Pàgines

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris crisi. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris crisi. Mostrar tots els missatges

divendres, 9 de gener del 2026

Bon any nou.

Primer post de 2026. Enguany, si Déu vol, farà 20 anys de la primera publicació a aquest blog. Poc més que una publicació de proves en el seu moment. El blog ha esdevingut, amb el pas del temps, una eina personal. 

Amb els anys he anat trobant el punt just d'aquest blog personal. Personal , perquè realment ho és, i hi aboco els meus pensaments. Personal, en temps de la intel·ligència artificial generativa. Escrit, per llegir, en temps de l'audiovisual, cada cop més sovint també generat. Parlant de la vida que passa, en temps de la Internet morta. Privat, a la vegada, perquè tot i que no em preocupa gaire si en tinc pocs o molts, de lectors, soc conscient que pot ser que algú el llegeixi i, per tant, hi han qüestions personals que aquí ni són dites, ni ho seran.

Però encara no és el dia. Encara ha d'arribar l'estiu per a poder dir que aquest blog ha fet 20 anys. Ja arribarà el dia. No en queda tant. Ara millor parlo de com ha començat l'any.

La gran notícia d'aquest inici d'any ha estat el segrest de Maduro pels EUA. El segrest i l'extorsió a l'estat veneçolà: si no voleu acabar com Maduro doneu-nos el petroli. Chomsky ja deia al 1986 que els EUA és un estat pirata (ho podeu llegir «Pirates i Emperadors»). El que passa ara amb Trump, doncs, no és cap novetat. La novetat és que a Trump li agrada passejar-se amb una pedaç a l'ull i un lloro a l'espatlla, i al seu públic, que és una bona part de l'electorat dels EUA, l'entusiasma veure'l disfressat de pirata Barbarroja. Trump coneix bé el seu públic i sap què ha de fer per tenir-lo content. Fa molt bé:  si el seu públic està satisfet, ell podrà fer i desfer; i quan finalment decideixi plegar, ho farà infinitament més ric que quan va arribar.

No cal donar-li moltes voltes. Molts analistes parlen de conflictes, de tercera guerra mundial, de caiguda de l'imperi americà, de caos planetari i reconfiguració dels blocs... Vinga va. Trump no vol cap guerra mundial. Ningú la vol. Només un idiota profund pot voler una guerra mundial. Trump el que vol és poder oferir victòries ràpides i efectives, un show de TV, als seus votants. Trump sap que ell és el fort i la resta del  món, amb l'excepció de les potències nuclears, són els dèbils, i en l'esquema del forts, els dèbils es sotmeten sense protestar. En l'esquema dels forts, els forts tenen tot el dret del món a sotmetre els dèbils. Això tampoc és cap novetat. La història del món és el relat de com el sotmetiment dels dèbils als forts ha anat evolucionant.

Chomsky parla de pirates i té raó. També seria escaient parlar de màfies i adonar-se que els estats són, sovint, estructures mafioses: t'ofereixen "protecció", policia i exercit, a canvi de que els paguis la meitat del que guanyes. No és casualitat que els negocis d'armes, del comerç de persones (gestió de la immigració) i de les drogues (indústria farmacèutica) siguin negocis "legals" en que els estats tracten d'eliminar la competència de les màfies "del sector privat". De nou, a Trump li agrada asseure a un sofà a les fosques, acaronant un gatet, parlant amb veu profunda i ordenant als seus generals que el proper segrest sembli un accident. El seu públic xala amb aquestes escenes pròpies de "The Godfather".

Jo no crec que anem a una guerra mundial ràpida i apocalíptica. Més aviat em sembla que anem a "guerres sostenibles", en la que els forts faran grans negocis en conjunt, i els dèbils haurem de treballar com mai, haurem de patir com mai, passarem escassedat, desabastiment i pèrdues de drets com mai, se'ns espantarà com mai, se'ns reprimirà com mai, per a major glòria de negocis que només beneficiaran als propietaris llurs. Per una banda ens ficaran la por al cos i, per l'altre, ens empobriran i enviaran a l'escorxador, real o metafòric, en nom del progrés i del "bé comú".

No patiu, doncs, que ens espera una vida llarga, amb moltes malalties cròniques i cronificades, això sí, i amb fàrmacs cars per a tractar-les. Però aquest és un altre tema. No morirem per la radiació ni el món veurà créixer bolets atòmics. No ho crec pas. En canvi, és més plausible que siguem víctimes d'eixams de drons, sobretot si tenim la mala sort de viure a zones en disputa entre poders. Però soc optimista en aquest sentit. Jo crec que el món sobreviurà a aquest 2026, la veritat, i també crec que l'acabarem més pobres del que som ara, amb menys drets i més controlats. El que ve sent la tònica dels darrers anys, en definitiva.

En fi.  Potser amb un pessic de cinisme: Bon any nou.

 

dissabte, 1 de març del 2025

Trump com a signe dels temps

Que Trump és un bèstia és cosa sabuda. Però això no estalvia la sorpresa quan fa bestieses i barbaritats.

Ho confesso, quan vaig veure el vídeo sobre Gaza que Trump va penjar a les xarxes socials vaig pensar immediatament que allò no ho podia ser cosa dels community managers de Trump. Que la notícia era falsa. És un vídeo que sembla creat per a una pel·lícula d'Austin Powers. El detall de l'estàtua d'or de Trump és massa de comèdia. Algú que és president dels Estats Units i penja un vídeo  on es veu a ell mateix així, o té un sentit de l'humor profundament pertorbador, o realment és un súper malvat tret d'una peli d'Austin Powers.

La cirereta ha estat la trampa que li han parat a Zelensky. Essencialment, l'han fet anar al capitoli a fotre-li una pallissa. Encara sort que no li han fet unes sabates de ciment i l'han tirat al fons del port. El comportament de Trump ha estat de capo mafiós. De fet, això tampoc és nou. Essencialment tots els caps i líders mundials són caps mafiosos. El que marca la diferència, el que fa que Trump sorprengui és que, a diferència de la resta de mafiosos, Trump ni té ni sent la necessita de tractar de quedar bé davant dels guardians de la correcció política. És més, sospito que en la llarga llista de noms amb qui passar comptes que té Trump, els guardians de la correcció política ocupen llocs destacats. Jo, d'ells, sincerament, fotria el camp cagant llets.

Trump fa exactament el que li rota, i ho fa perquè l'han triat per manar. Trump no representa a ningú més que a ell mateix. Això ho sabia la gent que el votava. El van votar perquè manés, no perquè els representés. I Trump mana. Això és el certificat de defunció de la democràcia. De nou, ja ho sabíem, de fa temps, que als "sistemes de democràcia representativa" no es tria als representants del poble, si no a qui mana. Des de fa molts anys, a tot arreu on hi ha "democràcia" en realitat el poble només paga i calla durant quatre anys, i se'ns deixa votar un dia per mantenir les formes. Però l'experiència és la que es. Estem farts de votacions i referèndums en que es diu una cosa i es jura amb sang i foc sobre llibres sagrats que es farà honor a les promeses fetes, però tot just tocar poder, aquestes promeses es trenquen.

Se'ns pixen a la cara. La gent vota Tump perquè quan ell se't pixa a la cara et diu que ets imbècil per deixar-te pixar a sobre. La gent deixa de votar a candidats i partits no Trump perquè aquests se't pixen a la cara igual, però et diuen que plou. No només això, esperen que donis les gràcies per la pluja fresca. I si et queixes és perquè ets una mala persona i la culpa, del que sigui, és teva. Per això la gent no vota, o vota a malparits com Trump. Perquè és un cabronàs  i se'l veu venir, i perquè no pretén fer-te sentir culpable. Els altres són tan cabronassos com ell, però el seu discurs és que ells són infalibles i superiors moralment, i que els responsables de que les coses no vagin bé és de la gent, que és retrògrada, insolidària i poc compromesa, i et fan sentir culpable.

Jo crec que cada vegada hi ha més gent que assumeix els discurs que acabo de fer, potser amb menys paraulotes, però, essencialment, aquesta és la idea. Aquesta gent no creuen, no creiem, en el sistema. Sabem que "democràcia" no és el mateix que "sistema democràtic" i que els auto-anomenats actuals "sistemes democràtics" no ho són de democràtics, i ni de lluny són "la democràcia".  La gent, tanmateix, eventualment ha de votar. Aleshores es troba amb candidats com Trump enfrontats als candidats del business as usual. Jo entenc que la temptació de votar monstres tipus Trump és molt alta.

Trump és un malvat que, en primera aproximació, podria semblar tret d'una peli d'Austin Powers. És  molt perillós això. Els malvats d'Austin Powers semblen ridículs, però són autèntics malvats i el dolor que poden provocar és immens. Que les pelis d'Austin Powers siguin comèdies i redueixin el mal a gags còmics no treu que parlem de súper malvats que a un pel·lícula d'aventures seriosa se'ns  farien odiosos. 

Vet aquí un signe dels temps: Trump és un súper malvat de peli d'Austin Powers. La gent el vota per a que mani. Sovint els malvats són els autèntics protagonistes de les pel·lícules i els que tenen millors papers. Ser el malvat, mola.

Molar. Ser guai. Imatge. La penya flipa amb tu. El problema és la imatge. Hi ha una altre saga de films, en la meva opinió, que aporta escenes útils que representen signes dels temps. Em refereixo a la sèrie de "Els jocs de la fam".  A aquests films, el "districte" de Panem,  poderós, vencedor d'una guerra apocalíptica,  on viuen gent rica i privilegiada sotmet per la força a la resta de districtes del món i els obliga a treballar com esclaus.  Per recordar als districtes sotmesos que més els val fer bondat i que la culpa del que els passa és, única i exclusivament, seva, cada any se celebren els "Jocs de la fam", en que una parella de joves de cada districte són enviats a un espectacle televisiu que no és més que una battle royale, és dir: una baralla a mort de tots contra tots on només en pot quedar un de viu.  

Un assassinat massiu en directe, vet-ho aquí, però amb pauses publicitàries i patrocinadors. L'opi del poble. Un show televisu en que la vida de les persones no té cap més valor que unes audiències. Una propaganda poderosa: la vostra vida no val res, és només una matèria primera abundant i barata. Però el que és interessant és la societat de Panem: gent superficial, amb obsessió per la imatge, tecnòcrates, cínics, mancats de la més mínima empatia, conscients de la seva posició de privilegi i sense cap mena de vacil·lació a l'hora de fer servir el poder, fins on calgui, per a mantenir-lo. Què volen dir  democràcia i llibertat quan s'és refotudament ric i privilegiat? Qui les necessita? la culpa de tots els mals la tenen els pobres i els vençuts. Són on es mereixen, precisament per haver perdut. Si van perdre és perquè s'ho mereixien i alguna cosa haurien fet. Si segueixen sent pobres és per culpa seva, que no s'esforcen prou. I més val lligar-los en curt, que amb "llibertat" i "democràcia", els pobres encara ens muntaran un merder. No us sona de res? No és aquesta forma de pensar tot un signe dels temps, també?

