dimarts, 12 de gener de 2010

Callar i creure

Primera, la proposta de gestió de l'aeroport del Prat. L'estat ja diu que no pensa cedir cap control de res i que la Generalitat anirà a callar i creure .

Lliçó: a veure quan entendrem que amb el PSOE no es pot pactar res. Recordatori: l'estat espanyol és centralista. L'aeroport del Prat, també dit de Barcelona, ho és per ubicació, però la titularitat és espanyola. L'aeroport del Prat serveix als interessos de Madrid. Punt. L'única forma de que l'aeroport del Prat serveixi als interessos de Catalunya i formi part d'una política al servei de Catalunya serà amb la independència.

Segona. La llei del cinema tira endavant. Amb aquesta llei la meitat de les pel·lícules hauran d'estar en català.

Si Catalunya fos independent, a les distribuïdores no se les hauria acudit piular, però Catalunya no és independent i les distribuïdores han posat el crit al cel: Com gosen fer una llei que obligui a que la meitat de les pel·lícules estigui en català! No hi ha mercat, diuen.

Fals. De mercat n'hi ha. La gent que va al cine seguirà anant-hi. Ara, a més, podran triar en quin idioma veure la pel·lícula. Fins avui, en la majoria dels casos, no podien. Què té de dolent això? no ens diuen que aquesta és una societat bilingüe? mentida. Només cal veure els quioscs, els canals de televisió, escoltar les ràdios, anar als cinemes i als videoclubs... per obtenir les evidències que aquí hi ha una llengua que compta amb la gran majoria del mitjans, públics i privats, el castellà, i una que només compta amb alguns de públics i uns pocs de privats, el català.

Aquesta configuració del "mercat" s'ha imposat després de 40 anys de dictadura i de 30 de "democràcia" en la que el català primer va ser perseguit, després tolerat, i finalment ha assolit una co-oficialitat d'estar per casa en la que segons el text sagrat, veritat revelada i constitucional, els catalans tenim el dret a conèixer, però l'obligació de saber parlar castellà.

Avui, després de 70 anys, doncs, arriba una llei que senzillament tracta de visualitzar el fet d'una societat bilingüe amb dues llengües co-oficials. Doncs bé, això, a les grans distribuïdores no els ha agradat.

No, mirin, és més senzill que tot plegat: No es tracta de si els agrada o no els agrada. Hi ha una llei i cal complir-la. Sí, és clar, sempre podran posar un recurs al constitucional que s'està especialitzant en tocar els nassos sempre que la cosa vingui de Catalunya. Vegi's el cas de l'estatutet.

En fi, un fet més a afegir a la (llarga) llista dels fets que ens demostren que mentre siguem espanyols, que això posa el DNI, aquí només toca callar i creure.

Callar i creure, o no. Estripa el DNI. Un no s'independitza perquè vulgui anar a sessions de cine en català. En un mercadeig poc honorable encara es podria acceptar si hi haguessin contrapartides. Però és que no. Que no hi han contrapartides. Llavors ve quan un s'independitza perquè té els collons plens de tants i tants anys de mentides, insults, boicots i tota la merda espanyola i espanyolista. I això del cinema és una altre de les gotes que vessen del vas.

I en això estem.
Publica un comentari a l'entrada