dimecres, 31 de desembre de 2008

Tornar a començar

2008 s'acaba. Aquest any que passarà a la història per ser l'any que va marcar l'inici de... quelcom que encara no sabem que serà. +

Un any de comiats. Però també de retrobaments i benvingudes.

Un final d'etapa. Ens diuen que 2009 serà més dur que 2008. Els indicis fan pensar que serà cert.

Aquí van els meus desitjos per al 2009:

No tinguem por. Prenguem el futur com vingui. Qui lluita és lliure. Lluitem i anem endavant.

Ja se que això sona a Sopa de Cabra però és necessari, imprescindible, determinant tenir esperança i creure que un altre món és possible i que ara tenim l'oportunitat de fer-lo. Podem tornar a començar.

Un pensament del gran filòsof Jan Laporta: "¡Al loro! ¡que no estamos tan mal, hombre!"

I una cançó. Ja que he parlat dels Sopa, es mereixen un espai:



Mai no es massa tard per tornar a a començar.

Un altre món és possible

Feliç Any Nou!

dimarts, 30 de desembre de 2008

d'on no n'hi ha, no en raja

El ZP i els seus han presentat un "model de finançament" que, pel que es veu (Vilaweb), no deixa contenta ni a la Generalitat de Catalunya ni a la Generalitat Valenciana. El Govern Balear, per ara, sí que es dona per satisfet.

El conseller Castells ha estat el primer en saltar dient que és insatisfactori. El President Montilla també parla d'"avenços insuficients".

Els partits parlamentaris del Principat, tots, en major o menor grau, es mostren decebuts per la proposta espanyola.

No es pot dir que no es veies venir. El PSOE ha presentat una proposta a cuita-corrents que els permet dir, de cara a la galeria, que han "complert" la seva part del pacte. Fals, evidentment. Però ser el fort i tenir la paella pel mànec et permet, entre d'altres coses, escriure la història amb els titulars i amb la lletra que vulguis.

La intuïció em diu que si el "model de finançament" deixa insatisfet al mateix PSC és que la cosa és molt pitjor que ens expliquen. Què farà el PSC? seguir "negociant", evidentment. Com? ni puta idea. Només hi ha negociació quan hi han posicions de força, quan tots dos contrincants poden fer-se mal mútuament. Aquí, això no passa. Aquí la posició de força la te el ZP. I la posició del govern català és de genolls, per no dir de cul. Simple: d'on no n'hi ha, no en raja.

Què farà Esquerra? En la meva opinió, amb un mal finançament el programa que es volia tirar endavant quedarà, per força retallat. Molt mala notícia quan ja ens fuetegen els primers cops de la tempesta perfecta d'una crisi que es preveu llarga i dura. Crisi diuen els optimistes. Però també recessió, com diuen alguns (el Banc d'Espanya entre ells). O pitjor, depressió, que diuen altres.

La Generalitat haurà de tirar endavant amb el que tingui, que no serà gaire. Està per veure de quins recursos disposarà la Generalitat. Però, i el País? Amb quins recursos compta el País? El país, la gent, compten amb poderosos recursos intangibles: la confiança, l'empenta, la capacitat d'auto-organitzar-se, l'esforç solidari i voluntari, el patriotisme, la imaginació... i tot això s'articula a través de les associacions, grups i entitats de tota mena, els centres socials, les assemblees populars, els casals, les parròquies... i també en organitzacions polítiques i sindicals.

Dubto molt que es pugui fer molt més des dels governs. El govern espanyol, Espanya, en definitiva, és un molt mal negoci pels Països Espoliats. Falla la capacitat real de fer força. Falla, sens dubte, pel divorci existent entre govern i país que elecció rera elecció disminueix la seva participació en les eleccions. La força del Govern i del Parlament és la confiança dels ciutadans. Per tant: d'on no n'hi ha, no en raja. Això és així malgrat el segrest de les institucions per part de la casta dels polítics-caps de grans empreses i entitats financeres per a convertir-les en instruments al seu servei.

Per tant, no cal esperar molt més dels que, en veritat no tenen força per negociar, i cal començar a articular una resposta des de la força. La nostra veritable força no està, o està molt minvada, al Parlament. La nostra força i la que cal mobilitzar són aquests intangibles, quelcom que no es pot quantificar en diners però que és el que marca la diferència. Aquests intangibles que són a casa nostra i que no ens els poden espoliar. No es pot espoliar la imaginació, l'esforç, l'amor, el patriotisme o tants d'altres.

Cal superar diferències. El país és únic. Al carrer hi som tots: l'associació de veïns i el CSO. Podem enfrontar-nos entre nosaltres o podem col·laborar. Ens cal sumar. El vell associacionisme i el nou han de sumar forces. I tots plegats oblidar-se de demanar diners, ajudes o subvencions als "governs" perquè no en tindran. D'on no n'hi ha, no en raja. L'associacionisme haurà de ser més militant.

Així doncs, què cal fer? Cal posar en joc aquestes forces. Les de veritat. Qui ho ha de fer? Tothom que cregui en aquestes forces. En particular, crec que l'esquerra. La de veritat. Esquerra també.

Qualsevol estratègia passa per donar aquest primer pas.

dissabte, 27 de desembre de 2008

El finançament o la darrera mentida de ZP

Un cop superada la primera tongada de festes, banquets, celebracions del Nadal, ara venen uns dies de tranquil·litat fins el cap d'any i l'any nou.

Bon moment per a subratllar i que no quedi en l'oblit la darrera mentida del ZP: el finançament abans d'acabar l'any. A tres dies vista i després de les declaracions d'ahir, ja es pot comptar amb que aquesta serà la penúltima mentida del Mr. Bean.

ZP menteix perquè pot fer-ho, perquè li surt gratis. Té 25 diputats a Catalunya que votaran el que ell, i no Montilla, mani (en l'hipotètic cas que Montilla manes votar diferent qel el ZP, que ja es veu que no).

I el finançament que vindrà, si bé, arribarà tard i molt em temo que malament. Ja s'ha incomplert amb l'estatutet repetidament. L'estatutet no serveix per res. El constitucional el retallarà i el que no retalli dirà com cal interpretar-ho. Tot plegat, una gran estafa.

Però en el fons, només una estafa política (en un país civilitzat, això seria molt gros, però en el lloc on vivim, les lleis se les salta tothom, començant pels governs). El que és greu és que amb el finançament s'està perpetrant una estafa que toca la butxaca. És Una estafa que se suma a les dificultats que imposa la crisi.

Si no tenim finançament per any nou, que no el trindrem, cal pensar en treure la destral de guerra. Per mi això seria, valorar seriament la possibilitat que Esquerra deixessin el govern i anessin a buscar la movilització al carrer i l'organització de la societat per a una resposta alternativa a la suspensió de pagaments imminent de la Generalitat i de la fallida dels serveis que presta.

En definitiva, si el finançament és una merda, o no arriba, o arriba tard, qui ho pagarà serem els ciutadans que ens trobarem sense un conjunt de serveis.

La resposta pràctica a la crisi no vindrà del govern. Ha de venir del carrer. El govern és còmplice de la crisi. En definitiva, només cal veure que els directius de les transnacionals i dels sectors financeers que han estat rescatats pels governs són la mateixa gent que fa uns anys estaven a les direccions dels partits, és igual si PSOE, PP. Són la mateixa casta, les mateixes famílies. Avui estan als partits i demà als consells directius de multinacionals. Passat demà tornaran als partits però sota sigles diferents. Èls governs són còmplices perquiè són les mateixes persones.

La resposta no vindrà, doncs, dels governs. Els governs protegiran als seus, a ells mateixos. Als seus negocis. La resposta ha de venir del carrer, de la societat, però de la societat de veritat.. No de l'autoanomenada "societat civil", que és el nom que es donen a ells mateixos la casta dels dirigents quan volen fer-se passar per poble.

Però no serà fàcil: des de la mort del dictador que la casta del poder s'ha esforçat en dominar dos espais fonamentals: el dels mitjans informatius i les centrals sindicals majoritàries. El resultat és la incapacitat de l'esquerra per transmetre els missatges com no sigui per un sobreesforç de la militància i en la desmobilització patològica dels treballadors.

O potser és que ja estem acabats i només esperem el tret de gràcia. Mentrestant s'hi està bé a la presó. Hi ha pa i no cal pensar.

Però no. Un altre món és possible. L'hem de fer nosaltres amb les nostres mans.

dimecres, 24 de desembre de 2008

La nit de Nadal de Sant Nicolau Pistoler

En aquells dies, Sant Nicolau Pistoler i els seus deixebles baixaren a Barcelona amb l'ànim de passar allà el Nadal.

I vet aquí que en arribar a ciutat, Sant Nicolau envià un parell de deixebles que busquessin un lloc on tots hi poguessin estar. Els deixebles marxaren a la ciutat i van buscar llocs, però arreu on anaven els demanaven diners per l'allotjament i el menjar. Ningú no mostrava caritat.

Els deixebles anaren a trobar al mestre molt espantats per explicar-li que enlloc els volien. Sant Nicolau fa omplir-se de santa ira i només va dir: "Munteu!"

Dit i fet, el mestre i els deixebles van pujar als seus cavalls. "Endavant!", digué el sant. Així fou com entraren a ciutat. Els barcelonins que els veieren acostar-se, en notar la mirada airada de Sant Nicolau, recolliren els nens del carrer i van córrer a amagar-se a les seves cases, tot tancant portes i finestres. Això va passar perquè la fama de les predicacions del Sant l'havia precedit. I perquè els barcelonins eren molt pecadors i no volien penedir-se, ni fer penitència.

I la ira del sant anava en augment. Així que veié com totes les portes havien quedat tancades va cridar amb veu poderosa i plena d'esperit: "Calarem foc a aquesta ciutat per escalfar-nos! ja que no han estat capaços d'oferir-nos hospitalitat!" i els deixebles van començar a buscar fustes i tot el que pogués cremar.

En aquell moment se sentí una veu al cel que deia: "Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes..."

L'àngel no va poder acabar la frase perquè Sant Nicolau Pistoler va buidar els dos carregadors dels seus Colt 45 sobre l'entitat celestial. De l'àngel no en va quedar més que un escampall de plomes amb les que el sant va fer un cuixí que, segons es recull en els fets dels deixebles, anava molt bé pels maldecaps.

Els barcelonins van quedar terroritzats en veure com el sant havia imposat el silenci i llavors digués l'alcalde que envoltat per la seva guàrdia s'havia acostat fins allà:

"Perdó, Sant Nicolau, calmeu-vos que us donarem aixopluc i menjar! que és Nadal, home! Mireu com de les cases dels veïns hi han penjats Santa Claus per celebrar la festa del naixement del fill de Déu"

I llavors, el Sant s'adonà dels Santa Claus penjats als balcons, i veié que eren molts. I com més en veia, més la seva ira s'inflamava, i encès del tot, digué:

"A Catalunya fem cagar el Tió. I un tió ardent és el que em cal per fer fora de la ciutat tots aquests ídols vermells, grassos i barbuts". I ple de còlera va cremar tots els Santa Claus i Pares Noels de tots els balcons, finestres i aparadors dels comerços de Barcelona. I a tots els llocs on trobà un Pare Noel hi deixà un tió de grans porporcions i llavors digué!

"Aquesta nit fem cagar el tió, En veritat, en veritat us dic, que ai del que no ho faci"

L'alcalde observà horroritzat aquells fets i dugué "Però, que feu! si el Pare Noel és una tradició europea molt guai i heu provocat un munt de desperfectes! guàrdies! guàrdies!"

