67 anys

Tenia que ser així, de forma perversa: un partit autoanomenat "socialista" (quants crims s'han comès amb l'excusa d'aquesta paraula!) vol allargar l'edat de la jubilació fins als 67 anys. Els que hem nascut després de 1959 veurem, cas de prosperar la proposta del PSOE, que la nostra vida laboral s'allarga un parell d'anys.

No només això, el govern del PSOE pretén retallar la despesa pública en 50.000 milions d'euros. D'on pensa retallar? sospito que les prestacions socials rebran.

Llavors el Corbacho ha sortit a tranquil·litzar al personal: en cap cas es retardarà l'edat de jubilació fins als 70! Ah, estem salvats, llavors.

Però, és clar, costa de creure-se'ls a aquesta colla.

I costa de creure-se'ls perquè han mentit molt sovint i perquè en el fons, i no tant en el fons, tots sabem que la realitat en la que estem vivint és inventada. És una gran pantomima. Però la funció s'està acabant.

La funció s'ha acabat per a molts dels més de 4.326.500 aturats que hi han a l'estat segons dades de l'Enquesta de Població Activa.

I el Corbacho segueix parlant i diu que encara que el resultat és dolent, es comença, però, a notar una atenuació en la davallada. De veritat s'ho creu?

Jo crec que no. Jo crec que menteix perquè sap que dir la veritat seria intolerable.

Estan mentint. Menteixen com cabrons. La retallada de 50.000 milions d'euros en la despesa pública tindrà un efecte immediat sobre tot. Per a què són necessaris tots aquests diners? per a pagar el monstruós deute, el deute desesperant i irracional, en que han incorregut bancs i caixes de l'estat espanyol amb els creditors europeus. Estic parlant, com no, de les dades que va mostrar Ricard Vergés el dilluns passat al Singulars: 325.000 milions d'euros de deute dels promotors immobiliaris. Més de 400.000 milions d'euros dels bancs i caixes espanyols.

Del 1997 fins ben bé l'any passat s'ha viscut el que semblava una orgia de la construcció, del consum i del crèdit a la que tothom estava convidat i en la que en major o menor mesura tothom va participar. Avui l'orgia ha acabat i, oh sorpresa, en realitat no estàvem convidats i ara toca pagar el compte.

I que se n'han fet de tots aquells diners? de retruc, com explica Vergés, la bombolla immobiliària ha donat liquidesa per a fer moltes coses: infraestructures necessàries, infraestructures inútils, ha permès comprar vots, ha permès fer grans fortunes de forma legal i il·legal, llegeixi's corrupció.

El que no ha permès ha estat una societat més preparada, més justa i més equilibrada. No ha permès les 35 hores setmanals, no ha permès que els joves poguessin accedir a llocs de treball amb remuneracions que els permetessin independitzar-se, no ha permès modernitzar serveis, no ha permès la independència energètica ni la creació de sectors industrials nous.

Potser ho podria haver permès, però per aprofitar les oportunitats cal estar-ne preparat. I, pel que es veu, l'estat espanyol i, de retruc, el nostre país, no semblaven estar-ne gaire de preparats.

Hi ha un deute bestial. Aquest deute permetia adquirir coses a canvi de treballar sense parar, amb la promesa de que els preus sempre pujarien, que sempre hi hauria algú per comprar a un preu més car. I la roda va rodar sense aturar-se. Treballar sense parar ha significat deixar per a "més endavant" coses com tenir fills. Les coses com siguin, aquesta tendència ja venia d'abans del 97. Avui la immigració és necessària per garantir les pensions dels jubilats d'avui. El disbarat democràfic ja està perpetrat i els jubilats de demà ho hauran de ser més tard perquè no hi haurà prou població activa per a poder pagar-lis una pensió.

Treballar sense parar. Però ha resultat que el col·lapse de l'orgia immobiliària ha enviat a l'atur al 20% de la població activa, i aquesta població també rep subsidis. El que està passant és que no s'arriba. L'estocada final podria ser que la "recuperació" de les economies francesa i alemanya faci pujar els tipus d'interès fins a valors, diguem-ne, de velocitat de creuer, i no com ara que són mantinguts baixos per tal de facilitar la reactivació. Recordem com es va patir el 2007 amb tipus d'interès que van arribar a un 5% (que dit sigui de pas, seguien sent baixos que els que es tenien abans de l'inici de la bombolla, el 1997).

Estan confluint tots els factors que calen per a propiciar un escenari de gran duresa a curt plaç. A la vegada, no hi han "solucions" a curt plaç. I les "solucions" a llarg plaç que s'estan posant en joc passen per un empobriment generalitzat, retallades en serveis i reculades socials.

Per exemple, què ens fa pensar que, un cop es comença a recular amb el dret a una pensió de jubilació digna als 65 anys no es continuarà fins que la pensió de jubilació esdevingui pensió d'invalidesa? és dir, la gent treballarà fins que un metge certifiqui que ja no pot fer-ho, i llavors passarà a cobrar una pensió d'invalidesa.

Algun dia acabarà la crisi i s'hauran pagat els deutes. Espero. Però pel camí podem haver perdut bous i esquelles. Aquesta crisi és el moment perfecte per a retallar drets socials. Oh, paradoxa, aquestes retallades socials sempre han anat de la ma d'un partit traïdorament autoanomenat "socialista". No fotem. El socialisme no és aixó.

Les "solucions", però ho són de cara a tractar de mantenir el sistema més o menys com està. Potser l'autèntica solució seria canviar el sistema en profunditat. Aquesta crisi en podria ser una bona oportunitat. Tanmateix, com he dit abans, per aprofitar les oportunitats cal estar-ne preparat. Ho estem?

Un altre món és possible. Però hem de dirigir el canvi perquè si no podria, ben bé, ser molt pitjor.