El perquè de la vaga a l'educació

Els mestres i professors estan de vaga. Tenen bons motius laborals per a fer-la. En general tenen bons motius, tots tenim molts bons motius, molt més enllà dels purament laborals, per a estar permanentment ocupant els carrers.   

Els mestres i professors també han esclatat. No tots, és clar. No tots protesten o poden protestar. Però una massa crítica del professorat ha decidit que ja en tenen prou.

Els hem de donar suport. L'educació dels nens i els joves és, probablement, la més estratègica de totes les inversions possibles, encara que els dirigents del país no ho vegin, o no ho vulguin veure, a causa d'una extremada estupidesa i estretor de mires, o potser també a interessos ocults que tenen poc a veure amb els interessos del país, però sí molt a veure amb els interessos econòmics o polítics d'altres poders.

La revolta dels mestres, i la de tots els altres sectors que protesten, ens crida a baixar als carrers amb ells. Per ells, però també per dignitat pròpia. 

No som bestiar de granja. Som persones i no porcs. Ens cal educació i formació, per a tots, i als infants i als joves en particular. Educació i formació en valors, que haurien de ser transmesos per les famílies, i que les famílies no puguin fer-ho és motiu per sortir al carrer, amb els vaguistes. 

Ens cal formació de caràcter: Sí, de caràcter. Per molt que a alguns els soni fatxa. Ens cal formació en la paciència i en la perseverança, en l'esperit de sacrifici, en l'esforç, en el respecte a les normes quan són justes, en la civilitat i i el respecte a les persones. 

Tant important com això: Ens cal formació en esperit crític, en particular en la crítica al poder. 

Ens calen coneixements: llegir, escriure i aritmètica. És el més bàsic i imprescindible. Immediatament coneixements de matemàtica, de ciència, de llengua, de mètode científic. Els coneixements i com aplicar-los. Ens cal conèixer la les arts, la literatura, la història. Des de l'esperit crític, sempre, i educant en l'apreciació de la bellesa. 

Ens cal fer estimar l'estudi i el desig d'aprendre.

És una tasca ingent i meravellosa. Però és una tasca que pot ser un infern quan les escoles són barracons, forns a l'estiu i congeladors a l'hivern; quan els grups son massa grans; quan s'incorporen alumnes als grups a meitat de curs i sense coneixements bàsics per encaixar; quan als grups hi han estudiants amb necessitats especials que ningú pot atendre; quan els materials educatius no responen a les necessitats formatives, sinó a contractes comercials que són corrupció, per molt que siguin "legals"; quan s'imposa una burocràcia als mestres, un aprovat general per "no excloure a ningú" ni "deixar ningú enrere", uns mètodes pedagògics fruits de ments delirants o contractes comercials dubtosos. 

Un malson quan en la ment del poder, l'educació i la formació serveixen per a formar treballadors dòcils i consumidors compulsius; quan en la ment del poder, a més, aquesta formació és un negoci en la que els infants i joves són clients i producte a l'hora. 

Un malson quan, per a moltes "famílies", l'escola és un aparcament per als infants, i els mestres, els vigilants del pàrquing. Sí, cal dir-ho també, hi han famílies que no es mereixen aquest nom. Els pares han de cuidar i  educar als fills. Els fills no són un guarniment, ni un objecte per a lluir-lo. Són persones en formació. Són els teus fills! 

Tot això, amb salaris que no han pujat, quan la vida no deixa de fer-ho, i amb mestres que es desesperen i abandonen. Encara els demanen que facin de monitors de colònies pagant-s'ho de la seva butxaca. Per als mestres, les colònies no són vacances. És ser responsables de grups de nens i joves.  És fer de d'educador les 24 hores del dia. És, de fet, més absorbent que el curs regular.

El motiu últim per a la vaga és recuperar la dignitat i la importància d'una feina que és, com he dit al principi, la inversió estratègica més important que pot fer una societat: preparar els seus futurs ciutadans. Ara, aquest sector clau i fonamental per a la societat catalana està en mans d'un poder que pensa només en els propis interessos econòmics de curt plaç, o amb interessos a llarg plaç que busquen desarmar la societat. 

Hem de recuperar aquest poder. Aquest és, al meu entendre, el motiu últim d'aquesta vaga i la raó per la que jo li en dono suport.  

Corrupció i col·lapse

El poder corromp, i el molt poder corromp molt. El PSOE té molt de poder a Barcelona, a un bon grapat de municipis de Catalunya i molt de poder a Madrid. En l'exercici d'aquest poder no està sol, i els seus aliats varien depenent del moment, del lloc i de la circumstància, però el vèrtex, en tot cas, segueix sent el PSC/PSOE. Els "socialistes" concentren una enorme quantitat de poder. També concentren una quantitat enorme de (presumptes) casos de corrupció. Afegirem que, allà on mana el PP, amb VOX d'aliat, també es denuncien grans quantitats de (presumptes) casos de corrupció. 

Els aliats del PSOE, ja sigui per simpatia o perquè això s'encomana, o perquè també tenen molt de poder però que ve d'una altre banda, pel que sigui, també tenen (presumptes) casos de corrupció.  

