La matança del porc - 2.

Al darrer post explicava que no havíem pogut anara a passejar per Collserola c causa del tancament del parc. El tancament del parc es justificava per tal d'impedir l'escampament de la pesta porcina. 

D'aleshores ençà  se n'han conegut més detalls de tot aquest afer. El més destacat és el que fa referència al possible origen del brot. Inicialment es va assenyalar un "entrepà d'embotit infectat, abandonat per un turista a una àrea de servei". Aquest explicació tenia la virtut de ser molt senzilla i ja se sap que, atenent al principi de la navalla d'Occam, l'explicació més senzilla acostuma a ser la més probable, en condicions similars.

El problema és que aquesta explicació tan senzilla plantejava algunes preguntes interessants: d'on hauria sortit aquest embotit infectat? el turista infectat es va fer l'entrepà al seu país d'origen i va a esperar a llençar-lo justament quan passava per aquesta zona? Per què? Porta més entrepans infectats aquest turista?  Potser podíem haver esperat un seguit de brots resseguint una ruta principal, oi? com és que el brot apareix només a Cerdanyola, ben a prop d'un centre de recerca en, casualitats de la vida, malalties dels a animals i, en particular, de la pesta porcina?

Bé, a dia d'avui, la teoria que està prenent més força és que el brot de pesta porcina es va originar a un centre de recerca.  

Incís, dic teoria i no certesa perquè els mitjans oficials es resisteixen a confirmar-la. Tot i els indicis que l'assenyalen. Primer un incís i després ja en parlaré dels indicis.

El problema és que des del primer moment s'ha assenyalat la teoria de l'entrepà infectat, i des del primer moment s'ha assenyalat com a conspiranoics als que van apuntar que ben a la vora d'on s'havien trobat els primers porcs morts hi havia una centre de recerca sobre la pesta porcina, i que pensar en una fuita era una opció raonable.

El poder ho és perquè, entre d'altres coses, controla els relats i, per tant, pot influir en el que la gent sap o creu.  Els missatges del poder mai són la veritat perquè sempre són missatges de part, parcials,  interessats i, sovint, propaganda. Quan no són, directament, mentides. 

Jo puc creure que la sospita que el brot de pesta podia estar originat a un centre de recerca l'han tingut sempre i que, com tants d'altres cops, s'ha intentat controlar el relat per a transmetre la sensació de que el poder sempre ho fa tot bé i vetlla per la gent. Però, com sovint passa, també, aquest control del relat els ha sortit malament. 

Perquè l'indici que assenyala a una fuita a un centre de recerca és molt fort: la soca del virus de pesta porcina detectada als porcs morts és la mateixa que es fa servir en centres de recerca i no es troba als casos de pesta porcina que es donen a la natura.

Fot-li.

Sembla, doncs, que no era una teoria de la conspiració. Sembla, doncs, que en aquests centres de recerca, per la raó que sigui, s'està treballant amb material sensible de forma poc segura. Potser és poc segura per manca de pressupost: perquè els sistemes de seguretat no siguin suficients, o perquè no funcionin bé per manca de manteniment, o per manca de formació dels usuaris. En definitiva, l'administració no ha posat els calés que feien falta en manteniment i formació. 

També pot ser que aquests laboratoris estiguin fent unes recerques amb materials per als que no tenen les acreditacions necessàries. Algunes informacions apuntaven que aquestes recerques sobre pesta porcina només estan permeses a laboratoris d'un determinat nivell de seguretat, i que cap dels laboratoris de la zona tenia aquest nivell acreditat. Si això és així, de nou les administracions han estat negligents en les inspeccions. 

Pot ser també que l'eliminació dels residus de les investigacions no s'hagi fet de forma segura. De nou aquí caldria revisar els procediments en sentit ampli, perquè la recerca sobre malalties contagioses demana no només laboratoris segurs i ben preparats, també demana circuits de transport  i circuits d'eliminació i destrucció de residus de forma segura i controlada. De nou, les administracions són responsables de garantir que aquestes cadenes segures es mantenen, i cal posar els pressupostos i les inspeccions que siguin necessàries. 

La qüestió no és funcionarial. No es tracta de posar gent que controli si qui toca ha signat a la casella corresponent. El que cal és assegurar que no hi han fuites. No es tracta de tenir funcionaris. Es tracta de tenir bons tècnics que saben el que fan, i que aquests tècnics disposin dels mitjans i de la tecnologia necessària per fer bé la seva feina i actuar eficaçment en cas d'emergències,

Sí, és clar, també caldran funcionaris que comprovin les signatures, però ni els tècnics són funcionaris, ni els funcionaris, tècnics. Són dues feines ben diferents que han de fer-se bé les dues, però només la dels tècnics és imprescindible, i la que justifica la funcionarial. El que cal és que no hi hagin fuites. No serveix de res que els papers estiguin tots bé si després la pesta porcina s'escampa.

El mateix es pot dir dels bombers, i els plans de seguretats, o dels metges i infermeres, i els plans de salut. La feina de l'administració és gestionar els serveis. Gestionar els serveis no és el mateix que prestar-los. Prestar serveis depèn dels tècnics, no dels funcionaris i, en tot cas, el que és imprescindible és prestar bé els serveis. Sí, és cert, prestar bé els serveis també vol dir que estiguin ben gestionats. El perill és que la capa de gestió pot deixar els papers i els informes tan bé com es vulgui, mentint si cal. Per això se suposa que han d'haver inspeccions i auditories externes. Però, en fi, també en coneixem d'escàndols amb auditories externes. En definitiva, el poder sempre intenta controlar els relat.

També és possible que hagi hagut errors dels tècnics: que no s'hagin seguit correctament els procediments per posar-se i treure's els vestits de protecció, per exemple. És possible. 

