Abril s'acaba. No vull acabar sense apuntar al blog algunes idees que he anat rumiant aquests dies.
Primera. El mes d'abril compta amb tres diades nacionals:
23 d'abril: Sant Jordi. Patró de Catalunya. No sé ni quan ni com Catalunya serà independent. Jo vull que sigui aviat, vull que sigui amb el mínim de patiment. Per això m'agradava tant la idea, fallida, del "de llei a llei". Temo, però, que caldrà patir. Però jo em situo més enllà. Em poso al dia en que, ja independents, decidirem quina haurà de ser la diada de la festa nacional. Bé, doncs, a dia d'avui, jo voto per Sant Jordi. Pel que té de festa cívica. Per ser la festa ideal per a un país lliure i culte que s'estima les seves tradicions.
25 d'abril: Festa nacional del País Valencià. Quest dia es recorda la batalla d'Almansa. De Viquipèdia: «La batalla d'Almansa tingué lloc el 25 d'abril del 1707 en el context de la Guerra de Successió Espanyola. Les tropes de Felip V (net de Lluís XIV de França) derrotaren les de l'arxiduc Carles d'Àustria, cosa que comportà que Castella ocupés el Regne de València per dret de conquesta; aquest perdé, així, tots els furs concedits fins aleshores i li foren imposats els Decrets de Nova Planta.» Sí, exacte, és l'11 de setembre valencià. Els nostres germans del sud també recorden una derrota, però com nosaltres, el 25 d'abril també és una jornada de lluita, de reivindicació i d'afirmació nacional. El País Valencià hi és. Persistir és vèncer. El País Valencià, persisteix.
Aquest 25 d'abril, a més, ha comptat amb el pas del Correllengua Agermanat per la Ciutat de València. Una marxa per portar la flama de la llengua a tots els països de llengua catalana: els Països Catalans. Diguin-li Català, o diguin-li Valencià a la llengua comuna i pròpia de tots ells. Del lloc web del Correllengua Agermanat:
«El Correllengua Agermanat és molt més que una cursa, és una mobilització cultural, social i esportiva que uneix tots els territoris de parla catalana. Aquesta iniciativa sense ànim de lucre, que pren inspiració del primer Correllengua nascut a Mallorca l’any 1995, de la Korrika basca i de l’esperit de la flama olímpica, es planteja com un recorregut conjunt i agermanador que abraça Catalunya Nord, Catalunya, País Valencià, Illes Balears i l’Alguer.
La Flama, que passa de mà en mà al llarg de cada tram, esdevé el fil conductor de tot el projecte. Cada relleu simbolitza el compromís compartit de mantenir viva la llengua i fer-la present a tots els àmbits de la vida quotidiana.
Tothom pot participar al Correllengua Agermanat, corrent, en bicicleta, animant al pas de la Flama o participant a les activitats de rebuda a cada poble o ciutat del recorregut. El que importa no és la velocitat, sinó la participació col·lectiva i la visibilització de la llengua catalana com a eina de cohesió social»
27 d'abril: Festa de la Mare de Déu de Montserrat. Patrona de Catalunya. Sí. També. És també una festa nacional catalana. No és una qüestió de religiositat o de cristianisme, tot i que segur que per a molts ho és. És també un símbol nacional. No només la imatge de la Moreneta. És també la muntanya. Una muntanya que és ben visible des d'un munt de miradors escampats pel país. Aquella sensació de pujar un cim, voltar, reconèixer la silueta mítica de la muntanya i assenyalar-la tot dient: «Mira! Montserrat!». A l'inrevés, coronar Sant Jeroni i, des de la petita terrassa del cim, assenyalar les muntanyes i recitar-ne els seus noms. El país és la gent i el paisatge. És la gent al paisatge. Som catalans perquè som la gent del paisatge de Catalunya, i quan parlem ho fem amb la llengua de Catalunya. Som una nació. Som la nació que viu, té cura i és responsable de Catalunya. Som catalans. Som Catalunya. Solidaris entre nosaltres.
Estimar Catalunya també és emocionar-se quan des dels turons i les serralades, es mira al voltant i es reconeixen pobles i ciutats, rius, llacs i muntanyes, i se sent un escalf al cor. S'estima el que es coneix. Es vol protegir allò que s'estima.
Tres dates assenyalades. M'està sortint un pamflet nacionalista, d'aquells que m'agraden tant. Potser és per la seqüència de diades nacionals que estic de bon humor i potser per això veig coses que no hi són. O potser sí: tinc la sensació, subjectiva completament, que creix el nombre d'estelades als balcons. Potser s'està superant la traïció que ens va portar de ser un país virtualment independent, a haver de patir una política de dissolució nacional perpetrada pels partits espanyols, i amb el suport dels partits del "procés".
Tinc la sensació que ho estem superant. Tinc també la sensació que torna el "català emprenyat" però en la seva versió 2.0, "català molt emprenyat". Molt emprenyat. Que aquesta ràbia acabi servint per alguna cosa és el que cal canalitzar. Cal la culminació de la Independència, és clar. El procés va acabar. Ara el que cal és fer-lo efectiu.
Democràticament no podrà ser. Caldrà que la major part dels tres milions de nacionals catalans (els catalans que s'identifiquen com a part de la nació catalana) amb el suport dels nacionals d'altres països que volen viure a Catalunya i demanen per a ells, o per als seus fills, la condició de nacionals catalans, ens mobilitzem, de forma persistent, ocupem els carrers, que han de ser nostres, i plantem cara. El referèndum ja es va fer. No en farem un de nou. No canviarem la constitució espanyola perquè ni ells la poden canviar. No. El que cal és recuperar el tremp i culminar. Trencar. El primer d'octubre de 2017 érem independents. Som capaços de fer-ho, i aquest cop no hi hauran traïcions.
Hi han més sensacions, o més aviat percepcions, i no tant positives: cada cop es veuen més tendes de campanya i gent dormint al carrer; cada cop es veuen més infraestructures malmeses; cada cop es veuen més sectors revoltats: ensenyament, serveis socials, sanitat; cada cop se sent a més gent dir que volen fugir de Barcelona; cada cop es percep més agitació en resposta a un malestar creixent. És el "català molt emprenyat" que deia abans, però també el que no és català però pateix el fet de viure una Catalunya que es vol dissolta, derrotada i sotmesa, "para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado", pero el cas és que "el cuidado" es nota cada vegada més, i es cada vegada més insuportable. El "no-català molt emprenyat" és també víctima d'aquest atac a Catalunya. Em sembla que molts d'aquest "no-catalans molt emprenyats" també se n'estan adonant que ser espanyol és un mal negoci.
Crec que venen temps convulsos. Ara no ho sembla. Ara sembla, més aviat, que Catalunya s'està dissolent i que el català té els dies comptats. Però tinc una sensació. Potser només és que és abril, hi han falciots al cel, el gessamí blanc floreix i venim de tres diades nacionals brillants i esperançadores. Potser és justament això. Potser és que Catalunya persisteix, i persistir és vèncer. Potser és que sabem que podem oferir un futur millor amb la Independència. Ningú ha demostrat el contrari. De fet, el que se'ns ha demostrat és el fracàs social i econòmic que representa ser part d'Espanya. La meva sensació és que l'aparent victòria d'Espanya és, en realitat, el preludi de la seva derrota total i imminent, i de la renaixença de Catalunya, lliure i independent.
Només una sensació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada