dilluns, 30 d’abril de 2018

1er de maig 2018. Dia internacional de les treballadores i els treballadors.

Demà és 1 de maig. Dia internacional de les treballadores i els treballadors.

És una diada reivindicativa i de lluita.

SI cada any hi han motius per sortir al carrer, enguany aquests motius es multipliquen : l'estat espanyol ha mostrat la seva cara més autoritària i repressiva o, directament, feixista i s'acarnissa contra el poble treballador català, en particular, i contra els treballadors de l'estat, en general.

Salaris baixos, precarietat laboral, destrucció de la protecció social i de les pensions. Tot amanit amb la repressió violenta de la policia, i la conculcació de drets bàsics com la llibertat d'expressió.

Prou que ho sabem que a l'estat hi han presos polítics. Els sindicats combatius fa temps que coneixen les comissaries i les presons. En canvi, no veiem tant sovint, per no dir mai, als responsables de les morts de treballadors en accidents laborals provocats per mesures de seguretat insuficients, o per obligar a treballar en condicions perilloses.

Aquest primer de maig, doncs, com a treballador, manifesto la solidaritat amb tots els presos i preses polítics que hi ha a l'estat i en particular amb Carme Forcadell i Dolors Bassa, amb Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, amb Oriol Junqueras i Quim Forn,  amb Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull.

També amb les exiliades i exiliats : Carles Puigdemont, Clara Ponsatí, Meritxell Serret, Toni Comín, Lluís Puig, Marta Rovira i Anna Gabriel.

Cal ocupar, doncs, els carrers. No només el primer de maig. Cal fer-hoc ada dia, sempre que es pugui, cal portar la reivindicació i la mobilització constant al carrer. Cal fer-ho perquè és la forma de guanyar. No hi ha ni prou policia ni prou exercit per aturar a la classe treballadora mobilitzada. I ens hem de mobilitzar.

Més que cap altre col·lectiu, els treballadors som els primers interessats en desplegar la República i encetar-ne el procés constituent.

Un procés constituent liderat per la classe treballadora que garanteixi el caràcter democràtic i social de la República. Que garanteixi el dret al treball, salaris i pensions dignes i suficients. Una República que garanteixi quelcom tan bàsic com que a igual treball es remuneri el mateix salari a homes i dones. Una República que garanteixi el repartiment del treball i que permeti la transició a un món on cada cop caldrà menys ma d'obra. Una República que  ens posi en el camí de les 35 hores setmanals, per anar-les reduint progressivament, a mida que el treballa deixi de ser necessari.

Per aconseguir-ho ens cal la mobilització, perquè no ho aconseguirem amb reformes. És necessària la ruptura. Cal la ruptura amb el model d'estats neoliberals i cal un procés constituent cap a un nou model. Demà ens manifestarem per tot això.

Com cada any, doncs, ens veiem als carrers.



Reprodueixo a continuació el comunicat de CGT amb motiu del 1er de maig :



 
Comunicat del Primer de Maig de 2018 de la CGT de Catalunya
 
Fa ja un any que les hores de vaga realitzades a Catalunya estan creixent. De fet, el darrer any van duplicar les de l’anterior. I tot això sense tenir en compte l’impacte de les 3 darreres vagues generals realitzades i sense que la presa de pèl de la falsa recuperació que ens venen ho impedeixi. Com ja vam dir en el darrer 1er de maig, calia passar a l’ofensiva per trencar un cicle de resistencialisme esgotat. Val a dir que, a cop de lluita, la tendència s’està revertint.Vagues llargues han tombat el braç de diferents patronals. Exemples en tenim a Metro, Bicing i Telefèric de Barcelona, a les sitges de Coca-Cola, empreses de neteja, estibadors i un llarg etcètera. A data d’avui, i des del 15 de març, la plantilla de Funosa segueix en vaga indefinida dos dies a la setmana contra la precarietat, amb seguiment del 100%. El carrer s’està tornant a omplir amb lluites en defensa de les pensions, de les llibertats i dels drets civils i contra la repressió cada vegada més descarnada de l’Estat. I fa poques setmanes amb una vaga general feminista que ha fet esclatar la força acumulada per generacions de dones sotmeses pel patriarcat.