La possibilitat d'una cadena d'errors humans hi és sempre. No hi han sistemes amb seguretat al 100%. Però per això cal fer revisions dels plans de seguretat, simulacres, incorporar nous procediments... De nou, tot depèn de la quantitat de recursos que s'hi aboquin. Els tècnics poden cometre errors, però la responsabilitat última és de l'administració.

El cas, doncs, és que l'administració l'ha cagat. Potser per deficiències acumulades de molts anys de no posar diners, o per manca d'inspeccions, o de formació. Ves a saber.

Però la reacció de l'administració ha estat responsabilitzar a la població. A castigar-los sense anar al parc. La reacció és matar els porcs de Collserola. La reacció és ficar  a la Unidad Militar de Emergencias a que faci batudes per Collserola. L'únic que aconseguiran serà que els porcs fugin de Collserola. Ja no en deu quedar ni un a hores d'ara. Si havien porcs infectats s'escamparan i aviat veurem l'aparició de nous casos lluny de la zona de "confinament". 

En fi. La direcció de l'administració és cosa dels successius governs, i els governs des de fa molts anys els formen gent molt poc preparada i només interessada en els rèdits polítics i electorals i en els seus interessos personals, o dels lobbies que representen. No tenim molta cosa a fer. En tant que administrats només se'ns permet, cada quatre anys, votar dins d'una oferta restringida. A canvi d'aquest "dret" acceptem sotmetre'ns a "l'autoritat". 

És curiós, se'ns permet "triar" la direcció de l'administració; i se'ns torna el sotmetiment a una "autoritat". D'administració a autoritat. De tria a sotmetiment.  Aquesta és la mentida essencial, fonamental i estructural del sistema. 

Mentrestant, la pesta s'escampava. 

 

La matança del porc.

Ahir dissabte vam provar de fer un passeig per Collserola. En arribar a l'accés, aquest estava tancat per una cinta de la guàrdia urbana. Una persona que estava per allà ens va dir que era per la pesta porcina i ens va donar alguna explicació. Es veu que l'accés estava tancat a tot el parc.

La pesta porcina mata porcs, ja siguin de granja o salvatges. La pesta porcina no afecta a les persones. Les persones, si de cas, en podem ser transmissores perquè, segons ens diuen, la pols de les sabates pot portar el virus a altres llocs. 

Aquest argument em sembla absolutament increïble. En tot cas, suposant que és cert, és que tota la fauna que viu al parc no pot transmetre aquest virus amb les seves potes? o els ocells que fan nius? o els insectes?  Només els humans que, per cert, ens movem per camins i corriols ben definits som els que podem escampar aquest virus? Tot això em sona als mateixos arguments de pa sucat amb oli que es van fer servir per als confinaments del Covid.

Diuen també que el que es vol és "confinar" als porcs de Collserola. Em pregunto com pretenen fer-ho. Amb cintes de la guàrdia urbana? Als porcs això se'ls en refot bastant.

La cosa és que a Catalunya el sector porcí mou un munt de calés, i la pesta porcina fa que no pugui exportar i, per tant, suposa unes pèrdues multimilionàries. El sector està molt espantat perquè tem que la pesta entri a les granges i, en aquest cas, caldrà sacrificar tots els animals de les explotacions afectades.   

Aleshores, per a impedir que la pesta porcina afecti als porcs de les granges, la solució és exterminar als porcs salvatges. Curiós, també. Ignorava que els porcs en llibertat anessin a visitar als amics i familiars captius. 

La pesta porcina és una malaltia per a la que no hi ha vacuna ni tractament. I no n'hi haurà perquè és una malaltia essencialment erradicada i per a la que, per tant, no surt a compte fer recerca en vacunes o tractaments. Per això, si un porc salvatge agafa la pesta porcina, molt probablement es morirà. Si és un porc de granja, se'l sacrifica a ell, i a tots els altres porcs de la granja. 

A un ecosistema autoregulat, a vegades hi han plagues i virus que s'escampen i que afecten a determinades espècies. A vegades les espècies afectades poden desaparèixer perquè la plaga las delma fins a un punt en que l'espècie ja no és capaç sobreviure. En altres ocasions l'especie afectada desenvolupa immunitat de forma natural, o el virus perd força i, finalment, l'espècie afectada sobreviu a la plaga.  És, més o menys, el que va passar al Pirineu fa cosa de pocs anys amb els isards. Una plaga va delmar la població d'isards del Pirineu. La cosa va arribara a ser preocupant però, finalment, la plaga es va superar i la població d'Isards s'ha recuperat,

Però l'ecosistema de Collserola i de la zona afectada pel brot de pesta porcina no és autoregulat, en cap cas. Si ho fos, hi haurien llops, que són els depredadors naturals dels porcs salvatges, i ni hi són ni se'ls espera. Al contrari, és un espai molt humanitzat, amb un munt d'infraestructures i amb una fauna i flora que sovint és víctima de la gestió, o de la deixadesa en la gestió, dels espais forestals. En última instància, és un sistema sotmès als designis i interessos econòmics. Els depredadors "naturals" dels porcs d'aquesta zona som els humans.

El cas és que alguns dels humans que vivim a Barcelona  hi trobem gust a voltar per Collserola i, de tant en tant, albirar porcs salvatges, o altres espècimens  de la fauna local. Per això que no em deixin entrar al parc em fa pujar la mosca al nas. I que em diguin que el problema és la pols del calçat em fa emprenyar perquè tinc la sensació que em prenen per un enze. El cas és que no podem entrar al parc per no escampar la pesta porcina. No podem entrar al parc. No podem accedir al medi natural. Per a mi això s'assembla molt als confinaments que vam patir pel Covid. El missatge oficial parla de confinar, però no a les persones: es vol confinar als porcs.

