Pàgines

diumenge, 16 d’octubre del 2022

Poc pa i circ pèssim

Les dues setmanes que han seguit al cinquè aniversari del primer d'octubre han estat esbojarrades. No m'esperava pas que Junts sortís del govern. Ha estat una autèntica sorpresa i sembla que hi ha tingut molt a veure l'alta participació de la militància en les votacions.

A qualsevol partit hi han dos tipus de militants:  amb càrrec, i sense. Els militants amb càrrec tenen un sou que depèn directa o indirectament del partit, de la seva participació a les institucions i de la influència i poder efectiu que el partit toca. Els militants sense càrrec, o de base, són la mà d'obra, la carn de canó, i la font última de finançament que permet mantenir l'estructura. 

Quan toca fer votacions internes, molt sovint, els militants amb càrrec voten en bloc i sense fissures seguint les directrius del partit. En canvi, la militància de base sovint s'absté. Els militants de base acostumen a sentir-se prou pagats fent activisme i, sovint també, perquè accepten el rol de ser tropa i que per a manar ja hi han capitans. Eventualment, descobreixen que gairebé qualsevol proposta que facin serà rebutjada per raons diverses: manca d'informació, manca d'alineació tàctica o estratègica, o qualsevol altre excusa per part de la direcció de la secció local, assemblea, casal, o forma d'organització que toqui. Als soldats se'ls demana obediència cega, no que pensin pel seu compte.

I vet aquí que els soldats de Junts, aquest cop, enlloc de quedar-se a casa esperant ordres, han anat a votar. Em recorda quan les assemblees d'ERC van decidir que calia votar No al referèndum de l'estatut de 2005, quan la direcció demanava fer un vot nul. En aquella època la militància d'ERC era capaç d'esmenar a la direcció del partit. Avui és impensable. O potser no tant. Potser és tan impensable com que la militància de junts voti per sortir del govern. Qui sap.

En tot cas, la sortida de Junts planteja un escenari nou. La propera batalla serà l'aprovació del pressupost. El pressupost, és la llei principal que fa un govern. Un govern, qualsevol govern, només té dues tasques a la vida: fer un pressupost, i acomplir-lo. El pressupost és on és planifica tota la política del govern. On es veuen les prioritats i, en definitiva, es revela el caràcter d'esquerres o de dretes, autonòmic o nacional, del govern.

El conseller Giró, de Junts, ha estat el principal artífex del pressupost que es votarà. Caldria pensar, doncs, que Junts podria sentir-se motivada a votar aquest pressupost, però està per veure. De moment han posat una condició que ja se sap que no s'acomplirà: la qüestió de confiança. El cert és que, en la situació que ha quedat el govern, la presentació d'una qüestió de confiança seria el més natural, el que, espontàniament, hauria de fer el govern, per higiene democràtica. Encara més quan una de les condicions pactades entre ERC i CUP, per a obtenir el suport dels cupaires al govern, va ser que Pere Aragonès presentaria una qüestió de confiança a mitja legislatura. ERC, però, es nega a presentar aquesta qüestió de confiança perquè, de fet, temen molt que la perdrien.

Tot això ha passat en dues setmanes. Sembla que hagin passat anys. La sensació és que el govern de Pere Aragonès té molt de plom a l'ala. No pot aguantar gaire més. Potser aprovaran el pressupost amb el suport del PSC i Comuns. Potser no. Qui sap. En tot cas, serà política autonòmica de baix nivell. A més, com ja he dit abans, fer el pressupost és només mitja pel·lícula. L'altra part és executar el pressupost. I d'on no hi ha, no en raja: l'execució del pressupost estatal en infraestructures a Catalunya, a mes de juny, era del 16%, quan era raonable esperar que estigués prop del 50%, com correspondria a mig any. Per comparar, a Madrid, ja tenien més del 50% executat. Un cop més la sagnia i l'espoli de cada any.