En un context on les lleis són paper mullat en el millor dels casos, i cadenes en l’habitual, només l’expressió del conflicte pot reequilibrar la balança. Un conflicte que no és ni bo ni dolent. Simplement existeix. Hi ha conflicte quan caduquen convenis col·lectius per la darrera Reforma Laboral, quan es fa xantatge des de posicions de poder, quan ens acomiaden, quan paguem per un lloguer dues terceres parts del nostre sou, quan hem de combinar diverses feines per poder sobreviure, quan no podem plantejar un projecte vital per la inseguretat laboral a la que ens condemnen, quan després de treballar tota la vida se’ns condemna a pensions de misèria. Aquells que estan guanyant volen que acotem el cap acceptant el paper de perdedors en aquest conflicte quotidià i permanent. I ens plantegen la seva pau social com el silenci dels i les oprimides.

No. No volem cap pau social de la derrota. Una pau que en situacions d’injustícia només és positiva per a qui ens explota. Cal dir alt i clar que els models sindicals que fan bandera de la concertació són projectes esgotats i fracassats, sense capacitat per assolir les molles que governs i empreses oferien fa uns anys a canvi d’una contenció social que ja no controlen. L’experiència ens ho mostra clarament: els darrers anys només han pogut acumular retrocessos en les condicions laborals de la majoria dels i les treballadores. Només les reivindicacions plantejades des de posicions de força i determinació, diverses i coordinades, són les que ofereixen millors condicions per poder aturar la voracitat de beneficis capitalistes i la precarització de les nostres vides.

Davant la lluita de la classe treballadora o d’altres tipus de mobilitzacions col·lectives el sistema alça, un cop més, els murs de la repressió per salvaguardar els seus privilegis i status quo: més vaguistes en processos penals, més acomiadaments disciplinaris per l’activitat sindical a les empreses, més autoritarisme, més criminalització i l’ús del codi penal d’enemic per normalitzar el dret de càstig del poder. En aquest escenari no hi ha cap altre camí que respondre solidàriament. Com hem fet sempre, sense importar el color de la bandera del govern que hi hagi al darrere d’aquests actes o el sector productiu on es trobi la darrera empresa que ha fet fora una companya.

Som força creixent: l’anarcosindicalisme està incrementant la seva presència cada vegada a més territori, a més empreses i amb més afiliació. Amb aquesta capacitat estem, dia rere dia, en millors condicions per defensar les nostres llibertats, els nostres drets i les nostres reivindicacions. Aquest 1er de maig fem una crida a afiliar-se i organitzar-se al sindicalisme llibertari, a mantenir l’actitud de lluita a tots els espais, amb un orgull de pertànyer a la classe treballadora que ens permet mirar als ulls d’aquells que ens estan explotant fins que, un cop més, abaixin la mirada i els fem retrocedir cada vegada amb major intensitat.

Organitzem-nos, fem créixer la nostra força, plantem batalla a l’explotació.

Secretariat Permanent del Comitè Confederal de la CGT de Catalunya
 

17 d’abril de 2018



 


dijous, 26 d’abril de 2018

No és No.

No és No.

Una violació és una violació, no un abús.

La violència de gènere i les violacions són terrorisme masclista.

Una justícia masclista en els seus fets. En les seves sentències. Masclisme. Un altre supremacisme, un altre feixisme.

La "justícia" espanyola continua la seva retracció franquista. Les dones veuen, un cop més, com la "justícia" les menysté. A totes les dones. Les converteix en objectes d'us i gaudi per als homes. En particular per als homes que formen part dels cossos i forces de seguretat de l'estat.

Perquè no és només una sentència que blanqueja el masclisme. És molt més greu. Cal entendre-ho bé : "seguretat de l'estat" no vol dir "per a protegir a les ciutadanes i ciutadans de l'estat", si no "per a protegir la institució de l'estat, si cal, en contra de les ciutadanes i ciutadans de l'estat".

És una sentència que ha buscat "protegir" als "seus". Als "seus homes".

