Pàgines

diumenge, 31 de gener del 2010

la gran mentida dels 67.

Estava esmorzant amb la ràdio posada. Feien un debat. No se quina emissora. El debat anava sobre "el tema": la jubilació. Motivat, és clar, per la notícia que el PSOE vol retardar l'edat de la jubilació als 67 anys.

Anava escoltant i m'anava escalfant. Ha estat un reguitzell de llocs comuns: que si hi ha gent que amb 67 pot treballar i d'altre que amb 50 no; que la jubilació hauria de ser voluntària a partir dels 65, que si hi ha gent amb, alerta, "vocació", que voldria i podria treballar fins molt més grans, que el treball és una motivació per viure i que molta gent que es jubila perden empenta, contra-argumentat amb que la gent que ha fet treballs físicament molt durs viuen la jubilació com un alliberament.

Per vomitar.

Puc creure que aquests arguments tenen sentit, inclús puc compartir-ne alguns. Però centrar el debat sobre els 67 anys en aquest arguments és, directament, propaganda del règim.

Ara entrarem en un període de propaganda a diaris, ràdios i TV amb el qual els que manen -cosa que inclou a les direccions de la majoria de partits parlamentaris, direccions dels sindicats majoritaris, a la gran banca, a la gran patronal (CEOES i màfies similars), promotores i constructores...- tractaran de fer empassar al personal que retardar l'edat de jubilació fins als 67 és quelcom de bo, patriòtic, socialment responsable, inclús modern, ecològic, i xupiguay.

I una merda.

El debat -si és que cal una debat, a mi em sembla que no cal debatre res- cal centrar-lo, més aviat, en aquests punts:

Hi ha un deute colossal de bancs i caixes, promotors immobiliaris amb Europa (és necessari conèixer i difondre les xifres de Ricard Vergés. Aquí, els gràfics).
Aquest deute s'ha de retornar.
Els que manen, la llista de més amunt, s'han enriquit aprofitant aquest deute.
Els que s'han enriquit no pensen ser ells qui paguien el deute i han decidit que el pagarem la putaresta. En conseqüència, estan emprenent les accions que calen per a que això sigui així.
Quines accions? reduir la despesa social. Començant, de moment, per estalviar-se dos anys de pensions de cadascú de nosaltres. Seguirà amb la baixada de salaris. Continurà amb la pujada de preus. En definitiva, els que per algun motiu incomprensible seguim obeïnt quan és evident que el que cal és tallar caps, seguirem obeïnt i, a més, serem més pobres.

Es retallaran prestacions socials com la jubilació. D'altres prestacions socials, d'altres drets socials que no han estat conquerits i veiem com s'allunyen.

35 hores setmanals. En canvi, allarguen el període laboral quan el que caldria es repartir el temps de treball.

Salari per les mestresses de casa. Les mestresses de casa no es jubilen mai. I que ara em parlin de vocacions i socialització i totes aquestes punyetes. Aquestes treballadores estan més desprotegides que ningú. Depenen de la pensió del marit, o d'una pensió de viduïtat mínima.

Salari mínim interprofessional de 1000€. Un salari mínim com el de tants altres països europues, però, és clar, els salaris en general no són com els europeus, sinó força més baixos. Els preus, si més no a llocs com l'àrea metropolitana sí que són europeus, o més cars i tot. Tot això en el nostre país, en el que el 60% de la població ocupada cobra 1000€ o menys (40% de la població ocupada).

Podria seguir. Ni molt menys els drets socials s'esgoten amb els que avui estan reconeguts i en perill.

Tot això queda als llimbs de les reivindicacions. Ara ens diuen que no toca. Però l'únic que de debò no es toca són els comptes indecents que alguns s'han fet a Suïssa, ni els salaris escandalosos de polítics i alts càrrecs.

Sí, segur que el particular que ha contret un deute hipotecari ha de pagar-lo. Però en aquells deutes hi havia trampa: es va enganyar a la gent. "Sempre pujarà de preu i sempre hi haurà algú per comprar", "sempre podràs refinançar", "tens crèdit encara que no tinguis feina estable".

I sí,segur que es van cometre imprudències, però resulta que el deute escandalós no és el de les famílies, sinó dels promotors! els promotors es van endeutar fins a les celles demanant crèdits per a construir sense parar. Avui hi ha un stock de pisos buits que han tingut un cost elevadissim i que ningú no compra. Ves per on: "Sempre pujarà de preu i sempre hi haurà algú per comprar", "sempre podràs refinançar". Resulta que es creien les seves pròpies mentides! Però ara, en comptes de callar i pagar el deute com fan les famílies, resulta que, en connivència amb els altres que també manen, ens volen encolomar el seu deute.

Per això faran servir l'aparell de l'estat. Perquè El seu deute resulta que també és el de l'estat: les llicències d'obres han permés fer molta inversió pública... i inflar molts sous d'alts càrrecs i crear moltes fortunes. Vegis el cas Pretòria i tants d'altres casos de corrupció immobiliària. Com, de fet, els uns i els altres són els mateixos -la famosa porta giratòria entre empresa i poder polític per on entren i surten constantment alts càrrecs- tots ells actúen de forma solidària defensant els seus interessos. Els seus. No els nostres.

El seu interès és que el poble, els que obeeixen, paguin el deute dels que manen. La jugada és rodona. Perfecta. És clar, home, ells són els primers interessats en mantenir el sistema. Qui voldria matar la gallina dels ous d'or? Ara només cal convèncer als xaiets que això dels 67 és pel seu bé, i si no, els espantarem amb una grip F (de foteu-vos!).

Les cartes estan sobre la taula: els que manen -polítics, alts càrrecs, especuladors...- i tenen el poder contra els que vivim de la nostra feina -assalariats, professionals, petits empresaris, pensionistes, joves, mestresses de casa- . Ells o nosaltres.

Això no acabarà bé.

divendres, 29 de gener del 2010

67 anys

Tenia que ser així, de forma perversa: un partit autoanomenat "socialista" (quants crims s'han comès amb l'excusa d'aquesta paraula!) vol allargar l'edat de la jubilació fins als 67 anys. Els que hem nascut després de 1959 veurem, cas de prosperar la proposta del PSOE, que la nostra vida laboral s'allarga un parell d'anys.

No només això, el govern del PSOE pretén retallar la despesa pública en 50.000 milions d'euros. D'on pensa retallar? sospito que les prestacions socials rebran.

Llavors el Corbacho ha sortit a tranquil·litzar al personal: en cap cas es retardarà l'edat de jubilació fins als 70! Ah, estem salvats, llavors.

Però, és clar, costa de creure-se'ls a aquesta colla.

I costa de creure-se'ls perquè han mentit molt sovint i perquè en el fons, i no tant en el fons, tots sabem que la realitat en la que estem vivint és inventada. És una gran pantomima. Però la funció s'està acabant.

La funció s'ha acabat per a molts dels més de 4.326.500 aturats que hi han a l'estat segons dades de l'Enquesta de Població Activa.

I el Corbacho segueix parlant i diu que encara que el resultat és dolent, es comença, però, a notar una atenuació en la davallada. De veritat s'ho creu?

Jo crec que no. Jo crec que menteix perquè sap que dir la veritat seria intolerable.

Estan mentint. Menteixen com cabrons. La retallada de 50.000 milions d'euros en la despesa pública tindrà un efecte immediat sobre tot. Per a què són necessaris tots aquests diners? per a pagar el monstruós deute, el deute desesperant i irracional, en que han incorregut bancs i caixes de l'estat espanyol amb els creditors europeus. Estic parlant, com no, de les dades que va mostrar Ricard Vergés el dilluns passat al Singulars: 325.000 milions d'euros de deute dels promotors immobiliaris. Més de 400.000 milions d'euros dels bancs i caixes espanyols.

