És una diada reivindicativa i de lluita.
SI cada any hi han motius per sortir al carrer, enguany aquests motius es multipliquen : l'estat espanyol ha mostrat la seva cara més autoritària i repressiva o, directament, feixista i s'acarnissa contra el poble treballador català, en particular, i contra els treballadors de l'estat, en general.
Salaris baixos, precarietat laboral, destrucció de la protecció social i de les pensions. Tot amanit amb la repressió violenta de la policia, i la conculcació de drets bàsics com la llibertat d'expressió.
Prou que ho sabem que a l'estat hi han presos polítics. Els sindicats combatius fa temps que coneixen les comissaries i les presons. En canvi, no veiem tant sovint, per no dir mai, als responsables de les morts de treballadors en accidents laborals provocats per mesures de seguretat insuficients, o per obligar a treballar en condicions perilloses.
Aquest primer de maig, doncs, com a treballador, manifesto la solidaritat amb tots els presos i preses polítics que hi ha a l'estat i en particular amb Carme Forcadell i Dolors Bassa, amb Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, amb Oriol Junqueras i Quim Forn, amb Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull.
També amb les exiliades i exiliats : Carles Puigdemont, Clara Ponsatí, Meritxell Serret, Toni Comín, Lluís Puig, Marta Rovira i Anna Gabriel.
Cal ocupar, doncs, els carrers. No només el primer de maig. Cal fer-hoc ada dia, sempre que es pugui, cal portar la reivindicació i la mobilització constant al carrer. Cal fer-ho perquè és la forma de guanyar. No hi ha ni prou policia ni prou exercit per aturar a la classe treballadora mobilitzada. I ens hem de mobilitzar.
Més que cap altre col·lectiu, els treballadors som els primers interessats en desplegar la República i encetar-ne el procés constituent.
Un procés constituent liderat per la classe treballadora que garanteixi el caràcter democràtic i social de la República. Que garanteixi el dret al treball, salaris i pensions dignes i suficients. Una República que garanteixi quelcom tan bàsic com que a igual treball es remuneri el mateix salari a homes i dones. Una República que garanteixi el repartiment del treball i que permeti la transició a un món on cada cop caldrà menys ma d'obra. Una República que ens posi en el camí de les 35 hores setmanals, per anar-les reduint progressivament, a mida que el treballa deixi de ser necessari.
Per aconseguir-ho ens cal la mobilització, perquè no ho aconseguirem amb reformes. És necessària la ruptura. Cal la ruptura amb el model d'estats neoliberals i cal un procés constituent cap a un nou model. Demà ens manifestarem per tot això.
Com cada any, doncs, ens veiem als carrers.
Reprodueixo a continuació el comunicat de CGT amb motiu del 1er de maig :
Comunicat del Primer de Maig de 2018 de la CGT de Catalunya
Fa ja un any que les hores de vaga realitzades a Catalunya estan
creixent. De fet, el darrer any van duplicar les de l’anterior. I tot
això sense tenir en compte l’impacte de les 3 darreres vagues generals
realitzades i sense que la presa de pèl de la falsa recuperació que ens
venen ho impedeixi. Com ja vam dir en el darrer 1er de maig, calia
passar a l’ofensiva per trencar un cicle de resistencialisme esgotat.
Val a dir que, a cop de lluita, la tendència s’està revertint.Vagues
llargues han tombat el braç de diferents patronals. Exemples en tenim a
Metro, Bicing i Telefèric de Barcelona, a les sitges de Coca-Cola,
empreses de neteja, estibadors i un llarg etcètera. A data d’avui, i des
del 15 de març, la plantilla de Funosa segueix en vaga indefinida dos
dies a la setmana contra la precarietat, amb seguiment del 100%. El
carrer s’està tornant a omplir amb lluites en defensa de les pensions,
de les llibertats i dels drets civils i contra la repressió cada vegada
més descarnada de l’Estat. I fa poques setmanes amb una vaga general
feminista que ha fet esclatar la força acumulada per generacions de
dones sotmeses pel patriarcat.
En un context on les lleis són paper mullat en el millor dels casos, i cadenes en l’habitual, només l’expressió del conflicte pot reequilibrar la balança. Un conflicte que no és ni bo ni dolent. Simplement existeix. Hi ha conflicte quan caduquen convenis col·lectius per la darrera Reforma Laboral, quan es fa xantatge des de posicions de poder, quan ens acomiaden, quan paguem per un lloguer dues terceres parts del nostre sou, quan hem de combinar diverses feines per poder sobreviure, quan no podem plantejar un projecte vital per la inseguretat laboral a la que ens condemnen, quan després de treballar tota la vida se’ns condemna a pensions de misèria. Aquells que estan guanyant volen que acotem el cap acceptant el paper de perdedors en aquest conflicte quotidià i permanent. I ens plantegen la seva pau social com el silenci dels i les oprimides.