Fa temps que l'estat espanyol, i això també vol dir la gent que forma part d'aquest aparell, ha deixat de servir als ciutadans per passar a servir-se a ell mateix. Ha deixat de protegir drets per passar a imposar lleis; ha deixat, si és que mai ho ha fet, de servir al bé general, per convertir-se en el instrument executor -amb força, amb coerció, amb violència, amb violacions- d'una màfia que depreda, roba, agredeix, viola i assassina per satisfer els propis interessos. Una màfia que s'estén des del més alt (qui deu ser M.Rajoy?) fins a números de la guàrdia civil, passant per tota mena de càrrecs.

Corrupció generalitzada. Màfia, violència i agressions sexuals. I li en diuen democràcia...

Aquesta tarda, a moltes ciutats hi han hagut concentracions per protestar contra aquest sentència vergonyosa, moltes dones i molts homes han reclamat junts justícia, han clamat contra una societat masclista.

Al carrer. A les places. No Marxeu. Seguiu allà.

L'única forma d'acabar amb la violència de gènere i el masclisme és canviant la societat, completament. No serà amb lleis o reformes. Cal un canvi total. Cal la destrucció de les estructures franquistes de l'estat. Cal derrotar els poders que encara ens lliguen i ens sotmeten a totes i tots i, un cop derrotats, cal un procés constituent.

No ho faran els partits. Els partits són estat i l'estat es defensa i es reprodueix tal com és ara, sense canvis.

No. El procés constituent l'hem d'encetar nosaltres.

Unilateralment, i la lògica és simple : amb les seves regles sempre perdrem.  L'hem d'encetar entre totes i tots. Des de les places  i els carrers. Com ho va intentar el 15M, com ho fan avui els CDR. Incloent-nos a totes i tots. Unificant lluites. Mantenint-les al carrer i desafiant l'estat.

La lluita feminista és la lluita de totes i tots. La República serà de les dones , o no serà.

No oblidem. No perdonem.

Si ens toquen a una, ens toquen a totes.

dilluns, 23 d’abril de 2018

Groc de Sant Jordi



Sant Jordi, un any més.

Però no com els altres anys.

No pas per les roses i els llibres, o el sol, o els colors, o pels rius i rius de gent pel carrer. No, no pas pels falciots, ni per les flors que broten als jardins.

No, tots aquests elements imprescindibles per a la diada de primavera hi són.

Enguany ha aparegut un element nou : el groc. Els llaços grocs, les roses grogues, tants i tants detalls i peces de roba d'aquest color.

Aquest color que el passat dissabte van prohibir a la final de copa a Madrid.

Prohibir un color! No es poden prohibir els colors. No es poden prohibir les olors i els perfums. Ni els sons, per molt que no t'agradi el que diguin. Ni les carícies, les abraçades o les mans agafades, per molt que la policia vulgui separar aquestes mans a cops.

No es pot prohibir la vida. Podran matar, podran segrestar i tancar a presons, però no poden prohibir la vida, i la vida s'escapa de tota aquesta repressió. La vida triomfa. I no, no poden prohibir el groc. És un fanatisme absurd.

Aquest color que un ministre ...de justícia! diu que és insultant.

Aquest color que representa el clam per la llibertat d'unes dones i homes justos i bons que han estat segrestats per un estat que com més va més feixista esdevé.

Un clam que és majoritari, i que els acusa, i per això se senten "insultats", però no és que ningú els insulti :  és la seva mala consciència, els que encara en tenen. És la denúncia enfront el món dels seus actes mafiosos i feixistes, és la fi de la seva impunitat als ulls del món que s'escandalitza de la seva manca de decència, de la seva supèrbia i del seu fanatisme violent.

És aquesta pèrdua de la impunitat el que els posa rabiosos i els espanta, i per això diuen que el llaç els "insulta".

El llaç no els insulta : El llaç els denuncia. El llaç és rebel. Una rebel·lió ben humil però eficaç i poderosa, perquè és la meva petita rebel·lió, i la teva, i la d'ella, i la d'ell. Els diem que no els tenim por. Els diem que han perdut. Una rebel·lió no violenta, però rebel·lió a la fi. I tant que ho és.