Del 1997 fins ben bé l'any passat s'ha viscut el que semblava una orgia de la construcció, del consum i del crèdit a la que tothom estava convidat i en la que en major o menor mesura tothom va participar. Avui l'orgia ha acabat i, oh sorpresa, en realitat no estàvem convidats i ara toca pagar el compte.

I que se n'han fet de tots aquells diners? de retruc, com explica Vergés, la bombolla immobiliària ha donat liquidesa per a fer moltes coses: infraestructures necessàries, infraestructures inútils, ha permès comprar vots, ha permès fer grans fortunes de forma legal i il·legal, llegeixi's corrupció.

El que no ha permès ha estat una societat més preparada, més justa i més equilibrada. No ha permès les 35 hores setmanals, no ha permès que els joves poguessin accedir a llocs de treball amb remuneracions que els permetessin independitzar-se, no ha permès modernitzar serveis, no ha permès la independència energètica ni la creació de sectors industrials nous.

Potser ho podria haver permès, però per aprofitar les oportunitats cal estar-ne preparat. I, pel que es veu, l'estat espanyol i, de retruc, el nostre país, no semblaven estar-ne gaire de preparats.

Hi ha un deute bestial. Aquest deute permetia adquirir coses a canvi de treballar sense parar, amb la promesa de que els preus sempre pujarien, que sempre hi hauria algú per comprar a un preu més car. I la roda va rodar sense aturar-se. Treballar sense parar ha significat deixar per a "més endavant" coses com tenir fills. Les coses com siguin, aquesta tendència ja venia d'abans del 97. Avui la immigració és necessària per garantir les pensions dels jubilats d'avui. El disbarat democràfic ja està perpetrat i els jubilats de demà ho hauran de ser més tard perquè no hi haurà prou població activa per a poder pagar-lis una pensió.

Treballar sense parar. Però ha resultat que el col·lapse de l'orgia immobiliària ha enviat a l'atur al 20% de la població activa, i aquesta població també rep subsidis. El que està passant és que no s'arriba. L'estocada final podria ser que la "recuperació" de les economies francesa i alemanya faci pujar els tipus d'interès fins a valors, diguem-ne, de velocitat de creuer, i no com ara que són mantinguts baixos per tal de facilitar la reactivació. Recordem com es va patir el 2007 amb tipus d'interès que van arribar a un 5% (que dit sigui de pas, seguien sent baixos que els que es tenien abans de l'inici de la bombolla, el 1997).

Estan confluint tots els factors que calen per a propiciar un escenari de gran duresa a curt plaç. A la vegada, no hi han "solucions" a curt plaç. I les "solucions" a llarg plaç que s'estan posant en joc passen per un empobriment generalitzat, retallades en serveis i reculades socials.

Per exemple, què ens fa pensar que, un cop es comença a recular amb el dret a una pensió de jubilació digna als 65 anys no es continuarà fins que la pensió de jubilació esdevingui pensió d'invalidesa? és dir, la gent treballarà fins que un metge certifiqui que ja no pot fer-ho, i llavors passarà a cobrar una pensió d'invalidesa.

Algun dia acabarà la crisi i s'hauran pagat els deutes. Espero. Però pel camí podem haver perdut bous i esquelles. Aquesta crisi és el moment perfecte per a retallar drets socials. Oh, paradoxa, aquestes retallades socials sempre han anat de la ma d'un partit traïdorament autoanomenat "socialista". No fotem. El socialisme no és aixó.

Les "solucions", però ho són de cara a tractar de mantenir el sistema més o menys com està. Potser l'autèntica solució seria canviar el sistema en profunditat. Aquesta crisi en podria ser una bona oportunitat. Tanmateix, com he dit abans, per aprofitar les oportunitats cal estar-ne preparat. Ho estem?

Un altre món és possible. Però hem de dirigir el canvi perquè si no podria, ben bé, ser molt pitjor.

dimecres, 27 de gener del 2010

325.000 milions d'euros

El dilluns passat al programa Singulars de Jaume Barberà van parlar amb el Ricard Vergés. Imprescindible. El senyor Vergés fa servir dades públiques i publicades a estadístiques oficials de l'estat i l'Unió Europea per denunciar la situació del deute de l'estat. Aquest deute és un dels factors que llasten qualsevol possibilitat de "recuperació" econòmica o de sortida de la crisi, l'altre és l'atur.

La denúncia de Vergés és molt greu, per les magnituds de les xifres de les que s'està parlant, i perquè malgrat que aquestes xifres són públiques des dels mitjans s'estan ignorant i, en canvi, s'està repetint el missatge oficial de que "les coses milloraran aviat" quan, atenent a les dades, això no és possible.

El títol del Singulars era revelador: Ricard Vergés, la fi del miracle espanyol.

"Ricard Vergés és catedràtic d'economia immobiliària de la Universitat de Mont-real i arquitecte. Segons Vergés, en països amb més tradició democràtica que Espanya, les dades públiques són inviolables i el seu accés un dret ciutadà. En canvi, a Espanya, se subordina el coneixement al pensament polític o al partit corresponent. En matèria de mercats, els millors sistemes d'informació que hi ha són les estadístiques. Per això, els governs i diferents agents es barallen, no per utilitzar-les, sinó per controlar-les."

Tanmateix, les coses podrien estar canviant. Avui mateix s'han fet públics els resultats de BBVA, que han estat més baixos dels esperats i, molt important, el seu president ha reconegut que hi ha un gran deute (gran no, astronòmic, 325.000 milions d'euros) per part del sector dels promotors immobiliaris que caldrà provisionar. Es veu que el Banc de Santander està també en aquesta línia. Això són paraules majors.

Les xifres de deute del President BBVA són les mateixes que les que dona Ricard Vergés. En meys d'una setmana s'està destapant la veritat sobre la magnitud del deute espanyol.

La cosa extraordinària eś que aquest senyor diu això, i a la vegada diu que l'estat segurament ha sortit ja de la recessió. Suposo que es tracta de poder donar el titular que li convé a cadascú. Però alguna cosa no quadra gens.

Tot això en el dia en que aquestes notícies han fet baixar l'IBEX fins poc més dels 11.000 punts. No és cap broma tot el que està passant. Cal esperar moviments.

dimarts, 26 de gener del 2010

Cementiri nuclear a Ascó

Té delicte que l'ajuntament d'Ascó hagi aprovat presentar la candidatura per acollir el cementiri nuclear.

Suposo que el càlcul de l'ajuntament és que acollint el cementiri nuclear es rep una compensació milionària, cada any, durant els propers 60 anys que és el temps que es preveu que estarà en funcionament el cementiri. Avui que les centrals nuclears estan en entredit i que ja es veu el final del seu temps de servei, aquesta serà la forma de seguir xuclant de la mamella atòmica durant unes dècades més. Aquests diners són el gran argument per a presentar la candidatura.

No hi fa res que tothom al Principat s'hi hagi oposat (excepte el PP!). Només queda esperar que la oposició de la Generalitat sigui suficient per aturar l'arribada del cementiri. Ja veurem.

Esta clar que els residus nuclears hauran d'emmagatzemar-se a alguna banda. Millor, però, si és ben lluny de casa.

Hi han residus perquè hi ha energia nuclear. L'energia d'origen nuclear és una bona part de la que es consumeix al Principat. Això vol dir que avui, a Catalunya, hi ha dependència de les nuclears. Ara bé, això no té perquè ser així. De fet, podria canviar fàcilment.