Ho tenim tot per al desastre, i no sembla  que les expectatives hagin de millorar. Súper malvats, per molt que siguin de comèdia, que són votats per la gent que els veu com l'única opció enfront una distopia en la que la supervivència és un espectacle i el fracàs en la supervivència, per si fos poc, et fa culpable de la pròpia desgràcia. I sempre l'elit mirant-s'ho de lluny, excessivament repentinada i maquillada, cínicament, enfotent-se de la forma grotesca que ha adoptat un cos després d'haver estat mort i trinxat. Fent juquesques a qui serà la propera víctima, i de quina forma, i comparant amb les estadístiques d'altres anys. Sensacional.

Potser això pensava Zelensky mentre l'esbroncava Trump. Zelensky deu estar preocupat. Realment, la seva vida està en joc. Putin, probablement, vol el seu cap, i sense l'ajuda nord americana, la derrota és molt probable, perquè se'm fa impossible pensar que la UE enviarà soldats a lluitar i morir a Ucraïna. Jo des d'aquí ja dic i afirmo que el meu fill no anirà a cap guerra, per molt que diguin el Macron i la Von der Layen. La única guerra que hi haurà aquí serà contra ells i els seus acòlits.

Putin tampoc deu estar gaire content. Putin és, malgrat tota la propaganda, un polític relativament de tall clàssic. Un personatge que si el món hagués estat més civilitzat potser avui tindria la presidència de torn de la UE. En canvi està en guerra amb Ucraïna, quan Ucraïna i Rússia tenen una història compartida important. No són el mateix, sens dubte, però no són aliens. Es tracta de països germans que -si el món hagués estat més civilitzat- haurien de ser els socis principals l'un de l'altre. 

Putin veu a Trump i deu pensar que, probablement, no hi ha hagut mai ningú tan perillós al Capitoli. Mai es bona cosa tenir un adversari imprevisible, i menys quan és tan poderós. Potser l'esbroncada a Zelensky avui ha jugat a favor, però potser demà Trump voldrà  compensar amb alguna nova sanció contra Rússia. Trump és un tipus imprevisible amb massa poder, i Putin sap que això no és bo per a ningú. Farà bé de no confiar-se  que podrà dominar a Trump amb astúcia. Simplement, no podrà: és massa imprevisible. Voldria pensar que té plans alternatius.

A la UE i els seus buròcrates tot això els ve molt gran. En una mostra de que sempre es pot ser més llepa i més cuc, el secretari General de l'OTAN li ha dit a Zelensky que... demani perdó a Trump per la discussió de l'altre dia! No va veure que allò era una ensarronada? O és que es tracta de quedar bé amb Trump, ara que ha dit que això de l'OTAN ja no li interessa. 

Quina vergonya de gent, tots plegats. Gent de Panem. Imatge i superficialitat, interessos particulars i cinisme. Compromesos només en la defensar dels propis privilegis, i que si per a fer-ho han de jugar el paper més ridícul de la peli d'Austin Powers, aquí els tens. Amb il·lusió, com deia aquell.

dissabte, 16 de juliol del 2022

Revolta a Europa?

 Què passa a Europa?

HI ha revolta a Itàlia: el parlament italià porta tres dies encerclat per manifestants. 

Busqueu-ho a Twitter. No ho trobareu a gaires llocs més:

 

 

 Als Països Baixos, els pagesos s'han revoltat contra les normes de la UE que els obliguen a ser "ecològics":

 


La revolta dels pagesos no és només als Països Baixos. S'hi han afegit els pagesos alemanys. A Polònia i Itàlia, també hi han moviments de protesta. Feu una cerca a Twitter: https://twitter.com/search?q=pagesos%20alemanys&src=typed_query&f=live

No és només una revolta de la pagesia:

 

No se'n parla gaire, per no dir gens, als mitjans "oficials". Quan se'n parla és per suggerir que es tracta de moviments recolzats per l'extrema dreta. És possible. Però sí se que una cosa que sap fer molt bé l'extrema dreta és capitalitzar el descontentament i la ràbia de la gent, sobre tto quan aquesta ràbia i aquest descontentament venen de suposades polítiques d'esquerres, o de solidaritat. Amb això no estic justificant res. Però sospito que hi ha un problema de fons molt greu i sí, és possible que l'extrema dreta ho aprofiti.

Bé. Tal com ho veig jo, el que passa a Europa, Catalunya inclosa, és que la gent, els que en èpoques glorioses ens autoanomenàvem classe treballadora està veient com s'empobreix a un ritme vertiginós. Estem veient com el miratge de la democràcia s'està esvaint de forma accelerada. Estem constatant que les institucions europees són finestretes preferents per a lobbies de tota mena. Corrupció subtil a les altes esferes. Ens estem adonant que ens han tractat com un ramat, que se'ns ha vaccinat a l'engròs, igual com es fa a les granges de porcs, i que ja no som ciutadans sinó una barreja entre productes i ma d'obra barata. Observem també, com se'ns ha ficat a una guerra amb Rússia sense que ningú hagi tingut la més mínima oportunitat, ni tan sols, de preguntar per què. I d'aquesta guerra n'està sortint encara més pobresa, més pèrdua de drets i més repressió a la dissidència. 

A Catalunya, aquests atemptats contra  la gent s'afegeixen a la lluita per l'alliberament nacional,  Ens agafen en un moment en que els lideratges del país són particularment mediocres. Ens agafen en un moment de desconcert, de desencís i de desconfiança envers aquests lideratges mediocres. Potser per això aquesta calma sorprenent. Aquesta actitud d'aguantar els cops i qui dia passa any empeny. però la benzina, l'electricitat i l'IPC està pujant a un ritme que fa que cada dia més gent sigui pobre. Cada dia més gent ha de fer cues per recollir menjar. Cada dia més gent, que treballa quaranta hores, amb extres, a la setmana no en té prou per arribar a final de mes. 

Desitjo de tot cor que la revolta arribi. Que fem fora a aquests ufans i superbs que ens fiquen en guerres, que ens volen pobres i humiliats. Que morin els mals governs. En particular el nostre. Ens cal tornar al carrer. Sense excuses. Que s'alci Europa, i Catalunya també, que ha de tornar a ser rica i plena. Un altre món és possible i ha de ser de la gent, de la classe treballadora. Nostre. Ens cal la revolta. Ens cal la revolució social a tota Europa.

dilluns, 1 de novembre del 2021

Viure, lluitar, desertar.

 Les meves ocupacions personals fan que cada com em sigui més difícil disposar del temps necessari per a escriure al blog. Avui trobo un moment. 

En algun moment des de que tinc aquest blog, dedicava temps a escriure sobre l'actualitat, i en feia un seguiment, En els moments de més activitat arribava a escriure, gairebé, un post diari. Avui estic molt llunys d'aquelles ràtios i l'actualitat em sembla menys urgent, menys atractiva que fa uns anys Em cal més temps per metabolitzar les notícies i moltes d'elles se'm passen sense ni tan sols haver-me'n adonat que es produïen.

He passat l'octubre sense escriure. Tot i que hi ha una data tan assenyalada com el primer d'octubre. Aniversari i commemoració del referèndum d'autodeterminació que ens va portar a una proclamació de la República catalana, tot i que immediatament suspesa en un gir del que, a dia d'avui, encara se'n paguen les conseqüències. No defensar la República va ser una decisió que mai sabrem si va ser encerada o no, Només sabem que no vam fer-ho. El nostre present és conseqüència directa d'aquella decisió.

Però fa un mes just del primer d'octubre. Avui es parla de la COP26. La nova cimera contra els efectes del canvi climàtic. L'experiència de cimeres anteriors només pot portar al més profund dels pessimismes. Vivim en un món que menteix, i es menteix.Un món de postureig. D'imatges. Un món impostat. Un món on es fa una cimera per recordar-nos a tots que només tenim aquests planeta per a sustentar la vida humana. Una cimera que parla de solidaritat, de responsabilitat, d'unitat planetària... Però el fet és que avui, els pressupostos de defensa de, essencialment, tots els països del món, són la partida més alta de cada pressupost. Els diners que avui es destinen a comprar armes, a preparar la guerra, contra la resta de la humanitat són infinitament més quantitat que els que es destinen a lluitar contra el canvi climàtic, o a la vacunació als països que encara no han pogut posar ni la primera dosi de la vacuna contra el Covid19.

És un món en el que la imatge i la correcció política són el més important, si més no per al comú de la gent, que per les elits el més important segueix sent el que sempre ha estat: el propi benefici, el propi interès. Sospito que la imposició de la correcció política, de la supeditació a la imatge, a l'opinió pública (que no deixa de ser l'actualització a escala industrial del "què diran" de temps passats) és l'estratègia preferida per les elits per continuar mantenint el control, per a seguir fent que la gent compri allò que interessa a les elits, per a tenir als pobles callats i que no protestin ni es queixin, per a tenir-los fiscalitzats, autocensurats, espantats.

Un món en que els pobles, o molta gent si més no, ja els està bé aquest marc de correcció política que  els permet justificar-se i no haver de fer l'esforç de fer-se responsables. Obeir sempre és més fàcil que fer-se'n càrrec. Fer el políticament correcte és suficient per a no haver de fer res més. Ser políticament  correcte i seguir consumint igual o més, però ara productes amb bio, verd o green a l'etiqueta. Ser políticament correctes i comprar un cotxe híbrid, primer, i elèctric, després. Protestar pel dèficit d'infraestructures de transport públic, però no posar mai un peu a rodalies, ni per error, i demanar l'ampliació del Prat i els jocs olímpics al Pirineu. Tot és correcte políticament. Tot és bio. Tot és eco. Però, inexplicablement, o potser  no tant, la quantitat de diòxid de carboni a l'atmosfera continua creixent.

No ens en sortirem. Avui ho veig així. No mentre siguem sent esclaus de la correcció política que ens permet ser irresponsables. Còmodament irresponsables. Hedonísticament irresponsables.Vet aquí el problema. Confondre felicitat amb plaer. Menystenir la responsabilitat envers el altres, els deures envers els altres, l'esforç per l'acompliment dels deures i l'assoliment dels objectius. Primar, en canvi, els drets però, més que res, confondre els drets, que al final sempre es resumeixen en el dret a la felicitat, pel dret al plaer;  i a l'evitació de l'esforç entès com a patiment. Una confusió promoguda i reforçada per les elits.

Uns ens enganyen, i els altres es deixen enganyar. Perquè és més fàcil. Perquè gairebé ningú vol, en el fons, que les coses canviïn gaire. I encara algun s'estranyen de la deserció dels que s'abaixen del sistema, dels que se n'aparten. Ens diuen que aquesta dècada és l'última oportunitat per evitar el desastre  climàtic, i ens diuen, en veu més baixa que, en realitat, si avui mateix deixéssim d'emetre gasos d'efecte hivernacle a l'atmosfera, la mateixa inèrcia atmosfèrica ja faria inevitable als propers anys un escalfament prou perniciós per a les societats humanes. En realitat, el partit està en temps de descompte. Estem perdent. Ni tan sols podem empatar. A l'únic que podem aspirar és a maquillar el resultat. Però ni això podrem fer.

L'estratègia dels estats? inventar un relat. Ministeris de transició. Productes bio, eco i green de tota mena, més cars. Talls, des-abastiment del qual n'és culpable un enemic exterior i insolidari. Pèrdua de drets de la majoria en nom d'una seguretat que no només considera enemics a altres països, si no que troba enemics a la mateixa societat, i al mateix planeta, a la mateixa natura, que esdevé enemiga, ja sigui en forma de pandèmia, de volcà, de terratrèmol, de tsunami, o de sequeres persistents o tempestes violentes. La culpa és del "canvi climàtic", un monstre que ha aparegut del no res.