Volen "confinar" als senglars. No volen que la gent entri al parc. Per què?  L'explicació podria ser que no es vol soroll. Es veu que aquest "confinament" dels porcs servirà per "posar trampes" i que "es facin captures".

Sembla ser, doncs, que volen "capturar" als porcs salvatges. Què faran amb els porcs "capturats"? Dur-los a un camp de concentració i reeducació per a porcs? Em temo que no, i que "capturar" és un eufemisme per "matar". Es volen fer "captures" i no batudes, perquè les batudes, amb gossos bordant i caçadors  tirant trets a tort i dret posen als animals en alerta i fugen, que és justament el que es vol evitar. És dir, cal capturar als porcs i eliminar-los sense fer merder, professionalment, industrialment, científicament, per evitar que els supervivents s'espantin i fugin. Dic jo que que d'alguna cosa s'adonaran els supervivents quan comencin a trobar-se sols.   

És dir, no volen que la gent entri al parc perquè van a massacrar als porcs. Sembla que la idea és massacrar als porcs en un radi d'un grapat de  quilòmetres al voltant de la zona en que s'ha detectat el brot de pesta porcina.

Estem doncs davant d'una matança, silenciosa i efectiva,  del porc. Salvatge, en aquest cas i per partida doble: matança salvatge del porc salvatge. A major glòria de la indústria porcina. A la festa no hi som convidats els usuaris habituals del parc perquè, probablement, no ens convé ser testimonis d'escenes de crueltat innecessària. És  millor que escrivim les nostres neures a un blog, mentre assaborim un bon entrepà d'embotit, o piquem uns talls de pernil del país.

En fi. Fa molts anys que el nostre món s'alimenta de la producció industrial de carn i cereals, i això no canviarà en un futur. perquè per molt que ens veiem com a gent moderna i avançada i cultes i bufons, el cert és que en aquest món n'hi uns pocs que manen i uns molts que obeeixen. Que aquests que obeïm, que som la majoria, som tractats com bestiar de granja. Que el que ens salva (per ara) és que, a més de força de treball, també som consumidors i, per tant, som una explotació que dona beneficis i que interessa mantenir-nos vius, ben lligats als proveïdors de productes de consum entre els que destaquen els aliments i els fàrmacs.  

 En definitiva, som el bestiar i la carn de canó de l'elit. Com que som molts, ens cal alimentació industrial. Digues-li pinso, digues-li insectes, o digues-li pernil ibèric, al final tot és indústria i capitalisme. Que tot això és un negoci molt lucratiu i que, si per mantenir al negoci cal sacrificar el bestiar, de l'espècie que sigui, se'l sacrifica, i punt. 

Pujol Catalunya

La "justícia" espanyola vol humiliar i fer escarni de Jordi Pujol. 

A Pujol se li ha de retreure que va encobrir la corrupció familiar. És corrupció. Empitjorada pel fet fet que el discurs públic era d'una estricta moralitat catòlica. Les paraules no es corresponien als fets, i els fets van ser greus.

Aquesta falta ha embrutat una història que no és només la de Pujol. La història moderna de Catalunya no es pot explicar sense explicar la història de Pujol. Aquesta història és la nostra. La dels que hem nascut i viscut aquí i que van conèixer al Pujol dels fets del Palau de la Música i que va derivar en la campanya "Pujol, Catalunya", dels que el van conèixer com a primer President de la Generalitat triat a les urnes, després de Tarradellas, dels que vam viure i créixer al costat d'una Generalitat, i d'una TV3, i d'una societat que seguia el lideratge de Pujol. Pujol era allà. Una figura de presidencialisme paternalista per a una Catalunya que creixia. 

Pujol va fer pujolisme,  un catalanisme personal, que molta gent va adoptar com a propi. Molta gent no votava CiU. Votava a Pujol.

Pujol no era independentista. Pujol era catalanista i, sens dubte, reclamava per a Catalunya un autogovern que anava molt més enllà de la cotilla autonòmica. Un sobiranisme, encara que Pujol no feia servir aquesta paraula. Pujol era, i és, un  sobiranista possibilista, o si es prefereix, un sobiranista "peixalcovista". 

En fi, Pujol és necessari per explicar uns període important de la nostra història, fins i tot la història personal.

Pujol va cometre errors i va tenir encerts. Pujol va fer  tries, va prendre decisions. La Catalunya del procés  va ser, en bona part, una resposta als límits amb els que va topar el sobiranisme possibilista d Pujol. 

La Catalunya actual, avui ha de decidir entre el "neoprocessisme", l'independentisme, o claudicar definitivament i ser engolida per la homogeneïtzació globalista. Catalunya es troba, doncs, en un moment crític. 

Si Catalunya està en aquest punt és perquè els límits amb els que va topar Pujol encara hi són. A més, ara, després del processisme, ja sabem que aquests límits només poden ser enretirats amb mobilització i lluita: mai més ens podrem tornar a creure allò del "de la legalitat a la legalitat", o de la "democràcia avançada", o de les performances amb samarretes de colors, i "ni un paper a terra", i "no els donarem la foto que volen". No. Hem après que contra els poders opressors, i l'estat Espanyol ho és, calen moltes Urquinaones, cal resistència civil, cal control del territori efectiu, com el dels veins d'Alcarràs al primer d'octubre de 2017   

Pujol va cometre el pecat d'encobrir corruptes. Pujol ja hauria d'haver pagat per aquell mal. La "justícia" espanyola, però, ha allargat aquest procés. El procés a Pujol ara ja no és "justícia" si és que mai ho ha estat, per convertir-se en repressió.

