diumenge, 22 d’abril de 2007

Madame la présidente

A França, el Sarkozy i la Ségolène es disputaran la presidència. Cap dels dos m'entusiasma gaire. Però millor la Royal, que és, nominalment, d'esquerres. En cercles nacionalistes s'havia apostat pel François Bayrou pel fet de tenir l'occità com a llengua materna i per la creença que això podria obrir una porta per avançar en el camí del reconeixement del plurilingüisme a l'estat francès... Ja no ho sabrem. La primera volta s'ha carregat l'opció Bayrou. Tampoc m'ha entusiasmat massa el Bayrou. El reconeixement de les llengües autòctones a l'estat francès (no parlo de realitats nacionals, que això sí que seria de ciència ficció), encara té un camí llarg per fer, de final incert i que sembla que haurà de ser recorregut per anònims corredors de fons més que per brillants sprinters. De totes formes, si realment la part del missatge de Bayrou que va en la direcció de la protecció de les llengües autòctones és sincer, només espero que la Ségolène se'l faci seu o l'assumeixi i que la major part dels vots Bayrou ara vagin cap a la Royal. A hores d'ara, és l'única opció que em sembla presentable. Tampoc és que em faci moltes il·lusions.
L'estat francès tracta de reduir al pur folklorisme, o a la curiositat antropològica, a les llengües regionals; nega, i combat, qualsevol intent de reconstrucció nacional de les nacions que el conformen. Això són fets. Aquests fets que neixen d'un racionalisme i d'una il·lustració que pretén crear una nació a partir de l'estat. Com diuen ells: no és la Nació la que fa la República, sinó la República la que fa la Nació.
Aquesta nació francesa que, molt més que l'espanyola, es construeix sobre la negació de les nacions que es troben sota la seva jurisdicció. Una nació que es fonamenta, si més no sobre el paper, en els valors d'igualtat, llibertat i fraternitat. Una nació que pretén ser una construcció racional però que ha creat una potentissima iconografia d'herois nacionals i apel·la directament als sentiments i a l'orgull nacional. Als enfants de la patrie. On a cada poble, per petit que sigui, i només cal creuar la frontera per veure-ho, hi ha un monument als caiguts defensant la pàtria. Als morts en la primera i segona guerres mundials. A tots. A tots els pobles hi ha un altar pels morts per la pàtria.
Confesso que a mi em fa enveja l'orgull nacional francès. I això que a les comarques de Catalunya Nord tens la sensació que la catalanitat és quelcom que també els infla i els plena d'orgull. Que realment, no semblen tenir dubte que catalans del nord i del sud pertanyen a alguna cosa que, per ells és el mateix. T'ho diuen en francès molts cops. Els que t'ho diuen en català ho fan amb aquell punt de militància que et fa sentir la vergonya del "jo no faig prou". A mi, Catalunya Nord em desconcerta per la seva dualitat: la catalanitat i l'esperit francès, aparentment indestriables i simultanis.
El republicanisme, en sí, el fet de crear una consciència nacional mitjançant un estat que s'inspira en grans valors, és trobo jo, quelcom d'admirable. És quelcom que comparteixo. La independència de Catalunya només serà possible si s'aconsegueix engrescar als compatriotes, amb la idea de crear una societat justa, lliure, amb igualtat d'oportunitats, on els compatriotes es reconeixen com a tals i es senten orgullosos els uns dels altres, disposats a ajudar-se entre ells, digues-li fraternitat. I, aquí és on el model francès em trontolla, respectant la diversitat. No és veritat que la uniformitat porti a la igualtat. República Terra. Som iguals perquè som diferents. Parlem llengües diferents. Venim de passats diferents. Vivim en llocs diferents. Gran projecte. Suposo que la República és una construcció ideològica que es pot pervertir, i que l'imperialisme va pervertir la idea de República. L'estat va acabar sotmetent el concepte a uns interessos en comptes de posar-se al servei de la idea. França, la República impura. Avui, però, la idea de República ha tornat a materialitzar-se en els nous estats d'Europa. Nous països, amb societats més lliures i progressistes, més modernes. Antics estats que s'han separat i que han esdevingut societats veïnes i amigues. No separen les noves repúbliques. Al contrari: cohesionen societats i fructifiquen en aliances sinceres.
Recordo quan vaig visitar Paris. Ciutat fantàstica. Extraordinària. M'hi aniria a viure avui mateix. Esplendorosa capital de la Vella República Francesa. No puc deixar d'admirar França. No puc deixar, però, de pensar que és enemiga de la reconstrucció nacional de Catalunya.
Ségolène diu que caldria refundar la República. Marxar cap a la sisena República. Una forma elegant de referir-se a la reforma de la constitució.
Doncs que així sigui. Espero que França trii bé. Que iniciïn un procés constituent. Tant de bo que siguin capaços de reconèixer la seva diversitat social i nacional. Tant de bo que entenguin que igualtat no és uniformitat.
Allò que segurament caldria fer a l'estat espanyol per a reconèixer de debò la plurinacionalitat i el plurilingüisme. Però Espanya, per no ser, no és ni una república impura.
En fi. Somiar és gratis. No me'n faig moltes il·lusions. Si més no, espero que l'esquerra guanyi, o sigui que el menys dolent, per mi, serà que guanyi la Ségolène. Madame la Présidente.
A Catalunya, haurem de seguir fent el nostre camí. Si en som capaços. Cap a la nostra República.
Publica un comentari a l'entrada