Són ells els que estan corcats d'odi. I alerta, que l'odi és poderós. L'odi guanya batalles. Però no tan sovint les guerres. L'odi no és invencible. Se'l pot guanyar. Hem de derrotar-lo.

Per això els llacets grocs els espanten i els posen rabiosos.

Per això, enguany, el vermell de tantes roses s'ha tornat groc.

Enguany el groc ha estat el color del Sant Jordi.

Feliç Sant Jordi.

Llibertat Presos Polítics.

Visca la República.

dimarts, 17 d’abril de 2018

Tenen por

Una massacre. Segons la interlocutòria del tribunal suprem espanyol, si l'1 d'octubre s'hagués enviat més policia s'hagués produït una massacre. És una barbaritat. Però ens diu alguna cosa : és la interlocutòria de la por.

Està dient que amb més policia s'hagués produït una massacre, el que  confirma que la violència va venir amb les porres de la policia.

Lògic. Venien cridant "A por ellos". Venien a fer mal. El que passa és que es van trobar amb una resistència pacífica i no violenta que no s'esperaven.

No se l'esperaven i, com venien disposats a fer mal, d'haver estat més, d'haver vingut més policies, haurien emprat encara més violència, i sospiten que a conseqüència d'aquesta violència encara superior potser hagués saltat una espurna que hauria acabat amb morts. Molts morts. Potser desenes. Potser centenars. Milers? També morts seus. Ara s'adonen que potser han jugat amb foc.

I, tanmateix, no són capaços de sumar dos i dos. Mira que era fàcil d'evitar la violència. Com ells diuen, la van portar ells. La violència sempre va ser seva. Com ells diuen, n'hi havia prou amb no enviar policia.

Però, és clar, aleshores el referèndum hauria estat pacífic. Hauria estat com el 9N2014, però més gran, més legitimat, amb més força política. Un 9N més legítim i més legitimat, encara. Hauria esta un acte de sobirania rotund. Això encara els fa més por que la violència i els morts.

Per això van venir a cops de porra. Es pensaven que la gent s'espantaria i fugiria. Però no. Es van trobar amb un poble digne i valent. Amb un poble determinat i convençut de la no-violència. Es van trobar amb un rotund acte de sobirania.

Es pensaven que la visió dels uniformats, les porres, els cascs i les cuirasses, i tota la seva parafernàlia militar serien suficients per sotmetre'ns, per rendir-nos a l'autoritat, per a fer-nos acotar el cap, callar i marxar. Però no.

No va ser així. La gent no tenia por, i si la tenia, la dominava, i es va quedar a les escoles i als punts de votació. A defensar-los amb el cos, de forma no violenta, però activa i efectivament. A defensar les urnes i els vots.

Els vots de tots : dels que estàvem a favor de la independència, i dels que no. Tots lícits, tots necessaris, tots democràtics.

La gent,  els que vam votar sí i els que van votar no, tots, no vam reconèixer aquella falsa autoritat uniformada que perseguia la democràcia.

Això els terroritza. Si jo no et tinc por, si no et reconec l'autoritat, tu ja no em pots manar, potser em podràs obligar, però només per la força, i acabaràs cedint.

Mai com l'1 d'octubre les forces d'ocupació han estat tan clarament identificades com a tals per tanta gent. Aquelles forces d'ocupació es pensaven que trobarien els súbdits dels territoris ocupats, per contra es van trobar dones i homes lliures d'una República que vist amb distància, ja es pot afirmar que va néixer aquell dia, encara que avui continuï l'ocupació.

Les forces d'ocupació no podien fer més que emprar la violència. Però érem molts i no es van atrevir. Es van adonar que no n'hi havia prou amb les porres. Es van sentir dèbils. Ells van tenir por.

La resposta política de l'estat espanyol al referèndum de l'1 d'octubre només podia ser una : la violència, la força i el sotmetiment. Però es van trobar amb un poble que plantava cara i no s'agenollava ni es rendia a la força i a la violència. Només podien aplicar més violència. Però van tenir por d'aplicar-la, van tenir por de la resposta. No es van sentir prou forts. Esperaven xais, i es van trobar dones i homes. Van tenir por.

Per això estan rabiosos. Perquè els vam fer passar por. Com mai l'han tinguda.