Sí, d'acord, estic barrejant pressupost estatal amb pressupost autonòmic. Ho faig per vàries raons: qui us penseu que signa els xecs que rep la Generalitat? l'estat espanyol. Com penseu que es fan els grans projectes? sovint amb la col·laboració entre administracions. Això vol dir que si tu poses la teva part, però els teus socis no, el resultat final és la no execució del projectes. En tot cas, el pressupost de la Generalitat és petit comparat amb el de l'estat per a Catalunya. El problema de fons és que la Generalitat és una institució de l'estat i subordinada a aquest estat, i des del 155 ja no hi ha cap possibilitat d'engany ni d'auto-engany en aquest punt. El problema és la dependència de la Generalitat. El problema és la no independència de Catalunya.

Però qui dia passa, any empeny, oi? els càrrecs de Junts deuen estar molt emprenyats. Els càrrecs d'ERC, en canvi, deuen pensar que han de fer tot el que sigui possible amb aquest temps extra que se'ls ha concedit. Al PSC i a ECP deuen estar fent càlculs de quan podran assaltar el govern i posar els seus propis càrrecs.

En aquest sentit, els nous consellers són ben curiosos. ERC ha buscat noms als espais socialista, post-convergent, de podem i, fins i tot, octubristes.  Gent com Quim Nadal (òrbita PSC), Gemma Ubasart (òrbita podem), Carles Campuzano (òrbita post-convergent) o Meritxell Serret (d'ERC, però antiga exiliada). Aquesta amalgama de noms és l'excusa d'ERC per dir que el seu govern representa al 80%. Però, és clar, aquests noms no els han proposat els respectius partits, ni són fruit de cap consens d'aquest 80%. És purament un moviment estètic per a un titular. Sense cap més fons. En realitat, aquest moviment diu molt de com funciona la política autonòmica a Catalunya: és un miserable i malgirbat vol gallinaci.

Més ens val auto organitzar-nos i prescindir tant com puguem d'aquests carallots. Cal molt treball de base. Calen molts més militants de base, dels que treballen sense cobrar. Cal que d'entre ells surtin els nous capitans. Ens cal molta militància, però no als partits, que ja hem vist que no serveixen, o que només serveixen per a col·locar càrrecs i facilitar negocis als seus clients. Prou d'aquest color. Aquest mal s'ha d'acabar. Tant de bo que la sortida de Junts del govern serveixi per a convertir a Junts en una eina útil per a l'independentisme. Tant de bo que sigui així, però no espero miracles. 

En fi. A veure quina en faran ara. És molt penós veure com els polítics estan jugant a ser ells la notícia i com la política està esdevenint un espectacle. El pitjor, però, es que és un espectacle molt pobre, de sèrie B, de baix pressupost i amb actors dolents, es diria que força d'acord amb aquests temps que estem vivint, de crisi econòmica i de pobresa creixent. Com vaig llegir a alguna banda: poc pa, i circ pèssim.

diumenge, 2 d’octubre del 2022

Xiulets com a simptoma de problemes

He anat a la concentració d'aquesta tarda a Arc de Triomf. Molta gent. Certament no comparable amb la gran manifestació de la passada diada nacional, però molta gent. Jo crec que es pot afirmar que ha estat un èxit de participació.

La presidenta Forcadell ho ha dit en el seu parlament: estem mobilitzats i això és positiu. És un motiu per alegrar-se'n.

El que no m'ha sembla bé, i vull dir-ho, han estat els xiulets que la Presidenta Forcadell ha rebut.

Haver estat a la presó, o a l'exili, no fa que tinguis més raó que els altres. No és un argument. Si de cas et pot donar l'autoritat moral d'aquell que s'ha enfrontat a la repressió per la defensa dels seus ideals. Però, a la vegada, la presó t'inhabilita per a l'exercici de la direcció del moviment independentista. Per pura seguretat tant de la persona que ha patit presó i repressió, com per al mateix moviment.

Això ho han entès i ho saben tots els moviments d'independència haguts i per haver, excepte el català, pel que es veu.

Això vol dir que el moviment per la independència de Catalunya té un problema amb els presos que han estat indultats però, al mateix temps, han tornat a posicions de direcció del moviment independentista: notablement això fa referència a Oriol Junqueras, a Jordi Turull i a Jordi Sanchez. Que se'ns dubte poden ser referents morals per als seus seguidors, però en cap cas poden ser líders executius del moviment. Perquè han estat "tocats".