Avui, Pujol és vell i està malalt. És algú vulnerable. Com un pare amb Alzheimer, amb el que potser et discuties per tot, amb el que potser et vas barallar, però que ara està malalt i tu te'n fas càrrec, perquè és el teu pare, i perquè és vulnerable i te'n sents responsable. No cal perdonar res. El passat és el que és. EL mal ja està fet. Però no deixarem que aquesta persona pateixi. Perquè som responsables dels nostres grans. Perquè és un dels nostres grans. Potser això de cuidar dels grans és una idea pujoliana. Qui sap. A mi em sembla una bona idea.

La "justicia" espanyola vol humiliar Pujol, perquè sap que molts ens sentim responsables dels nostres grans, dels nostres pares, dels nostres avis. Humiliant Pujol, quan no es pot defensar per vell i malalt, pretenen humiliar els que ens sentim responsables de la seva cura. Pretenen humiliar el catalanisme. Pretenen humiliar Catalunya, perquè es pensen que està derrotada.

Aquests fills de puta estan tocant el que no sona.

Estan fent bo, un cop més, allò de "Pujol, Catalunya".

Bé, doncs, si volen humiliar Pujol han de trobar-se amb un mur. Han de trobar-se amb cent Urquinaones. Aquest Pujol, vell i malalt, no està sol.

Pujol, Catalunya.

Canvi d'horari sí, canvi d'horari no.

Aquesta passada nit s'han endarrerit els rellotges una hora. La justificació és l'estalvi energètic.

Aquesta justificació és poc convincent. Tant és així que el moviment que s'oposa a aquests canvis d'horari fa temps que es deixa sentir i podria ser que ens els propers anys s'aconseguís que es deixessin de fer, si més no al territori de la UE.

La gent, més enllà de si estem d'acord o no, o de quin horari ens agrada més o menys, en general, acceptem el canvi. El raonament és senzill: tothom canvia l'hora i, per tant, hem d'estar tots d'acord amb l'hora que és: si l'hora d'entrada a la feina és a les 8:00, aquesta és l'hora d'entrada,  i tothom està d'acord en quin és aquest moment d'entrada. La sincronització és necessària per a mantenir la maquinària productiva. Just in time, i això no pot funcionar si no estem d'acord en quina hora és. Però no és només la cadena productiva la que depèn d'aquest factor: també el consum es fa a hores convingudes.

Aquesta és la clau: l'horari té la missió fonamental de que la força de treball estigui a punt quan cal, i que hi hagi un temps, conegut i suficient, per a consumir.

L'argument principal dels que diuen que cal deixar de canviar d'horaris és perquè el canvis provoquen trasbalsos als ritmes circadiaris. Vet-ho aquí. És un bon argument. És un argument centrat en la salut de les persones, i no basat en l'interès econòmic del poder i les elits. És, a més, un argument que apel·la als ritmes circadiaris, és a dir, als cicles individuals dels processos bioquímics de, més o menys, vint-i-quatre hores de durada aproximadament, com és, notablement, el cicle de son i vigília. Cicle en el que la quantitat de son necessària depèn de cada persona i que de no estar sotmesos a uns horaris, aniria regulat, principalment, per les hores de llum solar.

És això. El nostre cicle de son i vigília no flueix lliurement depenent de la llum solar, si no que està sotmès, i sovint en el pitjor sentit de la paraula, a un horari que respon exclusivament a les necessitats econòmiques de les elits i del poder: dormim quan ens deixen, i només les hores que ens deixen. El poder no només ens diu quina és  l'hora d'anar a dormir i quantes hores de son. També ens diu quan hem de menjar, quan hem d'anar a comprar. El poder, si li ho permetem, també ens dirà quan hem de cardar, i quant de temps dedicar a aquesta activitat. 

La meva opinió és que a un món ideal no haurien d'haver-hi rellotges, No pel fet del sotmetiment individual i particular a uns horaris, com pel que suposen de sotmetiment a un sistema. És a dir, la planificació, la distribució del temps en tasques per assolir uns determinats objectius, i que aquestes tasques es realitzin dins de marcs temporals ben definits, i que això vulgui dir que, a vegades, calgui córrer, em sembla lògic. El treball, entès com les tasques que hem de fer per a aconseguir allò que ens cal per viure,  a vegades demana sincronització amb d'altres persones. És un fet. El que no tinc tan clar és que els horaris siguin una imposició. La primera acció amb la que s'imposa l'ordre social, cada dia. 

El primer que fa el sistema, cada dia, es fer sonar el despertador per ordenar que ens llevem.  És el sistema que ho fa. No tu. Tu dormiries tot el que et vingués de gust. Però en un exercici d'autoexplotació, que és el mecanisme d'explotació que més li agrada al sistema, tu mateix prepares l'alarma per l'endemà i et dius que demà tens molta feia a fer. Segur? Hi ha tanta feina a fer? cal tanta feina per a obtenir allò que et que cal per viure? Sí, potser sí, vist que els preu pugen i pugen i els salaris, en canvi, estan estancats des de fa anys, lustres, o dècades, potser. Pot ser també que no tinguis una alternativa a aquest horari. Pot ser que no tinguis, o no coneguis, o no sàpigues com revoltar-te contra aquest horari.

De fet, és molt difícil revoltar-se contra un horari que és imposat pel poder, però és administrat per un mateix. Contra qui t'has de revoltar? contra tu mateix, que ets el que posa l'alarma? No. hauries de revoltar-te contra "el poder". Però qui és el poder? en aquest cas, el "poder" és l'empresa per a la que treballes i que té un horari marcat que tu, en algun moment de la teva vida, vas acceptar i signar un contracte on l'horari estava explicitat. No pots faltar a la teva paraula. Però tenies alternativa? No. I no la tenies perquè no hi han treballs a mida. El que hi ha és un sistema, amb uns horaris generals.