A xarxes socials i mitjans desafectes és força senzill trobar llistes de (presumptes) casos de corrupció que afecten al poder, on el poder pren la forma de partit. Pràcticament tots els partits tenen casos de corrupció. Sovint aquesta corrupció té noms i cognoms concrets. Sovint aquests noms i cognoms concrets es relacionen amb cercles molt propers, àdhuc íntims, de les persones amb més poder dins dels partits més poderosos. La (presumpta) corrupció, doncs, arriba fins a dalt de tot.

D'ahir mateix, al Vilaweb: Com el cas Zapatero esquitxa Illa. Tràfic d'influències amb Huawei?  

A mi, personalment, OCTUVRE em sembla referència obligada, imprescindible i necessària. Marta i Albano són valents i rigurosos. A OCTUVRE estan seguint el cas DGAIA, vet aquí l'últim vídeo que han penjat sobre el cas: 

Per cert, aquest altre vídeo assenyala les actituds mafioses i repressives del poder a Catalunya:

 

El poder corromp. La història recent mostra com els successius canvis de color dels governs espanyols han estat propiciats per una explosió de casos de corrupció. Tant és el color del govern. Quan els governs espanyols porten un parell de legislatures, la corrupció sobre-ix i vessa: La política es torna angoixosament irrespirable i la certesa que els uns i els altres no són més que uns mafiosos de la pitjor espècie porta més i més gent a abstenir-se, i als fanàtics dels uns i dels altres a enfrontaments amb aires de guerra civil. 

Com es diu a fòrums independentistes, aquest cop, però, al front de l'Ebre anirà sa mare. 

I és que no ens cal anar a cap front de l'Ebre. A casa ja en tenim prou de merda. 

A Catalunya no és que es faci gaire millor, però els anys del procés, seguit dels anys del 155, han fet que la classe política hagi hagut d'anar més amb compte. De fet, ha estat la legislatura de Salvador Illa i el PSC amb el suport de Comuns i ERC,  la de la "pacificació" i "normalització" del país i oh! sorpresa! amb la "pacificació" i "normalització" s'han destapat tot de casos de (presumpta) corrupció que afecten al PSC i als seus aliats. Corrupció (presumpta) i gestió pèssima i ineficient d'uns recursos que, també val a dir, són cada cop més minsos i que, a més, estan supervisats per Madrid. Catalunya te menys autogovern que mai, i els pressupostos de la Generalitat serveixen, essencialment, per regar les menjadores del PSC i dels seus aliats ERC i Comuns.

Diguem-ho tot també, tots els partits auto-anomenats "de govern" tenen també un interès crematístic en l'exercici del poder. 

El PSOE aguanta perquè els seus aliats tenen interès en mantenir-lo al poder, perquè s'hi juguen calés, en forma de sous i en forma de contractes, fraccionats, assignats a dit a contractistes amics. Així és com funcionen PSOE i la companyia actual. Si la companyia en fos una altre, funcionaria igual. I si en lloc del PSOE fos el PP, el mateix.

L'estat espanyol és corrupte des de la seva fundació: L'espoli d'Amèrica va proporcionar un poder immens, i aquest poder immens va produir una corrupció també immensa, de caràcter, cultural i estructural. 

Es molt important comprendre això. No és possible canviar-ho. És inevitable. La corrupció anirà a més.

En aquesta estructura corrupta, els Països Catalans sota l'estat espanyol són l'última colònia. Una colònia que ha estat i és explotada amb la col·laboració de les elits locals.

Però la colònia està exhausta. La mamella cada dia raja menys i de forma més pobre. Ara bé, sense colònia no hi ha imperi. L'avarícia, que és el pecat darrere la corrupció, està matant l'imperi espanyol. Amb l'esgotament i la destrucció de l'economia, la societat, la cultura i la identitat catalanes, l'imperi espanyol garanteix, de pas, la seva pròpia autodestrucció. Inevitablement. Perquè la corrupció cada dia va a més, i les classes treballadores i productives, també inevitablement, cada dia que passa s'empobreixen i minven.

El col·lapse explicat en una frase: Catalunya no podrà pagar la factura espanyola, i arribat el cas cap espanyol voldrà pagar la factura catalana, ni tindrien la capacitat per a fer-ho. Quan Catalunya passi a ser una despesa, Espanya es desfarà.   

Crec que això serà el que passarà. I aviat. 

Sobreviurà Catalunya al col·lapse que ve?  

Infiltració

Els docents estan en vaga i tenen motius més que bons i suficients per a fer-ho. Val a dir , també, que són més aviat els docents de l'ensenyament públic els que fan vaga. En aquest cas, però, no és que els docents de la concertada i la privada estiguin gaire millor. Més aviat és que els seus drets laborals estan més coartats.