Però els guàrdies que havien vist de quin peu calçava Sant Nicolau, es feien els ornis i es dedicaven a multar a usuaris del bícing. Sant Nicolau s'acostà a l'alcalde i agafant-lo amb les dues mans l'alçà a un pam de terra i li digué:

"Si veig un putu ren amb el nas vermell t'asseguro que li tallaré el cap per penjar-lo de trofeu"

En sentir això, l'alcalde s'orinà a sobre. I llavors digué:

"Miri, mestre, no es posi així!, vingun a l'ajuntament i passin la nit allà. Mengin i beguin però no em destrossin la ciutat! Hem posat un pessebre i una bonica decoració a la Plaça de Sant Jaume i segur que us agradarà."

I marxaren tots cap allà.

I en arribar, Sant Nicolau s'aturà, i preguntà: "què són aquestes andròmines?" i digué l'alcalde "uns arbres ecològics d'alumini"

En sentir això, els ulls se li posaren blancs a Sant Nicolau. La fúria li colpeja les temples, llamps i trons esclataren i envoltat de flames, s'alcà sobre terra mentre cridaven terroritzats els deixebles:

"Però que esteu sonats?!?! no veieu que heu fet??"

I Sant Nicolau empentà amb les andròmines, que caigueren amb gran estrèpit, i tohom corria i cridava "és la fi del món! és la fi del món!"

i l'alcalde estava amagat molt espantat però el trobà el sant i li digué: "on són els reis mags? parla, cuc!" i l'alcalde l'assenyalà la petita tenda on un espantat patge reial recollia les cartes dels nens. I cap allà va anar Sant Nicolau, i li digué:

"Digues als teus amos que enguany només vull una cosa: el cap del Pare Noel en una safata. Ves."

I el patge va fugir espantat i llavors va dirigir-se a l'alcalde i digué:

"Aquesta ciutat mereix ser cremada fins als fonaments.

Que només així esborraria tota la insensatesa que he vist en la poca estona que he estat aquí. En veritat, en veritat et dic, que si em quedo mig minut més et ficaré la torre de Collserola pel cul.

Però, certament, i demano perdó a Sant Gabriel pels trets d'abans, però no l'havia conegut, que aquesta és una nit que ha de ser de glòria al cel, i de pau a la terra als homes de bona voluntat.

Només que de bona voluntat no n'he vista gaire. I jo no en tinc gens.

Marxaré amb els meus deixebles. Però us estaré vigilant: vull sentir com aquesta nit els nens canten el cagatió. Vull que us deixeu d'animaldes xupiguais, d'hipocresia i que practiqueu més la caritat. Que ve una crisi i no sabeu qui serà el necessitat. Vull que la ciutat es penedeixi dels seus pecats i aneu tots a missa de gall.

I més us val que ho feu."

I amb els seus deixebles tornà per on havia vingut. Deixant rera seu una ciutat purificada i amb fe.

I aquella nit, la missa de gall fou més concorreguda que mai.



Del Llibre dels fets de Sant Nicolau Pistoler.

dimarts, 23 de desembre de 2008

El retorn dels papers privats

Els primers papers privats de l'arxiu de Salamanca ja estan arribant a Catalunya.

Els últims presoners tornen a casa. Això sí, ha calgut fitxar-los i la Generalitat ha tingut que pagar les tasques de microfilmat.

El millor del cas és que ara el jutge que ha dit que és de dret que aquests papers tornin a casa diu també que el retorn no hauria de limitar-se a Catalunya sinó que, en justícia, han de retornar a tots els seus propietaris legítims.

La raó sempre ha estat de la banda dels que reclamaven el retorn dels papers. Els que se n'oposaven ho feien per ràbia i per odi, per que ells eren els vencedors i els altres, els propietaris legítims dels papers, els vençuts.

Ara un jutge dona la raó en una sentencia i recomana que els papers tornin a tots els seus propietaris legítims.

És just. Això té una derivada: si els papers retornen a tots els seus propietaris, independentment del territori, la història podrà reescriure's com que ha estat un acte de desgreuge envers el bàndol republicà. Només que això no ha anat així. Ha estat una reclamació que s'ha impulsat des de Catalunya i que ha tingut un sentit nacional evident. La guerra civil va ser de dretes contra esquerres, però també de nacionalistes espanyols contra la nació, la cultura i la llengua catalanes.

L'origen de la reclamació dels papers ve del nacionalisme català. La lluita pel rescat dels papers ha estat una lluita duta des del nacionalisme. I per això la resistència , els insults, i el negar la raó des de Salamanca, des de Madrid, , en realitat, des de tot Espanya. Perquè aquesta era una reclamació que venia de Catalunya. I amb Catalunya no hi han raons que valguin.

Potser les esquerres espanyoles s'atreviran a demanar els papers que també són seus. Ja tenen la feina feta. Els insults ja se'ls ha endut Catalunya. Els papers privats de milers de republicans de l'estat que encara resten presoners a l'Arxiu de Salamanca tenen una via d'escapament, ara.

Serà interessant, però, veure qui els reclama. Potser m'equivoco, però crec que seran reclamacions escasses. Ben mirat, per ells no estan en territori enemic.

dissabte, 20 de desembre de 2008

Bèlgica, seleccions i Pacte Nacional per la Immigració

A Bèlgica el govern ha presentat la dimissió perquè hi han proves fefaents que, atenció, han pressionat al poder judicial per a que no posés dificultats a la venda de Fortis al BNP Paris-Bas.

D'això se'n diu creure's la separació de poders.

A Bèlgica tracten de mantenir separats podes executiu i poder judicial.

A l'estat espanyol resulta que els partits trien els jutges que més els convenen, començant pel tribunal constitucional. És aberrant.

A l'estat espanyol no hi ha separació de poders. Qui guanya, i més si té majoria absoluta, obté un xec en blanc per a aplicar un corró allà on vol i quan vol. Ni res ni ningú no el pot aturar. Aquesta és la democràcia espanyola.

Amb totes les seves pegues, mancances, errors, crueltats i tot el que es vulgui, però, hi ha alguna diferència entre la forma de fer a Europa, on Europa comença als Pirineus, i aquest estat peninsular on, per desgràcia, em toca viure. En aquesta nació que no s'ho creu i que per això només arriba a comunitat autònoma, i gràcies.

Com que no s'ho creu no hi ha finançament. Però això ja són "paraules majors". Més prosaic: com que no s'ho creu, no tenim seleccions nacionals. Els jugadors del País Basc, que sí que s'ho creuen, han dit que no jugaran el partit contra Iran si la seva selecció nacional no es diu "Euskal Herria" (i hi poguessin jugar bascos d'Euskadi, navarresos i bascos d'Iparralde), en comptes d'"Euskadi". És com si els jugadors catalans es neguessin a jugar si la selecció no es digués "Països Catalans" (i hi poguessin jugar andorrans, valencians, balears, nord-catalans i catalans de la Franja), en comptes de "Catalunya". Al país basc s'ho creuen més, però no prou. Aquí encara discutim sobre el sexe dels àngels i el ver significat de "Països Catalans".

En fi, malgrat tot, "Volem patir", com diu l'eslògan, poc afortunat al meu parer, de la campanya d'enguany que promou les seleccions catalanes, després que un jutge digués que l'eslògan "una nació, una selecció" era ofensiu per algú.

A mi m'ofèn que em neguin la nacionalitat però això es veu que no té importància.

Finalment, s'ha signat el Pacte nacional per la immigració. Encara no he llegit el text. Em posa en alerta que SOS Racisme no li doni suport. Em sembla bé que el català sigui la llengua d'acollida. No em sembla bé que augmenti el temps de retenció per als immigrants il·legals detinguts, i les condicions per obtenir el dret a vot s'han endurit respecte les primeres versions del text, igual com ha passat amb el reagrupament familiar dels avis. Està bé, però, que els conjugues i els fills majors de 16 anys obtinguin automàticament el permís de treball amb el reagrupament. Torno a dir que encara no m'he llegit el text i parlo d'oïdes, puc haver comès algun error amb les pinzellades apuntades abans.

Caldrà veure per a què serveix això. Al final, el desplegament del pacte nacional pot quedar en un fiasco, com hem vist que ha passat amb l'educació, que venint d'un bon pacte hem anat cap a una implementació conflictiva i contestada pel sector.

Que no es malbarati aquest esforç. Estan en joc les condicions de vida i treball dels conciutadans nouvinguts. Està en joc la cohesió social de Catalunya per al futur.

Però cal tenir clar que aquest només és un primer pas, i que hi han riscos evidents: 1 - cal modificar lleis de l'estat per aplicar el pacte, i del govern "amic" de Madrid només cap esperar punyalades; 2 - calen diners -és dir, el finançament- per a desplegar el pacte, i sí, exacte, això també depèn del govern "amic".

Digues-me escèptic.

dimecres, 17 de desembre de 2008

65 hores, OPEP i Arcadi Oliveres

Una bona notícia: la directiva de les 65 hores ha quedat aturada al Parlament Europeu. Finalment, els europarlamentaris han presentat i aprovat un conjunt d'esmenes que retornen la directiva a la comissió.

Sospito, però, que això només serà una batalla guanyada. Estic segur que la guàrdia neoliberal que domina la UE ja està preparant el contraatac. Por em fan.

Més coses: l'OPEP anuncia que reduirà la producció en 2,2 milions de barrils diaris. D'aquesta forma esperen aturar la baixada de preu del petroli. El barril Brent té un preu, avui, inferior als 50$ quan abans de l'estiu havia assolit un màxim per sobre dels 140$.

Pel camí, l'esclat de la crisi financera que que ha arrossegat a tota l'economia arreu del món. S'ha precipitat una crisi que està, literalment, fent parar les màquines. Les màquines aturades no consumeixen. Per tant, hi ha menys demanda. Per altra banda, resulta evident que una part important del preu del petroli pel maig era producte directe de l'especulació financera.

Amb la maquinària real aturada igual com ho està la financera, el petroli baixa de preu. Sospito que un dels catalitzadors de la crisi financera va ser la pujada del preu del cru. En canvi, la baixada no és suficient per ella mateixa per reactivar el sistema. El sistema està gripat. No n'hi ha prou amb que es refredi. Cal fer un motor nou.

Però això del motor nou, es veu que no interessa a la OPEP que, per la seva banda, prefereixen munyir la mamella mentre es pugui: Si no hi ha demanda el que es farà serà disminuir l'oferta, de forma que pujarà el preu del petroli. I redueixen la producció.

Ben mirat, si el món ha pogut pagar durant uns any uns preus molt més alts que l'actual, no hi ha res que impedeixi que torni a fer-ho, no? potser no cal treure petroli del mercat fins forçar preus de 140$, però potser sí que 100$ el barril podria ser un preu "assumible" o "raonable" (per qui? de debò pensen que el petroli no te res a veure amb la crisi?). Sobretot seria un gran preu per al compte de resultats dels petroliers de l'OPEP.

(extret de viquipèdia)

Tanmateix, me'n guardaré prou d'assenyalar l'OPEP. En definitiva, no són pas tan diferents dels taurons que operen en altres zones. En comú la cobdícia. Dels neoliberals de la UE, dels capitostos de l'OPEP i dels banquers i financers d'arreu.

Estem en mans de cobdiciosos. Els d'aquí i els d'allà. És cert. Però... i nosaltres què hem de fer?