Fes-te autònom. Cert. És una opció. Els teus horaris te'ls imposaràs tu. Per a la majoria dels autònoms, però, l'autoexplotació que representa l'hora de llevar-se no és ni l'única ni la més greu de les autoexplotacions que s'infringeixen a ells mateixos. Aquesta autoexplotació, de fet, és explotació del sistema. L'autoexplotació, com ja he dit abans, és la forma d'explotació preferida pel sistema.

En fi. El poder és poder perquè aconsegueix que els seus súbdits facin el que el poder vol, ja sigui per coerció o per convenciment. Sempre és millor el convenciment de les classes subalternes, perquè és més barat i, per tant, proporciona millors rendiments, però la coerció també es pot aplicar, si cal.

Al poder no li preocupa el benestar de la gent. Canviar els horaris o no canviar-los no respon a criteris de salut. Tinguem-ho ben clar. La preocupació  per la salut de la gent és industrial. Com a una gran granja de porcs. Cal subministrar la quantitat de kilograms d'antibiòtics i medecines necessàries i procurar que el bestiar no estigui massa estressat. amb l'objectiu d'engreixar-los per a que, en el temps previst, donin els beneficis esperats.  O si ho voleu, per a que treballin i produeixin durant la jornada laboral, i un cop acabada aquesta jornada, consumeixin i paguin per sobre del seu preu de cost, els productes consumits. 

Amb aquesta idea al cap, es podria encetar el debat de si canvi d'horari sí, o canvi  d'horari no. O potser el d'horari d'estiu o horari d'hivern. En fi. Està molt bé. Però no oblideu que, cada dia, a les set, o a les sis, a o a l'hora que tingueu posat el despertador, aquest sonarà. Pregunteu-vos si aquest és el món que voleu.

Per mi, no ho és. Ja us ho dic ara. 

Manifestació per Palestina

Ahir va haver una manifestació a Barcelona per demanar la fi de la matança a Palestina. 

No tinc cap mena de dubte: era una manifestació necessària. Els fets són que l'exercit d'Israel està massacrant als palestins. No se si la paraula que ho defineix és genocidi, però, en tot cas, és una neteja ètnica. No hi han mitges tintes. Contra el crim que s'està perpetrant a Gaza cal, com a mínim, dir-ho amb veu alta i assenyalar als responsables.

Els palestins perdran. La superioritat militar d'Israel és abassegadora. Israel compta amb Trump com aliat, i això posa al bloc occidental de part seva. Per moltes protestes al carrer que hi hagin, els països europeus no mouran un dit per a defensar als palestins, més enllà de gesticulacions.

Per no ser, no passarà, ni tan sols el que "s'exigia" a la manifestació d'ahir: sancions econòmiques i embargament d'armes. No n'hi hauran, ni sancions ni embargaments.

L'única forma d'aturar la matança a Palestina és amb una força d'interposició. Cascos blau de l'ONU, per entendre'ns. Això tampoc passarà. Perquè cap país vol assumir els morts que una interposició entre el palestins i Israel suposaria. 

Però és que és igual, aquesta interposició ni hi és ni se l'espera.

De forma grollera, de manifestacions n'hi han de dos tipus. Primer tipus: les performances, sense un paper a terra, evitant donar-los la foto que volen, amb una gran vistositat i varietat de colors, batukades. Amb coreografies, fins i tot. Manifestacions organitzades per que el món ens miri, i el poder establert ens ignori. manifestacions que no pretenen disputar el poder, per molt que és digui que els carrers seran sempre nostres. Manifestacions pensades per a que a que els participants puguin ser a temps a casa seva, a veure si surten pel telenotícies. 

Aquesta mena de manifestacions venen de lluny. Això ja passava a la dictadura. Quan Franco visitava Barcelona es muntava una manifestació per aclamar al dictador. Pobre de tu que no hi anessis. Avui, per sort, no cal fitxar quan el poder munta els seus shows. Un exemple proper podria ser la manifestació unitària del 1er de maig, que organitza cada any el sindicat vertical CCOO-UGT. En particular, les manifestacions de 1er de maig dels darrers anys.   

Hi ha un segon tipus de manifestació. La manifestació organitzada per assenyalar al poder i els seus abusos. En general,  aquestes manifestacions estan organitzades per col·lectius dissidents. És a dir, per col·lectius que discuteixen el poder establert i que li en disputen el poder efectiu: "els carrers seran nostres" és, en aquest cas, un eslògan que diu "on som nosaltres no arriba la vostra policia". No cal dir que aquestes manifestacions són reprimides amb força i els seus organitzadors perseguits. És el cas, per exemple de la manifestació per la vaga general del 29 de setembre de 2010. 

Hi ha un varietat molt interessant d'aquest segon tipus de manifestació: aquella que, tot i estar controlada pel poder, és subvertida i acaba esdevenint una protesta en contra seu. El cas més bèstia va ser la concentració de suport al dictador romanès Ceaucescu, organitzada pel propi govern romanès, que va precipitar la revolta, i va acabar amb el dictador afusellat. 

A Catalunya també podem trobar un cas, molt més suau això sí, de manifestació subvertida. Va ser la manifestació del 10 de juliol de 2010, en resposta a la sentència de l'estatut. Sovint es considera aquella manifestació com la primera gran mobilització del "procés". Aquella manifestació va ser organitzada per Òmnium. En aquell temps el PSC manava a la Generalitat, i estava el President José Montilla. Va haver-hi una polèmica perquè Montilla va voler participar en la manifestació i, per tant,  per protocol, havia d'anar al lloc central de la capçalera, i va demanar que aquesta capçalera fos una senyera, sense eslògans, quan Òmnium volia l' eslògan "Som una nació, nosaltres decidim" a la capçalera.  Al final, el President  i ex-presidents de la Generalitat ocupaven l'espai de més honor de la capçalera, amb una senyera, i l'eslògan es va relegar a les bandes, i a una segona capçalera que seguia la primera. La massiva afluència de gent a la manifestació va fer que la capçalera no es pogués moure, per estar col·lapsats tots els carrers del trajecte. Aquest bloqueig, juntament amb els xiulets i protestes rebuts per la capçalera "institucional", van fer que aquesta es "dissolgués", per "facilitar" la mobilitat. El PSC es va trobar amb una revolta inesperada.

Per mi, aquesta mena de manifestacions dissidents. subversives o subvertides són les que tenen sentit. En aquest sentit, en cap moment he tingut clar si la manifestació d'ahir era "oficial" o "dissident". En tot cas, si era "oficial", podia ser subvertida. Desconec, però, quin caràcter va tenir, perquè per circumstàncies personals que no venen al cas, no hi vaig anar.  Em queda el dubte si el d'ahir va ser una performance, o si algú va assenyalar seriosament la hipocresia de l'estat espanyol que, tot i el seu discurs, ni deixa de fer negocis, ni sanciona Israel, ni ha deixat de vendre'n ni comprar-ne armament.   

No voldria creure que, tot plegat és una performance, i que l'objectiu últim sigui acaparar pantalla, és a dir, propaganda electoral de partits auto-anomenats d'esquerres.

Les performances no disputen res. Només pretenen imatges i publicitat i entretenir la parròquia amb relats. Com ha estat, ho veig així, la història de "la flotilla". Només diré que la detenció de la flotilla estava cantada des que van sortir. Aquesta detenció no ha estat un "crim de guerra". Crims de guerra és el que està fent Israel a Gaza, no la detenció dels personatges de "la flotilla". Atrevir-se a dir que la seva detenció és un "crim de guerra" banalitza el significat -ben dur, per cert- del que és un "crim de guerra". Torno a dir: Israel està cometent crims de guerra a Gaza, el bombardeig d'hospitals, els setge per fam són crims de guerra. Com ho és la matança indiscriminada de civils, infants, malalts, dones i vells, dels més dèbils de tots. Fer-los patir fins a la desesperació. Són crims de guerra. 

La detenció d'uns tipus als que se'ls ha dit que no entrin a un lloc, i van hi entren no és un crim de guerra. Els personatges de la flotilla no són "víctimes". Les víctimes són els palestins. Que sembla mentida que calgui dir-ho.

Odio les performances. En canvi aprecio molt les manifestacions quan són dissidents. I aprecio encara més quan es pot subvertir una "manifestació/performance" oficial. Però, en veritat us dic, que no és gens fàcil.

El que em sembla curiós és com després d'haver viscut els anys de les performances processistes, ara ens vulguin repetir la fórmula amb Palestina. Sembla que alguns no han entès que la gent està molt fins els collons que li vulguin prendre el pel. Al poder no se li han de riure les gràcies, i el que no sigui disputa real del control del territori i subversió de l'ordre i la jerarquia del poder no és més que una performance tolerada pel poder i, per tant, de la que el poder n'obté algun benefici. 

Cal manifestar-se, sens dubte. I hi han lluites compartides. La de l'alliberament de Palestina n'és una. Segur. Però compte que la més noble de les causes pot ser usada per a manipular i, sobretot, mantenir l'ordre, la jerarquia, i l'status quo. L'enemic, el nostre enemic, el que tenim aquí, a Catalunya, el que podem efectivament combatre, és justament el poder local. És el que hem de  combatre i el que hem de subvertir. Aquest és el motiu últim per a les mobilitzacions i les lluites compartides. Pensa globalment, actua localment. Si aquesta idea no la comparteixen els eventuals camarades de lluita, la lluita no pot ser compartida.

Visca Palestina Lliure. Visca Catalunya Lliure. Mori el mal govern. Tots.

Primer d'octubre. Ni oblit ni perdó. Independència.

Avui és primer d'octubre. Fa vuit anys, al 2017, es va celebrar el referèndum d'autodeterminació.

El referèndum referendava, és a dir, ratificava, o confirmava, la declaració unilateral d'independència que van suposar les lleis de transició del 6 i 7 de setembre d'aquell mateix any. 

Aquell referèndum es va guanyar. Però els partits independentistes catalans van preferir rendir-se i lliurar-se a la policia. Van preferir no defensar la independència. Van preferir mantenir un status quo i un modus vivendi en el que ells seguirien sent elit, enlloc d'una incerta etapa de consolidació de la independència i, probablement, de capgirament de la jerarquies socials i de poder a Catalunya. 

No els va sortir bé, però no del tot malament. 

Els independentistes vam ser molt ingenus, o excessivament partidistes quan  de forma totalment inacceptable, tot el pla que havia de seguir al referèndum va deixar d'executar-se. En aquell moment, el poble hauria d'haver pres el comandament.

Els partits independentistes van quedar horroritzats per l'èxit del referèndum. Els situava en la posició d'haver de defensar la independència. Sincerament creien que el poble de Catalunya no aniria a votar, ni a defensar els col·legis, ni a fer murs per evitar el segrest de les urnes. Els partits polítics independentistes catalans es pensaven que el poble català es cagaria a les calces.

I no. 

Però no hi havien lideratges preparats per reemplaçar als líders espantats. Els partits havien fet bé una cosa: decapitar les dissidències i mantenir la cadena de comandament.  Els partits van mantenir el control, i les cúpules van optar per una rendició convenient, o això creien, després de vendre a Espanya que igual com podien llençar al poble al carrer, també el podien tornar a casa. Espanya també va veure això, efectivament, però la seva reacció va ser la lògica: enlloc de negociar amb els partits independentistes, els va empresonar i els va destruir, per a reconvertir-los en instruments de control, això sí, mantenint essencialment les jerarquies de poder existents. 