En general, reclamar l'acompliment dels drets laborals és una cosa a la que, sovint, es renuncia. Tots coneixem casos d'hores extraordinàries no imputades, per tant, no reconegudes i, per tant, no pagades; o caps de setmana treballats que després costa molt que siguin recompensats, i si ho són és de forma més aviat irregular i arbitrària; o aprofitant el teletreball, gent de vacances que continua atenent tasques de la feina, havent d'aguantar, a més, la conyeta del "que bé tu, que estàs fent la feina des de la piscina". 

És renuncia de drets. Mirem-ho com vulguem. Però, a més, és feina en negre i, per tant, és un frau. És un frau de l'empresari que no paga a la seguretat social el que correspon per aquestes hores treballades, i una conculcació de drets del treballador.  El treballador podria reclamar, amb tot el dret del món. Però sovint aquestes violacions dels drets dels treballadors es callen, per por de les represàlies, o la de pèrdua del lloc de treball. La por a un mal més gran porta a suportar un mal no tant gran. Sovint, a més, aquesta por està generalitzada a la plantilla. Sovint són els mateixos companys els que diuen de sotmetre's i no queixar-se de l'abús. O fins i tot, els "companys" denuncien als treballador revoltat, per ser "conflictiu" i mancat de "solidaritat amb els companys". 

Aquestes situacions d'abús i de soledat del treballador enfront de l'empresa acostumen a donar-se en empreses més aviat petites, i amb treballadors precaris. A les empreses amb plantilles grans, en canvi, els sindicats tenen representacions que poden -depèn força dels sindicat majoritari entre la plantilla, val a dir- escoltar i organitzar als treballadors per a defensar-ne llurs drets laborals. Al sector públic, que compta amb les plantilles més grans de totes, la força sindical és gran i pot reclamar, sovint, amb un cert grau d'èxit el respecte dels drets laborals i, fins i tot, mobilitzar-ser per a conquerir-ne de nous. 

Allà on hi han plantilles grans, hi han sindicats. Allà on hi han sindicats, en general, les condicions de treball són més bones. En general, una plantilla gran, unida i organitzada més o menys formalment en sindicats es defensa millor, té més capacitat negociadora i de denúncia. És un fet.

Organitzar-se en sindicats és un dret democràtic fonamental. Els sindicats són col·lectius que organitzen, o haurien d'organitzar als treballadors per a la defensa pràctica, en el dia a dia, de drets tan bàsics com el salari, les condicions de seguretat i higiene al lloc de treball, o el respecte a la identitat personal, sexual, nacional o religiosa. El concepte  clau és "defensa pràctica, en el dia a dia". Cap altre organització de persones actua de forma tan directa. Els sindicats tenen, potencialment, la capacitat d'acció i mobilització més gran de totes les organitzacions. Per això els partits d'esquerres sempre han tractat de tenir pes al sindicats, i sovint hi ha una passarel·la entre els partits majoritaris de l'esquerra (PSC, ERC) i els sindicats més grans (CCOO i UGT), a Catalunya. Sovint, la mobilització dels sindicats majoritaris ha estat la punta de llança de l'esquerra contra governs conservadors. De la mateixa forma, els sindicats majoritaris callen quan el govern és d'esquerres i, per tant, "amic". De fet, quan el govern és "amic", sovint CCOO i UGT  actuen com esquirols als sectors on no són majoritaris. Sindicats grocs, se'n diu. O sindicat vertical, també.  

A l'ensenyament es dona la circumstància que els sindicat majoritaris, USTEC o CGT, no són els sindicats majoritaris CCOO i UGT a la societat i no gaudeixen, per tant, de la passarel·la amb PSC i ERC. 

Qui diu passarel·la amb els partits, diu infiltració dels partits.

El poder és poder perquè pot coaccionar. Per a coaccionar el poder necessita informació. Com que els partits no estan infiltrats als sindicats del sector de l'ensenyament la solució del poder que representen els partits actualment al govern ha estat directa: infiltrar la policia. 

Els missatges són claríssims:

Primer, la policia no està per a protegir els teus drets. Està per a protegir al poder i, si cal, conculcar-te drets democràtics com el de lliure associació, o el de la privacitat. 

Segon, els partits polítics són instruments de poder, i tant li fa que siguin nominalment d'esquerres o de dretes. Són poder i actuen esclafant els drets de la gent que, probablement, els ha votat, i que en bona lògica no hauria de votar-los mai més. Encara és més dolorós quan els partits auto-proclamats d'esquerres són els que ordenen a la policia espiar i reprimir. 

Tercera. Es el poder el que té més clar que ningú la jerarquia social. Els que manen son els partits, els empresaris, els jutges, les forces armades. Els que són manats i no tenim altre opció que l'obediència som els treballadors i els aturats, els pensionistes, els estudiants, els pobres i els marginats. Tots aquests som percebuts pel poder com bestiar d'una granja, i els "drets" que tenim poden ser retirats a conveniència del poder. Quan algun dels porcs de la granja es posa fort en la defensa dels seus drets, se li envien les forces armades, normalment policia, per a que l'espiïn i l'investiguin, primer, i el reprimeixin després. 