A l'entrevista que li fan a l'Avui d'avui, l'Arcadi Oliveres, de Justícia i Pau diu "Hem de deixar d'imbecil·litzar-nos! Miri, al mes de juny la FAO va demanar 50.000 milions de dòlars per lluitar contra la fam. Els països rics reunits a Roma li van donar només 8.000 milions. Tres mesos més tard, la banca americana ha rebut un ajut de 700.000 milions i l'europea d'1,3 bilions". Déu n'hi do.

Un altre món és possible.

Comunicat públic GEAB 30

(Traducció per traductor.gencat.cat més una repassada ràpida)

Nou punt d'inflexió a març de 2009:
'Quan el món s'adona que aquesta crisi és pitjor que la dels anys 30'

LEAP/E2020 considera que la crisi sistèmica global coneixerà a març de 2009 un nou punt d'inflexió d'una importància anàloga al de Setembre de 2008. El nostre equip considera, en efecte, que aquest període de l'any 2009 serà caracteritzat per una presa de consciència general de l'existència de tres processos desestabilitzadors majors de l'economia mundial, és a dir:

1. la presa de consciència de la llarga duració de la crisi
2. l'explosió de l'atur al món sencer
3. el risc d'esfondrament brutal del conjunt dels sistemes de pensió per capitalització

Aquest punt d'inflexió serà així caracteritzat per un conjunt de factors psicològics, és a dir la percepció general per les opinions públiques a Europa, a Amèrica i a Àsia que la crisi en curs ha escapat al control de tota autoritat pública, nacional o internacional, que afecta severament totes les regions del món fins tot i que algunes seran més afectades que d'altres (veure GEAB N°28), que afecta directament centenars de milions de persones al món 'desenvolupat' i que no fa més que empitjorar a poc a poc on les conseqüències es fan sentir en l'economia real. Els governs nacionals i les institucions internacionals no tenen més que un trimestre per preparar-se per a aquesta situació que és de manera potencial portadora d'un risc major de caos social. Els països menys equipats per administrar socialment la pujada ràpida de l'atur i el risc que creix sobre les jubilacions seran els més desestabilitzats per aquesta presa de consciència de les opinions públiques.

En aquest GEAB N°30, l'equip de LEAP/E2020 detalla aquests tres processos desestabilitzadors (dels quals dos són presentats en aquest comunicat públic) i presenta les seves recomanacions per fer de cara a aquest risc creixent. D'altra banda, aquest número és també com cada any l'ocasió d'una avaluació de la fiabilitat objectiva de les anticipacions de LEAP/E2020, que permet precisar igualment certs aspectes metodològics del procés d'anàlisi que posem en acció. El 2008, la taxa d'èxit de LEAP/E2020 és de 80%, amb una punta a 86% per a les anticipacions estrictament socioeconòmiques. Per a un any de trastorns majors, és un resultat del qual n'estem orgullosos.

La crisi durarà almenys fins a finals de 2010

Evolució de la base monetària dels Estats Units i indicació de les crisis majors correlacionades (1910 - 2008) - Font : Federal Reserve Bank of Saint Louis / Mish's Global Economic Trends Analysis
Evolució de la base monetària dels Estats Units i indicació de les crisis majors correlacionades (1910 - 2008) - Font : Federal Reserve Bank of Saint Louis / Mish's Global Economic Trends Analysis

Com l'hem detallat en el GEAB N°28, la crisi afectarà de manera diversificada les diferents regions del món. Tanmateix, i LEAP/E2020 desitja ser molt clar sobre aquest punt, contràriament als discursos actuals dels mateixos experts que negaven l'existència d'una crisi en gestació fa tres anys, que negaven que fos global fa 2 anys i que negaven fa només sis mesos que fos sistèmica, anticipem una duració mínima de tres anys per a aquesta fase de decantació de la crisi (1). No finalitzarà ni a la primavera 2009, ni a l'estiu 2009, ni al començament 2010. És només cap a les finals de 2010 que la situació es començarà a estabilitzar i millorar-se una mica a certes regions, és a dir Àsia i la zona Euro, així com per als països productors de matèries primeres energètiques, minerals o alimentàries (2). En altres lloc, continuarà. En particular als Estats Units tant al Regne Unit, com als països més vinculats a aquestes economies, on s'inscriu en una lògica decennal. És només cap a 2018 que aquests països poden considerar una tornada real del creixement.

D'altra banda, no cal imaginar que la millora de les finals de 2010 marcarà una tornada a un creixement fort. La convalescència serà llarga ; per exemple, els moneders trigaran igualment un decenni a tornar als nivells de l'any 2007, si hi tornen un dia. Cal recordar-se que Wall Street va trigar 20 anys a tornar als seus nivells de la fi dels anys 1920. Ara bé, segons LEAP/E2020 aquesta crisi és més profunda i durable que la dels anys 1930. Aquesta presa de consciència de la llarga duració de la crisi es farà progressivament en les opinions públiques en el transcurs del trimestre a venir. I posarà en marxa immediatament dos fenòmens portadors d'inestabilitat socioeconòmica: el pànic a l'endemà i la crítica reforçada dels dirigents del país.


El risc d'esfondrament brutal del conjunt dels sistemes de pensió per capitalització

Finalment, en el marc de les conseqüències de la crisi que no destinaran directament desenes de milions de ningú als Estats Units, al Canadà, al Regne Unit, al Japó, als Països Baixos i a Dinamarca en particular (3), cal integrar el fet que a partir d'aquesta fi d'any 2008 es multiplicaran les notícies en relació amb les pèrdues massives dels organismes que administren els actius destinats a finançar aquestes jubilacions. L'OCDE considera a 4000000 milions USD les pèrdues dels fons de pensió només en l'any 2008 (4). Als Països Baixos (5) com al Regne Unit (6), els òrgans de vigilància dels fons de pensió acaben de llançar crits d'auxili demanant en urgència un creixement de les cotitzacions obligatòries i una intervenció de l'Estat. Als Estats Units, es fan anuncis múltiples d'augment de les contribucions i de disminució dels pagaments que són emesos a un ritme creixent (7). I és només en les setmanes a venir que molt fons podrà fer realment el descompte del que han perdut (8). Molts s'il·lusionen encara amb la seva capacitat per reconstituir el seu capital en ocasió d'un proïsme tret de crisi. A narç de 2009, quan gestors de fons de pensió, jubilats i governs prendran de manera simultània consciència que la crisi durarà, que coincidirà amb l'arribada massiva dels «babyboomers» a la jubilació i que els moneders tenen poc de sort de trobar abans de de llargs anys els seus nivells de 2007 (9), el caos s'instal·larà en aquest sector i els governs se seran acostats cada vegada més de l'obligació d'intervenir per nacionalitzar tots aquests fons. Argentina, que ha pres aquesta decisió fa alguns mesos apareixerà llavors com un precursor.

Aquestes tendències són totes ja en curs. La seva conjunció i la presa de consciència per les opinions públiques de les conseqüències que comporten constituirà el gran xoc psicològic mundial de la primavera 2009, és a dir que ens som submergits tots a una crisi pitjor que la de 1929 ; i que no hi ha sortida de la crisi possible a curt termini. Aquesta evolució tindrà un impacte decisiu sobre la mentalitat col·lectiva mundial dels pobles i dels responsables i modificarà doncs considerablement el procés de desenvolupament de la crisi en el període que seguirà. Amb més desil·lusions i menys certeses, la inestabilitat sociopolítica global creixerà considerablement.

Finalment, aquest GEAB N°30 presenta igualment una sèrie de 13 preguntes/respostes per tal d'ajudar de manera quasi-interactiva els estalviadors/inversionistes/responsables a comprendre millor i anticipar els desenvolupaments a venir de la crisi sistèmica global :

1. Aquesta crisi és diferent de les crisis que ha patit anteriorment el capitalisme?
2. Aquesta crisi és diferent de la crisi dels anys 1930 ?
3. La crisi és tan greu a Europa i a Àsia com als Estats Units ?
4. Les mesures empreses actualment pels Estats del món sencer són suficients per estroncar la crisi ?
5. Quins riscs majors pesen sempre sobre el sistema financer internacional ? I tots els estalvis són iguals de cara a la crisi ?
6. La zona Euro constitueix una verdadera protecció contra els pitjors aspectes de la crisi i que podria fer per millorar aquest estatut ?
7. El sistema de Bretton Woods (sota la seva última versió dels anys 1970) s'està esfondrant ? L'Euro ha de reemplaçar el Dòlar ?
8. Què es pot esperar del pròxim G20 de Londres ?
9. Pensa que la deflació sigui actualment la major amenaça que planegi sobre les economies mundials ?
10. Pensa que el govern Obama serà en mesura d'impedir als Estats Units enfonsar-se en el que ha dit la "Molt Gran Depressió Americana" ?
11. En termes de monedes, més enllà de la seva anticipació en relació amb la recuperació de la caiguda del Dòlar USOS en els molt pròxims mesos, pensa que la Lliura Esterlina i el Franc Suïs segueixen sent monedes d'estatut internacional ?
12. Pensa que el mercat dels CDS està a punt de fer implosió ? I quines serien les conseqüències de tal fenomen ?
13. La "bombolla dels Bons de Tresor EUA » és a punt d'explotar ?

-----------
Notes:

(1) és útil llegir sobre aquesta crisi una molt interessant contribució de Robert Guttmann publicada al 2° semestre 2008 sobre l'indret Tornades a veure. org, sostingut per la Casa de les Ciències de l'Home París-Nord..

(2) d'altra banda són les matèries primeres que comencen a llançar ja el mercat del transport marítim internacional. Font : Financial Times, 14/12/2008

(3) Ja que són els països que han desenvolupat més els sistemes de jubilació per capitalització. Voir GEAB N°23. Però és també el cas d'Irlanda. Font :
Independent, 30/11/2008

(4) Font : OCDE, 12/11/2008

(5) Font : NU. NL, 15/12/2008

(6) Font : BBC, 09/12/2008

(7) Fonts : WallStreetJournal, 17/11/2008 ; Phillyburbs, 25/11/2008 ; RockyMountainNews, 19/11/2008

(8) Font : CNBC, 05/12/2008

(9) I ni tan sols no mencionem la influència de l'explosió de la bombolla dels Bons del Tresor EUA que afectarà igualment de forma brutal els fons de pensió. Veure Q&A;, GEAB N°30.

dilluns, 15 de desembre de 2008

els 25 de ZP

Per si algú en tenia el més mínim dubte, el PSC avui ha deixat clar que votarà els pressupostos del ZP.

Jo no se si aquests pressupostos són bons o dolents pel país. No em puc refiar tampoc de l'opinió de la resta de partits perquè tinc la sospita que les valoracions que en fan uns i altres śon interessades.

El que resulta molest és que el PSC jugués a dir que el seu suport als pressupostos no estava garantit, un farol matusser, per acabar acceptant-los sense discussions a l'hora de la veritat.

Els pressupostos, si estan d'acord amb la política que es vol dur a terme, han de ser aprovats. De la mateixa forma, si no estan d'acord amb la política que es vol dur a terme, rebutjats.

Els pressupostos, però, com tota la resta dels elements de la política són una moneda de canvi. I avui, per pressionar de farol, dic que no els aprovo, i demà, com es tracta de fer bondat, s'aproven.

Estic convençut que es poden comptar amb un ma els diputats que han llegit i comprès els pressupostos. En particular no crec que gaires dels 25 diputats del PSC els hagin llegit.

Però sense haver-los llegit i entès, els han aprovat. Els han aprovat perquè és el que tocava. Això és la partitocràcia.

Això és també la relació de sucursalisme del PSC amb el PSOE.