No. No volem cap pau social de la derrota. Una pau que en situacions d’injustícia només és positiva per a qui ens explota. Cal dir alt i clar que els models sindicals que fan bandera de la concertació són projectes esgotats i fracassats, sense capacitat per assolir les molles que governs i empreses oferien fa uns anys a canvi d’una contenció social que ja no controlen. L’experiència ens ho mostra clarament: els darrers anys només han pogut acumular retrocessos en les condicions laborals de la majoria dels i les treballadores. Només les reivindicacions plantejades des de posicions de força i determinació, diverses i coordinades, són les que ofereixen millors condicions per poder aturar la voracitat de beneficis capitalistes i la precarització de les nostres vides.
Davant la lluita de la classe treballadora o d’altres tipus de mobilitzacions col·lectives el sistema alça, un cop més, els murs de la repressió per salvaguardar els seus privilegis i status quo: més vaguistes en processos penals, més acomiadaments disciplinaris per l’activitat sindical a les empreses, més autoritarisme, més criminalització i l’ús del codi penal d’enemic per normalitzar el dret de càstig del poder. En aquest escenari no hi ha cap altre camí que respondre solidàriament. Com hem fet sempre, sense importar el color de la bandera del govern que hi hagi al darrere d’aquests actes o el sector productiu on es trobi la darrera empresa que ha fet fora una companya.
Som força creixent: l’anarcosindicalisme està incrementant la seva presència cada vegada a més territori, a més empreses i amb més afiliació. Amb aquesta capacitat estem, dia rere dia, en millors condicions per defensar les nostres llibertats, els nostres drets i les nostres reivindicacions. Aquest 1er de maig fem una crida a afiliar-se i organitzar-se al sindicalisme llibertari, a mantenir l’actitud de lluita a tots els espais, amb un orgull de pertànyer a la classe treballadora que ens permet mirar als ulls d’aquells que ens estan explotant fins que, un cop més, abaixin la mirada i els fem retrocedir cada vegada amb major intensitat.
Organitzem-nos, fem créixer la nostra força, plantem batalla a l’explotació.
Secretariat Permanent del Comitè Confederal de la CGT de Catalunya
17 d’abril de 2018
En un context on les lleis són paper mullat en el millor dels casos, i cadenes en l’habitual, només l’expressió del conflicte pot reequilibrar la balança. Un conflicte que no és ni bo ni dolent. Simplement existeix. Hi ha conflicte quan caduquen convenis col·lectius per la darrera Reforma Laboral, quan es fa xantatge des de posicions de poder, quan ens acomiaden, quan paguem per un lloguer dues terceres parts del nostre sou, quan hem de combinar diverses feines per poder sobreviure, quan no podem plantejar un projecte vital per la inseguretat laboral a la que ens condemnen, quan després de treballar tota la vida se’ns condemna a pensions de misèria. Aquells que estan guanyant volen que acotem el cap acceptant el paper de perdedors en aquest conflicte quotidià i permanent. I ens plantegen la seva pau social com el silenci dels i les oprimides.
No. No volem cap pau social de la derrota. Una pau que en situacions d’injustícia només és positiva per a qui ens explota. Cal dir alt i clar que els models sindicals que fan bandera de la concertació són projectes esgotats i fracassats, sense capacitat per assolir les molles que governs i empreses oferien fa uns anys a canvi d’una contenció social que ja no controlen. L’experiència ens ho mostra clarament: els darrers anys només han pogut acumular retrocessos en les condicions laborals de la majoria dels i les treballadores. Només les reivindicacions plantejades des de posicions de força i determinació, diverses i coordinades, són les que ofereixen millors condicions per poder aturar la voracitat de beneficis capitalistes i la precarització de les nostres vides.
Davant la lluita de la classe treballadora o d’altres tipus de mobilitzacions col·lectives el sistema alça, un cop més, els murs de la repressió per salvaguardar els seus privilegis i status quo: més vaguistes en processos penals, més acomiadaments disciplinaris per l’activitat sindical a les empreses, més autoritarisme, més criminalització i l’ús del codi penal d’enemic per normalitzar el dret de càstig del poder. En aquest escenari no hi ha cap altre camí que respondre solidàriament. Com hem fet sempre, sense importar el color de la bandera del govern que hi hagi al darrere d’aquests actes o el sector productiu on es trobi la darrera empresa que ha fet fora una companya.
Som força creixent: l’anarcosindicalisme està incrementant la seva presència cada vegada a més territori, a més empreses i amb més afiliació. Amb aquesta capacitat estem, dia rere dia, en millors condicions per defensar les nostres llibertats, els nostres drets i les nostres reivindicacions. Aquest 1er de maig fem una crida a afiliar-se i organitzar-se al sindicalisme llibertari, a mantenir l’actitud de lluita a tots els espais, amb un orgull de pertànyer a la classe treballadora que ens permet mirar als ulls d’aquells que ens estan explotant fins que, un cop més, abaixin la mirada i els fem retrocedir cada vegada amb major intensitat.
Organitzem-nos, fem créixer la nostra força, plantem batalla a l’explotació.
Secretariat Permanent del Comitè Confederal de la CGT de Catalunya
17 d’abril de 2018