veus de la terra. Amb Joan Francesc Mira i Isabel-Clara Simó. Amb Ferran Torrent i Martí Domínguez, amb Enric Sòria i Enric Valor, amb Carme Miquel i amb Vicent Usó. Amb Josep Iborra i Francesc Pérez Moragon. Ací estem amb Rosa Serrano i Toni Mollà. Ací estem amb Enric Soler i Godes i amb Enric Solà, amb Josep Piera i Carmelina Sànchez Cutillas, amb Miquel Duran de València i amb tanta gent que ha fet del text una barricada i una forma de viure. I estem, ací estem, amb Llorenç Giménez que conta contes i amb Pep Ricart que fa teatre. Amb Rosana Pastor i amb Xavi Castillo, amb Carles Alberola i Manolo Molins. Ací estem amb Vicent J. Martínez, que té un estel a càrrec seu, i amb Bernat Sòria que lluita per conèixer l'entrellat de la vida. Amb Juli Peretó que es baralla contra els qui volen desfer els camins de la ciència i amb Jordi Adell que continua traçant camins a la xarxa. Ací estem amb Gregori Mayans i amb el rector Pesset.

Ací estem tots, tres-cents anys després, dia a dia, mes a mes, any a any i segle a segle. Però hi ha una cosa encara més important i que ens justifica: ací és on estarem demà i demà passat i l'altre. Fins que el record d'Almansa no reste sinó en els llibres d'història i en les cançons i deixe de condicionar per sempre més el nostre viure. Fins aleshores i per damunt de les diferències del dia a dia ací estem i ací estarem.

Vicent Partal
Editorial de Vilaweb. 25 d'abril de 2007"