Els altres indultats: Jordi Cuixart, Raül Romeva, Josep Rull, Dolors Bassa, Quim Forn i Carme Forcadell, han fet passos al costat, o enrere. En algun cas ocupen posicions directives que no són de primera línia dins dels respectius partits; en d'altres han passat a una militància de base, en la que exerceixen l'autoritat moral de la que parlava; i en d'altres casos han reduït la seva militància i activitat pública a una mínima, o nul·la, expressió. pe mi, aquestes posicions són assenyades. Em semblen bones totes elles. Crec que és el millor que poden fer per ells mateixos i per al moviment. Tots ells han estat "tocats" i, amb bon criteri en la meva opinió, s'han apartat de primera línia de foc. És bo per ells, estan més protegits, i per al moviment.

Un cas especial són les exiliades que han tornat i que estan a l'espera de judici i sentència: Meritxell Serret i Anna Gabriel. En tant que exiliades, no havien estat "tocades". En tornar i ser sentenciades, al que sigui, passaran a estar "tocades". No haurien de posar-se en la direcció del moviment, per seguretat seva i del moviment. No sembla que la seva intenció sigui posar-se al front. És evident que són veus potents i amb criteri que, si volen, haurien de poder exercir aquesta autoritat moral de la que parlava, si aquest fos el seu desig. Jo les escoltaria atent.

Els exiliats, per la seva banda, mantenen un combat amb l'estat espanyol. Han tingut errors i encerts al llarg d'aquests anys. Però a hores d'ara, són els que de forma més evident mantenen el pols amb l'estat. Ni que només sigui en l'àmbit judicial. En tot cas, per mi, el Consell de la República és l'organització que hauria d'encapçalar la resistència. Hauria de ser la direcció política del moviment d'independència de Catalunya des de l'exili. També un espai d'internacionalització i explicació del moviment, un espai des del que teixir aliances, obtenir suports i fons, un espai neutral per al debat, la discussió, la resolució de conflictes interns del moviment. En això tampoc som originals. Molts moviments d'independència han tingut les seves direccions polítiques (i organitzatives, i intendència) a l'exili. 

En tant que el caràcter del Consell per la República ha de ser transversal, els seus lideratges haurien de tenir poc perfil de partit i sí, en canvi, molt perfil institucional, transversal i de consens. El president del consell de la República hauria de captenir-se com el president de Catalunya a l'exili.

És obvi que això planteja un problema greu. EL Consell de la República NO pot ser un ariet de Junts en la seva lluita partidista amb ERC. Per la seva banda, ERC no pot pretendre que l'exili, i la seva lluita, no existeix.

El que ha passat avui a Arc de Triomf no m'ha agradat. Crec, com ha dit la Presidenta Forcadell que hem de valorar positivament la capacitat de mobilització en un dia del que encara molta gent no n'és conscient de la seva importància. Però, d'altra banda, és obvi que molts dels xiulets que ha rebut la mateixa Presidenta Forcadell han esta perquè, a dia d'avui, és militant d'ERC. Ho he trobat particularment desagradable perquè la colla de fanàtics que tenia al costat no m'han deixat sentir el parlament de la Presidenta, i encara es queixaven quan la gent els reclamava silenci. No eren molts els que xiulaven, però eren molt sorollosos. Aquests mateixos han escoltat al President Puigdemont amb un silenci reverencial. 

Per descomptat que tothom té dret a xiular a qui li sembli. És llibertat d'expressió. Només faltaria. Però diria que els xiulets són el símptoma d'un problema "de salut", com passa amb l'asma. No sembla gaire intel·ligent voler convertir el consell de la República en un ariet de partit perquè, en aquest cas, el que fem es destruir una organització necessària, el Consell, per a enfrontar -i eventualment destruir-se mútuament- a altres dues organitzacions necessàries (ERC i junts). 

Compte, doncs, perquè l'independentisme és més fort que mai, manté la capacitat de mobilització i segueix sent la força social i política central i transversal del país. Sí. Però està covant un mal al seu si que pot ser molt perjudicial per a aquesta Catalunya que diu que vol servir. Cal coordinació entre tots els independentistes. No cal que anem units, però no podem anar dividits. Ens hem de coordinar. Que potser Aznar tenia raó?

Tenim un problema amb els partits que han decidit que l'enemic és al costat, i que prefereixen no mirar l'enemic, de veritat, que tenen al front. Tenim un problema amb els partits que pretenen modular i apropiar-se de la mobilització al carrer com una eina en el seu propi interès. 