Per la seva ràbia i per venjar-se de la por que van passar ens van segrestar els representants. Ens volen espantar i per això els atacs de grups ultradreta s'han incrementat i gaudeixen d'impunitat, per això tot l'odi i les mentides dels seus mitjans de propaganda.

També hi ha hagut por en la nostra banda, no cal dir-ho. Però l'hem dominat. L'hem superat un i altre cop. EL 21D vam tornar a guanyar : a la por que ens volien inocular, i en les urnes.

Amb cada victòria som més forts i ells més dèbils perquè la seva por creix. En venjança, més empresonats i més atacs feixistes. Però malgrat la seva ràbia i els seus atacs, la por a la nostra banda s'està esvaint, i per això el passat diumenge ens vam manifestar com ho vam fer.  La por, en canvi, està creixent a la seva banda.

Encara no ens hem adonat de com d'absoluta va ser la victòria de l'1 d'octubre, per la forma com es va aconseguir i pel que representa.

Avui, com la por que van sentir l'1d'octubre no ha fet més que créixer, ho han dit. Ho ha dit ni més ni menys que un jutge : que van tenir por. Que tenen molta por. Una por mortal. una por que hauria pogut provocar, diuen, una massacre.

Patirem, encara. És ben cert. Per causa de la seva por.

Però estem guanyant. Guanyarem. Precisament perquè tenen por.

Alliberarem la República, i amb ella, a les segrestades i als segrestats. Tornaran a casa les exiliades i els exiliats.

No ens aturarem fins aconseguir-ho.

Ja han arribat!

Una bona notícia: aquest matí, anant cap a la feina he pogut sentir, clarament, ben forts, els xisclets d'un grup de falciots.

He mirat el cel a veure si els localitzava, però del carrer estant, envoltat d'edificis, a la meva quota de cel blau no se'n veia cap, de falciot.
 
Tant li fa. És evident, només cal mirar el cel, que el petit escamot aeri d'aquest matí és només una avançada del gruix migratori que encara trigarà uns quants dies a arribar.

Però ja arriben. Persèfone torna a casa. Envoltada de falciots.

Més avançada la primavera, el gessamí d'estrella perfumarà la rambla de Sants (el calaix, altrament dit). Quan això passí voldrà dir que la primavera serà plena.

Ja arribarà. Tindrà el seu moment. El moment que compta de debò, però, és ara.

I per mi, amb el retorn dels coratjosos falciots, ha començat la Primavera. Ara sí.


* * * * *

Lliures com ocells. L'escalf de la primavera. Com de greu em sap pels que avui són lluny o segrestats.

A elles i ells va dedicat aquest post. Com tots els posts, fins que puguin tornar a casa. Fins que elles i ells, i amb elles i ells tots nosaltres, siguin i siguem lliures.

dissabte, 14 d’abril de 2018

15 d'abril. Manifestació pels presos.

Demà hi ha la manifestació per reclamar la llibertat dels presos polítics.

La manifestació de demà la convoca l'Espai, democràcia i convivència que és un conjunt «d'entitats, sindicats i organitzacions de la societat catalana contra la vulneració dels drets cívics i polítics». Aquest espai aplega organitzacions no explícitament republicanes, però que sí consideren necessari manifestar-se arribats el punt de repressió i de reculada de drets civils que estem patint.


Si podeu, aneu-hi. Fem la gran i que se senti la nostra veu.

Aneu-hi si podeu. Manifestar-nos és important i necessari, per moltes raons. No és suficient, ni de bon tros, per canviar les coses, però sí necessari. El carrer impulsa els canvis. Hem de trobar-nos al carrer, veure'ns, sentir-nos acompanyats i solidaris, hem de saber que som molts, hem de donar-nos ànims els uns als altres i adonar-nos que l'enemic no ens pot vèncer quan estem junts. Hem de recordar que podem guanyar. Que tenim la força per a fer-ho. Que tenim l'obligació fer-ho.

Tenim l'obligació de guanyar, per elles i ells, per les preses i els presos, per les exiliades i els exiliats, per tots aquells que avui són amenaçats per l'estat. Però també per nosaltres, i per als que vindran després de nosaltres. No només. També per tots els demòcrates d'arreu del món.