diumenge, 22 d’abril de 2007

Madame la présidente

A França, el Sarkozy i la Ségolène es disputaran la presidència. Cap dels dos m'entusiasma gaire. Però millor la Royal, que és, nominalment, d'esquerres. En cercles nacionalistes s'havia apostat pel François Bayrou pel fet de tenir l'occità com a llengua materna i per la creença que això podria obrir una porta per avançar en el camí del reconeixement del plurilingüisme a l'estat francès... Ja no ho sabrem. La primera volta s'ha carregat l'opció Bayrou. Tampoc m'ha entusiasmat massa el Bayrou. El reconeixement de les llengües autòctones a l'estat francès (no parlo de realitats nacionals, que això sí que seria de ciència ficció), encara té un camí llarg per fer, de final incert i que sembla que haurà de ser recorregut per anònims corredors de fons més que per brillants sprinters. De totes formes, si realment la part del missatge de Bayrou que va en la direcció de la protecció de les llengües autòctones és sincer, només espero que la Ségolène se'l faci seu o l'assumeixi i que la major part dels vots Bayrou ara vagin cap a la Royal. A hores d'ara, és l'única opció que em sembla presentable. Tampoc és que em faci moltes il·lusions.
L'estat francès tracta de reduir al pur folklorisme, o a la curiositat antropològica, a les llengües regionals; nega, i combat, qualsevol intent de reconstrucció nacional de les nacions que el conformen. Això són fets. Aquests fets que neixen d'un racionalisme i d'una il·lustració que pretén crear una nació a partir de l'estat. Com diuen ells: no és la Nació la que fa la República, sinó la República la que fa la Nació.
Aquesta nació francesa que, molt més que l'espanyola, es construeix sobre la negació de les nacions que es troben sota la seva jurisdicció. Una nació que es fonamenta, si més no sobre el paper, en els valors d'igualtat, llibertat i fraternitat. Una nació que pretén ser una construcció racional però que ha creat una potentissima iconografia d'herois nacionals i apel·la directament als sentiments i a l'orgull nacional. Als enfants de la patrie. On a cada poble, per petit que sigui, i només cal creuar la frontera per veure-ho, hi ha un monument als caiguts defensant la pàtria. Als morts en la primera i segona guerres mundials. A tots. A tots els pobles hi ha un altar pels morts per la pàtria.
Confesso que a mi em fa enveja l'orgull nacional francès. I això que a les comarques de Catalunya Nord tens la sensació que la catalanitat és quelcom que també els infla i els plena d'orgull. Que realment, no semblen tenir dubte que catalans del nord i del sud pertanyen a alguna cosa que, per ells és el mateix. T'ho diuen en francès molts cops. Els que t'ho diuen en català ho fan amb aquell punt de militància que et fa sentir la vergonya del "jo no faig prou". A mi, Catalunya Nord em desconcerta per la seva dualitat: la catalanitat i l'esperit francès, aparentment indestriables i simultanis.
El republicanisme, en sí, el fet de crear una consciència nacional mitjançant un estat que s'inspira en grans valors, és trobo jo, quelcom d'admirable. És quelcom que comparteixo. La independència de Catalunya només serà possible si s'aconsegueix engrescar als compatriotes, amb la idea de crear una societat justa, lliure, amb igualtat d'oportunitats, on els compatriotes es reconeixen com a tals i es senten orgullosos els uns dels altres, disposats a ajudar-se entre ells, digues-li fraternitat. I, aquí és on el model francès em trontolla, respectant la diversitat. No és veritat que la uniformitat porti a la igualtat. República Terra. Som iguals perquè som diferents. Parlem llengües diferents. Venim de passats diferents. Vivim en llocs diferents. Gran projecte. Suposo que la República és una construcció ideològica que es pot pervertir, i que l'imperialisme va pervertir la idea de República. L'estat va acabar sotmetent el concepte a uns interessos en comptes de posar-se al servei de la idea. França, la República impura. Avui, però, la idea de República ha tornat a materialitzar-se en els nous estats d'Europa. Nous països, amb societats més lliures i progressistes, més modernes. Antics estats que s'han separat i que han esdevingut societats veïnes i amigues. No separen les noves repúbliques. Al contrari: cohesionen societats i fructifiquen en aliances sinceres.
Recordo quan vaig visitar Paris. Ciutat fantàstica. Extraordinària. M'hi aniria a viure avui mateix. Esplendorosa capital de la Vella República Francesa. No puc deixar d'admirar França. No puc deixar, però, de pensar que és enemiga de la reconstrucció nacional de Catalunya.
Ségolène diu que caldria refundar la República. Marxar cap a la sisena República. Una forma elegant de referir-se a la reforma de la constitució.
Doncs que així sigui. Espero que França trii bé. Que iniciïn un procés constituent. Tant de bo que siguin capaços de reconèixer la seva diversitat social i nacional. Tant de bo que entenguin que igualtat no és uniformitat.
Allò que segurament caldria fer a l'estat espanyol per a reconèixer de debò la plurinacionalitat i el plurilingüisme. Però Espanya, per no ser, no és ni una república impura.
En fi. Somiar és gratis. No me'n faig moltes il·lusions. Si més no, espero que l'esquerra guanyi, o sigui que el menys dolent, per mi, serà que guanyi la Ségolène. Madame la Présidente.
A Catalunya, haurem de seguir fent el nostre camí. Si en som capaços. Cap a la nostra República.

palla mental (reprise)

Acabo de fer ping al catapings i al bitàcoles, just per llegir el bloc de la Mireia que celebra el seu primer any de blocaire i que enllaça al bloc de l'avi-ninotaire.
Doncs bé, resulta que l'avi ninotaire també té palles mentals com les meves.
Doncs mira, em sento més acompanyat.
Tant la Mireia com l'Avi ninotaire passen a formar part dels enllaços d'aquest bloc. Amb tots els honors. Sí senyor.

Au, bona nit.