En aquest punt estem encara avui, vuit anys més tard.  Per això  avui el president de la Generalitat autonòmica és Salvador Illa, amb els vots d'ERC, i Puigdemont encara és a Waterloo, i el que li queda, i espera tornar per disputar la presidència autonòmica, quan podia haver estat el President de la República de Catalunya. 

Com diu Gerard Furest en aquest imprescindible article d'opinió, no hi haurà independència si no aprenem del que hem viscut, i tenim moltes coses a aprendre, i actituds a canviar.

És per això que ni oblit ni perdó. Avui, David Fernández es discutia amb la Cris (@gallifantes) sobre aquest eslògan:

 

Puta España
Es veu que sóc inmadura 🤣https://t.co/b6zQhNSzAE

— Cris (@gallifantes) October 1, 2025

La Cris ho encerta. No és una qüestió de maduresa, o d'ètica, o de superioritat moral. És qüestió de poder. 

És qüestió de poder. De guanyar. De voluntat de guanyar. Per guanyar ens cal aprendre del errors comesos. No oblidar. Ens cal anomenar enemics als enemics, i tractar-los com els enemics que són. No perdonar.

Volem guanyar. Perquè guanyant, en primera instància, viurem. Persistirem. No serem anorreats com volen els de la Catalunya dels 10 milions. Guanyant, sobreviurem, i amb el temps viurem millor. 

Volem guanyar perquè mai més tornin els espanyols amb la seva violència i el seu "a por ellos". I vindran. Creuen que poden venir sempre que vulguin a pegar-nos i sotmetre'ns. Per a guanyar caldrà ser forts i implacables. Si algun cop tornen els del "a por ellos", que tornaran, amb el seu odi, se'ls ha d'escarmentar d'una forma tan brutal, tan acarnissada, tan desproporcionada, que mai més se'ls passi pel cap el tornar. 

Que no vulguin ni puguin fer-ho. Ni oblit ni perdó, també per la nostra  supervivència.

 Caldrà ser més forts i més brutals que ells. Cada cop i cada bala haurà de ser tornada multiplicada per cent. Cent ulls per ull, cent dents per dent. Se'ls ha de tornar el seu odi multiplicat per mil. No ens ha de fer recança odiar,  si ens fa forts. Per molt irracional i poc ètic que sigui. Ja hem vist que tenir raó no serveix de res quan l'altre s'imposa per la força, i t'anorrea. 

Quan guanyarem serà el moment de reescriure la història i fer-la bonica: lloarem als herois i recordarem l'èpica, i el relats seran de glòria. Però ho farem quan guanyarem. Mai abans. Abans no. El que hem de fer fins que guanyarem és persistir i recordar. No oblidar. Aprendre dels errors comesos. En caldrà també dir les coses pel seu nom, i anomenar enemics als enemics. Prou auto-enganys. Prou lliris i ingenuïtat. No perdonar. Ni oblit, ni perdó. Som el poble de Catalunya i volem el poder. Volem exercir el poder. 

Volem i podem guanyar. Guanyarem. Guanyarem la Independència.

Minimalisme, austeritat, frugalitat i auto-disciplina.

De les moltes modes que es fan i desfan a les xarxes socials algunes aconsegueixen cridar-me l'atenció. Una que ho ha fet és la del "minimalisme". 

A un món en que, al meu parer, el decreixentisme hauria de ser la tria racional, aquesta moda del "minimalisme" podria ser alguna cosa a tenir en compte? Potser sí. No dic que no. Però quan veig els vídeos de "minimalistes" al youtube sento desassossec. No me'ls crec. Hi ha alguna cosa que no encaixa.

En general, aquest minimalisme del youtube és un garbuix de vàries coses: simplificar la vida, reduir la despesa, fugida a l'entorn rural... Algunes coses em semblen bé i d'altres no. Però primer de tot crec que caldria ser precís amb els mots.

Minimalisme, segons la viquipèdia és una tendència artística que abasta diferents arts: «l'art minimalista vol donar als objectes artístics una absoluta autosuficiència, trencant amb tota idea de representació emfatitzant en l'anonimat de l'autor en la realització de l'obra que contrasta amb la forta expressivitat dels pintors de l'anterior generació de l'expressionisme abstracte, i intenten evitar associacions metafòriques, simbolismes i suggeriments espirituals transcendentals. Utilitza estructures i formes geomètriques elementals, sovint modulars i repetitives o elements lumínics».

Sembla que els influencers i creadors de contingut s'han apropiat del mot tot fent èmfasi en la idea de simplicitat, de senzillesa, de cosa elemental i bàsica, mínima. Aplicada a l'estil de vida. És una apropiació que busca agafar un concepte artístic, modern i aplicar-lo als quefers diaris. Molt culte. I molt lligat amb un pensament de nova era, de "decreixement", de retorn als "orígens", a allò que és autèntic i primordial. 

Però la simplicitat passa per una idea fonamental que trobo que no es diu: per a simplificar t'han de caldre poques coses, i aquestes coses no han de tenir afegits superflus.  

Hi ha, com a mínim un parell de mots que, al meu entendre, encaixen força més bé que el concepte de "minimalisme" en aquesta idea de màxima utilitat, mínima superficialitat i despesa.

El lloc wordreference que compara diccionaris de diferents llengües diu que l'austeritat és «Senzillesa, manca de tot allò que és superflu o ornamental». 