Desertar tampoc és una opció, tot i que certament puc entendre-la (i potser compartir-la!). Però no és una opció perquè el desastre és global. Com aquesta aquesta gran apagada que ens vaticinen i que, en realitat, no és més que la constatació de la immensa debilitat d'un sistema podrit que, malgrat tot, aprofita fins i tot l'amenaça del propi col·lapse per a espantar una mica més, per a sotmetre una mica  més, als seus súbdits.

No hi ha gran cosa a fer. Cadascú al seu petit camp de batalla hauria de fer un trinxera i resistir, consumir molt menys, coordinar-se amb d'altres resistents en cooperatives de tota mena. fer-se responsable, informar-se, compartir, denunciar, lluitar.

Un altre món és possible. Ja no serà el món bonic que podia haver estat però, si més no, encara ha de poder ser un món habitable, agradable i divers per a nosaltres mateixos i per als que ens seguiran. Però hem d'actuar, i no podem fer delegació d'aquesta responsabilitat. No podem desertar.

Si vols la felicitat, has de ser responsable i mesurat. Epicuri. Si més no, has de poder sentir-te satisfet per haver fet la teva part. Estoic.  El que és segur que si la teva vida  només és una cerca del plaer -hedonisme- no ho aconseguiràs. Et saturaràs. Et desesperaràs. El més trist: hauràs estat un inútil, i en seràs conscient al pitjor moment, quan t'arribi l'hora.


dilluns, 31 de maig del 2021

Agenda 2030, decreixement i independència

La identitat catalana, la nació catalana, Catalunya només sobreviurà si l'estat espanyol desapareix. La història, des de molt abans de 1714, però, en particular després d'aquesta data, no ha fet més que evidenciar-nos-ho.

És una lluita per la supervivència. La nostra, o la del nostre enemic. La independència de Catalunya representa, de forma inevitable, l'esfondrament de l'estat espanyol. La nostra independència és la seva destrucció. No acopnseguir-ho significarà l'assimilació. Aquest cop sí. Perquè aquest cop no lluitem només contra un estat que ens vol canviar la identitat. Ara, a més, hi ha un sistema que des de ben petits perverteix el concepte de llibertat per a reduir-lo a la "llibertat de consum", un sistema que diu que "llibertat" és "poder triar què comprar i què consumir". L'aliat de l'estat és el consumisme.

Tenim, però, una finestra d'oportunitat: els decreixentistes tenien raó.

Era lògic. Els decreixentistes ja fa força anys que ens diuen que hem de deixar de consumir. Que només tenim un planeta. La sobre-explotació dels recursos, el malbaratament d'energia, aliments, minerals. La destrucció d'espais naturals i ecosistemes, les emissions de gasos d'efecte hivernacle i el canvi climàtic que estan produint... tot plegat ens condueix al desastre. L'Agenda 2030 de la que cada cop se'n sent i en sentirem a parlar més i més no es una altre cosa que un decreixement conduit per les elits.

Els decreixentistes ens deien: «Hem de deixar de consumir. Hem de decréixer. Si no controlem de forma autogestionada el nostre decreixement, ens "decreixeran" per la força». Estem en aquest punt. Segurament no podíem fer-ho. No estàvem preparats. No teníem prou informació. No ens ho crèiem. Anava en contra del que ens havien ensenyat des de ben petits. Deixar de consumir? esteu bojos? El cas, però, és que les elits sí que ho sabien. Ho han sabut sempre.  S'han preparat. Han reforçat les seves posicions i han traçat un pla. I ens decreixeran. Es diu Agenda 2030.

L'Agenda 2030 és el pla que s'ha presentat. Ja fa uns anys que aquest pla està en marxa. És un pla amb incoherències brutals i contradiccions flagrants. És un pla per assegurar que les elits seguiran sent les elits. I que la reducció del consum castigui el mínim possible els comptes de resultats de les elits. Fins i tot, ja n'hi han que es preparen per a ser els guanyadors del decreixement i, en aquest ambient de reducció del consum, volen crear les indústries del "desenvolupament sostenible".

El "desenvolupament sostenible" és, en definitiva, el decreixement controlat per les elits.

Quina és la finestra d'oportunitat?  que el decreixement, per molt que estigui gestionat per les elits, és decreixement. És reducció del consum. El decreixement és incompatible amb la idea que la llibertat és "llibertat per triar què comprar o què consumir". Aquesta "llibertat" quedarà limitada per preus prohibitius, per l'empobriment progressiu però molt sensible de la majoria de la població del primer món. Empobriment entès amb els paràmetres actuals. Està clar que aquest escenari condueix a les revoltes, el que em fa pensar que per evitar-les serà necessari reformular conceptes com llibertat, riquesa i pobresa, responsabilitat col·lectiva, identitat, democràcia.

La pandèmia ens pot donar un idea de com serà aquest món en un decreixement liderat per les elits. Un món en el que les vacunes han estat escadusseres i s'han administrat per l'estat seguint una metodologia de racionament. Un món on l'estat decideix quina vacuna ha de posar-se el ciutadà, en un exemple paradigmàtic del que Foucault (i també Hardt i Negri) defineix com Biopoder. Un món amb accés limitat al consum, un món hipermediat, tant en el sentit de l'omnipresència d'Internet, com en el de l'omnipresència d'agents intermediaris i de tercers.

Un món en el que ja no és veritat que "llibertat" sigui "llibertat de comprar o consumir el que vulguis". Un món que necessàriament demana una reflexió sobre el contracte social que bescanvia llibertat individual per zones de confort i "llibertat de consum".

La finestra d'oportunitat és aquesta reflexió.

Pot sortir malament. Correm el risc que el resultat de la reflexió sigui, precisament, cedir encara més llibertat individual a canvi de més zones de confort i el manteniment d'una reduïda "llibertat de consum", com si aquest fos el bé més preuat en un món on el consum decreix. Pot ser que la reformulació de llibertat i democràcia ens porti a un plantejament semblant al de Xina. Pot ser que la identitat nacional, sexual, cultural... esdevinguin un article més de consum. un intangible que es pot comprar i vendre, però sense més fons que el preu que el mercat li atorgui, potser en forma de likes a xarxes socials.

També pot ser que abans no siguem engolits per aquest món en decreixement que ens preparen les elits, tinguem un moment de lucidesa i ens adonem que encara som a temps de l'autogestió. Encara som a temps de decidir com decreixem. Encara som a temps de decidir com ens organitzem per fer front als reptes del canvi climàtic, encara som a temps per organitzar la defensa enfront aquest decreixement liderat per les elits. Un decreixement en el que nosaltres decreixem i son més pobres, i ells creixen i són més rics.

L'Agenda 2030 la lideren els estats. A Catalunya, la implantació de l'Agenda 2030, a hores d'ara depèn de l'estat espanyol. No cal ser massa espavilats per saber que aquest decreixement forçós el pagarem els països de llengua catalana. No cal ser massa espavilats per saber que el deute de les ajudes europees, deute que caldrà tornar, amb interessos, el pagarem catalans, balears i valencians. No cal ser massa espavilats per saber que el deute ja existent, i monstruós, de l'estat espanyol el pagarem Catalunya, País Valencià i Illes Balears. No cal ser gaire espavilats per saber que la corrupció sistèmica de l'estat espanyol la seguirem pagant nosaltres. Tot aixo ho pagarem nosaltres perquè ja ho estem pagant.

Catalunya, País Valencià, Illes Balears només sobreviurem si l'estat espanyol desapareix. Tinc aquesta certesa: la nostra supervivència depèn de l'extinció de l'estat espanyol. O som independents o serem assimilats i desapareixerem com a identitat, cultura, llengua i nació. 

 La llibertat, la nostra llibertat, és molt mes que la "llibertat de consumir o comprar".

dissabte, 1 d’octubre del 2016

Conferència "Un nou paradigma econòmic per a una Catalunya sostenible" amb Jeremy Rifkin.

"Jeremy Rifkin (Denver, Colorado, 26 de gener de 1945) és un sociòleg, economista, escriptor, orador, assessor polític i activista nord-americà. Rifkin investiga l'impacte dels canvis científics i tecnològics en l'economia, la força de treball, la societat i el medi ambient. Un dels seus llibres de més èxit i reconeixement és La fi del treball, de 1995" (de la viquipèdia).

Autor del ja esmentat "La fi del treball", però també de "L'era de l'accés", "L'economia de l'hidrògen" o, recentment, "La societat del cost marginal zero". Rifkin és una de les veus que escolten amb atenció els presidents dels EUA. Però no cal ser president dels EUA per escoltar-lo: les opinions i previsions de Rifikin sempre són interessants.

El passat 21 de setembre, al Teatre Auditori de Sant Cugat, Jeremy Rifkin va participar amb una conferència a l'acte "Un nou paradigma econòmic per a una Catalunya sostenible" organitzat pel Diplocat.

Un nou paradigma, segons Rifkin, que ha d'estar basat en el cooperativisme i la Internet of Things.

Vet aquí la conferència, i el debat que el va seguir (tots els videos de l'acte al perfil Diplocat de Vimeo).



dilluns, 29 de juny del 2015

impagament grec

Si no passa alguna cosa aquesta nit, demà el govern grec farà un impagament del deute.

És molt curiós com ha anat això, i diu alguna cosa de com funciona el món: Grècia no podrà pagar el venciment del deute perquè se li ha denegat un préstec. Correcte: Grècia anava a pagar un deute, amb un préstec.

Un cercle viciós de manual. Això és el que el govern grec vol trencar. Però no es pot fer sense temps per implementar canvis, mesurar-ne l'eficàcia, corregir-ne les desviacions, tornar a mesurar... Per a disposar d'aquest temps, Grècia necessita un nou préstec. Però no li ha estat concedit.  

I per què no li han concedit el préstec a Grècia? perquè a les condicions del préstec hi havien coses com "retallar pensions" o "pujar més l'IVA". Aquestes condicions són inacceptables per Syriza, el partit del govern grec. Tanmateix, Syriza ha decidit consultar als grecs, aquest proper diumenge, sobre les condicions proposades per la Troika (Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional). O sigui, si estan disposats a acceptar les retallades que demanen els creditors.

Què podrà més? la por i la rendició incondicional, i votaran que sí com els demana la mama Europa, que ja s'ho farà venir bé per a que això de l'impagament s'arregli, si més no, per ara; o l'emprenyamenta i la ràbia, i engegaran a la bruixa Europa a pastar fang votant que no?

Avui els bancs grecs no han obert. Només es podran treure 60€ per dia dels comptes. L'objectiu és impedir una fuita de capitals. Molts grecs temen que Grècia sigui expulsada de l'euro. La seqüència que els fa por és la següent: Es decreta el "corralito" (ja el tenim aquí); Grècia és expulsada de l'euro, d'Europa, i del sistema solar; els estalvis nominats en euros passen a nominar-se en dracmes; el govern grec, ja fora de l'euro, devalua el dracma, probablement de forma important;  es retira el "corralito". Quin és el resultat de la jugada? que els estalvis dels grecs s'han reduït  pel factor de devaluació.