El problema, és clar, és que no hi han molts interessos en deixar les coses com estan.

L'energia nuclear fa servir un combustible, l'urani, que de seguir amb el ritme actual de consum, o podria esgotar-se a mitjans d'aquest segle.. No és doncs una "solució definitiva" al problema de l'energia. L'energia nuclear és perillosa com s'ha vist en la successió d'accidents i d'aturades que va patir Vadellós el 2009. L'energia nuclear genera uns residus contaminants que demanen infraestructures cares i que hauran d'estar vigilades durant dècades.

Però,a més, l'energia nuclear és el cas paradigmàtic de monopoli energètic: una central nuclear genera megawats-hora d'energia. També és un productor centralitzat d'energia que demana una infraestructura de comunicacions per a servir-lo i una xarxa de distribució fins als consumidors que han de pagar pel consum, per la infraestructura i per la xarxa. Energia, xarxa i comunicacions són monopolis privats de fet.

Els interessos d'aquests monopolis privats estan molt ben protegits per uns polítics que estan concedint moratòries a les empreses privades que posseeixen les nuclears, les autopistes, les xarxes de comunicació i transport de tota mena. En canvi, els polítics no estimulen i posen traves a models alternatius com la generació distribuïda d'energia, o la xarxa intel·ligent de distribució d'energia.

Imaginem que a cada terrat practicable e Barcelona hom instal·la una certa quantitat de plaques fotovoltàiques, o mini aerogeneradors, Aquests petits generadors són propietat de la comunitat de veïns de l'edifici funcionant per exemple, com a cooperativa. Per la seva banda, la xarxa de transport d'energia és intel·ligent i és capaç de canalitzar energia allà on es necessita.

Segur que els petits generadors no són suficients per abastir a tota la ciutat de Barcelona, però ningú demana que això sigui així. A més, al davant de Montjuïc, s'ha instal·lat al mar un camp d'aerogeneradors de major potència, i a la ciutat arriba també energia produïda arreu del territori mitjançant el mix de renovables: eòlica, fotovoltàica, hidroelèctrica, biomassa... Energia generada seguint el mateix esquema que el proposat per Barcelona i, ningú diu que no, també amb algun gran productor d'energia, però no necessàriament, com ara, un monopoli de facto.

La democratització en la producció d'energia és possible, ara bé, això implica l'alliberament del mercat captiu de les energètiques que som tots. Oi que això no ho volen les energetiques? no, és calr. Es polítics, i això és el pitjor, els estan fent el joc defensant els interessos dels monopolis en contra dels ciutadans. Caldrà plantejar-se seriosament tirar pel dret i, arribat el moment, desendollar-se de la xarxa. Llavors encara et vindran a buscar per delinqüent i no fer servir "la seva" energia.

Cada dia arriba del sol prou energia com tota la que es consumeix a la terra en un any. Els monopolis ens estan fent pagar per una energia que ens arriba del sol gratis. S'han posat com intermediaris entre l'estrella i nosaltres i han interposat infraestructures cares i contaminants que, a més, ens obliguen a pagar a preu d'or. No és això una presa de pel? com és que no ens revoltem? com pot ser que, de fet, ens estiguin fent pagar l'energia del sol?

Interessos i més interessos. Per això un alcalde i uns regidors voten per posar un cementiri nuclear a Ascó. És més fàcil això que no canviar de model. Els milions de la compensació econòmica són suficients per fer callar les veus crítiques. No és nou. Les compensacions econòmiques pel vessament del Prestige van ser tan altes que el PP va tornar a guanyar amb majories absolutes a pobles en que a les platges encara hi havia petroli. Ara que el mercat immobiliari i les llicències d'obres ja no alimenten els pressupostos municipals, aquesta és una forma tan bona com una altre per superar l'ofec econòmic, oi?

També ho seria prostituir-se.

diumenge, 24 de gener del 2010

Avatar. Matrix. Terra.



Després de resistir-m'hi molt, finalment, he vist "Avatar".

Tinc bastant clar que dir que hi haurà un abans i un després d'Avatar és una exageració propagandística que només poden creure's els fans més incondicionals de Cameron. No sóc fan del Cameron. Dec ser dels pocs terrícoles que encara no han vist "Titanic".

També em sembla evident que a les 3-D encara els queda molt de camp per córrer. La cosa és senzilla: ja fa molts anys que sabem com haurà de ser la 3D. Qui no recorda a Luke Skywalker observant el missatge tridimensional de socors de la princesa Leia, en aquella llunyana "La guerra de les galàxies". Doncs bé, les 3D de veritat hauran de ser com en aquell missatge, El que hi ha ara, pel meu gust, no passa de ser un interessant efecte de plans en 2D a diferents profunditats. No és 3D, és 2D "i mig".

El senyor Cameron es dedica a muntar grans xous visuals amb una pirotècnia que pot arribar a ser excessiva. Com el que importa és el show, tant li fa si els personatges queden coixos. Els bons són bons, valents, sants i savis. I si no ho són, ho acaben sent, o ho paguen amb un martiri que els reconcilia amb la platea. Els dolents, en canvi, són dolents, cruels,

Això sí, com l'espectacle és l'espectacle, tots són atractius, forts i, això ja no és només cosa del Cameron, ni pixen ni caguen.

D'Avatar s'ha dit que la història no explica res de nou. Que, de fet, és una història repetida. És evident que hi alguna cosa de "Ballant amb llops" en aquest guió. També hi ha qui parla de que la història és la mateixa de "Pocahontas" només que fent petits canvis argumentals. Mireu que he trobat a Internet:



Definitivament, no hi ha un abans i un després d'Avatar.

Hi han algunes qüestions que tenen profunditat filosòfica i que es despatxen sense contemplacions. Per començar, la mateixa idea de l'avatar: un marine que no pot caminar que acobla el seu sistema nerviós al d'una còpia sintètica d'un dels nadius del planeta Pandora. Aquesta còpia sintètica és l'Avatar. Aquest acoblament permet al marine tornar a caminar, córrer, sentir i respirar i sentir "de veritat" tot el que sent el cos controlat de forma remota. És, ni més ni menys, que la dualitat platònica del cos i l'ànima. Una ànima abandona un cos mutilat per controlar un cos potent i vigorós. No s'assembla això una mica a Matrix? Matrix, però, és virtual. Pandora, en canvi, és real. Tanmateix, Si mors a Matrix, mors a la realitat. En canvi si l'avatar mor a Pandora, la seva "ànima" torna al cos original i aquí no ha passat res.

La dualitat cos-ànima és un dels grans mites de la civilització occidental. No estem partits. No hi ha un cos i una ànima separats. O, si es vol, són indestriables. Per això qualsevol mutilació física és, a la vegada, un trauma psicològic. Com no és possible separar el que per natura està unit, l'avatar, el nou cos, acaba modelant l'ànima que el dirigeix a la seva pròpia imatge. L'avatar i el seu pilot acaben esdevenint, completament, un nadiu més de Pandora.

Els "avatars" tampoc són una cosa nova; Hi ha una serie de TV de la FOX que també ens parla de cossos sense ànima que es fan servir de receptacles d"'ànimes" d'encàrrec. Estic parlant de Dollhouse, que em sembla que no l'han passat per cap canal de TV a Catalunya, però que es pot descarregar d'Internet. Ho apunto com a referència.

L'avatar, en ell mateix, és un tema molt interessant, però el missatge de la pel·lícula, si el té, és de caire ecologista. En resum, el tenim en el post clau del videoblog del protagonista. Més o menys ve a dir: "Mai deixaran l'arbre. Res del que els podem oferir no els interessa". Res, la "civilització" humana no pot competir amb l'experiència vital de comunió perfecta, integral, amb la natura del planeta Pandora.