Ara el PSC diu si no hi han acord de finançament abans de que acabi l'any, el PSC es replantejarà la seva relació amb el PSOE.

És el mateix que no dir res. Replantejar-se una relació, "hem de parlar", pot acabar -i segur que n'és aquesta la voluntat- en una càlida reconciliació, suposant que en algun moment hi ha hagut ruptura, que no sembla ser el cas.

I qui dia passa any empeny. Els diputats del PSC, 25, la majoria absoluta dels diputats catalans (i catalanistes?) que van anar a Madrid en encetar la legislatura juguen a "pressionar" i "influir" al govern "amic" amb amenaces i canvi de relacions que, demostrat està, al ZP ni l'immuten.

Com bé diu Ridao, aquests diputats són fonamentals per aconseguir un bon finançament. Doncs bé, ara ja sabem de quina banda estan.

El President Montilla faria bé de prendre nota. El seu partit, a Madrid, s'ha passat al bàndol contrari. El 2009 serà, segons diuen , més dur que el 2008. Un bon finançament és una qüestió de supervivència. Serà el 2009 l'any de la suspensió de pagaments de la Generalitat?

Si la Generalitat fa suspensió de pagaments, qui en retrà comptes? qui pagarà els serveis i les prestacions a tants i tants que les necessiten? què serà dels ciutadans que ja no podran accedir a aquests serveis?

Els 25 fidels al ZP, però, ben tranquils a Madrid. O potser no tan tranquils. Roma no paga traïdors.

dijous, 11 de desembre de 2008

variat

Un variat de perles del Periódico d'avui.

"Els monolingües en castellà no són conscients del multilingüisme de l'estat, segons la UE". A l'estat es parlà català,gallec, euskera, aragonès, aranès, portuguès... I també amàzic, rus, polonès, tagal, francès, anglès, alemany, neerlandès... inclús afegiria les varietats de l'espanyol d'Amèrica: l'argentí, l'equatorià que, personalment, trobo necessari esmentar-les de forma diferenciada.

En canvi, hi han milions de ciutadans de l'estat que ignoren aquest fet: que milions de ciutadans de l'estat parlen altres llengües diferents.

L'aparell de l'estat alimenta aquesta ignorància. L'estat disorsiona la imatge de la, de moment, minoria plurilíngüe, a fi i efecte d'oferir una foto nacional i ligüísticament cohesionada a la majoria monolíngüe. L'estat enganya a una part de la ciutadania i a l'altre li nega la seva identitat lingüística. Mentida i repressió.

D'altra banda, perquè ho fa? doncs, potser, perque aquesta majoria pensa en termes de superioritat i inferioritat, de llengües millors i pitjors, de la llengüa dels rics i del poder, i les llengües dels pobres, dels sotmesos, dels marginals... la llengua de l'imperi contra la dels "nacionalistes" o la dels immigrants. Potser l'estat enganya a qui vol deixar-se enganyar. Els pobles no són innocents.

Parlant de "nacionalistes". Fraga vol penjar als "nacionalistes". Fraga, el típic nacionalista espanyol: els separatistes, penjats. Fraga, el personatge que va viure el seu moment de major glòria sent ministre d'un govern feixista que reprimia, torturava i assassinava. Ara ens recorda la seva predilecció per la pena de mort proposant de penjar-nos als nacionalistes.

Recorda el senyor Fraga els bàndols de la guerra civil: per una banda els nacionals, o nacionalistes, i, per l'altra, els rojos i els separatistes.

Senyor Fraga, des del 36, el nacionalisme que s'emporta la palma pel que fa a a crims, tortures i morts és, que no s'equivoqui ningú, l'espanyol. I des del 75, el terrorisme nacionalista d'ultradreta espanyol ha contribuit de forma sensible a incrementar la llista general de víctimes del terrorisme. Una altre cosa és que l'estat, en la línia de crear un Matrix, un món virtual, per als nacionalistes espanyols procuri desvincular el nom d'Espanya del terrorisme d'ultradreta, però la realitat és que avui, en nom d'Espanya es mata, Senyor Fraga, i en nom de Catalunya, no.

Estic en contra de la pena de mort. Però ja posats, si algú mereix un càstig i que el tanquin per sempre, posaria primers de la llista a un bon grapat de nacionalistes espanyols. I potser també a a algun ex ministre que, malgrat la seva complicitat amb un règim criminal, morirà al seu llit i no a una presó. Si fa no fa, igual com el dictador assassí que el va posar al càrrec.

Tercera perla. La UE vol que Irlanda repeteixi el referèndum per aprovar el tractat de Lisboa. I amb això veiem com les gasta la UE en qualitat democràtica. No va haver prou amb el primer rentat de cervell i ara caldrà provar-ho un altre cop.

Espero que els irlandesos li diguin NO un altre cop a l'Europa neoliberal. Però ja veurem. la UE pot ser molt convincent donades les circumstàncies actuals. Irlanda està patint la crisi de forma intensa així que cal pensar que la UE té dos tàctiques possibles per a forçar l'aprovació el tractat: el poli bó, si aproveu el tractat tindreu el suport de la UE per a superar la crisi; i el poli dolent, si no aproveu el tractat dieu adéu a les ajudes.

L'aprovació del tracat de Lisboa, però, obriria el camí a la implementació de polítiques neoliberals, a la privatització dels serveis públics, a la retallada de drets socials, a menor representativitat (ja prou escassa) de la ciutadania en la preso de decicions europees, a un creixement de la despesa militar europea i al manteniment de les nacions, cultures i llengues sense estat en una mensa de parc temàtic folklòric de segona divisió. Cap d'aquestes coses la vull jo per Catalunya.

Però com deia, el referèndum només el repetiran a Irlanda. Si Irlanda l'aprova, ens l'empassarem tots els europeus. Aquesta és la seva democràcia. No a l'Europa del capital. Sí a l'europa dels pobles.

Última: l'FMI diu que el PIB de l'estat baixarà el 2009. L'FMI diu que l'estat ha de fer profundes resformes estructurals per afrontar la crisi.

I estic molt d'acord, només que em temo que les reformes en que està pensant l'FMI no són les mateixes que penso jo. Les reformes marca FMI han servit per devastar països sencers i convertir-los en preses fàcils del neoliberalisme internacional.

Una recomanació: repasseu "La doctrina del Shock", on s'explica com l'FMI ha intervingut implementant les teories neoliberals de Friedman i els Chicago Boys allà on ha pogut i com on ho ha fet el resultat sempre ha estat el mateix: més pobresa per a la majoria, enriquiment indecent de les elits, destrucció de les classes mitjanes, majors diferències entre rics i pobres, perdua de drets socials, corrupció de la democràcia, eliminació de serveis i prestacions públiques, transferència de riquesa del poble al capital internacional i pèrdua de la capacitat de decisió sobre la pròpia economia.

L'FMI l'encerta quan diu que les coses pinten malament de cara al proper any, però això no és nou, i ja se sabia. En tot cas, històricament, els remeis que proposa l'FMI són pitjors que la malaltia.

Aquesta nota de l'FMI em porta la imatge de voltors esperant la carronya d'un animal malalt.

dilluns, 8 de desembre de 2008

Grècia. Vaga general.

Continuen els aldarulls a Grècia i alimenten els meus dubtes: aquesta lluita als carrers, més enllà de la ràbia, quin objectiu té? Canviar el sistema?

Per una banda hi han revoltes i actes de violència. Per sort, de moment no hi han més morts. Hi han ferits, saquejos, baralles, destrosses, incendis...

Per l'altra banda, sembla ser que aquesta setmana està convocada una vaga general per protestar per la mort del noi, però també contra el govern grec que, pel que tinc entès, ha privatitzat les pensions, la universitat pública i la companyia aèria nacional grega; i, més genèricament, també per protestar contra un sistema que està ampliant la distància que separa rics i pobres; i per una crisi que està començant a deixar-se sentir amb cruesa.

La vaga és, potser, la forma de lluita més poderosa de la classe treballadora. Per una raó: està pensada, decidida i debatuda. Qui va a la vaga és conscient del que fa i del que representa i dels sacrificis que comporta. No és només conseqüència de la ira.

La vaga general indefinida és l'arma més efectiva en la lluita per la transformació social. La vaga general indefinida és l'arma. L'objectiu és el canvi social. La majoria de la classe treballadora ha d'estar convençuda de la necessitat i ha de tenir la voluntat de canvi social. Quan aquesta majoria està disposada a la lluita, aleshores hi ha la vaga.

Contra la vaga general indefinida cal esperar repressió i violència.

La vaga que es prepara a Grècia és general, però no indefinida. Pot tenir un efecte catàrtic, però no pretén canviar fonamentalment les coses. Potser acabarà amb un canvi de govern. Tanmateix, no sembla que un canvi de partit govern vagi a canviar res de forma substancial.

Cal pensar, doncs, que si les condicions no canvien, els resultats que se n'obtindran seran els mateixos i, en conseqüència, les revoltes i els disturbis es repetiran en un futur proper

Amb la d'avui, jan són tres les nits amb aldarulls a Atenes.

Revolta no és Revolució. Catarsi no és Transformació.

De moment, però, és el que més s'assembla.

Un altre món és possible.

diumenge, 7 de desembre de 2008

Grècia

Els aldarulls a Grècia han pres una dimensió que a sorprès a molts.

Però era quelcom totalment inesperat? La mort d'un noi de 15 anys pels trets d'un policia podia tenir moltes respostes, però ha estat aquesta i no pas altre. La resposta han estat disturbis i revoltes a diverses ciutats de Grècia. La resposta ha estat un esclat d'ira i ràbia. Un esclat d'ira i ràbia que va iniciar-se en convocatòries fetes per mòbils i per Internet. Recorda la revolta que va seguir als atemptats de l'11-S a Madrid, però aquest cop, de forma violenta.

Es diu que els fets s'esdevenen quan, primer, estan prou madurs per a produir-se i, segon, una guspira provoca l'esclat.

I miro aquí i llavors em pregunto: és possible una situació similar? hi ha prou ràbia acumulada? 3.000.000 d'aturats -oficialment, però potser molts mes de no declarats- no són una font potencial de disturbis?

La destrucció continuada de llocs de treball, les males perspectives, poden estar escalfant els ànims i provocar un esclat similar?

Els analistes optimistes -Solbes- diuen que l'atur el 2009 serà pitjor que el 2008. La recuperació segons els optimistes s'encetarà el 2010. Es destruiran llocs de treball que ja no es crearan.

La prestació de l'atur només dura 2 anys. Estem a 2008. Què passarà si d'aquí a 2010 no hi ha hagut creació de treball? què passarà si els optimistes s'equivoquen? Què passarà si tres, quatre.. cinc milions d'aturats no reben cap ajuda? Cap mena d'ajuda. Què passarà si tota aquesta gent no tenen per menjar, vestir o aixoplugar-se.

Potser no passarà res.

AL 93, l'atur va arribar al 23% i no va passar res. Van funcionar les xarxes socials i familiars, va funcionar el treball en negre, van funcionar moltes coses que, potser, ara tornarien a funcionar.

O no.

Això va ser al 93. Han passat , doncs, 15 anys. Les coses són diferents avui. No es pot saber què passarà arribat el cas. El cert és que el precedent més proper no va presentar característiques violentes. Tanmateix, hi han algunes diferències. Les diferències les marquen , sobretot, aquests quinze anys que han estat de pujada continuada, i també de pèrdua de la innocència: avui sabem que les promeses neoliberals han estat mentides i sabem també que som culpables d'haver-nos-les cregut.