Els partits, a més, tenen problemes particulars i propis, quan han esdevingut agències de col·locació de càrrecs i això provoca lluites internes entre els que defensen els objectius nacionals i els que defensen els interessos particulars, sous i influència personal. 

Els militants de base també tenim un problema si no som capaços de pensar per compte propi i ens limitem a seguir dòcils i disciplinats les consignes dels partits.

Tenim un problema de lideratge terrible. Ens cal que ANC, Òmnium i Consell per la República s'asseguin a parlar, molt seriosament, de com es reorganitza el moviment, com es posen els partits a treballar de forma coordinada per a la Independència, i com aquestes organitzacions de la societat civil es desempalleguen dels comissaris polítics dels partits. Pel broc gros: si han d'haver comissaris, que siguin de l'ANC als partits.

No he pogut sentir el discurs de la Presidenta. Lamentablement uns fanàtics no m'han deixat sentir-la. Jo no se si hauria estat d'acord amb tot el que deia, o potser només en part, o potser en total desacord. No crec que fos això últim, perquè el poc que he pogut escoltar em semblava força assenyat. En tot cas, el que se segur és que Forcadell ha estat la presidenta del Parlament en el moment més brillant de la institució a l'època contemporània, i en part ho ha estat per la feina de la Presidenta. Després, Carme Forcadell ha tingut el bon criteri de deixar la primera fila. Jo només puc estar agraït a Carme Forcadell. Per ser-hi sempre, malgrat la presó i la repressió. Per ser-hi abans del primer d'octubre de 2017, i per ser-hi ara també. Respecte, admiració i agraïment.

I no, ja fa anys que no voto ERC, com es pot comprovar llegint aquest blog. 

Acabo. A dia d'avui, el que tinc és molta curiositat per la llista cívica que l'ANC vol proposar. Pot ser una solució. Repeteixo: tenim un problema, i gros, amb els partits independentistes. De fet, tenim un problema, i gros, amb el sistema de partits. Però aquesta és una altre discussió.

dissabte, 1 d’octubre del 2022

Al carrer! #1Oct2022 #1Oct2017

Primer d'octubre de 2022. Avui és la commemoració del cinquè aniversari de  referèndum d'independència de 2017 i de la victòria aclaparadora que representa aquell dia. 

Del referèndum, en si mateix, perquè va ser un èxit d'auto-organització. El poble va defensar els locals de votació, va portar les urnes a aquests locals, va votar massivament i va defensar aquelles urnes sagrades i precioses amb el propi cos, enfront de les forces d'ocupació espanyoles. 

I pel resultat. Que amb els recomptes fets, descomptant fins i tot els milers de vots segrestats per les forces d'ocupació espanyoles, va marcar una victòria aclaparadora i indiscutible dels favorables a la independència.

A un país més civilitzat que l'estat espanyol, a un club d'estats cínic i exclusivament mogut per interessos materials com és la UE, el resultat del primer d'octubre de 2017 hauria obert, sense dilacions ni excuses, el ṕrocés de reconeixement internacional de la república de Catalunya. No va ser el cas. L'aprenentatge és que fins que no onegi la senyera als organismes estatals internacionals, no hem d'esperar més que mentides, complicacions, inconvenients, conflictes, àdhuc violència, d'aquests mateixos estats i organismes. En particular d'Espanya i de la UE. Fiquem-nos-ho al cap. Fiquem-nos al cap, també, que el primer d'octubre de 2017 els vam guanyar i que aquella part del camí ja està feta.

El camí que encara hem de recórrer comença, com tots, al carrer.

No és una metàfora. Per a culminar cal la mobilització del poble i el control del territori. Cal que cap govern, ni l'estatal, ni tampoc l'autonòmic, en tant que organisme de l'estat, ens aturi. No ens poden aturar quan la desobediència civil és continua i generalitzada. Als carrers.

El passat onze de setembre vam sortir al carrer a dir que hi som. Hi som. Determinats.

Avui cal tornar-hi. A les 17:00 hi ha convocada una manifestació a Arc de Triomf. Durant tot el dia, arreu del país hi han actes convocats.  No dubteu pas! participeu-hi!

Ens veiem als carrers!