Per cert, que aquesta comunió funciona a través d'un cable d'interfase, com a Matrix. Els éssers de Pandora tenen una mena de cua que els permet connectar-se físicament entre ells, el víncle, en diuen. És un acoblament que té alguna cosa de sexual. En canvi, a Matrix, lel cable de connexió és mecànic, un enllaç, una interfase dura, electrònica, per on flueix una ànima digital en un món dominat pel Sr. Smith.

Aquesta interfase que resulta un element estructural de l'extraordinari paradís de llum i vida que és Pandora. Pandora és Gaia multiplicada per mil. I els indígenes blaus no són, en cap cas una epidèmia per al seu planeta, ans, al contrari, són un altre dels seus elements constituents. Juntament amb els arbres i els animals.

I vet aquí una altra referència: tota la vida del planeta funciona com una xarxa intel·ligent. Ni més ni menys com funcionen els oceans a la mastodòntica novel·la "Der Schwarm" de Frank Schätzing (en català, l'eixam, publicat a casa nostra només en castellà amb el títol de "El quinto día"). A Der Schwarm, Els mars de la Terra decideixen treure's de sobre els humans que els contaminen de forma expeditiva. Com en el llibre, Pandora es veu atacada per una malaltia i reacciona contra ella.

L'epidèmia que posa en perill Pandora són la violència, l'avarícia i la ignorància. El vector que propaga aquesta epidèmia el formen, com no, els soldats i els especuladors que ambicionen l'estrany mineral que es troba al subsol del planeta. "Matar indígenes dona mala premsa, però hi ha una cosa que encara posa més nerviosos als accionistes: un informe trimestral negatiu". Vet aquí l'altra frase clau del film.

Bé, al final guanyen el bons. Al final, el planeta venç la malaltia mortal que l'amenaçava. Algú ho dubtava? NO només això. L'espectacle és total i són dues hores llargues de cine que emocionen i diverteixen. No està gens malament. Jo no demano més.

Acaba la sessió i surts al carrer. Doncs bé: la Terra no és Pandora. Ni als mars hi ha una intel·ligència col·lectiva que pugui lluitar contra la contaminació que provoca la humanitat. No. La Terra, Gaia, no es mobilitzarà.

La Terra, per ella mateixa no lluitarà contra la violència, ni contra contra l'avarícia ni contra la ignorància. Ella sola no ho farà. Això és cosa nostra. És cosa de tots. Nosaltres no podem endollar-nos a la terra i compartir amb la resta dels humans els nostres records i pensaments en una experiència sensorial.

No. Estem més a la vora de Matrix que de Pandora. I, recordem-ho, si mors a Matrix, mors a la realitat. La nostra interfase pren la forma d'ADSL, cable, mòbils. Podem interconnectar-nos, autoorganitzar-nos i plantar cara. Gaia som nosaltres. A fora estan els monstres que destrueixen el planeta, que contaminen, que provoquen el canvi climàtic, la crisi.

No som gegants blaus. Només som humans. No estem a Matrix. Ni a Pandora. Estem a la Terra. Gaia només és una teoria. A diferència de Matrix, aquí no hi haurà un escollit. A diferència de Pandora, aquí no apareixerà un misteriós avatar. No hi han messies. Només amb la voluntat i l'esforç d'una majoria prou gran serem capaços de girar la truita.

Ara bé, el primer pas és que hem de creure que es pot fer.

Un altre món és possible.

dilluns, 18 de gener del 2010

Nota publica de GEAB N°41

Com cada mes, la traducció de la nota pública del GEAB. Aquest cop ens parla de l'or i de com pot tornar aquest antic valor a conseqüència de la caiguda del dòlar com a divisa internacional de referència.

Pot ser interessant, per il·lustrar una mica tot plegat el repassar aquest article de la viquipèdia: el patró or.

Tanmateix, jo no puc deixar de pensar que el valor de l'or no és intrínsec, sinó fruit d'un acord. Per mi, això sempre ha estat molt sospitós.



El GEAB N°41 està disponible! Dècada 2010-2020: cap a una victòria per KO de l'or contra el dòlar EUA

La Reserva Federal d'EUA ja no es troba en condicions de continuar el seu combat multidècada contra la «bàrbara relíquia» (1) per assegurar la supremacia de la divisa nord-americana al si del sistema monetari internacional. Per al LEAP/E2020, la dècada que comença serà distingida particularment pel fora de combat absolut del dòlar (i per la devaluació de la majoria de les grans divises internacionals) contra l'or.

Com hem assenyalat amb freqüència en diferents nombres de GEAB, l'or és a l'hora un mitjà d'inversió de mitjà/llarg termini destinat a protegir el seu capital davant els riscs de la pèrdua de valor de divises-papers i actius financers, i un mitjà eventual de pagament en cas de crisi monetària molt greu. En ambdós casos, la decisió de col·locar part dels seus actius en or es correspon a una anticipació dels esdeveniments i dels riscs dels pròxims anys (i no setmanes o mesos pròxims). En aquest GEAB Núm. 41, edició especial del començament d'una nova dècada, per tant, al LEAP/E2020 li sembla oportú presentar la seva anticipació sobre l'or per a la dècada 2010-2020, completant els elements ja facilitats pel nostre equip en el GEAB N° 34 d'abril de 2009. Aquesta visió decennal és tan justificada que considerem que la nostra anàlisi constitueix un ajut a la decisió per als inversors individuals així com per als responsables de bancs centrals i d'institucions d'administració a mitjà i llarg termini grans quantitats d'actius (com, per exemple, els fons de pensió, els fons sobirans i les assegurances). En efecte, per primera vegada després aproximadament 40 anys (des del final de la convertibilitat dòlar-or el 1971), els interessos dels bancs centrals mundials i dels inversors individuals convergeixen de nou en la matèria: en haver deixat de ser, totalment, garantia de valor el dòlar com a divisa internacional i mentre aquest últim no tingui un successor global reconegut, l'or queda com l'únic actiu que pot mantenir en forma duradora aquest valor.

Ja havíem examinat la paradoxal situació del mercat de l'or al GEAB N° 34, mostrant que encara que el mercat del metall groc semblava estar ben organitzat per la FED i els grans bancs centrals per impedir la seva apreciació significativa, tanmateix, a causa de la crisi sistèmica global, el col·lapse estructural de la influència dels Estats Units (i conseqüentment de la FED) i la desagregació connexa del sistema monetari internacional heretat de 1971, l'or era una col·locació segura en temps de gran incertesa. A tall de recordatori: des de la data de publicació de GEAB N° 34, l'or va guanyar més del 30% en dòlars i el +23% en Euros. I ha guanyat més del 100% en dòlars i més del 85% en Euros des de les primeres recomanacions de diversificació de les col·locacions a favor de l'or físic (fins un terç dels actius) donades pel LEAP/ E2020 durant l'any 2006.


Dècada 2000-2009: guanys de l'or amb relació a 17 divises (en el %)

Dècada 2000-2009: guanys de l'or amb relació a 17 divises (en el %)


Però encara que l'or ha vist pujar considerablement la seva cotització des d'aquesta data, no es deu a una tendència del mercat cap a una major transparència i menor manipulació per la FED i els seus principals col·legues. Els tres principals artefactes utilitzats per intentar impedir la tornada de l'or al sistema monetari internacional continuen emprant-se, a saber:

. el desenvolupament d'un mercat de « or-paper » que dilueix el mercat de l'or-físic en un oceà de contractes ficticis per quant aquests estan garantits per un or que realment no existeix (o, el que és el mateix, que és utilitzat moltes vegades per a diferents contractes);

. la manipulació del nivell de les reserves efectives d'or físic, particularment les dels Estats Units la qual no ha estat objecte de cap auditoria independent des de fa dècades;

. la política de comunicació sistemàtica via els grans mitjans de comunicació econòmics i financers que pretenen estigmatitzar la inversió en or com un reflex arcaic, reservada per a ancians que juren només per l'or com compten les seves guerres oblidades, i per als obsessius que es tornen bojos pel metall preciós.

Com tot el món va poder comprovar de la cotització dels últims quaranta anys, i encara fins i tot fa poc temps, aquesta estratègia va funcionar notablement bé portant fins i tot a molts països, amb el Regne Unit al capdavant (2), a desempallegar-se de les seves reserves de metall groc a baix preu. Aquesta anècdota il·lustra de forma patent la necessitat dels dirigents, ja sigui de tenir una bona capacitat personal d'anticipació dels esdeveniments, com de tenir accés a aquest tipus d'anticipació. En aquest cas, la factura de la no anticipació hauria assolit a almenys deu miliards de dòlars.

Però si l'organització del mercat, que permet des de fa quaranta anys mantenir a ratlla l'or del sistema monetari internacional, continua sent operacional, que és el que ha pogut canviar perquè, malgrat això, es possibiliti aquesta forta alça del metall groc? És la caiguda d'un factor essencial de l'ordre mundial, pel creixent impacte de la crisi sistèmica i l'entrada a la fase de desarticulació geopolítica mundial. La FED no té més mitjans per lluitar contra aquest vell enemic de l'hegemonia del dòlar que representa l'or. Aquesta pèrdua de mitjans és sens dubte un fenomen complex, que engloba diverses facetes que s'analitzen en detall en aquesta número del GEAB.


Evolució de la cotització de les principals divises mundials respecte a l'or (1900 -2009) - (Euro = Marc Alemany abans de 1999, la línia trencada correspon a la hiperinflació alemanya de 1922 i a la dislocació de la Segona Guerra Mundial)

Evolució de la cotització de les principals divises mundials respecte a l'or (1900 -2009) - (Euro = Marc Alemany abans de 1999, la línia trencada correspon a la hiperinflació alemanya de 1922 i a la dislocació de la Segona Guerra Mundial)



Com es va indicar anteriorment, l'edició d'aquest primer GEAB de l'any, en el qual tradicionalment publiquem les nostres anticipacions per als pròxims dotze mesos, coincideix excepcionalment amb l'inici d'una dècada que a més tots els observadors atents senten que estarà signada per una convulsió de l'ordre mundial. També de manera excepcional, Franck Biancheri, coordinador del GEAB, qui està preparant un llibre sobre el món post la crisi (la seva publicació és prevista, a França, per a la primavera boreal 2010) ha acceptat posar a disposició dels lectors del GEAB el contingut d'un dels seus dos escenaris d'anticipació per a la dècada 2010-2020 (3). El nostre equip aprofita aquesta ocasió per oferir als nostres abonats una immersió geopolítica racional sobre el que ens pot oferir la dècada que comença. Dels dos pronòstics elaborats, titulats respectivament « La dolorosa alba del món posterior » (4) i « El tràgic crepuscle del món anterior » (5), el nostre equip ha elegit presentar el segon que és sense cap dubte el més inquietant però, ens sembla, que reflecteix més lúcidament les tendències.

--------
Notes:

(1) El or va ser definit per John Maynard Keynes (1883-1946) com la «bàrbara relíquia».

(2) En 2004, Gordon Brown, llavors Ministre de Finances, havia estat l'arquitecte d'aquest esplèndid error econòmic-financer que ha costat fins a la data més de 10 miliards de dòlars de lucre cessant al Tresor britànic. La lectura d'aquest article del Times, de data 28/12/2009, proporciona un rar exemple de comparació avantatjosa de França en relació amb el Regne Unit per la seva voluntat en l'època de no seguir el « estil econòmic i financer » dictat per Washington. Dit això els contribuents britànics poden consolar-se dient que si hi hagués hagut deu miliards més a les seves caixes, el seu Govern n'hi hauria també donats als bancs durant els últims mesos. I per aixecar la seva moral que sàpiguen que el Times omet recordar que Nicolás Sarkozy, llavors Ministre francès d'Hisenda, havia orquestrat una venda menys important, però igualment ideològica de l'or nacional (font: Boursorama, 30/12/2009). No comment!

(3) Recordem que aquest tipus d'escenari, presentat aquí com una crònica anual de la dècada venidora, no té la pretensió de descriure el detall dels futurs esdeveniment. Essencialment pretén permetre fer més comprensible, més vives, les tendències identificades en el marc del treball d'anticipació. Aquestes cròniques del futur constitueixen doncs, en certa manera, una versió imaginària de les anàlisis fonamentals desenvolupades des d'un altre punt de vista.

(4) «La dolorosa alba»: perquè donar a llum un nou ordre del món no pot fer-se sense dolor, com un part, encara que posteriorment les seves conseqüències es revelin positives.

(5) «El tràgic crepuscle»: perquè si aquesta via és la que s'imposa, tindrà totes les característiques d'una tragèdia, és a dir, un final desgraciat amb la percepció conscient, de tots els protagonistes de la història que acabarà molt malament.

Dissabte, 16 de gener de 2010

divendres, 15 de gener del 2010

Corriols de Llum

A la web de Vall de Ribes he trobat unes fotos molt boniques del Pirineu Oriental, sobretot la zona de l'Olla de Núria, fetes pel fotògraf de muntanya Pep Hubach, (la seva web és Corriols de Llum).

Doncs amb aquestes fotos he fet aquest pas de diapositives amb Flash.





Per a qui estigui interessat en com ho he fet, i com convertir el pas de diapositives en un senzill estalvi de pantalla al meu bloc de tecnologia explico com.

dijous, 14 de gener del 2010

A partir d'avui: xarxa i llibertat (manifest de Red SOStenible)

A continuació reprodueixo la traducció al català que he trobat al SomGNU del grup Red SOStenible. Es tracta d’un nou manifest contra la disposició final de la llei d’Economia Sostenible.

 

Considerem imprescindible la retirada de la disposició final primera de la Llei d’Economia Sostenible pels següents motius:

1. Viola els drets constitucionals en els quals s’ha de basar un estat democràtic, especialment la presumpció d’innocència, llibertat d’expressió, privadesa, inviolabilitat domiciliària, tutela judicial efectiva, llibertat de mercat, protecció de consumidores i consumidors, entre d’altres.

2. Genera per a Internet un estat d’excepció en el qual la ciutadania serà tractada mitjançant procediments administratius sumaríssims reservats per l’Audiència Nacional a narcotraficants i terroristes.

3. Estableix un procediment punitiu “a la carta” per a casos en els quals els tribunals ja han manifestat que no constituïen delicte, implicant fins i tot la necessitat de modificar almenys 4 lleis, una d’elles orgànica. Açò comporta un canvi radical al sistema jurídic i una font d’inseguretat per al sector de les TIC (Tecnologia de la Informació i la Comunicació). Recordem, en aquest sentit, que l’intercanvi de coneixement i cultura a la xarxa és un motor econòmic important per a eixir de la crisi com s’ha demostrat àmpliament.

4. Els mecanismes preventius urgents dels quals disposa la llei i la judicatura són per a protegir a tota la ciutadania davant de riscos tan greus com els que afecten a la salut pública. El Govern de l’Estat pretén utilitzar aquests mateixos mecanismes de protecció global per a beneficiar interessos particulars enfront de la ciutadania. A més la normativa introduirà el concepte de “lucre indirecte”, és a dir: es pot tancar el bloc perquè “promocione” a un que “promociona” a un altre que vincula a un tercer que fa negocis presumptament il·lícits

5. Recordem que la propietat intel·lectual no és un dret fonamental contràriament a les declaracions del Ministre de Justícia, Francisco Caamaño. El que és un dret fonamental és el dret a la producció literària i artística.

6. D’acord amb les declaracions de la Ministra de Cultura, aquesta disposició s’utilitzarà exclusivament per a tancar 200 webs que presumptament estan atemptant contra els drets d’autor. Entenem que si aquest és l’objectiu de la disposició, no és necessària, ja que amb la legislació actual existeixen procediments que permeten actuar contra webs, fins i tot amb mesures cautelars, quan presumptament s’estiga incomplint la legalitat. Per la qual cosa no queda sinó recelar de les veritables intencions que la motiven ja que l’única cosa que afig a la legislació actual és el fet de deixar la ciutadania en una situació de greu indefensió jurídica a l’entorn digital.

7. Finalment considerem que la proposta del govern no només és un malbaratament de recursos sinó que serà absolutament ineficaç en els seus presumptes propòsits i deixa clara l’absoluta incapacitat per part de l’executiu d’entendre els temps i motors de l’Era Digital.

La disposició és una concessió més a la vella indústria de l’entreteniment en detriment dels drets fonamentals de la ciutadania en l’era digital.

La ciutadania no pot permetre de cap manera que seguisquen els intents de vulnerar drets fonamentals de les persones, sense la deguda tutela judicial efectiva, per a protegir drets de menor rang com la propietat intel·lectual. Aquesta circumstància ja va ser aclarida amb el dictat d’inconstitucionalitat de la llei Corcuera (o “llei de la puntada en la porta”). El Manifest en defensa dels drets fonamentals a Internet, signat per més de 200.000 persones, ja va avançar la reacció i demandes de la ciutadania abans la perspectiva inacceptable del govern.

Per a impulsar un definitiu canvi de rumb i coordinar una resposta conjunta, el 9 de gener s’ha constituït la “Xarxa Sostenible” una plataforma representativa de tots els sectors societat civil afectats. L’objectiu és iniciar una ofensiva per a garantir una regulació de l’entorn digital que permeta expressar tot el potencial de la Xarxa i de la creació cultural respectant les llibertats fonamentals.

En aquest sentit, reconeixem com a referència per al desenvolupament de l’era digital, la Carta per a la innovació, la creativitat i l’accés al coneixement, un document de síntesi elaborat per més de 100 experts de 20 països que arreplega els principis legals fonamentals que han d’inspirar aquest nou horitzó.

En particular, considerem que en aquests moments és especialment urgent la implementació per part de governs i institucions competents, dels següents aspectes arreplegats en la Carta:

1. Els artistes com tots els treballadors han de poder viure del seu treball (referència punt 2 “Demandes legals“, paràgraf B. “Estímul de la creativitat i la innovació”, de la Carta);

2. La societat necessita per al seu desenvolupament d’una xarxa oberta i lliure (referència punt 2 “Demandes legals“, paràgraf D, “Accés a les infraestructures tecnològiques”, de la Carta);

3. El dret a cita i el dret a compartir han de ser potenciats i no limitats com a fonament de qualsevol possibilitat d’informació i constitutiu de tot coneixement (referència punt 2 “Demandes legals“, paràgraf A, “Drets en un context digital”, de la Carta);

4. La ciutadania ha de poder gaudir lliurement dels drets exclusius dels béns públics que es paguen amb els seus diners, amb els diners publics (referència punt 2 “Demandes legals“, paràgraf C, “Coneixement comú i domini públic”, de la Carta);

5. Considerem necessària una reforma en profunditat del sistema de les entitats de gestió i l’abolició del cànon digital (referència punt 2 “Demandes legals“, paràgraf B, “Estímul de la creativitat i la innovació”, de la Carta).

Per tot això avui s’inicia la campanya INTERNET NO SERÁ OTRA TV i es duran a terme diverses accions ciutadanes durant tot el període de la presidència espanyola de la UE. Considerem particularment importants en el calendari de la presidència de torn espanyola el II Congrés d’Economia de la Cultura (29 i 30 de març a Barcelona), Reunió Informal de ministres de Cultura (30 i 31 de març a Barcelona) i la reunió de ministres de Telecomunicacions (18 a 20 d’abril a Granada).

La Xarxa té previst reunir-se amb representants nacionals i internacionals de partits polítics, representants de la cultura i delegacions diplomàtiques.

Signat Xarxa Sostenible

 

dimecres, 13 de gener del 2010

Salvem el Cabanyal

A Ciutat de València la Rita també es pensa que pot fer i desfer sense haver de donar explicacions a ningú, al contrari, el seu amic Paquitu li xala les gracietes com el qui més.

Fruit d'aquesta cordial compenetració i malgrat que el gobierno (en aquest cas, declaradament enemic, diguem-ho tot) del PSOE de Madrid els ha dit que no poden fer-ho, pensen tirar endavant el projecte de dividir el barri mariner del Cabanyal en dos. Aquest antic barri és patrimoni històric artístic de Ciutat de València.

Vet aquí el problema, un barri antic, popular, que no lliga gaire amb la Ciutat ultra-moderna que la Rita i el Paco han dissenyat per a oferir majors glòries a Espanya. I així, dit i fet, volen perllongar l'aviguda de Blasco Ibáñez, partint en dos l'històric barri i tirant a terra 1651 habitatges. Per fer-ho deroguen (de forma il·legal) la declaració del Cabanyal com a Bé d'Interès Cultural (BIC). Segons la Rita, ja no ho és. És il·legal, però al País Valencia, al PP ningú li para els peus. Com deia, doncs, la Rita i el Paco es carreguen el barri.

Bé, no seran el Paco i la Rita els que físicament tirin a terra aquests edificis vells. D'això s'encarregaran alguns bons amics seus d'empreses constructores que, segurament, en treuran un gran profit de tot plegat.

I al Cabanyal i als seus veins, que els donin pel sac. No sona gaire bé, oi? per això els veins, institucions, comerços... del barri mariner s'han organitzat en la plataforma Salvem el Cabanyal. també hi ha un grup Facebook per a qui vulgui saber-ne més i participar en la resistència.

Des d'aquí, solidaritat amb els veins del Cabanyal. Que tingueu sort. No se si se salvarà el barri, però el que és segur és que si no es lluita llavors segur que no. Endavant doncs.

Barcelona 2022. NOOOO!!!

Tornant a casa escoltava Catalunya Informació. Tot d'una el locutor enceta la notícia amb un "Algú podria pensar que hem tornat al 28 de desembre, però no, Jordi Hereu ha presentat la candidatura de Barcelona a l'organització dels Jocs Olímpics d'Hivern del 2022". Potser no han estat exactament aquestes paraules, però la referència al dia dels innocents segur que l'he escoltat.

Es tracta realment d'una broma? No us ho creguéssiu pas! El batlle és un tiu molt seriós quan es tracta de garantir la continuïtat del PSC a l'ajuntament. A més, com és un senyor que va sobre segur ha decidit que no hi ha res com les fórmules provades i què millor que uns jocs olímpics, ni que només siguin d'hivern, per disparar una carrera política que està un pel ensopidota.

I vet aquí que l'Hereu fa una proposta que el locutor del Catalunya Informació no ha pogut evitar considerar una innocentada. Però no s'equivoqui, amic radiofonista, aquí no hi ha ningú innocent.

Penso malament i crec que aquesta idea té com missió evitar la cada cop més possible derrota del PSC al cap i casal. Es tracta de provocar l'adhesió incondicional a un projecte, milers de voluntaris, posar a tothom al servei d'una "causa". Causa que, per cert, l'Hereu ja s'ha encarregat de batejar com a projecte de Barcelona, del Pirineu, de Catalunya i d'Espanya. A la merda el projecte.

No. Barcelona 2022, NO. No tinc ganes de veure una altre bombolla especulativa, com al 92, ni tinc ganes de veure razzies policials contra l'independentisme i contra els moviments alternatius, com al 92, ni tinc ganes de pensament únic, ni tinc ganes d'estar pagant durant dècades una factura que no he demanat. No en tinc ganes. No tinc ganes que em diguin que això impulsarà la construcció d'infraestructures necessàries. Que ens prenen per idiotes? si són necessàries, ho són, i no cal esperar a uns improbables jocs. No en tinc ganes de que em prenguin per enze. No tinc ganes que el deute de Barcelona es dispari només per perpetuar en el càrrec a la burocràcia municipal del PSC que es creuen que a Barcelona poden fer i desfer al seu gust.

No, no i no. Barcelona 2022. Definitivament NO. No cola. No m'ho empasso. No m'enganyen. Massa aturats i massa merda és el que tenim a Barcelona com per gastar una morterada de calers a dedicar-nos a fer ninotets de neu. No. Els del PSC ja cansen.

dimarts, 12 de gener del 2010

Callar i creure

Primera, la proposta de gestió de l'aeroport del Prat. L'estat ja diu que no pensa cedir cap control de res i que la Generalitat anirà a callar i creure .

Lliçó: a veure quan entendrem que amb el PSOE no es pot pactar res. Recordatori: l'estat espanyol és centralista. L'aeroport del Prat, també dit de Barcelona, ho és per ubicació, però la titularitat és espanyola. L'aeroport del Prat serveix als interessos de Madrid. Punt. L'única forma de que l'aeroport del Prat serveixi als interessos de Catalunya i formi part d'una política al servei de Catalunya serà amb la independència.

Segona. La llei del cinema tira endavant. Amb aquesta llei la meitat de les pel·lícules hauran d'estar en català.

Si Catalunya fos independent, a les distribuïdores no se les hauria acudit piular, però Catalunya no és independent i les distribuïdores han posat el crit al cel: Com gosen fer una llei que obligui a que la meitat de les pel·lícules estigui en català! No hi ha mercat, diuen.

Fals. De mercat n'hi ha. La gent que va al cine seguirà anant-hi. Ara, a més, podran triar en quin idioma veure la pel·lícula. Fins avui, en la majoria dels casos, no podien. Què té de dolent això? no ens diuen que aquesta és una societat bilingüe? mentida. Només cal veure els quioscs, els canals de televisió, escoltar les ràdios, anar als cinemes i als videoclubs... per obtenir les evidències que aquí hi ha una llengua que compta amb la gran majoria del mitjans, públics i privats, el castellà, i una que només compta amb alguns de públics i uns pocs de privats, el català.

Aquesta configuració del "mercat" s'ha imposat després de 40 anys de dictadura i de 30 de "democràcia" en la que el català primer va ser perseguit, després tolerat, i finalment ha assolit una co-oficialitat d'estar per casa en la que segons el text sagrat, veritat revelada i constitucional, els catalans tenim el dret a conèixer, però l'obligació de saber parlar castellà.

Avui, després de 70 anys, doncs, arriba una llei que senzillament tracta de visualitzar el fet d'una societat bilingüe amb dues llengües co-oficials. Doncs bé, això, a les grans distribuïdores no els ha agradat.

No, mirin, és més senzill que tot plegat: No es tracta de si els agrada o no els agrada. Hi ha una llei i cal complir-la. Sí, és clar, sempre podran posar un recurs al constitucional que s'està especialitzant en tocar els nassos sempre que la cosa vingui de Catalunya. Vegi's el cas de l'estatutet.

En fi, un fet més a afegir a la (llarga) llista dels fets que ens demostren que mentre siguem espanyols, que això posa el DNI, aquí només toca callar i creure.

Callar i creure, o no. Estripa el DNI. Un no s'independitza perquè vulgui anar a sessions de cine en català. En un mercadeig poc honorable encara es podria acceptar si hi haguessin contrapartides. Però és que no. Que no hi han contrapartides. Llavors ve quan un s'independitza perquè té els collons plens de tants i tants anys de mentides, insults, boicots i tota la merda espanyola i espanyolista. I això del cinema és una altre de les gotes que vessen del vas.

I en això estem.

divendres, 8 de gener del 2010

link imprescindible: eBooks en català

Em cau la cara de vergonya. Fins avui no he comentat aquest extraordinari bloc:

http://llibresencatala.blogspot.com/


En el que podreu trobar exactament això, enllaços a versions en pdf, rtf, txt, doc... de llibres actuals en la nostra llengua.

Als organitzadors d'eBooks en català: Moltes gràcies! Calia que algú iniciés una cosa així! Ara, a aconseguir massa crítica. Justament aquests ha estat el Nadal (la campanya comercial) del eReader, tenim, doncs, una bona motivació per a compartir. Segur que és possible organitzar-se per a escanejar llibres en la nostra llengua. De fet, en els comentaris del bloc ja es veu que hi ha gent que s'està animant.

Perquè una cosa està clara: la majoria dels escriptors NO viuen del que escriuen llevat de molt comptades excepcions. En canvi, les editorials fan pagar per la literatura, per la contemporània i pels clàssics. Resulta que el suposat patrimoni literari nacional, clàssic i contemporani, es troba, en realitat, en mans privades que n'obtenen un benefici.

Si, ja ho se que hi han molts treballadors en aquest sector. Però el canvi és inevitable: cal una reconversió del sector editorial a un model de negoci nou. Per moltes trabes que hi posin no ho podran evitar. Però, a més, si no ho fan pot passar que la migració a format digital de la literatura catalana es vegi seriosament compromès.

La iniciativa d ' "eBooks em català" és una gran notícia i també un avís. La supervivència ve per passar al format digital i fer que l'accés sigui lliure. El negoci de les editorials haurà de tenir en compte això. És una qüestió que cal afrontar perquè hi han en joc un sector, però també la nostra literatura. No serà amb denúncies, repressió i censura que ho aturaran. La bola ha començat a rodar.

De nou, gracies als blocàires d ' "eBooks en català". Algú tenia que donar aquest pas. I entre tots, hem de fer-lo créixer.

dimecres, 6 de gener del 2010

Die Welle. L'Onada.

Avui, aprofitant la mega-trobada familiar del dinar de Reis, m'han fet una recomanació cinematogràfica: "Die Welle" (L'Onada) Una pel·lícula que es basa en l'"experiment" de "la tercera onada" que el professor Ron Jones de l'institut Cubberley High School de Palo Alto, Califòrnia, va fer amb adolescents l'any 1967.

L'"experiment" en qüestió tractava de recrear una societat feixista. En cinc dies la "societat feixista" de l'experiment havia crescut de forma sorprenent i començava a sortir de l'aula. Veient que s'estava perdent el control, l'"experiment" es va cancel·lar.

L'"experiment" es va realitzar per respondre a la pregunta d'un alumne: "Perquè el poble alemany no va provar d'aturar l'extermini dels jueus?" La resposta va ser la realització de l'"experiment".

L'"experiment de la tercera onada" es pot relacionar amb l'"experiment de la presó d'Stanford" de l'any 1971. En aquest cas, un grup de 24 persones es va dividir a l'atzar entre "guardians" i "presoners" i se'ls va posar a tots en una "presó". Els guardians duien porres, uniformes, ulleres de sol reflectants, i podien sortir de la "presó" en les seves hores lliures. Els presoners, per la seva banda, anaven vestits de forma incòmoda i impersonal, duien una petita cadena als peus i no podien sortit. Els guardians havien de dirigir la presó.

La versemblança de la situació es va reforçar "imputant" als presoners d'un robatori fictici, fent-los detenir per policia real,que els va llegir els drets, els va prendre empremtes, els va "fitxar", i els va conduir a la "presó".

Un cop allà, en pocs dies es van desenvolupar conductes sàdiques per part dels "guardians" envers els "presoners"... que les van acceptar!

L'experiment també va descontrolar-se: diversos "presoners" van desenvolupar dolences de caire psico-somàtic, traumes i conductes desordenades. Com a conseqüència, als sis dies de començar, es va cancel·lar.

Un altre experiment famós d'aquest estil és l'"Experiment de Milgram" (1963) sobre l'obediència. Es tractava de fer que un grup de voluntaris apliquessin descàrregues elèctriques progressivament mś fortes a un altre voluntari. O això es pensaven. En realitat no hi havien aquestes descàrregues, i el voluntari que les rebia era interpretat per un actor que feia veure que patia un dolor cada cop més intens segons la intensitat de les "descàrregues" rebudes. Els voluntaris obeïen a un director d'experiment autoritari que els ordenava aplicar descàrregues cada cop més fortes.

El resultat de l'experiment era que el 65% dels voluntaris arribaven a aplicar la màxima descàrrega de 450V malgrat les evidents mostres de "dolor" i "patiment" de l'actor. Molts voluntaris posaven objeccions i es trobaven incòmodes amb allò que feien, però acabaven obeint a l'autoritari "director" en molts casos.

No es tractava de sàdics. Es tractava de gent que tenia el principi d'autoritat tan interioritzat que aquest es situava per sobre de la compassió, o de l'empatia. El principi de respecte a l'autoritat i d'obediència passa molts cops per sobre de consideracions ètiques i morals.

Cal suposar que quan els principis ètics no estan sòlidament assentats i no són els autèntics principis rectors de la persona, aquesta és encara més vulnerable a la força d'aquests de submissió a l'autoritat.

No està mal com explicació de moltes de les coses que passen, o que no passen, avui.

Són experiments de laboratori només. Però un pensa que aquest experiment es repeteix constantment sobre molta gent. I llavors un s'adona que la gran batalla d'aquest segle no serà per la llibertat, o contra el canvi climàtic, o per un sistema més just. No. Aquestes són batalles que caldrà lliurar, però que estan perdudes d'antuvi si no es lliura i es venç la mare de totes les batalles: la dels principis ètics.

Un altre món és possible.

dilluns, 4 de gener del 2010

Encetem el 2010

Primer post de l'any. 2010. Els experts en prospectiva es divideixen en dos:els que parlen d'un inici de recuperació per a la segona meitat, finals de l'any, o inclús per a l'any que ve, si es mantenen les ajudes i el supeort dels estats; i els que diuen que iniciem a una dècada de foscor. Segons Santiago Niño aquest serà l'any del crash. Segons LEAP/GEAB, cal esperar aquest crash en forma de suspensió de pagaments en cadena d'estats i administracions territorials de tipus i importància diversos. Prediccions molt dures i pessimistes. Sempre hi han hagut catastrofistes, però no sempre han estat tan ben informats. En tot cas, ningú diu que la recuperació estigui a tocar, i que inclús amb una recuperació de la macroeconomia,la recuperació de llocs de treball es retardaria ben bé mig any. 2010 neix amb plom a l'ala.

2010 que serà l'any de la sentència de l'estatut, de la sentència i condemna a Catalunya, que probablement marcarà un punt de retorn, ja veurem si cap a la dissolució definitiva dins l'estat espanyol, o de la marxa cap a la Independència, ara sí, amb convicció.

També serà l'any de les consultes independentistes,al febrer i a l'abril, que seran un bon test per avaluar la capacitat d'organització i mobilització de l'independentisme.

Enguany hi hauran també les eleccions al Parlament de Catalunya. Unes eleccions amb resultat incert. A diferència de fa quatre anys, enguany sembla que no és tan evident la reedició de l'entesa de les esquerres, sobretot per part de PSC i ERC, i només IC aposta clarament per repetir fórmula. Els més optimistes a CiU especulen amb la tornada al govern. PP, per la seva banda aspira a mantenir i millorar posicions. Ciudadanos sembla condemnat, autodestruït per lluites internes i probablement fagocitat per UPyD. La incertesa ve de la ma de Reagrupament. Aconseguirà o no aconseguirà representació? i si Jan Laporta es presenta? i amb qui? com pot influir? L'abstenció sembla del cert que pujarà, i també el vot en blanc. No es pot dir quin serà el color del proper Parlament. Tanmateix, les majories socials no són proclius a moviments bruscos i pensar en petites variacions sobre el Parlament actual sembla el més prudent. Ara bé, petites variacions poden ser suficients per canviar el signe del govern. I, d'altra banda, perquè no un terratrèmol Laporta?

Sismes apart, tinc clar que jo faré confiança un cop més a ERC i al meu veí Joan Puigcercós. Digues-me militant. Justament avui me l'he creuat quan tornava cap a casa. Em sembla que anava a comprar el pa.

Però sempre, aquest 2010, estarà la crisi. De fons per a alguns. De dur dia a dia per a d'altres.

I demà nit de reis. Em conformo amb demanar salut per mi i per la família. Si estem sans, ja trobarem la forma de guanyar-nos la vida. Si estem sans, Les il·lusions, les esperances, la imaginació, l'esforç ja els posarem nosaltres. Si estem sans, la solidaritat, l'ètica, la llibertat, la democràcia són cosa nostra.

En fi. Demà, nit de reis. Caldria dir, més aviat, de savis. Encara que, certament, no és tan comercial. Però eren savis, no reis. Alguna cosa voldrà dir. Mateu 2,1-12:

1 Després que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren uns savis d'Orient i, en arribar a Jerusalem, 2 preguntaven:
--On és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar-lo.
3 Quan el rei Herodes ho va saber, es va inquietar, i amb ell tot Jerusalem. 4 Herodes va convocar tots els grans sacerdots i els mestres de la Llei que hi havia entre el poble i els preguntava on havia de néixer el Messies. 5 Ells li respongueren:
--A Betlem de Judea. Així ho ha escrit el profeta:
6 » I tu Betlem, terra de Judà,
no ets de cap manera la més petita
de les principals viles de Judà,
perquè de tu sortirà un príncep
que pasturarà Israel, el meu poble.
7 Llavors Herodes cridà en secret els savis, va demanar-los el moment exacte en què se'ls havia aparegut l'estrella 8 i els encaminà a Betlem dient-los:
--Aneu i informeu-vos amb exactitud d'aquest infant; i quan l'haureu trobat, feu-m'ho saber, perquè jo també pugui anar a adorar-lo.
9 Després de sentir aquestes paraules del rei, es posaren en camí. Llavors l'estrella que havien vist sortir començà a avançar davant d'ells, fins que s'aturà damunt el lloc on era l'infant. 10 L'alegria que tingueren en veure l'estrella va ser immensa. 11 Van entrar a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seves arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra.
12 I, advertits en somnis que no anessin pas a veure Herodes, se'n tornaren al seu país per un altre camí.

Sigueu bons o encara us duran carbó.