Sabem també que esquerres i dretes existeixen. I sabem també que les esquerres de veritat no estan als parlaments on, en el millor dels casos, hi han socialdemocràcies lights, o més habitualment, partits autoanomenats "socialistes" amb plantejaments econòmics durament neoliberals. Això quan, en realitat, no ens trobem amb la corrupció. Ja sigui aquesta legal, però corrupció a la fi, o en forma delictiva.

I l'esquerra va perduda. L'esquerra va perduda perquè ha buscat votants. Per buscar votants s'ha venut l'ànima al diable i ha entrat en el joc dels vots.

L'esquerra no pot buscar votants. L'esquerra necessita militants. Militants, que no afiliats.

Votar ha de ser un acte de militància, però ni el més important ni l'únic. El militant d'esquerra participa, debat, s'informa, difon, organitza alternatives, denuncia, lluita.

Lluita. Què vol dir lluita? Què és lluitar? quina és la lluita útil? contra qui? manifestar-se és lluitar? tallar un carrer és lluitar? una cassolada és lluitar? o fer vaga?

Sí, segurament la vaga general indefinida, de mesos si cal, és lluitar. Però és l'únic cas que és evident. I avui conec a ben pocs diposats a lluitar d'aquesta forma.

Quan he comentat amb coneguts sobre això mateix i l'escassa participació a les manifestacions contra les 65 hores, o contra els ERO em diuen: no són útils. No són útils? Perquè no són útils?

¿L'esquerra s'equivoca quan fa que les seves mesures de força siguin manifestacions o aturades?

Una opinió: les manifestacions són un error si són una finalitat en elles mateixes. Les manifestacions són una demostració de força si són l'expressió d'una ira real que a més de en la manifestació, es presenta també sota altres formes.

És dir: una manifestació que sigui una finalitat en ella mateixa és només un problema, o ni això, d'ordre públic.

Una manifestació de gent desesperada o enrabiada és, en canvi, un olla a pressió que esclatarà abans, durant o després del fet puntual de la manifestació. És una energia social que tiba i que busca un punt de ruptura. És una força de veritat: amenaçadora i perillosa per la seva potencialitat de violència.

Més o menys, crec que a Grècia passa una cosa semblant: el fet puntual de la mort del noi ha provocat un esclat de manifestacions espontànies de ràbia acumulada per raons diverses: repressió, malestar econòmic i social...

Qui ho dirigirà això? les forces del sistema tractaran de metabolitzar aquest esclat combinant la repressió violenta amb un canvi de llocs, de carteres, àdhuc de forces polítiques dominants. Però sempre, sempre, salvaguardant el sistema.

Què farà el poble? assumirà el canvi aparent? quan se li passi la ràbia acotarà el cap un cop més? s'estovarà amb les pallisses dels anti-avalots? pel contrari, la violència alimentarà la violència i anirà pujant de grau? el poble estarà disposat a ofrenar més morts i més sang?

Què farà l'esquerra? que faran els militants de l'esquerra? organitzaran l'esclat? es posarà a les barricades a lluitar, aquest cop físicament, contra els anti-avalots i l'exercit? amb quin objectiu? la revolució? Estaran disposats, en definitiva, a la lluita armada si es donen les circumstàncies?

I que faran les forces de seguretat? l'exercit i la policia faran foc contra el poble? De part de qui estaran l'exercit i la policia si tres, quatre, cinc milions d'homes i dones afamats, enrabiats i disposats a tot assalten supermercats i comerços per endur-se el pa per la força?

La llei, la lletra sagrada i inviolable que és l'esperit del sistema, o aquest és el missatge que ens volen fer creure, garanteix drets i deures. Però la realitat és tossuda i els drets manta cops cal comprar-los, mentre que els deures, molt sovint, se'ns exigeixen o se'ns imposen. Per a preservar la llei i en nom de la llei, sota l'empara de la llei, els anti-avalots i l'exercit disparen i maten.

Potser no passarà res. Però temo que no. Potser n'hi haurà prou amb posar clavells i flors als fusells. Però no se si som tan civilitzats.

Ens queda l'ètica.

L'ètica està per sobre de la llei i tots els humans podem seguir principis ètics.

Per ètica, quan la llei és injusta, cal desobeir-la i combatre-la.

Un altre món és possible.

dijous, 4 de desembre de 2008

Panikkar i educació

Comentaris ràpids que és molt tard:

Estic llegint-me el llibre "El matí amb Raimon Panikkar" que signa l'Antoni Bassas -com trobo a faltar el "bon dia, són les vuit! i la tertúlia- i que és un recull de les converses que mantenien el filòsof i el periodista al "Matí de Catalunya Ràdio".

Les converses són de temàtica diversa: sobre valors, sobre política, sobre la societat, sobre el bé i el mal...

Doncs el que em resulta més sorprenent és l'atemporalitat del discurs de Raimon Panikkar. Les converses corresponen a programes emesos entre 1995 i 2006. En llegir les converses i contextualitzar-les en els fets històrics que es comenten resulta que el missatge que en sorgeix es deslliure del moment i té una validesa argumental, es podrà estar d'acord o no, en un moment diferent.

Dit de forma més planera: m'ha sorprès veure com molt del que diuen el Panikkar i el Bassas és perfectament aplicable al moment actual. I també m'ha sorprès com de, diguem-ne, radical -intransigent?- és Panikkar en la seva crítica al model de món en que vivim.

Aquesta atemporalitat en el discurs, i sí, potser també aquesta crítica que ja ve de lluny, em fan dir que Panikkar és un home savi, abellit per una extraordinària cultura. La saviesa és atemporal.

Suposo que cal distingir el que és saviesa, admirable, de les opinions, discutibles. En darrer terme, però, les seves opinions sempre estan argumentades de forma sòlida.

Doncs això, una lectura molt interessant, amena i que fa rumiar.

Segon: en el darrer post em vaig quedar amb alguna cosa al pap i l'aboco ara abans que se m'oblidi: El primer món marxa cal decreixement.

Que el decreixement sigui un drama o una oportunitat depèn de cadascú i de tots plegats. Tanmateix, el decreixement no ha de ser l'excusa o la paraula bonica per fer perdre als de sempre.

No pot ser que només "decreixin" alguns. No. De fet, el decreixement no valdrà per res si no va acompanyat d'un repartiment de la riquesa i, tal com ho veig jo, d'un accés més racional i sense ànim de lucre a serveis i recursos bàsics. Vull dir: tots haurem de decréixer.

Tots. És dir, caldrà posar límits a la riquesa particular. Al meu parer, aigua, energia, comunicacions, alimentació, habitatge i determinades indústries claus haurien de nacionalitzar-se.

Digue'm socialista, si vols, però jo crec que és per principis ètics que caldria fer tot això. I sempre, llibertat i democràcia, però les de veritat, no la "llibertat" i la "democràcia" segons l'entenen els neoliberals. El món ha de ser més just i cal retallar les diferències brutals entre els països rics i els pobres.

Cosa número tres: Avui a ESADE han fet una conferència on "la societat civil" s'ha conjurat per a millorar l'educació a Catalunya. Pel que he sentit a la tele, es veu que han dit algunes coses molt interessants: l'educació és cosa de tota la societat i no només de la família i l'escola, la importància dels mitjans de comunicació, el valors de l'esforç, la figura dels mestres, la conciliació familiar...

Bé. Està bé que la "societat civil" reconegui que el model educatiu no funciona.

Aquest és un problema que té moltes potes. En la meva opinió, però, n'hi ha un de fonamental que crec que destaca: els fills necessiten uns pares.

Si els pares han d'aparcar els fills i no els poden veure en tot el dia, i si quan els veuen estan emprenyats o angoixats per la feina (o la manca de feina!) aleshores falla la base.

I sí, segur que tota la societat és responsable de l'educació dels fills. Per mi, això és un argument més per a canviar un model de societat en el que els fills són, manta cops, una molèstia, una càrrega o un cost econòmic.

Difícil educar als fills quan l'escola i les activitats extra-escolars són un pàrquing per a nens que pugen sols, que tenen pares que passen mig dia fora de casa, i menys de la meitat de la meitat del dia que passen junts, estan dormint esgotats.

Canviar aquesta situació en diuen ara conciliació familiar. Jo li en diria recuperar la dignitat humana i el plaer, la joia, l'esforç, la responsabilitat, l'amor. Poder estimar, cuidar i educar els teus fills.

Com diria Panikkar, no és una qüestió de posar-hi remeis i sol·lucions tècniques, és més aviat una qüestió de recuperar el sentit de la vida, la il·lusió de la vida, la passió de la vida.

Sí, es pot.

Un altre món és possible.

dimarts, 2 de desembre de 2008

Dades d'atur

Les xifres de l'atur a Principat, País Valencià i Balears (sense dades de La Franja, Catalunya Nord i Andorra). No hi han paraules. La destrucció de llocs de treball és un fet. Solbes diu que l'atur empitjorarà durant 2009.

Abans de conèixer aquestes dades, el ZP va anunciar ahir unes les mesures anticrisi i contra l'atur que prometien la creació de 200.000 llocs de treball el 2009. Doncs bé, avui sabem que les mesures del govern tan sols permetrien recuperar en tot el 2009 els llocs de treball perduts en el mes de novembre de 2008.

És dir: les mesures del govern de l'estat no serveixen per res.

En canvi s'ha traçat un pla de rescat multimilionari per a bancs, caixes, entitats financeres... Una observació, saben quina és la capital econòmica i financera de l'estat? és dir, a on aniran tots aquests milions a fons perdut? Exacte, a Madrid. A butxaques madrilenyes. Algú ha vist algun d'aquest crèdits arribar a clients de banca de fora de la Villa y Corte? Jo tampoc.

Sí. El pla de rescat espanyol s'ha dissenyat a Madrid per salvar Madrid i la seva casta de funcionaris, banquers, empresaris, polítics i mandarins. La resta de l'estat paga i calla.

Aquests dies he escoltat i rumiat algunes reflexions de tipus divers relacionades amb la crisi. La meva conclusió particular és que ens aboquem al decreixement forçós. Amb tot el que això té de terrible per a un sistema i, sobretot, per a una forma de vida.

Però és que hem viscut enmig d'enganys i ens els hem cregut. Potser resultava més fàcil.

Ens hem cregut que fer una hipoteca era estalviar. No. Fer una hipoteca a trenta, quaranta o cinquanta anys per 300.000, 400.000, 500.000€ en cap cas és estalviar. Fer una hipoteca sempre és contreure un deute. Contreure un deute vol dir manllevar riquesa del futur per gastar-la en el present. Contreure un deute a 50 anys és robar als propis fills. O pitjor encara, és negar la seva mateixa existència. Avui hem sabut que les xifres d'avortaments s'han doblat.

Hem portat riquesa del futur per a gastar-la en el present, i hem oblidat el vell concepte comptable de l'"amortització", que ens diu que un bé va perdent el seu valor de compra amb l'ús i el pas del temps. Per tant, en cap cas una cosa comprada avui havia d'augmentar el seu valor amb el pas del temps de forma natural. I si ho feia era per circumstàncies temporals de mercat. En cap cas és creava riquesa.

Estalviar ha estat mal vist. En canvi estalviar és exactament el contrari d'endeutar-se. Estalviar és portar al futur una part de la riquesa del present. La versió activa de l'estalvi és la inversió, on la riquesa del present crea riquesa en el futur. Les pèrdues en la inversió no castiguen el futur, sinó el present. No és una diferència petita.