M'agrada aquesta definició. És la definició que jo mateix he donat quan estava rumiant aquest post. Curiosament, aquesta idea de "no superficialitat" no es troba al cercador en línia de l'Enciclopèdia Catalana o del diccionari en línia de l'Institut d'Estudis Catalans.  De fet, la definició del DIEC és, si fa no fa, la mateixa que es pot llegir al diccionari Pompeu Fabra. En aquests casos «austeritat» fa referència a un capteniment o actitud rígida, seriosa o severa. El diccionari de la RAE, en castellà, en primera accepció, va en una línia similar, però en la segona accepció defineix auster com: sobri, morigerat i sense excessos, cosa que va més en la línia de wordreference.  

La paraula austeritat, sigui com sigui, està maleïda des que s'ha convertit en sinònim de retallades en serveis públics. Però el cert és que l'austeritat històricament ha estat considerada, més aviat, una virtut, o un capteniment positiu. Sovint, des de l'integrisme religiós, pel que representa de  rigidesa moral, però sovint també, des de postures laiques pel que representa de no superficialitat. Una persona austera tant pot ser  una persona moralment rígida, com una persona senzilla, de poques floritures, però també, per això mateix, ocupada en allò que és essencial i, per tant, que coneix de forma precisa i profunda. 

L'austeritat acostumava a aparèixer a les descripcions biogràfiques de personatges importants, de savis i de sants. La senzillesa i la seriositat, acompanyaven i sovint eren el motor de vides dedicades a la investigació, a la recerca, a l'estudi, a l'exploració i al descobriment.  Simplement, per aconseguir els objectius proposats calia destinar les forces a aconseguir-los sense distraccions i sense superficialitats, Necessàriament calia, i cal, ser austers per a ser savis.

Aquesta austeritat és sinònim de disciplina, que és una altre de les paraules maleïdes del món actual.  Sovint, aquesta disciplina és auto-disciplina, i és així quan té més valor, al meu entendre: quan  un mateix és capaç d'imposar-se i sotmetre's a un conjunt de regles per tal de formar-se, d'aprendre. La disciplina, en general és imposada des de fora, i pel que té d'obediència i jerarquia entenc que es fa antipàtica. En canvi, quan és un mateix que dicta les regles i se sotmet a elles, és que ha assolit un grau d'auto-control, de domini de les pròpies emocions i posseeix força mental. 

L'auto-disciplina s'aprèn i s'entrena. Potser acceptant i sotmetent-se a una disciplina externa. Perquè és difícil, o impossible, que algú voluble i pusil·lànime assoleixi sense ajudes auto-control i auto-disciplina. Un dels objectius de l'ensenyament i l'educació seria, doncs, que els alumnes adquirissin la virtut de l'auto-disciplina, i dic virtut,  i no habilitat o competència. Que n'entenguessin el valor i la necessitat. Que l'integressin en el seu caràcter. Caràcter és una altre paraula maleïda, i mal entesa. Tenir un caràcter fort no vol dir cridar a tothom, o ser brusc , o violent. Més aviat té a veure amb la coherència entre els fets i el propi pensament, té a veure amb resiliència, amb disciplina i amb personalitat. Avui en dia totes aquestes paraules sonen a ranci i antic, però segueixen sent paraules i conceptes clau. 

L'altre mot que cal tenir en compte, a més d'austeritat, és frugalitat. Una persona frugal és una persona de "baix consum".  Una persona frugal pren el que necessita, i prou. No busca l'afartament. En té prou amb la satisfacció. La persona frugal defuig l'excés. A molts diccionaris frugalitat i austeritat són sinònims però crec que val la pena matisar els dos mots: l'auster defuig allò que és superficial; el frugal només pren allò que li cal. Són les dues cares de la mateixa moneda. No es consumeix allò que no cal. Allò que és superficial, no cal.

Per mi el "minimalisme" vital que es proposa a les xarxes socials és una moda que pretén visualitzacions amb un missatge que fa de la necessitat virtut, però que ho fa d'una forma que només busca likes. O pitjor, vendre cursos o seminaris, o aconseguir  patrons i espònsors. Totes aquestes coses no van al fons de la qüestió. Són superficials. Són, per tant, contràries a l'austeritat. Són innecessàries i, des de la frugalitat han de ser menystingudes.  Tota aquesta moda del minimalisme a les xarxes socials no és més que un nou reclam per a consumir i captar l'atenció. Predica unes actituds, però demana uns actes que en són contraris.

El que jo dic és lleig. No permet fer vídeos bonics i, en veritat, sona a ranci i passat de moda, però el cert és que no hi ha res més revolucionari avui que l'austeritat, la frugalitat i l'auto-disciplina. Amaniu-ho amb criteri i lliure albir. Afegiu-hi estoïcisme. El poder dels consumidors no és triar una marca o una altre. El poder és deixar de consumir. Que la gent no compri és el que més temen. Que la gent no els escolti ni els faci cas. Que la gent no es mati a treballar. Ofegar el sistema. Consumir només allò que es necessita i fer-ho en la mida del possible fora dels circuits controlats: a fires i  mercats de carrer. Fer els pagaments preferiblement amb diner en metàl·lic no rastrejable. Fugir sempre que es pugui de la mediació digital. Crear espais auto-gestionats d'ajuda i suport mutu. Crear poder popular real. En contra el que proclamen certes veus, al meu entendre, la forma de fer-ho és precisament amb austeritat, frugalitat i auto-disciplina. Perquè el decreixement o el fem nosaltres, el poble, o els poderosos ens l'imposaran. Els rics no decreixeran. Els pobres serem decrescuts. 

Es pot evitar «Un món feliç» com el que va descriure d'Aldous Huxley. No està escrit que sigui inevitable. Però cal rebel·lar-se. Avui. Ara mateix. Un altre món és possible.