En teoria, amb el dracma devaluat, Grècia tindria major facilitat per vendre els seus productes;  la inversa, l'accés als productes exteriors s'encariria notablement. Per una banda, això complicaria accedir a productes que no es fabriquessin a Grècia, potser tan estratègics o vitals com les medecines; per altra banda, això estimularia l'aparició d'una industria nacional que supliria, almenys parcialment, aquesta carència.

Ara bé, l'aparició d'una indústria nacional requeriria molta inversió però -vet aquí el problema més greu després d'un impagament-  Grècia no tindria accés als mercats de deute internacionals. És dir: ningú prestaria diners a Grècia, o ho faria amb uns interessos desorbitats.

Sense inversions no es podrà substituir el que es deixi de comprar a l'estranger. Encara més: sense inversions la indústria grega probablement tampoc serà capaç d'aprofitar l'avantatge d'un dracma devaluat. De fet, és probable que la indústria grega acabi caient en mans estrangeres.

Tanmateix, devaluar el dracma seria inevitable. No fer-ho seria pitjor: no podrien aspirar ni a ser comprats.

No és cap broma. Els grecs patiran molt. Escassedat de productes, increment de l'atur... Això es traduirà en emigració, inseguretat social... i ves a saber què més. Tant de bo que m'equivoqui.

L'impagament grec tindrà conseqüències. Quines? es fa difícil de dir, o potser  no tant. Sabeu qui són els PIGS? Dons bé, de l'ofensiu acronim per referir-se a les economies del sud de la UE -Portugal, Italy, Greece i Spain- resulta que ja tenim la primera baixa, o víctima. La següent podria estar a la península ibèrica.

Mentrestant, a Espanya, seguien construint AVES al no res, i deixant de construir corredors mediterranis. I una casta política corrupta seguia sistemàticament saquejant l'erari públic, o repartint-se empreses entre els amiguets...

Però tranquils tots, que Rajoy i De Guindos diuen que això de Grècia no afectarà l'estat.

Ara sí que estic cagat.

dimarts, 10 de març del 2015

Petita guia d'autodefensa laboral per a precàries

Avui em venia de gust presentar un text que crec que és molt interessant: la "Petita guia d'autodefensa laboral pera precàries".

Es tracta d'una guia que va editar la CGT de Catalunya el passat juliol i que, com indica el títol, pretén recordar als treballadors en condicions de precarietat que, malgrat tot, tenen drets laborals i que, en algunes ocasions, la llei els empara.

És un text necessari perquè la precarietat és allà fora i no són pas pocs els treballadors que hi estan atrapats. Tots coneixem gent amb contractes de precarietat i alguns d'aquests encara es consideren afortunats per tenir feina.

És una situació terriblement injusta que cal capgirar entre tots, però que ni s'aconseguirà fàcilment ni aviat. Els primers interessats en defensar-se ells mateixos són els treballadors, siguin precaris o no. Aquesta guia ofereix això, amb un llenguatge planer i directe fa el recordatori dels drets, i d'opcions d'actuació per a defensar-los.

No és la guia definitiva, però no està gens malament per començar. Hi han massa treballadors que ignoren gairebé completament que tenen drets i poden exercir-los. Caldria demanar-se com és que tants i tants joves acaben la seva etapa formativa ignorant-ho gairebé tot sobre els seus drets laborals.

I ja per acabar, el que definitivament em va motivar a dedicar un post (cosa que faig avui) a aquesta guia va ser la seva introducció:

EL PER QUÈ D’AQUESTA PETITA GUIA D’AUTODEFENSA LABORAL

Aquest document ha estat confegit amb la intenció de ser una eina útil per a l’organització de base i per a la lluita dels treballadors i les treballadores,‭ ‬destinat especialment a aquelles que prestem els nostres serveis laborals en condicions més precàries,‭ ‬és a dir,‭ ‬en realitat,‭ ‬a aquelles persones que actualment constituïm la majoria de la classe treballadora al nostre país.‭ ‬Amb aquesta petita guia volem que pugueu tenir a mà alguns recursos que us permetin orientar-vos a l’hora de defensar els vostres drets i el de les vostres companyes de feina.

Òbviament,‭ ‬aquestes pàgines no us solucionaran tots els problemes amb els quals haureu de bregar a la feina,‭ ‬però sí que us aportaran una mica de llum en aspectes que potser desconeixeu,‭ ‬i que us poden ser d’utilitat a l’hora de fer front a les arbitrarietats de l’empresa.‭ ‬Ras i curt:‭ ‬L’objectiu és que tingueu algunes pautes clares per a no anar venuts davant l’empresari.‭ ‬Nosaltres molt sovint cometem l’error de no conèixer prou bé els nostres drets,‭ ‬ni els límits on podem situar la ratlla que els nostres caps no poden traspassar.‭ ‬Ells,‭ ‬en canvi,‭ ‬se les saben totes,‭ ‬fan un ús extensiu quan els convé del xantatge emocional i del maltracte psicològic i,‭ ‬a més,‭ ‬tenen sempre a l’abast de la mà l’arma definitiva:‭ ‬El recurs a l’acomiadament o a la no renovació del contracte‭ (‬allò de‭ “‬si no t’agrada,‭ ‬ja saps on tens la porta‭”)‬.‭ ‬Volem que aquestes pàgines us puguin servir per a equilibrar aquesta situació,‭ ‬tot fent-vos conscients que hi ha vies segures per a plantar cara,‭ ‬més de les que potser us imagineu,‭ ‬i que hom pot,‭ ‬si les aprofita,‭ ‬doblegar la voluntat de l’empresari.

Si bé és cert que les reformes laborals que s’han anat aprovant durant les últimes dècades han anat configurant un marc de relacions laborals cada cop més desregulat i amb una legislació que ens ofereix cada cop menys garanties,‭ ‬és important estar assabentada d’algunes de les armes que encara ens ofereix la legalitat per a plantar cara al poder dels patrons.‭ ‬És per això que aquesta guia posa l’èmfasi,‭ ‬en alguns dels seus apartats,‭ ‬en explicar elements de caràcter jurídic que és important conèixer‭ (‬què són els convenis col·lectius,‭ ‬la Inspecció de Treball,‭ ‬quins tipus d’acomiadament hi ha,‭ ‬etc‭)‬.‭ ‬Però no ens enganyem.‭ ‬Més enllà de les garanties,‭ ‬cada cop més minses,‭ ‬que ens ofereix la legislació,‭ ‬defensar els nostres drets a la feina és,‭ ‬bàsicament,‭ ‬una qüestió d’actitud.‭ ‬I en relació a aquest particular,‭ ‬cal tenir sempre en compte un seguit de punts:

- ‎ ‏La feina forma part de la vida.‭ ‬No s’hi val dissociar mentalment el temps que passem al curro del temps que passem a fora,‭ ‬com si una cosa i altra no tinguessin res a veure.‭ ‬Aquest és un mecanisme psicològic que convé evitar.‭ ‬Molt sovint ens trobem companyes precàries amb una gran activitat militant fora de la feina‭ (‬per exemple,‭ ‬en moviments socials,‭ ‬assemblees de barri,‭ ‬etc‭)‬,‭ ‬però que tenen,‭ ‬en canvi,‭ ‬un comportament absolutament submís dins d’aquesta,‭ ‬i només cerquen‭ “‬no complicar-se la vida‭” ‬durant la seva jornada laboral.‭ ‬Hem de tenir clar,‭ ‬però,‭ ‬que la feina és també un camp de batalla,‭ ‬tant o més important que qualsevol altre,‭ ‬ja que té una influència molt directa sobre la majoria dels aspectes de la nostra vida quotidiana.‭ ‬Canviar la societat en la qual vivim també implica canviar les relacions laborals‭ (‬que determinen els nostres horaris,‭ ‬els nostres ingressos,‭ ‬les nostres possibilitats d’oci i consum…‭) ‬No podem ser actius al barri,‭ ‬al centre social,‭ ‬a l’ateneu,‭ ‬a les lluites al carrer,‭ ‬i desactivar-nos un cop creuem la porta del centre de treball.‭ ‬Això és una anomalia,‭ ‬i és contraproduent per a nosaltres i per a les companyes amb qui compartim espai a la feina.

- ‎ ‏A la feina no s’hi val a fer l´orni.‭ ‬De fet,‭ ‬això és que li interessa a l’empresari,‭ ‬que totes les treballadores vagin a la seva,‭ ‬i ningú no es preocupi pel que li passa a les altres.‭ ‬Cal relacionar-se amb els companys,‭ ‬parlar-hi‭ (‬i no només de futbol,‭ ‬ni de si el cafè de la màquina és bo o dolent‭)‬,‭ ‬prendre-hi confiança.‭ ‬La majoria de les empreses tendeixen a crear múltiples barreres psicològiques en la ment de les seves treballadores,‭ ‬barreres que cal trencar.‭ ‬Cal interessar-se per les condicions de treball d’aquelles que curren amb nosaltres,‭ ‬per la feina que fan,‭ ‬si estan a gust o no,‭ ‬si tenen els mateixos problemes que tu o en tenen uns altres,‭ ‬si a la seva nòmina els consta una altra categoria laboral diferent a la teva,‭ ‬malgrat que feu la mateixa feina…‭ ‬Només teixint vincles de solidaritat mútua,‭ ‬de comunicació horitzontal entre vosaltres,‭ ‬trencant les línies de jerarquia que us imposarà l’empresa,‭ ‬és com podreu articular respostes de caràcter‭ ‬COL·LECTIU.‭ ‬I la solució al teu problema‭ (‬que més sovint del que penses serà un problema compartit amb molta altra gent‭) ‬passa la immensa majoria de vegades per això,‭ ‬per donar-hi una resposta col·lectiva,‭ ‬entre totes,‭ ‬no pas per buscar-se la vida individualment.

- ‎ ‏Cal mirar més enllà de la teva màquina o del monitor del teu ordinador.‭ ‬L’organització del treball en moltes empreses ens atomitza,‭ ‬ens aïlla i fa que tinguem una visió parcial de com funciona tot plegat.‭ ‬Això ens fa més febles.‭ ‬És bo adquirir una visió global,‭ ‬que no es limiti exclusivament a les tasques que tens assignades.‭ ‬Fixa’t bé com funciona l’empresa,‭ ‬en conjunt,‭ ‬quina és la seva estructura,‭ ‬els noms dels responsables…‭ ‬Interessa’t per com s’organitza el treball,‭ ‬el teu i el dels companys,‭ ‬quins departaments hi ha,‭ ‬quins torns,‭ ‬quines línies jeràrquiques…‭ ‬I si pots,‭ ‬fes-te esquemes de tot plegat,‭ ‬et podran ser molt útils.‭ ‬El coneixement és poder,‭ ‬l’empresari ho sap prou bé.‭ ‬Hem de tenir-ho també nosaltres en compte i evitar viure en la inòpia i en la ignorància de tot 
allò que ens envolta en el nostre entorn laboral.