dissabte, 21 d’abril de 2007

palla mental

El bloc demana temps. Demana el temps d'escriure l'apunt i també la motivació i el temps d'elaboració de les idees de l'apunt. A mi, les motivacions per escriure em són variades. Normalment n'hi ha prou amb escoltar la ràdio, o llegir el diari, o veure les notícies; també em funciona bé la lectura d'un llibre, o un film; i també, l'experiència personal present o passada.
L'elaboració dels arguments, requereix molt més temps. A mi em serveix la bona conversa, la tertúlia i el diàleg; acompanyada de la reflexió personal, en silenci.
És dir, tot plegat, molt temps.
En alguna ocasió els apunts han estat molt improvisats. Aquest n'és un. En d'altres he tirat d'escrits antics que m'ha vingut de gust de publicar, com l'aventura de Sant Nicolau Pistoler, o la versió immobiliària dels tres porquets. En alguna altra ocasió, l'apunt ha estat de caràcter tècnic.
En qualsevol cas, l'elaboració d'un apunt m'ocupa força temps. Des que buido el pap fins que m'hi torno a posar poden passar uns dies. El temps de producció, però, no és fix.
El bloc és més que una afició. Evidentment que l'escric per gust, però ara mateix hi ha també un punt d'obligació. I en aquest sentit, arribo a la conclusió que ara mateix escric aquest apunt per disciplina. Per enfrontar-me al repte del full en blanc. Per les ganes de mantenir un ritme de publicació.
Hauria estat més fàcil d'escriure un pamflet. Passa, però, que també hauria estat més mentider. Les meves conviccions són una cosa molt seriosa, si més no per mi. Puc perdonar-me escriure un pamflet en un moment d'enervament, però no com a recurs per a pujar una estadística...
I quina és la conclusió de tot plegat: cap ni una. No he dit res. He estat trampós perquè he parlat del que costa escriure un apunt, amb l'únic objectiu d'escriure'l.
Podria haver escrit sobre les coses que han succeït aquesta setmana. Sobre la matança a la politècnica de Virgínia, o sobre la setmana del canvi climàtic a TV3, o sobre el gol de Messi (sigui dit de pas, encara no he parlat de futbol al bloc), o sobre els llibres del Sant Jordi, o sobre el desplegament de l'estatutet, o de les avaries de la RENFE, o del traspàs dels aeroports de Reus, Sabadell i La Seu, o del sou del Rajoy, o de la desacceleració del preu dels pisos...
El cas és que cap d'aquestes coses ha aconseguit fer-me rumiar gaire.
La meva activitat diària combinada amb l'aprenentatge del funcionament d'un paquet informàtic han ocupat tot el meu temps i han centrat els meus esforços. No hi ha hagut elaboració d'arguments.
Potser llavors aquest apunt d'avui ha estat l'únic possible. I em permet descobrir la importància relativa dels meus arguments, i la dels arguments que m'arriben des dels mitjans, i em permet valorar la força de les meves conviccions. He preferit no fer xerrameca sobre les coses en les que crec, però m'adono que molts cops tant el meu discurs com el discurs que m'arriba des dels media no és més que xerrameca per a omplir espais buits.

Quina palla mental, Senyor.

dimarts, 17 d’abril de 2007

falciots

Falciots. Des de fa uns pocs dies se senten els falciots pel matí. Cap novetat, això ja s'ho porta la primavera, però per mi és una de les grans notícies de l'any. Des de petit que m'agrada el seu cant. Similar a l'oreneta, però de més envergadura, tot ell fosc, amb un xisclet més potent. Fan nius a forats de les parets. El xiscle del falciot és un dels sons de la primavera. Des de petit que m'agrada el seu cant. Sobretot al matí. Amb la llum del matí, i també a la tarda.
A la façana de la casa d'enfront, hi fan niu els falciots. Aprofiten uns forats que hi han. Altres anys, més avançada la primavera, a la tarda, sortia al balcó i veia els falciots que hi niaven com entraven i sortien dels forats. Volant molt de pressa, aturant-se gairebé de cop per entrar als nius. Sempre amb el seu xisclet. La primavera mateixa volant.
Amb la llum, els falciots, les orenetes i el verd dels arbres del parc. Fa una setmana van començar a brotar les fulles dels plataners de can Mercader. Avui les fulles comencen a amagar les branques. Aviat serà una atapeïda massa de fulles verdes. Primavera de debò, aquest és el meu desig, després d'aquest estrany hivern que ha esperat a les seves acaballes per portar el blanc als cims.
Que així sigui. Benvinguts, falciots. Recordeu els vells nius. Us espero, com cada any, al balcó de casa. Escoltaré un cop més el vostre cant. Moltes gràcies per tornar a ser aquí.