Les lleis estan pensades per als que obeeixen, no per als que manen. Per això és més fàcil que un mafiós se'n surti si l'enganxen que no tu. Que si algun dia entres al metro sense pagar perquè les màquines validadores no funcionen, aquell dia hi haurà control, t'enganxaran, et caurà una multa, i dona les gràcies que no et tractin com una merda i et fotin una pallissa. No exagero.

És així. Ets un porc de granja, matèria primera, força de treball barata. Tens "drets", però el poder no et tracta com un ciutadà, si no com un presumpte delinqüent. Si reclames els teus drets, si t'organitzes amb d'altres, si protestes aleshores, sens dubte, ets una amenaça i la presumpció que ets un delinqüent esdevé certesa, i ets tractat com un perill per a la societat. Per a la seva societat, és clar: la societat dels que manen.  I tu no hi ets convidat, porc.

Diades nacionals: 23, 25 i 27 d'abril.

Abril s'acaba. No vull acabar sense apuntar al blog algunes idees que he anat rumiant aquests dies.

Primera. El mes d'abril compta amb tres diades nacionals:

23 d'abril: Sant Jordi. Patró de Catalunya. No sé ni quan ni com Catalunya serà independent. Jo vull que sigui aviat, vull que sigui amb el mínim de patiment. Per això m'agradava tant la idea, fallida, del "de llei a llei". Temo, però, que caldrà patir. Però jo em situo més enllà. Em poso al dia en que, ja independents, decidirem quina haurà de ser la diada de la festa nacional. Bé, doncs, a dia d'avui, jo voto per Sant Jordi. Pel que té de festa cívica. Per ser la festa ideal per a un país lliure i culte que s'estima les seves tradicions. 

25 d'abril: Festa nacional del País Valencià.  Quest dia es recorda la batalla d'Almansa. De Viquipèdia: «La batalla d'Almansa tingué lloc el 25 d'abril del 1707 en el context de la Guerra de Successió Espanyola. Les tropes de Felip V (net de Lluís XIV de França) derrotaren les de l'arxiduc Carles d'Àustria, cosa que comportà que Castella ocupés el Regne de València per dret de conquesta; aquest perdé, així, tots els furs concedits fins aleshores i li foren imposats els Decrets de Nova Planta.» Sí, exacte, és l'11 de setembre valencià. Els nostres germans del sud també recorden una derrota, però com nosaltres, el 25 d'abril també és una jornada de lluita, de reivindicació i d'afirmació nacional. El País Valencià hi és. Persistir és vèncer. El País Valencià, persisteix.

Aquest 25 d'abril, a més, ha comptat amb el pas del Correllengua Agermanat per la Ciutat de València. Una marxa per portar la flama de la llengua a tots els països de llengua catalana: els Països Catalans. Diguin-li Català, o diguin-li Valencià a la llengua comuna i pròpia de tots ells. Del lloc web del Correllengua Agermanat: 

«El Correllengua Agermanat és molt més que una cursa, és una mobilització cultural, social i esportiva que uneix tots els territoris de parla catalana. Aquesta iniciativa sense ànim de lucre, que pren inspiració del primer Correllengua nascut a Mallorca l’any 1995, de la Korrika basca i de l’esperit de la flama olímpica, es planteja com un recorregut conjunt i agermanador que abraça Catalunya Nord, Catalunya, País Valencià, Illes Balears i l’Alguer.

La Flama, que passa de mà en mà al llarg de cada tram, esdevé el fil conductor de tot el projecte. Cada relleu simbolitza el compromís compartit de mantenir viva la llengua i fer-la present a tots els àmbits de la vida quotidiana.

Tothom pot participar al Correllengua Agermanat, corrent, en bicicleta, animant al pas de la Flama o participant a les activitats de rebuda a cada poble o ciutat del recorregut. El que importa no és la velocitat, sinó la participació col·lectiva i la visibilització de la llengua catalana com a eina de cohesió social»

27 d'abril: Festa de la Mare de Déu de Montserrat. Patrona de Catalunya. Sí. També. És també una festa nacional catalana. No és una qüestió de religiositat o de cristianisme, tot i que segur que per a molts ho és. És també un símbol nacional. No només la imatge de la Moreneta. És també la muntanya. Una muntanya que és ben visible des d'un munt de miradors escampats pel país. Aquella sensació de pujar un cim, voltar, reconèixer la silueta mítica de la muntanya i assenyalar-la tot dient: «Mira! Montserrat!». A l'inrevés, coronar Sant Jeroni i, des de la petita terrassa del cim, assenyalar les muntanyes i recitar-ne els seus noms. El país és la gent i el paisatge. És la gent al paisatge. Som catalans perquè som la gent del paisatge de Catalunya, i quan parlem ho fem amb la llengua de Catalunya. Som una nació. Som la nació que viu, té cura i és responsable de Catalunya. Som catalans. Som Catalunya. Solidaris entre nosaltres.

Estimar Catalunya també és emocionar-se quan des dels turons i les serralades, es mira al voltant i es reconeixen pobles i ciutats, rius, llacs i muntanyes, i se sent un escalf al cor. S'estima el que es coneix. Es vol protegir allò que s'estima.            