Aquest raonaments śon obvis i simples. Però el cert és que no els hem tingut en compte. Ens ha semblat normal que els vehicles, els aparells de televisió, els electrodomèstics, els mòbils estiguessin absolutament sobredimensionats de potència, velocitat, prestacions, complements i acabats, i que tot plegat s'hagués de pagar a preus alts. Ens ha semblat normal i s'han bastit un seguit d'indústria al voltant d'aquest sobredimensionament.

Ens ha semblat normal pagar per lluir marques a la roba, a les ulleres, a les bosses. Ens ha semblat normal i s'han destinat els guanys del present i del futur per a poder consumir ara.

Ens hem cregut una mentida colossal. I en aquesta mentida que hem cregut, de forma volguda o no volguda, conscient o incoscientment, hem depredat els recursos del planeta i s'ha abocat a la misèria, la fam, la malaltia i la mort a milions d'humans i hem provocat un canvi en el clima del planeta que provocarà encara més misèria.

Ara aquesta misèria ens atrapa a nosaltres. Hem esgotat el present i, pel que es veu, també hem esgotat una bona part del nostre futur i potser també dels nostres fills.

Del cert que no tothom s'ha cregut aquesta mentida. Són milions els que malgrat la bogeria del sistema han seguit vivint d'acord amb els vells principis i els vells valors de l'estalvi, de l'esforç i del treball. Són milions els que no han allargat més el braç que la màniga. Que s'han estat de coses i que, fins hi tot, han estalviat

Però aquest també estan atrapats. Si el sistema col·lapsa, no distingirà les seves víctimes. Haver estat sobris i assenyats durant els anys de la luxúria no immunitza contra la crisi. La destrucció de llocs de treball és un fet i qui perdi la feina trigarà a trobar-ne una de nova, o potser ja no la trobi. Els que tenien més reserves, això sí, podran resistir més temps. Potser prou per escapolir-se de la crisi i arribar a una jubilació digna. Per això serveix l'estalvi.

És el moment, de grat o per força, de recuperar la borsa de la compra i estalviar-se els cèntims de les bosses de plàstic que ens cobraran; de reduir la generació de deixalles, de reutilitzar envasos, de reparar el que s'espatlla, de reciclar materials i productes; és el moment de tornar a la biblioteca pública; és el moment de fer servir el transport públic; és el moment de dinar de carmanyola, que no tupper, a la feina; és el moment d'adonar-se que la marca blanca és tan bona com la marca de l'anunci... i així

Però també és el moment d'adonar-se que si hem arribat aquí és perquè ens hem empassat una mentida molt gran, que en alguna mesura tots en som responsables i que en molta mesura en són responsables els que manen.

Però compte, que si manen és perquè se'ls va donar un mandat. No manen per la gràcia de Déu. La seva autoritat no és infosa sinó delegada. No és cert que els que manen siguin líders als que cal seguir. Ni ells són líders ni nosaltres súbdits. Si manen és per delegació de la sobirania. Si no es mereixen la confiança, se'ls engega.

Calen molts canvis.

Un altre món és possible.

diumenge, 30 de novembre de 2008

Que la crisi la paguin els rics! (II)

Vet aquí les exigències i reivindicacions de la campanya "Que la crisi la paguin els rics!" que es van llegir a la manifestació d'ahir



"Des de la campanya Que la crisi la paguin els volem deixar clar que no estem disposats a pagar la crisi que els capitalistes han causat.

Els governs han de prendre mesures per a que la gent treballadora no patim els efectes de la crisi!

Exigim

1.-Ni un euro pels bancs primer les persones.!

2.- El reconeixement de l’habitatge com un dret! Cap desnonament per motius econòmics!

3.-Repartiment del treball! No a les 65h sí a les 35h!.

4.-Aturada immediata dels EROs!

5.- Subsidi d’atur indefinit!

6.-L’aposta per un teixit productiu real i respectuós amb el medi ambient!

7.- Polítiques d’ocupació destinades a reduir l’atur i enfortir els serveis públics!

8.-Control social dels sectors estratègics és a dir Banca, Energia, transports, sanitat i infraestructures!

9.- No a la privatització de l’ensenyament! Ni LEC Ni Bolonya. Una educació publica de qualitat i laica.

10.- Repartiment de la riquesa! Salari mínim 1200€.

11.-Eliminació dels paradisos fiscals!

12.- Control dels capitals financers! Impostos pels rics per arreglar la crisi!

13.- Control democràtic de les institucions financeres. Abolició OMC, FMI i BM

14.- Que els directius i polítics assumeixen la seva responsabilitat com a causants de la crisi.

15.- No a la directiva de la vergonya! Regularització sense condicions!

16.- Dissolució del g-20 donat que és un marc antidemocràtic i que els seus integrants són responsables de la crisi.

Volem constatar que capitalisme és intrínsecament injust. No volem refundar la nostra precarietat! Entre totes hem de construir un sistema que posi les necessitats de les persones per sobre dels beneficis econòmics."

dissabte, 29 de novembre de 2008

Que la crisi la paguin els rics!


Avui estava convocada a una mani amb el lema "Que la crisi la paguin els rics!".

Des de Kaosenlared han fet aquest seguiment.

Alguna cosa comença a moure's dins l'esquerra alternativa i extraparlamentària. No ens enganyem: encara li queda molt abans que no pugui fer tremolar les bases del sistema.

Segur que abans que l'esquerra prengui prou embranzida com per a canviar coses serà reprimida. En podem estar segurs. Sempre ha estat així.

Tanmateix, un pensa que amb la crisi que ve, amb un 15, un 20% d'atur, amb gent que perdrà bous i esquelles, amb l'espectacle indecent del "rescat" de la gran banca i l'abandó a la seva sort de milers i milers de treballadors, alguna cosa passarà.

El panem et circenses fins ara ha funcionat, però avui comença a mancar el panem, i el circenses fa temps que no te gràcia.

Tanmateix, un també pensa que ja no sap distingir molt bé si el que estem vivint és un canvi del sistema o només una etapa final. En definitiva: qui resistirà el sotrac? les petites empreses? o les grans transnacionals? No ens trobem, en realitat, en un gran moviment de concentració de poder econòmic en mans de súper grups financers, industrials, polítics?

Alegrement alguns estan certificant la mort del capitalisme. No serà més aviat que està purgant-se? que està eliminant la competència dels capitalistes més dèbils i que, en acabar aquest procés, el que sorgiran seran nous poders en forma de súper transnacionals?

No serà que estem entrant en una forma nova de capitalisme, potser ara ja deslliurat completament de qualsevol control legal?

dimarts, 25 de novembre de 2008

25N. Dia internacional contra la violència de gènere

Dia internacional contra la violència de gènere. Contra la violència masclista caldria dir o, millor encara, contra el terrorisme masclista.

Terrorisme que, només al Principat, ha llevat la vida a 9 dones en 2008

Sempre que a l'estat una dona mor víctima del terrorisme masclista, la Carme-Laura Gil escriu al seu bloc "Coc Ràpid" un post amb el títol "El forat negre ... són (un número)!".

Avui, 25N, el número és 52.

El número correspon al de de dones mortes a l'estat, enguany, víctimes de la violència masclista.

El forat negre és el de la tomba. Una tomba qualsevol on jeu el cos de la dona morta.

Informa't, comparteix, ajuda, denuncia, educa, organitza't...

Combatre la violència de gènere és un altre dels fronts de la lluita: la lluita per un altre món.

Un altre món és possible.

diumenge, 23 de novembre de 2008

La Caixa, Repsol, Lukoil i el nacionalisme

La Caixa podria vendre la seva participació en Repsol a la petroliera russa Lukoil.

Aquestes operacions financeres d'alta volada aparentment queden molt lluny, però com s'ha vist aquests dies, poden tenir conseqüències.

No tinc gaire clar, tanmateix, de quina forma pot afectar-me a mi o als meus aquesta operació. De fet, la lectura que faig és que La Caixa vol aconseguir liquiditat i es ven la seva part de Repsol. Entenc que aquesta liquiditat servirà per afrontar la situació de crisi financera i, potser, es traduiria en una major facilitat per a concedir crèdits.

El cas, però és que a Madrit, sempre Madrit, han posat el crit al cel. Quin crit? com no: "¡Espanniia se desmembraaa!"

I és que es veu que Repsol no pot deixar de ser "espanyola".

Llavors un pensa que Endesa podia deixar de ser "espanyola", a condició que no fos "catalana". Hi han altres casos similars.

Un pensa també que Repsol, Endesa, la La Caixa mateix no són ni espanyols, ni alemanys, ni italians ni catalans ni res d'això. Són grans grups empresarials que tenen unes persones a les direccions respectives que són més o menys afins, amics, aliats, avaladors, amb persones que estan a les direccions de partits, governs o institucions internacionals, estatals, autonòmiques o municipals.

Aquestes persones són intercanviables i els que avui estan a la banda empresarial, demà estan a la banda del poder polític, tot i que, em fa l'efecte que, manta vegades, és indistingible.

Això sí, les lluites pel poder entre faccions diverses del complex polític-financer-empresarial són acarnissades. Només val la victòria. No es fan presoners. Val tot.

Val llençar l'opinió pública contra l'enemic. En el cas espanyol hi ha una forma fàcil d'excitar l'opinió pública: que venen els catalans!

En el cas de La Caixa, resulta que no es pot vendre Repsol perquè això va en contra de l'espanyolitat. Però repsol no és espanyola, ni és sueca, ni res de res. A veure si ho entenem: no té país. És una puta transnacional que ha contaminat i destruït el medi ambient a l'Amèrica Llatina i que ara, és objecte d'un intercanvi de cromos entre capitalistes, i resulta que això no agrada als capitalistes que es queden sense el cromo.

Però, és clar, no s'explica així. En canvi s'explica que Si Espanya, que si Repsol, que si "podemos" que si l'Eurocopa i que, a més, han guanyat la Davis. La perla: "Hay que impedir que Repsol caiga en manos rusas."

D'això que estan fent per Madrid se'n diu atiar el nacionalisme, amb l'adequada quantitat de catalanofòbia, per defensar els interessos particulars de certa facció de capitalistes. Probablement, la mateixa facció que estan darrera de certs mitjans de comunicació o de certs grups empresarials i financers.

Tenim doncs, a més, ara que s'acosta Nadal, un bon motiu per a un nou boicot als productes catalans per les Espanyes, o potser una retirada massiva de fons de les oficines de "La Caixa" per part de nacionalistes espanyols indignats, o alguna bestiesa nacionalista espanyola de les habituals. Què ens juguem?

Doncs això. Que ja trigaven. Mentrestant la crisi segueix enviant treballadors al carrer.

La pega dels treballadors que se'n van al carrer en territori català és que, a sobre de la crisi tenen un problema afegit: són catalans, independentment del seu lloc d'origen. Són catalans per molt que en reneguin. Se sentin catalans o no se'n sentin. Resulta que quan una empresa tanca a Catalunya, hi ha molts que se n'alegren a Espanya. Per descomptat, els treballadors que se'n van al carrer a Catalunya poden tenir la certesa que ells estan (estarem?) els últims en la cua de les ajudes de l'estat, si n'hi han. Algú es pensa que amb la crisi canviarà el mapa dels Països Espoliats?

Segur que els directius de La Caixa ha tingut molts "amics" i "aliats" a Madrid i les Espanyes. Segurament hi tenen molts interessos econòmics i comercials i, en virtut d'això, acotaran el cap i empassaran amb el que calgui. Ja ho veurem. No ens enganyem: "La Caixa" no és catalana. És exactament un gran grup financer i empresarial i la seva identitat només és una façana, o una imatge de marca, però res més.