dissabte, 14 d’abril de 2007

una setmana difícil

Ara mateix, pel TN: Els bancs passen a fer l'horari d'estiu, i només atendran als clients pel matí. Els clients especials com grans fortunes, però, tenen un tractament especial i aquests seran atesos sempre que ho demanin.
Bé, el que m'ha fet gràcia és que els bancs estudien la possibilitat d'ampliar els horaris de prestació de serveis de forma que augmenti el negoci. Els sindicats del sector diuen que d'acord, però que caldria ampliar plantilles. La patronal del sector diu que ampliar horaris té un cost i que la millor dorma de repercutir aquest cost seria flexibilitzar el conveni.
Digue'm tonto, però em sembla entendre que: 1 - volen ampliar els horaris. 2 - la plantilla actual ja fa totes les hores que li toquen i diu que si cal fer més hores, cal més plantilla. 3 - la patronal diu que el que hauria de fer la plantilla és treballar més hores. Cobrant el mateix, suposo? I si amplien el negoci, em volen fer creure que els beneficis no compensaran el cost d'ampliar els horaris d'atenció? Au, vinga...
Perquè tinc la sensació que a cada bugada els treballadors perdem un llençol, o em de vigilar per a que no ens el prenguin?
Mentrestant, les empreses s'omplen la boca amb la concil·liació familiar i les condicions laborals i tota la pesca... sí, sí, però a l'hora de la veritat, es tracta de fer que el treballador faci més per menys i que assumeixi els costos del lloc de treball.
No ho se. Segurament la tendència serà aquesta i el model de sindicats de classe està condemnat a desaparèixer o a limitar-se a l'administració pública o a grans empreses industrials. Potser el model de sindicats professionals és cap a on caldrà avançar.
Però alguna cosa caldrà fer.

Més coses. Canvi climàtic. TV3 dedicarà una setmana al canvi climàtic i a conscienciar al personal. Home, sembla que, per fi, algú es posa les piles. Però caldrà anar amb compte. Sembla que al 30 minuts faran un reportatge sobre cinc projectes de científics de la NASA per a combatre el canvi climàtic. Si es tracta dels projectes que van sortir anunciats fa unes setmanes al 20 minuts tornem a anar malament. Parlaven del arbres artificials que actuaven com a captadors de CO2, o d'un escut de miralls en òrbita pe a reduir la radiació solar... Cap d'aquests projectes és realista. Sembla fet a propòsit per a que els personatges i contertulians habituals de certa premsa o ràdio tinguin carnada per a enfotre-se'n.
Perquè no es parla de l'IPCC? perquè no passen "Una veritat incòmoda"? perquè no es parla del zenit de la producció del petroli? perquè es centren a parlar de les prediccions a 100 anys vista i no ens parlen dels efectes reals, tangibles i mesurables d'avui mateix?

Es terrible com avui encara hi han tertulians i opinadors que es riuen del canvi climàtic, en neguen la mateixa existència o les conseqüències. Avui, als nostres mitjans es dona més crèdit a aquest opinadors que no a organismes internacionals de l'ONU o a la comunitat científic en ple. Ens posen com exemple el forat de la capa d'ozó. Diuen "on està el forat a l'ozó? quines han estat les conseqüències" Coi! Va haver-hi una reacció internacional! una reducció dràstica dels CFCs! els països van respondre enfront d'un problema. Si avui no hi han conseqüències és perquè es van combatre les causes a temps. Però es van combatre les causes, no ens vam quedar de braços plegats que és al que ens conduïen aquests opinadors. Ara, el problema és molt més greu. És absolutament abominable que alguns d'aquest opinadors diguin que les energies que es destinaran a combatre el canvi climàtic no es destinaran a combatre la pobresa o la fam al mon. És pur cinisme. El canvi climàtic serà particularment devastador amb l'hemisferi sud, que és també l'espai més castigat pel model neoliberal que l'ha condemnat a la misèria. Model que, sigui dit de pas, és la panacea que aquest opinadors recepten per a tots els mals del mon.

Com poden tenir tant crèdit aquests opinadors als mitjans públics? em temo que no hi ha una voluntat ferma per part de les el·lits dirigents del nostre país d'encarar el problema del canvi climàtic . Una veritat incòmoda...

Però qui dia passa, any empeny. A les espanyes segueixen decidits a demostrar que a Catalunya ens les podem empassar grosses com elefants i ens munten un reportatge a telemadrid digne de la "dimensió desconeguda". Mentrestant, a una metgessa del Prat la fan fora per parlar en català als pacients. Però aquí no passa res. Qui dia passa, any empeny.