Tres dates assenyalades. M'està sortint un pamflet nacionalista, d'aquells que m'agraden tant. Potser és per la seqüència de diades nacionals que estic de bon humor i potser per això veig coses que no hi són. O potser sí: tinc la sensació, subjectiva completament, que creix el nombre d'estelades als balcons. Potser s'està superant la traïció que ens va portar de ser un país virtualment independent, a haver de patir una política de dissolució nacional perpetrada pels partits espanyols, i amb el suport dels partits del "procés".

Tinc la sensació que ho estem superant. Tinc també la sensació que torna el "català emprenyat" però en la seva versió 2.0, "català molt emprenyat". Molt emprenyat. Que aquesta ràbia acabi servint per alguna cosa és el que cal canalitzar. Cal la culminació de la Independència, és clar. El procés va acabar. Ara el que cal és fer-lo efectiu. 

Democràticament no podrà ser. Caldrà que la major part dels tres milions de nacionals catalans (els catalans que s'identifiquen  com a part de la nació catalana) amb el suport dels nacionals d'altres països que volen viure a Catalunya i demanen per a ells, o per als seus fills, la condició de nacionals catalans, ens mobilitzem, de forma persistent, ocupem els carrers, que han de ser nostres, i plantem cara. El referèndum ja es va fer. No en farem un de nou. No canviarem la constitució espanyola perquè ni ells la poden canviar. No. El que cal és recuperar el tremp i culminar. Trencar. El primer d'octubre de 2017 érem independents. Som capaços de fer-ho, i aquest cop no hi hauran traïcions.

Hi han més sensacions, o més aviat percepcions, i no tant positives: cada cop es veuen més tendes de campanya i gent dormint al carrer; cada cop es veuen més infraestructures malmeses; cada cop es veuen més sectors revoltats: ensenyament, serveis socials, sanitat; cada cop se sent a més gent dir que volen fugir de Barcelona; cada cop es percep més agitació en resposta a un malestar creixent. És el "català molt emprenyat" que deia abans, però també el que no és català però pateix el fet de viure una Catalunya que es vol dissolta, derrotada i sotmesa, "para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado", pero el cas és que "el cuidado" es nota cada vegada més, i es cada vegada més insuportable. El "no-català molt emprenyat" és també víctima d'aquest atac a Catalunya. Em sembla que molts d'aquest "no-catalans molt emprenyats" també se n'estan adonant que ser espanyol és un mal negoci.

Crec que venen temps convulsos. Ara no ho sembla. Ara sembla, més aviat, que Catalunya s'està dissolent i que el català té els dies comptats. Però tinc una sensació. Potser només és que és abril, hi han falciots al cel, el gessamí blanc floreix i venim de tres diades nacionals brillants i esperançadores. Potser és justament això. Potser és que Catalunya persisteix, i persistir és vèncer. Potser és que sabem que podem oferir un futur millor amb la Independència. Ningú ha demostrat el contrari. De fet, el que se'ns ha demostrat és el fracàs social i econòmic que representa  ser part d'Espanya. La meva sensació és que l'aparent victòria d'Espanya és, en realitat, el preludi de la seva derrota total i imminent, i de la renaixença de Catalunya, lliure i independent.

Només una sensació.

Abril. Pedrolo. Rodoreda. Llegir.

 L'abril és el mes de la primavera que floreix i dels falciots que arriben, i també és el mes de Sant Jordi.

És el mes en que molts catalans compren llibres. S'entén que amb la intenció de llegir-los. Així sigui! Cal llegir llibres. Llibre de paper, o digitals. En això no tinc manies, però reconec que el llibre en paper proporciona unes sensacions de tacte i d'olfacte que el llibre digital encara no pot emular. Les avantatges del llibre digital són unes altres. En particular, l'accés directe a biblioteques immenses i, sovint lliures. Sovint però, aquestes biblioteques lliures són en llengües diferents de la catalana. 

La literatura catalana aspira a la universalitat, com tota literatura, entenc. Però, per algun motiu, pura avarícia de les editorials, sospito, no és possible trobar biblioteques d'accés lliure, de llibres exclusivament en català. Res. Cap ni una. Zero. Històricament havien existit algunes. Però van anar caient. Una rere l'altre. Avui qui vol llegir en català sense haver de pagar ha d'anar a les biblioteques de llibres en paper. La literatura catalana, per obra i gràcia del seu sector editorial, renuncia a l'accessibilitat i, per tant, a la universalitat. Com efecte col·lateral, els continguts digitals que no són lliures no es fan servir per a entrenar intel·ligències artificials. Amb el que es renuncia també a fer que la literatura catalana alimenti a aquesta nova generació d'éssers computacionals que són ja ciutadans de primer ordre a Internet. És un suïcidi cultural.

