Atur

Cadascú sabrà què vol dir crisi per a ell i els seus. A l'estat espanyol, crisi, per a més de sis milions de persones, és sinònim d'atur.

Cada aturat sap què vol dir per ell aquesta situació, amb quines forces s'hi enfronta, amb quins recursos, amb quines esperances i amb quines pors. Les situacions personals són diverses.

Després d'anys de crisi, però, les paraules s'acaben. Si en algun moment es va presentar l'atur  com "un drama" o, més fort, com "una tragèdia", avui, en canvi, amb sis milions d'aturats a tot l'estat, la lectura ha de ser crua. La "tragèdia", en qüestió ja no és la història d'un familiar, o d'un conegut. Avui és la història de cadascú.

Perquè potser avui tu ets a l'atur. O perquè potser avui no ets a l'atur, però, senzillament, la percepció és que pots ser-hi en qualsevol moment.  La percepció és que cap feina és "segura". L'atur ja no és "un drama" o "una tragèdia". És crònic i el patim tots de forma directa o indirecta.

Ara tots podem transitar tard o d'hora, per la manca de feina i ingressos, si és que no ho estem fent ja. Encara més, pot ser que la manca de feina i ingressos sigui el que ens toqui viure per molts anys. Aquest article de Gurusblog ho presenta, cruament, amb un gràfic.

És una fase nova de la crisi. En aquest moment ja no té sentit demanar-se quan acabarà la crisi. La crisi, amb un 27% d'atur o sis milions d'aturats al conjunt de l'estat, es quedarà molts anys.  Potser es deixarà de destruir ocupació l'any que ve, o l'altre, però el paisatge després de la batalla serà de devastació. A l'estat, com deia un titular de diari, ja "només" treballen uns setze milions de persones. El sistema està, doncs, col·lapsat.

Toca refer i aquesta és la bona notícia. La mala notícia és que hi ha el dubte important i raonable que es tinguin prou forces per fer un sistema nou bastit sobre principis més ètics i racionals. Les dificultats a superar seran extraordinàries. Començant, segurament, pel fet que avui el desig, la voluntat majoritària, deu ser tornar a un món d'aparent abundància com el d'abans de la crisi. Un desig que, d'altra banda, està alineat amb el de la majoria de les elits, que ho són precisament perquè el món és com és, i ha estat com ha estat.

A Catalunya ens hem agafat al procés d'independència i això és bo. Gaudim del privilegi d'una il·lusió col·lectiva i d'un projecte comú engrescador. Un projecte que ofereix, ni més ni menys, que refer un país sobre principis ètics i racionals.

La dificultat, però, no serà tant l'oposició a aquest procés per part de l'estat espanyol, o per poders fàctics d'origen divers.

No. La dificultat principal serà la devastació que ja ha provocat la crisi i la que encara ha de provocar. Cal dir molt clar que la independència, per ella mateixa, no solucionarà el fet que a Catalunya avui hi han més de 900.000 aturats. Passar de més d'un 24,53% d'atur a Catalunya, a xifres similars a la mitjana europea costarà molts anys.

La convergència amb Europa serà molt complicada. Amb independència o sense. Amb la independència cal pensar que podria destinar-se una major despesa a inversió pública, aquest cop en infraestructures útils amb un retorn estudiat i analitzat amb criteris objectius: per exemple, tram català del corredor mediterrani; desdoblament de determinats trams de carreteres; construcció de línies de ferrocarril per a mercaderies i passatgers, com l'orbital o les línies des de la Pobla de Segur cap a Andorra i Puigcerdà; o el  reacondicionament i desdoblament de línies de tren malmeses i antiquades, com la de Vic - Ripoll - Puigcerdà. O una nova política encaminada a obtenir la sobirania energètica... tantes coses. Però en cap cas es podrien encetar aquests treballs immediatament. No mentre la llosa del deute segueixi allà.


D'altra banda, i si Europa ja no és on convergir? ¿I si fos que ens trobem amb la mateixa paradoxa d'Ortega y Gasset que pretenia europeïtzar Espanya i llavors va esclatar la guerra mundial? El model que propugna la UE és cap a on volem anar? De debò que volem entrar en aquest joc?

Quin model volem? Quin model tenim ara? Com el canviem?

Un altre món és possible.