Al món, però, les coses van molt pitjor. Atemptats d'Al-Qaeda al Magreb. A Algèria i al Marroc. I també a Bagdad. Dotzenes de morts. Dotzenes de persones senzilles, famílies com la meva que han perdut fills, pares, germans, amics, parents o coneguts. Perquè? Com s'ha arribat a aquesta situació. Potser, en el fons estem parlant també de la conseqüència d'un model que ens ha conduit a tot plegat: a un clima malalt i a unes societats humanes encara més malaltes.

Tinc la ferma convicció que això encara es pot salvar, però també crec que no serà fàcil. No n'hi ha prou amb veure-li les orelles al llop. Caldrà, em temo, que el llop mossegui. Potser llavors entendrem que cal canviar moltes coses, començant per moltes idees que estan als nostres caps.
El que és terrible és que el llop avui ja mossega, però encara no hi ha reacció.

Ha estat una setmana difícil, com a treballador, com a català, com a ésser humà. A vegades aquest món nostre em fa molta pena.

divendres, 6 d’abril de 2007

TN i models sostenibles

Aquesta nit han parlat al TN de TVC de la conferència de l'IPCC. N'han dit una que m'ha deixat sorprès. "Sorprenentment, el model de turisme de Lloret pot ser més sostenible que el model de turisme de camp de golf. El motiu és que el turista de Lloret consumeix uns 300 litres d'aigua al dia, i el turista de camp de golf, més de 600".
Pensant mitja mil·lèsima de segon el raonament que et ve al cap és: "sí, és clar, però els turistes del tipus "Sun, Sand, Sex" són deu mil cops més que turistes de camp de golf. O sigui que un de sol segur que gasta menys, però 10 milions en gasten molt, però molt, més". Això sense comptar, és clar, amb les devastadores i depredadores infraestructures que calen per portar i tenir entretinguts a tots aquests turistes.
Suposo que es tractava de donar la noticia de forma que no s'esvalotés el galliner, però o molt m'equivoco o aquest és una cas flagrant de manipulació informativa o, directament, de pensar que la gent és tonta.
El turisme de camp de golf també és perniciós. No només per l'aigua, també per les urbanitzacions que es munten al costat, que provoquen encariment del sol, migració de la població autòctona, destrucció de l'economia del lloc i el monocultiu de la indústria turística.
Sense ser un expert, jo diria que l'únic turisme "sostenible" és el de cases rurals, justament perquè els propietaris de les cases rurals no en fan del turisme la seva font principal d'ingressos.
Aquesta és una qüestió que cada cop més gent se la pren seriosament. Aquí, però, ens trobem amb boutades com la d'avui al TN.
És aquest el to que tindrem? La tàctica de l'estruç? Hi ha un canvi climàtic, però el model sostenible és Marina d'Or?
Em prenen per imbècil?