En fi. Abril, mes de llibre. Aquesta setmana passada he acabat la lectura de "Prosa de combat", de Manuel de Pedrolo, ed. Comanegra. Estic redescobrint Pedrolo. Per a mi, com per a tants d'altres de la meva generació, Pedrolo era l'autor del "Mecanoscrit del segon origen". Un llibre juvenil de ciència-ficció que, sens dubte, va ser un gran èxit editorial i que ha estat dut a una radionovel·la, a una sèrie de TV, a una pel·lícula i a còmics: veure aquesta edició pel 50 aniversari de la novel·la,  o aquesta altra, més antiga, amb dibuix d'isidre Monés). Però, el cas, és que aquest Pedrolo del Mecanoscrit no era el Pedrolo "essencial".

Perquè Pedrolo tenia una gran obra escrita que anava molt més enllà del Mecanoscrit. Pedrolo tenia una obra extensa i polièdrica: periodisme, teatre, novel·la -conreant diferents gèneres de novel·la, com la novel·la negra. I sempre, un compromís independentista insubornable i una defensa de la llengua catalana com a a llengua nacional i catalitzadora dels països catalans. 

Pedrolo va ser, com era d'esperar, censurat pel franquisme i molta de la seva obra no van ser publicada fins que va passar la dictadura. El desencís, però, va ser al comprovar que "la transició" no suposava l'alliberament nacional, ans al contrari, renúncies que són la causa del retrocés del català fins a la dramàtica situació actual. 

"Prosa de combat" és un recull d'articles, alguns inèdits fins a la publicació del llibre, que abasten el període entre 1964 i 1988. Els articles permeten conèixer el pensament de Pedrolo. En particular el pensament independentista. Personalment, m'ha sorprès la claredat d'idees. Les idees fortes i senzilles: Només és literatura catalana si es fa en català. Només és català qui se sent nacionalment català. El català és l'element central de la nacionalitat catalana, cal parlar sempre en català. Els immigrants que no volen saber res de la nació catalana són ocupants. Que Catalunya està ocupada per l'estat espanyol, que no deixa de ser la forma d'estat que ha pres de la nació castellana. Aquest pensament avui fa tremolar als pusil·lànimes i segur que activaria acusacions de "racisme". Però jo estic d'acord amb Pedrolo i crec que  o bé acceptem que som un país ocupat, i actuem en conseqüència maldant pel nostre alliberament, o ens anirem dissolent, cada cop més ràpid, fins quedar com curiositats etnològiques, o ni això. 

És interessant veure com ha canviat la llengua en aquests 50 anys que ens separen dels articles. El català que utilitza Pedrolo als articles ressona a anys 70 i 80. Potser no és tant el llenguatge emprat com les referències, les formes, el vocabulari o els girs. Per una banda, la llengua sona a una forma de parlar d'un temps passat, en canvi, les temàtiques són, sovint, ben actuals. De fet, la radicalitat i la claredat són de punta de llança. El discurs que l'independentisme no hauria d'haver perdut mai. Avui, Pedrolo segueix sent un referent. Potser el referent més necessari. Per la claredat en els conceptes que manega i explica, pels raonaments que fa amb aquests conceptes, el més didàctic. 

Sí. Jo vaig ser dels joves que van haver de llegir el Mecanoscrit a l'institut. "Estudiàvem" literatura catalana: èpoques, autors, estils, llibres. Jo era un estudiant molt dolent. Tenia una cosa bona, i és que m'agradava llegir, però llegia amb poc criteri. Sovint sense entendre el que llegia. Sovint amb una  manca de context completa sobre allò que llegia. Aprovar literatura era un exercici de mnemotècnia. No estava preparat. Sospito que no era l'únic que no ho estava. Amb el pas dels anys he anat adquirint el context, els detalls, he llegit introduccions a novel·les ben documentades i didàctiques. Durant el decurs de la vida he adquirit aquell fons necessari per a poder gaudir de la lectura. He après que, per a mi, és important adquirir aquest context, i avui quan llegeixo un llibre, sovint l'acompanyo d'una petita recerca, ni que sigui una consulta a la Viquipèdia, sobre l'autor i l'obra.

Llegir llibres i llegir o aprendre sobre els autors. De forma imprevista, el passat diumenge vaig visitar l'exposició «Rodoreda, un bosc» al CCCB i avui, dia 13 d'abril, casualitat, és el 43è aniversari de la mort de Mercè Rodoreda. La visita a l'exposició és molt recomanable. La meva experiència amb el CCCB és d'exposicions sòlides i profundes. És un centre de cultura que hem de cuidar. I aprofitar. 

L'exposició sobre Rodoreda em porta, justament,  al que deia del context. La necessitat de conèixer per estimar, i del temps que cal per fer aquesta coneixença amb mètode. Tant de bo, quan jo era estudiant, hagués pogut anar a moltes exposicions com la d'ahir, de la Rodoreda. 

I ara arriba Sant Jordi. Tinc uns quants llibres a la llista: La tetralogia de "la terra prohibida", de Pedrolo. Edició completa, de març d'enguany, per ed. Comanegra. Segurament serà el meu llibre de Sant Jordi. Però els efectes de la vista al CCCB potser acaben fent que caiguin contes de Mercè Rodoreda, o "La mort i al primavera", o "El carrer de les Camèlies". A més dels grans clàssics, també tinc a la llista  autors "moderns": Albert Sánchez Piñol i "Després del naufragi", o la novel·la guanyadora del premi Sant Jordi: "Prometeu de mil maneres", de Carles Rebassa.