- ‎ ‏L’empresari no és el nostre amic,‭ ‬ni tampoc ho són els nostres caps directes,‭ ‬encara que puguem tenir‭ “‬bon rotllo‭” ‬amb ells a nivell personal.‭ ‬Hem de tenir clar que els interessos de l’empresa no són els nostres,‭ ‬i no ser ingenus pel que fa aquest particular.‭ ‬Potser el teu cap és un paio simpàtic,‭ ‬potser sou del mateix equip de futbol,‭ ‬potser us agrada el mateix tipus de música.‭ ‬Però no t’equivoquis,‭ ‬si te la pot fotre te la fotrà,‭ ‬si ha de triar entre la seva conveniència‭ (‬o la de l’empresa‭) ‬i la teva‭ (‬o la de la gent que treballa amb tu‭)‬,‭ ‬no ho dubtarà ni un sol moment.‭ ‬I no et deixis menjar l’olla amb coses com ara‭ “‬el que és bo per a l’empresa és bo per a les treballadores‭”‬,‭ ‬perquè no és cert.‭ ‬No et deixis enganyar i sigues murri,‭ ‬molt murri,‭ ‬perquè ells se les saben totes,‭ ‬i nosaltres hem d’actuar en conseqüència.


Un agraïment a la CGT per aquesta guia.

Els enllaços:

A l'article de la web de la CGT en que presenten la guia

Al PDF de la guia per centres de treball.
A la versió per a moviments socials.

Per llegir, compartir i posar en pràctica.

Si lluites pots perdre. Si no lluites estàs perdut.

diumenge, 6 d’octubre del 2013

Stop CASTOR!

A veure si ho he entès: ACS (el grup del Florentino Pérez) no anava molt bé de calés, i es van treure de la màniga el projecte d'un gran dipòsit subterrani de gas, aprofitant el forat deixat per una antiga explotació petrolífera. Enagas, privada, ex-pública, en mans d'amics del PP, paga a ACS una morterada fer condicionar i explotar aquest dipòsit.

En realitat, NO cal aquest dipòsit de gas. El subministrament de gas està garantit pel gasoducte que porta gas algerià. Les reserves de gas disponibles actualment a l'estat tenen capacitat fins a 20 dies. Però el fan.

Els actors, doncs, són "empresaris" del BOE, PPerus i similars.

Llavors resulta que van a Tarragona i  la conselleria i els pobles on han de fer les obres els demanen estudis geològics. Els senyors aquests no estan per perdre el temps i sí per a fer molts quartos, opten per anar una mica més al sud, on els pobles demanen els estudis, però la conselleria, propietat del govern amic del PP, i obeint ordres de Madrid -és el que té ser una delegació territorial- no posa pegues ni demana estudis geològics.

I es posen a fer obres i injecten gas al forat subterrani. A una zona on tenen mancança d'infraestructures bàsiques, com una depuradora, han anat, en canvi, ben de pressa per a servir als seus amics i injecten el gas. Oh, sorpresa, resulta que comencen els terratrèmols. No hi han víctimes ni danys materials. Però l'ensurt dels veïns no se'l treu ningú; i ningú pot dir que un terratrèmol més fort no es pugui produir.

Bé, com que hi ha alarma social i, com que resulta que, realment potser sí calia haver fet l'estudi geològic i que els veins de la zona estan sensibilitzats pel maltracte que reben amb les infraestructures, s'aturen les obres. Els terratrèmols no s'han aturat encara, però. És el que té jugar amb un subsol que no controles.

En aquestes estem. No fa res que hi hagi una central nuclear no gaire lluny d'aquest dipòsit, ni que l'experiència de Fukushima sigui recent. Jugar amb falles geològiques submarines al davant de centrals nuclears sembla una broma de molt mal gust.

Però és que aquí hi havia la possibilitat de fer un bon negoci i solucionar algun maldecap econòmic d'amics del PP i s'ha fet. Menystenint completament l'impacte ambiental (això no s'ho plantegen mai) i la seguretat dels habitants de la zona (això mai havia estat un problema però no ho deien. La novetat d'ara és que no els fa res que es vegi que la seguretat dels veïns se la pela) i  les necessitats i mancances reals de la zona.

Menystenint, i això és més bèstia, informes geològics que advertien que aquesta situació podia produir-se.

Bé, doncs, una altre mobilització amb la que cal solidaritzar-se. Un no sap si els del PP han decidit, definitivament, treure's la careta i martiritzar les terres de parla catalana de  forma sistemàtica, o només és casualitat, però Déu n'hi do com estan escalfant al personal. A Catalunya, per descomptat, però també a Balears, i ara al País Valencià.

Fan i desfan les lleis per afavorir els seus interessos particulars. I amb la seva ambició sense límits acabaran provocant una desgràcia.

Avui mateix s'ha fet una manifestació a Les Cases d'Alcanar per reclamar l'aturada definitiva del projecte de dipòsit subterrani. Prop de 6000 veïns s'hi han manifestat.

Pel tancament definitiu de Castor.






Per cert, i aprofitant que parlem de coses semblants (injectar fluids al subsol per a desmanegar-lo) també cal dir ben fort que:





dimarts, 6 d’agost del 2013

50000 nens amb dèficit alimentari per la pobresa familiar.

A força de repetir les paraules, aquestes es banalitzen, com "crisi".

Però la crisi, les causes que l'han provocat i, sobretot, les conseqüències que se n'han derivat, i els plans i les accions per sortir-se'n són tangibles. Colpegen durament, àdhuc amb brutalitat, als més dèbils.

50.000 infants catalans que tenen dificultats alimentàries per falta de recursos familiars.

És crític. Demana una solució urgent. Estem parlant d'infants.

Cal una solució ara. Aquesta solució no podrà venir de cap administració, avui sabem que els pressupostos de la Generalitat es prorrogaran i, per tant, seran de misèria. De l'estat encara menys. És el mateix estat que ofega l'economia de la Generalitat, i amb la forta sospita, gairebé la certesa, que és un ofec buscat.

Per tant, doncs, millor no esperar res de les administracions: una no té recursos; l'altre, que tampoc en té gaires, podria, fins i tot, veure bé situacions de pobresa que desestabilitzessin la primera.

Em demano si la situació de carència alimentària es dona arreu de l'estat. Probablement sí. Em demano també, si aquesta situació de carència alimentària en infants pobres és tolerable i quants diners caldrien per resoldre-la. Em demano també que fa l'estat gastant diners en la compra d'armament (BOE 27/juliol/2013). Potser és que volen envair Gibraltar? O, potser, com diuen a aquest article d'un diari escocès, Catalunya? Mentrestant, hi han 50.000 infants a Catalunya amb dèficit alimentari. Ves a saber quants arreu de l'estat. ¡Vaspaña, coño!

Organitzacions com Caritas, o el Banc d'Aliments, prou que ho saben que hi han nens amb dèficits alimentaris per causa de la pobresa. La solidaritat de la gent, canalitzada per associacions con les esmentades o la participació en actes i esdeveniments diversos està donant una certa resposta. Amb tot, 50.000 nens catalans pateixen dèficits alimentari per causa de la pobresa de llurs famílies. Amb tot, la pobresa s'estén.

Caldrà, doncs, més solidaritat, mes ajudes, més donacions, més treball voluntari... perquè cal parar aquest cop. Però no hauríem ni de perdonar ni oblidar. Aquesta crisi té unes causes. En aquesta crisi hi ha qui se n'està aprofitant. Hi han corruptes. En aquesta crisi l'estat s'ha posat de part dels banquers, de les energètiques i de la despesa militar, i en contra dels més pobres i dels més dèbils. En contra dels pobles, del català i de l'espanyol.

Cal donar una resposta i, si pot ser, aprofitar per aprendre alguna cosa nova: a viure sense dependre dels estats, de forma més autònoma i auto-gestionada, més democràtica i radicalment independent.

Ara toca ajudar i aprendre; i ni perdó ni oblit.

Un altre món és possible.

dijous, 20 de juny del 2013

Dret a saber

Fa pocs dies el PP va presentar oficialment la seva "no-campanya" pel No a la Independència.

Per descomptat, que és una gran i bona notícia. Finalment, tot i que dient que això no passarà mai (i jo crec que no arribarà a passar i que es farà la Declaració d'Independència abans) tant el PP com el sector unionista del PSC (o el PSOE-C)  han encetat la campanya pel NO. Amb la qual cosa de forma implícita reconeixen, primer de tot, que podrem triar.

És una encara més bona notícia perquè els arguments del No són molt fluixos i mal estructurats.

Per exemple, el PP ha presentat la campanya "dret a saber" en que "denuncia" la "mentida" del dèficit fiscal.

Primer de tot discuteixen si el dèficit és de 16.000 milions d€ o "només" de 750 milions d'€, i segon, contraposant aquest "dèficit" fiscal al "superàvit" comercial.

És veritat que el càlcul del dèficit fiscal, depenent del model de càlcul utilitzat pot admetre grans variacions. Tanmateix, la gran notícia és que el PP està reconeixent que hi ha dèficit fiscal. Gol en pròpia porta.

El cas és que aquest gràfic va provocar la resposta gairebé immediata de Xavier Sala i Martín en aquest apunt del seu blog

En resum,  va afegir al gràfic anterior la fletxa que faltava: lògicament, a canvi del "superàvit" comercial, hi han mercaderies i serveis que viatgen de Catalunya a Espanya per un valor equivalent.



No cal dir que, efectivament, Sala i Martín té raó. Quan es parla de comerç els productes i serveis tenen un preu, i es canvia valor per valor: tu em pagues tant i jo, a canvi, et dono un producte o servei d'un valor equivalent. O, si més no, el valor que tu estàs disposat a pagar. Per tant, valor per valor. És de primer de  comptabilitat bàsica. Allò del "deure" i  de l'"haver"

A més, tens el dret a deixar de comprar aquí per anar a comprar a un lloc més barat, o de millor relació qualitat preu, o simplement perquè t'agrada fer boicots.

No cal dir que, en canvi, el dèficit fiscal no el tries. No pots fer "boicot" a l'estat (a menys que siguis corrupte, és clar).

O sigui, si tant els molesta el superàvit comercial "català" la solució és ben senzilla i ja la coneixen i la practiquen amb alegria. Boicot. Boicot que, per cert, cada cop és més bidireccional.

Però és que a superàvit comercial "català" cal posar-li cometes a "català".

L'objectiu del comerç és el benefici: et venc alguna cosa a un preu determinat sobre el que obtinc un marge comercial. Obtinc un benefici. Hi ha, per tant, un benefici proporcional al superàvit comercial. Quin benefici? Fa de mal dir. Depèn de la bossa de productes i serveis venuts. N'hi han que tenen marges molt petits i n'hi han que els tenen molt alts. En general, però el benefici serà una fracció més aviat petita del superàvit.

Però hi ha un benefici. La pregunta que cal fer és: qui rep aquest benefici? doncs, evidentment, els propietaris de les empreses que han obtingut beneficis. que es reparteixen els dividends corresponents i que paguen (o haurien de pagar) imposts sobre aquests beneficis.

En tot cas els beneficis del superàvit comercial no se'ls reparteixen tots els catalans. Només els propietaris de les empreses que obtenen beneficis. No és, per tant, un superàvit comercial "català". És un superàvit comercial que beneficia només als propietaris de les empreses i als seus accionistes. Punt.

Per cert, abans que ningú em surti amb arguments de sopar de duro. Porto massa anys de congelació de sou com per escoltar sense emprenyar-me les estupideses sobre com la millora dels resultats de les empreses repercuteix en els treballadors. No repercuteix. La prova: els centenars de milers d'aturats del nostre país i la pèrdua constant de poder adquisitiu des de fa anys.