Ho sentia dir per la TV aquesta setmana passada, no recordo qui ho deia, però sí la frase : "Estem passant de l'estat de dret, a l'estat de llei". I afegia : "l'estat de dret és aquell en que l'estat garanteix els drets de les persones". En canvi, l'estat de llei, l'imperi de la llei, és aquell estat que sotmet la gent a la llei. És aquell estat en que les lleis fetes a mides dels poderosos i les elits són utilitzades per a sotmetre la població, i fer-la obeir. L'estat no protegeix els drets de la gent, si no que la sotmet.

La democràcia és a "l'estat de dret", com la dictadura ho és a "l'imperi de la llei". Fixeu-vos en els discursos de membres del govern espanyol i comprovareu com fan servir sovint el concepte de "imperi de la llei". No és casualitat.

Demà, manifestant-nos, defensarem la llibertat, la democràcia, els drets civils, els drets de tots, i dels presos i exiliats en particular. 

Els republicans, més que ningú, estem cridats a participar, perquè ningú millor que els republicans entén que l'estat, la República, ha de ser -forçosament, necessàriament- de dret, i que quan l'estat fa servir la llei per sotmetre als ciutadans -l'imperi de la llei- esdevé dictadura i feixisme.

Demà doncs, ens veiem al carrer,

Llibertat per a les segrestades i segrestats : Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Dolors Bassa, Carme Forcadell, Joaquim Forn, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull.
Llibertat per a les exiliades i exiliats : Carles Puigdemont, Clara Ponsatí , Meritxell Serret, Toni Comín, Lluis Puig, Anna Gabriel i Marta Rovira.



dimecres, 11 d’abril de 2018

#TotsSomCDR

La repressió estatal trepitja ja les darreres línies vermelles. Ahir mateix, membres dels CDR han estat detinguts -segrestats, en realitat. El cas de l'activista de Viladecans, Tamara Carrasco, clama al cel. Se l'acusa de terrorisme i de rebel·lió. I les "proves" són que li han trobat unes samarretes a casa.

És repressió pura i dura. Es tracta d'espantar als activistes perseguint de forma aleatòria i indiscriminada. Qualsevol -tu, jo- pot ser detinguts al carrer, o a casa, per un escamot de tipus armats i amb els rostres ocults amb passamuntanyes. Què volen aquesta gent que arriben de matinada? volen espantar, volen terroritzar...

Els terroristes són ell.

És terrorisme de l'estat espanyol contra la República de Catalunya i contra la resistència republicana.

No se'n sortiran.

No se'n sortiran i això provocarà que, finalment, quan vegin que no en tindran prou amb el terrorisme d'estat  -violent, aquest sí, i l'únic terrorisme que hem vist fins ara- faran servir les clavegueres més brutes i profundes : veurem l'aparició explícita del terrorisme unionista.

Els atemptats, que ja s'han produït, de grups d'ultradreta es multiplicaran en nombre i grau. Ho veurem. Els morts que la policia no pot fer indiscriminadament els faran aquests grup terroristes que, no cal ser un geni, estaran emparats, subvencionats i blanquejats pels aparells de l'estat.

A Euskadi va ser el GAL. Aposto que aquí ho serà  (ja ho és, en realitat) el GDR.

La violència parapolicial és la darrera línia vermella. Aquesta també la trepitjaran.

La trepitjaran perquè ja ho han fet altres cops. No només el GAL :  ahir va fer 25 anys que Guillem Agulló, independentista i antifeixista valencià, va ser assassinat per un grup neonazi. L'operació de blanqueig posterior va fer que l'assassí confés de Guillem sortís de la presó quatre anys meś tard del seu ingrés i que, fins i tot, es presentés a les eleccions.

Guillem Agulló, ni oblit, ni perdó.
 
No pot haver equidistància entre la Llibertat i el feixisme. No pot haver-ne entre la República i la dictadura.