Llegir. Abril és el mes de la primavera que floreix, i el mes de la diada nacional de Sant Jordi, i dels llibres. Llegir, cal llegir tot l'any. Cal llegir pel gust de llegir. Cal llegir pel que té de gran experiència vital. Llegiu en català. La nostra llengua és el nostre tresor. Els que ens defineix més que cap altre cosa. Ben bé l'escut de la nació, però també el cor.

Bentornat, Artemis II !

La passada matinada de divendres a dissabte, la càpsula Orió va amerar i, amb el seu retorn a la Terra i amb la tripulació sana i estàlvia, va completar amb èxit la missió Artemis II de circumval·lació de la lluna.

Per mi és una gran notícia. No només per l'èxit tècnic i científic que suposa, que crec que representa un benefici per a tota la humanitat, si no també per que molta gent arreu del món hem sentit que aquesta missió reforça el sentiment de que la humanitat és una de sola, que la Terra és casa nostra i el millor lloc de l'Univers per a la humanitat, que la Terra és, tanmateix, fràgil i petita. 

Dins de les possibilitats de la humanitat, hem de fer-nos responsables de cuidar el petit paradís que habitem i, qui sap, potser amb el temps, esforç, estudi i coratge arribarem a descobrir altres paradisos on la humanitat pugui prosperar.

Moltes gràcies a la valenta tripulació de l'Artemis II, i a totes les tripulacions, tècnics, científics i equips d'arreu del món, que en tots aquests anys han investigat, innovat, s'han sacrificat per posar naus en òrbita, estacions espacials, missions lunars, o sondes espacials com la Voyager més enllà dels límits del sistema solar. Cada nou pas que es dona es fa sobre el treball tots els tècnics i científics que han precedit. No hi ha res més humà, que reculli el bo i millor del que pot oferir la humanitat, que la tecnologia, la ciència i l'enginyeria. Quan el progrés de la tecnologia és guiat per l'ètica és quan els humans ens fem dignes i admirables. 

Sí, és cert, darrera Artemis II hi han uns interessos econòmics per ser els primers en obtenir uns determinats recursos i unes posicions estratègiques. El poder hi té molt a veure, doncs, sempre ha tingut molt a veure, amb l'exploració espacial. Però això no invalida que la tecnologia i la ciència són progrés del que tothom se'n podrà beneficiar. És just al contrari. Malgrat la contaminació pels interessos del poder, la recerca, la ciència i la tècnica segueixen sent la millor opció per al progrés social i polític, i per al benestar de la humanitat. És la humanitat la que ha de decidir com aplica aquest progrés, és la humanitat la que ha de fer evolucionar els models socials per tal de que els beneficis de la recerca arribin a tothom, és la humanitat la que ha decidir com governar-se i, en particular, impedir que només unes poques mans amb molt de poder siguin els principals beneficiaris de la feina de recerca de tants i tants investigadors d'arreu del món al llarg de la història.

Gràcies de nou, Reid, Victor, Christina i Jeremy.  Sou inspiradors, de coratge i d'esforç i, per si fos poc, sempre amb aquest somriure de bonhomia.  Gràcies per fer-nos sentir que som Humanitat.

Bon viatge, Artemis II.

Fa un parell de dies que la missió Artemis II és de viatge a la Lluna. 

A mi em sorprèn el contrast entre tot el que pot suposar aquesta missió i les misèries del món que, constantment, se senten als telenotícies.

A dia d'avui hi han uns quants humans a l'espai, repartits entre els "residents" a l'ISS,  l'Estació Espacial Internacional, i els de l'Estació Espacial Xinesa: Tiangong (n'havíeu sentit a parlar?), a més, és clar dels quatre tripulants d'Artemis II. Aprofito que parlo d'estacions espacials per a mencionar a  la legendària Estació Espacial Mir, inicialment de titularitat soviètica i després russa i que va ser la primera estació d'us i col·laboració autènticament internacionals, i també la més antiga estació Skylab, dels EUA.

Tornar a l'espai podria ser el gran projecte de la humanitat, com proposava Carl Sagan. El món, però encara és lluny de la grandesa ètica que suposaria això, i el que estem veient és la competició entre la Xina (i Rússia) i els EUA per ser els primers en tenir una estació permanent a la Lluna. De nou una cursa espacial. Concretament al pol sud de la lluna, on sembla que hi ha aigua i gel  i, per tant, se'n pot obtenir hidrogen i oxigen, i que compta, a més, amb ubicacions permanentment il·luminades pel Sol on, per tant, és possible col·locar plaques per a un subministrament continuat energia. 

