dissabte, 22 de novembre de 2008

Nou túnel a Núria

He estat a la Vall de Núria un munt de cops. Sempre hi he pujat amb el cremallera. A Núria he fet el Puigmal, el Noucreus, El Torreneules, el Cim de la Coma del Clot, i algun altre que no recordo, he visitat els estanys de Carançà... He fet el camí vell de Núria a Queralbs de baixada uns quants cops i també el de Fontalba.

Allà he vist muflons, isards, marmotes, voltors... No costa gaire. Només allunyant-se una mica del santuari les probabilitats de veure animals salvatges es multipliquen. Per descomptat, les vaques i els cavalls són arreu. Me'ls he trobat a algun cim.

Recordo la visió de Montserrat des de Fontalba, i la visió de la Cerdanya des del Puigmal.

Recordo la sorpresa que vaig tenir quan en una excursió voltant el Torreneules des del refugi del Pic de l'Àliga, envoltat de núvols, va aparèixer una imatge de Sant Marcel·li Champagnat, el fundador dels germans maristes, posada allà, crec recordar que per un grup d'antics alumnes excursionistes. No se si encara hi és. En tot cas, creus, capelletes, senyals i símbols es poden trobar arreu de la vall i dels cims que l'envolten


M'estimo aquella vall, els boscos i els animals, les seves muntanyes, el santuari, l'ermita de Sant Gil.

És un refugi on hi vaig sovint de pensament. Quan veig que les coses no van bé, que hi ha crisi i preocupacions, quan veig la lletjor de moltes actituds i la manca d'humanitat de tanta gent. Llavors, a vegades, m'aturo i volo fins a Núria i, de nou, veig els voltors, els isards saltant entre les roques, les marmotes, peludes i rodanxones, que aixequen el cap i em miren, la boira i els núvols movent-se a tota velocitat, sento el fred i el vent, sento l'escalfor del sol. I torno. Se que les muntanyes són veritat i que la vanitat i la cobdícia són mentida. No tinc dubtes. Ja puc tornar.

A aquest refugi només es pot accedir físicament o bé a peu, o bé amb el tren cremallera.

Avui han inaugurat un túnel que farà que l'accés amb cremallera sigui més segur i que no es vegi aturat pel risc d'allaus.

Pel que han dit, fa l'efecte que el cremallera farà molt del camí de pujada amagat al túnel.

Això significarà, em temo, que el xiulet del petit i valent tren blau ja no se sentirà com abans a les gorges.

Excursionistes i passatgers ja no es podran saludar com abans, quan el petit tren blau i el camí vell passaven tan a la vora l'un de l'altre.

Per sort, seguirà sent necessari pujar amb el trenet per arribar-hi. Núria és un espai lliure de cotxes. Això l'humanitza. Certament que no és un espai lliure de la malaltia consumista, però, per sort, és possible anar a Núria fent servir només les cames i gaudir-ne sense diners. És un lloc on les motxilles són ben rebudes i, de fet, són indispensables per a un coneixement de la vall que vagi més enllà de la pista d'esquí.

L'allotjament a la zona és assequible pels motxillers. Tinc un gran record de la Farga dels Maristes, antiga fàbrica d'armes químiques de l'exercit Republicà i ara alberg juvenil. Ofereix acolliment a bons preus, i gent i ambient de muntanya. El pavelló antic de l'alberg és un espai extraordinari, espartà, un refugi de muntanya autèntic. Sempre hi han colles de joves. Cançons, acudits, contes, flirtejos i amors, asseguts a les taules o a la vora de la llar de foc de la cuina. Lliteres de tres pisos. Les portes sense panys. Tot és obert. Camaraderia. Amistat. Famílies que inicien els fills a la muntanya o que ja en gaudeixen plegats. La muntanya ens fa treure el millor de la nostra humanitat. Sí, també cal mostrar-li el respecte que es mereix. La muntanya també és implacable. Cal saber retirar-se a temps. A la muntanya aprenem la nostra dimensió.

A dormir. Una tempesta amb llamps i trons a la Farga. L'escalfor del sac. Des del tercer pis de la llitera escolto la pluja i els trons. Demà haurà escampat i pujarem un cop més al Puigmal.
Publica un comentari a l'entrada