Tornant al que parlava,  també ens adonem d'alguna cosa sobre com pensen els del PP. Potser és que els treballadors catalans no ens mereixem ser considerats pròpiament catalans?  Potser és que per al PP només son catalans els empresaris i els accionistes de les empreses amb seu social a Barcelona? En tot cas, aquesta gent, suposadament, també deuen pagar imposts sobre aquests beneficis, no? llavors si l'estat ja pren la part que "li pertoca" del pastís, a què ve parlar de superàvits?

No serà, més aviat, que són els imposts, i no cap altre cosa, els que tenen sentit quan parlem d'estat?  i que són els imposts els que han de servir per crear infraestructures útils per a tothom, o per a la majoria? que han de pagar les pensions, les prestacions, la sanitat i l'escola pública... i l'estat del benestar. No són els imposts la forma principal de redistribuir la riquesa de l'estat? Com és que en en comptes d'això es destinen els imposts a pagar  AVEs cap enlloc, autopistes de pagament que no fa servir ningú, aeroports sense avions i milers i milers de "càrrecs de confiança" i endollats?

I llavors resulta que Catalunya, al País Valencià i les Illes Balears, comunitats totes elles que tenen uns índex d'atur brutals; resulta que deuen ser  també els "Països Rics" perquè són els principals contribuents nets.

El dèficit fiscal permet dibuixar el mapa dels Països Espoliats.

Els imposts  serveixen per redistribuir la riquesa ¿Com és que en aquesta "redistribució" n'hi han uns que sempre paguen i d'altres que sempre reben (infraestructures i prestacions) només pel fet de viure a la dreta o a l'esquerra del mapa  ?


Dèficit fiscal, senyors unionistes. Vol dir que amb els meus imposts, que me'ls cobren cada mes de la meva nòmina, es paguen coses que no serveixen pel bé comú, si no per inflar una capital imperial enmig de "la meseta", per fer una espanya radial que s'entesta en no construir  l'eix mediterrani que hauria de passar justament per la banda en vermell a la dreta del mapa de més amunt -quina casualitat- però que en canvi construeix una xarxa radial d'AVEs, i una xarxa d'aeroports inútils, cars de construir i més cars de mantenir, pe no parlar dels corruptes.

I parlen de superàvits comercials. Au va. Parlem de redistribució de riquesa. I aquí no hi ha cap redistribució. Aquí hi ha espoli. 

No és només que menteixin. És que, a més, ens prenen per enzes. Dret a saber, diuen. No et fot...

dissabte, 8 de juny del 2013

Rajoy treu pit... però seguim resistint.

Rajoy s'atreveix a treure pit i dir que "el pessimisme està de retirada". El motiu principal és el descens de l'atur registrat el mes de maig. Maig és un mes en que l'atur acostuma a baixar perquè és quan s'enceta la temporada turística d'estiu i cal molta ma d'obra. A més, el límit de dèficit s'ha relaxat.

Rajoy treu pit, però ni el factor estacional ni el factor dèficit han estat motivats per cap acció del seu govern. La temporada d'estiu és a l'estiu, i això no depèn de Rajoy. El límit de dèficit ve imposat des de Brussel·les, i això tampoc depèn de Rajoy.

En canvi, sí que depèn d'aquest personatge que es s'apugi l'IVA (diu que no i ens ho creiem, que mai ha mentit, oi?), amb la qual cosa tot serà més car i el turisme se'n ressentirà.I també depèn del mateix personatge relaxar el límit de dèficit per a les comunitats autònomes, que no ho ha fet. Ni parlar-ne del 2%. I també depèn de Súper Mariano reformar les pensions (perquè li en diuen reformar quan volen dir retallades?).

El que depèn de Rajoy no sembla influir gaire en la creació de llocs de treball, més aviat sembla que tendeix a destruir-los. Per això preocupa que "tregui pit". Els llocs de treball que s'han creat ho han estat, més aviat, malgrat el "gobierno".  Els treballadors, els petits empresaris, les famílies, els pensionistes... aguanten, lluiten, resisteixen... malgrat  les mesures del "gobierno".

No se si s'ha tocat fons. Tant de bo que ja no es destrueixin més llocs de treball. El que tinc clar és que si s'ha tocat fons, no és per rebotar cap a la superfície. És, més aviat, per romandre-hi una bona temporada.

Sona malament, però millor dir pel seu nom a què ens enfrontem.

Creuo els dits i que aquest octubre les anàlisis confirmin que, efectivament, s'ha toca fons.

Rajoy treu pit... Hem de seguir resistint.

dimecres, 1 de maig del 2013

Primer de maig. Reivindicació i Anàlisi.

L'u de maig és una jornada reivindicativa. És una data per recordar el sacrifici i la lluita de tants i tants treballadors al llarg dels anys per dignificar el treball i combatre l'esclavatge d'un sistema que reduïa, i redueix, els homes a objectes, a recursos, a despeses.

Ara i aquí, les reivindicacions de l'u de maig van en la direcció de la defensa dels drets socials conquerits al llarg dels anys. Els drets socials estan en reculada globalment.

Ara i aquí, a més, la crisi ha posat de manifest els molts anys de governs i  gestions ineficients i malgastadors, quan no directament corruptes, per part d'una casta amb noms i cognoms de polítics, empresaris, alts funcionaris, banquers... Aquests molts anys d'ineficiència, i depredació avui estan provocant  que aquests noms i cognoms, en un intent de mantenir els seus privilegis, accelerin i impulsin la  reculada de drets socials. Es tracta que uns que són rics i gaudeixin de posicions de poder, se n'aprofiten per blindar-se i seguir sent rics, o encara més rics.

L'explicació anterior pot semblar excessivament senzilla. Fin i tot infantil. Però és que trobo que, en realitat, és bastant senzill. Faria servir una paraula només: cobdícia. En el cas particular de l'estat espanyol crec que els darrers anys abans de la crisi es va viure una orgia de cobdícia.

La crisi es va desfermar. Ja portem anys de crisi patits. Aquesta ja està cronificada i es fa evident que el futur que ens  espera durant molts anys serà essencialment igual o pitjor que que estem vivint avui i aquí. Que els molts anys de depressió siguin només molts anys o, pel contrari, siguin molts i molts anys depèn que s'emprenguin canvis decidits  i amb la visió posada en el llarg plaç.

En el cas de l'estat espanyol -i Catalunya de moment, i espero que no per gaire temps, va inclosa al pack- segurament la crisi provocada per la cobdícia de la casta és el factor més determinant del malestar actual, però no és l'únic. La crisi global ha estat el desencadenant i, realment, acabarà sent l'autèntic factor determinant.

Per mi, aquest és, dels problemes centrals -N'hi han d'altres, com el financer, l'energètic o el climàtic- el més greu. En resum, cada cop fan falta menys recursos humans per produir més objectes de consum, o més serveis (Ja en parlava d'aquesta crisi en Jeremy Rifkin a "The end of work" al 1995). Cada cop calen menys assalariats. Cada cop calen menys hores de treball. Aquesta seria una gran notícia si no fos que el sistema remunera -amb factors correctors com el valor de la feina feta- de forma proporcional a les hores treballades. Per tant, qui treballa menys hores, o qui no treballa, no rep diners. Cada cop seran més els que es veuran abocats a aquesta expulsió del circuit econòmic treball-consum.

Per descomptat que el castell de naips de prestacions socials  que està muntat sobre la base del treball-consum cau quan la base es debilita.

És u de maig. Diada reivindicativa. Contra l'esclavatge a tants llocs del món on els treballadors no tenen drets. Contra les retallades avui i aquí. Sens dubte ha de tenir aquest to. Ens manifestarem per això. Però que la reivindicació, necessària, no ens faci passar per alt quelcom de molt més necessari: adonar-se de com s'està empetitint  el circuit treball-consum i que això impacta de forma dramàtica sobre el sistema. Quines implicacions té? Cal repensar seriosament el sistema i adonar-se que cal canviar-lo amb  urgència.

Finalment,  penso que voler donar respostes de manual, dels vells manuals, a aquest repte seria un greu error. Les formes de treball canvien i el circuit treball-consum tendeix fer-se més petit. Entre d'altres canvis no menys impactants. El nostre món canvia.

Existeixen esquerres i dretes o, si més no, principis ètics d'esquerres i dretes. La resposta que donem als canvis haurien d'estar inspirades en principis ètics, sens dubte, però, sobretot, hauran de tenir en compte les condicions de contorn. I la racionalitat. Cal ser rigorosos, humils i tenir una ment prou oberta per acceptar canvis. El que ve és desconegut. Els vells manuals no serveixen.

El món esta canviant.

dissabte, 27 d’abril del 2013

Atur

Cadascú sabrà què vol dir crisi per a ell i els seus. A l'estat espanyol, crisi, per a més de sis milions de persones, és sinònim d'atur.

Cada aturat sap què vol dir per ell aquesta situació, amb quines forces s'hi enfronta, amb quins recursos, amb quines esperances i amb quines pors. Les situacions personals són diverses.

Després d'anys de crisi, però, les paraules s'acaben. Si en algun moment es va presentar l'atur  com "un drama" o, més fort, com "una tragèdia", avui, en canvi, amb sis milions d'aturats a tot l'estat, la lectura ha de ser crua. La "tragèdia", en qüestió ja no és la història d'un familiar, o d'un conegut. Avui és la història de cadascú.

Perquè potser avui tu ets a l'atur. O perquè potser avui no ets a l'atur, però, senzillament, la percepció és que pots ser-hi en qualsevol moment.  La percepció és que cap feina és "segura". L'atur ja no és "un drama" o "una tragèdia". És crònic i el patim tots de forma directa o indirecta.

Ara tots podem transitar tard o d'hora, per la manca de feina i ingressos, si és que no ho estem fent ja. Encara més, pot ser que la manca de feina i ingressos sigui el que ens toqui viure per molts anys. Aquest article de Gurusblog ho presenta, cruament, amb un gràfic.

És una fase nova de la crisi. En aquest moment ja no té sentit demanar-se quan acabarà la crisi. La crisi, amb un 27% d'atur o sis milions d'aturats al conjunt de l'estat, es quedarà molts anys.  Potser es deixarà de destruir ocupació l'any que ve, o l'altre, però el paisatge després de la batalla serà de devastació. A l'estat, com deia un titular de diari, ja "només" treballen uns setze milions de persones. El sistema està, doncs, col·lapsat.

Toca refer i aquesta és la bona notícia. La mala notícia és que hi ha el dubte important i raonable que es tinguin prou forces per fer un sistema nou bastit sobre principis més ètics i racionals. Les dificultats a superar seran extraordinàries. Començant, segurament, pel fet que avui el desig, la voluntat majoritària, deu ser tornar a un món d'aparent abundància com el d'abans de la crisi. Un desig que, d'altra banda, està alineat amb el de la majoria de les elits, que ho són precisament perquè el món és com és, i ha estat com ha estat.

A Catalunya ens hem agafat al procés d'independència i això és bo. Gaudim del privilegi d'una il·lusió col·lectiva i d'un projecte comú engrescador. Un projecte que ofereix, ni més ni menys, que refer un país sobre principis ètics i racionals.

La dificultat, però, no serà tant l'oposició a aquest procés per part de l'estat espanyol, o per poders fàctics d'origen divers.