#ResistènciaNoViolenta #TotsSomCDR #LlibertatPresosPolítics 
#UsVolemACasa #ProcésConstituent #República



dijous, 5 d’abril de 2018

Europa no es creu el discurs de la violència

Al darrer post deia que l'extradició del President Carles Puigdemont era una possibilitat. Avui, amb la decisió del jutge alemany, de descartar l'extradició per rebel·lió i deixant-lo anar amb fiança, la situació del President és, certament, una mica millor. Tanmateix, i és important recordar-ho, l'extradició continua sent possible.

En tot cas, més enllà de la situació personal de Puigdemont, la decisió del jutge alemany, dient que no hi ha hagut rebel·lió perquè no hi ha hagut violència és importantíssima políticament. Europa no es creu el discurs de la violència.




Dubto moltíssim que la revinclada d'avui serveixi per millorar la vida de les i els nostres que estan segrestats a Alcalá-Meco, Estremera i Soto del real. Per descomptat, a Espanya ni es plantegen alliberar-los.

El problema és que a Espanya no hi ha un govern de polítics. El que hi ha és un cúpula de mafiosos i/o feixistes. Per a aquests delinqüents, la política no és quelcom natural. En canvi sí que ho és la violència, el xantatge i l'extorsió. No només això, es pensen que la resta dels estats també funcionen així ("Piensa el ladrón...").

Per això, en algun moment o altre, caldrà tornar a fer front al fet que no hi ha cap negociació política possible entre Catalunya i Espanya. Simplement, no es pot negociar res políticament amb feixistes o mafiosos. A uns se'ls combat i derrota, i als altres se'ls deté i engarjola.

La única via és la unilateral i, arribats al punt on estem, ja no hi han referèndums que valguin. Hem de desplegar la República i fer el nostre procés constituent.

Espanya hauria de fer també un procés constituent, però ni està en aquest camí ni se l'espera. A dia d'avui l'esquerra espanyola només aspira a no ser escombrada pel nacionalcatolicisme del PPSOEC's. Algú hauria de preguntar-se com va ser que el poder constituent que es va gestar al 15M fou avortat i per qui. Com es va passar de la ruptura a la reforma, i d'allà a la simple supervivència. Donaré una pista : van abandonar el carrer.

Tornant a Europa. No és que Europa em mereixi una gran consideració : els camps de concentració de refugiats i els morts al mediterrani ens diuen que la US és un club d'estats cínic i cruel. Tanmateix -ni que només sigui de cara al públic intern- hi han certes línies vermelles que els membres principals d'aquest club no traspassen.

Per exemple, una raonable separació de poders. Quelcom d'impensable a l'Espanya del PPSOEC's on tots els aparells de l'estat estan al servei de la idea nacionalcatòlica d'estat. Els feixistes/mafiosos de l'estat espanyol creuen -sincerament ho creuen, per això els Eurofighter, per això Falciani- que a Europa aquestes ratlles es poden passar tal com fan ells al seu cortijo; i resulta que no o, si més no, no tan descaradament. Ja ho veurem.

Acabo. No sabem si Puigdemont serà finalment extradit, o no, però almenys avui tots hem pogut veure com li queien clatellades importants a l'estat espanyol, des d'Alemanya, des de Bèlgica i des de Suïssa. Me n'alegro pels exiliats. Me n'alegro pel President. Tan de bo serveixi per alliberar aviat als segrestats.

Però tinguem-ho clar : La lluita continua i depèn de nosaltres. Dels que estem a Catalunya. L'alliberament de la República es decideix a Catalunya. Als nostres carrers. Hem de persistir, amb els CDRs i l'estratègia de la no-violència.

#LlibertatPresosPolítics #UsVolemACasa #CDR #ProcésConstituent #República #DonecPerficiam

dimarts, 3 d’abril de 2018

Col·labora, participa, ajuda al CDR del teu poble, ciutat o barri.

Deu presos polítics. Deu segrestos. Carme Forcadell i Dolors Bassa a Alcalà-Meco. Oriol Junqueras, Quim Forn, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull  a Estremera. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart a Soto del Real. Carles Puigdemont a Neumünster.

Sis exiliats. Clara Ponsatí a Escòcia. Meritxell Serret, Toni Comín i Lluís Puig a Bèlgica. Anna Gabriel i Marta Rovira, a Suïssa. Sis exiliats perquè la repressió de l'estat ocupant els vol segrestats.