IPCC-Summary for Policymakers

Avui s'ha realitzat la conferència de premsa prevista del IPCC (Intergovernmental panel on climate change) a l'edifici Carlemany de la Comissió Europea, a Brussel·les. A la web de l'IPCC han penjat el "Summary for Policymakers", o sigui, el resum per als que dissenyen o polítiques -intel·ligent la distinció que fa l'anglès entre polític i "policymaker"-
A continuació tradueixo els punts del sumari. Els punts es desenvolupen al PDF que he enllaçat. Aquest resum diu que:
"Hi han evidències observables a tots els continents i la majoria dels oceans que molts dels sistemes naturals estan sent afectats per canvis climàtics regionals, particularment per increments de temperatura".
"L'avaluació de les dades des del 1970 mostra que l'escalfament provocat per l'home ha tingut una influència sensible en molts sistemes biològics i físics".
"Estan manifestant-se altres efectes del canvi climàtic regional en habitats humans i naturals, encara que costa de discernir-los degut a l'adaptació al medi i a causes no relacionades amb el canvi climàtic".
"Es disposa de molta més informació, provinent d'un ampli rang de sistemes i regions que es refereix a com afectarà el canvi climàtic. Per a l'anàlisi avui s'inclouen nous sistemes i regions que abans no estaven disponibles per a l'avaluació".
"L'estudi dels impactes es pot estimar avui de forma més sistemàtica i per a un rang de possibles increments de temperatura mitjana global"
"Els impactes en la indústria, societats, salut, disponibilitat d'aigua dolça, rendiment de l'agricultura... deguts a l'alteració dels ritmes i intensitat climàtics, de que les temperatures i climes extrems, del canvi als nivells del mar, provocaran, molt probablement, canvis".
"Alguns dels grans canvis climàtics tenen potencial per a provocar grans efectes sobretot més enllà del segle XXI "
"Avui ja s'està duent a terme alguna adaptació al canvi climàtic, però a escala limitada".
"L'adaptació és necessària per assumir els efectes de l'escalfament. L'escalfament és inevitable degut a les emissions del passat".
"Es disposa de gran varietat d'opcions d'adaptació, però l'adaptació que s'està duent a terme en l'actualitat va encaminada a reduir la vulnerabilitat al futur canvi climàtic. Hi han barreres, límits i costos (de l'adaptació ) però, que no estan plenament entesos".
"La vulnerabilitat al canvi climàtic pot veure's exacerbada per la presència d'altres forces".
"La vulnerabilitat futura depèn no només del canvi climàtic sinó de les vies de desenvolupament"
"El desenvolupament sostenible pot reduir la vulnerabilitat al canvi climàtic. El canvi climàtic pot impedir que es puguin assolir vies de desenvolupament sostenible".
"Molts impactes poden ser evitats, reduïts o retardats mitjançant la reducció d'emissions".
"Una cartera de mesures d'adaptació i mitigació pot disminuir els riscos associats al canvi climàtic".
"L'impacte del canvi climàtic variarà a cada regió, però el resultat agregat, partint de la situació actual, molt probablement imposarà uns costos anuals nets que aniran incrementant-se a mida que la temperatura global pugi".
"Cal continuar l'observació sistemàtica i la recerca"

A mi, però, em queda un dubte: que és "desenvolupament sostenible"? Aquest terme no apareix definit al document.
El canvi climàtic és aquí. I a més, tenim un consens internacional d'experts que certifiquen l'evidència. Les solucions? No. No hi ha cap solució. Per tant, només queda l'adaptació. I reducció d'emissions per a mitigar-ne alguns efectes i, aquí és on perdo la pista, desenvolupament sostenible. Desenvolupament? De debò? Sostenible? com?
Què és el desenvolupament sostenible? És real o una ficció per a no encarar la necessitat del "Decreixement" i d'un canvi de valors global?

dijous, 5 d’abril de 2007

Vacances?

Si se li en pot dir així, és clar. O cap de setmana llarg, de quatre dies. La meva experiència personal em diu que avui molts dels que han treballat ho han fet a mig gas, o amb jornades intensives de facto. El Dijous Sant té l'aire de dia que no s'acaba de treballar massa que també es troba el dia de Cap d'Any o, en menor mesura, el dia de la revetlla de Sant Joan.
Encara que avui no compta com a festiu, crec que tampoc se'l pot fer comptar com treballat del tot. Aprofitant aquesta circumstància avui ha començat l'operació sortida. Tot seguit vindrà l'ocupació de destinacions turístiques a mar, muntanya i rurals (tercera destinació genèrica de vacances de recent aparició), sense comptar els que van més enllà de les fronteres nacionals (nacionals catalanes, per descomptat). Finalment: l'operació tornada.
Vist així, les vacances perden molta èpica. Se li poden dir vacances a quatre dies de festa, dels quals dos es passen al volant?
De fet, no em puc treure de sobre aquesta sensació de moviment, d'activitat, que sembla ser el signe dels nostres temps. Anar a llocs a fer coses. Moure's.
He estat temptat d'escriure un apunt fent apologia de la calma, de la tranquil·litat, de que no cal marxar, que el silenci i la pau no són llocs sinó estats.
Calla, calla... el que passa és que em quedo a casa. Què donaria jo ara per anar-me'n de viatge i passar uns dies a Berlín, Amsterdam, Praga, Moscou, Atenes... o per perdre'm pels volts de Bagà, Guardiola o la Pobla de Lillet, o pujant un cop més a Núria...
Farem de la necessitat virtut: Com a caseta, enlloc. No cal anar a cap banda i hi han prou coses per fer aquí. Sobre això de la mobilitat: Avui he sentit a un capitost de trànsit que ho deia clarament: "cal entendre que agafar el vehicle és un risc". Es veu que l'efecte dissuasiu del carnet per punts ha passat i ha pujat de forma alarmant el nombre d'accidents.
Poca broma, és un dels problemes greus de la nostra comunitat.
Jo, si de cas, col·laboro quedant-me a caseta. Digue'm responsable. I sense lloc per anar, també. En fi. Deixem-ho córrer.
Sobretot, fair-play: Bon viatge per als que marxen; i vigilin a la carretera. Gaudeixi de la N-340.