No. La dificultat principal serà la devastació que ja ha provocat la crisi i la que encara ha de provocar. Cal dir molt clar que la independència, per ella mateixa, no solucionarà el fet que a Catalunya avui hi han més de 900.000 aturats. Passar de més d'un 24,53% d'atur a Catalunya, a xifres similars a la mitjana europea costarà molts anys.

La convergència amb Europa serà molt complicada. Amb independència o sense. Amb la independència cal pensar que podria destinar-se una major despesa a inversió pública, aquest cop en infraestructures útils amb un retorn estudiat i analitzat amb criteris objectius: per exemple, tram català del corredor mediterrani; desdoblament de determinats trams de carreteres; construcció de línies de ferrocarril per a mercaderies i passatgers, com l'orbital o les línies des de la Pobla de Segur cap a Andorra i Puigcerdà; o el  reacondicionament i desdoblament de línies de tren malmeses i antiquades, com la de Vic - Ripoll - Puigcerdà. O una nova política encaminada a obtenir la sobirania energètica... tantes coses. Però en cap cas es podrien encetar aquests treballs immediatament. No mentre la llosa del deute segueixi allà.


D'altra banda, i si Europa ja no és on convergir? ¿I si fos que ens trobem amb la mateixa paradoxa d'Ortega y Gasset que pretenia europeïtzar Espanya i llavors va esclatar la guerra mundial? El model que propugna la UE és cap a on volem anar? De debò que volem entrar en aquest joc?

Quin model volem? Quin model tenim ara? Com el canviem?

Un altre món és possible.

dilluns, 25 de març del 2013

Llibre llegit: "32 tendencias de cambio (2010-2020)"

Tot just he acabat de llegir un petit llibret escrit al 2010: "32 Tendencias de cambio (2010-2020)" de Juan Freire i Antoni Gutiérrez-Rubí (http://www.laboratoriodetendencias.com).

Presentaven el que fa tres anys es pensava que podrien ser motors de canvi i els eixos mateixos del canvi: tecnologia, smart-cities, xarxes socials, Internet 2.0, cloud computing, realitat augmentada, crowdsourcing i noves formes d'organització empresarial, noves formes de participació a la política ...

És molt interessant veure com algunes de les tendències apuntades efectivament estan essent motors de canvi i com d'altres, en canvi, encara es veuen molt llunyanes. Per exemple, resulta curiós rellegir aquest llibre del 2010 avui, al 2013, i adonar-nos com es dedica un capítol complet ales Smart Cities, però sense fer servir aquesta etiqueta que avui sona amb força, i que fa tres anys potser encara ni s'havia encunyat el terme. Ens dona una idea de la velocitat dels canvis al nostre món.

Encara és més interessant confrontar aquestes tendències de canvi amb altres realitats antagòniques, que també són forces de canvi, com les que apuntava Santiago Niño Becerra el passat dimecres al Singulars.

I és que més que el triomf d'unes sobre les altres, el motor del canvis vindrà de la hibridació i la mescla d'aquestes forces antagòniques.

Segurament la societat dels tres terços que plantejava Santiago Niño Becerra no és tan allunyada de la que avui mateix es la societat de l'estat espanyol, amb un 25% de població activa a l'atur, amb més de la meitat dels treballadors en actiu amb salaris mileuristes o submileuristes; i amb una legislació laboral que s'ha reformat en la direcció que apuntava Santiago Niño de facilitar a les grans companyies transnacionals el reduir les seves plantilles i augmentar les hores de treball dels perfils més productius i eficients.

Tot això en un marc on, efectivament, les grans estructures d'estat perden pes per cedir-lo a les grans corporacions per una banda i a les ciutats, ciutats estat, amb hinterlands ben definits, com podria ser el cas de Barcelona i Catalunya i més enllà, cap al nord i cap al sud. coordinat en un clúster de ciutats especialitzades en sectors que pot anar de Tolosa de Llenguadoc a València. Ciutats que hauran de ser més democràtiques i intel·ligents, Smart Cities.

I tot això dins de nous models de participació democràtica i política, molt més propera i, comparteixo, allunyada de les formes tradicionals de partits.

Tot plegat un moment de canvi. En molts terrenys. El procés d'Independència de Catalunya, com el d'Escòcia,o Flandes, cal situar-lo en aquest moment de reorganització, també de reorganització social, política, de consum i de producció, en un marc d'escassedat energètica i de recursos, i d'ineludibles reptes mediambientals. En resum, un llibret per al debat. El podeu descarregar en PDF o en EPUB de la web de Gutierrez Rubí. Es llegeix ràpid. Fa pensar. Recomanable, també i encara avui, al 2013, quan algunes aquestes tendències que s'apuntaven el 2010 ja es poden veure i palpar. Quines tendències afegiríem a una nova edició? quines trauríem o retocaríem?

dissabte, 23 de març del 2013

Santiago Niño parla del futur al Singulars de 20/03/2013

És un fet que crec que cap dels habituals del Singulars negarà que, a vegades, sembla que a Jaume Barberà el perd la vehemència. També m'atreviria a dir que, en el fons, en el fons, a Santiago Niño Becerra li fa gràcia la fredor de psicòpata sàdic amb la que fa alguns comentaris.

I és que diria que que tots dos són prou conscients de la imatge que donen i que els gestos no són a l'atzar. I també saben que les respectives imatges són instruments poderosos per comunicar els missatges que volen donar.

Al Singulars del passat dimecres el convidat del vehement periodista va ser al catedràtic de l'IQS. Santiago Niño va mullar-se posant un rang de dates en el que pensa que es podrà donar per superada la crisi, i va fer previsions sobre com serà aquest futur post-crisi.

Niño Becerra va parlar del futur. Barberà, per la seva banda, va donar algunes dades, força indignants i preocupants, del present.

Va ser una conversa prou interessant. Per si encara no l'heu vist, podeu recuperar el programa al servei de TV a la carta de TV de Catalunya.

També podeu fer un cop d'ull al blog del programa.

Si ho preferiu, podeu veure el programa del passat dimecres aquí mateix:

dijous, 10 de gener del 2013

Obrer informàtic

Que Déu em perdoni, però soc informàtic. Cal aclarir-ho perquè avui no se'n diu informàtics dels informàtics. Es parla de Consultors, d'Analistes, o d'Enginyers de Sistemes Senior. Millor encara si es diu en anglès. Està bé. Són noms molt bonics i sonors, però parlem d'informàtics, a la fi. D'obrers informàtics per a ser més precisos.

En descàrrec meu, he de dir que no era la meva intenció, però resulta que era una cosa que sabia fer (i crec que encara en sé), i que em permet guanyar-me la vida. Així que des de fa més de vint anys que treballo en el sector TIC i uns catorze en consultoria. Per cert, aprofito per presentar el meu CV, per si algú em vol fer una oferta que no pugui rebutjar.

Una de les conseqüències de ser informàtic i de portar tant de temps en aquest sector és que me'l conec una mica i que he vist canvis i estic veient canvis, no sempre agradables.

Quan vaig ficar-m'hi (tot just abans dels Jocs de Barcelona!) dels informàtics i de les TIC tothom en parlava del seu gran futur, de les oportunitats, de que calia apuntar-se a la revolució digital que era la nova revolució industrial.

El cas és que en aquell moment es valorava, fonamentalment, la formació, el coneixement, la creativitat... Els obrers d'aquella nova revolució digital teníem poc a veure, o crec que així ho sentíem la majoria, amb els treballadors de les fàbriques de la revolució industrial i, de fet, poc a veure també amb els treballadors i obrers de les fabriques contemporànies.

A més es va viure l'auge de les "punt com", i la desaparició i desindustrialització de sectors econòmics complets i la terciarització de l'economia en conjunt. En el seu moment, un treballador del sector podia, en un any, doblar o triplicar el seu sou fent un parell de canvis de lloc de treball. Hi havia feina de sobres. A canvi de què? de vendre's l'ànima i fer més hores que un rellotge. Però la joventut ho aguanta tot. I l'ambició i l'èxit són motors d'una enorme impulsió.

Tot això passava en aquells anys d'eufòria. S'aprofitava, entre d'altres, la liberalització del mercat de les telecomunicacions. Es parlava d'stock options per a tothom, de plans de carrera, de moltes coses. També es parlava de fidelització dels treballadors, un bé escàs, i de programes de conciliació familiar, i d'avantatges socials.

La de les "punt com" va ser una de les primeres bombolles a petar. Però el sector TIC podia assumir raonablement aquella punxada. Realment, aquella revolució digital estava allà per quedar-se i, efectivament, havia de ser la nova revolució industrial. Això tenia unes implicacions importants: calia industrialitzar-se.

Industrialitzar és el pas següent a l'artesania. On hi havia un programador genial i creatiu, calia posar un equip planificable i previsible. No va ser fàcil. Va caldre desenvolupar mètodes. Va caldre fer autèntica enginyeria. Han calgut anys i és relativament recent la implantació majoritària de frameworks i metodologies. No sempre estan assumides com caldria i fins i tot avui costa fer equips autènticament capacitats i experts en mètodes i frameworks.

Aquest canvi va ser important perquè va marcar una tendència. Els obrers de la revolució digital passaven a ser obrers, ara sí, d'una revolució industrial. Passaven a ser "recursos humans". El valor afegit ja no estava en l'enginyer amb coneixements, creatiu, genial, capaç d'aportar solucions innovadores, si no en els processos, en els procediments, en les metodologies. Previsibles i planificables. Amb "recursos humans" intercanviables, sense nom.

El següent pas ha estat la globalització il'externalització. L'outsourcing i les factories. Aplicar conceptes d'escala. Una factoria de software a Argentina, o Filipines, o la Índia proporciona el codi i les aplicacions a demanda que li encarreguen els equips funcionals de Barcelona, Madrid, o Londres. On només es desenvoluparien, arribat el cas, les parts més altament especialitzades i de màxim valor afegit, tot i que segurament subcontractant a una empresa externa petita, molt especialitzada i global.

Ara estem en aquest moment: ja no cal parlar de conciliació familiar. Ni de fidelització dels treballadors. Avui els obrers digitals ja són, simplement, obrers. Se'ls pot tractar com "recursos".

Per a les empreses del sector aquest canvi ha arribat just a temps, coincidint amb la crisi que també ha arribat. Tot sigui dit, el sector ha resistit amb poques baixes aquests primers cinc anys de crisi global. Però el tsunami ja és aquí. Les grans empreses del 22@ ja han decidit que és hora de deixar anar llast i que, per a mantenir beneficis, cal aprofundir en la globalització, l'externalització i, sobretot, aprofitar la reforma laboral. Això vol dir: baixades de sou i canvis en l'estructura de les retribucions amb introducció de variables, canvis a les condicions laborals pel que fa a horaris, intensives i vacances, EROS...

I avui, els obrers digitals, a la fi, simplement obrers, estan fent el que fan i han fet tots els obrers arreu del món quan la patronal els ha tocat els collons: plantar cara, unir-se i fer vaga.

De moment a Alten i Cap Gemini els treballadors han aturat el cop. Els ha calgut arribar a la vaga indefinida. La meva admiració per ells, els meus ànims i la meva solidaritat, perquè els caldrà, ens caldrà, no abaixar la guàrdia.