L'única forma de que siguin alliberats, i que puguin tornar a casa lliurement és derrotant l'ocupant. No hi ha una altre.

L'única forma que tots siguem una mica més lliures -tot el lliure que es pot ser en un món com el nostre-  és derrotant l'estat ocupant. Que derrotem els estats opressors.

No es pot demanar més ni als segrestats ni als exiliats. Han donat molt més del que calia. Són valentes i valents. Exemples de coratge. Però la seva situació és la que és. La responsabilitat de seguir el combat per la defensa de la República és nostra. Del poble. Sempre ho ha estat, però ara encara més. Perquè també els hem d'alliberar a elles i ells.

En particular segueixo amb l'ai al cor la petició d'extradició de Carles Puigdemont. Tant de bo que es resolgui favorablement, però cal preveure el pitjor.

El pitjor seria l'extradició i que acabés segrestat a una presó dels ocupants.

Només tindria una lectura positiva : el darrer lliri, aquell que encara confia en una mediació europea, seria eliminat. El miratge de la UE democràtica i defensora dels drets humans seria a la fi, esborrat. Si més no a casa nostra, però segurament també cauria davant dels ulls de tants i tants militants de partits autènticament democràtics i defensors dels drets de les persones i dels pobles d'arreu d'Europa.

Enfrontar-se amb la realitat, per lletja i fosca que fos, seria bo. La UE es mostraria com el cruel i cínic club d'estats que és. Aquest club que ha convertit el Mediterrani en una tomba i les fronteres de pas de les vies de fugida dels refugiats, en camps de concentració.

Espero que Puigdemont no sigui extradit però no es pot descartar. En cap cas. Al contrari. És una possibilitat ben real.

El que hem de tenir ben clar és el que s'ha dit sempre : Catalunya només ens té als catalans i  el nacionalisme feixista espanyol vol destruir la nació catalana.

Sempre ho ha volgut i ara s'acarnissa i s'escarrassa per aconseguir-ho aprofitant el llirisme que ha estat sempre el nostre pitjor defecte i el nostre més gran error.

Alguna cosa hem d'aprendre. Ara van a pels CDR. La resposta, per tant, només pot ser una : col·labora o apunta't al CDR del teu barri o ciutat . Segueix-lo al canal de Telegram. Participa a les seves assemblees i a les seves accions. Passa-ho.

Els CDR són la primera línia de combat avui mateix.  Primera línia en un combat que ha de ser, essencialment no violent. Per un motiu principal : perquè en estudis realitzats s'ha demostrat que les tàctiques no violentes obtenen més bons resultats, i el que volem són resultats. Volem guanyar. No perdem el temps discutint sobre superioritats morals. La superioritat moral no aporta res si tot plegat acaba en derrota.

Tinguem-ho clar, també. Ells faran servir la força i la repressió, i ens caldrà persistir i lluitar molt i durament per derrotar als ocupants. Cal assenyalar-los com el que són : ocupants. Cal dir ben alt el que són : corruptes, mafiosos i feixistes que no respecten ni les pròpies lleis. Això vol dir, per tant, que adaptar-se a les seves regles del joc és perdre. No es poden seguir les seves regles del joc. L'única via és la unilateral. Tinguem-ho clar també.

Aquesta lluita és la del nostre poble, però no és només la del nostre poble. És la lluita de tots els pobles i de totes les persones que s'oposen a les tiranies, els estats autoritaris i feixistes, el capitalisme salvatge i les màfies transnacionals. És la lluita contra la corrupció, i és la lluita pel planeta i la seva vida, per la democràcia i la llibertat com a conceptes ètics i humans. Entenguem que aquesta és una lluita per la supervivència que nosaltres lliurem al nostre territori, però que és una lluita que s'està lliurant a molts altres territoris del món. Si ens adonem d'aquesta transversalitat global -planetària- copsarem molt millor la importància d'aquest combat. De la necessitat urgent i vital de guanyar aquesta batalla dins la guerra global contra els nous feixismes.

Persistim. Donec perficiam.

#LlibertatPresosPolítics #UsVolemACasa #República #ProcésConstituent