dimarts, 3 d’abril de 2007

ha mort mossèn Pere

Certa persona molt propera m'ha dit que ahir dilluns va morir Mossèn Pere.
Els veïns de tota la vida de Sants, zona Badal, potser recordarem un senyor gran, alt i prim, nas punxegut, una mitja melena descuidada, tot ell més aviat desarreglat, vestit en general de forma pobre, una mica esguerrat. Un senyor gran que a vegades te'l podies trobar si voltaves vora de Sants 214, casa seva. Aquest senyor era el mossèn Pere Oliveras Lapostolet, Mossèn Pere per a tothom.
Mossèn Pere va fundar, fa un grapat d'anys, "l'Obra de Formació i Orientació Religiosa i Social (OFORS). Aquesta obra s'adreçava a joves ex-delinqüents o de vida marginal per tal de rehabilitar-los i reinserir-los". Segons l'article primer dels seus estatuts: "Tendrá por objeto la formación religiosa, principalmente de las clases obreras, y su encauzamiento en el ambiente social, a fin de que lleven una vida cristiana...". En castellà, doncs en l'època en que es funda l'OFORS, el català estava perseguit.
Parlen, en canvi, els que el coneixien, del seu catalanisme, però sobretot parlen d'una fe cristiana heroica i d'un compromís amb els pobres que el va dur a ser i viure com ells. Era el "gran amic dels pobres en el barri de Sants". Pobre entre els pobres.
A Sants 214, casa seva i seu de l'OFORS, acollia a marginats, ex-delinquents, inmigrants... i els buscava feina per a reinserir-los.
Celebrava allí, a l'oratori de casa seva, cada dia, una missa en família amb col·laboradors i amics.
Avui, dimarts Mossèn Pere és de cos present a casa seva. Demà l'enterraran. Es farà el funeral a la parròquia de la Mare de Déu dels Dolors, del carrer Begur.
Avui encara podem veure la seva casa. Uns grans baixos que gairebé fan cantonada entre Rambla Brasil i Carretera de Sants. Diuen que els maons de la part baixa de la façana a tocar de la porta els va fer posar d'una forma determinada i que representen a la Santissima Trinitat, als Apòstols... com a les esglésies del Romànic.
Recordo molts cops, tornant a casa, mirava aquelles portes que deixaven veure un interior més aviat fosc. Alguns cops se'l veia a ell assegut a una cadira, xerrant amb amics o deixebles. Amb algun llum encès, massa fluix com per esvair completament la foscor. Recordo aquell rostre afable, el nas punxegut, assegut a una cadira xerrant. Somrient.
Mai vaig creuar amb aquest mossèn més que unes salutacions. No el coneixia. Tinc, això sí, referències de primera ma de la seva tasca.
Certa persona que m'és molt propera m'ha parlat amb emoció i tristesa de la mort del que va ser per ell un guia i un amic.
Descansi en pau, Mossèn Pere. Amic dels pobres del barri de Sants.
Guia i amic.
Els que el coneixien estan tristos per la pèrdua, però també alegres per la certesa de que la seva ànima avui ja és amb Déu.
Des d'aquí, una pregària per la seva ànima.

Pare nostre, que esteu en el cel:
Sigui santificat el vostre nom.
Vingui a nosaltres el vostre Regne.
Faci's la vostra voluntat,
així a la terra com es fa en el cel.
El nostre pa de cada dia doneu-nos,
Senyor, el dia d'avui.
I perdoneu les nostres culpes,
així com nosaltres perdonem
els nostres deutors.
I no permeteu que nosaltres
caiguem a la temptació.
Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.
Amén.