Una base lunar amb ocupació permanent obre expectatives importants per a l'explotació econòmica de l'espai. No és una qüestió romàntica. Del que s'està parlant és d'una gran inversió de la que que s'espera, a mig termini, un retorn que la converteixi en un gran negoci. És important tenir clar això. El missatge per a la humanitat és que "tornem" a l'Espai i és el moment de les grans declaracions, dels herois i les heroïnes. I ho són. Per molt que existeixi una agenda no tan oculta d'interessos econòmics. Aprofito ara per esmentar els tripulants de l'Artemis II: Reid Wiseman, comandant de la missió; Victor Glover, pilot; Christina Koch, especialista de missió, i cal dir també que primera dona que viatja a la lluna; i Jeremy Hansen, especialista de missió. Tots quatre, sens dubte, a hores d'ara ja dignes de ser nomenats herois.

A aquesta aventura, i al que representa, sense ingenuïtats i sense creure'n la propaganda m'hi vull agafar. Els EUA en saben més que ningú del showbusiness, i aquest cop també ho han demostrat, amb  desplegament de mitjans, amb entrevistes a la tripulació abans del vol,  amb entrevistes en directe des del mòdul Orió, i segur que quan tornin també podrem veure més entrevistes amb els astronautes. Aquests herois ho són, tant com ho són els residents a les estacions espacials però, certament els rostres d'aquests últims són desconeguts per al gran públic. Com han estat desconeguts els rostres i els noms de tants astronautes que han passat temporades a l'espai, a l'ISS o a la Tiangong. I tants i tants cosmonautes, des de Laika, Iuri Gagarin o Valentina Tereixkova, fins a la tripulació de l'Artemis II

A tots aquests valents només se'ls pot estar agraïts i reconèixer amb admiració els fets que els honoren.

L'exploració espacial, inicialment competitiva en forma de cursa espacial, va començar a la segona meitat de la dècada dels 50. Crida molt l'atenció que, essencialment, se segueix depenent de (monstruosament grans) coets químics per tal de col·locar naus a l'espai. El cinema ens ha acostumat a veure naus immenses envolant-se de forma elegant i assolint velocitats impossibles sense el menor esforç. L'enlairament d'una nau espacial de veritat és, en canvi, una despesa brutal d'energia per tal d'escapar de la força de gravetat. Va tenir un regust vintage veure l'enlairament de l'Artemis II. La sensació era, en certa forma, de retorn a un passat que per a Hollywood semblava superat. Vet-ho aquí. No estem tan avançats. Segueix sent difícil. Una mica en la línia del que deia al post anterior.  

El cas és  que La navegació fins un objecte tan "proper" com la Lluna resulta ser un càlcul complex que té en compte el pes variable de la nau (a mida que es consumeix combustible el pes varia) i les forces gravitatòries combinades de la Terra i de la Lluna. Adonem-nos: amb  l'Apolo 8, la primera missió tripulada que va orbitar la lluna i, per tant, equivalent a l'Artemis II, la trajectòria del viatge a la lluna va ser força més "senzilla":

Aquí és on es nota que la tecnologia ha millorat. Si es compara el coet Saturn V que va impulsar a l'Apollo 8,  amb el coet SLS (Space Launch System) que està impulsant a l'Artemis II ens trobem que aquest últim és una mica més petit però més eficient. I no només això. La informàtica actual permet càlculs molt més sofosticats, correctes i precisos que els que es podien fer als 60, 70 o 80,  per això la trajectòria de l'Artemis II és tan complicada quan es compara amb la que va seguir l'Apollo 8.  Enginyeria de la bona. Ens cal molta enginyeria i una gran projecte, amb compromís de molta gent  i institucions per portar gent a l'espai.

Potser trobem a faltar encara més sofisticació. Potser hi ha una certa decepció veient que seguim amb coets químics, que abandonar la terra suposa una despesa extraordinària d'energia i de recursos. Crec que ens decep comprovar que, malgrat ser aquest el temps de les IA, encara ens cal un tren amb rodes allà on pensàvem que tot seria levitació magnètica. Mirem-ho així: l'Artemis II vindria a ser un Diesel, allà on L'Apollo 8 era una gran  màquina de vapor. I No. A hores d'ara no tenim cap tecnologia útil per a fer que l'enviament d'una nau a la lluna no representi una despesa immensa d'energia i recursos. Justament per això es vol muntar una base lunar, per abaratir aquesta despesa i poder fer arquitectura i enginyeria espacials a preus assequibles (i bons negocis, és clar).

Somiem i alguns mirem al cel nocturn amb esperança. L'espai és l'última frontera. Altres el miren i pensen en els beneficis. Si entre uns i altres aconseguim posar-nos d'acord i fer que algun dia es pugui viatjar per l'espai, es pugui escampar la vida pels astres, es pugui conèixer la vida que sens dubte plena l'univers i la podem conèixer de primera ma, si això és possible, tots els passos que donem avui i l'esforç, i el sacrifici, estaran justificats en la meva opinió. Si el camí a l'espai és un camí per on la humanitat es posa d'acord per a marxar de forma solidària, haurem obtingut el més gran i preciós benefici de l'exploració dels estels.

Bon viatge, Artemis II.