Venen temps durs. Hi hauran més EROS, reduccions de salari... Es tocarà als treballadors de les empreses que encara no han estat tocades. Hi han altres empreses on la reforma laboral s'ha aplicat per a major glòria dels comptes de resultats i sense oposició eficaç del col·lectiu dels treballadors. No sempre els treballadors estan auto-organitzats. Molt pitjor, no sempre la representació laboral dels treballadors, llegeixi's comitès d'empresa o seccions sindicals, actua en defensa dels interessos del col·lectiu que diu representar.

Quin gran viatge, oi? dels hackers capaços de programar en assemblador rutines òptimes en velocitat i espai per a optimitzar el temps d'execució de processos; a la revolta i la vaga indefinida dels serveis de helpdesk. De la conciliació familiar, a l'increment de les hores de jornada. Del "demana el salari que vulguis i d'incentiu, stock options", a la reducció de sou i el sub-mileurisme com a norma. De l'informàtic, a l'obrer.

Però crec que ara, quan a la fi ja ens reconeixem com obreres i obrers, és quan tenim la possibilitat de ser més forts. Ara es quan podem començar a pensar en termes de classe obrera, de lluita obrera i de creació obrera.

Creació obrera. No n'hi ha prou amb fer vagues. Cal crear també alternatives. És el moment de recuperar la gran tradició cooperativista de l'obrerisme. És el moment de les organitzacions de solidaritat obrera. També és el moment de la imaginació i de ser valents. Som Obrers Informàtics. Ens motiva la tècnica i el coneixement. La nostra feina és resoldre problemes complexos. Hauríem de ser capaços, doncs, de trobar solucions noves.

I no ho dubteu: ens caldrà fer-ho.

dimecres, 5 de desembre del 2012

Cortina de fum verinós

Avui s'han publicat les xifres d'atur de novembre.  A l'estat, el nombre de treballadors aturats ha crescut en més de 74.000 persones. A Catalunya la crescuda ha estat de 5.785.

Xifres. Estadística. Quan mor un amic teu, és una tragèdia, quan moren un millió de desconeguts és una estadística, com deia Stalin, oi? Doncs no. No és una estadística. És un drama. Un drama per a prop de 5.000.000 d'aturats.

El PP i les seves polítiques de retallades, així com les polítiques de retallades que fa CiU no serveixen per aturar aquesta sagnia. Punt. L'estadística, o la tragèdia, ho demostren. De fet, hom sospita qe les polítiques de retallades contribueixen a aquest desastre.

Per què no canvien, doncs, les polítiques de retallades? acceptant que cal tornar els calés de la festa als que els van prestar (caldria discutir quants d'aquests préstecs no van ser, en realitat, una estafa) per què per tornar els calés es retalla en serveis públics? en atenció a la dependència? en increment d'IVA sobre el consum? en imposar noves càrregues a la ciutadania?

Per què no retallen en sous de polítics? en exercit? en assessors? per què no persegueixen la corrupció? per què no fan pagara les SICAVS? per què treuen l'impost de successions? per què els rics segueixen de festa i els pobres som cada cop més pobres?

Per què els fills de puta del "gobierno" han decidit que aquest era el millor moment per anunciar la genocida reforma del model educatiu que deixarà la llengua catalana a les escoles en la mateixa  situació que es trobava al final de la dictadura franquista?

No hi ha res millor que encabronar als catalans per distreure'ls de les retallades i l'atur, oi? i de pas excitar els anims dels espanyols que, a falta de campionats del Real Madrid, es poden consolar tocant els collons als catalans on  més ens fot. I així també estan distrets de les retallades i l'atur.

Sí, no tothom ho viu així, però som molts els que d'entrada així ho sentim.

Després, quan ho rumiem, veiem que, en realitat, encara és pitjor. Perquè han fet servir el català per a muntar una cortina de fum. Però vet aquí que aquest fum és gas tòxic. Verinós. Ataquen el català amb ràbia, amb intenció d'extermini. No és només una cortina de fum. És fum tòxic. Gas verinós. Guerra bruta. És un front nou en tota regla.

CiU i PP tenen un nou front obert en el que, dit sigui de pas, tots dos se senten còmodes. Es un front on es poden fer grans declaracions. Apel·lar a heroismes nacionals. Reclamar insubmissions. És el cor i la identitat. Un estel i quatre barres. La rojigualda. Com no han de sentir-se còmodes?

Però amb aquest nou front de batalla queda ocult que els que perden la guerra  no són ni CiU ni PP. Els que perden la guerra són els treballadors que van a l'atur, els pensionistes que fan copagament, els nens que van a escoles públiques degradades, tots aquells que són dependents i veuen com se'ls retalla la dependència. Aquest són els que perden més. I tots els demés, que veiem que tot s'encareix, que som més pobres i tenim menys drets. Perdem tots.

Oculten l'atur amb una cortina de fum tòxic. Ens han obert un nou front de batalla... O no. La nova llei d'educació de Wert només és preocupant si Catalunya segueix sota el jou espanyol. I no seguirà. Wert ha fet un brindis al sol. Prendre-se'l com una amenaça és un error. Si de cas, cal prendre-se'l com un argument més per fer via.

Fa una setmana, a Catalunya es va votar un Parlament amb, nominalment, 74 diputats independentistes. Amb majoria absoluta independentista. A què esperen? O és que potser d'aquest 74 n'hi han 50 que no els hem de comptar entre els independentistes? que no saben que els plans del Wert només són el principi d'una ofensiva? de debò esperen aguantar quatre anys de legislatura en aquestes condicions? que no entenen que cal fer el referèndum ja?

O és que, en realitat, als 50 ja els va bé jugar a les víctimes? que potser els va bé per seguir privatitzant, retallant i fent-nos més pobres als pobres?

A Wert no cal fer-li ni cas. El que diu Wert és una animalada sense importància perquè asquest país fotrà el camp aviat. Perquè el referèndum s'ha de fer aviat i es guanyarà. O no és aquest el pla? És que ara tremolen les cames? És que potser el referèndum no es vol fer aviat?

Que no heu entès que el govern espanyol ja ho te clar? que ens han declarat la guerra? que d'aquesta ens en sortim com a país o reculem al 12 de setembre de 1714? que no hi ha més alternativa que marxar amb decisió cap a la Independència?

dimarts, 27 de novembre del 2012

Poseu-vos d'acord!

Dades del recompte :

Escrutat 100%

2012 2010
Total votants 3.657.450 69,56% 58,78%
Abstenció 1.600.510 30,44% 41,22%
Vots nuls 32.232 0,88% 0,71%
Vots en blanc 52.899 1,45% 2,91%
Vots a candidatures 3.572.319 97,67% 96,38%
135 Diputats a escollir:
2012
2010

Candidatures Vots Diputats
Diputats Vots Candidatures
Color CiU CiU 1.112.341 30,68% 50
62 1.202.830 38,43% CiU Color CiU
Color ERC-Cat Sí ERC-Cat Sí 496.292 13,68% 21
10 219.173 7,00% ERC/ESQUERRA Color ERC/ESQUERRA
Color PSC PSC 523.333 14,43% 20
28 575.233 18,38% PSC-PSOE Color PSC-PSOE
Color P.P. P.P. 471.197 12,99% 19
18 387.066 12,37% P.P. Color P.P.
Color ICV-EUiA ICV-EUiA 358.857 9,89% 13
10 230.824 7,37% ICV-EUiA Color ICV-EUiA
Color C's C's 274.925 7,58% 9
3 106.154 3,39% C's Color C's
Color CUP-Alternativa d'Esquerres CUP-Alternativa d'Esquerres 126.219 3,48% 3


PxC 60.142 1,65%
75.134 2,40% PxC

SI 46.608 1,28%
4 102.921 3,29% SI Color SI

És molt interessant dedicar una estona a fer sumes i percentatges amb les dades de vots emesos per a cada partit.  Crec que donen una visió molt més d'acord amb la realitat que el resultat amb escons, distorsionat per una falsa "compensació territorial" que no té cap sentit en un Parlament dominat per blocs partidistes: És indistingible un diputat de Lleida d'un de Barcelona. Però per fer un de Lleida han calgut la meitat de vots que per fer un de Barcelona.

Sense fer sumes: constatació que el primer no-partit és,un cop més, l'abstenció, amb un 30,44% de no-vots no-emesos: 1.600.510 no-vots; 488169 més que els vots de CiU; més no-vots que el total de vots emesos favorables al PP. El PP és la quarta força amb 19 diputats.

El millor del cas és que una abstenció del 30% és "baixa"! Potser que ens ho fem mirar tots plegats, no?

Tanmateix, fet aquest apunt necessari sobre l'abstenció, crec que l'anàlisi dels resultats més bo que he llegit l'ha fet el sempre lúcid  Vicent Partal a l'editorial del Vilaweb. Us el recomano. És clarificador i ens diu ben clar que la independència només depèn de nosaltres mateixos. La majoria la tenim. Si el d'ahir hagués estat un referèndum d'autodeterminació reconegut internacionalment, avui seríem independents.

De fet, el d'ahir era un referèndum d'autodeterminació encobert. Un assaig. Ahir li vam dir al món, i així ho han entès molts mitjans internacionals, que la majoroa per al independència existeix i que reclamem l'atenció. El referèndum d'ahir el vam guanyar. Hem de repetir-lo aviat aquest cop per a reclamar el reconeixement internacional.

El que cal ara és adonar-se que només depenem de nosaltres. Aquest partit només el perdrem si ens marquem gols en pròpia porta. No la caguem.

No la caguem: cal anar de dret al referèndum, digui el que digui Madrid. No es pot esperar a fer-lo d'aquí quatre anys. Cal fer-lo ja. Un any, any i mig com a màxim. A l'estat espanyol o no ho han entès, estan cecs, o es fan els bojos. Estan sonats si creuen que la "patacada" de CiU aturarà el procés. Mas i CiU ja no poden fer marxa enrera.

ERC ha d'assumir que li toca fer el pas de donar suport a Mas.  No un xec en blanc, per descomptat, el suport d'ERC és per a fer el referèndum ja. Aviat. En un any, any i mig com a màxim.

Mentrestant caldrà donar suport i defensar una Generalitat que serà assetjada i ofegada per terra mar i aire. Venen mesos durissims. D'economia de guerra. Justament per això és absurd pensar en una legislatura llarga. Haurà de ser forçosament breu, perquè a Espanya aviat d'adonaran, segurament ja ho saben, que aquest procés no s'atura. Mas no va de farol i Jonqueras tampoc.

La batalla de veritat tot just comença. Ara vindrà un bombardeig intens.  Hem de resistir. Anem a una economia de guerra. Justament per això, per evitar l'ofec que produiria un temps excessiu sota presió, cal actuar amb rapidesa, encert, precisió, decisió i coratge. El país patirà, però no s'ha de permetre que pateixi més del necessari. La conclusió és evident: el referèndum s'ha de fer molt aviat. Només un il·lús pot creure que des d'Espanya es buscarà una solució negociada, per molt que ara Rubalcaba vulgui fer de poli bo. Sempre hi serà Rajoy i el PP per fer de poli dolent. No hi ha negociació possible.

Fins i tot trobo que l'11 de setembre de 2014 és una data massa llunyana. Ha de ser abans! durant el 2013. Abans de l'estiu. Tenim pressa. Poseu-vos d'acord!