No seré més ric pel fet que "La Caixa" obtingui beneficis, ni deixaré de pagar la hipoteca, ni el TeleTAC de l'autopista. Ni parlar-ne d'això. La Caixa no és cosa meva. Si de cas, com a molt, en soc un client; i, evidentment, això també val per Repsol, Endesa, Telefónica o Gas Natural, per dir-ne algunes.

Jo soc un treballador que demà anirà a la feina. Que potser necessitarà un crèdit i que potser anirà a una caixa a demanar-lo. I resulta que potser no me'l podran donar si no hi ha liquiditat. Ne és una qüestió de nacionalisme, és una qüestió del dia a dia.

La qüestió serà nacionalista, i moltes coses més, quan aquí no hi hagi feina i, pel fet de ser catalans, a més de cornuts també ens tocarà pagar el beure. Com sempre. (com sempre? serà com sempre ara també?)

Algú va dir que el treballador català està doblement oprimit: per treballador i per català.

Espero que això ho entenguin els treballadors que s'estan quedant al carrer.

dissabte, 22 de novembre de 2008

Nou túnel a Núria

He estat a la Vall de Núria un munt de cops. Sempre hi he pujat amb el cremallera. A Núria he fet el Puigmal, el Noucreus, El Torreneules, el Cim de la Coma del Clot, i algun altre que no recordo, he visitat els estanys de Carançà... He fet el camí vell de Núria a Queralbs de baixada uns quants cops i també el de Fontalba.

Allà he vist muflons, isards, marmotes, voltors... No costa gaire. Només allunyant-se una mica del santuari les probabilitats de veure animals salvatges es multipliquen. Per descomptat, les vaques i els cavalls són arreu. Me'ls he trobat a algun cim.

Recordo la visió de Montserrat des de Fontalba, i la visió de la Cerdanya des del Puigmal.

Recordo la sorpresa que vaig tenir quan en una excursió voltant el Torreneules des del refugi del Pic de l'Àliga, envoltat de núvols, va aparèixer una imatge de Sant Marcel·li Champagnat, el fundador dels germans maristes, posada allà, crec recordar que per un grup d'antics alumnes excursionistes. No se si encara hi és. En tot cas, creus, capelletes, senyals i símbols es poden trobar arreu de la vall i dels cims que l'envolten


M'estimo aquella vall, els boscos i els animals, les seves muntanyes, el santuari, l'ermita de Sant Gil.

És un refugi on hi vaig sovint de pensament. Quan veig que les coses no van bé, que hi ha crisi i preocupacions, quan veig la lletjor de moltes actituds i la manca d'humanitat de tanta gent. Llavors, a vegades, m'aturo i volo fins a Núria i, de nou, veig els voltors, els isards saltant entre les roques, les marmotes, peludes i rodanxones, que aixequen el cap i em miren, la boira i els núvols movent-se a tota velocitat, sento el fred i el vent, sento l'escalfor del sol. I torno. Se que les muntanyes són veritat i que la vanitat i la cobdícia són mentida. No tinc dubtes. Ja puc tornar.

A aquest refugi només es pot accedir físicament o bé a peu, o bé amb el tren cremallera.

Avui han inaugurat un túnel que farà que l'accés amb cremallera sigui més segur i que no es vegi aturat pel risc d'allaus.

Pel que han dit, fa l'efecte que el cremallera farà molt del camí de pujada amagat al túnel.

Això significarà, em temo, que el xiulet del petit i valent tren blau ja no se sentirà com abans a les gorges.

Excursionistes i passatgers ja no es podran saludar com abans, quan el petit tren blau i el camí vell passaven tan a la vora l'un de l'altre.

Per sort, seguirà sent necessari pujar amb el trenet per arribar-hi. Núria és un espai lliure de cotxes. Això l'humanitza. Certament que no és un espai lliure de la malaltia consumista, però, per sort, és possible anar a Núria fent servir només les cames i gaudir-ne sense diners. És un lloc on les motxilles són ben rebudes i, de fet, són indispensables per a un coneixement de la vall que vagi més enllà de la pista d'esquí.

L'allotjament a la zona és assequible pels motxillers. Tinc un gran record de la Farga dels Maristes, antiga fàbrica d'armes químiques de l'exercit Republicà i ara alberg juvenil. Ofereix acolliment a bons preus, i gent i ambient de muntanya. El pavelló antic de l'alberg és un espai extraordinari, espartà, un refugi de muntanya autèntic. Sempre hi han colles de joves. Cançons, acudits, contes, flirtejos i amors, asseguts a les taules o a la vora de la llar de foc de la cuina. Lliteres de tres pisos. Les portes sense panys. Tot és obert. Camaraderia. Amistat. Famílies que inicien els fills a la muntanya o que ja en gaudeixen plegats. La muntanya ens fa treure el millor de la nostra humanitat. Sí, també cal mostrar-li el respecte que es mereix. La muntanya també és implacable. Cal saber retirar-se a temps. A la muntanya aprenem la nostra dimensió.

A dormir. Una tempesta amb llamps i trons a la Farga. L'escalfor del sac. Des del tercer pis de la llitera escolto la pluja i els trons. Demà haurà escampat i pujarem un cop més al Puigmal.

dimecres, 19 de novembre de 2008

Anna Karenina

Avui he acabat la lectura d'Anna Karenina.


Amb aquesta lectura tanco un "cicle Tolstoi" en el que també he llegit "Guerra i Pau" i contes curts.

En el meu cas, he llegit una edició de 1952 de "Aguilar, S.A. de Ediciones", amb "traducció directa del rus al castellà" a càrrec de Irene i Laura Andresco. Aquest llibre corria per casa dels meus avis i és un altre dels records que tinc d'ells.

Es tracta d'una edició de tamany petit, de paper molt fi, de tapes negres molt elegants, a la que el pas dels anys i l'us, doncs em consta que aquest llibre l'han llegit uns quants membres de la meva família al llarg del temps, li confereixen un aspecte que inspira reverència. Més d'un cop, a la feina, quan els companys veien el llibre em preguntaven si estava llegint la Bíblia.

Existeix una traducció al català d'aquesta obra a càrrec d'Andreu Nin. Faig el propòsit de, més tard o més d'hora, buscar aquesta traducció i rellegir de nou la història d'Anna Karenina i, sobretot, de Levin. Un cop llegit el llibre, Levin em resulta el personatge més interessant de tots i amb el que m'identifico més. Trobo que és l'autèntic protagonista del llibre. La seva recerca filosòfica del sentit de la vida, per dir-ho d'alguna manera, que finalment acaba prenent una forma de revelació, que sense arribar a mística resulta transformadora i que, sorprenentment, és d'una aclaparadora i senzilla humanitat: Es tracta del bé que es pot fer al llarg de la vida quan aquesta flueix d'acord a principis ètics senzills que han estat inspirats en tots els homes per... la divinitat?

Bé, no pretenc expressar en un parell de frases el que Tolstoi explica amb tot un llibre.

Es podrà estar d'acord amb aquest sentit de les coses que dona Tolstoi o no. Del cert que se'n poden fer milers d'objeccions. La vuitena part del llibre, la més curta i la que, diguem-ne, presenta les conclusions ofereix un parell d'escenes en les que Levin és a punt de discutir o expressar el seu descobriment a altres personatges però al final no ho fa. No li cal compartir el secret que només és per ell. És el seu sentit de la vida.

Tanmateix, no puc deixar de pensar que hi han paral·lelismes entre el camí que condueix Levin a la seva particular revelació i pensaments que jo mateix tinc o he tingut.

La història de Levin és només l'altra gran línia argumental. La història de la Karenina és la que dona títol a l'obra i també és aclaparadora.

De versions cinematogràfiques d'Anna Karenina en conec almenys quatre: Amb Sophie Marceau, del 1997; amb Vivien Leigh, del 1948; amb Greta Garbo, de 1935; em consta també una versió feta a Rússia, estudis Mosfilm, 1967, dirigida per Alexander Zarkhi amb Tatyana Samoylova en el paper d'Anna Karenina.

He vist començar la versió de la Marceau, actriu bellissima i que m'entusiasma, i he vist el final de les versions amb la Leigh i amb la Samoylova. La Marceau ha estat, indubtablement, el rostre triat per a posar-li cara a la protagonista en la meva imaginació. Espero que la SGAE no vingui a demanar-me un canon pel fet d'imaginar-me a la Sophie Marceau interpretant el paper d'Anna.

El cas, però, és que no tinc gens clar si veure cap d'aquestes versions cinematogràfiques. Resulta que els dos finals que he vist corresponen a la setena part del llibre, obviant la part vuitena que, per mi, és necessària per a tancar-lo. A menys, és clar, que les versions cinematògràfiques menystinguin la història de Levin per a ressaltar, en canvi, la història d'Anna Karenina. Això no m'agradaria. No ho se. Per mi, la Marceau és un reclam molt poderós.

La setena part és un crescendo emocional que culmina amb un clímax tràgic. Anna Karenina esdevé una figura heroica que va a buscar el seu destí. Un destí que ha escrit ella mateixa, malgrat que no el desitjava. Desequilibrada per un desig d'amor que no és correspost en la mateixa mesura i que esdevé, per això, maliciós, malaltís i autodestructiu.


Però bé, igual com abans, no pretenc ara resumir la història de la Karenina en un parell de frases.

Passa, però, que el llibre és molt més que la història d'Anna i de Levin. Hi han dotzenes d'altres personatges diferents, tractats amb detall i amb històries paral·leles que els matisen i enriqueixen i que interactuen i es creuen.

És una pintura detallada i crítica de l'alta societat petersburguesa i moscovita, una pintura dels funcionaris i dels militars, dels pagesos, del treball al camp, del poble petit de la Rússia de finals del segle XIX (més precisament, l'acció de la novel·la se situa just abans, o coincidint en part, amb la guerra Sèrbio-Turca de 1876, que s'esmenta al final del llibre i que tindrà un paper en el destí de Vronski, l'amant d'Anna). També és, segons diuen els entesos, un recull del pensament filosòfic, però també de les idees i propostes sobre organització social o del treball del mateix Tolstoi, i de fets autobiogràfics que es vessen en la veu i la història de Levin.


És un llibre extraordinari. Cal llegir-lo.

dilluns, 17 de novembre de 2008

GEAB 29. Novembre de 2008

El comunicat de novembre del GEAB.
Traducció amb el traductor.gencat.cat, que és el que més m'agrada, i una revisió ràpida per a traduïr algun text confús. Cal reconèixer que els resultats en brut del traductor són prou bons.


Fase IV de la Crisi Sistèmica Global: Ruptura del Sistema Monetari Mundial a l'estiu de 2009


El GEAB N°29 està disponible! Fase IV de la Crisi Sistèmica Global: Ruptura del Sistema Monetari Mundial a l'estiu de 2009.

La reunió del G20 a Washington, del 14/15 de novembre de 2008, és una fita històrica que marca el final del monopoli occidental, sobretot anglosaxó, de la governança mundial econòmica i financera. Però, per al LEAP/E2020, aquesta reunió ve a demostrar molt clarament que aquestes cimeres estan condemnades a la ineficàcia davant la crisi perquè es limiten a tractar els símptomes (derivats financers dels bancs, hedge funds, l'explosió dels productes financers derivats, la volatilitat extrema dels mercats financers i de les divises...) sense tractar la causa principal de l'actual crisi sistèmica global, això és, el col·lapse del sistema de Bretton Woods fundat sobre el dòlar com el pivot de l'edifici monetari mundial. Sense una renovació completa del sistema heretat de 1944 abans de l'estiu de 2009, la fallida del sistema actual i del seu cor, els Estats Units, arrossegarà al conjunt del planeta a una inestabilitat econòmica, social, política i estratègica sense precedents denotada particularment per la ruptura del sistema monetari mundial a l'estiu de 2009. En vista de l'argot i del programa tecnocràtic del comunicat d'aquesta primera Cimera del G20, totalment desconnectat de la velocitat i l'amplitud de la present crisi (1), el més probable és que primer caldrà patir aquesta catàstrofe per a que els problemes de fons siguin abordats concretament i comenci el principi d'una resposta eficaç a la crisi.

