Primer post de 2026. Enguany, si Déu vol, farà 20 anys de la primera publicació a aquest blog. Poc més que una publicació de proves en el seu moment. El blog ha esdevingut, amb el pas del temps, una eina personal.
Amb els anys he anat trobant el punt just d'aquest blog personal. Personal , perquè realment ho és, i hi aboco els meus pensaments. Personal, en temps de la intel·ligència artificial generativa. Escrit, per llegir, en temps de l'audiovisual, cada cop més sovint també generat. Parlant de la vida que passa, en temps de la Internet morta. Privat, a la vegada, perquè tot i que no em preocupa gaire si en tinc pocs o molts, de lectors, soc conscient que pot ser que algú el llegeixi i, per tant, hi han qüestions personals que aquí ni són dites, ni ho seran.
Però encara no és el dia. Encara ha d'arribar l'estiu per a poder dir que aquest blog ha fet 20 anys. Ja arribarà el dia. No en queda tant. Ara millor parlo de com ha començat l'any.
La gran notícia d'aquest inici d'any ha estat el segrest de Maduro pels EUA. El segrest i l'extorsió a l'estat veneçolà: si no voleu acabar com Maduro doneu-nos el petroli. Chomsky ja deia al 1986 que els EUA és un estat pirata (ho podeu llegir «Pirates i Emperadors»). El que passa ara amb Trump, doncs, no és cap novetat. La novetat és que a Trump li agrada passejar-se amb una pedaç a l'ull i un lloro a l'espatlla, i al seu públic, que és una bona part de l'electorat dels EUA, l'entusiasma veure'l disfressat de pirata Barbarroja. Trump coneix bé el seu públic i sap què ha de fer per tenir-lo content. Fa molt bé: si el seu públic està satisfet, ell podrà fer i desfer; i quan finalment decideixi plegar, ho farà infinitament més ric que quan va arribar.
No cal donar-li moltes voltes. Molts analistes parlen de conflictes, de tercera guerra mundial, de caiguda de l'imperi americà, de caos planetari i reconfiguració dels blocs... Vinga va. Trump no vol cap guerra mundial. Ningú la vol. Només un idiota profund pot voler una guerra mundial. Trump el que vol és poder oferir victòries ràpides i efectives, un show de TV, als seus votants. Trump sap que ell és el fort i la resta del món, amb l'excepció de les potències nuclears, són els dèbils, i en l'esquema del forts, els dèbils es sotmeten sense protestar. En l'esquema dels forts, els forts tenen tot el dret del món a sotmetre els dèbils. Això tampoc és cap novetat. La història del món és el relat de com el sotmetiment dels dèbils als forts ha anat evolucionant.
Chomsky parla de pirates i té raó. També seria escaient parlar de màfies i adonar-se que els estats són, sovint, estructures mafioses: t'ofereixen "protecció", policia i exercit, a canvi de que els paguis la meitat del que guanyes. No és casualitat que els negocis d'armes, del comerç de persones (gestió de la immigració) i de les drogues (indústria farmacèutica) siguin negocis "legals" en que els estats tracten d'eliminar la competència de les màfies "del sector privat". De nou, a Trump li agrada asseure a un sofà a les fosques, acaronant un gatet, parlant amb veu profunda i ordenant als seus generals que el proper segrest sembli un accident. El seu públic xala amb aquestes escenes pròpies de "The Godfather".
Jo no crec que anem a una guerra mundial ràpida i apocalíptica. Més aviat em sembla que anem a "guerres sostenibles", en la que els forts faran grans negocis en conjunt, i els dèbils haurem de treballar com mai, haurem de patir com mai, passarem escassedat, desabastiment i pèrdues de drets com mai, se'ns espantarà com mai, se'ns reprimirà com mai, per a major glòria de negocis que només beneficiaran als propietaris llurs. Per una banda ens ficaran la por al cos i, per l'altre, ens empobriran i enviaran a l'escorxador, real o metafòric, en nom del progrés i del "bé comú".
No patiu, doncs, que ens espera una vida llarga, amb moltes malalties cròniques i cronificades, això sí, i amb fàrmacs cars per a tractar-les. Però aquest és un altre tema. No morirem per la radiació ni el món veurà créixer bolets atòmics. No ho crec pas. En canvi, és més plausible que siguem víctimes d'eixams de drons, sobretot si tenim la mala sort de viure a zones en disputa entre poders. Però soc optimista en aquest sentit. Jo crec que el món sobreviurà a aquest 2026, la veritat, i també crec que l'acabarem més pobres del que som ara, amb menys drets i més controlats. El que ve sent la tònica dels darrers anys, en definitiva.
En fi. Potser amb un pessic de cinisme: Bon any nou.
La feina forma part de la vida. No s’hi val dissociar mentalment el
temps que passem al curro del temps que passem a fora, com si una cosa
i altra no tinguessin res a veure. Aquest és un mecanisme psicològic
que convé evitar. Molt sovint ens trobem companyes precàries amb una
gran activitat militant fora de la feina (per exemple, en moviments
socials, assemblees de barri, etc), però que tenen, en canvi,
un comportament absolutament submís dins d’aquesta, i només cerquen
“no complicar-se la vida” durant la seva jornada laboral. Hem de
tenir clar, però, que la feina és també un camp de batalla, tant o
més important que qualsevol altre, ja que té una influència molt
directa sobre la majoria dels aspectes de la nostra vida quotidiana.
Canviar la societat en la qual vivim també implica canviar les
relacions laborals (que determinen els nostres horaris, els nostres
ingressos, les nostres possibilitats d’oci i consum…) No podem ser
actius al barri, al centre social, a l’ateneu, a les lluites al
carrer, i desactivar-nos un cop creuem la porta del centre de
treball. Això és una anomalia, i és contraproduent per a nosaltres i
per a les companyes amb qui compartim espai a la feina.