Quatre fenòmens fonamentals presionen ara per a fer col·lapsar el sistema de Bretton Woods II (2) en el transcurs de l'any 2009, a saber:

1. Accelerat debilitament dels principals actors històrics: Estats Units, Regne Unit
2. Creixent divergència entre els interessos dels actors fonamentals: Eurozona, Xina, Japó, Rússia i Brasil
3. Acceleració incontrolada dels processos (des)estabiltizadors de l'última dècada
4. Multiplicació de xocs-rebots d'una violència creixent.

El LEAP/E2020 que ha anticipat ja àmpliament en els últims números del GEAB els esdeveniments 1 i 4. En aquest GEAB N°29, ens concentrarem sobre els fenòmens 2 i 3.

L'agitació que va atrapar els dirigents mundials des de finals de setembre de 2008 il·lustra clarament la sensació de pànic al nivell més alt. Els responsables polítics del conjunt del planeta van comprendre que la casa s'incendiava. Però no van percebre una evidència: que és la mateixa estructura de l'edifici el que està en discussió. Simplement no es tracta de millorar les consignes antiincendi o l'organització dels socors. Donarem una imatge molt simbòlica: les torres bessones del World Trade Center no van col·lapsar perquè els bombers van arribar tard o perquè no hi havia bastant d'aigua en el sistema automàtic antiincendi: van col·lapsar perquè la seva estructura no va ser feta per suportar el xoc de dos avions de línia que les colpegessin gairebé simultàniament.

El sistema monetari mundial actual està en una situació idèntica: les torres són Bretton Woods, i els avions es criden « crisi subprime », « crisi del crèdit », « fallides bancàries », « recessió econòmica », « Grandíssima Depressió nord-americà », « dèficit nord-americà ». Un autèntic estol. 2008 és any rècord de grans correccions borsàries. Gràfica: Dow, en %, des de 1900. La correcció borsària d'enguany ha estat la més violenta des de 1900. Més forta, fins i tot, que la de 1929. Font: ChartoftheDay


Els actuals dirigents, pertanyents tots ellsal món que s'enfonsa sota els nostres ulls (Barak Obama inclòs (3)), no poden imaginar les solucions necessàries, així com els banquers centrals no van poder, durant 2006/2007, imaginar l'amplitud de la crisi actual (4). És el seu món que desapareix sota els seus ulls, les seves certeses i les seves il·lusions (de vegades idèntics d'altra banda) (5). Segons el nostre equip, serà necessari esperar una renovació d'almenys del 20% dels principals dirigents del planeta perquè es pugui començar a sorgir solucions viables (6). És en efecte, segons el LEAP/E2020, la « massa crítica » necessària per contemplar tot canvi fonamental de perspectiva en un grup humà complex i poc jerarquitzat. Som molt lluny de la veritat avui perquè aquests nous dirigents, per contribuir realment a les solucions de la crisi, han d'accedir al poder després d'haver pres consciència de la naturalesa de la mateixa.

Per al LEAP/E2020, sense aquesta presa consciencia pels dirigents mundials, en el curs dels pròxims tres mesos i la seva consegüent traducció en accions, en els sis mesos posteriors com ho indicàvem en el GEAB N°28, el deute d'Estats Units « implosionarà » en l'estiu de 2009 sota la forma de suspensió de pagaments del país o d'una gran devaluació del dòlar. Aquest enfonsament estarà precedit per casos similars en països menys importants (veure el GEAB N°28).El Regne Unit, ja sobreendeutat, veu el seu deute i el seu dèficit créixer gairebé al mateix ritme que els de Washington (7). La Reserva Federal va veure mes a mes, que els seus « Primary Dealers » (8) eren arrossegats per la crisi abans que ella mateixa s'enfrontés a un verdader problema de capitalització i, en conseqüència, de supervivència. Estats Units veurà l'any que ve que els països més integrats amb la seva economia i molt dependents financerament (9), esclataran un darrera l'altre.



Gràfica: Autoritats monetàries que controlen les reserves mundials de divises més importants - Fonts FMI/BRI/Wikipedia, 10/2008


El paper dels europeus en la matèria és essencial (10). L'Eurozona, en particular, ha de transmetre un missatge molt fort cap a Washington: «Estats Units caurà en un forat negre econòmic i financer el 2009 si s'aferra tant sí com no als seus passats « privilegis ». Una vegada que el món li hagi fet la creu al dòlar, serà massa tard per negociar alguna cosa ». Amb més de 550 mil milions d'USD, l'Eurozona té la tercera (exaequo amb Rússia que no és gaire precisa sobre sobre això) reserva més importants del món, darrere de la Xina i el Japó, i abans que els països del Golf (veure quadre anterior). Té, per tant, el pes diplomàtic, financer, econòmic, comercial i monetari per forçar Washington a afrontar la realitat (11). El conjunt de l'UE romandrà, perquè tots els països europeus externs a l'Eurozona són avui a la mercè d'una greu crisi de la seva divisa o de la seva economia, fins i tot de les dues simultàniament (12). Sense Eurolandia les seves perspectives a curt i mig termini són molt ombrívoles. D'altra banda, l'Euro és l'única divisa a la que intenten unir-se un nombre creixent d'Estats inicialment reticents (Islàndia, Dinamarca) o poc apressats (Polònia, Turquia, Hongria) (13).

Signe dels temps, el Financial Times va començar a fer la llista dels actius materials del govern federal nord-americà: bases militars, parcs nacionals, edificis públics, museus, tot ha estat avaluat per arribar a un import de prop de 1.500 mil milions USD, que és més o menys l'import del dèficit pressupostari probable de 2009 (veure el detall dels actius al gràfic següent). No sorprèn que Taiwan, encara que molt dependent de la seguretat subministrada per Washington, hagués decidit deixar de comprar un dels tres grans components del deute públic nord-americà (els títols Fannie Mae i Freddie Mac malgat que ja havien estat « rescatats » pel govern federal (14)); o que Japó s'hagi convertit en un venedor net de Bons del Tresor d'EUA.

Els que malgrat els nostres consells d'aquests dos últims anys, han invertit en Fannie Mae i Freddie Mac, a les Borses, als grans bancs de negocis nord-americans o en el sector bancari en general, es tranquil·litzen una vegada més, dient-se: tot això no ocorrerà perquè « ells » ho impediran. Hi ha un únic problema: ara són « ells » els terroritzats i són « ells » los que no comprenen res d'una situació per a la qual mai no es van preparar. Com ho expliquem en el GEAB 29, l'any 2008 constitueix només el detonador de la crisi sistèmica global. És porpera la fase IV, la de les conseqüències!


Actius del govern d'Estats Units (09/2007) - Font: US GOA / Financial Times

----------
Notes:

(1) Podem trobar aquí el comunicat final, en anglès, d'una primera anàlisi molt reservada de la premsa francesa, al Journal du Dimanche, pròxim al poder parisenc, amb el qual el conjunt de la premsa dels països de l'Eurozona estarà d'acord amb.
Una cosa és certa: aquesta Cimera de G20 no haurà fet res per calmar la crisi, fins i tot fins i tot corre perill d'inquietar encara més els operadors a causa de la negativa nord-americana d'acceptar que els verdaders problemes siguin tractats.

(2) En desacord amb Gordon Brown i Nicolás Sarkozy, així com amb alguns mitjans poc preofessionals Bretton Woods II existeix des dels anys 1970. A partir de 1971 i de la decisió unilateral nord-americana d'abandonar la paritat USD/Or, després dels acords de Jamaica el 1976 que de fet va formalitzar un règim general de canvis flotants, sortint-se del marc inicial de Bretton Woods per entrar en un sistema generalitzat per canvi flotants (el Bretton Woods II).

(3) El futur president Estats Units sembla tenir com a únic objectiu implementar el seu programa de campanya (Seguretat Social, infraestructures, reducció d'impostos per a la classe mitjana), elaborat abans de la crisi, que implica quantitats de noves despeses mentre que l'Estat està sobreendeutat. És un programa perfecte.... per a un Estats Units que només existeix en els discursos electorals.

(4) Veure sobre això, les nostres anticipacions en els GEAB N°17 i 18.

(5) Es el cas de reserves en USD de nombrosos països com a la Xina, el Japó o els països productors de petroli del Golf Pèrsic. Els dirigents actuals no arriben a imaginar que aquesta centena de mil milions d'USD acumulats en les seves reserves, en realitat, possiblement només valen entre el 50% o el 30% del seu valor nominal. Són els seus successors que trauran, a desgrat, les conclusions necessàries, concebent llavors un sistema mundial molt diferent de l'actual.

(6) És a dir, intel·lectualment pertinents i eficaçment implementades.

(7) El Regne Unit, a causa de la seva forta recessió, que va fer baixar el feble creixement mig de l'UE el 2009. La Gran Bretanya serà el « malalt » de l'UE durant els pròxims anys.

(8) Es molt instructiu consultar a Wikipedia la ressenya històrica dels « Primary Dealers », aquests bancs van ser escollits per la Reserva Federal nord-americana per ser els únics els privilegiats que tenen dret a fer negocis amb ella. En efecte, després d'una llarga estabilitat durant les últimes dècades, comprovem de sobte una reducció de la llista i l'enumeració de « primary dealers » desapareguts des de principis de 2008, totalment escombrats per la crisi.

(9) En terme d'aliats dependents, és d'altra banda el cas de Paquistan i d'Ucraïna que ja estan amb respiració assistida per l'FMI, i Turquia (on el crèdit acaba de reduir-se). Esperem veure Egipte, Israel, Colòmbia unir-se a la llista.

(10) El que destaca també Joseph Stiglitz al seu article d'11/11/2008 en el Telegraph.

(11) Lluny està, per al nostre equip, la idea, que l'Eurozona no té dificultats greus també (veure particularment el GEAB N°28 per a les perspectives econòmiques); però al mig d'una crisi històrica com la que vivim aquests problemes semblen menors comparats amb els que l'any que ve patiran els Estats Units, el Regne Unit o fins i tot Àsia.

(12) Letònia acaba de nacionalitzar d'urgència el segon Banc del país ; Hongria està amb respiració assistida del BCE i de l'FMI; el creixement s'enfonsa a Polònia , Dinamarca i Suècia preparen la seva entrada a l'Eurozona en els pròxims dos anys; El Regne Unit està perdut...

(13) Font: NRC, 13/11/2008. Francament no podem dir el mateix de l'USD, al contrari dels països que es volen « deslligar » del USD que els uneix a la moneda nord-americana fins i tot creant divises alternatives per exemple com les petro-monarquies del Golf Pèrsic amb el seu projecte de divisa comuna el 2010. Font : GulfNews, 22/09/2008

(14) El anunci d'una nova pèrdua rècord de Fannie Mae el 3 ° el trimestre (29 mil milions USD) explica possiblement això. Fonts: Barron's, 24/10/2008 ; MarketWatch, 10/11/2008

Dilluns, 17 Novembre 2008